Parlem de Sarrià 100

sumari

AJUNTAMENT Les obres de millora d’espais i equipaments Jornades de la dona treballadora Vídeo: “Fragments de vida” Els 100 anys de Concepció Vidal ENTITATS. Esplai PL Carnestoltes Gegants 100 Alba Sayols, monitora de gimnàstica de “Dones més que mai” CULTURA. Biblioteca. Presentació llibre “La dinàmica de les pedres” VI Revetlla de Sant Jordi La Cooperativa. Activitats a la Cooperativa Llibres. “Un món desajustat” d’Amin Maalouf “Les Generacions Espontànies” de Mar Bosch Any 2018. Any Fabra ESPAI 2.0 Les històries, l’ham de les xarxes socials Parlem de Sarrià 100 . Les portades QUADERN D'APUNTS L'ENTREVISTA . Anita Albarracín Muñoz Àngel García Narcía Fajula i Aulet OPINIÓ. PSC. Municipals 2019 PDdeCAT Plataforma Prou. La indústria a Sarria de Ter DOSSIER D’HISTÒRIA. Les cases de pagès ESPAI ESCOLAR. Escola Montserrat. XVI Jornades de la dona Jocs Florals a l’escola Montserrat sant Jordi 2018 Confetti. Anem a la Granja SALUT. Deshabituació tabàquica ESPORTS. UES Club Gimnàstica Sarrià de Ter Club Bàsquet Sarrià de Ter THE SARRIÀ NEWS

4 9 11 13 14 16 17 18 22 23 24 26 27 28 36 37 43 44 48 54 56 57 58 59 64 66 72 74 77 82 84 87

parlemDESARRIÀ

Consell de Redacció: Josep Brugada, Joaquim Carreras, Roger Casero, Àngel Garcia, Quim Llunell, Assumpció Vila, Eva Martínez, Josep M. Sansalvador, Isabel Vidal.

Correcció lingüista: Toni Ruscalleda Agraïments: Ajuntament de Sarrià de Ter Han col·laborat: Narcís Fajula, Lourdes Gelada, Míriam Pascual, Família Rodríguez, Esplai PL, Txell Pla, Amics dels Gegants, Dones més que mai, Anna Sala, Presen Serrano, Jordi Costa, Plataforma Prou, Jordi Duch, Comissió Escola Montserrat, Montse Asencio, Aïda Masdemont, Mònica Garcia, Tamara Serrano, Neus Aguilar, Xavi Rodríguez, Club Gimnàstica Sarrià, Sergi de la Torre i Gerard Quesada Portada: Aquarel·la de Quim Corominas, commemoració n.100. 2018 Disseny i maquetació: Mercè Soler Impressió: Impremta Pagès Subscripció anual: 10 euros Tiratge: 1.500 exemplars. e-mail: parlemdesarria@gmail.com Dipòsit Legal: GI-255-94 - ISSN 1139/9732 La revista l’edita el grup G.E.R.D.S. de TER (Grup editor de la revista de Sarrià de Ter, Consell de Redacció) amb el suport i financiació de l’Ajuntament de Sarrià de Ter.

El consell de redacció de Parlem de Sarrià no es responsabilitza necessàriament de les opinions signades.

LA REvISTA jA éS A INTERNET: www.parlemdesarria.org Facebook: ParlemdeSarrià. GERDS DE TER Per llegir les revistes sense descarregar: www.issuu.com/parlemdesarriadeter

AGRAïM LA COL·LABORACIÓ DE LES ENTITATS COMERCIALS

Per publicitat podeu contactar amb:

josep.brugada@gmail.com

B

EDITORIAL

HEM FET ELS 100!

envolgudes i benvolguts sarrianencs, apreciats lectors d’arreu. La revista Parlem de Sarrià que teniu a les mans i que el consell de redacció té el goig de presentar-vos, assoleix hores d’ara el número 100. Us la presentem amb una original portada que ens ha dissenyat l’artista sarrianenc, establert a Girona, Quim Coromines. Des d’aquest editorial volem agrair a en Quim la seva deferència envers els seus orígens artístics i la seva vinculació amb Sarrià. Així, doncs, el magazine per excel·lència de tot Sarrià de Ter és Parlem de Sarrià. Han estat quasi vint-i-quatre anys de feina periodística, de recerca històrica, de divulgació històrica i d’informació local referida en tota la seva extensió al poble de Sarrià de Ter. Amb la col·laboració de l’Ajuntament de Sarrià, amb la participació de nombroses firmes i també amb la inestimable col·laboració de les cases comercials les quals s’han anunciat en les nostres pàgines, hem pogut assolir aquesta fita. Des d’aquesta pàgina volem donar les gràcies a tots els anunciants i col·laboradors.

Hem fet els 100!, com diríem en termes dels afeccionats a la muntanya. Comptat i debatut han estat un grapat d’anys que ens han portat a elaborar els annals periodístics i històrics d’una població plural que desenvolupa activitats socials, educatives, culturals i esportives absolutament plurals. La revista s’ha fet ressò de totes elles, activitats de tota mena, que la gent del nostre poble ha desenvolupat en aquests quinze anys d’història. En aquest període, doncs, -com a tot el país- han passat coses i la revista Parlem de Sarrià ha intentat -amb els seus mitjans- reflectir també tota mena d’esdeveniments.

En aquest número 100 que les lectores i els lectors teniu a les mans i que podreu llegir tranquil·lament a casa vostra, hi trobareu diverses entrevistes d’interès de personatges de la vida social i esportiva de Sarrià. Informacions municipals vàries, la commemoració d’una fita de país, L’Any Fabra 2018, i altres articles variats -que com us dèiem- segueixen reflectint les nombroses activitats d’un poble que malda tothora per la seva singularitat i per perfilar cada dia de cada dia la seva personalitat. Així, doncs, amb feina i amb esforç i mercès a la col·laboració i la bona disposició de molta gent, Parlem de Sarrià ha fet el cim. Per acabar ens agradaria destacar que les coses, una revista no es fa sola, ens cal en tot moment la col·laboració de les lectores i els lectors i sobretot la dels socis i sòcies que durant aquests anys, amb el pagament de la seva quota, ens han ajudat a tirar endavant la publicació. Per encarar, doncs, els números de Parlem de Sarrià que han de venir ens agradaria comptar amb més sòcies i socis subscriptors. Amb la il·lusió posada en el futur i amb la idea que tenim de millorar encara més la nostra i vostra publicació, ens agradaria comptar molt més amb escrits i anècdotes de tants conciutadans de Sarrià i per què no, per tal d’esdevenir més plurals, ens agradaria comptar més amb cartes al Director per tal que la revista accentuï més i millor el seu esperit crític positiu.

En nom de tot l’equip de redacció de Parlem de Sarrià us volem donar les gràcies per la vostra fidelitat. Fins la propera! n

pDS_3

AJUNTAMENT

LES OBRES DE MILLORA D’ESPAIS I EQUIPAMENTS A SARRIÀ AGAFEN EMPENTA Narcís Fajula i Aulet, alcalde de Sarrià de Ter

Aquest inici d’any ha estat intens pel que fa a l’inici d’obres llargament esperades en diferents indrets i equipaments del municipi. Si bé és cert que perquè una obra es pugui executar, cal prèviament tot un seguit de tràmits i procediments, que van més enllà de la immediatesa en la que tots voldríem que s’iniciessin els treballs. Aquestes gestions, tot i que sovint s’escapen a la voluntat política i tècnica d'execució dels projectes, val a dir que també són les que garanteixen que aquestes es portin a terme amb garanties de seguretat, transparència i qualitat.

A

4_pds

Obres adeqüació del Centre Parroquial.

Fotos: Ajuntament de Sarrià de Ter

ixí doncs, al llarg d’aquests primers mesos de l’any, s’han iniciat les obres de la primera fase del projecte de reforma i adequació del Centre Cultural i Parroquial Mossèn Domingo Casanelles ubicat a Sarrià de Dalt. Aquest projecte forma part del compromís municipal d’executar els projectes més votats en el procés participatiu del 2016, en el qual els veïns i veïnes de Sarrià de Ter van poder decidir quins projectes volien prioritzar per un import de 200.000 € Aquesta primera fase del projecte se centra a la planta baixa ocupada actualment pel bar, vestíbul, lavabos de públic i escala, així com l'enderroc de l'amfiteatre de la sala del teatre.

Per poder arribar a aquesta primera fase de l'obra, un cop adjudicada l’empresa constructora, en els propers dies s’iniciaran les obres d’instal·lació d’una coberta a la grada central del Camp d’Esports de La Rasa. Servirà per aixopluc davant les inclemències meteorològiques.

El cost total serà de 13.087,54 €.

Aquesta serà la darrera de les millores que s’han estat fent les darreres setmanes a la instal·lació esportiva i que han inclòs la substitu-

AJUNTAMENT

Obres al pavelló municipal. Fotos: Ajuntament Sarrià de Ter

ció de diferents elements trencats pel mal ús, la millora i protecció de la tanca perimetral, el canvi de diferents taulons de la grada, la creació d’una zona de nou magatzem per les entitats esportives i la reparació d’algunes zones de gespa malmesa.

Hem fet tot una sèrie de passes, que han provocat la demora en el temps de l'inici de la mateixa. La contractació d'un equip redactor, el primer estudi de programació, i posteriorment el projecte bàsic del total de l’obra i l’executiu de la primera fase. El cost d’aquest tres projectes, indispensables per poder fer l’obra, és de 78,902 €.

Una vegada acabada aquesta fase estaran acabats l'accés a l'edifici, la nova escala, el vestíbul principal amb el nou bar, els nous lavabos i una nova sala més petita que la principal, ja que aquesta última serà objecte d'una altra fase. També s'haurà construït un nou forjat pla a la zona ocupada per l'actual amfiteatre, així com noves obertures a la façana amb fusteria a la zona afec-

tada per les obres.

Es preveu finalitzar aquesta primera fase de reforma en un termini d’uns set mesos aproximadament, i amb un cost d’obra de 391.284 €, dels quals 91.284€ són fons propis del pressupost municipal del 2018, 200.000 € són de l’adjudicació dels pressupostos participatius del 2016 i 100.000 € de subvencions de la Diputació.

Per un altre costat, també estan a punt de finalitzar les obres previstes en el Projecte de Remodelació del Passeig del Riu que va des dels carrers Pallach i Riu a Sarrià de Baix, i que es van iniciar en el mes de gener d’enguany. El darrer projecte de rehabilitació del passeig del Riu és de l’any 90 i en l’actualitat, tot i ser una zona agradable pel passeig, el cert és que tenia poc ús social i malauradament, massa sovint era objecte d’actes poc cívics.

Amb aquesta actuació, es pretén potenciar aquesta zona com un espai de convivència i activitats tant esportives com d’ús d’oci per a famílies i infants, fent-lo més amable i dotant-lo de zones diferenciades per a diferents activitats. En aquest sentit, el nou espai comptarà amb un carril de bicicletes amb aparcaments inclosos, una zona de pícnic equipat amb mobiliari urbà de taules i una font, i un altre d’activitats infantils on s’aprofitaran els jocs ja existents, tot plegat separat per uns monticles d’una alçada d’un metre i un desnivell que permeti un correcte manteniment, coberts d’herba que no

pds_5

AJUNTAMENT

Nova pista municipal a Sarrià de Dalt i ampliació platja de la piscina. Fotos: Ajuntament Sarrià de Ter.

requerirà rec. A més a més, tant al principi del passeig, com en el seu final, s’hi plantaran zones d’arbustos i plantes de flor, que comptaran, aquests sí, amb un sistema de rec.

La zona d’actuació d’aquest projecte és de 4.229 m2, dels 6.127 que fa tot el sector del passeig, amb un cost total de 43.686 €, dels quals a través del Consorci del Ter, s’ha obtingut un ajut de 3.800€ per la part del projecte que té a veure amb l’accessibilitat. L’obra l’està realitzant la Fundació Ramon Noguera.

L’altre gran projecte que s’ha portat a terme i que ha estat llargament esperat són les obres d’ampliació que es van iniciar a finals de febrer. Han consistit en l’ampliació de la zona de platja de la Piscina Municipal de Sarrià de Ter. Després d’estudiar diferents propostes, es va decidir optar a fer l’ampliació cap al costat sud, és a dir, ocupant els espais de l’actual pista poliesportiva.

Aquesta ha quedat coberta totalment per gespa artificial d’alta gamma i diferents elements d’ombra i relax. La nova tanca perimetral de la piscina és limítrof amb el Parc de La Cooperativa. El cost total de l’obra ha estat de

6_pds

98.730,03 € amb IVA inclòs.

Aprofitant les obres s’ha adequat un dels vestidors per a la utilització per persones amb mobilitat reduïda i s’ha instal·lat un elevador hidràulic d’accés a l’aigua. D’aquesta forma les persones amb dificultat de moviment podran també gaudir plenament de la instal·lació. El cost de l’elevador ha estat de 3.476 € amb IVA inclòs.

També s’ha adquirit un nou aparell de Netejafons automàtic que permetrà fer les tasques de neteja de la piscina de forma més eficaç i eficient, garantint una millor qualitat de l’aigua tot i l’increment de banyistes que s’ha assolit els darreres estius, i el previst amb l’ampliació de la zona de platja. El cost de l’aparell és de 8.886,24 € amb IVA inclòs.

Tot plegat ha finalitzat a finals de maig, pel que s’ha pogut començar la temporada de bany tal i com estava previst.

Per acabar, també ens alegrem del recent inici de les obres del Pavelló Municipal d’Esports, que consistiran en una nova zona de vestidors amb un vestidor d'àrbitres i dos vestidors d’equip més, necessaris per desenvolupar els diversos esports que es duen a terme al Pavelló. Ara hi haurà 4 vestidors grans. Un tema que també es resol amb aquestes millores serà l'accessibilitat per a persones amb mobilitat reduïda o l’accés amb cotxets, tant als vestidors, com a la pista des dels vestidors i la grada, i a la grada directament des de l’exterior. Aquesta mateixa rampa d’accés exterior serà una nova sortida d’emergència des de la grada. També es construeix una escala interior que connectarà les tres alçades: vestidors, pista i grada.

Aquí hi haurà situat un elevador homologat per a persones amb mobilitat reduïda. Es modificarà la zona dels despatxos i magatzems per les entitats, que se situaran al mateix passadís però més al fons.

També es faran les tasques d'impermeabilització del sostre pla per treure les entrades d'aigua que havien provocat inundacions els darrers mesos. Per últim, s’adequarà la façana que dona a la plaça dels Gegants, que a partir d’ara serà la nova entrada principal del pavelló.

L'obra va sortir a licitació amb un preu de 153.999,99 € amb IVA inclòs, però per tal de cobrir el cost de totes les millores a la façana i de l’elevador homologat per a persones amb mobilitat reduïda, l’Ajuntament ha hagut d’ampliar el cost en 24.937,55 € i el valor final de l’obra ha estat de 178.937,54 €.

Amb aquesta inversió es donarà per finalitzat el pavelló, la construcció del qual es va iniciar ara fa 10 anys. Tanmateix amb aquesta obra es dona resposta a una de les propostes sorgides al procés participatiu dut a terme al municipi.n

AJUNTAMENT

Narcís Fajula i Aulet, alcalde de Sarrià de Ter

Instal·lació de la tanca de seguretat al C. Gelida. riera de Can Gilana.

Reparació de la vorera de la Ctra. de Sarrià de Dalt.

Inici d’obres d’ampliació i millora de la piscina municipal.

Primera fase de la nova pista polivalent de Sarrià de Dalt.

Tasques de poda i manteniment dels arbres de la carretera de Sarrià de Dalt.

Inici de les obres de remodelació del passeig. del Riu.

pds_7

AJUNTAMENT

Es repara part de la grada del camp d'esports. S'han substituït els travessers en mal estat per uns de nous.

Es col·loca un mirall per millorar la circulació i visibilitat entre el c. Paulí Torras i c. Xuncla

Inici de les obres del Centre Cultural i Parroquial de Sarrià de Ter.

8_pds

Neteja de la llera de la riera Guilana.

Tram piscina municipal

AJUNTAMENT

Grup de nens que varen visitar el planetari de Polaris. Foto: Ajuntament Sarrìà de ter

JORNADES DE LA DONA TREBALLADORA Lourdes Gelada i Astor 1ª Tinent Alcalde. Regidora d’Ensenyament i Igualtat

El 25 de març de 1911 es va incendiar la fàbrica de camises Shirtwaist de Nova York, un total de 123 dones i 23 homes van morir. La majoria eren joves immigrants que tenien entre 14 i 23 anys.

S

egons l’informe dels bombers, una burilla mal apagada va provocar l’incendi. Els treballadors no van poder sortir perquè els responsables de la fàbrica havien tancat totes les portes de sortida. Això era habitual per evitar robatoris. Va ser el desastre industrial pitjor de la ciutat i va introduir normes de seguretat i salut laboral als EUA. El 1975 l’assemblea de l’ONU va institucionalitzar oficialment el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona. Amb l’objectiu, que avui encara continua vigent, de lluitar en pro la igualtat, la justícia, la pau i el desenvolupament.

Segons l’ONU: “El Dia Internacional de la Dona es refereix a les dones corrents com a artífexs de la història i enfonsa les seves arrels en la lluita plurisecular de la dona per participar en la societat en condicions d’igualtat amb l’home”.

Els estereotips sexistes que semblen que estan caducats encara estan presents d’una manera molt subtil en

la vida quotidiana dels joves i els condiciona. Encara hi ha actituds que s’accepten a les parelles, com la gelosia, la dependència, la protecció o la possessió, i això provoca la desigualtat entre dones i homes.

L’any passat, de les 15.081 denúncies per violència de gènere que van rebre els Mossos d’Esquadra, 416 van ser noies joves. Les noves tecnolo-

Presentacio del llibre “Vive la felicidad transformando tu mente” d’Eloy Martin.

Foto: Ajuntament Sarrìà de ter

pds_9

AJUNTAMENT

Demostració de la unitat canina de la policia municipal de l’Ajuntament de Salt.

Foto: Ajuntament Sarrìà de ter

gies estan visibilitzant comportaments que abans també hi eren i es constata que encara continuen.

Encara es repeteixen rols que poden desembocar en violència. Hem de continuar treballant i mantenir-nos en alerta.

Des de l’Àrea de la Dona de l’Ajuntament de Sarrià de Ter es reivindica el paper de la Dona en tots els àmbits i aposta per continuar treballant en la igualtat d’ambdós sexes.

Un dels treballs que porta a terme l’àrea per reivindicar el paper

i la igualtat de la Dona són les Jornades de la Dona treballadora.

De l’1 a l’11 de març es van portar a terme les Jornades de la Dona Treballadora a Sarrià de Ter. Es van portar a terme una varietat de tallers i activitats: taller de defensa personal femenina en col·laboració amb Oswald Gym, taller de textures 3D a càrrec de Talismà, taller “Valora’t PNL” a càrrec de Eloy Martín, berenar organitzat per les Dones més que Mai, projecció del vídeo “Fragments de vides”, caminada popular i l’exposició de l’Escola Montserrat i amb la novetat enguany del concert “Youngirl Talent” a la sala del centre cívic.

Aquest concert format per dones sarrianenques i de poblacions properes va demostrar el seu talent musical, és a dir, el potencial de dones que tenim a Sarrià.

Us animo a continuar treballant per la Dona i amb la Dona, reivindicant el seu paper en tots els àmbits de la vida. n

DE PAPER, FERRALLA I METALL AMB SERVEI DE CONTENIDORS

MAGATZEM I OFICINA Avda. de França, 155-157 - 17841 SARRIÀ DE TER Tel. i Fax 972 17 15 57 10_pds

AJUNTAMENT

VÍDEO: “FRAGMENTS DE VIDA” Miriam Pascual Realitzadora de l’audiovisual “Fragments de vides”

S

Anna Verdaguer, Assumpcio Grimal, Joana Rosdevall

Fragments de vides neix de la necessitat de recordar i escoltar les històries i batalles de les nostres àvies. La necessitat d’enregistra-les per donar continuïtat a la tradició oral i fer que no caiguin en l’oblit i puguin ser manipulades.

Fragments de vides neix de la necessitat de fer palesa la lluita feminista i la senzilla definició que les dones som persones i com a tal, formem part de la història per més que se’ns vulgui excloure.

i bé la història és escrita per homes i per a homes, i les dones són invisibilitzades com si no forméssim part de la història, Fragments de vides dona veu a cinc dones que expliquen la seva història més recent. Ens expliquen com Sarrià de Ter va deixar el paisatge agrícola per un cada cop més industrialitzat. Un canvi acompanyat per la desigualtat salarial, les humiliacions per part de l’educació i l'església i per aquest motiu, les dones reprenen novament la consciència de gènere.

Posant noms a aquestes veus comencem per la dona més longeva.

Anna Verdaguer Dorca, coneguda al poble com Nita Mera (cognom del seu marit). Nascuda el 1912 és filla de família humil. Per tant, una dona a qui la infantesa i l'adolescència ja condicionaven el món laboral. Treballant enmig de fàbriques va començar a participar a les xerrades que es produïen a les sortides de les fàbriques des d’on s’exigia un salari

digne i jornades laborals més humanes. Però quan va esclatar la Guerra Civil tot va canviar i el seu compromís social va consolidar-se. Mentre militava al partit comunista va ser l’encarregada de dur personalitats importants en autocar (com per exemple el xofer de Carrillo) a camps de concentració a Perpinyà. Un cop acabada aquesta missió, l’Anna va ser traslladada a una “escola” situada a la frontera de França amb Bèlgica. Una estada on escassejaven l’aigua i el menjar. De fet, l’Anna em diu que és una escola, però era més aviat una presó. Després de 8 mesos allà, se li va oferir l’opció de tornar a Espanya o anar al camp de concentració d’Argelès sur Mer. No en va tenir cap dubte, cap al camp de concentració. La seva vida es mereix un documental sencer, però de moment parem aquí.

Malgrat que la Constança Muñoz va néixer a Lorca (Almeria) podríem dir que és de Sarrià de tota la vida. El seu pare ja li mostrava certa repres-

pds_11

AJUNTAMENT

Maria Melgarejo, Constància Muñoz

sió per la seva condició de “nena” i era ella qui havia d’anar a buscar aigua al pou, cada dia. Millor ella que no pas el seu germà, no fos cas que un “nen” hagués de fer-ho. Treballadora incansable i imparable alhora, també es va fer càrrec del seu marit que estava delicat de salut. Quedar-se vídua als anys 80 va ser dur però també ens confessa que ho continua essent en el segle XXI. La Maria Melgarejo coneixia Sarrià de Ter perquè passava pel poble quan anava cap a França, recorda que era un poble que feia molta pudor. La Maria va viure molts anys a París i va notar un notable canvi econòmic i cultural quan va arribar a Sarrià. Aquí va treballar de “dona de la neteja” a casa d’una important dona burgesa i rica anomenada Irene Rigau, qui després de treballar-hi més de 20 anys, evidentment sense estar-ne assegurada, la va acomiadar sense cap tipus de remordiment.

Assumpció Grimal i Joana Rosdevall nascudes a Sarrià i amigues des de la infantesa. L’Assumpció té molt present com l'església ha fet molt mal a les dones i com s’hi ha sentit humiliada. També va ser molt critica-

12_pds

da al poble per ser la primera dona que vestia amb pantalons. Treballadora des de ben joveneta recorda com treballava a la Cooperativa l’Amistat. Aquí, el seu superior li va confessar que la faria encarregada perquè ella li sortia molt més barata.

Treballava incansablement com a encarregada però cotitzava com a dependenta i així també la van jubilar. Amb una pensió mínima ens explica com des del grup Dones més que mai, que va cofundar juntament amb la Joana van lluitar per tenir unes pensions dignes sol·licitant-ho al Parlament. Un fracàs ja que com bé diu “el Parlament té una paperera molt grossa”. Des de Dones més que mai han intentant cobrir totes les necessitats que la dona pot tenir. així doncs, podem dir que gràcies a elles, la solidaritat es va instal·lar al poble.

Joana Rosdevall esperava tenir 16 anys per poder treballar a la fàbrica Torras Hostench i poder alliberar la seva mare del treball per poder tenir-la a casa quan ella arribes de treballar. Si en l’actualitat la dona s’allibera treballant, abans la dona s’alliberava quan podia deixar de treballar. Amb molta consciència proletària la Joana ens explica com

veia les dones que eren explotades a la fàbrica i que treballaven com boges per poder guanyar uns miserables cèntims de més. La Joana va ser la primera dona que va formar part de la Junta de Veïns del nostre poble. La Joana també ens explica com va arribar a veure la lluita de l’Anna Verdaguer un cop ja acabada la guerra i instal·lada de nou a Sarrià. La va conèixer després que el seu marit Paco Mera va faltar ja que ella quedava amagada rera el seu home, la Joana ens explica molt bé com l’Anna va ser una gran dona, feminista, comunista, contrabandista, supervivent i treballadora. Tot això alhora que també criava i tirava endavant els seus 3 fills.

Ser dona no és fàcil. Ser dona migrada tampoc ho és. Si a més, es suma el factor de classe baixa, la vida esdevé un dia a dia de lluita constant.

Les dones no estem al marge de la història, ni tan sols del present però si volem ser considerades persones en un futur pròxim cal potenciar la veu de les nostres mares i de les nostres àvies per saber que el nostre crit s’escolta arreu. Destruïm el sistema patriarcal amb la nostra millor arma, la solidaritat! n

AJUNTAMENT

ELS 100 ANYS DE CONCEPCIÓ VIDAL Família Rodríguez Vidal

La nostra mare, Concepció Vidal, veïna de Sarrià, coneguda com a Conxita o Sra. Conxita, el desembre passat va fer 100 anys.

Nascuda a Rupià, on passà la infantesa fins als 10 anys, després passà la joventut entre Aiguaviva i Girona, on estudiava.

P

Emili Rodríguez, Roger Torrent, Conxita Vidal, Imma Oliveras, Josep Rodríguez i Narcís Fajula, Foto; Ajuntament de Sarrià de Ter

er casualitats de la vida va conèixer el nostre pare a Sarrià, el dia 4 de febrer de l’any 1940 quan inauguraven el Pont de l’Aigua. Es casaren a Aiguaviva i varen anar a viure a Galícia, d’on era el nostre pare. Allí hi va néixer el nostre germà Emilín, però de seguida van tornar cap aquí.

Enyorava la seva terra.

El nostre pare, com a mestre, va poder demanar plaça al més a prop possible de Girona. I com són les

coses, el gener de l’any 1944 el nostre pare pren possessió com a mestre de Sarrià. Des de llavors hi ha viscut sempre. Aquí vam néixer els altres quatre germans.

Des del principi, la mare es va involucrar en la vida social del poble.

Sempre mostrant-se molt voluntariosa i participativa. Mai ha tingut un no en prendre part i ajudar en tot.

Actualment, tot i la seva edat i malgrat les seves dificultats visuals i auditives, es pot mantenir amb ella

qualsevol conversa, sigui de la tipologia que sigui. No cal dir que està al dia de la política actual i pren part als debats familiars. També de les noves tecnologies. Sovint quan vol saber alguna cosa més et diu: “Busca-ho a Internet”.

I és clar, està al corrent i pendent de la nostra vida familiar, de nosaltres, dels seus 13 néts i dels 12 besnéts.

Estem molt contents que hagi sigut i sigui d’aquesta manera. Ens ha impregnat a tots nosaltres. n

EMPRESA CONSTRUCTORA Av. de França, 43 - 17481 Sant Julià de Ramis - Tel. 972 17 01 41 - Fax 972 17 25 15 - Mòbil 608 130 207 batcor@corominas.info - www.corominas.info

pds_13

ENTITATS [esplai PL

Esplai PL COLÒNIES DE SETMANA SANTA

Les colònies de Setmana Santa de l’Esplai PL han estat unes colònies apassionants i frenètiques, plenes d’activitats, jocs i moments que, de ben segur, seran recordats pels 42 participants que hi van assistir.

E

Activitat a la casa de colònies de Sta Eugènia d’Agullana

l grup de petits es va trobar amb indis i cowboys després d’haver-se instal·lat, que després de diverses disputes van adonar-se que és millor remar junts que enfrontats.

Els mitjans, per la seva banda, es van trobar amb una gran bateria de jocs i activitats que els deixaven baldats a les nits. En total, tres dies i

dues nits de diversió combinats amb valors com els respecte i la responsabilitat, treballats amb els serveis per la convivència que tothom fa, sigui petit, gran o monitor.

L’estada ha estat un èxit, i tant participants com monitors la valoren molt positivament i estan orgullosos del desenvolupament de les colònies. La casa, Santa Eugènia d’A-

cal flequer

FLECA-PASTISSERIA 14_pds

Des de 1896

gullana, a prop de la Jonquera, tenia diversos espais interiors per aprofitar amb jocs més estàtics, però també hi havia exteriors per jugar a jocs de córrer. Un equilibri que els participants van agrair, ja que trencava qualsevol mostra de monotonia. L’equip de monitors no només va ser prou ampli per garantir el funcionament de les colònies sense

• TORTELLS • BUNYOLS • COQUES

Obert cada dia Av. de França, 21 - Sarrià de Ter Botiga: 972 173 412 Oficines: 972 594 283 info@calflequer.com

ENTITATS [Esplai PL

problemes, sinó que també permetia tenir multitud d’activitats simultàniament, i aquestes activitats van ser ordenades amb cura i dedicació per gestionar el cansament i les ganes de córrer a parts iguals.

Després de les colònies, tant monitors com participants ja tenen ganes de les següents.

RUTA Aquest any, per Setmana Santa, el grup de joves hem passat 3 dies de ruta. El primer dia vam pujar a Olot en autobús, i després de creuar la ciutat, passar per la fageda d’en Jordà i per Santa Pau, vam pujar a Santa Maria de Finestres on vam fer nit. El segon dia vam caminar fins a Rocacorba i, finalment, el tercer dia vam arribar a Sant Gregori, on ens esperaven les famílies per poder reposar els peus, amb una parada primer per refrescar-nos a les gorgues de Canet d’Adri.

Després de tres dies de caminar, riure, xerrar i compartir espais i moments molt especials, vam tornar a casa cansats, però amb les ganes revitalitzades i contents d’haver acabat la primera ruta dels participants.

Ruta per la Garrotxa per Setmana Santa

NOVETATS Després de molts anys sense activitat, estem molt contents de comunicar-vos que l’any que ve tornarem a fer esplai els dissabtes a la tarda.

Estigueu pendents de les nostres xarxes socials, perquè hi anirà apareixent tota la informació! I si teniu tantes ganes com nosaltres d’esplai de dissabtes a la tarda, podeu contactar amb nosaltres i fer-nos saber que hi estaríeu interessats! n

PÀRQUING.NET NETEJA DE PÀRQUINGS Josep Chacón Sánchez c/ Llosas, 54 - 17840 Sarrià de Ter - Tel. 972 17 20 47 mòbil 696 99 21 30

www.parquingnet.cat

pds_15

ENTITATS [carnestoltes

CARNESTOLTES 2018 Txell Pla 3ª tinent d’alcalde. Regidora de Festes, Joventut i Lleure

A

Comparsa “qui és qui”, el tradicional joc de taula.

Els Llamp-ats, disfressats de cuiners.

S’arriats, amb un pot de fer crispetes

El passat 10 de febrer, el Rei Carnestoltes va tornar a treure el nas per Sarrià de Ter. Al voltant de les quatre de la tarda ja va aparèixer prop del Centre Cívic de la Cooperativa on l’esperaven els Amics dels Gegants per acompanyar-lo al llarg de tota la rua, que va tenir lloc per tots els barris de Sarrià de Ter: Sarrià de Dalt, Pla de l’Horta, Pla de Vinyers, la Rasa i Sarrià de Baix.

quest any va anar acompanyat de set comparses i de molta altra gent que a nivell individual va voler-lo acompanyar durant tot el recorregut. Les set comparses eren: “Qui és qui”, que anaven disfressats del tradicional joc de taula; “Unicorn girls”, que anaven disfressats d’unicorns i els acompanyava un remolc decorat amb els colors de l’arc de Sant Martí; “S’arriats”, que anaven acompanyats d’una carrossa on hi havia un pot de crispetes i una màquina per fer-ne durant la rua; els seus components anaven disfressats de pots de crispetes; “Llamp-ats”, que aquest any anaven disfressats de cuiners i portaven una carrossa que era un restaurant on varen estar cuinant entrepans durant tota la rua; “Sarritrempats”, que anaven de peces de lego; “Las cotorras de Pau Vila”, que anaven disfressats de lloros i portaven una carrossa que simulava la selva; i “La Patrulla dels Socs”, que anaven disfressats dels personatges de la pel·lícula “Buscant a Nemo” i els acompanyava un remolc que simulava un fons marí.

Durant el recorregut es varen fer dues parades: una a la plaça de l’Iglú i l’altra davant l’Ajuntament, on les diferents comparses varen poder fer l’exhibició del seu ball estrella. I que un cop arribats al pavelló, lloc on finalitza la rua, el varen poder tornar a exhibir.

Allà, el Rei Carnestoltes va fer el seu pregó i se’l va coronar alcalde del poble durant una setmana, que és el temps que dura el Carnaval.

Un cop fet l’acte del pregó i les exhibicions de balls, es va donar el detall a totes les comparses assistents i finalment hi va haver l’espectacle infantil a càrrec de “Toni Vives i companyia”, que varen amenitzar la festa durant la tardavespre.

El bar va anar a càrrec dels pares i mares de 6è de l’Escola Montserrat, que varen donar beguda i fer entrepans durant tota la festa. Tots els diners que es varen poder recaptar varen destinar-se a pagar el viatge de final de curs d’aquests alumnes.

Finalment, el DJ Tarlà va acabar d’amenitzar la festa posant música per a totes les edats. n

ENTITATS [gegants

GEGANTS, 100 Amics dels Gegants de Sarrià de Ter gegantsarria@gmail.com

E

n Baldiri i la Carmeta, els gegants vells, passegen pel carrer Major a primers dels noranta: avui resideixen en el marc incomparable de la biblioteca Emília Xargay, un espai digne de la grandària de tan alts personatges. La primera imatgeria festiva del poble, la primera parella de gegants sarrianencs que va desfilar per aquests carrers fa companyia a la cultura majúscula, als llibres, als diaris, a les revistes, als discos i films que hi tenim a disposició. A finals de 2017, a inciativa de la regidoria cultural de l’ajuntament, va semblar una destinació favorable per a l’estada de les nostres entran-

Res millor que un parell de fotografies per afegirnos a la celebració del número 100 de Parlem de Sarrià, una revista que vivim com a pròpia i a la qual agraïm la gentilesa d’obrir-nos les pàgines per posar-nos en contacte amb tots vosaltres.

yables figures. Protegits de les inclemències i de la pols dels magatzems, en un ambient òptim, la cultura popular ara queda més pròxima que mai. Aneu-los a veure!

L’altra foto és de família: la faràndula al complet. Als gegants vells s’hi afegeixen la Maria i en Cinto, en Quimet, els capgrossos de la primera generació i tots els nous que han anat augmentant la corrua de personatges al llarg de més de vint-i-cinc anys. Vol ser una síntesi de tants anys de trobades, de cercaviles, de festes majors, d’aplecs i de balls, molts d’ells narrats i reflectits a les pàgines de la publicació que avui tenim als dits. Gegants, gegan-

tons, figures de cartró que volem que segueixin vives i siguin part important de les celebracions festives del poble, de la comarca i del país.

Aquest estiu, per la festa major, tornarem a veure ballar aquest gegants i d’altres que ens vindran a veure.

Abans hauran sortit per moltes altres trobades i aplecs, acompanyats per la música dels grallers i timbalers.

Cent números de revista i més de vint-i-cinc anys de gegants són dues fites que, d’una manera o altra, han anat agafades de la mà i han fet servei -pensem que molt bon servei- al conjunt de la població. És moment, doncs, de donar l’enhorabona i desitjar que sigui per molts anys més. n

pds_17

ENTITATS [alba sayols

ALBA SAYOLS, MONITORA DE GIMNÀSTICA DE “DONES MÉS QUE MAI” Junta de “Dones més que mai”

L

Gimnàstica al pavelló municipal a càrrec de la monitora Alba Sayols. Fotos: Dones més que mai

El dia de la inauguració del Centre Cívic La Cooperativa, un grup de dones del poble de Sarrià de Dalt van comentar a l’alcalde que tenien ganes de formar part activa del Centre Cívic. Aquestes dones hi havien treballat quan era La Cooperativa i coneixien el valor que tenia el local per fer cohesió al poble i perquè les dones es relacionessin entre elles, en una època en què les dones sortien poc de casa, gairebé només per anar a comprar.

18_pds

APUNT HISTÒRIC

a finalitat de l’associació és, entre d’altres, la d’agrupar les dones per fer caliu, donar-los suport i perquè facin alguna activitat fora de casa, sobretot això és molt important per a les que es quedarien soles tancades a casa.

A partir del gener 1999 aquest grup de dones es va anar trobant i va anar eixamplant el grup i va anar decidint quines activitats es farien en base a les seves inquietuds. Es van iniciar les activitats el gener amb alguna xerrada feta per algun professional.

El dia 22/11/2001 se signa l’acta fundacional de l’associació “Dones més que mai”, després de fer els estatuts i constituir l’associació,

amb el suport de l’Institut Català de la Dona.

L’associació ha portat a terme diferents activitats: manualitats, pintura, gimnàstica, taller i passejada de ratafia, xerrades sobre salut, cosir, sortides familiars, sortides culturals, col·laboracions amb les activitats del poble...

Una de les activitats que més gent mou i que es va mantenint al llarg dels anys amb un bon caliu, és la gimnàstica. Es va iniciar amb dos grups, un de matí i l’altre de tarda, el mes de març de 1999.

Tot seguit farem un canvi d’impressions amb la monitora Alba Sayols, ja que fa molts anys que és monitora del nostre grup.

Va començar a fer de monitora al

ENTITATS [alba sayols

curs de gimnàstica de l’associació “Dones més que mai” el curs 20042005.

El grup considera que un valor molt important de l’Alba és que va innovant i variant els exercicis, essent les classes profitoses i divertides (exercicis, estiraments, ball, jocs...), que ho fa amè i sempre amb actitud molt positiva, aconseguint que la gimnàstica no es faci rutinària i que sigui un grup compacte

CANVI D’IMPRESSIONS AMB ALBA SAYOLS Què et va motivar de petita a dedicar-te a la gimnàstica i l’esport?

Vaig començar molt aviat, des de petita sempre he sigut molt moguda i he estat fent alguna activitat o altra. Vaig començar a fer gimnàstica artística a Sant Narcís durant molts anys i sempre he fet moltes activitats: voleibol, atletisme, ball...

Vaig fer gimnàstica com a monitora professional a les escoles quan encara no es demanava la titulació d’INEF: a les Dominiques, Vilablareix, Aiguaviva.

Quan a les escoles van començar a demanar la titulació d’INEF, em vaig quedar embarassada de la meva filla, i llavors vaig pensar que ja ho havia fet molts anys, que m’agradava molt, però que en aquell moment no em podia treure la titulació; vaig fer una aturada i llavors vaig començar a fer de monitora de gimnàstica artística amb una titulació de la Federació, al cap d’uns anys, quan necessitava un canvi d’aires, vaig començar amb la rítmica.

Després, amb la gimnàstica rítmica vaig venir a Sarrià. També havia portat a Girona grups de manteniment per adults sans durant molt anys, amb qui vaig tenir molt bona relació; era un grup com el vostre, ens trobàvem, fèiem sortides.

Els grups de gimnàstica porta això, trobades per menjar, fer sortides,...

Ja feia molts anys que portava grups de manteniment per gent gran, per això quan m’ho van proposar aquí a Sarrià per començar amb les Dones més que mai, m’hi vaig apuntar de seguida.

Ja havies combinat fer gimnàstica amb mainada i gent gran?

Sí, des de sempre ho he combinat tot, he fet el mateix que fins ara, des dels més petits, als de mitjana edat i gent més gran.

Què t’ha costat més, la mainada o els grans, hi has trobat diferència?

No hi ha tanta diferència, el treball amb els petits i els més grans és força igual: treball de coordinació, psicomotricitat, jocs. Es necessita per treballar la lateralitat, la coordinació, l’agilitat, destresa de la mà, les distàncies: mà-ull,...

Però no hi ha molta diferència? Els petits tenen molta agilitat El treball que es fa és similar perquè els petits ho necessiten per conèixer el seu cos.

Amb els grans s’ha de treballar per fer recuperació i per no perdre capacitats, ja que en fer-se gran es va perdent l’equilibri, coordinació,...

Amb els petits es treballa per conèixer el cos i per anar-se situant i amb els grans per mantenir- se i recuperar. El grup que és més dife-

rent és el del mig, és més “canyero”, més fort.

Fas molta varietat d’exercicis, vigiles molt què necessita el nostre cos; fas uns exercicis bàsics, però després fas molta varietat, tens una guia?

Hi ha una base d’exercicis que els necessiteu sempre: l’escalfament, que el fem des que ens coneixem. És necessari que hi hagi uns exercicis que ja coneixeu, perquè no cal que estigueu tan pendents de com els ensenyo i ja els sabeu fer bé, i així coneixeu fins a quin punt el podeu fer; sabeu fins on arribeu al llarg del temps i com s’evoluciona, un mateix ho veu. Alguna vegada he pensat de canviar-lo, però crec que no val la pena, perquè veus una evolució tu mateixa. De vegades és positiva o de vegades aquesta evolució amb l’edat és negativa, però l’exercici serveix per treballar-ho, és una pròpia valoració i serveix d’incentiu per anar-hi treballant.

Quan s’ha fet l’aturada de l’estiu, tothom comenta que ha notat que en no fer els exercicis, al setembre no s’arriba a on s’arribava al juny.

Ens sorprèn que tens els exercicis molt controlats, ja que veiem que amb els exercicis que fem durant el curs recuperem capacitats que havíem perdut.

Aquest és l’exercici repetitiu. Intento separar; tenim tres dies, un dia fem

pds_19

ENTITATS [alba sayols

exercici més distès: fem l’escalfament i ballem i els altres dos dies intento que treballem grups corporals diferents: un dia treballes més cames i l’altre dia més braços i la part superior. Això és fa per no carregar la musculatura; la musculatura necessita un descans després de treballar-la i quan som més grans, més temps necessitem per recuperar el cos, per això intentem dimecres fer la part superior i divendres la inferior. Això no vol dir que no treballis també l’altra part, però sí que l’exercici més fort està enfocat a una part i l’altra descansa.

El joc és important perquè ens distreu i ens dona una agilitat que no es troba amb l’exercici repetitiu.

La gimnàstica molt repetitiva és avorrida. De vegades vens a gimnàstica de mal humor o afeixugat per problemes i en surts molt bé, serveix de teràpia.

Sí, és veritat, quan fas exercici no penses en els problemes.

Hi ha gent que li va bé el grup de matí perquè així la gimnàstica l’activa per afrontar el dia.

Sí, hi ha gent que necessita activarse al matí amb la gimnàstica i que al vespre ja està molt cansada i no podria venir i en canvi hi ha qui li va més bé fer-ho al vespre, perquè la gimnàstica la relaxa.

I els exercicis que vas variant, com ho fas perquè no siguin repetitius?

Tinc un esquema del que faig cada dia per tenir-ne la referència, això també permet que pugui improvisar en un moment donat, però tenint en compte el que s’ha fet. Si a algú li fes mal una part del cos pensant que va ser degut a un exercici (per sort no sol passar) tinc la referència de quina part del cos s’ha treballat i així es pot revisar.

Intento que hi hagi varietat: un dia treballem amb aparells, l’altre sense. De vegades són els mateixos exercicis però en postures diferents

20_pds

o amb aparells o sense.

Per mi mateixa també m’ agrada variar, tots els exercicis són de base igual, però vaig buscant informació, em vaig formant i documentant.

A la gent li agrada venir a gimnàstica perquè s’ho passa bé, a part del treball físic que fan. Hi ha gent amb algun problema físic, que ja saben que no recuperaran, però que fan els exercicis des del banc i fan el que poden, perquè estan millor aquí que a casa.

I tan, la gent que ve és perquè en té ganes, potser no pot fer l’estirament complet, però ja té prou idea per fer l’exercici adaptat a les seves limitacions i jo ho reviso. Potser no és el que toca perquè no pot, però es mou i això ja és important, no cal dir-li res més, jo ho corregeixo si veig que dintre les seves possibilitats pot fer-ho millor sense perjudicar-li. De vegades no es pot fer un exercici dret, llavors es pot fer assegut.

Alba, veiem que tens la capacitat que tothom s’hi senti bé, que no fas sentir mai malament a ningú De vegades pateixo per les que veig que potser farien més, però veig que elles ja fan pel seu compte més exercicis.

Deus acabar molt cansada, perquè fas tot els exercicis. És que m’agrada, a mi em va bé, penso que d’alguna manera això és el meu despertar, començo el dia movent-me, a mi em va bé, aquesta feina m’agrada molt.

Amb els anys hem fet una evolució conjunta i ens hem anat coneixent.

La nostra associació fa l’activitat de gimnàstica des de fa dinou anys i tu hi estàs fent de monitora des d’en fa catorze. Amb aquests anys hem anat veien l’evolució del grup, nosaltres ens anem fent grans, però també hi ha gent que es va jubilant i va entrant a l’activitat.

Sí, i també s’ha incorporat gent més

jove per fer manteniment.

Els teus fills, com han viscut que et dediquis al món de l’esport?

Ells han viscut sempre a casa el món de l’esport. També s’hi dediquen perquè els hi agrada molt; perquè per molt que veiessin que ens agrada a nosaltres, si a ells no els hi hagués agradat no s’hi haurien dedicat, ja que és un món molt sacrificat.

Jo primer vaig treure’m el títol d’entrenadora nacional de gimnàstica artística per la Federació i després de rítmica.

Els meus fills, encara que no s’hi dediquin sempre, crec que és bo que s’hagin dedicat un temps a l’esport, ja que aporta uns valors que potser altres activitats no aporten.

Quins consells ens dónes per mantenirnos en bona forma física?

Anar venint a les classes i anar fent exercici, caminar. Moure’s quan es pot. Pujar i baixar escales quan hi ha ocasió. També és bo fer altres activitats que no siguin esportives com cosir... per mantenir-se actiu.

Quins consells donaries al jovent que s’hi vol dedicar?

Que els agradi, que siguin flexibles amb el tracte amb les persones i que estiguin a l’aguait de com duen a terme els exercicis.

Estar pendent de tothom, tenir en compte que tractes amb persones, veure com reaccionen amb els exercicis, amb tothom, però sobretot amb gent gran. S’ha de vigilar amb les articulacions, incontinències, l’esquena...

També cal estar atent al grup, de les seves necessitats i demandes per anar adaptant l’activitat.

Comenta l’Alba que és interessant puntualment fer treball en parella, és conscient que com més grans, més costa de fer perquè a la gent no els agrada gaire tocar a una altra persona, o perquè uns tenen més força que d’altres i fan massa

ENTITATS [alba sayols

pressió; però que va bé fer-ho de tant en tant, es propicien les relacions interpersonals. També va bé de tant en tant sortir de la nostra zona de confort per explorar els nostre límits, quan en el treball de parella un fa un moviment o pressió que a l’altre no li convé, doncs es comenta i així es fomenta la relació entre les persones del grup.

També es treballa el massatge amb la pilota, que és molt agradable.

Amb el temps anem veient els canvis en el grup i vaig adaptant els exercicis i els estiraments, per exemple ho veus amb els braços, que amb el temps ja no s’aixequen igual.

Sabem que ens va bé fer gimnàstica, quins exercicis ens van bé, però si no anem al grup, a casa no els fem És veritat que a casa costa molt de fer, falta voluntat, no trobes mai el moment, a casa sempre trobes coses a fer; anar a una activitat programada és la manera de fer els exercicis.

Ha sigut un problema per tu que siguem tanta colla al grup?

No, al principi tenia problema amb la veu, però amb el micròfon ja vaig bé.

Si fóssim menys podries personalitzar més amb la gent que té algun problema físic, però per mi no és cap problema, ja que em vaig adaptant al grup tal com és.

En activitats fora de la nostra associació, algú s’ha trobat alguna monitora que “renyava” a la gent que no feia algun exercici bé i et feia sentir malament i després deixes d’anar a l’activitat. Amb tu la gent se sent bé, per això hi ha tanta continuïtat.

Com ho fas per corregir a la gent que fa els exercicis malament?

Tenint una actitud de tranquil·litat, aviso en general; si veig algú que fa l’exercici de manera incorrecta, aviso en general perquè la persona no se senti malament. S’ha de trobar l’equilibri entre que la gent faci l’exercici bé, però si hi ha algú que no ho

fa bé, no deixar-lo en evidència. És la meva opció de treball, em sembla absurd cridar i renyar, vaig dissimuladament al costat de la persona i la toco suaument per corregir de manera que no es noti; i valoro si realment no fa l’exercici bé perquè no pot per algun problema físic o perquè no l’ha entès bé. I no fer comentaris que de vegades no tothom sent bé.

També intento parlar molt a poc a poc perquè se m’entengui bé i que amb el micròfon no se m’enganxin les paraules.

Com trampeges amb la gent que xerra molt?

Quant a la gent que xerra, puntualment ho deixo fer, trampejant sense que se sentin malament, però s’ha de vigilar, perquè si no, el xerrar va augmentant i s’agafa una dinàmica de parlar i distracció que entorpeix el treball. La música és una ajuda perquè no es xerri.

També hi ha la gent que fa trampes amb els jocs, però també riem i la qüestió és que la gent es mogui i faci els exercicis, ja són anys de fer l’activitat juntes i ens anem coneixent.

De vegades algú proposa un canvi, com ho afrontes?

Si algú proposa un canvi, sóc flexible, si veig que és raonat i hi ha una manera de fer-ho, doncs ho tinc en compte i ho vaig adaptant, pel que fa als exercicis o la posició a la sala. És curiós que la gent sempre es

posa al mateix lloc i no es canvia. És diferent si es preparés per una competició, llavors la disciplina hauria de ser més estricta.

L’Alba també comenta que es fa ball perquè es treballa per fer memòria i per coordinació, també perquè la música agrada.

Estàs bé amb nosaltres?

Jo estic encantada amb el grup, i tant! ja es veu perquè segueixo treballant amb vosaltres any rere any.

REFLEXIÓ DEDICADA A L’ALBA A aquestes alçades de la seva vida professional a Sarrià, gairebé tothom coneix l’Alba.

A nosaltres, l’associació “Dones més que mai”, ens toca fer-li un reconeixement i donar-li les gràcies per la seva eficaç trajectòria i constància envers nosaltres. El seu bon fer i encert a l’hora de la gimnàstica, ha fet que aquesta activitat hagi motivat a molta gent any rere any.

Són catorze anys que anem caminant juntes i ella ens ha ajudat a aconseguir una de les fites que ens havíem proposat quan vàrem començar.

Crec que tot el que es pot dir d’ella és bo. És una dona senzilla, bona persona, atenta i amable amb tothom, positiva, simpàtica,... tots aquests valors ens han ajudat a que la gent se senti motivada.

I que per molts anys puguem seguir fent l’activitat. n

pds_21

cultura BIBLIOTECA EMÍLIA XARGAY Anna Sala

19 d'abril PRESENTACIÓ DEL LLIBRE “LA DINÀMICA DE LES PEDRES” DE MARÇAL ARIMANY

El dijous 19 d'abril la biblioteca Emília Xargay va acollir la presentació del llibre de Marçal Arimany. Arimany, nascut a Girona i actualment veí de Sarrià de Ter, ha publicat contes al portal Paper de vidre i al recull Íncipit de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Per al públic infantil, ha escrit La Laura i els catasaures (Entrecomes, 2014).

L 22_pds

a dinàmica de les pedres, editat per Godall edicions, és la seva primera incursió al món de la literatura per adults. El llibre recull setze relats breus que, segons va explicar el mateix Marçal a ràdio Sarrià, «té un mateix denominador comú: parlar de la vida, de les conductes humanes i, al capdavall, de la recerca de la felicitat, inherent a tot ésser humà i que

sovint es dona de forma inconscient. Per tant, són personatges que s’enfronten a la vida i als seus problemes”.

La presentació que es va fer a la biblioteca va comptar amb la presència de l'autor, Marçal Arimany, l'editora de Godall Edicions, Matilde Martínez, i la participació de dues companyes del curs d'escriptura de l'Ateneu Barcelonès, on Arimany es

va iniciar en el món de l'escriptura.

Al final de l'acte es va obsequiar a tots als assistents amb una copa de vi de la DO Priorat, gentilesa del Centre Quim Soler, la literatura i el vi.

La dinàmica de les pedres ja el podreu trobar entre les prestatgeries de la biblioteca. I des de la biblioteca volem recomanar-vos-en especialment la seva lectura. n

CULTURA [biblioteca emilía xargay

20 d'abril VI REVETLLA DE SANT JORDI A LA BIBLIOTECA EMÍLIA XARGAY

L'any 2013, des del Servei de Biblioteques del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya va sorgir la idea de celebrar Sant Jordi a les biblioteques públiques catalanes i fer-ho no el dia de Sant Jordi sinó la vigília d'aquesta data tan assenyalada.

De manera que a les biblioteques del nostre territori vam instaurar i institucionalitzar celebrar la Revetlla de Sant Jordi talment com celebrem la Revetlla de Sant Joan o la de Sant Pere.

L

a biblioteca Emília Xargay des de bon principi va decidir acollir-se a aquesta iniciativa tan especial i que alhora ens semblava tan diferent del que s'havia anat fent fins al moment. Al llarg d'aquests 6 anys hem anat celebrant revetlles tan variades com diverses totes amb un mateix denominador comú: apropar la gent al llibre i a la lectura.

Aquest any vam voler dedicar la revetlla 2018 al Jazz. És per això que vam tenir com a convidats d'honor l'Aleix Cansell, piano; en Pau Cullell, clarinet i l'Oriol Tonietti, bateria i veu, integrants del grup R4 Jazz Trio.

R4 Jazz Trio és una proposta emergent creada a partir de l'entusiasme de tres joves de les comarques gironines. Utilitzant el jazz com a punt de partida, vol allunyar-se de la solemnitat que sovint envolta aquest tipus de formacions, oferintnos un espectacle polivalent i obert a tothom.

La revetlla va consistir en un concert del grup R4 Jazz Trio, a la palceta de la Biblioteca.

Foto: Anna Sala

El dia de la revetlla a la biblioteca ens van oferir un repertori variat de jazz i el llatí més característic de la seva formació per apropar els joves i no tan joves a aquest món a vegades tan desconegut com és el jazz.

Com a novetat i aprofitant el bon temps que feia, aquest any vam inaugurar un nou espai de concerts de la biblioteca, a la plaça que tenim al davant. D'aquesta manera vam poder gaudir de l'aire lliure, del bon temps i d'aquest bonic espai

que ens ofereix l'entorn de la biblioteca per a poder realitzar aquesta celebració tan especial.

Durant la revetlla vam poder degustar bunyols, coca i cava per a tots els assistents que es van apropar fins a la biblioteca a gaudir d'aquesta nit.

Us convido des d’aquí a apuntarvos aquesta data al vostre calendari per tal que l’any vinent ens acompanyeu a celebrar amb nosaltres aquesta festa del llibre i la lectura que és St. Jordi. n

pds_23

CULTURA [la cooperativa LA COOPERATIVA

ACTIVITATS A LA COOPERATIVA Presen Serrano Coordinadora del centre cívic La Cooperativa

Enguany, hem celebrat el 20è aniversari del centre cívic La Cooperativa. Les activitats que s’han portat a terme han estat la ponència de Xevi Verdaguer i l’exposició de Pep Admetlla i Pep Aymerich.

D

ivendres 19 de gener a les 19h, el psiconeuroimmunòleg Xevi Verdaguer va portar a terme la xerrada “Salut Emocional: les hormones sexuals i l’intestí tenen la clau”.

Amb un aforament de 210 persones, el professional va explicar com transformar la salut amb una alimentació saludable a través de la medicina integradora.

Xevi Verdaguer treballa els hàbits per gaudir d’una vida saludable amb una bona nutrició, esport i el son. Investiga el tractament de

24_pds

malalties mitjançant l’alimentació i analitzant l’origen d’aquesta.

Els assistents van gaudir de la ponència i alhora van adquirir els nous coneixements que va exposar el ponent.

Dijous 25 de gener a les 20h, es va inaugurar l’exposició “Work in Progress” dels artistes Pep Admetlla i Pep Aymerich.

Una exposició inaugurada pel vicepresident de la Diputació, Il·lm.

Sr. Albert Piñeira, diputat de cultura de la Diputació de Girona, la consellera del Consell Comarcal, la Sra M.

Mercè Roca, la regidora del centre cívic La Cooperativa, Lourdes Gelada, i l’alcalde de Sarrià de Ter, el Sr. Narcís Fajula.

L’exposició presentava les obres consagrades d’ambdós artistes, on quedava reflectida la seva trajectòria artística. L’exposició es va portar a terme amb la col·laboració de les Bernades de Salt, del seu director Robert Fàbregas.

En aquesta trajectòria de 20 anys, el centre cívic ha evolucionat en tots els aspectes, a nivell de cursos i tallers, conferències i exposi-

CULTURA [la cooperativa

Exposició Work in progress de Pep Admetlla i Pep Aymerich a la sala de la Cooperativa.

Fotos: Centre Cívic Cooperativa.

cions. Any rere any, s’ha treballat per avançar camí cap a la quantitat i diversitat d’activitats per arribar al major nombre d’usuaris possibles que puguin gaudir i trobar el seu espai dintre de l’àmbit de formació, lleure i arts aplicades, cuina, informàtica i salut. O els més petits amb els tallers de Legos, cuina infantil, scrap, ceràmica o idiomes (anglès i francès).

Però a on s’ha posat més èmfasi és a la qualitat, treballant amb pro-

fessionals qualificats amb ponents mediàtics i amb exposicions amb artistes d’obra consagrada.

Tot l’esforç per millorar la qualitat, la varietat ha anat sumant aquests anys i ens ha donat el resultat en el que es troba actualment el centre cívic, a un nivell com un referent dintre del seu àmbit.

S’ha iniciat un nou projecte a la sala d’exposicions del centre cívic, on es potenciaran exposicions d’Art Contemporani. La programació que-

darà dividida en dos apartats; un primer apartat abarcarà de setembre a desembre i on exposaran dos artistes amb obra consagrada. Al setembre exposarà l’artista Sebi Subirós i al novembre l’artista Pere Bellès El segon apartat abarcarà de gener a juny, on exposaran artistes emergents.

De gener a juny la sala acollirà les obres dels artistes sarrianencs Edgar Massegú, Tonyi Alcázar i també exposarà Marta Pascual. n

pds_25

CULTURA [llibres LLIBRES

“UN MÓN DESAJUSTAT”

Amin Maalouf Àngel Garcia

Ara que s’han intensificat les hostilitats entre Israel i Palestina (han deixat mai d’estar-ho en els darrers setanta anys?), m’ha semblat oportú rellegir aquest esplèndid llibre publicat al 2009 del sempre esplèndid Amin Maalouf. En aquesta ocasió, com apunta el títol, repassa els desajustos del món actual, especialment entre el món arabomusulmà i el món occidental.

“E

l triomf del capitalisme l'ha precipitat a la pitjor crisi de la seva història; el final de l'equilibri del terror ha fet néixer un món obsedit pel terror; i la desfeta d'un sistema soviètic altament repressiu i antidemocràtic ha fet recular el debat democràtic arreu del planeta”. (pàg.19).

L'autor planteja que amb la caiguda del mur de Berlín, comença el declivi de les ideologies i que són substituïdes pel debat identitari (ètnic i/o religiós).

En el segon capítol, que s'allarga prop d'un centenar de pàgines i que de fet suposa el gruix del llibre, Maalouf repassa la història d'això que anomenem el Pròxim Orient amb l'ascens al poder a Egipte de Gamal Abdel Nasser cap a l'any 1950, i que va suposar l'esperat cabdill del panarabisme com abans ho havia estat Kemal Atatürk. Una interessant i aclaridora lliçó d'història que

26_pds

permet entendre o intuir, després de la seva fulgurant caiguda arran de l'anomenada “guerra dels sis dies”, l'actual desolació dels països àrabs orfes d'un liderat clar.

El paper de l’autor com a libanès assentat a França des de fa prop de quaranta anys, el fa un bon coneixedor del fenomen de l'emigració, aspecte sobre el que també reflexiona a bastament en el llibre.

“Sovint oblidem que un immigrant és en primer lloc un emigrat.

No es tracta d'un simple matís de vocabulari, la persona és realment doble, i viu veient-se com a tal. Pertany a dues societats diferents i no té el mateix estatus en una i en l'altra.” (Pàg. 236) Cita una anècdota interessant: una jove d'origen algerià a Amsterdam, es presenta a l'ajuntament amb un projecte important, una mena de club per a les dones immigrants del seu barri. La rep la responsable, que se l'escolta, en pren

nota i li demana que torni passats uns dies per saber si l'ajuntament la podrà ajudar. Quan hi torna, li diuen que sentint-ho molt, el projecte no es podrà dur a terme. “Hem consultat l'imam del seu barri i ens ha dit que no era una bona idea. Ho sentim molt!” L'autor continua. “De seguida em ve al cap una pregunta innocent: si una jove europea hagués presentat un projecte qualsevol, haurien deixat la decisió en mans del capellà del barri?”

Maalouf diu: “El futur no està escrit enlloc. Som nosaltres els qui l’hem d’escriure, els que l’hem de pensar i construir.”

Interessants i punyents com sempre les reflexions d’aquest gran escriptor que és autor de diverses novel·les i assaigs, que va guanyar el Premi Internacional Terenci Moix l’any 2004, fou investit doctor Honoris Causa per la Universitat Rovira i Virgili i va rebre el premi Príncep d’Astúries l’any 2010. n

CULTURA [llibres

“LES GENERACIONS ESPONTÀNIES” Eva MartínezI Escobosa

Mar Bosch

La Mar Bosch Oliveras va néixer a Girona l’any 1981. És llicenciada en Filosofia amb l’especialitat en Periodisme Cultural a la Universitat de Girona.

É

s molt coneguda d’ençà que va guanyar el Premi Just Manuel Casero de l’any 2012 amb la novel·la Bedlam, darrere les hores càlides.

L’any 2015 va publicar el llibre 1001 curiositats de Girona i el Gironès.

A partir del setembre de l’any 2015 porta el primer club de lectura de Vilablareix, comptant amb la participació d’autors locals.

I el juny de l’any 2016 va publicar el llibre Les generacions espontànies, que va ser guardonat com a Premi Setè Cel de Salt l’octubre de l’any 2017. El llibre ens narra la vida i les experiències de l’Eva Botet. La protagonista fa un temps que està a l’atur i ha tingut diverses feines precàries.

Comença amb el monòleg interior de l’Eva Botet i amb els entrebancs que li sorgeixen durant la preparació de l’entrevista.

El dia de l’entrevista es troba que l’entrevistador és el mateix director general d’una empresa dedicada al transport. Durant l’entrevista l’Eva Botet descriu tota la seva trajectòria laboral amb tota mena de detalls. Ha treballat de biòloga, maquilladora tanatopràctica, detectiu privada i mestra substituta de primària en el sector públic i privat. És una persona curiosa i somniadora que ha tingut diverses

professions i s’ha hagut de reinventar per poder subsistir a la vida.

L’Eva Botet s’expressa amb molta espontaneïtat i sinceritat durant tota l’entrevista i és la persona seleccionada pel lloc de treball.

Tot i que el llibre es va editar fa dos anys, continua estant d’actualitat. El passat 8 de març d’enguany, en motiu de la Dona treballadora, vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la presentació del llibre al local social de Quart. L’acte va ser presentat per la Rosa Rosell, la regidora de cultura de l’Ajuntament de Quart, i el llibre el va presentar la Lourdes Cirera de la Llibreria Empúries, juntament amb l’autora. És un llibre molt vital i entretingut, amb molt bon sentit de l’humor, irònic, molt descriptiu, ràpid de llegir i que et captiva per la intriga fins a l’última plana. El lector pot experimentar una gran empatia per la protagonista principal del llibre, que provoca una complicitat i una simpatia.

Les generacions espontànies el recomano tant a joves com a adults que ja porten un temps en la recerca de feina i que pot ser una font de motivació i al públic en general.

La meva enhorabona a l’autora, que ha sabut reflectir amb humor i ironia un tema tan dur i present avui en dia com la recerca de feina en diferents generacions. n

pds_27

CULTURA

ANY 2018 ANY FABRA

El mestre a l’Institut d’Estudis Catalans

Aquest any s’acompleixen 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i Poch, el més il·lustre i important lingüista del nostre país. Sobre la seva persona i la seva obra sempre em venen al cap aquelles paraules que li va dedicar Josep Pla, en un dels seus Homenots: “Fabra, ha estat el català més important del nostre temps perquè és l’únic ciutadà d’aquest país, en aquesta època, que, havent-se proposat d’obtenir una determinada finalitat pública i general, ho aconseguí d’una manera explícita i indiscutible. En aquest sentit no hi ha ningú més que s’hi pugui comparar.”1 Josep Brugada i Gutiérrez-Rave, filòleg

ELS PRIMERS ANYS...

P

ompeu Fabra va néixer el 20 de febrer de 1868 a la vila de Gràcia a Barcelona. Era fill d’una família de deu germans, alguns dels quals malauradament – com assenyala Josep Miracle- “no arribaren ni a caminar”. En Peius va ser el darrer dels germans precedit

de dues germanes, la Carolina i l’Anna.2 L’any 1874 va començar a freqüentar una escola de condicions materials molt precària i ben sòrdida fins que va començar el segon ensenyament en una acadèmia que regentava el seu cunyat. En aquesta època mostrarà una gran perícia per les matemàtiques i un gran interès per l’aprenentatge dels idiomes. Es

diu que Fabra, des de molt jovenet tal vegada a setze anys- va sentir una gran atracció per l’aprenentatge dels idiomes, de manera que se n’anava al port de Barcelona a parar l’orella a fi i efecte de poder escoltar en directe persones que parlaven anglès, francès o italià.

L’any 1883, mentre Fabra escrivia una carta als seus nebots, que

1 PLA, Josep, Homenots, primera sèrie, Obra Completa, Vol. 11, pàg.63, Edicions Destino, Barcelona, 1980.

2 MIRACLE, Josep, Pompeu Fabra, (biografia), pàg. 68, Editorial Aymà, Barcelona, 1968.

28_pds

CULTURA [any 2018, any Fabra

eren a Camprodon, després d’escriure el prescriptiu formulisme en llengua castellana Queridos sobrinos, es queda per uns moments parat i es pregunta ¿per què sobrinos si són els meus ‘nebots’? Fabra s’adona aleshores de l’artificialitat amb la qual es veu obligat a escriure, de manera que torna a començar la carta, per segona vegada, i el segon cop ho intenta en català. Aquesta anècdota és en definitiva el que va despertar la consciència lingüística del jove Peius quan comptava només amb dotze o tretze anys. Per aquella època, la gent escrivia en castellà i barrejava la paraula baf per comptes de ‘vaho’, o pullagueres per ‘ejes de las puertas’ o trempado, per ‘trempat’... Fabra creu que escriure a nivell familiar una missiva en una llengua diferent a la que hom parla quotidianament és quelcom antinatural i és per això que comença des de ben jovenet a interessar-se profundament per les qüestions lingüístiques, “Va ser en havent passat pel sotrac íntim de la realitat de les coses quan Pompeu Fabra es va adonar del trist paper que feia el català –la seva llengua nativa-, reduït a ser només instrument de les converses familiars.”3, i per això, el seu pare –al qual sempre mostrà un gran afecte i fidelitat- li busca per casa els vells diccionaris de Pere Labèrnia i la gramàtica del català (en castellà de Bofarull-Blanch). Revisant aquests textos Pompeu Fabra s’adona de l’anarquia, de l’absurditat d’algunes regles ortogràfiques i de la disparitat de criteris que imperen en una i altra obra, a més que reflectien unes expressions que no pertanyien ja a la llengua catalana viva que ell sentia pels carrers. Enllà d’això, observa que hom pronunciava, papé, tinté, anà, vení i en canvi ell veu que els textos impresos ortografiaven, paper, tinter, anar o venir, acabats amb erra muda. El que llegeix en aquestes dues obres no el convenç

3 Op. cit & supra, Miracle, pàg.109.

4 Op.cit. & supra. Pàg. 114.

de cap manera i més, bo i observant, que en el seu entorn tothom parlava d’una manera agramatical. Com assenyala –el biògraf de Fabra- Josep Miracle, campava arreu “una omnímoda facultat d’escriure el català.”4 Res més cert. En la consciència del jove Peius calia cercar les solucions més adients per a escriure, caixa i no cacha, empatx per empach, o com grafiar mig, mitx, mitj... o maig, matx...’pel matx cada dia un ratx..?, ditxa, desitj, lloch, o tingud i altres semblants misèries.

Caricatura de Pompeu Fabra

LA VOCACIÓ DE FILÒLEG Mentre desenvolupa els seus estudis secundaris amb gran notorietat, Fabra es dedica a fer classes particulars. A pesar de la seva vocació filològica, Pompeu Fabra, el curs 1884-1885, aconsellat pel seu cunyat Bartomeu Galí, ingressa a la Facultat de Ciències de la Universitat on l’any 1890 va acabar la carrera d’enginyer químic. Sembla que Peius va escollir la carrera d’enginyer químic perquè l’altra alternativa que era enginyeria mecànica la trobava massa bruta.

Sigui com sigui, acaba la carrera d’enginyer químic l’any 1890. L’any de la primera exposició universal de Barcelona 1888 va morir el seu pare, al qual Pompeu sempre havia tingut un gran respecte i s’havia deixat portar pels seus raonables consells.

EL NUCLI INTEL·LECTUAL DE “L’AVENS” L’any 1889 Pompeu Fabra va entrar en contacte amb el nucli intel·lectual de joves de L’Avens, els quals van caracteritzar-se per la seva voluntat de ‘ser moderns’ i ‘modernistes’ en qüestions culturals. Els joves de “L’Avenç” amb inquietuds culturals, de

Pompeu Fabra jove

fet el que pretenien era superar culturalment el que havien promocionat la generació d’homes de “La Renaixença”. Aquest grup de joves, a través dels seus manifestos programàtics, pretenien ‘modernitzar’ la cultura catalana i apropar-la encara més a Europa. Fabra, doncs, entrà en contacte amb ells i els va convèncer d’impulsar també una campanya de reforma lingüística per a la llengua catalana. Amb una sèrie de conferències al Centre Excursionista de Catalunya, Fabra i els joves inquiets de “L’Avens”, impulsaren una campanya lingüística de tal manera que per començar a donar exemple, es va normalitzar el nom de la revista, la llibreria i l’editorial que el grup promocionava i van ser coneguts com el grup de “L’Avenç”. Fabra havia aconseguit normalitzar ja l’ús de la ç.

pds_29

CULTURA [any 2018, any Fabra

Josep Miracle i Pompeu Fabra

Amb el recolzament i la comprensió dels joves del grup, Pompeu Fabra va publicar l’any 1891 el Ensayo de gramática del catalán moderno, obra que -escrita en castellà- assentaria les bases de la reforma que el jove mestre congriava des de feia uns anys.

NORMALITZACIÓ I NORMATIVITZACIÓ DE LA LLENGUA L’any 1892, Pompeu Fabra escrivia regularment a les pàgines de la revista modernista “L’Avenç” uns articles intitulats “La reforma lingüística”, textos que mica en mica van tenir un ressò positiu entre els escriptors i usuaris de la llengua pròpia de Catalunya. Calia, però, seguir fent més passes, de manera que ja tenia consciència en aquella època que calia oferir a la llengua catalana, no només una ‘normalització’ sinó també una ‘normativització’, o sigui dotar la llengua d’unes eines que fossin útils per a tota la ciutadania; pel cap baix una gramàtica i un diccionari per tal que tothom emprés les paraules amb escaiença i escrivís al dictat de les mateixes normes. Mentrestant, el jove enginyer no descurava la seva passió per les tasques filològiques, de manera que entre alguna traducció i alguns estudis sobre la fonètica del català anava avançant en els seus projec-

tes per al redreçament de la llengua. Al 1898 dirigeix, a més, la revista també ‘modernista’ i progressista «Catalònia». A la tipografia de “L’Avenç” publica una important Contribució a la gramàtica de la llengua catalana.

En el canvi de segle, Mestre Fabra esdevé president de L’Ateneu Barcelonès, que per aquella època era un dels cenacles importants de la vida política i cultural de la ciutat. Com sigui, però, que per aquest temps s’havia de guanyar la vida amb la carrera que havia fet, la d’enginyer químic, resulta que va guanyar unes oposicions a la càtedra d’Enginyers Químics de Bilbao, de manera que va haver de traslladar-se a viure a aquella ciutat basca. A més, aquell any 1902, s’havia casat amb Dolors Mestre i Climent. Durant els anys que la família Fabra va residir a Bilbao –uns deu anys- hi van néixer les seves tres filles, la Carola, la Teresa i la Dolors.

ELS ANYS DE BILBAO Mentre el Mestre és a Bilbao manté una constant correspondència amb amics i intel·lectuals que havia deixat a Catalunya i amb el temps lliure que li deixava la càtedra de química de la Universitat Basca, Fabra seguia investigant i escrivint qüestions relacionades amb la llengua catalana, a més de presidir el Centre Català de Bilbao. Mentre visqué al País Basc, Fabra va mantenir algunes relacions intel·lectuals amb Miguel de Unamuno. L’any 1906 tingué lloc a Barcelona un esdeveniment cultural de primer ordre per al reconeixement de la llengua catalana, el Ir. Congrés Internacional de la llengua catalana, i Fabra, que es desplaçà a Barcelona,

hi va intervenir amb una ponència sobre Quëstions d’ortografia catalana, que es publicarien ulteriorment.5 La seva intervenció al Congrés Internacional havien fet de Fabra, «l’home del dia, l’havia encimbellat extraordinàriament en la consideració dels seus amics.»6

MEMBRE DE LA SECCIÓ FILOLÒGICA DE L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS El dia 18 de juny de l’any 1907, el president de la Mancomunitat de Catalunya, l’egregi senyor Enric Prat de la Riba, en la seva obra política i d’impuls del país havia signat el decret per a la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, el qual constava de quatre seccions, la d’història, la d’arqueologia, la de literatura i la de dret, i en el document fundacional es deixava la porta oberta perquè en un futur se’n creés alguna més. Va ser, doncs, l’any 1911, que Prat de la Riba, veient la necessitat de cuidar i posar ordre en les qüestions que afectaven la llengua del país, va decidir de crear també la Secció Filològica de l’IEC i la Biblioteca de Catalunya. Enric Prat de la Riba, polític també de gran sensibilitat per les qüestions culturals i lingüístiques, que havia seguit de prop les aportacions de Pompeu Fabra, el va persuadir perquè tornés a Barcelona per tal que s’afegís a la Secció Filològica. A l’Institut d’Estudis Catalans, Fabra s’hi va trobar al capellà mallorquí Antoni Maria Alcover, l’hel·lenista Lluís Segalà, l’hebraista Frederic Clascar, a més d’escriptors rellevants com Josep Carner, Joan Maragall i Àngel Guimerà. El Mestre havia publicat aquell mateix any també a la tipografia de “L’Avenç” les Qüestions de gramàtica catalana. Per tant, doncs, en ser cridat a Barcelona, tota la família Fabra es traslladaria l’estiu de 1912 a una

5 FABRA, Pompeu, Qüestions d’ortografia catalana, pàg. 188-221, Estampa de Joaquim Horta, Barcelona, 1908.

6 MIRACLE, pàg. 402.

30_pds

CULTURA [any 2018, any Fabra

casa a Badalona. A partir, doncs, del seu retorn a Catalunya, Pompeu Fabra combinaria les seves tasques lingüístiques a la Secció Filològica i ocuparia la càtedra de llengua catalana de la Diputació de Barcelona creada ad hoc i per tant, va deixar la seva docència en l’àmbit de les ciències, per passar a investigar i a ensenyar la ciència de la llengua pròpia dels catalans. L’any del retorn a Catalunya, el Mestre havia publicat la seva primera Gramática de la lengua catalana també a la tipografia de “L’Avenç”.

LES NORMES ORTOGRÀFIQUES L’any 1913 es van publicar les Normes ortogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, les quals van provocar en la societat cultural uns posicionaments sobre l’ús ortogràfic de la llengua entre els anomenats ‘normistes’ i ‘antinormistes’; Mossèn Antoni Mª Alcover, membre de la Secció Filològica, hi mostrà les seves reserves, «la discussió de les Normes dins l’Institut no va ser cap cosa planera ni placèvola, sinó agitada i laboriosa i agra»7. Mossèn Alcover va ser un home de molt caràcter, molt combatiu, de manera que sovint quan defensava les seves tesis, ho feia amb una vehemència ben especial, més que defensar-se, atacava, cosa que solia enutjar els seus interlocutors.

LES POLÈMIQUES AMB ANTONI Ma. ALCOVER Quan Enric Prat de la Riba va cridar Pompeu Fabra perquè s’incorporés als treballs de la secció Filològica de l’Institut, el mallorquí Mossèn Antoni Mª Alcover ja n’era membre i la institució ja feia un any que desenvolupava els seus treballs i els seus debats. Això era l’any 1912, després

de la malaurada mort de Joan Maragall. Fabra hi va ser rebut amb un cert recel perquè -malgrat els seus treballs anteriors sobre la llengua, les seves conferències i la seva intervenció en el Congrés Internacional de la llengua catalana al 1906- provenia del sector jove del modernisme, «El més ben Mosén Antoni Ma Alcover calçat de l’escola modernista», tal i com el va quaCatalana, «s’havia posat entre cella i lificar Antoni Bulbena, un gramàtic cella de fer un diccionari del català, amb vel·leïtats medievalitzants que de tot el català»9. A aquest efecte defensava formes lingüístiques Mossèn Alcover, que era vicari genearcaiques que Fabra es va encarre- ral de la seu mallorquina, tenia gar de rebutjar8. La cosa certa és que poder i llibertat de moviments; havia Fabra era un home molt pragmàtic constituït entre seminaristes i (era enginyer...), que no es perdia col·laboradors un gran grup de peramb retoricismes inútils, ni amb pro- sones que treballaven per l’obra del jectes inassolibles. A la Secció Filolò- fabulós Diccionari que tenia in gica s’hi van trobar dos homes ben mente. Tots els col·laboradors li preparats per a assumir les tasques aportaren una quantitat de fitxes de de normalització de la llengua cata- paraules de diferent procedència lana, però tenien i defensaven posi- geogràfica que ell estudiava i classicions diferents del que havien de ser ficava després en una enorme calaiels manuals útils per a l’ús social de xera. La seva pretensió era elaborar la llengua. Tant Alcover com Fabra aquest gran Diccionari. Entre les dishavien congriat la idea d’elaborar cussions que van mantenir el mosuna gramàtica i un diccionari per a sèn i el científic Pompeu Fabra era la la llengua. Alcover, en aquest sentit i de veure la mesura que podia tenir pel que fa a l’aplec de materials un i altre projecte lingüístic. El d’Allèxics, duia un cert avantatge a cover ja es veia que pecava d’ambiFabra, perquè ja feia temps que tre- ciós i de poc pràctic per a l’ús quotiballava en la classificació d’un munt dià i per a la majoria dels ciutadans. de fitxes, les quals recollien un con- Fabra tenia una altra idea. El dicciotingent de paraules -sobretot baleà- nari no podia contenir tots els mots, riques- de la llengua. era materialment impossible. Hi

UNA LLENGUA PRÒPIA, DOS DICCIONARIS...

Mossèn Alcover tenia la pretensió d’elaborar un gran diccionari que recollís totes les paraules de la llengua catalana i que abastés tot l’àmbit dels països de parla catalana, volia dir-ne, Diccionari de la Llengua

havien de constar només els que ell i l’IEC consideressin ‘normatius’, que poguessin servir per a tots i fer avançar una llengua certament unificada.

El projecte de Fabra va allargar-se fins 1932. Mossèn Alcover, «estimava la llengua, però volia ser original de totes passades», pretenia normalitzar la llengua bo i mantenint formes pronominals com: «naltros» o «nal-

7 MOLL, Francesc de Borja, Un home de combat (Mossèn Alcover), pàg. 108, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1981.

8 BLADÉ DESUMVILA, Artur, Contribució a la biografia de mestre Fabra, Edicions Rafael Dalmau, Barcelona, 1965.

9 MIRACLE, pàg. 344.

pds_31

CULTURA [any 2018, any Fabra

Pompeu Fabra i uns amics Pompeu Fabra i el President Francesc Macià

tres» i «valtros», coses que al Mestre barceloní i altres membres de la Secció els feien riure. El poeta Carner anava a més, li prenia el pèl.

Abans del Diccionari, Fabra va fer efectiu un dels seus projectes que va ser ben útil socialment, la Gramàtica Catalana de 1918, la qual va tenir el caràcter de gramàtica oficial de l’Institut. Fabra i Alcover, doncs, no van anar massa a l’hora. Fabra i Mossèn Clascar per demostrar que els treballs que havia dut a terme Mossèn Alcover fins aleshores a Mallorca podien ser útils a les oficines Filolò-

Manuscrit de Pompeu Fabra

giques de l’Institut, el van anar a veure a la capital baleàrica perquè s’havia posat greument malalt. Per lloar-li la seva feina van convèncer el mallorquí perquè traslladés la seva famosa calaixera a Barcelona. I així

32_pds

10 MIRACLE, pàg.372

ho va consentir. Quan va restablir-se de la malaltia Alcover tornà a Barcelona i aleshores es radicalitzà de mala manera contra l’Institut i contra Fabra pel model de Diccionari que aquest volia elaborar. No s’entenien i Alcover, rabiüt, s’emportà la calaixera i tot el que tenia a l’Institut. Va desertar. Mentrestant Mossèn Alcover -sempre amb un entusiasme prodigiós i no exempt de polèmiques- seguia publicant el seu Bolletí de Filologia «Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana», a imatge i semblança de les Revistes de Filologia Romànica que es publicaven en les universitats europees de l’època. El «Bolletí» fundat per ell mateix l’any 1901, era el primer butlletí de filologia que es publicava a Espanya i les seves pàgines donaren al mallorquí i al seu projecte de diccionari una gran anomenada. Fins i tot Fabra hi havia col·laborat amb algun article i se n’havia fet subscriptor. Sigui com sigui, però, Fabra i Alcover mantenien criteris dispars sobre com i en què havia de ser i constar una gramàtica per a la llengua catalana i què i com havia de ser el Diccionari. D’ençà que

Fabra va entrar a la Secció Filològica, per bé que tots treballaven per una causa comuna, ja va apreciar la diferència de procediments amb el seu “amic” mallorquí, «A Fabra li interessava molt més l’estudi científic que no pas la reivindicació combativa.10» Alcover, davant les propostes de Fabra, murmurava, massa sovint no li estaven bé les solucions lingüístiques que proposava i en veu baixeta deia, «això és obra des carbassot de Fabra». Es carbassot a nivell de pragmatisme lingüístic era ell, evidentment.

A L’INSTITUT D’ESTUDIS CATALANS I L’ATENEU BARCELONÈS A pesar dels recels que mantenien el mallorquí i Fabra, el de Barcelona va seguir imparable la seva trajectòria de filòleg, ara ja sí, amb un modus vivendi més consolidat i un prestigi social que cada vegada anava a més.

Pompeu Fabra, l’any 1918 va presidir els Jocs Florals de Mataró, el 1924 va ser nomenat president de l’Ateneu Barcelonès, on en el discurs inaugural hi va llegir el text: L’obra de depuració del català. Fabra, va ser un treballador infatigable. El mateix any de presidir l’Ateneu va publicar també la primera sèrie de les Converses Filològiques. El seu treball

CULTURA [any 2018, any Fabra

filològic a la Secció Filològica no cessava; a més a més, el 1926 publica La conjugació dels verbs en català. Edita també un avanç abreujat del que seria el seu Diccionari General, això entre altres obres per fer conèixer la llengua catalana a l’estranger, Abrégé de gramaire catalane, obra publicada a París l’any 1928.

FABRA ESPORTISTA I EXCURSIONISTA Un aspecte que caldria subratllar de la seva personalitat és que al Mestre li agradà sempre l’esport. Abans de casar-se amb Dolors Mestre, ja havia fet molt excursionisme. Va ser membre del Centre Excursionista de Catalunya i va ser un lleure que sempre li havia agradat molt. Per ell, l’excursionisme tenia diversos valors, primer pel manteniment de la seva forma física, segon pel que suposava de coneixement del territori i tercer perquè mentre trescava pels camins i muntanyes feia aturades pels veïnats i les masies on prenia notes dels mots que escoltava. Un personatge que el va acompanyar moltes vegades en sortides i excursions va ser el jove Joan Coromines, que va col·laborar amb ell a les èpoques de la Secció filològica. Com explica la filla Carola -fins i tot se n’anava a fer càmping... «són famoses les seves acampades a les altes valls pallareses amb el seu col·laborador Pere Arnalot. L’hi vaig fer companyia quatre anys», «El vigor del Mestre era extraordinari a la seva edat. Als 63 anys escalà encara el Pui de Linya, de 2.800 metres.» «Un altre any ens féu costat en el campament d’Estanyllong, al capdamunt de la vall de Sant Nicolau, a 2.000 metres; un altre, al Pla de Boet, al peu de la pica d’Estats. Ja en tenia 67 quan ens acompanyà des de Llinars d’Aigua

d’Ora fins a la mola de Lord, travessant de cap a cap en un dia la Serra de Busa» -Això ho escrivia Joan Coromines.11 Havia anat de Barcelona a Montserrat, a Camprodon, al Montseny, a peu. A part d’això, els anys que havia viscut al País Basc, s’havia perfeccionat en el joc del frontó, li agradava el futbol també, havia jugat a tennis, esport molt de moda als anys vint i nedava molt bé. Per aquesta època, però, les coses a nivell polític s’havien posat difícils a Catalunya i a Espanya perquè després d’una època convulsa, l’any 1923 va instaurar-se la dictadura de Primo de Rivera. Malgrat tot, l’any 1928, es va promocionar un homenatge a Pompeu Fabra amb motiu dels seus seixanta anys.

L’any 1932, any en el qual va aparèixer el seu diccionari, és nomenat catedràtic de la Universitat de Barcelona. Mentrestant era un home absorbit per la feina i com ens conta la seva filla Carola Fabra, «Amb normes o sense normes, ell anava fent el diccionari a Badalona. Hi va estar dotze anys. La mamà deia: «no entenc com no et poses malalt fentlo» (...) «Ell treballava a casa a les tardes. Perquè la càtedra la tenia dia sí, dia no. I enmig de nosaltres anava fent el Diccionari, no li fèiem cap nosa...»12

DOS MODELS DE DICCIONARI DE LA LLENGUA CATALANA Al cap i a la fi Fabra tenia clar de bell antuvi que el diccionari que havia d’elaborar havia de ser d’un sol volum, manejable i fàcil de consultar; el d’Alcover, que té una grandesa impagable perquè va acabar essent un fabulós diccionari «dialectal», quan va estar acabat, en tenia 10 de volums13. L’obra va ser tan ambiciosa que en vida, Mossèn Alco-

Diccionari català-valencià- balear

Diccionari general de la llengua catalana

ver només en va veure editat el primer volum, els altres van córrer a càrrec del seu deixeble, l’egregi filòleg i editor menorquí Francesc de Borja Moll. Ja es pot jutjar, doncs, quin dels dos projectes de diccionari va acabar triomfant en el sentit més pràctic. El d’Alcover, que recull quasi tots els termes dialectals i medievals de la llengua catalana, des de Salses a Guardamar, va esdevenir també una obra gegantina i importantíssima per a la llengua catalana. En l’àmbit de la filologia romànica hom el coneix com L’Alcover-Moll o Diccionari Català, Valencià, Balear. La trajectòria i la tossuderia de Mossèn Alcover va ser monumental -com el seu fabulós recopilatori lèxic- però va ser poc pràctic per l’interès general, que és el que pretenia Pompeu Fabra. Així doncs, amb la col·laboració d’alguns joves filòlegs -com ara Joan Coromi-

11 COROMINAS, Joan, Lleures i converses d’un filòleg, pàg. 411, Editorial Club Editor, Barcelona, 1983.

12 PIÑOL, Rosa Maria, Pompeu Fabra, el meu pare. Records personals de Carola Fabra, pàg. 41, Edicions La Campana, Barcelona, 1991.

13 Mossèn Alcover a fi i efecte de tirar endavant el seu Diccionari va demanar fins i tot una subvenció al rei Alfons XII que li va ser concedida.

pds_33

CULTURA [any 2018, any Fabra

els feixistes lògicament el tenien en el punt de mira, el General Queipo de Llano deia per la ràdio: «Cuando la guerra haya terminado, Pompeyo Fabra y sus obras iran arrastrados por las Ramblas». Ho deia cada dia, cada dia per la ràdio16.

I el malefici es va complir.

Quan la família Fabra s’exilia a França i van tancar Diccionari Fabra amb l’escut Gramàtica catalana de Gramàtica general de Pompeu Bofarull i Blanc Fabra 1918 la casa de Badalona, ulteriorment els feixistes hi van entrar i van tirar tots nes- Pompeu Fabra va veure fet rea- constant, amigable i treballador, els llibres i papers del Mestre pel litat el seu projecte de Diccionari Joan Coromines va escriure d’ell que, balcó del segon pis, “Abajo la inteliGeneral de la Llengua catalana, el «l’adjectiu ètic prenia en la seva gencia!» es veu que van cridar mes de desembre de 1932, en un sol boca un to enormement seriós, que segons explicaven els seus veïns. volum amb un bell escut de Catalun- un sentia venir de profunditats subli- Quan ho tingueren tot a baix ho van ya a les tapes, el qual, posteriorment minals insondables, però revestides cremar al mig del carrer17. La família i ja després de la guerra i durant la de parets fermes com la penya», «les Fabra, doncs, tot i que Pompeu no va dictadura de Franco, no s’hi va poder seves conviccions polítiques i nacio- participar directament en política va estampar més. Fabra, per l’elabora- nals eren mantingudes amb una sen- haver d’exiliar-se com tants altres ció d’aquesta important obra de zillesa i una força sense parió.»15 intel·lectuals catalans i espanyols. redreç i ús social de la llengua, va Fabra, però, simbolitzava d’una partir -com assenyala Josep Pla,- LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA manera general i reconeguda la llen«del dialecte de la capital, el parlar I L’EXILI gua catalana... de Barcelona», que havia de ser «el pern de la llengua fixada i reglamen- El 27 d’octubre de 1934 arran dels AGULLANA, EL VOLÓ, tada»14; entre altres raons, el Mestre fets de la insurrecció del Govern de MONTPELLER, havia de considerar el que es parla- la Generalitat contra el govern de la PRADA DE CONFLENT... va a Barcelona perquè en aquell segona República Espanyola, Pommoment era on s’aplegaven més peu Fabra va ser detingut i conduït Els Fabra, que s’havien instal·lat a al vaixell-presó «Ciudad de Cádiz», Sant Feliu de Codines perquè a Badanombre de parlants de la llengua. juntament amb altres membres del lona bombardejaven, la matinada del Patronat Universitari que ell presi- 25 de gener de 1939 van haver de FILÒLEG I HOME DE BÉ dia. Llavors els presos van ser tras- marxar tots cap a França. Van estarL’any 1933 Pompeu Fabra va ser lladats al vaixell «Uruguay», Fabra hi se alguns dies a Agullana perquè la nomenat president del Patronat de va estar sis setmanes i seguidament frontera francesa estava col·lapsada la Universitat Autònoma i l’any va ser suspès del seu càrrec de direc- i van estar confinats al camp de consegüent va presidir els Jocs Florals tor de la Càtedra Superior de Català. centració del Voló. Carola Fabra afirde Barcelona. Fabra, en els anys de El 18 de juliol de 1936, en esclatar la ma en el seu testimoni personal que la República havia esdevingut ja un malaurada guerra civil espanyola, la aquell exili lògicament era una referent i tot un símbol per la seva família Fabra vivia a la seva casa de autèntica catàstrofe per al seu pare; labor en favor de la llengua catalana. Badalona. A Fabra, que s’havia con- el Mestre estava completament Quant a la seva personalitat, va vertit en un autèntic referent i sím- enfonsat18. Pompeu Fabra tenia ser un home afable i bonhomiós, bol de la llengua, la cultura i el país, setanta anys.

14 PLA, Op. cit. & supra. Pàg. 88 15 Op. cit. pàg. 406.

16 PIÑOL, Rosa Maria, op.cit. & supra. Pàg. 56.

17 Op. cit. pàg. 23.

18 Op. cit. & supra. Pàg. 60.

34_pds

CULTURA [any 2018, any Fabra

EL TRASPÀS EN TERRA CATALANA Van passar dos anys i mig a la ciutat de Montpeller, on el Mestre enllestí algunes gramàtiques, una Gramaire catalane, que es va publicar a París l’any 1941 i amb això va aconseguir algun rèdit econòmic. A Montpeller hi havia altres exiliats catalans com per exemple la família de Carles Riba, els quals vivien en absoluta precarietat. Els Fabra van tenir sort amb l’ocupació alemanya perquè només els van fer fora de males maneres -l’any 1942- d’una casa on van estar-se i tenien llogada quan residien a Prada de Conflent. A part d’aquest fet malaurat, no van ser molestats per res més. Llavors per un petit període de temps van malviure a Perpinyà fins que de nou van poder tornar a Prada. Fabra no va voler desplaçar-se a cap més lloc de França perquè deia que el Rosselló era també territori català i de fet va tenir bona intuïció, perquè -contràriament- qui sap què els hagués passat si s’haguessin desplaçat a un altre poble o a alguna altra ciutat de la França ocupada pels nazis. Acabada la segona guerra mundial l’any 1945, Pompeu Fabra va ser nomenat Doctor Honoris Causa per la Univer-

sitat de Tolosa de Llenguadoc. L’any següent va presidir els Jocs Florals de la Llengua Catalana a Montpeller.

Durant el seu exili a Prada de Conflent, Pompeu Fabra va relacionar-se amb altres catalans, amb Pau Casals, amb la família Alavedra, amb Francesc Pujols, amb Josep Mª de Sagarra, amb Alexandre Plana, amb el fill de Carles Rahola, que es va casar amb una filla seva. Pompeu Fabra va ser conseller de la Generalitat a l’exili, de manera que sovint havia d’agafar el tren a Perpinyà i anar a París, on es mantenien reunions del consell executiu. A principis de l’any 1948 va morir la seva filla Teresa. A pesar d’aquesta pèrdua tan important per ell, se li va tributar un homenatge a Prada de Conflent amb motiu del seu vuitantè aniversari, en el qual van participar molts refugiats catalans, però malauradament, un Mestre ja completament abatut per l’enyor, per la pèrdua de tantes coses, per l’exili i per la pèrdua de la filla estimada, va morir el dia de Nadal del mateix any.

Els seus llibres i les seves cartes es van anar publicant posteriorment.

S’havia extingit la persona que més havia enaltit i treballat per la llengua catalana en les circumstàncies més dures de la nostra història. n

Cartell dels 50 anys del DIccionari Fabra

Records personals de Carola Fabra, filla de Pompeu Fabra

pds_35

espai 2.0

CULTURA [montserrat roig

Les històries, l'ham de les xarxes socials Roger Casero Gumbau, blocaire. www.sarriadeterenxarxa.cat

Si ens hi fixem observarem que molts dels reclams publicitaris que ens animen a consumir tenen data de caducitat: els vuit dies d'or, el mes de la roba de la llar o tantes i tantes promocions “fins a tal data”! Fins i tot s'estan imposant les promocions d'un dia, des del dia sense IVA d'alguns establiments fins al "black friday", que més que un dia dura pràcticament una setmana!

S

igui com sigui, als publicistes els interessa generar-nos l'impacte que aquella promoció, aquella oferta, en definitiva aquella oportunitat és efímera i que si la volem aprofitar hem de prioritzar-la per davant d'altres productes i despeses. El seu valor, més enllà de la promoció i de l'estalvi que ens pugui suposar, és la seva caducitat: l'endemà de la fi de la promoció ja te l'hauràs perdut!

Les xarxes socials fa temps que n'han pres bona nota i apliquen aquest mateix concepte, el de caducitat, a algunes de les seves publicacions; l'exemple més clar i paradigmàtic són les històries (“Stories”) d'Instagram!

Instagram ja no és només aquella aplicació que ens permetia aplicar filtres "vintage" a les nostres fotos, millorant-les notablement en la majoria dels casos, fent-nos creure que érem bons fotògrafs, com Facebook ens feia creure que teníem molts amics i Twitter que sabíem escriure; no, ara Instagram és sobretot aquella aplicació del nostre telèfon mòbil en la que sobretot hi mirem el que publiquen els nostres contactes a l'espai dedicat a les històries, les "Stories".

36_pds

Les "Stories" són publicacions (imatges i vídeos, que també poden ser en directe) que els usuaris publiquen i que poden adornar amb infinitat de "stickers" (adhesius) i altres elements interactius (preguntes, enquestes...) i que desperten l'interès dels altres sobretot per la seva condició d'efímers: passades unes hores aquella publicació desapareix!

La caducitat de les publicacions és quelcom que al seu dia ja va fer Snapchat, però Instagram ho ha sabut explotar com ningú, atrapant tant el públic jove (infants i adolescents que han desembarcat en massa a Instagram abandonant progressivament Snapchat) com els adults que ja eren a Instagram.

Com que és efímer, té valor! Si no entres i mires les "Stories" dels teus contactes, potser demà ja no hi seran! Per molts de nosaltres això no seria un problema, però una de les conseqüències negatives de l'ús abusiu de les xarxes socials és l'anomenat FOMO (Fear Of Missing Out), la por a perdre's quelcom, a no seguir fil per randa la conversa, a no estar al dia, al quedar en fora de joc per no haver vist aquella història, aquella publicació... I aquesta por, aquest neguit, el que fa és enganxar-nos

encara més a les xarxes i eines socials, a no voler-nos perdre res, a ser-ne més i més dependents...

Les botigues del comerç tradicional s'esforcen a fer atractius els seus aparadors per fer-nos entrar; una vegada dins ens presenten els seus productes per tal que sentim la necessitat de comprar-los i quan els hem comprat la botiga es segueix esforçant perquè hi tornem a entrar i naturalment a comprar, com més vegades millor.

Les xarxes socials fan, si fa o no fa, el mateix. Primer s'esforcen perquè hi entrem, perquè les utilitzem i després, una vegada ens hi hem donat d'alta, perquè quan hi entrem hi romanguem el màxim temps possible i, sobretot, hi fem activitat: publicar, clicar "likes" i cors, veure i comentar altres publicacions... Fer-hi un munt de coses sempre dins l'aplicació, doncs a diferència de la botiga, en el cas de les xarxes i les eines socials el producte som nosaltres, concretament les nostres dades, que es generen a través dels nostres registres i activitat.

Comprem el diari cada dia perquè cada dia és efímer; entrem a Instagram cada dia perquè moltes de les seves publicacions, les que més ens interessen (les “Stories”) són efímeres i, com el diari d'ahir, demà ja no hi seran...

Les històries, amb la seva caducitat, són l'ham i som nosaltres els qui hem de decidir si volem, o quan volem, picar l'esquer! n

parlemDESARRIÀ

50

53

51

54

52

55

pds_37

parlemDESARRIÀ

38_pds

100

56

57

58

59

60

61

62

63

64

65

66

67

68

69

70

71

72

73

pds_39

parlemDESARRIÀ

40_pds

100

74

75

76

77

78

79

80

81

82

83

84

85

86

87

88

89

90

91

pds_41

parlemDESARRIÀ

42_pds

100

92

93

94

95

96

97

98

99

100

Quadern d’apunts

Josep M. Sansalvador | josepmsansalvador@gmail.com

Deixar-se penjar la llufa

Temps era temps, en aquest país només existia una companyia de telèfons. Però va arribar un moment en què les operadores i els serveis van començar a créixer, a multiplicar-se i –alguns- a desaparèixer. Cada companyia té les pròpies conduccions i els resultat és que els carrers (i més que els carrers, les façanes) presenten sovint esteses de cables, fils i caixes de connexió grapades i collades sense solta ni volta. No hi fa res que la propietat d’aquell immoble no tingui res a veure amb el servei, no n’hagi demanat la contractació ni –el que és pitjor- no hagi donat autorització per trepanar casa seva i facilitar l’emplaçament de fibra, coure o altre material conductor en general. Aquest fenomen és especialment visible a Sarrià de Baix, on hi ha instal·lacions vistents que semblen fetes per una brigada d’operaris torrats.

Aquí hi ha dues qüestions principals: les companyies telefòniques duen a terme una activitat empresarial amb ànim de lucre i procuren tenir xarxes prou àmplies per poder abastar el màxim nombre de clients potencials. I pretenen desplegar aquestes xarxes amb el mínim cost possible, ço és, fentles passar per la propietat privada d’altri, per la patilla i sense contraprestació. És molt més eficient i barat clavar grapes i penjar fils amb premeditació i nocturnitat que no pas obrir rases en sòl públic per canalitzar aquestes conduccions i no ficar-se on no els demanen. L’administració hi fa el paper de la trista figura: dona llicència per a una instal·lació general però no contempla l’actuació individual en cada façana, en cada finca. Quan un ciutadà arriba a ca seva a la tarda i veu que li han dei-

xat el mur com un colador, i li han fixat un manyoc de fils i una caixa de distribució, té un problema. O dos: el dia que hagi de pintar, fer obres o aquests elements facin nosa, haurà d’anar a demanar que ho resolgui el mestre armer.

Molt probablement, la companyia instal·ladora haurà mutat, haurà traspassat el negoci a una altra o haurà canviat de nom i de domicili social: la servitud i el bunyol estaran servits. El ciutadà es trobarà cada vegada més amb gruixos de cables que no ha demanat ni autoritzat, fermats a la fatxada de manera permanent i complicadament reversible.

No se’ls traurà mai més de sobre. La connivència municipal -amb aquest rentarse’n les mans- és tremenda.

L’administració nacional tampoc va gaire més enllà: un funcionari de la Generalitat em reconeixia, fa pocs mesos, ignorar si el tema és competència d’Urbanisme, d’Indústria, de Telecos o de qui. Entre signes de resignació em confessava que, a casa seva, a tot l’ample de façana hi havia fet posar una canalera pagada de la seva butxaca, per contrarestar l’impacte visual i dissimular l’embolic de fils dels quals també era víctima. Això m’ho explicava un 28 de desembre, dia de llufes i d’innocents.n

Alfils, torres, reis i neurones

Durant nou divendres de primavera, la sala gran de la Cooperativa haurà acollit gairebé un centenar de jugadors d’escacs.

S’hauran trobat setmanalment per disputar el III Obert Gerunda, organitzat pel Club d’Escacs Gerunda, tal vegada la referència més pròxima i potent pel que fa a aquest joc i al nostre voltant més proper.

Hi vaig anar a treure el nas durant els compassos inicials de la primera sessió. Els escacs són un joc d’estratègia i tàctica practicat majoritàriament per un públic masculí. El silenci i l’atenció presidien l’enfrontament de cadascuna de les parelles davant del seu tauler, buscant un definitiu escac al rei.

Si fos possible mesurar l’activitat neuronal, compto que aquelles nits a la Coope haurien produït una quantitat d’energia que riu-te’n tu de la central de Susqueda.

Els participants procedeixen de diferents punts de les comarques i a Sarrià de Dalt hi han trobat facilitat de comunicació i d’aparcament, una sala espaiosa i diàfana i els serveis de restauració i cafeteria que ofereix l’establiment de la planta baixa: vet aquí un exemple d´ús d’espais municipals aprofitats per una entitat de fora del poble, sense interferències en la programació de la Coope i que ha possibilitat intensificar l’activitat en un espai que –a vegades- hom té la percepció que no és excessivament utilitzat.n

pds pds__4343

L’ENTREVISTA [anita albarracín Muñoz

ANITA ALBARRACÍN MUÑOZ DE PULPÍ A SARRIÀ DE TER. EL VIATGE D’UNA NENA EN LA IMMEDIATA POSTGUERRA Assumpció Vila

Pulpí és un petit poble costaner de la província d’Almeria, Andalusia, al límit amb la província de Múrcia. Després de la Guerra Civil, molta gent va emigrar cap a Catalunya, fugint d’una situació econòmica miserable, no sols per la pobresa i la manca de feina estable, sinó pel sistema caciquista que regia les relacions laborals. Ho hem escoltat en nombroses ocasions, el capatàs anava a la plaça i escollia els jornalers per anar a treballar al camp, la qual cosa volia dir que aquell dia alguna família menjava i d’altres no. Aquesta inestabilitat no permetia viure amb dignitat ni pujar una família i molts varen deixar les seves poques pertinences per emprendre un camí i un destí també incert.

Anita Albarracín a casa seva

44_pds

L’

Anita va iniciar, als seus deu anys, l’estiu de l’any 1939, un viatge inimaginable que la portaria amb la seva mare i els seus germans a Sarrià de Ter. El seu pare, Diego Albarracín Baza, havia sortit del poble un any abans amb el fill gran, en Damià Albarracín Muñoz, per anar fins Agullana, on un parent, l’oncle Vicente Muñoz, germà de la mare, els havia trobat feina al bosc per la pela del suro.

Amb la seva mare, Gabriela Muñoz Martínez (coneguda també com Javiela) i la seva germana més petita, Rosa Albarracín Muñoz, varen sortir de Pulpí per anar a Águilas (Múrcia) on vivia la “tia pequeña”, la germana de la mare, Ana Muñoz, i d’allà embarcar-se en un vaixell rumb a Barcelona. Un viatge que durà quatre dies, aturant-se a tots els ports del Mediterrani per proveirse de carbó i llenya.

En arribar a Barcelona, ningú els esperava. La mare, amb dos nenes petites, sense saber cap on anar, va trobar en el capità l’auxili necessari.

Aquell desconegut els va fer les gestions per contactar amb la família, fins que al cap de dos dies d’estar dins del vaixell, varen rebre un cable del pare, indicant que es trobarien a Sarrià de Ter. El mateix capità que els alimentà i cuidà dins del vaixell els va pagar els bitllets de tren fins a Girona i els donà menjar i diners pel viatge. L’Anita encara ara guarda un enorme agraïment per aquell capità.

En arribar a l’estació de tren a Girona, tampoc hi havia ningú esperant-les. Preguntant a un i altre, varen començar a caminar per arribar a Sarrià de Ter. En passar per la passera del pont de la Barca, l’Andrés Martínez, que traginava pedres del riu, les va reconèixer i les traslladà dalt del carro fins al poble, on la seva tia, Maria Solaia Muñoz i el seu

L’ENTREVISTA [anita albarracín Muñoz

La bòbila d’en Fraguell on varen treballar Anita i Damià Albarracín. Foto cedida per Maria Albarracín

Gabriela Muñoz i Diego Albarracín, pares de l’anita.

home, Juan Muñoz, els instal·laren en una de les casetes de la quadra.

En aquella casa del capdamunt del carrer Major, hi vivien fins a set famílies, entre els pisos i les casetes del pati. L’any 1939, a la quadra, també s’hi hostatjaven els soldats republicans que construïen el Pont de l’Aigua. Mentre refeien el pont, el riu Ter es passava amb una barca.

Per fi, tota la família es retrobà.

Els pares Diego i Gabriela, el fill gran Damià, les dues nenes Anita i Rosa.

Més endavant naixerien la Maria, l’Encarna i en Diego i, quan els soldats republicans varen marxar, es pogueren allotjar en un pis de l’immoble. El pare i en Damià varen anar a treballar al Cimà, però en Damià de seguida es buscà una altra feina i va entrar a la bòbila d’en Fraguell, a la mateixa carretera de França, on també hi anà a treballar l’Anita. “On

anava el meu germà, jo al darrera”.

L’Anita i en Damià varen estudiar poc, algunes conferències amb el Sr. Guardiola i para de comptar. “Vaig anar a alguna classe amb Dña. Margarida, però no m’ensenyava, em feia fregar”.

Era la noia més gran de la família i ajudava la mare a la casa. Per rentar la roba baixaven al riu per l’escaleta de la placeta al capdamunt del carrer, travessaven el canal d’en Mitjans que portava l’aigua bruta (ja hi havia la fàbrica Torras) i dins del riu, sota el pont, trobaven basses d’aigua neta. Els primers anys de la postguerra, regia el racionament. Els donaven la cartilla amb les quantitats estipulades segons els membres de la família: cafè, sucre, sal, llet, farina de farro, amb la que feien les populars “migas”. Quan rebien el racionament, donaven la part que

pds_45

L’ENTREVISTA [anita albarracín Muñoz

L’Anita amb el seu home, Miquel Solà i la seva filla Montse.

46_pds

pertocava a la botiga de can Cinta (pel pa) i de can Ramió (pels queviures) , on durant el mes els fiaven. El pare es treia un petit jornal del Cimà i mentre els nois varen viure a la casa, el jornal també el donaven als seus pares.

De feines en va fer de tot tipus.

Totxos a la bòbila d’en Fraguell, paperines a ca l’Emilia Vila al carrer de la Força, on hi anava amb en Paquito Vila i, quan el seu germà entrà a la Cleval, ella també hi anà a demanar feina. Va ser l’últim lloc on treballà, ja que quan es va casar l’any 1955 amb en Miquel Solà , com era norma a l’època, les noies deixaven la feina remunerada i es convertien en mestresses de casa, o sigui en treballadores sense remunerar.

Amb en Miquel varen anar a viure tot primer a la casa dels pares d’ell del carrer Major i després a Taialà. Durant molts

anys, a la casa del carrer Petit. En Miquel va entrar a treballar a can Butiñà, després de fuster a can Mundi i, més endavant, a can Cañigueral. L’any 1957 va néixer la seva filla Montse Solà Albarracín. En Miquel va morir el setembre de 2012.

L’Anita no té clar el nom de tots els seus parents, però molts sarrianencs que s’anomenen Muñoz provenen de la branca familiar de la Gabriela Muñoz, ja que eren vuit germans de tres mares diferents. Així, la tia M. Solaia Muñoz (mare de Rosa Muñoz i Damià Muñoz), la “tia pequeña” Ana Muñoz, (mare de Anna M. Muñoz i àvia de Sole Muñoz), la tia Rosa Muñoz (casada amb Antonio Martínez i mare de Lluïsa Martínez), l’oncle Juan Muñoz, l’oncle Vicente Muñoz d’Agullana i l’oncle pare de la Juana Muñoz. Una gran família, entrellaçada per casaments entre cosins, com els fills de Solaia, la Rosa Muñoz, la qual es casà amb el seu cosí Damià Albarracín, i en Damià Muñoz que es casà amb la Juana Muñoz.

El mes de maig l’Anita ha complert 89 anys. Ha casat la filla i el nét i per ella Pulpí és on va néixer, un poble llunyà en el record. El que va quedar-li gravat fou el viatge en vaixell i l’amabilitat del capità. “A nosaltres un capità també ens va salvar. Érem nens, immigrants i no tenien res per pagar, només la gratitud.” n

La Montse Solà i la seva mare, Anita Albarracín.

L’ENTREVISTA [àngel garcia

ÀNGEL GARCÍA MITJA VIDA A CAN SOPA Josep M. Sansalvador

Fa tot just quatre hores que estava desmuntant la parada de verdures i hortalisses i ja torna a ser a Sarrià. Ens hem citat amb l’Àngel García Ruiz (Barcelona, 1948) una tarda de dimecres –dia de mercat-, al Coro, per conversar una estona. Es jubila pròximament i tenim ganes de fer-li explicar què han estat tots aquests anys d’horta, de mercats i de contacte amb el públic.

pds_47

ENTREVISTA [àngel garcia

U

n noi de Cassà de la Selva se’m queda la parada. Per fidelitat al producte i a la clientela ha costat trobar un pagès-pagès. És la manera que segueixi portant la mena d’hortalisses que jo he dut sempre, cada setmana. Fins que no he tingut lligat aquest punt no he acabat d’estar tranquil. Volia evitar els revenedors, que es dediquen a un tipus diferent de venda.

Han estat molts anys de parar i desparar, hivern i estiu, i és segur que les mestresses et trobaran a faltar. Però explica’ns els teus orígens.

Vaig néixer a Barcelona i vaig treballar fins a finals dels 70 al món industrial, a l’auxiliar de l’automòbil.

M’havia implicat molt en la vida política i sindical i la transició em va provocar un desencant. Em trobava cremat i amb la Marisol, la meva dona, ens vam proposar dur a terme un gir radical en les nostres vides.

Vam voler canviar la gran ciutat i la indústria pel contacte amb la terra.

Uns neorurals “avant la lettre”?

Efectivament. Aniríem a parar a Can Sopa, on coneixeríem en Jordi Nadal, de la família Nadal i Farreras de Girona, que ja feia de pagès. Vam començar ben bé de zero. Amb unes “varilles” de “rea” de la construcció i uns plàstics vam fer-nos els primers hivernacles, segons una idea vista a Santa Susanna (Maresme), on els feien amb aspres de castanyer. Un contacte amb Francesc Ferrer i Gironès, que seria senador, ens va permetre organitzar una cooperativa a Salt, per vendre la producció. Veníem molt gruix de les collites als magatzems de majoristes que hi havia sota les voltes prop de la plaça mercat a Girona. Ja no en queda cap: tots van anar a parar a Mercagirona. Però era

48_pds

L’Angel, al mercat de Sarrià el noviembre del 2005. Foto: AVS

molt difícil poder competir amb preus i cap a l’any 1980 vam començar a fer mercats. En aquell moment inicial, jo era qui em cuidava de la terra i de l’horta i la Marisol voltava amb la furgoneta i la parada. La primera plaça va ser Salt, després vindrien Cassà (i Sarrià de Ter més tard) i la filosofia de l’activitat va passar a conrear només el que a través de la parada es podia dur a la venda; no pas cultivar per volum. La gran nevada del ’85 ens va destrossar els hivernacles: tot va quedar aixafat i va caldre endeutar-se. Un crèdit de l’ICO va permetre encarar la construcció d’unes noves instal·lacions “serioses”: de l’ordre de 1.500 m2 de superfície ben condicionada pel conreu.

Com va anar que comencéssiu a parar a Sarrià?

Can Sopa pertany administrativament al terme de Sant Gregori, però té millor accés pel camí des de Sarrià de Dalt. Des del primer moment, Sarrià va ser la nostra referència urbana. Com que no vaig poder deixar de banda el cuc associatiu, ja estava vinculat al teixit del poble a través de l’APA de l’escola

(llavors se’n deia APA!) i com que sempre m’ha agradat la lectura i l’escriptura, també a la revista Parlem de Sarrià... El llavors alcalde Josep Turbau ens va insistir a venir a parar, a fer el mercat de dimecres a Sarrià. Al voltant de l’any 2000 vaig afegir-m’hi, i la Marisol seguia amb les altres cites setmanals.

Quins han estat els productes estrella de l’horta de Can Sopa?

De Can Sopa i, des de fa uns anys, de Camós. Des del 2010 ens estem allà.

Les hortalisses brillen a l’estiu: tomata, pebrot, mongeta, carbassó, cogombre... En altres moments de l’any enciam, escarola, cols, bledes, bròquils... Sempre en funció de la disponibilitat de plàstics.

El plàstic, els hivernacles, proposen una visió més dinàmica, més tècnica, de l’hortolà.

Des del primer moment vaig mirar de documentar-me molt i recollir molta informació: llegir, llegir... I vaig tirar per la via de la innovació, buscant sistemes que facilitessin la feina i fessin estalvi d’hores. Vaig ser dels primers a eliminar les canyes de les

ENTREVISTA [àngel garcia

Els hivernacles a can Sopa.

mongeteres, que vaig substituir per cordills penjants de l’estructura de l’hivernacle. La mata s’hi enfilava igual i s’acabava anar a “fer” canyes, retirar-les després, etcètera. També vaig posar en marxa el reg gota a gota. Una bona instal·lació i uns temporitzadors eliminen moltes hores de tràmec i d’espera per girar la rega. També hi ha molta tecnologia en qüestió de pol·linització de flors i plantes: des dels esprais d’hormones als vibradors de pol·linitzar. Jo vaig fer servir la tècnica del rusc de borinots dins l’hivernacle.

S’han notat canvis ens els hàbits de consum dels compradors?

Els anys de més duresa d’aquesta última crisi es va notar una baixada en el consum de producte fresc a favor del congelat, més econòmic de

compra però procedent de ves a saber on. La filosofia dels productes alimentaris de quilòmetre zero ha fet molt bona feina i el consumidor ho valora i sap distingir entre la qualitat d’un producte extensiu i un altre de local i de producció petita.

Marxant, paradista, pagès...?

Pagès! Ni marxant ni paradista. Sempre he tingut clar que he estat un productor que va a mercat a donar sortida a la seva producció. Hem estat més de 30 anys al peu del canó i la feina ha estat dura. La Marisol, el seu ossam, ara paga per tants anys d’aixecar pesos i caixes de patates.

Des de Can Sopa a Camós la filosofia de treball, de producció i de venda ha estat sempre la mateixa. D’ençà del trasllat alguns cultius van a mitges amb un agricultor de Cornellà,

però sense variació en la idea inicial.

A la parada hi veurem cares noves però tu seguiràs vinculat a Sarrià.

Tot i viure ara a Camós, Sarrià sempre ha estat el nostre poble. L’escola, les botigues, els metges... sempre els hem tingut aquí.

Parlem, doncs, del teu empeltament a la vida sarrianenca.

Tenim un fill, en Roger, que té 35 anys. Quan estàvem a Can Sopa l’escola de referència ens va ser el Montserrat, a Sarrià de Dalt, i allí va cursar la primària. La meva tirada per les qüestions socials, a poc de ser aquí i tot i el desencís polític, em va fer aterrar a l’APA, de la junta de la qual vaig ser president. L’afició a escriure em va portar a crear un butlletí, molt senzill, on volia fer arri-

pds_49

ENTREVISTA [àngel garcia

De viatge a Noruega amb la Marisol

bar a les famílies l’actualitat escolar.

En aquella època dirigien l’escola en Pere Borràs i, després la Maria Lluïsa Martínez. Després del Montserrat, en Roger va seguir estudis a l’institut, al Xifra, on també vaig formar part de l’APA. La participació en associacions, la col·laboració a la revista del poble i el fet de tenir un perfil social m’han fet rebre peticions per tornar a la vida política en forma de presència a llistes electorals municipals. He declinat sempre aquestes invitacions: crec que el fet de no residir al poble és un element definitiu per no poder-ho acceptar.

Sé que van ser uns anys on vau haver de lluitar amb uns “marrons” considerables.

En aquells anys, la legislació educativa va instituir els consells escolars.

Els mestres es veien per primera vegada en la situació d’haver de passar comptes, d’explicar projectes i de justificar actuacions al sector pares.

El sentiment corporativista de l’estament no ho digeria bé... Més tard va sorgir el polèmic decret del menjador gratuït pels alumnes transportats. A l’Escola Montserrat, els alumnes de Sant Julià dinaven de franc i els de Sarrià havien de pagar l’àpat.

50_pds

Va ser una disposició molt impopular en unes poblacions on es dona el cas que, en un mateix carrer, aquesta casa és d’un poble i la porta del costat, de l’altre. Tots el alumnes eren transportats, perquè l’escola es troba allunyada dels nuclis urbans de Sarrià de Ter. Van ser dies de vagues, de manifestacions davant la delegació d’ensenyament, de negociacions... Va ser complicat agafar les regnes del menjador escolar en aquelles condicions i refer el sistema que havien gestionat els mestres fins llavors. Vam optar per socialitzar ajuts i reduir tant com fos possible la càrrega per les famílies sarrianenques. Quan el nostre fill va passar a secundària i vaig deixar la junta va prendre el relleu a l’APA en Robert Creixans. I al Xifra ens en vam trobar un altre: la implantació de l’ESO. Van ser uns primers cursos caòtics: de vuitè al Montserrat es passava a 3r o 4t al Xifra. Això sí: al Xifra també vaig procurar l’edició d’un altre butlletí, en col·laboració amb els alumnes.

Què va estudiar, en Roger?

Va especialitzar-se en disseny gràfic i va treballar molts anys en el camp del disseny de webs i de la publicitat, alguns d’ells a Barcelona. Cosa

de família, va arribar un moment en què es va plantejar un canvi de rumb: va saltar al món de la pedagogia i actualment encara un projecte il·lusionant, una escola lliure, inspirada en els principis de Ferrer i Guàrdia, a Sant Joan de Mollet. Tenim dos néts: la Mei i en Riu.

Després de tants anys d’horta, de carretera, de mercats...ja te’n sabràs avenir?

A què dedicaràs el temps lliure, que deia aquell de la cançó?

Els pagesos hem estat sempre esclaus de la terra i no hem tingut temps per a massa aficions.

La meva gran fal·lera ha estat, sempre, la lletra i ara disposaré de temps. Seguiré participant a Parlem de Sarrià, escrivint. La lectura ha vingut amb mi tota la vida. De petit, escoltava a la ràdio (EAJ-1 Ràdio Barcelona!) els contes de Tambor. Hi sortia un personatge, el Ciempiés Curioso, que ho llegia tot. D’aquí em ve. Tot just ara començo a deixar a mitges aquells llibres que em cauen dels dits, però he llegit molta novel·la i molt d’assaig. He volgut entendre el món més enllà de les notícies que publiquen els mitjans.

Aquesta visió més global, més històrica, ens l’ofereix la literatura. Amb

ENTREVISTA [àngel garcia

els anys he anat aplegant una biblioteca molt maca. A la revista, a Parlem de Sarrià, les meves pàgines literàries han volgut fer conèixer, recomanar si en vols dir així, les obres i autors que m’han agradat.

En un altre pla, amb uns familiars compartim una caravana i ens agrada anar a passar-hi estones. La tenim en un racó de platja, entre Calella i Sant Pol, que sembla un trosset de Costa Brava trasplantat allà.

Comptem amb tu per fer créixer la revista. Ara fem el número cent!

Parlem de Sarrià va ser un projecte d’en Turbau, també. Va néixer com a butlletí municipal i buscava voluntaris disposats a escriure. En Pere Borràs, director de l’escola, va aparèixer un dia amb un programa de maquetació que havia de ser la bomba i va resultar un desastre: aquell número va sortir de miracle,

amb paràgrafs escapçats i salts de pàgina insòlits. El regidor del moment tampoc ho cuidava prou, però després s’hi van afegir la Raimunda Coll i l’Assumpció Vila, es va donar més pes als aspectes culturals i històrics i a la participació de les entitats locals i fins aquí hem arribat.

Tenim una revista que fa goig. Hi he fet des d’entreteniments a cròniques de viatges, pàgines literàries, relats...

Hi escriu un tal Sam Enfot i trobo que teniu una retirada...

La revista era massa seriosa. Hi faltaven unes gotes d’humor i en Sam es cuida de The Sarrià News, una capçalera històrica dins la pròpia revista, sí... Es tracta de passar l’actualitat pel sedàs còmic i el moment en què ens toca viure li proporciona material de primera per a cada número. En Sam va arribar a ser pregoner de la festa major, un any...

Què més hi ha en cartera?

Vaig a classes d’anglès al Centre Cívic de Porqueres. Estudiem anglès al nostre ritme i allò és més un motiu per trobar-nos i fer tertúlia que no pas un programa acadèmic.

Ens reunim, xerrem, comentem la jugada... mirant de fer-ho en anglès sempre que podem, que no sempre!

Ara arriba el moment d’agafar la vida amb més calma: ja en tinc setanta!

L’ofici de pagès m’ha ensenyat molt. He tingut clar que si es fan les coses bé, sempre acaben sortint bé.

Però en el nostre món, a la pagesia, hi ha tot d’elements que no es poden controlar: el vent, la pluja, la pedra...

S’ha d’aprendre a esperar que les condicions acompanyin i és per això que la resignació és ben pròpia de la vida del pagès. Saber i poder traslladar aquests principis a la vida en general és una bona filosofia. n

pds_51

ENTREVISTA [narcís fajula

NARCÍS FAJULA I AULET Josep Brugada i Gutiérrez-Ravé President del Grup Editor de la Revista Parlem de Sarrià.

Des del Ple Municipal del dia 19 de gener d’aquest any 2018 el senyor Narcís Fajula és el nou alcalde de Sarrià de Ter en virtut de la renúncia a l’alcaldia del Sr. Roger Torrent, que va ser nomenat per a goig i satisfacció de tots nosaltres president del Parlament de Catalunya. Des de la redacció de la revista Parlem de Sarrià ens complau molt el fet que entre les sarrianenques i sarrianencs tinguem ja una bona colla de vilatans i vilatanes il·lustres. Totes les vilatanes i vilatans són il·lustres, per descomptat, però alguns ens han gratament sorprès.

52_pds

ENTREVISTA [narcís fajula

V

ostè, Sr. Narcís Fajula, ja n’era també, d’important, en la vida social i política del poble perquè vostè lògicament ja formava part del Consistori, i ha col·laborat en diverses entitats del poble i a més ha tingut la fortuna de poder treballar fins fa pocs mesos amb una persona de grans qualitats humanes i polítiques com és el Sr. Roger Torrent.

Ara si li sembla podem passar a fer-li el que se’n diu en llenguatge periodístic una entrevista que tractarà d’algunes qüestions personals i de temes polítics.

Digui’ns, Sr. Fajula, des del punt de vista professional, a què s’ha dedicat abans d’esdevenir alcalde de Sarrià?

Sóc llicenciat en publicitat i relacions públiques. Quan feia la carrera ho compaginava amb una feina en una empresa de venda de material elèctric, i quan vaig acabar la carrera vaig passar a fer jornada completa a la mateixa empresa, allà he fet de comercial exterior.

En quin barri de Sarrià viu?

Fins que em vaig casar vivia a pla d’en Xuncla, ara fa uns deu anys estic a pla de l’Horta, al carrer Sant Ferriol.

Quina vinculació té vostè amb l’associacionisme sarrianenc? ¿Amb quines entitats va col·laborar o ha participat?

Actualment sóc soci dels Gegants, de l’AA.VV. de pla de l’horta, AA.VV. de Vinyers, de la UES, i fins fa poc del Futbol Club Sarrià. Però miro d’estar a totes les activitats a què em conviden, com no podia ser de cap altra manera, és clar.

Vostè ha estat escollit per encapçalar la candidatura a les municipals per Esquerra Republicana de Catalunya. Té equip ja? Li fa respecte el fet de revalidar o no, la majoria absoluta?

Aquesta és la tasca que actualment estem fent, juntament amb el president de la secció local i dos companys més. Una feina que resulta molt delicada, ja que volem fer un grup preparat per governar; aconseguir continuar amb la feina que es va començar fa tres mandats. Continuar amb la majoria absoluta és el gran repte, un govern sempre pot treballar més enèrgicament en aquesta circumstància.

Si li sembla –i ja en l’àmbit de la política municipal del poble- i vist que vostè s’ha dedicat a seguir molts dels temes d’obres, serveis i manteniment urbanístic, podríem començar per aquests temes, si li sembla.

Fa poc temps s’ha acabat una fase d’urbanització i d’endreça de la plaça de l’Obra de Sarrià de Baix que estava molt malmesa. Ara ha quedat bé, però per quan la urbanització total de la façana urbanística del carrer Via Augusta i tot l’arranjament de la façana de davant l’Església de Nostra Senyora de la Misericòrdia que falta?

Actualment no tenim pensat fer modificacions a la zona que esmenta, ara per ara no hi ha problemes de circulació.

Al carrer Josep Flores encara hi segueix havent aquell immens forat d’un solar privat. Hi ha alguna possibilitat de construcció més o menys immediata i que desaparegui aquest cràter espantós de l’urbanisme del poble?

Estem en contacte amb la gestoria

que porta aquest solar perquè el deixi en les millors condicions possibles, ara per ara no tenim cap informació que es vulgui construir res en aquesta parcel·la.

Un tema urbanístic que a Sarrià ha esdevingut etern: “Els antics terrenys d’Autopistes”. Algú es decidirà d’una vegada per totes a cedir-ho al municipi perquè es pugui reurbanitzar i a fer-hi quelcom de positiu i vistós?

Com està el tema de la reurbanització del Pla de Dalt? ¿Què ens pot dir al respecte?

Les dues preguntes anteriors van lligades i si no li fa res les responc juntes. Tant el Pla de Dalt com el sector dels antics accessos de la AP-7 estan lligats a l’aprovació definitiva del «POUM», Pla d'Ordenació Urbanística Municipal, estem a la fase final d’aquesta tramitació i esperem que a finals d’any ja pugui estar en vigor.

Què poden fer des de l’Ajuntament per “rejovenir” el carrer Major i totes les cases que malauradament romanen tancades?

Malauradament fa temps que tenim detectada aquesta problemàtica, i les dificultats econòmiques dels darrers anys han dificultat que es tiri endavant un pla específic per a la zona. Un dels punts que volem posar més en relleu és el desenvolupament local i la promoció econòmica i amb el canvi de regidories se n’ha creat una d’específica per desenvolupar-la.

Fa poc també es va fer una reparació d’urgència a les antigues escoles de l’arquitecte Masó. Què podem fer per restaurar i recuperar el Patrimoni Masó de Sarrià? Amb la casa Pòrtulas podrí-

pds_53

ENTREVISTA [narcís fajula

em fer alguna cosa de definitiu entre la propietat i l’Ajuntament per tal que no es deteriori més, almenys la façana, que donaria molta rellevància al carrer?

Pel que fa a les antigues escoles, fins ara s’ha fet una neteja a fons de la façana, la coberta plana nova i el sanejament de les humitats de la primera planta, d’aquesta manera aturem la degradació de l’edifici i ara per ara ja té activitat a la planta baixa. Aquest edifici s’ha de convertir en un pol de les arts escèniques i plàstiques i mica en mica s’hi van fent més activitats.

La casa Pórtulas en concret, al ser un edifici de titularitat privada, no s’ha iniciat cap conversa amb els seu propietaris, la veritat és que, ara per ara, amb el pressupost que té l’ajuntament ja és complicat mantenir els edificis locals.

El Mercat del carrer Major dels dimecres és un actiu del poble. Podem fer més per a promocionar-lo més?

Segur que sí que es pot fer més, tenim a la tècnica en promoció econòmica a sobre per mirar de dinamitzar més aquest sector, tot i que els dimecres al matí fa goig tot el sector amb el bullici de veïns i veïnes passejant i comprant al mercat.

En què han consistit les obres que s’han fet al passeig del Riu? Com ho hem de preservar tots els veïns?

El passeig del Riu és un espai que tot i la reforma que es va fer fa anys viu d’esquenes al poble, amb aquesta actuació l’hem volgut integrar més a la zona en què està, a tocar del riu Ter, i donar volums i verdor, obrir i esponjar, tenir un espai més amable. Volem que el veí o veïna s’acosti al passeig.

I pel que fa al comerç en general del poble, què ens cal per activar-lo molt més i millor?

Poder disposar d’eines útils per reac-

54_pds

tivar el comerç; la TCU, «trama urbana consolidada», és una d’elles, però com he comentat en anteriors respostes, poder disposar d’un regidor dedicat a aquesta àrea ens pot facilitar molt reprendre el camí.

Pel que fa als plans per als barris, de quins projectes i millores podem parlar en la geografia dels barris sarrianencs, Sarrià de Dalt, Vinyers, La Rasa, Pla de l’Horta?

Diferents obres s’estan executant a tots els barris, ampliar i millorar l’espai de la piscina, fer una pista nova o començar la primera fase del centre parroquial a Sarrià de Dalt, finalitzar i poder donar per acabat el pavelló municipal, modificar la fisonomia del passeig del Riu, substituir tota la tanca del camp d’esports, ampliar la zona d'emmagatzematge i altres millores del seu entorn, remodelar part de la plaça dels Vinyers, integrar l’entorn de la vil·la romana al barri, condicionar la plaça de l’obra i la plaça de davant de la rotonda d’en Fita, i moltes altres petites reformes i millores tenyeixen el poble.

Què passarà o què hauria de passar amb el Centre de Visitants de l’avinguda de França, que ara està tancat? Què s’hi ha o s’hi hauria de desenvolupar? I de la resta d’espais buits, què ens en diu?

Aquest espai, lluny d’estar tancat, conté el viver de cooperatives de la zona, l’espai jove del poble i també els departaments de promoció econòmica i joventut del Consell Comarcal del Gironès. Uns locals plens de vida i perspectives de voler tenir-ne més.

El pavelló municipal ja està del tot acabat, què falta?

Amb les obres que en poques setmanes estaran acabades donarem per finalitzada definitivament aquesta instal·lació esportiva pública.

Amb l’ampliació de dos a quatres vestidors, remodelar tota la zona d’accessos interiors, condicionar tot l’edifici a persones amb mobilitat reduïda, s’instal·la un ascensor i una rampa d’accés a les grades; la millora de la façana que dona a la plaça dels Gegants i el sanejament de la coberta plana.

Des de l’Ajuntament, com va el combat contra les pintades indiscriminades?

Tenim un conveni amb l’empresa Fundació Ramon Noguera i cada trimestre o quan tenim moltes pintades, vénen a fer neteja dels espais públics afectats. També es fa una campanya amb tots els veïns i veïnes per ajudar a pagar les pintades a façanes particulars.

Pel que fa a Sarrià de Dalt, expliqui’ns com haurà d’anar la renovació total del ja històric Centre Parroquial.

Un centre que s’ha de convertir en el nucli de les arts escèniques del municipi. En aquesta primera de les tres fases es remodela tota la part esquerra de la planta baixa, la zona del bar i la zona comuna es redistribueix per donar cabuda a una sala per a 80 persones, un gran vestíbul, lavabos i camerinos. La segona i tercera fase es començaran quan tinguem pressupost.

Hi ha alguna previsió d’aterratge al territori de Sarrià d’alguna superfície comercial? Ens aniria bé?, sí? no?

Entenem que tot el que sigui dinamitzar el poble és beneficiós per a tothom, com més gent pugui venir al municipi més possibilitats de negoci hi ha per a tots i totes. Com he comentat anteriorment, l’aprovació del POUM i el seu posterior desplegament obre noves portes per a desenvolupar el sector.

Quina és la seva relació amb les entitats del poble? Podria especificar-nos la relació i els projectes de futur que

ENTREVISTA [narcís fajula

vostè com a alcalde i el seu equip tenen per a les entitats de tot el poble? Ens referim a entitats lúdiques, socials, recreatives, culturals i esportives.

Apostem fermament per totes les entitats del poble, totes i cada una d’elles són importants i necessàries per reforçar el teixit cultural i lúdic del municipi.

Sempre hem reforçat aquests aspectes amb regidors que dominen tots els conceptes de cada una d’elles i continuarem cap aquest camí.

Pel que fa als serveis a les persones, què estan desenvolupant des de l’Ajuntament?

Aquest apartat és un dels que més incidència té en l’equip de govern i un dels que més s’hi aposta. Per sort, cada vegada tenim més avis i àvies que necessiten desenvolupar activitats més anys, juntament amb entitats del mateix poble, com Les dones més que mai, entitats conveniades amb l’ajuntament com Jubilus o Ecosol i d’altres.

Amb el municipi de Girona, quins temes tenim en comú i per al desenvolupament de l’Àrea Urbana?

Formem part de la TUC, «trama urbana consolidada», a Aigües de Girona Salt i Sarrià, tractament de residus, àrea consolidada del taxi, transports metropolitans, aquests i d’altres convenis formen part de les relacions diàries amb els veïns de Girona i Salt.

Pel que fa al transport urbà, el servei de l’empresa Teisa és satisfactori? Creu que s’ha de millorar la senyalització dels horaris? No li sembla que s’haurien de minimitzar els “bams” d’alguns carrers? Algunes persones s’han queixat que l’autobús a vegades va massa de pressa i en els “bams” salta massa.

Podríem arribar a corregir-ho, això?

Tot es pot millorar, i més en una línia, la 6, que va de Vila-roja a Sarrià de Ter. Fa poc, i satisfent una llarga

demanda del sector de la Rasa, es va poder tenir una parada en cada sentit de la marxa. També s’ha tret un «bam» al carrer del Firal i en la mesura del possible els anirem substituint per coixins berlinesos o eliminant.

Quins serien els projectes de futur de tot ordre que poden ser més imminents i ser una realitat per a Sarrià de Ter dintre de poc? Ens pot avançar temes, alguna cosa?

Tenir una àrea comercial molt més atractiva i competitiva, tant en el petit comerç com en les grans àrees.

toca molts aspectes del poble i de moltes maneres diferents, les aportacions que vénen de les diferents entitats tenen molt interès. Els veïns i veïnes de Sarrià tenen ganes que arribi el següent número per poder fullejar i descobrir noves facetes.

Animo a tots els que feu possible aquesta iniciativa, que continueu donant minuts de lectura als vostres conciutadans; estem, tots plegats, molt agraïts de la feina feta i de la feina que ha de venir. n

Què li manca a Sarrià des del punt de vista cultural?

Tenir un teatre condicionat i modern per poder programar. Poder tenir un grup de teatre permanent, que pugui assajar a la nova sala petita del centre. Fer una escola multidisciplinària on els nens i nenes facin tastets culturals i després puguin decidir cap on tirar. Tot això volem que agafi forma.

Què li sembla que la revista Parlem de Sarrià hagi arribat als cent números?

Una fórmula molt interessat per teixir el poble, difondre de diferents maneres el que passa a diferents racons i indrets, dins les entitats o associacions, etcètera. Un magnífic element que no podem deixar perdre i animem a que continuï per molts anys.

Com hauríem d’encarar els números futurs de la revista?

La línia que segueix la revista és molt correcta,

pds_55

OPINIÓ [PSC

MUNICIPALS 2019 HI HAURÀ LLISTA SOCIALISTA A SARRIÀ DE TER? Roger Casero Gumbau Regidor de la Candidatura de Progrés a l'Ajuntament de Sarrià de Ter. www.rogercasero.cat

A

Alguns dels interrogants que les properes eleccions municipals podrien plantejar-nos ja els hem resolt, d'altres en podem intuir les respostes, tot i que encara no s'han desvetllat del tot (o si més no confirmat oficialment), i n'hi ha uns tercers que no es resoldran fins d'aquí uns mesos. El que es planteja en el títol d'aquest article, com segurament ja heu endevinat, és d'aquests darrers.

dia d'avui ja sabem que el candidat que ha guanyat les darreres tres eleccions municipals, l'avui president del Parlament Roger Torrent, no serà cap de llista i al seu lloc el candidat a l'alcaldia del grup d'ERC serà l'avui alcalde Narcís Fajula. De fet Fajula serà el cap de llista d'una candidatura que fins ara sempre havia encapçalat Torrent, des de 1999...

A dia d'avui també sabem que el nombre de regidors i regidores que formaran part del nou ple municipal s'incrementarà dels onze actuals als tretze, fruit de l'augment de població del nostre poble, havent superat ja la barrera dels cinc mil habitants.

Aquestes són algunes de les certeses, però també tenim interrogants les respostes dels quals tan sols podem intuir, com intueixo a risc d'equivocar-me que hi haurà llista del PDeCAT; encapçalada pel regidor Jordi Costa? ... I la candidatura socialista? A dia d'avui no sé del cert si hi haurà una llista socialista a les properes eleccions municipals, però el que sí us puc afirmar amb total seguretat és que en cas d'haver-n'hi jo no l'encapçalaré.

No crec que sigui cap sorpresa, ni que sorprengui a ningú, aquest

56_pds

secret a veus que ara, amb aquest article, confirmo. El meu cicle com a regidor de l'Ajuntament de Sarrià de Ter es tancarà a finals de maig de l'any vinent. Ja hi haurà temps per a valorar-ho, doncs ara el que realment ens interroga és: hi haurà una candidatura socialista a les municipals de 2019 a Sarrià de Ter? Aquest és un d'aquells interrogants la resposta del qual potser tardarem setmanes, mesos a desvetllar definitivament. Fins aleshores jo només m'atreveixo a expressar un desig i una certesa.

El desig és que sí, que a les properes eleccions municipals els veïns i veïnes de Sarrià de Ter tinguin entre les seves opcions una candidatura socialista que doni continuïtat a les que sempre hi ha hagut encapçalades, des de la recuperació de la nostra independència, per Jordi Cañigueral, Josep Turbau i per mi mateix. És cert que aquests darrers anys hi ha hagut una important davallada de vot socialista (també i sobretot) a les eleccions municipals, però és important que com a mínim hi hagi l'opció, la papereta. Aquesta va ser precisament el principal motiu i objectiu que va fer presentar-me de nou a les darreres eleccions munici-

pals, les de 2015.

El desig d'una candidatura socialista també l'alimenta la possibilitat que el Partit Popular, com ja ha fet en altres eleccions municipals, o qui sap si també Ciutadans, puguin presentar les seves candidatures i realment seria una llàstima que la socialista, una candidatura catalanista i d'esquerres, no hi fos!

Si el desig és que el PSC pugui presentar-se, la certesa és que de moment, no sense dificultats, el partit treballa perquè aquest desig pugui fer-se realitat. El PSC ha iniciat un procés de confecció d'una nova candidatura socialista a Sarrià de Ter, un procés en el que naturalment els i les votants socialistes, també aquelles persones que s'hi sentin properes, poden dir-hi la seva i fins i tot participar-hi!

El PSC ha començat a treballarhi i si us hi voleu sumar, d'una o altra manera, podeu posar-vos-hi en contacte per telèfon, trucant a la seu del PSC de Girona (972 21 26 08) o bé per correu electrònic (executivacomgironines@socialistes.cat).

Seria una llàstima que els i les votants socialistes, siguin molts o pocs, es sentissin orfes i no trobessin cap papereta socialista per dipositar el seu vot. n

OPINIÓ [PDeCAT

LA REVISTA PARLEM DE SARRIÀ ARRIBA AL NÚMERO 100 Jordi Costa Regidor pel PDeCAT a l’Ajuntament de Sarrià de Ter

L

Aprofitem aquesta edició número 100 per felicitar els promotors i la resta de col·laboradors que fan possible la publicació d'aquesta revista local; normalment celebrem els aniversaris però en aquest cas també ens sembla pertinent aprofitar aquesta publicació número 100 per donar les gràcies als esforços dedicats.

a primera revista va ser en el febrer del 1994, però aquesta era una evolució dels butlletins d'informació municipal que editava l'equip de govern de llavors entre els anys 1992 i 1993.

Així doncs tenim que aquesta publicació va sorgir després que Sarrià hagués recuperat la condició de poble després de segregar-se de Girona el 3 de març de 1983 i fer-se les primeres eleccions d'aquesta nova etapa el 8 de maig del mateix any.

La revista s'ha anat publicant gràcies al grup GERDS de Ter, grup editor, i ha fet una gran tasca de difusió de les activitats que realitzen les entitats del poble, les principals notícies dels grups municipals que estan a l'Ajuntament, així com incloure col·laboracions de voluntaris que complementen amb reportatges de diversos assumptes, com medicina, pel·lícules, llibres, dossiers d'història, activitats de l'escola Montserrat, etc.

Sarrià és un poble molt actiu quant a entitats esportives i culturals, i la revista és una eina molt útil a l’hora de posar en coneixement totes les activitats

fetes i alhora ser un material molt vàlid per conèixer els fets més importants que han passat durant aquests quasi vint-i-cinc anys en el nostre municipi.

En aquests més de vint anys, el nostre poble ha tingut canvis molt importants com poden ser la retirada dels accessos de l'autopista, el tancament i trasllat d'empreses i el desenvolupament de noves zones d'habitatges que han ajudat a arribar als més de cinc mil habitants al municipi; tant els nouvinguts com la gent de sempre tenim en la revista el recull més fidel d'aquests fets i una bona eina per entendre d'on venim i què fem.

Igual que els voluntaris que ajuden a tirar endavant les diferents activitats en les esmentades entitats de Sarrià, cal agrair la dedicació dels col·laboradors que han permès poder gaudir d'aquest centenar de revistes i confiem que segueixi el recolzament i l'esforç per continuar aquesta publicació.

Així doncs, com a regidor actual del grup del PDeCAT a l'Ajuntament, us voldria traslladar una sincera felicitació i encoratjar-vos a seguir amb aquesta bona tasca. n

pds_57

OPINIO[plataforma prou

LA INDÚSTRIA A SARRIÀ DE TER: ENTRE L’ACCEPTACIÓ I EL REBUIG D’UNA RELACIÓ HISTÒRICA Plataforma ciutadana PROU

P

És indiscutible que la indústria està considerada un dels pilars del creixement econòmic. Es tracta d’una font molt important d’ingressos per la dinamització de les regions i, sobretot, ofereix grans oportunitats als municipis a complementar i portar a terme accions de millora continuada en benefici del benestar social i del propi entorn.

erò què passa quan la indústria està atrapada pel creixement urbà i això comporta problemes de convivència? Doncs hem de reflexionar quin model de societat i convivència volem tots plegats i quins esforços estem disposats a portar a terme per tal de materialitzar aquest nou model del s. XXI. És del cert que estem davant d’un gran repte, però a dia d’avui ja es disposen de suficients tecnologies, especialistes en les matèries, mètodes i recursos econòmics per tal de trobar solucions i aplicar-les en benefici de la

58_pds

pròpia indústria, tant per la millora de la seva competitivitat com per respectar l’entorn on ha de conviure.

Ja fa més d’un any que els veïns del poble de Sarrià de Ter estem convivint, dia a dia, amb les molèsties que algunes indústries, i en especial la paperera Hinojosa i activitats afins, generen en el nostre entorn. És per aquest motiu que es va portar a terme la iniciativa de crear la Plataforma Ciutadana PROU. La finalitat de la plataforma és vetllar per la problemàtica latent derivada de l’activitat industrial i donar suport a totes les parts implicades per tal de

trobar solucions efectives al més aviat possible. Fins a dia d’avui s’han portat a terme accions conjuntes amb l’ajuntament per tal d’accelerar el calendari d’accions correctores, estudis periòdics de sorolls i pudors, l’aplicació de sancions, sol·licitar una nova ordenança de regulació d’olors, implicar a la Generalitat…

Així que convidem a totes les parts a treballar en un marc comú, pel bé de tots plegats, i que arribem a ser un referent de municipi trobant l’equilibri entre indústria i poble per una millora de qualitat de vida dels nostres ciutadans.n

DOSSIER D’HISTÒRIA [les cases de pagès

Les cases de pagès UNA APROXIMACIÓ A LA VIDA RURAL A SARRIÀ Jordi Duch Despuig

Sebastià Aymerich, de can Camós, amb el carro I el tractor. Fotos cedides per la família Aymerich Bosch

E

El paisatge del terme municipal de Sarrià ha canviat moltíssim en pocs anys, i és fàcil adonar-se’n, tot i que el record es perd. Per mantenir aquest record d’un passat no llunyà, comptem amb molts veïns que encara tenim entre nosaltres i que són testimonis d’una manera de viure, d’un paisatge, d’una vida a pagès que avui al poble gairebé ja no existeix per la pròpia transformació i evolució de la societat. l municipi de Sarrià, amb l’autopista fent d’eix tranversal, està format per dos grans sectors, la part est, més urbana, amb els carrers, edificis, circulació, comerç,... i la part oest, on domina el bosc i les cases de pagès. Aquesta part del poble, actualment important pels seus espais naturals i el paisatge feréstec, va ser en un altre temps motor de l’economia agrícola, amb

els camps, el bosc i el bestiar com a base de treball. I és precisament en aquest sector on voldríem endinsarnos: la vida a pagès. Una vida austera, amb les cases grans però a la vegada molt senzilles, on es vivia produint el que es necessitava, conreant per l’engreix del bestiar i on tota la família treballava, petits, grans, avis, dones i homes. Voldríem reflectir una manera de viure en un temps determinat i deixar constància

de l’ofici de pagès al poble, un treball lligat al cicle vital de les plantes i una manera d’entendre el sentit de la vida, una cultura vinculada a la terra i a la natura.

Temps en què l’agricultura i la ramaderia eren les principals activitats de les masies del poble. Temps en què de bon matí els pagesos miraven el cel per saber si hi havia núvols, boira o vent, perquè sabien que aquests elements condicionaven les

pds_59

DOSSIER D’HISTÒRIA [les cases de pagès

Mas Reitg. Foto S. Martí 1988

Can Tomas. Foto AVS

L’explotació ramadera principal a les masies era el bestiar boví, però també hi havia cavalls i eugues per al treball. El porc i l’aviram constituïen la base de l’autoconsum alimentari i també un recurs econòmic, ja que es venien als mercats.

LES MASIES DEL MUNICIPI

Can Rovira. Foto AVS

collites. Temps també d’observar la lluna com l’indicador meteorològic: “lluna vella, vent porta ella”; “lluna amb corona, aigua bona”; “lluna lluent, sequedat o vent”..., creences populars que segur que tenen aquell fons de veritat i saviesa. L’activitat agrícola i ramadera de les masies portava a una manera de viure marcada pel pas de l’any i condicionada al ritme de les seves estacions.

Temps també en què el bosc formava part de la pròpia vida. Un bosc que al nostre poble ha anat guanyant espai; molt de terreny que fins fa poc es conreava s’ha anat poblant d’alzines, pins, roures, bruc, arços, marfull prop dels recs, ... Avui contemplem el bosc com un espai lúdic, d’esbarjo, com un dels pocs lligams que tenim amb la natura, i és musa per a artistes de tota mena. “La millor unitat poètica és el bosc”,

60_pds

deia Josep Carner i molt més proper en el temps, Joaquim Vilar, poeta nascut al poble veí de Sant Julià de Ramis, escrivia fa poc “És per a mi que vull l’esquizofrènia del bosc que tot sol s’ordena amb la llum”.

Però en el passat, el bosc havia esdevingut un complement necessari per a la masia. Hi podien pasturar els ramats i fer-hi llenya pel consum de la llar, i també per a vendre. A més, s’hi aprofitaven altres recursos, com jaç per al bestiar, bolets, fruits i herbes remeieres...

A la vida a pagès, els animals també han estat un element bàsic per a realitzar treballs durs que necessitaven molta força, per exemple transport de persones i tot tipus de materials, i sobretot per a llaurar, fins que cap als anys seixanta la introducció del tractor va fer canviar els hàbits i les condicions de treball.

Al nostre país hi ha una gran varietat de cases de pagès, totes elles diferents unes d’altres, ja que cadascuna fou construïda per satisfer les necessitats i les funcions bàsiques dels propietaris, tant de vivenda com de treball, i han anat evolucionant conforme als requeriments de vida de cada moment i de la situació on es trobaven ubicades. Cada espai, tant interior com exterior, i cada element de la masia ha evolucionat i ha agafat la forma més adient al seu medi.

A Sarrià hi ha diverses masies rurals i en diferent estat de conservació, des de totalment rehabilitades, fins les que estan en un estat no adequat per a viure-hi. De totes elles, les que estan dintre del Pla especial de protecció del patrimoni i béns culturals com a edificis de protecció integral, n’hi ha un total de catorze, catalogades per l’Ajuntament.

Can Brugué, abans Can Vinyes Can Busquet Can Camós (ca l’Aymerich, antigament Mas Gimbernat)

DOSSIER D’HISTÒRIA [les cases de pagès

Can Conna, Mas Riembau. Foto família Salvado Ribas

Can Conna, abans Mas Riembau Can Guilana Can Marcel·lí Can Mates Can Parreguera Can Rovira Can Tiranda, abans Mas Benefici Can Tomàs Residència Torras, abans Mas Reitg Can Vert Can Xuncla En l’actualitat hi ha varietat en relació al seu règim d’ocupació, tot i que la majoria estan ocupades permanentment i el seu estat de conservació és bo.

Els masos i masies catalanes se’ls classifica atenent a la seva localització geogràfica, la climatologia, l’orografia del terreny i el tipus de cultiu. Les característiques arquitectòniques dintre de cada zona responen a la finalitat per la qual van ser construïdes. Segons aquest criteri, a Catalunya hi ha tres zones geogràfiques que conformen la divisió de les masies, l’alta Muntanya, la Catalunya central i la Costa. En les característiques de les masies de Sarrià, hi trobem elements de les tres categories, destacant-ne sobretot característiques de la central.

En aquest marc veiem que la majoria de les cases eren isolades i amb ocupació permanent durant totes les estacions de l’any. Actualment, la seva estructura pot ser asimètrica, bé perquè s’hi han afegit

minut. Un d’aquests rellotges ha subsistit al pas del temps a can Rovira.

En algunes de les masies de Sarrià, podem distingir-hi els següents elements arquitectònics singulars: Porta principal dovellada (amb blocs de pedra tallada i polida en forma de tascó per a formar la volta).

Porxo i era amb lloses de pedra.

Finestres, balconeres i portes emmarcades amb carreus (blocs de pedra), amb llindes (peça horitzontal situada a la part superior de l’obertura) i brancals (peces verticals per sostenir la llinda). Moltes de les peces de pedra gravada o carejada.

Contraforts a les parets, que serveixen de reforç perquè resisteixi l’empenta de terres adossades o d’una volta.

Pel que fa a la distribució de l’espai interior de les masies, dos elements eren claus, la cuina i la sala.

La cuina podia estar a la planta o al pis i era un espai on hi podíem trobar tot allò que formava part d’una manera de viure i que avui ja no s’utilitza, la llenya i els fogons on es

construccions posteriors a la part central del mas o perquè en el mateix edifici s’hi desenvolupaven diferents activitats, les ramaderes, agrícoles i les d’habitatge.

Des de les façanes de les cases és fàcil reconèixer quina part era la destinada a cadascuna de les activitats. Hi ha dos tipus de portals, un d’arc rodó dovellat de mig punt, l’entrada a l’àmbit familiar, i l’altre rectangular, més senzill, per a altres usos. Les finestres emmarcades amb grossos carreus eren petites perquè no entrés el fred. També trobem el paller com a construcció separada de l’edifici principal, on guardaven a la part superior la palla i a la part de baix els carros i estris de treball.

La majoria de les façanes estaven orientades per a poder gaudir al màxim de la llum i escalfor del sol. En algunes s’aprofitava aquesta circumstància per a incorporar-hi un rellotge de sol, que representava el temps natural i que era de molta ajuda, ja que a diferència d’ara, no era necessàCan Matas, foto :AVS ria la precisió del

pds_61

DOSSIER D’HISTÒRIA [les cases de pagès

Can Camós

La Leonor a l'entrada del mas.

Fotos Jordi Duch

62_pds

feia el menjar amb les brases, les piques o aigüeres de pedra, les lleixes construïdes a la mateixa paret per col·locar-hi els plats, cassoles i altres atuells i el forn, espai tancat fet a la paret, amb una boca que es tancava amb una porteta de fusta o de ferro. També la llar de foc, signe de relació on les persones passaven bona part dels capvespres de tardor i hivern, asseguts a l’escó situat davant de la llar de foc amb un respatller alt per protegir les esquenes del fred.

Proper a la cuina hi havia el rebost, que també a vegades realitzava la funció de celler i que proporcionava la comoditat d’emmagatzemar els aliments relacionats amb l’activitat culinària diària.

L’altre element era la sala, la peça més representativa de la casa, lloc de reunió de la família a les grans diades i que no era d’ús quotidià. De planta rectangular i espaiosa, solia tenir les obertures a la façana principal amb els típics festejadors de pedra a sota de la finestra principal de la casa.

Les habitacions acostumaven estar al costat de la sala i cada membre de la família tenia la seva amb el llit, l’armari i la seva caixa. Eren les estances més nombroses de la casa i en ocasions alguna es convertia en magatzem o rebost. També hi havia una petita estança anomenada alcova, que complementava la cambra gran de la qual depenia; era un espai complementari, amb més intimitat, comunicada sovint amb un arc, on s’hi desava la roba de l’habitació principal.

Hi havia encara un altre espai, sota la teulada: les golfes, l’estança més alta i airejada de

la masia. La seva funció principal era la d’assecatge i conservació del gra i dels altres productes del camp. Feia de cambra d’aire ventilada que resguardava de la calor i de les humitats les estances inferiors de la casa.

UNA EXPLOTACIÓ RAMADERA. CAN CAMÓS Una d’aquestes masies del poble és Can Camós, o ca l’Aymerich, antigament Mas Gimbernat. És una masia rural de planta rectangular amb planta baixa i superior, amb diversos cossos afegits i el paller. L’edifici pot datar-se a finals del segle XV. Josep Brugada, en el llibre Sarrià el paper de la història, cita el testament de Joan Gimbernat, pagès senyor del mas Gimbernat de Sarrià el 1572.

Per arribar-hi, des de la plaça de les Comptadores del Paper, deixem el molí d’en Xuncla a l’esquerra i ens endinsem en un bonic espai natural, verd, ple de vida, amb la riera a la part de baix del seu perímetre i només aigualit per la imatge del formigó i el soroll dels cotxes que, de sota estant, podem copsar de l’autopista. Just a l’entrada actual de la casa hi ha un pou que donava aigua al mas i que juntament amb l’aigua de la riera proveïen les necessitats de rec.

Actualment hi viu la Leonor Bosch Ribas, vídua de Sebastià Aymerich Canals, que amb els seus quatre fills, la Maria, en Josep, en Sebastià i en Narcís, van viure el període d’explotació del mas amb més intensitat fins que van deixar-ho en jubilar-se.

El mas disposa de 35 vessanes de conreu i més o menys les mateixes de bosc.

La Leonor ens explica que va venir a viure al mas quan es va

DOSSIER D’HISTÒRIA [les cases de pagès

La Leonor amb el seu sogre Narcís Aymerich, al camp amb un fill i les vaques,

casar, amb vint anys, provenint de Ginestar, que és on va néixer. Els seus sogres, l’Enriqueta i en Narcís, havien començat a treballar la finca com a masovers a partir de l’any 1937. Tenien una petita explotació amb set o vuit vaques, la cria de vedells per a la seva venda i l’hort amb les hortalisses. També criaven un parell de porcs que mataven per Nadal i finals d’hivern; en feien embotits, botifarres i pernil per tot l’any per a consum propi. També hi tenien conills, oques, gallines..., i anaven a vendre al mercat dels pagesos a Girona.

Amb el seu marit, van agafar el rem del mas, augmentant l’explotació ramadera i dirigint-la cap a la producció i venda de llet, fins arribar a tenir, l’any 1965, 50 vaques de la raça frisona (prototipus de la vaca lletera, gran, bona productora de llet i resistent), amb una producció diària de 20 litres per animal. La llet la venien majoritàriament a la RAM, també a la Central Lletera de Girona i en menys mesura, al detall al poble, en tres punts de repartiment.

Ens comenta la diferència de preu com a exemple, mentre a l’engròs es venia a 43 cèntims de pesseta, al detall arribava als 60. Fou a partir dels anys vuitanta que acabà el repartiment al poble, ja que per normativa ja no es permetia.

L’explotació anava acompanyada

Sebastià Aymerich, de jove, treballant al camp ajudat dels cavalls.

Fotos cedides per la família Aymerich Bosch.

de la feina a les terres de conreu; utilitzaven les que disposaven al mas i d’altres de llogades, on ara hi ha el pavelló municipal i també al pla dels Socs. El conreu era bàsicament de cereal, blat, ordi, civada i blat de moro.

El treball al camp era manual i amb tracció animal (euga i cavall), treballar la terra, sembrar, dallar, fer les garbes..., fins que l’any 1970 van poder comprar el tractor que va alleugerir molt la feina.

El bosc també era una part important de les tasques de la masia, per fer llenya, jaç i carbó. És pot veure l’empremta de producció de carbó vegetal a la vora del bosc en un clot fet a terra; un petit pou rectangular, una sútia, segons vocabulari popular de les comarques gironines, on es cremava el brancatge. Aquest brancatge el treien sobretot de les alzines entre novembre i març. Amb el procés obtenien el carbonet (carbó de sútia), que es guardava en sacs per a l’ús del mas, sobretot a la cuina.

La vida al mas i la rutina de treball estava condicionada principalment pel bestiar: donar menjar i munyir les vaques dues vegades al dia (de 6 a 8 del matí i de 5 a 7 de la tarda), set dies a la setmana. Però també per totes les altres feines que ja hem anat comentant: tenir cura de l’hort, els camps, criar aviram, porcs

i conills, fer llenya, carbó, conservar aliments, anar al mercat.... Finalment, també calia portar al dia les tasques domèstiques que comporta tenir cura d’una casa a pagès i una família. Tot plegat, una simbiosi perfecta vida-família-treball, on no és possible destriar una cosa de les altres. En definitiva, treballar molt des de primera hora fins que es fa fosc.

Però tornem a la poesia. Joan Llongueres, a principis del segle passat, escrivia uns versos referits a la mare, que molt bé podrien reflectir l’esforç i una manera de viure de la gent de pagès: “Tos peus tot temps caminen!

Ta pensa tots jorns malda.

Tu ens dius: -Breu és la vida i és llarga la jornada”.

Actualment, la finca no ha tingut continuïtat en l’explotació des de la jubilació d’en Sebastià i la Leonor.

Resten els records i les petges de tota una època viscuda de treball a la terra, des del cansament, les alegries i les penes amb una terra que, agraïda, també es va transformant. O com bé diu Perajaume al seu llibre Pagèsiques: “Al capdavall tot és per aprofitar.

Qui ens diu que la terra fèrtil que ara hi ha sota els polígons no tornarà a sentir el pes de l’arada?” n

pds_63

ESPAI ESCOLAR [XVI jornades de la dona

XVI JORNADES DE LA DONA

Comissió de ciutadania de l’Escola Montserrat.

“Dona i cultura” és el títol de l'exposició de l’Escola Montserrat a la Jornada de la Dona que es va celebrar el passat 9 de març

C Aquest és el 16è any que l’escola participa en les Jornades que emmarquen el dia Internacional de la Dona, abans anomenat Dia de la Dona Treballadora.

Malauradament encara hi ha, i ben a prop, dones menystingudes i menyspreades, maltractades pel fet de ser dones. Aquest any hi ha hagut un gran ressò del problema amb la vaga general que es va fer el passat dia 8 de març.

Diferents fets han posat de manifest que encara hi ha moltes desigualtats i aquesta lluita per la igualtat s’ha fet més visible i ha agafat més força durant aquest any 2018.

64_pds

om ja sabeu, el claustre i de ciència.

Els alumnes van estudiar la biola comissió de ciutadania de l’escola Montse- grafia de cada una d’elles i després rrat, cada curs busca un van plasmar en un mural els fets fil conductor de l’exposició. En altres més importants de la seva vida.

Finalment, ho van explicar breuocasions hem treballat dones i periodisme, fotografia, agricultura o ment amb les seves pròpies paraules el dia de la inauguració de l’expremis Nobel, entre altres temes.

Enguany tots els cursos, des de P3 posició que s’ha pogut veure a la fins a 6è, han treballat durant un Cooperativa.

Amb tot, va ser una jornada reimes el tema de les dones i la cultura catalana, ja que aquest ha estat vindicativa, dinàmica i enriquidora l’any europeu del patrimoni cultural. per continuar agafant consciència Els objectius principals han estat fer de la importància de la igualtat de visible el treball d’aquestes dones gènere. n importants per a la cultura catalana, veure’n la seva aportació a la socieLes dones treballades aquest any han estat: tat i a l’àmbit on han treP3 A Pilarin Bayés. Il·lustradora ballat i fer-nos consP3 B Dàmaris Gelabert. Cantant. cients dels problemes P4 A Montserrat Caballé. Cantant d’òpera. que van tenir algunes P4 B Francina Boris. Sardanista. d’elles pel fet de ser P5 A Margarida Xirgu. Actriu de teatre. dones. Ser conscients de P5 B Lloll Bertran. Actriu. les desigualtats històri1r A Joana Raspall. Poetessa. ques i també actuals que 1r B Lola Casas. Poetessa. existeixen és un dels 2n A Montserrat Carulla. Actriu. objectius més importants 2n B Mercè Rodoreda, escriptora que té aquesta jornada.

3r A Marina Rossell. Cantant Un altre objectiu bàsic és 3r B Núria Espert. Actriu. adonar-se de la gran 3r C Anna Maria Martínez Sagi. Primera tasca que han desenvoludona en la junta del Barça. pat en diferents àmbits i 4t A Mercè Sampietro. Actriu i dobladora. de la gran aportació que 4t B Amparo Moreno. Actriu. han fet a la cultura i a la 5è A Muriel Casals. Activista per la llengua societat. catalana.

Entre les dones escolli5è B Anna Bofill Lleví. Arquitecta. des hi ha escriptores, 6è A Anna Veiga. Biòloga. cantants, músiques, 6è B Teresa Forcades. Monja i metgessa. actrius, activistes, dones

pds_65

ESPAI ESCOLAR [jocs florals

JOCS FLORALS DE L’ESCOLA MONTSERRAT SANT JORDI 2018 Montse Asencio Duran Cap d’estudis de l’Escola Montserrat

Com cada any pels volts de Sant Jordi, a l’Escola Montserrat hem celebrat els Jocs Florals, una festa literària que té com a principal objectiu potenciar, valorar i donar sentit a l’expressió i producció escrita dels nostres alumnes.

66_pds

E

nguany els nens i nenes de l’escola han treballat el tema de la igualtat i la no violència entre homes i dones, un tema que, tot i semblar llunyà per l’edat dels alumnes, és de gran importància, ja que és en aquestes edats quan es comença a formar la personalitat. És, per tant, en aquesta edat quan s’ha d’incidir en el treball dels valors, la igualtat i el respecte pels altres siguin del gènere que siguin.

Tots els nens i nenes de primària de l’escola han participat en els Jocs Florals fent narracions i poemes que ens parlen del respecte, l’amor, la igualtat, l’amistat... Han escrit sobre la importància de tractar a tothom per igual, siguin homes o dones, sobre la importància de compartir les tasques de la llar, de cobrar el

mateix salari per la mateixa feina.

De cada classe van sortir dos finalistes, i un jurat format per la cap d’estudis de l’escola, la mestra responsable de la biblioteca, una representant de l’AMPA i una representant del poble amb coneixements literaris, ha estat l’encarregat d’escollir, d’entre els treballs finalistes, el treball guanyador de cada nivell.

S’ha de dir que, tot i que hi va haver un sol guanyador per nivell, tots els nens i nenes de l’escola van fer una molt bona feina, ja que participant amb els seus escrits plens d’imaginació i creativitat han enriquit i han fet possible aquests Jocs Florals.

El dilluns 23 d’abril, coincidint amb la diada de Sant Jordi, es va celebrar l’entrega de premis, que va ser presentada

pels alumnes de quart. Aquesta era la primera vegada que els alumnes de quart presentaven aquest acte i, tot i ser una feina complicada, ho van preparar molt bé, i amb la seva dedicació i alegria ens van fer gaudir d’aquesta diada.

Els alumnes guanyadors de cada nivell van llegir un fragment del seu conte o poema, i els nens i nenes de P3, P4 i P5 van amenitzar la festa representant, cantant i ballant cançons de Sant Jordi.

Els premis per als guanyadors van ser llibres, aportació de l’Ajuntament de Sarrià, i un diploma pels guanyadors i finalistes.

Els finalistes de cada nivell van ser els següents: PRIMER Laia Pérez Arlet Mitjà Àxel Yzern Emma Asensio SEGON Biel Martín Mireia Antonio Elna Torrent Aisa Batchilly TERCER Aniol Danès Jana Puigvert Olga Marquès Arnau Caldas Aroa Rodríguez Alèxia Dueñas QUART Roger Araus Jana Pérez Izan Ruiz Lucía de Diego CINQUÈ Pol Magrané Norah Llorens Marc Serra Dairon Solís SISÈ Laura Gamundi Laia Soler Angely R. Estrada Iker Bulnes Guillem Nieto Elsa Solís

ESPAI ESCOLAR [jocs florals

Els guanyadors i guanyadores dels Jocs Florals de l’Escola Montserrat 2018, i els seus contes i poemes són els següents: GUANYADORA DE PRIMER LA PRINCESA Laia Pérez Vet aquí que en un platja hi vivia una princesa presumida i estava obligada a portar vestits roses i liles.

Un dia van trobar un tresor molt gran que tenia el poder d’una sirena.

Un dia el tresor va treure un fum. Després la princesa ho va veure i ho va seguir. Després es va parar en el mar.

Es va trobar una sirena. Era la sirena del poder!!!!

La princesa es va posar molt contenta de veure la sirena. Li va demanar la princesa a la sirena si podia convertir-se en sirena i el poder que té donat.

Ara la princesa és una sirena i ja no li cal portar vestits roses i liles.

GUANYADORA DE SEGON ELS NINGES Mireia Antonio Temps era temps, quan els ocells parlaven, hi havia una vegada un noi ninja i una noia ninja. La ninja era intel·ligent, ràpida i àgil i el noi era ordenat, dormilega i cantant.

Un dia el noi ninja va desaparèixer de casa seva i la seva família estava molt preocupada. La nena ninja quan va sentir la notícia es va convertir en ninja i va començar a buscar-lo. Al cap de tres setmanes la ninja el va trobar dalt d’una teulada dormint sonàmbul. La ninja el va tornar cap a casa seva. Quan la seva família el va veure es van posar molt contents.

GUANYADOR DE TERCER LA INJUSTÍCIA DE GÈNERE Aniol Danés La protagonista d’aquest conte és un ós rentador femella, anomenada Rini, un rei que no deixa entrar els animals femella al seu castell, uns guàrdies que treballen pel rei i una cria de drac anomenada Daryl, que sempre acompanya a la Rini. La història va passar en una illa molt llunyana d’aquí on ningú ha arribat.

La Rini volia veure món, es va construir una barca i va marxar. Al cap d’un dia i mig, la Rini va veure una illa.

Va atracar la barca i va sortir. Hi havia un camí que entrava a la selva, la Rini va seguir aquest camí. A mig camí hi havia unes roques que barraven el pas. La Rini, com que era molt llesta, va escalar un arbre. Aquell arbre era molt alt. Quan va arribar al cim va veure-hi un niu de drac abandonat. Just en aquell moment l’ou es va

68_pds

trencar i va sortir una cria de drac. El drac en veure la Rini se li va refregar, pensant que ella era la seva mare.

De seguida van fer amistat. El van anomenar Daryl. La Rini va marxar volant sobre en Daryl. Quan va arribar al final del camí va veure un castell amb una muralla. Va voler entrar per la porta però els guàrdies no la van deixar entrar. Va fer una volta per fora de les muralles, fins que se li va acostar una guineu i li va dir.

-Que no saps que el rei d’aquest lloc no deixa entrar als animals que són femelles?

Ho va intentar moltes vegades però no ho va aconseguir. En un últim intent quan estava a punt de donar-se per vençuda, ho va aconseguir.

Va parlar amb el rei de la importància de la igualtat de gènere i el va convèncer. A partir d’aquell dia els animals que són femelles podien entrar també al castell.

Per celebrar-ho van fer una gran festa i van fer una escultura dedicada a la Rini. La va col·locar a l’entrada del castell.

GUANYADOR DE QUART LA NENA INTRÈPIDA Roger Araus Fa molts anys, una pobra nena ignorada, sense nom, de cabells llargs, ulls rodons i plena de ferides, plorava perquè tothom es reia d’ella, perquè creien que era indefensa, inhàbil i inútil. La pobra nena, farta de tothom, es va escapar al bosc de la ignorància.

Es va passar mesos i dies refredada i morta de gana...

Un dia, la nena, molt trista, es va asseure d’esquenes a un arbre robust, igual que tots els arbres del bosc que també eren immensos, per això semblava que sempre era de nit.

De sobte, la nena va fer un badall i mentre badallava va tancar els ulls. Quan els va tornar a obrir va veure un gat negre com la foscor que l’observava. Ella es va espantar, però va veure que era afectuós, i s’hi va acostar. El gat encara no se’n fiava però en veure que era una nena que necessitava ser cuidada i estimada es va deixar tocar. La nena li va agafar afecte al gat i li va posar Negre de nom. El gat també li va agafar afecte a la nena.

La nena va decidir que viurien al bosc.

Més tard, va començar a ploure i van veure una cova on hi van entrar corrents, estava tot fosc i no hi podien veure res. Ella dormia en el terra i en Negre a sobre seu per donar-li escalfor, ella menjava mores i peixos, però com que no sabien fer foc, els peixos se’ls menjava en Negre.

Uns dies després la nena va aconseguir fer foc, il·luminar la cova i poder menjar peixos.

Va passar molts dies, setmanes i mesos en el bosc amb

ESPAI ESCOLAR

en Negre, fins que un dia va estar pensant, i pensant, i pensant, fins que va comprendre que no només els nens eren els més forts, llestos i valents, sinó que les nenes, senyores i dones també podien tenir totes aquelles qualitats i que tots som iguals. Ho va demostrar: fent-se un refugi, fent foc, il·luminant la cova, sobrevivint molts de dies i fent menjar.

I així es com van viure feliços la nena intrèpida i en Negre...

Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest conte ja s’ha acabat.

GUANYADOR DE CINQUÈ IGUALTAT DE DRETS Pol Magrané El maltractament és abundant les dones han de ser respectades la igualtat és important totes les dones han de ser estimades

GUANYADORA DE SISÈ LA IGUALTAT DE GÈNERE Elsa Solís Si el món vols respectar a les dones hem de recolzar.

La violència de gènere evitar i així el món podrem millorar.

La igualtat compartiré i en el món viuré.

A tothom respectaré i així problemes evitaré.

S’han d’aturar les injustícies homes I dones som iguals no hi ha d’haver diferències lluitem per un món ideal.

Tothom a la feina treballant i tots per igual cobrant.

Els mateixos drets tenim des que al món existim.

No jutgem pel color de la pell hem d’aprendre a respectar si tu i jo som iguals tota la resta tant se val.

La convivència és essencial per aconseguir un món igual.

D’igualtat estem parlant pel món seguir millorant.

Tant és si per fora vestim blaus o roses el que importa és el que hi ha dins els homes haurien de tractar les dones igual com volen que se’ls tracti a ells.

La igualtat hem de lluitar per poder avançar.

Aquí em començo a acomiadar la igualtat així serà.

pds_69

ESPAI ESCOLAR [jocs florals

70_pds

ESPAI ESCOLAR [jocs florals

pds_71

ESPAI ESCOLAR

ANEM A LA GRANJA! Aïda Masdemont, Mònica Garcia i Tamara Serrano Educadores grups 2-3 anys de l’EBM Confetti

El passat 11 de maig els infants de 2-3 anys de l’Escola Bressol Confetti (aula de les girafes i dels elefants) vam anar d’excursió a l’Aula d’Entorn Rural de Cal Cigarro. Cal Cigarro és una explotació agrícola i ramadera tradicional catalana situada a les hortes del Marquès de Camps de Salt.

72_pds

ESPAI ESCOLAR [confetti

A

quest entorn rural ens va oferir l’oportunitat de conèixer de molt a prop diferents animals de granja: vaques, ovelles, cabretes, cavalls, ànecs, conills, gall i gallines.

El que més va agradar als infants va ser poder-los donar menjar. Van aprendre que els cavalls, les vaques, els xais i les ovelles mengen herba, mentre que les gallines i els ànecs mengen blat de moro, pa sec.

Passejant per la granja van poder observar que els animals més petits com els aneguets, pollets i conillets viuen en gàbies plenes de palla perquè puguin créixer en un entorn més segur que la resta, per fer-se grans, forts i valents.

També van aprendre que del pèl de les ovelles en surt la llana per fer jerseis, bufandes... Que de les vaques podem obtenir llet i que

dels ous que ponen les gallines se’n poden fer truites o coques. Cal recollir-los amb molta cura, ja que la clova és molt tova i es trenca de seguida. Els infants ho saben molt bé, ja que van tenir l'oportunitat d’agafar ous del galliner.

Vam gaudir d’una experiència a l’aire lliure que ens ha permès compartir una estona amb els animals de granja, aprendre d’ells i respectar-los. n

pds_73

salut DESHABITUACIÓ TABÀQUICA Dra. Neus Aguilar

1. DEFINICIÓ DEL PROBLEMA Fumador es qualsevol persona que diu que fuma, sigui quina sigui la seva quantitat. Fumador regular es qualsevol persona que ha consumit diàriament durant el darrer mes qualsevol quantitat de cigarretes, inclosa una.

No fumador és l’individu que mai ha fumat cigarretes almenys durant un mes de forma diària. Exfumador és l’individu que essent prèviament fumador es manté almenys 12 mesos sense fumar.

Fumador passiu es considera tota persona no fumadora exposada de manera mantinguda al fum del tabac.

En NO Fumadors, cal preguntar si ha fumat alguna vegada?

-No ha fumat mai: no fumador.

-Ha deixat de fumar fa menys de 6 mesos: esta en fase d’acció.

-Ha deixat de fumar fa més de 6 mesos i menys d’un any: està en fase de manteniment.

-Ha deixat de fumar fa més d’un any: exfumador -Cal repetir l’anamnesi sobre el consum de tabac, com a mínim, una vegada cada 2 anys fins als 10 anys de no consum.

-No és necessari repetir l’anamnesi als -No fumadors majors de 25 anys, ja que les probabilitats que iniciïn el consum de tabac són baixes.

2. DETECCIÓ 3. DIAGNÒSTIC DEL FUMADOR El tabaquisme s’ha d’identificar per anamnesi i documentar de manera sistemàtica en tot pacient aprofitant qualsevol oportunitat o visita i en tot tipus de visita.

L’ANAMNESI Fumador: cal valorar el seu consum de tabac (nombre de cigarretes/dia) i la motivacio per deixar de fumar (vol deixar de fumar?, quan?). Depenent de la resposta a aquestes dues preguntes, el fumador se situa en una de les següents fases del procés: -Fase de precontemplacio: no vol deixar de fumar -Fase de contemplació: deixara de fumar en els propers sis mesos.

-Fase de preparació: deixara de fumar en el proper mes -Fase de recaiguda: havia deixat de fumar però ha tornat a fumar.

74_pds

El diagnòstic de fumador inclou: -Valoració de la motivacio i dependència -Identificació de la fase del procés de canvi Motivació Determinar si la persona vol deixar de fumar. El fet de si es capac de fixar una data i si ha fet intents anteriors per deixar de fumar ens ajudara a identificar una persona amb una motivació elevada.

Dependència Es valorarà mitjançant el Test de Fagestrom breu.

Quantes cigarretes fumeu cada dia?

-Mes de 30 (3 punts) -De 21 a 30 (2 punts) -D’11 a 20 (1 punt) -10 o menys (0 punts)

Quan de temps passa des que us lleveu fins que fumeu la primera cigarreta?

-Menys de 5 minuts (3 punts) -De 31 a 60 minuts (1 punt) -De 5 a 30 minuts (2 punts) -Més de 60 minuts (0 punts) El resultat es: 5-6 dependència alta.

3-4 dependència moderada 0-2 dependència baixa Identificació de la fase del procés de canvi Sovint el procés per deixar de fumar requereix un cert temps i el pas per diferents fases fins deixar completament de fumar, incloent-hi molts vegades 3-4 intents i les seves recaigudes abans de deixar-ho definitivament.

El model que explica aquesta evolució es el següent: -Precontemplació: no s’ha plantejat seriosament la idea de deixar de fumar.

-Contemplació: hi ha un plantejament serios de canvi en els propers sis mesos.

-Preparació: és capac de fixar una data i pensar un pla per deixar de fumar en el pròxim mes Accio: s’intenta deixar de fumar. No es fuma durant menys de sis mesos.

-Manteniment: la persona es manté sense fumar durant més de sis mesos -Recaiguda: la persona torna a fumar.

El 75% de la recaigudes es produeixen durant els primers 6 mesos

4. INTERVENCIÓ D’AJUDA Consell sanitari breu -Senzill, breu i personalitzat -Valorar: circumstancies cliniques,

SALUT [deshabituació tabàquica

antecedents familiars, interessos personals i rol social del pacient, a més de seva disposició per deixar el tabac.

-Oferir disposició a ajudar.

Entrevista motivacional -Expressar empatia -Mantenir una actitud d’escolta reflexiva -Fer preguntes obertes -Promoure el sentit d’autoeficàcia.

-Estimular que el pacient verbalitzi les seves motivacions i dificultats.

-Evitar la trampa de l’expert i l’enfrontament.

Intervencio intensiva Visites de preparació 1a visita: Es fa anamnesis i exploració física. Es fixa dia D (dia pactat per deixar el tàbac).

2a visita: 2-3 dies abans del dia D. Es revisen preparació, registres i estratègies.

Visites de seguiment 3a visita: 3-8 dies del dia D. Fase d’eufòria.

4a visita: 10-15 dies del dia D. Fase de dol.

5a visita: 15-30 dies del dia D. Fase de Normalització.

6a visita: 2-3 mesos després del dia D. Fase de Confirmació.

Són visites on es fa el seguiment i es parla de com es sent el pacient i es fa èmfasi en el seu procés. Es realitzen registres i es segueixen les estratègies pactades.

5. TRACTAMENT FARMACOLÒGIC FÀRMAC PEGATS DE NICOTINA Dosi/durada Disponibles de 16 i 24 hores.

-PNT 16h. 4 set. (15 mg) 2 set. (10 mg) 2 set. (5 mg) -PNT 24h.

4 set. (21mg) 2 set. (14 mg) 2 set. (7 mg) Instruccions -No fumar -Utilitzar sobre un zona de pell sense pèl, preferentment al torax. Canviar de lloc cada dia, no repetir el lloc en 7 dies.

-Començar a utilitzar al llevar-se el dia

en que es deixa de fumar.

Efectes secundaris Reaccions dermatològiques locals, insomni.

Precaucions contraindicacions Malaltia cardiovascular aguda o inestable. Embaràs (valorar relació risc-benefici).

FÀRMAC XICLETS DE NICOTINA Dosi/durada -Disponibles de 2 mg i 4 mg de nicotina.

-Donar el de 2 mg inicialment. En persones amb alta dependència (test de Fagers-trom de 8 o mes) o fallida previa i amb el xiclet de 2 mg, donar el de 4 mg. Provar pautes de dosificació fixes (1 xiclet cada hora mentre s’està despert).

-No passar de 30 xiclets/dia de 2 mg ni de 20 xiclets/dia de 4 mg.

-Disminuir gradualment després de 3 mesos.

Instruccions -No fumar -Mastegar el xiclet de 5 a 10 vegades fins notar un gust “picant”, posar el xiclet entre les genives i la cara interna de la galta per permetre que la nicotina s’absorbeixi, i esperar a que disminueixi el gust picant. Després tornar a mastegar (anar canviant el lloc on es posa el xiclet) -Després tornar a mastegar (anar canviant el lloc on es posa el xiclet).

-Utilitzar cada xiclet durant 30 minuts.

-Absorció limitada per la ingesta de líquids àcids (cafe, sucs, refrescos).

-Evitar menjar i beure 15 minuts abans de comencar a mastegar el xiclet i durant el seu ús.

Efectes secundaris -Dolor mandibular Dispèpsia -Sanglot Precaucions contraindicacions -Malaltia cardiovascular aguda o inestable -Embaràs (valorar relació risc-benefici) FARMAC COMPRIMITS PER LLEPAR DE NICOTINA Dosi/durada -1 mg per comprimit (equival a un xiclet de 2 mg) o 2 mg per comprimit Provar pautes de dosificació fixes (1

comprimit cada 1-2 hores) Dosi habitual: 8-12 al dia. No passar de 25 comprimits/dia.

-Disminuir gradualment després de 3 mesos Instruccions -No fumar.

-Llepar el comprimit lentament fins notar un gust “picant”, posar el comprimit entre les genives i la cara interna de la galta per permetre que la nicotina s’absorbeixi, i esperar que disminueixi el gust picant. Després tornar a llepar (anar canviant el lloc on es posa el comprimit) -Utilitzar cada comprimit durant 30 minuts.

-Absorció limitada per la ingesta de líquids àcids (café, sucs, refrescos).

-Evitar menjar i beure 15 minuts abans de comencar a llepar el comprimit i durant el seu ús.

Efectes secundaris -Sanglot -Molèsties i úlceres lleus i transitòries a la cavitat oral Precaucions contraindicacions -Malaltia cardiovascular aguda o inestable Embaràs: valorar relació riscbenefici

FÀRMAC BUPROPIO Dosi/durada -150 mg cada matí durant 6 dies; despres 150 mg/ 2 vegades al dia, separant les preses com a mínim 8 hores.

Iniciar el tractament 1-2 setmanes abans de deixar de fumar.

-Perllongar el tractament de 7 a 12 setmanes més.

Instruccions -Fixar el dia “D”despres d’1-2 setmanes de tractament. Acompanyar de seguiment segons la pauta de visites recomanada.

Efectes secundaris -Freqüents: insomni, boca seca, mal de cap -Importants: convulsions (1/10.000 casos tractats a dosi de 300 mg/dia).

Precaucions contraindicacions -Antecedents de convulsions o tumor SNC. -Antecedents de trastorns alimentaris.

pds_75

SALUT [deshabituació tabàquica

-Trastorn psiquiàtric. Valorar pel seu metge -Embaràs i lactància.

-Hipersensibilitat al fàrmac.

FÀRMAC VARENICLINA Dosi/durada - Comprimits de 0,5 mg i 1 mg Del 1r al 3r dia: 0,5 mg/ dia Del 4t al 7e dia: 0,5 mg 2 vegades dia Del 8e dia al final de tractament: 1 mg dues vegades al dia -Duració del tractament: 12 setmanes (si el pacient ha deixat de fumar considerar perllongar 12 setmanes mes) Instruccions -Iniciar el tractament 1-2 setmanes abans de deixar de fumar Els comprimits han d’empassar-se sencers amb aigua. Sempre amb suport psicològic i seguiment Efectes secundaris -Nàusees -Cefàlea -Insomni i somnis anomals -Restrenyiment i meteorisme

76_pds

-Vòmits Precaucions contraindicacions -Hipersensibilitat al producte -No és recomanable ús en < 18 anys -No utilitzar en embaràs ni lactància

6. RECOMANACIONS PER PAL·LIAR LA SÍNDROME D’ABSTINÈNCIA DESIG INTENS DE FUMAR -Pensar que aquest desig serà cada vegada menys intens i freqüent.

-Estar ocupat -Pensar en altres coses (treball, esports) -Beure aigua. Mastegar xiclet sense sucre.

-Menjar alguna cosa baixa en calories -Respirar profundament diverses vegades -Realitzar un exercici de relaxació Rentar-se les dents IRRITABILITAT Donar llargues passejades Dutxar-se o banyar-se Practicar una tècnica de relaxació

Evitar cafè o begudes amb cafeina

DIFICULTAT DE CONCENTRACIÓ -Dormir més -Realitzar esport o alguna activitat fisica -No exigir-se un alt rendiment els primers dies després de deixar-ho MAL DE CAP -Dormir més -Realitzar un exercici de relaxació -Evitar cafè i alcohol AUGMENT DE LA GANA -Evitar aliments molt calòrics -Augmentar l’activitat física -Beure molta aigua i sucs que no engreixin DESORDRES DEL SON -Evitar cafè o begudes amb cafeïna -Prendre llet calenta o infusió de til·la o similar per anar a dormir -Augmentar l’exercici físic DESÀNIM -Mantenir-se actiu -Evitar la soledat -Fer coses que li agradin -Practicar esport

esport ues

ESPORT [UES sarrià

JORDI RIBERA

Xavi Rodríguez

DE LA UES A L’OR EUROPEU AMB LA SELECCIÓ ESTATAL

Després de quatre finals perdudes, la selecció espanyola dirigida pel sarrianenc Jordi Ribera i Romans- va conquerir a Zagreb (Croàcia) el seu primer or continental després d’una exhibició col·lectiva, sobretot a la segona meitat, contra Suècia (29-23) i d’aguantar l’estrebada escandinava del primer temps (12-14).

Jordi Ribera dirigint un partit de la selecció de Brasil.

C

amí del vestidor, i segurament abans, en Jordi Ribera buscava al seu cap la fórmula per canviar el curs del partit i així va ser: després del descans les coses van canviar moltíssim, sobretot quan als suecs se’ls va entravessar la defensa 5:1, molt avançada però amb moltes ajudes, plantejada per l’entrenador de la selecció espanyola.

Les pèrdues de pilota i les parades del porter veterà Arpad Sterbik van enfonsar els suecs, que només van marcar 2 gols als primers 20 minuts de la segona part, quan la selecció tenia pràcticament l’or a la butxaca (23-16) gràcies a un extraordinari parcial d’11 a 2. La selecció Estatal aconseguia de les mans d’en Jordi Ribera trencar un malefici que la perseguia durant anys, el campionat d’Europa: quatre finals perdudes.

És el tercer or que aconsegueix en la seva història, un or que té una mica de color blau-i-groc.

ELS INICIS AMB LA SELECCIÓ ESTATAL ESPANYOLA Tot això no hauria estat possible si el sarrianenc no hagués renunciat al seu càrrec al capdavant de la selecció del Brasil. En Jordi Ribera va decidir agafar el repte de rellevar Manolo Cadenas, després que aquest no classifiqués Espanya per als Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. El càrrec d’entrenador de la selecció estatal d’handbol era provisional, ja que la Real Federació Española de Balonmano (RFEBM) entrava en un procés electoral i la seva continuïtat depenia de l’elecció del nou president.

Els primers objectius importants que se li van presentar a en Jordi

Ribera en aquella etapa van ser els dos partits de la fase de classificació per al Campionat d’Europa 2018 contra Bòsnia i Herzegovina i Finlàndia els dies 2 i 5 de novembre del 2017.

Aquests es van resoldre bé; el primer, a Valladolid, guanyant amb autoritat (30-21); i el segon, tancant una classificació perfecta passant per sobre de la selecció escandinava (46-16).

Després, el mundial de França el gener del 2017, la primera gran competició dirigint Espanya. En aquell torneig es va posar a prova la seva direcció, la incorporació dels nous jugadors i la capacitat del grup per potenciar les seves virtuts i cobrir les seves carències. La lectura que se’n fes havia de determinar el camí a seguir de cara als Jocs de Tokio 2020. L’eliminació de l’equip d’en Jordi Ribera als quarts de final del Mundial contra Croàcia (30-29) el dei-

pds_77

ESPORT [UES sarrià

Jordi Ribera a la banqueta del Cadagua Gáldar.

xava fora de la lluita per les medalles. La cinquena posició final no era dolenta. El balanç era el mateix que tres dels equips que van jugar per aconseguir alguna medalla: sis victòries i només una derrota, però no aconseguir l’objectiu de tornar a estar en unes semifinals se’ls escapava de les mans in extremis.

L’EXPERIÈNCIA FORA DE LES FRONTERES En Jordi ja portava des del 1986 voltant per les banquetes de manera professional; les dues últimes seleccions: la brasilera i l’argentina. A Brasil, on ell va poder fer l’handbol que volia, hi va estar en dues etapes diferents: en una primera, del 2005 al 2008, amb l’objectiu de classificar l’equip per als Jocs de Beijing ja que va guanyar el Campionat Panamericà els anys 2006 i 2008 aconseguint així el bitllet per anar a la Xina. Se li acabava el contracte abans dels Jocs, però li van demanar que continués i amb el permís del club que ja l’havia fitxat, l’ADEMAR de León, va compaginar l’activitat als dos equips. En una segona etapa, del 2012 al 2016, va aconseguir la medalla de plata al Campionat Panamericà del 2014 i el millor resultat històric d’aquell país en handbol, una setena plaça als Jocs de Rio. Argentina va ser el primer equip i

78_pds

Jordi Ribera el dia que va ser presentat pel JD Arrate d’Eibar.

[Autor desconegut]. (Eibar. Juny 1989). Fons El Punt. CDRI Ajuntament de Girona.)

la primera selecció estatal que va dirigir fora de les nostres fronteres.

Ell s’havia quedat sense equip i la proposta que li va fer la Confederació Argentina li va semblar bé tot i la diferència de sou, és per això que allí va haver de fer d’una mica de tot (2004-2005).

EL SALT A LA CATEGORIA PROFESSIONAL Abans de travessar l’oceà per començar la seva experiència amb les seleccions i per un petit període de temps combinant les dues banquetes (equip i selecció) va entrenar diversos equips de la Lliga ASOBAL. L’última va ser entre les dues etapes a Brasil en què va entrenar l’ADEMAR de León (2007-2011). Va arribar per ocupar el lloc, altre cop, de Manolo Cadenas. Equip capdavanter de la categoria, va aconseguir guanyar la

Copa ASOBAL (2008-2009) contra el FC Barcelona.

Abans de l’experiència a l’estranger havia estat al Bidasoa (20032004), on no va acabar la temporada ja que va perdre la confiança del club i va rescindir el contracte de tres anys que tenia signat amb el club irundarra.

Van ser onze les temporades ininterrompudes, que va passar Jordi Ribera a l’illa de Gran Canària al capdavant del Cadagua Gáldar (19922003), equip que va viure la millor època de la seva història amb en Jordi Ribera a la banqueta. Amb un equip quasi acabat de pujar a la Divisió d’Honor va aconseguir portar-lo al cap de pocs anys fins a la final de la City Cup contra el TV Niederwurzbach on, tot i un avantatge de tres gols del partit d’anada a Gáldar, van perdre de sis a terres alemanyes (Hamburg) contra un equip amb

ESPORT [UES sarrià

grans jugadors com el suec Staffan Olsson o Christian Schwarzer (32-26).

També van arribar a unes semifinals de la Copa EHF per acabar trobant-se pel camí el FC Barcelona que els va barrar el pas (2002). El club va acabar cedint els seus drets a l’Almeria i va acabar desapareixent de la màxima categoria de l’handbol estatal.

Va iniciar el camí professional a Eibar amb el JD Arrate (1989-1992) amb 26 anys i essent l’entrenador més jove de la Divisió d’Honor d’handbol. L’equip basc, actualment desaparegut, feia dues temporades que havia pujat a la màxima categoria i a la darrera havia disputat la promoció de descens a Primera Nacional. La directiva del club no volia que tornés a passar, va fer un equip amb garanties per no passar problemes a final de temporada i va apostar per situar al capdavant de l’equip en Jordi Ribera; el primer entrenador gironí que arribava a la màxima categoria de l’handbol i, a més, el més jove (no sé si encara ostenta l’honor). En una roda de premsa multitudinària, amb la presència fins i tot de mitjans televisius, un dimarts 27 de juny de 1989 la pregunta que van realitzar els periodistes bascos al president de l’entitat va ser «si no era un risc contractar un tècnic tan jove». El màxim dirigent de l’Arrate, el desaparegut Iñaki Bolinaga, va contestar «que s’havia demostrat que la joventut del tècnic no havia d’influir negativament en el rendiment de l’equip». Jordi Ribera passava d’entrenar un equip totalment amateur, que només jugava per afició, a dirigir un conjunt de jugadors professionals que vivien del balonmano i que molts d’ells eren internacionals amb la selecció estatal i també per estrangers.

ELS ORÍGENS, LES ARRELS, L’ADN En Jordi Ribera va començar a jugar a balonmano als equips inferiors de

Jordi Ribera (a baix a la dreta) quan entrenava l’equip infantil de la UES. [Autor desconegut]. (Sant Quirze del Vallès. sd). Fons de la UES. Sarrià de Ter.)

Jordi Ribera (a baix el tercer per la dreta) formant part de l’equip juvenil que va disputar la Fase Sector del campionat Estatal a Sarrià de Ter. [Foto Joan Carles Codolà]. (Sarrià de Ter. 1980-81). Fons El Punt. CDRI Ajuntament de Girona.)

la Unió Esportiva Sarrià. Normalment jugava de pivot, però no destacava gaire i ben aviat va combinar aquesta activitat amb la d’entrenar. Amb uns 13 anys ja portava els benjamins de la UES i ja veia que el seu futur no estava sobre el parquet sinó a la banqueta.

Va arribar a jugar al segon equip de la UES (Segona Nacional) i quan tenia dinou anys ja es va treure el títol d’entrenador estatal, això sí, modificant una mica les dades ja que la normativa no permetia obte-

nir el carnet fins als vint anys.

Als vint-i-un anys, quan va tornar del Servei Militar, l’Emilín Rodríguez li va proposar formar part de l’equip tècnic del primer equip de Sarrià de Ter. A l’última temporada a la UES va fer una bona campanya i es va classificar per disputar la promoció d’ascens a la Primera Divisió A. A més, feia tres anys que en Jordi Ribera portava la selecció catalana juvenil que l’any 1988 havia guanyat el torneig “Objetivo 92”. A la final, el

pds_79

esport ues

Jordi Ribera als primers anys de formar un tàndem amb l’Emilín Rodríguez a la banqueta de la UES la temporada 1984/1985.

[Autor desconegut]. (Sarrià de Ter. 1984-85).

Fons El Punt. CDRI Ajuntament de Girona.)

seleccionador estatal del moment, Juan de Diós Román, va manifestar que el conjunt català havia guanyat gràcies a la tàctica que havia fet servir l’entrenador.

En acabar la temporada 19881989 va decidir no continuar dirigint el Sarrià, ja portava dues temporades seguides i amb anterioritat ja ho havia estat. Va rebre una oferta del Palautordera, però no la va acceptar perquè s’havia de fer tot l’equip nou.

L’Arrate també li va oferir ser el màxim responsable de l’equip i aquella vegada no va desaprofitar la oportunitat d’entrenar a la Divisió d’Honor.

A la UES tothom sabia que un dia o altre marxaria a entrenar fora, però ningú es pensava que ho fes tan aviat. També, que més d’hora que tard aconseguiria èxits. Han passat més de tres dècades des que va marxar lluny de Sarrià de Ter però la terra tiva i no hi ha hagut temporada, de vegades més que d’altres, que no hagi trobat un moment per pas-

80_pds

L’última temporada que en Jordi Ribera estaria a la banqueta sarrianenca, la 1988/89.

[David Quintana]. (Sarrià de Ter. 23 de novembre de 1988). Fons Diari de Girona. CDRI Ajuntament de Girona.)

sar pel pavelló de la UES, ja sigui entre setmana en hores d’entrenament o en cap de setmana analitzant amb atenció algun partit sempre que li ha permès l’agenda de compromisos. Discret i observador, sempre té una salutació o conversa amb la gent que el coneix i mai té un no a l’hora de fer-se alguna fotografia amb algun afeccionat. A diferència d’altres, no li agrada cridar l’a-

tenció sinó al contrari, prefereix la discreció. L’or europeu que va aconseguir el passat mes de gener segur que no l’ha fet canviar gaire i que al cap de pocs dies, per no dir hores, el seu cap ja estava treballant i organitzant fins a l’últim detall el proper repte: el Mundial d’Alemanya/Dinamarca del 2019.

Felicitats Jordi i per molts èxits més! n

5% dte.*

LLUM · AIGUA · AIRE CONDICIONAT · CALEFACCIÓ

en reparacions, instal·lacions elèctriques canvis de caldera, aire condicionat i muntatges d’energies renovables... * Presentant aquesta publicitat

Tel. 682 420 503 - jmdepalol@gmail.com - www.jmdepalol.com

pds_81

esport La Junta

CLUB GIMNÀSTICA SARRIÀ

Magnífica temporada 2017/2018 per el nostre Club. Després d’acabar la temporada passada amb la notícia, de que ens deixava Alba Sayols, entrenadora del club durant molts anys, ens quedàvem sense entrenadora i coordinadora.

Aquest trasbals ens va portar a reorganitzar-nos esportivament i mirant la bona base d’entrenadores que teníem al club, donem la responsabilitat esportiva a la Sara Velasco, que fins ara era la segona entrenadora.

Gimnàstiques benjamines nivel duo-trios-quartes participants a la Lliga Territorial

E

l canvi ens tenia preocupats, com s’ho agafarien les gimnastes? Com s’ho prendrien els pares? Doncs sembla ser que el canvi no ha afectat gaire al club, les gimnastes han continuat amb la seva activitat amb energies renovades.

La Sara Velasco i l’Alba Torrent (com a segona entrenadora) s’han posat al cap davant de la gestió esportiva aconseguint molts bons resultats. Han aconseguit que aquesta temporada les nostres gimnastes se superessin i es motivessin, donant una injecció de confiança en elles mateixes.

82_pds

EL NOSTRE CLUB ESTÀ CONSTITUÏT EN TRES CATEGORIES Psicomotricitat - Les petites del club s’inicien amb la gimnàstica Rítmica fent els seus primers exercicis al tapís per guanyar confiança i decidir si es quedant com a base o començant a competir. “Petites promeses” BASE. Aquesta categoria està formada per gimnastes que fan d’aquest esport la seva activitat extraescolar, estem molt agraïts als pares que dipositen la seva confiança al nostre club.

COMPETICIÓ. Per últim aquesta categoria està formada per gimnas-

tes que es preparen tan física com psicològicament per donar el millor d’ elles al tapís en cada competició.

La temporada va començar a Torroella de Montgrí, passant per diferents poblacions i finalitzant a Santa Coloma de Farners, on es varen aconseguir diversos podis dels quals accedien als Jocs Emporion.

Amb categoria Prebejamines, un quartet format per Laia Pelayo, Carla Campos, Xènia Pujolar i Laila Tinjak, varen aconseguir una tercera posició a la lliga territorial, on es van classificar per als Jocs Emporion.

Amb categoria Benjamines, un

altre quartet on hi havia Èlia Alabau, Julia Masot, Laura Rodríguez i Laura Robles, i també varen aconseguir una tercera posició a la lliga territorial i una segona posició com a trio als Jocs Emporion, on les van classificar per als Campionats de Catalunya, com a trio format per Èlia Alabau, Julia Masot i Laura Rodríguez.

Amb categoria Aleví, un trio format per Laura Sánchez, Irene Vargas i Carla Ramos, varen fer una primera posició a la lliga territorial i una primera posició als Jocs Emporion, on les van classificar per als Campionats de Catalunya.

En aquesta mateixa categoria, un duet format per Mireia Turró i Lucia Gonzalez varen aconseguir una segona posició a la lliga territorial on es van classificar per als Jocs Emporion, aconseguint una tercera posició on les deixava a les portes de poder anar a competir a Campionats de Catalunya.

Amb categoria Infantil, Queralt

Farroni va participar en la modalitat individual, on va aconseguir una segona posició a la lliga territorial i va poder participar als Jocs Emporion.

En la mateixa categoria, Carlota del Cubo, també en la modalitat Individual, va quedar en tercera posició i va poder participar als Jocs Emporion.

En aquesta mateixa categoria però en duet, Coral Muñoz i Judith Ortega varen aconseguir una tercera posició a la lliga territorial i també els va permetre participar als Jocs Emporion.

I per finalitzar en categoria Infantil, un trio format per Carlota del Cubo, Aina Pujolar i Núria Casademont, una primera posició a la lliga territorial i una segona posició als Jocs Emporion les va classificar als Campionats de Catalunya on varen fer una merescudíssima primera posició.

Volem fer una menció especial a les gimnastes de la categoria indivi-

dual nivell A que competeixen amb aparell, reconeixent el seu esforç, la seva constància i la seva lluita al tapis, aquesta categoria està formada per, Laura Sánchez, Mireia Turró, Lucia González, Aina Pujolar, Núria Casademont, Clàudia Turró, Georgina Joves, Irina Casero i Clàudia Xifra.

Estem orgullosos de totes les nostres gimnastes que amb la seva constància, esforç i dedicació han pogut arribar a la màxima competició.

Moltes felicitats a totes sou un orgull per al nostre club!

Bona temporada per el club, gràcies a la Sara Velasco, Alba Torrent, Claudia Xifra e Irina Casero, on tres d’elles estan formades al club i on totes quatre formen a les nostres gimnastes des de la base, també em contat amb la col·laboració de Liana Condis professora de ballet que ens va donar un cop de ma a l’inici de temporada.

Continuem treballant per la propera temporada amb molta il·lusió.n

Gimnastes alevines nivell duos-trios-quartes participants a la lliga territorial

Gimnastes infantils i cadets nivell A participants a la lliga territorial

Gimnastes pre-benjamines i infantils nivell B i duos-trios-quartes participants a la lliga territorial

pds_83

esport ESPORT [FC SARRIÀ

CLUB BÀSQUET SARRIÀ DE TER

Dolors Vidal

La història del Club Bàsquet Sarrià de Ter ve de lluny i s’ha convertit en una de les entitats més arrelades al municipi.

Actualment, desenes de nens i nenes pertanyen al nostre club, on, a part d’aprendre l’esport del bàsquet, es formen en els valors del treball en equip, la solidaritat, l’esforç i el companyerisme.

Mini Femení

P

erò quins són els orígens de la nostra entitat? Ens hem de remuntar a l’any 1987, quan un grup d’amigues de l’escola Montserrat i veïnes del barri de la Rasa, amb dotze anys van decidir que volien jugar a bàsquet, malgrat que en aquell moment no es practicava aquest esport a Sarrià. Va haver-hi, però, una persona que les va animar i els va donar suport: Eduard Carlos, el seu professor d’educació física a l’escola. I malgrat els impediments, ho van aconseguir. Jugaven on podien i com podien, fins que finalment es va fer una pista descoberta a la Rasa, al costat del camp de futbol. Això els va permetre federar-se, sota les sigles del FC Sarrià, el club de futbol del municipi, convertint-se en una secció més d’aquesta entitat. Es va triar el verd -un dels colors del FC Sarrià- per a l’equipatge i es va començar a competir. Són uns inicis, com podeu comprovar, que es basen

84_pds

en l’empeny i les ganes d’aquest grup de noies, que ara ja tenen 43 anys, i que, de manera directa o indirecta, encara tenen relació amb el club.

Mica en mica, el club va anar creixent, amb gent de Sarrià però, sobretot, de la Rasa. A partir de Tercera Catalana, es van anar assolint ascensos fins que la temporada 199798 es va aconseguir la fita més alta d’aquest club i que encara no s’ha repetit: arribar a Primera Catalana en sènior femení. Va ser una gran experiència, malgrat que només va durar un any, que va permetre al nostre club competir amb equips de gran nivell de la demarcació de Barcelona. Actualment, el nostre sènior femení juga a Tercera Catalana.

Durant gairebé quinze anys la secció va dependre del FC Sarrià i durant aquell temps en va ser president Cèsar Fernández, al qual sempre li estarem agraïts per la gran feina feta. I va arribar el moment de

tenir entitat pròpia i convertir-nos en un club. Arran de la finalització de les obres del pavelló municipal, ens vam desvincular del FC Sarrià i ens vam traslladar de la Rasa al pavelló, fundant el Club de Bàsquet Sarrià de Ter. La primera temporada com a tal va ser la 2002-03. Per tant, aquesta que ara finalitzem, la 2017-218, és la del nostre quinzè aniversari. Com en tots els clubs i entitats, durant aquests anys hem tingut temporades més bones i d’altres més dolentes, però sempre hem treballat amb il·lusió i tenacitat per fomentar l’esport a Sarrià. Vam començar sent una secció només de modalitat femenina i ara som un club on nens i nenes de diferents edats poden disfrutar d’un esport com és el bàsquet, on juguen, aprenen i es diverteixen.

Una feina en què hi contribueixen els esportistes, els entrenadors, col·laboradors, els pares i mares, i en la qual és bàsica la dedicació desinteressada de les diferents juntes directives

ESPORT [club bàsquet sarrià

Pre Mini Mini Masculí Escoleta

que ha tingut el club, amb el seus presidents, Eugeni Resplandis, Xavier Font i, actualment, Bea Expósito.

I quina és l’estructura ara mateix del nostre club?

Doncs aquesta temporada hem tingut una escoleta, on els més menuts i menudes han rebut, a través del joc, el primer aprenentatge del bàsquet. També un pre-Mini Masculí i un Mini masculí, el qual es va desfer en acabar la primera fase de la competició -mes de desembre- i bona part dels jugadors van anar a jugar a l’escola Masmitjà, amb la qual tenim una vinculació estreta. Finalment, pel que fa a les categories masculines, cal destacar que el Cadet Masculí té el subcampionat de lliga gairebé a la butxaca. Pel que fa a les categories femenines, aquesta temporada hem tingut un Mini femení, format íntegrament per jugadores de primer any, i un junior que s’ha proclamat campió de lliga del Nivell A i també campió de Catalunya. Aquest darrer equip és fruït d’un conveni amb l’Uni-GeieG i el Sarrià i que ja està renovat per a la temporada vinent.

Finalment, el sènior femení va superar la primera fase de

Tercera Catalana, classificant-se entre els nou millors de la categoria. En la segona fase, en la qual ha competit amb el bo i millor de Tercera, ha quedat en darrera posició però gaudint al màxim l’oportunitat de poder jugar en aquest nivell.

Més enllà de les competicions oficials, els equips del CB Sarrià han participat en diferents tornejos i jornades, com les de la JR NBA de la Bisbal, en què hi van jugar el mini femení i el masculí, defensant els colors dels Pacers i els Timberwolves, respectivament. També hem estat presents al 3x3 de Fornells de la Selva i a diferents diades com la del Cassanenc, el Bisbal Bàsquet o en la cloenda del Club Esportiu Joventut Celrà.

Hem fet, doncs, una feinada però tenim ganes de seguir treballant i creixent.

Per això us animem a que vingueu a conèixer el nostre club. Aquest mes de juny i el proper setembre celebrem jornades de portes obertes en totes les categories.

Podeu entrenar amb nosaltres de manera totalment gratuïta. Si veniu a fer un tastet us assegurem que voldreu repetir. n

Pre Mini mixte

Temporada 2001-2002 (última a La Rasa)

Temporada 2002-2003 (primera al pavelló, encara no teniem l'equipatge groc i negre). Sempre hem tingut com a equipatge reserva la samarreta de color blanc.

pds_85

ESPORT [club bàsquet sarrià

Junior Femení Cadet Masculí

Ascens a 1ª Catalana (Temporada 1997-1998)

Celebració Ascens a 1ª Catalana (amb el president del FC Sarrià, César Fernández)

Temporada 2013-2014 (penúltima temporada de les sèniors que van iniciar el bàsquet a Sarrià). Les dues que han estat tota la seva carrera des dels 12 anys són la nº6 (Núria Barea) i la nº12 (Iolanda Giménez). Retirades la temporada 2014-2015, amb 40 anys, han estat 28 anys defensant els colors de Sarrià.

86_pds

Senior Femení

The Sarrià NewS LA INFORMACIÓ MÉS IN·DEPENDENT EN EL SUPLEMENT MÉS IM·PRESCINDIBLE

LA FRASE DEL DIA: La intel·ligència em persegueix sempre, però jo soc més ràpid.

Editorial

Aquest és un editorial un pèl diferent.

Arribats al número cent hem volgut fer una mica d’història. Disculpeu les molèsties.

Fa una colla d’anys un grup de voluntariosos joves amb il·lusió i no poca empenta van decidir seguir l’estela de les revistes Poble i Carrilet i van endegar Parlem de Sarrià. Poc després, uns joves menys formals i seriosos van decidir que una bona revista necessitava una pàgina d’humor i així va néixer The Sarrià News, amb les notícies de l’actualitat local, nacional i mundial més rabioses (i molt sovint inventades). Per a aquesta àrdua tasca ens vam dotar de corresponsalies a mig món: en Pier Padequà a França, en Jeims Ailoviu, al Regne Unit, en Marc Franc a la secció d’economia, així com d’altres enviats especials, comptant sempre amb la inestimable col·laboració del nostre becari Nolasc A. Gat i tot sota la supervisió i direcció del nostre estimat (i mai prou ponderat) Sam Enfot.

Des d’aquestes pàgines hem tocat, amb el rigor informatiu que sempre ens ha caracteritzat, temes tan punyents com l’enderrocament dels accessos a l’autopista, les obres del TGV, la victòria del PP (Partit Phalangista) o l’arribada a la casa blanca d’en Donald Tuit Trump. I sempre hem reivindicat que la gallina feixista del pont estaria millor a la cassola.

Algunes coses ja són història, d’altres perduren malgrat tot.

Sam Enfot Redactor en Cap.

In, Inde

El jutjat nº 155 ha obert una investigació al Club Súper3 per presumpte delicte d’odi i

col·laboració en el referèndum declarat il·legal.

El crit de “Uh, Oh, no tinc por!” l’ha interpretat com a “1-O no tinc por”.

La causa es preveu llarga i potser el milió i mig de socis podrien anar a la presó. Preventivament, esclar.

Pablo Llorona, TSN, Madrit.

Alimentació

He entrat en una fleca i al costat de noms exòtics com massa mare, pa d’espelta, rústica, xapata, gallega o baguet, he vist una cosa extraordinària pel seu nom i per l’aspecte. Es deia barra de pa i tenia tota l’aparença de pa. I el gust també.

Ves, quines coses, eh?

Jaume Llonguet, TSN, Sarrià del Mig.

Política i gramàtica

Quan sento parlar els polítics del PP i s’omplen la boca de democràcia, estat de dret, respecte a les minories, justícia, drets humans, etc. m’entren unes ganes irrefrenables de votar-los.

O de botar-los.

Perdoneu l’embolic, però és que la gramàtica mai no ha estat el meu fort.

Nolasc A. Gat, TSN, Becari.

Les Luthieres

si en aquesta temporada hi haurà el desenllaç o bé si continuarà amb una quarta i definitiva temporada.

Estem expectants.

Jaume Netflix, TSN, Catalonia.

Geografia recreativa Tots sabem que en els darrers cent anys la geografia europea ha canviat molt. Països que existien han desaparegut i d’altres que no existien s’han creat, però mai havien canviat de lloc. Fins ara.

Turquia havia estat sempre a l’est del mediterrani però darrerament sembla que s’ha traslladat a l’oest.

Parlem de Turquispania amb el seu president Mariano Erdogan, que empresona opositors amb la complaença d’Europa.

Vet aquí les meravelles de la geografia.

Lluís Mapamundi, TSN, Europa.

La Reivindicació No ens cansem i seguim exigint que treguin l’aligot del pont.

La gallina a la cassola!

The Process

Nou gir argumental en la tercera temporada de la sèrie d’èxit “The Process”.

L’aparició d’un nou personatge, Roger Stream, ha donat més profunditat i, sobretot, més extensió als capítols que se succeeixen amb intrigues apassionants. Els malvats ho són cada cop més sense cap ambigüitat i els màrtirs i empresonats s’incrementen dia a dia.

Quan això s’escriu, no sabem encara

pds_87