Parlem_de_Sarria_64

En les reunions del consell de redacció d’aquesta revista sovint ens preguntem si arriba a la gent, si agrada el contingut, si es llegeix. Som conscients que precisaríem d’una enquesta acurada per respondre als nostres interrogants, però en la seva absència, compaginem una revista on es barreja la informació del municipi, que ens ve donada pel mateix ajuntament, per les entitats i la gent que hi col·labora, i les pinzellades culturals, a vegades d’història, a vegades musicals o bé literàries.

El centenari del naixement de Mercè Rodoreda, que coincideix al ensems amb el 25è aniversari de la seva mort, és prou motiu perquè ens en fem ressò. No només per recordar la seva obra i

CONSELL DE REDACCIÓ

DISSENY i MAQUETACIÓ CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA IMPRESSIÓ AGRAÏMENTS HAN COL·LABORAT EN AQUEST NÚMERO

SUBSCRIPCIÓ ANUAL

E-MAIL PORTADA

LA REVISTA JA ÉS A INTERNET:

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

fonamental, Mirall trencat, i també, on va continuar La mort i la primavera, la seva obra pòstuma, que Rosa Font considera la més màgica d’aquesta autora. Alguns comparen la seva obra literària a la de Virginia Wolf, a qui Mercè Rodoreda admirava, en tractar de personatges femenins i mantenir un estil poètic carregat de simbolisme.

Hem dit en moltes ocasions que la revista fa la funció de crònica de la vida social del poble.

Volem també que sigui l’espai on es recordin les persones que han estat clau, que han deixat la seva petjada al poble, amb el seu treball i la seva

Josep Brugada, Ivan Bustamante, Dani Cañigueral, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador.

Estudi Gràfic David Coll · 972 220 154 Toni Ruscalleda Impremta Monserrat.

Ajuntament de Sarrià de Ter, Diputació de Girona.

Han col·laborat en aquest número: Rosa Font, Narcís Casassa, Joaquim Rodríguez, Josep Rodríguez, Francesc Ramió, Jordi Paretas, Lluís Aymerich, Raimon Cros, Prese Serrano, Esther Portilla, Comissió de la Dona Treballadora, Ateneu infantil i Jove, Irene Aymerich, Sergi Torrentà, Cristina Vicedo, Anna Ma. Fornells, Jordi Costa, Neus Senén, Lourdes Gelada, Comissió per l’educació per la ciutadania, CEIP Montserrat, Roger Torrent, Dolly Grau, Emili Marco, Joan Vila, Manel Cunill, GMS. 10 € 1.500 exemplars.

Sumari Tema de portada Actualitat Ajuntament Opinió Entitats Àlbum de fotos Cultura Anecdotari Espai escolar Solidaritat Salut Natura La cuina del xef News

4 14 22 29 34 38 42 54 59 64 68 70 75 76

revista@sarriadeter.cat Col·lage sobre Mercè Rodoreda

NOTA: La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732

El consell de redacció de PARLEM DE SARRIÀ no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

~

www.sarriadeter.cat

aprofitar per recomanarla, sinó per endinsar-nos en l’univers rodoredià, els llocs on transiten els protagonistes de les novel·les, els coneguts barris de Gràcia, Sant Gervasi de Cassoles a Barcelona i Romanyà de la Selva, a Girona. Per conèixer també, els plecs de la seva convulsa vida, intuïda, o prou desconeguda, pel fet precisament d’haver sobreviscut a dues guerres, l’espanyola i l’europea. El camí de l’exili la va portar de Barcelona a Paris, a Burdeus, a Ginebra, per retornar a Catalunya l’any 1972 i instal·lar-se al tranquil paratge de Romanyà on va acabar la seva obra

presència.

Mossèn Gabriel Roura va conviure entre nosaltres des de 1965 a 1977, prou anys per ser reconegut per més d’una generació de joves a qui va influir enormement. La seva feina no es va limitar a la tasca pastoral, sinó a la d’un mestre silent i pacient el qual, amb els anys, es convertí en un expert paleògraf, impulsor de descobertes arqueològiques i de l’arxiu catedralici i un reconegut intel·lectual .

Cal deixar de banda la pressa i la mandra, per dedicar una estona a conèixer les persones que d’una manera o altra, amb la seva presència o amb la seva obra, passen a la història pel seu llegat, que transcendeix als seus contemporanis.

editorial

TIRATGE

Reivindicar les efemèrides

3 PdS 64

Mercè Rodoreda a la tanca d’El Senyal, vers el 1973

[Mercè Rodoreda]

tema de portada

~ 4 PdS 64

Una novel·la són paraules M. Rosa Font i Massot

“Una novel·la són paraules”. Així defineix Rodoreda aquest gènere al pròleg que ella mateixa escriu a Mirall trencat. Aquesta afirmació ens pot sorprendre, si pensem en el valor indiscutible que tenen, en la novel·la, l’argument, els personatges, l’escenari o el temps històric. Però el fonament de tots aquests ingredients tan necessaris per a l’existència d’aquest gènere, són, sens dubte, les paraules. “Una novel·la són paraules” perquè els mots són els encarregats de construir el pensament, d’ordenar-lo, d’establir-hi uns codis i de bastir, també, els personatges. Tots els personatges es creen amb paraules, es pensen i es dissenyen amb paraules i viuen en les paraules. La Natàlia-Colometa de La plaça del Diamant viu i s’eternitza a través del seu discurs oral, del monòleg adreçat a un “tu” desconegut que és, en definitiva, el lector. Són les paraules les que fan de

Colometa una figura versemblant, d’una senzillesa només epidèrmica, perquè en el fons és polièdrica i complexa, com la llengua que Rodoreda utilitza en tota la seva producció: una llengua expressiva i flexible, en aparença molt simple, però tan elaborada i destil·lada com l’univers de les seves creacions literàries.

Ara bé, les paraules no tan sols generen els personatges de Rodoreda, sinó que també en testimonien l’evolució, de tal manera que, a La plaça del Diamant, el monòleg de la Colometa experimenta, com la mateixa Natàlia, una transformació. Al principi, les paraules de la protagonista reflecteixen la realitat externa en forma de balbuceig: el discurs de la Natàlia-Colometa és titubejant i ben sovint inacabat. I fins que aquest personatge no troba el seu lloc en el món, després de tota una etapa de privacions i de sofrença, el seu discurs no esdevé més coherent i, al mateix temps, més mític. I arribar a dominar la paraula no és fàcil per a les protagonistes de les novel·les de Rodoreda, perquè, tal com observem en Colometa, ser mestra de la paraula significa, també, arribar a dominar el propi destí.

~

~

Rodoreda va escriure i va revisar La mort i la primavera durant un període de més de vint anys. La va definir com “una novel·la d’amor i de soledat infinita” i aclaria que era un llibre “terriblement poètic i terriblement negre”. Terriblement poètic perquè la llengua arriba a un grau molt elevat d’elaboració i de pulcritud.

Terriblement negre perquè Rodoreda hi teixeix un univers oníric, carregat de misteri, poblat de figures que hi desfilen de puntetes, com si fossin les ombres d’una realitat que s’ha abandonat o que s’ha oblidat volgudament. Això produeix, a l’inici, un efecte d’estranyament en el lector, el qual s’endinsa, de forma progressiva, en aquest món imaginari, com si ell mateix en constituís una peça més.

I són els components essencials de La mort i la primavera (la muntanya

“Em vaig acostar al matoll. A quatre passos vaig caure. Un peu se’m va ficar dintre la nansa d’una arrel i em vaig fer mal al genoll. Darrere de la mata no hi havia res. Un regalim de sang calenta em baixava cama avall.

Només, en girar-me d’esquena per tornar a buidar l’arbre, vaig sentir un riure petit com un record d’un riure. I com si un aire que no fos aire em fregués fulles de canya verda per la galta vaig sentir damunt de la galta esquerra, la banda del cor, una carícia encastada de cabells mullats. Em vaig tapar els ulls amb el braç d’una revolada, amb la carn viva de la butllofa encastada en un plec de la cicatriu del front i vaig fer el que vaig poder perquè la carícia de la galta no fugís... Fins que una taca de sol va cremar-me el pit i em va assecar la sang del genoll. I es van moure les branques. El temps fugia i jo havia d’acabar amb el temps. I es van moure les branques i es van moure les fulles i es van moure els brins d’herba com si totes les coses que no tenen veu em volguessin parlar”.

[Mercè Rodoreda]

Les protagonistes femenines de les obres de Rodoreda comparteixen unes peculiaritats vitals, uns estigmes i uns objectius. Entre les primeres, esmentaria l’esforç per sobreviure a les adversitats, la importància que té l’entorn en el seu periple vital (el jardí o paradís perdut, la ciutat o la vida del barri, el marc natural o oníric...) i el fet de considerar la solitud com el destí més suportable per a la dona. D’entre els estigmes, remarcaria la impossibilitat de ser feliç o, si més no, el convenciment que només es poden viure engrunes de felicitat. I encara ben sovint en un món imaginari. Pel que fa als objec-

A aquesta capacitat de caracterització dels personatges a través dels mots, cal afegir-hi l’aptitud de Rodoreda per generar símbols identificadors de figures i d’espais, i sobretot la seva gran habilitat per fondre la fantasia, l’element màgic i el somni amb la realitat més immediata. Aquesta barreja del real i l’imaginari és present en moltes obres de Rodoreda: en alguns dels Vint-i-dos contes, a La meva Cristina i altres contes, a Viatges i flors i també a La mort i la primavera, llibre pòstum que va deixar inacabat, i que em sembla una de les obres més “màgiques” d’aquesta autora.

de la Maraldina, el ferrer, els homes que es reclouen dins dels arbres per morir, la pols que van a buscar els habitants del poble a l’interior de la cova de la Maraldina per poder pintar les cases de color rosa cada estiu, el senyor que viu a dalt de tot de la muntanya partida, la presència abassegadora del riu, el vent carregat de les ànimes dels morts...), els que conformen aquest univers oníric i simbòlic, que el lector acaba percebent com un món quotidià, malgrat la seva gran singularitat. D’aquesta manera desapareix la línia divisòria entre el real i l’imaginari i, com a lectors, ens passegem per aquest món creat per Rodoreda i el contemplem amb els seus ulls, perquè potser l’únic univers que era autènticament real per a ella era l’univers de la creació, el que viu en les paraules. Cito, per acabar, un fragment del final de La mort i la primavera que exemplifica el plaer del creador, capaç de trobar la veu – la paraula- de tot el que no en té per eternitzar-ho en l’obra:

tema de portada

Rodoreda crea un llenguatge quotidià, d’una gran naturalitat, que permet que els personatges s’expressin d’una manera senzilla i àgil. I al mateix temps utilitza un llenguatge poètic, alambinat, depurat en el lèxic i en els registres. No en va alguns dels seus models eren Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Josep Carner.

tius, moltes vegades es pot deduir que les dones de les obres de Rodoreda són heroïnes poc decidides, i potser per això antiheroïnes (sobretot si pensem en la Colometa de La plaça del Diamant), però una visió menys migrada ens les mostra com a dones que busquen la felicitat, malgrat tot, que intenten tòrcer el destí (pensem en la Teresa de Mirall trencat) i que han après a “mirar amb els ulls i amb l’ànima”, perquè amb els ulls de l’ànima es poden alliberar de tot el pes de la vida. Però fins i tot aquest aprenentatge que permet a les protagonistes rodoredianes saber contemplar tot el que els envolta “amb els ulls i amb l’ànima”, és possible perquè s’edifica sobre les paraules.

5 PdS 64

Evocació de l’univers literari de Mercè Rodoreda Josep Brugada

~

tema de portada

[Mercè Rodoreda]

Mercè Rodoreda, els passeigs i la imaginació literària

6 PdS 64

Era una meravellosa tarda de maig a Barcelona. Devia ser a principis dels anys vuitanta. Havia llegit algunes de les novel·les que aleshores es trobaven editades de Mercè Rodoreda, Aloma, La Plaça del Diamant, El carrer de les Camèlies, Mirall trencat i Jardí vora el mar, la major part d’elles publicades en aquelles edicions clàssiques del Club dels novel·listes. L’escriptora encara vivia i la vaig conèixer en un dels sopars dels Premis literaris Prudenci Bertrana a Girona. Va aparèixer altívola i somrient mantenint a ratlla un enorme gos de pelatge blanc com la neu.

Tanmateix en vida de l’escriptora vaig publicar un comentari crític al diari El Punt sobre el text, Quanta, quanta guerra, text bastant mediocre en relació a les novel·les importants de l’autora. Hom entendrà el que dic perquè la mateixa Rodoreda respecte a aquest llibre publicat al desembre de 1980, deia “que era una novel·la de guerra però sense guerra”. Ja es comprendrà, doncs, que el text amb una premissa com aquesta va ser un considerable desencert literari. Després de la lectura dels textos més canònics i més apreciats de l’escriptora barcelonina -els que he anomenat des del principi- em vaig proposar de descobrir en directe els racons del barri barceloní de Gràcia i alguns dels carrers de Sant Gervasi per tal de recrear amb coneixement de causa el contingut, l’estètica i el moll literari d’aquelles novel·les.

Feia a Barcelona una tarda de primavera excepcional, única. Vaig començar a perdre’m per alguns dels carrers de l’antiga vila de Gràcia. Descobria Rodoreda i

descobria alhora un dels barris barcelonins que formava part del rerefons del seu univers literari.

Recordo que en un carrer proper al de l’Escorial, no sabria precisar quin, vaig apreciar encara una rastellera de cases amb un gràcils jardinets al davant i tot de torretes que decoraven el cancell d’aquelles cases de cert regust menestral. Per aquelles dates Gràcia encara conservava molt d’aquell ambient vilatà que havia tingut anys enrere. A la plaça Rovira i a la Plaça de la Virreina els coloms parrupejaven i revolaven per algun racó. Aquella imatge, certament simbòlica, em va transportar immediatament a l’univers de coloms que poblen la novel·la més emblemàtica de Mercè Rodoreda, La Plaça del Diamant. El carrer Providència feia honor al seu nom, amb les seves tasques i cellers de poble que, en termes graciencs, popularment en deien ‘bodegues’.

Em perdia pels innombrables i ignots carrers i de mica em mica em submergia en l’ambientació literària rodoreriana que havia llegit. Era veritat. El barri de Gràcia tenia les connotacions dels casals de la menestralia. Recordo alguns petits comerços de queviures amb les seves caixes de fruita fresca a redós de la botiga, minúscules merceries amb dues senyores que passaven la tarda plàcidament fent ganxet. Una botiga de grans i espècies de la qual en sortien unes aromes orientals. Passejava i badava pels carrers i carrerons.

Endins d’algun finestral es veia un menjadoret clàssic amb un rellotge de paret al fons. Se sentia la locució d’una emissora de ràdio la locutora de la qual parlava en castellà. Jardins perduts entre cases i carrers on esvalotat xerrotejava un lloret perdut, qui sap

dalt ben alt d’una palmera; un xerric amb una bata blava tirava d’un carretó on duia una saca ben plena. Tot allò que veia pels carrers de Gràcia em transportava i evocava les novel·les de Mercè Rodoreda.

Havia llegit La Plaça del Diamant en una d’aquelles edicions que deia abans. El llibre tenia una fotografia d’una d’aquelles típiques ‘bodegues’ de les quals parlava abans. En descobrir La Plaça del Diamant amb aquells plàtans alts i ombrívols, vaig fixarme en la font que hi havia justament davant per davant d’aquell celler amb els seus rètols rodons i acolorits de begudes refrescants.

La imatge que vaig percebre era igual a la fotografia del llibre. La Plaça es mantenia en uns paràmetres populars, tenia sens dubte una pàtina que a mi em semblava rodoreriana. Passats uns anys, però, la plaça del Diamant va ser reformada amb un gust pèssim i li van treure per sempre l’encant que tant el visitant i el lector de la novel·la s’havien fet de l’indret.

Una llàstima! Malgrat tot, i malgrat la imaginació que els lectors van posar en la novel·la, la mateixa autora en uns textos autobiogràfics contemporanis desmitifica el que tots tal vegada ens havíem imaginat: “Si hagués viscut constantment a Barcelona no hauria escrit mai La plaça del Diamant: és producte d’una nostàlgia, és un reflex de tot l’enyorament del meu país. La meva experiència anterior a la Guerra Civil em semblava un somni real, impossible d’haver-lo viscut; i el fet d’haver viscut fora m’ha fet idealitzar el país. Vaig escriure La plaça del Diamant sense recordar com era la plaça: no sabia on es troba-

va ni per quins carrers s’hi anava. Segurament si l’hagués vista abans no hauria escrit la novel·la. És una plaça ximple, trista, no té cap interès. És una cosa vella, sense caràcter. Em va decebre molt quan la vaig veure després, un cop publicada la novel·la.” 1

les reivindicacions de la dona actual és una mica literatura. Des del punt de vista íntim, la dona ja té la partida guanyada. Una dona sempre guanya; si no és amb la feina, serà amb la maternitat o amb l’amor.

Sempre he considerat que una dona té més avantatges que un home; et consideren més, fas més gràcia, tens més portes obertes...” 2

Reproducció de la portada de l’edició de La Plaça del Diamant, Editada pel Club dels Novel·listes

REIVINDICACIÓ DEL PAPER DE LA DONA

~

La Rodoreda va suposar un oasi d’una literatura diferent de la que havíem llegit, excepció feta tal vegada dels plantejaments que a principis del segle XX havia proporcionat una altra insigne escriptora, Caterina Albert amb la seva novel·la Solitud. Val a dir que la nostra formació literària havia fet marrada per una quantitat d’escriptors sí en llengua catalana, però en cap moment presentaven tan obertament el paper de la dona en la vida social i en la vida quotidiana.

Després, a còpia de llegir articles i de rellegir Solitud diverses vegades, de llegir tanmateix les anàlisis i els simbolismes que Gabriel Ferrater va procurar de Solitud, entenem perfectament l’estructura profunda d’una obra cabdal de la literatura catalana, escrita i concebuda per una dona, i des del punt de vista narratiu d’una dona. Mercè Rodoreda era diferent de Caterina Albert, però en el plantejament literari d’ambdues hi resta subjacent el paper reivindicatiu de la dona en la relació amb el mascle, masclista. Aquest és el seu denominador comú. En aquest sentit als anys vuitanta –insisteixo- la literatura de Mercè Rodoreda, narrativa pensada i escrita per dones, a nosaltres homes, sens cap mena de dubte, també ens

[Mercè Rodoreda]

Per altra banda, en aquella aproximació que als anys vuitanta vaig fer de la literatura de Mercè Rodoreda també vaig poder percebre la importància del paper reivindicatiu de les dones, la seva integritat, la seva fermesa i la seva capacitat intel·lectual, que contrastava malauradament amb l’educació nefasta que havíem rebut en aquest sentit i en aquesta sensibilitat en aquella societat del tardofranquisme. De la lectura d’aquells quatre textos de Rodoreda, sobretot havent interioritzat alguns detalls d’Aloma (1937), vaig tenir clar que la seva literatura reivindicava i afermava el paper de la dona en les relacions de parella, de companyia, d’amistat i sobretot amb la relació amb la societat. Val a dir que per l’època -.la dels anys vuitanta- aquell debat profeminista s’iniciava amb raó i amb força, ben plausible penso, sobretot sabent qui érem i d’on procedíem tots plegats. Ho remarco perquè tots els de la meva generació recordarem que l’educació que vam rebre al col·legi era només de nois i per a nois, i pel que fa a les noies, igualment. La narrativa de Mercè Rodoreda és naturalment un tipus de literatura en llengua catalana concebuda des d’un punt de vista femení i que sobre el paper reivindica el feminisme. Malgrat tot afirmava l’autora: “Tot això de

Fotografia de Mercè Rodoreda del llibre Autobiografia

tema de portada

Després d’aquell vagareig primaveral i de recrear amb el millor dels realismes possibles alguns detalls de l’estètica literària de Mercè Rodoreda pels carrers de Gràcia i ulteriorment també pels més nobles i altívols de Sant Gervasi, vaig tenir una idea més clara de la precisió de detalls que l’escriptora procurava en les seves novel·les.

7 PdS 64

~

tema de portada

[Mercè Rodoreda]

va marcar molt i, progressivament també va fer trontollar algunes idees massa predeterminades.

8 PdS 64

Ulteriorment, després de llegir les novel·les de Mercè Rodoreda, va venir progressivament el descobriment dels detalls de la biografia de l’escriptora. En la distància d’uns deu anys més respecte dels anys vuitanta del segle XX dels quals parlava abans i amb l’evolució dels estudis que s’han publicat sobre l’escriptora, després de la seva desaparició, vam acabar per saber algunes veritats, algunes interioritats i algunes constatacions de la vida de Mercè Rodoreda les quals van portar-nos a tenir absolutament una altra perspectiva sobre la seva obra.

Cal pensar que per aquells temps, només hi havia un estudi aclaridor d’alguns dels aspectes de la narrativa de Mercè Rodoreda i era el llibre de Carme Arnau el qual s’intitula justament Introducció a la narrativa de Mercè Rodoreda, el mite de la infantesa. Passats els vuitanta i després de la mort de 3 l’escriptora barcelonina -com passa sovint- vam anar sabent moltíssimes més coses, molts més aspectes i detalls de la relació vida/obra de l’escriptora. Un dels llibres que definitivament, d’una manera veraç i realista, sense subterfugis, ni sense mitificacions, va posar llum a aquesta dicotomia vida/obra va ser la biografia ben documentada que va escriure Montserrat Casals i Couturier, Mercè Rodoreda, contra la vida, la literatura. Aquest llibre, crec, va esdevenir fonamental per a enten4 ha de ficció i què hi ha dre què hi de realitat en els personatges, en els ambients i en les principals novel·les de l’escriptora. El llibre de Casals desfà tòpics i mites, així de clar, i, avui encara, és una biografia sobre l’autora que sorprèn i el lector hi descobreix algun aspecte escandalós o épatant.

Aleshores apareix, no la Rodoreda de seda i sensual, detallista, colorista, de certes innocències sinó que transcendeix la veritable Mercè Rodoreda, rebel, malcarada, tossuda, astuta, escandalosa, cruel, aquella que pertany també a una biografia que segons

Montserrat Casals, “en el terreny personal, és precisament la història d’un autèntic naufragi.”

Per tant, doncs, abans i mentre llegim els textos de creació 5 literària de qualsevol autor/-ra està bé de saber algunes interioritats, alguns aspectes importants de la seva biografia, no tant per una pruïja tafanera, com per no fer-nos una falsa imatge de qui escriu.

Crec que aquesta va ser la distorsió de la nostra lectura de les novel·les de Mercè Rodoreda en el parèntesi que va dels anys vuitanta als noranta. Coneixíem realment poc del què havia estat la vida més íntima, la vida de relació i personal, de la trajectòria i de les vicissituds de tota índole que va haver de patir l’escriptora; entre altres coses –com ja he apuntatperquè quan la vaig llegir per primera vegada l’autora encara vivia a Romanyà de la Selva i ella tampoc havia deixat anar papers, ni interioritats, ni massa res del que havia estat, certament, la seva biografia turbulenta i les seves privacitats.

Reproducció de la portada del llibre de Carme Arnau

cologia i fins i tot l’estabilitat emocional de l’escriptora. És el tema de la guerra; no d’una sinó de dos, com hom sap. La deriva dels anys de la República vers l’esclat de la guerra civil tenen una transcendència en el món rodorerià, especialment per la novel·la més coneguda i més emblemàtica, La plaça del Diamant (1962), una novel·la que no s’escriu mentre els fets passen sinó que és escrita quan l’escriptora va viure a l’exili, concretament és dels anys en què Rodoreda viu a Ginebra, “A Ginebra, finalment vaig poder recobrar l’estabilitat i la pau que em van permetre tornar a escriure.

Com si comencés de nou amb tot.

Vaig tardar molt de temps a tornar a fer-ho, perquè altra feina tenia per sobreviure.”

Per tant, de la lectura de La Plaça del Diamant, emergeixen de 6l’obra de creació artística, dos grans temes: la reivindicació del feminisme i la guerra civil. Aquests són dos aspectes que estan molt ben tractats literàriament parlant a la novel·la i són els que li han donat més projecció universal. La Plaça del Diamant ha estat la novel·la catalana que s’ha traduït a més idiomes. Concretament a trenta llengües, fins i tot a llengües de l’Índia, de manera que és l’obra d’aquest gènere que ha projectat més aquests temes i ha fet conèixer també arreu del món la Barcelona republicana i els desastres de tota índole que la guerra civil va provocar, ”Passar d’ una guerra a una altra, de la guerra d’Espanya i al cap d’ un temps a la guerra europea és una cosa terrible”. 7

ELS JARDINS I LES TORRES DE SANT GERVASI DE CASSOLES

LES GUERRES, EL DESORI Sense apartar-nos del binomi vida/obra que fèiem referència abans, hi ha en ambdós àmbits uns impactes que marcaren la psi-

Més enllà, però de la qüestió de les dues guerres, que en la seva vida va haver de patir Mercè Rodoreda, i que evidentment deixaren seqüeles en la seva psicologia i de retruc també en els seus personatges, l’autora va saber recrear magníficament des de la llunyania de Barcelona, a l’exili de París i de Ginebra, els ambients menestrals i burgesos

de la vida barcelonina al barri de Sant Gervasi de Cassoles, on ella havia viscut la seva infantesa. Les excepcionals novel·les Mirall trencat (1974) o Jardí vora el mar (1967) tenen indubtablement com a rerefons els fastuosos jardins i les torres que hi havia al barri als anys trenta; “Recordo els jardins de tantes i tantes torres, els parcs de la meva infantesa, el del Turó Park, tan a prop de casa meva, immens. S’hi arribava pel que és ara la Via Augusta, llavors partida per una rasa per on lliscava el tren de Sarrià.” “...a les meves novel·les sempre apareixen jardins i flors. És el somni del jardí; és a dir, s’idealitza el fet d’estar tants anys sense jardí. Jo somiava tenir un jardí. Al cap de molts anys necessites veure com s’obren les roses i sentir el cant dels ocells...” 8

DUES NOVEL·LES AMB JARDÍ

Reproducció de la portada del llibre Mirall Trencat, Club dels novel·listes

UN CARRER DE GRÀCIA, EL CARRER DE LES CAMÈLIES

~

Un carrer de la part alta del barri de Gràcia dóna nom a una de cinc novel·les més reeixides de l’autora però aquesta malauradament recobra el destí tràgic dels ambients sòrdids i miserables de la postguerra en què la mentalitat i la ideologia del règim havien postergat de males maneres la dona. El carrer de les Camèlies és la història patètica d’una marginació, la de Cecília, bastant versemblant en el context històric en el qual es situa l’acció narrativa. En la part de la novel·la en la que es produeix la relació femení/ masculí, la noia és troba rotundament abocada al fracàs per la submissió i la dependència del mascle sense escrúpols. El carrer de les Camèlies és per altra banda una novel·la on apareixen molts temes, l’orfenesa, la innocència, la prostitució, la soledat, la ignorància, el suïcidi; tot plegat narrat des del prisma d’un jo narratiu directe i

[Mercè Rodoreda]

Jardí vora el mar, és una història que certament sorgeix també en l’imaginari literari de Mercè Rodoreda del barri de Sant Gervasi, encara que hi aparegui amb més proximitat el mar. No hi fa res, puix hem de pensar que des de la part alta de Sant Gervasi, es veu el mar; si més no Rodoreda des dels anys de l’exili de Ginebra rememorava la bellesa del Mediterrani, potser la d’un poblet de la costa del Maresme. Jardí vora el mar esdevé una història de senyors contada fil per randa a través de la perspectiva d’un personatge masculí, madur, una mica de tornada de tot, que anirà desgranant les històries –a vegades

Mirall trencat és la història del destí d’una dona que en el període de la seva prematura joventut s’ha de fer càrrec del producte dels seus amors de joventut, del nen Jesús Masdéu. Casada amb un home molt més gran que ella, torna a casar-se quan aquest mor. Llavors ella (alter ego en part de la pròpia Rodoreda), estableix convivència amb un diplomàtic que li oferirà una vida plena de luxe i esplendor realitzada i manifesta en la torre amb jardí on viuen a la part altra de la ciutat, a Sant Gervasi. La torre esdevé, una vegada més, l’escenari on es descabdella tota la història familiar a través de les tres generacions, i Rodoreda hi narra les vicissituds de la protagonista fins que aquesta mor poc abans de l’esclat de la guerra civil.

Efectivament la novel·la fa honor al títol stendhalià que l’autora va trobar-li, puix que l’escriptor francès Henry Beyle Stendhal, va escriure a la seva magnífica novel·la Le Rouge et le Noir que, “Un roman: c’est un miroir qu’on promene de llong d’un chemin”, “Una novel·la és un mirall a través del qual hom es passeja com si fos un camí”. És a dir, el gènere de la novel·la és concebut també per l’escriptora catalana certament com un mirall a través del qual la vida i la mort s’hi reflecteixen. A Mirall trencat, la vida de tres generacions de persones també va desfilant a través de les imatges que reflecteix el mirall. Heus ací, doncs, el com i el per què Rodoreda escriu una magnífica novel·la com Mirall Trencat, un text on, com en un ventall, hi desfilen uns personatges amb tots els seus alts i baixos.

El rerefons, el barri d’una ciutat en una època oberta d’esperances, la transició del final del segle XIX cap als anys trenta del nou segle.

“Sostinc, però que a Mirall trencat

la protagonista no és la Teresa Valldaura; els importants del Mirall són la casa, el jardí i, sobretot, les criatures, els nens.” 10

tema de portada

Per tant, el record de tots aquests jardins que serviran de marc per a recrear les històries de vida i de mort de tots els seus personatges, són els del barri de Sant Gervasi, “vaig arribar a conèixer tots els de Sant Gervasi.” Com ella mateixa va afirmar en algunes entrevistes que va concedir durant els darrers anys de la seva vida quan havia retornat de Ginebra, explicava l’escriptora que aquesta profusió de parcs i jardins, eren “idealitzats, corregits i augmentats” els que apareixen en les seves novel·les. 9

truculentes i desgraciades- que s’esdevenen en aquella torre. La història de Jardí vora el mar és la del jardiner de la casa que actua com una mena de voyeur amb veu pròpia en primera persona, el qual ens anirà desgranant la vida de relació entre Eugeni i Rosamaria, els senyors de la casa.

9 PdS 64

femení carregat d’estil minuciós, detallista, a voltes amb uns matisos i recursos literaris certament sorprenents.

I la totalitat de la literatura de Mercè Rodoreda, evidentment no es queda només amb aquestes novel·les que he esmentat, queden una quantitat de contes amb una gran càrrega simbòlica i d’íntimes evocacions personals que enriqueixen la producció de l’escriptora, això entre la poesia que també va escriure i que s’ha publicat, a més d’alguna obra de teatre molt ben aconseguida i aconsellable, com La senyora Florentina i el seu amor Homer, obra estrenada l’any 1993 que vaig veure al Teatre Municipal de Girona la qual parteix d’un dels seus contes titulat “Zerafina” i que s’inspira en el mite de Pigmalió.

1 RODOREDA, Mercè; Autoretrat, pàg. 189, Angle Editorial, 2008 2 Op.cit. & supra. pàg. 220 3 Edicions 62, Barcelona, 1979 4 Edicions 62, Barcelona, 1991 5 CASALS i COUTURIER, Montserrat, Op.cit. pàg.

337 6 Op.cit. & supra. pàg. 182 7 Op.cit. & supra. pàg. 158 8 Op.cit. & supra. pàg. 145, 203-204 9 Op.cit. & supra. pàg. 132 10 Op. cit & supra. pàg. 208

Aquest article vol ser només, doncs, una evocació d’allò llegit, d’allò meditat i allò après de l’escriptora barcelonina, la qual avui, temps per a un homenatge, la seva obra ja ha esdevingut un “clàssic” dintre de la literatura catalana contemporània.

~

tema de portada

[Mercè Rodoreda]

Fotografia de Mercè Rodoreda i el seu company Armand Obiols, del llibre de Montserrat Casals

10 PdS 64

Centenari del naixement de Mercè Rodoreda (1908-2008) Eva Martínez Escobosa

Biografia Va néixer a Barcelona el 10 d’octubre de 1908 i va morir a Romanyà de la Selva el 13 d’abril de 1983.

L’any 1928 es va casar amb el seu oncle Joan Gurguí, que havia vingut d’Amèrica i que era catorze anys més gran que ella. L’any 1929 va tenir un fill, Jordi.

Dels anys 1946 al 1954 es va instal·lar a París. L’any 1954 se’n va anar a Burdeus i llavors es va establir a Ginebra amb el seu company sentimental Armand Obiols, pseudònim del crític literari Joan Prat. L’any 1972 va tornar a Catalunya i es va instal·lar finalment a Romanyà de la Selva, on va morir l’any 1983 a causa d’una malaltia.

Aloma

Aloma té divuit anys i és òrfena. Tenia un germà que es deia Dani que es va suïcidar als divuit anys. Viu en una casa amb jardí al barri de Sant Gervasi de Barcelona

~

Narra la història d’una noia barcelonina que dóna títol a la novel·la i la relació amb la seva família.

[Mercè Rodoreda]

• Aloma (1938, revisada l’any 1969. Premi Creixells 1937) • La plaça del Diamant (1962) • El carrer de les camèlies (1966-Premi St. Jordi 1966, Premi de la Crítica 1967 i Premi Ramon Llull 1969) • Jardí vora el mar (1967) • La meva Cristina i altres contes (1967) • Mirall trencat (1974) • Semblava de seda i altres contes (1978) • Viatges i flors (1980, Premi Ciutat de Barcelona) • Quanta, quanta guerra… (1980, Premi de la Crítica Serra d’Or)

tema de portada

Les seves obres més destacades

11 PdS 64

amb el seu germà gran, Joan, la seva dona Anna i Dani, el fill d’ambdós.

El llibre comença amb l’espera de l’arribada de Robert, el germà de la seva cunyada Anna que ve d’Amèrica a passar una temporada. Aloma s’enamora de Robert, un home ja madur i mantenen una història d’amor en secret per respecte a la seva família i també per l’entorn social de l’època. Es queda embarassada i Robert marxa, sense saber que Aloma espera un fill seu.

Finalment han de deixar la casa on viuen perquè el seu germà Joan no pot fer front a l’hipoteca ja que s’ha gastat els diners amb la seva amant Coral, que al final l’ha deixat per un altre. Han d’anar a viure en un pis molt vell per poder seguir endavant.

Aquesta novel·la té un caire autobiogràfic. Té moltes semblances amb la vida de Mercè Rodoreda.

Aloma és considerada una obra moderna i que ha tingut un gran ressò a la cultura catalana.

~

tema de portada

[Mercè Rodoreda]

Actes programats amb motiu de l’any Rodoreda

12 PdS 64

Amb motiu del centenari del naixement de Mercè Rodoreda i del 25è aniversari de la seva mort s’han organitzat diferents activitats que tenen especial importància i a les quals he assistit per poder conèixer millor la vida de Mercè Rodoreda: - Exposició al Palau Robert de Barcelona “La mort de la innocència” Passeig de Gràcia, 107. Telèfon 932388091 Forma part dels actes programats amb motiu de l’Any Rodoreda (Institut d’Estudis Catalans), l’Institució de les Lletres Catalanes i l’Institut Ramon Llull i té com a comissària Marina Gustà.

Està oberta al públic del 26 de març al 15 de juny i es fa a la primera planta del Palau Robert. Es fan visites guiades i gratuïtes en cap de setmana (dissabtes i diumenges d’11.30-12.30 i de 12.30 a 13.30).

- Obra de teatre “Els Jardins de la Mercè”. Un viatge biogràfic i literari per l’obra de Mercè Rodoreda El passat dissabte 26 d’abril vaig assistir al Teatre Centre de Sant Joan de les Abadesses per veure els “Jardins de la Mercè” organitzat per l’Associació SAT i amb Josep Garriga com a codirector.

A l’escenari només hi havia un decorat molt senzill que representava un jardí, amb una pomera, símbol molt femení, i un lloc per asseure’s. Al principi és un gronxador, després una cadira i al final un balancí. La música d’acompanyament era contemporània i francesa.

L’obra va ser representada per 13 actrius santjoanines de diferents edats per representar la infantesa, l’adolescència i la vellesa. Es van interpretar diferents fragments de les obres més importants de Rodoreda.

- Itinerari literari Rodoreda a Romanyà de la Selva (Sta. Cristina d’Aro)

Consta de quatre àmbits que porten el títol d’algunes de les novel·les més conegudes de l’escriptora, La plaça del Diamant, Mirall trencat, La mort i la primavera i Quanta, quanta guerra.

El passat dissabte 4 de maig vaig anar a descobrir la ruta literària Mercè Rodoreda que organitza l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro des del mes de març fins al mes de setembre d’enguany.

En cada apartat es recrea una atmosfera de les novel·les escollides per desenvolupar un guió expositiu. Els àmbits s’associen a uns escenaris concrets: el laberint, el bosc, la casa o el camí. I també a audiovisuals, sons, sorolls, músiques, olors i veus que donen a conèixer els textos de Mercè Rodoreda.

El telèfon de contacte és el 972-837010 i l’e-mail: cultura@santacristina.net Es fa els dissabtes a les 18h i diumenges a les 12h i sol durar una hora i mitja. El punt de trobada és al Refugi. És un itinerari guiat per l’actriu Geòrgia Bonell i difon la

relació de Mercè Rodoreda amb Romanyà de la Selva i permet conèixer els llocs amb més significat d’aquesta població.

Consta de 12 punts que estan indicats per plafons dels indrets més relacionats amb Mercè Rodoreda: 1) 2) 3) 4) 5) 6) 7) 8) 9) 10) 11) 12)

Espai Rodoreda Plaça de la Rectoria Plaça de l’Església Entrada del poble El Refugi i Restaurant les Gavarres El bosc a la vora del camí La casa El senyal Vell El Mirador de les Mirandes El bosc i la por Casa Rodoreda Dolmen la Cova d’en Daina Cementiri

Durant l’itinerari, Geòrgia Bonell va llegir diferents textos dels llibres Mirall trencat, Quanta, quanta guerra, Viatge al poble de la por, La plaça del Diamant i Viatges i flors i va fer l’explicació de cada indret. Mitjançant aquesta ruta es pot conèixer amb exactitud la vida i les obres de Mercè Rodoreda. Us recomano que veniu a conèixer l’univers de Mercè Rodoreda i gaudireu d’uns paisatges molt bonics i us endinsareu al paradís on Mercè Rodoreda va escriure alguns del seus llibres.

tema de portada [Mercè Rodoreda]

~ 13 PdS 64

foto Narcís Casassa

Gabriel Roura i Güibes. 43 anys d’amistat

~

actualitat

[Gabriel Roura i Güibes]

Narcís Casassa i Font

14 PdS 64

Escriure sobre una persona que ens ha deixat de manera sobtada és difícil, i més si vols expressar serenament els pensaments i emocions del moment, i molt més encara tenint en compte que quan començava a fer aquest escrit, ens va sorprendre la mort del meu pare, a qui havia dit, feia pocs dies, que li deixaria llegir abans de lliurar-lo. Normalment, quan perdem una persona revisem, sense adonar-nos-en, el que hem viscut amb ella i compartit, i és en aquest moment que es corre el risc de caure en els típics tòpics, però no pas si la persona és estimada i si la seva pèrdua ens dol i trasbalsa.

Parlar d’en Bel no serà gens fàcil, i no perquè no tingui coses per explicar, sinó per com poder-ho fer sense trair la seva manera de ser i de fer. La senzillesa, la humilitat, la modèstia, la discreció han estat qualitats presents al llarg de la seva vida. Una persona que sabia viure cada moment, que sabia estar, que no molestava, una persona que no es feia notar, però tots sabíem que hi era.

Un moment especial i que exemplifica el seu tarannà, la seva manera de ser, el seu estil de viure, va ser la

missa de la presa de possessió com a canonge de la Catedral. Recordo que era un dia entre setmana, a primera hora del matí. Un moment important en la seva vida, celebrat amb una cerimònia senzilla i carregada d’emoció.

En Bel, en arribar a Sarrià va entrar ben aviat en contacte amb els meus pares, en Joan i la Lola, amb motiu del bateig de la meva germana Carme, una de les primeres cerimònies religioses que va fer a Sarrià.

Va ser l’inici d’una llarga i intensa amistat. I no només amb ell, sinó amb els seus pares, en Rafel i l’Emparo, i el seu germà, en Queu.

L’arribada d’en Bel a Sarrià, a mitjan dels anys seixanta, va representar una alenada d’aire fresc, una possibilitat de renovació per a la Parròquia. Aquest aire fresc, aquesta nova manera de fer, d’entendre el treball pastoral, va impregnar molts aspectes de la vida de Sarrià, que indubtablement varen deixar petjada (la catequesi, la relació amb els joves, les activitats d’estiu, la remodelació de l’església...).

La catequesi de la primera comunió, els diumenges al matí, ens permetia que els dissabtes a la tarda poguéssim fer els entrenaments de “balonmano” (en aquella època encara no hi havia competicions per als més petits). Una catequesi que hi anàvem contents, treballàvem amb fitxes, tota una novetat per l’època, i la fèiem en català.

Una de les primeres activitats que ens va proposar als nens i nenes (tots barrejats!!!, quan encara hi havia l’escola dels nens i l’escola de les nenes) va ser el casal d’estiu. Una activitat per omplir les caloroses tardes del mes de juliol. Recordo les anades i vingudes diàries als Salesians del Pont Major. El primer que fèiem era banyar-nos a la piscina, després berenar sota l’arbreda (coneguda com “buenos aires”) i finalment el partit de futbol, on en Bel feia d’àrbitre.

Després d’haver corregut i suat, la tornada cap a Sarrià.

Li agradava el futbol, i concretament el Barça. La meva primera anada al Nou Camp, l’any de la lliga d’en Cruyff de la temporada 1974-75, va ser amb ell i el meu pare. També li agradava el ciclisme, i això li venia de família, ja que el seu pare era un gran seguidor, especialment del Tour de França.

Però el casal no era l’única activitat de l’estiu, ja que també hi havia les colònies d’estiu. Les que recordo són a la rectoria de Granollers de Rocacorba, ja que va ser quan vaig tenir edat per anar-hi. Molts joves de Sarrià vàrem passar-hi els estius, i encara els recordem amb enyorança.

Els viatges també formaven part de les seves aficions: Düsseldorf, Berlín, Ginebra, Madrid… L’últim viatge que vàrem compartir va ser a Roma, aprofitant el pont de l’11 de setembre de l’any passat. Un viatge familiar i prou aventurer, on vàrem poder gaudir de la seva companyia i compartir l’estima que tenia per Roma, gaudint de les seves explicacions, amb un llenguatge entenedor, amè i directe. Com sempre, feia d’una manera senzilla i entenedora i divertida, allò que hagués pogut ser complicat, avorrit i pesat.

Gabriel Roura, quan fou nomenat capellà.

Foto cedida per Narcís Casassa

~

Era un erudit, li agradava la recerca, la història, i va dedicar bona part del seu temps a l’estudi, al treball en els arxius i també a la docència a la Universitat, impartint classes de diplomàtica i paleografia. A banda de molts treballs de transcripció, estudi de documents, és rellevant el seu treball d’estudi del Beatus de Girona, que va acompanyar l’edició del facsímil. Aquest manuscrit de l’any 975, i fet al Monestir de Tábara, té una rellevància especial per la

La música era una de les seves passions, especialment la clàssica. L’últim concert que vàrem anar junts, també amb la companyia del meu pare, va ser el Messies de Händel, celebrat a l’Auditori de Girona el passat mes desembre, pocs dies abans de Nadal.

Teníem una altra cita, que malauradament no vàrem poder assistir, el concert de La Passió de J.S. Bach.

Pocs dies abans del seu traspàs m’ho va recordar, tot fent-me’n memòria.

[Gabriel Roura i Güibes]

Durant el seu període de president del Capítol de la Catedral, el seu interès per preservar el patrimoni cultural el va portar a impulsar les obres de restauració de la façana i del campanar de la Catedral de Girona, aconseguint la participació de les diferents administracions, així com la redacció d’un Pla director de la Catedral.

Em vénen a la memòria, també, molts matins a l’Arxiu Diocesà de Girona, on ell exercí d’arxiver, abans de ser-ho de l’Arxiu Capitular. Allà i amb ell, vaig descobrir el silenci dels papers i la curiositat per la recerca.

Hi passava moltes estones estudiant, i de tant en tant gaudia de les seves explicacions al voltant d’algun document curiós, o d’algun document vinculat amb Sarrià. Qualsevol situació era bona per aprendre noves coses, per descobrir nous detalls i per estimar la història, i en especial de Catalunya.

actualitat

L’interès per l’art, i per la cultura en general, han estat presents en tots els àmbits de la seva vida. Durant la seva estada a Sarrià de Ter va iniciar la remodelació de l’Església Parroquial. Hi varen participar els artistes Domènec Fita i Emília Xargay, amb qui l’unia una gran amistat. El resultat va ser unes propostes atrevides per l’època, i sobretot tenint en compte d’on veníem, i de fet, amb el pas del temps, hom ha pogut comprovar que no tothom ho va entendre de la mateixa manera.

importància i riquesa de les seves il·lustracions.

15 PdS 64

Mossèn Gabriel Roura, in memoriam Joaquim Rodríguez Vidal

Dinar familiar a l’Hotel Nord Gironí.

Foto cedida per Emili Torrent

Vam acomiadar mossèn Gabriel Roura a la catedral de Girona, seu que s’alça imponent i es mostra a la ciutat des d’un lloc privilegiat, des d’una talaia que ha estat testimoni dels orígens i bona part de la història de Girona; segurament al rovell de l’ou de bona part dels seus treballs d’estudi des de l’arxiu capitular, duent a terme tasques de recerca i de restauració de lligalls i transcripció de documentació antiga. Com a president del Capítol de la Catedral fou impulsor d’un programa de condicionament i reformes de l’edifici de la catedral i dels mobles i obres d’art que conserva (el Baldaquí, retaules, el campanar, les terrasses i la façana barroca).

~

actualitat

[Gabriel Roura i Güibes]

El bisbe de Girona, Carles Soler, en destacava el caràcter humil i servicial i el qualificava d’home erudit i treballador; molts dels seus col·laboradors, arxivers, preveres i membres de la societat gironina, coincidien a destacar-ne la bonhomia i la facilitat en el tracte; era una persona que es feia estimar.

16 PdS 64

El seu germà Miquel, acompanyat en tot moment per la família Casassa-Font (amics incondicionals), i familiars del mossèn, vivien amb serenor la trista notícia de la sobtada mort el 26 de febrer. La missa exequial va ser presidida per l’alcaldessa de Girona, l’alcalde de Sarrià de Ter i l’alcalde de Sant Julià, entre d’altres autoritats i molts amics del mossèn. Va rebre sepultura al cementiri de Girona.

Gabriel Roura va néixer a Figueres fa 75 anys i estudià al seminari de Girona. Llicenciat en Història, fou ordenat prevere el 1955. Va exercir en diverses poblacions (Llagostera, Girona, Beuda, Lligordà i Sous, Colera i a Sarrià de Ter entre els anys 1965 i 1977).

En el pregó de la Festa Major de Sarrià de Ter 2006 vaig fer referència al mossèn com a persona oberta i tolerant que, aleshores, va saber acompanyar-nos en el nostre creixement personal. La generació dels qui érem joves o adolescents durant els anys que ell va ser a Sarrià, vam tenir la sort de sentir-nos guiats, des de la parròquia, els casals d’estiu o les colònies de Granollers de Rocacorba, per una persona que va respondre als reptes del seu temps i de la seva responsabilitat. Tal com eren els seus pares, el Sr. Rafael i la Sra. Empar, i el seu germà, va ser un home discret i bo, no va buscar mai la notorietat, era afable i senzill en el tracte i amb una gran personalitat.

Conservava l’amistat amb moltes famílies de Sarrià i tothom en guarda molt bon record. Crec que li devem l’admiració, a més de la seva humanitat i relació per-

sonal, per la seva tasca de portar arreu la renovació de l’Església catòlica, que amb el Concili Vaticà II (1962-1965) s’havia iniciat amb el Papa Joan XXIII i va produir canvis revolucionaris en l’Església: es va obrir a l’ecumenisme i a la col·laboració amb altres religions; es va reconèixer la llibertat religiosa i la llibertat d’investigació; es va reconèixer l’autonomia i el valor en si de la societat civil i el respecte a la seva manera d’organitzar-se; es va fer veure als cristians que calia assumir ràpidament compromisos a favor del desenvolupament i en contra de la pobresa, la discriminació i l’opressió. Ara, com va dir un vell conegut fent referència també al recent traspàs de l’abat de Montserrat, Cassià Maria Just, “no podem evitar de mirar enrere i trobar a faltar una proclamació del missatge evangèlic més oberta i més valenta”.

Catalanista i compromès amb la societat; no va dubtar mai d’ajudar tothom, si calia donant la cara (tal com va fer amb mi mateix -per exemple- quan ell i en Joan Casassa van fer-me costat en uns moments d’opressió política que vaig patir quan el régimen, en els seus últims dies, encara no es donava per mort i no acceptava la democràcia).

El seu record i el seu testimoniatge queda amb nosaltres.

La virtut de la paciència Josep Rodríguez Molar.

Busco al calaix de la memòria, entre els bocins dels miralls que trenca el temps, les imatges i els records de mossèn Gabriel. I a despit del seu nom, sempre em queda la imatge d’aquell rostre somrient i tranquil de querubí enrinxolat, més que no pas d’arcàngel.

Nosaltres érem tramuntana, adolescència impetuosa, ell pluja silenciosa i persistent que amara els sembrats. Feina d’anar fent tot deixant fer. Comprensió, tolerància i quantitats ingents de paciència, tant als assaigs de les obres de teatre que ens dirigia com a les reunions per tirar endavant la revista Carrilet...

Els dissabtes al vespre irrompíem al seu pis-rectoria on vivia amb la seva mare, la senyora Empar, per veure la sèrie televisiva Els Intocables, amb en Robert Stack fent d’Elliot Ness, i per beure’ns les seves ampolles de whisky o Grand Marnier. Mai un retret, mai evasives. I ens n’anàvem de matinada. Era l’amic amb qui podíem anar a sopar o a veure cinema a Barcelona enllaunats fins al sostre en el seu Simca 1.000. I es feia respectar i estimar sense l’ofec del catecisme o l’afalac dels dogmes.

L’ésser que som i que anem bastint al llarg dels anys es va completant també amb trossets dels altres, amb qui l’atzar de l’existència ens ha fet compartir experiències, paraules, moments, ...

~

Gràcies, mossèn, pel teu tarannà i el teu testimoni.

[Gabriel Roura i Güibes]

I tant en aquestes situacions puntuals com en moltes altres que vam compartir amb ell, no el recordo mai esverat, enfadat, sermonejant ningú.... Escoltava, dialogava, i sobretot tenia paciència. Aquesta era la seva principal virtut i la seva lliçó. Lliçó que alguns vailets, adolescents, joves o adults del poble segurament hem après d’ell.

actualitat

Altres mossèns anteriors ja havien endegat al poble els casals d’estiu per entretenir la mainada durant les llargues tardes de vacances estiuenques. Però ell va organitzar per primer cop les colònies. Recordo especialment, abans de les reformes de la rectoria de Granollers de Rocacorba, les dues primeres.

Havíem pernoctat a les golfes de l’església del Port de la Selva. Al matí, quan va calmar el temporal, la vella Llevantina ens va desembarcar a cala Taballera, Cap de Creus feréstec, on una vintena de vailets, quatre joves ajudants i ell, vam fer una setmana de supervivència en un refugi de pescadors.

No teníem gaire pa i els darrers dos dies va acabar fent-nos unes innovadores truites de farina amb una dotzena d’ous sense caducitat i, a manca de farina, llet americana en pols, regal de Càritas. A la tornada, l’experiència del veterà pescador amb el timó va evitar la tragèdia, ja que fins i tot havia d’anar parant el fràgil llaüt per no travessar les grans onades que esbandien la coberta sense aixopluc i emplenaven d’aigua l’habitacle del motor que s’havia de buidar a mà. Moments de pànic, però aventura en estat pur, i molta sort.

L’any següent vam anar a passar quinze dies al molí de Molló, sota el restaurant Can François. Un matí, d’hora, mentre caminàvem cap a Prats de Molló i ja per damunt d’Espinavell, ens vam aturar a esmorzar prop d’una font. Després d’una estoneta de descans ens vam adonar que uns vailets del grup jugaven amb un ferro rovellat. El llançaven una i altra vegada i el tornaven a recuperar. Era una granada de mà de la guerra civil, segurament abandonada pels republicans que fugien de Franco cap a l’exili per Coll d’Ares. Uns dies més tard, coincidència o no, llegíem al diari que un pastor de la zona havia perdut una mà en manipular un artefacte trobat a la muntanya.

Aventura pura, i molta sort. A la tornada, a pluja batent, ens refugiàrem a l’hostal d’en Calitxó, on ens van servir la millor truita amb pa amb tomàquet que mai havíem menjat.

17 PdS 64

A mossèn Gabriel Francesc Ramió Vila

~

actualitat

[Gabriel Roura i Güibes]

Mossèn Gabriel amb Roger i Elia Torrent.

Foto cedida per Emili Torrent

18 PdS 64

Era a l’Auditori de Girona, aquest hivern, al concert dirigit pel gran Lorin Mazzel. Amb la meva muller ens vam acostar a la localitat de mossèn Gabriel per saludar-lo, vàrem parlar una estona sobre el concert i en acomiadar-nos quedàrem que segurament ens veuríem en un proper concert interessant i important, la Passió segons Sant Mateu, de Bach. El dia d’aquest concert, instintivament, el vaig buscar amb la vista fins que a l’instant vaig recordar amb tristesa que ja no era amb nosaltres.

Ja fa temps, en un escrit que vaig fer per la revista parlant dels sarrianencs, feia la diferència dels habitants fixos i els interins, i que alguns dels interins per la seva implicació passaven al grup de fixos. Malgrat que mossèn Gabriel no vivia a Sarrià, sí que crec que va passar al grup dels fixos, i amb tots el honors, ja que mai es va deslligar de la gent de Sarrià i sempre es va poder comptar amb ell per a tota ocasió. Estava sempre ben informat de tot el que passava i atent a les preocupacions del poble i també content de les nostres alegries. No va deixar de preocupar-se i seguir les vides de tots els que algun dia havien estat els seus feligresos, en especial de tots aquells nens i adolescents que mentre va tenir la responsabilitat de dirigir la Parròquia va aplegar al seu entorn i varen fer activitats junts.

Com a persona intel·ligent i de gran cultura, sempre sabia trobar el tema de conversació adient i proper.

Recordo que un dia, passejant pel claustre de la catedral, m’explicava amb to bromista que la seva implicació per perpetuar Catalunya, com que no tenia fills, era conservar i potenciar la cultura del nostre país, i en aquest cas la gastronòmica, i la manera de ferho era menjant bé i promoure els restaurants i cuiners que feien bona cuina de casa nostra. Aquesta conversa la teníem un dia, després d’una trobada a l’arxiu de la catedral, arran d’una trucada seva per dir-me que havia trobat uns papers d’una majordoma al servei d’un canonge del segle XVII, que com a bona administradora ho anotava tot, i entre els comptes de despeses i entrades també hi tenia anotacions de cuina i alguna recepta. Ens ho vàrem mirar i la més entenedora o propera era la de la crema, que avui tenim el costum de dir-ne catalana, però com que no era cuiner hi havia un pas previ que no tenia clar. Resulta que en aquella època era difícil aconseguir els ingredients, a diferència d’ara, i la majoria s’havien d’elaborar a casa. En aquest cas era el midó d’arròs, per això el primer pas era fer aigua d’arròs, ja que no es tenia el midó a mà i l’havien de fer bullint molt l’arròs fins a fer dissoldre tot el midó a l’aigua, fer-lo reduir i desprès amb això espesseir la crema. Aquest descobriment em va fer reflexionar i vaig arribar a la conclusió que hi a dos postres ben diferenciats, però amb els mateixos ingredients, tot i que amb tractaments lleugerament diferents, la crema catalana i “el arroz con leche” a l’asturiana, que també porta rovells d’ou, però sense canyella, només aromatitzat amb pela de llimona.

Altres vegades no era de cuina que parlàvem, sinó que li feia il·lusió ensenyar-me alguns tresors de l’arxiu, o bé un document signat per Carlemany o altres curiositats com els “sanbenitos”, etc.

Un altre record molt especial era el dia que col·locaren, sota la direcció de l’Emília Xargay, l’escultura de la Mare de Déu de la Misericòrdia a l’església, els dos preocupats i enfeinats en fer-ho de la millor manera possible, de no errar la situació, de deixar-ho de manera que lluís al màxim; en fi, aflorava tota l’emoció de veure un projecte, molt de temps esperat, acabat.

Però segurament el record més entranyable que tinc és arran d’una altra trucada perquè pugés a la catedral, allà ens vàrem trobar just al moment que també arribava en Josep Mª Nolla, que dirigia una prospecció arqueològica al terra de la catedral, per tal d’obtenir informació de com era l’antiga catedral romànica, i tots dos em mostraren les restes de l’an-

Dinar familiar amb les famílies Ballada i Masdemont.

Foto cedida per Joan Masdemont.

tiga façana romànica amb restes de pintura just del color blau amb què jo tinc pintada la façana de l’hotel, la qual cosa em va reafirmar el que jo pensava que era un color molt habitual a casa nostra, i pel que hem vist a les diferents capes de pintura de cases velles, també molt familiar.

MENÚ DIARI: De 13 a 16 h. i des de les 20 h.

Ctra. Palamós, km.1 • CAMPDORÀ Tel. 972 21 70 43

~

CASAMENTS • BATEIGS • APERITIUS BANQUETS • COMUNIONS • CONVENCIONS

[Gabriel Roura i Güibes]

RESTAURANT MAS NOU

Com podeu veure, em podria estendre més amb moltes més anècdotes, però no cal per fer notar el que pretenc amb aquest escrit, la capacitat de mossèn Gabriel de participar i d’implicar-se en tot allò que interessava als que coneixia, i portar al més lluny possible la idea que va marcar la seva vida: el més important és estimar els altres.

actualitat

Una cosa ben curiosa era la seva amistat amb l’actor Alfredo Landa, curiosa pel fet que comportava un nexe entre persones ben diferents. Aquesta amistat li venia de la seva infància a l’escola a Figueres, ja que l’actor era fill d’un policia de fronteres que vivia a Portbou i, per tant, al moment de fer el batxillerat es va haver de traslladar a Figueres, i és aquí on coincideixen, als “fossos”, el col·legi de La Salle. Arran d’això, Mossèn Gabriel tenia el costum, quan s’estrenava una pel·lícula de l’actor, d’anar-la a veure i tot seguit fer una carta amb la critica del film, crec que

en general eren crítiques dures malgrat l’amistat que tenien. Ben segur que, donada l’amistat, les critiques eren encaminades a millorar la trajectòria com a actor.

També tinc molt present l’orgull de la seva mare, la Sra. Amparo, de tenir els dos fills capellans, per ella sempre era un motiu de satisfacció i sempre trobava una ocasió per fer-ho present, era la seva millor ambaixadora.

19 PdS 64

Sarrià de Ter: felicitats per aquest 25 anys d’independència i uns propers encara millors Joaquim Rodríguez i Vidal

ment que experimenta la població (comparable, proporcionalment, al creixement dels anys 60 i 70), i els nous reptes que això representa, com també si es considera, com és evident i notori, que Sarrià és peça fonamental de l’àrea urbana del sector nord de Girona, on passen diverses infraestructures viàries i on caldrà definir de quins centres estratègics es disposa i quina part de la xarxa de serveis hi haurà. Tant un factor com l’altre s’hauran d’anar bastint amb la complicitat dels municipis veïns i amb la voluntat, com deia Roger Casero, de ser un poble que no es resigna a viure i a créixer trossejat i trepitjat permanentment.

El Decret de la Generalitat de 1983 que segregava Sarrià de Ter del municipi de Girona reconeixia la necessitat de col·laboració d’ambdues parts i obligava a prestar serveis comuns, però quedava, al meu entendre, la possibilitat de crear una nova via (de fet a l’expedient de segregació ja s’hi feien propostes d’agrupacions) per impulsar un nou ens polític i institucional que possibilités una major participació i planificació dels municipis afectats. Ja no n’hi ha prou d’unir esforços a partir de les individualitats, cal crear un conjunt des de la diversitat i amb vocació federal, on totes les parts són necessàries, diferents i complementàries. Als diversos pobles de l’àrea urbana hi trobarem serveis diferents amb la necessitat de facilitar-ne l’accés, la mobilitat i les oportunitats.

Fa vint-i-cinc anys i em quedo amb tres fets:

~

actualitat

Jordi Cañigueral rep la vara de l’alcalde del president del Consell Municipal Joaquim Rodríguez. Foto: arxiu Ajuntament

20 PdS 64

Fa poc vaig tenir ocasió de dir als alcaldes de Sarrià que el poble havia experimentat un canvi que es feia evident en molts àmbits de la vida ciutadana: la cohesió social entre els diversos sectors, la participació ciutadana en els afers municipals, la capacitat de lluita des de les plataformes cíviques en defensa del territori, l’ordenament i la planificació urbanística i cultural amb nous equipaments i serveis i la il·lusió per continuar impulsant projectes comuns. Però crec que tots aquests avenços s’hauran d’intensificar molt més a partir d’ara si tenim en compte el fort creixe-

1.La democràcia com a instrument cabdal per garantir les llibertats i els drets. El nou sistema polític va fer possible el retorn de les institucions al poble de Sarrià. Just el contrari del que havia estat una decisió unilateral i antidemocràtica de l’Ajuntament de Girona de l’època franquista, que l’any 1966 va iniciar un expedient que impulsava l’annexió per construir una “gran Girona”. La tenacitat de Martí Ballada i la dels regidors de Sarrià, amb contenciosos i recursos, van topar amb la irremeiable pretensió centralitzadora. El 30 de desembre de 1976, l’alcalde de Sarrià cedia el bastó de comandament a Ignasi de Ribot, alcalde de Girona. Però com diu Javier Anton, autor del llibre Sarrià de Ter, monografia dels Quaderns de la Revista de Girona, un decret no pot suprimir la consciència d’un poble. Així ho va enten-

dre el nou ajuntament democràtic sorgit de les eleccions de 1979, quan l’alcalde Nadal i el seu equip van impulsar decididament el reconeixement de la personalitat de Sarrià, primer amb la creació del Consell Municipal i finalment amb l’expedient de segregació que culminaria amb la independència de Salt (que va viure un cas semblant) i Sarrià.

2.La participació, sobretot des dels moviments veïnals i les entitats socials, culturals i esportives, moltes de les quals encara tenen un pes fonamental en la vida associativa del poble. Les associacions de veïns es varen convertir en veritables fòrums on cabien els diferents punts de vista i abraçaven tots els temes que tenia plantejada la societat. Haver d’arribar a un consens sobre les necessitats sanitàries, l’educació, els nous vials, les contribucions especials, els noms dels carrers o el català a l’escola era un veritable aprenentatge democràtic i es convertien en uns petits parlaments on hi havia representada la societat. Just M. Casero, Jordi Cañigueral, Josep Turbau, Nicolàs Pichardo i molts regidors van formar part de les associacions de veïns. Crec que avui cal recuperar l’esperit d’aquelles iniciatives perquè d’aquesta manera

les qüestions plantejades prenen un caire més general i més plural.

3.L’amistat i la relació amb moltes persones, algunes de les quals amb responsabilitats públiques encara, em van demostrar que hi ha polítics i veïns que tenen molt clar el que representa el compromís, l’honestedat, la lleialtat i el respecte. Em quedo amb el caràcter treballador de la gent de Sarrià, amb la participació anònima i desinteressada al si de les entitats i l’esperit pràctic dels consellers i regidors que abans de res anaven per feina. La història de Sarrià ja té molts exemples de col·laboració popular: la construcció de l’església parroquial de la Misericòrdia, el Patronat de Pares de Família, el Centre Parroquial, el pavelló de la UES...

I d’una manera personal faig extensiu el meu agraïment a tots els qui van col·laborar amb mi des de l’equip de govern o a l’oposició, pel seu alt concepte de responsabilitat i per la seva manera de ser.

Per molts anys, sarrianencs.

AUTOESCOLA GIRONÈS

actualitat

GIRONA: Av. Jaume I, 36 - Tel. 972 20 27 14 FONTAJAU: R. Xavier Cugat, 52 - Tel. 972 22 12 57 SARRIÀ: C/. Major, 11 - Tel. 972 17 06 52 e-mail: info@autoescolaapsa.com www.autoescolaapsa.com

~ 21 PdS 64

El Pavelló Municipal Jordi Paretas i Falgàs Regidor d’Esports Ajuntament de Sarrià de Ter.

Ha costat però al final hem aconseguit tenir un nou paviment al pavelló. Un cop finalitzades les obres de la 3a fase del pavelló tocava la col·locació del nou paviment, però vam veure que aquestes obres no estaven incloses dintre del projecte i això suposava que no estigués dintre de la subvenció rebuda de la Generalitat. Sí!, n’hi havia una de demanada a la Diputació i concedida, però ens posàrem en contacte amb la Generalitat i ens feren saber que no podíem demanar subvencions per obres ja executades.

Ens interessava fer el muntatge del paviment al més aviat possible, només ens quedava la possibilitat de presentar el projecte de la pavimentació i esperar que la Generalitat ens donés el vistiplau per iniciar les obres, amb el compromís que quan s’obrin les convocatòries per a millores d’espais esportius podrem optar a aquesta subvenció.

El paviment del pavelló està fet de Pullastic Combi, el qual està compost d’un aïllament tèrmic i d’humitat, té dues capes de fusta de 12 mm cada una entrellaçades entre si i amb uns tacs de goma per absorbir els salts dels esportistes. Una capa sintètica composta d’una primera capa de cautxú triturat, tot seguit la capa de Pullastic i una pintura específica per les diferents zones i per últim les línies de les pistes.

Cal destacar que a part de les línies que ja teníem en l’anterior terra, s'hi han pintat les línies i fet els diferents ancoratges per Voleibol, ja que aquest any s’ha començat a crear un grup de noies que estan practicant aquest esport. També s’ha tingut en compte d’instal·lar els ancoratges per la gimnàstica esportiva.

~

ajuntament

Això va suposar que l’inici de les obres de pavimentació del terra previstes pel setembre del 2007, s’haguessin d’esperar fins al gener del 2008, fet que va comportar un gran sacrifici per part de les entitats esportives usuàries del pavelló i dels esportistes.

Aquí hem d’agrair la col·laboració dels Ajuntaments veïns de Sant Júlia de Ramis, Flaçà i Palol de Revardit, que ens varen cedir les seves instal·lacions per ubicar els nostres esportistes durant el procés d’instal·lació del paviment.

22 PdS 64

Diverses imatges de la instal·lació del nou paviment al pavelló municipal. Fotos Jordi Paretas.

La nova barana de les graderies Un cop instal·lades les noves graderies del pavelló, ens vam emportar la sorpresa que la barana que hi havia ens impedia la visibilitat sobre les pistes, i per tant ens inutilitzava pràcticament la meitat dels seients. L’actuació va ser ràpida, vàrem buscar la millor manera de garantir-ne una bona utilització i l’opció triada va ser la d’instal·lar una barana de vidre que permetés la total visibilitat sobre la pista i avançar al màxim la posició de les graderies. També es va aprofitar la barana antiga per ficar-la a la part alta de la graderia i així garantir la seguretat dels espectadors. Crec que va ser la solució més efectiva.

ajuntament

~ 23 PdS 64

La facultat de medicina a Sarrià de Ter Lluís Aymerich i Viñals Primer Tinent d’Alcalde de l’Ajuntament de Sarrià de Ter i Portaveu del grup municipal de CiU

~

ajuntament

L’any 2007 es va aprovar que s’augmentarien el nombre de facultats de medicina a Catalunya. La Universitat de Girona acollirà una d’aquestes noves facultats el curs que ve, tot i que, segons sembla, els nous estudis de medicina a Girona començaran ocupant aules d’altres facultats provisionalment.

Tanmateix, cal pensar en aquesta facultat de medicina amb el concepte d’estudis universitaris del segle XXI. És a dir, per una banda, cal esborrar la imatge típica d’aula on hi ha una cinquantena d’alumnes i un professor explicant la classe magistral. Més aviat es tracta de seminaris amb un nombre reduït d’estudiants i on aquests prenen part activa en l’aprenentatge, tant en les classes teòriques com en les més pràctiques. A més, aquestes “aules-seminari” estan integrades en l’hospital per garantir uns estudis el més apropats possible a la realitat clínica.

24 PdS 64

Per altra banda, els estudiants han de tenir accés als laboratoris de recerca científica i aquests han d’estar separats clarament del que són els laboratoris per a les anàlisis del dia a dia de l’hospital. Separats, però al costat de l’hospital, que és on es necessita aplicar els resultats de la recerca per estar al dia dels avenços diagnòstics i terapèutics. Avui dia, un bon hospital sempre ha de tenir un bon nivell de recerca i, tenint en compte això, necessita instal·lacions al voltant prou potents com perquè es pugui desenvolupar. A més, és des de la recerca que es pot contribuir a l’economia del segle XXI, l’anomenada economia del coneixement. De fet, la Unió Europea és la que clarament impulsa i és així com en la cimera europea de Lisboa l’any 2000 va proposar fer d’Europa “l’economia basada en el coneixement més competitiva i dinàmica del món, capaç de créixer econòmicament de manera sostenible amb més i millors llocs de treball i amb major cohesió social”.

Des de fa un cert temps, la societat catalana està debatent les actuacions públiques i privades que cal emprendre per tal de situar el nostre país en aquesta societat del coneixement, que garanteixi el benestar dels ciutadans i ciutadanes i que afavoreixi l’impuls de la nostra economia i del seu creixement, tant quantitatiu com qualitatiu.

Certament, cada vegada prenen més importància la recerca i el desenvolupament (R+D) com a factors

clau per al creixement econòmic. Així, dos anys després de Lisboa, el Consell Europeu de Barcelona ja va situar l’objectiu d’arribar a l’any 2010 destinant un 3% del PIB a R+D, i remarcava que dos terços d’aquesta inversió haurien de provenir del sector privat. És per això que la col·laboració entre el sector públic i el privat per a assolir l’objectiu europeu i contribuir des de Catalunya a l’Europa del coneixement és del tot necessària. En aquest sentit, és necessària la concurrència de tres components de la societat: l’acadèmia (universitats i centres de recerca), l’empresa i l’administració.

Les universitats i centres de recerca —i els hospitals, si es contextualitza en el sector biomèdic— han de ser capaços de generar coneixement de qualitat (nous tractaments o mètodes de diagnòstic o nous ingredients nutritius) i posar-lo a la disposició de les empreses, és a dir, transferir-lo, ja sigui creant una spin-off per explotar comercialment l’invent, ja sigui per mitjà de contractes i acords amb el teixit empresarial existent. Les empreses, per la seva banda, han de ser capaces d’absorbir aquesta oferta de coneixement, han d’aprendre com explotar les idees innovadores que es desenvolupin a la universitat i als centres de recerca i hospitals. I, finalment, l’administració ha de posar a l’abast els instruments necessaris perquè aquesta col·laboració entre àmbits públic i privat es dugui a terme: unes vegades es tractarà de capital risc públic, d’altres d’incentius fiscals o d’altres, com l’Ajuntament de Sarrià, de facilitar amb el planejament urbanístic l’espai necessari perquè s’hi instal·li la universitat, en concret, el campus de ciències de la salut de la Universitat de Girona, els laboratoris de l’institut de recerca de l’Hospital Trueta i espai per a les spin-off que puguin sorgir o empreses ja consolidades relacionades amb el sector biomèdic.

Per sort, ben al costat de l’hospital Trueta, hi ha tot un espai, Mas Boscosa, on es poden planificar aquestes instal·lacions i d’altres d’interès per a la nova facultat i el nou hospital. La voluntat de l’ajuntament ha estat des d’un principi aquesta i per això les converses amb la Universitat de Girona i l’Ajuntament de Girona han anat sempre en aquest sentit. En aquests moments estem veient, doncs, com l’enfocament de

Sarrià cap a l’economia del coneixement, com un dels tres components necessaris (juntament amb la universitat i les empreses), va donant els seus fruits.

Esperem que ben aviat puguem veure’n el resultat final.

Un nou concepte universitari, en el nostre entorn, un programa de docència innovador a redós d’un renovat centre hospitalari que empeny al treball i recerca científics que forçosament ha d’esdevenir en una atractiva combinació d’assistència, recerca i docència, elements absolutament necessaris per a la formació de futurs científics, objectiu que es proposa la nova facultat de medicina de la UdG i que recolza totalment l’Ajuntament de Sarrià de Ter. És amb aquesta coincidència d’objectius on es retroben l’Ajuntament de Sarrià de Ter i la UdG, que en paraules del flamant degà de la facultat de medicina, Dr. Ramon Brugada, “l’ajuntament i les empreses propietàries són conscients de la importància del projecte i volen facilitar que aquest tiri endavant apostant per un canvi qualitatiu de molt alt nivell, una aposta per la docència universitària i la biomedicina per l’empresa del futur”.

Efectivament, l’ajuntament sarrianenc està fermament decidit a treballar per la consecució d’aquests objectius i certament resulta plaent escoltar manifestacions del màxim responsable de la futura facultat, en el sentit de la que hem esmentat i d’altres com: “no hauria imaginat mai que sorgís l’oportunitat de liderar una facultat de medicina a Sarrià” o, referintse al campus de salut amb facultat de medicina i d’infermeria, centre de recerca i empreses del sector: “estic segur que d’aquí a 5 anys estarem tots emplaçats a Sarrià”.

Definitivament, Sarrià de Ter té l’oportunitat, que no desaprofita en absolut, ans el contrari, de contribuir a la nova economia del coneixement mitjançant el projecte del campus de les ciències de la salut de la Universitat de Girona. Un municipi marcat durant el segle XX per l’economia industrial fa un pas ferm al segle XXI. Cal treballar i ser valents per aconseguir el nostre propòsit que, per descomptat, no defallirem en el nostre afany.

ajuntament

~ 25 PdS 64

El TOILEKAN Foto: A. Vila

i la convivència entre animals de companyia i veïns

~

ajuntament

Raimon Cros Regidor de Serveis Públics, Participació i Barris

26 PdS 64

Un dels grans desafiaments que tenim és millorar la convivència. Una de les nostres responsabilitats és mantenir un poble net i endreçat. Es per això que, tenint en compte que la proliferació (cada vegada més) de gossos pot dificultar-ho, volem posar totes les eines necessàries per garantir-ho. Així, des de fa uns dies a Sarrià de Ter tenim un nou element que acompanya les zones de parcs i jardins. És una nova peça del mobiliari públic que al nostre poble hem cregut molt necessari: “el Toilekan”.

Sarrià és un poble que creix, això és molt positiu perquè significa que molts ciutadans opten per venir-hi a viure, degut a la qualitat de vida del nostre municipi. Això ens complau, és clar que sí, però evidentment aquest augment també és considerable en animals de companyia, en major mesura els gossos.

Aquesta situació no suposaria un problema si tots els propietaris d’aquests animals fessin els deures, és a dir, recollir els excrements, però malauradament això no és així.

El Toilekan és una paperera per a ús exclusiu de recollida d’excrements de gossos, que ens ha de servir per reduir de forma molt evident tota la brutícia generada pels gossos en les zones freqüentades pels propietaris que porten les seves mascotes a passejar.

Aquesta situació ha augmentat considerablement, és una situació que perjudica clarament el col·lectiu de propietaris de gossos que en la seva majoria sí que respecten els espais i tenen el comportament cívic que cal esperar, però és evident que les actuacions incíviques d’uns quants sovint perjudiquen la majoria.

Aquesta primera paperera s’ha col·locat al Pla de l’Horta, en concret al carrer Joan Salvat-Papasseït, darrere l’escola bressol, una zona molt concorreguda. L’experiència ens ha de servir per valorar la seva utilitat, amb la finalitat d’instal·lar aquest tipus de papereres a tot el municipi.

Es per això que des de l’Ajuntament de Sarrià de Ter tenim molt clar que hem de posar-hi remei. El primer pas és la col·locació d’aquestes papereres a tot el municipi, acompanyades de cartells informatius de com respectar els espais públics, aplicant si s’escau, també la nova Ordenança del civisme.

Desfilada del rei Carnestoltes pels carrers de Sarrià, i fi de festa al pavelló de la UES. Fotos: Jordi Paretas.

Carnaval 2008 Jordi Paretas i Falgàs Regidor de Festes

ajuntament

Un any més arriba el carnaval a Sarrià de Ter. Carnaval que aquest any va ser representat per la lletra S!! La S de Superman, de Sarrià, de Ssssss…..

Carnaval és sinònim de disbauxa, de festa, d’alegria, de rauxa i per què no d’un punt de bogeria col·lectiva. Com cada any, el carnaval va començar amb la cercavila pels carrers de Sarrià del rei Carnestoltes, organitzada pels Amics dels Gegants de Sarrià i seguida per l’espectacle infantil organitzat, aquesta vegada, al pavelló de la UES, a causa de les obres del nostre pavelló municipal. Un cop arribat el rei Carnestoltes al pavelló, la festa del grup Ratataplam va començar i va amenitzar una gran vetllada. La festa va acabar amb el lliurament d’un detall per a tots els participants i una xocolatada, tot això organitzat per la novíssima Associació de Veïns de Sarrià de Baix. Des de l’Ajuntament els animem i desitgem que prenguin protagonisme i li donin la seva pròpia identitat.

~ 27 PdS 64

. Foto de grup dels assistents a la xerrada sobre Mobilitat Segura al Centre Cívic La Cooperativa

Mobilitat segura Presen Serrano Àrea de Cultura

~

ajuntament

El passat dimarts 19 de febrer a les 16.30 h, al Centre Cívic La Cooperativa es va portar a terme la xerrada “Mobilitat Segura” a càrrec de l’Àrea Bàsica Policial de Girona i l’Àrea Regional de Trànsit dels Mossos d’Esquadra.

Aquesta xerrada estava dirigida en especial a la gent gran del poble de Sarrià de Ter. Aquesta xerrada la va organitzar el curs de Formació d’Adults del Centre Cívic La Cooperativa en coordinació amb l’Oficina de la Gent Gran.

Els dos ponents van oferir una jornada poc convencional, va ser dinàmica i participativa, deixant de banda qualsevol pràctica de docència magistral.

Els vint-i-cinc assistents van reflexionar sobre el tema a través d’un joc que els van proposar.

28 PdS 64

La finalitat era que mitjançant la participació dels assistents en el joc, poguessin reflexionar sobre l’actitud que han de tenir o haurien de tenir els conductors/es i els vianants en les vies públiques.

Mobilitat és : « el dret de totes les persones a disposar de les vies públiques, respectant les altres persones i actuant amb responsabilitat » .

Aquest concepte l’hem de tenir present, perquè a vegades considerem que tenim tot el dret d’anar per les vies públiques i el tenim, però, també tenim unes obligacions que són el respecte a la normativa de trànsit i el respecte als altres conductors/es, als vianants, als senyals de trànsit, a les carreteres, ...

Amb això van transmetre que podem conduir, podem anar en moto, caminar, però amb responsabilitat per part de cadascun de nosaltres, perquè cada persona, cada individu és responsable dels seus actes.

Un dels aspectes en què es va voler incidir i remarcar fa referència a les distraccions en la conducció d’accidents de trànsit, que és produeixen a causa dels mòbils, canvi d’emissora de ràdio, parlar amb el company, ...

La Mobilitat és risc i llibertat, és a dir, és un risc perquè estem contínuament a la via pública, ja sigui conduint o com a vianant. I llibertat perquè comporta poder conduir o caminar per qualsevol via pública que vulguem cadascun de nosaltres, i aquest dret el tenim tots els ciutadans/es sense excepció.

I també hem de conèixer el risc que tenim els conductors als accidents de cotxe per diverses causes i el risc a nivell de vianants; per exemple, resulten de vital importància les imprudències que és produeixen en els passos de vianants.

El fet és conscienciar de la necessitat de minimitzar aquest risc. Si entre tots els ciutadans intentem fer un treball de conscienciar-nos que podem minimitzar el risc que comporten les vies públiques, ajudaríem a obtenir una Mobilitat Segura, una Mobilitat sense tants riscos i podríem garantir més seguretat a les carreteres, a les ciutats, als pobles,…

Establir actes encaminats a potenciar la seguretat de les persones, que en definitiva som, com he dit anteriorment, els únics responsables dels nostres actes.

Us convido a la reflexió sobre el tema, una reflexió on imagineu per uns moments com seria el nostre poble, la nostra ciutat, les carreteres, … amb uns conductors/es i vianants conscients del risc i respectant les vies públiques, i aconseguir entre tots una Mobilitat Segura.

L'esport, un motor de Sarrià de Ter Per Roger Casero Gumbau, regidor i portaveu del PSC de Sarrià de Ter http://rogercasero.blogspot.com

Sarrià de Ter és un poble amb una llarga tradició esportiva, on l'handbol és l'esport capdavanter, amb més de cinquanta anys d'història a Sarrià de Ter, però no l'únic; de fet a Sarrià de Ter són molts els esports que es poden practicar a través dels diversos clubs del municipi, esport federat i amateur.

Al llarg d'aquests anys l'esport ha representat un important element de dinamisme i d'identitat del nostre poble, elements que cal seguir reforçant, alhora que potenciant el paper que pot tenir en la integració social i comunitària dels nouvinguts al nostre poble.

Des del PSC de Sarrià de Ter proposem que l'esport es desenvolupi al voltant d'aquests tres eixos, esdevenint d'aquesta manera un motor de dinamisme, d'identitat i d'integració. Al llarg dels darrers dos mandats, des de l'any 1999, el govern del PSC a l'Ajuntament de Sarrià de Ter ha fet un important esforç en la millora de les instal·lacions esportives, amb la construcció del Pavelló Municipal com a obra

principal, però també potenciant l'esport i donant suport als clubs, ajudant fins i tot a la creació de nous clubs i fomentant altres disciplines esportives.

Els propers dos mandats han de ser molt importants en la projecció de l'esport de Sarrià de Ter, dins i fora del nostre poble, en la millora de les instal·lacions esportives i en les oportunitats dels clubs per reforçar l'esport de base i la seva vessant formadora dels infants.

Des del PSC de Sarrià de Ter pensem que cal fer un salt qualitatiu, sobretot perquè ara podem disposar de les eines, instruments i suport necessaris per ferho. En aquest sentit des del grup municipal del PSC de Sarrià de Ter vam proposar, al Ple ordinari de finals de gener, una sèrie de mesures per fer de l'esport un element de dinamisme, d'identitat i d'integració al nostre poble, centrant la nostra proposta en cinc punts: el MIEM, el Pla d'Entorn, els nous equipaments esportius, el Centre de Tecnificació i les subvencions per als clubs i per a l'esport municipal.

. El Club Bàsquet Sarrià de Ter compta amb nombrosos equips de nens i nenes de totes les edats. Foto: Roger Casero

opinió

~ 29 PdS 64

Partit de futbito a la pista del FC Sarrià. Foto. Roger Casero

La planificació esportiva: El MIEM, el primer pas

~

opinió

El PSC considera que és necessari que s'iniciïn els treballs previs per a la redacció del MIEM (Mapa d'Instal·lacions i Equipaments Municipals) en el marc del Consell d'Esports de Sarrià de Ter, amb la participació dels tres grups municipals. Des del PSC considerem que el MIEM, en tant que eina de planificació, ha de ser la base a partir de la qual ha de pivotar la política esportiva de Sarrià de Ter.

30 PdS 64

És necessari i imprescindible, doncs, elaborar el Mapa d’Instal·lacions i Equipaments Municipal (MIEM), document que ens ha de permetre la planificació dels nous equipaments esportius per al municipi, tenint en compte els canvis que s’han produït i es preveuen en el futur: el nou pavelló de la UES, el nou camp de futbol, la nova pista poliesportiva i nou vas de piscina a la Cooperativa o la remodelació de la zona esportiva del Pla de l’Horta. Des del PSC proposem que el Consell d'Esports, amb la participació dels grups municipals, sigui l’òrgan que faci el seguiment i proposta del MIEM. Per a l’elaboració i redacció del MIEM es poden demanar ajudes al Consell Català de l’Esport, a partir de les convocatòries de subvencions que fa periòdicament.

La Generalitat de Catalunya defineix el MIEM com l’eina que preveu el Pla director d’instal·lacions i equipaments esportius de Catalunya (PIEC), que ha de permetre als municipis determinar les seves necessitats en matèria d’equipaments esportius.

La redacció i aprovació del MIEM correspon als Ajuntaments i requereix una àmplia i variada participació. Cal que, prèvia a la seva redacció, s’estableixin

els objectius de la política esportiva del municipi. El MIEM ha de ser un document sintetitzat, principalment gràfic, on s’indiqui la proposta definitiva a la qual s’hagi arribat per mitjà d’un procés de participació ciutadana, de debat i de consens municipal.

Des del PSC proposem, doncs, que el MIEM planifiqui un nou pavelló, al costat de l'actual Pavelló Municipal, per a la Unió Esportiva Sarrià. En aquest sentit pensem que cal seguir amb les converses iniciades entre la UES i l'anterior govern del PSC per arribar a un acord entre l'Ajuntament de Sarrià de Ter i la UES i fer un conveni pel finançament, la construcció i la gestió del nou pavelló, responent així a la necessitat de la UES de disposar d’un nou pavelló, així com a la necessitat de l’ajuntament de disposar d’un nou equipament esportiu, creant una gran zona d’equipaments esportius al bell mig del poble.

Amb un plantejament íntimament lligat al nou pavelló per a la UES, des del PSC pensem que és necessari que Sarrià de Ter tingui un centre de tecnificació d'handbol, impulsat des de l'ajuntament, amb el suport de la UES i la Federació Gironina d’Handbol, així com amb altres administracions com la mateixa Diputació de Girona. Des del PSC pensem que cal fer la proposta a la Federació Catalana d’Handbol per la possibilitat d’establir Sarrià de Ter com a centre de tecnificació d’handbol, sol·licitant també l’aprovació del Consell Català de l’Esport. Si assolim aquest objectiu, la Federació Catalana d’Handbol podria destinar tècnics a Sarrià de Ter per fer entrenaments de millora (per jugadors d’aquí i d’altres clubs), així com la possibilitat d'obtenir finançament per a la millora de les instal·lacions esportives, concretament el nou pavelló per a la UES. Pel PSC, la possibilitat de

ser un centre de tecnificació d’handbol és un element estratègic clau en la consolidació de Sarrià de Ter i la UES com a referent de l'handbol català.

d’aquests plans permetria establir una estreta col·laboració entre els centres educatius de Sarrià de Ter i els clubs esportius del poble.

Pel que fa al camp de futbol, des del PSC proposem que el MIEM també ha de preveure el naixement d'una nova zona esportiva a la Rasa, que ha d'incloure el nou camp de futbol municipal de gespa artificial, una pista poliesportiva, pistes de tennis i altres serveis esportius, com per exemple un circuit d'exercicis per a la gent gran i pistes de petanca. Aquesta nova zona esportiva també s'ha de planificar al Pla d’Ordenació Urbanística Municipal (POUM). Des del PSC proposem que s'iniciïn els tràmits per a la redacció del projecte de la nova zona esportiva de la Rasa, alhora que pensem que cal plantejar la possibilitat que aquesta zona esportiva sigui parcialment compatible amb la planificació d’una segona escola d’infantil i primària.

L’esport ha de seguir forjant i reforçant la identitat del nostre poble, un poble que promou l’activitat esportiva, integrant-la en la vida diària dels nostres veïns i veïnes, un poble que promou el joc net i l’esportivitat, així com altres valors com la cooperació el respecte, a través dels clubs esportius, que alhora porten el nom de Sarrià de Ter arreu de les nostres comarques, del nostre País i de l’Estat.

Un altre dels pilars de la planificació esportiva al nostre poble ha de ser el suport als clubs, no només econòmic, sinó també suport administratiu, de manera que des del PSC proposem que es creï la figura del gestor esportiu, amb la finalitat, entre d’altres, d’ajudar els clubs amb la documentació i justificació de factures quan s’hagin aconseguit ajuts del Consell Català de l’Esport, així com per coordinar les activitats esportives del municipi.

Finalment, des de la perspectiva integradora de l’esport, la possibilitat d’elaborar un Pla Educatiu d’Entorn i paral·lelament participar del Pla Català d’Esport a l’Escola de la Generalitat de Catalunya, que té per objectiu incrementar la pràctica esportiva a les escoles en horari no lectiu. El desenvolupament

L’esport ha de seguir contribuint a la vitalitat del nostre poble, amb la promoció de la pràctica esportiva federada i amateur per a totes les edats, amb una àmplia i variada oferta d’activitats esportives, vinculant l’esport a la salut, a l’educació i a la cultura del nostre País.

L’esport ha de ser un dels principals actius en la integració de les persones nouvingudes al nostre poble, apropant la pràctica esportiva a tothom, independentment dels recursos econòmics i de la situació social i familiar, esdevenint un element clau en la socialització i integració dels infants i adults al nostre poble. És molta la feina que s’ha fet al llarg d’aquests anys des de l’ajuntament, des dels clubs esportius i des del Consell d’Esports, però és molta la feina que cal fer els propers anys. L’esport pot esdevenir un motor d’identitat, de dinamisme i d’integració per Sarrià de Ter. Tenim al nostre abast tots els elements necessaris per fer un salt qualitatiu a nivell esportiu al nostre poble, cal aprofitar les grans oportunitats que tenim, en benefici, al capdavall, del poble, de Sarrià de Ter.

opinió

~

Patinatge a la pista de la Rasa.

Foto: Roger Casero

31 PdS 64

Tal dia farà un any Esther Portilla i Benito Presidenta d’Esquerra Republicana de Catalunya a Sarrià de Ter

Ens vam presentar a les eleccions amb un eslògan clar i diàfan: ara, demà. Les eleccions de fa un any eren un punt d’inflexió. Un instant de canvis i d’expectatives, un període de definició. I això bàsicament per dues coses: pel panorama polític i pel moment que vivia el nostre poble. Després de més de vint anys amb govern monocolor i després de més de dues dècades amb la majoria absoluta d’un mateix grup, s’intuïa la necessitat de canvi. Es palpava la voluntat de regeneració política, de noves cares i de nous projectes. Per fer què? Doncs per encarar amb garanties la transformació d’un poble que havia deixat de ser tal i com l’havíem conegut fins llavors per créixer i evolucionar. El repte era clar: calia preparar Sarrià per aquesta expansió. I la nostra recepta no podia ser una altra, proposàvem mantenir la identitat de poble, però al mateix temps aconseguir els serveis d’una ciutat.

Aquest repàs del passat més present no és perquè si.

No es tracta de tornar a repassar els perquès d’uns resultats electorals. En tot cas, la lectura del moment per part del nostre grup va ser la correcta i la que més s’apropava al sentir de la gent. La meva voluntat, avui, després d’un any de govern és veure com s’ha materialitzat l’esperit del nostre grup en la tasca diària de l’ajuntament.

~

opinió

I el sentit de fer-ho no és cap altre que l’obligació de l’evolució contínua. Com a l’escola, el balanç es fa a final de curs. Al final de legislatura. En tot cas, ara ens toca fer el primer parcial. I el resultat és bo. Jo diria que molt bo. Perquè si ens fixem amb els principals objectius de la legislatura (i gairebé diria que generacional), veurem que s’estan complint.

32 PdS 64

En primer lloc el canvi polític és patent. La voluntat de millorar la comunicació i les relacions amb les entitats, les associacions i els veïns poc a poc es va consolidant. Com també la participació ciutadana. Sé que des de la regidoria de participació i barris s’està treballant en un Pla Director de la Participació Ciutadana. I en aquesta línia cal esmentar també l’Ordenança de convivència, la nova Ordenança de circulació o la moratòria de Centres de Culte. Podem parlar aquí també del Pla Local de Joventut, el nou “Sarrià Actiu”, de les millores a la web municipal o fins i tot de la major implicació de les entitats en la Festa Major o la Cavalcada de Reis, per posar només dos exemples. En definitiva, els resultats són, en aquest camp, evidents. Però encara es pot pensar que són fets subjectius i que tinc un especial interès per remarcar-los.

Sigui com sigui els fets són els fets. I encara destaquen més en el camp dels serveis, on l’objectivitat és encara més clara. “Serveis de ciutat”, proposàvem.

Doncs bé, aquí també s’han fet passos. La neteja ha estat un element fonamental. Cal parlar no només de la finalització i acabament de la deixalleria municipal, sinó de la millora de la neteja viària que ha suposat un esforç molt important per l’ajuntament. I encara més, recentment s’ha signat un conveni amb la Fundació dels Joncs perquè es facin càrrec de la neteja de les places i espais públics del municipi. A la inversió feta al Pavelló i les millores que s’hi han fet, cal sumar-les a la modernització del Critèrium Esportiu o els Tastets d’Esports, dues iniciatives que apropen l’esport als nostres infants. Aquestes són dues de les principals potes d’un poble. Aquelles que ens fan mantenir la nostra identitat: l’educació i l’esport. En aquest cistell hi podríem posar evidentment també la cultura. Un àmbit on s’han introduït moltes novetats, com pot ser el cicle Fila 0, la renovació del Concurs de Sant Jordi o les noves exposicions potenciant els artistes locals.

El resum de tot plegat és que s’ha treballat per a les persones, per això es negocia amb la Generalitat i l’empresa concessionària les targetes +70. Una iniciativa que s’està perfilant. Com també ja s’han concretat l’adjudicació dels 22 pisos de protecció oficial i el conveni amb el Consorci de Benestar del Gironès per a l’obtenció de teleassistències per a la gent gran a un cost pràcticament zero.

El dia a dia s’ha anat gestionant amb decisió. Però també s’han abordat temes pendents que portaven temps a l’agenda de l’ajuntament. Finalment s’ha urbanitzat el passeig Mossèn Cinto i s’ha tancat un acord amb l’Ajuntament de Sant Julià de Ramis per solucionar els problemes d’abocament d’aigües residuals al medi (un conflicte que feia 10 anys que durava!). Hi ha diferents problemàtiques, és clar, i algunes de molt complexes. S’està negociant encara amb ACESA, Fomento i la Generalitat el desdoblament de l’AP-7 a 8 carrils. Cal reconèixer que amb el nou equip de govern no només s’ha mantingut una postura ferma reprenent les mobilitzacions, sinó que s’han impulsat noves converses polítiques per garantir els drets dels nostres veïns. El mateix passa amb el TGV. Les obres s’iniciaran properament i ja s’ha creat una Comissió de Seguiment de les Obres amb la presència de tots els grups municipals, els tècnics de les obres i els de l’ajuntament. Aquesta és una feina feixuga però necessitem que l’ajuntament la faci.

Però també hi ha oportunitats: s’està treballant de manera molt decidida per aconseguir la Facultat de Medicina i el Campus de la Salut al nostre municipi.

Pel que podem veure i sentir, sembla que es va en la bona direcció.

Bé, podríem repassar moltes altres coses que s’han anat fent. I parlar d’altres que s’estan gestant. I de ben segur que hi haurà lectors que pensaran que aquest és un article interessat. Fet des d’un punt de vista molt particular. És cert. Represento un grup polític que forma part del govern i, per tant, em sento

part de la seva tasca. Però això no vol dir que sigui acrítica o autocomplaent. Al contrari. A mi em pertoca el treball d’inspeccionar i impulsar la feina dels regidors d’Esquerra. Hi ha molts punts de vista, és cert. Però hi ha també factors objectius i fets. I aquests són els fets que demostren que el balanç d’aquest any ha estat bo. Que no només s’ha consolidat un govern fort i estable en un període no massa fàcil, sinó que a més hi ha iniciativa constant i productiva. Estàvem convençuts que Ara és demà. De moment, s’està demostrant que avui s’estan posant les bases del futur.

Inauguració de la deixalleria comarcal situada a la zona industrial Xuncla.

Foto: A.Vila

opinió

~

El nou mòdul de l’Escola Bressol Confetti.

Foto: A. Vila

33 PdS 64

Esperança Permanyer, en representació de l’Institut Català de les Dones va inaugurar a la Sala Patronat l’exposició Fotògrafes Pioneres a Catalunya. A la foto amb Roger Torrent, Lluís Aymerich i Anna Ma. Fornells.

Manifest VI jornades de la dona treballadora Comissió de la dona treballadora

La celebració d’un nou 8 de març, dia Internacional de la Dona Treballadora, ens ha de servir, un cop més, per aprofundir en el significat del repte que homes i dones tenim per configurar els fonaments d’una nova cultura, que ha de permetre un país més sostenible i centrat en la vida de les persones que l’habiten, l’enriqueixen i el transformen.

~

entitats

Les dones construïm des de la vida quotidiana el dia a dia als nostres pobles i ciutats: donem resposta a les necessitats de cura, mantenim les xarxes de relació i suport social, gaudim i utilitzem els equipaments del poble, els espais d’oci, els serveis socials, els sanitaris, participem emprenedorament en l’economia, en la ciència, la cultura, les arts i les decisions polítiques: som ciutadanes actives.

34 PdS 64

I com a ciutadanes actives volem governar i decidir conjuntament amb els homes com ha de ser el nostre poble, volem participar a la presa de decisions d’allò que ens afecta. Les dones volem incorporar les necessitats de la convivència del dia a dia a les decisions col·lectives i governar el món des d’un esforç mes just i solidari.

La promoció de les polítiques de dones adreçades a la ciutadania és un factor clau en l’avenç cap a un nou pacte social entre homes i dones: llei de conci-

liació, llei d’igualtat, propera llei contra la violència de gènere.

Hem de demanar a les institucions el compromís d’impulsar la transversalitat de les polítiques de dones a tots els seus àmbits, QUE PERMETIN AVANÇAR LA NOSTRA SOCIETAT CAP A LA IGUALTAT, DEMANANT MÉS FETS, eradicant, així, les desigualtats que patim les dones i promovent la igualtat d’oportunitats real entre dones i homes.

Exigim de les empreses el compliment de la llei respecte a la remuneració i drets del treball entre homes i dones i que no haguem de lluitar sempre per aquest motiu.

Demanem que el legislador proposi severes sancions per les empreses que no compleixin la normativa d'igualtat entre homes i dones.

Demanem un gir profund en la societat per tal de poder conciliar els horaris familiars i laborals.

Any rere any hem anat fent esment de les problemàtiques que tenim les dones treballadores, la majoria d’aquestes continuen presents i estan en plena actualitat, la lluita sembla no acabar mai, caminem juntes perquè se’ns escolti, perquè se’ns reconegui la nostra feina i la nostra capacitat, no només laboral, sinó també personal i perquè arribi un dia que el nostre esforç sigui recompensat.

Exposició “Pensaments de dones d’abans i dones d’ara” Ateneu Infantil i Jove

Aquesta exposició l’hem feta pensant en les VI Jornades de la Dona Treballadora. Hem pintat uns dibuixos que fan referència als pensaments de les dones d’abans i d’ara. Ha estat exposada a les escales de l’edifici del Coro durant un mes. Pujant les escales es podien llegir unes frases molt boniques expressades per dones d’entre els segles XVIII i XXI. Les frases que es podien llegir a l’exposició eren les següents: . “Ignorem la nostra veritable estatura fins que ens aixequem”, Emili Dickinson (1830-1886). Poetessa nord-americana. . “La feminització de la pobresa és un fet. La manca d’oportunitats de feina d’acord amb la formació, un altre. L’assetjament i, quan cal, la violència, un altre encara. Tot això per a un col·lectiu, l’únic defecte visible del qual sembla ser no haver tingut la previsió de néixer amb un altre sexe”.

Amelia Valcárcel (1950-) Filòsofa i feminista. Autora de La política de les Done.s . “Les dones han servit, durant tots aquests segles, de miralls que posseeixen el poder de reflectir la figura de l’home a un tamany el doble del real” Virginia Woolf (1882-1941). Escriptora britànica i crítica literaria. . “Quan deixareu d’estar cegues? Quin avantatge heu aconseguit de la revolució? Un menyspreu més marcat, un desdeny més visible. Siguin quins siguin els obstacles que us oposin, podeu superar-los; només heu de desitjar-ho!”

Olímpia de Gouges (1748-1793) Feminista francesa, autora de la “Declaració dels drets de la dona i la ciutadana” . Va morir guillotinada. . “Cada vegada que una dona fa un pas, totes avancem”. María Teresa Fdez de la Vega (1949- ).

Jurista, primera dona vicepresidenta d'un govern a l'Estat espanyol.

. “Arrisca't! Arrisca't a tot! No et preocupis del que pensin els altres, d'aquelles veus. Fes el més difícil que et passi pel cap. Actua per tu mateixa. Enfronta't amb la veritat.”

Katherine Mansfield (1888-1923). Pseudònim de Kathleen Beuchamp, escriptora britànica. . “Jo no desitjo que les dones tinguin poder sobre els homes, sinó sobre elles mateixes.”

Mary Wollstonecraft (1759-1797). Escriptora anglesa i iniciadora del pensament feminista, va ser autora del llibre "Vindicació dels drets de la dona". . “Si les dones són millors que els homes, no ho sé.

Sí que sé que pitjors, sens dubte, no ho són”.

Golda Meier (1898-1978). Primera ministra d'Israel de 1969 a 1974. . “Que bonic és pensar que no ens cal esperar, que podem començar ara mateix a canviar lentament el món!”

Anna Frank (1929-1945).

Per fer un petit homenatge a aquestes dones vam fer uns punts de llibre on es podien llegir les frases escollides i el nom de l’autora. Aquests punts es van repartir entre les persones assistents a l’acte d’inauguració amb la idea que s’enduguessin a casa un pessic d’aquests pensaments que han impregnat els nostres sentits.

~

. “Aspiro, senyors, que reconegueu que la dona té un destí propi; que els seus primers deures són amb ella mateixa, no relatius i dependents de l’entitat moral de la família que en el seu dia podrà constituir o no constituir; que la seva felicitat i dignitat personal han de ser l’objectiu essencial de la seva cultura”.

Emilia Pardo Bazán (1851-1921). Escriptora, introductora del naturalisme a la literatura espanyola.

entitats

. “El futur pertany als qui creuen en la bellesa dels somnis”.

Eleanor Roosevelt (1884-1962). Escriptora i primera dama nord-americana. Defensora dels drets socials, va presidir la Comissió dels Drets Humans de les Nacions Unides del 1947 al 1951.

Imatge de l’exposició realitzada per l’Ateneu Infantil i jove a les escales del Coro.

35 PdS 64

Cinc dones que compleixen anys els 8 de març: Francesca Lozano, Margarida Roca, Teresa Camps, Mercè Brugué i Pilar Navarro.

Sobre les VI jornades de la dona treballadora

~

entitats

Irene Aymerich i Martínez

36 PdS 64

Tot va començar a prendre forma quan, per unanimitat, en una de les reunions de la Comissió de la Dona que es van portar a terme per organitzar les 6es.

Jornades de la Dona Treballadora, es va decidir crear un cartell en què figuressin les dones de Sarrià nascudes el 8 de març, el Dia Internacional de la Dona.

Aquest propòsit ens conduïa, necessàriament, a l’elecció d’un lema que no només ajudés a crear una publicitat satisfactòria i esdevingués un reclam per als sarrianencs i sarrianenques, sinó també al fet que la quinzena de persones que configuràvem la comissió ens hi sentíssim identificades. Així, les 5 dones de Sarrià de Ter nascudes un 8 de març (i cito aleatòriament), la Sra. Mercè Brugué, la Sra. Pilar Navarro, la Sra. Teresa Camps, la Sra. Margarita Roca i la Sra. Francesca Lozano apareixien en el cartell amb el lema Dones d’abans, dones d’ara.

Aquest va ser el fil conductor de totes les actuacions que es van anar dissenyant per la setmana del 4 a l’11 de març; actuacions que vam poder llegir a les pàgines centrals del número 3 del Sarrià Actiu i que varen ser fruit de la pluja d’idees que es generà en la Comissió de la Dona (tenint present els espais de què es disposava), i que a posteriori es van anar ordenant per a culminar en el calendari d’actes que s’exposa tot seguit a tall de recordatori.

El tret de sortida el va donar Ràdio Sarrià, que amb una tertúlia especial del programa Veus de Dones es va valorar l’envergadura d’aquest tipus de mitjà de comunicació i es va conversar àmpliament sobre el vint-i-cinquè aniversari de la ràdio a Sarrià; programa que es va poder sentir reiteradament en diverses ocasions.

Mentre això va passar, el dimarts 4 de març d’11h a 12h del matí, l’endemà a la Sala Patronat i a les 7 de la tarda, es va inaugurar l’exposició Fotògrafes pioneres de Catalunya, i 1 hora després, els membres de l’Ateneu Jove i Infantil van inaugurar l’exposició Pensaments de dones d’abans i d’ara a l’Edifici El Coro. Les dues van captivar els assistents: una per la cultura fotogràfica incipient fins aleshores; i l’altra pel treball dels i les joves membres de l’Ateneu sobre les reflexions de dones molt diverses, les quals van treballar i/o treballen per la igualtat de sexes.

A continuació, al mateix edifici, tindria lloc la taula rodona Endavant per la igualtat. Cal dir que entre els membres de la Comissió s’intuïa un debat prometedor. I així va ser: la Sra. Glòria Poyatos, advocada del gabinet tecnicojurídic del sindicat Comissions Obreres a les comarques gironines, va proposar estratègies legals per a defensar les víctimes d’asset-

jament, del sexe femení en la seva majoria; la Sra. Esperança Permanyer, coordinadora territorial de l’Institut Català de les Dones, va refermar que la societat té una estructura pensada per homes i que calia crear polítiques de gènere; i la Sra. Rosa Agustí, presidenta de l’Associació Gironina d’Empresàries, va basar el seu discurs en una nova visió d’empresa que ha de passar per la racionalització dels horaris. Va moderar la Sra. Mercè Lladó, cap de llevadores del Pla de l’Estany i del Gironès i coneixedora de diverses injustícies amb dones embarassades en el món laboral.

Va ser un acte que no va deixar indiferent al públic, de dones en la seva majoria, atès que les diverses manifestacions espontànies així ho van corroborar.

El divendres 7 de març, a les 6 de la tarda i al Centre Cívic La Cooperativa, es van inaugurar dues exposicions: Dones d’abans, dones d’ara realitzada pels alumnes del CEIP Montserrat, i Anem madurant de l’Escola Bressol Confetti. Sens dubte, unes presentacions de gran protagonisme familiar, ja que les aportacions dels pares i mares d’ambdós centres educatius, així com dels seus professionals, van ser imprescindibles pel seu desenvolupament. A continuació, l’audiovisual Reflexions de dona en veu alta.

El dissabte 8 de març tingué lloc el Dinar de dones; si em permeteu, l’acte més esperat per moltes dones ja que la seva assistència a l’àpat va significar un canvi en la seva quotidianitat i alhora una estona de distensió i de comentaris comuns en veu alta. Va ser un gran encert que en aquesta edició s’apleguessin 120 dones en un lloc i franja horària diferents als dels anys anteriors. El menjador, disposat en taules rodones, va permetre tenir contacte amb totes les assistents i sentir de ben a prop el Manifest -que podeu rellegir en una pàgina d’aquesta revista.

Unes hores després, a les 10h de la nit, l’obra de tea-

tre Tres cadires es va representar al Centre Cultural Parroquial Mn. Domingo Casanellas. Amb molta austeritat en la decoració, es van interpretar tres dones del present molt diferents entre elles: una executiva gens pacífica, una cagadubtes somiadora i una naturista extravagant.

L’endemà diumenge 9 de març a les 9h del vespre es va projectar la pel·lícula Moolaade als locals d’ATV (els baixos del CEIP Montserrat), sobre l’ablació genital femenina a Àfrica.

I finalment, l’última actuació va ser la projecció de la pel·lícula Armas de mujer a l’Edifici El Coro. Un entretingut guió sobre el treball i l’èxit de dues dones que lluiten per apoderar-se de l’empresa.

Abans de tancar aquest escrit voldria recordar que es portarà a terme un concurs d’escultura sobre el tema Dona amb l’objectiu que artistes locals confeccionin un esbós presentant la seva obra. L’escultura guanyadora se seleccionarà deixant la participació oberta a tots els sarrianencs i sarrianenques perquè votin la que més s’adiu als seus gustos i, consegüentment, serà elaborada i plantada en el lloc de Sarrià de Ter que es cregui convenient.

Amb tot, i com a component de la Comissió de la Dona, voldria esperonar totes les persones que hem estat engendrant aquest projecte perquè qualsevol idea que sorgeixi al llarg de l’any, vingui d’on vingui, sigui anotada per a parlar-ne més endavant i així facilitar la tasca de configuració d’aquestes jornades que són per a tothom. En aquest sentit, només em resta agrair l’esforç que ha significat reflexionar en l’avui i el demà del col·lectiu femení.

Si ho desitgeu, podeu llegir més informació sobre l’origen i antecedents d’aquesta diada a: www.gencat.net/icdona/origen.htm

Servei diari en neteja de llars de foc, calderes gas-oil i conductes de fum

SANT JULIÀ DE RAMIS - Gironès w w w. n e t e j a x e m e n e i e s g i r o n a . c o m

~

Tel. 972 17 17 33

entitats

NETEJA XEMENEIES GIRONA

37 PdS 64

8 de març: reflexions de dona en veu alta Per Roger Casero, membre de la Comissió de la Dona i portaveu del PSC http://rogercasero.blogspot.com

Exposició de fotògrafes pioneres a la sala Patronat.

Foto: Irene Aymerich

~

entitats

L'Assumpció Grimal, la Carmelita Perpinyà, la Maria Celedonia Herrera i la Dolors Xabé són quatre dones de Sarrià de Ter les veus i opinions de les quals formen part de l'audiovisual Reflexions de dona en veu alta elaborat en motiu de les VI Jornades de la Dona Treballadora de Sarrià de Ter.

38 PdS 64

En aquest senzill audiovisual elles reflexionen sobre les dones d'abans i les d'ara, sobre el paper de l'home i sobre els reptes de futur. És una manera de donar veu, i altaveu, a les dones, a les seves reflexions, a les seves opinions, a les seves demandes i esperances. Elles tenen moltes coses a dir, i no només sobre la igualtat, sinó sobre moltes altres coses, sobre totes les altres coses.

Si fa dos anys i l'any passat presentàvem uns audiovisuals a partir de fotografies, enguany ens hem atrevit amb el vídeo, això sí, amb la inestimable col·laboració de la Mercè Astor, la Loli Fernández, l'Agustín Jaime i la Sira Canyigueral. El vídeo dóna més joc perquè aporta, més enllà de la imatge, el valor de la paraula, de les paraules de les dones.

Dinar de dones al restaurant del Golf Girona.

Foto : Irene Aymerich

A partir de l’experiència positiva d’aquest any ja estem començant a pensar en l'audiovisual de l'any vinent: tenim una idea, caldrà desenvolupar-la... Ens hi posarem a l'estiu per començar a gravar al setembre, ja que la idea que tenim té algun element de major complexitat... Però no ens avancem, ja arribarà...

Més enllà de l'audiovisual, un dels conceptes que va guanyant força en el discurs per la igualtat és que no només no podem prescindir de la meitat de la població, de les dones, sinó sobretot no podem prescindir del seu talent, de la seva aportació, de la seva visió.

Dolors Renau, pedagoga i psicòloga experta en temes de gènere i assessora de l’Institut Català de les Dones, comentava en una conferència que després dels canvis socials fruit de la lluita de classes, ara les transformacions i canvis socials, econòmics, etc. han de venir per l'aportació activa de les dones. Només podran afrontar amb garanties el futur, deia, les societats que no depreciïn el paper de les dones, que valorin la seva aportació i que comptin amb les dones.

Divertida foto de les assistents al curs de decoració d’establiments que ha organitzat l’associació de comerciants juntament amb l’Ajuntament de Sarrià de Ter. Foto: Esther Portilla

Comerç i Consum Objectius, Fites i Accions

La nova pastisseria i fleca Llausàs es troba a l’Avinguda Capellades. A la foto Teresa Llausàs amb Maria Maynegre. Foto: Assumpció Vila

Esther Portilla i Benito Presidenta de l’Associació de Comerciants de Sarrià de Ter

Per a prendre la decisió d’un canvi positiu, el primer pas és reconèixer que existeix algun problema. Per detectar-ho (que no és fàcil) ens hi pot ajudar el fet de reconèixer determinats símptomes com són: la manca de motivació i de creativitat, la indecisió, la impaciència, l’escassa planificació, ... entre d’altres.

Dit d’una altra manera, una de les claus d’El Desenvolupament Personal i Professional és reflexionar objectivament sobre si estem realment fent allò que hauríem d’estar fent. La pregunta pot ser: si jo tingués temps, què faria? Per tot això, hem d’identificar clarament allò que ens interessa, després haurem de dedicar el temps necessari per fer-ho, i finalment, !FER-HO! És molt fàcil de dir, però no és tan senzill de fer. Per això, existim l’Associació de Comerciants. Des de l’Associació volem facilitar o, si més no, ajudar a fer les coses més senzilles als nostres membres. Volem posar tots els mitjans necessaris perquè els nostres associats puguin aconseguir millores personals en formació i en l’assessorament que cal per incrementar les vendes en els seus negocis, fent per exemples cursos d’interiorisme i decoració.

Es tracta, per assegurar el futur del petit familiar, d’unir les tècniques dels grans amb el detall del petit. El petit comerç pot donar això, i encara més si parlem d’un poble com el nostre. Quan algú entra en els nostres comerços i el saludem pel seu nom, li preguntem com està i li oferim qualitat en els productes, solucions, diàleg, fins i tot consell (moltes vegades som petits psicòlegs), el client surt content i això és important per a nosaltres. Però alhora, el comerciant ha de cuidar el seu negoci, vendre i vendre’s. Seguir les pautes del màrqueting col·lectiu. Crear marca i assegurar una bona imatge. Això és una feina que hem de fer entre tots.

Els primers comerços s’ubicaven incorporats dins la casa de l’artesà que produïa les mercaderies que després venia, de forma generalitzada estaven situats a la part davantera de l’habitatge, i l’aparador n’era una finestra. Encara ara podem trobar algun comerç que conserva aquesta imatge. Avui, l’objectiu primordial de tot espai comercial gran o petit és exhibir i vendre articles, l’aparador és un punt de venda molt important i el principal reclam del que hi pot haver dins del comerç. Cada botiga té el seu propi aparador i el conjunt del comerç és l’aparador del seu poble.

~

És per això que, com deia, des de l’Associació de Comerciants intentem fer accions no només per millorar les vendes en els comerços, sinó també per fidelitzar els nostres clients. Perquè un poble sense comerç és un poble sense un part important del seu paisatge i del seu tarannà.

entitats

Sovint, acabem el dia amb la sensació de no haver fet res del que hauríem d’haver fet, ens queixem que no tenim temps, però tothom té el mateix. Sempre som nosaltres els que decidim com i en què utilitzar-lo.

Moltes vegades tenim uns costum o uns hàbits adquirits que hauríem de corregir, per exemple expressions com: “No es pot fer”, “Sempre ho he fet així” o “Això és impossible”. No hi ha res impossible i molt pocs problemes no tenen solució. Els resultats més efectius sempre s’aconsegueixen tenint objectius clars i planificats, més que per inèrcies.

Posem un exemple: el nostre objectiu podria ser: AUGMENTAR LA FACTURACIÓ. Doncs bé, hem de definir les fites: cal millorar la presentació, formació del personal, que la gent valori el tracte personal, etc.

Aquest és el principi del camí a recórrer.

39 PdS 64

40

PdS 64

~

Ă lbum de fotos

àlbum de fotos

~ Fotos Agustín Jaime

41 PdS 64

Les rutes de l’exili

L’èxode espanyol. Una imatge dels republicans a la frontera.

Assumpció Vila Regidora del grup PSC a l’ajuntament de Sarrià de Ter

~

cultura

En Salomó Marquès, professor d’història de l’educació als estudis de Pedagogia de la UdG, treballa des de fa temps en la recerca i biografia dels mestres de la República, convençut que aquella generació excepcional de docents va ser un dels pilars fonamentals del canvi que significà el nou règim polític.

Inspirada en els principis de la revolució francesa, la llibertat, la igualtat i la fraternitat, la nova República va apostar per l’escola laica, amb el convenciment que només l’educació podia modernitzar un país que presentava en aquella època una taxa d’analfabetisme alarmant, impròpia d’un país europeu.

42 PdS 64

Salomó Marquès ja va ser a Sarrià de Ter per presentar el llibre del mestre Isidre Macau, mestre a Sarrià de Ter els anys (1920) que formava els seus alumnes amb treballs de camp, com la recerca dels fòssils i l’estudi paleontològic de la cova de can Simon. El 25 d’abril del 2007 va tornar per presentar a la sala Patronat el llibre E l s m e s t r e s d e l a R e p ú b l i c a escrit conjuntament amb en Raimon Portell, on repassen exhaustivament els inicis del moviment educatiu, com es va covant en la societat catalana la necessitat de construir escoles i formar els mestres. La febre constructora es va estendre durant el primer període de la República: 592 escoles a Barcelona, 114 a Girona, 136 a Lleida i 177 a Tarragona. També es va ampliar el nombre de mestres, però, tot i això, encara faltaven a Catalunya més de 1.500 escoles. Amb la guerra, la Generalitat

va assumir tota la política educativa i va crear el CENU, el Comitè de l’Escola Nova Unificada, amb la finalitat de crear un nou règim docent que substituís l’escola confessional. Darrere el lema: “l’u d’octubre cap nen sense escola” es va obligar els ajuntaments a buscar alternatives per fer escoles, i així s’adaptaren els convents i els casals populars, com en el conegut cas de Sarrià de Ter amb la reconversió de l’edifici del Coro.

Es creu que un 10% dels mestres de la República es varen haver d’exiliar. Altres varen deixar l’ensenyament, com el mestre de Sarrià, el Sr. Climent Guardiola, i d’altres es varen autocensurar: “No cal dir que de l’escola activa, oberta, dialogant i catalana dels temps de la República, gairebé no en va quedar res. Res de català ni de laïcisme, ni coeducació ni renovació pedagògica. Es van esporgar les biblioteques. Se’n va eliminar tot allò que fos en català o que fes la més lleu aroma d’escola nova.”

Salomó Marquès va acabar dient-nos que els ideals de l’escola republicana s’havien per fi aconseguit, es trobaven plenament assumits per la societat actual, setanta anys més tard. Ens agradaria saber quina societat seríem, quin tipus d’ensenyament tindríem, si aquella fornada de mestres hagués pogut continuar el seu magisteri, si tots els intel·lectuals i professionals que varen haver d’exiliar-se haguessin continuat treballant i formant nous professionals a Catalunya i a l’Estat espanyol.

Cap a la Vajol i la platja d’Argelers

El pas de la frontera al Pertús, el febrer de 1939.

cil accés i camuflat per evitar els atacs de l’aviació. En Salomó Marquès va explicar-nos que en aquests indrets transcorria la trama del llibre d’Assumpta Montellà El setè camió, l’aventura del trasllat dels quadres del Museu del Prado els primers dies de febrer de 1939 en direcció Ginebra, entre la gent que marxava cap a la

frontera i sota una pluja de bombes de l’aviació feixista.

El llibre manté la intriga sobre un dels camions que es va desviar del seu recorregut oficial per evitar el bombardeig i va anar de Peralada a Agullana per camins comarcals, amb la mala sort que quan va voler accedir a la nacional, els sapadors de la brigada de Líster ja havien volat el pont d’Agullana. (El 4 de febrer la mateixa brigada havia volat el pont de Sarrià). Els quadres del camió es van traslladar a mans i en burros pel coll de Lli, però la llegenda popular li dóna més voltes al camió i als lingots d’or.

A peu també vàrem anar al coll de Lli on havien passat la matinada del 5 de febrer de 1939 el president Manuel Azaña amb la seva muller i la guàrdia de seguretat, el primer ministre Juan Negrín, i hores més tard, el president de la Generalitat de Catalunya Lluís

~

Després a peu, vàrem anar a veure la mina Canta, que en els darrers mesos de la República, el fill del president del govern, Juan Negrín, l’havia transformat en un búnquer per amagar els lingots d’or del Banc d’Espanya, un edifici construït entre les muntanyes, de difí-

Salomò Marquès i membres del Centre Excursionista de St. Julià de Ramis, davant l’estàtua de La Vajol.

cultura

El 21 d’octubre el Club Excursionista de Sant Julià de Ramis va organitzar una sortida cap als llocs que havien estat testimoni del pas dels exiliats republicans a la fi de la Guerra Civil, el mes de febrer de 1939. Portàvem un guia excepcional, en Salomó Marquès, i seguíem una ruta que acostuma a mostrar als seus alumnes de Pedagogia. Pel camí, ja en Salomó va començar a explicar-nos que a Peralada va ser dels darrers llocs on el govern de la República espanyola va celebrar les últimes reunions i al castell de Figueres la darrera sessió del Congrés. Al govern de la República l’acompanyava l’anomenat tresor del Prado, els quadres de Velázquez, Murillo, Zurbaran, Greco... .

Els llocs que vàrem visitar m’eren molt comuns. El mateix recorregut l’havia fet amb la Raimunda Coll l’any 1997 per fer l’article sobre el camí de la reculada (revista Parlem de Sarrià núm. 18), per donar a conèixer el significat de la riuada humana que durant dies es veia desfilar pel carrer Major de Sarrià cap a la frontera.

Ens vàrem aturar a la Vajol, primer davant l’escultura de bronze en homenatge als exiliats (la imatge coneguda del pare amb la nena amb una sola cama i una crossa), i després a la plaça del poble on encara hi ha diverses imatges i textos en homenatge al president Companys. Només l’escultura en acer inoxidable de la fundació Sabino Arana en honor al seu president José Antonio Aguirre dóna un toc de dignitat a aquest espai que, si bé traspua emoció, fereix pel fet que encara no hi hagi cap monument com cal a Lluís Companys.

43 PdS 64

Companys i el president del govern basc, José A. Aguirre. Més tard, amb l’autobús, vàrem anar al coll de la Manrella, on hi ha un monument dedicat als exiliats. Una piràmide truncada de granit dissenyada per l’arquitecte Santiago Boix. Escrit a mà, es pot llegir el text següent: “Pau Picasso i Pau Casals coincidiren que aquest era el lloc per al temple de la Pau en homenatge a Lluís Companys i a tots els que estimen la llibertat”. I segueix un text de Carles Rahola: “No és pas trist morir. La mort no ens ha de causar espant. El tristíssim, el que ens ha de fer por és no haver viscut una vida en plenitud. Porta una mort tranquil·la, es mor com si complís un deure”. D.T.B. 1981.

~

cultura

Com a la plaça de la Vajol, qui en el seu dia va erigir temps actuals demanen d’aquests indrets i que els més ben indicats.

44 PdS 64

tot i la bona voluntat de aquests monuments, els una certa dignificació camins de l’exili estiguin

a

Per la banda de la Catalunya Nord, una vegada vàrem creuar la frontera, vàrem arribar a Cotlliure, al castell, presó per a molts refugiats, a la fonda on va morir Antonio Machado i al cementiri on hi ha la seva tomba, sempre amb flors fresques i la bandera republicana. Més endavant, abans d’arribar a la platja d’Argelers, un tros de terra i un monòlit indica el cementiri dels republicans espanyols, amb una llarga llista de gent anònima que havia creuat la frontera creient que darrere hi trobaria una terra d’acollida.

La platja d’Argelers, buida el mes d’octubre i amb el sol de tarda minvant, em va commoure. Com en el seu dia em va colpir el relat de l’Amadeu Rabés sobre l’exili del seu pare i l’arribada a la platja d’Agde; i com també en el seu dia em va colpir descobrir l’existència dels camps de concentració a les platges de la Côte Vermeille francesa, tan lluny, tan a prop alhora. L’exili començava darrere les boniques muntanyes de l’Albera i el Canigó, fred el mes de febrer; no era cap imatge idíl·lica, sinó el símbol de la inhospitalitat per als més de 200.000 refugiats que s’hi varen veure abocats. Els francesos tenen la memòria curta, diu el títol d’un llibre que els deixa ben retratats, i res no volen saber d’aquest infaust període de la seva història. A Argelers, un petit monòlit molt digne i un plafó ens recorden els milers de refugiats que es varen literalment enterrar a la sorra per no passar fred. Molts dels que sobrevisqueren varen marxar cap a Amèrica i d’altres es varen dispersar per França. Mèxic va ser l’estat que va acollir més republicans sense cap condició. Però el nom del president mexicà Cárdenas no es troba en cap carrer de cap poble a Catalunya. Els catalans també hem de refer la nostra memòria històrica.

b

c

a-

Escultura al coll de la Manrella.

b-

Placa del monòlit que es troba a la platja d’Argelers.

c-

Placa de la Vajol

La ruta de la reculada pel coll d’Ares

Sortida del Centre Excursionista de St. Julià de Ramis als llocs on el govern de la República i de la Generalitat de Catalunya es varen refugiar els darrers dies de la Guerra Civil. Fotos: Lourdes Sais

El museu de l’exili de la Jonquera El 15 de desembre es va inaugurar el Mume Museu Memorial de la Jonquera, el primer museu d’Europa dedicat als exilis, a l’exili del 1939, a la diàspora. El que pretén aquest museu és fer de nexe amb totes les iniciatives que

s’estan gestant des de la Direcció General de la Memòria Democràtica i donar a conèixer tota la història de la Guerra Civil, per molts encara desconeguda: es pretén senyalitzar els camins, trinxeres, presons, en definitiva tots aquells llocs que han estat testimoni de la Guerra Civil.

cultura

El 28 d’octubre, una colla de sarrianencs amb en Joan Vila de guia vàrem caminar per la ruta de la reculada que comença a coll d’Ares, on un monòlit dedicat als exiliats i un plafó amb una foto que mostra el camí de coll d’Ares ple de camions i cotxes abandonats abans d’arribar al coll situa aquest lloc estratègic en la ruta de l’exili.

L’any 1939 les dues carreteres no estaven enllaçades i, per tant, la gent que hi va arribar convençuda de poder entrar a França ho va haver de fer a peu, tirant tot el que no podien carregar a sobre en un barranc.

El camí suau de baixada, però llarg, enmig d’un bosc de faigs i castanyers, que el final de tardor lluïa els seus tons rogencs, ens va portar, tot xerrant, a Prats de Molló.

Seguiem les indicacions del “camí de la reculada”, sense pèrdua, amb els passos lleugers. L’any 1939 els exiliats espanyols ho varen fer en pitjors condicions. Abatuts, carregats amb part del les seves pertinences, mal calçats i pitjor abrigats, a mesura que anaven arribant a les poblacions del Vallespir, els carrabiners els enviaven cap a la platja d’Argelers. Argelers, un altre cop, la línia fina del mar.....

~ 45 PdS 64

Joaquim Rodríguez, Joan Domènech, Roger Zamorano, Roger Torrent, Narcís Baltrons i Javier Anton en la presentació del llibre de Sarrià de Ter, dins de la col·lecció Quaderns de la revista de Girona. Foto: Roger Casero.

Un nou volum d’història: Sarrià de Ter, de Javier Antón

~

cultura

Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.cat

46 PdS 64

La Història, com la mateixa vida, és una roda que mai no para de voltar. Tres anys enrere, l’Àrea de Cultura de l’anterior equip de govern municipal encarregava a l’historiador local Javier Antón Pelayo una monografia per a la col·lecció Quaderns de la Revista de Girona, coeditada per la Diputació i la Fundació Caixa Girona. El dia a dia, el resultat de les eleccions i el canvi de poder polític al consistori –història també, en definitiva- han fet que el resultat d’aquella comanda veiés la llum després d’un relleu a l’ajuntament.

La presentació del llibre va tenir lloc el dissabte 16 de febrer a la sala d’actes del Coro, que va acollir una nombrosa assistència de públic. De l’acte pròpiament dit se’n va cuidar el professor Joaquim Rodríguez, que, precisament, havia estat mestre de l’autor en la seva etapa escolar al Col·legi Montserrat.

També van ser presents a la taula presidencial el senyor Roger Torrent, alcalde; Roger Zamorano, diputat de Cultura i representant de la Diputació; Narcís Baltrons, director de l’oficina de Caixa Girona, en representació de la Fundació, i Joan Domènech, en qualitat de director de la col·lecció Quaderns.

Javier Antón, nascut a Sarrià i vinculat en el seu moment a ambients culturals i esportius sarrianencs, és un jove professor d’Història Moderna a la UAB i autor prolífic d’estudis, alguns en col·laboració amb la seva muller i companya professional, Montse Jiménez. La intervenció de l’autor va ser tota una classe magistral d’Història -com no podia ser d’altra manera- i va reconstruïr els vestigis i les empremtes de la família Farró a Sarrià. A aquest llinatge sarrianenc van pertànyer els principals artífexs del bastiment de l’església de Ntra. Sra. de la Misericòrdia. El

seu paper de promotors parroquials i l’endeutament contret amb aquella construcció, així com els efectes devastadors de la Guerra del Francès, van fer que perdessin propietats, negocis, bous i esquelles. Quan es va commemorar el 200 aniversari de la construcció de l’església, ara farà tres anys, era el moment d’aprofundir en aquell moment històric. Era l’hora de recollir informació, d’investigar i publicar algun article de cert gruix i densitat. Per circumstàncies diverses no fou posible, però, providencialment, l’aportació de Javier Antón ha vingut a cobrir de manera magnífica aquest dèficit.

El volum Sarrià de Ter és el que fa 78 a la sèrie de monografies locals i, del total de Quaderns, n´és el número 131. Definitivanent, aquesta col·lecció és una de les referències més exhaustives, completes i documentades pel que fa als estudis sobre aquestes comarques. Com a publicació matriu, Revista de Girona és el buc insígnia dels periòdics de temàtica cultural i històrica local. I no és cap secret que, per a revistes més modestes, és el model on ens volem emmirallar. Benvingut sigui un altre títol sobre el poble, que ve a sumar-se al nostre Sarrià de Ter, el paper de la història, a Sarrià, un fet singular; al llibre de fotografies de Jordi S. Carrera i a la producció continuada de Parlem de Sarrià i les seves predecessores. Són noranta-sis pàgines i trenta-set capítols –que ressegueixen fil per randa la història de manera cronològica- d’informació molt comprimida però de consulta pràctica i amable. El fet que l’autor sigui historiador d’ofici trasmet al text, al conjunt de l’obra, un marcat caràcter didàctic que serà agraït tant pels escolars més joves com pels de cursos superiors, com per qualsevol lector senzillament interessat en el poble i en els seus trets socials, culturals i històrics.

En tota confecció d’una tasca d’aquestes característiques hi ha un component d’investigació, de treball de camp i de regirar arxius. Cal dir que el professor Antón no ha escatimat hores d’aquesta feina silenciosa, invisible, i s’ha dedicat a documentar-se i a recercar. El resultat de la gran tasca es posa de manifest en la inclusió de temes i capítols inèdits fins ara.

Les il·lustracions, norma de la col·lecció, són abundants, vistoses i apropiades. El cas que ens ocupa és un dels primers volums amb imatges interiors de color. Les fotografies provenen de l’arxiu municipal, així com del de Parlem de Sarrià. D’aquesta manera, no hi ha massa novetats gràfiques, però de ben segur que un repàs acurat sempre ens permetrà descobrir alguna novetat.

Personalment, considero que qualsevol dels volums d’aquesta sèrie és una peça que ens enriquirà de coneixement. I que, volum rere volum, s’està deixant constància, inventariant i catalogant amb vocació enciclopèdica tot el patrimoni d’aquest univers que són les comarques gironines. Només una critica, m’atreviria a fer tímidament. Amb quin criteri es va triar la foto de la portada? S’hi pot veure un tram del carrer Major en un dia de mercat, núvol, amb tres persones d’esquenes en un primer pla, enmig de les parades dels marxants. No hauria estat possible haver-ne escollit una de més representativa, encara que fos més típica, tòpica o més vista?

Sense cap tret arquitectònic massa destacable a la imatge, per a algú que no sigui d’aquí, aquesta fotografia podria correspondre perfectament a Campdevànol, Torroja del Priorat o Quintanilla de Onésimo !

cultura

~

Javier Anton, amb el professor Joaquim Rodríguez, el qual va fer la presentació de l’autor i del llibre, i la regidora Assumpció Vila. Foto: Roger Casero.

47 PdS 64

Emili Pérez va presentar l’exposició Natura Estèril a la sala de la Cooperativa.

Foto: Roger Casero.

Àrea de Cultura: teatre i exposicions Sergi Torrentà, Tinent d’Alcalde de Cultura Cristina Vicedo Presentacion Serrano

~

cultura

Teatre

48 PdS 64

Durant aquesta legislatura, des de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament de Sarrià de Ter es vol potenciar el teatre i les activitats culturals. És per això que hem fet una aposta forta per aquest gènere, potenciant el cicle ESCENARIS, reforçant la direcció dels pastorets i els grups de teatre local amb l’aportació d’un director, i també amb la creació d’un cicle nou “ FILA 0”, on es vol encabir aquelles propostes que normalment no portaríem en una programació regular. A més, en el transcurs de l’acte de lliurament dels Premis Sant Jordi s’ha aportat una mostra de bon teatre familiar gràcies a l’espectacle de música i titelles del Microcosmos Teatre.

Parlem d’ESCENARIS. Aquest any hem augmentat la quantitat sense perdre la qualitat. Hem programat un total de 7 obres teatrals, tres per a adults, tres d’infantils i un de familiar. Aquest cicle, que ha transco-

rregut durant els primers mesos de l’any, ens ha permès veure companyies com CAPA I ESPASA amb l’espectacle CLAK, en què una sèrie de gags sobre el tema del cinema ens transportava a un món irreal, absurd, però al mateix temps energètic i imprevisible i on també hem pogut gaudir de la professionalitat d’un dels seus actors i alhora director de la companyia, l’Àngel Amieva, entre altres coses director artístic dels espectacles de la Universal Studios i Warner Bros de Madrid i Professional d’armes de diverses produccions de cinema i televisió.

La CIA ENTÀNDEM amb l’espectacle TRES CADIRES, deliberadament integrat en les VI Jornades de la Dona Treballadora, ens va fer passar una estona realment divertida amb la seva recreació una mica arquetípica de tres dones actuals, amb la seva càrrega de somnis i excentricitat. Per acabar la programa-

pectacle EL CEL DE MOZART, que serví de complement en el lliurament de premis als guanyadors dels Premis Literaris Sant Jordi d’enguany. L'espectacle combina els actors i els titelles. Un espectacle eminentment visual, que es desenvolupa a sobre d'un llitnúvol, emmarcat en un imponent cel blau i amb un acurat disseny de vestuari. Els actors, que representen Mozart i Constança adults, fan aparèixer i desaparèixer els titelles, que encarnen els seus records i fantasies: les gires com a nen prodigi arreu d'Europa, el primer amor, el joc i el misteri de la composició.

Exposicions “Natura Estéril” Pintures d’Emili Pérez

ció d’adults, la CIA. GRAPPA TEATRE amb l’espectacle TERÀPIA DE GRUP PER A GAFES proposa una mirada corrosiva, divertida i en clau de paròdia respecte als moments de mala sort que la majoria d’humans hem viscut alguna vegada. L’espectacle s’escenifica al voltant d’una esbojarrada sessió de teràpia en què la imaginació i el ritme arranquen somriures, llàgrimes i fins i tot unes riallades durant tot l’espectacle. Cal dir que els sarrianencs han respost bé a totes aquestes propostes per a adults, ja que les tres sessions programades s’han gairebé omplert.

A les propostes de teatre infantil i familiar cal destacar dues obres que ens han sorprès notablement, de fet una ja era aposta segura: la CIA. TEATRE MÒBIL amb l’espectacle ALLEGRETTO, un viatge per l’univers del clown a través de la música, on és de destacar, i difícil d’aconseguir en aquest tipus d’espectacle, el fet de tenir un fil conductor i no ser només una sèrie d’esquetxos que fan gràcia. Volem esmentar finalment la CIA. MICROCOSMOS TEATRE amb l’es-

El 10 de gener de 2008, es va inaugurar a la Sala Gran del Centre Cívic La Cooperativa de Sarrià de Ter, l´exposició anomenada “Natura Estèril” , en la qual l’artista local Emili Pérez presentava les seves noves obres. L’acte va estar amenitzat per diversos actes com “video-art” a càrrec de Franx i un poema de Reverendo Mc Gregor Emili Pérez va exposar una sèrie de 12 quadres figuratius de gran format, amb tècnica mixta sobre fusta.

Paisatges monocrom antics de gran realisme, en els quals l´artista vol deixar patent una visió sobre l´entorn natural modificat per l´home, mogut per les seves pretensions tecnològiques egoi¬stes, excessives i autodestructives.

Les seves obres són concebudes com metàfores visuals, de cert pessimisme romàntic, però expressades amb molta força com es pot observar a les seves atmosferes recreades a base de difuminats, on la contaminació és palpable als ulls de l´espectador. Cal destacar l’homogeneïtat iconogràfica dels seus quadres i el sarcasme dels seus títols, com per exemple “Requalificació del mont Calvari, o “Ave César”.

~

En la inauguració de la seva nova obra a Sarrià, l’artista va estar acompanyat per familiars i amics. La Sala Gran del Centre Cívic va acollir unes cinquanta

cultura

L’obra de l’artista va estar complementada pel muntatge de video-art realitzat per Franx i el Poema visual de Reverendo Mc. Gregor. El primer, que havia participat anteriorment amb altres muntatges al Centre Cívic, va deixar patent reflexions ideològiques profundes. Tot un manifest crític en forma de clip “Junk”, denunciant les pautes irracionals de conducta humana i la destrucció d’alguns paratges ambientals del nostre país. Reverendo Mc. Gregor, poeta i rapsoda, va recitar i posteriorment mostrar el seu “poema visual” esfereïdor sobre la utilització dels nens a les guerres. Una obra molt emotiva que no va deixar indiferent a ningú dels presents a l´acte inaugural.

49 PdS 64

persones, que, en un dia tan especial i emotiu per a l’artista, volien estar al seu costat. L’exposició va ser molt ben acollida i va tenir una durada del 10 de gener fins al 8 de febrer. Li desitgem molta sort amb la seva nova obra i que pugui fer-la itinerant per altres centres cívics o sales d’exposicions i que tothom pugui gaudir-ne, com ho hem fet els sarrianencs i les sarrianenques.

o s’escampen pels prats i boscos. Però quan en Toni fotografia una flor hi persegueix alguna cosa més, tant se val si és un elegant lílium o una modesta margarida silvestre.

El seu objectiu busca el secret que quasi totes amaguen. Veient les fotografies podríem fins i tot pensar que els pètals se superposen, es recargolen o dobleguen perquè ningú pugui accedir a l’interior de les flors, allí on es troben els seus òrgans de reproducció: els estams, que, curulls de pol·len, faran néixer algun dia altres flors, i els estigmes, destinats a recollir també el pol·len.

Amb uns fascinants colors, cridaners alguns i altres de delicats, les flors de Toni Lozano semblen reclamar el seu important paper en la natura. Al mateix temps, la fotografia, que tantes vegades ha servit per denunciar situacions dramàtiques o injustes, per reivindicar solucions a problemes, per manifestar ideals o per reclamar llibertats, serveix aquí, gràcies als ulls d’en Toni, a manera de reconfortant recordatori que la bellesa existeix, n’estem envoltats. Només cal que ens parem un moment a contemplar-la.

“La intimitat de les flors” Fotografies de Toni Lozano Durant el mes de febrer la Sala Patronat es va transformar en un original i virtual jardí d’hivern per acollir l’exposició “La intimitat de les flors”, composta per més d’una vintena de fotografies del sarrianenc Toni Lozano. En totes elles, les protagonistes eren les flors.

Esperem poder organitzar ben aviat una altra exposició d’aquest sarrianenc que no para mai de captar amb la seva càmera tots aquells indrets, situacions o figures que l’atrapen amb curiositat.

Toni Lozano amb Emília Pau i Joan Cristina.

Foto: Roger Casero

Tota la sala es va maquillar de blanc perquè només les flors hi ressaltessin. L’Emília Pau hi va aportar el seu bon fer amb unes composicions florals que donaven el contrapunt a les fotografies de Toni Lozano.

Cal dir que els ulls de Toni Lozano veuen les flors d’una manera gens habitual. La majoria de nosaltres, d’entrada, no mirem igual totes les flors. Mirem aquelles que ens regalen, les que pengen d’un balcó o les que s’arrengleren als aparadors de les floristeries. En canvi, només “veiem” sense parar-hi gaire atenció les petites flors que neixen als marges de les carreteres

Josep Comas MOBLES BANY, MIRALLS I AIXETES

~

cultura

Electrodomèstics i Lampisteria

Carrer Major, 146 • Tel. 972 17 02 52

50

SARRIÀ DE TER Girona

PdS 64

Novetats Anna M. Fornells

Mil dies amb PM, de Jordi Mercader, és una crònica del període més convuls de la política catalana contemporània, escrita amb un estil amè. Les anècdotes, els moments d’intimitat, les negociacions secretes i les obertes, de ben segur que interessaran a molts.

L’Últim Patriarca, de Najat El Hachmi. Premi Ramon Llull 2008, és una novel·la contundent que mostra el xoc entre dues generacions, amb moments de gran tendresa i moments d’un gran dramatisme. El resultat és un tipus de novel·la fins ara inèdit en la literatura catalana, tant pels conflictes tractats com per la forma literària d’abordar-los.

El caçador d’estels, de Khaled Hosseini. Una bellíssima història sobre l’amistat, la traïció i el preu de la lleialtat entre dos nens. No hi ha dubte que ha sigut el fenomen literari més espectacular dels últims anys.

Fa mil anys que sóc aquí, de Mariolina Venezia. Premi Llibreter 2007. Explica la història de cinc generacions d’una família plena de vitalitat, en la qual les dones tenen un paper primordial. A través de les aventures i desventures d’aquesta família, es recupera la memòria de la terra, la Basilicata.

El juego del àngel, de Carlos Ruiz Zafón. És una novel·la d’intriga, romanç i tragèdia a través d’un laberint de secrets on l’embruixament dels llibres, la passió i l’amistat es conjuguen en un relat magistral i ambientada en la Barcelona dels anys vint.

Memòries. De l’esperança a la desfeta(1920-1939), de Josep Benet. L’autor, amb claredat de judici i des de la perspectiva privilegiada d’experimentat historiador, fa un repàs dels anys d’infantesa i aprenentatge. Són els anys de formació d’un dels més reconeguts intel·lectuals catalans contemporanis.

A Sarrià des de 1970

cultura

Gràcies per la seva confiança

~

Flors Emília Cristina Carrer Major, 9 · 17840 Sarrià de Ter · Telèfon 972 170 447

51 PdS 64

Marti Gironell va ser convidat a presentar el llibre El pont dels Jueus a la Biblioteca de Sarrià, dins del cicle El menú de l’escriptor.

A la foto amb Anna Ma. Fornells.

El menú de l’escriptor Assumpció Vila www.avilasimon.blogspot.com

~

cultura

Els participants a la taula rodona sobre la nova narrativa catalana del dijous 13 de març a la Casa de Cultura de Girona per cloure el cicle El menú de l’escriptor, van comentar que el públic lector en català no supera el 15% de la població catalanoparlant. Després dels anys de la transició i ja en plena democràcia, la culpa dels pocs lectors en català, si és que s’ha d’atribuir a algú, no és la manca d’editorials o d’escriptors en català, ja que n’hi ha més que mai, sinó dels pocs mitjans que promouen la literatura catalana. En qualsevol cas, els lectors són pocs i els escriptors han de conviure amb aquesta realitat, més que res sabent que la seva obra mai es convertirà en un best-seller, ja que aquestos, com va dir en Miquel Pairolí, s’escriuen en llengües majoritàries i principalment en anglès.

52 PdS 64

El cicle és una iniciativa de les Biblioteques de Girona, Salt i Sarrià de Ter per fomentar la lectura i donar a conèixer els escriptors. Aquest any, a la Biblioteca Emília Xargay, l’Anna Ma. Fornells va tenir l’encert de convidar el 14 de febrer, un escriptor novell, un xic mediàtic, en Martí Gironell, autor d’ El Pont dels Jueus, una novel·la basada en la construcció del pont romànic de Besalú (14/02/08). En Martí és conegut per la seva veu, com a col·laborador de Catalunya Ràdio; per la seva fesomia, com a presen-

tador dels programes informatius a TV3, i pels seus articles al diari al Punt. Ara, a més, per aquest llibre que ell volia titular El Pontífex, o sia, el qui feu el pont, títol que no va reeixir ja que l’editorial li va demanar un títol més comercial i amb menys simbolisme papal. La novel·la es basa en fets històrics, tot i que no lligats en el temps i té al darrera un bon treball d’investigació i una voluntat didàctica per part de l’autor. Alguns dels que l’hem llegit hi hem trobat a faltar més trama, i per contra li sobra detallisme. Tot i que es tracta de la seva segona obra, ens va comentar que va anar escrivint parcialment, segons trobava la documentació, la qual cosa explica que el text no flueixi amb facilitat.

Neus Real, professora i estudiosa de la literatura, també participant en la taula rodona, va comentar que els lectors el que busquem en les novel·les és que ens expliquin històries, que ens captivin o bé pel lèxic o pel rigor intel·lectual. La novel·la d’en Martí Gironell ens explica una història i té un lèxic molt ric. És una novel·la que s’anirà llegint i venent amb el temps, un long- seller, com va ironitzar l’autor, ja que el que explica és proper, parla d’un poble conegut, i a més es promociona amb les visites guiades pel poble.

Martí Gironell. Fotos: Roger Casero

En Martí Gironell és autor d’un altre llibre menys conegut, però per contra, per mi més interessant: La ciutat dels somriures. Històries de supervivència a Bombai. El llibre explica el seu periple per Bombai on va anar a ajudar un parell d’estius una ONG que recollia noies prostitutes i els seus fills amb sida. La cruesa del relat i la versemblança del que explica el fa un llibre corprenedor i molt emotiu. És aquí, en les ratlles escrites a raig, on jo he trobat l’aspecte més humà d’en Martí Gironell, i és en els seus articles periodístics on he trobat el bon comunicador. En Martí, ara un escriptor novell, segur que produirà més bones obres per anar llegint i entretenint-nos.

Escriure és un acte solitari i fruit de la voluntat, va sentenciar en Miquel Pairolí. I llegir, no és també un acte de voluntat que necessita soledat? Costa trobar un moment per llegir, però qui no en té l’hàbit, difícilment llegeix. En Vicenç Pagès va ser força demolidor: el temps lliure s’empra mirant la televisió, una mitjana de tres hores al dia. És complicat atreure lectors, una feina que les bibliotecàries saben feixuga. A la biblioteca bàsicament es presten DVD i CD, i alguns llibres.

~

Quan vaig sortir de la Biblioteca de Girona vaig arreplegar el programa d’hivern. A més de l’hora del conte, mensualment programen els clubs de lectura: un de poesia, un de narrativa catalana i un altre de literatura universal. Vaig pensar que no fa gaire n’havíem parlat, de formar un club de lectura a la Biblioteca de Sarrià de Ter, una idea que no es va acabar materialitzant. Qui s’anima?

cultura

Un dels autors que va citar en Xavier Cortadellas, com a nou autor a seguir, és el gironí Pep Prieto, el qual va ser present a la Biblioteca de Salt i a la primera taula rodona que es va fer a la nova Biblioteca de Taialà el 31 de gener. Quan els crítics van comentar d’on pouaven els nous autors, quins eren els seus referents, Neus Real va esmentar Mercè Rodoreda i Quim Monzó, i Vicenç Pagès va explicar que els referents són molt propers en el temps i més dispersos en l’espai, és a dir, els nous escriptors tenen molt coneixement de la literatura americana, però no han llegit tant a Pla com ha fet Miquel Pairolí.

Recordo que en Pep Prieto, a la Biblioteca de Taialà, va comentar que la seva generació era filla del cinema i del còmic, i que en la seva narrativa aquests referents s’hi reflectien.

53 PdS 64

Josep M. Sansalvador jsansalvador@sarriadeter.cat

La meva àvia Carme va morir quan jo només tenia sis anys, però tot i així en guardo un dels records més intensos de la infància. Un dia (devia ser el meu sant o el meu aniversari) va voler-me regalar un conte. Em va agafar la mà i em va acompanyar a la llibreria Bayer, a pocs metres de casa, a la Rambla de Girona.

No m’ho vaig pensar gens: del prestatge on tenien les aventures de Tintín, en vaig estirar aquell magnífic àlbum amb llom de tela on es veia un coet de quadres vermells i blancs sobre superfície lunar. Era una de les primeres edicions en català d’Hem caminat damunt la lluna, publicada per Editorial Joventut i amb traducció del senyor Joaquim Ventalló. Ho recordo com si fos avui. Allí va començar tot.

anecdotari

Aquells àlbums del llom de tela, d’altres edicions en rústica, alguns en castellà, magnífics regals… Molts havien quedat pel camí, d’altres havien anat a parar a casa d’algun amic o del meu cosí. Quan –festejant, festejant- vam comprometre’ns amb la Mamen, la meva muller, vaig oferir-li un clàssic anell. Però el seu present va ser la col·lecció completa de les aventures de Tintín, en una cuidada edició. Vam acceptar el compromís. I ja fa una colla d’anys que estem junts.

Nosaltres i els Tintins i el que ha vingut tot darrere.

~ 54 PdS 64

Pocs anys després, en sortir d’escola, la mare em deixava anar a la biblioteca que la Caixa de Pensions tenia al carrer Santa Clara, prop del Pont de Pedra.

Estàvem tan apassionats amb L’illa negra que anàvem a llegir-la amb pistoles i revòlvers a la butxaca.

Vam descobrir els gàngsters de Chicago, vaixells enfonsats, revolucions a repúbliques bananeres, mòmies inques, vam tenir notícia del tràfic d’opi i d’esclaus. Més tard, vam poder saber que la guerra freda provocava les més brutes maniobres, vam aprendre els insults més sonors de la mà del capità Haddock i a Tintin al Tibet vam emocionar-nos amb aquell meravellós cant a l’amistat. A punt d’acabar allò que s’anomenava EGB, amb els Pícaros aparegué un nou Tintín que ja no duia pantalons bombatxos. Vaig descobrir la reimpressió d’ El país dels soviets ja major d’edat i vaig tenir constància que la línia clara d’Hergé era una lliçó d’història, un clàssic contemporani que anava a beure a les fonts culturals més profundes de la vella Europa.

Tintinaires assenyalant al riu un niu de garces prop del Pont.

Amb maragda inclosa?

Aquest any 2007 i fins a la primavera de 2008 s’està celebrant el centenari del naixement de Georges Rémi (Hergé), el creador de l’univers Tintín. D’actes commemoratius n’hi ha hagut molts i molts, fins i tot en el nostre entorn més immediat. Un de ben proper ha estat l’exposició que la Fundació Caixa Girona ha promogut a la Fontana d’Or, on ha estat possible veure part de la grandiosa col·lecció de Jordi Tardà.

Els alumnes de primària del CEIP Montserrat han pogut visitar-la la primavera passada. Per a molts

Els passadissos del castell de St. Julià amaguen tants misteris com els soterranis de Moulinsar

d’ells segurament que haurà estat una veritable experiència iniciàtica. A Figueres, a començament de tardor hi ha tingut lloc la gran trobada de l’associació Tintincat. A Cassà de la Selva, conferències i cineclubs. A televisió, programes i documentals a dojo.

Periòdics, revistes i diaris no han deixat de publicar durant aquest any alguna monografia, alguna biografia d’Hergé, alguna senzilla notícia que cobrís aquesta efemèride important per a tots el tintinòlegs, o tintinòfils, o –ras i curt- tintinaires. En el fons de la biblioteca municipal Emília Xargay hi tenim disponibles els àlbums de les aventures de Tintín, alguna altra creació d’Hergé i algun títol imprescindible de la bibliografia d’estudi tintinològic.

Per a sarrianencs i sarrianenques de 7 a 77 anys Parlem de Sarrià , com a revista sòlida que és, no deixarà pas escapar la possibilitat d’afegir-se al carro de l’any Hergé, encara que sigui d’una manera sui generis que reclama una introducció. D’ençà del traspàs d’Hergé i del casament en segones núpcies de la

seva vídua, tots els drets editorials, d’imatge i de copyright estan en mans d’una gran companyia que administra i gestiona aquest monumental llegat.

Sembla que és especialment curosa amb la reproducció impresa d’imatges i aplica un desmesurat zel a l’hora de defensar uns drets que, per altra part, semblaria lògic que ja formessin part del patrimoni cultural universal. Com que no es tracta de posar a aquesta digna publicació sota l’espasa de Damocles d’alguna querella judicial que ens podria deixar desmanegats, evitarem la temptació de reproduir cap il·lustració. Tirarem pel dret a l’hora de fer la nostra aportació a un univers Tintin, del qual - si algú en dubtava- Sarrià també en forma part. I ho farem com un joc, a la manera dels bons lectors d’aquestes aventures. (Per continuar llegint aquest article seria molt recomanable tenir a mà les aventures o poderles consultar a la biblioteca, on són disponibles tal i com s’ha dit més amunt).

En totes les aventures de Tintín, Sarrià –físicament i geogràficament- només hi apareix dues vegades. Si algú no s’ho creu, que agafi la pàgina 61 d’ Objectiu: la lluna, o la pàgina 1 d’ Hem caminat damunt la lluna i, a la manera d’un rudimentari Google Earth, ho podrà comprovar del dret i de l’inrevés. Aquestes són les úniques referències reals a Sarrià de Ter conegudes en tota l’obra d’Hergé. Però, posats a fer ciència tintinològica i basant-nos en molts anys de fer volar coloms, es poden proposar moltes referències més, totes elles constatables en el nostre territori més proper.

El Toro d’Emília Xargay, o un búfal del Congo?

anecdotari

~ 55 PdS 64

Un avió vola per l’espai aeri...de Sarrià o de San Teodoro?

~

anecdotari

Si prenem el controvertit àlbum Tintín al Congo per la pàgina 57 i següents, hi trobarem un divertit gag amb un búfal. Qui ens assegura que aquell rumiant no és tal, sinó que realment és el Toro d’Emília Xargay? Més endavant, a Tintín a Amèrica, a la darrera vinyeta de la pàgina 49 trobem el nostre protagonista que mira a través de la reixa d’un portal. Voleu dir que no sembla el portal del camí que des de la plaça de can Nadal porta fins a can Tiranda ? Heu llegit L’illa negra ? La propietat del Dr.Müller (pàg. 13) també té un portal de tanca i reixa semblant, però en aquesta aventura hi trobem una de les referències més significatives. Si aneu fins al castell de Montagut, a Sant Julià, poseu-

56 PdS 64

vos davant del que queda de la torre. Escolteu amb atenció i, amb una mica de sort, podreu sentir el furiós goril·la Ranko. Vigileu que no us llanci un carreu de pedra al cap! Igual que a l’aventura escocesa (pàg 19), a Les joies de la Castafiore (pàg. 59) hi tenen protagonisme unes garses lladres. Ara, en temps d’hivern, quan els arbres són despullats de fulles, queden visibles els nius que hi fan aquestes ocells a les branques més altes. Qui no ens assegura que als nius dels pollancres de la vora del Ter no s’hi amaga alguna lluent maragda ?

Seguim amb castells misteriosos i soterranis no exempts de perill. Qui hagi recorregut les interioritats del castell de Sant Julià (com ara els que vam tenir

ocasió d’anar-hi de visita en una excursió organitzada per l’AMPA del CEIP Montserrat fa un parell d’anys) i sigui coneixedor tintinesc, haurà tingut la sensació de trobar-se pres als soterranis de Moulinsart (vegi’s El secret de l’Unicorn), o de discórrer pels passadissos perduts d’El temple del sol , a la recerca del professor Tornassol.

En una ambientació més festiva, les escenes del teatre de varietats de Les 7 boles de cristall, podrien haver tingut lloc perfectament entre la platea i l’escenari del Centre Cultural Parroquial Mn. Domingo Casanellas, de Sarrià de Dalt. Qui sap si en qualsevol cicle de teatre podrem veure el general Alcázar, cèlebre tirador de punyals? I per escena festiva per excel·lència, si veig passar la rúa de Carnestoltes des del balcó de casa, no puc deixar de recordar la vinyeta carnavalesca de la pàgina 54 d’ Els Pícaros, o el ball de màscares a bord del Sharazada , a Stoc de Coc . A L’afer Tornassol (pl.12) i a Les joies … (pl.37) –dues de les millors aventures, al meu parer- hi apareixen aquelles calamitats humanes de Dupond i Dupont amb un dels primers models de Citroën 2 Cavalls. D’exactament aquell model, la família Brugada del sarrianenc Garatge Autopista en tenia un exemplar, una peça de museu perfectament restaurada i en ordre de marxa, que havia aparegut fotografiat en un dels primers números d’aquesta revista.

No voldria acabar sense fer esment de dues imatges tintinesques que veig a diari. Quan torno a casa venint de Girona per l’autovia, just després de la rotonda de can Salvatella, a mà esquerra hi queda una casa unifamiliar, a quatre vents, que per situació i certs detalls constructius, no deixo d’associar amb la residència suïssa del professor Topolino (L’afer Tornassol, pl. 22), al núm. 57 bis de la carretera de Sant Sever, a Nyon. Una finca on tindrà lloc un succés gravíssim d’aquell episodi. La darrera referència enllaça, precisament, amb les tres darreres vinyetes de la darrera aventura publicada en vida d’Hergé. Un avió de la companyia Santaero sobrevola l’espai aeri d’Alcazarópolis, a la República de San Teodoro, fins a només veure’s la silueta de l’aeronau cap a la immensitat de l’horitzó, emmarcant la paraula FI. És la mateixa imatge que podem veure dotzenes de vegades cada dia quan avions d’aerolínies de baix cost solquen el cel de Sarrià cap al camp d’aviació de Vilobí …

La casa del professor Topolino, company de Tornassol?

Les aventures de Tintín enganxen, de debò. I no hi ha manera de poder-te-les acabar. Sempre hi ha una lectura amagada, aquell detall que passa per alt, cert element déjà vu a la vida real. Són un veritable univers. Són el més eficient manual de geografia i història que la Conselleria d’Educació podria designar com a llibre de text en qualsevol currículum escolar de primària. Son autèntics exemples de construcció narrativa i de creació de personatges protagonistes.

Les primeres pàgines foren publicades en lliuraments setmanals abans de la Segona Guerra Mundial i fins aquí han arribat. Han sobreviscut a tota mena de situacions i crisis. S’han anat transmetent de generació en generació, envellint amb dignitat. Ens trobem davant d’un dels darrers clàssics del segle XX. Què més voleu ? Preneu-vos aquest article com una invitació a descobrir o a rellegir el món d’Hergé. Si arribés a aconseguir fer pessigolles a l’esperit de recerca tintinològica d’algú –jove o no tan jove-, em sentiria del tot satisfet. Encara diria més: em sentiria del tot satisfet i podria exclamar, amb il·lusió: “Llamp de llamp de rellamp !”.

El castell de Montagut o la torre de l’Illa Negra?

FERRETERIA DECOFER ■ ■ ■ ■

FERRETERIA JARDINERIA PINTURA REGALS

■ ■ ■ ■

PARAMENT PER LA LLAR PETIT ELECTRODOMÈSTIC MATERIAL ELÈCTRIC… TAMBÉ FEM CLAUS

T O T E L Q U E N E C E S I T E S P E R C A S A T E VA E S T E M A L T E U S E RV E I ! !

anecdotari

A SARRIÀ DE TER, LA TEVA FERRETERIA

~

E n s t ro b a r à s a l P l a d e l ’ H o rt a , P ç a . Vi l a R o m a n a , 4 - Te l . 9 7 2 1 7 0 0 5 2

57

S E R V E I A D O M I C I L I “ O F E RT E S T O T S E L S M E S O S ”

PdS 64

Motoristes sarrianencs als “Pingüinos” pensa d’arribar-hi, rebre una medalla de record i compartir un parell de jornades entre homes i màquines de les més diverses procedències, en solidaritat i conviència, ja és un al·licient suficient.

Almenys, 29.812 persones ho han considerat així.

Jordi Costa Jordi Nicolàs Josep M. Congost Josep M. Sansalvador

~

anecdotari

Fa vint-i-set anys que el cap de setmana després de Reis, al pic de l’hivern, se celebra en terres castellanes el que s’ha anat convertint en la concentració motorista més gran d’Europa. L’aventura va començar a la població d’Herrera de Duero i ha anat passant per Fuensaldaña, Tordesillas i Boecillo, fins estrenar aquest any la seu de Simancas, on s’ha celebrat la reunió sota les torres i muralles de l’Archivo Histórico Nacional. Les condicions climatològiques hivernals a la Ribera del Duero solen ser bastant dures (temperatures molt baixes, glaç, boira gairebé perpètua, …), però l’extraordinari bon ambient que es viu a la concentració i l’hospitalitat de la gran família motorista han fet d’aquest esdeveniment una autèntica llegenda.

En l’edició del 2008 ens hi hem aplegat 29.812 participants (xifra oficial) arribats de tots els punts de l’Estat i de bona part d’Europa.

58 PdS 64

Una vegada més, una colla de motoristes d’aquestes comarques –entre els quals, alguns de vinculats a Sarrià- hem fet mans i mànigues per aconseguir un divendres festiu a les respectives feines, presentar les corresponents instàncies a les famílies i posar el manillar en direcció a Castella. ¿Quin esperit ens pot guiar fins a les pinedes vallisoletanes, en un viatge de més de vuit-cents quilòmetres sota el vent, la pluja, el fred i la neu, per carreteres farcides de radars i altres perills, sobre dues rodes? Segurament que la resposta s’allunya de tota racionalitat, però la recom-

El muntatge de la concentració no és pas cosa de broma. Assegurar la intendència i l’estada de tanta gent (molts participants dormen en tendes de campanya …) és una feinada colossal.

L’organització compta amb voluntaris i col·laboradors que aconsegueixin que tot funcioni raonablement bé. Hi ha activitats organitzades de tota mena: excursions i sortides, exhibicions i espectacles, revetlles i balls. Aquest any, a Valladolid capital hi havia l’exposició “La moto en el cine” que ja justificava de sobres el viatge.

La nit del dissabte té lloc l’actes més emotiu i sentit . Sota la foscor i el fred de la nit castellana, centenars de motos desfilen amb unes torxes enceses en record dels companys que ja no són entre nosaltres. Aquest any vam proposar-nos participar-hi. Travessar aquell pont romànic de divuit arcs, només il·luminat pels fars de les motos i la flama de les torxes, enmig d’un silenci glaçador i respectuós, únicament interromput pel roncar dels motors, realment fa posar pell de gallina.

Va per tu, Mic !

Cuidem els nostres enciams Nuri Senén i Elena Virolés Educadores de l’EBM Confetti

Des de l’Escola Bressol us volem explicar un dels projectes que els infants de 2 a 3 anys estan portant a terme: encarregar-se de l’hort.

A l’entrada de la nostra escola hi ha dos espais: a la dreta, un jardí amb diferents plantes i a l’esquerra, l’hort. Els nostres infants experimenten i viuen de ben a prop la natura.

Abans, la nostra cuinera era l’encarregada principal de tenir cura de l’hort, on havíem plantat: faves, alls, bròquil, menta, julivert, carbasses, pèsols, ...

El juliol de 2007, quan estàvem fent la memòria anual, l’equip docent va decidir per aquest curs que l’espai de l’hort seria per als infants de 2-3 anys.

Durant el mes de març els infants han plantat enciams a l’hort.

espai escolar

~

I com ho hem fet?

Per començar, l’hort estava ben ple d’herbes i els vam explicar que no podíem plantar res si la terra era plena d’aquestes “ males herbes”, per això un dia tots els nens i nenes vam anar a arrancar-les, els infants van comprovar que les herbes costaven molt d’arrancar, i ens deien que no podien, que no s’arrancaven. Per això, per acabar d’enllestir la feina, els jardiners ens van donar un cop de mà deixant la terra ben moguda, a punt per conrear.

La Lourdes (mare de l’Isona) ens va portar el planter dels enciams i l’adob. En petits grups vam sortir a l’hort, els vàrem oferir un paletí perquè fessin una mica de forat i amb la nostra ajuda ells mateixos hi van posar l’enciam, van tapar el forat amb la terra i per acabar el varen regar amb la regadora.

Com tots sabem, en aquests moments no podem regar amb aigua potable, per això vam posar unes

galledes al jardí per tal de poder recollir l‘aigua de la pluja. Amb aquesta aigua cada dia dos infants eren els encarregats de sortir a regar tots els enciams. A més a més, un cop per setmana una de les aules de 2-3 anys s’encarregava d’anar a arrencar les males herbes que sortien pels voltants dels enciams.

Al costat de cada enciam vam posar un palet de canya de bambú amb el nom de l’infant, així ells sabien quin era el seu i podien observar-ne el procés de creixement.

A finals del mes de maig, quan l’enciam va ser ben gros ells el van arrancar i se’l van menjar a casa.

59 PdS 64

Carnestoltes a l’escola bressol Confetti Lourdes Gelada. AMPA de l'Escola Bressol Confetti 2007-08

El passat divendres 8 de febrer es va celebrar el carnestoltes a l´Escola Bressol Confetti. Aquest any, com que les classes tenen nom de fruites, tots anaven disfressats amb les seves respectives fruites enganxades a les disfresses, que van ser confeccionades conjuntament amb l’escola (facilitant les fruites) i els pares (retallant i enganxant-les a la disfressa). L´AMPA va fer uns collarets (amb la fruita a joc del seu infant) per fer gaudir pares o avis una mica més de la festa.

~

espai escolar

Amb la col·laboraciò dels Amics dels Gegants de Sarrià de Ter vam fer una petita cercavila pels voltants de l’escola i en tot moment ens va acompanyar en Quimet (i ho aprofitem per agrair la col·laboració del pare de la Salma, de la classe de les taronges).

Quan la cercavila va arribar altre cop a l’escola, tothom que hi va participar va obtenir la deliciosa xocolata de la Ramona (la nostra cuinera) i melindros. Moltes gràcies a tothom per fer una festa tan animada!

60 PdS 64

Activitats d’educació per a la ciutadania

Exposició dones d’abans, dones d’ara, el centre cívic La Cooperativa

Comissió d’Educació per a la Ciutadania Cristina Albertí, Carme Cantero, Pilar Matas, Mercè Planella i Montserrat Xandrich CEIP Montserrat. Sarrià de Ter

ELS REPORTERS La Comissió d’Educació per a la Ciutadania ha creat aquest any la figura dels reporters amb l’objectiu de fomentar l’esperit crític i la participació dels alumnes com a ciutadans del món, donant a conèixer tant les notícies de rellevància mundial com les notícies properes per treballar aspectes de convivència i col·laboració.

Llavors cada classe feia el debat a partir de dues preguntes: I tu què n’opines? I tu què faries? D’aquesta manera es crea a la classe un diàleg ric i interessant on cadascú aporta les seves propostes, opinions, crítiques,... ajudant a formar un esperit crític.

Els més grans de l’escola, els de 6è, es van implicar molt en l’activitat; tant, que van tenir la idea d’enviar un e-mail amb algunes preguntes, dubtes o propostes a la regidora de Medi Ambient de Sarrià per tal de conèixer millor la realitat del poble envers la sequera. L’e-mail va ser molt ben rebut i els alumnes van fer una activitat posterior per analitzar les respostes contestades per la regidora.

espai escolar

S’han escollit 2 reporters/es de cada classe de Primària, i aquests han estat els encarregats de transmetre la informació de les reunions a la resta de la classe. Tot l’alumnat de l’escola es va posar a recollir notícies d’àmbit social, i de tot el recull els reporters van escollir la que els va semblar més adequada: “ La sequera a Catalunya”.

A partir del tema, la comissió va preparar un plafó amb les notícies, frases que ajudin a la reflexió, imatges,... per tal que l’alumnat s’anés plantejant interrogants.

~ 61 Telèfon 972 17

PdS 64

DONES D’ABANS, DONES D’ARA Amb motiu del Dia Internacional de la Dona Treballadora i sota el lema “Dones d’abans, dones d’ara”, el CEIP Montserrat va elaborar un treball de reconeixement a la tasca que les dones grans de Sarrià de Ter han realitzat en el camí cap a la igualtat.

En aquest treball hem pretès que els alumnes vegin les dones grans com a grans dones que es van haver d’enfrontar a unes condicions força adverses pel fet de ser dones i que totes van contribuir amb petits canvis a millorar la situació de la dona actual.

Dos objectius han estat comuns, valorar positivament la tasca que realitzen les nostres àvies i fomentar una imatge positiva de la vellesa.

Després, cada cicle ha aprofundit en un objectiu específic. El alumnes d’educació infantil han après a agrair el que han fet i fan les dones d’abans (les àvies) per a nosaltres. Els alumnes de primer, segon i tercer s’han fet conscients dels canvis que s’han produït al llarg del temps pel que fa a la igualtat entre els homes i les dones. Els alumnes de quart, cinquè i sisè s’han adonat de la discriminació que la dona, pel fet de ser dona, patia, de les millores que s’han produït en el temps i del que cal encara millorar, fent palès que quan una dona fa un pas totes les dones avancem.

Aquest treball que manté una unitat estètica, a més de la de contingut, va restar exposat al centre cívic “La Cooperativa” de Sarrià de Ter del 7 fins al 31 de març.

Sarrià de Ter, er el paper de la història

~

espai escolar

Aquest estiu regala el llibre de Sarrià de Ter.

62 PdS 63

Preu: 25 € El trobareu a: Estanc de Sarrià. Av. de França 242 Paper-Viu. Av. de França, 183

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

espai escolar

~

MAGATZEM I OFICINA Avda. de Franรงa, 155-157 Tel. i Fax 972 17 15 57 17841 SARRIร DE TER

63 PdS 63

Entre Sarrià i Cuba: la feina de GERD Roger Torrent i Ramió Alcalde de Sarrià de Ter

Ser alcalde m’ha permès moltes coses. Una de les que guardaré per sempre és la lliçó que he rebut aquests dies que he acompanyat el grup de GERD a Cuba. Com se sap, hem inaugurat la fàbrica d’implements ortopèdics d’Holguin. Però també hem tingut l’oportunitat de conèixer de primera mà tots els projectes (que no són pocs) que el Grup té a l’arxipèlag antillà i d’establir contactes amb les autoritats locals i regionals. Tota una fructífera experiència.

I la lliçó? Doncs conèixer una mica més què fan aquest grup de conciutadans. De fet, ja ho diuen, ja, que moltes vegades cal sortir a fora per valorar el que tenim a casa. Veritablement és així, perquè ens hem d’enganyar. Però aquí no parlo tant de les diferències catalanocubanes (ja ho farem) com de la tasca que promouen els amics de GERD.

Independentment de les obres. Més enllà dels projectes, m’agrada destacar la determinació d’aquest grup. Insisteixo, deixant de banda els objectius plantejats i aconseguits (tan lloables), vull destacar el que he tingut oportunitat de veure en part: el camí que porta a aquestes fites. O com secundaria Kavafis, en aquest cas, tan important com el destí és el propi viatge.

Cal dir que només hi ha dues maneres de fer les coses: bé i malament. Això és així en tots els àmbits de la vida, també en el de la cooperació. I és que des del meu punt de vista (recolzat per l’experiència cubana), cooperació no vol dir voluntarisme. En aquest camp no hi té cap paper l’actitud una mica ingènua del “farem el que podrem”. En el cas de GERD –ho he viscut- cooperació vol dir professionalitat (en el millor sentit del terme), gestió efectiva i per què no: disciplina.

~

solidaritat

Per explicar-ho podria caure en el tòpic. En la retòrica fàcil i complaent. En la lloança excessiva o fins i tot en el llenguatge del políticament correcte. Mil coses que sonarien poc creïbles o exagerades. Intentaré no fer-ho. Només vull dibuixar, si en sóc capaç, la fortalesa, la voluntat i l’empenta que en Tano, en Jan, en

Fermí i la Rosor, la Paqui i la Pili i tots els que treballen des del despatx del carrer del Firal despleguen in situ.

64 PdS 64

Inauguració de la fàbrica d’Implements Ortopèdics d’holguin, entrega de cadires de roda. Fotos: Roger Torrent

En Lluís Pla (Tano) el dia de la inauguració de la fàbrica.

De fet, les persones que formen GERD tracten els seus interlocutors (sigui qui sigui) igual com els agrada que els tractin a ells, igual com ens agrada que ens tractin a tots: de tu a tu. D’igual a igual, sense compassió. I és partint d’aquesta idea que, si convé, es queixen davant de les institucions cubanes quan les coses no es fan bé. O renyen els treballadors de la fàbrica si les coses no van com haurien de fer-ho.

Una actitud encertada. Com diu el Che en la cita que presideix l’entrada a la fàbrica d’Holguin: “No hi ha objectius impossibles, sinó homes incapaços”.

Ha estat una oportunitat veure i viure la feina de GERD. Ha estat també una manera de recollir un repte: el que ens toca assumir ara a nosaltres. Ha estat, en definitiva, una sort poder-hi ser. També perquè hem viscut una realitat, la cubana, en un període d’immensa transformació. De canvis –alguns- i d’expectatives –moltes més.

En Pere Trias (diputat de Cooperació de la Diputació de Girona), la Dolly Grau (regidora de cooperació) i jo mateix, formàvem la delegació més institucional. I és des d’aquesta perspectiva que vam relacionar-nos directament amb les autoritats locals i regionals cubanes. Tota una experiència enormement enriquidora. Els poders populars (l’equivalent als ajuntaments d’aquí) d’Holguin i Nueva Gerona van ser els nostres amfitrions institucionals.

D’alguna manera, les autoritats que ens van rebre representen la veu oficial del govern cubà. La visió més institucional de la realitat de l’arxipèlag. I és per

~

Amb ells vam poder compartir sobre els projectes endegats i desenvolupats per aquests sarrianencs i sarrianenques, però també vam posar en comú inquietuds, certeses, problemes i anhels i sobretot, realitats. En aquest sentit podem parlar gairebé d’un triple nivell de conversa: una part més oficial, una de més real i una altra que tindria una lectura més d’entrelínies, podríem dir.

solidaritat

Doncs això: capacitat. Capacitat no només per plantejar-se grans reptes sinó capacitat per afrontarlos. Hi ha hagut molt d’esforç darrera. Però també hi ha hagut la dolça felicitat de veure els objectius acomplerts. I en el camí també s’ho han passat bé.

Els agrada –els entusiasma, diria jo- el que fan. Però això no vol dir que sigui una feina fàcil. Al contrari.

Per tothom seria una empresa difícil, per ells potser encara més. I ara no és qüestió de parlar de mèrits sinó d’interpretar quin és el millor reconeixement possible a aquesta tasca. Per mi, està clar, és continuar col·laborant amb GERD. No només en general sinó específicament amb els projectes a Aguacatán (amb qui estem agermanats). Des de l’ajuntament treballarem amb ells en aquesta direcció. Espero que de la mateixa manera que nosaltres hem sigut incorporats en els projectes de GERD, molta altra gent es pugui afegir a la feina de millorar les condicions de vida dels discapacitats (o no) de l’altra banda de l’Atlàntic.

Cuba i les seves circumstàncies (canviants)

65 PdS 64

Una jove cubana en una de les cadires fabricades a Holguin.

~

solidaritat

això que en el seu discurs cap paraula deixava entreveure cap propensió al canvi, a la transformació.

Ni tan sols a la mutació. Està clar que res, res, res des de la visió més propera al règim- ha de denotar cap voluntat d’obertura: ni política, ni econòmica, més enllà de les que el nou cap d’estat propulsi.

66 PdS 64

Al contrari, els elements de cohesió política i nacional s’han de mantenir ben vius. No només els mites històrics (el Che i la Revolució, sobretot) sinó també els nous motius de batalla. Especialment, els que els enfronta als EUA. El duríssim boicot econòmic, evidentment, amb el qual el govern americà pretén castigar el règim castrista (quan de fet a qui perjudica és la població civil) i la reivindicació omnipresent per l’alliberament de cinc cubans empresonats a Miami sentenciats per espionatge.

Aquests elements, sense cap mena de dubte, formen part del llenguatge més combatiu, encara. Però també hi ha una visió que toca més de peus a terra, a partir de la qual els polítics cubans manifesten la seva voluntat d’aconseguir més i millor ajuda per part dels països del nord que aportem el nostre gra de sorra en el seu desenvolupament. El fet és que de manera més o menys explícita reconeixen les neces-

sitats imperioses d’un país amb certes garanties bàsiques, però que viu (amb una mitjana de 12 euros mensuals) en la pobresa del sud.

Aquesta és la complicada societat que els toca gestionar. I la feina de GERD es constitueix com una ajuda fonamental. Aquesta és la societat que esguarda amb una barreja de fe i dubtes el futur. I és en un llenguatge gairebé no verbal expressat mitjançant l’art de la insinuació que intuïm les ganes de canvi.

Allò que llegíem sense sentir-ho de la boca dels representants polítics és que Cuba està en un procés de modificació galopant. Latent, potser encara, i massa incipient com per conèixer-ne el rumb. Però en qualsevol cas, esperançador. Perquè és d’esperar que acabi amb les mesures socioeconòmiques que permetin millorar la qualitat de vida dels cubans. I que sobretot, desemboqui en una democràcia real i efectiva. Dit d’una altra manera: es vulgui o no, hauran de viure un procés de reconstrucció, espero que no s’equivoquin i el resultat final sigui una franca millora de les condicions de vida i els drets dels cubans i les cubanes. Una població que és la que ha patit i pateix les desigualtats i els dèficits de la manera més crua.

Cuba

Roger Torrent i Dolly Grau amb el president del Poder Popular d’Holguin (alcalde d’Holguin)

Dolly Grau i Plaza Regidora de Solidaritat i Cooperació.

A finals de març passat, uns quants sarrianencs vàrem anar a Cuba acompanyant els membres de GERD, per inaugurar la fàbrica d’implements ortopèdics d’Holguin.

Viatjar, per qui li agrada, sempre és interessant, però aquest viatge ha estat molt especial; especial pel fet de conèixer Cuba, un país interessant i bonic i ple de bona gent, però per sobre de tot, especial pel que hem viscut. Gràcies als membres de GERD hem conegut una Cuba real, no la del típic turista. Hem conegut cubans amics de l’associació i amb els quals treballen i cooperen.

L’alcalde Roger Torrent i la regidora Dolly Grau conversen amb els representants institucionals i socials de Nueva Gerona.

GERD ha aconseguit a Cuba reinserir els discapacitats, donar-los una feina i per tant un motiu d’orgull i alegria. I també ha aconseguit que molts discapacitats que no podien ni sortir de casa, ara tinguin una cadira de rodes, que per ells és el tot.

La feina que aquesta associació ha fet a Cuba, en concret a Pinar, a Holguin i a Nueva Gerona, és importantíssima i ha estat un orgull per nosaltres acompanyar-los en un dia tan important.

Des d’aquí aprofito per agrair-los profundament l’experiència que hem viscut i encoratjar-los a continuar fent aquesta feina tan bonica.

Moltes gràcies.

Dolly Grau, Roger Torrent i Pere Trias (diputat de Cooperació de la Diputació de Girona) escolten atentament el vicepresident del Poder Popular (Ajuntament) de Nueva Gerona.

solidaritat

~ 67 PdS 64

Automedicació Emilli Marco

Actualment la disponibilitat de medicaments que no necessiten recepta mèdica, la manca de temps per tot i el fet que tothom sembla que sap com tractar les seves malalties (internet, mitjans de comunicació, ...) està disparant el fenomen de l’automedicació.

servi adequadament, que s’anomenen excipients. En l’actualitat, la majoria de medicaments són preparats per laboratoris farmacèutics, i la seva preparació i distribució ha de ser autoritzada pel Ministeri de Sanitat i Consum amb un nom propi registrat.

Per altra banda hi ha una predisposició a l’automedicació, pel grau de llibertat i autonomia que implica, però fins ara no es disposen de regles clares per controlar aquesta pràctica.

QUIN ÉS L’ORIGEN DELS MEDICAMENTS?

L’automedicació és la utilització de medicaments per iniciativa pròpia sense cap intervenció per part del metge, ni en el diagnòstic de la malaltia, ni en la prescripció o supervisió del tractament.

L’automedicació responsable pot ser convenient si s’utilitza per tractar símptomes menors, com ara el dolor, la febre, l'acidesa d’estómac, el refredat, etc. i durant un temps limitat. De fet existeixen medicaments que no necessiten recepta mèdica i que s'anomenen especialitats farmacèutiques publicitàries o EFP. Tanmateix, que un medicament sigui una EFP i que es dispensi sense recepta no vol dir que sigui innocu i no pugui resultar perjudicial en determinades situacions, ja que no deixa de ser un medicament. Per tant, davant del dubte cal consultar el metge

DADES ESTADÍSTIQUES

~

salut

El 85% dels majors de 65 anys prenen almenys un medicament, amb una mitjana de 3-4.

El 4,7% dels ingressos hospitalaris es deuen a efectes adversos.

El 17% dels ingressos hospitalaris en gent gran és deguda a efectes adversos.

El 40% de la gent gran pren un o més fàrmacs de venda lliure.

El 8% de les persones grans manegen la seva pròpia medicació.

68 PdS 64

QUÈ ÉS UN MEDICAMENT? Un medicament és una substància medicinal, és a dir, que té la capacitat de prevenir, diagnosticar o alleujar o curar malalties.

Els medicaments estan formats per substàncies medicinals, que són els principis actius, i d’altres que permeten que el medicament tingui estabilitat i es con-

Medicaments de síntesi i semisíntesi. Són els més habituals i s’han elaborat en un laboratori farmacèutic.

Medicaments biològics. Els que s’obtenen a partir de productes biològics. (vacunes) Medicaments d’origen humà. Són els derivats de la sang, glàndules o teixits humans.

Radiofàrmacs. Són els medicament formats per isòtops radioactius.

Medicaments de plantes medicinals. Són els elaborats amb plantes i les seves mescles.

Medicaments homeopàtics.

Medicaments biotecnològics. Són obtinguts per tècniques d’enginyeria genètica.

Fórmules magistrals. Són els medicaments que es preparen a la farmàcia d’acord amb la composició que ha indicat el metge.

QUINA INFORMACIÓ ENS PROPORCIONEN ELS EMBALATGES I ELS PROSPECTES DELS MEDICAMENTS? A part del nom registrat de l’especialitat farmacèutica, a la part exterior de l’embalatge hi ha impresa una gran quantitat d’informació que pot ser de molta utilitat. En aquesta informació s’expressa: Principi actiu i la quantitat que conté Excipients de declaració obligatòria Laboratori fabricant Lot de fabricació i data de caducitat Preu de venda al públic Cupó-precinte en aquelles que siguin finançables pel Sistema Nacional de Salut Símbols i sigles presents al costat superior dret ❍ Especialitat que, per a la seva dispensació, cal recepta mèdica Cal recepta de psicòtrops (tranquil·litzants, antidepressius, etc.)

Cal recepta d’estupefaents (morfina, etc.) ❄ S’ha de conservar en frigorífic (no congelar) Caduca abans de 5 anys des de la seva fabricació

(caducitat curta) ECM: especialitat d’especial control mèdic EFP: especialitat farmacèutica publicitària. Es permet la seva publicitat i no li cal recepta per ser dispensada en farmàcies EFG: especialitat farmacèutica genèrica EQ: especialitat bioequivalent H: especialitat d’ús hospitalari. Es dispensa únicament a les farmàcies dels centres hospitalaris DH: especialitat de diagnòstic hospitalari. Ha de ser prescrita per especialistes adscrits a un hospital TLD: especialitat per a tractaments de llarga durada.

Tota persona que pren un medicament que ha estat prescrit pel metge o farmacèutic ha d’estar informat de com, quan i per què l’ha de prendre.

Què és (quin és el principi actiu i els excipients) Per a què s’utilitza Com s’utilitza Contraindicacions Precaucions Efectes secundaris Interaccions Intoxicacions Conservació

CONSELLS No prengui cap medicament que no sigui una EFP, sense que hagi estat prescrit pel metge.

En el cas de les EFP demani consell al seu farmacèutic.

En cas d’embaràs, alletament, malalties cròniques o en nens, consulti sempre el metge.

Les EFP han de tenir una durada raonable.

Informi al seu metge de tots els medicaments que pren o ha pres. (Herbes, vitamines, suplements dieta, homeopatia, etc) Llegeixi i conservi el prospecte de tots els medicaments. Conservi el medicament en el seu embalatge original.

Eviti el consum d’alcohol amb els medicaments.

RISCOS DE L’AUTOMEDICACIÓ TOXICITAT: efectes secundaris, reaccions adverses i en alguns casos intoxicació.

MANCA D’EFECTIVITAT: perquè s’utilitzen en situacions en què no estan indicats.

DEPENDÈNCIA O ADDICCIÓ EMMASCARAMENT DE PROCESSOS: clínics greus i per tant retard en el diagnòstic i tractament.

INTERACCIONS: amb altres medicaments o aliments. Pot haver-hi potenciació o disminució de l’efecte.

RESISTÈNCIA ALS ANTIBIÒTICS: els microorganismes poden desenvolupar mecanismes de defensa i que el medicament no sigui eficaç

salut

~

C/. Major, 100 • Tel. 972 17 04 48

17840 SARRIÀ de TER

69 PdS 64

De la nova cultura de l’aigua fins a deixar-nos-en sense

~

natura

Joan Vila Simon

70 PdS 64

Aquestes darreres setmanes el tema de l’aigua ha estat el tema estrella dels diaris. S’han dit moltes coses i se n’han aclarit poques. Queda molt debat per fer, encara. Un periodista em pregunta, amb la hipòtesi que no plogui fins al mes d’octubre, quines mesures prendria? Jo li responc que el problema és estructural i que per resoldre’l hi ha tres models; un és el transvasament del Roine, l’altre és la reutilització massiva de l’aigua retornant-la als rius on es treu, i l’altre és un poti-poti de plantes dessalinitzadores, reutilització parcial i pregàries perquè plogui. No content amb la meva resposta torna a insistir: en la hipòtesi que no plogui,... Hipòtesi falsa, li responc, mai a la història ha passat que no ha plogut durant la primavera, l’estiu i la tardor seguits. Si això succeeix no es preocupi, estarem en la situació del Sàhara i el problema serà més gran que no pas del que parlem; per tant, calma, digui als polítics que un no es pot posar nerviós per prendre decisions importants i que no és lícit esverar d’aquesta manera la gent amb un catastrofisme fora de lloc, com si ens n’anéssim a can Pistraus.

Un tòpic que s’ha dit aquests dies és que no pot faltar aigua de boca. Fals! A l’àrea metropolitana no hi falta aigua de boca. Si suposem un consum per habitant i dia de 125 l/h dia, una població de 5,5 milions d’habitants i 365 dies a l’any, fan falta 250 hm3 anuals per satisfer l’aigua de boca, volum que ja aporta el Llobregat i els pous de l’àrea. Per tant, estem davant un problema d’interessos econòmics. Un agricultor del Pla de l’Urgell diu “que posin les empreses aquí i es deixin de transvasaments”. Portar 8 m3/s del Ter a Barcelona és portar un potencial de desenvolupament econòmic de més de 7.000 milions d’euros anuals, és a dir, un potencial de 94.000 llocs de treball. És un debat important que cal fer. ¿Hem de portar recursos al preu que sigui on hi ha la població i deixar on hi ha menys urbanisme sense aquests recursos? ¿S’ha de portar l’aigua a tot arreu en xarxa al mateix preu tal i com es fa amb l’electricitat? ¿Al Pla de l’Urgell o al Baix Empordà no tenen dret que els facin una Sagrada Família o un altre monument emblemàtic? ¿És lícit que a Barcelona reguin parcs i jardins amb aigua del freàtic

(que es pot potabilitzar) i que al Baix Ter no puguin regar els seus fruiters?

La segona qüestió que s’ha de resoldre és la propietat de l’aigua. Ja sé que tot el món polític i de funcionaris creu que l’aigua és de domini públic (és el que diu la llei), la qual cosa vol dir que és l’administració la que diu què se n’ha de fer. Però per aquest mateix argument l’aigua de l’Ebre és propietat del govern central, amb la qual cosa un dia podem veure tot el riu Ebre a Almeria, o a Múrcia. Ramon Folch diu que l’aigua és del país, representat pel govern. Ja sabeu que jo crec que, independentment del que diguin les lleis, l’aigua és propietat de la conca.

Només així evitarem injustícies econòmiques i flagrants espoliacions com és el fet de manllevar el 70% del Ter mentre que a l’Ebre no deixen tocar-ne ni una gota.

tenia la majoria per governar i no podia fer deixadesa de la seva responsabilitat. Aquell govern també és responsable de no haver-ho resolt i deixar-nos arribar fins aquí.

A partir de l’any 2000, amb la possibilitat de transvasar l’aigua de l’Ebre cap avall i amb el naixement de la filosofia de la Nova Cultura de l’Aigua, sembla que portar aigua des d’una altra conca sigui un pecat mortal, tabú en qualsevol debat. Menys de la conca del Ter, és clar.

La tercera qüestió és no caure en l’error que a les conques internes només hi ha una conca. El Ter no és La conca interna. El Ter és el riu amb més cabal de les conques internes, però té la seva conca pròpia.

La quarta qüestió és no confondre estalvi amb seguretat en el subministrament. La Nova cultura de l’Aigua va sorgir com a resposta a la política de transvasaments. Pretén no aportar aigua que no sigui amb dessaladores i resoldre la manca amb una gestió eficient, estalviant, aprofitant les aigües grises i les pluvials. L’argument és lloable i necessari en un termini no gaire llunyà. Però si només s’està pendent d’això, hi ha el risc de no estar a l’aguait que el principal tema és la disponibilitat d’aigua, assegurar-ne la quantitat. Des de finals dels anys 1980 la política de l’administració d’aigua s’ha centrat a seguir la qualitat dels rius, política necessària, però ha oblidat que el primer objectiu per un riu és que hi passi aigua, que la dilució és el principal paràmetre per aconseguir la qualitat de l’aigua. Si a l’any 1996 el govern Pujol sabia que era necessari resoldre un dèficit estructural, el transvasament del Roine no es va poder fer per l’oposició que va tenir. Diguem-ho clar, Pujol no es pot excusar ara amb aquesta oposició, ja que ell

~

PINTURA I ANNEXES CARROSSERIA MAQUINÀRIA I DECORACIÓ

C/ Vilallonga, 84 • 17600 FIGUERES Tel. 972 508100 • Fax 972 508143 E-mail: admin@totcolor.es info@totcolor.es

natura

C/ de Veïnat de la Banyeta nova 17843 PALOL DE REVARDIT

71 PdS 64

~

natura

El nou govern tripartit del 2003 comença la seva política a partir d’aquesta filosofia d’estalvi. Quan decideix invertir per resoldre definitivament el dèficit estructural amb la construcció de plantes dessalinitzadores, dubta per l’elevat cost energètic, fet pel qual fa que la solució no arribi fins al proper abril de 2009, cinc anys i mig més tard. Algú sap el que va fer Salvador Milà? La tebiesa en prendre aquesta solució és també responsable del moment actual, responsable d’arribar a una sequera sense tenir els deures fets.

72 PdS 64

El que és més greu, però, és que tot just ara comencem a fer el debat. Després de més de 12 anys, des que el 1996 s’hagués fet públic el dèficit estructural d’aigua a Catalunya, encara hem de trobar el model adient, encara hem de discutir la filosofia, encara no tenim un relat ni un argument per resoldre el tema.

Em preocupa la força amb què la filosofia de la nova cultura de l’aigua ha penetrat a la nostra societat. Tinc el debat i les batalles sobre el sistema elèctric al cap i em sembla veure la mateixa discussió. Es diu que la política de l’aigua no s’ha de basar només en una política de demanda deixant que l’usuari en faci un ús indiscriminat. És evident. Com també ho és que ha de

ser una política de l’eficiència. Però és que garantir l’aigua, talment com l’electricitat, no està renyit amb l’estalvi. Són polítiques complementàries, mai substitutives. La política d’estalvi ha de tenir el principal factor en el preu i en els mecanismes estimuladors de l’estalvi. Una cosa és garantir la xarxa elèctrica i l’altra la política d’energies renovables i de foment de l’estalvi, són camins diferents i ambdós s’han de fer.

Ens hem deixat portar per aquesta ona de la cultura del no i del catastrofisme. No a xarxes elèctriques, no a xarxes d’aigua, no a xarxes de gas, no a carreteres, no a trens,... Sí a produir l’electricitat distribuïda des de cada casa, sí a proveir-se d’aigua individualment pel propi consum, sí a treballar menys,... Una música que sona molt bé i que convenç fàcilment molta gent.

Ja sabeu què en penso jo. Estem obligats a fer ús de les tecnologies disponibles avui, fent cas omís de les que són futuribles o que només són un grapat de fum.

Em nego a creure que podem avançar sense treballar molt. Em nego, per tant, a deixar-me portar per la cultura del no i per la nova cultura de l’aigua. Estic per l’estalvi, però també per la seguretat en el subministrament. Tant la generació distribuïda domèstica com la nova cultura de l’aigua són recursos que porten a l’estancament econòmic, al no-creixement. Són propostes filles de la filosofia del decreixement.

Els dies de més sequera, el riu Ter, al seu pas per Sarrià, no portava gens d’aigua. Foto Narcís Sastre

El Ter, riu avall Manel Cunill i Llenas

Aquest cabal mínim no és un caprici dels ecologistes o una dèria dels científics, sinó que la mateixa administració ho contempla i reconeix en la RESOLUCIÓ MAH/2465/2006, de 13 de juliol, per la qual es fa públic l’Acord del Govern de 4 de juliol de 2006, on s’aprova el Pla sectorial de cabals de manteniment de les conques internes de Catalunya (DOGC Núm.

4685 – 27.7.2006). Avui, i ja fa mesos, qui pateix restriccions importants són bona part dels rius i rieres de les conques internes de Catalunya, però especialment el Ter.

~

Des de fa temps es denuncia, amb encert, que al Ter no hi baixa la suficient aigua per garantir el cabal ecològic. És a dir, aquella quantitat d’aigua mínima per garantir la funcionalitat dels ecosistemes fluvials.

Vulnerar aquest factor bàsic del cicle de l’aigua és un error greu. Igual de greu que pensar que l’aigua d’un riu quan arriba al mar es “llença”, que no serveix per

a res. Amb aquesta idea no es tenen en compte els beneficis com ara l’efecte barrera que exerceix per impedir el pas a l’aigua salada o l’efecte de recàrrega dels aqüífers al llarg de tot el seu recorregut.

natura

Fa anys que el nostre Ter, el que passa a tocar de casa, contribueix generosament a subministrar aigua a una part de les comarques barcelonines. Una aportació no sempre prou agraïda i que fins i tot ha esdevingut un dret adquirit a criteri dels ciutadans metropolitans. Segurament aquesta donació hídrica no esdevindria polèmica si al riu hi baixés prou aigua al llarg de tot l’any.

73 PdS 64

~

natura

Hi haurà més aigua disponible per garantir els cabals de manteniment. Es tracta de reduir l’aigua del transvasament del Ter a Barcelona.

74 PdS 64

Per tant, qualsevol política hidràulica hauria d’aconseguir que els rius mantinguessin els cabals ecològics. Això vol dir que s’haurien d’ordenar o revisar els usos antròpics (reg, consum, serveis, indústria) de l’aigua dels sistemes fluvials per tal de garantir un cabal de manteniment o ecològic, fins i tot en temps de sequera.

Ara bé, caldrà determinar com s’han d’ordenar aquests usos. I això implicarà prendre decisions.

Bàsicament, s’haurien d’ampliar les mesures d’estalvi i ús eficient de l’aigua en els espais urbans.

Si les ciutats destinatàries de l’aigua del Ter redueixen el seu consum o bé la utilitzen amb eficiència, el primer beneficiat serà el mateix riu.

Per aquest objectiu s’ha de regular la utilització de les aigües pluvials a través de cisternes per usos com ara la jardineria urbana o d’altres. També s’han d’establir sistemes de reutilització de les aigües residuals dels habitatges, centres comercials, esportius o similars procedents de lavabos, bidets, aigüeres i equips de dutxa per la seva utilització en els mateixos edificis per aquells usos que no sigui necessari l’ús d’aigua apte per al consum humà.

Aquestes mesures s’haurien de realitzar, progressivament i indefugible, a les noves edificacions i a les ja existents. D’altra banda, es podrien promoure amb l’ajut econòmic i/o assessorament de les administracions responsables, així com de les empreses distribuïdores.

Si aconseguim que es faci un ús responsable de l’aigua i acordem que els cabals ecològics s’han de garantir, haurem fet un pas important i sòlid en l’objectiu d’una gestió sostenible de l’aigua.

Sarrianencs a l’Himàlaia Gerard Suñer i Estel Turbau Grup Muntanya Sarrià

És el somni de qualsevol alpinista, viatjar al país de les muntanyes, al cor de l’Himàlaia. I aquest any es fa realitat, finalment viatgem al Nepal.

~

La intenció no és obrir una nova via en un cim verge o aconseguir un dels 14 cims de més de 8.000 metres.

L’objectiu és tenir un primer contacte amb el món de les expedicions himalaienques, veure amb els nostres propis ulls com funciona la logística de les escalades i comprovar la magnitud de les altes muntanyes. Tota la preparació que comporta aquest viatge i les dificultats de l’ascensió són un aprenentatge essencial per a possibles reptes futurs.

L’equip és força nombrós, en total som 12 els que formem part del projecte. I a hores d’ara ja tenim gran part del viatge programat. Una vegada arribem a Kathmandú prendrem una avioneta fins a la ciutat de Lukhla. Després d’un llarg trèquing d’aproximació, de més de 10 dies, arribarem al Camp Base de la primera muntanya, el Mera Peak, de 6.476 metres d’alçada. Per assolir aquest cim establirem un Camp d’alçada on passarem una nit i l’endemà ens quedarà recórrer els 900 metres de desnivell fins al cim.

natura

Aquest viatge és el resultat de molts anys de preparació i d’un llarg temps practicant esports de muntanya: alpinisme, escalada, esquí de travessa, bicicleta, barrancs, etc. Representa, doncs, un pas més en la progressió lògica dels alpinistes de Sarrià que afrontem aquest viatge. Després de diferents ascensions a altes serralades del planeta, als Alps i als Andes, l’experiència adquirida ens permet plantejar-nos aquest nou repte: assolir cims de 6.000 i 7.000 metres a la serralada més alta del món.

75 PdS 64

Després d’escalar aquesta muntanya, 10 dels membres de l’equip iniciaran el trèquing de retorn a la ciutat de Kathmandú. Només dos dels alpinistes seguiran vall endins, amb un equip de sherpes més reduït, fins al Camp Base del segon pic que es pretén escalar: el Baruntse, de 7.129 metres. Aquest cim no presenta grans dificultats tècniques, però no es pot considerar fàcil. Per escalar-lo cal instal·lar dos campaments d’alçada (a 6.140 i a 6.600 metres) i una paret de gel molt a prop del cim afegeix dificultats a l’ascensió.

Si hi ha neu caiguda recentment la progressió serà més lenta i dificultosa, s’haurà d’obrir traça i l’ascensió serà de gran duresa. Com que la major part del recorregut fins al cim es fa per l’aresta de la muntanya, caldrà vigilar amb les cornises de neu que es poden trencar al passar un alpinista i provocar una caiguda amb resultats fatals. No hem d’oblidar que es tracta d’una ruta glacial, i es troba exposada a la caiguda d’allaus, seracs i esquerdes. Caldrà anar amb molt de compte. Creiem que el vent pot ser el factor determinant de l’aventura, perquè en una aresta pot impossibilitar l’escalada. Un dels factors més importants serà l’efecte de l’alçada, ja que al pujar disminueix l’oxigen de l’aire i això perjudica l’estat físic. Serà fonamental seguir un bon procés d’aclimatació, en el qual el cos generi progressivament més glòbuls vermells a la sang, i així millori el transport

d’oxigen i disminueixin els efectes de la hipòxia: mal de cap, mareig, nàusees, insomni, desgana, cansament, etc.

L’aventura ja fa mesos que ha començat amb la planificació, els entrenaments, les excursions cada cap de setmana, les sortides llampec cap als Alps, la consolidació de l’equip, les llistes de material, les reserves de vols i l’allotjament, les revisions mèdiques, etc. Ja pràcticament ho tenim aquí i ja ho comencem a somiar...

Marxem el proper mes de setembre, durant la temporada postmonsònica, que és quan hi ha més bona visibilitat. Des del cim de les muntanyes que volem escalar es poden veure les grans muntanyes del món: l’Everest, el Makalu, el Lothse, l’Amadablam, el Chamlang.

Durant els 35 anys de vida del Grup de Muntanya a Sarrià de Ter, nombroses persones han compartit excursions, ascensions i escalades, i cada una d’elles ha aportat el seu granet de sorra, oferint als altres petites nocions de tècnica, anècdotes, maneres d’entrenar-se o de fer front a les dificultats. L’experiència acumulada d’aquests esportistes, la motivació de l’entitat i el suport del poble han permès que en aquest moment nosaltres ens puguem plantejar un repte d’aquestes dimensions.

Oh! Paper

~

natura

Papereria i Ofimàtica

76 PdS 64

Complements i màquines d’oficina Material d’arxiu Material de dibuix Material d’escriptura i correcció Material d’informàtica Material escolar Papers i manipulats Articles i objectes de regal Llaminadures C/ Major de Sarrià, 159 • 17840 SARRIÀ DE TER Telèfon 609 32 02 31 • Fax 972 17 04 83 a/e: ohpaper@wanadoo.es

Seure a taula Francesc Ramió Vila

Vinga, tots a taula! Aquesta ha estat una de les exclamacions que tradicionalment s’han fet servir per reunir tota la família al voltant de la taula, per fer el ritus quotidià del menjar, que serveix per recarregar energies per poder mantenir el cos, perquè aquest pugui tenir el to en tot moment necessari per continuar vivint.

L’exclamació en general sempre era dita per una de les dones de la casa; això ja pràcticament és historia, la vida que portem avui fa que en el tarannà de cada dia poques vegades ens reunim tots a taula.

L’esmorzar ja pràcticament ha desaparegut com a àpat formal a les cases. Es fa un cafè ràpid i malament i se surt a l’escapada perquè sempre es fa tard. No en parlem del migdia, o mengem a la feina o al voltant de la feina, al col·legi o en una esgarrapada a qualsevol lloc o ràpid, sols, a casa. El ritme que portem no ens permet entretenir-nos a cuinar i fer una cuina acurada, sinó que generalment estirem de o bé dels cada dia mes introduïts menjars preparats o bé d’un ràpid plat de pasta.

El sopar ja és una altra història, aquí és campi qui pugui, dependent de l’hora d’arribada de cadascú a casa. Es prepara el sopar d‘entre les opcions que ens ofereix la nevera, que solen ser dietèticament i gastronòmicament terribles. En el millor dels casos mengem uns cuinats correctes, però tots de cara a la “tele” i en acabar no sabem el que hem menjat i amb qui hem menjat.

El ritus de seure a taula i fer un menjar correcte al dia és de vital importància, per una part l’únic àpat que podem controlar el que mengem, o algú pot dir què ha menjat en realitat el seu fill al col·legi?. S’haurà acabat el que s’ha servit? Haurà canviat el seu plat de macarrons pel plat de carn d’un altre? Haurà dissimulat i en realitat ha llençat la meitat del dinar? O algú ens pot dir amb quin oli eren fregides les croquetes que hem menjat, o com han cuinat i quins ingredients porta el menjar del “càtering” que se serveix a la nostra empresa?, etc.

bon oli i un bon vinagre del país. Tot això servit sense pressa, amb tranquil·litat, que creï un clima acollidor propici a la conversa, és el millor moment per explicar el que hem fet al llarg del dia i iniciar així un intercanvi que ens acosta uns als altres i crea aquell lligam de confiança que fa que sentim que no estem sols, que hi ha algú que s’interessa per les nostres coses.

Amb un ambient propici i amb una conversa informal és la manera que van sortint les coses d’una forma espontània, sabrem més coses dels seus estudis, de les seves relacions amb els companys, de les seves coses (totes importants per a ells i també per a nosaltres). Els nostres fills a la vegada sabran més aspectes de les nostres feines, de les nostres preocupacions, també de la nostra economia, dels nostres equilibris per arribar a tot allò que ens hem proposat, etc. Es així com de mica en mica anirem creant uns lligams, que els fills siguin conscients que els pares som algú que es preocupa per ells i no som només la seva font de finançament, i que els pares són persones capaces de parlar, jugar i riure amb els fills, no només cridar i renyar contínuament. I nosaltres també anirem veient que els fills són entitats independents amb els seus criteris i les seves idees, en fi que són persones .

Imagineu el que aconseguirem amb una mica d’esforç de cuinar i fer un àpat plegats, que a més de menjar millor, anem educat amb el que cal menjar, com hem de menjar. D’aquesta qüestió en parlarem un altre dia, però també anem fent una família, per una senzilla i sola raó, perquè som capaços, uns moments al dia, de viure els uns pels altres.

~

doncs bé, en l’equip, a més d’un especialista en dietètica, hi participava un gastrònom, el qual controlava que els plats fossin adaptats de la cuina tradicional casolana (ménagère, com diuen en francès) per anar educant el gust dels nens en la cuina del territori, i així anar conservant i transmetent un valor fonamental de la seva cultura. També, en relació als menjars d’empresa procurarem, dins de les nostres possibilitats, que millori tant en qualitat com que els menjars siguin més naturals,

La manera millor d’educar en el menjar, com en tot, és l’exemple. Per tant, un àpat diari de tota la família aplegada hauria de ser sagrat, tots al voltant de la taula, amb el televisor apagat i sense auriculars de musica ni auriculars de “ipod”, ni Mp3, els mòbils apagats, i amb un menú fet a casa, senzill però acabat de fer. Penseu en una bona sopa fumejant o un plat de verdura on es vegi, pel cim de les patates i del vapor que desprenen, la lluentor daurada del rajolí d’oli verge d’oliva, seguit d’un peix fregit ben ros o una carn a la planxa al punt amb una mica de pebre i una mica d’enciam ben fresc, acabat d’escórrer, amanit amb un

la cuina del xef

Acceptem que per les circumstàncies que sigui el dinar és així, malgrat que de mica en mica hem de procurar que millori, participant amb el col·legi en el control dels menús, en l’educació dels nens quant a normes dietètiques i, per què no, gastronòmiques. Fa anys vaig visitar una empresa a Elna, població al nord de Catalunya, prop de Perpinyà, que preparava els menjars de tots els col·legis del sud del Rosselló,

menús més lleugers i més adaptats al tipus de vida i feina que fem, i a l’hora de triar un restaurant i un menú per dinar hem de ser més selectius, no deixar-nos seduir pel que ens agrada sinó pel que ens convé. Us puc assegurar que en general els fregits guanyen per golejada a la verdura i cada cop menys a les amanides, sobretot si falta poc per posar-nos el banyador, després el consum de verd és monumental.

77 PdS 64

The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE LA FRASE DEL DIA: El clau que destaca sempre rep el cop de martell.

PROVERBI XINÉS Editorial Els polítics de la Capital, per entendrirnos el cor als qui vivim prop del riu, s’han inventat l’expressió “aigua de boca” quan de fet volen dir aigua de dutxa, de rentaplats, de cisterna de vàter o de fregar el terra: allò que sempre n’havíem dit “d’ús domèstic” Però ja se sap: nous temps, noves paraules; sostenibles, ecològiques i políticament correctes. No fos cas que perdessin algun vot.

Que n’hi ha que són més presoners dels vots que de les idees!.

Sam Enfot, Redactor en Cap.

que necessitem per a revitalitzar aquesta publicació? Sí o què?

Nolasc A. Gat, Becari.

Més publicitat És cada cop més difícil trobar un anunci que no ens parli de la defensa del medi ambient. Tant se val que es tracti d’un banc, d’un sabó rentaplats, d’una elèctrica o d’un cotxe. Tots s’apunten a la moda de ser més ecologistes que ningú. De vegades penso que es podrien ajuntar tots i formar el PESATS (Partit Ecologista i Solidari per l’Acció d’un Territori Sostenible).

Publicitat Cada cop proliferen més els anuncis de televisió que presenten els homes com uns veritables inútils: no sabem planxar un mocador, no sabem fer un ou ferrat, no sabem obrir la rentadora, etc.

Si no s’acaba aviat amb aquest assetjament injust, de les dues neurones que tenim, una la dedicarem a ple rendiment a crear el PAM (Partit per l’Alliberament del Mascle).

L’altra neurona, com de costum, seguirà pensant en el mateix de sempre.

Miquel Masclet, TSN, Sarrià del Mig.

~

news

Frases

78 PdS 64

A la passada campanya, un candidat en un míting va fer la següent pregunta: “¿Hi ha aquí entre nosaltres algú que no cregui que és bo per a Espanya, que és positiu per a Espanya, que és necessari per a Espanya que el proper dia 9 de març surtin els socialistes del govern d’Espanya? Sí o no?”

Un premi! Sí senyor! Fer una pregunta tan confusa que no té resposta o que qualsevol contestació sigui bona, es mereix un premi.

Amb el talent que ha demostrat, si ell ho vol el fitxem ara mateix per al TSN. ¿O hi ha algú que no pensi que no és gent així la

Parlamento i, en paraules pròpies, exigir als polítics un llenguatge planer i entenedor. Poc abans havia parlat de la “insaculación” referint-se a una forma de votació.

I és que el que val, val, i el que no, a presidir Parlaments.

Clara Clavell, TSN, C33.

Més sobre l’aigua Qualsevol dia plourà, potser quan això es publiqui ja ho haurà fet, i deixarem de parlar de l’aigua, però mentrestant no em direu que no és divertit. S’han inventat mil noms per no dir-ne transvasament. Doncs nosaltres, amb la voluntat de servei que ens caracteritza, en proposem uns quants més: transport de líquid, tragí d’H2O, xuclament, succió, circulació aqüífera, mudança del mullader, bellugament del recurs hídric o manlleu del riu, entre d’altres.

De res.

Càndid Riera, TSN, Terres de l’Ebre.

Veïns Els militars, sempre oberts ells als canvis i a la modernitat, s’han mostrat satisfets amb la designació de la nova ministra de Defensa. Algun d’ells ha fet un comentari gens despectiu, suposem, sobre la seva condició de dona, catalana i embarassada (la tropa, ja se sap), però en general estan encantats. Potser sí que algú hauria preferit Bono, però aquest estava cridat a més altes missions: la de presidir el

Victòria Milícia, TSN, Sergent(a).

Esports M’han parlat d’un nou esport. Uns homes vestits de cuir s’entaforen dins un cubicle ínfim amb quatre rodes i es llancen a més de 300 Km. per hora per una carretera plena de revolts. Es veu que guanya el qui no se la fot, li donen una copa i el ruixen de cava.

Hi ha esports que mai no acabarem de veure-li la punta.

Plàcid Lent, TSN, Circuit de Maxíndria Sostenibilitat Quan van aparèixer els biocombustibles, més d’un vam pensar que era una bona solució: una font d’energia alternativa, que no ens feia dependre d’unes reserves que s’esgoten, i sostenible perquè es podia produir. Però els grans magnats de l’agricultura hi van veure un camí per fer negoci, disparant els preus d’un producte que també serveix per a l’alimentació. I ara resulta que als qui fem servir biodièsel ens acabaran fent sentir culpables de la fam al món.

Al final resultarà, com diu un meu amic, que sempre es compleix la teoria de Ramíres: te tires por donde te tires...

Lluís Eòlic, TSN, Sarrià del Mig. La reivindicació Ja comença a fer-nos una mica de mandra, però no ens cansarem de demanar que treguin la gallina del pont.

Que ja ens podria escoltar algú, que ja són molts anys, eh?