Issuu on Google+

La tristor del buit Fosc, adormit, apagat, mort, olor de vell, ni un soroll sord. Ni una brisa, ni un raig de llum, des que no hi ets tot és fum. Per la finestra, mirant a fora intentant oblidar temps enrere i el cos de tristor se m’apodera, per fi m’adono del què m’enyora. Però amb el cap alt i sempre endavant, ho intento, respirant profundament i centrat en un únic pensament, lentament, provo d’anar-ho acceptant.

Gra d’arròs. 2n ESO A


Jocs Florals