L'IMPULS Cal Xandre

d’Agramunt EDITORIAL,3

3r trimestre 2014

CAL ..., 3 D'ON SOM?, 4 QUÈ FEM, 6 EMPRENEDORS, 8 CENTRE PODOLÒGIC SÍLVIA BALAGUERÓ LA SALUT, 11 TRACTAMENT DEL DOLOR POLIÈDRIC: SANITAT, 12 EL SECTOR FARMACÈUTIC A AGRAMUNT DIARI D'UN NÒMADA, 15 RIVIERA MAYA, UN PLAER...

ENTITATS, 16 AULA D'EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA DEDICA'T A TU, 19 TRACTAMENT ANTICEL·LULÌTICS I ANTIENVELLIMENT

AGRAMUNTINS PEL MÓN, 20

LAURA MARTÍN. LONDRES

LO BROC DEL SILLÓ, 27 L'ESPORT, 29

BTT O BICICLETA DE MUNTANYA

NOTÍCIA CURIOSA, 31

ÉS POSSIBLE UN MÓN

SENSE ABELLES?

EL RACÓ DEL PORC, 33 ON MENJAR?, 35 BRASERIA LA REPESCA

Cal

Xandre

CAL XANDRE Un cognom fet renom a finals del segle XIX, aquest és l’origen de Cal Xandre. Per saber com es produeix aquesta evolució, hem quedat amb el Gabriel Ortiz Xandre i amb el seu fill, el Gabriel Ortiz Quer, la primera generació on el cognom ja només perdura com a renom de la casa.

Ens trobem amb ells al Blanc i Negre, restaurant propietat de la família, però al que molts agramuntins de més edat, ens expliquen, prefereixen dir-li Cal Xandre. El Gabriel pare ens explica que l’origen del renom es troba en el seu padrí, en Josep Xandre Cases, que era de Montsonís i es va casar amb la seva padrina, l’Antonia Muntaner Borràs, veïna d’Agramunt. “El meu padrí”, explica el Gabriel, “va treballar en la construcció del canal d’Urgell, i després va ser contractat com a caseller, un ofici ja perdut, però que consistia en vigilar i mantenir un tram del canal”. És precisament en aquest ofici on comença l’evolució del cognom Xandre fins a esdevenir el renom de la casa. “Cada casella del canal era coneguda pel nom de la família que hi vivia, en el cas dels meus padrins com a Casilla del Xandre, la qual estava ubicada a la vora de Preixens”, explica el Gabriel. D’aquesta manera, quan els seus padrins es van traslladar a viure a Agramunt, ja se’ls coneixia pel renom.

Al poble, la casa familiar es trobava a la plaça de l’Amball, fent xamfrà amb el carrer Castell. Els bombardejos de la Guerra Civil, però, van malmetre part d’aquesta casa i, tot i que hi varen fer reformes, uns anys més tard la família la va vendre i es va traslladar uns metres més endavant, a la mateixa plaça de l’Amball. En aquesta casa va néixer el Gabriel, i és on encara hi ha Cal Xandre. Ell mateix ens comenta que la història de la Casilla del Xandre la coneix perquè li explicava la seva mare quan era petit, mentre recordava orgullosa que “ella baixava caminant des de Preixens fins a Agramunt per anar a les monges a aprendre lletra”.

Els més joves de la família ja no mantenen el cognom però, com ens explica el Gabriel Ortiz Quer: “Confiem en què aquest perduri entre les noves generacions com a renom de la casa”.

Conscient de la importància de treballar amb els millors materials, de continuar innovant i de ser competitiu en un mercat global, els espais no poden ser una limitació al creixement. Com a empresari, crec en la projecció cap a l’exterior sense limitacions, i amb aquesta idea hem ampliat les instal·lacions de Rotecna. Uns nous espais que ens permetran incrementar la nostra capacitat de creixement i fer-ho sense haver de renunciar a allò que ens identifica: la qualitat i la innovació.

Precisament, la qualitat ha de ser també la carta de presentació que han de tenir els productes gastronòmics més emblemàtics de la nostra vila: el torró i la xocolata a la pedra. Uns productes elaborats només amb les millors matèries primeres i respectant el procés d’elaboració artesanal.

Parafrasejant la campanya publicitària que el govern del ja no “molt honorable” expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, va popularitzar als anys 80: “La feina mal feta no té futur; la feina ben feta no té fronteres”.

Gener Romeu

Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: rotecna@rotecna.com Direcció: Gener Romeu Redacció i Publicitat: Tamara Lombardo.

Edició, disseny i maquetació: Montserrat Guerrero.

Col·laboradors: Joan Pedrós.

CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com PUBLICITAT IMPULS tamara.lombardo@rotecna.com IMPULS DIGITAL / issuu.com/rotecnapress

2

Dipòsit legal L-213-99

BLOG / impulsagramunt.blogspot.com.es XARXES / IMPULS-d-Agramunt L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial.

Els col·laboradors exposen posicions personals.

3

CAL XANDRE Un cognom fet renom a finals del segle XIX, aquest és l’origen de Cal Xandre. Per saber com es produeix aquesta evolució, hem quedat amb el Gabriel Ortiz Xandre i amb el seu fill, el Gabriel Ortiz Quer, la primera generació on el cognom ja només perdura com a renom de la casa.

Ens trobem amb ells al Blanc i Negre, restaurant propietat de la família, però al que molts agramuntins de més edat, ens expliquen, prefereixen dir-li Cal Xandre. El Gabriel pare ens explica que l’origen del renom es troba en el seu padrí, en Josep Xandre Cases, que era de Montsonís i es va casar amb la seva padrina, l’Antonia Muntaner Borràs, veïna d’Agramunt. “El meu padrí”, explica el Gabriel, “va treballar en la construcció del canal d’Urgell, i després va ser contractat com a caseller, un ofici ja perdut, però que consistia en vigilar i mantenir un tram del canal”. És precisament en aquest ofici on comença l’evolució del cognom Xandre fins a esdevenir el renom de la casa. “Cada casella del canal era coneguda pel nom de la família que hi vivia, en el cas dels meus padrins com a Casilla del Xandre, la qual estava ubicada a la vora de Preixens”, explica el Gabriel. D’aquesta manera, quan els seus padrins es van traslladar a viure a Agramunt, ja se’ls coneixia pel renom.

Al poble, la casa familiar es trobava a la plaça de l’Amball, fent xamfrà amb el carrer Castell. Els bombardejos de la Guerra Civil, però, van malmetre part d’aquesta casa i, tot i que hi varen fer reformes, uns anys més tard la família la va vendre i es va traslladar uns metres més endavant, a la mateixa plaça de l’Amball. En aquesta casa va néixer el Gabriel, i és on encara hi ha Cal Xandre. Ell mateix ens comenta que la història de la Casilla del Xandre la coneix perquè li explicava la seva mare quan era petit, mentre recordava orgullosa que “ella baixava caminant des de Preixens fins a Agramunt per anar a les monges a aprendre lletra”.

Els més joves de la família ja no mantenen el cognom però, com ens explica el Gabriel Ortiz Quer: “Confiem en què aquest perduri entre les noves generacions com a renom de la casa”.

Conscient de la importància de treballar amb els millors materials, de continuar innovant i de ser competitiu en un mercat global, els espais no poden ser una limitació al creixement. Com a empresari, crec en la projecció cap a l’exterior sense limitacions, i amb aquesta idea hem ampliat les instal·lacions de Rotecna. Uns nous espais que ens permetran incrementar la nostra capacitat de creixement i fer-ho sense haver de renunciar a allò que ens identifica: la qualitat i la innovació.

Precisament, la qualitat ha de ser també la carta de presentació que han de tenir els productes gastronòmics més emblemàtics de la nostra vila: el torró i la xocolata a la pedra. Uns productes elaborats només amb les millors matèries primeres i respectant el procés d’elaboració artesanal.

Parafrasejant la campanya publicitària que el govern del ja no “molt honorable” expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, va popularitzar als anys 80: “La feina mal feta no té futur; la feina ben feta no té fronteres”.

Gener Romeu

Edita ROTECNA,SA Pol. Ind., nau 3, 25310 AGRAMUNT (Lleida) Tel.: 973391267 · E-mail: rotecna@rotecna.com Direcció: Gener Romeu Redacció i Publicitat: Tamara Lombardo.

Edició, disseny i maquetació: Montserrat Guerrero.

Col·laboradors: Joan Pedrós.

CONTACTE IMPULS marketing@rotecna.com PUBLICITAT IMPULS tamara.lombardo@rotecna.com IMPULS DIGITAL / issuu.com/rotecnapress

2

Dipòsit legal L-213-99

BLOG / impulsagramunt.blogspot.com.es XARXES / IMPULS-d-Agramunt L’opinió de la revista s’expressa només a l’editorial.

Els col·laboradors exposen posicions personals.

3

JOSÉ GARGALLO, Construcciones Ganaderas

Tauste, vila històrica de l’Aragó Tauste és una de les cinc viles històriques d’Aragó, juntament amb els municipis de Sos del Rey Católico, Uncastillo, Sádaba i Ejea de los Caballeros.

Una llarga trajectòria al sector, la passió per la seva feina i les ganes de tenir un negoci propi van portar a José Gargallo a fundar l’any 1992 la seva empresa al municipi de Tauste (Saragossa).

José Gargallo a les oficines de l’empresa.

Amb més de 40 anys d’experiència al sector ramader, José Gargallo ens parla amb orgull de la seva professió: “M’agrada el que faig i el meu futur passa per continuar com fins ara. Si podem créixer, millor que millor, però com a mínim demano poder continuar igual. L’empresa té projectes a curt termini molt interessants i tractem d’afrontar-los amb il·lusió i bones expectatives de futur, gràcies a la confiança que els nostres clients tenen dipositada en nosaltres”. Així de convençut es mostra José Gargallo quan parlem dels reptes de futur de l’empresa, José Gargallo SL, que porta 22 anys dedicant-se a la construcció de tot tipus de naus agrícoles i ramaderes, i a la venda i manteniment de material per a la ramaderia.

“Després d’anys treballant de comercial vaig decidir que el meu futur estava en aquest sector, perquè m’agradava el que feia, però alhora tenia ganes de establir-me pel meu compte”, ens explica el José, i així va ser com l’any 1992 va fundar la seva pròpia empresa a Tauste (Saragossa). L’experiència i els seus contactes al sector li van facilitar disposar, des del principi, d’una bona cartera de clients, que ja superava el centenar. “A poc a poc, gràcies a la gent que ja em coneixia i al fet que uns expliquen als altres com treballes, hem arribat a tenir una cartera de 800 clients”, explica José Gargallo. La bona marxa de l’empresa va fer que en poc temps haguessin d’ampliar les instal·lacions que tenen a Tauste, per disposar d’un magatzem més gran, uns terrenys annexes i d’unes oficines per a les gestions administratives i comercials. Les instal·lacions de José Gargallo SL ocupen una superfície de 6.000 metres quadrats.

Actualment, el 80% del material ramader que distribueix José Gargallo és de Rotecna, amb qui manté una estreta relació empresarial des dels seus inicis. “Vam començar a subministrar 4

material de Rotecna perquè jo ja els coneixia de la meva etapa anterior com a comercial, també pels materials amb què treballa i, especialment, perquè es tracta d’una empresa que sempre ha apostat per la recerca i per la creació de nous productes”, assegura el José, que afegeix que la presència de Rotecna a fires de la zona també ha obtingut molt bons resultats: “Hi ha molts clients que ens demanen directament els productes de la marca Rotecna”.

Amb 22 anys de trajectòria, José Gargallo SL compta amb 10 treballadors, 6 dels quals es dediquen a la construcció de naus, muntatge d’equipament ramader i manteniment, i la resta fa tasques administratives i comercials. A més, si és necessari, per volum i en feines de construcció, el José ens explica que contracten puntualment a autònoms amb els quals fa anys que treballen. L’objectiu és que el client sempre quedi satisfet. Per això, des de José Gargallo s’ofereix un servei de “clau en mà”, des de l’assessorament personalitzat al client i el disseny i construcció de la nau, fins al muntatge de tot l’equipament interior, amb l’objectiu que l’explotació comenci a funcionar al més aviat possible.

Durant aquests anys, José Gargallo SL ha fet tot tipus d’obres, des de granges per a més de 2.500 mares fins a explotacions més discretes, però sempre amb la mateixa filosofia, que tots els treballs són igual de importants. “Moltes obres petites en fan una de gran”, afirma Gargallo. Aragó, com a principal àrea d’influència, és la zona on més treballs desenvolupen, encara que també tenen projectes a d’altres comunitats com Navarra, Catalunya, Castella i Lleó i La Rioja.

El sector ramader viu un bon moment tot i la crisi, fet pel qual José Gargallo veu amb optimisme el futur.

Imatge de l’església de Santa Maria de Tauste, un dels seus atractius turístics.

Ubicada a la Vall de l’Ebre, a 42km de Saragossa, l’any 2012 comptava amb una població de 7.382 habitants.

Els orígens de la vila es remunten, com a mínim, fins a l’Edat de Bronze. Així ho constaten les restes d’aquella època trobades dins del terme municipal de Tauste. Tot i això, haurien estat els bascons els qui haurien ocupat el marge esquerre del riu Ebre, on es troba el poble, a l’Edat de Ferro. Actualment es pot visitar el jaciment de Val de Taus, un dels patrimonis arqueològics més importants de Tauste, una ciutat celtibera ocupada durant més de quatre segles, fins a la primera meitat del segle I aC. La presència musulmana en aquesta zona també va ser important. En aquest sentit, al 2010 es va localitzar al casc antic del municipi una important necròpolis musulmana amb restes humanes de la primera època islàmica a la Vall de l’Ebre (segle VIII). Donada la importància i l’antiguitat d’aquesta necròpolis, es dedueix que Tauste devia ser una població important en aquell temps. Estudis recents sobre la Torre de Santa Maria, un dels principals atractius turístics del poble, demostren que es tracta d’una construcció anterior a l’església mudèjar que ara l’acompanya, i que realment es tracta d’un imponent minaret que formava part d’una mesquita que hi havia al solar on més endavant es va construir l’actual església.

Turisme Entre els atractius turístics testimonis de la història de Tauste hi ha, com indicàvem anteriorment, el jaciment celtiber de Val de Taus i la Torre de Santa Maria, que acompanya l’església mudèjar amb el mateix nom i que ha esdevingut tot un símbol de Tauste i part de la seva silueta, amb 46 metres d’alçada.

Per Tauste passa el canal més antic d’Europa encara en funcionament.

Foto: El Patiaz

El monestir de San Jorge és una altra de les parades que es recomana fer al turista que visita aquesta vila aragonesa.

Fundat a les primeres dècades del segle XVII per iniciativa de Pedro Pardo de la Casta i la seva dona Jerónima de Antillón, aquest monestir es va construir per a les monges de Santa Clara de l’Ordre de Sant Francesc, les quals encara l’habiten.

Per als amants dels paisatges, al límit d’Aragó amb Navarra, es troba el Santuari de Sancho Abarca, erigit en honor a la patrona de Tauste, la Verge de Sancho Abarca. Des d’aquest punt es pot gaudir d’unes magnífiques vistes del territori.

Finalment, un altre element arquitectònic i paisatgístic distintiu de Tauste és el seu canal, el més antic d’Europa encara en funcionament, el projecte del qual es va posar en marxa al segle XIII. Tot i això, diversos enfrontaments bèl·lics van provocar que l’obra no fos una realitat fins ben entrat el segle XVI. Va ser llavors quan el canal de Tauste va provocar una autèntica transformació en el sector agrícola i en l’economia de la zona.

Gastronomia Després de fer una mica de turisme, per descobrir un territori, a banda de conèixer la seva història i els seus principals atractius turístics també és important tastar la gastronomia de la zona. En el cas de Tauste, compten amb uns dolços característics del municipi: els “fullatres” i les “culecas”, uns dolços tradicionals de pasta que s’acostumen a fer al març, durant la celebració de les festes de Sant Josep.

Com a plats típics de la zona també destaquen el ranxo de Tauste, fet amb porc i conill, i les “migas” de Tauste.

5

JOSÉ GARGALLO, Construcciones Ganaderas

Tauste, vila històrica de l’Aragó Tauste és una de les cinc viles històriques d’Aragó, juntament amb els municipis de Sos del Rey Católico, Uncastillo, Sádaba i Ejea de los Caballeros.

Una llarga trajectòria al sector, la passió per la seva feina i les ganes de tenir un negoci propi van portar a José Gargallo a fundar l’any 1992 la seva empresa al municipi de Tauste (Saragossa).

José Gargallo a les oficines de l’empresa.

Amb més de 40 anys d’experiència al sector ramader, José Gargallo ens parla amb orgull de la seva professió: “M’agrada el que faig i el meu futur passa per continuar com fins ara. Si podem créixer, millor que millor, però com a mínim demano poder continuar igual. L’empresa té projectes a curt termini molt interessants i tractem d’afrontar-los amb il·lusió i bones expectatives de futur, gràcies a la confiança que els nostres clients tenen dipositada en nosaltres”. Així de convençut es mostra José Gargallo quan parlem dels reptes de futur de l’empresa, José Gargallo SL, que porta 22 anys dedicant-se a la construcció de tot tipus de naus agrícoles i ramaderes, i a la venda i manteniment de material per a la ramaderia.

“Després d’anys treballant de comercial vaig decidir que el meu futur estava en aquest sector, perquè m’agradava el que feia, però alhora tenia ganes de establir-me pel meu compte”, ens explica el José, i així va ser com l’any 1992 va fundar la seva pròpia empresa a Tauste (Saragossa). L’experiència i els seus contactes al sector li van facilitar disposar, des del principi, d’una bona cartera de clients, que ja superava el centenar. “A poc a poc, gràcies a la gent que ja em coneixia i al fet que uns expliquen als altres com treballes, hem arribat a tenir una cartera de 800 clients”, explica José Gargallo. La bona marxa de l’empresa va fer que en poc temps haguessin d’ampliar les instal·lacions que tenen a Tauste, per disposar d’un magatzem més gran, uns terrenys annexes i d’unes oficines per a les gestions administratives i comercials. Les instal·lacions de José Gargallo SL ocupen una superfície de 6.000 metres quadrats.

Actualment, el 80% del material ramader que distribueix José Gargallo és de Rotecna, amb qui manté una estreta relació empresarial des dels seus inicis. “Vam començar a subministrar 4

material de Rotecna perquè jo ja els coneixia de la meva etapa anterior com a comercial, també pels materials amb què treballa i, especialment, perquè es tracta d’una empresa que sempre ha apostat per la recerca i per la creació de nous productes”, assegura el José, que afegeix que la presència de Rotecna a fires de la zona també ha obtingut molt bons resultats: “Hi ha molts clients que ens demanen directament els productes de la marca Rotecna”.

Amb 22 anys de trajectòria, José Gargallo SL compta amb 10 treballadors, 6 dels quals es dediquen a la construcció de naus, muntatge d’equipament ramader i manteniment, i la resta fa tasques administratives i comercials. A més, si és necessari, per volum i en feines de construcció, el José ens explica que contracten puntualment a autònoms amb els quals fa anys que treballen. L’objectiu és que el client sempre quedi satisfet. Per això, des de José Gargallo s’ofereix un servei de “clau en mà”, des de l’assessorament personalitzat al client i el disseny i construcció de la nau, fins al muntatge de tot l’equipament interior, amb l’objectiu que l’explotació comenci a funcionar al més aviat possible.

Durant aquests anys, José Gargallo SL ha fet tot tipus d’obres, des de granges per a més de 2.500 mares fins a explotacions més discretes, però sempre amb la mateixa filosofia, que tots els treballs són igual de importants. “Moltes obres petites en fan una de gran”, afirma Gargallo. Aragó, com a principal àrea d’influència, és la zona on més treballs desenvolupen, encara que també tenen projectes a d’altres comunitats com Navarra, Catalunya, Castella i Lleó i La Rioja.

El sector ramader viu un bon moment tot i la crisi, fet pel qual José Gargallo veu amb optimisme el futur.

Imatge de l’església de Santa Maria de Tauste, un dels seus atractius turístics.

Ubicada a la Vall de l’Ebre, a 42km de Saragossa, l’any 2012 comptava amb una població de 7.382 habitants.

Els orígens de la vila es remunten, com a mínim, fins a l’Edat de Bronze. Així ho constaten les restes d’aquella època trobades dins del terme municipal de Tauste. Tot i això, haurien estat els bascons els qui haurien ocupat el marge esquerre del riu Ebre, on es troba el poble, a l’Edat de Ferro. Actualment es pot visitar el jaciment de Val de Taus, un dels patrimonis arqueològics més importants de Tauste, una ciutat celtibera ocupada durant més de quatre segles, fins a la primera meitat del segle I aC. La presència musulmana en aquesta zona també va ser important. En aquest sentit, al 2010 es va localitzar al casc antic del municipi una important necròpolis musulmana amb restes humanes de la primera època islàmica a la Vall de l’Ebre (segle VIII). Donada la importància i l’antiguitat d’aquesta necròpolis, es dedueix que Tauste devia ser una població important en aquell temps. Estudis recents sobre la Torre de Santa Maria, un dels principals atractius turístics del poble, demostren que es tracta d’una construcció anterior a l’església mudèjar que ara l’acompanya, i que realment es tracta d’un imponent minaret que formava part d’una mesquita que hi havia al solar on més endavant es va construir l’actual església.

Turisme Entre els atractius turístics testimonis de la història de Tauste hi ha, com indicàvem anteriorment, el jaciment celtiber de Val de Taus i la Torre de Santa Maria, que acompanya l’església mudèjar amb el mateix nom i que ha esdevingut tot un símbol de Tauste i part de la seva silueta, amb 46 metres d’alçada.

Per Tauste passa el canal més antic d’Europa encara en funcionament.

Foto: El Patiaz

El monestir de San Jorge és una altra de les parades que es recomana fer al turista que visita aquesta vila aragonesa.

Fundat a les primeres dècades del segle XVII per iniciativa de Pedro Pardo de la Casta i la seva dona Jerónima de Antillón, aquest monestir es va construir per a les monges de Santa Clara de l’Ordre de Sant Francesc, les quals encara l’habiten.

Per als amants dels paisatges, al límit d’Aragó amb Navarra, es troba el Santuari de Sancho Abarca, erigit en honor a la patrona de Tauste, la Verge de Sancho Abarca. Des d’aquest punt es pot gaudir d’unes magnífiques vistes del territori.

Finalment, un altre element arquitectònic i paisatgístic distintiu de Tauste és el seu canal, el més antic d’Europa encara en funcionament, el projecte del qual es va posar en marxa al segle XIII. Tot i això, diversos enfrontaments bèl·lics van provocar que l’obra no fos una realitat fins ben entrat el segle XVI. Va ser llavors quan el canal de Tauste va provocar una autèntica transformació en el sector agrícola i en l’economia de la zona.

Gastronomia Després de fer una mica de turisme, per descobrir un territori, a banda de conèixer la seva història i els seus principals atractius turístics també és important tastar la gastronomia de la zona. En el cas de Tauste, compten amb uns dolços característics del municipi: els “fullatres” i les “culecas”, uns dolços tradicionals de pasta que s’acostumen a fer al març, durant la celebració de les festes de Sant Josep.

Com a plats típics de la zona també destaquen el ranxo de Tauste, fet amb porc i conill, i les “migas” de Tauste.

5

ROTECNA amplia les seves instal·lacions

Vista panoràmica de les instal·lacions actuals de Rotecna al Polígon Industrial d’Agramunt.

Rotecna ha ampliat les seves instal·lacions amb l’objectiu d’incrementar la seva capacitat productiva i d’emmagatzematge, i millorar l’atenció i el servei que presta als seus clients.

“Som una empresa en expansió, en constant creixement i amb una política molt clara: innovació, innovació i innovació, i això requereix espais que puguin absorbir els nous productes que any rere any anem incorporant a la ja més àmplia gamma de productes per al sector porcí”, explica el director general de Rotecna, Amable Izquierdo. D’aquesta manera, amb l’objectiu de fer front al creixement de l’empresa, tant pel que fa a volum de producció com de facturació, a finals del 2013 Rotecna va adquirir uns terrenys contigus a la seva planta principal de producció ubicada al polígon industrial d’Agramunt. Els nous terrenys han suposat una important ampliació de les instal· lacions en 15.000 metres quadrats fins a superar els 35.000 metres quadrats, 18.500 dels quals estan edificats.

Per poder optimitzar al més aviat possible aquests nous espais i integrar-los en la línia de producció de Rotecna, durant els primers mesos d’aquest 2014 l’empresa ha invertit en la seva renovació i adequació. Així doncs, s’ha reorganitzat i ampliat la nau existent en aquests terrenys per dedicar-la a emmagatzematge de producte acabat, embalatge i preparació de comandes, i s’ha construït una àmplia zona d’expedicions de 2.000 metres quadrats amb una nova àrea de càrrega àgil i ràpida i amb espai suficient perquè els camions puguin moure’s i maniobrar sense obstacles.

La reestructuració de l’empresa permet millorar la logística i optimitzar el funcionament de la planta de producció. Aquesta també s’ha reorganitzat gràcies a la disponibilitat de més espais, que permeten treballar amb comoditat. Com a resultat de tot això, s’ha establert un procediment productiu molt més clar: injecció, magat6

zem de peces i muntatge a les naus antigues, i magatzem de producte acabat, embalatge i expedicions a les noves instal·lacions. “Amb aquesta nova distribució, aconseguim racionalitzar i agilitar el funcionament de l’empresa, fet que ens permetrà reduir costos, temps i riscos”, assegura Izquierdo.

En resum, l’ampliació de les instal·lacions de Rotecna ha de facilitar, d’una banda, el poder donar resposta a les actuals necessitats productives de l’empresa i, de l’altra, fer una inversió de futur on l’espai no sigui una limitació a la capacitat de innovació, de disseny i de creació de nous productes. En aquest sentit, l’any passat Rotecna va comprar una gran màquina d’injecció per fer peces de grans dimensions. Això significa, segons Izquierdo, “la necessitat de més espai on encabir aquestes peces i disposar de la maquinària més puntera per continuar innovant i ampliant la nostra gamma de productes d’equipament per al sector porcí”.

Finalment, la nova disposició dels espais de Rotecna també suposa una millora de la imatge de la companyia, un aspecte importantíssim en un sector tan competitiu i en el qual l’empresa està convençuda que s’ha d’invertir per consolidar, encara més, la confiança dels clients en els productes de la marca.

Les noves instal·lacions, en funcionament des d’aquest estiu, són una mirada cap al futur, una clara aposta per continuar creixent com a empresa, i fer-ho des d’Agramunt.

7

ROTECNA amplia les seves instal·lacions

Vista panoràmica de les instal·lacions actuals de Rotecna al Polígon Industrial d’Agramunt.

Rotecna ha ampliat les seves instal·lacions amb l’objectiu d’incrementar la seva capacitat productiva i d’emmagatzematge, i millorar l’atenció i el servei que presta als seus clients.

“Som una empresa en expansió, en constant creixement i amb una política molt clara: innovació, innovació i innovació, i això requereix espais que puguin absorbir els nous productes que any rere any anem incorporant a la ja més àmplia gamma de productes per al sector porcí”, explica el director general de Rotecna, Amable Izquierdo. D’aquesta manera, amb l’objectiu de fer front al creixement de l’empresa, tant pel que fa a volum de producció com de facturació, a finals del 2013 Rotecna va adquirir uns terrenys contigus a la seva planta principal de producció ubicada al polígon industrial d’Agramunt. Els nous terrenys han suposat una important ampliació de les instal· lacions en 15.000 metres quadrats fins a superar els 35.000 metres quadrats, 18.500 dels quals estan edificats.

Per poder optimitzar al més aviat possible aquests nous espais i integrar-los en la línia de producció de Rotecna, durant els primers mesos d’aquest 2014 l’empresa ha invertit en la seva renovació i adequació. Així doncs, s’ha reorganitzat i ampliat la nau existent en aquests terrenys per dedicar-la a emmagatzematge de producte acabat, embalatge i preparació de comandes, i s’ha construït una àmplia zona d’expedicions de 2.000 metres quadrats amb una nova àrea de càrrega àgil i ràpida i amb espai suficient perquè els camions puguin moure’s i maniobrar sense obstacles.

La reestructuració de l’empresa permet millorar la logística i optimitzar el funcionament de la planta de producció. Aquesta també s’ha reorganitzat gràcies a la disponibilitat de més espais, que permeten treballar amb comoditat. Com a resultat de tot això, s’ha establert un procediment productiu molt més clar: injecció, magat6

zem de peces i muntatge a les naus antigues, i magatzem de producte acabat, embalatge i expedicions a les noves instal·lacions. “Amb aquesta nova distribució, aconseguim racionalitzar i agilitar el funcionament de l’empresa, fet que ens permetrà reduir costos, temps i riscos”, assegura Izquierdo.

En resum, l’ampliació de les instal·lacions de Rotecna ha de facilitar, d’una banda, el poder donar resposta a les actuals necessitats productives de l’empresa i, de l’altra, fer una inversió de futur on l’espai no sigui una limitació a la capacitat de innovació, de disseny i de creació de nous productes. En aquest sentit, l’any passat Rotecna va comprar una gran màquina d’injecció per fer peces de grans dimensions. Això significa, segons Izquierdo, “la necessitat de més espai on encabir aquestes peces i disposar de la maquinària més puntera per continuar innovant i ampliant la nostra gamma de productes d’equipament per al sector porcí”.

Finalment, la nova disposició dels espais de Rotecna també suposa una millora de la imatge de la companyia, un aspecte importantíssim en un sector tan competitiu i en el qual l’empresa està convençuda que s’ha d’invertir per consolidar, encara més, la confiança dels clients en els productes de la marca.

Les noves instal·lacions, en funcionament des d’aquest estiu, són una mirada cap al futur, una clara aposta per continuar creixent com a empresa, i fer-ho des d’Agramunt.

7

Centre podològic SÍLVIA BALAGUERÓ

Centre podològic SÍLVIA BALAGUERÓ pantalla de televisió on veuen en temps real els seus peus d’una manera molt diferent.

Amb una clara aposta per la tecnologia i una atenció propera i personal, la Sílvia Balagueró ha aconseguit, en poc més d’un any i mig, obrir i consolidar el seu propi centre de podologia a Agramunt.

La Sílvia Balagueró al Centre Podològic que va obrir al carrer Clos d’Agramunt.

Amb empenta i il·lusió, i essent conscient de la importància d’oferir un servei el més complet possible per continuar creixent, en poc temps la Sílvia va afegir al centre podològic altres serveis, com el de nutrició, i ara ja pensa en la incorporació de noves especialitats.

Per què decideixes formar-te com a podòloga?

Des de sempre havia tingut clar que em dedicaria al món sanitari, però no sabia en què especialitzar-me. Va ser durant les xerrades que fan a l’institut per presentar les diferents opcions formatives, quan un dels ponents ens va parlar de la podologia com una especialitat molt nova, i em va motivar a provar-ho. La veritat és que quan vaig començar els estudis vaig veure que havia pres la decisió encertada.

Quina ha estat la teva trajectòria professional abans d’obrir el teu propi centre?

Una vegada vaig acabar els estudis vaig començar a treballar com a administrativa a l’Hospital de Nens de Barcelona. Allà no feia de podòloga, però la feina em va servir per agafar experiència en el tracte amb el públic i els pacients. Tot i això, jo tenia clar que volia exercir la meva professió, així que un any i mig més tard vaig començar a treballar com a podòloga en un centre de Tàrrega, on vaig estar durant vuit anys, i vaig agafar molta experiència. →Per què decideixes obrir el teu propi centre de podologia?

La veritat és que sempre havia tingut la il·lusió de tenir la meva pròpia consulta. Tot i això, la decisió va arribar com a resultat d’un cúmul de circumstàncies: l’experiència que amb els anys havia adquirit gestionant pràcticament sola el centre de Tàrrega on treballava, la situació de crisi, degut a la qual tenia menys 8

Quins serveis ofereix el Centre Podològic Sílvia Balagueró?

En primer lloc, el que tothom coneix, l’atenció primària del peu: una ungla clavada, berrugues, fongs, durícies,... però també treballo amb el peu diabètic, ofereixo serveis de biomecànica, on faig un estudi de la petjada, valoracions posturals, prevenció de lesions esportives, etc., i a partir d’aquí plantejo un tractament ortèsic adequat a cada pacient, amb plantilles, ortesis de silicona,... En algun cas, fins i tot, si el problema detectat requereix cirurgia, es comunica al pacient i es deriva al professional corresponent. Finalment, amb la idea que la mobilitat no sigui un problema, també ofereixo servei a domicili, especialment per a aquells casos en què hi ha un problema d’invalidesa o gent gran que té dificultats per desplaçar-se fins a la consulta.

Crec que és molt important que la gent vingui i es senti còmoda a la consulta. Per això, a part de la tecnologia, he treballat molt amb la idea de crear un espai i un ambient agradable. Crec que la decoració, la música, la llum i, fins i tot, l’aroma, són elements importantíssims perquè la gent se senti a gust. D’altra banda, òbviament, també treballem molt tot l’aspecte de la higiene i la desinfecció dels espais. Això ha de ser sagrat en qualsevol centre de podologia.

Qui formeu part de l’equip humà del centre?

Som jo i la meva mare. Jo estic com a podòloga i la meva mare (la Socors) treballa mitja jornada i m’ajuda amb les tasques administratives, a organitzar l’agenda i a atendre al telèfon. Així, encara que jo estigui a fora fent una consulta, el centre sempre està obert. La veritat és que la família m’ha ajudat molt en tot.

hores de feina i, finalment, el fet que a casa teníem uns baixos on poder muntar la consulta sense necessitat de fer una gran inversió. Així que, després de reformar el local i invertir en tot l’equipament necessari, amb una clara aposta per les darreres novetats tecnològiques en podologia, vaig obrir el centre al desembre del 2012.

No obstant això, a més de tenir el centre a Agramunt, continuo fent hores en un centre de fisioteràpia de Tàrrega (dilluns matí i dimecres tarda) i en un de Cervera (dijous matí). Per últim, una vegada al mes també passo consulta en un centre mèdic de Vilagrassa.

Com han estat els teus inicis com a emprenedora?

Està sent una experiència molt positiva. Al principi tot és una mica lent, perquè la gent no et coneix, però amb el temps veus com els usuaris parlen del teu centre, valoren la feina que fas i, a poc a poc, tot plegat t’ajuda a créixer. D’altra banda, estar al capdavant del teu propi centre també t’exigeix estar formant-te contínuament i posar les últimes tècniques i coneixements en podologia al servei dels teus pacients.

Hi ha alguna cosa que t’hagi sorprès especialment al capdavant del centre?

No és ben bé sorprendre, però sí que m’ha fet gràcia com la gent va descobrint que un centre de podologia no és només una consulta on pots anar a treure’t les durícies dels peus, sinó que és una especialitat que va més enllà, amb l’objectiu de donar resposta als problemes dels peus, molts dels quals tenen solució, però sovint la gent no ho sap. També hi ha moltes persones que es sorprenen amb els aparells tecnològics, sobretot amb una

El centre disposa de la tecnologia més puntera en el sector de la podologia.

Quin creus que és el valor afegit que podem trobar al teu centre?

La tecnologia. Apostar per la tecnologia més puntera va ser un dels aspectes que tenia més clars des d’un principi quan vaig decidir obrir la consulta. Hi ha problemes, sobretot d’atenció primària del peu, que són molt similars i, per tant, podríem dir que tots els podòlegs, més o menys, tractem de la mateixa manera. En canvi, hi ha d’altres problemes que crec que es poden abordar millor si disposes de certs instruments tecnològics. Per exemple, un dels aparells amb els quals treballo és la plataforma de pressions, que aporta molta informació sobre el peu i la petjada, i això permet fer un diagnòstic més acurat i fer unes plantilles el més personalitzades possibles, entre d’altres.

A més de l’aspecte tecnològic has treballat molt l’aspecte decoratiu. Per què?

En poc temps has ampliat els serveis que ofereixes a un altre camp com és el de la nutrició. Com es planteja aquesta possibilitat?

Sorgeix pràcticament des del principi i per coincidència. Parlant amb una excompanya de feina de Tàrrega, em va dir que coneixia una noia que és nutricionista, la Beatriz Ribes, que feia poc que s’havia instal·lat pel seu compte i que, com jo, feia hores en altres centres. Així que li vaig proposar fer visites a Agramunt una vegada per setmana, i ve els dimecres a la tarda.

Quins són els reptes de futur que et planteges per al centre?

En primer lloc, treballar per estar al dia, tan en formació com a nivell tecnològic, perquè tot avança, i molt ràpid. D’altra banda, a llarg termini m’agradaria ampliar i incloure altres serveis, especialitats relacionades amb la podologia com poden ser l’acupuntura, la reflexologia o la fisioteràpia, que permeten oferir un servei cada vegada més complet a l’usuari.

9

Centre podològic SÍLVIA BALAGUERÓ

Centre podològic SÍLVIA BALAGUERÓ pantalla de televisió on veuen en temps real els seus peus d’una manera molt diferent.

Amb una clara aposta per la tecnologia i una atenció propera i personal, la Sílvia Balagueró ha aconseguit, en poc més d’un any i mig, obrir i consolidar el seu propi centre de podologia a Agramunt.

La Sílvia Balagueró al Centre Podològic que va obrir al carrer Clos d’Agramunt.

Amb empenta i il·lusió, i essent conscient de la importància d’oferir un servei el més complet possible per continuar creixent, en poc temps la Sílvia va afegir al centre podològic altres serveis, com el de nutrició, i ara ja pensa en la incorporació de noves especialitats.

Per què decideixes formar-te com a podòloga?

Des de sempre havia tingut clar que em dedicaria al món sanitari, però no sabia en què especialitzar-me. Va ser durant les xerrades que fan a l’institut per presentar les diferents opcions formatives, quan un dels ponents ens va parlar de la podologia com una especialitat molt nova, i em va motivar a provar-ho. La veritat és que quan vaig començar els estudis vaig veure que havia pres la decisió encertada.

Quina ha estat la teva trajectòria professional abans d’obrir el teu propi centre?

Una vegada vaig acabar els estudis vaig començar a treballar com a administrativa a l’Hospital de Nens de Barcelona. Allà no feia de podòloga, però la feina em va servir per agafar experiència en el tracte amb el públic i els pacients. Tot i això, jo tenia clar que volia exercir la meva professió, així que un any i mig més tard vaig començar a treballar com a podòloga en un centre de Tàrrega, on vaig estar durant vuit anys, i vaig agafar molta experiència. →Per què decideixes obrir el teu propi centre de podologia?

La veritat és que sempre havia tingut la il·lusió de tenir la meva pròpia consulta. Tot i això, la decisió va arribar com a resultat d’un cúmul de circumstàncies: l’experiència que amb els anys havia adquirit gestionant pràcticament sola el centre de Tàrrega on treballava, la situació de crisi, degut a la qual tenia menys 8

Quins serveis ofereix el Centre Podològic Sílvia Balagueró?

En primer lloc, el que tothom coneix, l’atenció primària del peu: una ungla clavada, berrugues, fongs, durícies,... però també treballo amb el peu diabètic, ofereixo serveis de biomecànica, on faig un estudi de la petjada, valoracions posturals, prevenció de lesions esportives, etc., i a partir d’aquí plantejo un tractament ortèsic adequat a cada pacient, amb plantilles, ortesis de silicona,... En algun cas, fins i tot, si el problema detectat requereix cirurgia, es comunica al pacient i es deriva al professional corresponent. Finalment, amb la idea que la mobilitat no sigui un problema, també ofereixo servei a domicili, especialment per a aquells casos en què hi ha un problema d’invalidesa o gent gran que té dificultats per desplaçar-se fins a la consulta.

Crec que és molt important que la gent vingui i es senti còmoda a la consulta. Per això, a part de la tecnologia, he treballat molt amb la idea de crear un espai i un ambient agradable. Crec que la decoració, la música, la llum i, fins i tot, l’aroma, són elements importantíssims perquè la gent se senti a gust. D’altra banda, òbviament, també treballem molt tot l’aspecte de la higiene i la desinfecció dels espais. Això ha de ser sagrat en qualsevol centre de podologia.

Qui formeu part de l’equip humà del centre?

Som jo i la meva mare. Jo estic com a podòloga i la meva mare (la Socors) treballa mitja jornada i m’ajuda amb les tasques administratives, a organitzar l’agenda i a atendre al telèfon. Així, encara que jo estigui a fora fent una consulta, el centre sempre està obert. La veritat és que la família m’ha ajudat molt en tot.

hores de feina i, finalment, el fet que a casa teníem uns baixos on poder muntar la consulta sense necessitat de fer una gran inversió. Així que, després de reformar el local i invertir en tot l’equipament necessari, amb una clara aposta per les darreres novetats tecnològiques en podologia, vaig obrir el centre al desembre del 2012.

No obstant això, a més de tenir el centre a Agramunt, continuo fent hores en un centre de fisioteràpia de Tàrrega (dilluns matí i dimecres tarda) i en un de Cervera (dijous matí). Per últim, una vegada al mes també passo consulta en un centre mèdic de Vilagrassa.

Com han estat els teus inicis com a emprenedora?

Està sent una experiència molt positiva. Al principi tot és una mica lent, perquè la gent no et coneix, però amb el temps veus com els usuaris parlen del teu centre, valoren la feina que fas i, a poc a poc, tot plegat t’ajuda a créixer. D’altra banda, estar al capdavant del teu propi centre també t’exigeix estar formant-te contínuament i posar les últimes tècniques i coneixements en podologia al servei dels teus pacients.

Hi ha alguna cosa que t’hagi sorprès especialment al capdavant del centre?

No és ben bé sorprendre, però sí que m’ha fet gràcia com la gent va descobrint que un centre de podologia no és només una consulta on pots anar a treure’t les durícies dels peus, sinó que és una especialitat que va més enllà, amb l’objectiu de donar resposta als problemes dels peus, molts dels quals tenen solució, però sovint la gent no ho sap. També hi ha moltes persones que es sorprenen amb els aparells tecnològics, sobretot amb una

El centre disposa de la tecnologia més puntera en el sector de la podologia.

Quin creus que és el valor afegit que podem trobar al teu centre?

La tecnologia. Apostar per la tecnologia més puntera va ser un dels aspectes que tenia més clars des d’un principi quan vaig decidir obrir la consulta. Hi ha problemes, sobretot d’atenció primària del peu, que són molt similars i, per tant, podríem dir que tots els podòlegs, més o menys, tractem de la mateixa manera. En canvi, hi ha d’altres problemes que crec que es poden abordar millor si disposes de certs instruments tecnològics. Per exemple, un dels aparells amb els quals treballo és la plataforma de pressions, que aporta molta informació sobre el peu i la petjada, i això permet fer un diagnòstic més acurat i fer unes plantilles el més personalitzades possibles, entre d’altres.

A més de l’aspecte tecnològic has treballat molt l’aspecte decoratiu. Per què?

En poc temps has ampliat els serveis que ofereixes a un altre camp com és el de la nutrició. Com es planteja aquesta possibilitat?

Sorgeix pràcticament des del principi i per coincidència. Parlant amb una excompanya de feina de Tàrrega, em va dir que coneixia una noia que és nutricionista, la Beatriz Ribes, que feia poc que s’havia instal·lat pel seu compte i que, com jo, feia hores en altres centres. Així que li vaig proposar fer visites a Agramunt una vegada per setmana, i ve els dimecres a la tarda.

Quins són els reptes de futur que et planteges per al centre?

En primer lloc, treballar per estar al dia, tan en formació com a nivell tecnològic, perquè tot avança, i molt ràpid. D’altra banda, a llarg termini m’agradaria ampliar i incloure altres serveis, especialitats relacionades amb la podologia com poden ser l’acupuntura, la reflexologia o la fisioteràpia, que permeten oferir un servei cada vegada més complet a l’usuari.

9

secció patrocinada per: Centre Mèdic Agramunt

Fisioteràpia i activitat física per al tractament del dolor

La fisioteràpia és una branca de la medicina que es basa en el món físic per poder superar estadis de dolor, atròfia, restricció, immobilització, etc. El fisioterapeuta tria les eines més adequades als problemes dels pacients, i pot variar el temps i la freqüència del tractament segons l’intensitat dels símptomes.

En l’actualitat estem detectant problemes que es donen per un excés o per una manca d’activitat: Sobrecàrrega per repetició: Es dóna sobretot en els treballadors i en els esportistes, i és progressiva. Es tracta amb aplicacions tèrmiques (calor o fred), teràpia manual dirigida i càrrega progressiva per rebaixar el problema inflamatori, amb una segona fase d’enfortiment.

Inactivitat física: És més habitual entre la població general, per manca d’activitat, i no és tant evident, amb possibilitat de pèrdua en algun d’aquests sistemes: ossi, muscular, adipós, nerviós, cardiovascular, digestiu i immunològic. A la nostra consulta els pacients acudeixen per dolor, tot i que es poden apreciar símptomes dels anteriorment esmentats, la qual cosa ens indica que pot derivar en un problema (= dolor). Aquí la

10

solució és senzilla: amb una metodologia adequada i un sistema d’exercici s’aconsegueix disminuir el dolor i augmentar la qualitat de vida de la persona, gràcies a una activitat física regular.

Els sistemes per millorar la condició física poden anar des d’activitats lliures, com el passeig, els exercicis pautats, bicicleta, etc., a classes dirigides en gimnasos o centres de fitness. La millora es produeix de forma progressiva. Cal aclarir que, mentre no es mostrin problemes de dolor o limitació, el marc d’actuació poden ser els gimnasos o els centres d’activitat física.

En cas de detectar-se problemes, es realitzen tractaments en centres específics amb grups del mateix nivell, exercicis específics i sense alterar el nivell de dolor. Actualment l’oferta que hi ha s’anomena, per exemple, pilates corrector, ioga, gimnàstica correctiva, etc.

Cal remarcar que, per millorar el nostre estat físic, només cal tenir força de voluntat i ser curosos en el seu estímul: 2-3 cops per setmana, de 40 min a 1 hora i amb una intensitat baixa.

Aquesta recepta dóna beneficis globals, disminueix el dolor i ens fa sentir millor i més motivats.

Medicina Familia

Fisioterapia

Ginecologia

Osteopatia

Traumatologia

Ones Xoc

Oftalmologia

Revisions esport

Radiografies

Revisions Carnet

11

secció patrocinada per: Centre Mèdic Agramunt

Fisioteràpia i activitat física per al tractament del dolor

La fisioteràpia és una branca de la medicina que es basa en el món físic per poder superar estadis de dolor, atròfia, restricció, immobilització, etc. El fisioterapeuta tria les eines més adequades als problemes dels pacients, i pot variar el temps i la freqüència del tractament segons l’intensitat dels símptomes.

En l’actualitat estem detectant problemes que es donen per un excés o per una manca d’activitat: Sobrecàrrega per repetició: Es dóna sobretot en els treballadors i en els esportistes, i és progressiva. Es tracta amb aplicacions tèrmiques (calor o fred), teràpia manual dirigida i càrrega progressiva per rebaixar el problema inflamatori, amb una segona fase d’enfortiment.

Inactivitat física: És més habitual entre la població general, per manca d’activitat, i no és tant evident, amb possibilitat de pèrdua en algun d’aquests sistemes: ossi, muscular, adipós, nerviós, cardiovascular, digestiu i immunològic. A la nostra consulta els pacients acudeixen per dolor, tot i que es poden apreciar símptomes dels anteriorment esmentats, la qual cosa ens indica que pot derivar en un problema (= dolor). Aquí la

10

solució és senzilla: amb una metodologia adequada i un sistema d’exercici s’aconsegueix disminuir el dolor i augmentar la qualitat de vida de la persona, gràcies a una activitat física regular.

Els sistemes per millorar la condició física poden anar des d’activitats lliures, com el passeig, els exercicis pautats, bicicleta, etc., a classes dirigides en gimnasos o centres de fitness. La millora es produeix de forma progressiva. Cal aclarir que, mentre no es mostrin problemes de dolor o limitació, el marc d’actuació poden ser els gimnasos o els centres d’activitat física.

En cas de detectar-se problemes, es realitzen tractaments en centres específics amb grups del mateix nivell, exercicis específics i sense alterar el nivell de dolor. Actualment l’oferta que hi ha s’anomena, per exemple, pilates corrector, ioga, gimnàstica correctiva, etc.

Cal remarcar que, per millorar el nostre estat físic, només cal tenir força de voluntat i ser curosos en el seu estímul: 2-3 cops per setmana, de 40 min a 1 hora i amb una intensitat baixa.

Aquesta recepta dóna beneficis globals, disminueix el dolor i ens fa sentir millor i més motivats.

Medicina Familia

Fisioterapia

Ginecologia

Osteopatia

Traumatologia

Ones Xoc

Oftalmologia

Revisions esport

Radiografies

Revisions Carnet

11

El sector FARMACÈUTIC a Agramunt

El sector FARMACÈUTIC a Agramunt

La Simona Dodut, la nova farmacèutica titular de la Farmàcia Esteve des del passat mes de juliol.

La Maria, l’Àngels i la Maria, que juntament amb la Magda (que no apareix a la foto), treballen a la Farmàcia Viladot.

La Montserrat Felip és la farmacèutica titular i propietària de la Farmàcia Viladot des de 1999.

El Josep Esteve amb el seu fill Genar a la Farmàcia Esteve d’Agramunt.

Ara fa poc més d’un mes, la Generalitat va iniciar els tràmits per retornar el polèmic euro per recepta, que va estar vigent del 23 de juny del 2012 al 15 de gener del 2013, amb què el govern català va aconseguir recaptar 45,7 milions d’euros, 2,7 a la província de Lleida.

En aquest número de l’Impuls, i en el marc de la secció Polièdric que aquest 2014 dediquem a la sanitat, ens hem volgut atansar a la realitat que viuen les farmàcies d’Agramunt, per saber fins a quin punt la crisi, les retallades, certes mesures impopulars i, especialment, els retards del Govern a l’hora de pagar els medicaments dispensats, han afectat al seu dia a dia.

El moment actual de les farmàcies està molt lluny d’aquells anys de bonança, quan la sanitat de Catalunya i d’Espanya era de les millors d’Europa i del món. “La situació del sector farmacèutic és complicada, com en tots els sectors. Cal tenir en compte que un 80% de l’economia d’una farmàcia està vinculada al pressupost de la Generalitat, de manera que en temps de crisi, de retallades i d’impagaments, ens hem vist obligats a ajustar les nostres despeses de gestió i de personal”, ens explica Josep Esteve, de la Farmàcia Esteve, que aquest any celebra el seu 30è aniversari.

De la seva banda, l’Àngels Bernaus, que porta 40 anys treballant a la Farmàcia Viladot, una farmàcia centenària a la nostra vila, que va obrir l’any 1776 i que sempre ha estat vinculada a la família Viladot, explica que “tot i que es tracta d’una oficina de molts anys i de molta solera, aquesta crisi ha afectat a tothom, i aquí també s’ha notat”.

La crisi del sector farmacèutic En aquest sentit, si en alguna cosa coincideixen les dues farmàcies d’Agramunt és en assenyalar com a un dels moments més durs 12

d’aquesta crisi els retards de la Generalitat en el pagament dels medicaments dispensats al 2013. “Vam acumular fins a cinc mesos d’impagaments, i això dificulta el dia a dia de qualsevol negoci.

Tot i això, som una farmàcia amb molts anys d’experiència, fet que ens va permetre aguantar millor que els joves que llavors començaven”, explica l’Àngels de la farmàcia Viladot. En aquesta mateixa línia s’expressa el Josep Esteve, que assegura que la situació viscuda ara fa dos anys “va ser un cop molt fort per a l’economia de moltes farmàcies i, especialment, per als joves que estaven pagant una hipoteca. En alguns casos, fins i tot, alguns d’ells van ser desnonats i van haver de tancar”, lamenta.

Aquella situació extrema viscuda pel sector farmacèutic va portar a la convocatòria d’una vaga sense precedents, a no disposar de certs medicaments pel seu elevat cost i, fins i tot, es va plantejar el cobrament íntegre de certs fàrmacs als usuaris. “Algunes farmàcies van demanar ajuda i comprensió a alguns dels seus clients que prenien medicaments molt cars perquè assumissin el cost en un primer terme i, més endavant, ja se’ls abonaria”, explica el Josep.

Finalment, la Generalitat va acabar pagant part dels endarreriments, tot i que actualment encara acumula dos mesos de retard.

Adéu a l’euro per recepta A nivell mediàtic, una de les mesures que més ressò ha tingut i més s’ha notat entre els usuaris de les farmàcies ha estat l’euro per recepta. Tot i que la taxa va estar vigent durant tan sols sis mesos i, finalment, va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional el passat

mes de maig, encara és un tema molt present entre els clients. A finals d’agost la Generalitat va anunciar els tràmits necessaris perquè els usuaris poguessin reclamar els diners pagats per aquest concepte, i ja han estat centenars les persones que han tramitat la seva sol·licitud.

“En un moment de crisi, l’euro per recepta va se una cacicada política, de la qual ens va tocar el rebre als farmacèutics. Vam ser el para-xocs de la Generalitat davant la indignació dels usuaris”, explica el Josep. A la farmàcia Viladot hi va haver alguns clients que es van acollir al seu dret de no pagar: “Van ser pocs, però hi va haver qui que ens va dir que no volia pagar i va omplir el paper que se’ns havia facilitat per aquests casos. La resta es queixava, però acabava pagant”, recorda l’Àngels, que afegeix que estan d’acord amb que s’hagi anul·lat la taxa, i “això és el que també ens transmeten els clients, que consideren que ja paguen suficients coses”.

Precisament, l’aplicació de mesures impopulars com l’euro per recepta (Generalitat) o el copagament farmacèutic aprovat pel govern espanyol, que encara està vigent, van suposar una despesa afegida per als usuaris. “No ens hem trobat amb casos greus, però és cert que hi ha clients que deixen de comprar alguns medicaments”, comenta l’Àngels Bernaus. De la seva banda, el Josep Esteve explica que, com a farmacèutics, “és difícil gestionar aquestes situacions. Nosaltres aconsellem als usuaris que no estalviïn en la seva medicació, que va en contra de la seva salut, però al final es tracta d’una decisió personal i econòmica”.

El futur de les farmàcies a Agramunt Malgrat els entrebancs que el sector farmacèutic està vivint en un context de crisi com l’actual, a Agramunt les perspectives són de creixement, i cada vegada està més a prop l’obertura d’una

tercera farmàcia aprovada al 2012 pel Col·legi de Farmacèutics de Lleida. Tot i això, aquesta està aturada per un litigi entre els candidats que la varen sol·licitar.

Des de la Farmàcia Viladot consideren que una tercera farmàcia és innecessària, ja que amb les dues que hi ha, el poble està ben servit. De la seva banda, el Josep considera que la nova oficina “implicarà una reestructuració de les que estem obertes, ja que es reduirà en un 30% el volum de feina que ara tenim”. En aquest sentit, pensa que, a la llarga, una solució a estudiar passa per “una fusió de les tres farmàcies en una macrofarmàcia amb copropietaris, amb l’objectiu de poder disposar de més recursos, d’una gran estructura i, en definitiva, oferir més serveis”, conclou.

Pel que fa als projectes de les farmàcies consolidades a la nostra vila, a la Farmàcia Esteve, el Josep explica: “Tinc un fill farmacèutic que té una farmàcia a L’Hospitalet, i el segon està estudiant farmàcia, de manera que tinc continuïtat darrere meu”. Així, davant la possibilitat de continuar creixent, el Josep va obrir a l’agost una farmàcia a Igualada. “En aquesta nova oficina estic jo com a titular, i a la farmàcia d’Agramunt, des del mes de juliol, la farmacèutica titular és la Simona Dodut”, explica. De la seva banda, la Simona, que porta 10 anys treballant a la Farmàcia Esteve, ens comenta que es planteja aquest nou repte professional amb “moltes ganes i optimisme”. “Sóc una persona lluitadora que ho dóna tot per la feina, i m’agrada que els clients surtin de la farmàcia amb la sensació que han estat ben atesos”, assegura.

D’altra banda, el futur de la Farmàcia Viladot és més incert. La farmacèutica titular i vídua de Guillem Viladot, Montserrat Felip, ens explica que té 94 anys i està sola, de manera que “el futur és una incògnita”.

13

El sector FARMACÈUTIC a Agramunt

El sector FARMACÈUTIC a Agramunt

La Simona Dodut, la nova farmacèutica titular de la Farmàcia Esteve des del passat mes de juliol.

La Maria, l’Àngels i la Maria, que juntament amb la Magda (que no apareix a la foto), treballen a la Farmàcia Viladot.

La Montserrat Felip és la farmacèutica titular i propietària de la Farmàcia Viladot des de 1999.

El Josep Esteve amb el seu fill Genar a la Farmàcia Esteve d’Agramunt.

Ara fa poc més d’un mes, la Generalitat va iniciar els tràmits per retornar el polèmic euro per recepta, que va estar vigent del 23 de juny del 2012 al 15 de gener del 2013, amb què el govern català va aconseguir recaptar 45,7 milions d’euros, 2,7 a la província de Lleida.

En aquest número de l’Impuls, i en el marc de la secció Polièdric que aquest 2014 dediquem a la sanitat, ens hem volgut atansar a la realitat que viuen les farmàcies d’Agramunt, per saber fins a quin punt la crisi, les retallades, certes mesures impopulars i, especialment, els retards del Govern a l’hora de pagar els medicaments dispensats, han afectat al seu dia a dia.

El moment actual de les farmàcies està molt lluny d’aquells anys de bonança, quan la sanitat de Catalunya i d’Espanya era de les millors d’Europa i del món. “La situació del sector farmacèutic és complicada, com en tots els sectors. Cal tenir en compte que un 80% de l’economia d’una farmàcia està vinculada al pressupost de la Generalitat, de manera que en temps de crisi, de retallades i d’impagaments, ens hem vist obligats a ajustar les nostres despeses de gestió i de personal”, ens explica Josep Esteve, de la Farmàcia Esteve, que aquest any celebra el seu 30è aniversari.

De la seva banda, l’Àngels Bernaus, que porta 40 anys treballant a la Farmàcia Viladot, una farmàcia centenària a la nostra vila, que va obrir l’any 1776 i que sempre ha estat vinculada a la família Viladot, explica que “tot i que es tracta d’una oficina de molts anys i de molta solera, aquesta crisi ha afectat a tothom, i aquí també s’ha notat”.

La crisi del sector farmacèutic En aquest sentit, si en alguna cosa coincideixen les dues farmàcies d’Agramunt és en assenyalar com a un dels moments més durs 12

d’aquesta crisi els retards de la Generalitat en el pagament dels medicaments dispensats al 2013. “Vam acumular fins a cinc mesos d’impagaments, i això dificulta el dia a dia de qualsevol negoci.

Tot i això, som una farmàcia amb molts anys d’experiència, fet que ens va permetre aguantar millor que els joves que llavors començaven”, explica l’Àngels de la farmàcia Viladot. En aquesta mateixa línia s’expressa el Josep Esteve, que assegura que la situació viscuda ara fa dos anys “va ser un cop molt fort per a l’economia de moltes farmàcies i, especialment, per als joves que estaven pagant una hipoteca. En alguns casos, fins i tot, alguns d’ells van ser desnonats i van haver de tancar”, lamenta.

Aquella situació extrema viscuda pel sector farmacèutic va portar a la convocatòria d’una vaga sense precedents, a no disposar de certs medicaments pel seu elevat cost i, fins i tot, es va plantejar el cobrament íntegre de certs fàrmacs als usuaris. “Algunes farmàcies van demanar ajuda i comprensió a alguns dels seus clients que prenien medicaments molt cars perquè assumissin el cost en un primer terme i, més endavant, ja se’ls abonaria”, explica el Josep.

Finalment, la Generalitat va acabar pagant part dels endarreriments, tot i que actualment encara acumula dos mesos de retard.

Adéu a l’euro per recepta A nivell mediàtic, una de les mesures que més ressò ha tingut i més s’ha notat entre els usuaris de les farmàcies ha estat l’euro per recepta. Tot i que la taxa va estar vigent durant tan sols sis mesos i, finalment, va ser anul·lada pel Tribunal Constitucional el passat

mes de maig, encara és un tema molt present entre els clients. A finals d’agost la Generalitat va anunciar els tràmits necessaris perquè els usuaris poguessin reclamar els diners pagats per aquest concepte, i ja han estat centenars les persones que han tramitat la seva sol·licitud.

“En un moment de crisi, l’euro per recepta va se una cacicada política, de la qual ens va tocar el rebre als farmacèutics. Vam ser el para-xocs de la Generalitat davant la indignació dels usuaris”, explica el Josep. A la farmàcia Viladot hi va haver alguns clients que es van acollir al seu dret de no pagar: “Van ser pocs, però hi va haver qui que ens va dir que no volia pagar i va omplir el paper que se’ns havia facilitat per aquests casos. La resta es queixava, però acabava pagant”, recorda l’Àngels, que afegeix que estan d’acord amb que s’hagi anul·lat la taxa, i “això és el que també ens transmeten els clients, que consideren que ja paguen suficients coses”.

Precisament, l’aplicació de mesures impopulars com l’euro per recepta (Generalitat) o el copagament farmacèutic aprovat pel govern espanyol, que encara està vigent, van suposar una despesa afegida per als usuaris. “No ens hem trobat amb casos greus, però és cert que hi ha clients que deixen de comprar alguns medicaments”, comenta l’Àngels Bernaus. De la seva banda, el Josep Esteve explica que, com a farmacèutics, “és difícil gestionar aquestes situacions. Nosaltres aconsellem als usuaris que no estalviïn en la seva medicació, que va en contra de la seva salut, però al final es tracta d’una decisió personal i econòmica”.

El futur de les farmàcies a Agramunt Malgrat els entrebancs que el sector farmacèutic està vivint en un context de crisi com l’actual, a Agramunt les perspectives són de creixement, i cada vegada està més a prop l’obertura d’una

tercera farmàcia aprovada al 2012 pel Col·legi de Farmacèutics de Lleida. Tot i això, aquesta està aturada per un litigi entre els candidats que la varen sol·licitar.

Des de la Farmàcia Viladot consideren que una tercera farmàcia és innecessària, ja que amb les dues que hi ha, el poble està ben servit. De la seva banda, el Josep considera que la nova oficina “implicarà una reestructuració de les que estem obertes, ja que es reduirà en un 30% el volum de feina que ara tenim”. En aquest sentit, pensa que, a la llarga, una solució a estudiar passa per “una fusió de les tres farmàcies en una macrofarmàcia amb copropietaris, amb l’objectiu de poder disposar de més recursos, d’una gran estructura i, en definitiva, oferir més serveis”, conclou.

Pel que fa als projectes de les farmàcies consolidades a la nostra vila, a la Farmàcia Esteve, el Josep explica: “Tinc un fill farmacèutic que té una farmàcia a L’Hospitalet, i el segon està estudiant farmàcia, de manera que tinc continuïtat darrere meu”. Així, davant la possibilitat de continuar creixent, el Josep va obrir a l’agost una farmàcia a Igualada. “En aquesta nova oficina estic jo com a titular, i a la farmàcia d’Agramunt, des del mes de juliol, la farmacèutica titular és la Simona Dodut”, explica. De la seva banda, la Simona, que porta 10 anys treballant a la Farmàcia Esteve, ens comenta que es planteja aquest nou repte professional amb “moltes ganes i optimisme”. “Sóc una persona lluitadora que ho dóna tot per la feina, i m’agrada que els clients surtin de la farmàcia amb la sensació que han estat ben atesos”, assegura.

D’altra banda, el futur de la Farmàcia Viladot és més incert. La farmacèutica titular i vídua de Guillem Viladot, Montserrat Felip, ens explica que té 94 anys i està sola, de manera que “el futur és una incògnita”.

13

secció patrocinada per: OVER BEAR TRAVEL

Fotos: Teresa Duran

RIVIERA MAIA, UN PLAER....

Una escapada al Carib és sempre un plaer, i més, si anem a la Riviera Maia. Aquesta es troba a la costa oriental de la península del Yucatán, a Mèxic. Des del Port Morelos a la reserva de Sian Ka’an, que en maia significa “lloc on neix el cel”, s’estenen 130 quilòmetres de magnífiques platges de sorra, especialment blanca, acariciades per la suavitat de les ones turquesa del Carib i protegides per la característica selva baixa tropical. Davant de les seves costes s’hi troba el segon escull de coralls més llarg del món.

Més enllà dels espectaculars resorts, emparats en el luxe de les seves instal·lacions, en un esmerat servei al client, unes platges on poder gaudir de la qualitat de les seves aigües, com si haguéssim estat transportats a un altre món, no volem perdre l’oportunitat de descobrir el que la civilització maia ens ha fet arribar, conèixer un poble amigable i orgullós del seu passat, que ens mostra exultant els vestigis de una gran cultura.

Més enllà de la visita obligada a l’antiga ciutat maia de Chichén Itzá, les ruïnes de la fortalesa marítima de Tulum o Playa del Carmen, vàrem optar per deixar-nos acompanyar a fer una ruta menys tradicional. La nostra descoberta va ser la gran metròpoli del món maia, Coba. Les seves ruïnes es troben amagades en la selva tropical, la qual cosa els dóna una sensació d’irrealitat accentuada per l’extrema soledat del paratge. La piràmide de Nohoch Mul, la més alta de la península de

14

Yucatán, sorgeix com un gratacels entre la natura, al qual encara es permet accedir, tot i les precàries condicions de la seva escalinata. El cim és un mirador incomparable d’aquest místic entorn.

En baixar, ens permetem recórrer en bicicleta tot el recinte arqueòlogic.

L’altre gran plaer de la regió, que no ens volíem perdre, va ser el de banyar-nos en alguns dels milers de cenotes, que significa “abisme” en maia. Un laberint de galeries i túnels soterrats pels quals flueixen rius d’aigua dolça i cristal·lina, on podem submergir-nos i admirar les estalactites i estalagmites que decoren aquestes cavernes, a més de les arrels dels arbres que busquen l’aigua i formen un emocionant joc de llums, en un entorn d’immensa calma.

No volíem marxar sense conèixer Valladolid, ciutat colonial de gran bellesa arquitectònia colorista i tranquil·la, i passejar entre elegants “casonas” i edificis històrics com el Convent de San Bernardino de Siena o la Plaça Principal, una agradable explanada franquejada per jardins i l’ombra de grans arbres. El restaurant Yerbabuena ens convida a descobrir la gastronomia autòctona. Plats tradicionals com els salbutes, panuchos, mucbil de pollastre o els tamales amb salsa de xile habanero, són d’una riquesa de sabors que contrasten amb les delicioses i dolces fruites tropicals.

Així és la Riviera Maia, un contrast de plaers per gaudir amb tots els sentits.

15

secció patrocinada per: OVER BEAR TRAVEL

Fotos: Teresa Duran

RIVIERA MAIA, UN PLAER....

Una escapada al Carib és sempre un plaer, i més, si anem a la Riviera Maia. Aquesta es troba a la costa oriental de la península del Yucatán, a Mèxic. Des del Port Morelos a la reserva de Sian Ka’an, que en maia significa “lloc on neix el cel”, s’estenen 130 quilòmetres de magnífiques platges de sorra, especialment blanca, acariciades per la suavitat de les ones turquesa del Carib i protegides per la característica selva baixa tropical. Davant de les seves costes s’hi troba el segon escull de coralls més llarg del món.

Més enllà dels espectaculars resorts, emparats en el luxe de les seves instal·lacions, en un esmerat servei al client, unes platges on poder gaudir de la qualitat de les seves aigües, com si haguéssim estat transportats a un altre món, no volem perdre l’oportunitat de descobrir el que la civilització maia ens ha fet arribar, conèixer un poble amigable i orgullós del seu passat, que ens mostra exultant els vestigis de una gran cultura.

Més enllà de la visita obligada a l’antiga ciutat maia de Chichén Itzá, les ruïnes de la fortalesa marítima de Tulum o Playa del Carmen, vàrem optar per deixar-nos acompanyar a fer una ruta menys tradicional. La nostra descoberta va ser la gran metròpoli del món maia, Coba. Les seves ruïnes es troben amagades en la selva tropical, la qual cosa els dóna una sensació d’irrealitat accentuada per l’extrema soledat del paratge. La piràmide de Nohoch Mul, la més alta de la península de

14

Yucatán, sorgeix com un gratacels entre la natura, al qual encara es permet accedir, tot i les precàries condicions de la seva escalinata. El cim és un mirador incomparable d’aquest místic entorn.

En baixar, ens permetem recórrer en bicicleta tot el recinte arqueòlogic.

L’altre gran plaer de la regió, que no ens volíem perdre, va ser el de banyar-nos en alguns dels milers de cenotes, que significa “abisme” en maia. Un laberint de galeries i túnels soterrats pels quals flueixen rius d’aigua dolça i cristal·lina, on podem submergir-nos i admirar les estalactites i estalagmites que decoren aquestes cavernes, a més de les arrels dels arbres que busquen l’aigua i formen un emocionant joc de llums, en un entorn d’immensa calma.

No volíem marxar sense conèixer Valladolid, ciutat colonial de gran bellesa arquitectònia colorista i tranquil·la, i passejar entre elegants “casonas” i edificis històrics com el Convent de San Bernardino de Siena o la Plaça Principal, una agradable explanada franquejada per jardins i l’ombra de grans arbres. El restaurant Yerbabuena ens convida a descobrir la gastronomia autòctona. Plats tradicionals com els salbutes, panuchos, mucbil de pollastre o els tamales amb salsa de xile habanero, són d’una riquesa de sabors que contrasten amb les delicioses i dolces fruites tropicals.

Així és la Riviera Maia, un contrast de plaers per gaudir amb tots els sentits.

15

AULA d’extensió universitària d’Agramunt

AULA d’extensió universitària d’Agramunt

ROTECNA ÉS COL.LABORADORA

El proper mes de novembre, l’Aula d’Extensió Universitària d’Agramunt (AEUA) per a la gent gran oferirà la seva conferència inaugural a càrrec del rector de la Universitat de Lleida (UdL), Roberto Fernández. Han estat mesos de feina però, finalment, la iniciativa engegada per un grup d’agramuntins, convençuts de la necessitat de comptar amb una oferta formativa i cultural diferent a la nostra vila, ha esdevingut una realitat.

“Jo feia 10 anys que anava a l’Aula de Tàrrega i vaig pensar que seria interessant crear-ne una a Agramunt”, explica el Joan Granados, president i impulsor de l’AEU d’Agramunt. El Joan recorda que, després d’una de les conferències celebrades el curs passat a Tàrrega, es va reunir per primera vegada amb en Marius Bernadó, coordinador d’aquestes aules de la Universitat de Lleida, amb la intenció de marcar el camí a seguir per tal que Agramunt disposés de la seva pròpia Aula. El més positiu d’aquella trobada, segons el Joan, va ser la predisposició de la UdL per crear noves aules a la província de Lleida i oferir l’assessorament necessari en tot el procés.

“El primer pas que havia de fer era contactar amb un grup de persones que poguessin estar interessades en participar en el projecte. Afortunadament, la proposta va ser ben rebuda des d’un principi i hem aconseguit crear un molt bon equip”, explica el Joan. Així, la junta de l’Aula d’Extensió Universitària d’Agramunt la conformen el Joan Granados, el Ramon Bernaus, l’Anna Martín, M. Pilar Clavera, el Pere Figuera i el Josep Maria Lluch. “Ara, estem en el punt de legalitzar l’aula, i aquest mes d’octubre disposarem de les butlletes perquè la gent es pugui inscriure al curs”, concreta Granados.

El Ramon Bernaus, secretari de la junta de l’AEU d’Agramunt, assegura que “de seguida que el Joan em va plantejar participar en aquesta iniciativa li vaig dir que sí. Crec que es tracta d’una bona proposta per a Agramunt. Hi ha molta gent amb ganes de fer coses i de poder accedir a aquest tipus d’oferta.”

Així, després de mesos de reunions, de tràmits, de treballar en un programa atractiu,... neix l’Aula d’Extensió Universitària d’Agra16

El Joan Granados i el Ramon Bernaus, president i secretari de l’Aula d’Extensió Universitària d’Agramunt.

munt amb “la idea d’aportar coneixements a la gent gran que, en general, no ha pogut accedir a la universitat o, bé, hi ha anat però vol continuar reciclant-se”, explica el Joan.

Amb periodicitat mensual i un programa tancat de set conferències de novembre a maig, l’Aula avança amb pas ferm i amb el convenciment dels que hi són al capdavant que serà un èxit. “A mesura que la gent es va assabentant de la nostra feina, veiem que les reaccions són bones, que ja hi ha persones interessades en inscriure’s. A més, com que es tracta d’un curs pensat per a gent gran, aquesta acostuma a assistir fidelment a totes les xerrades i això és bo”, expressa, optimista, el Joan.

Amb la il·lusió de començar un nou projecte, el Ramon i el Joan ens asseguren que les sensacions són molt bones, però cal anar pas a pas. “Volem començar a poc a poc, així que aquest any, de moment, les conferències seran mensuals i, si funciona, ja veurem què fem”. Hi ha aules que fan xerrades quinzenals o setmanals, i en el cas de Tàrrega, amb 11 anys d’experiència, tenen llista d’espera, ja que l’espai on fan les xerrades ha arribat al seu màxim amb 250 inscrits.

Pel que fa a la temàtica de les conferències programades, el Ramon Bernaus destaca que els temes escollits són molt variats: “No n’hi ha cap de repetit”, insisteix. D’altra banda, tot i que per aquest curs només s’han programat xerrades, el Ramon explica que no descarten, més endavant, fer sortides puntuals com fan altres aules universitàries, però “tot dependrà de la resposta de la gent i de com vagi aquest primer any.” “Quan veurem les persones que s'apunten, qui hi haurà, les ganes de fer coses,... llavors podrem començar a planificar altres activitats. Ara estem començant i no sabem ni quanta gent hi haurà durant el curs”, apunta.

La sala de plens de l’Ajuntament serà l’espai on s’impartiran les conferències del curs 2014-2015. Foto: Ajuntament d’Agramunt.

En aquest sentit, amb un espai per fer les conferències com la sala de plens de l’Ajuntament d’Agramunt, amb una capacitat per unes 50 persones, el Joan assegura: “Per a nosaltres seria un èxit que el primer any la sala s’omplís i de cara al nou curs tinguéssim la necessitat de trobar un espai més gran”.

Tot i que, com afirmen, l’Aula no és cap iniciativa política, també volen posar en valor la col·laboració de l’Ajuntament d’Agramunt des del primer moment, que els ha cedit espais. D’una banda, el consistori els ha deixat de manera provisional una aula a l’Escola Municipal de Música, on la junta es reuneix una vegada al mes per abordar la posada en marxa del curs i altres qüestions, i, de l’altra, disposen de la sala de plens de l’Ajuntament un dimecres al mes, de cinc a sis de la tarda, per poder impartir les conferències en les millors condicions possibles.

L’Aula d’Extensió Universitària d’Agramunt es presenta com una activitat nova i diferent que té com a objectiu principal aportar coneixements. “A Agramunt hi ha molta gent amb inquietuds culturals, amb ganes de fer coses noves, però no té la possibilitat de fer-ho. Així que el que nosaltres pretenem amb l’aula és facilitar l’accés a nous coneixements, a una oferta que va més enllà de l’àmbit cultural i entra en el món universitari. Per això, crèiem que la gent respondrà positivament a aquesta iniciativa”, assegura Bernaus.

Un dels gran atractius de les aules d’extensió universitària per a la gent gran és que, en tractar-se d’aules reconegudes per la Universitat, on els assistents han de pagar una matrícula, que en el cas d’Agramunt serà de 25 euros per curs, els alumnes reben un diploma oficial que acredita la seva assistència a les conferències.

Amb el suport necessari i l’empenta del grup d’agramuntins que encapçalen el projecte, l’Aula d’Extensió Universitària d’Agramunt inicia el seu camí amb l’objectiu de consolidar-se i anar creixent.

PROGRAMA AEU D’AGRAMUNT (Tots els actes són a les 17.00h a la sala de plens de l’Ajuntament)

6 de novembre de 2014: Acte inaugural del curs amb el rector de la Universitat de Lleida, Roberto Fernández.

3 de desembre de 2014: “El desconcert del present”, amb el columnista de La Vanguardia i col·laborador de TV3 Antoni Puigverd.

14 de gener de 2015: “La influència dels clàssics en la cultura occidental”, amb la consultora de Llengua Llatina i professora de la Universitat de Lleida i la Universitat Oberta de Catalunya, Flora Grífol Aldabó.

4 de febrer de 2015: “Alimentació per a una vida saludable”, amb la metgessa especialista en nutrició i professora de Tecnologia dels Aliments a la Universitat de Lleida, Antonieta Barahona Vinyes.

4 de març de 2015: “La veu de les muntanyes”, amb el conseller de l’Institut d’Estudis Ilerdencs des de 1977 i cap de la secció de Geopaleontologia de l’IEI, Antoni Lacasa Ruiz.

8 d’abril de 2015: “Perspectives actuals de la cosmologia”, amb el catedràtic de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona i poeta, David Jou Mirabent.

6 de maig de 2015: Cloenda del curs a càrrec de Juan José López Burniol, llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra i notari des de 1971.

17

AULA d’extensió universitària d’Agramunt

AULA d’extensió universitària d’Agramunt

ROTECNA ÉS COL.LABORADORA

El proper mes de novembre, l’Aula d’Extensió Universitària d’Agramunt (AEUA) per a la gent gran oferirà la seva conferència inaugural a càrrec del rector de la Universitat de Lleida (UdL), Roberto Fernández. Han estat mesos de feina però, finalment, la iniciativa engegada per un grup d’agramuntins, convençuts de la necessitat de comptar amb una oferta formativa i cultural diferent a la nostra vila, ha esdevingut una realitat.

“Jo feia 10 anys que anava a l’Aula de Tàrrega i vaig pensar que seria interessant crear-ne una a Agramunt”, explica el Joan Granados, president i impulsor de l’AEU d’Agramunt. El Joan recorda que, després d’una de les conferències celebrades el curs passat a Tàrrega, es va reunir per primera vegada amb en Marius Bernadó, coordinador d’aquestes aules de la Universitat de Lleida, amb la intenció de marcar el camí a seguir per tal que Agramunt disposés de la seva pròpia Aula. El més positiu d’aquella trobada, segons el Joan, va ser la predisposició de la UdL per crear noves aules a la província de Lleida i oferir l’assessorament necessari en tot el procés.

“El primer pas que havia de fer era contactar amb un grup de persones que poguessin estar interessades en participar en el projecte. Afortunadament, la proposta va ser ben rebuda des d’un principi i hem aconseguit crear un molt bon equip”, explica el Joan. Així, la junta de l’Aula d’Extensió Universitària d’Agramunt la conformen el Joan Granados, el Ramon Bernaus, l’Anna Martín, M. Pilar Clavera, el Pere Figuera i el Josep Maria Lluch. “Ara, estem en el punt de legalitzar l’aula, i aquest mes d’octubre disposarem de les butlletes perquè la gent es pugui inscriure al curs”, concreta Granados.

El Ramon Bernaus, secretari de la junta de l’AEU d’Agramunt, assegura que “de seguida que el Joan em va plantejar participar en aquesta iniciativa li vaig dir que sí. Crec que es tracta d’una bona proposta per a Agramunt. Hi ha molta gent amb ganes de fer coses i de poder accedir a aquest tipus d’oferta.”

Així, després de mesos de reunions, de tràmits, de treballar en un programa atractiu,... neix l’Aula d’Extensió Universitària d’Agra16

El Joan Granados i el Ramon Bernaus, president i secretari de l’Aula d’Extensió Universitària d’Agramunt.

munt amb “la idea d’aportar coneixements a la gent gran que, en general, no ha pogut accedir a la universitat o, bé, hi ha anat però vol continuar reciclant-se”, explica el Joan.

Amb periodicitat mensual i un programa tancat de set conferències de novembre a maig, l’Aula avança amb pas ferm i amb el convenciment dels que hi són al capdavant que serà un èxit. “A mesura que la gent es va assabentant de la nostra feina, veiem que les reaccions són bones, que ja hi ha persones interessades en inscriure’s. A més, com que es tracta d’un curs pensat per a gent gran, aquesta acostuma a assistir fidelment a totes les xerrades i això és bo”, expressa, optimista, el Joan.

Amb la il·lusió de començar un nou projecte, el Ramon i el Joan ens asseguren que les sensacions són molt bones, però cal anar pas a pas. “Volem començar a poc a poc, així que aquest any, de moment, les conferències seran mensuals i, si funciona, ja veurem què fem”. Hi ha aules que fan xerrades quinzenals o setmanals, i en el cas de Tàrrega, amb 11 anys d’experiència, tenen llista d’espera, ja que l’espai on fan les xerrades ha arribat al seu màxim amb 250 inscrits.

Pel que fa a la temàtica de les conferències programades, el Ramon Bernaus destaca que els temes escollits són molt variats: “No n’hi ha cap de repetit”, insisteix. D’altra banda, tot i que per aquest curs només s’han programat xerrades, el Ramon explica que no descarten, més endavant, fer sortides puntuals com fan altres aules universitàries, però “tot dependrà de la resposta de la gent i de com vagi aquest primer any.” “Quan veurem les persones que s'apunten, qui hi haurà, les ganes de fer coses,... llavors podrem començar a planificar altres activitats. Ara estem començant i no sabem ni quanta gent hi haurà durant el curs”, apunta.

La sala de plens de l’Ajuntament serà l’espai on s’impartiran les conferències del curs 2014-2015. Foto: Ajuntament d’Agramunt.

En aquest sentit, amb un espai per fer les conferències com la sala de plens de l’Ajuntament d’Agramunt, amb una capacitat per unes 50 persones, el Joan assegura: “Per a nosaltres seria un èxit que el primer any la sala s’omplís i de cara al nou curs tinguéssim la necessitat de trobar un espai més gran”.

Tot i que, com afirmen, l’Aula no és cap iniciativa política, també volen posar en valor la col·laboració de l’Ajuntament d’Agramunt des del primer moment, que els ha cedit espais. D’una banda, el consistori els ha deixat de manera provisional una aula a l’Escola Municipal de Música, on la junta es reuneix una vegada al mes per abordar la posada en marxa del curs i altres qüestions, i, de l’altra, disposen de la sala de plens de l’Ajuntament un dimecres al mes, de cinc a sis de la tarda, per poder impartir les conferències en les millors condicions possibles.

L’Aula d’Extensió Universitària d’Agramunt es presenta com una activitat nova i diferent que té com a objectiu principal aportar coneixements. “A Agramunt hi ha molta gent amb inquietuds culturals, amb ganes de fer coses noves, però no té la possibilitat de fer-ho. Així que el que nosaltres pretenem amb l’aula és facilitar l’accés a nous coneixements, a una oferta que va més enllà de l’àmbit cultural i entra en el món universitari. Per això, crèiem que la gent respondrà positivament a aquesta iniciativa”, assegura Bernaus.

Un dels gran atractius de les aules d’extensió universitària per a la gent gran és que, en tractar-se d’aules reconegudes per la Universitat, on els assistents han de pagar una matrícula, que en el cas d’Agramunt serà de 25 euros per curs, els alumnes reben un diploma oficial que acredita la seva assistència a les conferències.

Amb el suport necessari i l’empenta del grup d’agramuntins que encapçalen el projecte, l’Aula d’Extensió Universitària d’Agramunt inicia el seu camí amb l’objectiu de consolidar-se i anar creixent.

PROGRAMA AEU D’AGRAMUNT (Tots els actes són a les 17.00h a la sala de plens de l’Ajuntament)

6 de novembre de 2014: Acte inaugural del curs amb el rector de la Universitat de Lleida, Roberto Fernández.

3 de desembre de 2014: “El desconcert del present”, amb el columnista de La Vanguardia i col·laborador de TV3 Antoni Puigverd.

14 de gener de 2015: “La influència dels clàssics en la cultura occidental”, amb la consultora de Llengua Llatina i professora de la Universitat de Lleida i la Universitat Oberta de Catalunya, Flora Grífol Aldabó.

4 de febrer de 2015: “Alimentació per a una vida saludable”, amb la metgessa especialista en nutrició i professora de Tecnologia dels Aliments a la Universitat de Lleida, Antonieta Barahona Vinyes.

4 de març de 2015: “La veu de les muntanyes”, amb el conseller de l’Institut d’Estudis Ilerdencs des de 1977 i cap de la secció de Geopaleontologia de l’IEI, Antoni Lacasa Ruiz.

8 d’abril de 2015: “Perspectives actuals de la cosmologia”, amb el catedràtic de Física de la Universitat Autònoma de Barcelona i poeta, David Jou Mirabent.

6 de maig de 2015: Cloenda del curs a càrrec de Juan José López Burniol, llicenciat en Dret per la Universitat de Navarra i notari des de 1971.

17

B

E

L

L

E

S

A

I

S

A

L

U

T

DEDICA'T A TU secció patrocinada per: ESTÉTICA JUDITH

Tractaments anticel·lulítics i antienvelliment

Cada vegada és més extensa l’oferta de tractaments mèdics pensats per combatre l’envelliment de la pell, l’acumulació de greixos, les arrugues i l’aparició d’imperfeccions. Alguns tractaments facials i corporals, com l’aqualyx, l’àcid hialurònic o el botox cosmètic ajuden a mantenir una pell més sana i, per tant, més jove.

Aqualyx: Es un tractament indicat per a la reducció del greix localitzat (dipòsits adiposos), aquell greix que s’acumula en una zona determinada del cos i provoca un increment local del volum i una pèrdua de l’harmonia corporal.

El principal handicap a superar a l’hora de combatre aquest greix localitzat és que es caracteritza per ser resistent a les dietes rigoroses i als programes d’activitat física. A més, es un greix que pot presentar-se tant en persones primes com en persones amb sobrepès.

Aquest tractament es realitza mensualment i durant tres mesos.

Amb ell aconseguim reduir la cel·lulitis i el greix localitzat de les zones de més difícil eliminació com poden ser: sota el glutis, al maluc, l’abdomen, la zona lumbar, la part interior dels genolls, els braços o la papada.

Àcid hialurònic: És una substància que existeix al nostre organisme de manera natural i té propietats molt beneficioses per al rejoveniment de la pell.

18

Al món de l’estètica es realitzen una completa gamma de tractaments amb aquest producte, pensat per a la bellesa facial. La seva aplicació permet reduir eficaçment l’aparició de les arrugues, modelar els llavis i el contorn facial, restaurar l’hidrobalanç i els volums, rejovenir la pell tot millorant la seva elasticitat i tonalitat, i aconseguir uns resultats totalment naturals.

Botox cosmètic: La injecció de toxina botulínica és un tractament natural, segur i eficaç, que no requereix cap intervenció quirúrgica. Aquest tractament consisteix en infiltrar a la musculatura de la pell una dosi mínima d’una proteïna natural purificada per bloquejar temporalment l’activitat muscular responsable de les arrugues d’expressió del front, l’entrecella i les potes de gall, fet que proporciona un aspecte natural i juvenil .

19

B

E

L

L

E

S

A

I

S

A

L

U

T

DEDICA'T A TU secció patrocinada per: ESTÉTICA JUDITH

Tractaments anticel·lulítics i antienvelliment

Cada vegada és més extensa l’oferta de tractaments mèdics pensats per combatre l’envelliment de la pell, l’acumulació de greixos, les arrugues i l’aparició d’imperfeccions. Alguns tractaments facials i corporals, com l’aqualyx, l’àcid hialurònic o el botox cosmètic ajuden a mantenir una pell més sana i, per tant, més jove.

Aqualyx: Es un tractament indicat per a la reducció del greix localitzat (dipòsits adiposos), aquell greix que s’acumula en una zona determinada del cos i provoca un increment local del volum i una pèrdua de l’harmonia corporal.

El principal handicap a superar a l’hora de combatre aquest greix localitzat és que es caracteritza per ser resistent a les dietes rigoroses i als programes d’activitat física. A més, es un greix que pot presentar-se tant en persones primes com en persones amb sobrepès.

Aquest tractament es realitza mensualment i durant tres mesos.

Amb ell aconseguim reduir la cel·lulitis i el greix localitzat de les zones de més difícil eliminació com poden ser: sota el glutis, al maluc, l’abdomen, la zona lumbar, la part interior dels genolls, els braços o la papada.

Àcid hialurònic: És una substància que existeix al nostre organisme de manera natural i té propietats molt beneficioses per al rejoveniment de la pell.

18

Al món de l’estètica es realitzen una completa gamma de tractaments amb aquest producte, pensat per a la bellesa facial. La seva aplicació permet reduir eficaçment l’aparició de les arrugues, modelar els llavis i el contorn facial, restaurar l’hidrobalanç i els volums, rejovenir la pell tot millorant la seva elasticitat i tonalitat, i aconseguir uns resultats totalment naturals.

Botox cosmètic: La injecció de toxina botulínica és un tractament natural, segur i eficaç, que no requereix cap intervenció quirúrgica. Aquest tractament consisteix en infiltrar a la musculatura de la pell una dosi mínima d’una proteïna natural purificada per bloquejar temporalment l’activitat muscular responsable de les arrugues d’expressió del front, l’entrecella i les potes de gall, fet que proporciona un aspecte natural i juvenil .

19

Laura Martín. LONDRES Vitalitat, dinamisme i una ciutat d’oportunitats

La voluntat d’adaptar-se al país d’acollida, sumar esforços per un objectiu comú i moltes hores de dedicació, han estat la clau de l’èxit.

“Des que l’Arnau i jo ens vam conèixer, sempre dèiem que ens hauria agradat viure a l’estranger una temporada, però que per diferents motius ho havíem anat deixant. Així que quan vam decidir marxar no va ser fruit d’un canvi radical, sinó més aviat va ser com: ara tenim l’oportunitat de fer-ho, i ens vam llençar a la piscina”, ens explica la Laura. Pel que fa a la destinació, “des de ben jove tenia clar que aniria a Londres. Els culpables són els meus pares, que quan tenia 15 anys ens van portar a mi i al meu germà (el Marc) de viatge.

De seguida em vaig enamorar de la ciutat, era molt diferent al que havia vist fins aleshores i la vaig trobar tan autèntica que sempre deia en broma que si tornava seria per viure-hi. Dit i fet!”.

Periodista de formació, aviat se’n va adonar que li atreia molt més el món de l’empresa i del màrqueting, i aquesta és la tasca que desenvolupa a Londres, ara en el seu propi negoci i al costat del 20

MÉS PERSONAL

Quatre anys i mig després d’arribar a Londres, amb una maleta, el portàtil i el passaport, la Laura Martín, juntament amb el seu marit Arnau, han obert a Notting Hill el seu propi estudi d’entrenament personal de fitness. seu marit, que és entrenador personal. Precisament, l’evolució de la seva vida a Londres ha estat molt vinculada a la creació del seu estudi de fitness, que ja és una realitat. Tot i que ara les coses els van molt bé, la Laura reconeix que no ha estat fàcil: “A l’inici els dos vam haver de fer altres feines per poder costejar-nos la vida a Londres. Al cap de dos anys, vam aconseguir dependre exclusivament del negoci i, per tant, ens vam centrar en fer-lo créixer, fins al punt que en l’últim mig any hem funcionat en tot moment amb llista d’espera de clients”, explica orgullosa.

La Laura Martín i l'Arnau a Londres.

Laura Martín. LONDRES

Amb la sensació que a poc a poc se senten més com a casa, amb amics anglesos amb qui anar a fer unes pintes, instal·lats en un pis al nord-oest de la ciutat, a Maida Vale, en una zona residencial i familiar, i amb el luxe d’anar caminant cada dia a la feina, la Laura fa amb nosaltres una mirada enrere per repassar com va començar aquesta aventura el 3 de març del 2010: “Quan vam arribar a Londres només havíem llogat una habitació en un hostal del centre per dues nits, així que el primer dia ens vam posar a buscar pis i el vam trobar. La segona nit ja no la vam passar a l’hostal, vam preferir perdre els diners que passar una nit més en aquell forat!”, recorda. I així va ser com van començar el seu particular periple per cases compartides i micropisos de 10 metres quadrats, anomenats self-contained studios. “Va ser dur, però era l’única opció que ens podíem permetre per viure al centre de la ciutat i estar a prop de la demanda de clients per al negoci, que venia sobretot del centre-oest de la ciutat”, comenta.

Pel que fa la vida a Londres, la Laura explica que és una ciutat on l’adaptació dels nouvinguts és fàcil, ja que tot i les peculiaritats dels anglesos, comparteixen moltes maneres de fer amb la resta d’Europa. El més diferent són els horaris, però “ens hi vam adaptar de seguida. De fet han estat una benedicció. Alçar-se d’hora, anar a dormir d’hora, dinar a les dotze, sopar a les set de la tarda,... M’encanta!”.

El més complicat del Regne Unit és fer-se un lloc entre els anglesos. Per això, des del primer dia, la Laura i l’Arnau van decidir que només parlarien en anglès i evitarien fer amics catalans i espanyols. “És molt difícil conèixer gent del país quan véns de fora i no tens contactes”, assegura la Laura. “La gent és molt tancada

• Què és el que més t’agrada de Londres?

L’estil de vida.

• Com definiries els londinencs? Són una barreja de molts ingredients, tants com gent arriba.

• El teu menjar típic anglès preferit: English breakfast (i que no hi falti el hash brown!)

Passejant per la banda sud del Tàmesi.

i només et parla si has estat presentat per un amic en comú. Per contra, els pocs amics que tenim són tots anglesos, que valoren l’esforç que hem fet per integrar-nos.”

La vitalitat de Londres és el que més agrada a la Laura; anar al pub a fer una pinta, passejar pels parcs, per la vora del Tàmesi, així com fer alguna parada als museus de la ciutat, ja que “aquí els museus són gratuïts”. “Em sento més dinàmica i amb més energia que mai. Això és la ciutat, n’estic convençuda”, confessa.

El que menys li agrada de Londres és que no hi ha estiu. “L’hivern no és més fred que a Agramunt, i la boira és un mite. A diferència d’allà, a Londres tenim tardor i primavera, l’estació més bonica de l’any, ja que la ciutat s’omple de colors. El problema és que no hi ha estiu, aquest és una continuïtat de la primavera, i aleshores l’hivern és fa massa llarg”, lamenta.

A 1.500 kilòmetres de casa, “la família” és el que la Laura més enyora d’Agramunt, “i les sardanes”, afegeix. “A casa sempre les poso i ballo pel menjador”; no és broma, ens assegura. “L’Arnau sempre em diu que hauria de muntar una colla de sardanes a Londres, però aquesta etapa ja l’he tancada. Jo ja he tingut la meva colla i no en vull una altra.”

Per si fem un viatge a Anglaterra, a banda de les atraccions turístiques de parada obligatòria a la ciutat de Londres, la Laura recomana allunyar-se de la ciutat, “visitar zones més locals per poder gaudir d’ambients més autèntics, com canviar Camden per BrickLane, i reservar algun dia per anar a Oxford i Windsor, dues parades altament recomanables”.

De moment, la Laura confia en quedar-se un temps més a Londres i continuar celebrant cada aniversari al Pizza Hut on van

• Alguna expressió típica del país: Em va xocar que en ambients informals cada vegada que algú donava les gràcies no deia “thanks” ni “thank you”, sinó “cheers” (que també significa “salut!” en un brindis), que seria l’equivalent al nostre “merci”.

• Un indret que et recordi a Agramunt: No és un indret concret, sinó que a moltes cases els agrada posar jardineres amb espígol a les finestres, i això sempre em recorda als que tenen plantats els meus pares al jardí.

• Què és el que més trobes a faltar del poble? Les petites coses. Les caminades que feia creuant el passeig, el carrer de les pintades i la plaça del Mercadal fins arribar a la ràdio.

Les trobades al local d’assaig amb els de sardanes,…

• Què t’emportes segur a la motxilla després d’uns dies a casa? Algun llibre dels que encara tinc en caixes i armaris de casa. De vegades són de poesia, novel·la, d’història,… tots en català, i que si no compro per internet són difícils de trobar.

• Penses en tornar a Agramunt? M’ha costat molt arribar a Londres. Si miro enrere m’adono que a Cervera vaig passar la infantesa, a Agramunt vaig créixer, a Barcelona em vaig fer dona, a Lleida vaig trobar l’Arnau i a Londres m’he trobat a mi. Necessito més temps aquí. I si algun dia vinc a Agramunt no serà per “tornar”, sinó per començar coses noves.

sopar la primera nit. “Ens asseiem a la mateixa taula i mirem pel vidre el mateix que vam veure el primer dia que vam arribar. Tot i això, cada any ho veiem diferent, canvia l’entorn i canviem nosaltres. A més, just al carrer perpendicular és on quatre anys i mig després d’aquell primer dia hem obert el nostre estudi. Les voltes que dóna la vida!”.

21

Laura Martín. LONDRES Vitalitat, dinamisme i una ciutat d’oportunitats

La voluntat d’adaptar-se al país d’acollida, sumar esforços per un objectiu comú i moltes hores de dedicació, han estat la clau de l’èxit.

“Des que l’Arnau i jo ens vam conèixer, sempre dèiem que ens hauria agradat viure a l’estranger una temporada, però que per diferents motius ho havíem anat deixant. Així que quan vam decidir marxar no va ser fruit d’un canvi radical, sinó més aviat va ser com: ara tenim l’oportunitat de fer-ho, i ens vam llençar a la piscina”, ens explica la Laura. Pel que fa a la destinació, “des de ben jove tenia clar que aniria a Londres. Els culpables són els meus pares, que quan tenia 15 anys ens van portar a mi i al meu germà (el Marc) de viatge.

De seguida em vaig enamorar de la ciutat, era molt diferent al que havia vist fins aleshores i la vaig trobar tan autèntica que sempre deia en broma que si tornava seria per viure-hi. Dit i fet!”.

Periodista de formació, aviat se’n va adonar que li atreia molt més el món de l’empresa i del màrqueting, i aquesta és la tasca que desenvolupa a Londres, ara en el seu propi negoci i al costat del 20

MÉS PERSONAL

Quatre anys i mig després d’arribar a Londres, amb una maleta, el portàtil i el passaport, la Laura Martín, juntament amb el seu marit Arnau, han obert a Notting Hill el seu propi estudi d’entrenament personal de fitness. seu marit, que és entrenador personal. Precisament, l’evolució de la seva vida a Londres ha estat molt vinculada a la creació del seu estudi de fitness, que ja és una realitat. Tot i que ara les coses els van molt bé, la Laura reconeix que no ha estat fàcil: “A l’inici els dos vam haver de fer altres feines per poder costejar-nos la vida a Londres. Al cap de dos anys, vam aconseguir dependre exclusivament del negoci i, per tant, ens vam centrar en fer-lo créixer, fins al punt que en l’últim mig any hem funcionat en tot moment amb llista d’espera de clients”, explica orgullosa.

La Laura Martín i l'Arnau a Londres.

Laura Martín. LONDRES

Amb la sensació que a poc a poc se senten més com a casa, amb amics anglesos amb qui anar a fer unes pintes, instal·lats en un pis al nord-oest de la ciutat, a Maida Vale, en una zona residencial i familiar, i amb el luxe d’anar caminant cada dia a la feina, la Laura fa amb nosaltres una mirada enrere per repassar com va començar aquesta aventura el 3 de març del 2010: “Quan vam arribar a Londres només havíem llogat una habitació en un hostal del centre per dues nits, així que el primer dia ens vam posar a buscar pis i el vam trobar. La segona nit ja no la vam passar a l’hostal, vam preferir perdre els diners que passar una nit més en aquell forat!”, recorda. I així va ser com van començar el seu particular periple per cases compartides i micropisos de 10 metres quadrats, anomenats self-contained studios. “Va ser dur, però era l’única opció que ens podíem permetre per viure al centre de la ciutat i estar a prop de la demanda de clients per al negoci, que venia sobretot del centre-oest de la ciutat”, comenta.

Pel que fa la vida a Londres, la Laura explica que és una ciutat on l’adaptació dels nouvinguts és fàcil, ja que tot i les peculiaritats dels anglesos, comparteixen moltes maneres de fer amb la resta d’Europa. El més diferent són els horaris, però “ens hi vam adaptar de seguida. De fet han estat una benedicció. Alçar-se d’hora, anar a dormir d’hora, dinar a les dotze, sopar a les set de la tarda,... M’encanta!”.

El més complicat del Regne Unit és fer-se un lloc entre els anglesos. Per això, des del primer dia, la Laura i l’Arnau van decidir que només parlarien en anglès i evitarien fer amics catalans i espanyols. “És molt difícil conèixer gent del país quan véns de fora i no tens contactes”, assegura la Laura. “La gent és molt tancada

• Què és el que més t’agrada de Londres?

L’estil de vida.

• Com definiries els londinencs? Són una barreja de molts ingredients, tants com gent arriba.

• El teu menjar típic anglès preferit: English breakfast (i que no hi falti el hash brown!)

Passejant per la banda sud del Tàmesi.

i només et parla si has estat presentat per un amic en comú. Per contra, els pocs amics que tenim són tots anglesos, que valoren l’esforç que hem fet per integrar-nos.”

La vitalitat de Londres és el que més agrada a la Laura; anar al pub a fer una pinta, passejar pels parcs, per la vora del Tàmesi, així com fer alguna parada als museus de la ciutat, ja que “aquí els museus són gratuïts”. “Em sento més dinàmica i amb més energia que mai. Això és la ciutat, n’estic convençuda”, confessa.

El que menys li agrada de Londres és que no hi ha estiu. “L’hivern no és més fred que a Agramunt, i la boira és un mite. A diferència d’allà, a Londres tenim tardor i primavera, l’estació més bonica de l’any, ja que la ciutat s’omple de colors. El problema és que no hi ha estiu, aquest és una continuïtat de la primavera, i aleshores l’hivern és fa massa llarg”, lamenta.

A 1.500 kilòmetres de casa, “la família” és el que la Laura més enyora d’Agramunt, “i les sardanes”, afegeix. “A casa sempre les poso i ballo pel menjador”; no és broma, ens assegura. “L’Arnau sempre em diu que hauria de muntar una colla de sardanes a Londres, però aquesta etapa ja l’he tancada. Jo ja he tingut la meva colla i no en vull una altra.”

Per si fem un viatge a Anglaterra, a banda de les atraccions turístiques de parada obligatòria a la ciutat de Londres, la Laura recomana allunyar-se de la ciutat, “visitar zones més locals per poder gaudir d’ambients més autèntics, com canviar Camden per BrickLane, i reservar algun dia per anar a Oxford i Windsor, dues parades altament recomanables”.

De moment, la Laura confia en quedar-se un temps més a Londres i continuar celebrant cada aniversari al Pizza Hut on van

• Alguna expressió típica del país: Em va xocar que en ambients informals cada vegada que algú donava les gràcies no deia “thanks” ni “thank you”, sinó “cheers” (que també significa “salut!” en un brindis), que seria l’equivalent al nostre “merci”.

• Un indret que et recordi a Agramunt: No és un indret concret, sinó que a moltes cases els agrada posar jardineres amb espígol a les finestres, i això sempre em recorda als que tenen plantats els meus pares al jardí.

• Què és el que més trobes a faltar del poble? Les petites coses. Les caminades que feia creuant el passeig, el carrer de les pintades i la plaça del Mercadal fins arribar a la ràdio.

Les trobades al local d’assaig amb els de sardanes,…

• Què t’emportes segur a la motxilla després d’uns dies a casa? Algun llibre dels que encara tinc en caixes i armaris de casa. De vegades són de poesia, novel·la, d’història,… tots en català, i que si no compro per internet són difícils de trobar.

• Penses en tornar a Agramunt? M’ha costat molt arribar a Londres. Si miro enrere m’adono que a Cervera vaig passar la infantesa, a Agramunt vaig créixer, a Barcelona em vaig fer dona, a Lleida vaig trobar l’Arnau i a Londres m’he trobat a mi. Necessito més temps aquí. I si algun dia vinc a Agramunt no serà per “tornar”, sinó per començar coses noves.

sopar la primera nit. “Ens asseiem a la mateixa taula i mirem pel vidre el mateix que vam veure el primer dia que vam arribar. Tot i això, cada any ho veiem diferent, canvia l’entorn i canviem nosaltres. A més, just al carrer perpendicular és on quatre anys i mig després d’aquell primer dia hem obert el nostre estudi. Les voltes que dóna la vida!”.

21

22

23

22

23

24

25

24

25

CANUT

Imatge d'un canut centenari en fusta de boix, propietat de Paulí Ribera

Glops & Tapes Especialitats de la casa:

Caragols a la llauna Tapes casolanes

Tel. 600 700 202 Plaça Mercadal, 19 - Agramunt

És ben cert que, per futilesa popular, alguns esdeveniments han adoptat nomenclatures que acaben sent perpètues, amb tota la curiositat que li pot oferir el pas del temps. Els canuts de fer mitja i de posar agulles foren un dels regals que es podien adquirir a la dansa que organitzava la confraria agramuntina del Santíssim Nom de Jesús. Aquest ball de recapte es feia aprofitant la celebració de la Festa Major.

D’informacions sobre el tarannà d’aquest acte n’hem rebut unes quantes. Des de l’article del diari La Renaixensa del 21 de maig de 1903, fins a la del llibre De l’Agramunt Pretèrit de Joan Viladot publicat al 1961. Pel mig ens queda l’explicació per boca d’un antic administrador de la dansa al Calendari folklòric d’Urgell (1915), la curiositat de com ho van ballar en una representació l’any 1944, el grup de la secció femenina de F.E. y de las J.O.N.S. (arxiu Joan Bial), l’explicació que dóna la guia sardanista núm. 42 de l’octubre de 1947, a càrrec de José Taxés, la del calendari de festes d’Aureli Capmany de l’any 1951, i la del cinquè volum del costumari català d’Amades.

El nom de la dansa és un tema enigmàtic doncs, tot i la tossuderia dels folkloristes d’anomenar-la ‘dansa de canuts’ o ‘canuts i rams’, no hi ha una constància que sigui així.

És molt probable que sigui així, doncs en una crònica de la Festa Major de 1861, que ens va donar a conèixer l’erudit de la vila Lluís Pons, surt la referència d’un “antiguo bayle de Prendas” que devia ser el mateix que ens explica el llibre de Joan Puig en el programa de l’any següent.

Agafant la pista de les cròniques, en trobem una altra de molt interessant, perquè ens fa recular fins l’any 1853, i encara que es centri gairebé en exclusiva en el tema religiós, fa referència a l’èxit del ‘bayle de Prendas’, tal vegada el que organitzava la confraria, i que després anomenarem ‘dansa de canuts’.

La nomenclatura del canut doncs, segurament, és més una referència a un dels regals de la dansa que no pas el nom de la mateixa, i que en el recull posterior del ball li va quedar atorgat.

Curiositats de la cultura popular, que en aquest cas li va treure el protagonisme a un altre dels obsequis (el mocador), que també va quedar a perpetuïtat gràcies a la cobla que se li va aplicar a la dansa, i que en aquesta Festa Major hem tingut el goig d’escoltar.

Cal tenir en compte que, quan s’escriu per primer cop sobre la dansa, ja feia anys que no es ballava, i mai se l’anomena així per boca de l’informant.

El mateix Valeri Serra i Boldú, autor del Calendari folklòric d’Urgell, escriu un article el dia 5 de novembre de 1935 al diari La vanguardia sobre el llibre de Joan Puig Agramunt, ensayo folklorico, histórico y artístico, on remarca la programació de la Festa Major de 1862, en la qual tot i no fer esment de l’acte de la confraria, sí que hi ha el comentari que, a banda dels balls de la programació, n’hi haurà un a la plaça major on fadrins i fadrines es faran regals.

Aquí, l’autor ens diu que es refereix a la dansa de canuts que ell havia recopilat anys enrere.

26

27

CANUT

Imatge d'un canut centenari en fusta de boix, propietat de Paulí Ribera

Glops & Tapes Especialitats de la casa:

Caragols a la llauna Tapes casolanes

Tel. 600 700 202 Plaça Mercadal, 19 - Agramunt

És ben cert que, per futilesa popular, alguns esdeveniments han adoptat nomenclatures que acaben sent perpètues, amb tota la curiositat que li pot oferir el pas del temps. Els canuts de fer mitja i de posar agulles foren un dels regals que es podien adquirir a la dansa que organitzava la confraria agramuntina del Santíssim Nom de Jesús. Aquest ball de recapte es feia aprofitant la celebració de la Festa Major.

D’informacions sobre el tarannà d’aquest acte n’hem rebut unes quantes. Des de l’article del diari La Renaixensa del 21 de maig de 1903, fins a la del llibre De l’Agramunt Pretèrit de Joan Viladot publicat al 1961. Pel mig ens queda l’explicació per boca d’un antic administrador de la dansa al Calendari folklòric d’Urgell (1915), la curiositat de com ho van ballar en una representació l’any 1944, el grup de la secció femenina de F.E. y de las J.O.N.S. (arxiu Joan Bial), l’explicació que dóna la guia sardanista núm. 42 de l’octubre de 1947, a càrrec de José Taxés, la del calendari de festes d’Aureli Capmany de l’any 1951, i la del cinquè volum del costumari català d’Amades.

El nom de la dansa és un tema enigmàtic doncs, tot i la tossuderia dels folkloristes d’anomenar-la ‘dansa de canuts’ o ‘canuts i rams’, no hi ha una constància que sigui així.

És molt probable que sigui així, doncs en una crònica de la Festa Major de 1861, que ens va donar a conèixer l’erudit de la vila Lluís Pons, surt la referència d’un “antiguo bayle de Prendas” que devia ser el mateix que ens explica el llibre de Joan Puig en el programa de l’any següent.

Agafant la pista de les cròniques, en trobem una altra de molt interessant, perquè ens fa recular fins l’any 1853, i encara que es centri gairebé en exclusiva en el tema religiós, fa referència a l’èxit del ‘bayle de Prendas’, tal vegada el que organitzava la confraria, i que després anomenarem ‘dansa de canuts’.

La nomenclatura del canut doncs, segurament, és més una referència a un dels regals de la dansa que no pas el nom de la mateixa, i que en el recull posterior del ball li va quedar atorgat.

Curiositats de la cultura popular, que en aquest cas li va treure el protagonisme a un altre dels obsequis (el mocador), que també va quedar a perpetuïtat gràcies a la cobla que se li va aplicar a la dansa, i que en aquesta Festa Major hem tingut el goig d’escoltar.

Cal tenir en compte que, quan s’escriu per primer cop sobre la dansa, ja feia anys que no es ballava, i mai se l’anomena així per boca de l’informant.

El mateix Valeri Serra i Boldú, autor del Calendari folklòric d’Urgell, escriu un article el dia 5 de novembre de 1935 al diari La vanguardia sobre el llibre de Joan Puig Agramunt, ensayo folklorico, histórico y artístico, on remarca la programació de la Festa Major de 1862, en la qual tot i no fer esment de l’acte de la confraria, sí que hi ha el comentari que, a banda dels balls de la programació, n’hi haurà un a la plaça major on fadrins i fadrines es faran regals.

Aquí, l’autor ens diu que es refereix a la dansa de canuts que ell havia recopilat anys enrere.

26

27

BTT o Bicicleta de muntanya

El ciclisme de muntanya o BTT és un esport relativament nou: va sorgir a Estats Units a finals de la dècada dels 70 i aviat va esdevenir una pràctica esportiva amb molts seguidors.

Imatge de la Transiscar de l’any passat. Foto: Club Ciclista d’Agramunt.

La bicicleta Abans d’iniciar la pràctica de la BTT és molt important decidir quina bicicleta comprar en funció del tipus d’ús que se li vol donar, de competició o lúdica, i també segons el terreny on s’utilitzarà habitualment. Per això es recomana demanar assessorament als experts i deixar-se aconsellar per escollir la millor opció.

Per a la pràctica de BTT, a més de la bicicleta, també és necessari anar ben equipat. En aquest sentit, és molt important disposar d’un bon casc i un mallot adequat que protegeixi correctament en cas de caiguda. També hi ha altres complements protectors, com són les ulleres i els guants.

On practicar ciclisme de muntanya o BTT? La BTT és un esport que podem practicar en camins, circuits naturals, a la muntanya,... Això sí, és important triar un recorregut amb un grau de dificultat adequat a les possibilitats de cadascú, ja que la varietat de rutes BTT és molt àmplia, des de trajectes pràcticament plans amb pocs desnivells fins a circuits en terrenys pedregosos, molt canviants, amb descensos, obstacles naturals, pendents,...

A Catalunya existeixen nombrosos centres de BTT que organitzen rutes guiades per paratges privilegiats on, a més de practicar un esport, es pot gaudir també de la natura i d’unes vistes espectaculars.

Salut sobre dues rodes L’ús de la BTT pot ser molt saludable si s’adopta una postura correcta sobre de la bici; fins i tot, pot ajudar a prevenir mals d’esquena, ja que ajuda a estabilitzar el tronc i reforça la seva musculatura, protegint la columna de vibracions i cops.

28

El ciclisme de muntanya també permet reforçar els genolls, perquè la pressió que aquests suporten durant el moviment cíclic que es fa en pedalar és menor que en altres esports, i s’afavoreix la difusió de les substàncies nutritives per tots els cartílags. Així, aconseguim unes articulacions sanes i resistents.

BTT a Agramunt: la Transiscar Des de fa 21 anys Agramunt acull una de les competicions de la vila amb més participació: la Transiscar. Es tracta d’una cursa que organitza el Club ciclista d'Agramunt no competitiva en BTT pels voltants d’Agramunt, que es celebra cada any coincidint amb la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra. Enguany es preveu celebrar-la el dissabte 11 d’octubre. Aquesta és una de les principals activitats que durant l’any organitza el Club Ciclista d’Agramunt, i es preveu que torni a superar els 500 inscrits.

La Transiscar és una cursa de dificultat mitjana, de manera que els ciclistes més preparats la poden fer amb un temps aproximat de dues hores, mentre que els aficionats acostumen a tardar fins a 4 hores i mitja, en el cas del recorregut llarg, que és aproximadament d’uns 55 kilòmetres amb un desnivell acumulat de 800 metres.

Com a curiositat, el Jordi París, president del Club Ciclista Agramunt, destaca que l’any 2011 el guanyador de la Transiscar va ser l’Arnau Solé, veí de Montclar i soci del club, que actualment competeix amb l’equip de ciclisme Caja Rural sub 23. Aquest any l’Arnau ha guanyat curses emblemàtiques com la Volta a Castelló o la Subida a Gorla, que també van guanyar ciclistes reconeguts com Contador o el Purito Rodríguez.

29

BTT o Bicicleta de muntanya

El ciclisme de muntanya o BTT és un esport relativament nou: va sorgir a Estats Units a finals de la dècada dels 70 i aviat va esdevenir una pràctica esportiva amb molts seguidors.

Imatge de la Transiscar de l’any passat. Foto: Club Ciclista d’Agramunt.

La bicicleta Abans d’iniciar la pràctica de la BTT és molt important decidir quina bicicleta comprar en funció del tipus d’ús que se li vol donar, de competició o lúdica, i també segons el terreny on s’utilitzarà habitualment. Per això es recomana demanar assessorament als experts i deixar-se aconsellar per escollir la millor opció.

Per a la pràctica de BTT, a més de la bicicleta, també és necessari anar ben equipat. En aquest sentit, és molt important disposar d’un bon casc i un mallot adequat que protegeixi correctament en cas de caiguda. També hi ha altres complements protectors, com són les ulleres i els guants.

On practicar ciclisme de muntanya o BTT? La BTT és un esport que podem practicar en camins, circuits naturals, a la muntanya,... Això sí, és important triar un recorregut amb un grau de dificultat adequat a les possibilitats de cadascú, ja que la varietat de rutes BTT és molt àmplia, des de trajectes pràcticament plans amb pocs desnivells fins a circuits en terrenys pedregosos, molt canviants, amb descensos, obstacles naturals, pendents,...

A Catalunya existeixen nombrosos centres de BTT que organitzen rutes guiades per paratges privilegiats on, a més de practicar un esport, es pot gaudir també de la natura i d’unes vistes espectaculars.

Salut sobre dues rodes L’ús de la BTT pot ser molt saludable si s’adopta una postura correcta sobre de la bici; fins i tot, pot ajudar a prevenir mals d’esquena, ja que ajuda a estabilitzar el tronc i reforça la seva musculatura, protegint la columna de vibracions i cops.

28

El ciclisme de muntanya també permet reforçar els genolls, perquè la pressió que aquests suporten durant el moviment cíclic que es fa en pedalar és menor que en altres esports, i s’afavoreix la difusió de les substàncies nutritives per tots els cartílags. Així, aconseguim unes articulacions sanes i resistents.

BTT a Agramunt: la Transiscar Des de fa 21 anys Agramunt acull una de les competicions de la vila amb més participació: la Transiscar. Es tracta d’una cursa que organitza el Club ciclista d'Agramunt no competitiva en BTT pels voltants d’Agramunt, que es celebra cada any coincidint amb la Fira del Torró i la Xocolata a la Pedra. Enguany es preveu celebrar-la el dissabte 11 d’octubre. Aquesta és una de les principals activitats que durant l’any organitza el Club Ciclista d’Agramunt, i es preveu que torni a superar els 500 inscrits.

La Transiscar és una cursa de dificultat mitjana, de manera que els ciclistes més preparats la poden fer amb un temps aproximat de dues hores, mentre que els aficionats acostumen a tardar fins a 4 hores i mitja, en el cas del recorregut llarg, que és aproximadament d’uns 55 kilòmetres amb un desnivell acumulat de 800 metres.

Com a curiositat, el Jordi París, president del Club Ciclista Agramunt, destaca que l’any 2011 el guanyador de la Transiscar va ser l’Arnau Solé, veí de Montclar i soci del club, que actualment competeix amb l’equip de ciclisme Caja Rural sub 23. Aquest any l’Arnau ha guanyat curses emblemàtiques com la Volta a Castelló o la Subida a Gorla, que també van guanyar ciclistes reconeguts com Contador o el Purito Rodríguez.

29

És possible un món sense abelles?

L’extinció de les abelles posaria en perill sectors clau de l’agricultura, com la fruita i l’horticultura.

Conseqüències

Any rere any la població de les abelles minva, sense que hi hagi una causa concreta contra la qual lluitar per tal de revertir la situació. La preocupació pels efectes d’aquest fenomen també va en augment, ja que l’extinció de les abelles posa en perill la majoria de cultius agrícoles que depenen de la seva pol·linització.

A principis de la dècada dels 90, un grup d’agricultors francesos alerta per primera vegada d’un fet insòlit: el despoblament de ruscs d’abelles sense cap tipus d’explicació. A poc a poc, aquest fenomen s’ha anat estenent a altres països i a altres continents, i ha esdevingut un problema global que pot comportar greus conseqüències sobre la producció d’aliments a nivell mundial.

A Europa, segons dades d’un estudi elaborat i publicat a l’abril pel laboratori de referència de la Unió Europea per a la salut de les abelles, la situació als països mediterranis és més lleu que als països del nord d’Europa. Així, l’índex de mortalitat pot variar entre un 3,5% i un 33,6% depenent de la localització del país.

Segons l’estudi, a Espanya aquest índex se situa per sota del 10%, una xifra amb la qual no està d’acord el sector apícola espanyol, que assegura que la mortalitat de les abelles a Espanya oscil·la entre un 20% i un 40%.

Causes El principal handicap per actuar davant d’un fenomen com la desaparició de les abelles és la manca d’una causa concreta. El canvi climàtic, un increment dels virus, fongs i bactèries que afecten directament a les abelles o l’ús de plaguicides en l’agricultura són alguns dels factors que s’apunten com a possibles causes.

30

Si no s’arriba a temps per evitar l’extinció de les abelles, els apicultors i ecologistes alerten d’unes conseqüències nefastes sobre la producció agrícola i, per tant, sobre l’alimentació humana. En aquest sentit, en un estudi presentat el passat mes de juny a Barcelona, Greenpeace alertava que el 70% dels cultius espanyols depenen de la pol·linització de les abelles i altres insectes, i afegia que, sense la pol·linització, alguns aliments com els kiwis, les carbasses, els melons, les síndries, els carbassons, els préssecs o les ametlles podrien desaparèixer.

D’altra banda, el informe de Greenpeace també fa referència als beneficis econòmics que la pol·linització de les abelles genera sobre diferents activitats agràries. Segons dades referents al 2011, el benefici econòmic de la pol·linització dels insectes sobre els principals cultius de consum humà va superar els 2.400 milions d’euros a Espanya, dels quals 320 milions d’euros van correspondre a l’agricultura catalana.

Davant d’aquest panorama, el sector apícola espanyol qualifica la desaparició constant de les abelles de catàstrofe ecològica i econòmica, i reclama a les administracions que actuïn.

Davant d’aquesta realitat, l’alerta ha arribat fins a les administracions, que comencen a veure amb preocupació les conseqüències que l’extinció d’aquest animal tindria sobre l’agricultura, però alhora sobre la societat. Entre les mesures que ja s’han pres, Brussel·les va optar l’any passat per la prohibició o limitació d’ús de fins a quatre insecticides que s’havia detectat que eren especialment nocius per a les abelles. D’altra banda, el president dels Estats Units, Barack Obama, ha anunciat aquest any que en els pressupostos de 2015 destinarà prop de 36 milions d’euros a iniciatives de recerca, prevenció i protecció per intentar capgirar aquesta tendència destructiva.

31

És possible un món sense abelles?

L’extinció de les abelles posaria en perill sectors clau de l’agricultura, com la fruita i l’horticultura.

Conseqüències

Any rere any la població de les abelles minva, sense que hi hagi una causa concreta contra la qual lluitar per tal de revertir la situació. La preocupació pels efectes d’aquest fenomen també va en augment, ja que l’extinció de les abelles posa en perill la majoria de cultius agrícoles que depenen de la seva pol·linització.

A principis de la dècada dels 90, un grup d’agricultors francesos alerta per primera vegada d’un fet insòlit: el despoblament de ruscs d’abelles sense cap tipus d’explicació. A poc a poc, aquest fenomen s’ha anat estenent a altres països i a altres continents, i ha esdevingut un problema global que pot comportar greus conseqüències sobre la producció d’aliments a nivell mundial.

A Europa, segons dades d’un estudi elaborat i publicat a l’abril pel laboratori de referència de la Unió Europea per a la salut de les abelles, la situació als països mediterranis és més lleu que als països del nord d’Europa. Així, l’índex de mortalitat pot variar entre un 3,5% i un 33,6% depenent de la localització del país.

Segons l’estudi, a Espanya aquest índex se situa per sota del 10%, una xifra amb la qual no està d’acord el sector apícola espanyol, que assegura que la mortalitat de les abelles a Espanya oscil·la entre un 20% i un 40%.

Causes El principal handicap per actuar davant d’un fenomen com la desaparició de les abelles és la manca d’una causa concreta. El canvi climàtic, un increment dels virus, fongs i bactèries que afecten directament a les abelles o l’ús de plaguicides en l’agricultura són alguns dels factors que s’apunten com a possibles causes.

30

Si no s’arriba a temps per evitar l’extinció de les abelles, els apicultors i ecologistes alerten d’unes conseqüències nefastes sobre la producció agrícola i, per tant, sobre l’alimentació humana. En aquest sentit, en un estudi presentat el passat mes de juny a Barcelona, Greenpeace alertava que el 70% dels cultius espanyols depenen de la pol·linització de les abelles i altres insectes, i afegia que, sense la pol·linització, alguns aliments com els kiwis, les carbasses, els melons, les síndries, els carbassons, els préssecs o les ametlles podrien desaparèixer.

D’altra banda, el informe de Greenpeace també fa referència als beneficis econòmics que la pol·linització de les abelles genera sobre diferents activitats agràries. Segons dades referents al 2011, el benefici econòmic de la pol·linització dels insectes sobre els principals cultius de consum humà va superar els 2.400 milions d’euros a Espanya, dels quals 320 milions d’euros van correspondre a l’agricultura catalana.

Davant d’aquest panorama, el sector apícola espanyol qualifica la desaparició constant de les abelles de catàstrofe ecològica i econòmica, i reclama a les administracions que actuïn.

Davant d’aquesta realitat, l’alerta ha arribat fins a les administracions, que comencen a veure amb preocupació les conseqüències que l’extinció d’aquest animal tindria sobre l’agricultura, però alhora sobre la societat. Entre les mesures que ja s’han pres, Brussel·les va optar l’any passat per la prohibició o limitació d’ús de fins a quatre insecticides que s’havia detectat que eren especialment nocius per a les abelles. D’altra banda, el president dels Estats Units, Barack Obama, ha anunciat aquest any que en els pressupostos de 2015 destinarà prop de 36 milions d’euros a iniciatives de recerca, prevenció i protecció per intentar capgirar aquesta tendència destructiva.

31

Els porcs més famosos de la pantalla!

Amb el pas dels anys i de diferents generacions de nens, un dels animals que més s’ha utilitzat en el món de l’animació infantil ha estat el porc, molts dels quals s’han convertit en autèntiques estrelles.

1. Els tres porquets: És un dels contes infantils més populars. Aquest té com a protagonistes a tres porquets germans i el missatge educatiu de la importància de l’esforç i el treball. Tot i que les primeres edicions d’aquesta rondalla daten del segle XVIII, la fama li va arribar l’any 1933, quan Walt Disney decideix adaptar el conte a la gran pantalla.

2. Porky: Creat pels estudis Warner Bros., Porky és un dels personatges de la mítica sèrie de dibuixos animals Looney Tunes. Tranquil i tímid, acostuma a quequejar quan parla.

L’escena per la qual molts el recorden és la seva aparició al final de tots els capítols, quan s’acomiada amb l’expressió: “¡Eso es to… eso es to… eeeeso es todo amigos!”.

3. Miss Piggy: És la porqueta que forma part de la gran família dels Muppets o Teleñecos. Presumida, enamoradissa i amb molt de caràcter, Miss Piggy és una porqueta lluitadora amb un objectiu molt clar, ser una estrella.

4. Pumba: És el porc senglar que surt a la pel·lícula de Disney El Rei Lleó. Pumba sempre apareix al costat del seu inseparable amic Timón, amb qui canta la cançó “Hakuna Matata”, que en suajili significa “viu i siguis feliç”.

5. Hamm: Personatge de Disney que apareix a la pel·lícula Toy Story. Es tracta d’una guardiola en forma de porquet. Aquest, a més de rebre el nom de Hamm, també apareix sota la identitat del malvat Dr. Costella de Porc, quan juga amb el nen protagonista de la pel·lícula, Andy.

6. Piglet: És el porquet que sempre apareix a prop del personatge infantil Winnie the Pooh, creat per Alan Alexander Milne. Aquest va escriure diferents llibres d’aventures a partir dels ninots de peluix que tenia el seu fill. Tot i que Piglet és un porquet petit i aparentment covard, es caracteritza per saber superar totes les seves pors i enfrontar-se als diferents reptes que se li plantegen.

7. Babe: És el protagonista de la pel·lícula Babe, el cerdito valiente, dirigida por Cris Noonan al 1995. Aquesta narra la història d’un porquet orfe que viu en una granja i vol ser gos d’atura, com el seu pare adoptiu. Finalment, Babe aconsegueix el seu somni i el seu propietari l’inscriu en un campionat de gossos d’atura, davant de la sorpresa del públic assistent.

8. Peppa Pig: És la protagonista d’una de les sèries infantils més de moda actualment.

La sèrie mostra el dia a dia de la Peppa al costat del seu germà petit George i el seus pares.

Diferents aventures que entretenen i eduquen als més petits.

9. Bad piggies: És la versió renovada del joc per a mòbils Angry Birds. En concret, són uns porcs de color verd que ja apareixien en la primera versió del joc, tot i que llavors eren colpejats pels pardals. En aquesta nova versió, els creadors (Rovio Entertainment) donen tot el protagonisme als porcs verds.

32

33

Els porcs més famosos de la pantalla!

Amb el pas dels anys i de diferents generacions de nens, un dels animals que més s’ha utilitzat en el món de l’animació infantil ha estat el porc, molts dels quals s’han convertit en autèntiques estrelles.

1. Els tres porquets: És un dels contes infantils més populars. Aquest té com a protagonistes a tres porquets germans i el missatge educatiu de la importància de l’esforç i el treball. Tot i que les primeres edicions d’aquesta rondalla daten del segle XVIII, la fama li va arribar l’any 1933, quan Walt Disney decideix adaptar el conte a la gran pantalla.

2. Porky: Creat pels estudis Warner Bros., Porky és un dels personatges de la mítica sèrie de dibuixos animals Looney Tunes. Tranquil i tímid, acostuma a quequejar quan parla.

L’escena per la qual molts el recorden és la seva aparició al final de tots els capítols, quan s’acomiada amb l’expressió: “¡Eso es to… eso es to… eeeeso es todo amigos!”.

3. Miss Piggy: És la porqueta que forma part de la gran família dels Muppets o Teleñecos. Presumida, enamoradissa i amb molt de caràcter, Miss Piggy és una porqueta lluitadora amb un objectiu molt clar, ser una estrella.

4. Pumba: És el porc senglar que surt a la pel·lícula de Disney El Rei Lleó. Pumba sempre apareix al costat del seu inseparable amic Timón, amb qui canta la cançó “Hakuna Matata”, que en suajili significa “viu i siguis feliç”.

5. Hamm: Personatge de Disney que apareix a la pel·lícula Toy Story. Es tracta d’una guardiola en forma de porquet. Aquest, a més de rebre el nom de Hamm, també apareix sota la identitat del malvat Dr. Costella de Porc, quan juga amb el nen protagonista de la pel·lícula, Andy.

6. Piglet: És el porquet que sempre apareix a prop del personatge infantil Winnie the Pooh, creat per Alan Alexander Milne. Aquest va escriure diferents llibres d’aventures a partir dels ninots de peluix que tenia el seu fill. Tot i que Piglet és un porquet petit i aparentment covard, es caracteritza per saber superar totes les seves pors i enfrontar-se als diferents reptes que se li plantegen.

7. Babe: És el protagonista de la pel·lícula Babe, el cerdito valiente, dirigida por Cris Noonan al 1995. Aquesta narra la història d’un porquet orfe que viu en una granja i vol ser gos d’atura, com el seu pare adoptiu. Finalment, Babe aconsegueix el seu somni i el seu propietari l’inscriu en un campionat de gossos d’atura, davant de la sorpresa del públic assistent.

8. Peppa Pig: És la protagonista d’una de les sèries infantils més de moda actualment.

La sèrie mostra el dia a dia de la Peppa al costat del seu germà petit George i el seus pares.

Diferents aventures que entretenen i eduquen als més petits.

9. Bad piggies: És la versió renovada del joc per a mòbils Angry Birds. En concret, són uns porcs de color verd que ja apareixien en la primera versió del joc, tot i que llavors eren colpejats pels pardals. En aquesta nova versió, els creadors (Rovio Entertainment) donen tot el protagonisme als porcs verds.

32

33

Restaurant Cal Crich

Plaça del Pou, 4 – Agramunt - 973 39 01 09 06 69

Ubicat en un indret cèntric i privilegiat com la plaça del Pou, Cal Crich és, sens dubte, l’establiment en actiu amb més història de la nostra vila.

Els seus orígens els vàrem explicar en l'edició del 1r trimestre de 2006 a l'IMPULS de Cal Crich.

PEUS DE PORC AMB PRUNES I BOLETS El Jordi i l’Angelina amb els pares del Jordi i anteriors propietaris, el Josep Maria i la Ramona.

Parlem amb el Jordi, actual propietari del restaurant, que al llarg de la nostra conversa ens explica una anècdota rere una altra. En algunes, ell és un dels protagonistes i, en altres, fa referència a moments viscuts pel seu pare, el seu tiet o el seu padrí, històries que han anat passant de pares a fills, al llarg d’almenys sis generacions.

El restaurant Cal Crich, que molts recordaran de quan era la Fonda de Cal Crich, ha sabut evolucionar i adaptar-se als nous temps, a les noves tendències en restauració, però sense perdre de vista el camí recorregut, del qual el Jordi en parla orgullós. “Fa 30 anys que, juntament amb la meva dona, l’Angelina, estem al capdavant del negoci, i un dels primers canvis que vam fer va ser tancar la fonda i reconvertir l’establiment en un restaurant", explica el Jordi.

El cert és que la imatge i l’ambient del Crich que actualment coneixem és molt diferent a la de mitjans dels 80, quan l’establiment era com “un club d’amics, un local on la gent venia a passar la tarda sense necessitat de consumir”. Aquella manera de fer va canviar completament 10 anys més tard, quan el Jordi i l’Angelina decideixen tirar a terra l’edifici i reobrir un any més tard, al 1997, amb una imatge renovada i un concepte de restaurant ben diferent. A l’actualitat, l’atenció continua sent igual de familiar i propera que sempre, però hi ha hagut un canvi en la manera de funcionar: “Vam treballar per optimitzar el temps, i per atendre millor i més ràpid als clients”, explica el Jordi, que considera que el canvi va ser radical, però positiu.

Amb una proposta de cuina tradicional, catalana i casolana, a Cal Crich aposten “per les receptes de sempre i pels productes de proximitat”, assegura el Jordi. El restaurant té capacitat per a 65 comensals. El menú diari, de 12 euros, i el de cap de setmana, de 18, són variats, amb 10 primers i 10 segons per triar. Si preferim la carta, el preu mitjà per persona és de 25 euros. Entre les propostes culinàries que el Jordi ens 34

Ingredients: Peus de porc - Llorer i farigola - Bolets - Prunes - Ametlles - Pa torrat - Brou - Sal i pebre - Sofregit (1 ceba, 2 dents d’all i 2 tomàquets).

- TEMPS D'ELABORACIÓ: 3 hores i 30 minuts

- GRAU DE DIFICULTAT:

Elaboració:

En primer lloc, fiquem els peus a bullir durant 3 hores amb llorer, farigola, sal i pebre. Preparem el sofregit amb 1 ceba i 2 dents d’all, tot ben ratllat, i quan està ben daurat hi ratllem dues tomàquets i ho deixem reduir. Tot seguit, ja podem afegir els peus, una mica de brou, els bolets i les prunes, i fer-ho bullir durant uns 10 minuts. Finalment, afegim una picada d’ametlles i pa torrat, i ho deixem reposar uns minuts més.

destaca hi ha l’embotit de peu de porc i marisc, els cargols a la gormanda o el salmó amb cava al forn. Per als que sempre reserven un racó per a les postres recomana les peres al vi i el flam de la casa.

Després de més de 200 anys, sis generacions d’Inglés i milers de moments viscuts, el Restaurant Cal Crich continua escrivint les pàgines de la seva pròpia història.

35

Restaurant Cal Crich

Plaça del Pou, 4 – Agramunt - 973 39 01 09 06 69

Ubicat en un indret cèntric i privilegiat com la plaça del Pou, Cal Crich és, sens dubte, l’establiment en actiu amb més història de la nostra vila.

Els seus orígens els vàrem explicar en l'edició del 1r trimestre de 2006 a l'IMPULS de Cal Crich.

PEUS DE PORC AMB PRUNES I BOLETS El Jordi i l’Angelina amb els pares del Jordi i anteriors propietaris, el Josep Maria i la Ramona.

Parlem amb el Jordi, actual propietari del restaurant, que al llarg de la nostra conversa ens explica una anècdota rere una altra. En algunes, ell és un dels protagonistes i, en altres, fa referència a moments viscuts pel seu pare, el seu tiet o el seu padrí, històries que han anat passant de pares a fills, al llarg d’almenys sis generacions.

El restaurant Cal Crich, que molts recordaran de quan era la Fonda de Cal Crich, ha sabut evolucionar i adaptar-se als nous temps, a les noves tendències en restauració, però sense perdre de vista el camí recorregut, del qual el Jordi en parla orgullós. “Fa 30 anys que, juntament amb la meva dona, l’Angelina, estem al capdavant del negoci, i un dels primers canvis que vam fer va ser tancar la fonda i reconvertir l’establiment en un restaurant", explica el Jordi.

El cert és que la imatge i l’ambient del Crich que actualment coneixem és molt diferent a la de mitjans dels 80, quan l’establiment era com “un club d’amics, un local on la gent venia a passar la tarda sense necessitat de consumir”. Aquella manera de fer va canviar completament 10 anys més tard, quan el Jordi i l’Angelina decideixen tirar a terra l’edifici i reobrir un any més tard, al 1997, amb una imatge renovada i un concepte de restaurant ben diferent. A l’actualitat, l’atenció continua sent igual de familiar i propera que sempre, però hi ha hagut un canvi en la manera de funcionar: “Vam treballar per optimitzar el temps, i per atendre millor i més ràpid als clients”, explica el Jordi, que considera que el canvi va ser radical, però positiu.

Amb una proposta de cuina tradicional, catalana i casolana, a Cal Crich aposten “per les receptes de sempre i pels productes de proximitat”, assegura el Jordi. El restaurant té capacitat per a 65 comensals. El menú diari, de 12 euros, i el de cap de setmana, de 18, són variats, amb 10 primers i 10 segons per triar. Si preferim la carta, el preu mitjà per persona és de 25 euros. Entre les propostes culinàries que el Jordi ens 34

Ingredients: Peus de porc - Llorer i farigola - Bolets - Prunes - Ametlles - Pa torrat - Brou - Sal i pebre - Sofregit (1 ceba, 2 dents d’all i 2 tomàquets).

- TEMPS D'ELABORACIÓ: 3 hores i 30 minuts

- GRAU DE DIFICULTAT:

Elaboració:

En primer lloc, fiquem els peus a bullir durant 3 hores amb llorer, farigola, sal i pebre. Preparem el sofregit amb 1 ceba i 2 dents d’all, tot ben ratllat, i quan està ben daurat hi ratllem dues tomàquets i ho deixem reduir. Tot seguit, ja podem afegir els peus, una mica de brou, els bolets i les prunes, i fer-ho bullir durant uns 10 minuts. Finalment, afegim una picada d’ametlles i pa torrat, i ho deixem reposar uns minuts més.

destaca hi ha l’embotit de peu de porc i marisc, els cargols a la gormanda o el salmó amb cava al forn. Per als que sempre reserven un racó per a les postres recomana les peres al vi i el flam de la casa.

Després de més de 200 anys, sis generacions d’Inglés i milers de moments viscuts, el Restaurant Cal Crich continua escrivint les pàgines de la seva pròpia història.

35

36

37

36

37

C/. Àngel Guimerà, 15 25310 AGRAMUN T Tel. 973 39 09 79 Fax: 973 39 25 23 e-mail: impvicens@hotmail.es Llib reria Papereria. Material s d’oficina, escolar i f otogràfic . Fotocòpies . Informàtic a i consumibles.

Impremta O fset. Impresos c omercials. R evistes. C atàlegs. C artells.Enquadernacions. P ublicitat. D isseny.

38

39

C/. Àngel Guimerà, 15 25310 AGRAMUN T Tel. 973 39 09 79 Fax: 973 39 25 23 e-mail: impvicens@hotmail.es Llib reria Papereria. Material s d’oficina, escolar i f otogràfic . Fotocòpies . Informàtic a i consumibles.

Impremta O fset. Impresos c omercials. R evistes. C atàlegs. C artells.Enquadernacions. P ublicitat. D isseny.

38

39

40

41

40

41

42

43

42

43