13 minute read
Entrevista a Manuel Milián Mestre
La política
L’entrevista —Maria Coll
Advertisement
Manuel Milián Mestre, polític i periodista
Tot i ser llicenciat en Geografia i Història, sempre ha compaginat aquestes dues professions. Director d’estratègia i comunicació de Foment del Treball (1983-1989) i diputat pel PP (1989-2000). Ha treballat i col·labora en diversos mitjans de comunicació. “LA POLÍTICA SENSE èTICA NO POT ExISTIR”
Manuel Milián Mestre ens rep en el seu despatx de la quarta planta de Foment del treball, entitat de la qual coneix tots els més petits detalls. encara que fa molts anys que Milián Mestre va arrelar la seva carrera professional a Catalunya, mai ha perdut connexió amb la seva terra d’origen, Morella, el País Valencià.
Què és per a vostè la política?
La política, en el seu concepte filosòfic, és l’art de l’enteniment i la governació dels pobles i, sobretot, de la defensa del servei públic a favor de la societat civil i dels ciutadans. No entenc una política que no sigui de servei als ciutadans. Per tant, per a mi no són polítics aquells senyors que perverteixen la política convertint-la en el seu instrument de millora personal o patrimonial.
tendim massa a restringir el concepte “política” en l’àmbit parlamentari?
El Parlament té una funció que a partir de diverses fases ve determinada en el seu origen pel concepte atenenc de la política, és a dir, com a àgora, lloc on es reunia el poble (demos), que era qui decidia el que es feia. Després es va crear el Senat romà i aquest va evolucionar a tranques i barranques fins al “parlamentarisme” medieval. I, amb canvis, al segle XVIII arriba fins avui. La legitimitat del parlamentarisme és històricament indiscutible.
Fins a quin punt podríem prescindir de la política?
Impossible. Els pobles que no tenen política són dominats per tirans. No hi ha cap societat, de qualsevol època, que no tingui una autoritat, ja que sempre algú ha d’establir un ordre intern. Ara bé, si aquest concepte d’autoritat no està reglamentat en el joc de representació qui l’exerceix es converteix en un tirà que domina la societat.
avui s’ha perdut aquesta idea de política com a servei públic?
Sí, l’han destruïda. Tot i haver arribat a un moment en què la política s’ha constituït de forma universal i democràtica algú encara pot corrompre el sistema a través de dues formes: per tirania d’un personatge que domina democràticament, com va fer Silvio Berlusconi, o aplicant de forma capritxosa un poder majoritari assolit de forma democràtica. Ambdues formes són perversions del sistema. I és que la política ha d’anar unida a la ètica. Si falla una, falla l’altra.
No condemnem tot el sistema per unes quantes pomes podrides?
En aquest moment hi ha un desgast molt gran de la democràcia perquè té un problema molt seriós: la corrupció. I això només es pot corregir judicialment i de forma exemplar. És a dir, si un banquer fa una malifeta, se l’hauria d’agafar i empresonar-lo trenta anys. Perquè el capitalisme és fruit de l’ètica protestant i ells, robant a tort i a dret, han pervertit el sistema. Si el sistema econòmic sense ètica no pot existir, menys el sistema democràtic.
està d’acord en què professors i professionals de prestigi ocupin ministeris i conselleries encara que no dominin l’esfera política?
Sí, és saludable perquè són aires nous i no venen contaminats. Jo vaig estar tres legislatures al Congrés de Madrid i després vaig fer de consultor d’empreses. A la cambra, però, hi ha molta gent que no deixa la política perquè no sap què farà després. Aquest és el problema. El Congrés està ple d’alts funcionaris sense carrera. I quan un govern no supleix la manca de suficiència acadèmica amb la intelligència, enfonsa el sistema.
L’actual president de la generalitat va rebre molts “nos” quan buscava independents per fer de consellers al seu govern. Molts partits van tenir problemes per trobar regidors. avui és un sacrifici dedicar-se a la política?
Té sentit que el cap del govern espanyol guanyi 75.000 euros l’any? És una misèria. Aleshores què? Busquem gent competent que ara guanya cinc milions d’euros l’any per què es dediquin a la política? Sens dubte, els que diuen sí actualment se sacrifiquen. Hauríem de tenir menys polítics però més ben pagats perquè així tindríem gent més ben capacitada.
Per tant, la professionalització de la política ha contribuït al seu desgast.
Mai he estat partidari de la professionalització de la política. És una causa d’aquest desastre. Personalment el concepte professionalització m’agrada quan es tracta d’una proposta fiscalitzada des del parlament i les institucions.
expliqui això...
No em fa cap por que una persona competent es dediqui molt de temps a un càrrec si aquest està controlat per les institucions. No tindria sentit que un professional fora de sèrie abandonés la política perquè la llei li marca un període màxim. Entenc que això es fa per evitar la corrupció, però no té sentit. No podem malversar el talent de persones... El problema és que els partits polítics emportats per la inèrcia i els seus interessos prorroguen càrrecs a gent que no han demostrat la seva solvència.
Per tant, hi ha pressions, encara que s’intentin dissimular...
Als Estats Units els lobbies defensen uns interessos. Aquí, en canvi, existeixen, però
no estan legalitzats. A Espanya no sabem qui finança els partits ni qui hi ha darrera. I això és el principal focus de la corrupció. Quan mates la transparència en el finançament dels partits mates la possibilitat de descobrir la font de la corrupció.
La corrupció seria actualment el principal descrèdit de la política?
Sí. Insisteixo, la política sense ètica no pot existir. Un sistema polític que practica la corrupció, tard o d’hora, s’enfonsa. La correcció d’acció és: la fiscalització parlamentaria i la judicial. En la política ningú es fa ric i si algú se’n fa és perquè juga brut.
a l’estat espanyol hi ha polítics imputats en casos de corrupció que han tornat a guanyar eleccions. els votants estem perdent criteri polític, si mai l’hem tingut?
El que està passant a Espanya en aquest moment és molt greu. És inconcebible que
La política
una autonomia amb un estat de corrupció profund com Andalusia hagi tingut trenta anys governant la mateixa formació. Al País Valencià i a les Illes Balears també han estat reescollits governants sense posar en dubte la seva falta d’ètica. Sí, el sistema està pervertit. Per mi, la malversació de recursos públics, encara que sigui pel bé de la imatge social o internacional d’una comunitat, no són justificables. Hi ha coses legals, però no legítimes.
ens deixem impressionar fàcilment.
Sí, tot ens enlluerna. La Fórmula 1, per exemple, dóna una rendibilitat aparent. Genera beneficis destacats a la hostaleria, la restauració... però això és pa per avui i fam per demà, perquè només dura una setmana. I, al final, aquests esdeveniments porten a la ruïna les finances públiques.
La ciutadania és més manipulable del que ens pensem?
I tant, la gent és molt manipulable. El problema de la societat actual és que la democràcia dóna participació a tothom –un home un vot–, i això vol dir que moltes persones són manipulables per manca de consciència, de cultura o perquè tenen moltes necessitats. En aquests casos el perill que triomfi un demagog és més gran.
això és un problema relacionat amb el fet que som un país amb pocs anys de democràcia?
No, aquest fet s’ha de diferenciar de la història. La democràcia a Espanya dura poc, però precisament un país que no té gaire experiència hauria de tenir cura en no trencar o corrompre el sistema. En canvi, un sistema més vell té més possibilitats de trencar-se. Però amb només trenta-sis anys d’història ja hem vist fenòmens inacceptables.
Sembla que acabem de descobrir la relació entre economia i política... no han anat sempre de bracet?
Avui la política és economia, ja que les ideologies han tingut una desaparició paulatina. Personalment a mi això no m’agrada perquè la democràcia per ser ambiciosa i puritana ha de tenir un objectiu final utòpic, ja que si no hi ha utopia no hi ha camí. És a dir, la bona política ha d’aspirar a la perfecció absoluta. Si no hi ha utopia quan el corredor arriba a la meta, es relaxa i comença la corrupció.
i ara?
Doncs, mortes les ideologies, a Occident tot ha quedat al servei de l’Estat del Benestar i aquest no és sostenible. Per tant, estem entre la contracció de l’economia i els beneficis d’aquesta, és a dir, els mercats. I els moviments econòmics es carreguen el sistema democràtic al imposar els seus interessos als ciutadans.
els mercats ocupen un buit o es mengen la política?
La ideologia i els interessos econòmics són compatibles, però avui en dia el poder econòmic és massa gran. Els governs i els estats no dominen la situació. Les multinacionals es mofen de les lleis d’aquests i s’escapoleixen a paradisos fiscals.
Quan va començar aquest procés?
Durant la Guerra Freda va néixer un sistema bipolar basat en l’oposició del capitalisme i el socialisme. Al 1989 el sistema de la zona oriental es va desintegrar perquè no anava. Fins aleshores, tant en el capitalisme com en el socialisme, l’economia estava al servei de la societat i de l’home. Però quan es trenca l’equilibri tens de la Guerra Freda, qui s’apodera de tot el sistema global no són els estats sinó la banca i els grans poders econòmics. Els mercats deixen d’estar al servei de l’home per a dominar-lo. Aquest és el desastre.
i ara què?
Crec que el sistema econòmic està mort i, per tant, s’haurà de refundar amb molt de dolor i fins i tot amb alguna tensió revolucionària. I el sistema polític també s’haurà de revisar de salt a baix.
Començar de zero...
Sí, revisar tant el sistema econòmic com el polític i fer-ho amb bases noves, perquè les bases anteriors estan completament cremades. L’economia no pot tenir una sobirania absoluta que domini els pobles, perquè la globalització i la liberalització estan matant les classes mitjanes. En tots els conflictes civils hi ha una classe poderosa, una classe molt baixa i una classe mitja social inexistent. I ara el consens s’ha trencat.
Perilla l’estat del Benestar?
Fa quinze anys, Ulrich Beck, professor marxista de la London School of Economist, ja va pronosticar –i jo ho defensava a Madrid– que amb el repartiment de les rendes socials l’Estat del Benestar creixia desaforadament i els costos de manteniment d’aquest cada vegada es menjaven més els pressupostos. Actualment un quaranta per cent dels comptes són bens socials, i la resta estructura. Si el cost de mantenir l’Estat del Benestar augmenta, però els ingressos fiscals baixen... això és insostenible.
i per què no s’hi va posar fre?
Nosaltres fèiem lleis pels mercats espanyols, però les empreses d’aquí eren comprades per multinacionals estrangeres i les decisions es passaven a prendre a Berlín, Londres o Nova York. Aleshores els treballadors espanyols es convertien en consumidors. I l’estructura de producció passava a llocs més barats. Quan es maten les economies de producció, l’estat cada vegada ingressa menys i les necessitats, com l’atur, es multipliquen. I quan un país ha de dedi-
car un trenta per cent del seu pressupost al deute i a l’atur es menja totes les possibilitats de creixement. Per tant, podem dir que el sistema capitalista s’ha mort per abús.
Les previsions catastrofistes de vegades fan massa por per a creure-les.
No vam fer cas a Beck perquè era marxista però si ara la gent tornés a llegir a Marx veuria que en el Manifest comunista diu: “quan el peix mitjà es menja el petit i el mitjà és menjat pel gran immediatament veiem néixer els oligopolis i aquests són el final del capitalisme”, perquè s’acaba l’oferta i la demanda i un de sol dicta el preu del mercat. Això ho estem vivint. Què és l’OPEP?
Milián Mestre fotografiat en el seu despatx.
Serem capaços a renunciar a drets?
“no hi haurà més remei que renunciar a moltes coses que hem aconseguit”, afirma Milián Mestre, actualment col· laborador de diversos mitjans de comu· nicació, entre ells tv3, Catalunya ràdio, 8tv o intereconomia, entre altres. i ens ofereix la seva experiència vital com a recepta per aquests temps de crisi econò· mica: “ a casa, pesseta que entrava pes· seta que s’estalviava. si en teníem cinc, se’n gastava una. i de les quatre restants: tres anaven a la inversió i una a la reserva. i aquesta és la filosofia que he aplicat a la meva vida”. És a dir, el consell de Milián Mestre és: “no gastis mai més del que gua· nyes i si guanyes i estalvies no gastis mai més de la meitat del que has estalviat”. i és que segons aquest periodista i polític, “només una persona que acumula estalvis pot aconseguir una musculatura que el dia de demà li permetrà fer inversions i gene· rar producció”. i el país d’això nés exemple: “Catalunya ha passat del 24 al 18 per cent del PiB espanyol perquè les grans burge· sies s’han venut les seves empreses. només s’han internacionalitzat aquelles que havien estalviat i tenien un fons de reserva per a demanar crèdits”, explica. aquesta era la filosofia econòmica de Catalunya que ens va fer pròspers, per tant, el missatge és clar: “o revisem també els conceptes cultu· rals ho estem perduts”. MC En aquests moments hi ha una crisi. El mitjà tradicional degut a la crisi depèn massa de les ajudes públiques i això perverteix la relació. Quan es reben subvencions no es pot ser objectiu. Per tant, cal reestructurar els mitjans perquè siguin més sostenibles per si mateixos. Una altra part del problema seria avaluar si l’opinió pública té massa pes. Els mitjans, per exemple, han enfonsat carreres polítiques, com Nixon, o les han aixecat, com Reagan.
els polítics també s’aprofiten dels mitjans...
De fet, és legítim que el governant faci maniobres per influenciar en l’opinió pública. Ara bé, els abusos han d’estar fiscalitzats pel parlament perquè poden convertir-se en populismes. La crisi del 29 va conduir al feixisme.
Si hi ha un canvi vindrà d’alemanya?
Si ve d’allà, ja podem plegar. Tot el que surt d’Alemanya amb prepotència és molt perillós. Alemanya és un país admirable però està limitat. En aquest moment la senyora Merkel està portant l’euro al límit perquè un 46 per cent de les exportacions alemanyes van a la zona euro.
D’on pot venir la solució?
Quina és la potència del món que conserva un creixement del nou per cent? Xina, perquè instrumentalitza el capitalisme en un sistema comunista i això és perillosíssim. No hi ha Drets Humans, sindicats, impostos, control de la moneda per part dels mercats –el preu del iuan és polític i ara està baix per a poder exportar arreu del món–. Combatre això és impossible. I si això continua així podem arribar a un conflicte bèl·lic entre Estats Units i la Xina.
Un xoc de civilitzacions com pronosticava Samuel Huntington?
Sí. Si els valors han desaparegut, com podem funcionar de forma ordenada? Si no hi ha una matriu èticament sòlida com pot funcionar la societat? Si no hi ha un capitalisme sanejat en el qual tothom respecti els drets de l’Altre com pot funcionar un mercat lliure? El valor bàsic del capitalisme és la confiança i ara no n’hi ha. Per tant, el sistema es ressuscita amb molta moral i ètica o no crec que la regeneració sigui possible.
