Cal Pexano

EDITORIAL, 3 CAL..., 3

4rt trimestre 2018

QUI SOM?, 4

AVIPORC, VALLADOLID

QUI SOM?, 6

DEPT. DE MÀRQUETING ENTREVISTA A ÒSCAR TOLEDANO

QUADERN DE BITÀCOLA, 8 LA MEVA ODISSEA ÍNDIA REMEIS NATURALS, 10 L'EQUINÀCIA

EMPRENEDORS, 12 CORTINATGES I JOGUINES SANGRÀ AGRAMUNTINS PEL MÓN, 16

ÀLEX TÀPIA, WISMAR (ALEMANYA)

SALUT SÈNIOR, 20

EL DOLOR

ENTITATS, 24

COLLA DE SARDANES ESBARZER

DIARI D'UN NÒMADA, 26

PRAGA

SOLIDARIS, 28

CRISTINA FITÓ, ÍNDIA

MATERNITAT, 30

QUÈ HA D'APRENDRE?

L'ESPORT, 32

CIRCUIT DIRT TRACK ROTECNA

PSICOEDUCA, 34

LA MENTIDA INFANTIL

NOTÍCIA CURIOSA, 36

ELS ÀCARS

EL RACÓ DEL PORC, 40

Cal Pexano

2

És difícil argumentar les arrels de Cal Pexano, ja que no hi ha cap document que hi faci referència, només la memòria d’en Joan Farré, el més jove d’aquesta família. No obstant això, la façana de la casa pairal data de l’any 1778.

El domicili originari de la família no és l’actual, sinó que es troba al poble de Montclar d’Urgell, on van viure els seus avis i els seus pares. En Joan va néixer a Cal Pexano ara fa 59 anys, on va créixer fins que es va casar. Va ser aleshores quan va venir a viure a Agramunt. Actualment, ningú habita l’immoble familiar, el qual va passar a ser propietat de l’hereu. “El meu pare va deixar la casa al meu germà que viu a Barcelona”, explica.

El renom d’aquesta casa s’ha anat esvaint amb el temps, fins al punt que hom confon l’àlies amb el nom d’en Joan. “La gent d’Agramunt em coneix com a Pexano. No associen aquest nom a la casa, sinó a la meva persona. A més, de tots els familiars, només m’ho diuen a mi”, expressa. Fent memòria del passat per explicarnos la relació de la família amb el renom, en Joan s’atreveix a dir que potser per lògica els hi deien Pexano per la seva personalitat, que es caracteritza per ser tranquil·la. El que sap del cert és que aquest renom ha sofert variacions lèxiques. “Quan el meu germà va heretar la casa, va col·locar unes rajoles a l’entrada, on encara es pot llegir Cal Pechano. D’altra banda, els agramuntins acostumen a dir-me Paxano. Però el renom autèntic és Pexano”.

L’estètica de la casa sempre ha estat la mateixa. “Hem volgut mantenir la imatge, fins i tot hi ha la mateixa canalera!”, afirma en Joan, qui, amb certa melancolia, afegeix que “l’estructura és molt oberta. Recordo com passava la brisa de l’estiu”. Els records inunden la ment d’en Joan, que ens transmet la importància que té per a ell la casa pairal i la satisfacció de tornar a visitar-la.

“Sempre serà casa meva!”, afirma orgullós.

Acabats d’aterrar de Hannover (Alemanya), on el passat novembre vàrem participar en la fira EuroTier, la cita internacional de referència per al nostre sector, afrontem el final de l’any amb la satisfacció que tot ha sortit bé i la bona rebuda que han tingut les nostres novetats entre els professionals del sector. Així, tanquem el 2018 amb bones sensacions i amb l’objectiu de treballar intensament el 2019 per superar-nos.

Vinculat amb la nostra presència a fires i la promoció de la marca arreu del món, en aquest Impuls us atansem al departament de màrqueting, des d’on es dissenya tot el material promocional de l’empresa i es planifica la seva difusió. En aquest sentit, recentment hem posat en marxa la nova web de Rotecna, dissenyada d’acord a les tendències digitals del moment, visual i molt intuïtiva. Una nova web que inclou informació sobre l’empresa, els nostres productes, contingut d’actualitat sobre el sector i es dóna accés a les tres publicacions que editem. Us convido a tots i a totes a visitar-la: www.rotecna.com.

Finalment, per tancar l’any, tan sols desitjar a tota la família que conforma Rotecna i a tots els lectors unes bones festes.

Gener Romeu Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: rotecna@rotecna.com Direcció: Gener Romeu.

Redacció: Noèlia Burgos i Tamara Lombardo.

Edició, maquetació i publicitat: Tamara Lombardo.

Preimpressió: David Mercado.

Col·laboradors: Montse Serra, Gilbert Esteve, Marta Eroles, Anna Pujadó i Teresa Duran.

Dipòsit legal L-213-99

CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com PUBLICITAT IMPULS tamara.lombardo@rotecna.com IMPULS DIGITAL / issuu.com/rotecnapress BLOG / impulsagramunt.blogspot.com.es XARXES / IMPULS-d-Agramunt Imatge actual 'Cal Pexano'.

L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial.

Els col·laboradors exposen posicions personals.

3

Aviporc

David Legarra: “La constant inversió de Rotecna en R+D ens permet disposar de productes innovadors tots els anys”.

Vista exterior de la seu de l'empresa a Valladolid. Foto: Aviporc.

Aviporc neix l’any 1984, quan en José Legarra, després de més de 20 anys d’experiència com a comercial en una empresa d’equipament avícola de Navarra, decideix traslladar-se a Valladolid i iniciar una nova etapa professional amb la creació d’Aviporc. En els seus inicis, l’avicultura ocupava el lloc destacat de l’activitat de l’empresa, però segons avançava el temps, amb la idea de diversificar el negoci i veient que el sector porcí s’anava desenvolupant, es van anar incorporant nous productes específics del porcí com paridores, tanques, reixetes, etcètera. “Actualment, el sector porcí representa el 70% de les vendes de l’empresa”, assegura el David Legarra, director comercial d’Aviporc.

Oferim solucions Amb l’objectiu de cobrir totes les necessitats dels seus clients en equipament, David afirma que Aviporc és una empresa que ofereix “solucions”: “Distribuïm i instal·lem equipament ramader de la més alta tecnologia, aplicant en tots els nostres projectes les últimes novetats del mercat i oferint projectes claus en mà, des de la construcció fins a l’equipament de la granja”.

Precisament, la potent xarxa de vendes creada al llarg dels seus més de 30 anys d’història, han posicionat Aviporc com una de les principals empreses instal·ladores d’explotacions porcines de Castella i Lleó. “Garantim la màxima rapidesa i flexibilitat en el servei i la qualitat del nostre assessorament tècnic”, afegeix.

Aviporc té la seva seu central a Valladolid i una delegació a Cantalejo, Segovia. Entre ambdues ubicacions la firma suma 11.000 m2 de magatzems. “El treball, la qualitat i el servei des de la creació d’Aviporc han permès un creixement madur de l’empresa”, assegura el David. Així, dels 4 treballadors amb què 4

va començar als anys 80, Aviporc compta actualment amb un modern i especialitzat equip de més de 55 professionals que desenvolupen la seva tasca en diversos àmbits de l’empresa.

Amb més de 6.000 clients, l’activitat d’Aviporc en porcí se centra a Castella i Lleó i províncies limítrofes. Mentrestant, en el sector de l’avicultura té presència a tot el territori espanyol.

La llarga trajectòria de la firma els ha permès realitzar importants projectes, el David destaca la realització l’any passat d’una de les granges més modernes i tecnificades d’Europa per a un important grup carni de Sòria. No obstant això, afegeix que “també són molt gratificants els petits projectes que es van començar fa 30 anys i s’han anat ampliant a base d’esforç i treball per part del ramader, comptant amb el nostre suport”.

Amb Rotecna des dels inicis Aviporc inicia la seva relació empresarial amb Rotecna l’any 1991.

“Els primers productes de Rotecna van ser una autèntica revolució al mercat”, recorda David, que afegeix que des d’Aviporc “comercialitzem pràcticament tota la gamma”. La constant inversió de Rotecna en R+D és un dels aspectes que la firma de Valladolid més valora, “ja que ens permet disposar de productes innovadors tots els anys”. La varietat de solucions, la relació qualitat-preu, i l’eficiència i professionalitat de l’equip, són altres dels punts forts que el David destaca.

De cara al futur, davant la ràpida evolució del mercat, “estar al dia és la nostra obligació”. El David apunta: els reptes principals són tres: implantar la tecnologia de control a les granges, una producció mediambientalment sostenible i el benestar animal.

Valladolid

La Catedral de Nostra Senyora de l'Assumpció és un dels edificis més emblemàtics de Valladolid.

El municipi de Valladolid, conegut popularment com a Pucela, està situat al nord-oest de la península ibèrica. És la capital de la província de Valladolid, a més de la seu de les Corts i la Junta de Castella i Lleó. L'àrea metropolitana de la ciutat està conformada per 23 municipis, sent la vintena més gran d'Espanya amb afluència turística.

PATRIMONI ARQUITECTÒNIC El seu nucli antic conserva un interessant conjunt històric amb cases, palaus, esglésies, places, avingudes i parcs, junt amb un important patrimoni museístic. D’altra banda, la Catedral de la nostra Senyora de l'Assumpció és un dels edificis més emblemàtics de Valladolid, malgrat que mai va arribar a completar-se. També destaca el Museu de la Ciència, el qual està situat en un singular complex arquitectònic de 9.300 m2 que s'ha convertit en un important símbol de la modernitat arquitectònica. Aquest centre científic es va inaugurar l’any 2003, sent un dels últims museus que s'han instal·lat a la ciutat.

Per conèixer la història de Valladolid, es recomana visitar la Plaça Major. L’espai que actualment ocupa aquesta plaça va sorgir del mercat de la Baixa Edat Mitjana, una zona dedicada als mercaders, als oficis i als festejos. Després de l'incendi que va arrasar el centre de la ciutat l’any 1561, va començar la reconstrucció d’aquesta plaça, que es va convertir en la primera Plaça Major regular d'Espanya, tancada i amb porxades, model que després van seguir diverses ciutats com Madrid. El color vermell del paviment i els edificis simula el maó vist per emular l'aspecte que oferia al segle XVI. Avui en dia és el lloc que aplega incomptables esdeveniments: el Festival Internacional de Teatre i Arts de Carrer, la Fira del Llibre de Valladolid, la programació de Nadal, la Setmana Santa, les festes patronals, i un llarg etcètera.

Catedral Nostra Senyora de l'Assumpció.

ESDEVENIMENTS FESTIUS Entre els esdeveniments culturals que se celebren a la ciutat destaquen la Setmana Santa de Valladolid, la Setmana Internacional de Cinema de Valladolid (SEMINCI), que és un dels esdeveniments cinematogràfics més importants d’Espanya, i el Festival de Teatre i Arts de Carrer (TAC). La Setmana Santa de Valladolid és un esdeveniment que, gràcies a la seva gran importància religiosa i el seu imponent valor estètic, ha estat declarada d'Interès Turístic Internacional.

5

Departament de Màrqueting FITXA TÈCNICA: • Any de creació: 1999.

• Nombre de treballadors: 5.

David Mercado, Òscar Toledano, Montse Guerrero, Tamara Lombardo i Noèlia Burgos formen l'equip de màrqueting. Foto: RotecnaPress.

Inicialment, les tasques de comunicació i màrqueting de Rotecna estaven derivades a una empresa externa. Va ser l’any 1999 quan, arrel del naixement de la revista l’Impuls, es decideix crear el departament amb la contractació d’una periodista i un dissenyador gràfic. Sorgeix així el primer equip de màrqueting de Rotecna, el qual, a poc a poc, va començar a gestionar la comunicació i promoció de la marca i els seus productes.

blog i compartim a les xarxes socials. L’estreta comunicació amb els nostres clients a través d’eines de e-mail màrqueting és una de les activitats del departament que aquests valoren més positivament, ja que ens permet tenir-los constantment informats de les últimes novetats de l’empresa, llistes de preus, i accés a documents d’interès comercial com manuals, fitxes tècniques, catàlegs de producte, etcètera.

Què fem?

Presència a fires de tot el món

El ventall d’accions és ampli i variar, però totes persegueixen un mateix objectiu: posicionar i incrementar la presència de la marca i els nostres productes arreu del món, i consolidar el nostre compromís amb els clients. Paral·lelament, en col·laboració amb els departaments tècnic i comercial, treballem en el desenvolupament dels nous productes i en la realització d’estudis de mercat, de material tècnic, promocional i de formació.

L’altra gran línia d’actuació del departament és la promoció i posicionament de la marca al mercat (branding) a través de la participació en fires nacionals i internacionals, congressos, jornades tècniques... Una presència que ha anat en augment any rere any. Així, per exemple, en la primera edició de la fira EuroTier de Hannover (Alemanya) que vàrem participar l’any 2004, teníem un estand de 90 m2, i en l’última edició del passat novembre vam ocupar una superfície de 190 m2. Una evolució similar a la viscuda a FIGAN de Saragossa, on l’any que ve duplicarem la nostra superfície expositora fins a 400 m2.

Editem tres publicacions L’empresa publica actualment tres revistes: l’Informativo Porcino (1996), una publicació especialitzada dirigida als professionals del sector porcí; el Rotecna World (2000), pensada per mantenir informats als nostres distribuïdors de l’activitat de l’empresa; i l’Impuls d’Agramunt (1999), que simbolitza l’estreta relació de l’empresa amb el seu entorn més immediat. Totes elles estan disponibles en format paper i digital.

En l’àmbit de la comunicació, també gestionem la web de Rotecna, que més enllà d’oferir informació de l’empresa i els seus productes, ofereix contingut de valor per als professionals del sector amb reportatges, entrevistes, estudis... que publiquem al 6

El dia a dia El calendari firal marca bona part de l’agenda del departament, així com les publicacions, ja que són accions que tenen uns temps establerts. En paral·lel, desenvolupem la resta de feina: disseny de material promocional, manuals, catàleg, posicionament digital, col·laboracions amb el sector, amb associacions i activitats del municipi, etcètera. Sortosament, som un equip jove i ben avingut, de manera que la comunicació sobre l’activitat del departament és diària i fluïda. A més, ens recolzem en eines com calendaris online que ens permeten estar al dia de la feina a fer.

Òscar Toledano

“El màrqueting és transmetre valor, i aquesta transmissió és el que més m’agrada”.

Amb una llarga trajectòria com a comercial, treballant per a Rotecna des del febrer del 2001, l’Òscar Toledano es va incorporar al capdavant de Màrqueting el passat mes de maig. El seu objectiu és, sempre, propiciar un entorn col·laboratiu de treball.

A què et dedicaves professionalment abans d’entrar a Rotecna?

Era cap de producció de granges de porcs. Van construir una granja de 3.000 mares al meu poble, Estopanyà, i em vaig involucrar com a operari. Es tractava d’una granja de nucli genètic, integrada amb el productor porcí més gran d’Europa, Vall Companys. Després, vaig treballar per un dels ramaders més grans del país actualment.

Com sorgeix l’oportunitat de treballar a Rotecna?

El procés d’una granja t’absorbeix molt. Jo tenia 26 anys i aquell era el moment d’anar més enllà. En aquella època no hi havia massa granges de les dimensions de la que jo havia portat. Tenia un coneixement molt extens, i vaig començar a enviar currículums a empreses grans relacionades amb la producció porcina.

Rotecna va ser la que més em va cridar l’atenció, ja que era l’empresa amb més potencial de creixement.

Com recordes els inicis?

L’aprenentatge de l’equipament no va ser complex perquè ja n’era usuari. Vaig començar a treballar al departament Comercial nacional. El fet de vendre, que sovint fa por, a Rotecna no és traumàtic, ja que nosaltres fabriquem equipament de qualitat a un preu competitiu, i fem coses que realment la gent necessita.

Aleshores el fet de vendre és bastant natural. Potser el moment més difícil va ser el pas al mercat internacional, perquè jo no parlava anglès. Però vaig tindre la sort que l’empresa em va enviar dos mesos a Anglaterra.

Com comences a portar la secció de màrqueting?

Som un equip i la portem entre tots. La majoria de cops la gent confon el màrqueting amb la publicitat. El màrqueting consisteix a estudiar les necessitats del mercat i dissenyar la millor manera de fer arribar els productes més adequats als clients. La tasca del departament de Màrqueting requereix col·laborar amb altres departaments de l’empresa, com el Tècnic i el Comercial. La

Òscar Toledano, coordinador del departament de màrqueting.

decisió que m’incorporés al departament va lligada en aquest sentit. Coneixia l’empresa molt bé i tenia un background tècnic que m’ajudava a fer l’aproximació holística per crear aquesta connexió interdepartamental. Per això m’agrada més dir que sóc coordinador i no pas director de màrqueting.

Què és el que més t’agrada de treballar a Rotecna?

Seria una persona diferent de la que sóc si no hagués treballat a Rotecna. Treballar aquí m’ha canviat la vida d’una forma profunda, perquè m’ha obert al món. He tingut la possibilitat d’aprendre idiomes i de viatjar a més de 60 països. Això m’ha tornat una persona extremadament tolerant, i això és el que intento transmetre als meus fills. D’altra banda, al procés de venda es parla massa del preu i no del valor. El màrqueting és transmetre valor. I aquesta transmissió és el que més m’agrada.

Com valores la capacitat d’innovació de Rotecna?

Forma part del nostre logotip, nº 1 en innovació porcina. En aquest sentit, per exemple, a la recent fira d'EuroTier, a Hannover (Alemanya), vam presentar 27 nous productes. La innovació és vital per enfrontar els reptes que la indústria té actualment. Ara estem començant a introduir el control de la informació digitalitzada. Volem fer sistemes de productes que siguin el més intel·ligents possible. Respecte a la competència, nosaltres sempre hem tingut una vocació innovadora, i ho abordarem amb èxit.

Davant aquestes expectatives, quina pot ser la teva aportació?

Formo part del comitè de desenvolupament de nous productes, on transmeto la meva visió. Però el desenvolupament es fa en equip, i aquesta és una de les fortaleses de Rotecna.

7

Alirio Barrios Comercial a l'Àsia

La meva odissea índia "El meu client s’havia emportat al primer home calb que havia trobat a l'aeroport en lloc de mi”.

L'Alirio amb la família d'en Thangavel durant la seva visita. Foto: Alirio Barrios.

Recordo el viatge a l’Índia com una autèntica odissea. Va ser l’any 2014 quan vaig visitar a un distribuïdor, Thangavel Rangaraj, qui participava en la fira VIV Índia del sector porcí amb la seva empresa, Royal Swine Genetics. Quan fem aquest tipus de viatges, normalment deixem que siguin ells els que realitzin les gestions de l’allotjament. D’entrada, a causa dels problemes socials que pateix el país, a mi em feia una mica de respecte i li vaig dir que em podria fer càrrec del tràmit. Però em vaig acabant fiant d’ell, ja que amb anterioritat ens havíem conegut a Espanya.

Després de deu hores de vol, va començar la meva aventura a l’Índia. Sorprenentment, en arribar a l’aeroport, no m’esperava ningú. Després de mitja hora d’espera, vaig trucar el meu contacte al país, en Thangavel, que em va dir que estava enfeinat amb la fira i que havia enviat a dos treballadors seus a recollir-me.

Això em va esperançar. Malgrat tot, tres hores després, encara no havia aparegut ningú a l’aeroport.

Finalment, em van recollir i el temps d’espera tenia la seva explicació. La situació era còmica, ja que s’havien emportat al primer home calb que havien trobat en lloc de mi. Ja m’imaginava l’escena: un individu perplex davant de dos desconeguts que es discutien entre ells per saber qui era. En Thangavel em va explicar que van trigar a descobrir la seva identitat, però que van aconseguir que les persones que l’estaven esperant l’anessin a buscar. Després de la llarga espera que va suposar tota aquesta circumstància, em van recollir.

8

No obstant això, la cosa no va millorar. Em van fer pujar a un cotxe atrotinat i per un moment, vaig pensar que m’estaven segrestant. Un dels forts problemes que enfronta l’Índia és la desigualtat que existeix entre els seus ciutadans i les condicions en les quals viuen. Això és el que veia reflectit a través del vidre d’aquell cotxe. Però finalment vam arribar a la destinació i es va complir el meu pressentiment: l’hotel era un desastre. A banda de la brutícia acumulada a l’habitació, a la porta hi havia dos forrellats gegants que revelaven la inseguretat de l’indret.

Aquest començament surrealista de la meva estada no em va fer endarrere, i a poc a poc vaig anar sumant més aventures. Un dia, mentre esmorzàvem en un lloc idíl·lic decorat amb bambú, ens va saltar a la taula un mico. En Thangavel em va mirar i em va dir: “Si està afamat, el problema el té ell. Però si està enfadat, el problema el tenim nosaltres”. Per sort, no va passar res.

Amb tot, aquest viatge em va crear un conflicte emocional. Vaig aprendre que no em podia queixar del meu hotel quan hi havia gent dormint al carrer amb un somriure a la cara. La veritat és que mai havia vist tanta misèria. Em vaig prometre que tornaria a visitar a en Thangavel i que mantindríem un vincle, perquè l’estava ajudant a desenvolupar la seva professionalitat i a millorar la seva vida personal. Quan arribem lluny, recordarem aquesta anècdota junts. La il·lusió amb la qual es va desviure per ensenyar-me la seva cultura fa que jo intenti transmetre el mateix als clients que venen aquí. Aquestes són les experiències que em fan créixer humanament.

9

Montse Serra Especialista en herboristeria

Contra els refredats: Equinàcia

Imatge de la planta de l'equinàcia.

Durant els mesos d'hivern, a més de complements com l'equinàcia, és important seguir una alimentació saludable amb verdures fresques i sucs de fruita que porten molta vitamina C.

angines... ja que els ajudarà a reduir el temps de recuperació. A més, en els mesos de més proliferació dels virus, la podem prendre de dos a tres vegades al dia en forma de gotes diluïdes amb una mica d’aigua abans de les menjades. També la podem trobar en forma de comprimits i per fer-ne infusions.

L’hivern són mesos de fred, de contrastos de temperatura entre l’exterior i l’interior i, amb aquests, de refredats i grips. Per tal de reforçar el nostre sistema immunitari contra aquests canvis existeixen plantes que podem consumir habitualment i que ens ajuden a evitar, o reduir els efectes, d’un bon refredat o de la grip. L’equinàcia és una de les millors opcions. Es tracta d’una planta que podem prendre durant tot l’any, però que és especialment aconsellable durant aquests mesos.

Al llarg dels anys s’han fet molts estudis sobre l’equinàcia i, a més de provar que reforça el sistema immunitari, s’han trobat moltes altres propietats com, per exemple, que és antioxidant i ajuda a desintoxicar els ronyons, el fetge, neteja la sang, és antibiòtica i ajuda a combatre infeccions de tota mena. També destaca per les seves propietats cicatritzants i regeneradores en lesions de la pell, cremades, llagues... La podem aplicar directament sobre la pell o prendre-la.

L’equinàcia la va donar a conèixer el doctor Alfred Vogel als anys cinquanta (segle XX) en terres dels indis sioux, a l’Amèrica del Nord. En aquella època els sioux la tenien com una medicina indispensable per a les picades de serps o qualsevol altra picada, ja que els ajudava a aturar la circulació del verí per la sang i evitar infeccions greus en reforçar les defenses del cos.

A banda de l’equinàcia, per a aquests mesos d’hivern també existeixen altres plantes que ens poden ajudar a estar millor quan passem per un refredat o un procés gripal, són, per exemple, el pròpolis, l’abec la dròsera, l’herba gordolobo, l’arrel de malva, l’eucaliptus, el saüc, etcètera.

L’hivern és una bona època perquè aquells que no coneixen l’equinàcia la provin, especialment, aquells que es refreden amb facilitat i sovint. Aquesta la podem trobar en diferents formats: fresca, amb extracte d’alta concentració, per a persones propenses a agafar amb facilitat malalties com la grip, patir otitis, 10

A més, és important seguir una alimentació saludable i el més natural possible amb verdures fresques, sucs de fruita, que porten molta vitamina C, brous vegetals que ens aporten molts nutrients i ens ajuden a netejar i eliminar toxines, etcètera. En definitiva, és important adaptar la nostra alimentació a les calories que cremem durant l’hivern.

11

Cal Sangrà

"He de destacar la satisfacció que suposa que et vinguin els clients i et diguin que una feina els ha quedat bé, o que agraeixin el nostre assessorament".

La Pilar al costat dels seus pares que van obrir la botiga fa 30 anys. Foto: RotecnaPress.

Des de fa 30 anys, la botiga de Cal Sangrà (Cortinatges i Joguines Sangrà) acompanya el creixement dels nadons de la nostra vila amb objectes de puericultura i joguines, a més d'oferir productes de decoració en cortinatges. La seva trajectòria s’inicia l’any 1965, quan els pares de la Pilar Sangrà van obrir el primer establiment a l’avinguda Marià Jolonch.

Quins són els orígens de Cal Sangrà?

L’aniversari que ara celebrem fa referència a l’apertura de la botiga on som actualment, a l’avinguda Jaume Mestres. Però aquest comerç ve d’un negoci familiar. Els meus pares van obrir el primer establiment l’any 1965 a l’avinguda Marià Jolonch. El meu pare és baster i estava especialitzat a fer els guarniments dels animals, però amb l’arribada dels tractors aquest ofici va anar en decadència i això el va portar a obrir un nou negoci.

Com que aquella primera botiga de Cal Sangrà quedava apartada del centre de la vila vam decidir traslladar-nos a la ubicació actual l'any 1988.

Per què aposteu per aquest tipus de productes?

Són els productes que els meus pares varen anar incorporant al llarg dels anys. L’únic que hem afegit és més quantitat, més varietat i més marques. D’aquesta manera, ens dediquem a la venda i confecció de cortinatges, que és la part de decoració, tenim una àmplia oferte de joguines i objectes de puericultura des de l’any 1970 i, a més també oferim llistes de naixement i llistes per a altres esdeveniments, com comunions.

12

En quin moment t’incorpores a la botiga?

Des de sempre. La veritat és que podria dir que vaig néixer darrere del taulell. Al començament només ajudava als meus pares, juntament amb els meus germans. Des d’aleshores, tret d’un any que vaig estar treballant fora, em vaig anar involucrant més a la botiga. El fet determinant va ser la incorporació de la venda de joguines. Va ser l’any 1978, quan Mobles Escolà va deixar aquesta activitat i ens la va traspassar. Precisament, el rei de fusta que tenim a fora de la botiga durant la campanya de Nadal-Reis el va fer el Lluís Escolà. Recordo que quan ens ho va explicar el pare a casa ens va fer molta il·lusió.

Quins han estat els moments més difícils de la botiga?

Amb la dificultat hi convivim cada a dia.

I els més fàcils?

Treballar fent el que m’agrada i la proximitat amb els clients. He de destacar la satisfacció que suposa que et vinguin els clients i et diguin que una feina els hi ha quedat molt bé, o que agraeixin el nostre assessorament a l’hora de fer una llista de naixement.

Això és el que fa que cada dia ens sentim orgullosos de la feina que estem fent.

Quins han estat els canvis més significatius al llarg d’aquests 30 anys?

Ens hem anat adaptant a les peticions dels nostres clients. També hem adquirit noves marques i productes, però sempre en funció

Cortinatges i joguines Sangrà

de la demanda. A banda d’ampliacions i de la introducció de nova maquinària, l’any 2008 vam informatitzar tota la botiga.

Actualment, tots els productes van amb codi de barres. En l’àmbit digital, som actius a les xarxes socials, ja que són un aparador més i, recentment, hem estrenat pàgina web. Com que som un comerç petit, la venda per internet és lenta, però estem contents amb les vendes que tenim. La web ha sigut un avanç sobretot en les llistes de naixement i de comunió, ja que podem fer-ne una difusió més eficaç. No obstant això, sense dubte, el canvi més significatiu ha estat en la manera de comprar l’estoc.

Anteriorment, els majoristes eren més propers i tenien un tracte més de tu a tu. Avui en dia, amb la informatització i que tot ve de l’exterior, això s’ha perdut. Et trobes amb la necessitat de fer previsions de compres, i això és el que ens va fer decantar a adquirir l’any 2007 el magatzem que actualment tenim al costat de la botiga, amb l’objectiu de poder estar més ben preparats i tenir més estoc.

Imatge actual de la botiga al carrer Jaume Mestres. Foto: RotecnaPress.

Quina importància té tenir un comerç local amb aquest tipus de producte? És complicat. Els comerciants sempre diem que els petits comerços l’únic que podem fer és lluitar oferint els nostres serveis. Això implica oferir als nostres clients un tracte més proper i transmetre’ls la seguretat que si tenen una avaria o qualsevol problema amb algun producte, nosaltres som aquí per solucionar-ho i donar la cara. Moltes vegades ens hem trobat amb persones que ens porten productes que no han adquirit a la nostra botiga perquè no saben com arreglar-los o com utilitzar-los. El tracte que oferim és proper, ens agrada cuidar els nostres clients.

Quina és la resposta de la gent d’Agramunt?

Sempre ha sigut molt bona! Moltes de les parelles joves que actualment vénen a comprar a la nostra botiga, els seus pares ja eren clients i encarà ho són.

Alguna anècdota que recordis especialment d’aquests 30 anys?

Sempre recordo que la mateixa setmana que vam obrir la botiga en aquesta ubicació, em vaig assabentar que estava embarassada.

Per aquest motiu, sempre m’agrada explicar que el meu fill té els mateixos anys que la botiga.

Quins són els vostres reptes de futur?

Mantenir la nostra essència i ampliar els nostres productes en funció de la demanda de la gent. Una de les particularitats de

La Pilar i la Isabel a la botiga. Foto: RotecnaPress.

Cal Sangrà és que som molt actius, participem en molts dels esdeveniments de la Vila. Sempre intentem que la decoració del nostre aparador estigui vinculada amb el calendari festiu de cada època de l’any.

Guarnir és la meva dèria, i m’agrada transmetre-la als agramuntins!

13

14

15

Àlex Tàpia – Wismar (Alemanya) La vida a través de l'experiència germànica "L’olor de pizza sempre em transporta el record de la meva família, i ara m’he marcat una meta clara: obrir una Pizzeria Xus a Alemanya".

L'Àlex davant de l'institut de Wismar on va a classes. Foto: Àlex Tàpia.

Un examen va ser el bitllet de viatge de l’Àlex Tàpia, qui ja fa més d’un any que viu a Alemanya. Amb un llarg recorregut pel davant, l’agramuntí va sortir de la seva zona de confort per establir-se a Wismar, on està complint el seu somni de ser cuiner.

Tot s’inicia arran del programa Bridge4Mobility, el qual abasta un ventall molt ampli d’oportunitats laborals i culturals al país. El 2 d’agost de l’any passat, l’Àlex va iniciar aquest pla de mobilitat del quin ja era partícip el seu amic i agramuntí Albert Ros. L’experiència va començar a través d’una enquesta via Internet, a partir de la qual es fa un procés de selecció que deriva en un curs d’iniciació d’alemany de tres mesos. Aquest es desenvolupa en una regió propera al lloc de residència de cada sol·licitant, que en el cas de l’Àlex, va ser a la ciutat de Mataró. “Cadascun dels candidats tenim creades unes expectatives pel que fa a la nostra personalitat. Tots tenim perfils diferents, i des del programa ens van escollir una feina adient a la nostra figura, seguint els nostres interessos personals”, ens explica.

Per treballar o iniciar una FP Dual a Alemanya necessites assolir el nivell B1 d’alemany, títol al qual postulava l’Àlex Tàpia. Durant els tres mesos previs a l’obtenció d’aquest certificat, que són la fase preparatòria, el projecte Bridge4Mobility fa d’intermediari entre les empreses alemanyes i les persones interessades a treballar al país. Tal com explica l’agramuntí, “a la primera entrevista s’escull l’ofici. Per alguns necessites tenir un títol, però a molts llocs t’ofereixen mà d’obra”. Concretament, el projecte proporciona el trasllat i el contracte de l’habitatge inicial, així 16

com els tràmits d’iniciació i el conveni laboral. “Els primers dies teníem un nadiu responsable que ens assessorava, ens presentava amistats i gent especialitzada”.

La plaça laboral que li van atorgar a l’Àlex va ser en un hotel de luxe de 4 estrelles, Phoenix Hotel Seeblick. Situat en un petit parc al costat de la badia de Wismar, a pocs passos de la platja.

L’hotel alberga un restaurant amb vistes al mar, on el nostre protagonista va començar a treballar de cuiner.

Desafortunadament, el nivell de feina va anar en decadència durant els mesos d’hivern, fins al punt que l’empresa va haver de prescindir de l’Àlex. “Em vaig resignar a abandonar la meva aventura. Havia arribat molt lluny, i no podia deixar que un contracte laboral frenés la meva experiència”, recorda.

Disposat a dibuixar un nou camí immers en l’univers alemany, l’atzar posa en contacte al viatger amb els propietaris del Restaurant Zur Seebrücke, ubicat també a primera línia de mar de la ciutat de Boltenhagen. “Buscar-me la vida no em va fer por”, assegura l’Àlex amb orgull. “No m’havia plantejat mai estar fora. No m’ho imaginava. Però el meu propòsit és treure’m el títol de la FP i seguir treballant durant el termini establert, que són tres anys. Em trobo just a l’equador del meu camí, tinc l’oportunitat de fer el que m’agrada i estic creixent tant en l’àmbit professional com personal”.

Aquesta nova situació va comportar que l’agramuntí passés a viure d’una casa de 20 metres quadrats compartida amb cinc

Àlex Tàpia - Wismar (Alemanya) persones a un pis arrendat amb dues persones més. “Després de les dificultats, finalment vaig aconseguir constituir una nova família. Els primers dies el tracte amb les persones és molt complicat perquè els espanyols som de sang molt calenta, parlem molt fort. Els alemanys són més tranquils, no es saluden amb dos petons ni tenen tant contacte físic. Però al final trobes gent de tot, com a tot arreu. Has de fer el pas de conèixer-los”.

Deixant-se portar davant d’una nova rutina, l’Àlex aprofita les seves estones lliures per estar amb les seves amistats, visitar les platges i participar dels esdeveniments locals, dels quals destaca les festes al port, les festes majors dels pobles i les tradicionals barbacoes.

D’altra banda, recorda una vivència peculiar: “Una vegada que havíem sortit a la nit amb uns amics, a un moll del port, ens vam trobar dos alemanys feixistes que van llençar trets a l’aire. Per sort, no va passar res, però són històries que et marquen”. No obstant això, assegura que “Alemanya és molt bonica. Tenen una altra visió de la naturalesa i potencien molt el carril bici. És un món diferent. De poble a poble es va en bici, ja que és el transport que més s’utilitza”.

L’encant del país és l’incentiu a la voluntat de l’Àlex de quedars’hi a viure. “Si mai viatgeu a Alemanya, visitar Hamburg és un condicional, així com Berlín”. No obstant això, la melancolia s’apodera de la seva ment. “Enyoro sentir-me com a casa, veure la meva família i als meus amics. Quan torno a Agramunt, sempre aprofito per passar temps amb ells, menjar bé i treballar a la nostra Pizzeria Xus. L’olor de pizza sempre em transporta el record de la meva família, i ara m’he marcat una meta clara: seguir el meu somni d’obrir una Pizzeria Xus a Alemanya”

Cuinant amb un company. Foto: Àlex Tàpia.

MÉS PERSONAL Què és el que més t'agrada d'Alemanya?

La cervesa (fa broma). El grau d’independència que suposa gestionar la meva vida, així com el suport de la família que he creat aquí.

Quin és el teu racó preferit?

La platja.

Com definiries els alemanys?

Són gent molt freda.

El teu menjar alemany preferit: El bratwurst, la típica salsitxa de carn de porc.

Alguna expressió típica del país?

Ach so, que és com dir ah, si! O la negació d’una frase negativa, doch.

Hi ha algun indret que et recordi a casa?

La pizza.

Què t'emportes després d’uns dies a casa?

L’amor de la meva família.

L'Àlex amb els seus companys de classe d'alemany. Foto: Àlex Tàpia.

Penses tornar a Agramunt?

Vull veure món i crec que aquest ha sigut el primer pas d’una llarga trajectòria a l’estranger. A Agramunt sempre tornaré perquè és casa meva, però per quedar-m’hi a viure encara queda molt temps.

17

18

19

R O I N È S T U SAL Gilbert Esteve

El dolor

Farmacèutic, Òptic i Tècnic en Ortopèdia

En els dolors crònics l’entorn familiar, les amistats i una mentalitat positiva juguen un paper fonamental.

Recordant la xerrada que vaig realitzar el passat mes de novembre a l’Ajuntament d’Agramunt, en aquesta ocasió parlarem sobre què cal saber del dolor.

Què és?

El dolor és un mecanisme de defensa que ens avisa de l’existència d’algun tipus de lesió o dany i que ens alerta que alguna cosa no està funcionant correctament, contribuint així a protegir el nostre cos davant d’aquesta agressió.

La sensació de dolor la rebem gràcies al fet que pel nostre cos tenim repartits un seguit de receptors que transmeten un senyal o avís al cervell i aquest ens la manifesta en forma d’experiència sensorial desagradable: cremor, picor, punxada, formigueig…

Com el classificaríem?

Hi ha molts tipus de dolor i els podem classificar de dues maneres; en funció de la seva durada i en funció de la seva localització.

•

Segons la durada, parlem de:

1. Dolor agut: apareix de sobte i com a resposta a una agressió. Té una durada limitada (hores, dies,…). Ex: mal de queixal.

2. Dolor crònic: persisteix en el temps, més de tres mesos o de per vida, i sovint pot provocar alteracions en la nostra vida, ja que hem d’aprendre a conviure amb ell.

En els dolors crònics l’entorn familiar, les amistats i una mentalitat positiva juguen un paper fonamental, ja que si no aquest tipus de dolors poden arribar a induir situacions com inactivitat, aïllament social, baixa autoestima, depressió, insomni, son no reparador, cansament, irritabilitat, etcètera.

•

20

Segons la localització, parlem de dolors somàtics (lesions en articulacions, ossos, pell,…); viscerals (danys en òrgans: fetge, estómac, budells…); i neuropàtics (tenen el seu origen en el sistema nerviós: ex. ciàtica.)

Com tractar el dolor?

En primer lloc, cal saber amb exactitud l’origen i, en segon lloc i conjuntament amb el metge, es decidirà el tipus de tractament.

El dolor és una sensació molt subjectiva i personal, per això s’utilitzen un seguit d’escales pictòriques per determinar-ne el grau. Una mateixa lesió afecta amb diferent intensitat a persones diferents. El llindar de dolor no és igual per tothom.

Per una altra banda, el tractament farmacològic no sempre és el millor, a vegades l’aplicació de fred/calor, sessions de fisioteràpia, tècniques de relaxació, diferents tipus d’exercicis (nedar, caminar, taitxí, ioga …) poden arribar a ser suficients.

En el cas que no ho siguin i, segons el grau de dolor (lleu, moderat o greu), es combinaran aquests tractaments amb medicaments, sempre de menys dosi a més, i de menys potència (analgèsics no opioides com ibuprofè o paracetamol) a més (derivats opioides com tramadol, codeïna o morfina), segons la prescripció del metge. Amb aquests últims, cal tenir especial cura, ja que solen tenir molts efectes secundaris i poden crear addicció.

Com podem evitar el dolor?

Els consells per evitar situacions de dolor són fonamentalment: tenir una postura correcta en el nostre dia a dia, mantenir un estil de vida actiu (fer exercici amb regularitat) i saludable (fer una dieta sana i mantenir un pes equilibrat), dormir, descansar bé, etc.

Consells per conviure amb un dolor crònic D’entrada, hem de ser conscients que el dolor ens limitarà i no podrem fer tot el que fèiem, però no hem d’abandonar les activitats que ens agraden. Cal marcar-nos petites fites i fixar-nos un calendari diari/setmanal amb activitats que ens produeixin satisfacció i benestar, així evitarem caure en depressions i podrem combatre millor el dolor. També es recomana practicar un parell de cops al dia tècniques de relaxació durant sessions de 10 minuts. No hem de deixar que el dolor governi la nostra vida, sinó ser nosaltres qui mani al dolor.

21

22

23

Colla de sardanes Esbarzer

Presentació de la Colla Esbarzer en el concurs de sardanes celebrat el passat mes de maig a Agramunt. Foto: Colla Esbarzer.

La Colla Esbarzer va començar a escriure la seva pròpia història l’any 2016 com la colla de categoria infantil que segueix els passos del grup sardanista Estol. La procedència dels membres d’aquest conjunt es troba al programa Saltem i Ballem, una activitat extraescolar d’educació primària que promou la Federació Sardanista de les Comarques de Lleida.

D’aquesta manera, la Marta Canes i la Gemma Morell, amb el suport de la junta del grup sardanista i de la resta de monitors de les colles, van passar a ser les impulsores de la nova formació.

L’objectiu va ser el de donar continuïtat a l’activitat que practicaven els més petits a les escoles, arribant a formar una colla de 24 noies i nois, d’entre 11 i 13 anys. “Des del grup sempre havíem tingut la inquietud de formar una colla més petita seguint el discurs generacional. Disposàvem d’una colla en categoria gran, d’una mitjana (la colla juvenil) i ens faltava tenir la infantil. Es tracta d’un cercle de renovació de gent”, indiquen les portaveus, seguint la filosofia de mantenir l’activitat sardanista agramuntina.

Els inicis de la colla Donar continuïtat als nens que ja no tenien opció de participar del Saltem i Ballem va ser el tret de sortida de la formació de la colla. “Vam veure que un grupet de nens tenien moltes ganes de ballar i que teníem suficients dansaires per posar en marxa un nou grup”, expliquen les monitores, que van poder engegar el nou projecte amb el suport dels pares, els quals van tenir l’oportunitat que els seus fills poguessin seguir aprenent sardanes.

A banda de les noves incorporacions de l’activitat extraescolar de 24

l’Escola Macià-Companys, es va acabar d’unificar el grup amb membres del Col·legi Mare de Déu del Socós. “Entrar a formar part de la sardana de competició, suposava pels nens un nivell d’exigència i de compromís superior al del Saltem i Ballem”, puntualitzen la Marta i la Gemma.

El grup va començar a assajar el juliol de 2016, i el maig del 2017 debutaven en el concurs de sardanes d’Agramunt. Precisament en aquest mateix concurs de colles de la nostra vila, en l’edició d’enguany, puntuable pel Campionat territorial de la Terra Ferma, va ser quan la colla es va presentar amb el seu nom oficial: Esbarzer. Aquesta denominació va ser fruit d’una votació interna dels components. Segons expliquen les impulsores, la condició que existeix dins de l’entitat és que tots els noms de les colles del Grup Sardanista Estol comencin per les lletres “E” i “S”.

La cohesió de la colla Les edats dels membres del grup estan regides segons la Federació Sardanista. D’aquesta manera, si la colla consta d’un màxim de membres d’una edat major, tots els components han de canviar de categoria. Així doncs, de cara al nou any 2019 el grup Esbarzer, que fins ara s’ha mantingut en la categoria infantil, passarà a ballar dins de la categoria juvenil. Actualment, la colla compta amb una vintena d’integrants, una xifra que s’ha sostingut des del seu origen. Aquest canvi de categoria també suposarà que perdin el membre extern que fins ara els podia ajudar i que el desenvolupament del concurs i el que això suposa (tiratge, canvis, salts...) vagi a càrrec dels mateixos dansaires de la rotllana. Per tant, serà un nou repte al qual s’hauran

Colla de sardanes Esbarzer d’enfrontar. Per una altra banda, la Gemma i la Marta ens expliquen que per participar en un concurs s’han de presentar un mínim de vuit membres, quatre nens i quatre nenes. “Tot i això, amb la colla infantil teníem el marge que podien ser sis parelles, dues de les quals no era necessari que fossin mixtes. A partir d’ara, amb el salt de categoria, aquesta condició es perd.

Serà un risc, perquè dependrem de la disponibilitat de cadascú.

Però cada dia els nens estan més compromesos i més conscienciats amb l’activitat sardanista i la importància que té”.

Per una altra banda, una de les principals dificultats a les quals s’enfronta el grup és a la coordinació d’horaris entre els components d’aquesta. “El problema és que els nois i noies fan moltes altres activitats alhora. És aleshores quan han d’escollir entre assistir a un lloc o a un altre, i ens hem adonat que la decisió sempre és la de descartar les sardanes”, lamenten les monitores. No obstant això, amb l’objectiu de mantenir una bona pràctica, el grup assaja tots els dissabtes al vespre al gimnàs del Col·legi Macià-Companys durant els mesos d’hivern, i a l’Escola Municipal de Música a l’estiu.

La temporada anual es basa en la participació en els concursos de sardanes de la província de Lleida, que sumen una desena aproximadament. “Estructurem els assajos seguint el modelatge dels altres dos grups i intentem equilibrar la rotllana al màxim, però normalment sempre falten nens”, indiquen la Marta i la Gemma. “Actualment estem millorant les tècniques individuals dels dansaires. Intentem ensenyar tots els passos i habilitats que impliquen les sardanes (salt, equilibri, els passos de curts i llargs, conjunt...) mitjançant jocs per tal de facilitar l’aprenentatge”. A més, asseguren que les diferències d’edat són mínimes, però notables. “No és el mateix un nen de 10 anys que un de 14, i ens hem d’adaptar a tots els perfils. El que volem és que s’entenguin com a grup, que hi hagi una cohesió i que quan vinguin a ballar sardanes deixin enrere les diferències que hi pugui haver entre ells.”

Posar èmfasi al sentiment de pertànyer a una única entitat és l’objectiu principal. Per aquest motiu, tant la colla dels més petits, l’Esbarzer; la més jove, Estelats; i la dels més grans, l’EstolEspígol, s’unifiquen en una entitat, el Grup Sardanista Estol.

“Sovint fem una sortida (un stage) amb tots els membres per fortificar els vincles entre nosaltres. En l’última estada, del 27 al 28 octubre del 2018, vam realitzar activitats conjuntes en una casa de colònies”. Aquests lligams permeten, si és necessari, la suplència de membres entre les tres colles en cas de mancança, ja que, segons les dansaires, “els Esbarzer complementen la part

En un concurs davant la Llotja de Lleida. Foto: Colla Esbarzer.

que ens falta en el sentit que un dansaire d’una categoria inferior sempre pot ballar en una rotllana (colla) de les categories superiors”.

Reptes de futur De cara al futur de l’entitat, l’actual junta es marca com a objectiu acabar de consolidar la colla com a tal. “Fins ara ballem amb la samarreta verda, el color que ens caracteritza als Estol.

Fer un vestuari és una despesa, i per això necessitem que la colla hagi tingut uns anys d’evolució i tingui una certa estabilitat per fer aquest pas”, afegeixen les responsables.

El finançament del grup va en funció de la participació en els concursos sardanistes, en els quals es dóna una paga simbòlica i alguns diners extra si s’encerta la revessa i es ballen punts lliures.

“Un cop haguem decidit el vestuari, decidirem amb la junta com fer la gestió econòmica, segons els recursos que tinguem”, apunten la Marta i la Gemma.

D’altra banda, afegeixen que des de mitja temporada estan treballant a nivell de grup per tal de consolidar els rols típics de la sardana. “La predisposició per part dels nens és un pas important. Intentem que tots tinguin el mateix nivell. Estem convençudes que arribarà el moment en què tots els alts i baixos desapareixeran i haurem constituït un grup amb una llarga trajectòria per davant. La satisfacció de l’esforç i de la feina ben feta i la il·lusió d’haver quedat primers en algun concurs és el motor que ens fa seguir endavant”.

25

Teresa Duran Agent de viatges

Imatge del Pont de Carles. Foto: Teresa Duran.

Tradicionalment coneguda com “La Ciutat Daurada” o “La Ciutat de les Cent Torres”, Praga és considerada, i amb raó, una de les ciutats més boniques del món. Patrimoni de la Humanitat des de l’any 1993, és sens dubte un dels entorns europeus amb més encant. Situada estratègicament al centre d'Europa, on l’encreuament de cultures ha conformat unes particulars senyes d'identitat i una rica herència patrimonial.

El centre històric és espectacular, amb la plaça de la Ciutat Vella i el seu Rellotge Astronòmic, envoltats d’una gran quantitat de palaus, palauets i edificis de gran valor arquitectònic. El colpidor barri jueu amb les sinagogues i el seu emblemàtic cementiri, sense oblidar el símbol per excel·lència de la ciutat, el Pont de Carles sobre el riu Moldava. Un passeig pel barri de Mala Strana i l’illa de Campa ens ajuda a enfilar el camí cap al seu famós castell, un barri en si mateix, on destaca la monumental Catedral de Sant Vito i el pintoresc Carreró de l’Or. En tot aquest entorn, no deixen de sorprendre'ns tots els racons fotogènics que hi podem trobar.

Davant d’aquesta meravella pels sentits, no podia obviar les imatges que em venien en ment i que em feien reflexionar sobre la transformació que he vist en la ciutat durant les últimes dècades.

A principis dels anys 80, encara en plena guerra freda i darrere del teló d’acer que marcava la diferència entre dos mons evolucionant per camins molt diferents, vaig descobrir aquesta 26

Praga, un abans i un després

Imatge del centre de Praga. Foto: Teresa Duran.

fascinant ciutat, envoltada d’una arrogant decadència. Tot i conservar l’esplendor de temps millors, els edificis estaven deteriorats i bruts, els carrers gairebé sense il·luminar, es veien pocs negocis, l’aspecte de la gent, tot semblava tret d’un passat que per a mi se’m feia remot.

Cap a finals dels anys 90 hi vaig tornar per descobrir una ciutat en plena transformació, autèntica, encantadora i amb una personalitat desbordant. Havia recuperat la seva esplendor i desprenia vida per tots els racons. Les antigues cafeteries com el Cafè Louvre, les cerveseries com U Fleku i les botigues de cristall de Bohèmia havien recuperat la seva vida, tot conservant una empremta pròpia. Aquesta barreja de vell i nou, de passat i futur, de clàssic i modern et feia sentir que estaves trepitjant un lloc únic, del qual en podies gaudir àmpliament i plàcidament.

Recentment hi he tornat, i la sensació ha estat agredolça, és cert que es continuen recuperant meravelles arquitectòniques i els projectes no paren de créixer, però en la mateixa mesura ha crescut un turisme que la desborda, la fa gairebé intransitable i l’ha despersonalitzat totalment. No queda en tot el centre històric un sol edifici on els baixos no pertanyin a alguna de les grans multinacionals que engalanen els carrers de totes les ciutats del món. Sincerament, m’ha arribat a l’ànima i he sentit tristesa per un desenvolupament inevitable, massiu, impersonal i monòton que està uniformant el nostre món, privant-nos del millor que tenim, que és la nostra singularitat.

27

SOLIDARIS Cristina Fitó i Haro, Índia

"L’Índia m’ha aportat moltes més coses de les que jo he pogut aportar".

La Cristina Fitó descobrint l'Índia en el seu temps lliure. Foto: Cristina Fitó.

Seguint el propòsit d’obrir-se a la realitat d’altres persones, la Cristina Fitó emprèn aquest estiu un voluntariat a l’Índia. La seva motivació és la responsabilitat social desinteressada i el compromís d’ajudar als més necessitats. Amb aquesta filosofia, la Cristina s’embarca al Programa de Cooperació a Calcuta, una acció solidària que cada any organitza la Universitat Ramon Llull, on estudia el quart grau d’infermeria. “Es tracta d’un projecte que sempre havia volgut fer, i ara em brindaven aquesta gran oportunitat, la qual vaig emprendre amb molta il·lusió i amb molt afany d’oferir la meva ajuda”, afirma l’agramuntina.

Trepitjar l’índia per primer cop La Casa Mare de les Missioneres de la Caritat (Mother Theresa’s House), a la ciutat de Calcuta, una congregació fundada per la mare Teresa de Calcuta, va ser el punt de referència de la Cristina durant un mes, del 2 de juliol a l’1 d’agost, i punt de trobada amb 26 estudiants i 3 professors més de diferents facultats de la Blanquerna. “A les set del matí ens reuníem tots els voluntaris amb les internes de l’associació, i des d’aquí anàvem cadascú al nostre centre de treball, que podia ser el de Prem-Dam o el Shishu Bhavan, entre d’altres. Jo vaig estar als dos centres, la majoria en torns de matí i algun de tarda. Els horaris eren de 8h a 2/4 d’1 i de 15h a 18h”. Les despeses dels serveis que oferien els voluntaris universitaris només incloïen l’esmorzar. La resta anava a càrrec seu, fins i tot l'habitatge, ubicat en un carrer cèntric que alberga la majoria d'hostals econòmics on normalment s’allotgen les persones que participen en un voluntariat a l’Índia.

Una de les primeres impressions del país que la Cristina recorda especialment és el viatge en autobús pels carrers de Kolkata i 28

l'arribada al voltant de les 5 h del matí al barri Sudder Stret.

L'alegria i la convivència d'aquest moment porten amb si la projecció de molts plans, la coordinació de persones i la cerca de diferents recursos.

El conveni que se li va assignar a la Cristina en horari de matí tenia la seva seu en una casa que empara dones discapacitades a partir de 25 anys. “El primer dia va ser molt impressionant perquè no t’esperes el que et trobes. Són dones que han patit violència de gènere per part dels seus marits o familiars. A la cultura hindú, les dones no són res quan comencen a tenir una certa edat, ni elles mateixes es valoren i creuen que haurien de morir. Vaig veure dones cremades i víctimes de maltractament que havien estat abandonades entre escombraries, pel simple fet de ser grans (amb 25 anys!)”. Aquestes declaracions de la voluntària justifiquen la prohibició de fer fotografies dins del recinte. “No poden córrer el risc que algun familiar vegi una fotografia i les vagi a buscar per rancor. Són supervivents de la violència del seu entorn més pròxim”.

Trobar fortuna dins la precarietat Davant d’aquesta situació impactant, la Cristina intenta no perdre la fe. S’enforteix sentimentalment i es disposa a adaptar-se a les circumstàncies.

“El tracte que tenen les dones internades amb les treballadores internes, les mashis i les sisters, és distant. El que necessiten és ser escoltades, ja que entre elles no s’entenen i els hi agradava que hi fóssim. A la mínima que les pentinàvem o els hi pintàvem les ungles s’emocionaven. Necessiten afecte, i això és el que els

SOLID ARIS Cristina Fitó i Haro, Índia intentàvem transmetre. Som molts els voluntaris que passem per aquest centre, i cadascú de nosaltres deixem la nostra llavor”. Les circumstàncies eren molt diferents quan la jornada rutinària de la Cristina arribava al migdia. “Durant les tardes jugàvem amb els nens de l’orfandat Shishu Bhavan, que havien estat abandonats. Però aquest habitatge tenia una mancança de recursos molt important per poder-los mantenir. Hi havia nens petits que no arribaven a complir un any. Era trist perquè a partir d’una edat ja no els poden allotjar, han d’espavilar-se sols i saps el futur que els espera allà”.

Aquesta experiència li ha suposat a la Cristina un creixement personal: “M’ha aportat moltes més coses de les que jo he pogut aportar. Poder compartir l’experiència amb un grup d’estudiants i amb les meves companyes, la Carla, la Laura, la Mariona i la Sílvia, amb les quals vaig compartir habitació i els viatges a Benhares, Agra i Jaipur, van fer l’estada molt més fàcil. Són inoblidables les hores que passàvem a la botiga de l’Akash regatejant, sempre amb un te Chai”.

Entre aquestes vivències, l’agramuntina també va patir les conseqüències de l’alimentació del país, i la manca d’higiene sanitària: “Gairebé tots vam passar per aquí. Entre nosaltres ens donàvem suport”. La mancança de salut va afectar l’estat anímic de la Cristina, que durant la seva estada interioritzava els seus sentiments. “Et vas adonant de les coses a les quals dónes importància i que en realitat no en tenen. A l’Índia mires al carrer i veus gent dormint a les voreres. Ells no veuen que aquest fet sigui un problema perquè forma part de la seva cultura, i tu aprens a donar importància a fets mínims de la teva vida”.

Amb tot, la Cristina admet que ha reflexionat més en arribar a casa que durant l’estada. “Em quedo amb el record del soroll dels clàxons de Kolkata, els colors, l'alegria que desprèn la gent, l’època monsònica, els viatges amb tuk-tuk, l’espiritualitat, la pau que es viu al riu Ganges, i les olors tan característiques i úniques de l'Índia. És difícil d'explicar, és una experiència que s'ha de viure. En una setmana, l'Índia et fan sentir com si fos casa teva”.

El voluntariat com a creixement vital La tornada se li va fer difícil, ja que guardava un cúmul d'emocions. “És important la preparació emocional abans de baixar de l'avió i retrobar-te amb els teus. Veure la meva millor amiga, l’Ariadna, rebrem en trepitjar Barcelona, després de tot el viscut, va ser un sentiment únic, impossible d’explicar”, s’emociona, afegint que s’ha “enriquit de la vivència” i ha après que “hi ha molta feina a fer” encara que farà falta temps, perquè “són ells els que s’han d’adonar que han de canviar el sistema”.

Imatge d'un dels centres on va estar de voluntària. Foto: Cristina Fitó.

La Cristina amb algunes companyes de voluntariat. Foto: Cristina Fitó.

En general, les condicions sanitàries del país són deficients i el paper de la dona en la societat índia continua devaluat, ja que l'aprenentatge està marcat per la desigualtat de gènere i la figura dominant de l’home. Segons la Cristina, els àmbits en què s’ha d’actuar més ràpidament és en el de la violència, l’educació i la diferència de classes socials. “A vegades, fins i tot nosaltres, ens sentíem incòmodes. Havíem d’anar amb compte. Les mirades, els gestos i les intencions d’alguns homes, com si no fos res greu.

Però no tothom és igual, i al nostre barri ens sentíem segurs. En general, la gent de l’Índia et té respecte i t’ofereix protecció.

Recordo que tots els veïns van sortir a acomiadar-nos el dia que vam marxar. S’havien après tots els nostres noms perquè formàvem part de les seves famílies”.

Aquesta vivència humanitària ha encoratjat a la Cristina a tornar a involucrar-se en un altre projecte solidari: “Aquesta anye m’he animat a realitzar un segon voluntariat amb una campanya sociosanitària en àrees rurals de l’Equador”, ens avança, afegint que vol “tornar a donar el màxim d’ella”, perquè l’Índia “li ha canviat la vida”.

29

Anna Pujadó Grau Llevadora i assessora de lactàcncia IBCLC

Ha d'aprendre que la vida és dura?

Vivim en una societat que no entén els infants, pretenem que es comportin com adults, que obeeixin sempre i sense protestar en tot allò que els diguem.

Sovint entre cercles de mares, pares i famílies que tenen infants al seu voltant o no, se senten perles com: “cal que s’acostumi, la vida és dura”; “si pateix de petit, de gran ja estarà acostumat”; “jo no hi podré ser sempre, val més que ho aprengui”; “ha de saber que no sempre farà el que voldrà a la vida”; “no n’hi ha per tant, a mi em castigaven i mira tampoc no he sortit tan malament”; “això de la criança respectuosa és una moda, el què cal és mà dura”; “plora per manipular-vos, mira no li cau ni una llàgrima”...

En defensa dels infants que encara no saben posar paraules a les seves emocions, que encara no saben expressar exactament allò que senten dins seu, que de vegades els pares i la família ens costa tant entendre i caiem en “el que vol és fer la punyeta” o “ens està manipulant”... diré que dins del seu cap els infants són tot emoció, per a ells els seus pares són el pilar principal de la seva vida, els seus guies, la seva protecció, la seva seguretat. Has provat de posar-te al lloc del teu fill quan li dius “va que no n’hi ha per tant....”? Si el que plorés fos un adult, en lloc d’un infant, li diríem el mateix?

Vivim en una societat que no entén els infants, pretenem que es comportin com adults, que no corrin, que no cridin, que siguin ordenats, que obeeixin sempre i sense protestar en tot allò que els diguem.

De fet, mares i pares, ens passem el dia donant-los ordres: lleva’t; vesteix-te; menja de pressa; rentat les dents; corre, vaaaa vinga; 30

camina més ràpid; no t’entretinguis, és un caragol, ja n’has vist molts; ordena les joguines; vés a banyar-te; vigila, no tiris el sabó; no et distreguis; posa’t el pijama; menja que és tard i has d’anar a dormir... Us sona? Si ens posem al seu lloc, ens adonem que tot el dia els estem donant ordres i, a més, sovint, tot allò que fem, ho hem de fer de pressa i corrent, tot al contrari del què necessiten els infants: temps i paciència. Tenim temps?

Segurament és una de les coses més cares de la nostra societat.

I paciència? Ens queixem que els infants no en tenen, però i nosaltres? Els pares tenim molta demanda de paciència o realment tenim poca oferta?

Els nostres fills són petits i estan en procés d’aprenentatge, és important donar-los temps, sense pressa, escoltar què necessiten, què senten.

Són petits als nostres ulls, però també s’angoixen, moltes vegades no entenen les nostres demandes, i el seu plor sense llàgrimes simplement és un “no estic bé, però no sé com dir-ho”.

Per això és positiu preguntar-los “què necessites”, estar al seu costat, entendre que de vegades necessiten “descarregar”. Viure en un món pensat per a adults és difícil i per un infant pot resultar molt estressant.

Si un infant se sent escoltat, sent que té el suport, la confiança i el respecte dels seus pares, tindrem un infant i un futur adult sa emocionalment amb eines per gestionar els seus sentiments i els dels altres des de l’amor i el respecte com li han ensenyat.

31

Circuit Dirt Track Rotecna patrocinat per ROTECNA

Un dels objectius del nou circuit de Rotecna és obrir-lo a professionals per tal que puguin realitzar entrenaments.

Imatge de la prova al nou circuit Dirt Track Rotecna d'Agramunt. Foto: Joan Serra.

El Dirt Track és una modalitat de competició esportiva implantada pels americans, que té els seus orígens als Estats Units de principi del segle XX. La principal característica d’aquesta disciplina és que els pilots de motociclisme competeixen en una pista ovalada de terra, en la qual es gira en el sentit contrari a les agulles del rellotge, és a dir, girant sempre a l’esquerra. Els debutants d’aquestes curses s’enfronten entre ells en grups reduïts de pilots en diverses mànegues eliminatòries i de repesca. D’aquesta manera, els més ràpids van superant les tandes fins arribar a la gran cursa final.

En l’actualitat, aquest concepte de competició ha anat en augment gràcies al paper que han jugat grans pilots referents del motociclisme, com els germans Márquez, els qui utilitzen aquests circuits com a part dels seus entrenaments.

La cursa Dirt Track a Agramunt L’any 2012 va ser la primera vegada que la nostra vila va poder viure un espectacle de Dirt Track. Un dels impulsors d’aquesta iniciativa va ser l’agramuntí Joan Serra de la secció de Motards del CHA (Club Handbol Agramunt). La seva experiència com a pilot amb l’equip Suzuki Grau Racing de Lleida el va portar a endinsar-se en el projecte d’organitzar un campionat provincial, juntament amb altres entitats del món del motor com Moto Club Segre, Moto Club Circuit d’Alcarràs i Moto Club Lleida.

Gairebé vint anys abans de celebrar el primer esdeveniment a Agramunt, la capital del Segrià havia acollit diverses curses de 32

Dirt Track. Amb l’objectiu de seguir la mateixa essència i establir les bases per realitzar un futur Campionat de Catalunya, en Joan Serra, com a membre del Moto Club Lleida, va portar la proposta a l’Ajuntament, òrgan actiu que va donar suport al projecte fins a dia d’avui.

El primer pas va ser el de crear una competició d’aquesta modalitat, el nom de la qual ha anat evolucionant fins avui.

L’última edició va anomenar-se Copa Rodi Michelin Ara Lleida de Dirt Track. Aquest format sempre ha constat de cinc proves en els diferents circuits lleidatans de Lleida ciutat, l’Albi, Alcarràs, Castellnou de Seana i Agramunt. No obstant això, el circuit de Castellnou de Seana es va retirar d’aquesta edició. Un buit que va ser cobert pel nou circuit Rocco’s Ranch, ubicat al Circuit de Catalunya-Montmeló.

En Joan Serra ens explica que la primera edició de Dirt Track que es va celebrar a Agramunt va ser un èxit espectacular tant en l’àmbit organitzatiu com en l’àmbit de l’afició, un nivell que s’ha anat mantenint fins a aquest any, quan es va celebrar la cinquena edició a la nostra vila.

El circuit de Rotecna com a novetat El passat 14 d’octubre, coincidint amb el 30è aniversari de la Fira del Torró i de la Xocolata a la Pedra d’Agramunt, es va celebrar al nostre municipi la penúltima prova de la Copa Rodi Michelin Ara Lleida. Aquest any, com a novetat, la cursa va adoptar un format diürn en horari de matí, i va estrenar un nou circuit

Circuit Dirt Track Rotecna

Imatge de l'agramuntí Max Serra participant en la prova. Foto: Antonio Vidal.

ubicat a la carretera de Cervera, en uns terrenys cedits per Rotecna.

el lleidatà Jordi Gaya. Tal com mostren aquests resultats, va ser una jornada molt victoriosa pel club del motor Suzuki Grau.

La competició va reunir a més d’una cinquantena de pilots i va comptar amb proves de quatre categories diferents: FunRace, en la que es va estrenar un nou traçat no oval; Aleví, Open i Elit.

La cinquena i última prova de la Copa Rodi Michelin Ara Lleida de Dirt Track es va disputar al Circuit d’Alcarràs el passat 4 de novembre, amb la victòria de Ferran Cardús.

A diferència de la primera cursa de Dirt Track que es va celebrar a Agramunt i que va acollir a més de 2.000 espectadors, enguany l’esdeveniment va aplegar aproximadament uns 600 espectadors. En Joan Serra atribueix aquest fet directament al canvi d’horari, ja que normalment el certamen de Dirt Track es disputa en horari nocturn durant els mesos d’estiu, perquè les temperatures són més baixes i la pista aguanta més la humitat.

Per aquest motiu, encara que durant l’última cursa el terra estava en perfectes condicions i va agradar molt als pilots, les pròximes edicions s’organitzaran als capvespres d’estiu.

Avui en dia, aquesta competició compta amb més d’una vintena de patrocinadors, entre els quals destaquen Rotecna, Rodi i Michelin. El finançament de les curses és propi a causa de l’elevat cost. Cada pilot paga un preu per inscripció segons la categoria de la cursa, acordat oficialment per la federació. Tot i així, s’obsequia amb un trofeu als tres primers pilots classificats de cada carrera en totes les categories. A més, entre els cinc primers pilots de la classificació final de cada carrera de la categoria Elit es va repartir un premi en metàl·lic de 1.000 euros.

En aquesta penúltima jornada de la Copa Rodi Michelin Ara Lleida de Dirt Track el campió de la categoria reina, Elit, va ser Gerard Bailo, que va compartir el podi amb Ferran Sastre i Ferran Cardús, pilot barceloní de Suzuki Grau Racing. D’altra banda, en la categoria Open el vencedor va ser Carlos Espinosa, seguit per Andy Mañer i Alejandro Rodríguez, també pilot del grup de motoristes Suzuki Grau. Pel que fa a la categoria FunRace, el guanyador va ser Ferran Cardús, seguit pel seu company de club Diogo Moreira i Max Sánchez. Per últim, en la categoria Alevina, el podi va ser per Brian Uriarte, acompanyat per Marc Aguilar i

Per una altra banda, els quatre primers classificats de la categoria Open tenen accés directe al certamen Superprestigio Dirt Track, que enguany s’ha traslladat a París i comptarà amb grans pilots com Johan Zarco. De la mateixa manera, els quatre millors en Aleví també tenen plaça per participar en la categoria 65cc/80cc.

Les fites a les quals en Joan Serra vol arribar amb el nou circuit de Rotecna és la d’obrir-lo per realitzar entrenaments professionals anuals. D’aquesta manera, tant els pilots que s’inicien com els més veterans poden millorar les seves tècniques de motociclisme de cara a futures proves.

33

Marta Eroles i Fiñana Psicòloga, treballadora social i mestra

La mentida infantil: Com tractar-la?

Darrere d'una mentida s’hi amaga una voluntat, una mancança personal, un desig d’agradabilitat, una situació que cal analitzar.

“Si dius mentides, et cauran les dents”. Tothom, en alguna ocasió, ha sentit aquesta frase amb certa connotació negativa vers el fet d’enganyar verbalment als altres. La mentida és, en termes psicològics, una manifestació del món intern de l’infant.

Analitzar-la ens ajuda a entendre aspectes del seu funcionament emocional, de la seva seguretat i de la relació amb l’entorn, és un signe d’alerta que amaga aspectes ocults a explorar.

En les etapes primerenques es pot parlar de pseudomentides, és a dir, locucions que fan les nenes i nens sense intencionalitat. Per exemple, quan un nen diu: “la nina és a la caixa” i realment la té al davant. En aquest cas, no li interessa jugar amb la nina i la finalitat no és altra que comunicar que no la vol. No són conscients de la mentida en la seva totalitat i tampoc capaços d’inferir les posteriors conseqüències; menteixen perquè els surt de manera espontània.

Però a mesura que el nen va creixent, apareixen manifestacions que cada vegada agafen més forma de mentida. Són produccions de caràcter social, i tenen a veure amb les seves preferències o voluntats, amb aconseguir el que volen, voler destacar, etc. En aquest segon grup, la tipologia de la mentida pot ser molt diversa, anant des de la fantasiosa, en la que l’infant no diferencia encara fantasia de realitat i per mitjà de la mentida pretén crear una realitat paral·lela (“jo visc en un castell, tinc molts cavalls i vinc a l’escola amb una carrossa”), passant per la mentida evitativa, amb la qual l’infant pretén escapar-se d’una situació que li provoca angoixa (“no he fet els deures perquè un lladre em va robar la llibreta”), fins a la més complexa, que vindria a ser la patològica, en la qual l’engany es converteix en un recurs habitual de l’alumne.

34

Els nens menteixen per cridar l’atenció, per inseguretat, per obtenir gratificació de l’adult, per voler agradar als altres, per aconseguir un benefici, etc. És un recurs que els sembla senzill i efectiu momentàniament, però pot arribar a ser un problema si no es tracta a temps.

Està clar que darrere d'una mentida s’hi amaga una voluntat, una mancança personal, un desig d’agradabilitat, una situació que cal analitzar i prevenir per tal que no esdevingui, amb els anys, un recurs habitual o patològic que entorpeixi la vida del menor.

Sovint les consultes de famílies que diuen sentir-se desesperades perquè no saben què fer davant aquesta realitat suposen una frustració per als pares i mares. L’ajuda psicològica és necessària per indagar per quin motiu són produïts els enganys i valorar les mancances personals del menor per poder-les treballar.

Què podem fer els adults davant la mentida?

1. No ignorar-la, el nen pot interpretar-ho com que l’adult se l’ha cregut i això facilitarà que es torni a produir en una altra ocasió. Cal comunicar-li que creiem que el que diu no és cert.

2. No renyar-los, hem de mostrar atenció pel que diuen. El nen ha de ser conscient que amb la mentida no ha aconseguit l’aprovació de l’adult.

3. Suprimir càstigs i ridiculitzacions. Malgrat que pensem que això evitaria que el nen ho tornés a fer, ho faria en altres contextos, i això frenaria el procés comunicatiu entre infant i adult.

4. Reforçar-los positivament quan diuen la veritat per tal d’incentivar aquesta conducta.

5. Oferir-los ajuda per analitzar les conseqüències negatives que ocasiona l’engany.

35

Àcars, petits aràcnids entre nosaltres En un matalàs poden arribar a viure fins a 2 milions d’àcars, aproximadament 2.000 àcars per cada gram de pols.

Els àcars són aràcnids microscòpics de la família dels artròpodes.

El seu nom prové del grec Akarés que significa “diminut”.

Existeixen unes 50.000 espècies descrites i més de 100.000 per classificar. Els més habituals entre nosaltres són els àcars de la pols, els quals són responsables de la majoria de les al·lèrgies que patim els humans. D’unes dimensions microscòpiques, mesuren entre 0,1 i 0,5 mm, són imperceptibles a la vista, però no a la nostra salut, per això és molt important procurar mantenir a casa un ambient el més net possible en aquells espais on sobreviuen amb facilitat com els matalassos, els sofàs, les catifes, les butaques i les cadires entapissades, especialment si tenim animals de companyia.

Milions d’àcars poden viure en un matalàs Els llocs foscos, lluny de la llum solar, i humits, amb una temperatura d’uns 25 ºC, són ideals per a la vida dels àcars i la seva proliferació. Per això, la tardor i la primavera són les èpoques de l’any en què més predominen, encara que poden aparèixer durant tot l’any.

La seva font d’alimentació és la pell morta i la caspa dels humans i dels animals, la qual es desprèn en forma d’escama microscòpica i s’acumula amb facilitat en sofàs, matalassos o coixins. En un matalàs poden arribar a viure fins a 2 milions d’àcars, aproximadament 2.000 àcars per cada gram de pols.

Quins problemes de salut ocasionen?

Els àcars no penetren en el cos humà, però van desprenent partícules que queden suspenses a l’aire, les quals respirem i són la principal causa d’al·lèrgies i, d’altres problemes de salut com 36

l’asma, la rinitis o la conjuntivitis. Les partícules que més al·lèrgia donen es troben als excrements dels àcars. Així, tenir àcars al matalàs, on dormim un mínim de 8 hores diàries, pot ocasionar malalties pulmonars, al·lèrgies, infecciones, asma...

Purificació de la llar Per tal d’afrontar els problemes de salut derivats de la nostra convivència amb els àcars, hi ha un seguit de consells i mesures que podem posar en practicar per tal de reduir al màxim possible la presència d’àcars al nostre entorn. Una d’elles és purificar una o dues vegades a l’any la nostra llar amb l’ajuda de professionals que es dediquen a aquesta tasca.

De fet, no es tracta d’una pràctica nova, els nostres avantpassats ja purificaven, cada cert temps i d’una forma molt manual, els matalassos, quan els batien a cop de bastó a l’exterior per treure tota la pols i els àcars que en ells s’acumulaven.

En l’actualitat, el procés s’ha tecnificat i ara existeixen professionals que disposen de màquines innovadores que realitzen de forma ràpida i eficient, a més de sense productes químics, la tasca de purificar matalassos i sofàs per deixar-los lliures de paràsits.

Si convius amb animals de companyia...

Per aquells que tenen animals de companyia, el problema dels àcars a la llar es multiplica, ja que aquests en poden ser portadors. En aquest sentit, hem de vetllar per una higiene freqüent de les nostres mascotes i augmentar la neteja i desparasitació de la llar i del nostre mobiliari, especialment d’aquells espais on els animals fan més vida.

37

TRIVIAL 1. La intensitat del corrent elèctric es mesura utilitzant?

SUDOKU Completeu el taulell tot utilitzant els números del 0 al 9, sense que es repeteixin en cap fila, columna o bloc.

A. Baròmetre.

B. Amperímetre.

4

C. Nivòmetre.

7

D. Altímetre.

2. L’aparell digestiu està format per la boca, la faringe, l’esòfag, l’intestí prim, l’intestí gros i...?

A. Pulmó.

1

5

7

1

5

6 2

4

4

8

5

7

2

4

7

B. Fetge.

9

C. Cor. D. Estómac.

3. La llei de la gravitació universal va ser descrita per: A. Galileo Galilei.

B. Daniel Bernoulli.

C. William Henry.

D. Isaac Newton.

6

3

8

3

3 2

9

4

5 1

2

L'ENIGMA MATEMÀTIC Què és allò que es troba un cop cada minut, dos cops en un moment i mai es podrà trobar en un segle?

JEROGLÍFICS Petits:

38

XX

2

Aneu amb compte a l’excursió!

99x10

39

El porc, animal d'experimentació "De moment utilitzem porcs de granja, i la premissa és que siguin petits per tal que els puguem manipular. Tenen uns 35-40 quilos quan els operem".

Sala de formació quirúrgica del CREBA. Foto: RotecnaPress.

De la combinació entre Lleida, un territori que concentra el 57% del cens porcí català, i la demanda d’unes instal·lacions especialitzades en recerca, sorgeix el CREBA (Centre de Recerca Experimental Biomèdica Aplicada) ubicat a Torrelameu (Noguera). Un equipament innovador que realitza les investigacions amb porcs per les seves similituds amb l’ésser humà, i ofereix formació especialitzada i continua a professionals sanitaris. Dolores García és la responsable de veterinària del centre.

El cervell, per exemple. El nostre té circumval·lacions i el dels rosegadors, amb el qual es fan una bona part dels estudis de neurociència, és llis. En canvi, el dels porcs també té circumval·lacions, encara que no tan pronunciades. La pell és idèntica, quan s’observa al microscopi no es pot distingir des d’un punt de vista histològic, i els ulls són iguales, encara que els porcs són miops. El fetge també és igual i el cor s’assembla molt, encara que té una vascularització diferent.

Quin va ser l’origen del CREBA? El CREBA va néixer amb l’objectiu de crear un nucli tecnològic en recerca biomèdica en un entorn amb una producció porcina molt sòlida i un centre, l’IRB Lleida, que és l’únic institut català de recerca biomèdica fora de Barcelona, acreditat per l’Institut de Salut Carlos III, que li atorga una verificació de qualitat i producció científica. En aquest context, es va decidir ajuntar els dos potencials i crear un centre de recerca biomèdica que es recolzés en el porcí.

Quins porcs utilitzen per a la recerca?

De moment utilitzem porcs de granja, i la premissa és que siguin petits per tal que els puguem manipular. Tenen uns 35-40 quilos quan els operem, ja que si no és inviable treballar amb ells i el porc no reprodueix el que passaria en l’ésser humà, ja que pesa massa i té poca mobilitat. No obstant això, de cara a futurs projectes, segurament es necessitaran porcs no tan joves, de manera que utilitzarem els anomenats ‘minipigs’, uns porcs nans que arriben a pesar com a màxim uns 45 quilos en edat adulta.

El problema amb aquests porcs respecte als de granja és el preu, ja que un ‘minipig’ val entre 600 i 1.000 euros.

Per què el porc?

Per les seves similituds amb l’home: similituds anatòmiques, histològiques i fins i tot, moltes vegades, de comportament. De fet, el porc aspira a consolidar-se com l’animal d’experimentació amb més expectatives. Històricament, els animals d’experimentació han estat els rosegadors, pel seu baix cost i fàcil manipulació, però en determinades malalties ja no es poden obtenir més resultats d’ells. En aquest punt és on apareix la utilitat del porc, perquè pateix les malalties com nosaltres.

Quines són les similituds a les quals et refereixes?

40

De quines instal·lacions disposa el CREBA? A la planta baixa tenim la zona de corrals, amb capacitat per a 40 garrins, i un pati que ens comunica amb el CEP (Centre d’Estudis Porcins), que és el nostre proveïdor d’animals, amb el qual compartim instal·lacions com la cambra frigorífica per als cadàvers o la bassa de purins. A la planta superior del centre hi ha dues zones: la de les aules de formació i, en paral·lel i ben separat, el passadís dels quiròfans, al qual s’accedeix a través d’un vestuari.

TRIVIAL

1-B, 2-D, 3-D.

JEROGLÍFICS

Xics (X, ics) No us perdeu (nous per deu)

L'ENIGMA MATEMÀTIC La lletra M.

SUDOKU

2

4

1

6

5

7

3

9

8

3

7

9

4

1

8

5

6

2

8

5

6

3

9

2

7

4

1

4

1

3

2

8

6

9

7

5

5

6

7

1

3

9

2

8

4

9

2

8

5

7

4

6

1

3

1

9

2

8

6

5

4

3

7

6

3

4

7

2

1

8

5

9

7

8

5

9

4

3

1

2

6

41

42

43