17 minute read

Qüestió d’educació

J o r i M a r í n i M o n fo rt

Des de la restitució de la democràcia que la comunitat educativa mira de refer el sistema educatiu de l’immens sotrac que va patir amb l’arribada de la dictadura franquista. D’això en fa poc més de quatre dècades ni més ni menys i continuem sense haver aconseguit l’objectiu de forma clara i eficient. És cert que s’han produït avenços, dir el contrari seria mentir, però són petites concessions que, al meu parer, el sistema de fons ha fet perquè en essència res canvie. Després de quaranta anys continua el debat al món educatiu sobre la necessitat de deixar enrere les «metodologies tradicionals». Quaranta anys de lleis educatives que pretenen canviar-ho tot i de fet no fan més que afegir nyaps, burocràcia i brindis al sol perquè cap d’elles ha volgut posar el dit a la nafra i tallar de soca-rel amb alguns tics propis dels temps de la dictadura.

Advertisement

Tanmateix cal agrair al desplegament dels estatuts d’autonomia el retorn de la llengua pròpia a l’ensenyament reglat tot i que amb èxit dispar en funció del mètode triat. Així, a Catalunya o a les Illes Balears es va proposar un mètode d’immersió que assegurava la competència lingüística de tota la població en les dues llengües oficials, un model d’èxit que ha estat reconegut internacionalment i que en cap cas ha suposat cap pèrdua per a la llengua dominant de l’espai mediàtic: el castellà. Ans al contrari, ha suposat una riquesa per a tota la ciutadania malgrat que alguns insisteixen en arguments apocalíptics. Malauradament no podem dir el mateix al País Valencià on es va optar per una diferenciació territorial per a la implantació de la llengua, generant «de facto» una discriminació lingüística d’uns ciutadans respecte d’uns altres. A més, el sistema no garanteix l’aprenentatge de totes dues llengües per igual, cosa que comporta que l’alumnat acabe la seua formació sense ser competent en les dues.

El model lingüístic que tenim al País Valencià és el clar reflex del que ha passat en altres nivells de l’ensenyament. Bones intencions de cara a la galeria, però d’eficiència gairebé nul·la. La prova és que malgrat tenir una luev des de l’any 1983, trenta-set anys després la presència del valencià als mitjans és ridícula perquè la gent no la demana. Senyal clar que no hem avançat pràcticament gens tot i tenir, oficialment, una població formada. Però bé, tampoc ens hauria d’estranyar tant quan la restauració de la democràcia va venir condicionada a acceptar una monarquia innexistent immediatament abans del cop d’Estat del 36 i que a més fos el mateix dictador qui nomenés el seu successor com a cap de l’Estat. D’això en diem combregar amb rodes de molí. I bé que ens les vam empassar. Allò que ara coneixem com deep state no va patir canvis substancials, de fet fa temps que entenem en la seva plenitud allò del «atado y bien atado». En termes educatius també va quedar tot ben lligat, la prova és que la religió ha continuat formant part del currículum de totes les lleis educatives del període democràtic o com encara ara hi ha escoles que segreguen per sexes i que reben diners públics. El mateix concepte de concert educatiu que havia de ser una solució puntual als inicis de la democràcia ha aconseguit convertir-se en un lobby de pressió important capaç de perpetuar-se en el temps. L’Estat finançant l’Església, malgrat tot, com si res hagués passat.

LA SOPA D’ALL

I en termes metodològics, què ha passat? Doncs que continuem tenint a les aules, majoritàriament, un model educatiu basat en el llibre de text i les classes magistrals. Exactament igual que abans. Això sí, els llibres ara tenen imatges acolorides i incorporen urls. Elements de maquillatge que poc o gens afecten a la metodologia d’aula.

Pel que fa a la tasca docent només hem de mirar les proves de selecció del cos docent o les d’accés a la universitat, segueixen sent les mateixes. Malgrat totes les declaracions dels responsables de les administracions educatives que anem envers un model educatiu innovador, propi del segle xxi i ajustat al que el nou paradigma de societat tecnològica demana, els temaris d’oposicions segueixen inamovibles a l’igual que les pau. I això condiciona de retruc gairebé tot el sistema educatiu.

Ara bé, contínuament ens parlen d’innovació educativa i ens mostren experiències revolucionàries com ara el treball per projectes, que fomenten la cooperació i aprenentatge entre iguals, la gammificació, la interacció amb el medi i la comunitat, l’aprenentatge-servei, l’adequació de l’espai escolar perquè siga més acollidor i respecte els diferents graus de desenvolupament i aprenentatge dels infants... Doncs bé, tot això d’innovador no té res. Ras i curt. L’amnèsia produïda pel franquisme i que tenim tan present en altres àmbits també afecta i de quina manera a l’educació. Cap d’aquestes metodologies o experiències d’aprenentatge és nova, per tant no pot ser qualificada d’innovadora. Ens estan venent la sopa d’all com a cuina avanguardista i hi hem caigut de quatre potes.

Només hem d’anar a veure què feien a finals del segle xix a la Institución Libre de Enseñanza (ile) per adonar-nos que va ser aleshores quan es van posar els pilars d’un model nou d’educació. Julián Sanz del Río i un grup important d’intel·lectuals de l’època com ara Francisco Giner de los Ríos van posar com a clau del desenvolupament del país l’educació de la seua ciutadania. S’apostava per dotar la població de consciència, d’esperit crític i de ser capaç de pensar per sí sola. En aquest sentit, es pretenia que el professor no fos un simple transmissor de continguts, sinó que convidés el seu alumnat a pensar, a crear coneixement. Us sona aquest discurs? D’això ara en diem competència d’aprendre a aprendre. La ile també va ser pionera en la creació d’institucions com ara la Junta para Ampliación de Estudios e Investigacions Científicas (actual csic), la Residencia de Estudiantes per on van pasar Buñuel, Dalí, García Lorca o Alberti entre d’altres, el Instituto-Escuela o projectes com les colònies escolars. Com veieu van apareixent conceptes que ara se’ns venen com a innovadors quan no ho són. El cas més evident és el de l’institut-escola, aquesta figura s’està proposant (a Catalunya hi ha diferents experiències en aquest sentit) com un model d’èxit perquè permet mitigar el canvi de l’escola a l’institut alhora que facilita la continuïtat d’unes metodologies educatives aplicades a primària en l’etapa secundària. I quines són aquestes metodologies? Prescindir dels exàmens

finals i apostar per un seguiment de l’alumnat en el seu dia a dia (avaluació contínua), substituir llibres de text per dossiers que genera el mateix alumne (portafolis), apostar per l’aprenentatge vivencial... De fet molts d’aquests aspectes han estat recollits en major o menor mesura en la legislació educativa durant tot el període democràtic, aleshores, per què se’ls etiqueta ara com a innovadors? La resposta és senzilla, a la pràctica i en termes generals, no es duien a terme plenament.

Però n’hi ha més, per exemple Francesc Ferrer i Guàrdia, a principis del segle xx, va ser el pare de la pedagogia llibertària, on l’alumnat no es trobava sotmés a cap tipus d’autoritat dogmàtica de manera que es podia aconseguir l’objectiu final d’aconseguir individus plenament lliures i una societat més igualitària. No cal dir que els sectors més conservadors i propers a l’Església no hi combregaven gens. Amb tot, va aconseguir obrir l’Escola Moderna a Barcelona, referent de la pedagogia llibertària.

De forma paral·lela, la doctora Maria Montessori creà un mètode educatiu basat en la llibertat dels infants per aprendre. Un mètode basat, com la pedagogia llibertària, en el paidocentrisme i que la va portar a obrir la Casa dei Bambini on va aplicar els resultats dels seus estudis. Avui en dia el mètode Montessori segueix vigent i és un dels referents pel que fa a l’etapa infantil i pel paper que juga l’espai en el procés d’aprenentatge dels infants.

La gamificació tampoc se’n lliura, Rosa Sensat, també a principis de segle xx, va introduir el joc com a eina fonamental de l’aprenentatge i remarcava, en la línia de Montessori, la importància de l’educació en les primeres etapes de la vida dels infants com a responsables del seu futur formatiu.

Ens queda encara l’aprenentatge basat en projectes, el cooperatiu o l’aprenentatge-servei. Potser pensareu que aquests sí que són propis de les noves metodologies educatives, però la cosa no va ben bé així. Només hem de fer una ullada als treballs de Célestin Freinet, que va concebre, a partir del text lliure, una escola on l’alumnat cooperava per crear textos que els foren significatius i que acabaven imprimint a la mateixa escola. Va introduir la impremta a l’aula i l’alumnat acabava fent de periodista. Això comportava un aprenentatge basat en la investigació, cooperatiu i a partir dels centres d’interès que, de forma democràtica, es consensuaven entre el grup. El producte final era una publicació de major o menor envergadura i que, lògicament, sobrepassava les parets de l’escola. Bé, ara hi hem introduït els ordinadors, les tauletes o el mòbil, però en essència fem el mateix.

Tots aquests corrents pedagògics amb les seues metodologies s’emmarcaren en el que es conegué com Escola Nova. I val a dir que en aquell moment, les acaballes del segle xix i principis del xx, tenia tot el sentit del món parlar d’una escola nova enfrontada a un model educatiu tradicionalista. I ara, té sentit? En teoria i després de quaranta anys de democràcia no n’hauria de tenir, de sentit, però estem exactament al mateix lloc. Fins al punt que a Catalunya, per exemple, entre 2016 i 2019 ha aparegut un moviment anomenat Escola Nova xxi 1 (sic) que es defineix com «una aliança de centres educatius i entitats per un sistema educatiu avançat». Projecte impulsat per institucions públiques com la Diputació de Barcelona i privades com la Caixa (EduCaixa) 2 , la uoc, la Fundació Jaume Bofill o el centre unesco de Catalunya.

NEOLIBERALISME I EDUCACIÓ

Aquest fenomen pel qual entitats privades passen a interessar-se per l’educació, aparentment de forma altruista i com a part de la seua obra social, no és anecdòtic ni casual. A l’igual que Escola Nova xxi, tenim el cas de la Fundación bbva, 3 la Fundación Telefónica (Educared), Empieza por Educar ( exe) 4 vinculat al banc de Santander o el programa mSchools promogut per la gsma a Catalunya. Això a nivell estatal, a nivell internacional tenim la Global Clinton Initiative (gci) 5 vinculada a la fundació Teach For All (tfa) 6 , AltSchool 7 vinculat a

1. https://www.escolanova21.cat/ 2. https://www.educaixa.com/ca/ 3. https://www.fbbva.es/ 4. http://programaexe.org/ 5. https://www.clintonfoundation.org/clinton-global-initiative 6. https://teachforall.org/ 7. https://www.altitudelearning.com/

Facebook o European Schoolnet 8 que inclou de forma conjunta administracions públiques i empreses privades per a desenvolupar diferents projectes educatius i que tenen com a objectiu provocar canvis en les polítiques educatives.

I és justament aquí on es troba el perill. Hem permés que les polítiques neoliberals que regeixen el món empresarial del segle xxi, allò que s’ha convingut anomenar «mercat», estiguen condicionant les polítiques educatives dels estats per tal d’aconseguir d’una banda la mà d’obra necessària per als seus interessos (els programes steam van en aquesta línia) com per a inculcar un pensament neoliberal a la ciutadania (adoctrinament neoliberal) basat en una escala de valors que els siga favorable. En aquesta escala de valors entraria la cultura de l’emprenedoria, l’endeutament, la cultura de l’esforç, el «si vols pots aconseguir-ho» i si no ho aconsegueixes és perquè no t’hi has esforçat prou... Tot un seguit d’actituds focalitzades en l’individualisme (la majoria dels premis que es convoquen són de caràcter unipersonal) i allunyades de qualsevol cosa que supose la defensa col·lectiva de drets. I en aquest sentit els mitjans, controlats pel mateix «mercat», hi col·laboren mostrant com a disturbis o problemes d’ordre públic qualsevol manifestació o reivindicació de drets col·lectius.

Tot aprofitant la voluntat del professorat per fer un canvi metodològic a l’escola, canvi que el col·lectiu docent veu com a necessari des de fa dècades d’altra banda, s’està pervertint l’esperit d’aquest canvi per reconduir-lo cap als interessos del neoliberalisme. No hem d’oblidar que els moviments de renovació pedagògica apareguts als anys 80 han estat picant pedra des de fa anys i no se’ls ha fet cas fins que, algú (el «mercat» potser?) hi ha vist la manera de treure’n profit. La combinació és

8. http://www.eun.org/

perfecta. Tothom sap que cap canvi a l’educació vindrà si no és de la mà del professorat, és necessària i imprescindible la seua implicació, però cal aconseguir-la a través d’un esquer ben atractiu. I ací és on entren en joc totes les metodologies «innovadores». Sota l’aparença que finalment fan cas de les demandes de la comunitat educativa s’amaga un regal enverinat. Analitzeu sinó quantes iniciatives educatives hi ha actualment promogudes directament per la banca o, com passa sovint, organitzades per l’administració educativa de torn alhora que patrocinada per la primera. I això ja ho vam aprendre fa molts anys, la banca mai perd. Ara tampoc.

LA TRAMPA DELS ESPAIS

Un dels elements més atractius o que permeten visualitzar millor el canvi és la introducció de la tecnologia a les aules i el disseny d’aquests espais. En el fons no cal més que aprofitar un recel que tenim tots i que consisteix en pensar que qualsevol temps per venir serà millor que el present o el passat. Una vegada més els sectors més conservadors se n’aprofiten de mesures progressistes per portar l’aigua al seu molí.

Darrerament hi ha tota una tendència per fer veure que la innovació passa per remodelar els centres escolars afegint-hi espais diàfans amb mobiliari nou i que sovint comporta una dotació de tecnologia important. El negoci que això comporta a mitjà termini és més que considerable, però cal crear la consciència col·lectiva que és una mesura imprescindible. El procés per fer-ho passa per justificar-ho a nivell teòric, científic, de manera que resulte complicat defensar el contrari. D’això se’n cuiden tots aquests lobbies dedicant-hi els recursos que calga. Un exemple el tenim en el projecte The Future Classroom 9 promogut per l’European Schoolnet i que té com a objectiu estudiar el disseny de l’aula del futur com el seu nom indica. Feu una ullada a la secció partners i veureu qui hi ha al darrere. Una vegada justificada la necessitat cal fer visibles experiències d’èxit, i ací és on entra amb força l’escola privada i concertada. Si les famílies paguen per un servei que ja s’ofereix de forma pública i gratuïta cal trobar bones excuses, com ara motius de segregació, religiosos o de qualitat. Pel que fa a la concertada cada vegada queda més en entredit atès que els resultats de la pública sovint són iguals o millors, per tant cal fer un pas més enllà. I aquest pas

9. http://fcl.eun.org/

són els espais. Remodelar els espais com a sinònim de qualitat i vendre el producte. En aquesta fase cal també la complicitat dels mitjans que ens bombardegen amb articles i reportatges de les bondats de la mesura. No perdem de vista qui manté els mitjans. I amb això ja tenim la recepta perfecta pel pas definitiu.

Una vegada estiga instal·lat en l’imaginari col·lectiu el binomi espais-innovació i això entés com a garant de qualitat educativa, la població demanarà i exigirà als seus governants que apliquen la mesura a l’escola pública. I ací hi ha uns guanys enormes per al sector que ha fet de promotor de tot plegat. Arribarà el moment de recollir el fruits del que ara sembren. Milions d’euros de diners públics invertits en tecnologia i espais a benefici de contractes d’obres i licitacions de tot tipus. Ni un euro invertit en formació del professorat o en fomentar un canvi metodològic real que faça de la ciutadania un col·lectiu amb esperit crític. En això ha quedat l’esperit d’aquells pedagogs i pedagogues de finals del xix i principis del xx. El seu llegat que en principi havia de servir al poble per fer-lo més lliure ha acabat en mans dels nous liberals que res tenen a veure amb aquestes idees.

POSTUREIG EDUCATIU

Ens caldria plantejar-nos si aquesta és realment la innovació que volem. Pel que fa a qüestions metodològiques no estem innovant, en tot cas, com he explicat abans, recuperem models que havien quedat amagats pel devenir de la història. Estem, per ser més precisos, davant d’un moment en què la hipocresia regna a tots els nivells en la nostra societat. Ens enorgullim dels valors de llibertat i respecte a la diversitat inherents a la ciutadania europea mentre tanquem fronteres arreu, promovem conflictes bèl·lics subministrant armament i permetem que milers de desplaçats s’ofeguen al Mediterrani. Vivim en l’era del postureig bé siga climàtic, de gènere o del que convinga, inventem termes com #greenwashing o #purplewashing, fem un parell de piulades a Twitter i ja tenim la nostra consciència tranquil·la, però quan obrim els ulls el dinosaure continua allà. Ens mostren la lluna i nosaltres seguim discutint si el dit que l’assenya-la té l’ungla ben retallada o no.

Davant d’això només ens queda una opció, l’activisme. Un activisme que comença en el pla individual i en el cercle més proper, allà on tenim capacitat d’acció directa i que continua després fent xarxa, compartint, sumant-hi esforços. Fent en definitiva allò que més espanta al «mercat»,

l’organització autònoma i espontània de la gent del carrer. Pel que fa a l’àmbit educatiu, està en mans del col·lectiu docent la capacitat de no fer el joc als interessos d’aquests lobbies que contínuament ens llancen cants de sirena. Desconfiem de qualsevol producte, concurs, premi, event, programa o projecte que vinga promogut per bancs, fundacions o associacions que es mostren tan preocupades per l’educació. No permetem que subverteixen l’ordre de les coses. Les competències en matèria d’educació les tenen les administracions corresponents, no la banca. No permetem que ens dicten el camí a seguir ni, com està passant en alguns casos, ens inculquen fins i tot materials curriculars. Això vol dir navegar contracorrent i també contra la voluntat de les administracions que estan sent segrestades pels interessos d’aquests lobbies. Vegeu sinó qui hi ha al darrere del darrer gran event a escala global en matèria de desenvolupament educatiu. Aquest darrer desembre se celebrava a Berlín la conferència mundial de tecnologia educativa amb l’eslogan Shaping the future of learning, 10 prou evident, ja no cal ni dissimular: Modelant el futur de l’aprenentatge. Tal qual. I allà hi eren bona part dels responsables educatius de les administracions públiques europees.

EL FUTUR

El futur està, com deia, en les nostres mans. En les mans dels i de les docents, que els plans que han dissenyat per a la nostra societat donen fruits en el sentit que volen o no és en part responsabilitat nostra. Necessiten de la nostra complicitat, perquè a l’aula, en darrera instància, hi som nosaltres. No hem de permetre que ens facen servir com a corretja de transmissió del seu ideari i que ens utilitzen com a titelles. Si volem una ciutadania amb esperit crític, comencem per donar exemple nosaltres i siguem crítics amb aquests caramels enverinats que sovint ens trobem a la porta de l’escola.

10. https://oeb.global/

D’una altra banda és urgent refer els llaços que existien entre l’escola i la universitat a través dels instituts de ciències de l’educació (ICE). S’ha permés que la banca i determinats sectors tecnològics s’apropien (segresten diria jo) del discurs de la innovació pedagògica i això és posar el llop a vigilar les ovelles. Al mateix temps s’ha de fomentar la creació i l’impuls de xarxes de docents que estan treballant de forma gairebé anònima en projectes d’èxit contrastat com ara Com Sona l’eso (https:// www.comsonaleso.com/) o el World Mobile City Project (http://www.wmcproject.org/).

Finalment, cal que exigim als governs que no es limitin a reflexar en les seues normatives els articles de la Convenció sobre els Drets de l’Infant sinó que també els apliquen. Aquesta Convenció està ratificada per la totalitat d’estats que configuren l’ONU i, com també passa amb altres acords internacionals, és de les que menys s’acompleixen. Aquest exigència no es circumscriu únicament als docents sinó a tota la societat perquè ens hi juguem molt. De fet, ens ho juguem tot.

REFERÈNCIES

Díez Gutiérrez, Enrique J. 2018. Neoliberalismo educativo. Barcelona: Octaedro Editorial. Tonucci, Francesco. 2019. Per què la infància? Barcelona: Destino. European Schoolnet. 2015. The e-Skills Manifesto. Brussel·les: European Schoolnet & Digital Europe.