La ciutat i la infantesa

M iq u e l G ó e z i G a r é s

Al país de la infantesa hi ha il·lusions a les palpentes Al país que jo ara enyore hi guarde un tresor secret un lligam que mai no es trenca un amor que mai no es perd. Obrint pas, «Al pais de l’olivera»

Per començar, on estem?La ciutat que tenim –capital del riu Sec– no està preparada per acollir els seus habitants i, de manera especial, no està pensada perquè els infants puguen gaudir-la: no disposa de llocs habilitats per als jocs i aventures de la canalla, o bé se’ls clou i aïlla en llocs concrets on els jocs que hi ha tenen poc recorregut imaginatiu; no hi ha arbres que es puguen emprar perquè la xicalla faça allò que puga imaginar (pujar-hi, construir casetes dalt de l’arbre, muntar un observatori en alçada...); no hi ha places amb elements naturals i oberts al joc on es puga fer construccions diverses, i amb lloc a prop on els adults puguen tindre cura...; i tot vora casa on siga fàcil jugar i conéixer companys del barri per fer vida social amb gent del propi carrer. En qualsevol cas, són espais de joc d’ús limitat i amb prohibicions. I actualment eixir a jugar al carrer, tal com estan les ciutats, és poc recomanable i perillós. És imprescindible canviar aquesta manera de veure la mecànica del lleure que utilitza la mainada, no per nostàlgia, sinó perquè així ho practicaven d’infants, quan els carrers quasi «eren nostres». Caldrà proposar un disseny urbà i fer una ciutat on «que els nens facin ús de l’urbanisme

tot explorant la seva psicomotricitat i creant jocs imaginatius que els equipaments infantils (actuals) no permeten». 1

NOTES D’UN TEMPS PASSAT

D’entrada convé aclarir que la ciutat durant la nostra infantesa, allà pels anys cinquanta i seixanta, tampoc no estava feta ni urbanitzada pensant amb la canalla. La planificació també era poca o nul·la i, com ara, es prenia com a mesura els adults, la indústria, i els vehicles de transport que s’albiraven. Es a dir, la base de la planificació urbana era l’economia (la indústria, la construcció d’habitatges,...) i no, com caldria haver fet, agafar com a mesura tota la ciutadania (dones, infants, ancians...) i llurs necessitats i opinions, ja que tothom l’habitava, a fi d’organitzar la ciutat i també pensant en qui hauria de viure en el futur.

Era habitual que els jocs es feren al carrer 2 i només s’emprava l’interior de les cases quan plovia i, sempre que es podia, es canviava de casa. Calia conèixer on vivia cada infant! Així doncs, el carrer era sempre dels infants, xiquets i xiquetes: jocs de ball, de saltar, jocs de terra, de fer camins i sequietes, el joc del boli, patinatge, bicicletes, cabanes..., fins que apareixia un municipal –policia local– i havien d’amagar-nos el més ràpid possible perquè ens jugàvem una multa, que per aquell temps i l’economia del moment, era d’una quantia considerable. Crec recordar que aleshores una de les funcions assignades a aquesta policia –que anava a peu o en bicicleta– era la repressió dels jocs dels infants. Calia tenir els carrers nets de gent!

... recorde que en un d’aquests partits de futbol –la pilota era d’allò més pedestre– havent-me assignat a mi la tasca de responsable de la imaginària porteria, i estant el joc al mig de l’hipotètic camp, de moment tots els companys que s’hi trobaven en plena batalla futbolera, mamprenen fugida en direcció completament oposada a la meua porta quedant-me jo un tant desorientat per l’acció dels meus coreligionaris –d’un i l’altre equip– quan de sobte, em note una ma que m’agarrava del muscle i em deia «ara ja te tinc i no t’escaparàs d’esta». La meua sorpresa en vore aquell home uniformat de color fosc i amb gorra de plat, em va deixar paralitzat. Les conseqüències d’aquella posada de mans van durar uns quant dies. Em van posar una multa econòmica –de relativa importància– cosa que va mobilitzar part del veïnat del carrer.

1. www.Catalunyaplural.cat/ca/nen-hi-ha-espais-barcelona-que-texpulsen/ 2. DD.AA. Temps de lleure. Temps de creure. Castelló: Ed. Colla Rebombori, 2004.

Visites a l’ajuntament per protestar i parlar amb les autoritats municipals –franquistes, molt franquistes elles– que van aconseguir una reducció considerable del total a pagar, no fora cosa que allò poguera anar a més. Una important multa imposada a un xiquet per jugar a pilota en un carrer que no tenia cap mena de trànsit. Pocs adults disposaven de bicicleta, hi havia una sola vespa, i cap cotxe. Només passava, i a final del dia, el carro de l’herber. Ah!, i a meitat del matí, el llimoner que repartia els sifons i les llimonades (Rosa Noviembre, Revoltosa...). A l’escola ens ensenyaven coses, i al carrer –que torne a dir era nostre– jugàvem, amb algun que altre risc... assumible.

S’ha de dir que un gran nombre de carrers de la ciutat encara no estaven asfaltats i, en ocasions, no tenien voreres ni clavegueram. El nombre de vehicles que circulaven era insignificant als barris de la ciutat, no així als carrers principals i fonamentalment a la carretera nacional 340 que creuava la ciutat per les actuals Rondes del Millars i de la Magdalena. Eren tots de terra, llevat dels carrers del recinte antic de la vila.

Un cartell que aleshores començava a veure’s per la ciutat i encara avui es continua posant per parets i senyals a les places: PROHIBIDO JUGAR A PELOTA . Això sempre ha resultat un despropòsit en un territori on el joc per excel·lència era i és el futbol. Més encara, els majors moviments de masses es fan al voltant d’aquest joc, quantitats desorbitades de diners van emparellades amb aquest esport, en altres èpoques dit l’opi del poble (?). I veges per on, és un joc la pràctica del qual és prohibida a la mainada pels carrers de la ciutat. A la localitat, els carrers, no estaven pensats per a la xicalla, però encara s’hi disposava de formes de vida, de relació social i cívica semblants als dels pobles del voltant amb cases unifamiliars pròpies d’una economia encara marcadament agrícola, relacions molt estretes entre el veïnat on la canalla era coneguda per tots els adults i se’ls tenia vigilats i controlats, però on hi cabia una quasi total independència de papers sempre que no es molestaren uns i altres. Els menuts jugaven i, sempre que no interferiren en els quefers dels adults, aquests els deixaven fer. Així doncs, la ciutat no era dels infants, ni hi era pensada, però no importava, la mainada aprofitava tots els espais –físics i de relació– i totes les fissures materials i espacials que hi trobaven. D’alguna manera es coneixia tot el barri i quasi també la ciutat –tot depenia de l’edat– i no diguem ja en edat adolescent, quan se n’anava de pasqua als masets la qual cosa implicava eixir dels límits de la ciutat. Podien anar del raval de la

Plaça Tetuán de Castelló.

Trinitat a les proximitats de l’estació del tren o fins i tot al riu Sec, arribaven a les cases de les Vaqueries per jugar a futbol..., cosa que avui és impensable per a qualsevol infant. Aleshores es coneixia prou bé la ciutat o almenys el barri.

També la vila havia pensat maneres d’impedir jocs o almenys de dificultar-los. Era prou normal jugar amb una pilota menuda a la paret, bé en grup, bé individualment, però a les cases que posseïen una façana llarga i sense finestres -parets per tant molt adients per a jugar-hi-, els propietaris les proveïen d’elements constructius que dificultaven aquest joc. Allò consistia, i encara se’n poden trobar, en posar uns prismes triangulars en tires verticals que sobresortien de la façana i provocaven que, en topar la pilota al cantell del prisma de la paret, rebotara de manera incoherent i agafara un itinerari estrany, que desaconsellava el joc.

Molts del estris i joguets que s’empraven eren construïts pels seus usuaris: pilotes, titelles, armes rudimentàries, nines..., amb els quals s’anaven practicant destreses manuals i de treball en equip. Cadascú aportava els coneixements o la ferramenta casolana de què disposava.

Hi havia arbres a diferents indrets de la ciutat, uns més que en altres, i també a les escoles; i els afores hi havia els horts plens a vessar de tot tipus d’arbres (tarongers, garrofers, fruitals diversos i de diferents alçades), i aquests eren emprats per jugar-hi. Es pujava a dalt d’ells, cosa que sempre representava un repte molt important i en pujar-hi també solien caure la qual cosa els ajudava a madurar en molts aspectes, tant física com moralment i descobrien destreses que no hi trobaven en altres llocs. D’aquesta manera no es perdia el contacte amb la natura: coneixien camins, reguers, arbres, bestioles, séquies, masets.

A cada carrer o placeta hi havia un sentiment de pertinença, els infants i joves es reconeixien en el lloc on habitaven i la gent que hi vivia i l’entorn social i físic també els reconeixia.

COSES D’ARA

Allò descrit abans té una relació directa amb la forma de vida i el tipus de ciutat que tenen els infants avui tot relacionant-los amb la urbs que s’ha anat construint (administració, ciutadans, urbanistes...) mentre es destrueix una manera de relacionar-se socialment entre els menuts i la societat urbana que els envolta.

L’urbanisme que tenim expulsa de la ciutat els seus usuaris, i més que altres, els infants. No tenen veu ni vot en allò que els hi pertoca o almenys les seves opinions no es veuen reflectides als diversos documents normatius d’un pla d’urbanisme, ni a les decisions de consistori. Els seus carrers, els de vora sa casa i no altres llocs apartats del seu espai vital i quotidià, les places, els itineraris (a la tenda de queviures, a la papereria, a casa l’amigueta, a casa dels iaios...), cap d’ells està preparat ni pensat per a la xicalla, que només quan comença a entrar en la pubertat pot iniciar-se en el coneixement –individual i amb colla– de la seua ciutat. Així, ens trobem davant d’un repte que ens ha d’obligar a «avançar en la promoció d’un urbanisme que incorpore en el seu disseny les diferents maneres de viure la ciutat». 3 Com diu Elena Guim, cal tindre «en compte la veu dels infants i joves per a repensar els espais, entenent-los com a subjectes actius». 4 I per aquesta tasca, cal recolzar i fomentar la seua manera de comunicar-se i de formar col·lectius, però amb ajuda material i econòmica dels pressupostos municipals que facilite fer-se escoltar, i que les seues propostes arriben a materialitzar-se en un termini acceptable. Han de conéixer, viure i jugar amb allò que en un moment han proposat i se’ls ha dit que es farà.

ES POT TORNAR A CASA GAUDINT DE L’ITINERARI?

Malgrat alguns intents per retrobar els infants amb l’itinerari de l’escola i el coneixement del barri (de persones, de llocs, d’establiments, d’espais d’aturada...) no s’han aconseguit grans avanços. Poques escoles han treballat, entre altres possibilitats, els itineraris escolars, i l’ínterés de l’administració ha quedat curt i no ha invertit –econòmicament– en crear consciència i necessitat d’aquesta tasca.

La xicalla desconeix com arribar a l’escola i en acabar, com que ja té les hores de lleure organitzades (repàs, idiomes, gimnàs, ball, música...), quan pot jugar?, amb qui ha de jugar?, els pares hi juguen?, són els avis els qui fan cura dels infants? És només el pati de l’escola l’espai de joc? Es permet l’avorriment durant la infantesa?

3. www.elcritic.cat : Ciutats amb perspectiva de gènere o com feminitzar l’urbanisme. 4. www.Catalunyaplural.cat/ca/nen-hi-ha-espais-barcelona-que-texpulsen/

Rosa Sensat, també a principis de segle XX, va introduir el joc com a eina fonamental de l’aprenentatge i remarcava, en la línia de Montessori, la seua importància en les primeres etapes de la vida.