diagonal. 20

revista extraoficial de l’etsab Nº20 . N o v e m b r e 2007

revistaetsab@yahoo.es

m e n ú

d e l

d i a

nº20 - Novembre 2007

EDITORIAL Per més informació: revistaetsab@yahoo.es

No podíem amagar la cara de vergonya al passar pel bar de la nostra facultat per dinar o fer un simple cafè i sentir a més d'un preguntar-nos per quan un nou número de Diagonal.

Ens hem fet esperar i hem endarrerit fins i tot massa aquest exemplar que teniu entre mans.

No només el temps s'ha allargat massa havent-hi passat tot un estiu pel mig sinó que potser les expectatives eren molt grans per celebrar els 6 cursos que portem rondant per l'escola. Tot i així no cal desmerèixer el gran treball que s'ha fet amb nous articles i entrevista.

caire festiu i alegre al número 20 mentre que alhora solucionavem una greu falta com la de no haver dedicat cap portada a cap dona! …Inaudit!

Tot això també ens va portar a rumiar si les noies de la nostra facultat van massa atabalades o ens tenen por ja, que la major part de col·laboradors són masculins, i tot plegat no serà per la quantitat de senyores i senyoretes que tenen moltes coses interessants a explicar. Revolució feminista a Diagonal ja!!

Reprenent temes menys exasperants, ens alegra que vells col·laboradors hagin reprès les ganes de seguir participant amb nosaltres després de la seva llarga absència perduts pel món erasmus.

Respecte a la portada creiem necessari la oportunitat d'incloure-hi una gran "musa" en ella per donar un

Director Roger Blasco Tresorera Anna Manyes Secretari Andreu Griñó

Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca

ESCOFET

INDEX

debat i opinió...

ESPAI PARAL.LEL, Etsaweb, i alguns anònims...

eDitorial

Agraïm l'atenció d’en Manuel de Solà-Morales que desinteressadament ha participat en aquesta edició.

Patrimoni maltractat

ETSAweB.net

Manuel de Solà-Morales +

Y SI FUERA . . .

Concurs de poesia El centre Walden DESEMPOLVANDO RINCONES

de Shanghai en Salva

2

Esperem saber de tots vosaltres ben aviat!

TECHNAL

Carles Bàrcena Albert Cabané Dani Carrero, Roger Estivill Mark Antoni Friedhoff Ricard Gratacòs, Cristina Grimaldos, O s c a r Li n a r e s, Paula G. Valdecasas Maria Picassó Jordi Torà, Jade Serra,

p.

Recordeu un cop més que som i serem una revista dirigida a tota la gent de l'ETSAB, elaborada per tots aquells que hi vulguin participar amb la intenció d'informar, fer-se escoltar, generar debat, aprendre i com no riure una estona plegats.

EDITAT AMB L’AJUT DE:

Col.laboren en aquest número:

Portada: Roy gràcies a tots

Alhora agrairem la gran tasca desinteressada que ha realitzat la nostra amiga Anna M. al llarg d'aquets anys al càrrec de la tresoreria de la revista que ara quedarà en mans d'en Ricard G. Moltíssimes gràcies Anna!!! I sort amb tots els teus nous projectes!

L’esquela.

històric

Personatges ETSAB.

... i molt més

m e n ú

d e l

d i a

nº20 - Novembre 2007

debat i opinió...

Cartes enviades a la revista

Lo que vamos a contar a continuación no es una carta, ni siquiera un manifiesto; es una reflexión desde un punto de vista totalmente personal, aunque creemos que refleja más opiniones que la nuestra propia.

Sobretodo supongo que mostrará la de muchos de los Delegados reunidos en Madrid a principios de octubre de 2007, dónde charlamos y debatimos sobre la docencia de la arquitectura, su pasado, presente y futuro.

Esas consideraciones nuestras se enmarcan en un mundo cada vez más especializado, dónde el principal afán de muchos universitarios es convertirse en el máximo especialista en su materia y salir a un mercado laboral cada vez mas especializado. Sin embargo queda aún algún reducto de galos, algunas titulaciones que se niegan a aceptar ciertos cambios que parecen ya inevitables. El caso de la arquitectura es uno de ellos, entre otras muchas cosas porque el concepto de esta titulación es antagónico a la idea de un grado orientado a la especialización.

La visión del mundo de un arquitecto viene siendo desde hace siglos - milenios incluso muy amplia, intentando abarcar desde las técnicas más puras hasta las humanidades o artes.

Actualmente podríamos añadir que abarcamos campos tan distintos cómo la sociología o la gestión, sin olvidar siempre el control y diseño de un proyecto a todas sus escalas.

Esta visión general no es mejor ni peor que otras más especializadas; es simplemente una más de este equipo pluridisciplinar tan necesario hoy en día que debe reflejarse en la sociedad actual y del futuro.

El debate acaecido en la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Madrid el 5 de octubre no tenía que tratar únicamente la relación de la arquitectura con la sociedad y otras titulaciones, también debía debatir ese nuevo modelo docente que viene, que se acerca lento pero imparable, fruto de la convergencia del Espacio Europeo de Educación Superior. Está muy claro que debemos cambiar o reformular los actuales planes de estudio, desordenados, pesados y repetitivos. Es más debemos ampliarlos. Las atribuciones de un arquitecto recién titulado en un futuro deben ser todas las actuales, así pues el grado debe dar todas las competencias necesarias, las que en gran medida se describen en el Libro Blanco de la Arquitectura. Esa cantidad de conocimientos, sumados a su concepto generalista hacen necesaria la exclusión de la titulación de arquitectura de cualquier rama de conocimiento ya que compartimos saberes con todas ellas, pero no podemos formar parte de ellas. Esa exclusión y creación de la rama propia aseguraría también el futuro de la educación y la docencia de la arquitectura una titulación dónde el 80% de los titulados se dedican a ella - con unos baremos sobre publicaciones e investigación muy distintos a, por ejemplo, la medicina o las ingenierías.

En cambio, lo único que se nombró en la mesa redonda realizada en Madrid fue la necesidad de una rama propia y una carrera

de 300 ECTS más PFC, el resto de temas a tratar (acordados previamente en la sectorial de estudiantes en Madrid el día anterior) se quedaron en el tintero. El debate debería y podría haber seguido otro rumbo, más enfocado hacia cómo podemos mejorar los estudios futuros. Estamos de acuerdo que los temas tratados eran necesarios, aunque no los únicos. No era necesario criticar a ingenieros y Ministerio. Asimismo, creemos que el debate se politizó demasiado, llegando a extremos insostenibles y que algunos estudiantes se dejaron llevar (conscientemente o no) por los Colegios de Sevilla y Madrid, muy interesados en criticar tanto al CSCAE cómo al Ministerio.

Una vez escuchada la opinión del Ministerio y sus futuras actuaciones, vimos innecesaria una actuación inminente, ya que éstos se comprometieron a una duración de 300 ECTS + PFC y aclararon que la separación por ramas era meramente burocrática. Por esas razones, no apoyamos las manifestaciones que se han llevado a cabo la semana del 15 al 19 de octubre, organizadas conjuntamente por las Delegaciones de Sevilla y Granada, COAS, COAM, FIDAS, AJAM y algunos estudiantes de Madrid, simplemente porque la vimos innecesarias y demasiado politizadas. El debate sobre la carrera de arquitectura esta abierto, y sigue sobre la mesa, esperamos poder debatir qué es la arquitectura y cómo debemos aprenderla en un futuro no muy lejano.

Albert Cabané Roger Estivill Representantes de los Estudiantes de la ETSAB en Madrid (octubre 2007)

Ja és aquí!

La tercera versió de l'Etsaweb ja està disponible per a tots els estudiants.

La nova web millora continguts, data els comentaris, valora els professors i les optatives i estipula un control de qualitat intern revisat per diversos administradors. Però no patiu, som benevolents i tota col·laboració és benvinguda! Una nova gestió de documents permet penjar exàmens i apunts de forma ràpida i eficaç i a través d'un magnífic formulari, qualsevol usuari pot enviar comentaris de professors nous, documents per assignatures i el que vulgueu que sigui susceptible d'aparèixer a la web.

La nova web s'adapta millor a les necessitats que s'han accentuat per la demanda dels usuaris (o sigui, vosaltres). Els continguts s'ordenen sempre a partir de les assignatures i en el seu interior tot el contingut que correspon a aquesta assignatura: comentaris de professors, frases mítiques i descàrregues de documents.

La nova web inclou els tres curts de Diagonal 649, afegeix una secció de "Pareguts raonables" entre professors i personatges famosos i una pàgina principal dissenyada amb tots els enllaços bàsics per qualsevol estudiant. Òbviament en una destacada posició, sempre visible, l'últim número de la revista Diagonal.

La nova web manté el magnífic fòrum on força estudiants posen en comú temes d'actualitat, dubtes sobre la carrera o simplement s'informa d'activitats (festes, conferències...). Hi predomina un to humorista, distès i col·laborador. Tota la web disposa d'un buscador general i també d'un mapa web per accedir ràpidament a qualsevol apartat.

Ens veiem per aquí o per allà!

Administradors de l'Etsaweb www.etsaweb.net

p.

4

Novembre 2007-

nº20

m e n ú

d e l

d i a

Manuel de Solà-Morales Entrevista de Ricard Gratacòs i Carles Bàrcena.

Dibuix, Maria

Seguidor d'una saga familiar de destacats arquitectes i pensadors de la ciutat, Manuel de Solà-Morales (Barcelona 1939) és un referent internacional en tot allò que avarca el fenomen urbà, tant en el pla teòric com en el pràctic. Des del seu despatx professional ha realitzat tot tipus de projectes arreu d'Europa -Alcoi, Berlín, Barcelona, Grôningen, Leuven, Nàpols, Porto, SaintNazaire, Salzbourg, Trieste...a on tenim exemples construïts de la seva reflexió teòrica, desenvolupada en gran part des del Laboratori d'Urbanisme de l'ETSAB, el qual ha enriquit la visió de la ciutat i els instruments per abordar-la.

Director de l'ETSAB del 1994-1998, actualment és professor i catedràtic del departament d'Urbanística. També és autor de nombrosos articles i llibres, editor de revistes i comissari d'exposicions com Ciutats, Cantonades al Fòrum 2004. Recentment ha aparegut una monografia sobre el seu treball titulada A matter of things que encara no ha estat publicada al nostre país.

Ens rep al seu despatx del departament, on parlem sobre les problemàtiques actuals de la ciutat, de la qual n'és un apassionat, sempre qüestionant-la i reformulant-la...

Tenim la sensació que fa molt anys que s'imparteix la docència de la urbanística de la mateixa manera. Perquè la docència al departament d'urbanística no canvia al mateix ritme que ho fa la ciutat contemporània?

No és exacte del tot que no canviï la docència. Si ho mirem en perspectiva veiem que hi ha canvis en l'atenció a fenòmens més actuals i diferents de la ciutat contemporània. Una altra cosa és que aquests canvis siguin suficients, no ho són.

No és tan fàcil canviar. Hi ha certes inèrcies que el propi sistema pedagògic afavoreix que fa que tendim a l'estabilitat. També és veritat que la ciutat contemporània és una cosa molt fugissera, i molt difícil de reconduir a l'estructura docent de cursos de 200 persones que són poc flexibles en la seva mecànica.

Si ensenyéssim en seminaris de 30 persones, de qualsevol inici en podríem desplegar fils que et podrien portar molt més a prop de la realitat i d'experiències concretes. Actualment hi ha unes rigideses de mètode, que venen donades per l'organització, que fan que no sigui fàcil trobar una forma docent per aquestes matèries tan variades.

La ciutat és cada cop més informe, els estris propis de l'arquitecte -que tenen a veure molt amb la formasón més ineficaços... Els cursos són curts i és difícil arribar a discussions llargues i fructíferes.

Creus que els joves arquitectes, en finalitzar els seus estudis són capaços d'afrontar els nous contextos de la ciutat contemporània?

Segurament, ni els joves ni els vells són capaços de fer-ho! L'escola no

garantitza això i mai ho ha fet.

Podríem pretendre que l'escola donés una mica més de visió, això si. De fet, al departament sempre discutim entre la necessitat de donar instruments professionals que té a veure amb la pretensió de capacitat a l'acabar la carrera - o la necessitat de donar criteris per usar instruments encara que no es coneguin. Què és el que hem de fer? La discussió és contínua i intentem buscar un cert equilibri.

Té prou presència la urbanística en els estudis d'arquitectura?

Les coses no tenen bona pinta. La tendència actual passa per a absorbir l'assignatura dins la mateixa projectació de l'arquitectura i els nous plans d'estudis tendeixen a dir que no hi hagi urbanística en el grau i passi a ser un postgrau. Jo crec que això no acabarà de succeir, tot i que la presència de la reflexió urbanística anirà disminuint dins la carrera. Llavors... sortiran els arquitectes amb visió de ciutat... no!!

El departament sempre ha lluitat per un paral·lelisme dins dels estudis de l'arquitectura i l'urbanisme.

Jo crec que és una llàstima que pugui ser considerat com una especialització posterior ja que el paper de l'arquitecte té una enorme repercussió en la ciutat. Una major consciència de les qüestions urbanes li és imprescindible. Si a Barcelona hi ha hagut una bona qualitat de l'ar-

quitectura urbana és perquè els arquitectes tenen el cap ple d'algunes referències, idees, intencions, paraules... que potser no els capacita per organitzar la ciutat, però sí per entendre que actuen en un context molt ric i complex, amb la necessitat de ser entès, respectat i millorat.

I en el tercer grau a on es podria tractar la temàtica amb major complexitat, s'està abordant massa especialitzada i instrumentalment i, en definitiva, d'una manera reduccionista?

Sembla que al tercer cicle encara cal trobar-li tota la seva dimensió.

Per començar, en tot això dels màsters hi ha un problema de paraules.

Fins ara, la majoria dels màsters tenien una vocació professionalista i avui, en canvi, el màster es planteja com una continuació de la carrera, i per tant, té un caràcter universitari, no tan professional i que se suposa que hauria de recollir tot el dèficit de formació urbanística que els primers graus no donen. Des del meu punt de vista, hi ha una situació de canvi en l'estructura de l'alumnat que ha de tenir aquest nou tipus de màster. Fins ara, els interessos dels estudiants eren bastant instrumentals. En la mesura que el nou màster de recerca hauríem d'esperar que acollís uns arquitectes que volen continuar una formació urbanística hauria de permetre un tipus de cursos més capaços de tractar idees, crítiques i de discussions més formatives. La diferència del tipus d'alumnat es començarà a notar a partir d'ara en la mesura que el departament sigui capaç d'oferir un programa atractiu perquè una part dels estudiants es vegin seduïts per aquest tipus de reflexió. Per tant, estem en una situació d'oportunitat de muntar un nou programa d'urbanisme amb una certa coherència i es deixi de tractar d'una suma d'espurnes que és tal i com és ara.

I què és el que s'ha d'ensenyar en relació amb els problemes que afrontem en la nova ciutat que apareix? Ho diem perquè hi ha molt autors que venen d'altres disciplines que posen en crisi els models i els instruments formals clàssics de la disciplina arquitectònica i n'afegeixen uns altres de menys formals des de l'antropologia, la sociologia... Creus que estan en crisi els instruments que hem après?

No sé si els hem après! (riures).

p.

5

m e n ú

d e l

d i a

Segur que si, que estan en crisi...

Tampoc sé si les crítiques des del camp de les ciències socials són massa fèrtils. Ho són com a comentari i com a crit d'alerta, però ja fa molts anys que alerten sobre la complexitat de fenòmens que es donen en la ciutat, però no s'acaba de demostrar que hi hagi cap proposta realment útil. Les reflexions que fan sí que en són d'útils, i tant!

I n'hi ha moltíssimes.

La crisi dels instruments de la planificació, que té més a veure amb la discussió que comenteu, està reconeguda per tothom. El que no està clara és la manera de sortir-se'n.

Però, tota aquesta discussió més social i transversal, més mixta i híbrida està eclipsant una mica els vertaders objectius de l'urbanisme.

Tota aquesta interdisciplinarietat està bloquejant una discussió interna més ideològica i crítica dins de l'urbanisme. L'urbanisme gairebé no apareix mai com una discussió d'idees, sinó com una qüestió d'oportunitat o de necessitat. Hi ha una manca gran de reflexió que és la que podria permetre un debat sobre els continguts propis de l'urbanisme que són els que poden tenir interès pels arquitectes que s'hi dediquin per tenir criteris i poder triar.

nº20 - Novembre 2007

cions o situacions que no havien estat reconegudes encara.

Amb tots aquests termes i autors s'ha d'anar en compte, ja que normalment són ambivalents. El nolloc és un terme que un autor arrenca per a uns estudis que es fixen en el metro, els aeroports... que són llocs de gran densitat i de gran vitalitat urbana, i per tant els anomena no-llocs com a espais no recone-

en la mesura que transmeten significats i relacions d'interdependència. Com a projectistes de la ciutat, això és el que més ens ha d'interessar. Plens o buits? Continuïtats o discontinuïtats? En el fons no és allò més decisiu a l'hora de fer ciutat. El més important és quan els elements de la ciutat estan carregats d'interdependències. Això és el que hem de saber relacionar,

relacions entre ells?

El meu pensament últimament és insistir en què les coses es pensin en sí mateixes. El que passa és que si les penses molt bé, estaràs incorporant les relacions entre elles. M'interessa molt més el pensament urbanístic inductiu -d'allò concret a allò general- que no pas el deductiu que és el que tradicionalment ha estat funcionant -

guts fins aleshores, però que tenen les mateixes característiques dels llocs històrics (densitat, concentració, varietat...). Però és que aquest mateix terme s'aplica a situacions contraries (absència...). Doncs, les mateixes paraules es troben en diferents ocasions i s'han d'ent e n d r e També hi ha una sèrie d'autors segons el que estan descrivint. que han descrit els nous fenòmens urbans amb termes a priori despectius i pessimistes (els I com podríem treballar i/o interfamosos no-llocs...).

Per pretar aquest nou context? aquests, les noves formes de ciutat i els seus elements despre- Últimament defenso -i n'he escrit nen banalitat, anonimat, no-rela- algunes coses- l'existència d'una ció, no-societat... Hi ha d'altres urbanitat material. La urbanitat i la autors, en canvi, que associen condició de ciutat no està en una valors positius a aquests espais, condició de centralitat o de contientenent-los com a llocs poten- nuïtat física, ni és una condició de cials per fer ciutat, espais plens les persones, ni tan sols de la vida de substància urbana. Creus que social. La urbanitat és una condició la ciutat contemporània està de la matèria. Hi ha coses que són aportant coses positives a la ciu- urbanes a través de la seva matètat i a la societat? ria. Una autopista, un tramvia, un Jo penso que la ciutat contemporà- pàrquing, una paret... són urbans nia és molt més rica del que ha estat mai la ciutat. La gran riquesa de la ciutat dels nostres dies és que ha augmentat enormement la seva varietat. I si sempre la ciutat ha estat el camp de les diferències -i no de les uniformitats- ara ho és més que mai. Ja ho he dit altres cops, pensar que el valor de la ciutat és l'ordre i la uniformitat és negar la ciutat. Ara bé, d'això en podem treure conclusions a tots els nivells? És clar que no, però fonamentalment és així.

I tots aquest termes de no-lloc els hem d'entendre com a categories intel·lectuals per reconèixer condi-

com a projectistes, amb la pedra, l'asfalt, el vidre, el cotxe, el soterrani... Aquest pont entre les coses més generals i les coses concretes és el que guarda el secret de l'urbanisme. És molt difícil de projectar, però molt fàcil de reconèixer-ho després en la realitat. La ciutat contemporània és la que més ens demostra aquestes coses. Una gasolinera és un lloc d'una enorme intensitat perquè està en l'imaginari de les persones, està en el funcionament dels moviments, està en la presència en el paisatge... acaba sent un material, un element, capaç d'incorporar relacions urbanes. Podem discutir eternament sobre paraules, conceptes, categories per descriure els fenòmens urbans... però al final són les coses concretes les que compten.

estructura urbana, pla metropolità, grans infraestructures, d'allà se'n dedueixen unes parts, i després un detall-. Doncs no, no, no! Ja hauríem de ser prou llestos per pensar des de les coses cap al conjunt i no al revés. Alguns diran -però s'ha de pensar, per exemple, el sistema de trens! Evidentment, però pensem-lo com a un element en sí mateix.

la ciutat contemporània és molt més rica del que ha estat mai la ciutat

p.

6

La urbanitat és una condició de la matèria

S'ha de pensar de conjunt, evidentment! Però com es pensa bé de conjunt? Des de les coses i sense fer abstraccions massa grosses. Ja n'hi ha massa d'infraestructuralisme com a criteri. Hem de pensar ja en l'intraestructuralisme, les coses des de dins! S'ha de ser prou capaç de saber trobar en les coses concretes la seva condició general. I això no vol pas dir només les coses petites, també de les grosses! El tamany no és l'escala, les coses I en aquests elements materials grosses no sempre són les que de la urbanitat -un pàrquing, una abasten més, de vegades són les benzinera, un camp de futbol, més petites les que ho fan. una casa...- es poden pensar aïlladament o s'han d'establir Es tractaria de pensar a fons el

Novembre 2007cas particular contra un model genèric?

Primer de tot, jo no crec en la ciutat genèrica! És clar que tot ho pots igualar, però et perds la novel·la!!

L'experiència que tu tens de la ciutat mai és genèrica, per lletja i avorrida que sigui la ciutat! La gent que viu als pobles, són perfectament conscients de la especificitat del lloc a on viuen. L'experiència i la qualitat de l'espai és allò més bonic de l'urbanisme. La cartografia, les estadístiques, les teories han matat en bona part tot això. S'han creat grans sistemes de raonament que tendeixen a dissimular aquestes diferències. Una de les bones coses que ens permet la globalització és a apreciar aquestes diferències dins d'un sistema cada cop més interdependent i menys homogeni.

De cara a Barcelona, quins són els problemes actuals, les possibles solucions i quina ha de ser la manera de pensar-la?

A Barcelona li està costant molt fer el salt a una dimensió metropolitana i territorial més àmplia.

L'estructura administrativa dels municipis funciona massa introvertida i cadascú va a la seva.

La mentalitat no s'acaba d'adaptar.

Per exemple, l'estructura de zones verdes encara és vista des d'un punt de vista molt municipal -i s'han fet coses molt positives-, però això fa que Barcelona encara sigui una mica antiga en aquest sentit. La planificació encara és molt clàssica i encara es pensa en termes tradicionals de plans d'infraestructures, de zones, de reserves... Les infraestructures són molt importants, però no hem de pensar que el principal problema que tenim és aquest. Si d'aquí dos anys tenim uns trens i un aeroport que funcionen mínimament ja estarà tot solucionat? No ho crec pas. Hem de decidir què volem ser. Com Madrid? O com les ciutats holandeses -ciutats de menys d'un milió d'habitants en xarxa- que són les més intel·ligents i modernes?

Aquestes són qüestions bastant bàsiques que ens hem de plantejar.

Quin sistema urbà, territorial, social ens convé?

Tindríem en el model de xarxa de ciutats un model propi a Catalunya?

Jo penso que el model de xarxa necessita ser molt selectiu. Perquè un model de xarxa de ciutat sigui eficaç cal que Granollers, Mollet i Sabadell no tinguin la mateixa importància... Una estratègia territorial passaria per veure quines

nº20

m e n ú

d e l

d i a

mesures, quines distàncies, quines jerarquies... són les necessàries.

Crec que falta pensar més en detall, específicament, el model territorial de Catalunya.

Imaginem que abans que acabi aquesta legislatura el govern aprova la nova distribució territorial de Catalunya i la nova llei d'Àrea Metropolitana de

Barcelona intentant casar-ho tot... encara faltaria lluitar contra un problema present a tota Europa, que és la rigidesa dels Estats-Nació en detriment d'unes àrees metropolitanes europees que busquen ser interdependents i tenir centres de decisió propis. S'han de trencar aquestes estructures tan rígides de gestió?

No crec que s'aprovin totes aquestes lleis, potser en farem alguna aproximació... Ara bé, si jo penso en alguna reforma administrativa no és amb la que s'està parlant.

Mentre hi hagi mil municipis a Catalunya és molt difícil fer urbanisme. Cadascun amb la seva zona industrial, el seu poliesportiu... això és un terrible minifundi urbanístic!

La reforma administrativa que avui es planteja és molt tímida en termes d'una possibilitat de tenir un projecte territorial una mica ambiciós. En urbanisme, mentre hi hagi aquest fraccionament que fa que municipis veïns es facin la punyeta per aconseguir una fàbrica o una empresa... tot és massa difícil.

Aquestes són coses molt bàsiques que estan frenant molt la transformació moderna d'aquest país.

“M'interessa molt més el pensament urbanístic inductiu d'allò concret a allò general- que no pas el deductiu”

Refer això és molt difícil si es comença mirant des de dalt. I si es comença per baix dóna molta feina!

Aquest és el problema! S'ha de conèixer molt tot per decidir què passa en cada lloc. Per això es va inventar el centralisme, perquè des de dalt sempre tot es veu més fàcil.

Si vols anar al revés la feina es multiplica, i en això estem.

p.

7

v o x

p o p u l i

Casa Caritat La Casa de la Caritat seccionada, exemple magnífic d'edifici resolt amb voltes a la catalana

I N C O M P R E N S I Ó

O

D E S T R U C C I Ó ?

Patrimoni maltractat

p.

8

Casa Caritat Moment en què s'estan convertint les voltes a la catalana, en perfecte estat des del segle XIX, en un fals sostre penjat d'una llosa de formigó armat

nº20 - Novembre 2007 per: Cristina Grimaldos

Tots els estudiants que cada dia trepitgem l'escola del número 649 de l'avinguda Diagonal aprenem els mètodes de construcció del segle en el que ens trobem però s'exclouen de les aules els mètodes constructius antics tant importants en la formació de tots aquells que el dia de demà serem arquitectes.

L'arquitecte, com a professional, no tan sols es dedica a l'obra nova, on sí utilitzarà tant els materials com les tècniques constructives del segle XXI, sinó que també és del seu abast, i cada dia ho serà més, la reconstrucció, la rehabilitació i la restauració d'edificis històrics o monuments.

Aquesta carència educativa és la raó per la qual quan hem d'intervenir com a professionals en un edifici "no actual" ens costa comprendre la seva realitat constructiva i pretenem resoldre, per exemple, les deficiències d'una catedral gòtica del segle XIII amb solucions tan anacròniques com el formigó armat.

Perquè el patrimoni és de tots i per a tots, cal que aquells que intervenen, i hi intervendrem, en aquest siguin conscients que les seves modificacions o alteracions passaran a formar part de la història del propi edifici o monument i cal per tant que actuïn amb la responsabilitat que aquest fet els exigeix. Els professionals, ja siguin arquitectes, arquitectes tècnics o enginyers, haurien de saber trobar els recursos tècnics i materials que no donin l'esquena a la feina feta pels nostres antecessors. I La millor manera per conservar el patrimoni arquitectònic històric amb la màxima autenticitat consistirà en aplicar les mateixes solucions de la construcció històrica que fins a dia d'avui han funcionat i funcionen i per tant aquestes s'hauran de conèixer perquè la seva incomprensió pot anar seguida de la seva destrucció.

Per evitar danys irreparables en el patrimoni, els criteris a seguir són segons UNESCOICOMOS (International Council on Monuments and Sites), els següents; 1. abans de fer cap intervenció cal conèixer i comprendre completament l'estructura històrica aplicant diferents tècniques de reconei-

xement i extreure'n les conclusions a partir de la reunió de totes elles. Aquesta primera fase és la que requereix un enfocament més multidisciplinar on poden arribar a participar des d'historiadors fins arquòlegs o geòlegs.

2. Un cop conegut al màxim el monument cal conservar la seva estructura històrica original i, en el cas d'haver de modificar-la mitjançant alguna intervenció, que aquesta sigui com a mínim reversible.

3. A més, en tot moment apostarem per treballar amb els mateixos materials i elements constructius històrics.

Si apliquem aquests criteris evitarem causar danys irreparables en monuments i edificis que formen part del nostre patrimoni i treballarem per conservar, per exemple, i entre molts altres elements constructius històrics, la volta a la catalana, tant maltractada per tots aquells que desconeixen, o no s'han aturat a estudiar, la seva realitat estructural i constructiva i en conseqüència han acabat destruint-la.

Un dels molts exemples de incomprensiódestrucció de la volta a la catalana és el cas de la Casa de la Caritat situada en ple cor de Ciutat Vella i considerat un dels edificis més importants de la història de la ciutat de Barcelona. Construït a principis del segle XIX, actualment forma part del conjunt de recintes que pertanyen al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.

Degut a les obres d'ampliació de l'edifici, la Casa quedà seccionada i desprotegida de la intempèrie durant uns mesos. La pasta de guix amb què es pren la primera capa de rajoles es mullà degut a la pluja, perdé per tant la seva capacitat resistent i part de la volta que queda al descobert es malmeté per no haver estat protegida, però els arquitectes consideraren que la volta, que portava allà en perfecte estat més d'un segle, no era prou resistent ni suficient per continuar resolent l'estructura de l'edifici. D'aquí que decidiren convertir-la en un fals sostre penjat d'una llosa de formigó armat oblidant les elevades qualitats de la volta a la catalana com la seva lleugeresa en relació amb la seva més que considerable capacitat portant.

Incompressions com aquesta poden portarnos a la total destrucció del nostre patrimoni històric.

Per sort , i gràcies a l'esforç de molts professors que són conscients d'aquest buit en la formació de l'arquitecte, encara és possible aprendre a conèixer i entendre com és i com intervenir en el llegat històrico-arquitectònic que ha arribat als nostres dies però que ha de viure encara tants més segles com li sigui possible. Si a tu també t'interessa assolir nous coneixements en aquesta disciplina, perquè aquest llegat pot arribar algun dia a dependre també de tu, tens molts camins per fer-ho. Si encara ets a l'escola pots cursar assignatures optatives com Ànalisi constructiu d'edificis històrics o bé Història de la construcció.

Novembre 2007-

nº20

v o x

p o p u l i

Y SI FUERA . . .

El número 20 de nuestra revista merece un artículo "distinto". He querido que el artículo, más que comunicar, pueda SUGERIR. Un artículo que implique al lector, que lo convierta en algo más que en un mero receptor. Y para ello, una vez más recurro a la sabiduría de Xavier Rubert de Ventós, pues sus palabras explican lo que, en el mejor de los casos, yo sólo soy capaz de intuir vagamente…

"Canetti dudaba de que una fe pueda ser proclamada a menudo sin quedar por ello mismo en entredicho. ¿Y cuántas veces, digo yo, puede proclamarse una idea sin ponerla en peligro? (…) Me ocurre a mi con la teoría lo que con el arte, la política o la teología: que todo lo entiendo hasta que me lo explican, que todo lo creo hasta que me lo exhortan, que todo me emociona hasta que lo invocan y glosan. (…) Igual que no podemos volver a bañarnos en el mismo río, ni comer crudo lo ya hervido, tampoco podemos oír de nuevo aquello que se ha dicho, redicho y aburrido. Cierto que la repetición viva de una historia nos permite re-conocerla y saborearla, que es la forma a la vez más profunda y piadosa de participar en ella.

Pero la pura y dura reiteración institucional de las mismas anécdotas no hace sino piel muerta: un callo o una costra que pronto transforma el testimonio más excepcional en el lugar común más banal. (…) Y es entonces cuando pienso en una parábola que explican en los monasterios budistas a sus neófitos. Érase que era un monje tan santo y tan sabio dicen- que después de toda una vida de estudio y meditación no había dicho nunca ni una sola palabra.

Todos los novicios del monasterio respetaban y reverenciaban su sabiduría, pero al cumplir los ochenta y cinco años y declinar su salud se decidieron a pedirle que hablara, por fin.

- Explicadnos, antes de morir, lo que en estos años habéis aprendido y contemplado. No os vayáis sin dejarnos algo… algo como un pista que nos ayude en nuestro estudio y nos oriente en nuestra contemplación.

El anciano les respondió con una sonrisa, pero siguió callado. A medida que su salud se debilitaba, la impaciencia cundía entre los novicios. Y creció al punto que, ya en el lecho de muerte, comenzaron a gritarle, a zarandearle incluso, para conseguir que soltara aunque fuera una pizca de su tesoro espiritual.

- ¡No seáis egoísta y cruel! No os llevéis todo aquello que habéis acumulado y que puede servirnos como luz y guía.

Pero el anciano seguía silencioso, imperturbable entre los jóvenes que empezaban ya a maltratarlo. Y fue sólo en el momento de exhalar el último suspiro cuando dijo una palabra, su única palabra: - ¡Fuego!

Y el monasterio empezó a arder. Ésta es al eficacia, pienso, que tendría la palabra, cualquier palabra, en la que pusiéramos toda la intensidad que a lo largo de la vida hemos ido dilapidando en las mil y una tonterías que decimos y repetimos sin parar, sin pensar. Una palabra que si fuera "agua" inundaría, que si fuera "primavera" abriría todas las flores, que si fuera frío congelaría el mundo entero".

Y yo me pregunto… ¿y si esa palabra fuese ARQUITECTURA?

Oscar

Linares

p.

9

v o x

p o p u l i

nº20 - Novembre 2007

Concurs de poesia ETSAB 2007-10-02 1r premi: Sense títol

3r premi: Paisatgisme

Pseudònim: Elsa Cap−i−cua

Pseudònim: Arda i Menel

Autor: Anna Reguant

Autor: Raimon Guarro

Descalça sobre el gel

Aviat no existirà l’ hivern.

patinava sobre desitjos i obligacions fins que el dubte fonia el glaç i restava... l’ imprecís.

¿El recordes tot trencant−nos la mirada entre la boira dins els boscos del Montnegre?

Eren faigs i roures, i sureres les columnes amb què els ciclops

2n premi: Tel Aviv

el nostre món reticularen,

Pseudònim: RY24

matí tendre i bosc endins.

Autor: Tomás Iván Alcázar

Tu trenaves el teu pas seguint la traça del sol en els camins

Una copa immensa d’or recollint l’ombra dels núvols:

fets de sauló i també d’enigma

heus aquí el sostre còncau de l’aeroport Ben−Gurion

de les dents de la pissarra.

oferint−se obert al cel, un cocktail de benvinguda que encega amb la brillantor d’un peix d’escates de vidre.

Venedores de perfum, sota la cúpula inversa, es donen massatges d’esquena, somriuen i parlen fluixet.

Sirenes uniformades amb vestits jaqueta verds.

El breu stand al bell mig de l’arxipèlag de taules on executius fullegen l’Haaretz, el Jewish Times.

Fiten l’horari electrònic i alcen les cames quan passa una etíop alta i magra, armada amb l’escombra, el carret

Em falta la passió, en uns apunts o per les aules, i em sobrava imaginant−te, aquest estiu quan em perdia pels pics eterns i el prat immarcescible.

El meu pensament et mirava i els meus ull no et veien.

Alguns parlen de coses,

grinyolant, i treu el polsim als bassals de llum del marbre.

sobre la cota cent trenta−cinc

Si un aeroport és la mà d’un país, alçant−se al cel,

o sobre un plaguicida sistèmic.

a Tel Aviv, dins el guant de seda delicadíssima,

També de la funció dels arbres.

o les zones inundables,

recorro amb la meva maleta els dits enjoiats d’un guerrer que té ambdós peus plens de fang i l’altra mà ben tacada de sang.

Ningú parla de la llum, reverberant a cada pedra i rebotant, fins que ja no hi ha energia.

2n premi: Sentint la sorra entre els dits Pseudònim: Llemosina Autor: Sandra Domènech

La sorra entre les dits sento, enmig d’onades que s’atansen, ara sí − ara no, ara ve − ara torna; vaig mirant vers l’horitzó, caminant sense aturar−me, un peu rere l’altre, em deixo endur pel vent que em guia a tirar endavant, i m’enganyo a mi mateixa, pensant que la terra és plana, que hi ha una infinita línia, dividint el mar i el cel, i, quan hi arribes, pots aixecar la mà, acaronar els núvols, fer un salt, la lluna, fer−ne dos, el sol.

p.

10

Ni tampoc de patis blancs, damunt el mar.

Al pic del juny hi buscaria els teus ulls petits, badats, i tu barallaries els cabells amb la mirada i les teves galtes espremudes i severes.

La figura petita i enclavada i el desert allà on no hi fossis; només genolls flexionats i l’actitud d’aquell moment d’estar tot just a punt d’anar−te’n sempre.

Veig la inquietud de les ninetes i com de difícil és mirar−nos i també què difícil m’és parlar−te.

Així tampoc sé pensar en tu sense pas− sió.

En mi no hi ets, i així no et trobo.

Com no sabent les volicions i faltar les preexistències.

HENRY DAVID THOREAU

W

a

l

d

e

n

Sí, nuestra plática es en habla extraña, sólo el oído avezado puede captar las ondulantes palabras que rompen y mueren contra tus pedregosos labios.

Tu pensamiento fluye sin ruido, como el paso de tus aguas, en volandas sobre ti como la bruma del alba, para que el Alma pasiva pueda inhalarlo y contagiarse de la verdad que quieras expresar.

Hasta las más lejanas estrellas han venido en tropel y se han inclinado para recibir la bendición de tu presencia. Conforme se abría el día se ha exhibido con imparcialidad el sol contra tu estrecho tragaluz, y por ciclos ha rondado la luna este paraje como por doquier, para avisarte de la noche.

Rara fue la nube que por aquí no pasó y sobre tu faz pareció doblemente hermosa.

Mas dime lo que en veinte mil años los vientos han escrito sobre tu bóveda azul, y qué delicado calco ha hecho el sol para tu personal lectura. Algo lo he leído yo en los últimos días, pero seguro que había mucho más para conmover el alma que el ojo humano no vio.

Cuánto daría yo por leer esa luminosa página primera, húmeda de una prensa virginal, cuando el Eurus-Boreas, y la multitud de aéreos pendolistas, por primera vez sus plumas en la bruma sumergieron.

HENRY DAVID THOREAU (1817-1862) NARRA LOS DOS AÑOS, DOS MESES Y DOS DÍAS QUE VIVIÓ EN UNA CABAÑA CONSTRUÍDA POR ÉL MISMO, CERCANA AL LAGO WALDEN POND. CON ESTE PROYECTO DE VIDA SOLITARIA, AL AIRE LIBRE, CULTIVANDO SUS ALIMENTOS Y ESCRIBIENDO SUS VIVENCIAS, THOREAU PRETENDÍA VARIAS COSAS. POR UN LADO, DEMOSTRAR QUE LA VIDA EN LA NATURALEZA ES LA VERDADERA VIDA DEL HOMBRE LIBRE QUE ANSÍE LIBERARSE DE LAS ESCLAVITUDES DE LA SOCIEDAD INDUSTRIAL. POR OTRO, QUE LA COMPRENSIÓN DE LOS RESORTES DE LA NATURALEZA, SUS REGLAS, SUS RECOMPENSAS, SON UN CAMINO QUE EL HOMBRE NO DEBE OLVIDAR. THOREAU FUE AGRIMENSOR, NATURALISTA, CONFERENCIANTE Y FABRICANTE DE LÁPICES. CONSIDERA UN PIONERO DE LA ECOLOGÍA Y DE LA ÉTICA MEDIOAMBIEN-

TALISTA. CON SU ENSAYO "DESOBEDIENCIA CIVIL" (1866) Y SU NEGATIVA A PAGAR IMPUESTOS, DEFIENDE LA ABOLICIÓN DE TODO GOBIERNO, UNA ÉTICA CONTRARIA A LA CAPITALISTA Y BURGUESA Y SE DECLARA ENEMIGO DEL ESTADO. WALDEN, Y TODO EL PENSAMIENTO DE THOREAU, HA GENERADO NUMEROSAS REVERBERACIONES INTELECUALES EN ESCRITOS COMO WALDEN 2 DEL PSIOCOLOGO B.F. SKINNER, Y MOVIMIENTOS ACTIVISTAS SOCIALES. PROPONEMOS DESDE ESPAI PARAL·LEL UN DEBATE EN TORNO A NUESTRO PAPEL EN LA ESTRUCTURACIÓN SOCIAL Y ECONÓMICA. Y LOS LÍMITES A LOS QUE PODEMOS LLEGAR CON ALGUNOS TIPOS DE PROPUESTAS. ¿UNA CIUDAD EN UN BOSQUE? ¿AUTOCONSTRUCCIÓN DE VIVIENDAS? ¿VIVIENDAS CON PRODUCTOS AUTÉNTICAMENTE RECICLADOS? ¿UNA CIUDAD SIN COCHES? Un saludo desde Espai Paral·lel

Novembre 2007-

nยบ20

por: Dani Carrero

p.

11

p l a n e t a r i u m

nº20 - Novembre 2007

El centre històric de Shanghai. Entre ebullició i desaparició Ricard Gratacòs-Batlle maquetes: C. Bàrcena i R. Gratacòs

L'origen modern de Shanghai Degut a la seva posició estratègica -al sud del delta del Yang-tse, al centre de la costa est de la Xina i a prop de ciutats de prestigi artesanalShanghai esdevingué, ja al segle XIII, un important centre manufacturer, un pol d'intercanvis comercials i una de les regions més riques de la Xina.

Però no va ser fins a mitjans del segle XIX que Shanghai es posicionà a nivell internacional.

Els fets que ho desencadenaren foren les Guerres de l'Opi, conflictes que començaren davant la prohibició de l'opi per part de l'emperador xinès i, per tant, del final de la seva exportació a occident. Davant d'això, els anglesos, veient que s'acabava un negoci d'allò més lucratiu decidiren atacar a la Xina per obligarlos a exportar la droga. La guerra acabà amb l'anomenat Tractat de Nankin en què els anglesos pactaven la sessió de Hong Kong i l'obertura de 5 ports comercials d'intercanvi amb occident, a on a més tenien dret d'instal·lar-s'hi i viure-hi.

Evidentment, un d'aquests ports és el de Shanghai, i és a partir d'aquest moment en què podem dir que neix la mítica Shanghai moderna, una ciutat híbrida entre orient i occident, el paradís de l'opi i el prostíbul més gran del món.

Els estrangers -anglesos primer, i més tard americans, francesos, russos i japonesos- s'estableixen a la ciutat en les grans extensions anomenades Concessions. Aquestes porcions de terreny es construeixen amb una forma urbana molt específica.

p.

12

Morfologia urbana de les Concessions: els Lilongs La presència occidental es tradueix en una forma urbana molt concreta que deixa una empremta molt marcada a la ciutat. Tipologia urbana i residencial alhora, els Lilongs s'estenen ràpidament com si contagiessin el territori de les concessions.

Aquesta tipologia representa un híbrid de formes urbanes, un híbrid de cultures: la xinesa present a Shanghai i l'anglesa. El recinte emmurallat a l'època, també anomenat Ciutat Xinesa presenta el que alguns anomenen "teixit informal" de creixement més orgànic i espontani. Es tracta de la forma en què s'havia construït

Shanghai fins a l'època de les concessions estrangeres. És un teixit urbanament riquíssim pel que fa als seus atributs.

La jerarquia de carrers és tan basta i forma un ventall tan ampli que és quasi indefinible per la nostra llengua. També existeix una variada gamma d'espais: públics, semipúblics, semiprivats, privats, ambigus, que normalment es posicionen i ordenen de tal manera que podem fer combinacions molt diferents entre ells, donant com a resultat seqüències espacialment riques i diverses. Aparents atzucacs, es converteixen en interpenetracions inimaginables que ens porten primer per un aparent pati, que comunica amb un carreró que desemboca en una petita plaça a on tothom cuina, i que alhora sembla un final de recorregut -un altre atzucac- però no

Novembre 2007-

p l a n e t a r i u m

nº20

és més que el començament d'una nova seqüència, d'un nou recorregut. Hem d'afegir que entre els diferents espais sempre hi ha filtres de diferents orígens i funcions. Passem constantment per pòrtics, portes, patis...

Tots aquests espais, seqüències i filtres tornen a ser presents a l'interior de l'habitatge. Altells, jerarquia d'altures i de volums, escales de tot tipus, obertures grans, obertures merament funcionals, foscor i llum d'intensitats diferents i variables, moltes famílies, moltes zones de cuina...

Els Lilong, la tipologia que construeixen els anglesos -i més tard americans i francesosquan arriben a Shanghai és una barreja, un híbrid, entre la forma urbana local -aquest teixit informal que explicàvem- i la forma urbana amb què es construïa Londres a base d'agrupacions d'habitatges en filera.

Li, significa comunitat i Long fa referència al sentit de carrer. D'aquesta manera tenim una forma urbana que ve a ser una comunitat agrupada en carrers. Els lilong s'insereixen sobre una malla de carrers més importants i més estructurants que pertanyen al sistema de carrers de la Concessió. Des d'aquest sistema neixen uns altres carrers d'una jerarquia inferior que són els eixos principals del lilong. Aquest serveix de columna vertebral al lilong sencer i des d'ell surten, en forma d'espina, altres carrers d'una mesura inferior que donen accés a les unitats d'habitatge. Els comerços s'acumulen al perímetre, donant continuïtat de façana al carrer i servint al mateix temps de petit recinte per resguardar l'interior de cada lilong.

Els accessos als Lilong són sempre a través de portes i, per tant, sempre ens trobem amb uns sistemes de permeabilitat selectiva que certament donen a l'estructura de Lilong un caràcter veïnal, amb un fort sentit de col·lectivitat i pertinença de l'espai.

De fet, un Lilong és mena de ciutat dins la ciu-

tat. Una vista aèria de Shanghai ens revela immediatament una trama jerarquitzada d'avingudes, carrers, carrerons, passatges... que s'entrellacen en xarxes superposades que mallen la ciutat a diferents escales. És tracta de dues estructures interdependents, una no funciona si no hi és l'altre i a l'inversa. No es pot explicar Shanghai sense els Lilong, però no es poden explicar els Lilong sense Shanghai. Gràcies a aquesta forma urbana hi ha una superposició directa de dos ritmes, de dues velocitats totalment diferents que conviuen. Una és la de la metròpoli amb tota la seva efervescència urbana i ciutadana. L'altra és la lenta velocitat del lilong on l'acumulació de ritmes metropolitans s'atura al seu interior. De sobte, la velocitat disminueix i el ritme es calma.

El sentiment de pertinença, de lloc resguardat, d'un petit món dins d'un gran món es copsa realment a l'ambient.

Normalment la construcció d'un lilong es feia de cop, mitjançant una sola actuació per part d'un promotor privat que després llogava els habitatges (de fet era un sistema semblant a l'anglès). És per això que cada operació de Lilong guarda certa unitat formal. Com es veu en el plànol i sobretot en la maqueta d'anàlisi, els agrupaments d'habitatges es fan en unitats construïdes.

Tornant a una escala més gran, un element a precisar i important de comprendre, és que tot i que el lilong està regulat per aquest sistema de portes del qual parlàvem anteriorment –d’aquesta permeabilitat selectiva- hem de dir que aquestes no es tanquen amb clau, de manera que tothom pot entrar-hi, al lilong, i és per això que la continuïtat de la xarxa de carrers no es

veu mai truncada. Podem destacar la possibilitat d’anar a la deriva a Shanghai, de recórrer la ciutat de centenars i centenars de maneres diferents. Són les traces de la ciutat “informal” i els lilong, que de vegades funcionen com a un mecanisme d’aparició-desaparició, que contribueixen al mite que diu que existeix una vida secreta als Lilongs.

A part de tot això, hem de dir que a mesura que passa el temps la tipologia de Lilong evoluciona, n'hi ha diversos tipus: en forma d'apartament, de ciutat-jardí... El paisatge urbà també canvia depenent de la concessió on ens trobem, per exemple, els carrers de la concessió francesa es caracteritzen per la plantació de plataners.

També a mesura que ha passat el temps, les condicions de vida tant de lilongs com de la ciutat xinesa emmurallada (avui en dia ja no existeix la muralla) s'han anant degradant paulatinament. Diferents processos de densificació per allotjar diferents onades d'immigrants...han col·lapsat de gent el centre ciutat. Hi ha famílies que viuen en espais mínims, gent que ocupa antics espais d'emmagatzemament d'al-

p.

13

p l a n e t a r i u m

tures que oscil·len el 1,20... La higiene que ofereixen els lavabos públics tampoc és suficient per als seus habitants, que és bàsicament el que troben en falta a casa seva. Aquestes precarietats han fet que la regeneració d'aquests teixits lligada a l'especulació immobiliària, a la corrupció urbanísticopolítica i a diferents processos globals, estiguin fent desaparèixer la forma urbana existent i la cultura de l'espai dels habitants del centre de Shanghai.

Dinàmiques globals i complexitat en la regeneració del teixit històric Amb l'arribada dels comunistes al poder i com a càstig, Shanghai va restar oblidada durant dècades ja que era la ciutat més burgesa de la Xina i estava considerada un lloc de depravats.

Però, a inicis dels anys noranta, Deng Xaoping, juntament amb les polítiques d'obertura de mercat i el restabliment de relacions internacionals sòlides, decideix retornar Shanghai al seu lloc.

L'energia acumulada durant tants anys esclata, Shanghai passa a ser una de les quatre municipalitats xineses administrades directament per l'estat i es converteix en el principal motor econòmic del país i en un dels centres financers més importants d'Àsia. Aquests fets fan que Shanghai esdevingui una ciutat en ebullició, que es regenera i pateix canvis morfològics.

nº20 - Novembre 2007

tat antiga- provocant traumes en gran part del seu teixit. No ens referim a traumes solament socials, sinó urbans. Podem parlar de ferides urbanes que han destruït les característiques pròpies d'una cultura de l'espai substituint-les per projectes banals. És veritat que és molt difícil intervenir en un teixit com aquest, que es necessita molta cura i sobretot molt de temps en la seva intervenció.

La contracció del temps i la hipervelocitat de la globalització no ajuden gens a la seva transformació. En realitat, és un teixit tan i tan sensible i amb tants problemes en què s'ha de posar atenció en tots i cadascun dels seus elements que realment, un projecte nou d'esborrar i tornar a començar surt molt més a compte als ulls de l'economia de mercat i són realment els projectes que va portar a terme l'equip municipal de Shanghai (avui en dia a la presó per escàndols urbanístics).

No vull dir que fer grans torres d'habitatges sigui banalitzar la ciutat. El problema dels projectes que s'estan construint a Shanghai és la pèrdua de la complexitat de la planta baixa -i de totes les que reben la seva influència-. Teixits

Són molts els esforços i els canvis de la ciutat per convertir-se en una ciutat dins del panorama mundial. Projectes infraestructurals de gran abast -nou aeroport intercontinental, trens d'alta velocitat, autopistes, port-hub marítim en aigües profundes i districtes econòmics molt importants - el districte de Pudong, amb la Pearl Tower com a símbol- són els paradigmes de tots aquests canvis-. Per fer-nos una idea de la metamorfosi de la ciutat, podem dir que en una mica més d'un segle, Shanghai ha passat de tenir una superfície de 2 km2 -l'antiga ciutat emmurallada xinesa-a 6.340 km2 el 2003 i que la seva àrea metropolitana compta en l'actualitat amb quasi 19 milions d'habitants -la ciutat s'acosta als 10 milions-.

Tota aquesta dinàmica, ha provocat que la Shanghai existent es transformi i regeneri sobre sí mateixa. Aquestes metamorfosis s'estan concentrant en fenòmens de forta verticalització en els teixits urbans que hem explicat -lilongs i ciuEl símbol utilitzat assenyala els que seran deportats del centre ciutat per la regeneració urbana

p.

14

que tenen en la continuïtat la seva principal font de riquesa urbana es transformen en unitats d'actuació recintades que no participen del seu entorn i el seu entorn tampoc les pot enriquir.

Les torres poden tenir una qualitat estètica dubtosa, però en arribar a terra s'haurien d'implicar més al teixits existent, recollint els fluxos de la continuïtat urbana existent i creant-ne de noves. A Àsia, hi ha exemples meravellosos d'urbanitat extremadament fina i complexa pel que fa a la disposició de torres i a la implicació de grans infraestructures a l'hora de fer ciutat (prenem Hong Kong com a paradigma d'aquesta urbanitat exquisida). Allà, es demostra que l'experiència de seqüències espacials urbanes de la nostra contemporaneïtat és comparable, en riquesa, als teixits històrics de Shanghai.

Per acabar, només dir, que les ferides urbanes només han començat i que en breu no quedarà quasi res de tot aquests teixits. La ferida, serà tan gran que esdevindrà mort, mort d'allò urbà, mort d'allò que un dia fou una ciutat urbanament riquíssima i complexa. L'ebullició haurà estat tan forta que haurà esborrat els orígens mateixos de l'efervescència.

Novembre 2007-

e s p e c i a l i t a t s

nº20

d e

l a

c a s a

Mark Antoni Friedhoff

En Salva, les verges, i el porc de can Burgas.

Ja hi havia estat allà dalt, se' n recordava prou bé d' aquell dia de Nadal de feia ara tants anys. Molló era encara un poble allunyat de la febre especuladora que havia esclatat durant la segona meitat del segle vint a molts dels petits municipis de Catalunya.

Però sense voler entrar en aquestes disquisicions, en Salva va retirar la mirada del formós paisatge de crestes de muntanya ondulants, en diferents catifes de verd, per concentrar-la en una taca de color lleuger, on la llum lletosa del sol matiner encara no hi exercia ombres massa dures. Aquesta forma en el paisatge era el campanar d' una de les esglésies del poble, una peça formidable, llampant, d'uns quatre pisos d' altura, coronada per dues obertures el·líptiques i un petit terradet.

-Vinga, va, passa a dins, que se t' acabaran l' esmorzar! (l' àvia el crida) L' interior del menjador, tot guarnit per rebre els homes i dones del poble que venien a ajudar en la mataça (tocava matança del porc) brillava per un raig de sol que entrava de costat, com una cua de gat, gruixut i enèrgic. Xlacc!sllacc! xlec! Sllic! Potser quinze avis van desenfundar llurs navalles de pagès quasi espontàniament fent rebotar petites espurnes de sol, i atacaven el garro i la culana. La resta de l' esmorzar van ser torrades d' allioli amb formatge, xocolata, pernils, galetes, ametlles, avellanes, nous, i aiguardent, ratafia, cafè, i alguna llet amb Colacao…després d' això el fred no es notava…

Baixant pel carrer empedrat va recordar el dia que va caure, amb cinc anyets potser, i es va obrir la cama. Una mala dona del portal d' allí a la dreta li va tirar lleixiu a la ferida. Segurament ara ja era morta ... Que bé, quins pensaments més romàntics. Servirien per amanir una conversa amb aquells companys d' universitat pesats que es creuen interessants només per haver fet un erasmus on van perdre la virginitat… Parlant de virginitats falses…no havia arribat mai a entendre lo de la Mare de Déu…

Dos carrers estrets, gira a l' esquerra, un tros en l' ombra, i vint metres enllà veu l' esplanada. Es va situar davant el portal, cercant la perpendicular en planta per a tirar una foto de la mesopotàmica entrada, tot procurant d' estorbar l' enquadrament de la foto que una dona de tercera edat amb massa grassa saturada que li esbotzava un impermeable Decathlon (segurament reforçat amb fibres de kevlar per poder aguantar una tensió així) intentava fer al seu marit que parlava pel mòbil en castellà. Els set pecats capitals esculpits en la forma de semi-gàrgoles. Que interessant…com si avui dia entressis en la bocana de metro emmarcada per fotografies dels suïcides de l' estació de Sants que sempre es tiren a la via el dia que fas tard. Quin era el propòsit d' allò sinó angoixar els pobres feligresos que tan sí com no es veien a la caldera del Pere Butero. Una noieta del poble, que passejava un conillet blanc, li havia explicat el dia abans que la gent ara ja no anava a missa perquè el capellà tenia un "assunto" amb una francesa de Prats de Molló…Hi ha coses que no canvien…Tres graons amunt, tres graons avall…ahà, la porta donava a sud…a oest no l' havien pogut posar per culpa d'un desnivell massa pronunciat del terreny. Entra dins…uui…que fosc…flaaaasssss…com la mantega sobre l' estufa…la vista s'acostuma a la cavernositat de l' espai interior. Ell sabia que de petit encara no l' havien cremada. El sostre ennegrit pel sutge dels ignorants que van fer brases dels retaules renaixentistes aquell dia de 1936…

-Jodé, Mariano, pero si aquí no hay ná! (la veu de la dona-truja envaeix el seu pensament, i ràpidamnet se la imagina essent cremada per bruixa, o sent atacada per dobermanns nazis famolencs) Però té raó. Aquí no hay nada. Igual que a Sta Maria del Mar… no hi ha res.

El foc purificador retorna l' església a un estat d' austeritat que potser només va durar un o dos anys en acabar de ser completada. Llavors la devien omplir de tapissos, estores, pintures, frescos, espelmes, banderes, mobles, retaules, exvots, confessionaris, crucifixos…

Va caminant cap a l' altar. Conscient dels gruixos d' aire que traspassa, quasi influenciat pels arcs diafragmals de la volta de canó, com endinsant-se pel coll d' un òrgan intern nervat…i el pla de conclusió, el pla aparent consisteix en dues taques cremoses sobre fons obscur en contrallum, contrallum d' àcid alabastre. Són dues noies, embolcallades en teles pesades, quasi islàmicament tapades, només la cara i les mans respiren…

La Verge de les Neus, a la dreta… aha, molt de gust, la Verge de les Neus II a

l' esquerra… encantat de conèixer-la… No s' ho pot creure. Són les dues verges que van salvaguardar de l' incendi! La primera està suplicant, té uns preciosos ulls foscos i ametllats…i si la portéssim a California avui dia segur que li agradaria patinar pel passeig marítim…El seu cabell ondulat podria haver quanyat el Concurso de Pelo Pantene… Però no saps per què suplica, sembla que vulgui plorar…és petita, no pas a escala real sinó a un terç potser… i mentres en Salva es fixa en les estrelletes que giren entorn de la seva testa…un ull, quasi només el de l' esquerra, adverteix que algo s' ha mogut…i entra en el camp visual una capa negra…OSTIA…a tamany real...OSTIA…és l' altra verge…que de prop no li fa pas cap gràcia. Es queda glaçat. Silenci.

De sobte -UUUiiieeeeeekkkkeeiiiUUU!! És el porc que ja el maten. I la verge no el mira…I torna a cridar la pobra bèstia. (ara l' àvia Pina deu estar recollint la sang amb un cossi vora el cap de l' animal) I la verge callada. S' assembla a una mescla entre la ciborg que viu en l' hotel abandonat a Blade Runner i la Blancaneus de Walt Disney… És terrible. El terror glaça aquell aire que li'n separa el rostre del paviment fred.

Negra, la capa, negres els ulls, i negra la fina corona, però rojos aquells estrets llavis cruels i la cara blanca…segur que l' escultor se n' havia enamorat en demanar-la per model…i a ella li feia fàstic… i ara li segueix fent fàstic des d' allà dalt penjada, en Salva, que com tothom, no troba ni un xic de misericòrida en els seus ulls de vidre…

Surt. I la llum de les onze, a Molló ja crema. A fora, la gorda Decathlon ara está acompanyada de dos matrimonis i discuteixen "por qué los catalanes son tan antipáticos" i en Salva pensa en el ganivet de fulla llarga i prima que feia uns minuts devia atravessar el coll del porc de can Burgas…

S' allunya pensant en els porcs…i llavors, pensa en el porc, com a concepte EL PORC… i llavors pensa en els cent seixanta quilos de carn que servirien per fer botifarres, botifarrons, botifarra d' ou, botifarra negra, llonganissa, pernil, orella, morro, peus, botifarra de fetge i cansalada… i mira enrera…ja des del camí de la font…i el campanar, els arcs, la rosassa, les parets que es torcen, el portal, les gàrgoles, el paviment, els graons, les jambes i les columnes…quilos i quilos de pedra, tot pedra… El tocino, la montanya, la carn, la pedra, tot són quilos, tot són categories amagades en l' ambiguïtat inicial de la matèria…i l' arquitecte que com Viollet-le-Duc comenci a disseccionar aquesta arquitectura en alçats i seccions, serà l' únic que realment coneixerà aquesta arquitectura…com el carnisser, que coneix les entranyes del porc.

p.

15

A g e n d a

p.

16

nยบ20 - Novembre 2007

Novembre 2007-

c a f è

nº20

a m b

g e l

L'OUCH!!!, es una associació creada sense ànim de lucre per un grup heterogeni d'estudiants de diferents cursos d'aquesta universitat; degut a la convicció de que la universitat necessita una peça dinamitzadora en termes d'actitud de l'estudiant envers l'escola, la falta d'aquesta classe d'iniciatives desinteressades està ampliant l'abisme entre l'estudiant i la facultat on cursa els seus estudis, al mateix temps la falta d'un espai d'interacció entre els mateixos estudiants està creant una corrent de competitivitat i falta de cohesió en la societat estudiantil.

L'OUCH!!!, que es una associació d'origen plural, catalitza i canalitza els suggeriments i les iniciatives d'oci i cultura dels estudiants, a més a més, de dur a terme l'administració d'una seu social dins del recinte universitari (l'ubicació d'aquest seu és la terrassa exterior de Coderch) en la qual es promou la lliure expressió i l'intercanvi d'opinions entre els diferents estrats de la facultat amb l'objectiu de crear un corrent de participació on la universitat i l'estudiant en surten beneficiats.

L'OUCH!!!

Som tots!

Això, significa que tothom dins de la societat universitaria pot formar part de l'associació, tant alumnat com professorat, totes les idees siguin de l'àmbit que siguin són benvingudes dins a la associació, i que la seu social, no es un àmbit privat, sinó tot el contrari, està obert a tothom

Això es l'OUCH!!! Gaudeix-lo!

H

u

m

o

r

por: Paula

p.

17

c a f è

a m b

g e l

nº20 - Novembre 2007

l’esquela

de Jordi Torà www.gumets.net

El top ten de les ràbies del metro

u.

La gent surt del metro i puja escales a peu. Se sent una dona -

amb veu hornillos- , 'joder, las escaleras no funcionan'. Com si no ho haguéssim vist. Calli la boca i mogui els malucs, senyora.

dos.

Són les vuit del matí. Que surti del metro i faci mala cara

no vol dir que vulgui un diari gratuït. El diari Què és la manera més gran de desaprofitar la cel·lulosa després del paper de vàter. I aquesta classificació qualsevol dia canvia d'ordre.

tres.

Hi ha coses a la vida que és millor no pensar-les. Les

munions de gent pujant unes escales són els llocs idonis on tirar-se un bon pet. El problema és que si jo ho penso, no vull saber qui ho pensa i ho posa en pràctica.

quatre.

p.

18

Camino entre la gent. Sovint penso que algunes

persones haurien de treure's el carnet de caminar.

Senyors! Que hi ha gent al seu voltant!

cinc.

Hi ha alguna cosa mal pensada a les esta-

cions finals de cada línia: lavabos prefabricats per a conductors a les andanes. I sí, finalment queda demostrat, els conductors de metro són humans; la seva merda fa pudor.

sis.

Seus tranquil·lament esperant arribar a la parada,

pensant en vés a saber què. Se sent un mòbil amb la música del David Bisbal, per ficar un exemple suportable.

set.

Toques una paret qualsevol i sense adonar-te'n, una

vegada arribes a destí busques un lavabo per rentar-te les mans. El subconscient és enormement útil, a vegades.

vuit.

Camines pel carrer, fa fred. Camines pel metro, fa

calor. Camines pel carrer, fa calor. Camines pel metro, fa més calor. És increïblement clar que tot plegat és una espècie de venjança de Gea per haver-li perforat la pell i arrancat les ungles.

nou.

'Mujé! Que no sé si esta é la parada - y qué vamo a

hacé! - ya verá, cuando pare saco la cabeza y te lo digo - pué cuidado con la cabeza no se vaya a cerrá la puerta!'

deu.

La música del Bisbal no és la melodia de trucada del

mòbil: un subnormal l'està escoltant a tot drap al seu telèfon perquè li dóna la gana. 'Nen apaga això! - que te saco la navaja!' Em repeteixo contínuament 'millor Bisbal que regaeton'... I Murphy, al metro també hi ha Murphy: al següent tren, segur que toca regaeton.

Novembre 2007-

nº20

Sempre m'emprenya una mica elaborar una revista de 20 pàgines i disposar de material només per a 19, sobretot un cop t'hi trobes al final havent maquetat tot.

No ens posem nerviosos…calma… com l'omplo? Em dic que perquè no aprofitar-lo com una oportunitat per reflexionar una mica.

Si en un rampell de melancolia recuperéssim totes les editorials publicades, des del número 0, podríem pensar que un Projecte sorgit amb tantes energies va passar molt ràpidament a topar-se amb problemes.

Traves que sempre han suposat una sensació de desànim envers l'escola i la participació de la gent. En principi això és el que podríem interpretar dels textos i encara que sempre m'han titllat de catastrofista aquest cop diré que no ha estat del tot així.

Si el panorama fos tan negre com de vegades s'ha sentit parlar dubto molt que aquesta publicació hagués durat tant. Només cal mirar endarrere i veure les precedents revistes sorgides a mans d'alumnes de l'escola de les quals, contades, van arribar a quatre escassos números.

Bàsicament penso que tot ha estat possible per 2 coincidències: Per un costat Diagonal no deixa de ser un grapat de Din A3 que contenen la informació justa, ni més ni menys, perquè passem una estona sabent una mica més del que ens envolta. No deixem de ser una comunitat i sempre és d'agrair que algú ens escolti o en aquest cas, llegeixi.

No volem omplir fulls amb plànols, dibuixos y textos que s'allarguen fins l'infinit.

D'altra banda, existeix sempre en totes les associacions un petit nucli de gent que coordina tot plegat i es carrega a les espatlles la feina més engorrosa.

Un temps enrere tota aquesta tasca la va dur a terme la mateixa persona que va iniciar la publicació, l'Albert Comerma qui uns anys més tard ens deixaria per poder iniciar altres aspiracions professionals i personals.

Els col·laboradors habituals de llavors varem decidir que Diagonal devia continuar i així es va fer, formalitzant tràmits com la paperassa per convertir-nos en associació i distingint ara les 3 figures de director, tresorer i secretari.

Tot plegat ens ha facilitat la gestió econòmica i publicitària amb la qual podem distribuir la nostra revista de manera gratuïta.

Podem dir que aquest sistema funciona i que la gent encara no sembla haver-se cansat de nosaltres per tant res sembla que ens hagi d'impedir continuar.

Llàstima que els contes de fades no siguin gaire populars pels nostres entorns i ara per ara som conscients que tot plegat pot acabar d'un número per l'altre si darrera nostre no hi ha ningú que ens agafi el relleu.

La major part dels col·laboradors són gent que ens ha anat seguint al llarg de la carrera, i poc a poc tots anem dient adéu a aquesta escola. Any rere any veiem que els joves que comencen , la gent de primer, segon i fins i tot els que ara estan a tercer a s'han abstingut força de participar no només amb la revista sinó amb altres activitats...això si.... les arquifestes no deixen de ser un èxit.

Aquesta absència ha fet que un cop arribat a la meta, avui per avui giro el cap i no veig a ningú més enllà de 4rt per que segueixi Diagonal.

Per part nostra i segurament de molts més companys sabrà greu que allò que ja es mou pràcticament sol, on tots els passos difícils semblen haver-se donat, acabi per desaparèixer. Però també som conscients que tot projecte neix, creix i algun dia termina.

Només volia aprofitar aquest full per fer un crit innocent, un tret de bengala lluminosa per si algú ens veu "perduts en la immensa mar blava".

No demanem ni Cervantes ni Picassos (tot i tenir-ne una ja) ànims i poseu-vos en contacte amb nosaltres!

Continuïtat! Us esperem! gràcies a tots,

Roy revistaetsab@yahoo.es

p.

19