6 minute read
Experiències i rellevància del joc
Next Article
A pa ro C a rpi B a l l e st e r
La bibliografia científica defineix el joc com allò essencial per a tota la població tant per a grans com per a menuts, si bé se centra en els avantatges que aporta als infants, sobretot pel que fa a la socialització i l’esbarjo. És cert que hi ha posicionaments d’adults, ja siguen mestres o pares, que consideren que jugar és una pèrdua de temps i demanen més deures, activitats extraescolars formatives..., amb l’esperança que els fills arriben a ser uns números uns, que siguen els més llestos i ascendisquen en l’escala social. D’aquesta manera neguen el valor, la necessitat o la importància que el joc té. Obviant aquestes controvèrsies, i centrant-nos en el valor que ha tingut i té per als infants el jugar –qui pot negar-ho– farem una ullada a com hem viscut en la nostra infantesa el joc.
Actualment es parla que el joc i concretament els joguets, no tenen sexe, que totes podem jugar a tot, però quan érem menudes i tant que tenien sexe. Començant perquè l’escola era sexista i les xiquetes no devíem jugar els mateixos jocs que els xiquets de la mateixa edat amb el risc de que si ho fèiem érem etiquetades de xicots i ens feia perdre la nostra feminitat. Les reprimendes estaven servides. Per tant, els jocs més emprats eren amb nines i cuines. De vegades, individualment, agafàvem els papers que volíem i dialogàvem soles amb nosaltres mateixa, adoptant diferents punts de vista sobre el comportament del nostre imaginari fill o filla. Segons la psicologia estaríem gestionant les nostres emocions i perfilant els rols observats al nostre voltant, assumint-los i identificant-nos. I encara no teníem la tv per reforçar-los. No tot, però, era joc individual. Ja al pati de l’escola ens agrupàvem per jugar al sambori i a la corda, fonamentalment. En aquests jocs la norma de com pagàvem (el càstig) per haver-hi xafat la corda o la ratlla ens deixava fora de joc en un, i en l’altre ens feia seguir menant per aquelles que tenien més habilitat psicomotora o simplement més sort. Calia, segons el temps que es tenia,
seguir menant per a aquelles més hàbils, estirar la corda o canviar-ne mínimament el ritme per «facilitar» que pogueren pagar i lliurar-se així de seguir menant.
A l’eixida de l’escola i moltes vegades a la porta de la mateixa, estaven els jocs de pilota que eren els més habituals. Era una pilota menuda que llançàvem a la paret, la fèiem botar i la recollíem adoptant distintes figures: de cara, d’esquena, creuant els braços, per sota de la cama, etc., segons el número que acompanyava a la figura. Clar, la pilota havia de ser recollida amb cadascuna d’aquestes figures, sinó es «pagava» i calia deixar el joc momentàniament. Tot un conjunt d’habilitats psicomotores, de respectar normes i de recompte matemàtic bàsic.
L’aprenentatge de les matemàtiques i les negociacions de mercat continuaven amb l’intercanvi dels cromos de les pel·lícules: Sisí (l’emperadriu), Ben Hur que, entre moltes altres, eren les col·leccions que s’estilaven.
En temps de primavera s’afegia aquests jocs l’escubidú que tenia com a recompensa, després de fer el trenat, el poder lluir el resultat en forma de polseres o qualsevol altra ornamentació. La combinació de colors i el nombre de fils a mesclar contribuïen a què el resultat fora més o menys espectacular. En moltes sessions d’aquesta activitat sovint la més manyosa ensenyava a la resta el que sabia, i es fomentava, per tant, l’admiració i l’amistat.
De menudes durant les vacances de Pasqua i aprofitant que encara no es tenia edat d’anar als masets per menjar la mona, pujàvem al terrat de les cases per berenar i jugar. De vegades els jocs consistien en provocar alguna veïna que tenia la roba estesa ruixant-li-la i preguntant-li si havia plogut i perquè no ens pillara ens amagàvem perquè no sabera qui ho havia fet (cal dir que a la distància que estàvem era molt poc probable que encertàrem a mullar-la). De vegades era més divertit que el joc d’»un ,dos, tres...paret» o el que mentre una pagava –amb el ulls tapats– la resta ens amagàvem per diferents llocs de la casa, o al carrer.
Amb el bon temps, entrada la primavera, també solíem replegar les fulles de les moreres per tindre cura dels cucs de seda i veure la transformació dels capolls que ben bé acabàvem abandonant abans de concloure el procés de recollir el resultat de la cura que teníem durant el temps que durava la transformació.
Més a l’estiu i aprofitant els tolls xicotets d’aigua que quedaven després que les dones netejaren les voreres, el joc consistia en caçar els pixavins de tot tipus que apareixien. Els més comuns a la ciutat eren els rojos o aquells més menuts o prims que anomenàvem toreros. No era difícil atrapar-los i una vegada agafats, posàvem el dit entre les potes perquè caminaren, posar-los la cua entre aquelles o la boca perquè la mossegaren i una estona després amollar-los i tornar-los a caçar si es quedaven per allí. Entre la cura dels cucs de seda i la cacera dels pixavins ens aproximaven a conéixer la natura que trobàvem a la ciutat.
Els joguets que teníem i féiem servir eren escassos i ben barats. Fonamentalment alguna NINA, a la qual li assignàvem l’edat que ens interessava en cada moment. Per jugar també féiem servir: LA CORDA , que tenia moltes funcions perquè l’empràvem per saltar individualment o en grup, la féiem servir també per fer rogle i tancar alguna al mig i fer-la rodar, o bé estirar per saber quin grup tenia més força i podia superar la ratlla marcada a terra i declarar el grup guanyador; EL MOCADOR que consistia a fer una carrera simultània entre dos infants de grups contraris i veure quin era més ràpid; LA PILOTA amb la seua gran diversitat de variants. Jugàvem molt a capturar bestioles, com els esmentats pixavins, i també granotes o cullerots. Hi havia molts altres jocs on no necessitàvem cap mena d’estri, perquè s’adaptaven a l’espai de què es disposava per jugar a amagar, a endevinar paraules, etc.
A banda de la funció d’esbarjo que té el joc, també és una font d’aprenentatge de tot allò que és necessari per desenvolupar-nos com a persones. L’orientació espacial, les matemàtiques, el respecte a les normes en grup així com poder escapolir-nos d’aquelles altres que ens eren menys favorables per la seua durada o per sentir malmès el nostre orgull, eren les característiques que estaven presents en el joc, així com l’aprenentatge realitzat, sense adonar-nos, entre iguals, fent aquesta experiència més agradable que la que es feia a l’aula, que solia estar més allunyada d’allò quotidià i estava regida per un adult amb més poder, que ens deixava sense gaire marge, o cap, per la rèplica.
Si bé el joc pot incloure tot aquest aprenentatge, quan les xiquetes i xiquets juguen no miren altra finalitat que passar-s’ho bé. En el desenvolupament de la societat i amb ella les distintes teories que tracten d’explicar-ho a partir de l’observació del que fan els infants de manera més espontània apareixen les distintes classificacions del joc d’acord amb allò que desenvolupen i com es duu a terme. D’aquesta manera es parla de jocs d’interior o exterior, individual o simultani, sensorial, motor, simbòlic, d’imitació, verbals, de memòria, etc., d’acord a les capacitats que desenvolupen. Tot açò, de forma no intencionada, ha estat present en els jocs realitzats en la nostra infantesa atenent fonamentalment, des de la visió de l’infant, el passar-ho bé i «lliurar-se» dels aprenentatges «obligats» que limiten en molts casos la motivació de gaudir i explorar l’entorn sense cap objectiu concret.
