Entrevista a Bernat Dedéu

L’esperança

L’entrevista —Joan Salicrú

Bernat Dedéu, filòsof i músic

Bernat Dedéu (Barcelona, 1979) és llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelonai músic, especialitat en guitarra clàssica. Exerceix com a periodista. Ha estat corresponsal de la Cadena Ser i Rac1 a Nova York. “EL CONFLIXLORS”

Amb en Bernat Dedéu el vam conèixer a la III Jornada Valors i Compromís, parlant de la llibertat. D’una personalitat hipnòtica i sorprenent, vam pensar que ell era la persona ideal per completar aquesta mirada sobre l’esperança. Fem aquesta conversa a mig camí entre el Whastapp i el mail, assajant un format d’entrevista més directa i alhora més sofisticada.

Creus que és naïf, parlar d’esperança? Com ens hem d’insuflar ànims, tots plegats, en un moment així? A què hem d’apel·lar, sinó a l’esperança?

Jo no en sé gairebé res, de l’esperança. Intueixo, d’una manera un pèl idiotitzada, que els homo sapiens d’Occident tendim a alimentar el sentit de l’esperança com l’acte de confiar en l’esdevenidor, sobretot pel que fa a l’acompliment dels desigs, etcètera. En aquest sentit, l’esperança i l’anhel no conformen una problemàtica filosòfica estricta, sinó més aviat una cronologia o una literatura moral del desig saciable. Hom té esperances en l’assoliment de la pau mundial o en l’adveniment de la santíssima Verge Maria, de la mateixa faisó amb la qual tens l’esperança de que el venedor de pizzes et porti la Quatre Estacions a casa a l’hora convinguda amb la telefonista o de que et toqui la 6/49. L’esperança, en aquesta accepció, no deixa de ser una radicalització mundana del concepte de causa/efecte, una trampeta de l’encèfal que Hume va dinamitar amb murrieria i elegància. Faig això i, ja sigui per estadística o benvolença, espero que aquesta x derivi en una y que em satisfaci; per tant, el grau d’esperança és el meu grau de satisfacció o frustració. No depèn del desig, sinó del seu assoliment.

Déu n’hi do, per començar l’entrevista, Bernat. Així, que hi veus de positiu al mot esperança?

Mira, a mi em plau més parlar anar a les arrels i parlar de sperantia (i del significat més sec de sperare, si ho voleu), en un sentit més literal, com a acte d’esperar, com acció de gaudi en la suspensió del temps: “Vindràs aquesta nit? No ho sé. Bé, igualment t’espero. És que no sé si podré manegar-m’ho. És igual, t’espero”. Però d’això ja en va parlar prou bé el nostre Beckett com perquè jo hi potinegi amb