Especial Riuades 1962

50 ANYS Riuada 1962 Secci贸 especial en record de les riuades patides al setembre de 1962 Elaborat i publicat a la Revista de Ripollet entre abril i setembre de 2012 Fotografia facilitada per: Carlota Betorz

50 ANYS

Pròleg

Riuada 1962

El Ripoll i Ripollet El Ripoll passa per Ripollet de la mateixa manera que el Pisuerga passa per Valladolid. La diferència rau, entre d’altres coses, en que Valladolid no es diu Pisuergalet.

De tots els pobles de la conca del Ripoll l’únic que pren el nom del riu és Ripollet. Sant Llorenç Savall es podria haver dit Sant Llorenç del Ripoll o Sant Feliu del Racó podria haver estat Sant Feliu del Ripoll o Castellar podria ser Castellripoll, i així podríem seguir amb Sabadell, Barberà del Vallès o d’altres poblacions de la seva llera. Portar el nom del riu no implica tenir-ne el copyright però, certament, ens atorga uns trets característics i propis que emanen del diàleg i la relació, especialment econòmica entre riu i vila.

Que el nom de la vila en faci referència té tot un seguit d’explicacions històriques, però ara no és moment per entrar en detalls i, per aquest motiu, els proposo d’acceptar que aquest sorgeix d’una derivació de la localització davant del riu de l’església parroquial del segle X, Sancti Stephani de Rivipollentis i d’altres semblants que van apareixent als escrits del Cartulari de Sant Cugat al

llarg dels segles X-XII i que afavoririen l’acceptació de Ripollet com a denominació final del nucli urbà.

Ja en el segle X, per a compensar el poc cabal i fer-lo aprofitable, es construí la sèquia Monar per moure els molins i regar les terres properes al decurs del riu.

Mencions a la importància econòmica del riu envers el poble en tenim moltes al llarg del temps com la que apareix en un document signat a Monsó el 29 de Març de 1389 confirmant a Guillem Lagarriga la possessió dels molins, coneguts com a "molins nous", a la parròquia de Sant Esteve de Ripollet.

L’aprofitament del riu no va ésser, amb la modèstia del nostre terme, només industrial: els voltants del riu eren un lloc adequat pel creixement d’arbres (l’any 1753 hi havia censats 11.169 pollancres, la majoria al voltant del riu) i pel conreu d’uns horts que, pràcticament fins la tràgica riuada del 62, seran una font complementària d’ingressos per a les famílies; la llera esdevenia una font de grava i pedres per a la construcció; el riu era, doncs, una bona font d’ingressos i, en certa ma-

nera, Ripollet vivia en harmonia amb el seu riu: fàbriques de batans; molins de paper i fariners; horts; arbres; sorra, i pedres,... i, com a distracció, també servia per pescar algun barb.

La influència del riu sobre la vila la podem també observar en l’arquitectura i la simbologia local. El portal de l’església, d'estil renaixentista del segle XVII té uns pedestals que suporten les columnes on hi ha uns pollets damunt unes pedres del riu, que representen l'escut municipal, tallats a la pedra. També el primer escut municipal que coneixem de 1700 té un pollet damunt d’una pedra, que d’una o altra manera es mantindrà en l’iconografia local al llarg del temps.

Al 1553 hi havia censades a Ripollet unes 110-120 persones que vivien a la parròquia i terme de Sant Esteve de Ripollet. L’any 1717 la població havia crescut fins arribar a les 142 persones censades. A principis del XIX el nombre ja havia pujat fins les 510 i va continuar creixent fins les 1501 de l’any 1901 per arribar fins les 3707 de l’any 1940. Un creixement acceptable pel seu entorn, essent el riu una de les fonts de riquesa per a la població.

Al llarg de tot aquest període, en aquesta relació vila-riu, no tot van ésser flors i violes. El riu, de tant en tant,

recordava els vilatans que formava part de la natura i els va donar més d’un ensurt. Les avingudes d’aigua són una constant al llarg del temps, la primera registrada al Dietari del Consell Barceloní data de 1402 i la ubicació de la vila dalt d’un turó no és, doncs, cap casualitat. Això va fer que els mals de les avingudes, quan es produïen, es concentressin més en l’economia que en les persones. Els vilatans i la vila miraven el riu, era un mateix conjunt l’un formava part d’altre i al inrevés.

El fort desenvolupament econòmic que es produeix a partir dels anys que ens ocupa, els 60, fa que el riu es comenci a veure amb les aigües força brutes: abocaments incontrolats, clavegueram procedent de poblacions que havien multiplicat el nombre d’habitants, fet que feia impossible l’absorció per part de les escasses aigües del riu d’uns detritus que en certes èpoques gairebé superaven el seu cabdal,... A partir d’aquesta època el “riu claveguera” comença a esdevenir una realitat.

I a tot això el setembre del 62 el riu es va engrandir, de tal manera que semblava un veritable mar. A la dècada dels 60, molta població procedent d’altres terres es va establir en molts casos a la llera del riu en barraques o cases d’autoconstrucció.

Ripollet vivia en harmonia amb el riu: fàbriques de batans; molins de paper i fariners; arbres; sorra, i pedres Poblacions com Rubí o Les Fonts i barriades com Les Arenes de Terrassa… en són exemples d’aquesta situació. Allà les rieres en faran una mortaldat. A Ripollet i sense voler ser frívol, no va haver-hi més morts perquè el creixement del poble (uns 11.000 habitants en aquell moment) es va produir a la part nord i pels extrems, tot allargant-se, fet que va evitar en gran part que avui no haguem de parlar, malgrat l´espectacularitat de l’avinguda, de la pèrdua de moltes més vides humanes. La indústria situada a la llera va ésser pràcticament derruïda i els horts completament arrasats .

La riuada va significar quelcom més que el que dolorosament avui recordem, va ésser la visualització terrible d’una evidència: el creixement urbà no es podia seguir planificant sense solta ni volta. A partir d’aquest desastre s’inicia la planificació de forma més acurada i els canvis neper suportar el pes de la població i la modernitat que significava. Va suposar el principi de la davallada d’una forma de vida i, en aquest cas, de la relació amb el riu. L’adequació de la llera va significar un canvi im-

50 ANYS Riuada 1962

FOTOGRAFIES: 1.-Vista General de Ripollet al 1870. És evident la importància dels conreus.

IMATGE EXTRETA DEL LLIBRE ‘Cent Anys d’Història Gràfica 1870 1970’ de R. Martos i Joan Mimó.

2.-Fotografia del pont sobre el riu al 1935, al fons el turó de Montcada.

IMATGE EXTRETA DEL LLIBRE ‘Memòries d’un barri de frontera’ de Carme Aldana 3.-El riu Ripoll després d’unes pluges al 2010.

IMATGE DE L’ARXIU DE LA REVISTA DE RIPOLLET

AUTOR: RAMÓN MARTOS Historiador local

portant en la fesomia del poble, alhora que va permetre el creixement d’aquest per la banda sud (barri de Maragall).

Després de les riuades del 1962 el riu, brut i eixut, deixa d’ésser un lloc de riquesa: els molins van desapareixent, a la nova llera hi tornen a aparèixer alguns horts, ara com objecte de distracció per una part de la població, en la seva major part procedent de la immigració, d’origen camperol. I la sèquia Monar? qui sap per on passa. El riu ara ja no serveix per jugar-hi la canalla, anant a buscar canyes al voltant del corrent i la frontera amb l’altre cantó del poble i Cerdanyola es fa més gran.

La seva funció econòmica es perd i resta com un ample clavegueram d’aigües brutes i escumoses. La relació harmònica es trenca i els vilatans i la vila comencen a viure d’esquena al riu.

Però el Ripoll segueix passant per Ripollet de la mateixa manera que el Pisuerga passa per Valladolid. Després d’anys de desídia, on només importava el creixement pel creixement, s’han produït alguns canvis i una certa recuperació de valors relacionats amb el respecte pel nostre entorn, que apunten a una recuperació si més no, de la llera i les aigües netes per la conca del Ripoll.

La construcció de depuradores i la canalització de les aigües brutes ens fa tornar una altra vegada la mirada al nostre riu i, alhora, ens permet obrir

una nova relació.

Es prou evident que Ripollet no pot tenir un passeig marítim, no es tracta de portar el mar aquí, però si que és possible tenir un passeig fluvial tot aprofitant la conca que va des de Sant Llorenç Savall fins el mar. Una via blava, una zona lúdica i agradable que ens retorni l’antiga relació amb el riu però ara adaptada als requeriments dels nous temps. Alhora, aquesta via blava pot ésser un veritable museu viu aprofitant tot l’entorn industrial i històric del Ripoll, que permeti fer excursions de tot tipus i, perquè no? poder anar a la platja amb bicicleta i veure una altra vegada com els peixos que hi ha en el seu naixement arriben al Besòs.

Apassionem-nos, posem-li imaginació i ganes. Ho podem fer i crec que pot ésser una bona manera de retornar el que als anys 60 es va trencar, la relació entre la vila i el riu o, si ho voleu millor, la integració del conjunt de l’espai de la vila amb un tot.

Cal que l’administració, les entitats i associacions ciutadanes impulsin en el que els correspon i s’impliquin en la consecució de la recuperació. Avui, després de cinquanta anys d’aquell terrible setembre del 62, tirar endavant un projecte de recuperació integral del riu és, potser, el millor homenatge que podem retre als ciutadans que van patir aquell aiguat.

El pont caigut per la segona riuada i al fons el Celler Cooperatiu Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

50 ANYS Riuada 1962

Abans del 62

Vida al voltant del riu tant amb el riu. Tot i la industrialització encara hi havia centenars de camperols al municipi, l’activitat als horts era habitual, fent així de l’espai un petit rebost local.

Als anys 60 el riu Ripoll ja havia deixat de ser un espai verd bucòlic. Les ciutats del seu entorn havien crescut i com passava des dels primers assentaments humans a la comarca feien us de les seves aigües. En aquest temps però, començava a ser un ús poc sostenible i respectuós. La proliferació d’indústries, sobretot del sector tèxtil, prop de la llera i la manca de control l’havien començat a convertir ja en una veritable claveguera. No era estrany veure les aigües brutes i acolorides pels abocaments de les indústries. Un ús que es reforçaria amb la delimitació de la llera després de la riuada.

A Ripollet el creixement dels barris arrel de la immigració no s’havia fet al voltant del riu, que marcava encara la centralitat del municipi. Però en d’altres punts del seu recorregut si que s’havia perdut el respecte al riu, l’augment de població havia provocat assentaments a la mateixa llera. A Ripollet hi havia algunes cases properes, però la majoria de construccions eren de caràcter industrial. .

Abans de la tragèdia aquest ús industrial del riu es feia conservant a la llera conreus d’horta i arbres fruiters, inclús granges avícoles que encara compartien l’espai amb molins, molt importants anys enrere. La població mantenia una relació directa i impor-

FOTOGRAFIES: 1.-Detall del pont de pedra EXTRETA DEL LLIBRE ‘Memòries d’un barri de frontera’ de C. Aldana.

2.-Vista del riu al 1945.

EXTRETA DEL LLIBRE ‘Cent Anys d’Història Gràfica 1870 - 1970’ de R. Martos i J.Mimó.

3.-Carretera de connexió amb Cerdanyola, al fons el barri del Pont Vell.

EXTRETA DEL LLIBRE ‘Memòries d’un barri de frontera’ de C. Aldana.

Dos murs delimiten actualment la llera del Ripoll al seu pas pel nostre municipi. Però fins les riuades de 1962 el riu era més accessible, més proper.

1.-

Ripollet no es podria entendre sense el Ripoll. Com passa a la resta de la comarca les primeres presències humanes trobades se situen prop de rius i rieres, sempre en zones elevades. És el cas dels jaciments de Can Tiana i els Pinetons, Can Llobateres a Barberà, o Can Roqueta a Sabadell.

Com que les oscil·lacions de cabal són un tret característic dels rius i rieres del mediterrani sembla que aquest

3.-

fet sempre ha estat tingut en compte a l’hora de fer-ne ús del Ripoll.

Al segle X la construcció de la sèquia Monar buscava precisament aprofitar l’aigua del riu per moure molins i regar camps, sense dependre tant del seu cabal. L’horta i el conreu proliferaven a l’entorn del riu, les terres de la llera eren força productives. Plantacions i també arbres, destacant la gran presència de pollancres.

La força de l’aigua s’utilitzava en molins, els primers de farina i de batans, és a dir tèxtils. Més tard arribarien els paperers. Va arribar a haver fins a vuit al mateix temps i es van

L’expansió de la indústria va començar a embrutar les aigües del riu en utilitzar-ho com a claveguera

convertir en tot un símbol del municipi. Molí d’en Rata, Can Masachs, d’en Xec o d’en Buxó són alguns dels més anomenats.

De fet la industria del paper i el cartró, i el tèxtil, ambdues relacionades directament amb el riu, van ser durant molt temps un senyal d’identitat de Ripollet.

També s’utilitzaven els rocs de la llera i fins i tot s’havia arribat a pescar, encara que per les condicions del riu mai va ser una activitat gaire important.

El riu és un element vertebrador a la comarca, i al seu pas pel nostre municipi suposava un centre amb vida a una i l’altra banda. Tota l’activitat citada anteriorment però també l’espai verd de la llera i les fonts, com les de Can Tiana o El Petricó el feien 2.-

un indret concorregut.

Al 1894 es va construir el primer pont que permetia creuar el riu amb més seguretat per la coneguda com la carretera de Cerdanyola, camí que estava limitat per plataners. El pont era metàl·lic i setze anys després seria substituït per un de pedra amb fonaments més ampli.

Cal entendre el riu abans dels murs com una extensió del poble, no com una barrera, un límit, un obstacle, concepció que sí que va adquirir més tard amb els murs i la construcció en paral·lel de l’autopista.

El riu ha estat al llarg de la història un recurs aprofitable, un valor positiu, un espai utilitzat i que segons les necessitats de cada moment s’havia emprat d’una manera o altra.

AUTOR: DAVID RÚA

MÉS INFORMACIÓ: Històries de Ripollet Manuel Mogas Cent Anys d’Història Grafica 1870-1970 Ramon Martos i Joan Mimó Memòries d’un barri de frontera Carme Aldana

50 ANYS Riuada 1962

El riu creix

La nit de la tragèdia Va ser de sobte, sorprenent, quan ja era de nit. Durant tot el 25 de setembre de 1962 el temps havia estat plujós. Res de l’altre món. Al vespre es van intensificar les precipitacions però ningú es podia imaginar el que passaria en arribar la foscor.

La majoria de veïns ja dormien. Els que vivien més a prop del riu es van despertar pel soroll o inclús per l’aigua que ja s’acumulava a l’interior de les vivendes. Les cròniques de l’època consideren que a la part alta del riu van caure 225 litres per metre quadrat fet que va provocar un creixement del nivell de l’aigua en alguns punts d’entre 4 i 6 metres d’alçada. Es calcula que van arribar a baixar pel riu en els vint minuts més intensos de la riuada fins a 1.000 metres cúbics per segon.

La tragèdia va acompanyar l’aigua.

Ho va fer gairebé a tots els afluents del Llobregat i el Besòs. A la nostra comarca va afectar especialment les barriades construïdes a tocar de les rieres a Rubí i Terrassa, i pel que fa al Ripoll va provocar molts danys també a Sa-

FOTOGRAFIES: 1.-El dia després de la riuada el fang marcava fins on havia arribat l’aigua més enllà de la llera.

CEDIDA per M. Dolors Torras 2.-Estat en que van quedar les cases de Can Roqueta.

CEDIDA per M. Dolors Torras

1.-

badell. El creixement urbanístic a la llera, barris sencers, i totes les altres construccions existents prop de l’aigua, com ara les fàbriques, molins, magatzems o elements relacionats amb els horts que s’estenien al llarg del Ripoll va fer que les conseqüències de l’aiguat fossin espectaculars.

Els testimonis recorden que en despertar-se alertats pel soroll, l’aigua o les campanes del municipi que tocaven insistentment van veure que el riu envaïa ja des del Pont Vell fins més enllà del carrer Maragall. La situació era dantesca. Sense llum ni telèfon, en la foscor, els veïns veien com pel riu baixaven amb gran força restes materials de construcció, arbres o material industrial.

Van ser moments de gran angoixa. Els qui vivien més a prop del riu van haver de procurar salvar la vida. L’aigua havia entrat a les cases i de cop els hi arribava a la cintura o més enllà en algunes dependències. L’esforç humà propi i l’ajuda desesperada, sense mitjans, d’alguns grups de veïns no van

3.-

poder evitar el drama en algunes famílies.

A casa dels Giménez l’aigua que entrava per la finestra es va endur a dos dels fills, el Fernando, de només 7 anys, i la seva germana Milagros que el portava abraçat per salvar-lo, de 19 anys.

A la vivenda dels Casamitjana a Can Roqueta l’aigua es va endur els tres membres de la família. En Lluís de 77 anys i la Francisca de 61. El fill, l’Enric que tenia 33, es va arriscar a creuar el riu per arribar a la casa però tampoc va poder evitar la tragèdia.

Van ser moments de desesperació.

Un grup de veïns va auxiliar la família Lobato però no van poder salvar la dona, Carme de 44 anys i els dos fills, M. Josefa de només 15 mesos i Manel de 7 anys.

També van perdre la vida al municipi el Juan Torres de 26 anys i l’Antonio Colominas de 16. Es comptabilitzen 10 veïns morts i es va enterrar també al municipi a José Vicente Navarro de 60 anys i trobat al Molí d’en Masachs encara que no vivia al poble.

Són evidentment les històries més

El riu va créixer de cop, la força de l’aigua va destruir cases i fàbriques, es va endur tot el que va trobar

greus, les conseqüències més tràgiques de la riuada, les víctimes mortals que es calcula van superar les 800 persones a tota la comarca.

Però els danys van anar més enllà.

Cases destruïdes, desenes de vivendes plenes de fang on tot es va fer malbé, collites senceres perdudes, fàbriques i magatzems. Nombroses famílies van haver de ser rescatades, va ser el cas del propi alcalde ripolletenc en Manel Masachs. Molts havien salvat la vida però havien perdut tot el que tenien. A tot el Vallès algunes estimacions xifren en més de 4.400 les persones que van perdre l’habitatge.

La nit havia estat llarga i tensa, la riuada havia passat. L’endemà va ser un dia assolellat, el primer de la recuperació. Va ser llavors quan molts veïns van ser conscients del que havia passat. Es van començar a quantificar els danys i es van iniciar els treballs de neteja. Mica en mica s’anaven adonant de la magnitud de la riuada.

Alguns dels danys encara es desconeixien. És el cas del pont de pedra que unia les dues bandes del riu.

Semblava haver superat la força de l’aigua però la seva base havia estat

fortament malmesa i un mes després un nou aiguat, més lleu, l’acabaria ensorrant.

Era el moment de retirar de tota la llera els materials arrossegats fins a Ripollet. Animals morts, restes forestals, de construcció i material divers procedents de les indústries com ara grans peces de roba. També es van posar en marxa iniciatives solidàries i es van obrir línies d’ajuda per aquells que més havien perdut.

Les conseqüències de la riuada eren notícia no només arreu d’Espanya sinó també a l’estranger. El dia després encara no hi havia consciència però la riuada canviaria la vida i la relació amb el riu a tota la comarca.

AUTOR: DAVID RÚA

MÉS INFORMACIÓ: Quan el riu es va convertir en un mar de Ramon Martos. Afegit a l’edició commemorativa d’Històries de Ripollet de Manuel Mogas El dia que el riu va crèixer article de Montse Frisach publicat a la Revista de Ripollet l’agost de 1987 El Ripoll i les seves avingudes M. Sanz. 1983

50 ANYS Riuada 1962

Passada l’aigua

Després de la destrucció

FOTOGRAFIES: 1.-La visita del dictador Francisco Franco va ser tot un esdeveniment CEDIDA per M. Dolors Torras 2.-La riuada viscuda al novembre es va endur el pont de pedra sobre el riu CEDIDA per M. Dolors Torras

L’aiguat i la riuada més tràgica va ser el 25 de setembre però va ser a partir del següent matí que es va veure la magnitud dels danys provocats per l’aigua. La neteja de la llera, l’atenció a les víctimes i la recuperació de la situació va ser llarga i complicada.

Encara avui no hi ha consens sobre els danys que va provocar la riuada. A Ripollet es parla d’entre 80 i 100 milions de pessetes. Per a tota la comarca el Banc d’Espanya va concedir 1.000 milions de pessetes i es va declarar la zona catastròfica. Es van anunciar altres línies d’ajudes a les indústries i famílies afectades, de fet, des de Ripollet es van demanar 118 sol·licituds de subvencions a fons perdut i préstecs, la majoria per a la rehabilitació de zones agrícoles i ramaderes.

Més urgent va ser l’ajuda directa als damnificats i la neteja de la zona. Ja el dia següent de la riuada l’Ajuntament en un ple extraordinari va decidir contractar maquinària i 250 obrers aturats per col·laborar en les tasques de nete-

1.-

ja. Calia treure tots els elements arrossegats per l’aigua i que havien quedat a la llera. Troncs d’arbre i runes però també material tèxtil i maquinaria de grans dimensions. Es va començar a netejar també el fang que tacava l’ampli espai on havia arribat l’aigua, metres enllà d’on habitualment passava el curs del riu.

Paral·lelament es va organitzar l’enterrament col·lectiu dels veïns morts durant la nit, una cerimònia que va aplegar nombrosos veïns que van voler acompanyar així a les famílies de les víctimes.

La prioritat els dies següents va ser donar assistència a les famílies que s’havien quedat sense res. I en aquest aspecte la solidaritat ciutadana va ser vital. Es van organitzar punts centralitzats de distribució de l’ajuda. L’exèrcit i la Creu Roja van distribuir, entre d’altres, matalassos i roba. La societat civil es va entregar. La notícia de la riuada i les imatges captades a zones com Rubí o Terrassa, on havien desaparegut barris sencers, van donar la volta al

2.-

món. Diaris estrangers recollien la tragèdia. Diverses autoritats internacionals van enviar missatges de condol i televisió, premsa i sobretot la ràdio van fer d’altaveu facilitant l’ajuda.

Entre les accions més destacades cal recordar la ‘Operación Urgencia’ i la ‘Operación Dinero’ que dirigides per Joaquín Soler Serrano des de Ràdio Barcelona ja el mateix dia 26 i fins l’octubre van permetre recollir 30 milions de pessetes així com un gran nombre de material, com ara mantes, queviures i roba.

El retorn a la quotidianitat va ser difícil. El rastre de la destrucció s’estenia al riu i a les zones properes on el fang tacava encara carrers del que avui és el barri de Maragall. Les necessitats dels més afectats i la neteja van perllongar l’estat d’excepcionalitat.

També van ser extraordinàries les visites de diverses personalitats. Van venir a la comarca els prínceps, Juan Carlos i Sofia; diversos ministres del govern franquista; alts representants de l’església, i finalment la visita el 2 d’octubre del propi dictador Francisco Franco. L’alcalde, Manel Ma-

“Setmanes després de la tràgica riuada unes noves avingudes es van endur el pont de pedra sobre el riu”

sachs, va ser l’encarregat de rebre el cap de l’estat i explicar-li prop del riu els danys ocasionats. Al juny de 1963 hi hauria una nova visita de Franco, aquesta organitzada amb més temps va fer que se’l rebés, tal i com li agradava al règim, amb un arc triomfal i pancartes on es podia llegir “Ripollet a vuestras órdenes” o “Superado el dolor de ayer, Ripollet saluda al Caudillo con el gozo de hoy”.

Tot plegat va fer ben diferent la tardor del 1962. Uns mesos que encara portarien nous aiguats. Entre el 4 i el 7 de novembre les pluges van tornar a provocar importants avingudes.

En aquests casos els danys van ser insignificants ja que l’aigua passava per un espai gairebé desèrtic, degut a la destrucció de la primera riuada.

A Ripollet una d’aquestes riuades va provocar que tornessin a quedar inservibles les instal·lacions d’alguna fàbrica paperera que ja s’havia tornar a posar en marxa i la conseqüència més greu va ser que es va endur el pont de pedra i part de la carretera que connectava el municipi amb Cerdanyola i que ja havia quedat molt malmès en la riuada de setembre.

La instal·lació per part de l’exèrcit d’un pont provisional va permetre re-

cuperar el pas sobre el riu. Aquesta passarel·la romandria activa fins l’any 1966, quan es va construir el nou pont sobre el riu.

Un altre dels projectes importants que es va perllongar en el temps va ser la construcció dels pisos que havien de destinar-se a aquells que havien perdut la vivenda. Es van projectar al carrer Sant Josep i inicialment eren 50 per ripolletencs i 50 per veïns de Cerdanyola. Però les obres es van endarrerir tant que un cop acabats l’any 1970 els damnificats per la riuada ja havien resolt el seu allotjament. Així els coneguts com ‘pisos del sindicat’ es van oferir a l’Ajuntament de Barcelona per allotjar famílies procedents de les barraques situades a Montjuic.

AUTOR: DAVID RÚA

MÉS INFORMACIÓ: Quan el riu es va convertir en un mar de Ramon Martos. Afegit a l’edició commemorativa d’Històries de Ripollet de Manuel Mogas La riuada del 1962 Recull d’articles inclòs a la revista Vallesos n.3, Editada per Gent i Terra La riuada de 1962 Llibre de Jaume Valls i Vila, 2012

50 ANYS Riuada 1962

Evolució del riu

El Ripoll entre murs

FOTOGRAFIES: 1.-Panoràmica del riu l’any 70, abans de la construcció de l’autopista.

Extreta del llibre ‘Ripollet.

Cent anys d’història gràfica. 1870-1970’ 2.-Les riuades posteriors no han estat gaire problemàtiques ARXIU Revista de Ripollet

La riuada de 1962 va marcar un abans i un després en la relació de la ciutadania amb el riu. La protecció de la llera amb murs, la construcció de l’autopista i el creixement del municipi van fer que el poble donés l’esquena al Ripoll durant dècades.

Un cop ateses les tasques de recuperació de la llera més urgents, l’administració va voler solucionar els problemes derivats de les avingudes d’aigua per sempre.

La Confederació Hidrogràfica del Pirineu Oriental i el Ministeri d’Obres Públiques van ser els encarregats de dur a terme la canalització del riu. Ho van fer construint dos murs, un a cada banda de la llera. Així s’establia una separació física entre les zones habitades i el cabal del riu. I es va fer deixant prou espai com per assumir 1.350 metres cúbics d’aigua per segon, més del doble del màxim registrat durant la riuada de 1962. El projecte es va iniciar al 1963 amb l’expropiació sense compensació dels terrenys que ara queda-

1.-

ven inclosos a la llera.

El pas del temps ha demostrat que la solució és efectiva. Cap de les avingudes d’aigua posteriors a la instal·lació dels murs ha provocats danys de consideració. Al setembre de 1971 ja es va fer evident quan una baixada d’aigua més gran que la del 1962 no va tenir conseqüències tan negatives.

Malgrat que els murs han reduït el perill que significava el riu també han provocat un aïllament que durant anys ha resultat molt negatiu per aquest espai natural. La degradació de la llera que s’havia iniciat a finals dels anys 50 es va accelerar.

Els murs dificulten l’accés al riu i la població va deixar d’anar-hi perquè tampoc se’n feia ús. D’espai central va passar a convertir-se en una element de divisió, una separació de les dues bandes de Ripollet.

Aquesta escletxa es va fer més gran a partir de 1973 amb la construcció de

2.-

l’autopista C-58 que eixamplava encara més el tall. Amb la citada carretera arribarien canvis als ponts. Es construïa un de nou al carrer Tarragona pel trànsit rodat i l’antic passava a ser una passarel·la. El primer es reforçaria 25 anys després i la passarel·la de vianants s’ampliava i es feia gairebé nova al 1999 passant per sobre del vial del Ripoll.

Tot plegat aquests canvis van coincidir amb d’altres molt significatius al municipi. La població gairebé es va triplicar entre 1960 i 1970, arribant als 20.000 habitants, un augment que també es va donar a la resta de la comarca degut a l’arribada de milers de persones provinents d’altres zones d’Espanya. Es passava de poble a ciutat.

A un costat i l’altre del riu Ripoll es van anar construint polígons industrials, a tocar dels murs. El riu va passar a convertir-se en pocs anys en una claveguera. Si ja tenyien les seves aigües a finals dels 50 les empreses tèxtils, amb la proliferació de noves empreses la contaminació va augmentar. Durant dècades l’urbanisme i la ciutadania van donar l’esquena al riu. No era difícil als 80

“Després de construir els murs, es va donar l’esquena al riu i l’espai es va malmetre molt durant dècades”

i 90 trobar a la llera abocadors incontrolats.

La única activitat que es va mantenir dins la llera van ser els horts. Però amb els canvis viscuts l’ocupació es va començar a fer també de manera descontrolada. Es van anar convertint en espais d’oci amb petites construccions, material per fer tancats, etc... que amb el temps acabarien fins i tot regulats pels propis Ajuntaments.

A finals dels 90 es va començar a treballar en la recuperació ecològica del riu. Una tasca que està resultant llarga i complicada però que ja ha donat importants resultats.

Els darrers anys s’ha fet evident la millora de la qualitat de l’aigua del riu, gràcies a la implantació de depuradores i un major control de la contaminació. En paral·lel s’ha anat recuperant la flora i la fauna i fins i tot s’han fet obres per estabilitzar el cabal.

Arrel aquestes actuacions la ciutadania ha tornat a l’entorn del riu. I la necessitat de trobar noves zones d’oci i apropament a la natura han dut a la creació de camins, carrils bici i zones d’esbarjo al llarg de tot el Ri-

poll. A Ripollet aquesta tornada al riu és evident al camí del Vial que es va posar en marxa al 2008 i que ara inclou un carril bici. Cada dia més persones l’utilitzen.

En breu s’espera acabar la connexió del camí fins a Barberà. Més caldrà esperar perquè també s’aconsegueixi la promesa recuperació de la llera.

Des de fa anys se’n parla però primer la manca de concreció i darrerament la crisi econòmica han aturat totes les actuacions.

Ara que fa 50 anys que la natura va recordar el seu potencial seria un bon homenatge aconseguir la recuperació total del riu com espai natural i d’ús social.

AUTOR: DAVID RÚA

MÉS INFORMACIÓ: Quan el riu es va convertir en un mar de Ramon Martos. Afegit a l’edició commemorativa d’Històries de Ripollet de Manuel Mogas Memòries d’un barri de frontera Carme Aldana

50 ANYS

Testimoni

Riuada 1962

AUTOR: ALBERT HERNÀNDEZ

TERESA GIMÉNEZ El 1962 tenia 13 anys. Vivia al carrer Maragall amb els seus pares i dos germans més. L’aigua va rebentar una finestra i va perdre als seus dos germans.

Historiador local

Com recorda aquella nit?

Plovia molt i la meva mare ens va fer anar a dormir aviat. Però al cap d’una estona, ja passada la mitjanit, ens va despertar, perquè hi havia aigua al terra. Em vaig quedar al llit i ma mare va agafar el meu germà petit, però aleshores va entrar l’aigua per la finestra i es va emportar el meu germà. La meva germana el va agafar, però se’ls va emportar a tots dos cap al menjador. Així els van trobar al final, abraçats.

“Vaig quedar en estat de xoc, als meus germans els van trobar junts, abraçats”

I vostè, encara estava al llit?

Sí, l’entrada d’aigua va fer pujar el matalàs i com que el sostre era una mica arquejat, hi havia aire per respirar mentre m’agafava a la llàntia. Els meus pares van acabar a la meva habitació i recordo molts xisclets de la meva mare.

Em vaig agafar del peu del meu pare per sortir de la casa i ja no recordo res més. Estava com en xoc i fins a l’enterrament dels meus germans, amb els crits de la meva mare, no vaig tornar com a despertar. Em vaig preguntar “on érem?” o “què fèiem?”.

va mare o la gran tasca que va fer el mossèn Josep per nosaltres. Vam notar el caliu de la gent, els habitants de Ripollet ens van fer de psicòleg. Pensa que vam sortir sense res de casa, despullats, i ens va vestir la gent.

No va recórrer a ajuda professional?

En aquella època no n’hi havia. Però tampoc ho vam necessitar, perquè la gent del poble es va portar molt bé. No ens van deixar sols en cap moment i la gent pel carrer ens donava diners. Els nois de Sintermetal, per exemple, totes les hores extres li portaven a la me-

Com va ser reprendre la normalitat?

Vam viure uns mesos a diferents cases i ens vam instal·lar una temporada a una llar d’estiueig d’una dona de Barcelona, gràcies a les gestions del mossèn. Al final, dos o tres anys després, el meu pare va comprar els terrenys de l’actual habitatge.

Es podia imaginar que la severa tempesta acabaria amb desastre?

No, però plovia molt. Quan va entrar l’aigua a casa, com que hi havia una piscina fora, em va donar la sensació que es va rebentar. Però no m’imaginava que era de la pluja que queia.

Estat com van quedar els assecadors d’una fà brica Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

50 ANYS

Testimoni

Riuada 1962

JOAQUIM VILA Fa més de 70 anys que viu al poble, concretament al carrer Calvari. Des d’aquí va veure incrèdul la riuada i les seves conseqüències. Va ser un dels molts voluntaris.

Historiador local

Què recorda d’aquella nit?

Baixava més aigua per sota casa que pel propi riu, es va desbordar i a l’arribar al final del carrer Balmes va topar amb un mur, allà es va concentrar i va provocar que entrés a les cases. Hi havia una dona que la van rescatar amb cordes i, ja quan era fora de perill, va agafar un atac de nervis. Estava pujada sobre la taula del menjador amb dues criatures, perquè l’aigua no parava de pujar dins de casa seva. Després d’això va marxar de Ripollet.

Pensa que pel riu baixaven animals, maquinària de fàbriques de Sabadell, trossos molt grans de ferralla... l’aigua s’ho va emportar tot. Tot. Tenia molta força.

Va marxar molta gent aleshores, suposo que per por. Això vol dir que els que es van quedar eren més valents?

No, molta gent va marxar, però els que ho van fer va ser perquè tenien recursos. Els que es van quedar, en canvi, no podien. L’economia d’aquells anys era més pobre.

AUTOR: ALBERT HERNÀNDEZ

Com va actuar davant aquell desastre natural?

Com la majoria de veïns vam sortir al carrer a veure-ho. Una desgràcia. L’endemà, amb bombes de vi, vam anar a ajudar a les cases on més havia afectat l’aigua per treure-la, però n’hi havia molt de fang i això feia que les bom-

“No vaig poder conciliar el son i la majoria de veïns tampoc.

Ripollet no va dormir aquella nit de la riuada” bes s’embossessin. Recordo que fent aquestes tasques es van trobar cadàvers. Horrible. Els cossos es van portar al sindicat, just davant l’església.

Va poder conciliar el son aquella nit?

No, i la majoria dels veïns tampoc. Tothom estava en alerta. Va ser una tempesta molt forta i era molt difícil. Ripollet no va dormir aquella nit.

Com es van organitzar al dia següent amb tots els voluntaris?

Era tot molt improvisat, ho fèiem sobre la marxa. Organització? la que podíem; anàvem buscant la gent i allà on veiem que havia fet més mal l’aigua hi anàvem. Va ser una autèntica desgràcia.

Recordo, per exemple, on hi ha ara la Guàrdia Urbana abans era la casa de Can Roqueta, que li deien així. Doncs, la riera es va emportar mitja casa amb la gent dins.

Prova d’on va arribar l’aigua a l’interior d’una casa Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

50 ANYS

Testimoni

Riuada 1962

CONSOL SERRA Vivia a la fàbrica del Molí d’en Xec quan l’aigua va entrar a la part baixa de la nau. Ella, amb 14 anys, i la seva família eren al pis de dalt i van aconseguir fugir.

Historiador local

Com van escapar de la riuada?

Pel balcó vèiem tota l’aigua que baixava i entrava a la part de sota. Al davant hi havia una figuera i només es veia la copa. I ho veiem gràcies a la il·luminació dels llamps, perquè no hi havia corrent ni res de res. Va ser terrible. Quan va baixar l’aigua el meu pare va dir que havíem de marxar. Vam sortir per darrera i vam enfilar la carretera de Sabadell amb l’aigua que ens arribava per la cintura per fer el camí fins a dalt. Ens agafàvem com si fóssim una cadena, l’un amb l’altre. Érem els meus pares; la meva germana, el meu cunyat i els meus nebots, que va coincidir que van venir aquells dies, i jo. I si miraves cap a Ripollet, quan tronava, semblava ben bé un llac. Era impressionant. M’ha quedat molt gravada aquesta imatge.

Molt arriscat sortir.

El meu pare creia que si venia un altre torrent d’aigua s’emportaria la casa. El camí el coneixíem. L’havíem fet molts cops, però sense aigua és clar. Teníem por que vingués una corrent d’aigua i se’ns endugués. Per sort érem al pis de dalt sinó ja no hi seria.

AUTOR: ALBERT HERNÀNDEZ

Cap a on es dirigien?

A una masia, a Can Pallarès, que donava a la carretera mateix. Ells no sabien el que estava passant. Ens van acollir, van fer-nos un foc i ja al matí, al dia següent, vam tornar i la fàbrica es-

“Vam fugir per darrera la fàbrica per la carretera de Sabadell amb l’aigua que ens arribava per la cintura” tava plena de fang, amb moltes destrosses i fins i tot es va emportar el camió uns metres enllà.

Com va ser reprendre la vida normal a la mateixa casa?

Per sort no vaig perdre cap familiar, però va ser dur. Perquè se’m repetia la imatge de tanta aigua baixant i emportant-se tot el que trobava. I després quan plovia i havies d’anar a dormir estaves una mica inquieta. Però ho vas superant com tot a la vida, si no malament. Però el més important és que no es va perdre a ningú de la família.

Hi havia treballadors a la fàbrica?

Sí, almenys una trentena es van refugiar a l’altra nau, a la part superior, tota la nit. Anaven encenent encenedors ells i així sabíem que estaven bé i nosaltres feiem llums amb la llanterna. Al dia següent van sortir bé.

La riuada va afectar molt la carretera Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

50 ANYS

Testimoni

Riuada 1962

AUTOR: ALBERT HERNÀNDEZ

CARLOTA BETORZ Dormia tranquil·la a la casa de La Sínia quan la van llevar per fugir de l’aigua. Encara tremola quan recorda aquella espera al colomar de casa fins que tot es va calmar.

Què recorda després de llevar-se?

Era una nena, tenia set anys. La meva mare em va posar sobre la taula, on també hi era el meu avi, que estava malalt. Tot era perquè el meu pare havia sentit el soroll del cabal del riu baixar i va començar a mobilitzar la família i a tapar escletxes, petits forats per on podia passar aigua. Tot i així, n’entrava. La casa va quedar envoltada. El meu pare va decidir que havíem d’anar al colomar, la part més alta de l’edifici.

Però per entrar havíem de sortir a fora.

Impossible, per tota l’aigua que hi havia. Vam fer un forat a una paret comuna i vam accedir-hi. Ja allà vam veure, per la finestra, que l’aigua estava a mig metre. Recordo que teníem dos gossos, un estava lligat, i l’altra, una gosseta que vivia en una espècie de galliner, la vaig veure passar sobre un tauló. Em mirava, perquè em veia a la finestra, però no la podíem portar cap a nosaltres. Al final, es va salvar.

Com es van viure aquelles hores?

Recordo que tremolava, però no era ni per la por ni el fred. És una reacció que ja m’ha quedat per sempre. I se’m va fer molt llarga l’espera, no sé el que va durar. Per a mi va ser interminable. Era tanta la preocupació i el neguit que ningú va dormir, ni tan sols parlàvem, més que pel dir el just i necessari. Estàvem tots molts espantats, amb el cor encongit.

“Durant l’espera era tant el neguit que ningú va dormir, ni va parlar, teníem el cor encongit” Quan vàreu sortir?

Quan el nivell de l’aigua va baixar, recordo que el meu pare, amorrat a la finestra, li anava dient a la meva mare: “Maria, ja va baixant”. Aleshores, un grup de persones ens van venir a ajudar a sortir. El meu pare va agafar a coll el meu avi, a mi em va treure un senyor, al meu germà un altre i suposo que a la meva mare també. Tinc molt present d’aquell moment que l’home, que refermava el peu a cada passa, es desviava del camí, perquè coneixia perfectament el recorregut i sabia que hi havia un rec. Pensava: “amb poca aigua que hi ha i encara ens farem mal”.

I la casa, es va recuperar?

Pel que fa al tema mobiliari, crec, no es va recuperar res. Es van fer treballs de reparació durant quatre anys. Passat aquest temps vam tornar-hi i molt bé.

De fet, a mi m’agrada viure a La Sínia.

L’única pega era que quan plovia tenies aquell temor.

Algunes fĂ briques van quedar fortament afectades Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

Interior d’una de les cases afectades Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

L’aigua va ocupar una gran superfície de terreny Fotografia facilitada per: Maria Dolors Torras

50 ANYS Riuada 1962 ‘Apassionem-nos, posem-li imaginació i ganes.

La recuperació integral del riu és, potser, el millor homenatge que podem retre als ciutadans que van patir aquell aiguat’ Ramon Martos