Alimara 126 "L'hivern"

Núm. 126 - OLOT, HIVERN 2014 • 4 €

R E V I S TA D E P E N S A M E N T, O P I N I Ó i R E F L E X I Ó

Entrevista a:

Montserrat Soler i Casas

monografia:

L'hivern

Sumari pàg.

3 Editorial

Foto de la portada: Juli Font "El Firal" de Sant Feliu de Pallerols

Articles monogràfics 4 L'hivern

Jordi Zapata

7

Els animals a l'hivern

Miquel Macias

10

Fires i festes d'hivern de la Garrotxa

Associació de Turisme de la Garrotxa

14

La cuina d'hivern a la Garrotxa

Gerard Xifra

17

Plantes i remeis naturals per a l'hivern

Àvies Remeieres

19

L'hivern de l'església i el Papa Francesc

Miquel-Àngel Ferrés

21

Nous reptes

Lluís Folch

L’Alimara és una revista que edita la Parròquia de Sant Esteve d’Olot i que es publica des de l'any 1982. Aquesta trajectòria li dóna solvència i identitat. Monografies i temes d’interès i actualitat l’han marcat des de sempre, no sols per la qualitat dels articulistes, sinó també per l’actualitat de les temàtiques que tracta; amb perfil i una dinàmica que li permetran seguir endavant amb la seva tasca, comptant, sense dubte, amb el suport dels olotins i olotines.

La pàgina jove 22

La sensibilitat

David López

Comptem amb tots plegats!

Publicació trimestral Redacció, edició i administració: Passeig d’en Blay, 3 Casa Rectoral Parròquia de Sant Esteve d’Olot Tel. 972 26 04 74.

Biografia 23

Josep Berga i Boix

Pilar Riera Prat

Digui, l'escolto 27

Montserrat Soler i Casas

Eduard Arbós Eceiza

L'entrevista

Adreça electrònica: revista@alimara.cat Maquetació i impressió: The Graphic room, SC - OLOT Dipòsit Legal GI-535/82

Notes sobre l'actualitat garrotxina 28

Josep Murlà

29

Passatemps

30

La recepta / Refranys

31

La tira còmica

Guspires

(Solucions a la pàgina 30) L'Alimara no es fa responsable, en cap cas, de les opinions i arguments dels nostres articulistes.

També podeu veure la revista ALIMARA a tot color a la web del Bisbat de Girona:

www.bisbatgirona.cat ‒2‒

Editorial

L'hivern és l’ estació de l'any més plena de membrança. El paisatge queda isolat i el fred esdevé el rei d'una ben llarga temporada,al nostre racó. Els arbres sense fulles ens diuen que és època de letargia,de recolliment,de silenci,de meditació. El sol poruc ni gosa interrompre aquest temple de camps de terra eixorca i de muntanyes de neu...

La nostra revista ha arribat a l’estació freda després de recórrer les altres estacions que li han donat vida. Un espai de silenci,pot ser el prefaci d’una primavera nova quan els misteris de l'hivern obrin nous camins i noves esperances.

Hem seguit entre vosaltres vicissituds de tota mena: hem rigut plegats i plorat també malenconies i ens hem consolat junts en moltes ocasions. Al redós de les vostres llars hi ha estat la revista amiga, essent testimoni del dia a dia i de la vostra voluntat. No podem més que agrair-vos amb l’ànima l’acolliment que heu dedicat a cadascuna de les nostres pàgines a cadascun dels nostres Monogràfics i el suport econòmic,sense el qual mai no hauria estat possible.

Ens allunyem en nostàlgia,doncs,perquè hem format part de vosaltres i ens hem sentit molt a prop.

Aquest allunyament,talment l’estació hivernal,ens projecta, però, un horitzó de llum i l’alba que obrirà un esplet de saba nova a la nostra estimada ciutat d’Olot de la qual la revista ha estat missatgera de fets i innovacions, de biografies i de relats i que es sent seva perquè hi pertany i ha estat i és un document històric d'ella mateixa.

Volem expressar la nostra estima a tots aquells articulistes,desinteressats, a tos aquells emprenedors de tasques que han fet rosari per a la seva redacció i en especial al cor d’aquells que un dia la varen donar a conèixer en nom propi com a “espurna,flama” que és aquesta la dilatat significat del mot ALIMARA. Amb l’esperit encoratjat per retrobar-nos,fem una pausa i deixem que la història d’Olot segueixi enaltint el que té, reconegui el que ha tingut i cerqui amb goig i respecti el que vindrà en el temps.

Volem que la nostra nova primavera tingui,també un planter de jardí creixent i sembra de flors esplendoroses com les que ha pogut fruir al llarg d’aquests anys incondicionals i entranyables. Gràcies a tots els que al llarg d’aquest temps han fet possible la revista i se l’han estimat com a seva.•

‒3‒

Articles monogràfics

L'HIVERN

Jordi Zapata

Museu dels Volcans Text i imatges

La radiació solar i les estacions

L’estació freda

Abans de parlar de l’estació freda cal recordar que les variacions estacionals depenen completament de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra en el pla de la seva òrbita al voltant del Sol, l’eclíptica. Aquesta inclinació de 23,5º és la responsable de les diferències mensuals de radiació solar que rebem i de la llargada del dia; per tant condiciona les denominades estacions i el seu cicle climàtic; també explica les posicions dels tròpics ( el de Càncer, a 23,5º nord i el de Capricorn a 23,5º al sud). En aquests llocs el Sol resta totalment a sobre en els solsticis d’estiu i d’hivern.

Al llarg de la nostra òrbita (moviment de translació), quan el Pol Nord està inclinat cap al Sol, és estiu a l’hemisferi nord i hivern a l’hemisferi sud; contràriament, quan l’hemisferi sud resta inclinat cap al Sol, tenim l’hivern a l’hemisferi nord.

L’augment de la foscor va augmentant progressivament amb la disminució de les hores d’insolació i finalment s’arriba al solstici hivernal que representa la mínima insolació de l’any; la nit més llarga....

La inèrcia planetària fa que el refredament de l’hemisferi no s’ajusti a la disminució de les hores

‒4‒

Articles monogràfics

Dades de l'estació d'Olot Parc-Nou entre 1989 i 2012

A dalt: temperatures en ºC, i sota: precipitacions en mm.

de llum; la presència d’aigua i els corrents oceànics, no permeten un alliberament ràpid de l’energia que han rebut durant l’estiu; per tant i, per regla general, a les nostres latituds, el fred sever arriba desprès del solstici d’hivern; d’aquí la dita “Quan el dia creix , el fred neix”. Això no vol dir que alguns anys, les fredorades arribin durant la segona quinzena del mes de novembre, per causes totalment meteorològiques, però no astronòmiques.

Dins el context de poques hores de llum, quan el Sol resta baix, per sobre de l’horitzó, és lògic un refredament tant de la superfície com de l’aire adjacent, els moviments ascendents de l’aire van perdent força i el processos de convecció tan típics en l’època de radiació solar efectiva, ara són molt febles o inexistents; els núvols són prims i les precipitacions no van lligades a les tempestes. És el domini dels anticiclons, amb l’aire que es desploma i forma com un tap que afavoreix els processos de contaminació atmosfèrica, l’augment de la humitat a les capes baixes i la inversió tèrmica. A la Garrotxa aquest darrer procés genera nits fredes o molt fredes i la formació de boires en llocs com les valls de Bianya i altres valls olotines.

Lligat a la baixa situació del Sol sobre l’horitzó, hi ha molts vessants de muntanyes orientades d’est a oest i algunes valls on l’ombra dels relleus limita l’arribada de la radiació solar, sumint aquets llocs en un hivern molt més sever que a les zones encarades al sud. Uns bons exemples són les cases situades a sota els vessants de la serra del Corb, Sant Miquel del Mont o Sant Miquel de Pera; almenys durant quinze dies o tres setmanes, entre Nadal i Reis, no els arriben els raigs solars; aquest fet contrasta amb les terres solanes de Capsec o

Batet, on a part de rebre molta lluminositat, la temperatura es menys extrema a causa d’una certa elevació respecte el fons de les valls, fredes i més fosques.

L’ hivern a la Garrotxa, presenta molts matisos en funció del lloc geogràfic i de l’efecte que té el relleu sobre la radiació solar i la temperatura.

Una dada interessant respecte al valors carregats de continentalitat, encara que humida, la trobem a la Vall d’en Bas; en el seu municipi s’han enregistrat els valor més extrems: hivernal, amb -21º el mes gener de 1985, possiblement la temperatura més baixa enregistrada a la comarca des del mes de febrer de 1956, amb l’onada de fred més severa del segle XX. Les irrupcions d’aire polar d’origen continental són les responsables de les fredorades severes que normalment arriben els primers dies de l’any; amb aquestes entrades d’aire fred i sec, la temperatura màxima, un dels valors més confortables durant l’hivern , queda molt baixa i és quan el fred real i el de sensació es fa més evident; l’extensió temporal d’aquestes situacions genera un progressiu refredament que afecta la superfície (sòls glaçats) i la capa d’aire adjacent. D’aquesta manera el rigor de l’hivern sempre és més moderat sobre els vessants assolellats que el fons de les valls o llocs ombrejats.

A la Vall de Bianya, la zona més freda correspon a la seva extensa plana, molt afectada per la inversió tèrmica, en canvi a les solanes de Capsec o de Sant Martí del Clot, les glaçades hi arriben amb més dificultat. També els llocs un xic elevats resten allunyats del risc de glaçades; alguns anys pocs freds, als llocs més recers pot no haver gelat

‒5‒

Articles monogràfics

Collfred, desembre de 2008.

en tot l’hivern. Dins l’àmplia geografia garrotxina, els llocs més propers a les planes empordaneses el fred de l’hivern sempre es més moderat que a les denominades valls olotines.

El darrer hivern més fred del darrers anys es va enregistrar l’any 2005, amb molts dies amb els sòls glaçats, cosa poc habitual a la comarca; dels darrers decennis cal recordar l’hivern de l’any 1985; sembla però que el febrer del 1956 va ser el més fred del segle XX, tant per les baixes temperatures assolides ( diversos dies a -15º a Olot) com per la durada que va tenir l’onada de fred siberià i l’efecte sobre béns i conreus.

La precipitació a Catalunya es comporta estacionalment de forma irregular: mentre a la façana litoral, l’hivern és la estació més plujosa, a la Garrotxa aquest protagonisme el té la primavera i per contra, aquí l’hivern és l’estació més seca, per culpa de gener i febrer que poden passar sense pràcticament pluges. No és d’estranyar però que algunes d’aquestes precipitacions puguin ser quantioses durant el mes de desembre sobretot amb la presència d’alguna llevantada; l’estadística ens mostra una dada interessant, dins els còmputs anuals, desembre és junt amb octubre i maig, els mesos que resulten més humits, i febrer, el més sec de l’any (Taula I).

Si bé la neu no és exclusiva de l’hivern, ja que alguns anys ha nevat el novembre i molts anys per el mes d’abril, són força habituals les nevades a la

muntanya, a partir dels 800 m, amb una mitjana de 5/6 dies a l’any i en canvi a les valls, per una qüestió altitudinal, les nevades disminueixen a la meitat dels dies. A la Vall de Bianya neva de mitjana uns 3 dies a l’any.

Les dades meteorològiques referents a la neu comptabilitzen el meteor a partir la neu que s’agafa al terra, amb gruixos que poden anar d’algun centímetre fins als 20 cm.

Altra cosa són les nevades excepcionals com les del 1986 i 2008, amb un metre de neu a la muntanya de santa Magdalena i 60/70 cm al Pla d’Olot , Batet, Bas i la Cot. Dins les efemèrides de fred i neu, cal esmentar la nevada i fredorada del mes de març del l’any 2011, una situació excepcional pels 50 cm de neu i els -11º enregistrats a la Vall d’en Bas. Els hiverns, com totes les estacions de l’any a les nostres latituds, presenten molta variabilitat, però es difícil trobar hiverns on els dies de glaçada a Olot no superin els 30 dies de mitjana, la seva situació al fons d’una cubeta, condiciona un fort refredament nocturn, encara que l’hivern es presenti no gaire rigorós.

La sensació que hi ha per part de la població que les estacions equinoccials (primavera i tardor) estan desdibuixades, va acompanyada d’una certa raó; la brusquedat i els canvis meteorològics sobtats es constaten cada cop més els darrers anys.•

‒6‒

Articles monogràfics

La cigonya és una típica espècie migradora que se'n va quan el fred arriba.

Els eriçons s'estalvien l'hivern, ben dormint dins els seus caus.

Els animals a l'hivern Miquel Macias i Arau Text i imatges

En les regions temperades com la nostra la vida animal s’ha d’acomodar a les condicions climàtiques variables. El fred, la sequera, la disponibilitat alimentària obliga les diferents espècies a adoptar ritmes diferents d’activitat en el transcurs de l’any. A l’hivern, les baixes temperatures aturen el creixement vegetal i obliguen les espècies animals a adoptar estratègies determinades per a poder sobreviure a un estat de l’ecosistema caracteritzat per la baixa activitat. No totes les espècies, però, responen de la mateixa manera.

Bàsicament, en línies generals, podem diferenciar tres grans tipus d’estratègies d’adaptació a l’hivern: la migració, la suspen-

sió de l’activitat o la d’haver-se procurat disponibilitat d’aliment i resistència al fred. És evident però que a l’hivern, en termes generals, disminueix l’activitat i la presència de bèsties a la natura i que en acabar l’hivern la majoria de poblacions mostren els índexs demogràfics més baixos de tot l’any. Amb l’arribada de la primavera i de l’activitat reproductora, contràriament, les poblacions s’enfilaran a les seves densitats poblacionals més elevades.

La migració és una de les adaptacions a l’hivern més conegudes. Molts ocells, sobretot els insectívors, als mesos de setembre i octubre emprenen els seus viatges cap al sud fugint ‒7‒

del fred o, més aviat, de la manca d’aliment que provoca aquest fred. Orenetes, falciots, rossinyols, cucuts, abellerols etc. ens deixen sols amb el nostre fred hivern. També marxen cap a terres més càlides moltes espècies d’ocells limícoles que viuen de la riquesa invertebrada estival de les zones humides. Algunes d’aquestes espècies reproductores al nord d’Europa les veiem només creuar casa nostra en les passos migradors de la primavera i la tardor. També migren espècies determinades de rapinyaires com l’àguila marcenca, sense serps ni llangardaixos per poder fer cap àpat a l’hivern, o l’aligot vesper que ja no troba ni vespes ni abelles. Diferentment,

Articles monogràfics

Els cabriols amb espessos abrics de pells desafien els freds hivernals.

la migració ornítica i les dispersions hivernals dels ocells que davallen de les muntanyes properes omplen la nostra comarca d’algunes espècies que fugen dels freds d’indrets més elevats o més septentrionals. Uns dels més coneguts són els pinsans: els veiem aplegats en grans esbarts sobrevolant conreus tot buscant llavors perdudes. En menys quantitat també vénen altres fringíl·lids com cardines o verdums. Així com volades de tords, grives, tudons i altres més escassos com les becades. En els darrers anys, també veiem molts bernats pescaires que, parats ben quiets als prats i conreus es dediquen a caçar rates topineres que, amb un terra massa dur per excavar es veuen obligades a sortir més a l’exterior que no pas voldrien. I en aquesta feina, als bernats pescaires també els ajuden els nombrosos aligots que han baixat de les fredes muntanyes i aprofiten els pals i fils de la llum com aguaits de caça.

L’altra gran estratègia, atesa la manca d’aliment quan precisament més energia es necessita per combatre el fred, és suspendre l’activitat reduint el metabolisme a un nivell molt baix. És com si se s’agafessin unes vacances vitals i moltes espècies deixen de treballar fins que arriba el bon temps. Una menor activitat també significa una menor mortalitat i així es garanteixen la presència de suficients reproductors de cara a l’estació següent. Molts insectes recorren a la diapausa o aturada en el seu desenvolupament. Redueixen moviments, alimentació i consum d’oxigen. Normalment, estímuls relacionats amb el fotoperíode, és a dir les hores de llum, són els que regulen la diapausa. Segons cada espècie la diapausa pren característiques pròpies d’intensitat i durada i s’esdevé en estadis de creixement diferents com ara en l’ou, la pupa, la larva o l’adult però en tots els cassos mostren el denominador comú de suspendre ‒8‒

temporalment el creixement, fins la millora de les condicions ambientals. Per exemple, en l’escarabat de la patata la diapausa es dóna en els darrers adults de l’any. És aquesta aturada generalitzada del món insectívor que, en ser els primers consumidors, provoca la disminució de l’activitat a tota la piràmide tròfica.

Alguns animals homeoterms, és a dir que poden regular la temperatura dels seu cos, recorren a la hibernació o la letargia en les quals s’alenteix el metabolisme, disminueix la temperatura i la freqüència respiratòria i viuen de les reserves energètiques emmagatzemades en el seu cos. La hibernació és més activa que la diapausa, seria un estat d’alguna manera comparable al son.

Opten per aquesta estratègia mamífers com els eriçons, els rats-penats, les rates esquiroleres o lirons i els óssos. Els teixons encara que no es pot dir que entrin en un estat d’hibernació, manifesten una letargia encauats ben calentons en els

Articles monogràfics

<<... Molts insectes recorren a la diapausa o aturada en el seu desenvolupament.

Redueixen moviments, alimentació i consum d’oxigen. >> A l'hivern els petits moixons com el pit-roig s'estarrufen per guardar-se una mica de les baixes temperatures.

seus amagatalls més profunds.

També les serps, sargantanes i llangardaixos hibernen sota terra, a vegades aplegats en grups nombrosos fins i tot de diferents espècies que es coneixen com a nius d’escurçons. Els amfibis, per la seva part, s’enterren entre els fangs dels fons de l’aigua.

I finalment hem de tractar amb els valents, aquells animals que han aconseguit resistir amb èxit a les condicions ambientals adverses i han decidit fer-nos companyia perquè l’hivern no sigui tan gèlid. Entre ells trobem els grans ungulats: senglars, cérvols i cabirols que poden sobreviure perfectament gràcies a uns abrics d’hivern densos i espessos que els protegeixen de les baixes temperatures i que saben alimentar-se de les reserves vegetals encara existents com poden ser les glans, les fulles de la vegetació perenne o fins i tot l’escorça. Els petits rosegadors, per la seva part, viuen de les reserves que han pogut acumular durant el bon temps: magatzems

d’avellanes, glans i llavors diverses constitueixen el seu preuat rebost, mentre que els carnívors com les guilles i els llops, que ja s’acosten a les nostres comarques, cacen els animals als seus caus o els debilitats pels rigors hivernals. Alguns ocells també sobreviuen de les reserves de llavors que durant les estacions d’abundor han escampat pels terres de boscos i camps i les que resten suspeses en les tiges seques d’herbes diverses.

Per la seva part, els picots i mallerengues, ben dotats amb els seus poderosos becs, es dediquen a desencauar els insectes amagats entre les escorces i les brancades seques dels arbres.

La natura, que pensa una mica en tots, dóna un cop de mà a aquests valents i ha fet fructificar algunes plantes per oferir-los una reserva nutritiva: les baies de l’heura, el grèvol, el llorer, el bonet, el vesc, els caquis etc. ofereixen als ocells uns recursos imprescindibles per passar l’hivern, sense els quals molts mori‒9‒

rien. Hem de considerar que els petits moixons com les mallerengues a causa d’un metabolisme especialment actiu no poden sobreviure més enllà de 2 o 3 dies sense menjar. Per això, hem de vetllar per la presència d’aquestes plantes i fins i tot, si els volem ajudar una mica, aquests mesos més freds els podem posar alguna menjadora amb engrunes de pa, blat de moro i greix i ja veureu com a l’estiu us ho agraiexen amb l’agradable companyia dels seus cants.•

Articles monogràfics

Les fires i festes d'hivern de la Garrotxa de la tradició nadalenca als productes locals.

Associació de Turisme de la Garrotxa Text i imatges

Tot i que les baixes temperatures de l’hivern ens conviden a quedar-nos a casa, les nombroses activitats que s’organitzen aquests dies a la Garrotxa ens animen més que mai a sortir al carrer i gaudir dels diversos atractius que ens ofereix el nostre territori. Encara que l’opció de quedar-nos vora el foc a vegades resulta molt temptadora, encara ho és més sortir a passejar pel paisatge hivernal de la comarca, a més de comprar i tastar alguns dels productes més tradicionals d’aquesta època a la Garrotxa.

I és que a l’hivern, a la Garrotxa ens podem proveir de ratafia, de fesols, de fajol, de farro i embotit en unes fires especialitzades que s’han convertit en una cita imprescindible a casa nostra. Han esdevingut el millor aparador dels nostres productes locals que, a més, de portar molta gent a les fires també congreguen un bon grapat d’amants de la bona taula.

Algunes d’aquestes Fires s’han recuperat des de fa relativament pocs anys, d’altres tenen més

anys d’història. Però en tots els casos estan ben arrelades a casa nostra i amb una acceptació més que evident. El seu secret no és més que la recuperació d’uns productes que en èpoques d’escassetat havien estat de consum habitual, i que avui en dia han passat a formar part de les cartes més selectes dels restaurants i un ingredient a tenir en compte de l’àmplia oferta de moltes botigues.

L’hivern també és el moment de celebracions especials: és l’època del cicle nadalenc, amb Nadal, Sant Esteve, Cap d’any i Reis, i per tant l’ocasió de tafanejar per les parades de les fires i mostres de pessebres i de tota mena de productes nadalencs, i fires amb una llarga tradició com són les de Santa Llúcia o la de Sant Nicolau.

Tot comença i tot s’acaba. Després dels últims freds començarà la primavera. I què millor que afrontar-la havent passat l’hivern de la manera més càlida possible i amb el rebost farcit de bons productes.

‒ 10 ‒

Articles monogràfics

DESEMBRE Fira de la Ratafia a Besalú

Mostra, degustació i venda de ratafies d’arreu de Catalunya, i elecció de la millor ratafia de l’any de Besalú. Un cop escollit el guanyador, es procedeix a envasar unes 700 ampolles del licor, que es comercialitzen a la mateixa fira l’any següent. http://www.besalu.cat

diumenge després del 13 de desembre. Inclou una pedalada popular en BTT , un tast gastronòmic de productes i plats de la Vall d’Hostoles, exposicions d’obra d’artistes locals... http://www.santfeliudepallerols.cat

Fira de Sant Nicolau

Just abans de la inauguració de la Mostra de Pessebres, Olot organitza una fira que reuneix artesans del pessebre que posen a la venda articles relacionats amb aquest element tan tradicional. El centre de la ciutat és l’espai que acull aquesta fira, que s’emmarca en la programació “Olot, temps de Nadal”.

Fira de la vila del Mallol, a la Vall d’en Bas, recuperada el dia sis de desembre de 1993, festivitat de Sant Nicolau, després de 86 anys sense celebrar-se. L’origen d’aquesta fira es remunta a l’època del rei Pere III (IV d’Aragó), que va concedir un privilegi gràcies al qual es va poder crear la fira. Els darrers anys s’ha vinculat amb temàtica medieval. http://www.vallbas.cat Fira de Santa Llúcia

La Fira de Santa Llúcia de Sant Feliu de Pallerols és un mercat de productes tradicionals i artesans que es remunta a l’any 1393. Se celebra sempre el

Fira del Pessebre

http://www.turismeolot.cat - http://www.olotcultura.cat

Pessebres vivents

Cada any diversos municipis de la Garrotxa organitzen uns molt apreciats pessebres vivents, que compten amb la col·laboració de molts dels seus veïns. Els de Joanetes, Santa Pau, Montagut i el

‒ 11 ‒

Articles monogràfics

barri de Sant Roc d’Olot acostumen a no fallar mai a la cita, i any rere any rememoren escenes tradicionals utilitzant com a escenaris alguns dels racons més bonics de cada població.

Els Pastorets

Si per Nadal hi ha una cita ineludible, són els Pastorets, una –d’altra banda- autèntica pedrera teatral. Són nombrosos els grups de teatre amateurs que, any rere any, i fidels a la tradició, representen el naixement de Jesús, la lluita del bé i del mal entre àngels i dimonis, i diverses històries i diàlegs dels pastors que rememoren el primer Nadal. De totes els Pastorets, segurament els de l’Orfeó Popular Olotí són els més coneguts de la Garrotxa. http://www.orfeoloti.net La Missa del Gall

Un dels esdeveniments més singulars de tot el Nadal és, sense cap mena de dubte, la Missa del Gall.

Se celebra la mitjanit del 24 al 25 de desembre, d’aquesta manera es rep al dia de Nadal com la commemoració del Naixement de Jesús. És costum a diverses parròquies acabar la celebració amb una xocolatada popular. Les Misses del Gall

de Sant Joan les Fonts i de Riudaura són algunes de les més singulars, la primera per la significació del lloc on se celebra, i la de Riudaura perquè és l’única on un pastor entra a l’església amb una ovella que s’agenolla davant de l’altar, i unes pastoretes canten cançons dialogades amb el cor de l’església.

GENER Fira del Fesol a Santa Pau

Aquesta fira va ser recuperada el 1990 i la celebració consisteix en la realització d’una degustació de fesols que s’encarrega als restaurants de la localitat. La fira programa activitats tradicionals i artesanes, cercaviles, grups d’animació, les benediccions d’animals i cantada de goigs a sant Antoni i el sorteig del porquet de Sant Antoni. http://www.santapau.cat

FEBRER Fira del Farro a la Vall de Bianya

‒ 12 ‒

Articles monogràfics

La seva programació inclou conferències i propostes gastronòmiques a l’entorn del farro, productes artesans, actuacions, degustacions de farro, jocs per als més petits, entre altres activitats. http://www.valldebianya.com Fira del Fajol a Batet de la Serra, Olot

Els Amics del fajol organitzen diferents actes a l’entorn d’aquest producte. Actualment, a part de les farinetes i de la recuperació de receptes antigues, també podem degustar productes elaborats amb fajol: macarrons, creps, galetes, fins a una innovadora recepta de cervesa. http://www.batetdelaserra.cat - http://www.turismeolot.cat

Carnaval

Una de les darreres festes d’hivern és el Carnaval, una festa d’origen pagà que pertany al culte lunar.

En plena Edat Mitjana, la societat rural, fortament estructurada pel cristianisme, el temps de Carnestoltes oferia festes rituals d’arrel pagana i un temps de permissivitat que s’oposava a la repressió dels instints i la severa formalitat litúrgica de la quaresma. Actualment el Carnaval s’ha convertit en una festa popular de caràcter lúdic. A la Garrotxa destaca el Carnaval d’Olot per la seva magnitud, per bé que la majoria de la resta de municipis també el celebren. http://www.turismeolot.cat

MARÇ Fira de l’embotit a Olot

La Fira es fa al Passeig d’en Blay d’Olot i compta amb una variada oferta d’activitats: degustacions gratuïtes d’embotit, caminada popular, botifarrada popular, actuacions castelleres i ball del Porc i del Xai. http://www.turismeolot.cat ‒ 13 ‒

Agenda de la Garrotxa: http://www.turismegarrotxa.com

Articles monogràfics

LA CUINA D'HIVERN

a la Garrotxa

Gerard Xifra

President de l'Associació d’Hostalatge de la Garrotxa Text i imatges

L’hivern i les seves temperatures fredes ens donen a escollir entre els aliments de temporada, el més energètics i els que ens escalfin més. De preparacions n’hi ha de diversos tipus i maneres i podríem dir que la cuina de la Garrotxa és cuina d’hivern, ja que prové d’una cuina de cullera i cassola.

Les sopes, les cremes, els estofats i altres preparacions fetes al forn o cuinades amb olla de pressió són preparacions que inviten a donar escalfor després del fred del carrer. Som comarca de fred i on fins fa poc temps les seves comunicacions han estat sinuoses i de difícil accés, però la seva peculiaritat d’ubicació i la seva excepcional zona volcànica fan i han fet que tinguem una comarca rica en productes i arrelament tradicional de la nostra cultura gastronòmica. És hivern: per a la Garrotxa tenim un gran aparador de la gastronomia que ens envolta. L’hivern comença en el període nadalenc on en la majoria de taules trobem el producte estrella de l’hivern que agrada a petits i grans, i que podem acabar i adaptar segons el consumidor final. L’escudella, aquest brou fet a partir d’aigua freda on posem tot tipus d’ingredients, feta amb els ossos d’espinada, el morro, l’orella que haurem salat i que acabarem de completar amb els diferents tipus de carn ja sigui gallina o pollastre, i aquell braó de xai que, juntament amb la carn picada amb què fem la pilota, ens dóna un brou que, complementat amb verdures de temporada i amb la seva col,

‒ 14 ‒

Articles monogràfics

fa reviure l’hivern. Després d’un parell d’hores de tims temps en preparacions tan típiques com les cocció tenim un plat complet amb les verdures i la “Farinetes de Fajol” o en elaboracions de postres carn que més que un plat de reciclatge es conver- en els quals es substitueix aquest producte per la farina de blat. teix en un plat de festa major.

Una setmana després ens desplacem a la Vall Una sopa de galets, una sopa de fideus, una sopa amb fideus i arròs, un bon farro, una sopa de Bianya on trobem un altre producte posat al plat que durant l’estiu ha esescaldada de pa i farigola i tat decorant la nostra comartota una gran quantitat de ca, el Farro. Aquest producte variants poden fer que cada <<...Des de llardons que ve del fet de fer farina dia tinguem plats diferents a de la mocada, a les del Blat de Moro, vet aquí un la taula de casa. producte de subsistència el És hivern i a la Garrotxa llonganisses, als fuets, les qual segurament per ser un tenim un gran aparador de la baiones , els lloms curats dels pocs productes disponigastronomia que ens envolta fins al piumoc, aquest bles en època de post-guerconvertit en fires, la primera ra, havia caigut en desús i és la Fira de Sant Antoni a embotit de costelles ...>> que actualment s’està valoritSanta Pau, una fira dedicada zant per les seves propietats i a aquest petit llegum de color el seu valor nutritiu. blanc, el Fesol de Santa Pau. Però segur que el que no podem passar per Un llegum que com a plat estrella ens dóna aquest “saltejat de fesols amb botifarra de perol” i que pot alt en aquesta època d’hivern i a la Garrotxa, és el adoptar gran varietat d’opcions: una, l’energia que porc. Un animal que dóna transversalment un petens dóna aquest petit llegum en una comarca ba- jada clau en la cultura gastronòmica i econòmica de la Garrotxa sada en el treball del camp.

Des de la tradició encara perdurable on la maUna altra fira ja arrelada és la Fira del Fajol, de Batet de la Serra; aquesta fira dedicada a aquesta joria de famílies fan la matança del porc, on tota poligonàcia que tant ha donat al fons de la pintu- la família i amics es troben un o dos dies per fer ra Olotina amb els seus camps de flors blanques aquest acte que més que una tasca obligada és però que a la cuina també la ressorgit aquests úl- converteix en un acte gastronòmic i de concòrdia. ‒ 15 ‒

Articles monogràfics

D’aquí en trèiem la gran cultura entorn dels embotits, i la gran indústria alimentària que fa de motor econòmic de la Garrotxa, vet aquí també la creació de la Fira de l’embotit d’Olot. La matança del porc es fa en mesos de fred, des de trenc d’alba fins a fer les últimes botifarres; es creen diversos productes que fan que tinguem un rebost complet per a la utilització en els mesos següents. Des de llardons de la mocada, a les llonganisses, als fuets, les baiones, els lloms curats fins al piumoc, aquest embotit de costelles de porc que encara podem trobar a les carnisseries de Tortellà i que ens servirà a la primavera per acompanyar les faves i els pèsols de la primavera.

Però segurament allò que més valdria destacar a l’hivern són els estofats, de carn, de verdures, de llegums,... Aquest tipus de guisats, els hauríem de destacar pel seu gran valor nutritiu i per la senzillesa en la preparació, i pel baix contingut en greixos. És el plat perfecte per deixar preparat i menjar a l’arribada a casa després d’un dia de fred i que amb les verdures, llegums i altres productes de la temporada ens pot donar un plat perfecte per tastar una comarca i el seu hivern.

La recepta PATATA EMMASCARADA DE BOTIFARRA NEGRA I DEL PEROL AMB FESOLS DE SANTA PAU I AMANIDA

Ingredients per a quatre persones 200 g de patata kennebeck o mora 100 g botifarra negra 100 g botifarra del perol 60 g ceba de figueres Mesclum d’enciams 100 g fesols de Santa Pau 100 g nata líquida Sal i pebre negre Preparació Bulliu les patates amb pell i sal.

Peleu la botifarra negra i de perol.

Sofregiu la ceba en oli verge, no deixeu daurar.

Incorporeu les botifarres i desfeu.

Barregeu amb la patata i remeneu.

Posseu en una terrina i deixeu refredar.

Saltegem els fesols i deixem reduir la nata, salpebrem Acompanyem amb els enciams, la patata marcada i la salsa.

‒ 16 ‒

Articles monogràfics

PLANTES I REMEIS NATURALS PER A L'HIVERN

PASSIFLORA. Foto: T. Berga.

A l’hivern quasi tots patim alguna vegada refredats, constipats, mucositats i diverses molèsties genèriques, molt freqüentment causades per una baixada del nostre sistema immunològic pels canvis sobtats de la climatologia.

El coneixement i l’ús de les plantes medicinals i les seves virtuts curatives són molt antics i universals.

Les plantes medicinals es poden utilitzar de diferents maneres, segons sigui la forma de preparació o d’aplicació en el nostre organisme.

Per aquests motius hem pensat de presentar-vos a continuació una mostra on seleccionem algunes plantes medicinals i remeis naturals, tant per fomentar com per vigoritzar les forces curatives del nostre cos protegint-lo.

‒ 17 ‒

Articles monogràfics

RECEPTES PER FER TISSANES, XAROPS I GARGARES

La mel:

Herbes a tenir en compte: Plantatge, malva, saüc, farigola, flor de pi roig o avet, hisop, gallarets, violers (arrel, fulla i flor), eucaliptus, orella d’ós, ceba, puntes tendres de romeguera, flors de borratja, regalèssia (arrel), pètals de rosa, passiflora (sedant)...

ANGINES: Per fer gàrgares: • 1 grapat de brots tendres de romeguera,

No pot faltar aquí la descripció d’un dels aliments naturals més curatius que existeixen, i per a això hi ha dues raons: perquè la Mel és el producte del pol·len de les flors elaborat per les abelles i per la seva enorme importància alimentària i medicinal.

Pels refredats: Mitjançant inhalació, la Mel actua sobre les mucoses del nas i de la laringe, però també sobre els alvèols pulmonars, i d’aquí passa a la sang. Així té un efecte bactericida local, però també és un fortificant general de l’organisme.

Per a les inhalacions s’utilitza un inhalador-vaporitzador ordinari. Es vaporitza una solució al 10% de Mel. Cada sessió dura 5 minuts.

• 1 culleradeta de mel, • 1 llimona (el suc), • 1 litre d’aigua, posar-hi els brotets de romeguera, bullir 5 minuts, deixar-ho reposar una mica (5mn.) i colar-ho, afegir-hi el suc de la llimona i la mel.

Fer gàrgares tan sovint com sigui possible (sense empassar) Procurar de no beure res fred i el coll ben tapat.

Per fer tisana: Flors de borratja, brot de romeguera, malva, flors de pi roig, regalèssia (arrel), pètals de rosa, 1 figa seca oberta. Posar-hi un pessic de totes aquestes plantes amb ½ litre d’aigua, fer-ho bullir 5 minuts i colar-ho.

Prendre’n 1 tassa cada 2 hores, amb mel.

Amb suc de llimona (el suc d’una llimona per a 100 grams de Mel), en una infusió de Melilot (una cullerada sopera de Mel per a una tassa de tisana), o també en forma de xarop de Rave silvestre i de Mel (en quantitats iguals). Prenent Mel com a medicament, cal fer llit almenys dos o tres dies, la Mel (la de Tell particularment) provoca una forta transpiració.

La Mel barrejada amb avellana constitueix un remei molt bo per a la tos crònica i afavoreix l’expectoració.

REFRANYS I FRASES FETES SOBRE LES HERBES REMEIERES. “Si et falta vitamina A i C , rega sempre el llimoner”

REFREDAT DE PIT I TOS: Xarop: Pinyes verdes de pi roig i sucre morè. A la primavera, tallar les pinyes tendres a talls prims o aixafar-les amb la mà de morter i posar en un pot de vidre, capes de pinya i de sucre, ben atapeïdes fins que el pot és ben ple. L’endemà es torna a obrir el pot i si ha baixat el tornarem a omplir altra cop ben atapeït i es deixa.

Va fent un suc que és el xarop.

Es guarda 4 ó 5 mesos i després es pot colar o no.

“Si tens tos, sucre o colesterol menja ceba i tot resolt” “Si et trobes molt refredat amb ofec i nas tapat, respira baf preparat amb eucaliptus morat” “Malví, fer-ne gàrgares per la gola, destapa el pulmó i es expectorant, si en prens, seràs un bon cantant”

Cal preparar-ho a la primavera per tenir-ho a punt per a l’hivern.

Dosi recomanable per prendre: 2 ó 3 culleradetes al dia, o en moments de cops de tos. ‒ 18 ‒

... i així de millor salut pots gaudir i dels coneixements presumir.

Articles monogràfics

L’hivern de l’església i el Papa Francesc Miquel-Àngel Ferrés i Fluvià

Poc podíem pensar que veuríem un “altre” Joan XXIII en versió del segle XXI. Pocs podien pensar que sortiria del darrer conclave un Papa com aquest.

Penso que n’hem de donar gràcies a l’Esperit Sant, i també al gest humà i humil de Benet XVI que es va retirar perquè no es veia amb cor de portar el timó d’una nau tan gran.

Fins ara Francesc ha generat entusiasmes, acceptació popular, escepticismes, i també estan sortint reaccions negatives de sectors ultraconservadors (ells mateixos es retraten). A la majoria de creients, i fins i tot d’agnòstics, ens plau molt l’estil proper i lluny de protocols de Bergoglio, i tots n’hem vist i seguit molts exemples, per això no ens hi entretindrem.

Més enllà de posicions ideològiques, tinc un criteri personal que em fa valorar la figura de Francesc. Consisteix a preguntar-me sincerament: Aquest papa m’ajuda a ser més bon cristià? La resposta és sí. M’ajuda a ser més bon capellà?

Sí. M’anima a seguir treballant en l’Església amb ànims renovats? Sí. Em fa estar content de veure com és i què diu? Sí. Em fa revisar la meva acció per millorar? Sí. Em comunica missatges que m’arriben i arriben al cor de la gent? Sí. Doncs, ja està, endavant i foris.

Els primers gestos i paraules de Francesc ja van donar pistes de la renovació a fons que podria suposar la figura d’aquest jesuïta argentí que arribava a bisbe de Roma “des de la fi del món”, com va dir ell mateix, o des de les “perifèries”, una paraula que sovinteja en els seus missatges.

Voldria fixar l’atenció en la publicació de l’Exhortació Apostòlica, que es titula “L’alegria de l’Evangeli”, com a collita que ell ha fet dels Síno-

des anteriors. Si el mateix nom que ell va escollir, Francesc, ja era tot un programa de vida, aquest document ja és definitiu per poder veure clarament quina és la intenció d’aquest pontificat.

Fins a 71 vegades apareix la paraula alegria en el text. Aquesta dada certifica que l’Evangeli és Bona Nova, que produeix alegria, fins i tot –i sobretot- a casa dels pobres. I tan pobres com som, diria el poeta... Bona i Nova, és a dir, alegre i actual.

Els papes anteriors ja havien detectat la urgència d’una “nova evangelització”, i ara Francesc no vol que aquesta urgència sigui una reacció a la defensiva davant la secularització sinó que ell creu que a la tasca eclesial li manca joia, li falta el to de festa. Per això ens diu: Prou d’evangelitzadors amb ”cara de funeral”, prou d’una Església tancada en si mateixa, prou de confessionaris com “sales de tortures”, prou d’una Església que s’assembli més a una “duana” de la gràcia que a una casa paterna on hi ha lloc per a cada u amb la seva vida a coll.

Ell insisteix: “L’Església ha de ser el lloc de la misericòrdia gratuïta”. I situa la deu d’on brolla la força per l’acció en la pregària, quan diu: “L’Església necessita imperiosament el pulmó de l’oració, sense el qual ens debilitem pel cansament”.

El seu optimisme de l’Esperit no amaga, però, els grans problemes de l’Església i de la humanitat, i el Papa en fa un diagnòstic molt crític i sever.

Reitera el desig d’una reforma profunda de les estructures de l’Església catòlica, incloent-hi la Cúria i la mateixa institució papal i els bisbes.

Un exemple palpable d’aquesta voluntat de qüestionar costums arrelats a la història vaticana que ja no són útils, és la recent reconversió de

‒ 19 ‒

l’Almoineria apostòlica, una institució molt antiga d’ajuda als pobres que havia quedat obsoleta i ara Francesc l’ha reactivat i adaptat al món d’avui.

I en el document exclama: “Els diners han de servir, i no pas governar!”. El papa és contundent dient que no podem acceptar que els diners predominin sobre nosaltres i sobre les nostres societats. I, en contrast amb l’alegria evangèlica, afirma: “El gran risc del món actual, amb la seva múltiple i aclaparadora oferta de consum, és una tristesa individualista que brolla del cor còmode i avar, de la recerca malaltissa de plaers superficials, de la consciència aïllada”. A parer seu, “una reforma financera que no ignori l’ètica requerirà un canvi d’actitud enèrgic per part dels dirigents polítics”. “Aquesta economia mata –es lamenta Francesc-. No pot ser que no sigui notícia que mor de fred un ancià sense sostre i que sí que ho sigui una caiguda de dos punts a la borsa”.

“Vull una Església pobra per als pobres”, repeteix el Sant Pare.

“En els pobres hi hem de descobrir el Crist”, i adverteix que no veu excuses possibles que exonerin d’aquesta responsabilitat.

El document és una crida a la mobilització general (reitera que prefereix una Església accidentada i ferida per haver sortit al carrer que no pas una Església emmalaltida pel seu tancament en les seves seguretats), amb laics i laiques assumint l’acció missionera i pastoral, amb l’advertiment que “l’Església no creix per proselitisme sinó per atracció”.

Ens hauria de fer reflexionar molt el paràgraf on diu: “Més que la por a equivocar-nos, espero que ens mogui la por a tancar-nos en les estructures que ens donen una falsa contenció, en les normes que ens tornen jutges implacables, en els costums on ens sentim tranquils, mentre a fora hi ha una

multitud famolenca i Jesús ens repeteix sense cansar-se: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

Ens adverteix que la renovació de les parròquies “encara no ha donat prou fruits per aconseguir que estiguin encara més a prop de la gent, que siguin àmbits de viva comunió i participació i s’orientin completament a la missió”.

El Papa al final posa Maria com a exemple, en un paràgraf preciós, com tot el document, que acaba així: “Hi ha un estil marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església. Perquè cada cop que mirem Maria, tornem a creure com en són de revolucionaris la tendresa i l’afecte. En ella veiem que la humilitat i la tendresa no són virtuts dels febles sinó dels forts, que no necessiten maltractar els altres per sentir-se importants”.

L’alegria i l’obertura d’esperit que està sembrant a dojo el papa Francesc apunta a una nova primavera de l’Església, sempre i quan els cristians adobem la terra i la cultivem, imitant l’entusiasme de Francesc, cadascú en la seva parcel·la. Hem desterrat el somni i la idea de retornar a una Església triomfant en el sentit mundà del terme. Francesc fuig rabent de la mundanitat, “que porta a la vanitat, la prepotència i l’orgull”.

No és, doncs, hora de lamentacions ni de nostàlgies. Ni abans la presència massiva de l’Església era tan evangèlica ni ara la seva pobresa és tan insignificant. Tenim una gran tasca d’ajuda per a la vida espiritual de les persones i d’ajuda envers els empobrits de totes les perifèries socials. El papa Francesc ha vingut a posar moltes coses al seu lloc i a treure’ns la son de les orelles. És temps de fer fructificar tantes llavors com ens està sembrant. I el Regne de Déu és com una petita llavor que ha de créixer, diu l’Evangeli.•

‒ 20 ‒

Imatge extreta d'internet.

Articles monogràfics

Articles monogràfics

Nous reptes

Lluís Folch i Soler

Devia ser pels volts de l’any 2006 que la Conxita Batallé em demanava un article per a la Revista Alimara sobre el tema genèric de “l’efímer”. No hi havia pensat mai, i vaig començar a interessar-me pel tema. Primer diccionaris i enciclopèdies, després l’ús de la paraula i els contextos en què utilitzem l’adjectiu “efímer”, i tot d’una se’m va fer una llum: Efímer és tot allò que es pot mesurar, que depèn de l’espai i del temps, i per tant té fi, s’acaba. Com a exemple proposava el cas del petroli, realitat material, mesurable i definible, i per tant efímera, en contrast amb la pau, realitat immesurable i per tant no efímera. Cito literalment: Una cosa important és un valor que genera una tendència d’atracció o de repulsió. La guerra i la pau són dues coses molt importants, totes dues ho són molt d’importants, i cal saber col·locar-les en el lloc corresponent de la nostra escala de valors. Ja sabem que hi ha qui en la seva escala de valors té més amunt el petroli que la pau, i per tant utilitza la força de l’exèrcit com a mitjà o instrument per aconseguir petroli. En aquesta escala de valors hi trobem un valor mesurable, la força de l’exèrcit, com a mitjà per aconseguir petroli, un altre valor mesurable, tots dos per sobre d’un valor immesurable, la pau. Un valor efímer, mesurable, com a fi en si mateix, determina un créixer en quantitat, no en qualitat. En cap cas la força és una finalitat en si mateixa, sempre és un instrument per a aconseguir una finalitat més alta en la nostra escala de valors. El temps, l’espai i el nom-

bre no són importants; són importants només com a mitjans, eines o instruments que ens permeten assolir un bé important, o evitar un mal important, immesurable, indefinible. Cal que ens preguntem i siguem conscients del què és important per a nosaltres.

Doncs bé, ja som aquí, a la tardor del 2013, i la Conxita Batallé em comunica que la Revista Alimara s’acaba. S’acaba perquè és un valor mesurable, definit, finit per tant, com ho són tots els mitjans o les eines per aconseguir un bé superior, immesurable. Recordem el Montsacopa, la Garrinada o Montolivet, volcans que llançaven a l’aire alimares, lluminàries, foguerades que després serien terra de conreu, de boscos, de masies, de graderes que han donat pedra per a construir tota una ciutat.

La Revista Alimara se’n va, però què s’emporta? S’emporta tot l’amor donat i tot l’amor rebut, realitat immesurable, incalculable, indefinible, però tan real com el seu paper i la seva tinta. I què ens deixa? Tot l’amor donat i tot l’amor rebut durant tants anys. Això és una llavor que ha quedat soterrada, assaonada i regada, i que en una nova primavera donarà el seu fruit.

Nous reptes. No hi podria haver nous reptes si no hi hagués una base assaonada i unes arrels que fessin créixer una nova vida. La llavor sembrada per la Revista Alimara ha caigut en terra fèrtil i, tard o d’hora donarà el seu fruit.•

‒ 21 ‒

La sensibilitat l’ impuls natunsibilitat, però, se ha hi Si ir-me injuda. començo a sent lla per si sol i t’a ba tre ja l ra L’estiu de 1997 bé ura , si llant pel dibuix i la pint vé sensible treba de es a , on teressat per l’art: rs ns ne pe s Una ts el ntacte amb adava, com a to t i entrant en co ita de menut m’agr al qu a st ue aq portant i la miautocrítica és im pintar i dibuixar.

L’ . sa lle be la esdevé deció es pogués grans mestres, ec ls af de a i st ud ue st aq l’e i Perquè r, preuada a, conei- rada ica de gran valo ct agafant, dia a di dà a, di av a an ud ar aj a up ol un senv r aprendre. ans mestres, pe arreu. xements dels gr reetre a m ns tra a l, cada dia va ap vo rta po un si et e rt qu l’a r no pe M’ado L’ interès esenta. cas, tot el que se li pr ilitat i, en el meu ib de ns és se m ia i òp és pr m nent la gent la t i quan fas una s. ts es van vencen de les pinzellade ta s ul vé fic tra di a s ig Le fa s difiho ls problemes i le de avoes af id m bl vi vi t’o è ó, ci qu exposi orn en Penso que l’ent ament realitzat. ja que rt, l’a de ió ts i et sents plen ac ci lta re cu ap d’ t en im reix el sent ebre e és imervació: el pess ió al Pessebrism bs cc l’o fe a l’a a t id lo nv O co A tot ens viu la idea i, a pia la seva ge; la pintura co ant tot l’any es at ur is D . pa nt el rta m po co és donant tembre, s’hi va i immillorables. s se ic de ún s es ge m l at is de r parti bellesa. Pa t’omple l’esntura, el forma. Es fa el pessebre i l’obra pi la tre en ha El lligam que hi a gran perit. isatge és aquest pa el i e m ris eb pess ntura pi la r perit deleitós de se a ve e ebrism mple aquest es ss t’o pe t El ar .

L’ ió un m co gratifiproporciona una et i es s. qu ni on si bo s en cose en 3 dim potent, ja cació inexplicable. im nt se és ve jo Actualment un tic. viure aquesta ou el que és artís tots els joves a pr a ra do lo vi va on C es no l’esque t ia de l’anima i de ol nc m riè gi pe ha ex ha na hi sa fa que gran i Aquest desànim peració su i rç fo es d’ ll perit. treba poc interès en el un , nt vi David López so e és fàcil qu , nt ta r pe i al person de coratge dra per la manca an m rta ce afi ag i emoció.

‒ 22 ‒

Biografia

Josep Berga i Boix

Pilar Riera i Prat Fotos: Juli

EL CARRER El carrer de Josep Berga i Boix està situat entre el Passeig Bisbe Guillamet i el carrer Casimir Plana, a tocar, quasi, l’Avinguda dels Reis Catòlics.

La data d’aprovació en el nomenclàtor de la ciutat és el 9 de novembre de 1926. Temporalment se l’anomenà de l’Avi Berga. (22 de setembre de 1931).

LA PERSONA Josep Berga i Boix, conegut popularment com l’avi Berga, va néixer a la Pinya el 25 d’octubre de 1837. Era el fill gran de Silvestre i Petronil·la, masovers del mas la Costa d’aquell poble. El matrimoni va tenir deu fills.

La família no es podia permetre enviar el seu fill a estudiar, com passava a moltes famílies rurals del país. Dos frares exclaustrats, però, que vivien circumstancialment a la vall, varen donar classes a uns quants nois de la zona, inclòs Josep Berga i els seus germans.

L’única manera de poder seguir els estudis era optar per una carrera eclesiàstica. El 1852 es traslladà a Olot a fer estudis d’humanitats, que podien ser cursats en preceptories de diferents poblaci-

ons. En el cas d’Olot, la preceptoria estava instal· lada a l’edifici de l’Hospici. Les estones lliures les dedicava al dibuix i a la pintura amb Narcís Pascual, professor de l’Escola Pública de Dibuix.

El 1855 continuà els estudis eclesiàstics al seminari de Girona. Un curs abans de decidir si ingressava definitivament en el clericat, es decantà per dedicar-se exclusivament a les Belles Arts. Del 1864 al 1868, va fer de mestre de dibuix a la seva escola particular de Girona. També, des del 15 de juliol de 1865 al 24 d’octubre de 1868 treballà de delineant amb l’arquitecte Martí Sureda.

Diferents fets polítics, i per por a possibles represàlies polítiques, el feren exiliar per primera vegada, a últims del 1868, al Rosselló, on estigué només uns mesos. Hi tornà de nou fins a quatre vegades.

Fou mestre, durant un temps, de l’escola de dibuix al Centre Artístic fins que el 8 de novembre de 1877 la Diputació de Girona el nomenà professor de dibuix de l’Escola de Dibuix. Va exercir, en aquest centre, fins a la seva mort, a l’edat de setanta-set anys.

Berga i Boix es casà, el 1870, amb Montserrat Boada i Rogés, mestra, i varen tenir dos fills: un noi

‒ 23 ‒

Biografia

i una noia.

Junt amb Joaquim Vayreda, el 1880, va crear un taller d’imatgeria religiosa. La societat es deia “Vayreda, Berga i Cia”, que es transformà dos anys després en “El Arte Cristiano”. Aquesta empresa va ser creada per donar sortida professional als alumnes que sortien de l’Escola d’Olot i aprofitar, així, les seves capacitats artístiques.

Alguns dels seus alumnes més destacats foren Miquel Blay, Josep Clarà, Francesc Vayreda, Berga i Boada, etc. També, cal mencionar que, tot i estar prohibit, donà classes de dibuix i pintura a dones.

Morí a Olot, el 8 d’octubre de 1914, en un pis de la casa número 1 del carrer Clivillers.

L’OBRA Pintor, mestre de dibuix i literat: així podríem definir Josep Berga i Boix.

La seva obra pictòrica mostra un marcat realisme. Va pintar la Garrotxa, directa del natural, amb un estil molt personal. També pintà diversos retrats i gran quantitat de dibuixos que li servien com a estudi per després traslladar-los sobre la tela.

Realitzà també algunes escultures. En el Museu Comarcal de la Garrotxa es conserva una Verge amb el Nen als braços, feta de terracota i que fou, probablement, un dels primers sants dels tallers d’Olot.

Berga i Boix cultivà també la literatura. Algunes de les seves obres són: “La Borda (1902) en teatre, L’Estudiant de la Garrotxa (1895), amb alguns tocs autobiogràfics, Clareta” (1917), “Lo casal del roure” o “Un retrato esborrat” (1897), en narrativa.

Va fer, també, un recull de contes i llegendes de la Garrotxa.

Publicà també nombrosos articles de premsa a El Norte de Girona, El Montsacopa, Revista Olotense, L’Olotí, Sang Nova, entre d’altres.

PREMIS I RECONEIXEMENTS Josep Berga va tenir pocs reconeixements.

Potser, el més important va ser el nomenament, el 1911, d’acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando.

Fou nomenat fill il·lustre d’Olot el 16 de desembre del 2000.

El 2014, i amb motiu del centenari de la mort de Josep Berga, l’Ajuntament d’Olot declararà l’Any Berga i Boix, amb tot un seguit d’activitats per recordar l’artista.

BIBLIOGRAFIA • SALA i PLANA, Joan (2000), Josep Berga i Boix, (1837-1914) L’intèrpret d’una època. Llibres de Batet • DANÉS i TORRAS, JOAQUIM Història d’Olot.

Edicions Municipals.

• www.elartecristiano.com

‒ 24 ‒

Digui, l’escolto

per Eduard Arbós i Eceiza

Montserrat

Soler i Casas Fotos: Juli

La protagonista d’aquesta entrevista fou una de les fundadores de l’ALIMARA, la revista que teniu a les mans i que en serà l’últim número de, si no es produeix un miracle, després d’un recorregut de més de trenta anys.

Quants anys fa que es va fundar la revista?

El primer número va sortir a la tardor del 1982.

Així que tu mateix, fes números.

Què recordes dels seus inicis?

Em quedo amb la gran amistat i companyonia de tots els que han passat, en un moment o altre per la revista, amb els afanys de tots plegats, alguns maldecaps, les ganes de tirar endavant i el

record inesborrable de Mn. Emili Montal, de Josep Congost, del Dr. Lluís Bayona, ja traspassats, potser sense ells al capdavant no hauria reeixit la revista.

Quin era l’ideari de l’ALIMARA? - Mai no vàrem amagar que la revista volia ser una veu de l’església.

Quin espai pretenia ocupar?

Bàsicament es tractava d’omplir un espai amb gran amplitud de mires, en el nostre context social, com ja hi havia estat en temps passats fins que la guerra ho va estroncar. En certa manera es tractava de recuperar un testimoni i continuar-lo.

Quanta gent hi ha col·laborat?

‒ 25 ‒

Digui, l’escolto

per Eduard Arbós i Eceiza

Bé, no sabria dir-t’ho amb exactitud, tot i que jo hi sóc des dels inicis. Hi ha passat molta gent, molt vàlida i amb coneixements que han ajudat a l'aprofundiment cultural de la revista.

Qui decidia els continguts?

Sempre s’ha fet entre tots, prioritzant, això sí, una mica l’actualitat.

Alguna opinió, escrit o entrevista ha provocat algun debat?

De debat sempre n’hem tingut. Es llegia i opinàvem de tots els continguts abans de publicarlos.

Quin fou el primer Consell de Redacció?

A risc d’oblidar-me d’ algú (ja em perdonaran), recordo Mn. Emili Montal, Francesc Clarà, Pere Planella i la seva esposa Joaquima Gelis, Mn. Joaquim Giol, Carles Aulí i la seva esposa Glòria Llinàs, el Dr. Lluís Bayona i jo mateixa. Recordo que estàvem al menjador de la rectoria i Mn. Emili ens va obsequiar amb un tortell. Vull ressaltar un gest que jo trobo molt bonic, va ser el de Jordi Bayona, que en morir el seu pare va dir que ell vindria a ocupar el lloc que quedava buit. ‒ 26 ‒

<<< El nom, ALIMARA, va ser suggeriment del poeta Josep Congost. Aquesta paraula, el diccionari la defineix com a FOGUERA, especialment la que es fa com a senyal en talaies i llocs elevats.>>>

Digui, l’escolto

per Eduard Arbós i Eceiza

S’havia produït mai algun article inadequat que hagués de ser rebutjat per alguna qüestió?

Només recordo una vegada un article que no es va considerar apropiat i no es va publicar.

Curiosament l’autor era una persona rellevant.

Costava trobar col·laboradors o era relativament fàcil formar un equip?

A vegades era difícil trobar persones adequades per escriure de segons quins temes, però entre tots sempre solucionàvem la papereta.

Tens idea de quanta gent llegia la revista?

Al començament la tirada era d’uns quatrecents exemplars i algunes vegades més. Últimament havia baixat molt, a causa que molta gent s’havia donat de baixa, altres ja no hi són, la crisi ha fet disminuir les subscripcions i ens hem vist privats d’alguns ajuts. Tot això fa que sigui difícil cobrir despeses i que no es puguin fer tirades més llargues.

S’havia produït mai algun conflicte generat per alguna opinió o entrevista que no agradés a algú?

Alguna discrepància a vegades apareixia, però

debatut el tema sempre s’arribava al consens, perquè és normal que no pensem tots igual. Per cert, ara recordo que aquest tema del “Pensament únic” també el vàrem tractar a la revista.

Qui donava continguts?

el

vist-i-plau

als

Abans d’entregar els articles a la impremta, prèviament els llegíem conjuntament, així tothom hi podia dir la seva.

De qui és propietat la capçalera?

De la parròquia, i crec que l’ha de guardar per si un altre dia arriba el moment de tornar a recuperar la nostra revista. El nom, ALIMARA, va ser suggeriment del poeta Josep Congost. Aquesta paraula, el diccionari la defineix com a FOGUERA, especialment la que es fa com a senyal en talaies i llocs elevats.

Quins són els motius del tancament?

Bàsicament econòmics. És una llàstima perquè tampoc no parlem de grans xifres i a Olot crec que podrien sortir alguns mecenes per sostenir la revista.•

Capçalera de l'Alimara.

‒ 27 ‒

Notes sobre...

l’actualitat garrotxina Josep Murlà

Nou espai del Tresor-Museu de la parròquia de Sant Esteve, d’Olot - El 26 de desembre de 2013, diada del patró, la parròquia de Sant Esteve, d’Olot, va inaugurar el nou espai del Tresor-Museu, ubicat a l’antiga capella de la Puríssima, habilitada i equipada per a poder mostrar al públic una selecció d’obres artístiques que formen part del patrimoni religiós i històric de la parròquia i de la ciutat. Hi ha diverses parts del retaule de sant Eloi, pintures del segle XV, obres d’orfebreria de diverses èpoques (copó gòtic, creu processional gòtica, custòdia major del segle XVIII, imatges-reliquiaris, etc.) i la pintura Crist abraçat a la creu, del Greco. El pressupost d’aquesta millora, iniciada al començament de l’any, va quedar curt, sobretot per les excepcionals mesures de seguretat exigides, incloses les vitrines fetes expressament, la neteja de diversos objectes d’ús litúrgic i altres que han deixat de tenir-ne; restaurar algunes peces i instal·lar la il·luminació adequada. La despesa ha estat de 93.000 euros, que s’ha de cobrir amb un crèdit. Es faran col·lectes extraordinàries per poder eixugar el deute, confiant que hi hagi també aportacions de benefactors i, amb l’obertura al públic, s’obtinguin recursos per al manteniment de la instal·lació. Continua essent visitable el Tresor-Museu (sagristia), amb un important fons d’obres artístiques, orfebreria i roba litúrgica. Els tècnics van recomanar de mantenir-lo, amb una redistribució del contingut. Després de la missa solemne concelebrada, que va presidir el bisbe de Girona, Mons. Francesc Pardo, es va procedir, per part del prelat, a efectuar la benedicció del nou espai museístic, que forma part de les rutes de Catalonia Sacra, que comprèn totes les diòcesis catalanes.

Carles Oller i Barnada, nou president de Càritas Garrotxa – Per l’octubre va ser nomenat Carles Oller nou president de Càritas Garrotxa, amb el vistiplau del Consell Arxiprestal de l’Alt Fluvià. Ha substituït Josep Llussà, que continua com a vicepresident.

Renovació de pubilles i hereus – Pel novembre es va fer l’elecció de nous hereus i pubilles, en el decurs d’una festa multitudinària, amb molta gent jove, organitzada pel CIT. Joan Barris, de Joanetes, i Coralí Plujà, de la Canya, van fer-se amb els títols comarcals. Carles Jordà, del barri de les Fonts, i Victòria Prat, del de Montolivet, són els representants del jovent d’Olot.

Olot – El grup de xou gran del CPA Olot va haver de desplaçar-se pel novembre fins a la Xina, a Taipei, per fer-se amb el Campionat del Món de 2013. Amb la coreografia No hi ha res impossible van obtenir el seu setè campionat mundial. Unes setmanes després va obtenir la 1a Copa de les Nacions, a Girona.

Montserrat Puig i Ramon Sadurní – Dues pèrdues que han estat especialment sentides, pels serveis que van fer durant molts anys en les celebracions religioses a Olot. El 27 de desembre va morir Montserrat Puig i Danés. El 3 de gener de 2014 ens va deixar Ramon Sadurní i Alsina.

Joan Teixidor, Fill Il·lustre d’Olot – L’Ajuntament d’Olot va proclamar, el novembre, el poeta i escriptor Joan Teixidor i Comes com a Fill Il·lustre de la Ciutat. El seu retrat va ser col·locat a la Galeria d’Olotins Il·lustres de la casa de la vila.

Josep Congost, homenatjat – El 2013 va ser l’any del centenari del naixement de tres homes de lletres olotins: Joan Teixidor, Alexandre Cuéllar i Josep Congost i Pla. Aquest darrer va ser l'últim de rebre l’homenatge oficial, a l’Ajuntament. Es va parlar d’ell i la seva producció literària. També hi va intervenir la seva filla, Loi Congost. Èxit del Gran Recapte d’Aliments – Un any més va tenir una gran resposta ciutadana el Gran Recapte d’Aliments, dut a terme a tota la comarca. En la jornada central (novembre) es van recollir prop de 26.200 quilos d’aliments i productes bàsics, destinats a famílies necessitades.

Localitzat el niu de vespa asiàtica – Després d’unes quantes setmanes de recerca, es va localitzar al Mallol (Vall de Bas) el niu de vespa asiàtica (depredadora) que tant preocupava els apicultors. El niu, un cop retirat i estudiat, permetrà establir mesures preventives.

Miscel·lània final – Jennifer Pareja és la millor waterpolista europea de 2013. Anna Vila i Remei Capdevila són ja ambaixadores d’Olot. La Mostra de Pessebres a Olot va comptar amb una bona selecció de diorames bascos. Van tenir èxit la Fira Orígens, la Fira del Pessebre i el Festival Lluèrnia. També la Fira de la Ratafia (Besalú) i la Fira de Santa Llúcia (Sant Feliu de Pallerols).•

Campionat del món per Club de Patinatge Artístic ‒ 28 ‒

Passatemps Sudoku

Sopa de lletres Troba els 8 noms relacionats amb el tema d'aquest número.

A L I R O U R I F

L L B X E S O A H

M A F H F M R L I

R R R B I L E I P

O D E L R V M M R

P O D A E O E A A

E T U G S S I R T

C I G O N Y A A N

U R U A R T E S E

S T F E I A N T U

Troba les 7 diferències

Palíndroms Un palíndrom és aquella paraula o frase que pot ser llegida tant de d'esquerra a dreta com de dreta a esquerra

És pacífica? Pse...!

I ara calla, carai! És a la gorga groga l'ase.

L'avi la veu que val , ... i val! http://usuaris.tinet.cat/mgine/palidi.htm

‒ 29 ‒

La recepta

per Roser Puig #Ruceptes

Bistec al wok estil "japonès" Ingredients: 1 bistec prim o diversos filets de vedella, 1 ceba, 1 gotet de salsa teriyaki o de soia, suc de llima, ametlles filetejades o qualsevol tipus de fruit sec, oli, sal i pebre.

Preparació: Marineu el bistec unes hores abans amb la salsa Teriyaki (també ho podeu fer el dia abans), el suc de llima, la ceba tallada i oli. Deseu-ho en un recipient tancat a la nevera. Un cop ben marinat, filetegeu el bistec i salteu-ho tot a la wok uns minutets amb unes ametlles filetejades (si no teniu wok, podeu utilitzar una paella). Si us atreviu, mengeu-vos-ho amb bastonets. Bon profit!

Wok: Paella de forma troncocònica i de parets altes, tradicionalment de base còncava i de ferro, que s'utilitza principalment per a saltar i fregir aliments, pròpia de la cuina xinesa.

Refranys i dites

Extrets de: El Refranyer (José Gargallo)

- De Sant Tomàs a Sant Pancràs dura l’hivernàs. El comença Sant Tomàs i l’acaba Sant Pancràs.

- El sol d’hivern és emmandrat, lleva tard però s’acotxa aviat.

- Les sopes i el sol a l’hivern donen consol.

- Hivern de molta gelada, molta fruita assegurada.

- No dones l’hivern per passat fins que l’abril no s’haja acabat.

- Oronells tardans, hivernàs tardà; oronells primerencs, l’estiu ja ve.

- Quan la Quaresma plora, l’hivern ja és fora.

- Qui no té ovelles a l’hivern ni garbes a l’estiu, en gran descans viu.

-Sant Blai nevat, hivern acabat.

- Si la candelera plora, l’hivern és fora; Si la candelera riu, l’hivern es viu.

- Tramuntana d’estiu i migjorn d’hivern omple el rebost; tramuntana d’hivern i migjorn d’estiu no faltaran plors.

- Vora riu no faces niu, ni hivern ni estiu. Vindrà una riuà i se t’emportarà...

HIVERN - NEU - CIGONYA - ALIMARA - LLARDÓ FIRES - REMEI - FRED

A L I R O U R I F

Solucions

‒ 30 ‒

L L B X E S O A H

M A F H F M R L I

R R R B I L E I P

O D E L R V M M R

P O D A E O E A A

E T U G S S I R T

C I G O N Y A A N

U R U A R T E S E

S T F E I A N T U

‒ 31 ‒