Issuu on Google+

En directe

EN DIRECTE dimecres, 6 febrer 2013 Cultura|s La Vanguardia 26

Teatre Isabelle Huppert, una de les actrius que millor sap transmetre alhora intel·ligència i sentiment, ha presentat a Brussel·les una lectura de textos de Sade: el vici i la virtut en temps de crisi

Quan Huppert llegeix Sade FERRAN MATEO

Els trastorns solen discórrer ocults, xifrats, darrere d’un mur infranquejable que, en un moment donat, s’esquerda i cedeix. Fins al moment de l’ensorrament tot sembla normal, assumible. La psique, obligada a adaptar-se a unes pautes, s’assembla més a una pintura no figurativa, a les taques de Rorschach, que a un paisatge intel·ligible. Cap actriu contemporània no ha entès això millor que Isabelle Huppert, per a qui la interpretació és la manera de fer brollar a la superfície, sense escarafalls ni estridències, les pertorbacions que tots portem a dins. En poques intèrprets femenines es combina com en ella una intel·ligència freda i refinada amb la capacitat de visitar els diferents i confusos matisos del patiment interior. Va ser als dotze anys quan va veure a la pantalla un dels rostres més recordats de la filmografia russa, el de l’actriu Tatiana Samóilova a Cuando pasan las grullas, pel·lícula guanyadora al Festival de Canes del 1958. Aquesta història sobre la Segona Guerra Mundial en ple desglaç soviètic va marcar una fita en la construcció de personatges femenins complexos i terriblement humans i va fer que Huppert decidís seguir estudis d’interpretació i alhora llicenciar-se en llengües eslaves. Acabaria per guanyar dues Palmes d’Or. La primera per Violette Nozière (1978) de Claude Chabrol, sobre el cas real d’una adolescent que, a la dècada de 1930, porta una doble vida com a prostituta i comet un parricidi. Des d’aleshores ha construït amb voracitat una filmografia (tres títols de mitjana a l’any) eclèctica i meditada que resumeix, pel que fa als realitzadors, el setè art de l’últim mig segle europeu. I no només això. Des del guardonat títol de Chabrol, l’actriu ens ha ofert una galeria de dones pobladores del límit i tan versemblants que, des que vam veure La pianista, pensem que Huppert amaga una fulla d’afaitar a la bossa de mà. Exmonges pornògrafes, mares incestuoses, amants embogides o professores de música sadomasoquistes... I de sobte, una desagradable nit de diumenge, en un escenari de la capital burocràtica d’Europa, Huppert llegeix Sade. Amb Haneke

L’estrena mundial a la sala Henry le Beuf de Brussel·les d’aquesta producció ideada pel filòsof i televisiu Raphaël Enthoven coincideix amb els passis d’Amor, de Michael

Isabelle Huppert lit Sade ‘Justine et Juliette, le vice et la vertu’ PALAIS DES BEAUX-ARTS / BOZAR THEATRE BRUSSEL·LES

Espectacle de Raphaël Enthoven presentat el 27 de gener. www.bozar.be

Retrat de l’actriu francesa Isabelle Huppert © PETER LINDBERGH

Haneke. En un apartament burgès parisenc, immersos en un drama domèstic sense públic, aliens al tràfec del centre cultural i econòmic francès, una parella d’ancians melòmans afronta l’últim acte del teatre de la vida: dins de la fortalesa construïda amb els anys que representen les seves parets atapeïdes de partitures i llibres, vinils i cedés, paisatges a l’oli i fotografies, tot en perfecte ordre, per a un d’ells el cos es converteix en presó i el patiment irromp així impúdicament en aquest bastió com el lladre que, de nit, força el pany. Huppert és la filla que segueix l’existència dels pares des de fora, gairebé

com una intrusa, no per desafecció sinó perquè la vida imposa que els camins s’allunyin amb una naturalitat que de vegades ens angoixa. Huppert no només se sent desconcertada per la impotència. També interpreta un dels moments més durs a què tard o d’hora ens enfrontem: la primera vegada a la casa dels progenitors quan ja no hi són. No som els mateixos en sortir per la porta després de sentir una solitud tan sublim. A Brussel·les, Huppert es va plantar sola al centre de l’escenari dissenyat per Victor Horta i va veure alguna cosa semblant a l’inici d’Amor, un públic omplint l’afora-

ment, expectant davant la imminent interpretació del solista, un joc de miralls que a la sala de cinema produeix una barreja de desassossec i comicitat. Tot just es mou. Talons altíssims que dissimulen la seva baixa estatura, vestit negre cenyit amb incrustacions i la cabellera pèl-roja solta que aparta en moments precisos amb l’excel·lència d’un port de bras. Un senzill efecte de llums marca el canvi de personatge, això és, les dues germanes nascudes de la prolífica ment del marquès de Sade, paradigmes de la virtut i el vici, Justine i Juliette. Però només una intèrpret, una veu que es desdobla, un rostre que ma-


Brighton 64 Esta vez va en serio BCORE, 2012

Sodomia en temps de crisi

La lectura de Sade en plena crisi sistèmica del capitalisme sobrepassa el referent a la sodomia. El món descrit per Sade, el “màrtir de l’ateisme”, és un lloc on regna la indife-

Concerts de presentació

La interpretació és per a Huppert la manera de fer brollar les pertorbacions que tots portem a dins

SALA SOL. MADRID 15 de febrer

rència de les lleis de la naturalesa que disposa que hi hagi uns explotats i uns explotadors i que cada individu es trobi sol en l’univers. Si a més es nega l’existència d’un Déu, com un segle després postularia Nietzsche, no existeixen uns valors morals preestablerts, per la qual cosa la societat civilitzada, una aberració per a Sade, viu en contínua tensió amb els desitjos de cada ciutadà. El cos es converteix llavors en el centre de l’albir. Segons la història de Justine, a més, qui mira pel seu únic benefici és recompensat, i el virtuós, és baldat a cops. “Mentre la màquina tingui sempre la mateixa elasticitat, què li importa a l’Estat el major o menor nombre d’individus que la fan anar...? En una paraula, quan les persones de la nostra classe donen, és només per rebre... Ja estem de tornada d’aquesta mania d’ajudar els altres gratuïtament”, li etziba a Justine el noble que no vol ajudar l’òrfena donant-li una feina sinó que li reclama la seva virginitat. Quan l’espectador escolta Huppert llegir Sade a Brussel·les no rep la bufetada de les invitacions a explorar els diferents orificis del cos sinó la d’aquest món llibertí que campa al seu aire en alguns despatxos, mantenint milions en la pobresa, condemnant a l’atur i a la precarietat. Pur vici. Res que no sàpiguen Berlusconi o StraussKahn. |

SALA ZERO. TARRAGONA 8 de febrer

MUSIC HALL. BARCELONA 22 de febrer

Els Brighton 64 en una imatge actual feta amb motiu de l’edició del nou disc, d’esquerra a dreta, Ricky Gil, Jordi Fontich, Tino Peralbo i Albert Gil FOTO: MIREIA BORDONADA

KIKO AMAT

1. Ho va dir P.P. Arnold: el primer tall és el més profund. En el meu cas, el primer tall me’l van fer els Brighton 64 el 1985, i mai no hi ha hagut manera de cauteritzar-lo; per aquell estigma incorrupte es colarien després la resta de discos que salvarien la meva existència. Però els Brighton 64 van ser el meu primer gran amor, l’amor ximple de la primera morrejada, l’amor que creus que durarà per sempre, el que acaba de manera pèssima, el que no es repeteix i, precisament per això, el que no oblides mai. I ara tornen: els germans Gil (Albert i Ricky), Tino Peralbo i Jordi Fontich. L’ensurt que m’han clavat els Brighton 64 tornant amb un disc és semblant al que m’hauria donat alguna exnòvia guillada plantant-se demà a la porta de casa meva. Amb un nen agafat de la mà. Un nen amb la meva cara. El que vull dir és que la gestió d’aquest tipus de retorns no és una cosa fàcil. Primer de tot: On éreu llavors, quan tant us necessitava?

2. Era una pregunta retòrica. Sé perfectament on eren: dissolts gairebé per força, els pobres. Brighton 64 són el clàssic grup pop martiritzat per la indústria. No van caure per desavinences irreconciliables ni perquè s’hagués assecat el pou de la seva inspiració: el pèrfid nego-

Els Brighton van ser víctimes de la indústria tot i que eren més bons que moltes de les bandes dels vuitanta ci musical va introduir un proverbial mànec d’escombra a les rodes de la seva carrera. Havien començat cap al 1981 al barri de Sant Gervasi, Barcelona, i en set anys van aconseguir llegar dos elapés, dos maxis, un EP i sis singles. La seva va ser la típica carrera avortada que et deixa amb ganes de més durant la resta de la teva vida, com la de Dexys o The Beat. Brighton 64 representen el millor del mo-

disme dels vuitanta: la frescor, el color, la joventut, la innocència. Els seus discos sonaven a 1986, no a 1966: era música moderna de la millor. La primera etapa, fins a l’elapé Haz el amor (Twins, 1985), és pop tibant, fosc i gairebé postpunk. Els hits de l’època exhibeixen una maduresa prematura (com No volverán, sobre els amics perduts) que els separa de la resta de grups pop. Totes aquestes cançons que m’emocionen tant són el so dels meus quinze anys. La meva fortalesa. Cap al 1986 arriba el nou so de B64. S’afegeix l’orgue Vox de Fontich i se senten ecos de The Fleshtones o The Barracudas. Desapareixen els vestits In the city i entren les pintes Jan & Dean: és una explosió juvenil. La seva vibrant nova onada de llauna es torna llavors una fiable caldera de garatge, pop, surf i soul. Molts el consideren el seu millor moment. EMI, de forma desconcertant, opta per arxivar el segon LP i llançar el maxi La casa de la bomba (12", EMI, 1986). Deixant de banda que sigui una idea >

Cultura|s La Vanguardia

dimecres, 6 febrer 2013

Els nois estan bé (24 anys després)

EN DIRECTE

Brighton 64 Torna un dels millors grups de la nova onada espanyola dels vuitanta, vessant mod. El nou disc, ‘Esta vez va en serio’, gravat un quart de segle després de la dissolució, corregeix un gran crim corporatiu

27

tisa, i un text. Les mateixes i úniques armes que el personatge de Los días felices de Beckett. “En totes les ocasions en què se’ns permet la llibertat d’elecció, experimentem dues inspiracions: una ens porta al que anomenem la virtut i una altra a preferir el que entenem per vici. És la història d’aquest xoc el que hem d’analitzar”, exposa Enthoven en enfrontar a les germanes en una mena d’acarament, cada una paradigma d’aquestes dues pulsions. Llançades en la minoria d’edat a la jungla de la vida per la mort sobtada dels pares, cadascuna escollirà un d’aquests dos camins per enfrontar-se a les adversitats: una, Justine, anteposa la rectitud moral i la custòdia de la seva virginitat, sempre assetjada; l’altra es lliura a “la finalitat justifica els mitjans”, això és, comercia amb el seu cos per aconseguir bones rendes.


Cuando Huppert lee a Sade