Volum 7 'Història de la Humanitat i la Llibertat'

HISTÒRIA

DE LA

HUMANITAT I LA LLIBERTAT

Cultures llunyanes: l’esplendor precolombina i africana

II. Invasions del nord La decadència de les principals ciutats mesoamericanes va propiciar una època de desgovern i fragmentació que va ser un reclam per a pobles del nord, de cultura i llengua nàhuatl. Així, en onades diferents, els txitximeques —un nom genèric— van fer cap a les valls de l’Anàhuac, i van fundar-hi noves civilitzacions que es van barrejar amb la població autòctona. Els txitximeques van perseverar en el seus costums primitius, però amb el temps van aconseguir un alt grau de civilització, que va donar origen a una cultura intermèdia que se situa entre la tolteca i la asteca. La culminació del període va ser la creació de l’Imperi asteca.

Barreja dels estils mixteca, maia i nàhuatl, el Còdex Fejérváry-Mayer mostra una representació de Tezcatlipoca, «el que fumeja Tezcatl». És el déu que protegeix els guerrers, font de vida i origen del poder i la felicitat.



ELS ‘POCHTEQUES’

A més de camperols i artesans, una classe social amb molt de pes, i més ben considerada, eren els pochteques. És a dir, els mercaders, entre els quals des­ tacaven els encarregats del comerç exterior.

Ara bé, un cop el tlatoani (‘rei’ o ‘gran orador’) mexica va convertir-se en huey tlatoani (‘gran rei’), el creixement de la ciutat va ser exponencial, fins a tenir 38 províncies tributaries, comptant-hi un bon nombre d’altépetl veïns, que abraçaven un territori que tocava els dos oceans. Però seria impropi parlar d’un imperi asteca, entès com una unitat centralitzada, ja que la voluntat de Tenochtitlán era, purament, la de cobrar tributs i el subministrament d’homes per a tasques militars, quan calgués. No entraven en l’organització política interna, però sí en la religiosa: tothom havia d’acceptar Huitzilopochtili com a divinitat principal. La negativa comportava una expedició militar que cremaria la ciutat i llançaria les estàtues dels déus locals piràmide avall.

Així i tot, els mexiques van incorporar al seu panteó religiós el culte a divinitats d’alguns dels pobles conquerits, com ara Quetzalcóatl i Tezcatlipoca. Com les anteriors potències de l’Anàhuac, l’estratificació social estava encapçalada per una aristocràcia militar i sacerdotal, tot i que en el seu cas els funcionaris públics i els encarregats d’impartir justícia també tenien molt pes. Al mateix nivell del tlatoani, un càrrec vitalici però no hereditari, hi havia el cihuacoatl, també de llinatge reial i encarregat de la política interior; i, per sota, un consell suprem que, a més d’ajudar-lo en les tasques de govern, també era l’encarregat d’escollir el seu successor. En algun cas, fins i tot de matar-lo primer, per procedir a la substitució.

A més de camperols i artesans, una classe social amb molt de pes, i més ben considerada, eren els pochteques, és a dir, els mercaders, entre els quals destacaven els encarregats del comerç exterior. A la base de la piràmide social hi havia els esclaus, que, essencialment, complien una sola funció: esperar a ser sacrificats per alimentar els déus. No era una pràctica nova, ni de bon tros, però en una època en què les guerres entre confederacions i ètnies rivals eren constants, les divinitats «necessitaven» més sang que mai; a més, la quantitat de presoners augmentava amb cada batalla.

Aquest panorama va beneficiar els espanyols quan van desembarcar-hi el 1519. En aquell temps, la història dels mexiques ja sumava nou tlatoanis, que, a poc a poc, havien anat abusant del seu predomini dins la Triple Aliança; en contra seva, és clar, s’havien format confederacions pertot arreu.

Després d’unes primeres temptatives diplomàtiques, quan Hernán Cortés va decidir imposar la seva llei cristiana al tlatoani Moctezuma Xocoyotzin, va servir-se dels serveis de pobles com els tlaxcalteques, un altépetl que havia subjugat vint-i-una ètnies i havia resistit sempre els intents de Tenochtitlán per convertir-la en vassall seu. De fet, tenien la intenció d’arrabassar-li l’hegemonia.

42 Cultures llunyanes: l’esplendor precolombina i africana

Còdex que explica l’origen del poble txitximeca. Es tracta del relat dels set pobles txitximeques que van ser guiats pels tolteques per tal de guanyar-se les seves terres i el seu govern.

Invasions del nord 43

El dia de la llibertat:

12 d’agost del 3114 aC

Comença el calendari maia És una data mítica, l’equivalent a la creació de l’home, però ho regia tot: els maies, hereus d’altres tradicions calendàriques mesoamericanes, creien fermament en la utilitat i les bondats dels cicles que marcava, ja que regia la vida quotidiana.

• L’elaboració de calendaris a Mesoamèrica venia de molt lluny, dels olmeques, però ells, ara, podien calcular-ho tot, pensava el sacerdot. Haver descobert l’any zero, el dia que havia iniciat el «Compte Llarg», l’era en què vivien, els permetia saber-ho tot, gràcies al registre detalladíssim que duien: quan hi hauria eclipsis, quan coincidirien tals astres al firmament, en definitiva, quan els déus els indicaven que l’època era propícia… o no.

• Perquè, a més de grans fenòmens astronòmics, el dia a dia no tenia secrets: la posició del Sol o la Lluna els indicaven quan calia sembrar, quan era necessari fer ofrenes o sacrificis, en quina data tornaria Kukulkan (Quetzalcóatl, per als maies) del seu exili… Saber les dates del passat, com que el temps era cíclic, els permetia saber les dates del futur i, així, anticipar-se a les dificultats. Allò havia estat un gran avenç.

✤ EL CONTEXT La necessitat de predir l’època de pluges, en un clima tropical, i de saber quan calia iniciar el cicle agrícola, va dur als pobles mesoamericans a observar els fenòmens astronòmics fins elaborar un calendari gairebé tan precís com el que s’usa avui. ✤ EL PERSONATGE CLAU L’Ah Kin, la casta sacerdotal maia, era la que posseïa els coneixements matemàtics, a més d’astronòmics, necessaris per calcular el temps. A partir d’aquests sabers, és clar, programaven els rituals i cerimònies religiosos per tal d’ofrenar els déus. ✤ LES CONSEQÜÈNCIES Gràcies a taules «conversores» es poden datar exactament, en dies gregorians, els fets maies. Cap dels dos calendaris, solar i ritual, no datava els anys, perquè no calia: cada dia tenia un «nom doble», un per calendari, i la coincidència de «noms» només es produïa cada 52 anys.

12 D’AGOST Els olmeques desenvolupen el primer calendari de Mesoamèrica.

3114 aC 20

c. 800 aC

c. 100 aC

Durant el preclàssic tardà, primers vestigis d'escriptura jeroglífica maia.

736 dC

Les similituds del calendari maia amb el calendari mexica (a la imatge) evidencia que en tota Mesoamèrica es va utilitzar el mateix sistema de calendaris.

Els sacerdots perfeccionen el calendari maia, que té un marge d’error mínim.

El frare Diego de Landa crema gran quantitat de còdexs i documents maies. Els espanyols imposaran el calendari gregorià.

1562

21 DE DESEMBRE Comença un nou cicle del calendari maia. Durant anys, molts creien que el final del 13è cicle del calendari maia significava la fi del món.

2012 21

L’ESCENARI

El Gran Zimbàbue És el conjunt monumental més important de tota l’Àfrica subsahariana: les restes d’una ciutat i de diverses construccions que abracen una àrea d’unes 80 hectàrees, on destaquen una gran muralla i dos conjunts arquitectònics fets en pedra. ✤ UNA MURALLA EL·LÍPTICA

L’element que més destaca del conjunt anomenat Valley Complex és una impressionant muralla, de més de nou metres d’alçada en el seu punt més alt, que emmarca una estructura el·líptica. En una llarga zona (un quart de «circumferència»), la muralla és doble i traça un passadís molt estret que, quan s’obre, es remata amb una torre cònica. Tot plegat data del segle xiv i està construït amb blocs de granit, sense cap tipus de ciment. A l’interior hi ha evidències de diversos recintes, amb cuines pròpies, com si hi convisquessin diverses famílies. ✤ ESCULTURES DE ‘L’OCELL DE DÉU’

El segon conjunt és el Hill Complex, un laberint de recintes de pedra, al capdamunt d’un turó. També estava envoltat per una muralla, de la qual queda poca cosa. El més notable, en aquest cas, són les escultures de Shiri ya Mwari (‘Ocell de Déu’) que s’hi van trobar. Podria tractar-se, per tant, d’un recinte sagrat, si bé les evidències que va ser habitat, ininterrompudament, entre els segles xi i xv, fa pensar que també podria tractar-se d’una residència reial o d’una ciutadella.

114

Restes arqueològics del Gran Zimbàbue on es pot veure part de la muralla de granit que emmarcava la ciutat. Quan els portuguesos van arribar aquí van trobar un imperi en decadència que, en altre temps i gràcies a les seves mines d’or, va mantenir un comerç constant amb les costes de l’oceà Índic.

✤ EL CONTEXT A més dels conjunts monumentals, a l’àrea circumdant s’hi han trobat més de 300 estructures arquitectòniques i, en tota la zona entre els rius Zambezi i Limpopo, més de 1.400 construccions de pedra d’aquest període.

✤ LES CONSEQÜÈNCIES No se sap amb seguretat perquè va ser abandonat. Hi ha teories que apunten a les sequeres, d’altres a malalties, o fins i tot a la disminució del comerç, fet que obligaria els seus habitants a buscar millors territoris.

✤ EL LLEGAT El Gran Zimbàbue està considerat actualment el santuari nacional dels zimbabuesos, ja que la tradició explica que des d’allà va sortir l’ocell de Zimbàbue, el símbol del país.

115

INCREÏBLE, PERÒ CERT

EL PRESTE JOAN Durant l’edat mitjana va créixer, a Europa, la llegenda d’un fabulós regne cristià, aïllat entre els territoris musulmans i els pagans, que podia estar relacionat amb els Reis Mags o amb l’apòstol sant Joan. ✤ REALITAT CONVERTIDA EN DESIG

Les croades per recuperar Terra Santa van donar notícia, als cavallers europeus, de l’existència de regnes cristians més enllà de Bizanci i els coptes d’Egipte. És possible que el bisbe Otó de Frisinga, el primer que va parlar-ne, recollís notícies difoses de l’existència d’Etiòpia, però en els seus escrits va situar el regne a l’Índia. L’extensa literatura que va crear-se llavors va originar el mite del Preste Joan: es tractava d’un rei molt poderós al qual van relacionar tant amb els missioners nestorians que havien predicat Àsia enllà, com amb els viatges de sant Tomàs, que hauria fundat un regne a l’Orient. També hi van cabre teories sobre l’existència no d’un, sinó de tres regnes cristians, que podien haver instituït els Reis Mags en tornar de Betlem. ✤ A LA RECERCA D’ALIATS

El nom d’aquest «prevere» fabulós derivava de la possibilitat que es tractés de l’apòstol sant Joan, el qual, d’acord amb el capítol 21 del seu Evangeli, no havia mort. En tot cas, es van generar moltes expedicions per trobar-lo i convertir-lo en aliat contra l’islam. El 1328, un missioner occità, Jordanus Catalani, que havia predicat a l’Índia, va situar el regne a la costa oriental africana. Això és el que va dur els portuguesos a buscar-lo: Pêro da Covilhã va arribar-hi, des d’Aràbia, i va tractar el negus Eskender el 1494, des d’Aràbia, i va recollir dades geogràfiques que van servir a Vasco da Gama perquè, tres anys després, arribés a l’Índia.

146

Segons la llegenda el Preste Joan, mític patriarca cristià, va governar una nació cristiana enmig de la terra dels pagans entre els segles xii i xvi. En aquesta imatge es pot veure assegut al seu tron a Etiòpia, en un mapa que mostra l’est de l’Àfrica.

◆ JORDANUS CATALANI Nascut a Severac (Occitània), va escriure Mirabilia Descripta (1328), diari del seu viatge per Kaffa, Pèrsia i la costa malabar, que és on va sentir a parlar d’Etiòpia. Les seves descripcions van fornir Abraham Cresques de topònims. Més endavant, va ser nomenat bisbe de Columbum (Índia) i va morir lapidat a Bombai.

◆ EL GREAL A LALIBELA? El mite del Preste Joan va fondre’s amb el de Perceval, que Chrétien de Troyes va deixar inacabat. Una de les moltes continuacions feia viatjar el cavaller fins al regne del Preste Joan, que és on hi havia el Sant Greal. L’autor, però, probablement pensava en algun país asiàtic.

◆ ELS JAN MONGOLS La paraula deriva del títol tàrtar khan i també podria haver originat el nom del Preste Joan, ja que alguns dels monarques mongols havien adoptat el cristianisme nestorià, abans del segle xiii.

147

HISTÒRIA DE LA HUMANITAT

I LA LLIBERTAT

Per primera vegada, una història de la humanitat amb un fil conductor inèdit: la llibertat. Una obra rigorosa i divulgativa, des de la prehistòria fins als nostres dies, que posa l’accent en la lluita permanent de l’ésser humà per aconseguir cotes més grans de llibertat i de progrés.

Volum 7

Cultures llunyanes: l’esplendor precolombina i africana Malgrat la decadència de les civilitzacions egípcia i romana, Àfrica va continuar creixent. Per sota del desert del Sàhara, es va produir un fort increment poblacional que va animar el comerç i la construcció de noves organitzacions estatals. Algunes monarquies es van cristianitzar, mentre la irrupció de l’Islam des del segle VIII va afavorir encara més els vincles d’aquest continent amb Àsia i Europa, en una època de prosperitat que s’allargaria fins al segle xvi.