Fratelli Tutti: ningú no se salva sol. Salva Clarós

Imatge de Jim Black a Pixabay

tradició cristiana mai no ha reconegut com a absolut o intocable el dret a la propietat privada i ha subratllat la funció social de qualsevol forma de propietat privada”. Sempre, juntament amb el dret a la propietat privada, diu Francesc, hi ha el més important i anterior principi de la subordinació de tota propietat privada a la destinació universal dels béns de la terra i, per tant, el dret de tothom al seu ús. No és poca cosa en el context actual de les crisis i estralls que ha provocat la ideologia neoliberal, que atorga a aquestes paraules una especial rellevància quan la impúdica acumulació de riquesa contrasta amb desnonaments i naufragis en la darrera frontera social que és la nostra Mediterrània. A l’aparença de radicalitat en matèria social, a l’Església li passa com a moltes constitucions liberals, l’espanyola per exemple, que reconeix el dret a la propietat privada i l’herència, i a continuació proclama la seva funció social com a factor delimitador d’aquest dret, però difícilment el bé comú, el benefici social, s’imposa en les sentencies judicials abans que el desnonament. No hi ha cap dret per damunt del dret dels pobles, ni de la dignitat dels pobres, ni tampoc del respecte al medi ambient, diu el papa, repetint les reflexions de la carta encíclica Laudato si’.

La dignitat dels migrants

Obrir el cor al món sencer per posar l’èmfasi en els drets i la dignitat dels migrants. Els drets dels ciutadans d’una determinada nació no han de negar els béns de la pròpia nació a persones necessitades que provinguin d’una altre lloc. Insisteix en la forma d’entendre l’intercanvi entre països. No importa si algú ha nascut aquí o si viu fora dels límits del propi país. També la meva nació és corresponsable del seu desenvolupament. Això que val per a les nacions –diu el papa– s’aplica també a les distintes regions de cada país, entre les quals sol haver-hi desigualtats. “La incapacitat de reconèixer la igual dignitat humana a vegades condueix a fer que les regions més desenvolupades somiïn alliberar-se del llast de les regions més pobres a fi d’augmentar encara més el seu nivell de consum”. Tot el contingut de la carta encíclica refereix a un concepte recurrent: necessitem desenvolupar la consciència de que avui o ens salvem tots o no se salva ningú.

Amb relació a la millor política, el papa avisa del risc dels populismes, de la insana habilitat d’alguns líders per captivar amb vista a instrumentalitzar políticament la cultura del poble, amb qualsevol signe ideològic, al servei del seu projecte personal i de la seva perpetuació en el poder. La política no ha de sotmetre’s a l’economia, i aquesta no ha de subordinar-se a la tecnocràcia. El diàleg és l’eina, l’instrument, de la política. Aquest diàleg que a casa nostra tothom demana però quasi ningú practica. Francesc demana als polítics la fraternitat del samarità. M’ha vingut a la memòria un llibre breu de Joan Herrera (Fraternidad y ecologia, Libros de la Catarata, 2019) en el qual aborda la necessitat d’una esquerra fraterna enfront d’identitats excloents, evitant el risc de la fragmentació a l’hora d’abordar desafiaments descomunals com per exemple el canvi climàtic. L’home ferit a la paràbola del bon samarità som tots davant dels reptes que assetgen. El risc és que ens ignorem, que passem de llarg. La fraternitat és l’única esperança de salvació. Salva Clarós

Els 150 salms, l’un darrere l’altre

Ho vam fer al Miracle, a finals de setembre: vam llegir tots els salms, l’un darrere l’altre. Sense gaires explicacions. De fet havíem parlat dels salms en aquella Casa un munt de vegades: els salms a la Litúrgia de les Hores, els salms com a poesia (amb en David Jou i la Maria Sevilla), o els salms com a pretext, perquè sí. L’any passat, fins i tot a l’ACO vam fer els exercicis d’estiu sobre els salms, amb l’Olga Nicolau. En Ramon Ribera, monjo i director fins fa poc de la Casa d’Espiritualitat del Miracle, confessa viure rumiant salms, més en hebreu que en català. En les seves nits d’insomni o en les llargues caminades en el camí de Sant Jaume, llegeix, rellegeix i recita salms. Els seus amics intuïm que avui potser l’acompanyen a l’hospital, en els moments de consciència i en l’endormiscament propi d’una estada massa llarga a la UCI provocada per un greu accident a Montserrat. El cert, tanmateix, és que en Ramon ha aconseguit transmetre als Amics del Miracle la seva passió.

Total, que vam pensar que seria una bona cosa llegir tots els salms d’una correguda. També com a homenatge a en Ramon. Estem molt acostumats a l’anàlisi i a la fragmentació. Llegir tot el poemari sencer, sense gaires comentaris, receptius a un contingut farcit d’expressions d’una gran força poètica, també de reiteracions i d’imatges que passen de la tendresa a la crueltat més gran és una bona sacsejada.

La lectura dels salms es va programar tenint en compte diversos criteris. En primer lloc, la distribució que ja fa anys en feu en Ramon. En Ramon i l’Olga veuen els salms, no pas com un recull més o menys ordenat de poemes dispersos, sinó com una unitat, on la significació de cada element ve donada també pel lloc on és, per tant, encara que els oients no coneguem explícitament l’estructura del salteri, segur que escoltar-los en aquest ordre i sense escapçar-ne cap de les unitats ajuda a la comprensió del conjunt.

En segon lloc, ho vam pensar tenint present que és difícil mantenir l’atenció de tots plegats durant tota la lectura, per tant tots ens fèiem càrrec que es produïen desconnexions en cada oient… i no passava res. De fet, quan vam fer la valoració de l’experiència, algú deia que l’oïda es torna a connectar gairebé inconscientment quan les paraules s’apropen a una realitat significativa per a cadascú. Ens vam donar permís per entrar i sortir, per no ser presents tota l’estona en la lectura. Però curiosament, a mesura que passaven les hores, l’atenció cap als salms més aviat creixia que no pas minvava. O sigui que de fet tots hi vam ser pràcticament tota l’estona.

En tercer lloc, vam optar per escoltar els salms, més que no pas per llegir-los. No estem gaire avesats a escoltar, requereix un plus d’atenció, per tant té el seu mèrit. Vam intentar, però, mantenir l’interès de diverses maneres: aprofitant els espais diversos que el Miracle ens regala, tan a l’aire lliure com vam poder,