La nena que va escollir nom. Patrícia Aliu

LA NENA QUE VA ESCOLLIR NOM

Ara us explicaré una història que no s’ha explicat mai abans. Imagineu-vos una parella de joves que s’estimen molt i van caminant pel carrer agafats de la mà. Van a cal metge perquè sospiten que aviat no seran només dos a casa, sinó tres! El metge li diu a la jove que s’estiri a la llitera i s’aixequi el jersei, que li farà una ecografia. Amb una ecografia es pot veure el cos de les persones per dins. Tal com si hi fiquessis una càmera. El metge li posa a la noia, a la panxa, un líquid viscós que està molt fred i que ajuda a fer que funcioni bé la càmera. Li passa una espècie de micròfon per la panxa que serveix per transmetre el que hi ha allà dins, i també els sons. De sobte, el metge no diu res i puja el volum de la màquina i se sent el batec d’un cor molt fort i molt ràpid! Pum, pum, pum, pummm!!! Allà dins de la panxa de la jove hi ha vida. “I és una nena la que es veu a la pantalla. No hi ha dubte”, somriu el metge, emissari de bones notícies. El noi i la noia ploren i ploren d’alegria, li do

nen les gràcies al metge i surten al carrer fent bots de felicitat. Quan es calmen una mica, ell i ella comencen a pensar en noms de nena. Se’ls n’acudeixen molts i de molt bonics, però no es posen d’acord. Decideixen que seguiran una estratègia per posar-li nom a la seva filla. Posaran en un calendari un nom en cada dia de la setmana i, segons el dia que neixi la nena, així es dirà. A la nena de la panxa li agrada el nom que hi ha escrit a la casella del dissabte. És Nur. No vol dir-se d’una altra manera! Així que haurà de fers’ho venir per néixer en dissabte… A veure si hi ha sort! Nou mesos més tard, el temps necessari perquè neixi una criatura, neix la nena. I és dissabte! Com diríeu que es diu la nena, doncs?... Síííí!! La Nur s’ha sortit amb la seva!

Conte narrat al festival de narració oral de Viladecans Narracans (23 de gener del 2020)

Patricia Aliu

L’ull i la ploma Fotografia: Jaume Muns; text: José Luis Atienza

Es un domingo de mayo del setenta y ocho, con los niños de pantalón largo y las niñas con faldas y sandalias y los calcetines blancos de los días de fiesta. José Sánchez lleva la camisa entallada a rayas y el pelo negro que los años le encalarían de gris. Viene pisando fuerte, como salido de aquel verso de Gil de Biedma “Como todos los jóvenes yo vine a llevarme la vida por delante”. Sus piernas inician el gesto inconfundible de su paso. Caminaba deprisa, deprisa. Intentar seguirle en las noches de campaña electoral obligaba a la carrerilla, aunque él llevase la escalera y tú solo los carteles en la mano. Deprisa, deprisa, avanzó el cáncer que se nos lo ha llevado. A traición, sin hacer ruido, casi sin dar tiempo a decirle adiós. Él está mirando al fotógrafo. Sería muy de Sánchez que le esté diciendo, ¿Tú crees que estas son horas de llegar? Tenía una sonrisa fácil que igual le servía para reír que para

Primavera de esperanza (in memoriam José Sánchez)

reñir. No era un chico fácil. Exigía mucho a los demás, no más de lo que se exigía a sí mismo, pero tampoco menos. Aquel día era la celebración popular de una hazaña. El barrio de Sales había decidido dar un golpe en la mesa y emprenderla a golpes con una valla de tocho que encerraba un solar, que era un vertedero. Era el único pedazo de tierra donde había sitio para un solitario islote de plaza, de zona verde, en aquel barrio a su vez encerrado por la riera y la carretera. Para abrir esa muralla, como en un poema de Nicolás Guillén, surgieron todas las manos, las manos de peón de la construcción, de trabajadora de casa, de oficinista, de obrero de la Seat, de estudiante, las manos de pulidor de José Sánchez. Sus manos, su cerebro, su empuje y su maceta. Y su tozudez, a veces una bendición, a veces una condena. De nacer en Almería a echar raíces en el barrio de Sales, pasando por San Cosme, del Prat, ese ejemplo urbano de lucha y victoria colectiva. Era un obrero culto, de esa cultura comunista y democrática, autodidacta y proletaria, trabajada golpe a golpe y párrafo a párrafo, que se aprende en las clases nocturnas de la vida, la rebeldía y la mesita de noche. Le gustaba San Ramón -de él fue la idea de la replantada popular que se repite cada año-, y el descansillo de la meseta de algarrobos y torres de alta tensión, que como un foso ha defendido la montaña de la depredación urbana. Y el campo del Mazón, que para él era como un santuario feliz. Tenía madera de líder, pero también de lobo solitario que camina más rápido que los demás. Incluso para morirse nos ha adelantado. Ya vive en la foto, con la sonrisa siempre puesta. Viene hacia nosotros, a darnos la bronca o un caramelo. Aquella primavera de esperanza sobre todo fue culpa suya.

Mussol comú (Athene noctua)

Parc Agrari del Baix Llobregat, 21 de juny de 2014

Resident comú. Petit rapinyaire nocturn d'aspecte rabassut. Tot i ser nocturn es pot veure caçar freqüentment durant el dia. Llueix un plomatge en tons marrons i grisos clapejats de blanc. Es caracteritza pel seu voluminós i arrodonit cap amb uns grans ulls grocs.

S’alimenta de grans insectes, petits rosegadors, petits rèptils, cucs i granotes. Típic d’ambients rurals, tot i que és poc exigent a l'hora de triar el seu hàbitat. Preferentment llocs amb espais oberts, on es poden veure millor les possibles preses. A diferència d'altres aus, l'alteració de l'hàbitat no l'afecta tant per ser una espècie molt adaptable i generalista.

Tot i això, els atropellaments causen la major part de la mortalitat en l'espècie, ja que moltes vegades fan servir les carreteres com a lloc de cacera. A l’antiga Grècia s’associava a la Deessa Atenea, reina de la saviesa i la ciència (Athene noctua).

La violència revolucionària: l’assassinat dels gabrielistes de Viladecans, estiu de 1936

En diversos articles, del Viladecans Punt de Trobada, al llarg d’aquests anys hem anat tractant la repressió franquista a Viladecans; com el règim feixista sortit de la Guerra Civil, va empresonar i afusellar/assassinar ciutadans de Viladecans, aplicant la justícia –militar– a l’inrevés, declarant rebels a aquells que havien defensat la legalitat republicana davant del cop d’estat militar dels generals monàrquics, conservadors o directament feixistes, que de tot hi havia en aquell exèrcit revoltat de juliol de 1936. També hem pogut tractar, de manera aproximada, l’exili dels nostres conciutadans així com també la reclusió que van partir en el camps de concentració francesos i, en alguns casos, en els camps d’extermini nazi. En aquest article, i d’altres que tenim previstos, pretenem aproximar-nos al que va ser la violència revolucionària que va esclatar en els primers dies i setmanes després del cop d’estat militar. A Catalunya, la derrota dels militars revoltats va provocar una revolució. Els anarquistes, amb les armes a les mans i amos dels carrers van voler aplicar el somni revolucionari d’aixecar una societat mes justa, igualitària i lliure, arrasant amb tot allò que feia pudor de repressió i injustícia, àmbits en els quals s’identificava plenament a l’església catòlica i els seus religiosos, en molts casos sempre arrenglerats amb el poder i amb les elits conservadores i reaccionàries.

A Catalunya, la repressió de la violència revolucionària sobre la ciutadania va causar un total de 8.352 morts/assassinats .1 En la gran majoria dels casos són persones detingudes per Patrulles de Control, per escamots d’incontrolats –que tenien tots els partits polítics d’esquerra i republicans i les organitzacions sindicals, si bé s’ha volgut, sempre, acusar de manera fonamental als anarquistes de la CNT-FAI– que s’emportaven detinguts a les txeques o presons clandestines i d’aquí sortien per a una mort segura, a la carretera de l’Arrabassada, al cementiri de Montcada i Reixac, a les Costes de Garraf o en tanques de cementiris. D’aquestes morts violentes, una quarta part són religiosos: 2.039. Si les comparen amb els assassinats d’eclesiàstics a Espanya, suposen un terç del total. Una xifra prou considerable que indica el nivell d’acarnissament que es va donar a Catalunya sobre el personal eclesiàstic.

A Viladecans, un poble encara agrícola i rural, però amb una incipient massa d’obrers industrials, provinents de la immigració, la derrota inicial dels feixistes, el 19 de juliol de 1936, també va suposar, durant els primers mesos, l’inici d’una revolució social: es

1 Les comparacions sempre són odioses i més quan es comparen persones, però només a títol d’informació: la repressió franquista, només a la província de Còrdova, va ser de 9.579 ciutadans.

va formar un Comitè de Milícies Antifeixistes, de les quals depenien les Patrulles de Control, encarregades de vetllar per l’ordre públic però també de detenir aquells elements considerats reaccionaris o contraris a la causa revolucionària. I entre aquests hi havia els religiosos locals. A l’abril de 1936, la congregació religiosa i educativa dels germans de Sant Gabriel –establerta a Viladecans des de l’any 1925– estava empadronada en l’avinguda del 14 d’abril, núm. 3, seu de la masia La Parellada, i la formaven tres frares francesos –Pierre Veyseet / Germà August Josep, que feia de director; Frédéric Jacques Célarié Laporte / Germà Adrià Josep, subdirector; i Eugène Fuzeau / Germà Fulgenci, mestre hortolà– i tres de castellans: Teófilo Marina Bonilla / Germà Manuel; Eliseo Serrano García / Germà Fernando; i Daniel Villaverde Dueñas / Germà Alfredo María. Sembla que Pierre Veyseet, uns dies abans del cop d’estat militar havia marxat a França. No tornaria a Espanya. Per a la seva substitució, la congregació enviaria a Julio Romo Arlanzón / Germà Jacinto, que ja havia estat a Viladecans, i que en acabar el curs al col·legi de Valls, es va presentar a Viladecans, a primers de juliol. Aquests seran els gabrielistes que entomaran el cop d’estat militar i la revolució a Viladecans, el 19 de juliol de 1936.

Abans de detallar com van ser les seves detencions a Viladecans i les seves morts us ofereixo una petita semblança de cadascun d’ells.

Pierre Veyseet / Germà August Josep (Saint Sauves, Puy-deDôme, França, 7 de març de 1883 – Saint Laurent-sur-Sèvre, Vendée, França, 1964). Fou el primer director del Col·legi Modolell, des de la seva obertura l’any 1925 fins a l’inici de la Guerra Civil, el juliol de 1936.

Frédéric Jacques Célarié Laporte / Germà Adrià Josep (Cremps, Lot, França, 21 d’octubre de 1885 – Estiu 1936, en la Causa General consta el 25 de juliol de 1936). Iniciarà la seva docència en el col·legi de Castelló d’Empúries. De 1906 a 1908 s’estarà a Banyoles i d’aquí fins al 1916 en el col·legi de Valls. De Valls va passar a director de l’Escolàstica en la Casa de Formació que els Gabrielistes tenien a Can Valls, Sant Vicenç de Montalt, on va estar entre 1932-1935, i d’on va passar el curs següent a ser subdirector del col·legi de Viladecans. Malgrat que tota la bibliografia existent apunta que Célarié era a Viladecans el juliol de 1936, aquest no consta en el padró municipal d’habitants de 30 d’abril de 1936. 2

Eugène Fuzeau / Germà Fulgenci (Sant Jouin-ss-Châtillon, Deux-Sèvres, França, 31 de maig de 1889 – Sant Celoni, 4 de juliol de 1968). El 1927 arribarà al col·legi Modolell, procedent del centre de formació de la congregació, a Can Valls. A Viladecans, fins al juliol de 1936, s’ocuparà de l’horta de la masia. Amb l’esclat de la Guerra Civil i la Revolució, a l’estiu del 1936, juntament amb d’al

2 En aquest padró d’habitants, a l’avinguda del 14 d’abril, núm. 3, seu de la masia, estan inscrits en Pierre Veyseet, Eugène Fuzeau, Teófilo Marina, Eliseo Serrano i Daniel Villaverde.

Frédéric Jacques Célarié Laporte / Germà Adrià Josep (Cremps, Lot, França, 21 d’octubre de 1885 – Estiu 1936, en la Causa General consta el 25 de juliol de 1936).

Teófilo Marina Bonilla / Germà Manuel (Cerrato de Juarros, Burgos, 2 de novembre de 1901 –Montcada i Reixac, 10 de novembre de 1936).

tres gabrielistes francesos es repatriarà a França, de la qual va tornar el 1939, reincorporant-se a Viladecans i seguint encarregant-se de l’explotació agrícola. Al poble, i a bona part del Baix Llobregat, tothom el coneixia com el germà pagès. Teófilo Marina Bonilla / Germà Manuel (Cerrato de Juarros, Burgos, 2 de novembre de 1901 – Montcada i Reixac, 10 de novembre de 1936). S’estrena com a docent el 1919 al col·legi gabrielista de Banyoles. Posteriorment recorrerà els col·legis de

Eliseo Serrano García / Germà Fernando (Pinilla de los Moros, Burgos, 25 de setembre de 1907 – Costes de Garraf, Sitges [Desembre de 1936 – Gener de 1937]).

Sant Sadurní d’Anoia, Castelló d’Empúries i Valls, combinant amb estances en els anys 1924, 1929 i 1934 en el centre de formació de Can Valls, com a professor de juniors i d’escolàstics. El curs 1935-1936 estarà de professor a Viladecans. Eliseo Serrano García / Germà Fernando (Pinilla de los Moros, Burgos, 25 de setembre de 1907 / Costes de Garraf, Sitges [Desembre de 1936 – Gener de 1937]. Als 12 anys ingressa en el Juniorat de Can Valls i professa cinc anys després. Eliseo Serrano vindrà per primera vegada al col·legi Modolell en el curs 1926-1927. El servei militar el va fer a Estella, Navarra, entre 1930 i 1931 i tornarà de professor per als juniors de Can Valls, entre 1932 i 1933. Sabem que va passar pels col·legis gabrielistes de Sant Josep de Sant Sadurní d’Anoia i Banyoles. Les fonts bibliogràfiques són contradictòries respecte a algunes dates d’estada en els col·legis, així en una d’elles s’esmenta que a partir del 27 d’agost de 1932, l’Eliseo Serrano tornarà a ser a Viladecans.

Daniel Villaverde Dueñas / Germà Alfredo María (?, Valladolid, 10 d’abril de 1915 –Montcada i Reixac, 10 de novembre de 1936).

Julio Romo Arlanzón / Germà Jacinto (Madrigalejo del Monte, Burgos, 19 d’agost de 1910 – Montcada i Reixac, 10 de novembre de 1936)

Daniel Villaverde Dueñas / Germà Alfredo María (?, Valladolid, 10 d’abril de 1915 – Montcada i Reixac, 10 de novembre de 1936). Arriba al juniorat de Can Valls amb 12 anys i faria la seva primera professió cinc anys desprès. S’inicià com a docent en el col·legi Cassà d’Arenys de Mar durant els cursos 1933 a 1935, passant en el curs 1935- 1936 al col·legi Modolell de Viladecans. Julio Romo Arlanzón / Germà Jacinto (Madrigalejo del Monte, Burgos, 19 d’agost de 1910 – Montcada i Reixac, 10 de novembre de 1936). Una vegada acabada la seva formació, a Roma, marxà a Londres on s’hi estarà durant dos anys, perfeccionant l’anglès. Torna a Catalunya i en el curs 1929-1930 s’incorpora al col·legi Modolell de Viladecans. D’aquí anirà al col·legi de la Immaculada de Valls i posteriorment a la casa de formació de Can Valls. El curs 1935-1936, estarà de nou a Valls i en acabar torna a Viladecans per a engegar, al setembre, el nou curs, en substitució de Pierre Veysset que havia marxat a França. Així al juliol de 1936, feia escassament tres setmanes que era a la població. Després del cop d’estat militar i la consegüent revolució que es va produir a Catalunya, els gabrielistes que estaven en els col·legis religiosos, per por de ser perseguits, empresonats o assassinats, es van dispersar i amagar, cosa que també va passar a Viladecans. Resseguim aquests primers dies. El matí del diumenge 19 de juliol de 1936, la congregació gabrielista encara va anar a missa a la parròquia de Sant Joan, com de costum. Van notar que els punts de sortida de la població estaven vigilats; a la tarda, però, Teófilo Marina, Eliseo Serrano i Daniel Villaverde van sortir de passeig per la població i no van observar res especial. El matí del dilluns 20 de juliol, a la carretera, davant de la masia La Parellada, es concentren un important grup de persones que fan sospitar als religiosos que la situació s’està agreujant. Seguint indicacions de Célarié / Germà Adrià Josep, subdirector de l’escola, 3 els gabrielistes més joves comencen la fugida. Cap a les dotze del migdia marxaran Eliseo Serrano / Germà Fernando, Daniel Villaverde / Germà Alfredo María i Julio Romo / Germà Jacinto. Fuzeau / Germà Fulgenci els acompanyarà a refugiar-se a Can Bruach, a la vall de la Sentiu, de Gavà, on arribaran cap a les quatre de la tarda. Fuzeau tornaria cap a Viladecans i, juntament, amb Célarié s’amagarien en una casa, també, de Gavà –Can Guinot, a la vall de la Font–, on vivien uns ciutadans d’origen belga.

El dimarts, 21 de juliol, l’església parroquial de Sant Joan de Viladecans i part de la finca de La Parellada són incendiades i saquejades per escamots revolucionaris. Incendis atribuïts als milicians de la CNT-FAI de la Torrassa, però en els quals, de ben segur que hi van participar també milicians viladecanencs. Aquest mateix dia, al matí, Célarié es detingut a partir de la denúncia d’un “(...) falso protector”. No així Fuzeau que havia anat a veure els companys que estaven amagats a Gavà. Ignorem qui el va delatar i quin grup de milicians el va detenir, el cas és que Célarié serà detingut i portat al Comitè Revolucionari de Viladecans que el traslladarà cap el Comitè Regional de la CNT-FAI a l’Hospitalet de Llobregat. A la nit, Fuzeau, d’amagat torna a la masia La Parellada, seu de la congregació i de l’escola Modolell, per a recollir alguns diners i “ (...) un rifle que tenían escondido”, quan va ser sorprès per un milicià que feia guàrdia i que li va disparar dos trets d’escopeta, a uns 12-14 metres de distància, sense ferir-lo. El milicià va anar a buscar la resta de companys que estaven de guàrdia per tal de trobar el gabrielista i “(...) seguidamente empezaron un intenso tiroteo en todas direc

ciones mientras todo esto ocurria [Fuzeau] marchó al monte otra vez sin niguna otra incidència”. Eugène Fuzeau, en altres documents declara que l’incident dels trets no va passar la nit del 21 de juliol sinó la nit del 22 al 23 de juliol i que trobant-se en la muntanya va tenir la necessitat “(...) de ir al convento en busca de dinero y de unas municiones para poderse defender en caso de algun contratiempo”. Diu que després va passar a les muntanyes de Begues i finalment es va passar “(...) a la España Nacional”. El dimecres, 22 de juliol, Célarié és interrogat a l’Hospitalet i quan ja anaven a ficar-lo en un camió per donar-li “el paseíllo” va ser reconegut per un xofer de Sant Climent de Llobregat, el qual va gestionar, davant dels milicians de l’Hospitalet, que no se l’afusellés i que el portessin al Palau de Justícia de Barcelona, on el van deixar en llibertat no sense abans haver-lo maltractat físicament. A Barcelona, els dies 22 al 24 de juliol va estar parant a la fonda La Verdad –carrer de Sant Sever, núm. 3–, on els propietaris li van facilitar roba i menjar i des d’on escriurà al cònsol francès demanant-li ajuda. Sembla que des del consolat no es va poder fer res per ell, perquè no estava inscrit en el registre de ciutadans francesos residents a Barcelona, i aquesta devia ser la causa per què, dels vuit religiosos francesos que hi havia a Espanya, el juliol de 1936, només Célarié no va poder ser repatriat a França. El dijous, 23 de juliol, els gabrielistes que estaven amagats a Can Bruach marxen avisats pel propietari de que estaven vigilats. A la tarda estaven als voltants de la carretera de Gavà a Begues on Eliseo Serrano i Daniel Villaverde, per por, es van amagar fins que es feu de nit. Julio Romo va seguir i va anar a parar, cap a les dues de la matinada, a la masia de Can Torrents, a Viladecans. Els de la masia, primer el van portar a una cova i posteriorment l’acabarien acollint a la casa. Eliseo Serrano i Daniel Villaverde, després es separarien. Eliseo Serrano aniria cap a Sant Climent de Llobregat i Daniel Villaverde va anar cap a Sant Boi, des d’on va poder anar cap Barcelona i posteriorment a Can Valls.

El dissabte 25 de juliol, cap les 15.00 h., un escamot de milicians de Viladecans va detenir Julio Romo, a Can Torrents, 4 i el van portar a la Casa de la Vila, on Marià Sanjuan 5 el va interrogar i després el van portar a l’espai que feia de presó, a la planta baixa de l’edifici. Després de sopar, “Sanjuan (...) me llamó a solas y estuvimos más de una hora hablando de mil cosas y me propuso el plan para el dia siguiente, que era el ir a salvar a los otros Hermanos, mis compañeros. A las 12 h. de la noche me bajaron a la cárcel a dormir. A las 7 h. subí al ayuntamiento, me aseé y desayuné ya más tranquilo”. A Can Torrents, el mateix 25 de juliol també estaven amagades unes monges de la congregació de la Sagrada Família de Viladecans, que els milicians van deixar, tranquil· les, a la masia. Es tractava de les monges Virgínia Ricart Sebastià i Assumpció Batlle. En paral·lel, el mateix dissabte 25 de juliol, fou el darrer dia en què es va veure amb vida Frédéric Jacques Célarié Laporte / Germà Adrià Josep, a l’estació de França de Barcelona, on sembla que, mitjançat el recader de Caldetes, conegut de Célarié, el senyor Comas, s’informava dels horaris dels trens per fugir cap a Can Valls, on mai no va arribar. És possible que fos interceptat per les patrulles de control que custodiaven l’estació, detingut novament i assassinat.

4 On feia de masover Josep Martí Mayol. 5 Màxim dirigent anarcosindicalista de Viladecans i membre del Comitè de Milícies Antifeixistes.

No s’ha trobat el seu cadàver. 6 Frédéric Jacques Célarié va ser el primer assassinat de la comunitat de Sant Gabriel a Espanya, i també l’únic francès gabrielista que va morir durant la Guerra Civil.

El diumenge 26 de juliol, al matí, una patrulla de milicians de Viladecans –juntament amb Julio Romo / Germà Jacinto, al qual havien detingut la tarda del dia anterior a Can Torrents– es dirigeix cap a Can Riera, a Sant Climent de Llobregat, 7 a la recerca dels altres gabrielistes fugits. No el van trobar perquè, en aquells moments, el gabrielista –que es tractava d’Eliseo Serrano– estava amagat en les muntanyes properes. Quan podia baixava al mas i els masovers li donaven de menjar. 8 Al no trobar-lo els milicians van demanar a Romo que escrivís un paper “que se presentase en el Comité de Viladecans tan pronto fuera por la casa que nada le pasaria”.

La tarda del diumenge, Romo va fer d’escrivent-mecanògraf, per als membres del Comitè. Vicente Ferro confirma la detenció de Romo i la seva conducció a la Casa de la Vila on va estar dos/ quatre dies “(...) haciendo a ratos de mecanógrafo y otras en los calabozos de dicho ayuntamiento, donde era insultado y amenazado por los milicianos rojos.

6 Sobre el lloc, data i manera del seu assassinat hi ha informacions contradictòries: la Causa General de Viladecans apunta que va ser assassinat a Sant Pau d’Ordal o voltants i dona la data del 25 de juliol; en la bibliografia existent s’indica que podria haver estat assassinat en les immediacions de l’estació de França i daten la seva desaparició el 25 de juliol de 1936 i la fixen, també, com a data de la seva mort. D’altra banda el ciutadà belga que el va acollir a casa seva, a Gavà, afirma que va morir apunyalat el 23 de juliol. 7 Can Riera Vell, de Sant Climent, on feien de masovers el matrimoni Serafí Sadurní Condeminas i Alberta Mestres Alaball. 8 A Can Riera, també, va estar amagat el rector de Sant Climent de Llobregat.

Temiendo por su vida el presidente de la CNT en Viladecans, Mariano Sanjuan, quiso llevarlo a una casa conocida, pero como dicho religioso no conocia en Viladecans más que a mí [Vicente Ferro] por estudiar su hijo mayor en el colegio que ellos poseian en Valls, dió el nombre de mi casa y a ella fue conducido por el referido Sanjuan un dia a altas horas de la noche”. 9 Efectivament, l’endemà, a la matinada del dilluns 27 de juliol, Sanjuan va portar Julio Romo a casa del doctor Vicente Ferro, on es va estar fins al 12/15 (?) d’agost, en qualitat de detingut. 10

El dimarts 28, al mati, Eliseo Serrano es va presentar a Can Riera on va poder llegir la nota que li havia deixat el seu company, Julio Romo, del qual va reconèixer la seva lletra i rúbrica i es va personar davant del Comitè de Viladecans. Una vegada a la Casa de la Vila, a instàncies de Josep Iturrioz, 11 per tal de que el religiós no tingués problemes, el van portar, directament, a casa del veí Francesc Arnau Pascual. 12

Tant Serrano com Romo, fins al 12/15 (?) d’agost, data en la qual van marxar a Barcelona, van poder rebre la visita de diverses persones de Viladecans que s’interessaven per la seva situació. Quan Romo i Serrano van creure que no corrien perill van manifestar el seu desig de sortir de Viladecans, és de suposar que per anar cap a Can Valls, a Sant Vicenç de Montalt, seu de la con

9 Vicente Ferro, metge titular de Viladecans, home religiós i conservador, durant la revolució formava part de la Falange secreta i una vegada acabada la guerra seria el primer cap local de la Falange. 10 En altres fonts també s’informa de que va estar a la seu del sindicat fem feines d’oficina. 11 Josep Iturrioz juntament amb Llorenç Puig foren els màxims dirigents d’Esquerra Republicana a Viladecans. 12 Falangista també i membre de la primera Comissió Gestora Municipal franquista.

gregació dels gabrielistes a Catalunya per tal de sentir-se més acollits pels seus i entre els seus. Així, Vicente Ferro va demanar a Marià Sanjuan –i Sanjuan els hi va lliurar– un salconduit per als dos religiosos que els permetés sortir de Viladecans i arribar fins a Barcelona. Molt possiblement, la matinada del 12/15 d’agost, sobre les cinc del matí, els religiosos van sortir de les respectives cases on estaven refugiats per agafar l’autobús de la línía GavàViladecans-Barcelona i “(...) para evitar algún contratiempo que pudiera haber por las rondas de milicianos, se encargó de vigilar la carretera la vecina de esta localidad, doña Mercedes Balletbó (que a su vez tenia refugiado en su casa al Sr. Cura Párroco D. José Homar)”. 13 Els religiosos van poder arribar a Barcelona on els esperava la minyona, Rosa Hernández, la qual els va acompanyar a la casa on anaven destinats, si bé no sabem quina era. 14 Dies mes tard, Ferro es va fer càrrec de poc mes de 5.000 pessetes i algunes monedes d’or que tenia en dipòsit Rossend Pons i que eren propietat de la congregació.

13 Que el matrimoni de Vicenç Vendrell Faura i Mercè Balletbó Riera tenien amagat a casa seva, a Cal Roquet, al carrer de la Muntanya, 41, al rector de Viladecans, Josep Homar, ho confirma Josep Lligadas Vendrell, el seu net, en un text que em va facilitar el 6 de juliol de 2006. Vicenç Vendrell també patiria les presons de la revolució. Informació facilitada per Jaume Lligadas Vendrell, també net, el 10 de juny de 2014. 14 Rosa Hernández Formosa (Viladecans, 1891- ?), havia estat fent de minyona per als germans gabrielistes, a La Parellada. Quan aquesta fou col· lectivitzada per la CNT va continuar treballant a la masia i es dedicava a anar a vendre els productes agrícoles del sindicat al mercat de Sant Antoni, a Barcelona. Ferro li va comunicar que tenia refugiat a casa seva e gabrielista Julio Romo al qual va anar a veure i van quedar que quan aquest pogués marxar cap a Barcelona, aprofitarien que ella anava al mercat de Sant Antoni per a esperar-lo en la plaça d’Espanya, de Barcelona, per tal d’acompanyar-lo fins a “(...) la plaza de San Antonio” (sic).

Després, Ferro va tenir carta de Julio Romo en la qual li demanava que anés a Barcelona per a lliurar-li aquests diners, la qual cosa va fer posteriorment –molt possiblement la segona o tercera setmana d’agost– al mateix Julio Romo.

A Barcelona, Julio Romo i Eliseo Serrano, per qüestions de seguretat, vivien en cases diferents i per això, de tant en tant, es citaven per veure’s. El 24 de setembre, Romo s’havia citat amb Serrano, entre els carrers d’Aragó i rambla de Catalunya, però per molèsties en un peu Romo no va anar a la cita sinó que ho va fer Aureliano Barrio Campo / Germà Ireneo, de la comunitat gabrielista de Sant Adrià de Besòs, que compartia estatge amb Romo. A partir d’aquesta data, aquests dos gabrielistes van desaparèixer. 15 Eliseo Serrano i Aureliano Barrio sembla que devien ser assassinats a les costes de Garraf.

Desaparegut Serrano, Julio Romo, sembla que a finals de setembre (?), arribaria a Can Valls on es trobaria amb els companys de Viladecans, Teófilo Marina i Daniel Villaverde. Ni la bibliografia ni les fons primàries ens informen de què va passar amb Teófilo Marina en els primers dies de revolució a Viladecans ni quina va ser la seva ruta i successos fins a arribar a Can Valls, la casa mare dels gabrieliestes, a Sant Vicenç de Montalt. Marina, igual que Villaverde, per camins i dates diferents, sembla que a finals de juliol o mitjans d’agost (?), arribarien a Can Valls, on també arribaria, a partir de finals de setembre (?) Julio Romo. Allà es trobarien amb la resta de companys gabrielistes, que fins a un total de 39, en qualitat de presoners, van poder mantenir la seva vida comunitària i espiritu

al, inclosa la missa diària, essent aquest “(...) un caso privilegiado de vida religiosa normal hasta las vísperas mismas del fusilamiento”. A Can Valls, el 7 de novembre de 1936, juntament amb la resta de companys gabrielistes foren detinguts –a excepció dels menors de 18 anys que van ser repartits entre famílies de Sant Vicenç de Montalt–, per membres de comitès revolucionaris–patrulles de control, i traslladats a la presó/txeca de Sant Elies, a Barcelona. Van desaparèixer, juntament amb la resta de gabrielistes, el 10 de novembre de 1936. No s’han trobat el seus cadàvers. Es creu que poden estar en el cementiri de Montcada i Reixac. 16

ris clandestins, que va obrir el Govern de la República, per tal d’esclarir i condemnar als autors de la violència incontrolada en els primers mesos de la guerra i la revolució, s’exhumen tota una sèrie de cadàvers en el cementiri municipal de Sitges, i s’identifiquen, per les característiques fisonòmiques i la indumentària els cadàvers d’Eliseo Serrano –en aquest cas es certifica que portava mort entre nou i deu mesos– i el de Frédéric Jacques Célarié Laporte. Tant Serrano com Célarié van desaparèixer a Barcelona i els seus cossos van ser trobats a les costes de Garraf. Van ser enterrats al Cementiri Municipal de Sitges, on són en l’actualitat.

L’any 1937 i dins de la Instrucció Especial sobre els cementi

16 Alguna bibliografia barreja la data de detenció, 7 de novembre, amb la data de desaparició i possible assassinat, 10 de novembre de 1936, donant com a data de l’assassinat el 7 de novembre i no el 10.

Les autoritats franquistes, en el seu monument als “Caídos”, inaugurat el 25 gener de 1953, a la rambla Modolell, només van honorar quatre dels germans gabrielistes, ignorant, suposem que per desconeixement, la mort de Julio Romo. En el Memorial als morts de la Guerra Civil i la Repressió Franquista inaugurat el 7 d’abril de l’any passat al Cementiri Municipal, també, perquè no teníem totes les dades del trencaclosques, ens va deixar Julio Romo, fet que s’haurà de subsanar incorporant el seu nom al monument. Serveixi també aquest article per descartar tota responsabilitat de la mort dels gabrielistes de Viladecans dels membres dirigents de Viladecans, el confederal Marià Sanjuan però també els republicans Josep Iturrioz o Llorenç Puig, o dels milicians viladecanencs que van integrar les patrulles de control, als quals es va acusar, en els consells de guerra posteriors, d’induir a aquests assassinats dels assassinats mateixos i que van patir, injustament, l’empresonament durant el franquisme. Llibertat presos polítics, solidaritat amb les persones encausades i retorn dels exiliats.

Manuel Luengo Carrasco

Fons primàries i bibliogràfiques Per tal de no fer feixuga la lectura de l’article i la seva maquetació, hem obviat les notes a peu de pàgina en relació a cites d’autoritat i cites bibliogràfiques i documentals. Tanmateix sí que relacionarem les principals fonts de treball, les quals, creuant les seves dades i informació, ens han permès la redacció d’aquest article.

Fons primàries: –Arxiu Comarcal del Baix Llobregat (ACBL), Sant Feliu de Llobregat. Jutjat de 1a Instància i Instrucció núm. 1 de Sant Feliu de Llobregat. Expedients per a la inscripció en el Registre Civil de la defunció o desaparició de persones a la Guerra Civil. Expedients de Frédéric Jacques Célarié Laporte i Eliseo Serrano García. –Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero (ATMT3), Barcelona. Consells de Guerra contra Vicenç Aledon Igual, Josep Barón Ortiz, Lluís Guilañà Duran, Josep Iturrioz Rebull, Vicenç Navarro Arnau i Antonio Pérez Sorribas. –Centro Documental de la Memòria Història, Salamanca. Portal d’Arxius Pares dels Ministeri de Cultura. Fons de la Fiscalia del Tribunal Suprem. Causa General de Montcada i Reixac i Viladecans.

Fons bibliogràfiques per a la informació local i dels gabrielistes a Viladecans:

–Calderé i Bel, Xavier. El Col·legi Sagrada Família d’Urgell. 75 anys de presència a Viladecans, 1930-2005, Arxiu Municipal de Viladecans – departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, novembre de 2006, 109 pàg.

–Centenario de los Hermanos Gabrielistas en España. 100 años educando, 1903-2003, Hermanos de San Gabriel, s.l., sd. [2003] –Gómez, Severino [coordinador]. San Gabriel. 100 años de presencia en España, 1903-2003, Hermanos de San Gabriel, Barcelona, 2006, 526 pàg. - Luengo Carrasco, Manuel. —“La primera Falange de Viladecans. III Año Triunfal, 1939”, a Viladecans Punt de Trobada, núm. 64, març de 2013, pàg. 17-18. —“La destrucció de l’església parroquial de Sant Joan de Viladecans, juliol de 1936”, IX Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites, esglésies, Associació d’Amics del Museu de Gavà - Centre d’Estudis de Gavà, juny de 2017, pàg. 179-182. —“Els orígens republicans de l’exposició de fruits del camp de Viladecans”, XI Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Cuina i territori, Centre d’Estudis de Gavà, juny de 2019, pàg. 121-124. –Paniego Rivero, José (Coordinador). Mártires gabrielistes... 50 peldaños para subir a la cruz, Hermanos de San Gabriel, Barcelona, 2007, 262 pàg.

Fons bibliogràfiques sobre la repressió a la rereguarda catalana i en concret sobre la repressió religiosa:

–Causa General. La dominación roja en España. Avance de la información instruida por el Ministerio Público, Ministerio de Justicia, Madrid, s.d. [1943] - “Relación nominal de víctimas de la persecución religiosa en la provincia de Barcelona. Sarcerdotes”. –Julià, Santos (coordinador). Victimas de la Guerra Civil. Ediciones Temas de Hoy, Madrid, 1999, 431 pàg. –Montero Moreno, Antonio. Historia de la persecución religiosa en España, 1936-1939, Biblioteca de Autores Cristianos, Madrid, 1961, 772 pàg. –Preston, Paul. L’Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la Guerra Civil i després. Editorial Base, Barcelona, abril de 2011, 905 pàg. –Solé i Barjau, Queralt. Els morts clandestins. Les fosses comunes de la Guerra Civil a Catalunya (1936-1939), Editorial Afers, CatarrojaBarcelona, 2008, 608 pàg. –Solé i Sabaté, Josep Maria. La repressió franquista a Catalunya (1938-1953), Col·lecció Catalunya sota el franquisme, 1, Edicions 62, Barcelona, 1985, 616 pàg. –Solé i Sabaté, Josep Maria i Villarroya i Font, Joan. La repressió a la rereguarda de Catalunya (1936-1939). Volum I, Col·lecció Biblioteca Abat Oliba, 75, Publicacions de l’Abadia Montserrat, Barcelona, 1989, 463 pàg. i Volum II – Relació de víctimes, Col·lecció Biblioteca Abat Oliba, 84, Publicacions de l’Abadia Montserrat, Barcelona, 1990, 567 pàg. –Villarroya i Font, Joan. Violència i repressió a la rereguarda catalana, 1936-1939, tesi doctoral presentada en la Universitat de Barcelona el 10 de maig de 1988, consulta on line en www. diposit.ub.edu