The lost king

Direcció: Stephen Frears Guió: Steve Coogan i Jeff Pope, a partir del llibre de Philippa Langley 108 min. Regne Unit (2022)

Amb Sally Hawkins, Steve Coogan i James Fleet Estrena als cinemes

11111 11,

Costa de reconèixer a The lost king el cineasta que va iniciar la seva carrera amb provocadors guions signats per Hanif Kureishi –La meva preciosa bugaderia, Sammy i Rosie s’ho fan– i que va aconseguir l’èxit internacional amb una amoral adaptació de Les amistats perilloses que replicava el contingut eròtic i llicenciós del text original. The lost king és, com gran part de les últimes pel·lícules del veterà Stephen Frears, una obra benintencionada que vol suplir el pla academicisme i la falta d’idees de posada en escena amb la potència d’una història real insòlita i la solvència dels seus intèrprets.

Frears repeteix, per tant, l’estratègia que tan bons resultats li va donar

amb Philomena: Steve Coogan, que interpreta amb el seu carisma i sarcasme habitual l’escèptic exmarit de la protagonista, torna a signar un guió lleugerament còmic basat en una història real, la de Philippa Langley (una commovedora Sally Hawkins), historiadora aficionada que, contra l’opinió d’experts i acadèmics, va acabar trobant el 2013 les restes del rei Ricard III enterrades sota un pàrquing. Sap greu criticar un film que defensa la passió amateur per sobre de la rígida professionalització de l’acadèmia, però és molt pitjor ser conscient de les oportunitats desaprofitades per la rutinària direcció de Frears i per un guió tan poc incisiu que, encara que critica superficialment l’oportunisme de certes institucions de l’establishment britànic, sembla acabar legitimant la més antiga i emblemàtica de totes elles. María Adell Carmona

Direcció: Luis Rojo i Nacho A. Villar. 81 minuts. Espanya (2022). Documental Estrena als cinemes

L’experiència penitenciària quan tens 18 anys i l’angoixa de veure’t un altre cop a la presó perquè no pots pagar la multa de la condemna conformen els límits dramàtics, poderosos i devastadors, que circumscriuen la història de La mala família, el llargmetratge amb què debuten Nacho A. Villar i Luis Rojo, del col·lectiu BRBR. Entre la mirada documental i l’autoficció, aquesta proposta híbrida que mira sense condescendència un grup de joves marginals, alguns d’ells menors d’edat quan van arribar a Espanya com a immigrants, és també una reflexió sobre la impossibilitat de la reinserció social quan vens d’un país estranger i ets pobre.

11111 111,

Amb una estructura narrativa dividida en tres temps, el col·lectiu BRBR aposta per uns recursos que, darrere la seva senzilla aparença, són plenament disruptius: la diversitat de formats visuals, del facetime dels mòbils a imatges més oníriques –com l’escena en què la càmera recorre la pell dels xavals–, les interpretacions d’actors no professionals o un guió orquestrat per Raúl Liarte (El año del descubrimiento ) que compta amb la contribució de nois que han viscut situacions similars. Transparent i complexa, La mala familia aconsegueix modular un relat que és, sobretot, honest. Malauradament, no pot salvar cap dels protagonistes, però funciona –i de quina manera!– com a màquina d’empatia d’una realitat que, tristament, és quotidiana.

Paula Arantzazu Ruiz