7 minute read
Anna Pagès
La Memòria
—Anna Pagès Aquesta psicòloga reflexiona entorn de l’oblit, l’altra cara del record. Com afrontar la pèrdua de tot? Com superar el buit que deixen els records que es perden, aquest moment de desorientació? Aquesta és la qüestió. EL VALOR D’OBLIDAR, L’OBLIT COM A VALOR
Advertisement
En una època complexa com l’actual, farcida d’obstacles econòmics, polítics i socials, les persones voldrien oblidar el que els passa. Aquests darrers mesos, amb motiu de l’edició del meu llibre Sobre l’oblit, m’he trobat en la circumstància d’haver de respondre als mitjans preguntes del tipus: “com podem oblidar?”, o bé “què hem de fer per oblidar els problemes actuals?” o bé “com se superen els traumes del passat?”. Sembla com si els filòsofs haguéssim d’estar confrontats en tot moment als interrogants impossibles (o ens els busquem, que per això filosofem...). Segurament hi ha en la filosofia una dimensió impossible, entrellaçada per la mateixa condició de l’existència humana, perquè totes aquestes preguntes responen a la pregona inquietud que ens governa: la por a seguir patint, el desig de no haver de patir més.
Què plantejo sobre l’oblit exactament i quina ha estat la motivació essencial per escriure sobre aquesta temàtica?
En primer lloc, per oblidar no s’ha de fer res. Els imperatius categòrics no funcionen ni tenen cap poder en aquest cas. És una cosa que s’esdevé: de cop i volta oblidem, de sobte recordem (o bé a la inversa: no podem oblidar i mai no recordem). Els mecanismes de la memòria (oblit i record com dues cares de la mateixa moneda) no es poden fer servir amb una tècnica determinada ni posar-los oli perquè no grinyolin: sempre grinyolen. Per tant, i més enllà de les explicacions neurològiques del funcionament de la memòria, hi ha en l’oblit un accident, un imprevist, una remor estranya que ens sobta. L’oblit és sempre una discontinuïtat en la màquina que funciona bé.
AVUI DESITGEM OBLIDAR POC
El problema de l’oblit, avui dia, posa en evidència un món eficaç que pretén no perdre res i emmagatzemar qualsevol dada possible: ja sigui en un pen-drive, o en un software, o en un servidor, i fins i tot en un “núvol” com indica el llenguatge informàtic. “Arxivar”, “desar” són les funcions del gmail i del correu electrònic. Res de perdre. A vegades, l’ordinador s’espatlla, el disc dur deixa de funcionar, i llavors “ho perdem tot”. S’ha de tenir sempre una “còpia de seguretat”. L’oblit impugna aquest moviment d’arxiu total i totalitari, destorba les còpies de seguretat i ens confronta a la qüestió de la pèrdua.
L’oblit es pot entendre com aquest moment de perdre-ho tot i no saber com orientar-se en el món. Aquesta seria l’accepció negativa de l’oblit: per evitar-la, fugim cap endavant. Fem veure que no passa res o bé busquem una distracció: la pressa, la velocitat, el trasbals en el temps present que s’esdevé futur veloç i permanent, constitueixen una sortida plausible. En canvi, aquesta no és una veritable solució: no ajuda a viure. Podem seguir vivint així? Seria aquesta la pregunta des del moment actual, que inclou la crisi filosòfica del post-capitalisme com a model d’organització sòcio-econòmica.
ALTERNATIVES A L’OBLIT
En el moment en què ens adonem que no es pot seguir vivint així és necessari capgirar el problema de l’oblit i plantejar una alternativa. Aquesta alternativa quina podria ser? Jo proposo una visió positiva de l’oblit, que pugui ser una condició perquè hi hagi present i es pugui viure més o menys l’ara sense que representi una “desconnexió” sense sentit.
L’oblit és una buidor que se’ns presenta, però també és veritat que, sense haver de controlar-la, podem decidir què fer quan hi és, aquesta buidor. Tota buidor és d’alguna cosa, però també d’una cir-
cumstància. L’oblit sempre designa alguna circumstància. Llavors, és veritat que no podem fer-hi res, amb l’oblit, però sí podem espavilar-nos més o menys amb les circumstàncies que designa.
La Guerra Civil Espanyola és un exemple força il·lustratiu del que succeí amb l’oblit, és a dir, amb el fet de no voler saber ni voler recordar el sofriment d’aquells anys. Només ha gosat preguntar per les circumstàncies la tercera generació, que ha investigat no solament els fets sinó, sobretot, quins foren els efectes d’aquells fets. L’oblit –com el record-
és una condició perquè hi hagi transmissió i genealogia, però sense arxiu on anar a buscar els documents. No hi ha documents però hi ha el que hem perdut: això és el que fa possible una vida incompleta, com tota vida en el sentit de l’existència subjectiva.
Cadascú dóna a la buidor de l’oblit una orientació: a vegades converteix aquest oblit en una mortificació que no el deixa viure. Llavors s’ha de fer alguna cosa: no pot quedar així, s’ha de decidir alguna cosa. Quina seria la naturalesa del que decidim si no podem precisament decidir res sobre l’oblit o el record? Doncs decidim deixar en algun lloc possible el que hem oblidat i ens mortifica perquè no recordem; o el que recordem amb excés i no podem oblidar.
Cadascú trobarà el seu lloc: no hi ha fórmula universal ni terapèutica precisa. Cadascú ha de saber com i de quina manera, després de travessar el fet traumàtic de l’oblit (o del record) depositar en un espai i un temps simbòlics allò que, comptat i debatut –encara que no ho puguem referir- representa de manera particular per a cadascú de nosaltres. Deixar de restituir-ho o maldar per restaurar-ho constantment. Heus aquí el valor de l’oblit: acceptar la buidor i la pèrdua. Nietzsche diu una frase que podríem aplicar en aquest punt exacte: “Hem de deixar caure a terra moltes coses”.
ES NECESSITA VALOR PER OBLIDAR
L’escriptor francès Georges Pérec no tenia records d’infància. Aquesta és una idea molt freudiana: Freud digué que la infància, en tots els casos, és una construcció, una ficció o un conjunt de records encoberts. Tanmateix, en l’amnèsia infantil hi ha una part de veritat que es configura com si fos un relat novel·lesc. Pérec convertí la seva amnèsia en un relat, “W ou le souvenir d’enfance”, un text molt interessant on aquest autor refà i desfà les successives versions dels sinuosos relats de quan era petit, entrecreuats amb una història de ciència ficció que s’imaginà d’infant: la història d’una illa on només s’hi fa esport competitiu. La imatge del rendiment esportiu contrasta amb la ineficàcia per trobar els mínims detalls de les escenes de la vida quotidiana d’aquest nen que va patir la desaparició sobtada del pare i de la mare a la Xoà; els colors, els vestits, les anècdotes, que en realitat no pot arribar a descriure mai d’una manera completa.
Heus aquí l’interès i la recança del valor de l’oblit, però també la importància, en un món que pretén ser perfecte i complet, de l’oblit com a valor: el valor d’acceptar sense recança de restitució la pèrdua i el buit del que no tenim perquè no ho trobem.
Sobre l’oblit és un recorregut filosòfic que tracta del “veritable oblit” el qual no és pas una causa sinó més aviat una conseqüència del que fem amb allò que no podem recordar, recordant, en canvi, altres coses. Per això hi ha una frase en el meu llibre que diu “oblidar el futur”: disposar del valor necessari per recuperar el valor del present, un present susceptible de ser viscut d’una manera humana, és a dir, pregonament incompleta en la seva conmovedora fragilitat. Heus aquí el valor d’oblidar i, al mateix temps, fer que l’oblit sigui un valor.
Portada del llibre d’Anna Pagès.
Anna Pagès és professora titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i l’Esport-Blanquerna
El mot —Anna Olm
MEMÒRIA
El diccionari defineix la memòria, paraula d’origen llatí, com “la facultat de l’ànima per la qual retenim i reproduïm les imatges de les coses que han impressionat els nostres sentits, o bé les idees adquirides”. La memòria és una d’aquelles paraules que pot fer parella de ball amb molts verbs: “tenir” o no tenir memòria, “posar-se” una cosa a la memòria, “perdre” la memòria, “exercitar” la memòria, “fiar-se” de la memòria, “enganyar” la memòria, “valer-se” de la memòria o, fins i tot, “caure” de memòria, que vol dir caure d’esquena, o caure sense memòria, que vol dir desmaiar-se; expressions molt habituals al Pallars. I curiosament, tenir aquesta virtut molt o poc desenvolupada es compara amb dos animals: tenir una gran memòria d’elefant o una petita memòria de gall. A més, la paraula en plural, “memòries”, té un significat molt específic com a “obra escrita, d’un caràcter autobiogràfic, on la vivència personal de l’autor se sol inserir en els esdeveniments històrics dels quals ell ha estat testimoni o en què ha participat”. Però també pot ser la relació dels actes, els treballs, les activitats, realitzades per un conjunt de persones en un temps determinat. I no oblidem frases fetes sobre la memòria com “qui no té memòria, ha de tenir cames” –pel oblida el que havia d’emportar-se’n– o “qui vol mentir, gran memòria ha de tenir” –per qui necessita recordar bé el que ha dit per no incórrer en contradiccions–. També una forma antiga de salutació afectuosa en què es fa servir aquesta paraula: “Dóna memòria a tothom de part meva!”. Una expressió que curiosament té una variant força més habitual amb un concepte molt pròxim a la memòria, els records: “Molts records a tothom! Fins a la propera!”.
