Sobre la historiografia del nom de Viladecans: gossos, moros i “fideles”, cants i pedres i altres interpretacions. Manuel Luengo

Recerca històrica

Sobre la historiografia del nom de Viladecans: gossos, moros i “fideles”, cants i pedres i altres interpretacions

Sense voler endinsar-me en el terreny de la toponímia, disciplina científica de la llengua, branca del coneixement que no és la meva, ni tampoc amb ànim de crear polèmica a l’entorn del nostre nom de poble, sí que m’ha semblat divertit treure a la llum algunes humorades, publicades en els diaris i revistes de la dècada dels anys 1930, que tenien per centre el nom de la nostra població i que giren a l’entorn de la contraposició medieval: moros a Viladecans i cristians a Castelldefels. El primer relat en clau còmica, publicat el 13 de setembre de 1930, porta per títol Un cavaller enginyós i tracta del suposat cavaller de Rocafort que volia adquirir un castell allunyat dels perills “(...) de les batalles contra la morisma”. El castell el comprarà a un comerciant jueu barceloní –Abraham Leví–, i aquest es troba situat al cor de les Guilleries, en un puig de 900 metres d’alçada, “on no hi podran pujar moros”. Però el castell tenia diversos problemes: no era accessible a les visites; amb l’arribada de l’hivern, el cavaller de Rocafort i senyora, es pelaven de fred i el darrer, i no menys important, que a les muntanyes del davant del castell s’havien instal·lat una parella de dracs que amenaçaven de destruir-ho tot amb l’alè de foc que treien per la boca. El cavaller, abillat amb la seva armadura, els va plantar cara però es va haver

Imatge de l’ermita de Santa Maria al lloc de Sales (documentat l’any 986), entre 1926 i 1928. Fotografia de J Mas Guardia. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya – Estudi de la Masia Catalana. Repositori: Memòria Digital de Catalunya

de resguardar dins del seu castell per por de ser menjat. “Aquí de l’enginy del cavaller de Rocafort! Cuità a trametre al rei moro de Viladecans un missatge demanant-li un encantador de serpents per veure si domesticava el dragons. L’encantador arribà i amb quatre cops de flauta tingué les bestiotes més manses que un anyell”. D’aquesta manera va resoldre dos problemes d’un cop: va tancar un drac als soterranis del castell i amb el seu alè de foc procurava calefacció central a tota la fortalesa i a l’altre li va posar dos vagonetes a la cua i el feia servir, com un funicular, per pujar i baixar amunt i avall de la muntanya.1 Pràcticament un any mes tard, el 12 de setembre de 1931, en Guillem d’Oloró reincidiria, de manera jocosa, amb el conte La Mitja Lluna, amb l’atribució a Viladecans de ser un lloc, durant l’edat mitjana, de poblament àrab en contraposició a Castelldefels on viurien els cristians. El relat parla de Ben Abdal·lah, pagès musulmà de Viladecans que havia anat 1 Relat escrit per Guillem d’Oloró, publicat a En Patufet, de 13 de setembre de 1930, pàg. 1018-1019. Guillem d’Oloró es el pseudònim de l’escriptor Josep Broquets i Rius (Barcelona, 1900-1936), col·laborador de la revista. La negreta es nostra.

Il·lustració romàntica del setge i conquesta de Tortosa, l’any 1148, per a la qual el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va empenyorar Viladecans al bisbe de Barcelona. Web: todocoleccion.net

a Castelldefels, a mercat, a vendre-hi taronges i carbassons de la seva horta, i la confusió que s’estableix quan sent que dos cristians parlen de que la Mitja Lluna ja ha arribat a Castell-de-Faels. “Quin triomf per la religió mahometana! Per la barba del Profeta, que plego la parada i me’n vaig a contar-ho al Cadí de Viladecans!” Ben Abdal·lah va vendre ràpid les fruites i verdures i cap “a Viladecans falten moros” on se’n va anar a trobar amb el cadí. Aquest va creure que el baró de Castelldefels s’havia tornat musulmà i havia adoptat la Mitja Lluna i si això era cert s’havien acabat les guerres entre Viladecans i Castelldefels. El cadí de Viladecans, “amb la seva escolta es va anar a presentar al baró per tal de donar-li la benvinguda al si de l’Islam. Quan baró i cadí s’ajuntaren al pati d’armes del castell i el segon li dona l’enhorabona, el baró li replicà que la mitja lluna que havia comprat era per a fer mandonguilles i poder trinxar la carn de les botifarres. “Això és la famosa mitja lluna? —exclamà [el cadí] —. Ai aquell tabalot de Ben Abdal·lah, quan el trobi, quina bastonada li faré donar!”. Evidentment el cadí de Viladecans no es va quedar al dinar que servia el baró de Castelldefels.2 Seguint amb aquesta contraposició entre els pobles de Viladecans i Castelldefels, a l’entorn de moros i cristians, trobem una propaganda turística d’una excursió a Tarragona i la platja de Salou, programada per al diumenge 29 de juliol de 1934, on es parla de “la bella ruta de la Costa d’Or [que] oferirà a l’excursionista de La Humanitat totes les seves belleses. Els ubèrrims camps de Gavà i Viladecans; els castell de Castelldefels; la “corniche” de Garraf; la blanca i suggestiva Sitges; la industriosa Vilanova ...” i en la descripció dels pobles que es recorreran en l’excursió, en concret de Viladecans i Castelldefels, es diu el següent: “Viladecans.- Aquest nom equival a vila de jueus o vila de gossos, nom que es donà als seus habitants per no voler acatar el rei d’Aragó. Terres abans pantanoses guanyades per

2 La mitja lluna o trinxador es un estri de cuina, semblant a unes tisores, que serveix per tallar la carn. Cadí: des de la conquesta cristiana, jutge i cap de les comunitats islàmiques a Catalunya. Publicat a En Patufet, 12 de setembre de 1931, pàg. 1918-1919. La negreta es nostra. a la producció per l’esforç de la pagesia (...) Castelldefels.- Muntanyes escabroses. Castell, record dels temps feudals. Atalaies i llocs de guaita per a defensa contra els pirates moros. Església de planta original amb una antiquíssima imatge que hom suposa va ésser donada per Carles Magne. Castelldefels vol dir “castell de feels” denominació que es donava als habitants d’aquella contrada en contraposició amb els de Viladecans”.3 En aquest darrer article, el periodista ja ha inclòs una segona interpretació del nom de Viladecans: la de vila de jueus o de gossos, cosa que la revista En Patufet ja havia incorporat, al novembre de 1930, dins de la secció “Coses que semblem impossibles” i on es jugava amb el nom de pobles de Catalunya per a generar contradiccions:

“Que a Viladecans no es vegin gossos.

Que a Vilafranca tot vagi car.

Que a Gratallops els llops no gratin ... ni es gein per enlloc.

Que a Sans hi hagi malalts.

Que un de Coll-blanc tingui el coll negre.

Que a Vilaseca plogui a bots i barrals.

Que al Poble Nou tot sigui vell.

Que a Viladecavalls només hi hagi ases (s’entén, tractant de bèsties)

Que al Poble Sec hi hagi humitat.

Que a Hostalric hi hagi un hostal pobre”.4 A l’abril de l’any 1938, En Patufet publica un altre article a l’entorn de la toponímia a Catalunya i es fixa en el nom de Viladecans per a rebatre la idea que el nom no esta vinculat a gossos sinó a blanc o a pedres: “el nom de Viladecans que segons l’equivocat

3 La Humanitat, diumenges, 22 i 29 de juliol de 1934, pàg. 4 i 7, respectivament. La negreta es nostra. 4 En Patufet, 29 de novembre de 1930, pàg. 1341, secció signada amb el pseudònim Tastaolletes.

sentir general significa vila de gossos, i res més lluny de la realitat. / Viladecans significa també poble de pedres blanques, puix que canus, en llatí, no vol pas dir precisament gos sinó que vol dir blanc. En castellà és d’ús ben actual dir cano o cana a les coses blanques. A més a més d’una pedra, en castellà també se’n diu un canto, de manera que no te d’estrany que Viladecans vulgui dir Vila de pedres”. En l’article, Jordi Subirà apunta que aquestes idees les ha tret d’un treball publicat l’any 1890 “pel notable filòleg català Josep Balari i Jovany. / Allà queden ben explicades les etimologies que nosaltres només hem apuntat i que esperem serviran per a desfer mal entesos en la significació dels noms que nosaltres hem assenyalat”.5 Sense entrar en profunditat a rebatre les interpretacions d’en Subirà, algunes cauen pel seu propi pes: no saben d’on treu el tema de les pedres blanques –petras albas– i com deriva de cans a canus, en català, canut o com barreja castellà i català, quan parla d’un “canto rodado” que en català és un còdol. Mes enllà de la qüestió científica m’ha semblat interessant veure com, en la dècada dels anys 1930, el nom del nostre poble ja causava impacte periodístic per las diverses interpretacions que se’n podien donar i per la visió romàntica de la lluita entre moros i cristians, on els primers són els viladecanencs del moment. Ara bé, la qüestió del nom de la població venia de lluny. En un document sense data, però possiblement anterior a l’any

5 Jordi Subirà, “Aclariment d’un nom” a En Patufet, 8 d’abril de 1938. El treball que esmenta en qüestió es el següent: Orígenes históricos de Cataluña de Josep Balari i Jovany, publicat per Establecimiento Tipográfico de Hijos de Jaime Jepús, Barcelona, 1899, consultable en línia en la Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes (cervantesvirtual.com/obra/ origenes-historicos-de-cataluña—0/). La negreta es nostra. 1710 s’esmenta “Lo lloch de Sant Joan de Viladecans, anomenat antigament Sant Joan de Vila Dordis”.6 És probable que sigui una errada de transcripció, o un “retalla/enganxa” d’un altre document però, curiosament, encara l’any 1789 se segueix parlant de que “Antiguamente se llamaba Villardodi y de Viladecans, derivàndose este nombre, según unos, de cantibus, y, según otros de, de canibus”.7 Aquesta referència geogràfica al nom de lloc de la nostra població sempre m’havia cridat l’atenció i per això l’he volgut reflectir malgrat que no tinc interpretació raonable. Un altre referència geogràfica vinculada o no amb la nostra població és el mas de Viladecans, casa pairal inclosa dins del terme municipal de Sant Boi de Lluçanès (Osona), documentat a finals del segle XII, i que casualment disposa d’una capella dedicada a sant Joan Baptista. Casualitats o trasllat de noms des de la comarca natural del Lluçanès cap a pobles del Baix Llobregat, tal i com esmenta Eveli Villuendas? Un altre punt que resta sense resoldre.8

6 Viladordis, actualment és una entitat de població del terme municipal i ajuntament de Manresa. El document al qual es fa referència es un esborrany de la instància-informació del lloc de Sant Joan de Viladecans adreçada a la cúria romana demanant poder construir església nova amb rector propi, amb residència contínua i amb obligació d’administrar els sagraments, publicat al llibre de Josep Eixarch, Les arrels històriques de Viladecans, Arxiu Municipal de Viladecans, Viladecans, 1989, pàg. 264, del fons de la família Amat-Sala, tal i com ho cita el mestre Eixarch. La negreta es nostra. 7 Resposta de Viladecans dins del llibre El Baix Llobregat el 1789. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora, edició a cura de Jaume Codina, Josep Moran i Mercè Renom, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992, pàg. 312. Els mateixos curadors de la publicació ja fan constar que “(...) en la documentació antiga sempre figura [el nom de la població] com a Vila de Cans, “de Canis” o “de Canibus”. 8 Eveli Villuendas i Gibert, “Els estudis sobre onomàstica a la comarca del A mitjan segle XIX, Pasqual Madoz, en la seva monumental obra de descripció de tots els pobles d’Espanya, en relació a Viladecans passa per alt el tema del nom de la població, cosa que no va ser així pel cas del secretari municipal de l’ajuntament quan contesta, l’any 1854, a un “Interrogatori Estadístico-Administrativo” en el qual la primera pregunta es sobre el nom de la població i la seva etimologia: “Viladecans: la voz comun deriva su nombre de haver estado en otro tiempo el terreno que ocupa plantado de arboles donde habia muchos pajaros que cantaban”. Per aquelles dates els habitants de d’aquell petit poble que era Viladecans –amb només 186 cases i moltes d’elles disperses pel territori– no devien tenir gaire clar d’on venia el nom de la seva població o be els agradava més dir que procedia dels cants dels ocells que no pas dels gossos.9 En les geografies generals que es publiquen en les primeres dècades del segle XX tampoc hi veiem tractat el nom de la població: Ge-

Baix Llobregat: aproximació a la toponímia de Viladecans”, dins de les Actes del XVII Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica, Universitat de Barcelona, 1992, pàg. 481-495. 9 Madoz, Pasqual, Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones en Ultramar, Ed. La Ilustración, Madrid, 1846-1850, XVI volums, referència Viladecans dins del volum XVI, 1850, pàg. 65. Interrogatorio Estadístico-Administrativo del poble de Viladecans, 1854, Arxiu Municipal de Viladecans, Sèrie de Correspondència municipal, any 1854. Qüestionari de 119 preguntes sobre aspectes diversos de la població a partir de la qual es pot tenir una visió general del que era el nostre poble mitjan segle XIX. Es de suposar que les respostes serien redactades pel secretari municipal per ser la persona amb més formació en la localitat. La resposta ingènua o intencionada que cerca no ofendre als veïns, si agafem la paraula cans (de gos) com a terme injuriós, té escassa credibilitat científica a no ser que el nom de Vila de Cans derivés en Vila carmen/canere - cantar / canço -, vila dels cants dels ocells. Com veiem, una interpretació molt bucòlica i pastoril. La negreta és nostra.

ografia General de Catalunya de Francesc Carreras Candi i Cels Gomis i l’Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo Americana, si bé en la primera hi figura una empremta d’un segell municipal de l’Alcaldia Constitucional de Viladecans que conté un animal i que Eveli Villuendas, en l’obra citada, confon el xai per un gos.10 Es en aquesta època, de les publicacions de les geografies generals –primeres dècades del segle XX– quan s’enllaçaria amb els contes i relats periodístics que hem comentat al començament de l’article i on es posaria en primer pla la contraposició entre moros i cristians, entre Viladecans i Castelldefels, o el terme injuriós de gos amb què serien designats els pobladors del Viladecans medieval. I és també, a mitjan la dècada dels anys 1930, en concret el 5 de gener de 1935, quan trobem la primera referència publicada sobre l’existència

10 Carreras Candi, Francesc, Geografia general de Catalunya, Establiment Ed. Albert Martin, Barcelona, s.a. [19081918], 6 volums, volum de la província de Barcelona en col·laboració amb Cels Gomis. Hi ha una reproducció facsímil, prologada per Jaume Sobrequés i Calliçó, editada per Edicions Catalanes, 1980, X volums. Enciclopedia Universal Ilustrada Europeo Americana, Editorial Espasa Calpe, Barcelona-Madrid, referència a Viladecans en el volum 68, publicat l’any 1929, d’interès perquè hi ha una fotografia de la Torre-roja, ja reformada, com la coneixem actualment. En relació als segells i escuts municipals podeu veure la publicació d’Àngels González Vera i Manuel Luengo Carrasco, Els segells i els escuts municipals, Ajuntament de Viladecans, gener de 1995, on es descriu el segell de l’Alcaldia Constitucional de Viladecans reproduït a la Carreras Candi, de la següent manera: “Alcaldia Constitucional de Viladecans és un segell ovalat representant un Agnus Dei pasturant, reguardant i terrassat i al seu damunt un coronell”, aquest segell es va emprar en els llibres d’actes del Ple de l’Ajuntament des de 1854 fins a 1902”. Des de mitjan segle XIX i fins a 1936 també es va utilitzar un altre segell municipal a nom de “Ayuntamiento Constitucional de Viladecans”, amb la representació d’un sant Joan Baptista amb un anyell i bastó. Vista de la Torre del Baró, edifici mil·lenari, l’any 1916. Fotografia de Josep Salvany i Blanch. Fons fotogràfic Salvany, Biblioteca de Catalunya. Repositori: Memòria Digital de Catalunya.

de la nostra població, en una crònica sobre la presa de la Tortosa musulmana a mans del comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, en la qual s’esmenta que per poder sufragar la campanya, el 15 d’octubre de l’any 1148, “(...) [el comte de Barcelona] va signar un document pel qual emprava cinquanta lliures de plata del tresor de la Catedral de Barcelona, i per fiança cedia el Senyoriu de Viladecans”.11 Encara haurien de passar més de vint anys perquè el mestre i amic Josep Eixarch Frasno publiqués les primeres notes històriques sobre Viladecans, essent així el primer estudiós de la nostra història. Efectivament, el programa de Festa Major de setembre de 1958, incloïa unes Notas históri-

11 Font i Solsona, Josep, “Fulls de la nostra història. La conquista de Tortosa” a En Patufet, 5 de gener de 1935, pàg. 2122. cas de Viladecans en què Eixarch feia referència a l’origen i nom de Viladecans així com als primers senyors coneguts, destacant la família Burgès, que van ser propietaris feudals de les quadres de Viladecans i la Torre-roja, des de mitjan segle XIII fins al segle XVI. En aquest primer article publicat sobre la nostra història, Josep Eixarch posa llum al topònim Viladecans, retrocedint-nos fins al 29 d’abril de l’any 1011, i a un document del Cartoral de Sant Cugat del Vallès on hi figura el nostre nom de lloc: “(...) et in locum vocatum canis vallis” i l’explica dins del context d’inseguretat que hi havia en aquests territoris, en aquella època, quan encara estaven sotmesos a ràtzies de tropes àrabs i com els escassos pobladors els hi plantarien cara, anomenant-los gossos, com a terme ofensiu. Aquesta es una

primera interpretació patriòtica, molt del gust de l’època històrica en què Eixarch escriu.12 Fixeu-vos que en relació als contes de la dècada dels anys 1930 li hem donat la volta: ara són els pobladors cristians de Viladecans que criden l’expressió “cans”/”gossos” als àrabs quan aquests els ataquen. Coincidències: Vila de Cans, empenyorat per a conquerir la Tortosa àrab. Hipotètics pagesos valents que escridassen i titllen de gossos els embats de les tropes musulma-

12 Josep Eixarch Frasno, “Notas históricas de Viladecans” dins del programa de Festa Major de Viladecans, setembre de 1958. El mateix text fou publicat, posteriorment, dins del Boletin Informativo Voz, núm 6, setembre de 1971, pàg. 32-35. En aquest dos textos figura una errada i es la de situar el primer document on figura canis vallis, l’any 1010 i no l’any 1011. Tots els articles publicats per Josep Eixarch en diversos programes de festa major així com en Voz van ser recopilats i revisats per la Comissió d’Història de Viladecans, en els primers anys de la dècada de 1980, i finalment publicats per l’Arxiu Municipal de Viladecans, l’any 1989, dins del llibre Les arrels històriques de Viladecans. Segles XII-XVIII, 294 pàg. En el primer capítol del llibre dedicat a l’origen de Viladecans i la família Burgès, Eixarch manté la interpretació del nom basat en la valentia dels migrats pobladors que viurien en la nostra contrada, si be recull altres teories sobre el nostre nom de lloc, a banda d’emmarcar la transformació del topònim canis vallis en Villa de Canibus –que després donarà lloc a Vila de Cans– entre l’any 1011, subsanant l’errada dels articles, i l’any 1148, quan, com ja hem vist, el comte de Barcelona empenyora el seu senyoriu de Viladecans per a la conquesta de Tortosa. Vegeu pàg. 27-31 de Les arrels històriques de Viladecans. Josep Iglesies en el seu llibre sobre la conquesta de Tortosa –publicat la primera edició l’any 1961– també esmenta el préstec que el comte va fer amb el bisbe de Barcelona, empenyorant Viladecans “(...) amb tot el seu terme, fruits, censos, usatges, serveis i justícies, juntament amb la batllia” així com també cita entre els burgesos barcelonins que van ajudar econòmicament a la conquesta de Tortosa, a Bernat Marcús, aleshores propietari de la Torre-roja. Josep Iglesias, La conquesta de Tortosa, Episodis de la Història, núm. 20, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, 1990, 2a edició (1a edició, 1961), pàg. 53 i 57. nes o cristians que insulten amb la paraula “gos” als pobladors àrabs de Viladecans. Les interpretacions segueixen obertes! A l’igual que les enciclopèdies de les primeres dècades del segle XX, la Gran Enciclopèdia Catalana, l’enciclopèdia de referència a Catalunya, publicada en la dècada dels anys 1970-1980, en la seva entrada “Viladecans” no contemplava cap interpretació respecte al nom de la població, cosa que fou reparada amb l’edició de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, en el volum dedicat al Baix Llobregat. L’article de Viladecans fou escrit, l’any 1982, per l’amic i company Eveli Villuendas i Gibert, oficial major de l’Ajuntament de Viladecans i, aleshores, membre del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat, per encàrrec del Dr. Jaume Codina, president de l’entitat i coordinador dels escrits pels diferents pobles de la comarca.13 En l’article publicat a les Jornades de Viladecans, Villuendas afegia una altra interpretació sobre el nostre topònim: “El mateix topònim “Viladecans” és difícil de determinar si és d’època romana o medieval, car l’esmentada vila [es refereix a la vil·la romana de Sales] sembla que fou propietat d’un tal Gallius, el nom del qual podria haver donat lloc al nom de Vila de Gallianum; o, venir de Vila de Canibus per criar-s’hi gossos de presa i caça”. D’altra banda quan relaciona els principals monuments de la ciutat en parlar de la Torre del Baró diu

13 Entrada “Viladecans” escrita per Teresa Lloret, en el volum 15 de la Gran Enciclopèdia Catalana, Enciclopèdia Catalana SA, Barcelona, 1980, pàg. 467-468. Eveli Villuendas i Gibert, “Viladecans a la Gran Geografia Comarcal de Catalunya” dins de III Jornades d’Història Local, Comissió d’Història de Viladecans – Ajuntament de Viladecans, Viladecans, 1985, pàg. 9-19. que també s’anomena “del Moro o d’en Viala”.14 En la publicació de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya el redactat és diferent perquè parla de que la vil·la romana podria ser “(...) propietat d’un tal Gaius, puix que en la primera menció documental, del 986, hom anomena la vil·la de Gaianus vel de Sales. Cal preguntar-nos si aquest nom hauria pogut donar lloc al topònim actual o si aquest, Viladecans, ja era format aleshores i hom intentava de donar-li una formulació escrita llatinitzada. Així, encara resta per esbrinar si Viladecans (grafia aglutinada de Vila de Cans) no prové del fet que s’hi criessin gossos de presa i caça”. Aquestes datacions i transcripcions dels noms no és del tot correcte. Josep Maria Solias i Arís, en la seva memòria sobre les excavacions arqueològiques a l’ermita de Sales, esmenta la primera citació del lloc de Sales, que sí que correspon a l’any 986, no així la transcripció de Gaius quan en Solias parla de Gaiano bel de Sales, com un alou del monestir de Sant Cugat del Vallès, documentat l’any 1002. I Solias, sense voler entrar en altres derivades, si que constata la dualitat del topònim en el mateix lloc: Sales, d’origen germànic i Gaiano, d’arrel llatina.15 Col·loquialment podríem dir: Apa! Embolica que fa fort!16

14 Pàg. 16-17 de l’article esmentat de les III Jornades d’Història Local. 15 Josep Maria Solias i Arís, Excavacions a l’ermita de Nostra Senyora de Sales, Viladecans, Col·lecció Excavacions Arqueològiques a Catalunya, núm. 3, departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1983, pàg. 7778. Les fonts que utilitza Solias són les transcripcions dels documents compresos en el Cartoral de Sant Cugat del Vallès que van ser publicats per Josep Rius i Serra. Cartulario de Sant Cugat del Valles, CSIC, Barcelona, 1945-1947, 3 volums. 16 En la segona edició de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, l’article de Viladecans també està redactat per Eveli Villuendas si bé les referències al nom del lloc de Sales (986) i al de Cans (1011)

En relació a l’apel·latiu de Torre del Moro, per a la Torre del Baró, haig de dir que no he pogut trobar quan apareix per primera vegada aquest topònim, que molt probablement està vinculat amb el tema moros i cristians i Viladecans-Castelldefels, del qual ja hem parlat amb anterioritat. S’ha de tenir en compte que les intervencions arqueològiques fetes a la Torre del Baró ens han confirmat que les estructures més antigues estan datades cap a finals del segle X o primers del XI. Simplement recordar que el lloc de Cans ja ens consta l’any 1011.17

són molt més neutres sense entrar en interpretacions abusives. Eveli Villuendas, “Viladecans”, dins de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1991, 2a edició, volum Barcelonès i Baix Llobregat, pàg. 469472. 17 Diversos autors, Torre del Baró. Viladecans. Arqueologia, Col·lecció Monografies, núm. 4, Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, Barcelona, maig de 1998, 228 Torre d’en Viala, es deu al fet que el seu propietari en el darrer terç del segle XIX era el baró Enric de Viala. Si consulteu en línia l’article “Viladecans” dins de l’Enciclopèdia Catalana us trobareu un refregit dels articles publicats en les dues edicions esmentades de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, amb els tòpics de l’existència d’un tal Gaius com a propietari de la vil·la romana, sense que això s’hagi provat de manera arqueològica ni documental; s’erra en les dates atribuint la primera menció del Gaianus vel de Sales a l’any 986 quan és de l’any 1002,

pàg. Revisat el butlletí de l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, quan aquest ressenya excursions a Viladecans els anys 1878, 1879, 1889 i 1902 les referències a la torre sempre són com a Torre del Baró i no pas “Torre del Moro”. Villuendas, l’any 1991, en l’article Viladecans de la 2a edició de la Gran Geografia Comarcal de Catalunya, segueix parlant de la Torre del Baró com a Torre del Moro o d’en Viala.

Vista de la Torre del Baró, l’any 1926. Fotografia de Carles Farga i Bonell. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya – Fons Personals – Fons Carles Farga i Bonell. Repositori: Memòria Digital de Catalunya o bé se segueix dient que falta per esbrinar la relació del nom de Viladecans amb el fet que al lloc es criessin gossos de presa i de caça, a banda de continuant anomenant la Torre del Baró com a torre del Moro o d’en Viala, quan són topònims, actualment, desapareguts i no contrastats més enllà d’anar-los repetint en articles que es copien els uns els altres. Tanmateix, tenint en compte la bibliografia existent, l’article en línia de l’Enciclopèdia Catalana podria ser més que millorable en molts dels seus aspectes i no es correspon amb la qualitat a què fins ara ens tenien acostumats les publicacions de l’Enciclopèdia Catalana.18 Igual que fa el mestre Eixarch en el llibre de Les arrels històriques de Viladecans, també volem fer nostre el parer del gran mestre de la nostra història deltaica, Jaume Codina, quan en la conferència que va fer al pati de la Torre del Baró, durant la Festa Major d’Estiu, el setembre de 1981, en relació a l’etimologia del nom de Viladecans: “(...) Si, com tot fa semblar, es refereix a gossos, no hi hem de veure cap al·lusió despectiva o injuriosa a persones, ni a moros o cristians, sinó simplement i literal allò que enuncia: gossos, com a la nostra toponímia tenim Viladecavalls, Vilademuls, Viladellops i d’altres exemples”.19 També recordar que enguany fa deu anys que la ciutat va celebrar el mil·lenari del lloc de Cans i que la data ha estat incorporada al nomenclàtor de la localitat donant nom a una important avinguda de la població.20

18 http:enciclopedia.cat. Consulta realitzada el 3 de desembre d’enguany. 19 Jaume Codina i Vila, “El naixement de Viladecans”, dins de Jornades d’Història Local. Viladecans, 1981, 1982 i 1983, Ajuntament de Viladecans, setembre de 1984, pàg. 4. 20 Entre d’altres activitats sorgides a l’entorn de la celebració del mil·lenari de la ciutat, es va celebrar una magna exposició al parc del Torrent Ballester que ha

Aquest article del Viladecans Punt de Trobada d’aquest mes era un divertiment a l’entorn del nom de la nostra ciutat a partir dels relats d’humor trobats en la premsa de la dècada dels anys 1930, que ens ha servit per veure diverses interpretacions i quan neixen. Per conèixer les darreres aportacions, aquestes sí, sota el prisma científic de la llengua, de la toponímia, haureu de consultar el llibre del Viladecans en temps medievals de la Dolors Sanahuja Torres i en concret l’aportació realitzada per en Josep Lluís Gallardo i Sedano, que ens apropa i fixa la toponímia medieval i, evidentment, els topònims Viladecans i Sales a banda d’altres topònims de l’època.21 Finalment, per acabar, esmentar que Josep Lluís Gallardo, al febrer d’enguany ha lliurat, al departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, un monumental treball sobre els noms de Viladecans per tal de ser revisat i si s’escau publicat, el qual ens donarà llum i coneixements sobre l’evolució i explicació dels noms de lloc del terme municipal de Viladecans.22

estat recollida en un catàleg: Manuel Luengo Carrasco [coordinador], Viladecans, 1000 anys. Una mirada al passat, departament de Patrimoni Cultural de l’Ajuntament de Viladecans, abril de 2012, 52 pàg. En relació a l’avinguda: el 27 de juny de 2013, el Ple Municipal va aprovar inicialment el canvi de denominació de l’avinguda de Lluís Moré per avinguda del Mil·lenari i, una vegada passat el termini d’informació pública, fou aprovada de manera definitiva el 16 d’octubre de 2013. 21 Sanahuja Torres, Dolors. Viladecans, terra de pagesos i senyors. Els temps medievals. Història de Viladecans, II, Arxiu Municipal – Ajuntament de Viladecans, Viladecans, setembre de 2002, 256 pàg. Dins d’aquest llibre, la collaboració de Josep Lluís Gallardo i Sedano: “A l’entorn de la toponímia medieval: Viladecans, Sales i altres noms de lloc ...” pàg. 35-51, incorpora un quadre i plànol de la toponímia medieval de Viladecans, segles X-XV. 22 Gallardo i Sedano, Josep Lluís, Els noms de Viladecans. Entre l’oblit i la memòria, treball inèdit de 756 pàg.

Bibliografia recent sobre la toponímia de Viladecans:

– Gallardo i Sedano, Josep Lluís i Luengo Carrasco, Manuel, “Viladecans, un territori ple de noms pagesos”, pòster publicat en V Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà. La pagesia ahir i avui a l’Eramprunyà. + de 1000. Històries de Sant Climent, Sant Climent de

Llobregat, 2012; – Gallardo i Sedano, Josep Lluís, “La toponímia altmedieval de Viladecans fins a la consolidació del feudalisme (segles VI-1092): els noms pretèrits”, comunicació publicada en VI Trobada d’Estudiosos i Centres d’Estudis d’Eramprunyà. Territori de frontera a l’Alta Edat Mitjana, Centre d’Estudis Santboians, Sant Boi de Llobregat, 2014, pàg. 81-86; – Gallardo i Sedano, Josep Lluís i Luengo Carrasco, Manuel, “La hidronímia històrica de Viladecans”, pòster publicat en VII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. L’aigua, el territori i les persones, Associació d’Amics del Museu de Gavà i Centre d’Estudis de Gavà,

Gavà, 2015, pàg. 135-138; – Gallardo i Sedano, Josep Lluís i Luengo Carrasco, Manuel, “Els noms de lloc i la immigració a Viladecans”, pòster publicats en VIII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Els moviments migratoris, Associació d’Amics del Museu de Gavà i Centre d’Estudis de Gavà,

Gavà, 2016, pàg. 125-128; – Gallardo i Sedano, Josep Lluís i Luengo Carrasco, Manuel, “Els noms de Déu: toponímia sacra a Viladecans”, pòster publicat en IX Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Capelles, ermites i esglésies, Associació d’Amics del Museu de Gavà i Centre d’Estudis de

Gavà, Gavà 2017, pàg. 183-188; – Gallardo i Sedano, Josep Lluís i Luengo Carrasco, Manuel, “Els noms mengívols de Viladecans”, pòster publicats en XI Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Cuina i territori: de la terra a la taula, Centre d’Estudis de Gavà, Gavà, juny de 2019, pàg. 129-132; – Gallardo i Sedano, Josep Lluís i Luengo Carrasco, Manuel, “La feminitat en la designació dels noms de lloc a

Viladecans”, pòster publicats en XII Trobada de Centres d’Estudis i d’Estudiosos d’Eramprunyà. Les dones d’Eramprunyà: passat i present, Centre d’Estudis de Gavà, Gavà, març de 2020, pàg. 153-156.

Malgrat l’indult atorgat als presos polítics cal seguir vindicant la solidaritat amb les persones encausades i el retorn dels exiliats.

Manuel Luengo Carrasco