7 minute read
Fòrum |Gratuïtat i agraïment. Mar Galceran. Viatge a Terra Santa. Eulàlia Tort. Recuperar espais i temps de silenci. J. Cussó. Sense silenci no hi ha pau. Lourdes
la porta oberta
Gratuïtat i agraïment
Advertisement
Maria del Mar Galceran
La Carme porta tota la vida postrada en una cadira de rodes. Va néixer amb paràlisi cerebral i els seus pares l’abandonaren. Les seves facultats intel·lectuals i la seva parla estan en perfecte estat però el seu cos resta totalment impossibilitat. Viu al al Cotolengo, la seva família, que la va acollir des de petita.
Un dia, una de les voluntàries va demanar que li donessin un servei que l’absorbís molt... perquè necessitava no pensar. Li van demanar que anés a donar de menjar a la Carme perquè li costava molt d’empassar. Durant setmanes, anava acomplint el seu servei amb molta paciència i tendresa, malgrat el seu rostre no podia amagar l’angoixa personal en què es trobava atrapada. Un dia la Carme li va dir: "Per què tens aquests ulls tan tristos?". La voluntària li va respondre: "Coses de la vida..." I la Carme li va donar la millor lliçó que ha rebut mai. "La vida és un regal", li va dir. "Mira’m a mi. Cada dia quan em llevo dono gràcies a Déu per aquests ulls que m’ha volgut conservar i que em permeten veure el cel, i els arbres del jardí i a tots aquells que m’envolten. I jo, que no puc fer res i no serveixo per a
res, tinc el do de rebre cada dia la companyia de persones com tu que amb tanta paciència i amor em tracten. Com no he de donar gràcies a la vida!".
La gratuïtat i l’agraïment no deixen de ser ombres de la nostra societat contemporània. En un temps on prima tant l’autocentrament en un mateix, que difícil se’ns fa ser agraïts i reconèixer tot el que rebem sense haver-ho merescut. L’agraïment no
Fent salts en la història, veig els jueus radicals actuals com els fariseus dels temps de Jesús. Homes que obliden l’amor en benefici de la llei. Això sí, una llei desencarnada, una llei aliena i alienant. I aquesta imatge em fa pensar en l’estupidesa humana. Als relats bíblics sapiencials es dibuixen dues actituds, dues maneres de ser en el món. El savi, aquell que cerca el sentit de la història i de la vida humana des de la quotidianitat. I el neci, aquell que es regeix per la lògica de la força, del discurs totalitzador i que nega la presència del misteri en la vida.
A Israel es fan ben visibles aquestes dues actituds vitals. No cal esforçar-se per veure-ho. És una terra tan estimada, volguda, però alhora tan injusta, colpidora…Aquest viatge evidencia que als homes ens queda molt camí per recórrer. Molt. De fet, només portem dos mil anys. Ens en queden molts més.
és únicament un gest o una resposta formal de bones maneres, sinó que implica una actitud davant la vida. L’actitud de sortir d’un mateix i reconèixer-se deutor de tantes coses que rebem sense havernos-les merescut, començant per la pròpia existència. L’actitud de viure eucarísticament, en actitud de lloança i d’oferiment de tot el que som, també de les nostres limitacions i febleses, perquè també els altres puguin ser. L’autèntic agraïment, el que realment ens aporta la felicitat de l’ànima, no respon a la lògica mercantil i interessada que tant sovint domina les nostres relacions sinó, justament, al reconeixement de la gratuïtat. Per això qui és agraït viu desprès de si mateix i és capaç d’expressar l’agraïment de manera espontània, amb paraules, però, sobretot, amb fets de vida.
Maria del Mar Galceran és professora margalceran@telefonica.net
pinzellades quotidianes
Viatge a Terra Santa
Eulàlia Tort
Aquest Cap d’Any ha estat especial. Viatjar a Israel era una assignatura pendent. Jerusalem, amb una crispació que es palpa en l’ambient; les coves de Qumran, on s’han trobat molts textos de l’època de Jesús; el llac de Tiberiades, amb pobles pescadors i cultius de fruits tropicals. En definitiva, Israel és terra de contrastos davant els quals només pots meravellar-te. I Jesús va ser allí. Millor dit, Jesús era d’aquestes terres. Mai no havia imaginat Jesús com un pescador però després de navegar pel llac de Tiberiades, la imatge de Jesús amb una xarxa és innegable. O els fariseus, un grup de jueus molt conservador amb els quals Jesús es va topar quan va ser a Jerusalem.
En aquest viatge he descobert qui són els fariseus del segle XXI. Homes amb barrets negres, rínxols a cada marge del rostre i vestits de negre. Són homes que viuen en barris on els turistes no són benvinguts. De fet, el sabbath posen tanques als extrems del barri per evitar que ningú entri. T’avisen: si entres, pots rebre alguna pedrada. Homes, criatures i dones vestits de negre. Elles, fins i tot rapades per ser menys atractives.
Recuperar espais i temps de silenci
Jordi Cussó
Vivim a una societat que ha desterrat el silenci de la seva vida quotidiana. Ens hem instal·lat en el soroll, fins a l'extrem que el silenci ens produeix temor, per no dir angoixa. Quantes persones quan arriben a casa el primer que fan és posar la radio o la televisió o simplement posen música (el més fort possible) perquè no volen enfrontar-se a un ambient silenciós? No deixa de ser simptomàtic que ara hi hagi tanta gent que camina pels carrers amb els seus auriculars a les orelles, aïllant-se amb la música. Es refugien del soroll extern, posant-ne un altre que ells consideren més harmoniós. Malgrat els sorolls de la ciutat i de les societats desenvolupades els sorolls que més contaminen a les persones són els d'origen intern. Són els ocasionats per les preocupacions del dia a dia, els neguits de la feina, les pors de cadascú, els desencisos, i tantes i tantes coses que ens distreuen de gaudir del que realment és important a la vida. Amb el pas del temps, hom pensa que aquets sorolls són normals, i anem perdent la capacitat d'identificar-los amb la qual cosa, acaben per fernos vulnerables psicològicament i sobretot manipulables a interessos externs de la nostra vida. És imprescindible que els essers humans gaudim sovint d'espais i temps de silenci, per alliberar-nos de manera voluntària de tots els sorolls que omplen la nostra vida i no ens deixen ser nosaltres mateixos. Aquesta experiència de silenci sobrepassa la frontera religiosa, per instal·lar-se a la medicina psicològica, fins i tot es converteix en una teràpia per refer l'autoestima. Cal reconèixer aquesta necessitat que tenen les persones per endin"La millor solució sar-se en si mateixos, contra el pessimisme ambiental és viure per llegir la realitat d'una manera més objectiva i entenedora. segons com pensem" Com deia el meu a-
A. FERNÀNDEZ
mic Diego López a uns "La gent és seriosacol·loquis aquest estiu passat: "El silenci és u- i té una escala de na capacitat humana valors que ordena que allotja innombra- la seva vida" bles possibilitats per al "ben esser" i el "ben estar", de la persona en el món, que ens reequilibra després dels vaivens de la vida atrafegada que portem; del silenci sorgeix el gèrmen de la creació artística, el silenci és un mestre interior que possibilita una vida ètica i estètica, per als creients, és un espai per l'oració i la trobada amb el transcendent. Hom s'adona que sense pràctica del silenci no hi ha capacitat d'escoltar. El silenci és en definitiva un espai de llibertat interior, és origen de comunicació humana".
Una societat que viu a la recerca dels valors, cal que recuperi el silenci si vol retrobar-los. Si som capaços de trobar estones per viure'l, sense fer masses coses més, omplirem aquest buit de valors que tantes institucions reclamen pels nostres dies.
