Revista REGIO7

DISSABTE, 15 DE SETEMBRE DEL 2012

Revista

Entrevista

Bartolomé Gironella. «Hi ha interessos econòmics i polítics que estan molt còmodes en la crisi» 6-7

Reportatge

Les nòvies de CR7 Les ‘alegries’ de Cristiano 9

REVISTA ÉS UN SUPLEMENT SETMANAL DE REGIÓ7 DIRECTOR: MARC MARCÈ I CASAPONSA. EMPRESA EDITORA: EDICIONS INTERCOMARCALS SA.

Basar

Torna el barroc per ambientar la llar 12-13

Entrevista Ana Mesuti. «L’única cosa que demanen les víctimes és que se les escolti» 10

La intimitat de l’art

VISITEM ARTISTES DE LA CATALUNYA CENTRAL AL SEU ESTUDI SALVADOR REDÓ

2

DISSABTE, 15 DE SETEMBRE DEL 2012 | Regió7

REVISTATALLERS D’ARTISTES

Txema Rico, Roser Oduber, Ramon Puigpelat i Joaquim Falcó obren les portes dels seus tallers per exposar la intimitat del seu treball diari. És la rutina de quatre creadors que passen moltes hores als seus racons privats per elaborar les obres que després s’exposen i són admirades.

Per Toni Mata i Riu (text) i Salvador Redó i Marta Pich (fotos)

Creació

ARTISTES EN PRIVAT

er molt que hi passin l’escombra, un taller és un taller. Arriba el fotògraf de Regió disposat a ficar el nas per tots els racons i l’artista, de reüll, es justifica per aquell pilot de brossa, les taques del terra o la fotografia que «ara no sé on l’he posada». Teles endreçades en prestatges o arrepenjades a la paret són el testimoni innegable de la seva intensa activitat creativa. Per molt que venguin, la pulsió interior de l’art els obliga a destinar un espai per guardar els quadres perquè la capacitat de produir és, de bon tros, superior a la del mercat per absorbir la seva obra. Però tots quatre –Joaquim Falcó, Roser Oduber, Ramon Puigpelat i Txema Rico– asseguren que treballen perquè els ve de gust, perquè ho porten molt endins.

Joaquim Falcó no ha necessitat marxar de Manresa per convertir-se en un pintor d’anomenada amb tirada en el mercat italià, i compon el seu esclat de colors des del centre de la ciutat. Roser Oduber es desdobla en gestora cultural al Centre d’Art

P

Contemporani i Sostenibilitat d’El Forn de la Calç, al terme municipal de Calders, i en artista cotitzada que necessita de la natura per fer emergir la seva potència creativa. En l’esperit de Ramon Puigpelat batega la curiositat insaciable que fa de la recerca obra d’art, un treball que elabora des de l’estudi de propietat familiar al mig de Calaf. Txema Rico, per la seva part, se’n va anar, fa més d’una dècada, a la colònia Jorba, i en una nau enorme acumula trastos i talent.

Són quatre creadors reconeguts en el circuit català de l’art que van obrir les portes de la seva intimitat a aquest diari per ensenyar al lector com és la seva quotidianitat.

Espais de dimensions diverses que presenten una característica comuna: per molts metres quadrats de què disposin, sempre els farà falta una mica més. Regió explica on i quan treballen. Quins materials fan servir. Què els neguiteja. Quatre artistes en el seu taller per desmentir tòpics: la inspiració, si t’ha d’arribar, que et trobi treballant.

JOAQUIM FALCÓ MANRESA, 1958

PINTANT A L’ANTIGA FÀBRICA DE VETES Sona la veu profunda d’Omara Portuondo i al taller de Joaquim Falcó la pintura flueix explosiva de la idea a la tela. Celia Cruz, Compay Segundo, Pablo Milanés, Silvio Rodríguez, també un crac parit al Bages com Carles Cases. Les melodies del radiocasset inflamen d’inspiració l’estudi on fa vint anys que crea un dels artistes més internacionals de la Catalunya Central, un autor que va conèixer el Nobel José Saramago a Lanzarote, que té obra a la seu central de Ferrari i de qui posseeix un quadre algú tan excèntric a la plàstica com el futbolista Roberto Carlos. Una àmplia i lluminosa cambra al carrer del Canonge Montanyà, que un segle enrere va ser una fàbrica d’on sortien vetes d’espardenyes per als soldats que combatien a la Primera Guerra Mundial.

«L’avi és de la família de cal Coro, que va donar nom al Tossal del Coro, un pagès de la zona de Viladordis», explica un Falcó que transmuta la rutina del camp en la quotidianitat del pintor. «Vinc al matí després d’esmorzar i treballo. Vaig a dinar, porto la filla a l’escola, torno al taller. Si no pinto, m’assec i penso». En els seus inicis, el protagonista de l’exposició instal·lada actualment a la sala gran del Casino s’estava al primer pis del número  del carrer del Bruc, «un

espai gran a sobre del que aleshores era el restaurant Manresa».

Un quadre li pot requerir «una hora o quatre dies», sempre treballant sense desmai, molt menys ara que les vaques magres pasturen per l’economia mastegant les engrunes del capital. «Pinto per a mi, faig el que m’agrada. Quan accepto un encàrrec, puc fer alguna concessió pel que fa al tema, però l’estil és irrenunciable». Falcó prepara el fons, espera que s’assequi, i al cap d’un o dos dies hi aplica una altra capa de color... Prescindint del dibuix previ, de la ment a la superfície blanca, sense intermediaris. «Amb els anys superes la fase de l’esbós. M’agrada la frescor a partir de la idea bàsica. L’al·licient, quan m’hi poso, és no tenir clar què faré».

Falcó compra el material a Lienzos Moià.

«A vint minut de casa», apunta. «Sempre he confiat en ells, hi compro des de teles fins a pintures». Un altre punt d’abastament és Caisa, també a la capital de l’altiplà moianès.

Dos establiments que garanteixen bons preus a un artista que ha fet de l’ampolla de Coca-Cola un dels seus referents icònics. «Fa vint anys es va organitzar a Milà una exposició amb autors que han tractat aquesta beguda. Jo n’era un, i llavors tot el fons va anar a parar a la seu central, a Atlanta».

LA LLUITA Un inconformista que desafia la rutina  L’exposició que protagonitza a hores d’ara al Casino de Manresa presenta un ring al centre de la sala. Falcó simbolitza en aquest quadrilàter la lluita diària que necessita lliurar l’artista per tirar endavant la seva obra amb honestedat.

Regió7 | DISSABTE, 15 DE SETEMBRE DEL 2012

TALLERS D’ARTISTESREVISTA

3

ROSER ODUBER PANAMÀ, 1957

FOTOGRAFIES DE SALVADOR REDÓ

El responsable del terrari del zoològic de Barcelona està acostumat a rebre peticions tan singulars com la de Roser Oduber, panamenya de naixement, catalana d’adopció des dels  anys i veïna de Calders a partir del , quan va decidir instal·lar el seu intens univers creatiu a la Catalunya Central. L’artista va demanar pells de muda de les serps per a un dels seus treballs més matèrics, una proposta contundent que exemplifica el pòsit existencial del món natural en la seva obra. No és en va que regenta a El Forn de la Calç, al mig del bosc, un establiment que acull cada any autors d’arreu del món.

Una antiga granja de porcs és el «santuari» de Roser Oduber, que dedica «els mesos d’hivern al pensament i la recerca, i la primavera i l’estiu a la producció». Quan va posar els peus per primer cop a la casa, l’espai

útil era menor i la creadora –amb obra en la col·lecció permanent de Can Framis, l’elegant museu d’art contemporani de la Fundació Vila Casas al Poblenou barceloní– va instal·lar el seu taller on ara hi ha l’ampli rebedor de l’habitatge familiar. «De mica en mica vaig conquerir espai gràcies als ingressos de la venda de quadres», apunta, i es va traslladar a l’habitacle adjacent.

Una faringitis crònica obliga Oduber a evitar ampolles d’aiguarràs, trementines i dissolvents. «Treballo molt amb base d’aigua», explica, i assenyala pigments i coles naturals que donen consistència a una obra matèrica que l’ha convertida en una creadora cotitzada. D’un racó treu la muda d’una pitó impactant, adquisició d’una època en què, «com les serps, tenia la necessitat de canvi perquè la pell m’anava petita».

Rere un somriure magnètic, que descarrila sovint en riallada franca, Oduber protegeix el neguit intern d’una dona a qui no abandona el desig d’enfonsar el seu esperit en territoris incòmodes per a l’ànima. Colpidors eren els quadres de D-ments, que va presentar fa un any i mig a Barcelona incidint en la dualitat de la personalitat. Hipnòtics es presenten els D-liris que treballa amb lliris secs, talment com les connexions neuronals que activen la bogeria.

Sona L’arbre del jove grup Aniam, fa poc resident al Forn de la Calç, i l’artista, que es defineix com una«potinera» per les taques i les mullenes pròpies de l’ofici, mira per la finestra. La visió de l’hort l’ajuda a reprendre el diàleg que manté cada dia amb la natura. «Fa trenta anys que sóc aquí i encara descobreixo coses, moltes coses».

LA VITALITAT El Casino espera la seva obra a l’inici del curs vinent  Roser Oduber treballa per tenir-ho tot a punt d’aquí a uns quants mesos quan el Centre Cultural el Casino de Manresa aculli una gran exposició del seu treball. El públic bagenc coneixerà de prop les seves inquietuds

FOTOGRAFIES DE SALVADOR REDÓ

EL SANTUARI DEL BOSC

4

DISSABTE, 15 DE SETEMBRE DEL 2012 | Regió7

REVISTATALLERS D’ARTISTES

RAMON PUIGPELAT CASP, 1961

REFLEXIONS DES DE CALAF Dels animals domèstics als pinzells, els tubs de pintura, les teles i una peça sorprenent. El taller on treballa Ramon Puigpelat ha mutat el seu antic ús domèstic, i des del carrer Raval de Manresa, de Calaf, expressa el seu alè íntim i, alhora, dedica unes hores a l’ensenyament dels joves. Però res sobta tant allà dins com la premsa que va comprar l’any  de segona mà a Barcelona i que utilitza per a la serialitat xilogràfica. Una còpia d’un instrument similar construït a Suïssa que eixampla els horitzons d’un artista que se sent calafí perquè, malgrat néixer

a la localitat aragonesa de Casp, el seu pare era de la vila anoienca i ell hi va anar a viure als sis anys.

Moure’s pel taller de Puigpelat demana una certa perícia. Sembla que hi faltin uns quants metres quadrats per respirar. Però res és el que sembla. Rere una porta, s’obre una altra estança al mig de la qual s’imposa la presència fèrria de la premsa. En una altra paret, una altra porta condueix al magatzem on acumula tants quadres que «podria muntar una exposició demà mateix». Un altre forat serveix de pas cap al taller de l’amic Gustavo Barba.

«No treballo mai de nit», assegura, però per la resta «vaig molt a la meva». Ramon Puigpelat va viure deu anys a Barcelona, on va fer el COU i, després, va provar fortuna en escoles com la Massana, la Llotja i a Arts del Llibre. Al final de l’aprenentatge va tornar a Calaf, on cada dia compleix el ritual de fer un

cafè amb llet per esmorzar i inaugurar la jornada i de prendre’s una cervesa al bar cap a les  o les  per rematar-la. De l’apogeu expressionista dels anys  al retorn de la pintura del segle XXI, Puigpelat ha estat un observador perspicaç de la realitat artística, tot i que la llunyania amb el centre neuràlgic del país el fa guardar una prudent distància respecte de les modes i les frivolitats.

«Mai no m’he tingut per un pintor d’estils gaire marcats», adverteix, i deixa constància d’una paradoxa: «tota la vida m’he considerat un figuratiu, però moltes crítiques parlen de la meva pintura com una abstracció. Potser és perquè hi veuen textures i icones que insinuen això». Malgrat tot, es reconeix admirador de Pollock i del grup avantguardista espanyol El Paso, tant com de Hockney, Luis Gordillo i el pop-art.

La conversa de Ramon Puigpelat és pausada. La mort recent d’una germana el va su-

mir en un estadi de meditació que va prendre la forma tant poètica com emocional d’uns retrats d’una força visceral. Però si alguna cosa preocupa Puigpelat per sobre de les altres quan exerceix d’artista és la composició: cada cosa té un lloc, ja sigui sobre la tela o en un gravat. L’ordre subjacent de la raó, la intuïció espacial del subconscient.

Mentre espera però no desespera que el mercat torni a ser benèvol, Ramon Puigpelat ensenya les seves creacions amb l’orgull de qui no deu res a ningú. Quan li cal baixa al carrer del Consell de Cent de Barcelona per entrar a Rigol Belles Arts i proveir-se de material per continuar-se explicant a si mateix des de la pintura. Vendrà algunes obres a gent que el visita al taller, d’altres s’exposaran i moltes restaran hivernades però vives. Sense presses. I si el van a veure, deixin que els convidi a fer un glop. Entre rialles aflora la complicitat d’un artista d’una sola peça.

LA LLIBERTAT La penúltima paraula d’un enamorat de la pintura  Ramon Puigpelat detesta treballar sense que en el punt de partida hi habiti la pulsió interior de l’artista.

El seu estudi és atapeït de pinzells, teles, llibres, pots i altres estris necessaris per saltar d’un gènere a un altre cada vegada que l’ambient li reclama un canvi d’aires. Adora ensenyar als nens els fonaments de la pràctica artística. Els encabeix com pot a l’aula mentre des del seu capteniment intenta comprendre què hi ha dins l’ànima humana.

FOTOGRAFIES DE MARTA PICH

Regió7 | DISSABTE, 15 DE SETEMBRE DEL 2012

TALLERS D’ARTISTESREVISTA

5

TXEMA RICO RUBÍ, 1965

FOTOGRAFIES DE SALVADOR REDÓ

L’HOME QUE NO LLENÇAVA RES

L’OFICI De l’escenari d’un teatre a la pau de la Colònia Jorba  En una de les seves autodefinicions, Txema Rico es proclama «carpintor» per la seva versatilitat tant en la pintura com en la fusteria. El de Rubí és un creador polifacètic.

Hi ha una biga amb sabates desaparellades adossades cap per avall. Un sofà enlairat a tres metres de terra subjectat amb cadenes. Un centpeus de joguina d’atracció de fira que va trobar al mig del bosc amb la caixeta de les monedes buida. Quatre pots gegants de Nutella sense un destí clar. Cinccents metres quadrats de nau a la Colònia Jorba plens de deixalles llestes per reciclar artísticament. I, malgrat tot, el més seductor del conjunt és l’entresolat de construcció pròpia on va viure cinc anys. Talment el de l’Emma de Plats Bruts, amb la diferència que ell era, alhora, l’extravagant veïna, el Lopes i el David. Un àtic sui generis des del qual domina la panoràmica d’un taller que sempre té les portes obertes per als amics i els artistes de bona voluntat que li demanen un espai per treballar amb tranquil·litat.

La Colònia Jorba conserva l’estructura de l’antic complex fabril però els seus habitants són ara llogaters que hi resideixen fruint de la pau de l’indret, al costat de la riera de Calders. Txema Rico se’n va enamorar a primera vista i, després de viure una llarga temporada al taller, va poder adquirir un pis, que comparteix amb la seva parella. «Jo vaig néixer a Rubí, però fa molts anys que vaig anar a Manresa. I quan vaig conèixer la colònia, vaig decidir quedar-me aquí», explica.

Rico és un radical de la pintura. Associat a l’underground bagenc, reconeix que en el fons desitja que arribi el dia en què, jubilat, no tingui més preocupació que agafar el cotxe per anar a Olot a pintar paisatges.

Els murals inspirats en les arquitectures

impossibles d’Escher que està realitzant per al nou bar musical Soterrani de Sant Joan de Vilatorrada ocupen actualment bona part del seu temps. La posada en escena de Rico és la d’un esperit lliure, però, no obstant això, el seu currículum ofereix el perfil d’un professional respectat i sol·licitat en el camp de l’escenografia escènica i cinematogràfica. Ha participat en muntatges de Tricicle, Vol-Ras i el Liceu, en produccions del setè art com El perfum, que es va rodar en diverses localitzacions de Catalunya i amb Dustin Hoffman en el repartiment, i col·labora habitualment amb companyies bagenques com Teatre Mòbil i Gog i Magog. Es reconeix deutor del mestratge del taller Castells de Santa Agnès de Malanyanes (Vallès Oriental).

«Sóc un bohemi sense voler», assegura amb mitja rialla. «Abans de llençar res, els amics m’ho porten per si em pot ser útil». La seva última dèria són els paisatges i els retrats de menjador. Quan n’arreplegui una dotzena hi realitzarà unes intervencions pictòriques que, sense ocultar la imatge original, aportaran elements inesperats a la lectura de la peça. «M’agrada agafar coses que ja no fan servei per convertir-les en una obra d’art que es pugui exposar o vendre».

Txema Rico se sent, per sobre de tot, un «pintor de quadres», denominació preferent del seu ofici per moltes altres tecles que pugui tocar al llarg de la seva vida. Una versió del Sant Sebastià de Delacroix en què ell ocupa el lloc del sant és la prova irrefutable d’aquesta afirmació. I tanmateix, també, del seu afilat sentit de l’humor.