SETMANARI SATÍRIC D INFORMACIÓ
i
divendres 28 desembre 1990 n9: 49 200pts.
V
I
adíssi
En
1 ha píericRahola. r iesdlnt-se de seva actuació >atesperlaseva Fiflicte del barri del J e la misiva ha sorrrrespectacular marxa í'en Comas, no acaba ^gnptesdeferet mta
Enganxadíssii quiosc avui desembre. divendres, xafarderjí divendi i finí atat
^qaestaaetmana ens trobí 1 trobar el divendres, 14 [a setmana i ens passem m per assaborir les nostrei ^ota la pesca. Una cosa:'si li, truca'ns (93-265 04 29) pots comprar. Estem fer acudir puntual a la [e punts de la nostra obligats a criticar, }t i vosaltres com a ^subvenció que els lostra obligació
L'OMBRA D'EN PRELLUFETA
ÉS ALLARGADA No sé si us hi havíeu fixat, però en Lluís Prenafeta duu la llufa penjada tot l'any. El seu nom composa la paraula llufeta prenent el començament de Lluís i el final de Prenafeta. Alguns estudiosos de l'heràldica i la genealogia, com PArmand de Fluvià, consideren que el vocable intermedi -isprena o isPrena, segons els autors- és un afegitó postís i posterior a la creació de la nissaga. Per tant, el que val és el Llufeta originari (el pre-llufeta). Explicacions genealògiques a part, el que importa aquí és reconèixer els mèrits atresorats per l'ex-secretari general de la Presidència de la Generalitat per poder gaudir de la corresponent llufa. Val a dir que el seu cas és més meritori que el d'altres persones que també tenen dret a llufa, perquè ell se l'ha treballada només en els cinc primers mesos de l'any. És clar que l'avantatge de comptar amb deu anys d'història al darrera era un gran afegit. Bàsicament, la concessió de la llufeta de gala a aquest personatge va ser decidida pel jurat corresponent valorant el que en el món literari es coneix com "La paràbola del tovalló". Es tracta, com molts coneixereu, de la bella definició del caràcter i del tremp català que en Llufeta va deixar transcrita en un tovalló del restaurant on esperava que li servissin les galtes de porc que havia demanat. La lírica catalana deu molt a aquell testament de bellesa i mètrica perfectes. Catalunya i la seva literatura li deuen molt d'ençà d'aquell dia. Gràcies, Lluís! Trobem a faltar el teu morro!
À
Com ja us podeu imaginar, les Uufetes s'han de fer, si és possible, amb tovallons de paper de restaurants de luxe. Una alternativa és confegir-los amb bitllets de cinc mil pessetes, que és el llenguatge que sempre ha entès el nostre premiat. Si aconseguiu lires italianes -preferentment adquirides a Sicília-, molt millor! Un bon grapat de Uufetes han de ser dipositades als jutjats de Barcelona, on hi té molts interessos pendents. Per exemple, tot l'afer de la investigació de les seves incompatibilitats que el va fer saltar el mes de juny passat. També hi tenim guardat el sumari de les loteries de la Generalitat, en què, com és sabut, va jugar un paper destacat. El frau de les factures de l'IVA també l'afecta, perquè una de les empreses on participava en Lluís, Polizur, era de les que més rebuts falsos comprava, segons la denúncia. Segur que el fiscal Carlos Jiménez Villarejo rebrà les Uufetes agraït i les trametrà al seu destinatari ràpidament. També fóra bo que en féssiu unes quantes amb paper de "El Observador" i les féssiu arribar a l'Alfons Quintà. Això ja és més complicat. No perquè us costi de trobar "El Observador" -les piles als quioscos no baixen gairesinó perquè en Quintanilla ha saltat com una granota amb un bon grapat de milions. Si no l'enxampeu, pengeu directament la llufa a en Francesc Gordo, que treballa al despatx d'en Llufeta al 615 de la Diagonal i que és l'encarregat de buscar els diners perquè "El Observador" vagi sortint cada dia. També seria bonic penjar Uufetes a l'esquena d'en Xavier Domingo, el cosí de l'Alavedra, que ja ha sucat 40 quilos pels set dies de catalanisme que porta. Ah, i no us oblideu d'enllufar la casa Bathó, de penjar llufes a en Bernat dels xupa-xups, d'estendre Uufetes al llarg de l'autopista Terrassa-Manresa, el túnel del Cadí inclòs. I no pareu fins arribar al poblet d'Urús, on en Llufeta ha comprat un xalet de l'hòstia als seus fills perquè vagin a esquiar. Finalment, regaleu-ne una als xicots i xicotes de la Crida. A la panera de Nadal hi han col·locat un producte de Petrocat -l'altre xollo on ens han encolomat en Llufeta- perquè diu que està etiquetat en català. L'etiqueta diu: " 2 1 . Petrocat". Català canyí, tito!
EL MOLT LLUFABLE i els il·lustres llufats Deu anys manant a Catalunya són prou anys com per fer-lo mereixedor de la distinció de la llufa d'honor. També cal dir que aquest no ha estat el millor dels seus anys! Us recordeu d'aquell espectacular "Això és una dona" del 1984? I la manifestació de desgreuge per la querella de Banca Catalana? Allò sí que eren bons temps! Aquest any ha estat més fluixet, però tot i així vagi per ell, i amb tot el respecte, "carinyo" i innocència, la llufa oportuna.Vulgues que no n'ha fet una de bona, aquest 1990. Per exemple, atravessar-se-li la Línia 2 del metro de Barcelona. Quina demostració de manteniment de propis criteris! Quina constància en els seus propis plantejaments! "He dit que no i és que no"! Això és autoritat i dots de comandament. La resta són mandangues! Ens ha fet de prestidigitador amb el document nacionalitzador. Qui l'ha fet? Qui no l'ha fet? Ara el desautoritzo, ara no el desautoritzo. Un home de tremp com ell ens ha demostrat d'aquesta manera com es pot amagar el cap sota l'ala, o l'ala sota el cap, i encara acabar dient que tot són maniobres orquestrals en l'obscuritat dels que no estimen Catalunya.Però l'honor a la llufa màxima el deu a la seva brillant defensa patriòtica amb l'afer de la visita de Mikhaïl Gorbatxov. Quina gallardia! Quin saber estar al seu lloc! Quin anar a donar un tomb de protesta quan en Maragall li xupava camera i s'enduia el soviètic a tafanejar les ex-goteres de l'Estadi. Aquí sí que va saber estar a l'alçada! Ens el van vexar una mica, però ell va aguantar amb fermesa el moc i després s'hi va tombar amb valentia. Això sí, quan en Gorbatxov i companyia ja eren lluny. Com a desgreuge d'aquest vexament i com a premi per haver enviat l'amic Prenafeta a pastar fang, el petit gran president es mereix la llufa d'honor del 90. També hi caldria afegir una llufeta per en Jordi Pujol II, el continuador de la nissaga, que últimament acompanya el papà en els viatges de negocis que fa per aquests móns de Déu.
Una llufa presidencial no es pot posar en qualsevol lloc. No tothom té dret a portar amb dignitat un additiu tan valuós. El primer que es mereix portar-la és son cosí, en Joaquim Pujol i Figa. No li plantifiqueu amb massa energia perquè si tinguéssim tres cognoms aquest bon home es diria Figa Tova, de tan escarransit com està. A aquest bon jan, fill del tiet d'en Pujol, ja li van penjar la llufa quan l'amo se'l va emportar a la muntanya del Tagamanent, on els dos cosins va sofrir unes al·lucinacions de futur que encara duren. Als hàbits del bisbe Ricard Maria Carles també s'hi podria penjar una llufa presidencial. Aquest Carles, des que va arribar, sembla en Pujol vestit de bisbe. Vol catalanitzar els immigrants i, a base de treure els condons al personal, garantir la substitució biològica patriòtica. Posar-li una llufa al bisbe seria com ungir tot Catalunya de pujolisme, cosa que ens fa molta falta. Naturalment, això no seria pecat; no hi ha cap dels deu manaments que ho prohibeixi explícitament. O és que n'hi ha algun que digui "no penjaràs llufes als bisbes"? També us agrairíem molt que féssiu arribar llufes presidencials als pilotes que tots coneixem: Porcels, Domingos, Raholes, Villatoros, Viladots, Serrats, Loresos... Que no en quedi cap sense un obsequi que tan agrairan! Finalment, trametre'n un parell per en Mikhaïl i laRaisa és quasi una qüestió d'urbanitat. A l'Obiols també n'hi podeu regalar. Si pot ser amb una inscripció que resi: "Tu, molt cristianisme i molta tonteria, però aquí l'únic que es va casar a Montserrat i com Déu mana vaig ser jo!". Els indrets d'alt risc on penjar llufes "pujoleres" són Rubió, Castellbisbal, etcètera. Seria una "llufable" vexació o, com diuen a la Conca de Barberà, una bona "patada" als collons!
LA LLUFA XUNEty TAMBÉ VOL FER EL C I M
NASíO PA' PERDEM
LA LLUFA MUNICIPAL D'USAR I LLENÇAR
/i
L'Alt Tribunal Qualificador ha atorgat la llufa municipal a en Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona, popularment conegut per Pasquis Maragallot. A favor seu ha pesat la gran tasca urbanística de places dures i carrers estripats per obres paraolímpiques; el desgavell del tràfic i molt especialment dels transports anomenats públics, en els que el tàndem ciclista del Joanet Torres i la nena Sala han ajudat molt i molt a que els soferts barcelonins no es puguin moure de casa seva. El golafre i llaminer Lluís Armet ha fet un esforç extraordinari perquè no hi hagi relacions institucionals de cap mena. De les relacions públiques i informatives ja s'ha dit tot i millor no remoure-ho. En Valls ha aconseguit que els joves barcelonins que cerquen pis hagin d'anar-se'n a viure fora del terme municipal perquè no hi ha vivendes assequibles de cap mena. "Ulls Macos" Vintró i el col·lega Luchetti, a més d'animar els plens municipals, han donat un toc tercermundista al camp de la marginació social -tot s'ha de dir, la Generalitat i en Comas fan el que poden en aquest camp-; en Raventós i en Nadal, "tanto monta", s'han superat per aconseguir el dèficit econòmic i l'endeutament municipal més olímpic del món. La cultura ja se sap que és pobra i en Mascarell imposa el vot de pobresa en tot el que toca. El camp dels funcionaris, cada dia menys pagats, és un altre front en què l'equip d'en Pasquis fa estralls, la llufa s'acaba, però la fortor a desastre no pas.
-
Te'n vas a la Plaça de Sant Jaume, puges al segon pis, no t'espantis si veus la Vinent; a mà esquerra hi ha el despatx d'en Roig i li fums la teva llufa al clatell. A la Diana Garrigosa l'hi pots enviar per correu, queda més fi. En Laca farà fotocòpies pels seus amics i les retractilarà amb unes declaracions seves sobre "Bachelona". Si a en Pujol li vols enviar per en Reniu has de passar, però ull que no es pensi que té al davant un altre document "renacionalitzador". Segon pas, li regales a en "Rialles" i en farà còpies per les caràtules de TV3 "la independentíssima i apolítica". Als de "El Observador" no cal enviar-los res, que ja tenen prou llufes amb les seves portades. Una altra als de la FAVB, perquè s'adhereixin i afegeixin a les reivindicacions. Bé, no t'oblidis d'enviar-ne una a Madrid, una altra en versió basca per Monsenyor Suquía. Una altra, en versió llatina adjunta, per l'abat de Montserrat. Cal enviar una llufa al president de Lituània amb un opuscle de les eurociutats. Una de ben gran per penjar-la de l'avet del pessebre de la Plaça de Sant Jaume, una altra de ben gran pel "biombo d'en Cambó". Una altra amb una bombona de gas natural pel col·leccionista de "bonsais". Fent fotocòpies al segon pis del departament de. Governació, si en Rodés vol, et sortiran més barates i, a més, en parlarà Catalunya Ràdio. En forma de poms de flors has de parlar de la Ferru. Si encara et queden llufes triangulars et poses a la porta del Mercat de les Flors i els amants del teatre t'ho agrairan. Si reparteixes totes aquestes llufes t'empobriràs ràpidament i no hauràs de naga:1 Ics íaxes :n;.;;iici^:ü$,
LA SUPERLLUFA Al COI, SAMARANCH: MOLTS COLORS I MOLTS CALÉS!
Ex-conseller nacional del "Meneamiento", ex-delegat nacional, ex-president de la Diputación Provincial, ex-embaixador a Moscú. Vividor de pro, promotor de vivendes i obres diverses, president del Comitè Olímpic Internacional i superpresident de la "Resupercaixa" per obra i gràcia d'en Barrera, el de l'Ateneu. Déu els cria... Aquest "Arc de Sant Martí" de la política ha estat en totes les combinacions polítiques possibles: va començar de voluntari de l'exèrcit republicà, va ser la gran alcavota del franquisme a Barcelona, va portar camisa blava fins al final, però ràpidament va promoure Concòrdia Catalana -una mena diJCD, però més nostra-va sonar com a "Presidente del Consejo General de Cataluna"-, una mena de paleoGeneralitat tardom franquista-. "Només li falta ser bisbe de Barcelona, però en Jubany no ho vol", deia no fa gaire un eclesiàstic excursionista. Males llengües diuen que no hi ha "pufo" urbanístic o financer al que la llarga mà d'en Samaranch no arribi. Té un despatxet "supercalifragilístic" a Lausana (Suïssa), a més del de Via Laietana-La Caixa, el seient de la Trilateral i el de molts consells d'administració. Les mateixes fonts diuen que milita a Corrupció i Untets (CiU) i les més informades matisen que no és pujolista, sinó samaranquista. Tot home important, a més d'un Vilarasau -tapiat o sense tapiar-.té una rossa tenyida a la vora. La d'en Samaranch es diu Bibi; en la primera estada a Moscou els escoltes de la KGB es pensaven que parlaven del gos. Va fer tàndem amb en Porcioles en càrrecs i urbanitzacions diverses, però com en Pipaons (el cèlebre personatje d'en Galdós que es va camviar mil cops de camisa) el més acurat és en Samaranch. I ara s'invstiga com s'ho va fer per passar-se de l'exèrcit de Ramsés n al d'Alexandre el Magne. Va ser l'inventor del pessebrisme, és a dir, de mantenir periodistes en nòmina. La primera a Mèxic, a la tomba del General Miaja; cinc de plata fan feix per la tomba de "él", a Cuelgamuros; una en versió polonesa pel Vaticà; dues per en Bush -la segona per si perd la primera-. Nou-centes còpies en forma de saluda pel COI, pels mariners del golf Pèrsic -es podria aprofitar el viatge d'en Serra i la de les mamelles-. A Moscou una sense remitent, perquè en Pujolet encara està emprenyat amb en Gorby. Una de tacada o esguerrada per en Miró i Ardèvol i el seu COC; una altra de ben bonica per en Ferrer Salat i el COE. Una amb corona i camp de guies per la Zarzuela. Una fotocopiada general, a càrrec del COOB, pels veïns de Bellvitge i altres barris dormitori. Una en fulla d'or per la Bibi Samaranch, es recomana el lliurament en pròpia mà, no fos cas... Tres pels Reis d'Orient, perquè hi hagi pau a l'Orient Mitjà. Una altra en valencià per Monsenyor Ricard Maria Carles i Gordo, dues en català i anglès per l'abat de Montserrat. Una de color verd per en Juan Guerra i un fotimer pel govern, per via institucional. Una altra, amb saluda protocol·lari, pel president "bonsai". 1 ja que parlem d'arbrets, una altra -amb bombona de gas natural- per en Pere Duran Farell. Una amb paper pautat i música de "Barcelonaaaaaaaaa" per en Maragall -ep, es desaconsella adjuntar la Montse Caballé-. Les sobrants es poden repartir a les entrades dels camps del Barca i de l'Espanyol. Estimat/ada lector/a, no t'amoïnis, no et sortirà gens car. En Samaranch paga tots els favors.
w
En Juan Lluferro bondo "gomberra
És un honrat troglodita andalús que està a l'atur, germà d'un alt càrrec viperí. Però com que no sap estar parat ajuda tothom i treballa més que un català nacional-vaticanista. La llufa la podia haver guanyat molta gent; hi havia centenars de candidats, la majoria d'ells del gremi dels baliga-balagues, prevaricadors o presumptes estafadors: Brito Arceo, Sanchez Arminio, Soriano Aladrén, Fernandez Ordónez, Riera Morro, Palop, el diputat Sanchís, el LuteLute, Prenafeta Muro, Condón Uriz, Socorro Gonzàlez, Hugo Sànchez Huevón... En Juan Llufarra aquí apareix amb els distingits delinqüents Naseiro, Hormaechea i Ruiz _ Mateos. EU és més bon enze que tots plegats. És el més pelut i paleolític. Té molts diners, urbanitzacions i xalets. Honrat comissionista de clíniques privades de malalts dels ronyons, també fa d'intermediari caritatiu i desinteressat en innombrables negocis i transaccions comercials. A través del seu germà, molt honrat, simpàtic i guapo, exerceix d'almoiner del regne borbònic. Gràcies a aquestes influències pot fer molts favors des del seu despatx i ajudar els altres. Sovint se l'ha acusat de bleda, d'encongit, tanasi, talòs, estaquirot, gamarús, enfavat, sabatot, tòtil o totxo, però s'equivoquen, perquè en Juan és un noble ensarronador, un immillorable engalipador, un gran afaitador de les barbes alienes, un humil espavilat, el més eixerit dels prestidigitadors, un llest i un viu. Vaja, tot un espasa. Divorciat d'una amiga d'en Fraga que Déu la tingui a la glòria- Juan Guerra representa la rauxa espanyola. La irracionalitat torera d'un país on maten els toreros a escopetades, sota la lluna plena, on arrenquen matrius a nenes de 13 anys al confondre-les amb el "Banyeta" i on els homes n aixafats mentre es "beneficien" una gallina. En Juan és un màrtir.
Aquesta bonica llufa, si es planta a la persona indicada, pot arribar a causar sensació. Fa molt efecte a l'esquena del llepaculs de l'encarregat de la fàbrica, que sol ser un traficant d'influències amateur. També queda molt bé plantar-la al "trasero" dels apoderats bancaris i delegats de caixes que concedeixen crèdits amb un interès abusiu. Si poseu la llufa a la jaqueta d'un "yuppie" convergent que treballi a la direcció nacionalnacional de les loteries catalanes, lotos, bono-lotos i trios, o al cul dels propietaris de màquines escurabutxaques nacionalistes, s'aconsegueixen uns resultats de fàbula, doncs els infeliços queden estèticament molt mfs ben compensats que abans. Si poseu el troglodita Juan Guerra a l'esquena d'un capellà ningú se n'adonarà, perquè com que els capellans sempre van de negre, la barba de l'andalús es confondrà amb la sotana o amb el "clergiman", i encara sort de la calba, ja que com a mínim ressaltarà sobre la vestimenta de l'ocasional traficant d'influències amb el més enllà, el més ençà i d'altres. En canvi, si plantifiqueu la llufa a la mitra del cardenalíssim Ricard Maria de Carles, ex(?)membre de l'Opus Dei, o a la closca ditiràmbica de'n Suquia, obtindreu una indulgència plenària i butlla perpètua. Finalment, us presentem una llista de llocs, persones o coses que lligarien d'allò més bé amb el barbut Guerra; notaries, despatxos d'advocats i dentistes, clíniques privades, domicilis de militars que s'aprofiten dels soldats que fan la mili -per fer-se un xalet privat-, parets del Gran Teatro del Liceo, els domicilis de'n José Luís Núfiez i en Samaranch, els nassos de'n Flotats i en Reina, la collonada de'n Ruiz Mateos i l'ànima de José M*
Aznar, conegut també com
COMUN No podia faltar una llufa dedicada al nostre president espanyol. Els seus mèrits són molts, però aquest any ha preferit la discreció i deixar fer als seus col·laboradors. El seu màxim problema: les amistats perilloses. Així ha hagut d'aguantar el tipus durant tot Pany esquivant les impertinències de la premsa al seu vicepresident i les del seu vice-president a la premsa. A més, ara, per si fos poc, la dona també se li ha ficat en política amb el conseqüent risc que faci qualsevol ximpleria. Ja ho ha fet el seu amic de tota la vida, l'Alfonso Guerra, amb la seva nombrosa família. I ja veurem què passa amb en Solchaga. Porta el mateix camí que el seu predecessor, el senyor de Preysler: els d'Hisenda estrenyen el cinturó al personal i de tant donar exemple agafen cagarrines cròniques i acaben necessitant un bon assortit de lavabos per desfogarse. La gent ja està acostumada que els seus representants els estrenyin el cinturó, però que els "cadastrin" ja és un pèl massa. En Gonzàlez no es refia de ningú, ni tan sols de la portaveu del govern, la rosa pansida dels "sociates". Ha preferit aïllar-se com un poderós anacoreta a la Moncloa i que parli la pansida, que per això cobra. I és que amb tres legislatures al govern és fàcil que els assessors-ministres facin llufa. Tot i així, el "presi" prefereix continuar amb les familiaritats d'en Guerra i el "cadastrisme" d'en Solchaj a abans de repartir carteres entre Vestrynge's qualssevol. Això no vol dir que es curi d'aquesta esquizofrènia que l'aclapara i que ell mateix reconeix com un mal que l'assetja. Per aquesta raó, doncs, i perquè l'home persevera fent el gitano al costat del seu amic de l'ànima, en Guerra, aquí convertim en Gonzàlez en la llufa "común". La llufa "común", vulgarment anomenada llufa "Gonzàlez", la poden utilitzar, sobretot, els polítics "volubles" que intenten fer mèrits per entrar al PSOE. Per guanyar-se la simpatia presidencial, els escaladors nats de la política només han de penjar-la ben centrada i, dissimulant com si la cosa anés d'innocentada, passejar amunt i avall pel passadís del Congrés, com aquell que no diu res. També poden esperar a la cantonada de la Moncloa i esperar la sortida del president per recolzar-se discretament sobre el seu cotxe oficial, tot deixant que el vent bellugui suaument el ninot. i,I per què que no guardar aquesta meravellosa llufa i esperar amb avidesa la construcció de la futura autovia del Maresme? L'aparició sobtada de llufes contra el "Pla Felip" descol·locaria l'enemic. La tàctica seria la següent: penjar aquesta llufa a tots els esquirols que paguin el peatge de l'autovia com a reivindicació subversiva. Només se'n lliuraran els qui tinguin els collons de passar-se el peatge sense deixar-se atracar (entre altres motius perquè si no paren no hi ha manera de fer-ho). La Uufeta "Solchaga" que acompanya el president també pot ser de gran utilitat per tots aquells propietaris que dubten que la revisió del cadastre s'hagi aparcat per sempre més. On se le poden penjar? No dubtem de la imaginació del lector, la nostra és infinita.
li M
IARM
LLUFAMÍLM Els reis sempre s'ho mereixen tot. Si un és rei, o reina, o príncep o infanta, ja ha fet carrera. La gesta més important de la família reial espanyola de l'últim any és la conversió del primogènit en príncep de Girona, duc de Montblanc, comte de Cervera i senyor de Balaguer. Els catalans n'hem d'estar orgullosos. Gràcies al president Pujol, el príncep més alt de la història ja té títols catalans (hem dit títols, no titola eh?). La monarquia és una postal, una estampa, un mirall. Que els hàgim convertit en llufa no vol dir que facin llufa. Al contrari, vol dir que són molt populars i estimats. Gent senzilla, tendra, com qualsevol família normal del carrer. Això, per ells, és una distinció. EL TRIANGLE vol demostrar amb aquesta actitud el grau d'estimació que sentim pels nostres reis. Com n'estan d'arrelats a la nostra realitat quotidiana! Quin model més exacte de capteniment per la ciutadania! Ja sabeu que és una família que esquia, somriu, navega i posa sempre en un perfecte estat d'unió. Què més voleu? El darrer any, en Felip, Sa Altesa de les altures, ha sigut el membre més actiu de la colla (i no mal interpreteu la paraula membre). Durant aquest any s'ha convertit al catalanisme. Ha llegit més discursos que mai en la llengua d'aquesta terra. Això, després que a son pare el xiulessin patriotes i estranys en l'olímpic recinte de Montjuïc. Recordeu, a més, que el noi va anar a insuflar la moral als soldadets espanyols i catalans de les flotilles del Golf. Per últim, en Felip va acompanyar en Gorbatxov en la seva breu estada a la Ciutat Comtal, on van ser vexats per les autoritats catalanes que sempre confonen el Principat amb Lituània. I què dir de la reina Sofia? Sempre que pot fa una escapada al Liceu. I les infantes? Encara no surten de treballar els divendres, agafen el taxi aeri i cap a Barcelona falta gent, a remar alguna galera o a muntar alguna euga. I com que Mallorca també és Catalunya, i ells hi estiuegen cada any, per tot això, i perquè són ells, aquí els teniu convertits en llufa central, com si fossin unes Menines d'en Mariscal.
Què podeu fer, estimada patuleia, amb el perfil d'aquests ninots? Doncs, primer, retallar-los amb summa cura. Fcu-ho amb tisoretes de retallar paper. Desestimeu la serra elèctrica, el tallant de la carn i Fescarpa i el martell. No acabaríeu mai. Quan, amb finor i precisió, el perímetre dels reis tingueu al sarró, les ofertes d'utilització són infinites i no tenen comparacióPodeu penjar la llufa, sencera o per parts. Això és molt important Si la pengeu sencera, les possibilitats són comptades. Aquests dies de fred i neu, és molt escaient encolomar la llufa a les esquenes dels abnegats esquiadors que pugen fins a Baqueira. Vigileu que, volent fer broma, no enganxeu la llufa en les reials espatlles. Ja sabeu que ells esquien per aquelles contrades. Si féssiu una planxa de tal magnitud, no us preocupeu. Són molt simpàtics i comprensius. Fins i tot us somriurien a la cara. La llufa del príncep, separada, soltera i sense compromís, podeu penjar-la sobretot als veïns de Montblanc, pobrets, que no van tenir la visita de l'hereu per culpa d'en Pujol. A Girona, la llufa del primogènit també pot tenir molt d'èxit. L'esquena d'en Quim Nadal, ampla i generosa, és un perfecte camp d'aviació per esbatanar-hi cl príncep llufat. No cal dir que si ensopegueu amb la Isabeleta Sartorius, us trobaríeu davant el blanc perfecte per estampar la llufa principesca. Les infantes, fcu-les servir de calcomanics. No havíeu jugat, de menuts, a miniatures? Les infantes són això, unes miniaturetes, pobretes. Elles no tenen la importància de l'hereu i ningú no patirà si queden per vestir sants. Per això també seria maco penjar les llufes de les infantes a les esquenes de les marc-de-déus del país (Pilarica, Macarena, Montserrat, Desemparats, Rocío, Angustias, Candelaria, etcètera). La reina pengeu-la a les parets de les impremtes, dels garatges i dels tallers de manyans. Al costat dels pòsters de senyores en pilotes que pengen els obrers. "Donya" Sofia no hi desentonarà. No la feu anar de costat al marit. Un és cl rei i ella és la reina. També la podeu penjar, juntament amb la llufa de la Ferrusola, a les esquenes de les senyores que pidolen pel càncer, pel Domund o per la Creu Roja. Són gent molt caritativa i ho compendran. I el rei, com que és una figura constitucional, no el penjarem enlloc. Quedaria molt malament penjar-lo a les parets oficials, fent-se la competència a si mateix, com un doble desenfadat de la pròpia persona. El rei, com que és rei de tots, no el toqueu. Deixeu-lo reposar en aquestes planes. Quan el paper es tomi groc el podeu fer servir per encendre la calefacció, per fumar un "puro" (o un porro) o per calar foc a qualsevol impertinència. Què més es pot demanar als reis?
En Serra es
a la guerra
Com que en Narcís Serra va agafar caguetes quan va anar al Golf a veure els seus soldadets, l'hem convertit en el ministreUufa. A ell li ha tocat treure la pols a la rovellada armada espanyola i provar si encara funcionaven els motors per arribar al Golf. Com que és tan discret es passa hores i hores a la banyera de casa i cada matí munta secretament la seva estratègia. Submergit a la banyera, col·loca la seva flota de joguina en posició i observa amb desconfiança els dipòsits de sabó. Creu que és un Quixot qualsevol i veu petroli en el pot "neutre" de xampú i perd ^ el temps movent vaixells imaginaris que esquiven les / maleïdes bombolles mores. f Finalment, però, per tanta aigua ha hagut de pagar un preu molt alt: Cada cop està més i més arrugat. És per això que els seus col·legues del ministeri li han buscat una solució. Per molt que diguin, la Marta Sànchez no va al Golf a animar els mariners, sinó per donar un cop de mà al llufat ministre arrugat. Aquest cop, donada la companyia, en Narcís f haurà de controlar millor la seva por i els \ mals de ventre amb ventositats. Que no pensi la Marta que la guerra química ha començat abans d'hora. A part, el que fou alcalde de Barcelona, ja ha renunciat a desembarcar, rebotat, en la política catalana. Prou que li agradaria, però no el deixen enfilar en cap dels balcons de la plaça de Sant Jaume. No tan sols és un home arrugat de pells sinó també , d'ambicions. Ell ja es 1 es fa pagues de jübi- > lar-se sent ministre I de la guerra. * No espera gaire més cosa d'en Felipe (amb la mania que té de no canviar ni ministres, ni ** ministeris). Però,* per en Serra, pas- % sar a la història com un expert en a qüestions militars, I sense haver em- ' ^ ^ punyat mai un fu* sell ja és un mèrit insuperable. Només li demanaríem que no es torni a Uufar.
V
V
X
-k * \
Aquesta llufa pot servir com a arracada per tots aquells que van de "Rambo" per la vida. Aquells que es passen hores mirant els seus músculs davant del miI rail i que compren sempre una talla menys de samarreta per remarcar les seves protuberàncies. També és una llufa ideal per omplir la cadira buida que han deixat a moltes cases els mariners que passen el Nadal al Golf. Si algú de la família s'ennuega amb els 12 grans de raïm sempre pot tenir un blanc fàcil a la cadira del davant. I » ^ ^ a més, aquesta és una manera "guarra" però assequible de descarregar ires pacifistes. Una mena de vudú casolà dissenyat especialment per aquestes dates. Però la llufa també pot ser de gran utilitat pel propi ministei ri de Defensa. I Si al Narcís Serra li agafa una descomposicióliores abans de sortir cap al Golf per acompanyar prínceps o cantants, té en la llufa el substitut ideal. És també una alternativa al paper de W.C. de la \ fragata i les dues corbetes espanyoles. Admet tota mena de culs, sense diferenciar entre oficials i soldats. És a dir, els rasparà el cutis amb la mateixa malvolença que qualsevol altre paper de diari. Si cap d'aquestes utilitats us sembla adient, L sempre podeu guardar-la per sabotejar els cary telis en què surti la Pantoja. Plantar la cara d'en Serra damunt la bella Pantoja pot fer ressuscitar els vells odis entre Catalunya i Andalusia (penseu que fa dies que ningú no parla d'en Lerroux). De tota manera, una altra bella utilitat de la llufa del ministre de Defensa és retallar-li la barba. Ja que al natural no s'ho I deixa fer (encara que ell sigui un especialista en pendre el pèl als altres), amb la llufa li podeu deixar les galtes com el cul ^ d'un nadó. Seria molt formós.
M T11I1I! SADDAM Jil
i altres comparses
y
En Saddam Hussein segurament és el polític que ha fet més pets aquest any. Les mongetes se li han posat malament. No digereix res. Des de la caiguda de Ceausescu, cap altre estadista havia escalat cotes tan altes de popularitat i estimació. Darrera seu han fet carrera en Miquel Gorbatxov, en Jordi Bush, en Francesc Mitterrand i la Margarita Thatcher. El moro ha entès, davant la dicotomia de canons o mantega, que el millor eren els pous de Kuwait. L'ONU, que està del petroli fins al monyo, ha cantat a l'uníson una partitura del tiet Sam, que cada dia té la cara més lletja. El rus, el de les taques, també es mereix ser Uufat perquè, pobre home, amb les baraUes que té a casa, encara li sobren bemolls per alinear-se al costat dels americans. La Margarita, de Londres, en aquest viatge ha perdut bous i esquelles. Se n'ha fet la pell. Bona notícia perquè figuri com a llufeta a les espatUes de l'irat iraquià. El "bolso" de la senyora de ferro sobretot el trobarem a faltar en les fotos europees de família. El francès, en Francesc, finalment, es mereixeria ser convertit en gall, encara que els del "Canard Enchainé" li diguin amistosament "tonton". De tonto no en té ni un pèl. Això sí, una mica aturat sí que ho és. Però tornant al moro, en Hussein aquest dels pebrots, £qui n'hauria pagat deu duros fa cosa d'un any? Fa un any ens van fer passar el Nadal amb els cadàvers dels dictadors romanesos a un pam de la taula del menjador de casa. Curiós matrimoni, els Ceausescu! Va caure, per simpatia, arran de l'esfondrament del mur de Berlín. Però ve l'agost i el lleó oriental treu les urpes de la fam, alça el credo d'Al.là i fa posar un cul estret a tota la humanitat. Per aquestes circumstàncies, val més un moro Uufat que un il·luminat sense gasos al ventre. També seria millor que els gasos d'en Hussein se li escapessin en llufes pel cul i no a través d'armes químiques i altres martingales.
Ja haureu vist que el tret més característic del moro és el bigoti. Un senyor amb bigoti és una altra cosa. Quan frega els morros per damunt d'alguna superfície sembla que toqui la sonsònia. Bé. Doncs, agafeu el moro per les banyes, passeu-li les tisores i correu a penjar-lo a les gasolineres. Aquesta seria la primera utilitat de la llufa d'en Hussein. Els automobilistes s'espantaran, fugiran de les gasolineres esperitats i el consum de combustible baixarà tant que al final no tindran més remei que regalar el petroli, perquè se'ls podrirà de fàstic a dins dels bidons. L'altre toc de distinció del manaia iraquià és la boina, indumentària típicament catalana que ens identifica amb el personatge, com apoble, sobretot en aquestes festes nadalenques. Si doneu la importància que nosaltres conferim a la boina, podeu penjar la llufa als devots d'en Josep Pla, que també en duia. Us recomanem una sembrada de llufes del dictador iraquià emboinat sobretot per l'Alt i el Baix Empordà. La llavor produirà tals fruits que des d'aleshores se'ns farà més diàfana la possibilitat que els empordanesos envaeixin Catalunya, com si fos una província d'E|p|nya. Np ho farien pels pous de petroli, sinó per po' c a' í" S
RF?RF/
<;
<p
ot^ea-o
*
„„
»
^
der anar de vacances a la Barceloneta i a Castelldefels. Estan molt farts de rebre barcelonins sense esperar-ne res a canvi. Les petites llufes d'en Bush, la Thatcher, en Mitterrand i en Gorbatxov són minúcia. No us en preocupeu. Si algú té una especial tírria a la senyora anglesa, que en faci una fotocòpia ampliada i que la pengi a la "verja" de Gibraltar. En Bush valdria la pena penjar-lo de l'estàtua de la llibertat. Però no la llufa, sinó ell en carn i ossos, i amb una corda de piano. En Gorby, pobret, prou penjat està. En tot cas, si li voleu fer un homenatge, fabriqueu-
vos llufes de taques, com les que porta al cervell, i empastifeu les americanes dels comunistes post-moderns. Encara els fareu un favor. Semblaran "Petronios" de l'última moda, encatifats en sofisticadíssims "trajos" de disseny. En Mitterrand, pengeulo a la cuina de casa i feu-hi punteria amb tomàquets podrits (per si mai els gavatxos gosen tornar a cremar-nos camions de verdures).Després de tot això, us garantim que la guerra del Golf no esclatarà, perquè ja haurà esclatat en cadascuna de les vostres càlides llars.
MONTSERRAT LLIFABÉ És la "diva" per excel·lència de l'òpera mundial. La fama li va arribar gràcies al seu extraordinari volum toràcic. Els especialistes expliquen que quan la Montserrateta inspira per deixar anar els seus sensacionals brams a les òperes de Donizetti, Verdi, Puccini, Strauss i Rossinni- és capaç d'emmagatzemar 555 metres cúbics d'oxigen per segon. Això vol dir que el vent que originarien tres sopranos com ella seria deu vegades més fort que un cicló tropical. Els seus admiradors -entre els quals el seu marit, el pobre Bernabé, és el primer de tots- destaquen els seus delicats turmells inflats de "pota d'elefant". Aquesta subtilesa del seu físic és essencial a l'hora de suportar les més de 4500 unces que pesa, especialment les sinuoses glàndules mamaries, que cubiquen quatre vegades més que les motos del Tinti", en Garriga, en Crivillé i en Sito Pons plegats.
Per començar, la Supermontserrateta no és una llufa qualsevol: és un llufa de pes que no es pot plantar a l'esquena del primer que passa, perquè aquest podria caure i no aixecar-se mai més. En canvi, és ideal per clavar-la al teu enemic més íntim, sobretot a les parts, perquè no hi ha més pebrots que els que pengen. La Supermontserrat es pot col·locar a les entrades de les esglésies, al darrera de la porta dels wàters per homes o al cul dels delegats locals d'Hisenda. D'altra banda pot fer una funció humanitària, embolicar l'esmorzar dels manobres. En cas que l'entrepà de paté d'alumini ínfim la voluminosa llufa pot ajudar atenir la se"-.n. »> tk1 tip. Porta molt bona sort plantar aquesta llufa .i Li -.MV.II dina d'un exhibicionista, al jersei d'un converj'i ni qui1 li cantin els peus, a la caraVun geperut i duvuiu -Kl'ONCE o al nas d'un notari castellà. En can1, i . .i! evitar posar-la a sobre de qualsevol fan de la Mannà Rossell, d'en Lluís Llach, el Puma, Julio Iglesias, la Pantoja, la Marta Sànchez, en Torrebruno, en José Luís Núfiez, l'Hèctor Vila, las Virtudes o Las Hermanas Hurtado; això portaria molt mala sort, sobretot per les dones, que se'ls pot tallar la maionesa. Per acabar, la Supermontseirat es pot utilitzar com a condiment d'una pizza "quatre estacions". Serveix com a base d'un potenü'ssim elixir afrodisíac per jugarhi i fer pessigolles (sistema vudú) a la Caballé mentc canta "El noi de la Mare" a l'escenari. També és molt útil si un es queda sense paper higiènic, donat que no irrita. I és que la nostra "diva" és tendre com les galtes d'un nadó, subtil i delicada com un polo de llimona i aromàtica com l'aire perfumat, fi i saludable de Sarrià de Ter. És una deessa, una autèntica amazona, una walkíria.
És molt bona noia i més catalana que ningú perquè té molts cèntims, i per tant també molts amics. I una masia al Ripollès. Caritativa fins al .paroxisme, la Montserrateta no para de repartir caramels de menta entre els nens que pateixen la rampa wagneriana i no poden anar al Liceu. És com una mare per tots, especialment pel nostre José Carreras. No es droga mai, tot i que de vegades arriba a veure tres caixes de "Schweppes" per hora o 30 litres de llet per berenar. Es cruspeix més de 70 càpsules i fàrmacs cada dia; en realitat, però, la seva dèria és la xocolata amb melindros. S'excita menjant cacauets, pebrots, cogombres, plàtans, pastanagues, ous de violinista suplent, melmelada de vaca, sang de toro, pets de monja, melons, patates, figues, naps... i tota mena de verdures del seu hortet de Ripoll que rega amb fruïció com una nena maca.
VIUATORO, PORCELILORES tres llufes de progrés Ja us podíeu imaginar que entre els llufables de EL TRIANGLE no podia faltar el tríptic (la trilogia, el trisagi, la terna, la trinca, el 5ar terme al tricicle, el trio) que veieu en aquesta plana. Villatoro, Porcel, Lorés... si els fa, global. sumeu tots plegats, en són tres. Mai una revista havia fet tanta propaganda gratuïta de tants camaleons adaptats, reciclats i ben pagats ideòlegs d'ideolova manifestar rez urdóftez, va. gies impossibles. A nosaltres ens plauen molt. Ens ensenyen el camí del nord, it la negociació quan va acabar ens afalaguen en la desorientació i ens guien enmig de l'estupefacció. a ' sobre el Golf "I1 A en Villatoro ja no li ve d'un premi, en som conscients. Segurament estem en un país curt de premis per tan alta abnegació. La precisió analítica, la indeIsens" express pel pendència de criteri, la insubornable consciència nacional que professa, tot les [ps pari fore això, són motius prou clars per convertir-lo en ninot efímer de paper. Encara no íen la cies de tipus ens expliquem perquè el president Pujol no ha nomenat en Villatoro conseller de Cultura o d'Agriritorial, però cultura. Ho faria molt bé. Quina ceguesa la del president! it IU que "la retir En Porcel "ya es otro cantar". La seva columna de "La Vanguardia" es podria dir que és la licitar columna d'Hèrcules que aguanta el país que entre tots anem fent. is espa- ser total i no p Allà, l'home, hi destil·la el ^ s ^ M ^ » ^ ^°^ c ^ c o r mallorquí i, mentre amb seva compareixe zona en una mà somnia paisatges ^^^5s§^^^^ idíl·lics, amb l'altra para la butxaca per veure quants n'hi cauen. 'ment de quçna del respor : í k És un home de triples salts donar el mortals. Va ser comunista i ?ris: tem. nero ateu i ara reverencia els ? v? reitera.1 reis i els potentats. Ha )anyoic. c" flairat d'on vénen els leio D duros i es diu que fins i tot cobrava quota als virau* ) Lexecutiuj sitants que acompanyava a la Zarzuela. / / i El tercer ideòleg dels nosP Jtt tres JQf amors és en Jaume Lorés, articulistamalabarista que ha aconseguit fins ara mantenir-se alhora a "La Vanr guardia" i a "El ^ * £ Jo? Observador". Ell, fi de nas, " i? & P amb carnet ^^ MJ? vÒT socialista
'*,
y-
/ /
***r
», és el protector lúcid, el sant patró que atura les batzegades que claven al pujolisme, que sempre solen ser batzegades indignes i que no sempre provenen del centre peninsular. En Lorés, llufat, fa més cara de santedat. sS»
Què es pot fer amb aquesta santíssima trinitat? Doncs, ves quin misteri. En Villatoro podríeu penjar-lo als peatges de les autopistes, perquè amb aquella cara d'angoixa aturada els turistes es vagin fent el càrrec de què és Catalunya. Amb els diners que els automobilistes deixarien als peus de la llufa, cosa previsible, en Villatoro (també conegut com en Billetero) podria retornar els serveis que el país li ha prestat a ell. També podeu penjar-lo a les portes dels editors més sensibles de casa nostra, als despatxos de TV3, Canal 33, Catalunya Ràdio i, com no, també a la RAC 105, que els alegraria una mica la casa. La llufa del preclar Porcel, idolatrat per tants intel·lectuals que esperen manegar tants diners com ell, podria alegrar les nits dels barcos de la Trasmediterranea. També podeu retallar-la i fer-ne mil fotocòpies, enganxar-les una al costat de l'altra, com les banderetes de les revetlles, i fer-les servir per decorar els tristos arbres del pati dels Tarongers. La millor esquena per estampar aquesta llufa de porcellana és la del president Pujol (perquè és baixet i accessible). Enganxar-la a l'esquena del rei seria massa; hi lluiria molt. Finalment, en Lorés (l'ambigu) el podeu penjar a l'esquena de mossèn Ballarín o de mossèn Tronxo, però allà on no farà nosa és a l'esquena de mossèn Fenosa. Si aquests us fallen, encara teniu l'esquena dels abats de Montserrat i Poblet. Però la llufa Lorés lluiria molt sobretot a les espatlles d'en Josep Maria Sala, que : vp.rmf.11 si ftascnhrís oue tragina un oaràsit de tal magnitud
Els mereixements dHugo Sànchez per convertir-se en llufa són evidents, visibles. Els van poder veure aquests ullets nostres per la TV3 (per les altres no). Són qualitats 0 atributs envejables. El "crack" mexicà, la mà posada als atributs, els va mostrar generosament al personal en plena catedral sagrada del Barca. Efectivament, els té ben posats i voluminosos. El noi s'excusa dient que és nerviós, i que aquest gest li surt espontani molt sovint. No tenia intenció d'ofe sinó que simplement es gratava els seus títols universitaris. Segur que el "cuaí que si vols ser ben tu mateix el llit. Si ningú no et való et sospesa la doc val més fer-t'ho tu Però ai, que el N; 1 el Gaspart ja ha cinc anys, que la d la titulació de l'Hug Xanxes haguessin pas: al patrimoni del club blau-grana. L'operació va fallar. Llàstima, perquè la barroeria del noi s'hauria convertit en coratge, i el seu fer groller i \ bestiota en patriotisme citalà. Mala sort. Ja diu el noi, modest, que "serà impossible que puguin trobar arreu del un jugador semblant a mi". Ben Pocs n'hi ha que se'ls aguantin amb una sola mà i en facin exhibició elegant davant les masses. Per això -per la seva significació filosòfica i emblemàtica per una dècada sense utopies- el xicot mereix ser elevat a la categoria de "llufa penjant".
Là llufa Sànchez la podeu retallar i clavar a l'esquena del president i del vice del nostre dolorosament adorat Barca. S'ho mereixen, per no haver-lo comprat quan era l'hora i per haver d'empassar-se ara els seus gols. També la podeu enganxar a aquells barcelonistes que només volen patir, i que ara passen un mal any perquè malauradament anem guanyant. La llufa els consolarà. ualment la podríem encolomar d'amagat a la jaqueta dels socis del Barca que, quan busquen a l'entrecuix, no hi troben gran cosa. ue aprenguin del "pichichi" madrileny! ent pot servir de picada d'ullet a les mosses simpàtiques i ardoroses, com a missatge subliminal que els diu: busqueu a Madrid allò que no trobeu a casa!
LLUFA
ir
Home, en Puyal de la tele-tres, el que "s'escapoleix de l'escomesa", sí que pot fer patxoca convertit en llufa oficial pels especialistes en "llufisme" català i televisiu. En Puyal, o Punyal, com li diuen, és un home polifacètic, polivalent, interdisciplinar, interclassista i omniscient. En "Punyalet" ens agrada. A la pantalla és ben plantat, tendre, sincer, Uigaire. En la realitat és petitó i esquifit. Va sempre maquillat excepte quan està davant les cameres. En la real realitat no és tan angelical ni tan superhome. Però què importa la realitat? Digueu-nos: hi ha algú perfecte? No? Doncs no us queixeu. En Punyal té de tot i força: té de Joaquim, té de Maria i té de Puyal. Qui podria dir el mateix? El petitó sap tocar la fibra. Que si els vells, que si el sexe, que si les sogres, que si el català, que si el nuviatge. I és sociòleg. Sense títol, és clar. La gent pensa el que el Puyal diu. S'ho fa venir bé. I els muntatges escènics fan tant efecte que semblen autèntics. La sap llarga. És un mestre, és un Nobel, és un premi d'honor, és una productora, és una llufa.
Bona és la llufa Puyal per clavar-la al clatell de tots els catedràtics, professors i investigadors de la ciència sociològica. Pobrets, ells s'hi trenquen el cap però no se'n surten. En Puyal, en vuit dies i amb la seva productora, confegeix fantàstiques tesis doctorals. En un parell d'hores a la butaca de la tele podem saber com és la realitat i què pensa la societat (o què pensa en Puyal, que ve a ser el mateix). On hi hagi en Quimet que es retirin Max Weber, Durkheim, Jakobson, Lévi-Strauss i Mircea Eliade (Karl Popper no, que ès "Premi Baltasar Porcel" de Catalònia). La llufa la podríem també plantar a la jaqueta o brusa de disseny dels altres estimats presentadors de Tele-Pujol. Tots ells formen una bella, catalana i nadalenca família, que se'ns fica al menjador per més que ho vulguem evitar.Nosaltres també plantarem la llufa Puyal al mateix Puyal, a no ser que ens garanteixi en un pròxim programa que està demostrat sociològicament que "EL TRIANGLE" és el millor setmanari de tots els que
ELTRIANGLE
El nom d'aquest senyor està molt alt en el rànquing de les llufes dels sants innocents. Primer, que no té temps d'anar a Tacte de respecte i de memòria que fan a El Salvador pel repulsiu assassinat d'uns jesuïtes de primera. Estava massa ocupat lluitant contra els preservatius i contra el sexe de la jovenalla. Segon, que és bascoparlant i euskalduna de naixement, fill de "caserío" monolingiie. Ha estat arquebisbe de Santiago de Compostel·la i ha après a parlar gallec perfectament {perquè és ruc però no és burro). I en canvi funciona com a més estatista i nacioespanyol que quaranta ^joseantonianos", la mare que eï va definir. A sobre ens engalta elucubracions terrorífiques i catastròfiques sobre la immoralitat que ens ofega. I no en sap res, perquè si li explicàvem la veritat (les repugnants porqueries que fem al llit amb la nostra parella, ben alegrement) no podria suportar l'infart. Aquest tros de bisbe va amb el lliri a la mà, la bacina de les ànimes en l'altra i el dret canònic medieval a la tercera. És un manetes, però no n'encerta ni una. A més a més sap totes les llengües de la península (és uh "llenguado") llevat del català. Li hauria de caure la cara de vergonya.
Llufa molt adequada per plantar al cul dels qui fabriquen, venen, compren i usen condons ateus i comunistes, a fi que sàpiguen que els espera !a condemnació eterna a Ics flames d'en Pere Botera amb butà de la Catalana de Gas. També oportuna per clavar-la als socialistes malvats i immorals, els qui han permès dos ditets d'avortament i una mica de preservatius, perquè tinguin clar aquest dia dels Sants Innocents que Déu potser els perdonarà, però l'Església espanyola no. D'utilitat també alhora de gitar-tc amb el teu company o companya graciosa, perquè si té el dia insaciable la sola visió del bisbe Suquía ü pot fer perdre tota la fúria. *í\ Es desinflarà com un globus punxat i tu podràs escoltar el José Maria García pels auriculars sense que. et donin la tabarra sexual. En tot cas, guarda ía llufa perquè l'any que comença duraià tot un any. i qui sap.