Menorca fa valer la seva cultura marinera

L’obertura de Thalassa, el nou centre dedicat al patrimoni marítim de Menorca, se suma a la declaració de la vela llatina com a bé d’interès cultural immaterial per part del Consell Insular de Menorca, i donarà visibilitat a la riquesa de la cultura menorquina relacionada amb la mar.

L’objectiu és protegir aquest valuós llegat i transmetre’l a les noves generacions.

Text: Antoni Vallejo Ripoll

Quan el passat 26 de març es va celebrar una jornada de portes obertes per donar a conèixer Thalassa, el primer centre dedicat al patrimoni marítim de Menorca, més de mil persones van fer coa per poder ser les primeres a gaudir d’aquest nou i esperat equipament. I és que la inauguració d’aquest espai servirà per omplir un buit inexplicable en una illa com Menorca, que té en la seva relació amb la mar una de les seves principals senyes d’identitat.

El nou centre es podrà visitar de manera gratuïta durant tot l’estiu i està situat a les pedreres de s’Arraval Vella des Castell, davall el camp de futbol, en un espai singular del qual va sortir bona part del marès que va servir per construir el nucli urbà de la població durant els segles XVIII i XIX. El projecte per transformar les antigues pedreres en un lloc càlid i acollidor ha estat un procés llarg, que va començar a prendre forma l’any 2017 i que ha arribat a bon port gràcies a l’esforç conjunt del Consell Insular de Menorca, l’Ajuntament des Castell i l’associació Amics de la Mar Port-Maó, impulsora inicial del projecte.

Enmig d’una gran expectació, el dia de la presentació, la llavors batlessa des Castell, Joana Escandell, va recalcar que «Thalassa servirà per posar en valor la cultura des Castell i de tota Menorca, perquè en aquesta illa tots tenim una relació molt estreta amb la mar. Aquí hi trobaran un contenidor excepcional i un contingut que és un patrimoni de tots els menorquins».

L’EXPOSICIÓ

En total, a Thalassa s’hi poden veure disset barques tradicionals restaurades, algunes de més de cent anys d’antiguitat, a partir de les quals el visitant pot descobrir les diverses tipologies d’embarcacions, la seva evolució i els processos i les tècniques de disseny i construcció, així com les diferents formes de navegar.

Però l’exposició va molt més enllà del patrimoni marítim que conformen els elements materials, i dona un espai important als coneixements, les cançons, els refranys, la toponímia, els costums, les festes i tota la diversitat de béns immaterials relacionats amb la mar.

Així, el centre vol preservar aquest llegat per a les generacions futures, mostrant les relacions de la gent de Menorca amb la mar al llarg de la història i glossant la importància social del món de les embarcacions tradicionals, així com el seu reflex en les diferents manifestacions culturals, des de la literatura fins a la pintura, passant per la música.

Aquesta vida popular a la vora de la mar queda perfectament plasmada en una de les seccions que més interès desperten entre els menorquins que visiten el centre, ja que inclou una selecció de fotografies provinents dels principals arxius de l’illa i de diversos fons privats, que mostren escenes quotidianes de temàtica marinera, així com un recull d’instantànies del fotògraf Toni Vidal (es Castell, 1934). El dia de la inauguració eren moltes les persones que cercaven amb emoció els seus familiars i avantpassats a les fotografies exposades.

El nou equipament, que s’ha finançat a través de l’impost de turisme sostenible, també es vol convertir en un referent pel que fa a la gestió de llegats i a la importància de la promoció de la preservació del medi marí. En aquest sentit, el ja exconseller de Cultura, Educació, Joventut i Esports, Miquel Àngel Maria, remarca que «Thalassa no és un museu, sinó que ha de ser un lloc viu i un centre de difusió, i qui gestioni aquest espai a partir d’ara ha d’impulsar tota mena d’activitats que facin arrelar el patrimoni marítim dins la societat».

Voluntariat

Thalassa no seria possible sense la feina de preservació i difusió que han fet durant dècades les associacions Amics de la Mar de Menorca i Amics de la Mar Port-Maó, que amb molt d’esforç, i sovint sense gaire suport institucional, han preservat físicament les embarcacions que ja no podien navegar. Precisament, aquesta darrera entitat ha aportat totes les barques restaurades que s’exposen al nou centre, així com els principals elements històrics que formen part de la mostra.

A més, a l’antiga pedrera d’en Robadones, situada al camí Verd, entre els municipis de Maó i es Castell, els Amics de la Mar Port-Maó conserven un altre centenar d’embarcacions, que conformen un dels conjunts més complets de barques tradicionals de llenya de la Mediterrània occidental, que es pot visitar de manera gratuïta cada dissabte gràcies als voluntaris.

Des de l’associació, que compta amb una seixantena de socis, el seu president, Tòfol Mus, recorda que «l’entitat va néixer els anys noranta per salvar el patrimoni marítim de l’illa, gràcies a uns visionaris que van començar a recollir embarcacions, i en els estatuts fundacionals ja hi figura la necessitat de crear un centre com Thalassa», i afegeix que «ara comença la feina de difusió i per aquí haurien de passar totes les escoles de Menorca, perquè els al·lots coneguin d’on venen totes aquestes barques i ho puguin transmetre a les generacions futures».

Vela Llatina

La inauguració de Thalassa se suma a la declaració, l’any passat, de la vela llatina com a bé d’interès cultural immaterial (BICIM) per part del Consell Insular de Menorca. Aquesta iniciativa respon al fet que la vela llatina ha estat el sistema de navegació més emprat al llarg de la història a Menorca i a tota la Mediterrània, i és un mètode de navegació que forma part de la cultura marinera de l’illa i de la identitat menorquina. A més, es tracta d’una tècnica respectuosa amb el medi ambient, que representa a la per- fecció els valors de la reserva de biosfera de Menorca. Ara, amb aquest reconeixement, el Consell vol contribuir a preservar i difondre tota aquesta tradició, per tal de mantenir-la viva. «Aquesta figura pretén fer efectiva la salvaguarda de la vela llatina i és una crida a la societat i a les administracions públiques a dedicar esforços a la difusió i preservació d’aquesta manifestació per tal que no mori i es transmeti a les noves generacions», assenyala Miquel Àngel Maria.

AJUTS

Per altra banda, tots aquests esforços de preservació s’han vist reforçats des de fa dos anys per la nova línia d’ajuts que el Consell Insular de Menorca ha posat en marxa per millorar el coneixement, la protecció i la difusió del patrimoni històric de l’illa, inclòs el patrimoni cultural immaterial, i en la qual el patrimoni marítim es considera com un àmbit prioritari d’actuació. L’objectiu és finançar projectes relacionats amb la restauració de barques, la catalogació de documentació o la realització de qualsevol casta d’activitats que permetin estendre el coneixement d’aquest inestimable patrimoni, que dona forma a la identitat i la memòria col·lectiva de tot un poble.

1. Embarcació tradicional a Thalassa. Fotografia: David Arquimbau

2. Instruments de navegació nàutica exposats a Thalassa. Fotografia: David Arquimbau

3. Tòfol Mus, president de l’associació Amics de la Mar Port-Maó, durant una visita al centre Thalassa. Fotografia: David Arquimbau

4, 5 i 6. Imatges del dia de la inauguració del nou centre de Thalassa. Fotografies: Antoni Vallejo

7 i 10. Embarcació tradicional conservada a la pedrera d’en Robadones. Fotografia: David Arquimbau

8 i 9. Fotografies de vaixells i barques al port de Maó. Autor: Salvador Almirall Codina. Arxiu d’Imatge i So de Menorca-CIM

EN ROBADONES, LA PEDRERA QUE CUSTODIA UN GRAN TRESOR

L’antiga pedrera d’en Robadones és un espai màgic i monumental, ple de columnes imponents, que s’ha convertit en una catedral que custodia un gran tresor. En aquest lloc únic, situat al camí Verd, a la línia on es troben els municipis de Maó i es Castell, els Amics de la Mar Port-Maó conserven un centenar d’embarcacions tradicionals menorquines, que es poden visitar cada dissabte.

En Jordi Cárdenas és un jove menorquí que viu la pintura de manera vocacional i vivencial. Amb un art tan allunyat de les convencions academicistes com de les noves formes digitals, les seves obres presenten una ambivalència entre el contingut extravagant i la tècnica d’aspecte formal. Una dualitat que també defineix l’autor, un personatge a cavall entre el rigor i la sàtira, entre la innocència i la forta autoexigència. Ara el coneixerem un poc més.

Hola, Jordi. Com t’agradaria presentar-te? Com un artista local! També puc dir que som en Jordi Cárdenas, des Castell, que vaig camí dels trenta-dos, i som pintor.

D’on et ve aquesta vocació per la pintura? Pint per moltes raons, sobretot familiars. El cunyat de la meva àvia era un pintor paisatgista, que ocasionalment ensenyava a pintar a ma mare. La padrina de ma mare, de Campos, na Margalida F. G., va tenir un antiquari i una galeria d’art que es deia Es Porxo —allà hi van exposar artistes com en Florit Nin. El meu conco per part de pare també és un pintor sevillà, realista i academicista, resident a Còrdova, n’Antonio Clavellino. Per tant, crec que els meus fonaments són molt acadèmics i tradicionals. Des de petit, quan viatjava amb els meus pares a algun museu —especialment a Còrdova— vèiem molts retrats oficials i per a mi era espectacular.

Açò explica que el teu estil tengui reminiscències clàssiques?

M’he esforçat per aprendre el mètode més tradicional, per després poder-lo pervertir. No em consider acadèmic, hi tenc una fixació especial, però no m’hi identific. De fet, tot i la meva fascinació pels retrats oficials, d’adolescent em van atraure moltíssims els grafits murals i la cultura

«Al llarg de la meva carrera els meus interessos han sigut un mix de tot. Encara avui, puc exposar a una sala ben vestit i elegant o pintar dalt del carrer. Al llarg de la meva carrera els meus interessos han estat un mix de tot. Encara avui, puc exposar a una sala ben vestit i elegant o pintar dalt s’Enclusa rodejat de brutor. No crec en els conceptes d’alta i baixa cultura, m’agrada circular per enmig.

Llavors, quin ha sigut el teu recorregut? Com t’has format més enllà de les visites al museu en família?

De petit anava a l’Escola Municipal des Castell, on vaig coincidir amb en Francesc Calvet. Ell va ser el meu primer gran mestre. Després vaig anar a l’Escola d’Art de Menorca, on vaig assumir la primera noció de disciplina. I allà es quan vaig suspendre (riu). Per a mi la pintura era una cosa tan festiva que, de cop, no podia entendre que fos compromesa i seriosa. L’Escola d’Art em va posar els peus en terra i vaig entendre que la pintura era una llenguatge com el de la música, que necessitava passar per unes classes de solfeig. Però no em vaig acabar de casar amb la pintura fins a arribar a l’Escola Superior de la Llotja (Barcelona), on vaig estudiar Arts Aplicades al Mur.

I recentment també has rebut algunes beques des de Menorca que han transformat la teva manera de treballar, no?

L’any 2018 vaig rebre la beca Reynolds. Va ser el meu primer gran reconeixement i em va permetre viatjar sol a Califòrnia a fer un curs de pintura mural. D’allà m’enduc la importància de treballar en l’art públic. Després vaig dedicar cinc setmanes a pintar el mural de la casa Reynolds. I recentment, he guanyat una beca de Quarantine. M’hi vaig presentar perquè a les bases hi deia que treballaríem durant set dies i moltíssimes hores. Desafortunadament jo no tenc temps per pintar totes les hores que voldria, les coses estan complicades per viure com a artista a Menorca. Açò em va animar a participar-hi per intentar produir més. La Fundació Numa, a qui estic molt agraït, ens va concedir la beca a mi i a Theresia Malaise.

I què t’ha aportat Quarantine?

Va ser tot un cúmul d’emocions. Per començar, he canviat el meu mètode de treball. Vincent Desiderio, el professor que vaig tenir durant aquells dies, ens va ensenyar que el procés ja és obra en si mateix, sense haver d’esperar a veure el resultat final.

Llavors és possible ser pintor a Menorca?

Ser pintor professional és molt complicat. Per sort m’agrada molt la docència i puc combinar-ho amb classes particulars i extraescolars. Aquest estiu també faré classes a Hauser & Wirth de dibuix al natural. I també tenc la sort de vendre regularment, una peça petita al mes, més o menys.

I qui són els teus compradors?

Estic encantat perquè la majoria d’obres les venc aquí, a gent de Menorca.

Crec que una cosa que et caracteritza és que no ets gens pudorós a l’hora de mostrar quins son els teus referents... Qui t’inspira actualment?

De la mateix manera que et demanen «qui és el teu millor amic?», jo no tenc cap artista preferit. Sí que és ver que, durant certes temporades, tenc algú a qui no li trec l’ull. Actualment és a l’alemany Ruprecht Von Kaufmann, em fascina el seu tractament de la llum i la forma, a més de les seves temàtiques oníriques, ridícules i els seus ambients nocturns. És de gran influència per a la meva producció actual. També Baldomero Romero, pel tractament que fa del folklore i la dotació conceptual que hi afe- geix: la combinació entre drama i broma. O James Ensor, de qui admir l’obsessió per allò burlesc. Sempre he tingut referents molt actuals, però si mir cap enrere, a nivell de pinzellada he begut del postimpressionisme i també de professors que, tot i no coincidir-hi en qüestions d’estil, m’han marcat per la temàtica, com Vincent Desiderio mateix.

I algun referent local?

Sí, i tant. Artistes transgressors com Quitolomalo o Alejandro Martín. M’inspiren molt perquè sempre exploren els límits estètics i les convencions de l’art. També vaig fer una formació amb Rafael de la Rica. Vaig estar dos estius amb ell i tot i que no he fet servir els procediments hiperrealistes que me va mostrar, sí que volia passar per allà. Ho admir tot d’ell. També he de fer menció a Xavier Salvador, qui m’ha inspirat per la seva visió pictòrica del paisatge de Menorca. Salvador va saber captar molt bé els colors de l’illa. Vaig tenir-hi una molt bona relació, abans que ens deixés recentment.

Així que en la teva obra hi trobam Menorca?

Sí. És una cosa que no esperava, però m’influencia molt la meva residència. Fa un any que vaig tornar a Menorca, després de viure’n cinc a Holanda, i ara m’estan sortint composicions bastant menorquines. L’any passat vaig obtenir l’ajut de minimis per a la creació en arts visuals i audiovisuals del Consell Insular de Menorca i açò m’ha ajudat moltíssim. M’ha duit a treballar amb motius com un test dalt del cap, el cap de cabra, els bujots, els raons... Faig sevir icones del folklore o la cultura popular.

Per tant has produït obra nova amb aquest ajut del Consell?

Gràcies a l’ajut de minimis he desenvolupat aquest projecte que es diu Patètic. Ara faig pintura de format mitjà i la meva idea és que aquests motius que he anat treballant de manera individual s’acabin trobant en pintures de gran format. Les obres mitjanes em funcionen d’artefacte, d’elements des d’on seguir treballant.

És molt curiós com combines iconografia pop amb una tècnica aparentment més clàssica... Les meves obres són un intent d’expressar existencialisme ridícul. M’agrada emprar aquests elements per dotar-los d’un nou sentit, més irònic o satíric. Per exemple, un bujot que, tot i ser un personatge de protesta, acaba destruït. Els elements pop m’ajuden a fugir de les convencions clàssiques. Partesc més o menys d’una imatge concreta per acabar arribant a una qüestió romàntica, onírica o de fracàs: el test que cau de dalt del cap, el raor que lluita per la seva supervivència... Treball molt primitivament, començant des de la imaginació i d’una manera molt bruta, sense haver d’estar esperant al final de l’obra. Els materials també són primitius, m’agrada des del boli bic fins al llapis, el carbonet, oli a l’aigua, la pintura acrílica...

I ja per acabar. Quines son les teves il·lusions futures?

Tenir una exposició individual a Menorca. En vaig fer una a Rotterdam, de la qual estic molt satisfet. Ara estic molt motivat gràcies al projecte Patètic i és un bon moment per visibilitzar-me. I, més endavant, trobar algú que em vulgui representar, açò ja seria fantàstic. M’agradaria que des de Menorca se segueixi apostant per la creació artística. L’art pot ser polític, però no s’hauria de polititzar, els artistes hauríem de rebre més suport. També per part de les galeries que s’han assentat a l’illa durant els darrers anys. Crec que haurien de tenir una major implicació en el panorama artístic local, si no ens poden oferir exposicions perquè el seu target d’artistes està massa cotitzat, almenys que disposin d’un departament d’educació a on els artistes locals puguem participar. Venir a Menorca i fer exposicions d’artistes d’altres bandes està bé, perquè la població d’aquí també necessita saber què hi ha més enllà del litoral, però no implicar-se en el teixit local fa que la galeria s’aprofiti del territori d’una manera especulativa. I açò ens perjudica, no només als artistes.