momentVALORS | Care Santos: "És fantàstic

"És fantàstic veure el teu nom en una portada"

Care Santos. Escriptora i periodista mataronina, autora de diveros llibres i col·laboradora de diferentes publicacions nacionals i estrangeres.

L.ARIAS

Care Santos, resident a Mataró, seria una esposa, mare i periodista com moltes altres, si no fos perquè el seu nom apareix a la portada d'una vintena de llibres de caràcter molt divers i perquè la seva empremta ha quedat gravada en l’historial de premis tan importants com el Gran Angular, l’Edebé o l’Ana María Matute de contes. Acaba de publicar "Quiero ser mayor", la primera aventura d'aquesta escriptora en el món de la literatura infantil.

Què va sentir quan va tenir el seu primer llibre a les mans?

El primer cop que tens un llibre teu a les mans és un moment màgic. És fantàstic veure el teu nom en una portada per primera vegada. En el meu cas, jo tornava d’un viatge llarg per d'Hispano-Amèrica i la capsa m’estava esperant a casa. Va ser el millor que podia trobar en aquell moment. És una sensació preciosa tenir una cosa escrita per tu mateixa. Tot el que escrivim, i per tant, allò que publiquem, té molt a veure amb tot el que som i sentim.

Pot ser negatiu publicar un llibre?

El meu primer llibre, no va ser una mala experiència però sí una cosa que no hauria d’haver fet. Jo, com tants d’altres, vaig córrer massa. És molt fàcil publicar un llibre guiat per la febre editorial, ja que els editors busquin autors joves i desconeguts, però també és molt fàcil equivocar-se. Allò difícil és seguir publicant. El món editorial no és gens líric, ni res del que et puguis pensar. Com amb qualsevol vocació artística, et decep molt veure l’abisme enorme que hi ha entre allò que t’havies imaginat i allò que és realment. En aquest moment has de decidir què vols fer. Jo vaig voler jugar i acceptar les regles que hi havia, i m’hi vaig llançar de cap.

Tan problemàtic va ser el primer contacte amb el món editorial?

Vaig dir sí al primer editor que em va proposar publicar un llibre i va resultar ser el pitjor. De fet, ara crec que va ser una història divertida encara que en aquell moment em va desagradar molt: ell tenia un plet amb un ex-soci i el va perdre. Van obligar el meu editor a retirar tot el que tenia imprès, a refer tots els catàlegs i òbviament a no publicar cap més llibre amb el nom d'aquella editorial. El meu primer llibre va ser l’últim que va sortir amb el segell anterior. Va ser un llibre que va estar dos dies a les llibreries, perquè el van retirar just després de la seva publicació. Pràcticament no va existir.

Com una escriptora supera aquesta entrada accidental al món dels llibres?

En aquell moment, com que per primera vegada acabava de veure el meu nom en una portada, em va saber bastant de greu. Ara, que ja he tingut aquesta sensació altres vegades, m’alegro que les coses hagin anat així. De fet, ara reconec que era un llibre dolent. Va ser un error que no va veure ningú, la qual cosa em produeix una alegria morbosa. És un llibre fantasma, que no existeix i per molt acurada que sigui la persona que el busqui, no el trobarà.

Sempre xperimentes la mateixa il·lusió cada cop que publiques un nou llibre?

Sempre. A part de les novel·les, publico moltes traduccions i edicions diferents de llibres ja existents a les llibreries. Es tracta de llibres que tenen vides paral·leles. Potser fan una mica més d’il·lusió les novel·les noves inèdites que acabes de fer i que es publiquen per primer cop, però en realitat qualsevol llibre que tinguis entre les teves mans i que sigui teu fa moltíssima il·lusió. Hi ha gent que em diu “Tu, com que publiques tant, ja no deus trobar-hi la gràcia”. Però és al contrari; sempre fa gràcia.