El món ho ha de saber

21

Les aportacions del poble català al llarg de la història.

nació mil·lenària 1714: El conflicte que va acabar amb les institucions de Catalunya.

guerra de successió 300 anys d’una entesa impossible.

catalunya espanya El futur que vol decidir el poble català.

horitzó 2014

el català, eina d’integració Avui, el 15% de la població que viu a Catalunya és estrangera.

Cursos gratuïts i voluntaris que els fan de “parella lingüística” expliquen que una de les primeres vies d’integració en el país sigui a través del català.

croades contra la llengua Text Sònia Casas 122

qui vol aprendre català?

Aquest 2013, 6.000 persones a tot el món segueixen cursos de català en 150 universitats.

A més, en universitats de Stanford, Nova York, París, Londres i Chicago hi ha càtedres i centres d’estudi dedicats a la llengua i cultura catalanes.

D

e viatge, als catalans sovint se’ns pren per italians, possiblement per la sonoritat similar de les dues llengües. Però si l’interlocutor para bé l’orella, li sobrevenen els dubtes. No, no és ben bé italià, tot i que s’hi assembla... En què carai parlen aquests? Quan la curiositat el venç, pregunta. –Perdoneu, en què parleu? En la resposta sempre apareix la paraula màgica, Barcelona, i la que tot ho embolica: Espanya. L’interlocutor sol quedar descol·locat.

–Llavors això del català és un dialecte del castellà? acostuma a preguntar tot seguit. –No, és una llengua, igual que el francès o el castellà, el que passa és que... Potser ja ho ha explicat cent vegades, però el viatger català s’hi esmerça com si fos la primera.

Exactament el mateix feia l’historiador Josep Benet durant el franquisme. Tal com explica en un article publicat a la revista Serra d’Or l’any 2002, una de les tasques que duia a terme com a membre del moviment antifranquista clandestí era la de rebre els periodistes estrangers que s’interessaven per la situació catalana sota la dictadura. Benet va entrevistar-se amb personatges

com Peter Benenson, futur fundador d’Amnistia Internacional, o l’escriptor Indro Montanelli, entre d’altres. Els mirava d’explicar el genocidi cultural contra Catalunya que el règim franquista havia iniciat l’any 1939, a la fi de la guerra civil, però no resultava fàcil, ja que, segons Benet, “desconeixien l’existència d’una Catalunya autònoma abans del triomf franquista. [...] Molts creien que el català era un dialecte del castellà, sense literatura pròpia”.

L’historiador els mostrava aleshores diaris i revistes d’abans de la guerra o clàssics universals traduïts al català, com un volum amb les obres completes de Shakespeare, l’única edició clandestina que hi havia al món dels textos del dramaturg anglès.

LLUÍS XIV, EL PRIMER QUE VA PERSEGUIR OFICIALMENT EL CATALÀ La repressió de la llengua i la cultura catalanes durant la dictadura franquista no va ser un fet puntual, sinó la culminació d’una llarga persecució que paradoxalment no va començar a l’Estat espanyol sinó al francès. A mitjan segle XVII, després de la guerra contra Felip IV, Portugal va recuperar la seva inde123

pendència, mentre que Catalunya era escapçada pel nord. Els territoris del Conflent, el Vallespir, el Rosselló i part de la Cerdanya (avui al Llenguadoc-Rosselló) van passar a mans del rei Lluís XIV, que considerava que “l’ús del català era repugnant i contrari a l’honor de la nació francesa”, segons consta en l’edicte de prohibició del català signat pel Rei Sol el 1700.

LA IMPOSICIÓ D’UN MODEL POLÍTIC I LINGÜÍSTIC A l’altra banda dels Pirineus, la persecució oficial del català no va començar fins després de la guerra de Successió. “He juzgado por conveniente, [...] reducir todos mis Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y Tribunales, gobernándose todos por las leyes de Castilla”, deia Felip V de Borbó el 1707 deixant clares les pautes de l’aplicació del dret de conquesta. Des del Renaixement, les monarquies absolutes s’havien caracteritzat per la imposició de la llengua hegemònica als territoris conquerits. Ho va fer Anglaterra amb Gal·les (1535), Francesc I a França (1539) i el rei espanyol i Felip IV a Amèrica (1636). Per això, només quan Catalunya va patir la derrota mili124

JosÉ patiÑo BORBÒNIC

“son apasionados de su patria (...) Y solamente hablan en su lengua materna” José Patiño, parlant de la realitat monolingüística catalana als seus caps de Madrid. 1715

imposició a les aules

tar del 1714 i es van abolir les seves institucions, la De fet, hi ha dos altres grans equívocs que alguns monarquia castellana es va sentir legitimada per historiadors espanyols encara sostenen sobre la Els intents imposar el seu model polític i lingüístic. llengua catalana: que aquesta mai no ha estat proespanyols per diluir Però una cosa és la teoria i una altra, la pràctica, hibida i que la llengua castellana mai no ha estat l’aprenenatge del i les autoritats borbòniques es van trobar amb un una llengua d’imposició, com fins i tot va dir en un català a l’escola es entrebanc que no esperaven: que la majoria de la discurs l’any 2002 el rei Joan Carles I de Borbó. remunten al segle població no entenia el castellà. I els que l’entenien XVIII i perduren en exemples com perquè l’havien estudiat, no el feien servir en la seva L’ESCOLA, EL PRINCIPAL CAVALL DE BATALLA l’acabada d’aprovar vida quotidiana, com explicava perplex José Patiño, Amb el pas dels anys i l’assentament polític borbòLlei d’Educació. la mà dreta de Felip V a Catalunya, als seus superinic, la imposició del castellà va avançar vers mesuors de Madrid. ““Son apasionados de su Patria [...] y res cada vegada més dràstiques, com la reial cèdula materna solamente hablan en su lengua materna”. signada pel fill de Felip V, Carles III, que prohibia Aquesta realitat monolingüística exposada per Patiño va ser per primer cop l’ensenyament del català a les escoles. Per fer-la una de les raons perquè l’any 1716 es redactés el Decret de Nova complir, als col·legis de Mallorca es va donar als mestres “una sorPlanta, el primer document que ha perseguit oficialment la llentija de metal, que el lunes entregará a uno de sus alumnos, advirtigua catalana. Actualment, però, el relat de Patiño és cabdal per endo a los demás que dentro del umbral de la escuela ninguno hable un altre motiu: perquè demostra que els catalans no eren bilinpalabra que no sea en castellano”. Quan un nen parlava en catagües des de l’edat mitjana, tal com la historiografia espanyola là se li posava l’anell, i en acabar la setmana, al nen que el duguargumenta encara avui. és posat, se’l castigava. La prohibició de Carles III no es limita125

va a l’àmbit de les escoles i va afectar des de l’edició de llibres fins als registres de baptisme, defunció i casament. Amb tot, vist des d’una perspectiva més àmplia, la seva transcendència té a veure sobretot amb el seu objectiu últim: el d’anihilar un poble, el català; mentre en paral·lel es construïa una nova nació: l’espanyola. És el 1770 quan s’estableix l’himne espanyol vigent avui; el 1771, quan es fa obligatori estudiar el Compendio de la Historia de la Nación, i el 1785, quan s’estableix la bandera espanyola.

PROHIBIT MORIR EN CATALÀ D’aquesta manera, Catalunya va creuar les portes del segle XIX amb la seva llengua prohibida a l’administració pública, al sistema escolar, a l’àmbit eclesiàstic i judicial, als llibres de comptabilitat, a l’edició de llibres i cançons. Era el moment en què s’establia el concepte de llengua nacional, el castellà, i de llengua provincial, el català, terme que duia incorporada l’etiqueta de dialecte.

El castellà, en canvi, era considerat la llengua de prestigi, la de la ciència i la cultura, i tan sols amb l’argument de facilitar l’accés a l’ensenyament superior als ciutadans quedava justificada la seva imposició. Tots els governs del segle XIX, fossin del color que fossin, liberals o progressistes, van impulsar noves imposicions, com la de retolar en castellà els epitafis dels cementiris (1838), els cartells dels comerços i el nom dels carrers (1860), o prohibir el català en les escriptures notarials (1862), les obres de teatre (1867) i, fins i tot, parlar per telèfon (1896).

EL CONTEXT QUE VA FER POSSIBLE EL MODERNISME A diferència de la situació lingüística, l’economia catalana havia pres embranzida, sobretot d’ençà que el 1778 s’havia liberalitzat el comerç entre Amèrica i Catalunya, un veto castellà vigent des dels temps de Cristòfor Colom. A la bonança del comerç, s’hi va sumar un fort procés d’industrialització que va convertir Catalunya en una potència del tèxtil. Tot plegat va fer aparèixer una sòlida classe burgesa que esdevindria mecenes d’artistes i arquitectes. Aquest factor, juntament amb la potent classe obrera aplegada en ateneus culturals, va contribuir a l’aparició del catalanisme polític i la reivindicació de l’ús del català com a llengua literària, un moviment anomenat Renaixença. Un dels seus màxims representants va ser el poeta Jacint Verdaguer, molt amic d’Antoni Gaudí i del seu mecenes, l’industrial Eusebi Güell.

En efecte, el modernisme, conegut ara sobretot per les obres del genial arquitecte, va ser la plasmació artística d’aquesta efervescència literària en català. Seguint el nou corrent artístic que també tenia lloc a França o a Alemanya, l’arquitectura (Gaudí, Domènec i i Montaner), la pintura (Casas, Rusiñol) i l’escultura (Llimona) van viure una etapa d’esplendor només comparable a la del romànic català durant l’edat mitjana.

Un dels grans intel·lectuals castellans de la segona meitat del segle XIX, Marcelino Menéndez Pelayo, resumia així els secrets d’aquest ressorgiment propi d’un fènix: “La fiera y abominable venganza del primer rey de la dinastía francesa no pudo herir el 126

Sant Jordi de Pere Niçard

un llibre i una rosa pel 23 d’abril La diada de Sant Jordi, el patró de Catalunya, és una de les festes més estimades pel poble català i avui consisteix a regalar llibres i roses a la família, als amics i, fins i tot, als companys de feina. La festa està documentada des del segle XV, quan el rei Jaume I va instaurar una fira dels enamorats en la qual aquests es regalaven roses el 23 d’abril.

L’any 1930, la dictadura de Primo de Rivera va mirar de castellanitzar aquesta festa de marcat patriotisme català en el Dia del Llibre, ja que Miguel de Cervantes (i també William Shakespeare) havia mort un 23 d’abril.

Amb tot, lluny del seu propòsit, aquesta curiosa combinació de llibres i roses no ha fet més que engrandir aquesta festa a la qual cada any assisteixen alguns dels principals escriptors del món per signar, a peu de carrer, els seus llibres.

127

gaudí, a la presó L’any 1924, l’arquitecte Antoni Gaudí va negar-se a parlar en castellà a un policia. Era un dels moments àlgids de l’ofensiva anticatalana per part del Govern del dictador Primo de Rivera i Gaudí, que llavors tenia 72 anys, va ser detingut i empresonat. La defensa que l’arquitecte feia del català també s’evidenciava cada vegada que algun personatge il·lustre visitava les obres de la Sagrada Família, ja que l’arquitecte sempre els parlava en català, fins i tot el dia que hi va anar el rei Alfons XIII.

128

l’excessiu ús del català va ser un dels arguments esgrimits per la defensa dels colpistes del 23 de febrer del 1981

alma de Cataluña [...] Destruidas las instituciones, el gran espíritu que las animaba continuó flotando sobre los escombros humeantes de la heroica Barcelona [...] Resistió el derecho civil en su parte más substancial [...] y nunca dejó el catalán de ser lengua escrita en obras sagradas y profanas”.

Bon coneixedor de la història i la cultura catalanes, d’intel·lectuals castellans que pensessin com Menéndez Pelayo n’hi havia pocs. Com demostren molts articles publicats a Madrid en el tombant del segle XIX al XX, en lloc de veure la llengua i cultura catalanes com una riquesa que contribuïa a engrandir el conjunt d’Espanya, les percebien com una ofensa i una amenaça. En aquest context, mentre des de Catalunya es treballava perquè el català recuperés el seu caràcter oficial, a Madrid es començava a construir un marc històric concret que permetés negar aquesta oficialitat, manipulacions i equívocs que s’han vingut repetint des d’aleshores tant a l’esfera política com mediàtica fins a colpir en l’opinió pública espanyola. Així, s’arriba a afirmar que les Corts catalanes (el seu òrgan de govern fins al 1714) mai no havien tingut el català com a llengua oficial, quan totes les actes que es conserven estan escrites en aquesta llengua (Menéndez Pidal, 1902), o que “ningún pueblo establecido se opuso nunca al catalán” (Tubiño, 1880), en plena època de prohibicions.

INTEL·LECTUALS CASTELLANS EN DEFENSA DEL CATALÀ Entrat ja el segle XX, la dictadura de Primo de Rivera va representar una nova onada repressiva. El 18 de setembre del 1923, cinc dies després d’assolir el poder, el general colpista va prohibir hissar la bandera catalana i l’ús del català en la documentació de les corporacions públiques i associacions, i també va fer tancar quaranta-sis associacions per considerar-les massa patriòtiques. El nivell de repressió va ser tal que el març de l’any següent va passar un fet insòlit: 116 escriptors en llengua castellana van signar un manifest en defensa del català. Entre els signants, destaquen les firmes del poeta que després seria afusellat durant la guerra civil, Federico García Lorca, de José Ortega y Gasset o de Manuel Azaña, futur president de la República Espanya en plena guerra.

El manifest va tenir el seu impacte i el 1927 Madrid va acollir una fira del llibre en català. “Estos seis mil volúmenes que nos trae la Exposición no son, como quieren algunos catalanófobos, un alarde de castellanofobia, sino simplemente una necesidad lingüística. [...] Es lógico que los catalanes escriban en catalán, porque se expresan en esa lengua [...] y porque hay un numeroso público de lectores. De un libro de Platón editado en catalán

se han vendido 4000 ejemplares en dos años”, explicava a La Voz Luis Araquistáin, el qual afegia que mai no s’havien venut 4.000 exemplars d’un llibre de Plató en castellà.

EL GENOCIDI CULTURAL FRANQUISTA Un cop caigut Primo de Rivera, l’any 1930, la proclamació de la República l’any 1931 es va traduir en el retorn de l’oficialitat del català i la recuperació de certa autonomia política. Però la negociació de l’Estatut que havia d’establir les bases d’aquest autogovern i el fet que altres llocs d’Espanya, com el País Basc, Aragó o Astúries, també redactessin els seus respectius estatuts, va tornar a tensar les cordes i va generar un encès debat a Madrid sobre l’organització territorial de l’Estat republicà. Afirmacions en diaris com El imparcial del tipus “Antes que el Estatuto, la guerra civil”, no solament predeien la tragèdia que s’augurava sinó que també demostren que reduir l’esclat del conflicte a l’odi entre les dretes i les esquerres és altament reduccionista.

La realitat és que el temor que tot aquell reguitzell d’estatuts trenqués Espanya va legitimar, per a molts, un alçament militar que tenia en l’exaltació del nacionalisme espanyol el seu principal leitmotiv. “Transformaremos Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica y Barcelona en un inmenso solar” era una de les sentències que deixava anar durant la guerra el general franquista Queipo de Llano en les seves incendiàries emissions radiofòniques. Però Catalunya no solament era el blanc de totes les ires en el bàndol franquista. En el bàndol republicà, la sensació que l’autogovern de Catalunya havia precipitat la guerra va generar un gran ressentiment, de manera que quan Franco va abolir l’Estatut d’Autonomia i va eliminar l’oficialitat del català l’any 1938, molts republicans ho van veure amb bons ulls.

El franquisme va ser el particular Holocaust de la llengua i la cultura catalanes. D’una banda, Franco estava convençut que si feia desaparèixer d’arrel el català de la vida pública i suprimia totes les seves institucions culturals, començant per la universitat, desapareixeria també la seva personalitat nacional. I de l’altra, perquè la pràctica totalitat d’intel·lectuals catalans es van veure abocats a l’exili. Un dels punts de referència d’aquest exili cultural va ser la casa del compositor Pau Casals a Prada de Conflent, a França. Casals va deixar de banda la música per dedicar-se a enviar ajuda als refugiats catalans, entre els quals hi havia noms tan rellevants de les lletres catalanes com Mercè Rodoreda, Pompeu Fabra o Pere Calders.

Però cap llei ni sanció no podia impedir que, dins de casa, els pares continuessin parlant en cata-

El català és la 9a llengua més parlada d’Europa i la 75a del món

129

algunes coses que (potser) no saps del català 1 La Viquipèdia en català es va penjar a la xarxa just després de la versió anglesa, i així es va convertir en la segona versió més antiga del món. Ara és la quinzena enciclopèdia en nombre d’articles, tot i que pel pes demogràfic de la comunitat catalanoparlant el normal seria ser la cinquantena o seixantena.

2 Les Homilies d’Organyà són el text literari més antic escrit en llengua catalana. Es van escriure entre el final del segle XII i el començament del XIII i és el fragment d’un sermó destinat a la predicació de l’evangeli.

là als seus fills com s’havia fet sempre. O que es continuessin imprimint revistes i obres literàries en català, això sí, en la més estricta clandestinitat. Amb tot, va ser la música la que, finalment, va aconseguir trencar el silenci imposat pel franquisme. A través d’un moviment conegut com a Nova Cançó, a l’inici de la dècada dels seixanta, un grup de joves cantautors, entre els quals hi havia Lluís Llach, Raimon o Joan Manel Serrat, van posar banda sonora a les tancades i manifestacions de protesta articulades per les xarxes polítiques clandestines que reivindicaven la recuperació de les institucions catalanes i el retorn de la democràcia.

RESISTÈNCIA I CLANDESTINITAT En aquests entorns clandestins es vinculava la persecució del català només al règim d’ultradreta, donant a entendre que la relació de l’esquerra espanyola envers la llengua catalana sempre havia estat tolerant i respectuosa. Però per l’historiador especialitzat en la persecució política del català Francesc Ferrer i Gironès, la història demostrava el contrari. La manera com es va teixir la Transició i tot el que ha succeït després, un cop consolidada la democràcia, li han donat la raó. Entre l’aprovació de la Constitució del 1978 i l’any 2002, Ferrer i Gironès va comptabilitzar fins a cent cinquanta normes que han fet obligatori l’ús del castellà i optatiu l’ús del català, sigui des de l’àmbit legislatiu, judicial o executiu. També ha estat durant el règim constitucional quan el català 130

3 L’ Himne del Barça és en català. Durant la repressió franquista, com que l’himne i la bandera de Catalunya estaven prohibits, hissar la bandera del F.C.Barcelona i cantar l’himne a l’estadi es van convertir en símbols de catalanitat.

Ramon Llull és el primer autor literari rellevant en català i el primer autor medieval que va fer servir una llengua romànica per transmetre coneixements filosòfics, teològics i místics, que fins llavors es transmetien en llatí. Avui, l’Institut Ramon Llull vetlla per la difusió del català arreu del món.

4

El cantautor català Joan Manuel Serrat era el cantant elegit per interpretar ‘La la la’ al Festival d’Eurovisió del 1968. Però quan, uns dies abans, se li va denegar el permís per interpretar una part de l’actuació en català va rebutjar cantar-la i va ser substituït per Massiel per interpretar la cançó, que va guanyar el festival.

5

6 El ‘Tirant lo Blanc’, escrita pel valencià Joanot Martorell al segle XV, és una de les millors novel·les cavalleresques de la literatura universal. A ‘El Quixot’, és l’únic llibre que Miguel de Cervantes salva de la crema de llibres.

el camp nou, escenari de catalanitat L’estadi del F. C. Barcelona s’ha omplert de gom a gom cada vegada que s’hi ha celebrat un acte reivindicatiu en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes. Especialment remarcable va ser el recital organitzat per La Crida a la Solidaritat el 1981, el concert del cantautor Lluís Llach (al costat) del 1985 i el Concert per la Llibertat celebrat aquest mateix any 2013 (dalt), en el qual cent mil persones van reivindicar el dret del poble català i de tots els pobles del món a poder decidir lliurement i democràticament el seu futur.

ha perdut definitivament la seva antiga unitat política integrada per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears.

EL CATALÀ EN DEMOCRÀCIA: UNA ARMA PER GUANYAR VOTS Aquest procés va començar a València el 1978 i va consistir a contraposar les tradicions i la llengua dels valencians a tot allò relacionat amb Catalunya i el català (però mai en contraposició a la noció d’Espanya i el castellà). Durant els anys 1980 i 90, aquesta estratègia pròpia del “divideix i venceràs”, que també es va aplicar a les Illes Balears, va donar com a resultat la marginació d’aquelles persones i institucions que lluitaven a favor de la tradicio-

nal unitat de la llengua i cultura catalanes als antics territoris de la Corona d’Aragó. I és que en el tombant del segle XX al XXI, les vexacions al català han estat constants. Serveix d’exemple la darrera etapa del govern de Felipe González, quan CiU (el partit catalanista amb més representació parlamentària) tenia la clau del Govern espanyol. Per desestabilitzar-lo, el principal partit de l’oposició liderat per Jose M. Aznar va crear una campanya mediàtica contra Catalunya, sovint amb l’ús del català com a cavall de batalla. Quan, en les eleccions següents, va ser Aznar qui va necessitar el suport de CiU per governar, aquest va endolcir el seu discurs afirmant que llegia i parlava català “en la intimitat”. Va 131

la vitalitat del català a la xarxa demostra fins a quin punt la societat es bolca a l’hora de suplir les mancances oficials

ser durant aquesta època quan l’autora d’aquest article li va sentir dir una frase que evidencia fins a quin punt arriba a vegades la confusió castellana. “Jo sóc espanyol, i com que sóc espanyol, sóc català”, va deixar anar Aznar en un míting. Mentre els militants del PP l’interrompien amb aplaudiments, servidora es va quedar perplexa. És que ara resultava que pel fet de ser europea, també em podia considerar alemanya o francesa?

No cal fer gaires hores d’hemeroteca per identificar tota una galeria de sentències similars, algunes ridícules, d’altres maquiavèl· liques, esbombades per polítics, intel·lectuals i acadèmics que els diaris, les ràdios i les televisions han anat repetint i amplificant.

La llista és prou llarga perquè a Catalunya se n’hagin publicat diversos llibres recopilatoris i, avui, continua creixent. També encara es continuen aprovant mesures contràries a la llengua catalana amb el pretext que, a Catalunya, el castellà es troba amenaçat pel català. La darrera és la nova Llei d’Educació, signada aquest mateix 2013, i que fa recular el model lingüístic de les escoles públiques catalanes amb l’argument que els nens no apre132

5

llibres en català que no et pots perdre

Les veus del Pamano, Jaume Cabré (2008) La pell freda, Albert Sánchez Piñol (2002) La plaça del diamant, Mercè Rodoreda (1962) L’agulla daurada, Montserrat Roig (1985) Mecanoscrit del segon origen, Manuel de Pedrolo (1974)

nen prou bé el castellà, per més que els exàmens que se’ls fan diguin tot el contrari.

Per tot plegat, però sobretot des de la sentència del Tribunal Constitucional del 2010, que ha minvat els drets establerts en l’Estatut d’Autonomia votat el 2006, ha crescut en l’opinió pública catalana un sentiment de fatiga, d’haver arribat a un punt mort en el qual un ja no pot explicar-se més. I també de frustra-

1 film

en català que no et pots perdre:

‘PA NEGRE’

5

canÇons en català que no et pots perdre

Alegria, Antònia Font Paraules d’amor, Joan Manuel Serrat L’Estaca, Lluís Llach Veles e vents, Raimon L’amor feliç, Mishima

ció, la de comprovar com les generacions d’espanyols nascuts en plena democràcia continuen sent educades en una gran ignorància pel que fa a la història i a la realitat de Catalunya. Desconeixen, per exemple, que la quota de mercat de les televisions en castellà a Catalunya és del 75% i que en cinema aquesta quota és superior. També semblen ignorar (o ho fan veure) que la llengua que es troba veritablement amenaçada per les successives ona-

5

Webs catalanes on val la pena perdre’s

www.tvc.cat www.catalunya.com (en diverses llengües) www.thecatalanproject.org www.llull.cat (en anglès) www.sapiens.cat

des migratòries i per la manca d’un estat que vetlli realment per ella, és el català. I malgrat tot, avui és la vuitena llengua de la blogosfera i la catorzena a Google, que té una versió en català igual que les plataformes de Facebook, Twitter i Youtube. La seva vitalitat només té un responsable: la societat civil catalana, que des de fa tres segles només ha tingut un aliat per garantir la supervivència de la seva llengua, ella mateixa.

133

PAUL PRESTON

“part de la corrupció política espanyola és hereva de la manca d’ètica franquista” Doctor en Història per la Universitat d’Oxford, Paul Preston és un dels hispanistes més reputats del món. Una de les seves especialitats és la Guerra Civil Espanyola i la dictadura franquista, períodes que marquen, encara avui, les relacions entre Catalunya i la resta de l’Estat espanyol.

entrevista

El franquisme va ser el punt àlgid de la repressió que a vegades intensa i a vegades subtil, ha afectat la nació catalana al llarg dels últims tres-cents anys.

L’adveniment del règim del general Franco va ser fruit del triomf a la guerra civil (1936-1939) dels militars colpistes que es van alçar contra el govern democràtic que regia Espanya des del 1931. Durant aquest període, conegut com a Segona República, Catalunya va liderar un procés polític que pretenia construir una Espanya més plural que reconegués els drets institucionals de les diferents nacions que la formaven.

Quin paper va tenir el fet que Catalunya recuperés l’autogovern en l’esclat de la guerra civil??

El projecte de la Segona República, i especialment els projectes d’autonomia, sobretot el català, que va ser el primer, va ser un dels motius principals dels generals colpistes per perpetrar l’Alzamiento del 18 de juliol del 1936. Es conserven moltes declaracions de militars colpistes que demostren que l’odi envers Catalunya i el País Basc era molt gran.

El procés de detenció i execució del qui era president del govern català, Lluís Companys, és l’únic cas del món en què un president democràtic ha mort afusellat. Com valora que a hores d’ara encara no s’hagi revisat mai aquell judici i anulat la condemna?

La manca d’un reconeixement en aquest sentit per part dels governs espanyols tant de la Transició com de l’era democràtica és un dels factors que contribueixen a la forta crispació i tensions actuals entre Barcelona i Madrid.

També evidencia un problema mal resolt pel que fa a la Memòria Històrica a l’Estat espanyol, que fa que les ferides de la guerra no acabin de tancar-se, un altre dels factors que contribueix a la tensió política que es viu avui.

Durant la dictadura, quins mecanismes va fer servir l’aparell franquista per reprimir l’oposició??

Jo diria que tots: tribunals militars, execucions, tortures a les presons... L’aparell de repressió franquista era molt complet. Però aquest aparell no es pot entendre si no 22

s’entén el que va passar durant la guerra civil. Tot l’esforç bèl·lic de Franco no estava solament destinat a la victòria militar sinó a assegurar la permanència del seu règim després. Per això l’estratègia militar franquista no era la de buscar una victòria ràpida sinó la de destrossar literalment la República. Per ell, l’important no era la conquesta del territori sinó la conquesta del pensament de les persones, de les seves ments. I això ho va aconseguir aterrint la gent. A més, el fet que 500.000 de republicans marxessin a l’exili també va afeblir molt l’oposició.

Quins àmbits de la societat diria que van ser els més afectats?

La repressió la va patir tant al proletariat urbà com el rural. Però també a la burgesia liberal il·lustrada. En aquest sentit, en cada zona va ser diferent. A Andalusia l’àmbit més afectat va ser el rural, mentre que a Catalunya, fortament industrialitzada, els sectors que més van rebre va ser el de la burgesia i el proletariat industrial.

Què va significar la repressió franquista a nivell cultural i social?

A nivell social, el patiment va ser esgarrifós i va marcar moltes famílies per sempre. A nivell cultural, van ser quaranta anys de desert, ja que la majoria de la intel·lectualitat va marxar a l’exili. Però aquest desert no solament va ser cultural sinó també ètic, ja que el franquisme va deixar unes fortes taques morals. Tot i que hi ha altres raons, part de la corrupció política espanyola és hereva d’aquest manca d’ètica que impregnava les estructures socioeconomiques franquistes.

Com valora l’evolució que ha experimentat la societat catalana després de la mort de Franco i la recuperació democràtica? És molt complex explicar-ho en poques paraules. D’una banda hi ha hagut un desenvolupament econòmic molt important, malgrat que les polítiques que s’han fet des de Madrid sovint han perjudicat Catalunya, com per exemple, en la qüestió del sistema de transports. A nivell social també hi hagut una transformació impressionant,

sobretot a causa de la immigració massiva que ha sofert Catalunya i que l’ha fet canviar molt en molt poc temps.

ferides que s’obren o que es tanquen?

En els últims anys s’han fet alguns avenços en la recuperació de la memòria històrica a l’Estat espanyol però si es compara amb el que s’ha fet en països com Alemanya o Argentina, queda molt camí per córrer.

Creu que en un futur l’Estat espanyol farà un veritable procés reconciliador?

No sóc gens optimista en aquest sentit ja que fins ara l’Estat espanyol no ha fet gairebé gens pel que fa als processos de reconciliació dels dos bàndols de la guerra civil. Només durant el govern de Jose Luis Rodríguez Zapatero (2004-2011) es va impulsar una mica aquesta qüestió amb l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica.

Però sempre que ha governat la dreta, mai no s’ha fet res.

Ara bé, els governs autonòmics d’Andalusia o Catalunya sí que han fet feina, malgrat les traves que sol posar el govern central de Madrid.

L’aprovació de la Llei de Memòria Històrica l’any 2007, per la qual s’ampliaven els drets de les víctimes de la guerra civil i el Franquisme va generar un intens debat en la societat espanyola. Els seus detractors consideraven que era una llei que “obria ferides” mentre que els seus partidaris, com el jutge Baltasar Garzón, creien just el contrari. En els darrers anys, més de 5.000 cossos han estat recuperats de fosses comunes i s’han recuperat 120.000 noms de desapareguts, un procés que ara està paralitzat.

“l’estat espanyol no ha fet pràcticament res per reconciliar els dos bàndols de la guerra civil.”

bio Paul Preston (Liverpool, 1946) ha escrit moltes obres sobre la història contemporània d’Espanya, en especial, sobre la guerra civil i el Franquisme, així com una biografia del general Franco i del rei Joan Carles I. Ha estat professor de la universitat de Reading i ara és catedràtic d’història espanyola a la London School of Economics. També és membre de l’Acadèmia Britànica.

23

05

“Viurem lliures o morirem” l’èpica resistència a barcelona durant 14 mesos de setge Amb setges, ja hi tenien experiència, a Barcelona. Els últims quinze anys n’havien patit tres, i de tots se n’havien sortit: tothom s’havia abocat a reconstruir les grans destrosses i, després d’enterrar els morts, cadascú havia aconseguit reprendre el seu ritme de cada dia. Però aquest setge no va ser igual que els anteriors: més llarg i cruent que cap, el setge de 1713 i 1714 va significar un veritable punt i a part per als ciutadans de Barcelona.

Text Agnès Rotger

50

40.000 atacants

5.500 defensors

413

dies de setge

antoni de villarroel Inicialment al servei de Felip V, aquest militar d’arrels gallegues nascut a Barcelona va convertir-se, a partir del 1710, en una peça clau de l’Exèrcit aliat. Durant el setge del 1713-14 va ser el comandant suprem de les forces catalanes.

En caure la ciutat va ser empresonat a Alacant i a la Corunya, i va morir el 1726, poc després de ser alliberat.

51

A

l’inici del segle XVIII, els Carnavals de Barcelona eren famosos arreu d’Europa. A la ciutat qualsevol excusa era bona per fer una mica –o molta– gresca: des d’un casament fins a la festivitat de la patrona, santa Eulàlia. Els barcelonins també eren uns apassionats dels focs artificials, sobretot pel solstici d’estiu, Sant Joan, una de les festes més importants. Però aquell inici d’estiu de 1713 l’olor de pólvora no era sinònim de festa sinó de setge. A Barcelona li havia arribat l’hora. sols i a la seva sort Abandonada per Carles d’Àustria i a mig conquerir per Felip de Borbó, Catalunya es trobava sola i a la seva sort. A la pràctica, la capital del país s’havia convertit en una república. No calia consensuar cap decisió amb ningú que no fossin les institucions pròpies. I així, el 30 de juny es va convocar la Junta General de Braços amb un sol punt a l’ordre del dia: decidir si se sotmetien al Borbó o li plantaven cara.

L’acord no va ser ràpid ni fàcil. El braç eclesiàstic es va abstenir amb l’argument que ells no podien prendre decisions en matèria de guerra. El braç militar va optar per rendir-se a Felip V, però després de veure que el braç reial –el que representava les ciutats– es comprometia a resistir, van decidir fer una segona ronda de votacions i es van sumar a l’opció de la defensa. El 6 de juliol la decisió estava presa. Vist amb la perspectiva d’avui, pot semblar que aquella determinació era suïcida. Però en aquell moment només hi havia una certesa, i era que si obrien les portes al rei Borbó seria la fi instantània de Catalunya. Tots tenien ben present què havia passat a Aragó i a València, on el 1707 Felip V havia abolit les lleis i institucions. Per no parlar de la repressió contra les poblacions. l’esperança, l’últim que es perd L’èxit de l’opció alternativa, la resistència, era improbable però no impossible. Encara mantenien una certa esperança en l’ajut internacional.

Calia no oblidar que per als anglesos i sobretot per a l’emperador Carles VI era poc honorable haver incomplert el seu compromís amb els catalans, i confiaven que tot plegat es podia acabar traduint en un acord que els afavorís. També creien que podrien contenir els atacs militars –sempre i que les tropes atacants fossin únicament castellanes. Per tant, la tria de la Junta General de Braços no era un acte de resistència inútil, sinó un intent de guanyar temps perquè les circumstàncies els fossin més favorables.

52

born centre cultural Aquest any s’ha inaugurat a Barcelona un recinte arqueològic únic que combina les restes d’una cinquantena de cases que van ser enderrocades després del 1714, amb els registres notarials que es conserven de l’època. Això fa que de cada casa, botiga o taverna se’n sàpiguen tota mena de detalls.

Però a banda del jaciment, també es poden visitar dues exposicions: “Barcelona 1700: de les pedres a les persones” sobre els objectes trobats a l’excavació, i una altra que recrea èpicament el setge de Barcelona anomenada “Fins a aconseguir-ho!”.

38.000 persones

Vivien a la Barcelona del 1700, una xifra modesta si es compara amb el mig milió que vivia a París o els 600.000 habitants de Londres

1.200 productes

Es venien a les ‘adrogueries’, els grans magatzems de l’època.

Els barcelonins compraven pipes holandeses,ceràmica de la Xina i vidre de Bohèmia gràcies al gran dinamisme econòmic de la ciutat.

120

dies de carnaval La música, el ball i la pirotècnia eren omnipresents en totes les festes, fossin civils, religioses o populars.

1.000 cases

Van ser enderrocades per construir la fortalesa de la Ciutadella per vigilar la ciutat. Això equivalia al 17% del total de la superfície de cases de la ciutat.

53

Fos com fos, sabien que els tocaria rebre l’atac implacable d’un rei ofès i s’havien de preparar. El 9 de juliol a Catalunya es va difondre el ban de guerra, on es feia una crida a unir-se a la defensa armada. Irònicament, aquell mateix dia el virrei de Carles d’Àustria, el comte de Starhemberg, abandonava el país al capdavant de les seves tropes.

Començava una època d’excepció, i per això es va crear un òrgan que prendria les grans decisions de govern, format per una representació del Braç Militar, la Generalitat i el Consell de Cent. El general Antoni de Villarroel va ser nomenat comandant suprem de les forces catalanes i encarregat d’organitzar la defensa de la ciutat. Villarroel tenia un cert bagatge, perquè havia participat en la protecció de Barcelona durant el setge que els francesos van imposar el 1697 en el marc de la Guerra dels Nou Anys. El que no sospitava era que el que estava a punt de començar el superaria de molt en durada i patiment.

A mesura que els bombardejos s’intensificaven, Barcelona, la ciutat oberta i dinàmica, es replegava en una lluita desesperada per sobreviure Aquell estiu es va mobilitzar la Coronela, la milícia ciutadana, i s’hi van sumar els refugiats civils d’altres regnes (valencians, aragonesos i castellans) que residien a Barcelona. La Coronela era formada per uns quatre mil homes que protegien la ciutat des de dins de les muralles, la majoria amb poca formació militar però molt motivats. Per la seva banda, les tropes regulars sumaven poc més de dos mil homes, membres de les tropes de Carles III que havien optat per no participar en l’evacuació i restar al país.

Comença el setge El 25 de juliol van tenir el primer tast del que estava a punt de passar: aquell dia, les tropes borbòniques es van acostar a Barcelona i la van encerclar. Era un intent del comandant general borbònic, el duc de Pòpoli, per intimidar-los. Creia que el desplegament de 20.000 soldats seria suficient per obtenir la rendició. Per això el 29 de juliol va enviar un missatger per proposar la capitulació a canvi de perdó. Si no, advertia que haurien d’entrar en batalla.

La resposta de les autoritats catalanes va ser taxativa: de rendició, ni parlar-ne. Davant d’això, els castellans van fer un pas endavant: establir un setge de primera, i en van encarregar el disseny a un dels 54

James Fitz-James Stuart, Duc de Berwick va llençar

6.638

bombes sobre barcelona l’agost del 1714

enginyers militars més prestigiosos del moment: el flamenc Próspero de Verboom.

Per la seva banda, els barcelonins aprofitaven que el cordó del setge en aquells primers moments era relativament porós per entrar i sortir: hi entraven municions i aliments –sobretot per via marítima– i, de tant en tant, en sortien agitadors. El seu objectiu era anar pels pobles d’arreu del país a buscar combatents per atacar des de fora els assetjants de Barcelona. Personatges com Antoni Desvalls (marquès del Poal), Josep Moragues o Francesc Macià ‘Bac de Roda’ van dirigir partides armades per intentar recuperar poblacions. Aquestes ràtzies alleugerien una mica la pressió a Barcelona, fins que la primavera del 1714, els borbònics van decidir concentrar totes les forces a vèncer la ciutat. S’acostava el final. el cercle s’estreny Les negociacions de Rastatt del març del 1714 –que continuaven les d’Utrecht– van donar una mica d’esperança als catalans, que sabien que l’emperador Carles havia proposat als francesos de mantenir Catalunya sota la seva protecció. Més tard, però, van saber que aquesta opció s’havia descartat. En aquestes circumstàncies, el duc de Pòpoli va fer un segon intent d’obtenir la rendició a canvi de perdó. I per segon cop, Barcelona va dir que no.

Aquest cop, Pòpoli va ser més contundent: va engegar un intens bombardeig a la ciutat, que a partir del 23 de maig va prendre una virulència que ja no deixaria gairebé fins l’últim dia. La gent intentava fugir de la mort anant a viure a les zones de la ciutat que consideraven més segures, i les propietats més valuoses les deixaven a recer de les sòlides parets de les esglésies. Barcelona, la ciutat dinàmica, oberta i emprenedora, es replegava en una lluita cada cop més desesperada. Les festes i els jocs semblaven cosa d’altres temps, les adrogueries plenes fins dalt i els mercats olorosos, pura fantasia. Però tot i la por, la fam i la malaltia, resistien. I a Lluís XIV se li acabava la paciència.

traduït a

13

llengües

fenomen victus Diverses productores de Hollywood s’han mostrat interessades a produir una pel·lícula sobre Victus, la darrera novel·la de Sánchez Piñol, que narra la guerra de Successió i l’apocalíptica caiguda de Barcelona.

55

Baluard i portal de Tallers

Baluard i portal de l’Àngel

C. Ho sp ita l La Ram bla

Baluard i portal de Sant Pau

50.000

Baluard i portal Nou

bombes caigudes

Catedral

BARCELONA

Santa Maria del Mar

Baluard de Santa Clara

Port

Armada del duc d’Anjou

5

Armada francesa

4

6

3

Campaments francesos

1 EL CLOT

SANT MARTÍ Arsenal d’artilleria del duc de Berwick

Campaments francesos

GUINARDÓ

el ‘cordó del setge’ del 1714 1 La primavera del 1714 el cordó del setge anava des del del riu Besòs fins a Montjuïc. Els campaments borbònics es repartien entre les viles de Sant Martí, Horta, Gràcia, Sant Gervasi, Sarrià, Sants i l’Hospitalet de Llobregat.

2 El 23 de maig, el duc de Pòpoli bombardeja durant 9 dies la ciutat des del convent dels caputxins.

Fa servir 18.695 bombes.

El juliol del 1714 la direcció militar borbònica va substituir el duc de Pòpuli pel duc de Berwick. Aquest, va canviar l’estratègia i va atacar la ciutat pels baluards de Santa Clara i Portal Nou mentre ordenava 3

56

als enginyers construir una trinxera d’aproximació a les muralles. La primera trinxera es va fer a 500 metres de la muralla i d’acord amb el sistema de l’enginyer Vauban era el lloc on maniobraven les tropes. D’aquí s’anirien obrint ramals en zig-zag per esquivar els trets i anar obrint trinxeres successives, cada cop més a prop dels murs, fins que els soldats poguessin entrar per les runes.

4 A l’inici d’agost, la muralla té set esvorancs, el més important dels quals és entre el baluard de Santa Clara i Portal Nou. Això fa que entre el 12 i el 14 d’agost Berwick intenti entrar per aquí a la ciutat, però l’atac fracassa i perd un miler de soldats.

5 El bloqueig naval, instaurat des dels primers dies de setge, va ser trencat sovint per embarcacions catalanes i mallorquines, molt més lleugeres i maniobrables i amb patrons que coneixien els corrents i els vents del país. Mallorca, i també Sardenya van proveir la Barcelona assetjada amb aliments, pólvora, armament i correspondència. L’agost del 1714, Berwick va aconseguir tancar definitivament el bloqueig.

Des d’aleshores, la sort de Barcelona estava decidida.

6 La matinada de l’11 de setembre es va produir l’assalt general. Uns 20.000 homes, la majoria francesos, van entrar per les bretxes obertes

15.000

Embarcacions del comboi de Mallorca

morts

Riu Llobregat

5 3 Castell de Montjuïc

BARCELONA

2 Convent dels Caputxins

Campaments francesos

a la muralla i es van fer forts als baluards de Santa Clara, Portal Nou i Sant Pere. Villarroel va liderar el contraatac al Portal Nou, mentre el conseller en cap i coronel Rafael Casanova ho feia al baluard de Sant Pere. Alhora, les dones i els nens aixecaven una nova línia de defensa al Pla de Palau. Al migdia s’iniciaren les converses de capitulació.

El 12, un cop acordada, la ciutat obrí Montjuïc a les tropes borbòniques.

L’endemà, a la matinada, l’Exèrcit de les dues corones va ocupar ordenadament Barcelona.

Al rerepaís, només la fortalesa de Cardona va poder resistir durant tot el setge. Des de Cardona, els fusellers de muntanya, soldats irregulars catalans, assetjaven les forces borbòniques arreu del país i atiaven la resistència. Cardona va capitular el 18 de setembre.

GRÀCIA

madrid (1936-1939) L’anomenat setge de Madrid va ser la situació de bloqueig sota pressió militar que va viure la capital espanyola des de la victòria republicana fins a la caiguda de la ciutat en mans franquistes el 28 de març del 1939. Entre els dos bàndols, es produïren unes 10.000 baixes (entre morts i ferits).

Stalingrad (1942-1944) Les tropes soviètiques van alliberar-la, gairebé 900 dies després de l’inici del setge, els tres milions d’habitants van resistir heroicament, tot i la manca de menjar, el fred i els bombardejos alemanys. Més d’un milió de civils russos van perdre-hi la vida.

sarajevo (1992-1996) Divuit mil soldats serbis estacionats als turons circumdants de la ciutat van assetjar la ciutat bosniana de Sarajevo amb armes d’artilleria i franctiradors durant 1.450 dies.

S’estima que més d’11.500 persones van morir-hi, entre elles 1.500 nens.

57

l’origen de la diada de l’11 de setembre L’establiment d’una data per reivindicar i canalitzar el sentiment nacional català va sorgir en les darreres dècades del segle XIX, en paral·lel al que passava a altres països europeus. De fet, va ser l’any 1880 quan es va instituir el 14 de juliol com a diada nacional francesa en record de la presa de la Bastilla. Per la seva banda, Portugal va convertir el 10 de juny en la seva festa nacional en commemoració del tercer centenari del poeta Camôes.

un monument al ‘soldat desconegut’

A Barcelona, el primer embrió de la Diada data del 1886 i va consistir en la celebració d’un funeral en record de les víctimes del setge de 1714 a la parròquia del Fossar de les Moreres, al barri del Born. El fossar és un dels llocs on van morir molts dels defensors de Barcelona i actualment s’hi pot veure un monument amb una flama permanentment encesa.

la popularització de la festa

A partir del 1894, petits grups van començar a deixar flors al monument que hi ha a Barcelona de Rafael Casanova, la màxima autoritat a la ciutat durant el setge. Amb tot, no va ser fins al 1901 quan es va popularitzar l’acte, arran de la detenció d’uns joves quan anaven a deixar una corona de flors.

clandestinitat durant les dictadures

Durant la dictadura de Primo de Rivera, l’acte va passar a la clandestinitat, i durant el franquisme, es va arribar a desmantellar el monument a Casanova. Avui, l’ofrena floral de polítics i institucions és l’acte amb què arrenca cada any la Diada, ofrena que també es fa en moltes altres poblacions de Catalunya.

58

l’onze de setembre del 2012

l’onze de setembre del 2013

Un milió i mig de persones van participar en una manifestació històrica a Barcelona [foto] per demanar la independència de Catalunya. L’èxit de la marxa va canviar l’agenda política, ja que el Govern català va convocar eleccions anticipades i es va començar a treballar per la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.

Més d’un milió sis-centes mil persones participen en l’anomenada “Via Catalana per la Independència”, una cadena humana de 400 quilòmetres a través de l’antiga Via Augusta romana.

Organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), la Via esdevé un èxit logístic i de participació.

El cordó del setge s’estenia des dels aiguamolls del riu Besòs fins a Montjuïc. La direcció militar va canviar: el duc de Pòpoli va ser substituït pel duc de Berwick, disposat a guanyar la plaça fent servir tècniques tan agressives com calgués. Va ser ell qui va fer instal·lar trinxeres en ziga-zaga per poder atacar els murs. I també va ser ell qui va ordenar llançar més de 6.000 bombes al mes d’agost. la gesta més heroica A mig estiu es va fer evident que Barcelona no podria aguantar gaire més. Dins les muralles un es trobava amb una ciutat mig enrunada, bloquejada per terra i mar i poblada de gent que moria, literalment, de fam. Les defenses eren uns pocs milers d’homes i adolescents amb poca o cap experiència militar. A fora, 40.000 soldats, ben preparats i molt més forts.

Aprofitant els punts febles de la muralla, els borbònics van fer tres intents d’atac entre el juliol i l’agost, i els resistents els van repel·lir tots tres. La batalla del 13 d’agost al baluard de Santa Clara va ser èpica. Els catalans van guanyar després de 16 hores de combat, i de matar més de 700 enemics. El duc de Berwick es va adonar que aquells atacs produïen massa danys i humiliació a la seva tropa. Veient l’estat penós dels assetjats, era més pràctic deixar que la gana resolgués sola el conflicte.

pacifisme Què hem de fer perquè el món conegui Catalunya?, va preguntar fa dècades el president català Jordi Pujol al filòsof i professor del prestigiós Bryn Mawr College nord-americà, Josep Ferrater Móra.

“Llançar bombes”, va respondre ell amb sarcasme. Les pacífiques manifestacions del 2012 i el 2013 han intentat donar a conèixer les aspiracions catalanes a escala internacional des del vessant pacífic i democràtic.

el dia d El 3 de setembre, el duc de Berwick va proposar d’obrir converses per la capitulació de Barcelona, però les banderes negres que havien penjat els resistents amb el lema “Viurem lliures o morirem” ja li estaven donant la resposta. En contra del parer de Villarroel, la ciutat volia lluitar fins al final.

El darrer atac va arribar la matinada de l’11 de setembre. Les campanes de la ciutat van repicar sense parar per cridar a la defensa. Rius de soldats entraven a mata-degolla per set bretxes de la muralla. La lluita es feia carrer per carrer, casa per casa, i no es donava res per perdut: el baluard de Sant Pere es va arribar a reconquerir fins a onze cops. Durant el dia, homes, dones i nens van ajudar incansablement a fortificar una segona línia de defensa dins de les muralles malgrat la pluja de bombes.

Però amb l’avanç de les hores, les forces dels defensors dequeien. El conseller en cap Rafael Casanova va ser ferit mentre enarborava la bandera de Santa Eulàlia per donar ànims a la tropa. Antoni de Villarroel també va caure ferit. Després d’aquella resistència extraordinària, havia arribat l’hora de capitular. Barcelona va ser ocupada el dia 13. Cinc segles d’institucions catalanes morien aquell dia.

59

GERMÀ BEL

“el sistema radial de transport espanyol mai ha contemplat factors econòmics” entrevista

Aquest catedràtic en Economia Aplicada explica les raons per les quals Catalunya se sent discriminada en matèria d’infraestructures.

En els darrers anys, Germà Bel ha esdevingut la veu de referència a l’hora d’analitzar críticament la política d’inversions en infrastructures del govern espanyol, especialment durant els anys de bonança econòmica a l’inici del segle XXI i també les seves arrels històriques.

L’inici del sistema d’infrastructures radial al voltant de Madrid arrenca el 1720 amb Felip V. Per quina raó comença just en aquell moment?

Fins llavors, Madrid tenia la capitalitat política de Castella però no de la Corona d’Aragó. Després de la guerra de Successió, l’augment d’ingressos provinents dels impostos sobre els vençuts i la reducció de la despesa militar va permetre engegar una política de finançament d’infrastructures al servei d’un projecte polític absolutista que volia centralitzar l’activitat a Madrid.

Com havia funcionat fins aleshores el finançament de carreteres?

Des de la fi de l’imperi Romà i fins a mitjan segle XVIII, anava a càrrec dels poders locals. A partir del 1720, la prioritat va ser finançar els sis camins reials radials que surten de Madrid, mentre que la resta de carreteres, entre elles totes les catalanes, van quedar excloses del finançament de la Corona.

La majoria de capitals europees tenen connexió amb el mar, sigui directament o per via fluvial, a excepció de Madrid. Què ha representat això? ?

Un sobrecost enorme per poder proveir la ciutat, però no sembla que això hagi importat als poders centrals, que mai han tingut en compte un factor clau de l’economia com és la productivitat, tal com es veu en la política 20

d’infrastructures que s’ha seguit. L’Estat espanyol sempre ha donat facilitats a aquelles vies improductives perquè comptaven que, per a les productives, ja hi hauria inversors d’àmbit privat.

Això explicaria perquè els industrials catalans que el 1848 van finançar la primera línia de tren de l’Estat, la línia Barcelona-Mataró, van quedar fora de les concessions quan es va aprovar la Ley General de Ferrocarriles el 1855?

Tant en el disseny d’aquesta primera xarxa de ferrocarrils com, després, en el traçat de l’AVE, s’ha seguit la mateixa estructura radial de les carreteres. Això ha impedit disposar d’una connexió adequada entre els ports i els ferrocarrils i, en conseqüència, una quota molt baixa de trens de mercaderies.

Quines conseqüències ha tingut això?

Doncs que es visquin situacions delirants com la del president del port d’Algecires, que assegura que pel transport de mercaderies a Europa és més important la connexió d’Algecires amb Madrid que el corredor mediterrani. Molts espanyols creuen que la porta per arribar a Europa és Madrid. Si realment Madrid mirés cap a Europa, hauria fet una altra política d’inversions envers la perifèria espanyola, especialment la mediterrània.

“si madrid mirés de debò a europa, faria una altra política d’inversions al mediterrani”

Quin impacte creu que ha tingut en l’opinió pública europea que el govern del PP promogui aquest corre Algeciras-Madrid- Saragossa-França, a través d’un túnel que creui els Pirineus, en detriment del corredor pel litoral mediterrani, molt més lògic i barat?

Intueixo que els europeus encara no comprenen el greuge econòmic que han patit les regions exportadores per culpa d’aquesta política irracional d’infrastructures, però comencen a adonar-se que alguna cosa estranya

bio Germà Bel (Terres de l’Ebre, 1963) és Màster en Economia per la Universitat de Chicago, Doctor en Economia Aplicada a la UB i té vincles amb les universitats de Cornell, Harvard i Princeton. També ha estat portaveu d’Economia i Hisenda del grup socialista al Congrés. Ha publicat ‘Espanya, capital París’ (Ed. La Campana) i ‘Anatomia d’un desengany i ‘La Catalunya que és i l’Espanya que no va poder ser’ (Destino, 2013).

la qüestió dels peatges Per a les institucions espanyoles, les autopistes de peatges s’han convertit en una font d’estalvi de despeses i d’extracció de rendes fiscals a través dels impostos que recapten a partir dels peatges. Aquests afecten amb molta intensitat Catalunya, on el 67% de les autopistes són de peatge i el 33% gratuïtes, mentre que a l’Estat el 20% de les autopistes són de peatge i el 80% gratuïtes. Per tant, com que en realitat es tracta d’un greuge que afecta una minoria del territori espanyol, no hi ha gaire interès en canviar l’status quou. L’any 2012 a Catalunya la societat va impulsar a través de la xarxa una campanya anomenada “No vull pagar” i que consistia en negar-se a pagar el peatge de l’autopista i forçar els operaris a deixar-los passar aprofitant un buit legal.

I tot plegat es grava amb la càmara del mòbil i es penjava a Internet.

passa. Que el Consell de la UE, que aplega els 27 estats membres, rebutjés definitivament el corredor central del Pirineu aragonès que el govern espanyol va tornar a presentar aquest 2013 per 26 vots a 1, el d’Espanya, és molt significatiu. Mai hi havia hagut una votació de 26 a 1.

Molts espanyols justifiquen la poca productivitat d’algunes línies que s’han fet de l’AVE amb l’argument de la solidaritat i la igualtat per tothom?

L’AVE no genera més riquesa en les poblacions on arriba, l’únic que fa és drenar la riquesa de la perifèria i centralitzar encara més l’activitat econòmica a Madrid.

El que permet desenvolupar una regió de debò i generar-hi riquesa és la creació de vies de comunicació interregionals i les vies de transport de mercaderies.

I des de la perspectiva econòmica això és tan evident que fins i tot un país tan centralista com França té derivada la gestió dels aeroports als municipis i altres ens locals.

Creu que algun dia l’Estat espanyol farà el mateix?

El pensament polític que articula les inversions de l’Estat en el segle XXI és calcat al del segle XVIII. I si en 300 anys no ha canviat ja no canviarà, per tant si el futur de Catalunya ha de ser igual al del passat, no hi ha futur.

21

28