Capítol pilot que es faci la llum

Estampa nadalenca? En realitat és l’enllumenat habitual de les festes majors del primer terç del segle XX. Plaça de la Porxada, Ajuntament i campanar de Sant Esteve amb la il·luminació de 1927. Foto: J. Guàrdia (Arxiu Municipal de Granollers – Arxiu d’Imatges)

Els fanals de gas i la claror de lluna il·luminaven els carrers de la capital vallesana fins que l’home de la llum entrà a l’Ajuntament...

A començaments del segle XX els nens granollerins passen algunes nits d’estiu jugant amb la Lluna com a única font de llum. Abans del toc a sometent de les mares, aquestes acostumen a advertir-los severament contra la idea d’apropar-se a les aigües del Congost: l’escassetat de llum podria fer caure algú. No és el cas. Aquelles caloroses nits amb lluna són clares i nítides. Tant que, durant la meitat de dies del mes, el Consistori decideix estalviar-se el gas dels fanals per substituir l’enllumenat públic per un focus equivalent a una bombeta de vint watts, però penjada al firmament: la mateixa Lluna. Tot, però, està a punt de canviar.

El 1913, després de trenta tres anys il·luminant els carrers de la ciutat a voltes amb fanals de gas, a voltes amb la claror de lluna, l’Ajuntament pren una decisió que marcarà el futur de la vida nocturna de la vila: instal·lar fanals elèctrics.

L’arribada de l’enllumenat públic d’electricitat, ara fa cent anys, marca un abans i un després en la història granollerina, tant pel que aporta al progrés de la ciutat com per tot el que simbolitza el nou sistema, els seus fanals (i les seves suggerents formes), i la companyia que subministra el servei. La llum s’ha fet a Granollers...

«La ciutat més ben enllumenada de la nostra terra»

Ja se sap que per als granollerins i granollerines aquesta ciutat és el centre del món. No ha de sorprendre, doncs, que un número especial en format revista de La Gralla, dirigit per Antoni Vidal, digui sense embuts, el 1935, que «avui podem vantar-nos de posseir un servei d’enllumenat com no el tenen millor les ciutats més populoses»; arribant a la conclusió que Granollers és «una de les més ben enllumenades [ciutats] de la nostra terra». És, de fet, la ciutat de les llums «clares i exactes».

Com ha estudiat a bastament Lluís Tintó, l’enllumenat públic havia arribat a Granollers a inicis de la dècada de 1880. Com a la majoria de ciutats europees del seu temps, es tractava d’enllumenat subministrat per gas, que exhalava les seves guspires en un centenar de fanals disseminats per bona part del centre de la vila. No era precisament un model de fanal qualsevol. Tot i que la ciutat a penes comptava amb poc més de 6.000 habitants, els membres del Consistori van explicitar la seva intenció de comptar amb fanals del «model Eixample», és a dir, com els de Barcelona: un fanal quadrat amb doble espita i ramal. La progressiva extensió de l’enllumenat públic granollerí és una altra demostració, per part de les autoritats municipals, de la forta consciència no només de capitalitat sinó de centralitat confrontada amb altres viles importants del país. Prolegòmens del «gran Granollers»...

Diumenge de Rams a Granollers. El fanal de gas (1880-1913), tan elegant com provincià, guaita l’antiga entrada a l’església de Sant Esteve, a l’actual plaça Montanyà. Foto: Tomàs Torrabadella (Arxiu Municipal de Granollers – Arxiu d’Imatges)

La llum neix a la Festa Major La Festa Major ha estat i és el gresol de les aspiracions de Granollers. En la història de l’arribada de l’electricitat als carrers de la ciutat, també. Tot i que les fàbriques de Granollers ja produïen electricitat mitjançant vapor des del darrer quart del segle XIX, no va ser fins el 1896 que, excepcionalment, es va instal·lar enllumenat elèctric amb motiu de la festa major local. Això va esdevenir tradició en festes majors successives i l’encesa de les llums era un dels actes més esperats per part de la població, amb un enllumenat que guarnia els principals edificis públics de la ciutat.

La instal·lació de l’enllumenat elèctric va ser definitiva pel setembre de 1913 amb motiu, novament, de la festa major. Però arribar fins aquí no havia estat gens fàcil. Tres anys enrere, una reconeguda empresa tèxtil, de les més importants de l’estat espanyol, comprava uns terrenys a Sant Pau de Segúries per produir electricitat per a la seva fàbrica de Centelles. Estabanell i Pahisa, que així es deia (i es diu) l’empresa, va trobar-se aviat amb un excedent de producció elèctrica que no només la conduiria a introduir-se en el sector energètic sinó que, amb el temps, convertiria l’antiga empresa tèxtil en una companyia dedicada exclusivament a la producció i comercialització d’energia elèctrica. Sant Pau de Segúries va ser la seva primera central hidroelèctrica. La força motriu produïda allà per les aigües del Ter aviat es convertiria en llum nítida als carrers de Granollers.

L’home de la llum: entre teles i bombetes El 20 de desembre de 1911 Pere Pahisa creuà la grandiloqüent portalada del nou edifici de l’Ajuntament de Granollers, construït només uns anys abans sota criteris neogòtics i amb el desig dels prohoms granollerins d’encarnar en aquelles pedres el futur volgut per a la ciutat. El senyor Pahisa, l’home de la llum, venia a portar una pedra més d’aquella ambició col·lectiva sorgida a redós de l’era de l’acer, la indústria, el gas i la velocitat. Eren temps de progrés inaturable i Granollers no volia perdre el tren. Pere Pahisa comunicà a l’Ajuntament que estava en condicions d’oferir energia elèctrica de 800 cv i cobrar l’enllumenat a 0,45 pessetes el kilowatt per hora... o sigui, a 0,3 cèntims d’euro.

Aquell any 1911 el Consistori havia pagat factures de gas de l’enllumenat urbà per import de 13.500 pessetes (uns 81 euros) i el senyor Pahisa va defensar que la seva energia hidroelèctrica era més barata i de més qualitat. Ras i curt: l’electricitat podia suposar un autèntic estalvi per a l’Ajuntament. No van caldre més paraules. Només deu dies més tard, en el penúltim dia de l’any, el Ple de l’Ajuntament de Granollers aprovava les bases del projecte. Per a Estabanell i Pahisa començava la veritable transició dels telers i les teles a les turbines i les bombetes. I a Granollers arribava, de fet, un estalvi vertader: la “factura de la llum” va reduir-se, el primer any hàbil del corrent elèctric, el 1914, més del 50%.

Propagandistes i fanalers Després de l’acord municipal començà una autèntica campanya de promoció del canvi que s’apropava a Granollers. Començava la promoció del futur sistema d’enllumenat públic dels carrers davant de la ciutat i dels seus veïns. Calia explicar als granollerins què era allò dels kilowatts. En alguns racons de la ciutat s’havia començat a estendre el rumor que l’electricitat seria molt cara i ningú no volia pagar més impostos dels que ja pagava. «Moltes són les persones que al parlar de la llum elèctrica –comença una notícia de l’època al Vallès Nou– pregunten què és un kilowatt-hora perquè, no sapiguent quant és un kilowatt-hora, no poden sapiguer si és o no bon preu el de 0,45 pessetes» (2/2/1913). L’electricitat havia d’esdevenir popular entre la gent i la premsa va ser un altaveu útil de les autoritats municipals per presentar les bondats de la nova energia. L’arribada del servei d’Estabanell i Pahisa a Granollers també permetria la distribució d’electricitat a particulars, fet que, naturalment, en un començament només succeí en les cases més benestants.

Alguns a la ciutat també patien pels fanalers, aquells homes tan vistosament abillats que portaven la flama d’encesa dels fanals de gas. Tanta modernitat s’estava enduent les estampes tradicionals d’una ciutat, com la d’un elegant home encenent un fanal. Però aquesta ciutat no podia sucumbir a les pulsions del progrés: sobretot si, com deien els membres del Consistori, això situaria Granollers en una posició tan avantatjosa davant d’altres viles. Dues dècades més tard, la satisfacció era notable: Granollers era ciutat de fanals i de llum, de «claror fixa, sempre exacta» (La Gralla, vol. IX, 1935).

Els fanals de gas i la claror de lluna il·luminaven els carrers de la capital vallesana fins que l’home de la llum entrà a l’Ajuntament... i la llum es feu a Granollers. Tot començà ara fa cent anys. Cent anys de carrers il·luminats amb fermesa. Cent anys de desenes i desenes de fanals tan pretensiosos com bells. Cent anys robant a la Lluna el privilegi d’il·luminar en solitari la Porxada noctàmbula amb la seva claror blavosa. Cent anys... enllumenats.

Passat, present i futur. Des de la instal•lació dels primers fanals de gas, el 1880 i després d’electricitat, el 1913, el patró barceloní sempre s’ha imposat en la tria de model. En aquesta imatge, fanals acabats d’estrenar al carrer Anselm Clavé, l’any 1993, avui via peatonal amb fanals ben diferents.

Foto: Siqui Sànchez-Fons Ajuntament de Granollers (AMGr).

pece

s co

mpl

eme

ntà

ries

Entre la foscor i la seguretat pública Il·luminar els carrers de la ciutat no és cap invenció del segle XX. Des de finals de l’edat mitjana s’havien anat succeint arreu d’Europa la promulgació de diverses ordenances municipals per no deixar les viles completament a les fosques. La seguretat dels ciutadans, la reducció del crim i el control de la població eren els principals motius. Aquestes polítiques públiques, però, van tenir un seguiment desigual. A Granollers el consell de la vila impulsava la instal·lació de graelles de ferro als murs per encendre teies però aquestes només s’encenien en moments molt puntuals de l’any. La nit no era moment per a la vida social. En temps medievals, si un granollerí volia circular per l’interior de la vila emmurallada, a més de superar la preceptiva –però poc controlada– mesura de no transitar en la fosca nit, havia de portar el seu propi llum, com ara una llàntia d’oli.

A partir del segle XVI la planificació de l’enllumenat públic començà a arrelar a Catalunya. A Barcelona, per exemple, les autoritats municipals van omplir la ciutat de torxes en recipients de ferro. Al segle XVIII arribaren els fanals fixos il·luminats per oli. El gas va suposar la gran revolució en la vida urbana a mitjans del segle XIX. A Barcelona els fanals de gas van arribar el 1842. A Granollers, quaranta anys més tard. A partir d’aleshores, la capital vallesana no perdria el tren de la llum, canviant el gas per l’electricitat en només tres dècades. En la vida domèstica, ben al contrari, la implantació de la llum elèctrica va ser molt lenta: al segle XX molts granollerins encara van fer anar una bona llàntia d’oli portàtil...