Contes de malalties

Contes de malalties Onzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes

Int_Contes de malalties_2.indd 1

15/05/14 16:51

La reproducció total o parcial d’aquesta obra per qualsevol procediment, compresos la reprografia i el tractament informàtic, resta rigorosament prohibida sense l’autorització dels propietaris del copyright, i estarà sotmesa a les sancions establertes a la llei.

Primera edició: maig de 2014 © dels textos: dels diferents autors © dels dibuixos: Pilarín Bayés © d’aquesta edició: Editorial Mediterrània, SL Casp, 108, 8è 08010 Barcelona Tel. 93 218 34 58 Fax 93 265 65 23 editorial@editorialmediterrania.cat www.editorialmediterrania.cat Realització editorial i maquetació: Ormobook Tipografia dels titulars: Anna, dissenyada per l’Anna Vives, una noia amb Síndrome de Down que ha dedicat un any sencer a apropar-se al món de la lletra, treballant la lectura i l’escriptura.

ISBN: 978-84-9979-304-7 DL: B-11.965-2014 Impressió: Ormoprint, Barcelona

Int_Contes de malalties_2.indd 2

15/05/14 16:51

L’any passat vam celebrar els deu anys de vida del Premi Pilarín Bayés i hem

començat aquesta nova etapa organitzant l’onzena edició conjuntament amb l’Obra Social Sant Joan de Déu i l’Editorial Mediterrània. La voluntat és fer créixer encara més aquest guardó i donar-li més ressò: augmentar en nombre de participants i també en nombre d’escoles que s’animen a enviar els seus contes.

Com sempre, el primer reconeixement i agraïment el teniu els nens i les nenes, per les vostres ganes d’escriure, per les vostres idees, per la vostra imaginació, pel vostre entusiasme; però també mereixen una gran felicitació els vostres mestres i les vostres mestres, per la feina de motivar-vos i de fer-vos descobrir que això de llegir i escriure obre portes a mons absolutament fascinants.

En aquesta edició hem tractat una temàtica que alguns ens heu comentat que era difícil. Ja està bé, també, que de tant en tant plantegem un tema més punyent, que us faci plantejar facetes que també són part de la vida. En aquesta edició, hem rebut més de 1.000 contes!

I prop de 3.000 nens d’arreu de Catalunya heu estat escrivint sobre com conviure amb les malalties. Entendreu que la feina del jurat, que es mereix també un gran reconeixement, ha estat difícil: escollir els quinze millors contes entre tants escrits ha estat complicadíssim!

I una altra feina no gens senzilla: la d’il·lustrar-los! Però en això la Pilarín és una autèntica artista, ja ho sabeu.

Veureu que aquest any el pròleg l’escriu el Grup d’investigació en Infermeria, Educació i Societat (GIEES) del Campus Docent Sant Joan de Déu. Ells també es mereixen un agraïment perquè s’han llegit tots els contes que hem rebut per poder fer l’estudi paral·lel que presentem lligat al Premi. Han extret tots els valors que surten dels vostres contes, i aquest informe que han escrit de ben segur que donarà moltes pistes sobre com els infants enteneu la malaltia i apreneu a conviure-hi.

Enhorabona als guanyadors i les guanyadores i felicitats a tots els participants. L’any que ve us esperem en una nova convocatòria!

Oriol Bota

Director de l’Obra Social Sant Joan de Déu

Int_Contes de malalties_2.indd 3

Mònica Estruch

Directora d’Editorial Mediterrània

15/05/14 16:51

La salut és un concepte polièdric, amb moltes facetes, subjectiu, i amb el qual

tots els éssers humans hi estem relacionats. La pèrdua de la salut, allò que coneixem com a malaltia, forma part de la quotidianitat de les persones, està vinculada al fet de viure.

Preguntar als nens i nenes sobre la malaltia i, més encara, sobre els valors a desenvolupar per conviure amb una malaltia, ens situa davant una mirada diferent de la vida; ens porta a emocions i reflexions vinculades al canvi en la integritat i a la pèrdua de l’equilibri de l’entorn que suposa estar malalt, quan escriuen i reflexionen al voltant de salut, malaltia, curació, cronicitat i mort.

En el marc de l’onzè Premi Pilarín Bayés, el Grup d’investigació sobre Infermeria, Educació i Societat (GIEES) del Campus Docent Sant Joan de Déu, en la línia de Trets Identitaris, ha llegit i analitzat més de 1.000 contes escrits per nois i noies dels cicles inicial, mitjà i superior de primària de diferents escoles d’arreu de Catalunya, destriant aquells valors que es consideren bàsics per conviure amb la malaltia.

La majoria dels relats estan impregnats de quatre valors essencials, fonamentals, que es desgranen a mida que avança el text narratiu: la família, l’amistat, l’amor i la generositat.

La família i els amics són peces clau per superar una malaltia puntual, el debut a una malaltia crònica, la detecció d’una malaltia greu i, per suposat, el desenllaç de la mort.

L’amor és el que acompanya totes les accions, el que dóna confort, consol, el que acull l’altre i l’acarona. La generositat és el que mou a intentar ajudar a qui pateix, de tota manera possible.

Aquests quatre valors estan acompanyats per aquests altres: acceptació, compromís, lluita, superació, i esforç. Els nostres nens i nenes fan palès que el primer pas per guarir-se és acceptar la malaltia i, a partir d’aquesta acceptació, que comporta un ferm compromís personal amb fer tot allò que en configura el procés i el tractament, esforçar-se, lluitar i superar tot el que de dolent s’esdevé en un procés d’absència de salut.

4

Int_Contes de malalties_2.indd 4

15/05/14 16:51

El món de la narració és un vehicle perfecte per treballar els valors, per fer reflexionar els infants sobre aquells que ajuden a conviure amb la malaltia, que contemplen la cronicitat com un aspecte més de la vida normal d’algunes persones i que afronten el concepte de la mort. Tot plegat educar en valors per fer els individus, i per tant la societat, més sensibles i més justos.

Grup d’Investigació sobre Infermeria, Educació i Societat (GIEES) Línia de Trets Identitaris. Campus Docent Sant Joan de Déu

Estudi elaborat pel GIEES on s’analitzen els contes rebuts en l’Onzè premi Pilarín Bayés.

5

Int_Contes de malalties_2.indd 5

15/05/14 16:51

Veredicte de l’Onzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Reunit a Barcelona el 9 d’abril de 2014 el jurat de l’Onzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes, presidit per Pilarín Bayés i integrat per Jordi Albertí, Joan Baqués, Ramon Besora, Joaquim Carbó, Bruno Cesena, Montserrat Cortina, Víctor Cucurull, Mònica Estruch, Eduard Fornés, Paula Jarrin, Alegria Julià, Gonçal Luna, Jordi Pou i Lluís Vila d’Abadal resol premiar els contes següents:

Cicle inicial: El bosc d’en Pau amb el pseudònim Lluna meva, de l’escola Sant Miquel, de Molins de Rei. La meva vida a l’hospital amb el pseudònim Tadeo Jones, de l’escola Gerbert d’Orlhac, de Sant Cugat del Vallès.

L’avi Joan perd la memòria amb el pseudònim Els belluguetes, de l’escola Claret, de Sabadell.

El somni d’en Bulli amb el pseudònim Sort, de l’escola Carme Auguet, de Girona.

Parlem-ne? amb el pseudònim Els petits garrotxins, de l’escola Fundació Privada Cor de Maria, d’Olot.

6

Int_Contes de malalties_2.indd 6

15/05/14 16:51

Cicle mitjà:

Cicle superior:

La Júlia té EM amb el pseudònim Libèl·lula de neu, de l’escola Montpedrós, de Santa Coloma de Cervelló.

No era un pare qualsevol amb el pseudònim Albi, de l’escola Mare de Déu del Roser, de Barcelona.

Hi ha nens que no poden caminar amb el pseudònim Stonehenge Mia, de l’escola Pia, de Balaguer.

El consell de l’avi amb el pseudònim Màgic, de l’escola Pineda, de L’Hospitalet de Llobregat.

Sempre cinc amb el pseudònim Porteràs, de l’escola Terraferma, d’Alpicat.

La nena de xocolata amb el pseudònim Aquari, de l’escola Doctor Trueta, de Viladecans.

La lluita d’en Pau amb el pseudònim Paco, de l’escola Sant Jordi, de Puigverd de Lleida.

Ja no em fan por els quiròfans amb el pseudònim Laura, de l’escola Santa Teresa de Lisieux, de Barcelona.

Charlie Parker amb el pseudònim Rik Riordan, de l’escola Pia, de Balaguer.

Sempre amb tu amb el pseudònim Kirikú, de l’escola Guixot, de Sabadell.

7

Int_Contes de malalties_2.indd 7

15/05/14 16:51

Int_Contes de malalties_2.indd 8

15/05/14 16:51

El bosc d'en Pau Pseudònim: Lluna meva Autors/es: Paula Acedo Batista, Ignasi Albert Hohenhorst, Biel Bertran Triginer, Natalia Cañada Chacón, Gina Casanovas Boza, Irene Fernández Sáiz, Rubén Gallardo Navas, Nil García Bonet, Paula González González, Natalia González Lozano, Pol Gris Meseguer, Kira Martina Iglesias Borós, Miquel lsrael Fajardo, Adrià Lafuente Fernández, Gerard López Cintas, Adrià Maduro Mitjans, David Martínez Barragán, Clàudia Martínez De Carvalho, Meritxell Massós Diego, Gala Pedrosa Alba, Roger Pérez Valero, Iria Ramírez Lafuente, Jan Ruíz Ortells, Felipe Ruíz Tort, Lucía Sánchez Duch, Judith Sedó Asmarats, Júlia Vergés Olivé i Eric Zamora Arias Categoria: Cicle inicial Escola: Sant Miquel, Molins de Rei Mestra: María Jesús Fuentes Roldón

Int_Contes de malalties_2.indd 9

15/05/14 16:51

En Pau estava malalt. Es passava la vida a l’hospital i trobava a faltar els seus amics

i la seva família. Tot i que l’anaven a veure cada dia, havia d’estar algunes estones sol. Aleshores es posava a dibuixar, que li agradava més que jugar o mirar la televisió. Dibuixava i dibuixava arbres, flors, plantes i animalets, tot el que s’imaginava que hi havia en el món fora de l’hospital.

Però el que més dibuixava eren arbres. EIs feia de totes les mides i amb fulles de tots els tons: verdes, groguenques, vermelloses, marrons... Pintava arbres vells, joves, de tronc fi o gros; dibuixava alzines, roures, pins, faigs i figueres. EIs anava penjant per les parets de la seva habitació i tota la gent que passava per allà s’aturava a mirar un moment i exclamava: «Quina habitació més maca!» Això li agradava molt i seguia dibuixant.

Un dia, es va adonar que li estava caient el cabell i tenia la cara pàl·lida i demacrada. Es va posar molt trist perquè ja havia vist altres nens per l’hospital amb aquell mateix aspecte i li feia molta por. Pensava que es podria morir i ho va preguntar a la mare. Ella, i també els metges i les infermeres, li deien que això li passava per poder curar-se.

–M’ha de caure el cabell per poder curar-me? –va preguntar al metge quan li estava escoltant el coll amb aquell aparell que mai no sabia com es deia, però que li agradava perquè no feia mal, només pessigolles.

–Sí, Pau, perquè la medicació et dóna una cosa i te’n treu una altra, com un préstec que tu li fas.

–Deixo el meu cabell a la medicació i ella em curarà?

–Això mateix! –va dir el metge.

–De debò? I per què vol el meu cabell?

10

Int_Contes de malalties_2.indd 10

15/05/14 16:51

Int_Contes de malalties_2.indd 11

15/05/14 16:51

–Doncs, t’agafa el cabell perquè és allò que no necessites per viure, jugar, dibuixar... Però has de ser fort i col·laborar amb aquesta medicació que no és tan dolenta com et penses.

–Què és col·laborar? –va preguntar en Pau. –Ser valent, resistir, no tenir por, imaginar coses que t’agraden… Tot això és col·laborar.

Aquella nit, en Pau es va adormir molt més tranquil, mirant els seus arbres de la paret.

«Gracies, cabell, per marxar del meu cap perquè jo em curi», anava pensant mentre tancava els ulls.

De sobte, un soroll el va despertar. Eren passos de ratolí: algú s’havia enfilat als peus del llit, perquè notava que li feien pessigolles. Va encendre el llum i va trobar assegut al seu genoll un homenet vestit de color verd fosc amb un barret que acabava en punta, igual que les seves orelles. Era un follet! No s’ho podia creure.

–Eeei! –cridava movent els braços–. Estic molt content de veure la teva habitació. Vols fer un petit viatge amb mi?

–Ja m’agradaria, ja, però no puc sortir. M’estic curant, i, a més, no tinc cabell...

–Quina cosa. Jo no n’he tingut mai i no el necessito per a res. Mira! –Es va treure el barret i va mostrar un cap pelat com un ou. En Pau es va posar a riure, li feia molta gràcia aquell personatge–. Tanca els ulls –va afegir.

Quan va tomar a obrir-los, en Pau no s’ho podia creure: estava en un bosc de debò, pIe d’arbres de tota mena, tal com se l’imaginava quan dibuixava. L’homenet li anava dient: –Mira, Pau, tots els arbres són molt macos, però ells no ho saben, i també n’hi ha que no tenen fulles, es queden sense i tampoc no se n’adonen. Fins i tot alguns estan malalts, com 12

Int_Contes de malalties_2.indd 12

15/05/14 16:51

tu, però ells segueixen fent bonic al bosc i no es posen tristos ni tenen por. Es dediquen a ser arbres i prou.

–Això és col·laborar? –va preguntar en Pau. –Això mateix! Perquè formen part de la natura, com tu, i tots són importants, siguin com siguin.

Quan en Pau va obrir els ulls, tot estava com abans: l’habitació plena de dibuixos i ell al seu llit. Però es va posar molt content perquè ara ja sabia què volia dir ser molt important.

Va decidir que quan es trobés una mica trist, tornaria a tancar els ulls i l’homenet l’acompanyaria al bosc per veure els arbres que mai no estan preocupats perquè tenen una feina més important, que és col·laborar.

13

Int_Contes de malalties_2.indd 13

15/05/14 16:51

Int_Contes de malalties_2.indd 14

15/05/14 16:51

La meva vida a l´hospital Pseudònim: Tadeo Jones Autors/es: Emma Aguilera Corrales, Biel Badia Mota, Elies Ballester Tataret, Ariadna Barbero Domeño, Itziar Baya Filella, Aleix Bisquert Casas, Martí Cabanes Piqueras, Maria Calaf Fernández, Elia Cantos Espina, Pau Capel López, Etham Cuberas Gallego, Bruna García Ballester, Alexandra Guirado López, Pablo Hidalgo Garcia, Mar Junyent Serra, Ana Lozano Trilla, Biel Masllorens Rico, Àngela Morote Moya, Mariona Munné Sans, Iago Romanutti Marchal, Laia Sambro Olivella, Marc Serra Cheto, Nil Solà Ciprés, Gloria Tarazaga Mejías, Guillem Torres Sansó i Paula Vázquez Aragón Categoria: Cicle inicial Escola: Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès Mestra: Olenka Oyarce

Int_Contes de malalties_2.indd 15

15/05/14 16:51

Hola! Em dic Max i us vull explicar la meva història. Un

dia estava jugant al pati de l’escola a fet i amagar i em vaig començar a trobar malament. De cop, vaig tancar els ulls, i, quan els vaig tornar a obrir, vaig veure que estava en una habitació de colors clars amb els meus pares plorant i al seu costat una dona amb una bata que portava com uns auriculars amb un cercle platejat. Jo em sentia perdut perquè no reconeixia on estava.

Ara em sento millor, perquè ja m’han explicat què és el que va fer que em trobés malament: els meus pulmons. La metgessa em va dir que els meus pulmons no funcionen bé, per això em costa respirar. Em va dir que tinc una malaltia que es diu càncer. Però d’això ja fa molt de temps, més d’un any.

A partir d’aquell dia, visc a l’Hospital General, però no estic sol, rebo moltes visites. Com avui, que és el meu aniversari. Han vingut els meus avis i m’han portat un pastís de xocolata i un osset de peluix. També han vingut els meus companys i companyes de l’escola, que m’han explicat que fa poc han anat a un safari i han pogut veure els animals de molt a prop, i fins i tot un lleopard que es va acostar molt i tothom va tenir molta por. Tots volen que em recuperi aviat per poder jugar tots junts. Els meus pares i la resta de la família m’han regalat un ordinador amb moltes fotos de tots ells perquè les pugui mirar quan jo vulgui. També hi ha jocs per passar-m’ho molt bé.

A l’hospital em cuiden l’infermer Xavi, la infermera Aina i la metgessa Martina, que m’escolten els pulmons mentre em fan bromes. Ja he descobert com es diuen els auriculars amb el cercle platejat: és un estetoscopi i serveix per auscultar els sons del nostre cos.

A la mateixa planta on estic, també hi ha altres nens i nenes que, com jo, estan malalts i viuen a l’hospital. De tant en tant, juguem a fet i amagar a la nit, però hem de fer molt silenci perquè no tenim permís per fer-ho. Un cop al mes, en Xavi, l’Aina i la Martina posen tots els llits junts en una sala molt gran per poder fer una festa de pijames, mirem una pel-

16

Int_Contes de malalties_2.indd 16

15/05/14 16:51

Int_Contes de malalties_2.indd 17

15/05/14 16:51

lícula i mengem crispetes. Després compartim les nostres joguines i fem guerra de coixins.

Al cap d’una estona, l’Aina i en Xavi ens diuen que hem d’anar al llit. A mi em posen una música per relaxar-me i una màscara com els bussos per poder respirar millor. Aquesta màscara té un cable molt llarg que va a una bombona molt grossa que té oxigen. L’oxigen és el que necessitem per poder respirar. A vosaltres no us fa falta perquè els vostres pulmons ho fan sols, però jo necessito una petita ajuda, perquè els meus no ho fan bé sols.

La Martina fa poc m’ha explicat que els meus pulmons cada cop funcionen pitjor i que necessitaré un trasplantament. Li he preguntat què és això i m’ha explicat que és quan algú et dóna els seus pulmons que funcionen bé i te’ls canvien pels teus que no funcionen gaire bé.

També m’ha dit que ja en té uns per a mi i que m’ha d’operar, però que jo no sentiré res perquè estaré adormit.

Quan m’he despertat, la Martina m’ha dit que tot ha sortit molt bé i que d’aquí a un temps podré tornar a casa.

Avui és divendres i torno a casa. Estic molt content per poder anar a casa i a l’escola a veure els meus amics, però també estic una mica trist de deixar l’hospital, en Xavi, l’Aina, la Martina i els meus amics, però ja els he dit que aniré a visitar-los.

Avui em faran una festa per acomiadar-me de tothom de l’hospital i a casa en tindré una altra amb la meva família i els meus amics. A l’hospital jugarem a la bomba i tots tindrem petits regals i llaminadures.

Bé, aquesta és la meva història, espero que us hagi agradat!

18

Int_Contes de malalties_2.indd 18

15/05/14 16:51

L´avi Joan perd la memòria Pseudònim: Els belluguetes Autors/es: Izan Aguilera Gutiérrez, Pol Alcázar De la Torre, Núria Blasco Formigón, Álvaro Carmona Coello, Zaira Cortés Morilla, Melany Fernández Jara, Adrià Garcerán Roman, Naiara García Serena, Martí Guzmán Gallego, Laura Irizar Sánchez, Iván Jiménez López, Edurne Piedad López Meco, Álex Martín Lobatón, Oihane Molina Basabe, Jesús Negrillo García, Judit Ordóñez Carner, Diana Pérez Álvarez, Éric Pérez Casajoana, Míriam Pérez Fernández, Esmeralda Arlet Regalado Rucana, Ainhoa Romero Arias, Érik Rovira Requena, Alejandro Sánchez García, Denís Sánchez Martínez, David Sempere Candela, Quim Serrano Romay i Joel Yacasi Otazu Categoria: Cicle inicial Escola: Claret, Sabadell Mestra: M. Pau Mosquera Jiménez

Int_Contes de malalties_2.indd 19

15/05/14 16:51

Un bon dia, l’avi Joan es va despertar amb ganes de caminar. Es va llevar a poc a poc,

va anar fins al lavabo, va fer un pipí, es va rentar la cara i les mans i va tornar a la seva habitació per vestir-se. Es va posar uns pantalons, una camisa i unes vambes.

Va anar fins a la cuina i va començar a preparar I’esmorzar per a ell i per a la seva dona, la Rosa: cafè amb llet i unes torrades amb melmelada de maduixa, la preferida d’en Joan.

Quan ja tenia la taula parada, va cridar la Rosa i van esmorzar plegats.

Un cop van acabar, l’avi Joan va dir a la seva dona: –Rosa, me’n vaig a fer un tomb!

–Vés amb compte, Joan! –li va respondre la Rosa–. On vas sense mitjons? Que no veus que tindràs fred?

En Joan li va respondre: –Ui, és veritat. Vaig de seguida a posar-me’n uns!

Va seure al seu llit i es va posar uns mitjons ben calentons. Va agafar la seva jaqueta, va sortir al carrer i, tot xino-xano, va començar a caminar. Sense adonar-se’n, va arribar al Parc Catalunya de Sabadell. Com que estava molt cansat, va seure en un banc i, just al davant, va veure uns nens del Claret que havien anat d’excursió a plantar un arbre. En veure els nens, va quedar embadalit i va passar una bona estona mirant-los.

Després d’una hora, es va aixecar i es va adonar que no sabia on era ni com tornar a casa seva.

20

Int_Contes de malalties_2.indd 20

15/05/14 16:51

Int_Contes de malalties_2.indd 21

15/05/14 16:51

Sort que unes mestres del Claret es van adonar que li passava alguna cosa i li van preguntar: –Es troba bé?

En Joan els va dir que no recordava el camí de tornada a casa i elles li van contestar que no es preocupés; com que el coneixien, el van portar fins a la porta de casa seva. Allà l’estava esperant, molt nerviosa, la seva dona, la Rosa; quan el va veure, es va posar a plorar d’alegria. Li va fer un petó i una abraçada i va donar les gràcies a les mestres per acompanyar-lo a casa. Els va explicar que en Joan tenia Alzheimer i que encara no s’havia perdut mai. Els va prometre que a partir d’aquell dia sortiria sempre a passejar amb ell.

Quan les mestres van tornar a l’escola, van tenir la idea d’escriure un conte sobre l’Alzheimer i presentar-lo al concurs d’aquell any de la Pilarín Bayés.

22

Int_Contes de malalties_2.indd 22

15/05/14 16:51

El somni d´en Bulli Pseudònim: Sort Autors/es: Tasnim Boutib, Buakary Ceesay, Ibtisam El Haouas, Calijatu Sanyang, Adam Et Taqy, Shakira El Badri, Zahra El Baroudi, Ilyas El Ghouate, Akram El Kwr, Marwan Khatiri, Ilyas Sghir, Hugo Reviriego, Mariam Camara, Mohammed El Baroudi, Cristina Gordo, Muhammadou Sanyang, David Morales, Fatima Ben El Allid, Chaymae Drissi, Khadiya Haouas, Lee Johnson, Andrei Mustatea, Ilyas Souha i RafikTayebi Categoria: Cicle inicial Escola: Carme Auguet, Girona Mestres: Gemma Soldevila, Núria Tresserras i Roser Bodro

Int_Contes de malalties_2.indd 23

15/05/14 16:51

«…l un gat i un gos, aquest conte s’ha fos!» Així acabava cada nit el conte de la

mare. Una abraçada, un petó a la galta i un altre al pit.

Quan en Bulli era molt, molt petit, no entenia per què la mare li feia un petó a la galta i un altre al pit. Quan tenia dos o tres anys, va demanar a la mare per què li feia un petó al pit.

Li posava els cabells a la cara! La mare li va explicar que, si els petons ho curen tot, per què no li podien curar el seu cor. En Bulli no ho va acabar d’entendre, però aquella barreja de petó amb olor de xampú i pessigolles al nas, pels cabells, era el principi de la son.

En Bulli, molt, molt sovint, repetia els somnis. Un dia, va preguntar a la mare què volia dir tenir un forat al cor. La mare va somriure sense gairebé saber com explicar-ho. En Bulli va veure el mig somriure de la mare i va sentir el seu silenci. Aquella, com moltes altres nits, en Bulli va repetir el somni. Sempre començava i acabava de la mateixa manera.

En Bulli era a dalt, molt a dalt, d’una muntanya. La muntanya era molt, molt grossa. Tan grossa que li semblava el passadís de l’escola quan anava al lavabo tot sol. Els arbres eren alts, molt alts, gairebé com els arbres del pati de la seva escola. Eren verds, molt verds, com la seva classe. El terra era ple, molt ple de flors, com a la classe de plàstica, on sempre hi havia taques de pintura a les taules. El cel era blau, molt blau, com la plastilina que va obrir l’altre dia la senyoreta. El vent ho feia moure tot, semblava els dibuixos que penjaven a l’entrada de l’escola. Ell caminava pel mig de les flors i no trobava el camí de tornada a casa. Caminava, caminava… i amb tants arbres, amb tantes flors, amb tantes taques de pintura com veia pel terra, no trobava el camí. En Bulli no estava trist, estava content. Sabia que, encara que li costés trobar el camí cap a casa, aquest era el seu somni de cada dia i que sempre estava acompanyat, no estava sol. Eren ell i el seu forat.

Cada nit, en cada somni, demanava al forat si el podia ajudar a trobar el camí de tornada a casa. El forat, és clar, no el contestava mai, però en Bulli sabia segur que l’havia sentit.

Després de jugar una estona, acabava fent un forat al terra, al mig de les flors. Mirava 24

Int_Contes de malalties_2.indd 24

15/05/14 16:51

Int_Contes de malalties_2.indd 25

15/05/14 16:51

el forat i el remenava fins que s’acostava molt al terra per veure què hi havia allà dins i... en aquest moment es despertava al seu llit.

Ahir a la nit en Bulli va tornar a somniar, però, sabeu què? En Bulli ha pogut veure què hi havia dins el seu forat! Hi havia la pilota de la tieta, el camió del seu millor amic, la disfressa de princesa de la cosineta, la pinta de la seva germana, el seu cotxe vermell, el conill Bateguet i els cabells de la mare. l un gat i un gos, aquest conte s’ha fos!

26

Int_Contes de malalties_2.indd 26

15/05/14 16:51

Parlem-ne?

Pseudònim: Els petits garrotxins Autors/es: Júlia Ayats, Pere Cabana, Lluc Casal, Kilian Castro, Jingyi Chen, Guillem Colom, Mar Colomer, Xavier Costa, Ferran De Caso, Gundo Dukuray, Sara El Gamouchi, Gonzalo García, Lluc Estartús, Marlès Ibáñez, Adama Jamegay, Ian Limonta, Marta Masdeu, Júlia Muñoz, Pau Ojeda, Emma Puigdemont, Monica Reges, Jan Torra, Maria Aguirre, Jan Arnau, Paula Belmonte, Binshebg Cai, Ingrid Caño, Nansaba Coulibaly, Elena Diaconescu, Osama El Barrad, Claudi Figueras, Sandra Figueras, Hawa Jamegay, Aryan Kumar, Patrick Martínez, Juliza Pagés, Joel Pagés, Pol Pintor, Abdoulie Sakolly, Pol Sánchez, Jana Tenas, Gwen Tomas, Núria Vila i Tura Vila Categoria: Cicle inicial Escola: Fundació Privada Cor de Maria, Olot Mestres: Mercè Costa i Olga Soler

Int_Contes de malalties_2.indd 27

15/05/14 16:51

Era un dijous a la tarda, quan vaig veure la

mare queixant-se i dient al pare que ja havia arribat l’hora d’anar a l’hospital. En Martí ja volia sortir!

El pare em va dir que, camí de l’hospital, em deixarien a casa dels avis i que ja em trucarien quan en Martí hagués nascut. Després de sopar, va sonar el telèfon de casa dels avis i vaig sentir l’àvia que deia: –Ja ha nascut en Martí!

L’endemà al matí, l’avi, l’àvia i jo, la Neus, vam anar a veure’l. Era un nen pelut i rodanxó i amb una pell molt blanca. Els metges no van tardar gaire a veure que la seva pell era especial. Va ser llavors quan ens van explicar que tenia una malaltia: en Martí tenia dermatitis atòpica.

El meu germà es va anar fent gran i jo veia que, durant unes temporades, la seva pell estava plena de taques i èczemes. Només feia que queixar-se de la picor i la mare anava sempre darrere seu posant-li una pomada.

Ho passava malament, tenia vergonya d’ensenyar la pell i fins i, tot durant l’estiu, no volia ni sortir a jugar amb els amics.

El gran problema va arribar quan el meu germà va fer segon de primària, perquè havien d’anar a fer natació a la piscina del poble. Al vestuari, els companys de classe, en veure’l despullat, el van començar a mirar, a riure i a dir-li «taquetes».

Però la burla no va acabar aquí, sinó que, cada dia, durant l’esbarjo, ningú no volia jugar amb ell; el rebutjaven per tenir una pell diferent, plena de taques. Van passar més dies així, que si taques amunt i taquetes avall i en Martí estava més trist i avergonyit que mai.

Fins i tot a la nit tenia malsons!

28

Int_Contes de malalties_2.indd 28

15/05/14 16:51

Int_Contes de malalties_2.indd 29

15/05/14 16:51

Un dia, vaig sentir que la mare li deia que no s’havia d’avergonyir de res, que havia d’explicar als companys de classe el que li passava a la pell i així se sentiria millor. L’endemà al matí, en Martí va respirar de valent i al mig d’una classe va aixecar la mà per aclarir el seu problema. La professora, molt atenta, el va ajudar a comentar que tenia una malaltia a la pell que es deia dermatitis atòpica.

–No s’encomana –els deia.

Els explicava que només li feia picor segons l’època de l’any i per això sempre anava vestit més tapat del normal perquè ningú ho veiés. A més, els deia que quan fos més gran aquestes picors, les taques i els èczemes a la pell ja li anirien marxant.

La professora el va felicitar pel valor que havia tingut d’explicar-ho als amics de la classe, perquè havien d’entendre que tots els nens eren iguals però a la vegada diferents. Uns podien ser més alts, d’altres més baixos; uns amb pigues i altres amb taques; uns amb ulleres i altres amb ortodòncia. El més important era entendre que havien de ser tots amics fossin com fossin.

Després d’aquesta reflexió per part d’en Martí i de la professora, alguns nens es van sentir malament pel que havien fet. Així, doncs, un cop tot explicat van compartir moments molt feliços tots junts.

30

Int_Contes de malalties_2.indd 30

15/05/14 16:51

La Júlia té EM Pseudònim: Libèl·lula de neu Autora: Sònia Gassol i Breiner Categoria: Cicle mitjà Escola: Montpedrós, Santa Coloma de Cervelló Mestra: Amparo López Llana

Int_Contes de malalties_2.indd 31

15/05/14 16:51

Avui és dissabte. Ja he acabat tots els deures, i, com que encara queda una estona per a l’hora de dinar, us explicaré la història de la Júlia.

La Júlia és la meva germana gran i té quinze anys. Fins fa uns quants mesos, era «la senyoreta Perfecta»: treia excel·lents en quasi totes les matèries, era la millor jugadora de bàsquet de l’equip de l’institut, a més de simpàtica i bonica. Una mica massa presumida per al meu gust i de vegades força poca-solta amb mi, però tinc entès que les adolescents són així.

El segon trimestre del curs passat, les notes de la Júlia van ser catastròfiques i quan els pares li van preguntar què li havia passat, ella els va dir que des de feia setmanes no es podia concentrar, que se li oblidava tot el que estudiava i que quasi cada dia tenia mal de cap i sempre es trobava molt cansada.

La veritat és que sí que devia estar cansada, perquè molts dies faltava als entrenaments i s’estimava més quedar-se estirada al sofà que anar a fer un volt amb les companyes de classe.

Un matí, en llevar-se del llit, va començar a cridar desesperadament. Resulta que les cames no l’aguantaven i no podia donar ni un pas, li tremolaven les mans i s’havia fet pipí al llit. La mare la va ajudar a arreglar-se de pressa, mentre el pare anava a buscar el cotxe i tots dos se la van endur a l’hospital.

En aquella ocasió va estar ingressada tres setmanes. Jo vaig anar a viure a casa deIs avis, perquè la mare no es movia de l’hospital i el pare també hi anava quan sortia de la feina.

Jo hi anava cada dia, però, tot i que em moria de ganes de veure-la, també em feia molta pena perquè quasi no em parlava i estava molt ensopida.

Notava que els pares i tota la família estaven molt amoïnats per la Júlia. Quan els preguntava per ella, em deien que li estaven fent proves i que encara no sabien el que li passava.

32

Int_Contes de malalties_2.indd 32

15/05/14 16:51

Int_Contes de malalties_2.indd 33

15/05/14 16:51

Recordo que el mateix dia que la Júlia tomava a casa, em van explicar que tenia esclerosi múltiple. Jo tinc nou anys i aquelles paraules em sonaven d’una Marató de TV3, però no tenia ni idea de quina malaltia es tractava.

Resulta que l’esclerosi múltiple, que també s’anomena EM, ataca el sistema nerviós, és a dir, al cervell i la medul·la i afecta totes les funcions del cos. A cada persona li afecta d’una manera diferent i el pitjor de tot és que els metges encara no la saben guarir.

La Júlia va tornar a casa, però no semblava la Júlia. Plorava, cridava, llençava coses contra la paret i el terra, no volia sortir al carrer ni veure ningú, i a estones es quedava callada amb els ulls fixos en un punt i encara era pitjor. Tot ho feia a poc a poc: parlar, moure’s, escriure, llegir… Sempre estava trista i jo no sabia mai què dir-li o què fer per animar-la.

La nostra llar es va convertir en un lloc trist. Però tot va començar a canviar el dia en què van trucar a casa el Lluc i l’Anna, un noi i una noia a qui jo no havia vist mai abans i que resulta que, com la Júlia, patien esclerosi múltiple. S’havien assabentat per l’hospital del cas de la meva germana i havien vingut per fer-li una visita i xerrar amb ella.

Al principi no els volia veure, però, després de parlar una bona estona, van aconseguir ferla sortir de casa i que anés a fer una passejada amb ells.

La Júlia va fer un clic aquella tarda, gràcies al Lluc i a l’Anna que es van convertir en bons amics seus. Des d’aleshores, de mica en mica, vaig anar recuperant la germana que jo recordava.

Ha començat el nou curs i potser la Júlia no és tan bona com abans jugant a bàsquet, ni treu tan bones notes. Algun dia no pot anar a classe, però ha anat trobant el seu ritme i nosaltres, tots els que l’estimem, ens hi hem anat adaptant, i la veritat és que no hi ha cap problema.

34

Int_Contes de malalties_2.indd 34

15/05/14 16:51

De tant en tant, la Júlia té un brot, que és quan es troba pitjor i passa un parell de dies a l’hospital, on li adapten els medicaments que ha de prendre. Potser la vida que ara fa no és exactament la mateixa d’abans de la malaltia, però s’hi assembla molt, i us puc assegurar que ha descobert algunes coses bones, com per exemple que pot ajudar altres nois i noies que, com ella, han passat d’estar sans a patir una malaltia amb la qual han de conviure.

Ara que la Júlia ha acceptat el que li passa, és més forta i valenta que mai i ens demostra a tots, amb la seva actitud, que cal tirar sempre endavant. Per a tothom hi ha dies bons i dies dolents, dies en què tot surt bé i dies en què no n’encertes ni una, però per això tenim la família i els amics, per celebrar les alegries i fer-nos costat quan ens sentim malament.

I vull acabar aquesta història dient-vos que estic segura que, gràcies a l’esforç i l’estudi de científics i metges, malalties com l’EM i moltes més podran ser guarides per sempre, però de moment ens hi adaptarem plegats.

35

Int_Contes de malalties_2.indd 35

15/05/14 16:51

Int_Contes de malalties_2.indd 36

15/05/14 16:51

Hi ha nens que no poden caminar Pseudònim: Stonehenge Mia Autora: Maria Pedra Cabezas Categoria: Cicle mitjà Escola: Pia, Balaguer Mestra: Marta Sàiz Ollés

Int_Contes de malalties_2.indd 37

15/05/14 16:51

Fa un parell de mesos, vaig anar a un sopar amb els pares i els seus amics. Hi

havia moltes persones; a algunes ja les coneixia d’altres vegades, però n’hi havia que es reunien amb els de sempre per primera vegada. Allí vaig conèixer una nena. Em va sorprendre la seva rialla i els seus ulls il·lusionats i plens de vida.

Aquell dia, jo estava molt enfadada. Havia discutit amb els pares perquè jo volia un patinet, però em van dir que el que tenia de I’any passat encara era nou, que no el necessitava i que no hi havia cap motiu per comprar-lo. Jo em vaig disgustar molt i no vaig parlar durant tot el dia; no volia anar al sopar, però m’hi van obligar; per tant, vaig seure sense ganes i per força.

Molt a prop nostre, hi havia aquella nena. Era molt bonica amb el cabell castany, els ulls clarets, prima i amb una cara de felicitat que no s’esborrava mai. Portava unes cuetes molt infantils i un vestit senzill i bonic. En veure la seva cara sempre contenta, vaig pensar que ella ho tenia tot i que segur que patinava amb aquell patinet que m’agradava tant i no em volien comprar.

Els pares parlaven: les senyores, dels seus vestits nous i d’unes botiges on volien anar i els senyors, de cotxes i de diners. Quin avorriment!

Volia anar amb aquella nena que estava gairebé al meu davant, però no m’atrevia; pensava que potser ella no voldria parlar amb mi. Em vaig posar a menjar tot el que tenia al plat, que, per cert, estava molt bo, i, entre plat i plat, jugava amb el meu MP5. Vaig aixecar els ulls per tornar a mirar aquella nena i les nostres mirades es van creuar. Ella em va fer somriure i em va preguntar com em deia. Em va dir que estava contenta d’estar allí i parlava sense queixar-se de res. Així va passar molta estona, la nena contenta i jo molt enfadada.

En acabar el dinar, tothom es va aixecar, menys la Júlia, aquella nena que havia cridat tant la meva atenció. Aleshores, el

38

Int_Contes de malalties_2.indd 38

15/05/14 16:51

Int_Contes de malalties_2.indd 39

15/05/14 16:51

seu pare va agafar d’un raconet de la sala un cadira de rodes que jo no havia vist, va aixecar la Júlia amb molt de compte, la va posar a la cadireta, la va tapar amb una manteta i li va fer un petó. La Júlia seguia somrient i alegre, parlant amb tothom, sense exigir res, sense demanar res.

Jo, tot i que em vaig quedar una mica sorpresa, em vaig suposar que la Júlia havia caigut i s’havia fet mal. Els pares van veure que l’observava molt. En arribar a casa, em van explicar que la Júlia tenia una malaltia de Ilarga durada i que probablement hauria de viure d’aquella manera tota la seva vida, sense caminar, sense saltar, sense córrer. Em van dir que havia nascut amb molts problemes i que a poc a poc i amb I’ajuda dels seus pares s’havia anat convertint en la nineta dolça que era ara.

Em vaig sentir avergonyida. Aquella nena tenia les cames paralitzades i les tindria així tota la vida, però estava contenta i gaudia del dia a dia. En canvi, jo, tenint-ho tot, m’enfadava per coses sense importància. Vaig plorar tota la nit.

40

Int_Contes de malalties_2.indd 40

15/05/14 16:51

Sempre cinc Pseudònim: Porteràs Autor: Jaume Roca Esteve Categoria: Cicle mitjà Escola: Terraferma, Alpicat Mestre: Enric Barri Vilardell

Int_Contes de malalties_2.indd 41

15/05/14 16:51

El partit estava molt emocionant; estaven guanyant com cada setmana. El Sergi

la passava a l’Oriol, l’Oriol al Rubén, el Rubén a l’Àlex i aquest finalment al Cesc. Tot el públic els animava i ells no els van decebre, ja que les seves jugades eren una passada. Tots cinc formaven un gran equip dins la pista, però encara més fora de I’estadi, ja que eren realment amics inseparables. Anaven junts a tots els Ilocs i la Iliga feia ja tres temporades que la portaven guanyada.

Res no semblava que podia canviar aquesta bona temporada, però... un dia, de sobte, el pare de l’Oriol els va enviar un missatge en què els deia: «Si us plau no digueu res a l’Oriol.

Necessito parlar amb vosaltres».

Tots quatre van arribar enmig de rialles i bromes sense pensar en cap moment què era el que passava.

–Seieu.

El to de la veu ja va fer que es quedessin sorpresos i en silenci. Van pensar: «Passa alguna cosa i no sembla que sigui bona».

–Us he fet venir perquè he de donar-vos una mala notícia.

Estranyats, van preguntar: –Què passa, Eduard?

–Doncs intentaré explicar-vos-ho al més clar que pugui –va dir el pare de l’Oriol–. L’Oriol fa dies que no se sent amb forces. Primer vam pensar que era un sobreesforç pels exàmens i els entrenaments de bàsquet, però cada dia seguia igual i cada cop més decaigut, fins que al final el doctor va decidir fer-li unes proves mèdiques i els resultats han estat molt poc esperançadors. Li han diagnosticat una malaltia poc coneguda, els símptomes de la qual 42

Int_Contes de malalties_2.indd 42

15/05/14 16:51

43

Int_Contes de malalties_2.indd 43

15/05/14 16:52

són la disminució de les forces. És com un Ilumí que es va apagant. EII no sap la gravetat del seu cas i necessito que ens ajudeu que no s’assabenti de la veritat, perquè, si no, encara es desanimaria més i la recuperació seria molt complicada. Suposo que puc comptar amb vosaltres, oi?

–Per descomptat –van dir tots.

En aquell mateix moment, l’Oriol ja els trucava per anar a entrenar.

–On sou? Aquí no hi ha ningú. És que us heu adormit? Vinga, espavileu, que us espero.

Ningú no es podia imaginar una situació com aquella.

Al partit següent les coses ja no van anar tan bé com sempre i van acabar en un empat.

Els dies anaven passant sense donar-hi importància, però cada cop era més difícil dissimular que no passava res.

Una nit, van trobar-se sense l’Oriol per planejar quina havia de ser I’estratègia que calia seguir, perquè semblava que el seu amic començava a dir: «Hem perdut perquè no hi he arribat; o perquè m’ha caigut la pilota; o perquè no he tirat prou fort…».

Això s’havia de solucionar d’alguna manera i van decidir que, a partir d’aquell moment, serien ells els que també farien jugades malament o bé perdrien la pilota. És a dir, repartirien els errors entre tot I’equip, així ell no notaria tant les errades. Van pensar que això els ajudaria a tirar endavant uns quants mesos més.

44

Int_Contes de malalties_2.indd 44

15/05/14 16:52

La resta de jugadors que estaven a la reserva no comprenien el que passava, perquè perdien, però tot seguia igual. Jugaven sempre tots cinc sense canviar res. L’entrenador, que coneixia el problema de l’Oriol, mai no va separar en cap partit aquell grup.

L’Oriol era un model a seguir cada dia per tots els companys: entrenant sense poder, mostrant sempre una rialla, animant quan perdien… Era, en definitiva, qui empenyia I’equip. Tot un exemple de superació i d’esforç, ja que ja sabia la malaltia que patia i també sabia com els seus amics l’havien ajudat tot aquell temps, sense dir-li res i guardant el secret del que li passava, tal com els ho havia demanat el seu pare.

Tot i que anaven força malament, cada temporada van continuar jugant i demostrant que no només eren un equip, sinó que eren molt més: eren amics.

Els anys van anar passant, l’Oriol continuava Iluitant contra la seva malaltia, però ells se seguien trobant per xerrar i per explicar-se les seves coses. Una d’aquelles tardes que havien quedat, l’Oriol tardava molt i ells ja van començar a preocupar-se, ja que una de les seves qualitats era la puntualitat. Alguna cosa passava...

Van enviar-li un missatge sense obtenir cap resposta. A continuació van trucar al seu germà, que els va explicar que havia hagut d’ingressar d’urgències a I’hospital.

En qüestió de deu minuts ja eren al seu costat, però el seu estat era força crític. Tots estaven en silenci sense saber què dir ni què fer.

Els metges van cridar la família per explicar-los quin era I’estat de l’Oriol, i, per I’expressió de la seva cara, les coses no devien anar massa bé. La tarda va ser molt Ilarga. Estaven tots asseguts en una saleta al costat de la seva habitació, perquè no els hi deixaven entrar.

Aquella nit no el van deixar pas sol, la van passar a I’hospital; els semblava que li enviaven forces si estaven més a prop d’ell.

45

Int_Contes de malalties_2.indd 45

15/05/14 16:52

Amb la claror del matí els metges es mostraren més optimistes i a poc a poc van anar passant les hores i els dies. Ells es van organitzar en un paper els torns de visites per fer companyia a l’Oriol. Quan l’un anava, I’altre venia, i així durant dos mesos.

El dia de la seva alta mèdica hi van ser tots cinc i junts van marxar cap a casa. L’Oriol, com no podia ser d’una altra manera, quan es va sentir amb un mínim de forces, aviat va organitzar un altre cop les partides de bàsquet amb la Xbox: no les podrien fer a la pista, però jugarien igualment a bàsquet i estarien sempre junts tots cinc.

46

Int_Contes de malalties_2.indd 46

15/05/14 16:52

La lluita d´en Pau Pseudònim: Paco Autor: Josep Herrera Pinyol Categoria: Cicle mitjà Escola: Sant Jordi, Puigverd de Lleida Mestre: Christian Bria Reñé

Int_Contes de malalties_2.indd 47

15/05/14 16:52

En Pau és un nen de deu anys que viu amb la seva família en un poble de muntanya. És alt i prim, té una cara Ilarga, amb una boca grossa que li fa fer una rialla d’orella a orella. Els seus ulls són d’un color marró fosc i li brillen cada vegada que veu una pilota de futbol.

El nen és molt simpàtic, alegre, mogut i juganer. És un nen com qualsevol altre, a qui li agrada jugar i passar-ho bé amb els amics.

Fa dos anys, però, li va passar una cosa que li va canviar la manera de viure: es va tornar diabètic.

En Pau feia dies que es trobava malament, molt cansat, marejat, estava de mal humor...

Tenia una set terrible; a la nit s’havia d’aixecar a beure aigua. Es va aprimar molt. Va anar al metge i el van ingressar a I’hospital.

A en Pau li van fer moltes proves. Finalment, li van trobar la malaltia: el seu pàncrees havia deixat de funcionar i va parar de fabricar insulina, que és I’encarregada de regular el nivell de sucre de la sang del nostre cos. Els metges li van dir que a partir de llavors s’hauria de controlar el sucre i punxar-se insulina abans de cada àpat, i també hauria de seguir una dieta baixa en sucres i hidrats de carboni. Si feia això tot aniria bé i podria fer vida normal.

Vida normal!? Com li podien dir això!!! A en Pau se li va enfonsar el món: no podria menjar xocolata, ni macarrons, ni patates fregides... No ho podria suportar. Tenia una por terrible a les agulles i s’havia de punxar més d’una vegada al dia!

La vida d’en Pau va canviar a partir d’aquell moment. El nen estava molt trist, no tenia ganes de fer res. Els seus pares tenien por de deixar-lo anar sol als Ilocs, perquè patien que no li agafés una pujada o baixada de sucre i la gent no sabés com ajudar-lo. El nen només anava de casa a I’escola i de I’escola a casa. El van esborrar de futbol per por que es fes mal i aquell estiu no el van apuntar per anar de colònies, que era una cosa que li encantava.

48

Int_Contes de malalties_2.indd 48

15/05/14 16:52

Int_Contes de malalties_2.indd 49

15/05/14 16:52

I les coses haurien continuat igual si el curs següent a I’escola no hagués arribat un nou professor d’educació física. Al mestre, que es deia Joan, li van explicar el que li passava al nen i el va voler ajudar. Sabia com se sentia i I’entenia perfectament, perquè ell també era diabètic i s’havia sentit així quan li van detectar la malaltia.

En Joan va voler parlar amb els pares d’en Pau i els va animar a canviar d’actitud. Els va dir que la millor manera d’ajudar el seu fill era deixant-li fer totes les activitats que feia abans perquè es pogués sentir com qualsevol altre nen. Sí que hi hauria dies que potser no es trobaria bé i també de vegades es faria mal, però ell necessitava fer vida normal. No el podien tenir tancat dins d’una caixeta de vidre, ni protegir-lo tant. El nen havia d’aprendre a conviure amb la diabetis, seguint les indicacions dels metges i portant un bon control, però, sobretot, vivint.

Els pares d’en Pau van fer cas dels consells del mestre i li van demanar que els ajudés. En Joan ho va fer amb molt de gust. A poc a poc, es va fer molt amic del nen i el va animar a apuntar-se a futbol una altra vegada i a fer vida normal com ell.

Ara en Pau és un nen de deu anys, alegre i carregat d’amics. La seva malaltia I’ha fet adonar del que és important de veritat. S’ha fet més fort i ja no té por de les punxades i no Ii importa fer dieta. No sempre es troba bé i es cansa més aviat, però pot jugar a futbol, que és la seva gran passió. Té una família que l’estima, uns amics que estan al seu costat i un mestre... que no oblidarà mai.

50

Int_Contes de malalties_2.indd 50

15/05/14 16:52

Ja no em fan por els quiròfans Pseudònim: Laura Autora: Laura Pérez Fuentes Categoria: Cicle mitjà Escola: Santa Teresa de Lisieux, Barcelona Mestra: Rosa Cararach

Int_Contes de malalties_2.indd 51

15/05/14 16:52

Sóc la Laia, tinc 9 anys i m’han hagut d’operar dues vegades. Vull explicar aquesta història per als nens que tenen por als quiròfans.

Fa un parell d’anys, la meva doctora va parlar amb la meva mare i li va dir que tenia un problema als ulls i que segurament m’haurien d’operar. Per si no ho sabeu, quan les doctores de nens, que es diuen pediatres, diuen als pares una cosa així, els pares et porten a uns metges que es diuen especialistes.

La veritat és que anar a tants metges espanta una mica. Sort que la meva mare m’ho explica tot perquè ho entengui i no em diu mentides. Els especialistes fan un diagnòstic, que és la forma d’explicar la seva opinió del que et passa.

Com els especialistes tenien la mateixa opinió, aleshores em van començar a fer un munt de proves. Són les proves que es fan abans d’operar-te.

Si alguna vegada us han de punxar, tinc un truc perquè quasi no us adoneu de l’agulla. Es tracta de respirar profundament agafant tot l’aire que pugueu, just quan us punxin. M’ho va explicar una infermera i a mi em funciona.

Quan va arribar el dia de l’operació, els meus pares i jo vam anar a l’hospital de nens. Les sales dels hospitals de nens tenen les parets pintades de dibuixos de colors llampants perquè els nens petits no s’espantin. Els infermers i les infermeres porten bates amb dibuixets i són molt amables.

Abans d’entrar al quiròfan em vaig haver de posar roba especial. Et fan recollir-te el cabell i treure’t les arracades i totes les coses de metall.

52

Int_Contes de malalties_2.indd 52

15/05/14 16:52

Int_Contes de malalties_2.indd 53

15/05/14 16:52

Ara sí que estava ben nerviosa, sobretot la primera vegada. Així que van deixar que la meva mare m’acompanyés. Ella també es va haver de posar roba especial i unes bosses als peus i, al cap, una espècie de barret. Em van explicar que això és perquè no entrin els bacteris al quiròfan.

Els quiròfans són llocs sorprenents, estan plens de màquines, ordinadors, cables i tubs.

Quan jo vaig entrar, hi havia molta gent amb mascaretes. Eren els metges i les infermeres. El primer que fan és asseure’t en una mena de llit metàl·lic per posar-te l’anestèsia.

No heu de tenir por de l’anestèsia, només fa pudor. Us explico com va: primer us heu de deixar posar una mascareta que va enganxada a una mena de globus d’aire, després heu de respirar l’aire quan surti, que això és l’anestèsia, i poc a poc et vas adormint.

De l’operació, ni t’adones perquè estàs adormit. Només quan s’acaba et porten amb els pares i, poc a poc, et vas despertant. En aquesta sala hi ha més nens i nenes que han operat i s’estan despertant de l’anestèsia. Hi ha nens que són molt valents perquè els han fet operacions molt difícils. I també n’hi ha de petitons que no s’estan quiets ni mig adormits, com que no entenen les coses, pobrets...

I això és tot. Després, els metges et donen l’alta, que vol dir que te’n pots anar a casa perquè els teus pares tinguin cura de tu i et posis bo del tot. Quan passis uns quants dies a casa podràs tornar al col·le.

Aquí s’acaba la meva història. Espero que us hagi agradat i, sobretot, si mai us han d’operar que us serveixi perquè no tingueu por dels quiròfans.

54

Int_Contes de malalties_2.indd 54

15/05/14 16:52

No era un pare qualsevol Pseudònim: Albi Autor: Gerard Albiach Fernández Categoria: Cicle superior Escola: Mare de Déu del Roser, Barcelona Mestra: Begoña Pradas Sierra

Int_Contes de malalties_2.indd 55

15/05/14 16:52

Aquesta història és real. El meu malson va començar al novembre del 2011.

El meu nom és Àngel. Jo vivia als afores de Barcelona i per aquesta data tenia vuit anys.

Era un nen molt alegre que jugava a futbol i anava sempre molt content a tot arreu. El meu pare, en Miquel, sempre em portava a I’entrenament i, si podia, per qüestions de feina, sempre venia a veure’m jugar.

Al novembre del 2011, el meu pare va començar a tenir molt mal d’esquena i va començar a anar al metge un dia sí i un altre també. Els metges li deien que era un lumbago i vam estar així fins al maig del 2012, quan va venir la notícia més trista de la vida dels meus pares: li van diagnosticar un càncer de pàncrees.

Ells no volien que ni el meu germà ni jo ens n’assabentéssim i intentaven fer vida normal.

Però quan al meu pare li van dir que havia de fer un tractament, els meus pares van parlar amb un hospital de Barcelona i ens vam traslladar tots a viure a casa de la meva àvia per iniciar-lo.

Quan vam arribar a casa de la meva àvia, tot era estrany per a nosaltres, ja que estàvem acostumats a casa nostra, als nostres espais.

El meu pare va començar el tractament a I’Hospital de Barcelona i al principi tot anava bé.

Al mes d’agost, al meu pare li van diagnosticar una hepatitis i va haver de deixar el tractament durant un temps fins que les proves van dir que ja no en tenia.

EII mai no va creure que n’havia tingut i pensava que era una errada dels metges.

56

Int_Contes de malalties_2.indd 56

15/05/14 16:52

Int_Contes de malalties_2.indd 57

15/05/14 16:52

A finals de novembre, el meu pare no estava gaire bé, estava molt cansat i els medicaments quasi ja no li feien efecte.

Les festes de Nadal del 2012 van ser les últimes que vaig passar amb ell, però per aquelles dates jo encara no sabia que serien les últimes.

Al mes de gener del 2013, el meu pare va ingressar a I’hospital i a partir d’aquí la vida va ser un calvari per a tota la família.

La meva mare ens portava a l’escola, després anava a treballar, ens recollia, ens portava a les classes extraescolars i anava a I’hospital a veure el meu pare. Les meves tietes, mentre la meva mare estava fent tot això, estaven amb el meu pare.

A mi no em deixaven entrar a veure’l, perquè estava en una planta de I’hospital on no permetien entrar els nens de la meva edat, però parlava cada dia per telèfon amb ell i Ii explicava tot el que feia a l’escola, al futbol, a casa... Fins i tot veia la sèrie que li agradava a ell i quan li trucava Ii explicava com havia anat el capítol.

A finals del mes de gener el van traslladar a un centre sociosanitari i allà sí que vaig poder anar a veure’l i va ser diferent. Podia tocar-lo, fer-li petons i explicar-li moltes coses que per telèfon no volia dir-li.

A mitjan mes de febrer, els metges van comunicar a la meva mare que el meu pare no se’n sortiria d’aquella malaltia, i ella va ser molt forta perquè no va explicar res al meu pare i va intentar fer vida «normal» amb tothom. Però, a partir d’aquesta data, tot va començar a canviar, ja que la meva mare es quedava a les nits a dormir a I’hospital i jo anava a casa dels meus tiets o dels meus amics.

58

Int_Contes de malalties_2.indd 58

15/05/14 16:52

El meu germà i jo, hi havia dies que no sabíem on aniríem a dormir a la nit per no molestar a ningú. La meva mare volia que anéssim a dormir tots dos a la mateixa casa, perquè d’aquesta manera, almenys, els germans estàvem junts.

El 27 de març, la meva mare va trucar a la meva tieta i li va dir que era millor que jo anés al centre sanitari per poder parlar amb mi, i allí em va explicar què passava i el que li passaria al meu pare en pocs dies.

Jo vaig posar-me molt trist perquè em va dir que el meu pare tenia aquesta malaltia i que al cap de pocs dies moriria; que havíem de ser forts, que ho superaríem.

El 30 de març jo tenia un torneig de futbol i la meva mare va dir a la meva tieta que em portés a jugar i que a la nit volia dormir amb mi.

Jo, de tot això, no en vaig saber res fins que m’ho van explicar aquella mateixa nit. El meu pare va voler acomiadar-se de tothom; ell no volia marxar perquè no volia perdre’s res del nostre creixement.

Al torneig vaig marcar un gol i el vaig dedicar al cel, perquè intuïa que el meu pare ja estava camí del cel.

Aquella nit, quan vaig veure la meva mare, ja sabia el que em diria. I així va ser.

El dia de I’enterrament va ser molt dur per a mi, però la psicòloga de I’escola va comentar a la meva mare que era millor que hi anés perquè així podria tancar aquell capítol.

59

Int_Contes de malalties_2.indd 59

15/05/14 16:52

La meva mare ens va dir que cada nit miraríem el cel i que l’estrella que brillés més seria ell. Avui, encara mirem el cel i parlem amb ell.

El dia a dia ha estat molt dur. Ara puc entendre una mica el que diu la gent gran, que el dol és un any. El primer aniversari del meu germà, el de la meva mare, el meu, les primeres colònies, la meva comunió, les primeres vacances d’estiu, el primer dia del nou curs i les primeres festes de Nadal.

Aquesta és la meva història. Jo volia que el final fos feliç, però no va poder ser així.

Des d’aquí m’agradaria agrair a tota la meva família, a la meva escola, als metges, a les infermeres i als auxiliars del centre sociosanitari, el suport que m’han donat i ens donen a mi i al meu germà.

Aquest escrit és un homenatge al meu pare Miquel. Sempre t’estimarem.

60

Int_Contes de malalties_2.indd 60

15/05/14 16:52

El consell de l´avi Pseudònim: Màgic Autora: Júlia Muñoz Haro Categoria: Cicle superior Escola: Pineda, L’Hospitalet de Llobregat Mestra: Misericòrdia Duch Cartañá

Int_Contes de malalties_2.indd 61

15/05/14 16:52

Seguint la meva rutina habitual, em vaig desfer dels Ilençols, em vaig vestir i

vaig baixar a la cuina per agafar forces per a la jornada que m’esperava. A les escales ja sentia la magnífica olor de les torrades amb mantega i melmelada que tant m’agradaven. Sempre desitjava que arribés el dissabte per poder-ne menjar.

–Bon dia, tresoret –van dir els pares.

–Bon dia, pares. Què tal patufet? –vaig dir jo.

–Hola. Molt bé, Estel –em va contestar el meu germà petit.

Vam esmorzar d’una revolada i ens vam encaminar cap a l’hospital per ser ingressada a causa de la meva malaltia.

Fa dos anys i mig o així que em van diagnosticar una malaltia del fetge. A partir d’aquell moment, vaig començar a sentir alguns símptomes com, per exemple, cansament, pèrdua de pes, la meva pell es va tornar del color de la pela de la Ilimona, etc. Els dos primers mesos vaig poder seguir anant a I’escola, però després ja no hi vaig poder anar a causa dels nombrosos i continus ingressos a I’hospital. Llavors la mare va haver de deixar de treballar per poder cuidar-me i estar cada dia fent guàrdia, és a dir, pendent que tot anés bé: vigilar que no em pugés la febre, donar-me la medicació, etc. Per tota la seva dedicació i I’amor que em donava ella i la resta de la meva família, jo els estaré eternament agraïda.

Des del principi, els metges van intentar esbrinar la manera de poder-me curar, però els seus esforços no van donar resultats i la malaltia, cada vegada més, avançava i anava debilitant el meu cos. Ja no teníem més opcions i el temps corria en contra meva.

Fa unes tres setmanes que ens van donar I’única solució possible. Ens van dir el següent:

62

Int_Contes de malalties_2.indd 62

15/05/14 16:52

Int_Contes de malalties_2.indd 63

15/05/14 16:52

–Algun membre de la família podria donar una part del seu fetge per tal de poder-li trasplantar, canviant-li pel seu fetge actual, que no funciona.

Tota la família va haver de fer-se unes proves per saber si algú era compatible amb mi, i el millor candidat per fer-me la donació d’un trosset del seu fetge que em salvaria la vida va ser el meu pare. EII va estar encantat de poder donar-me’l i jo contentíssima de poder rebre’l i superagraïda, però a la vegada preocupada per la repercussió que això podria causar-li en la seva salut.

Quan vam arribar a I’hospital, vaig tenir el millor consell que mai em podrien haver donat, i, com era força habitual, va ser el meu I’avi, que és un pou de saviesa, qui me’l va donar.

El consell era aquest: –Amb I’ajuda de fades, dracs, nans i bruixots, podràs guanyar totes les batalles.

Jo me la vaig rumiar molt, aquesta frase, i, a la fi, amb molt d’esforç, vaig aconseguir esbrinar el complicat enigma. El meu avi em volia dir que havia de Iluitar contra la meva malaltia amb molta fantasia i que mai no em donés per vençuda. Veritablement era molt bonica i molt tendra aquella frase, i va fer canviar la manera de veure la meva malaltia, fins i tot jo mateixa vaig canviar una mica, però aquest canvi, sense cap dubte, va ser a millor.

Ara tot era diferent. L’hospital no era un hospital sinó una nau espacial; l’habitació era la casa d’una família de petits nans; els doctors eren mags; la mare una sirena; el pare, un follet del bosc; el meu germà Oriol, un àngel, i I’avi, un pirata.

Havia arribat el moment de I’operació, però la diferència amb altres vegades era que jo no estava gens nerviosa, sinó tot el contrari, estava ben segura, i, seguint el consell de I’avi, vaig Iluitar contra la meva maligna malaltia.

64

Int_Contes de malalties_2.indd 64

15/05/14 16:52

Em van adormir amb les seves Ilargues xeringues, però el meu cap estava ben despert i la fantasia tampoc no estava adormida, seguia volant pel meu cap. En aquell precís moment em vaig embarcar en una intrèpida aventura. Un ésser misteriós va aparèixer al bell mig de I’habitació. No podia reconèixer qui era pel mur de fum que el tapava, però per la silueta vaig poder apreciar que era ben petitó. Quan el fum va desaparèixer, vaig descobrir de qui es tractava: era una petita fada, amb el cabell ros ben Ilarg, uns ulls verds, un vestidet lila i unes brillants i ben boniques ales, amb les quals se sostenia a I’aire, movent-les sense parar.

–Hola, Estel. Sóc la Melinda –em va dir amb una veueta molt dolça.

–Hola, Melinda. Ens coneixem? –li vaig preguntar intrigada.

–Jo sí que et conec, però no crec que tu sàpigues qui sóc, oi? –em va dir.

–No, ho sento, però no et conec. Qui ets? –li vaig contestar.

–Jo sóc una fada, que, escollida com moltes altres, vaig per tot el món ajudant, donant forces i petits encàrrecs. Avui he vingut per donar-te un missatge molt important: has estat seleccionada per ser una ajudant de les fades. Aquest encàrrec suposa que, com jo, hauràs de ser una superheroïna, és a dir, que hauràs de transmetre el teu missatge interior, el que és al teu cor, tota la imaginació, la fantasia i la il·lusió que tens a dins, per tal que, com tu, tots els altres nens malalts o amb altres dificultats les puguin superar. Aquest missatge que ara mateix t’estic donant és molt important i I’hauràs d’estendre per tots els racons de la ciutat a tots els nens que el necessitin. Per poder-ho fer, obtindràs els poders més importants de tots: els del teu cor. Cada vegada que exerceixis el teu encàrrec, el teu cor aconseguirà més força.

65

Int_Contes de malalties_2.indd 65

15/05/14 16:52

–Em sembla magnífic! M’esforçaré al màxim per tal d’aconseguir-ho. Moltíssimes gràcies de fer-me l’honor de ser una superheroïna, ajudant de les fades –li vaig dir.

–De res, t’ho mereixes. Molts ànims! –em va contestar.

De sobte, el mur de fum es va tornar a alçar i la Melinda va desaparèixer. Em va semblar que l’anestèsia ja estava passant i que tornava a veure, encara una mica borrosos, la mare, I’avi, el patufet i el pare a la Ilitera del costat.

–Com estàs? –em van preguntar amb preocupació.

–Molt bé, em sento genial! –els vaig contestar amb un somriure als Ilavis.

–Quina sort! –van contestar, ara més tranquils.

–La metgessa ha dit que hauràs de fer repòs durant dos mesos i mig i prendre unes pastilles, i després ja estaràs bona! –em va dir el patufet.

–Sí, i tant que sí –li vaig contestar rient per sota el nas.

Durant el temps que vaig haver de fer repòs, cada dia sentia que em trobava millor, que feia un pas endavant i que el passat ja només era passat. Els símptomes anaven desapareixent i de mica en mica ja podia començar a jugar amb el meu germà, els amics, etc. La recuperació va acabar i ja estava perfectament. No em feia mal res i podia fer vida normal. M’havia de seguir prenent les pastilles, tant se val que no m’agradessin massa, I’important era que, gràcies als metges, a la meva familia i també als medicaments, ja estava bé per sempre.

66

Int_Contes de malalties_2.indd 66

15/05/14 16:52

Vaig començar a fer de superheroïna, començant per I’hospital en el qual estava. Primer vaig estar a I’habitació de l’Eloi, que era al costat de la meva. Vaig entrar, em vaig asseure als peus del seu Ilit i li vaig explicar tant el que I’avi Joan m’havia explicat com el que m’havia explicat la petita fada Melinda. EII es va quedar amb la boca oberta, però, malgrat això, em va creure. També li vaig explicar com veia jo les coses al meu interior i que si ell treia tota la fantasia del seu cor també les podria veure.

Em va dir que sense cap mena de dubte ho intentaria i que ell, repetint les meves paraules, ho podia aconseguir, perquè tots els obstacles els podia esquivar i saltar amb l’esforç, la Iluita diària, la imaginació i I’alegria.

67

Int_Contes de malalties_2.indd 67

15/05/14 16:52

Int_Contes de malalties_2.indd 68

15/05/14 16:52

La nena de xocolata Pseudònim: Aquari Autora: Emma Garcia Contreras Categoria: Cicle superior Escola: Doctor Trueta, Viladecans Mestra: Lourdes Junyent ArbuÊs

Int_Contes de malalties_2.indd 69

15/05/14 16:52

–On és la nena de la xocolata? –preguntava el doctor Bastos cridant pels passadissos de l’hospital.

–Encara no ha sortit del quiròfan, doctor Bastos –deia una infermera, mentre buscava nerviosa la Ilista de pacients.

Em dic Raquel i tinc cinquanta-tres anys. Vaig patir poliomelitis, una malaltia vírica que afecta principalment els nervis i provoca el deteriorament de la musculatura i dels ossos.

Ara us explicaré part de la meva història.

Vaig néixer I’any 1960. Era la primera filla, la primera néta, la gran il·lusió de la meva família. Als tres mesos, la meva àvia va notar que no em movia bé, no tenia força ni a les mans ni a les cames.

Després de moltes visites a diferents metges, els meus pares es van assabentar que al sud de França investigaven sobre aquella malaltia. I vam anar cap a França!

Una vegada vam arribar a aquell hospital, els van proposar que em quedés ingressada per fer-me proves. Sense rumiar-s’ho, no ho van acceptar. No podien pensar que la seva filla, tan petita, estigués en un Ilit sola, sense els seus pares.

–De cap manera –deia el meu pare, mentre agafava el seu abric.

I una altra vegada cap a Barcelona, disposats a trobar el millor metge traumatòleg cirurgià d’aquella època.

Aquell fantàstic doctor, anomenat Felipe Bastos Mora, era molt alt i portava la bata cordada a I’esquena. Era un home molt imponent i segur de si mateix.

70

Int_Contes de malalties_2.indd 70

15/05/14 16:52

Int_Contes de malalties_2.indd 71

15/05/14 16:52

Els meus pares, al principi, estaven una mica espantats, però quan aquell gegant em va agafar en braços, van saber que no s’havien equivocat en l’elecció que havien fet. I així van començar la trajectòria d’hospital en hospital, operació rere operació. Van operar-me set vegades fent petites intervencions a les mans, les cames… i l’última a I’esquena, ja que també estava afectada.

Recordo que la primera vegada que em van operar vaig sortir del quiròfan demanant xocolata. EII sempre tenia un tros de xocolata preparada per a mi.

Quan els metges em visitaven, només m’oferien una cadira de rodes, però el doctor Bastos ens va oferir un miracle.

–Bé, no us puc dir que aquesta malaltia no sigui de Ilarga durada –deia–, però us ofereixo l’oportunitat que la nena pugui caminar amb un aparell per a la cama. Aquest artefacte té la funció de sostenir la cama per poder caminar, ja que ella no té força.

En aquell instant, els meus pares van creure en els miracles. Va ser una gran sort.

Encara continuo amb aquest aparell a la cama i gràcies a ell i al senyor Julián, un home que em feia els aparells a mida i que s’assemblava a Gepetto, puc caminar sense preocupar-me. Però tornem a la història.

En aquell moment, només tenia tres anys. En donar les meves primeres passes, tothom plorava d’emoció.

–És un miracle! La nena camina! La nena camina! –cridava la meva mare.

Us preguntareu si la meva infància ha sigut com la de qualsevol nen? Doncs, sí. La meva infància va ser molt bonica.

72

Int_Contes de malalties_2.indd 72

15/05/14 16:52

–La Raquel és coixa, la Raquel és coixa! –deien alguns nens de I’escola.

Però a mi no m’afectava. Molts dies no baixava al pati i cantava per als nens petits.

Sempre m’ha agradat molt cantar. Recordo que, per Nadal, sempre cantava nadales als veïns per guanyar diners.

–Canta, Raquelita, canta! –em deien els meus familiars.

Recordo que de petita no era conscient de la meva diferència respecte els altres nens i nenes del meu curs. A gimnàstica, per exemple, tots saltaven, corrien i feien de tot; i, com que jo no podia fer-ho, sense cap problema m’inventava jocs per poder jugar jo també.

A classe em feien escriure amb les dues mans, encara que jo sóc esquerrana.

–Molt bé, Raquel. Avui farem exercicis amb aquesta mà que no es mou gaire bé. Comencem per aquest text: «Hi havia una vegada una caseta enmig del bosc...» –deia el meu professor, mentre jo escrivia i anava canviant de mà.

Un dels records més bonics que tinc al cap sobre la meva infància és que mai no vaig dir que jo no podia. Mai a la vida no vaig dir: «Jo no puc».

Això em recorda una història...

1969. Col·legi Alfageme de Barcelona.

–Bon dia, nenes. Aviat començarem a fer classes de ballet clàssic. A qui li agradaria apuntar-s’hi? –va dir la senyoreta Eri, la professora que ens donaria les classes de ballet.

Automàticament jo vaig aixecar la mà, i Ia senyoreta, preocupada, va preguntar a la meva mare: 73

Int_Contes de malalties_2.indd 73

15/05/14 16:52

–Senyora Contreras, la seva filla Raquel vol fer ballet. A vostè què li sembla?

I, de la manera més natural, la meva mare va respondre: –Si li fa il·lusió, endavant.

Des d’aquell dia, vaig fer ballet tres anys.

També recordo un dia que tocava fer un treball a I’altra classe.

–Tothom que agafi les seves cadires, que marxem cap a I’altra classe per fer el treball. Vinga nenes! Afanyeu-vos! –deia la senyoreta Berta, mentre nosaltres agafàvem les cadires per poder seure.

En aquell moment, la meva intenció era agafar la meva i seguir els meus companys per arribar a temps a classe i començar el treball, però, quan em vaig adonar de com pesava la cadira i que em costava molt transportar-la, vaig pensar: «Caram! Que ràpids van els meus companys!». En comptes de: «Que lenta que sóc, jo».

Tot i així, ho vaig aconseguir. Vaig seure i el treball em va sortir força bé.

Això us ho explico perquè tingueu molt clar que qui vol, pot.

Sempre tenia I’ajuda de la meva germana petita per fer tot el que jo volgués. Ella em defensava, em cuidava i comprenia les meves reaccions davant de qualsevol situació; fins i tot es barallava amb els nens perquè deien que, com que era coixa, no volien jugar amb mi.

El dia a dia d’aquella època era com qualsevol dia dels altres nens. La meva mare ens despertava al matí amb un Cola-cao calentet, ens preparàvem per anar a I’escola i cami-

74

Int_Contes de malalties_2.indd 74

15/05/14 16:52

nàvem una estona agafades de la mà. Pujava i baixava tres pisos almenys quatre cops al dia sense ascensor!

Recordo que, en una ocasió, el meu carrer estava en obres perquè estaven instal·lant les canonades i havia plogut molt. Al terra hi havia uns bassals tan grans que semblaven Ilacs!

Es preparava una gran aventura per a mi i per a tots els nens que vivíem en aquella zona.

Aquella tarda, a la sortida de I’escola, tots es van posar les seves botes d’aigua i van començar a jugar amb els bassals. Jo no portava botes, ja que amb I’aparell no podia, però la temptació de jugar amb els meus amics als bassals va superar-me i vaig ficar-me en un d’ells fins als genolls.

Una veïna va avisar el meu pare, que, immediatament, va baixar a treure’m d’allà. Recordo que es va enfadar moltíssim. L’aparell de ferro es va oxidar per complet i vam haver de demanar que ens en fessin un altre.

Vaig estar esperant molts dies que «Gepetto» fes la seva feina i un temps més tard vaig tornar a la normalitat.

Quan vaig acabar l’escola, vaig fer batxillerat en la modalitat de lletres. Encara conservo les amigues d’aquell temps. Vam fer un viatge a Roma que no oblidaré mai.

En aquella època vaig començar a fer suplències de telefonista a la clínica on treballava la meva mare per començar a guanyar diners i poder pagar-me classes d’anglès i de cant. Als vint-i-un anys em vaig treure el carnet de conduir a la primera i em vaig comprar un cotxe jo sola. Me’l van adaptar per poder-lo conduir. Això em va donar molta independència i també em va arribar una feina més seriosa en un concessionari de cotxes. Us preguntareu si mentre era jove sortia amb amigues, anava a les discoteques, al cinema, a passejar. La resposta és sí.

75

Int_Contes de malalties_2.indd 75

15/05/14 16:52

M’he trobat amb problemes de mobilitat. Avui dia vaig encara amb cadira de rodes per a desplaçaments Ilargs i on és molt díficil moure’m. La ciutat no està preparada.

Malgrat que no ho sembli, he sigut i sóc molt feliç. Tinc dos fills, un noi i una noia, i faig una vida força normal. Abans de quedar-me embarassada, vaig tornar a visitar el doctor Bastos, el qual em va dir que no hi havia cap problema. I és que, on no arriben les meves cames, arriba la meva imaginació.

Aquesta història està basada en la meva tieta Raquel Contreras Rangel, la dona més forta que he conegut mai, i també la més divertida. La meva tieta és un exemple que, amb força i ganes, s’arriba a qualsevol lloc.

76

Int_Contes de malalties_2.indd 76

15/05/14 16:52

Charlie Parker Pseudònim: Rik Riordan Autor: Nil Viola Morera Categoria: Cicle superior Escola: Pia, Balaguer Mestra: Núria Porta Comelles

Int_Contes de malalties_2.indd 77

15/05/14 16:52

Una tarda tranquil·la al Central Park, vaig recordar aquells vells dies que passejava amb la meva dona mentre en Frank i la July jugaven a fet i amagar.

Vaig arribar a casa cansat d’haver passat un dia pesat tocant el saxo amb els companys de la Big Band.

Me’n vaig anar al Ilit amb només ganes de dormir. En aquell moment em vaig adonar que hi havia un espai al llit que no estava ocupat: els dos anys i mig que portava sense la Susan eren molt durs. Aleshores, em vaig adormir.

L’endemà al matí, en llevar-me, vaig esmorzar i em vaig rentar les dents, però, en agafar el raspall, vaig notar una petita tremolor a les mans, a la qual no vaig donar gaire importància. Després de vestir-me, vaig anar al mercat de la cantonada.

Vaig comprar dues dotzenes d’ous i una barra de pa de motlle, una mica de fruita i verdura per dinar. En treure les monedes de la cartera, la petita tremolor em va fer caure uns dòlars sota el taulell d’en Phil, que em va mirar com si jo fes broma.

–Charlie, què et passa? Que no em vols donar els diners? –va comentar en Phil.

–Era una broma –vaig dir amb un somriure forçat.

Camí de casa vaig començar a pensar què podia ser aquella tremolor i quines conseqüències portaria. Vaig recordar el concert més important de I’any que tocaria amb la Big Band al Madison Square Garden a finals d’aquell mes. No volia pensar més en aquell tema. Només havien estat dues petites tremolors que podien haver passat qualsevol dia i per qualsevol motiu: cansament, estrès, nervis...

En arribar a casa, em vaig trobar el meu fill Frank mirant la televisió, estirat al sofà. Quan es va adonar de la meva presència, d’un bot, es va aixecar i em va venir a saludar. Em va ajudar a dur la 78

Int_Contes de malalties_2.indd 78

15/05/14 16:52

Int_Contes de malalties_2.indd 79

15/05/14 16:52

compra a la cuina per preparar el dinar. Però jo tenia por, perquè no volia que en presència d’en Frank tingués una altra tremolor i que m’obligués a anar al metge, cosa que no m’agrada gens. Per sort, no vaig tenir més tremolors durant el dinar.

A la tarda, en Frank va acompanyar-me amb el seu vehicle al vell teatre on assajava la Big Band. En Bufford, el meu agent, m’esperava a la porta, carregat de contractes per signar.

En agafar el seu bolígraf, la mà em va tremolar en intentar signar un dels contractes i, per dissimular, li vaig dir: –Millor que ho signem demà, estic molt enfeinat!

Vaig entrar al vell teatre on m’esperaven els meus companys del grup.

Després de tants anys assajant en aquell edifici, s’havia convertit en una casa per a mi.

El petit escenari que hi havia, on havia tocat tants anys amb els meus amics, em portava molts records. Damunt I’escenari hi havia els instruments preparats per a I’assaig: un baix, un piano, una bateria, un saxo i una guitarra elèctrica.

La banda va començar a assajar, tocàvem una obra anomenada Kansax City.

Estava neguitós per si tornaven les tremolors, i així va ser, no ho vaig poder evitar. Mentre tocàvem, em van començar a tremolar les mans i no vaig poder controlar les tecles del saxo.

Els meus companys es van sorprendre dels meus errors, cosa que no era gens habitual.

–Charlie, tio! Has tornat a beure massa! –em va dir en William, el guitarrista.

–Què dius? Jo ja no bec gens! –li vaig contestar amb una rialla d’aquelles falses que ensenyen totes les dents.

80

Int_Contes de malalties_2.indd 80

15/05/14 16:52

L’endemà vaig anar a dinar a casa la meva filla July i el seu marit, en Pete. Mentre menjàvem, vaig agafar el vas amb Pepsi light, però la mà em va tremolar i vaig mullar tota la taula. La meva filla va començar a sospitar i va decidir trucar a en John, el meu germà, que és metge, sense dir-me res.

En arribar a casa a la tarda, em vaig trobar el meu germà John i en Frank jugant a la Play Station a Call of Duty Ghost.

El meu germà, intel·ligent com és, va decidir investigar què em passava i em va demanar una cervesa de la nevera. Jo li vaig portar i quan li vaig donar em va caure a sobre la Play Station. En John em va dir que m’esperava I’endemà a dos quarts de deu al Harlem Hospital Centre per fer-me una revisió.

L’endemà em vaig llevar i vaig fer cap al Harlem Hospital Centre, on vaig trobar en John esperant-me per entrar a la consulta. Em va fer unes quantes proves. Tot i que jo insistia que em trobava bé, ell deia que amb els meus seixanta anys podria tenir Parkinson i hauria de mirar de prendre’m unes píndoles per evitar no patir tantes tremolors, perquè, si continuava així, m’hauria de retirar i no tocar el saxo amb la Big Band, la meva gran passió. Vaig pensar que almenys faria I’últim concert al Madison Square Garden. Tot i que em doldria molt jubilar-me, sabia que tenint Parkinson no podria tocar.

Al dia següent vaig convidar en Frank i la July, en Pete i els seus dos fills, en Charlie i la Mary, a dinar per explicar-los la conversa que havia tingut amb en John sobre el meu Parkinson i la meva possible retirada. Es van quedar glaçats i em miraven amb ulls tendres i tristos.

81

Int_Contes de malalties_2.indd 81

15/05/14 16:52

Va arribar el dia del concert i jo estava molt trist i emocionat. Gràcies a la medicació que m’anava prenent, aquell dia tan important no vaig tenir cap tremolor de mans. Vam acabar el concert després d’una hora i mitja tocant, el públic sabia que aquell podia ser el meu últim concert i es va acomiadar de mi amb una gran ovació, com no havia rebut mai.

Aquell comiat i I’afecte dels meus em van fer adonar, tot de cop, del que estava vivint i que, a partir d’aquell moment, la meva vida i la de les persones que m’estimaven i més properes a mi canviaria per sempre més.

82

Int_Contes de malalties_2.indd 82

15/05/14 16:52

Sempre amb tu Pseudònim: Kirikú Autor: Daniel Clusellas Rabaza Categoria: Cicle superior Escola: Guixot, Sabadell Mestra: Rosa M. Prat Centelles

Int_Contes de malalties_2.indd 83

15/05/14 16:52

Ja ha passat molt de temps, gairebé cinquanta anys, però encara recordo aquella vegada que els meus pares em van portar al metge amb deu anys.

Tot va començar una tarda que tornava de l’escola caminant amb els meus pares. Tenia una vida normal com tots els altres nens, però aquell dia va canviar. Jo parlava de com m’havia anat a l’escola, quan, de cop, em vaig sentir molt cansat i dèbil. Les cames em tremolaven i no em podia mantenir dret. Sentia com el cap em donava voltes; era una sensació molt estranya. Llavors em vaig desmaiar. Segons em van dir els meus pares, ells em van portar corrents a l’hospital i allà em van poder atendre força ràpid.

Quan vaig obrir els ulls, vaig veure unes persones que em preguntaven si em trobava millor.

Eren altes i amb bates blanques i no les coneixia de res. Es volien mostrar simpàtiques i em parlaven afectuosament, però, a mi, més aviat em feien por.

Em vaig calmar una mica, quan entre les persones vaig veure que hi havia els meus pares. Ells em van explicar que estava a l’hospital perquè m’havia desmaiat i els metges m’estaven fent proves per esbrinar quin havia sigut el motiu. En aquell moment no sabia què em passaria, quanta estona estaria allà o si m’haurien de fer alguna prova més amb una d’aquelles màquines horribles que sortien a les pel·lícules de la televisió i que tanta por em feien. També em feia molta por que pogués aparèixer de sobte una infermera, que fos una senyora vella amb una cara plena de berrugues repartides pertot arreu, i amb aparença de tenir molt mal humor, portant una safata plena de xeringues amb aquelles agulles tan llargues i lluents, i em digués que me n’havia de posar una a mi.

Però tot això era producte de la meva imaginació.

En aquell mateix moment va entrar per la porta un altre senyor, també amb bata blanca, que vaig calcular que tindria uns cinquanta anys. Tenia els cabells curts i ben pentinats, de color gris, i uns grans ulls marrons a sota d’unes celles bastant espesses. El nas destacava 84

Int_Contes de malalties_2.indd 84

15/05/14 16:52

Int_Contes de malalties_2.indd 85

15/05/14 16:52

a la seva cara, perquè, tot i ser recte, era força voluminós. Tenia una cara seriosa, però semblava un home amable. Era alt i tan prim que la bata li feia arrugues pertot arreu. Va anar directament als meus pares i es va presentar dient que era el doctor Roger i l’encarregat del meu cas.

EIs va començar a explicar els resultats de les meves proves com si jo no fos al davant. Jo pensava que m’ho hauria d’explicar a mi, perquè, és cIar, jo era l’afectat. Així que el vaig interrompre i li vaig dir que jo era prou gran per saber-ho. A partir d’aquell moment, les explicacions les va donar per als tres. Ens va dir que, segons els resultats de les proves, la causa del desmai havia sigut una alteració dels nivells de sucre provocada per la malaltia de la diabetis. Primer ens va explicar que la diabetis és una malaltia crònica provocada per la falta d’insulina al nostre cos, que controla els nivells de sucre, i que és fabricada al pàncrees. També ens va explicar que les ganes excessives de menjar i beure que havia tingut els últims dies era un deIs símptomes de la malaltia. Va dir que era necessari controlar els nivells de sucre i en el meu cas l’única manera de fer-ho era injectant dues dosis diàries d’insulina, fer una estricta dieta evitant sobretot els dolços i altres aliments, que estaven detallats en un full que ens van donar, i mirar de no fer exercici en excés. És evident que tot això va fer canviar radicalment la meva vida, i no només la meva, la de la meva família també. Tot just sortir de l’hospital vam començar a buscar informació sobre la malaltia. Em van ensenyar com m’havia de mesurar el sucre amb un aparell i punxar-me diàriament les dosis d’insulina. Al principi em costava una mica, però després d’un temps ja li vaig perdre la por i es va convertir en una rutina natural de cada dia.

Aquesta mateixa rutina l’havia de seguir quan anava a l’escola. Al principi em feia vergonya reconèixer que tenia aquesta malaltia i que em veiessin posant-me la medicina. Però a poc a poc m’anava sentint més segur i al final vaig voler explicar-ho als meus companys de l’escola. Ells ho van entendre perfectament, perquè a la nostra escola ens ensenyaven que tots ens hem de respectar i acceptar d’igual manera encara que tinguem alguna cosa que ens faci diferents.

86

Int_Contes de malalties_2.indd 86

15/05/14 16:52

La malaltia seguia estable prenent la medicació adequada, però van començar a aparèixer alguns obstacles, com quan feia educació física a l’escola o jugava al pati, perquè notava que em cansava molt ràpid i no seguia el mateix ritme que els meus companys.

Llavors, havia d’augmentar la medicació.

Quan fèiem sortides amb l’escola, havia de recordar portar la medicació que em feia falta, però també havia de tenir molta cura amb les coses que menjava i evitar els aliments que estaven prohibits. Això em feia sentir una mica diferent deIs altres i al principi em provocava tristesa, però després d’un temps m’hi vaig acostumar i fins i tot els meus companys sabien què era el que no em convenia. D’aquesta manera, quan anava a casa d’algun d’ells, els àpats es feien amb naturalitat.

Anaven passant els anys i jo convivia perfectament amb la meva malaltia. Amb una mica de cura vaig poder fer tot el que feien la resta de persones sense sentir-me estrany, com per exemple viatjar, treballar i relacionar-me amb la gent.

També em vaig casar i va arribar el dia en què la meva dona em va comunicar que estava embarassada i seríem pares. Llavors els meus temors van tornar a aparèixer. El meu fill naixeria sa? Tindria la meva malaltia?

En la majoria deIs casos de diabetis, existeix la probabilitat que els fills heretin la malaltia, però en el cas del meu fill no va ser així: va néixer completament sa. Quan va créixer, va ser senzill explicar-li la meva malaltia perquè, després de tants anys compartint la vida amb la diabetis, la coneixia perfectament. Les meves restriccions seguien sent les mateixes, però feia molts anys que ja m’hi havia acostumat i hi convivia fàcilment, tant, que ja la començava a considerar la meva companya de vida.

Gràcies a la meva experiència, avui en dia, ja sent avi, formo part d’una associació que ajuda els afectats per la diabetis i els seus familiars. Encara que hi dedico moltes hores del dia, això m’aporta moltes satisfaccions. Avui mateix, per exemple, ha arribat a l’as87

Int_Contes de malalties_2.indd 87

15/05/14 16:52

sociació una família amb un nen que li acabaven de dir que tenia la diabetis, buscant informació i amb ganes de conèixer gent en la mateixa situació i poder compartir experiències. Això és el que m’ha fet recordar el meu cas, perquè, casualment, aquest nen també ha començat amb deu anys, com jo. Així he tingut l’oportunitat d’explicar-li que conviurà amb aquesta malaltia per sempre i només li farà la vida una mica més difícil que als altres, però que també tindrà alegries i altres penes com tothom. És una malaltia com qualsevol altra, però, quan arriba, és com si et digués a cau d’orella: «sempre amb tu».

Dedicat a la meva àvia (que pateix aquesta malaltia).

88

Int_Contes de malalties_2.indd 88

15/05/14 16:52

Escoles participants a l’Onzè premi Pilarín Bayés de contes escrits per nens i nenes Col·legi La Presentació, Reus Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Agnès, Sitges Escola L’Àlber, Albesa Escola Annexa-Joan Puigbert, Girona Escola Ausiàs March, L’Hospitalet de Llobregat Escola Benviure, Castellbisbal Escola Canigó, Vilanova i la Geltrú Escola Carme Auguet, Girona Escola Carrilet, Palafrugell Escola Castell Ciuró, Molins de Rei Escola Catalònia, Barcelona Escola Claret, Sabadell Escola Collsuspina – ZER El Moianès Llevant, Collsuspina Escola Colònia Güell, Santa Coloma de Cervelló Escola Cor de Maria, Mataró Escola Cor de Maria, Olot Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola de Cunit, Cunit Escola Pràctiques I, Lleida Escola del Montgoi – ZER Poblet, Vilaverd Escola del Pare Ramon Castelltort, Igualada Escola dels Pallaresos, Els Pallaresos Escola Doctor Alberich i Casas, Reus Escola Doctor Trueta, Viladecans Escola Duran i Bas, Barcelona Escola El Cabrerès, Santa Maria de Corcó Escola El Carme-Sant Elies, Vilafranca del Penedès Escola El Carme-Vedruna, Manlleu Escola El Cim, Terrassa Escola Els Castanyers – ZER Guilleries, Viladrau Escola Els Secallets, El Vendrell Escola Els Til·lers – ZER El Francolí, La Masó Escola Fanals d’Aro, Platja d’Aro Escola Frigolet – ZER Les Goges, Porqueres Escola García i Fossas, Igualada Escola Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès

Escola Gira-sol – ZER Baix Berguedà, Montmajor Escola Guixot, Sabadell Escola Ildefons Cerdà, Centelles Escola Inmaculada Concepció, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Joan Roca Guipúzcoa, Barcelona Escola Joan Salvat Papasseit, Santa Coloma de Gramenet Escola Joaquim Blume, Sabadell Escola Joaquim Vallmajó, Navata Escola Josep Pallach, Figueres Escola La Draga, Banyoles Escola La Plana, Vila-seca Escola La Sèquia, Manresa Escola Leandre Cristòfol – ZER Montsec, Os de Balaguer Escola Les Alzines, Girona Escola Les Arrels, Mollerussa Escola Les Arenes, Terrassa Escola L’Esculapi, L’Escala Escola L’Esqueix – ZER el Moianès, Monistrol de Calders Escola L’Estelada, Cànoves i Samalús Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Mare de Déu de la Muntanya, Esparreguera Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Escola Mare de Déu de Núria, Ribes de Freser Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Mare del Diví Pastor, Barcelona Escola Maria Fernández Lara, Sant Boi de Llobregat Escola Maria Rosa Molas, Reus Escola Mestre Agustí Barberà, Amposta Escola Miquel Baró Daban, Seròs Escola Mireia, Barcelona Escola Montalbà – ZER Riu Corb, Preixana Escola Montpedrós, Santa Coloma de Cervelló Escola Nostra Llar, Sabadell Escola N-II Pràctiques, Barcelona Escola Nostra Senyora de Montserrat, Rubí 89

Int_Contes de malalties_2.indd 89

15/05/14 16:52

Escola Països Catalans, Lleida Escola Parc del Saladar, Alcarràs Escola Pare Manyanet, Barcelona Escola Pare Ramon Castelltort i Miralda, Igualada Escola Pau Casals, Rubí Escola Pia de Balaguer, Balaguer Escola Pineda, L’Hospitalet de Llobregat Escola Pit-roig, Barcelona Escola Pive, Tona Escola Pompeu Fabra, Vilanova del Camí Escola Pràctiques 2, Barcelona Escola Puigcerver, Reus Escola Ramon Faus i Esteve, Guissona Escola Ramon Llull, Barcelona Escola Regina Carmeli, Rubí Escola Rosa Sensat, Reus Escola Roser Capdevila, Polinyà Escola Ruiz Giménez, Palamós Escola Sagrat Cor de Jesús-Vedruna, Tarragona Escola Salvador Espriu, Granollers Escola Salvador Vilarrasa, Besalú Escola Sant Àngel, Camarles Escola Sant Bartomeu, Bellmunt d’Urgell Escola Sant Bernat Calvó, Vila-seca Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida Escola Sant Jordi, Vilanova i la Geltrú Escola Sant Josep Vedruna, Tàrrega Escola Sant Josep, Vilafranca del Penedès Escola Sant Llorenç, Guardiola de Berguedà Escola Sant Miquel – ZER La Parellada, Aiguamúrcia Escola Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Sant Sebastià, Els Pallaresos Escola Santa Teresa de Lisieux, Barcelona Escola Segimon Comas, Sant Quirze de Besora Escola SEK-Catalunya, La Garriga Escola Serra de Prades, Prades Escola Torrent d’en Reig, Vilabertran Escola Torres Joanama, Mont-ras

Escola Vall-llobrega, Vall-llobrega Escola Vedruna-Valls, Terrassa Escola Virolai, Barcelona Escola-Llar Lluís Maria Mestras i Martí, Olot Escola Terraferma, Alpicat Fundació Privada Cor de Maria d’Olot, Olot Institució Montserrat, Barcelona Saint George’s School, Fornells de la Selva

90

Int_Contes de malalties_2.indd 90

15/05/14 16:52

Escoles guanyadores de les onze edicions 2004

2006

Àgora, Sant Cugat del Vallès CEIP Els Pins, Barcelona CEIP Herois del Bruc, Piera CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Bonifaci, Vinaixa CEIP Santa Maria de Gardeny, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Daina Isard, Olesa de Montserrat Escola Pia, Tàrrega La Salle, Palamós Maristes, Sabadell Menéndez Pidal, Barcelona Santíssima Trinitat, Badalona

CEIP Carrilet, Palafrugell CEIP Doctor Joaquim Salarich, Vic CEIP Joaquim Ruyra, Barcelona CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies - ZER La Font de l’Aiguadí, Ginestar CEIP Rosa Sensat, Reus CEIP Rubén Darío, Barcelona CEIP Timorell, Castelldans Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Terrassa Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona

2005

2007

CEIP Els Til·lers - ZER El Francolí, La Masó CEIP Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Ruiz Giménez, Palamós CEIP Santa Maria d’Avià, Avià Col·legi Sant Josep Obrer, L’Hospitalet de Llobregat Col·legi Sant Josep, Tàrrega Col·legi Sant Miquel, Barcelona Col·legi Vedruna, Girona Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Santíssima Trinitat, Badalona Xaloc, L’Hospitalet de Llobregat

CEIP Joan Benet i Petit, Els Torms CEIP Malagrida, Olot CEIP N-I de Pràctiques, Barcelona CEIP Pràctiques, Tarragona CEIP Sant Josep, Tàrrega CEIP Torres Jonama, Mont-ras Col·legi Episcopal, Lleida Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Col·legi Nostra Senyora del Carme, Balaguer Col·legi Sant Miquel, Barcelona Escola l’Espill, Manresa Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Institució Escolar Claret, Sabadell Saint George’s School, Fornells de la Selva ZER El Sió, Butsènit d’Urgell

91

Int_Contes de malalties_2.indd 91

15/05/14 16:52

2008 CEIP 3 d’abril, Móra la Nova CEIP El Canigó, Sant Just Desvern CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur CEIP Font d’en Fargas, Barcelona CEIP Macià-Companys, Agramunt CEIP Maria Ossó, Sitges CEIP Martí Poch, L’Espluga de Francolí CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Pràctiques, Tarragona Escola Claret, Sabadell Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Mare de Déu del Lledó, Valls Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona 2009 CEIP Annexa Joan Puigbert, Girona CEIP Joan Maragall, Vilanova del Camí CEIP La Farigola del Clot, Barcelona CEIP Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal CEIP Palau, Palau-solità i Plegamans CEIP Puiggraciós, La Garriga CEIP Subirats, Lavern CEIP Vila-Romà, Palamós Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia, Olot Escola Sant Domènec de Guzman, Tarragona Escola Shalom, Barcelona Institució Montserrat, Barcelona

2010 CEIP Annexa-Joan Puigbert, Girona CEIP Bellavista-Joan Camps, Les Franqueses del Vallès CEIP Enric Granados, Barcelona CEIP Pàmies, Ginestar CEIP Sant Jordi, Puigverd de Lleida CEIP Sant Sebastià, Els Pallaresos Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Loreto-Abat Oliba, Barcelona Escola Montessori, L’Hospitalet de Llobregat Escola Reina Elisenda, Barcelona 2011 CEIP Dr. Salarich, Vic CEIP Els Raiers, La Pobla de Segur Escola Cultura Pràctica, Terrassa Escola J. Dalmau Carles, Girona Escola Josep Veciana, Perafort Escola La Draga, Banyoles Escola La Immaculada, Barcelona Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Maria Ward, Badalona Escola Reina Elisenda, Barcelona Escola Saint George’s School, Fornells de la Selva Escola Shalom, Barcelona Escolania de Montserrat, Montserrat Institució Escolar Claret, Sabadell Institució Montserrat, Barcelona

92

Int_Contes de malalties_2.indd 92

15/05/14 16:52

2012 Col·legi Claret, Sabadell Col·legi Sant Miquel Arcàngel, Molins de Rei Escola Alexandre Galí, Barcelona Escola Arabell, Lleida Escola Infant Jesús, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Pia Balaguer, Balaguer Escola Ramon Faus i Esteve, Guissona Escola Rubén Darío, Barcelona Escola Salvador Espriu, Granollers Escola Terraferma, Alpicat 2013 Escola Casals-Gràcia, Manlleu Institució Montserrat, Barcelona Escola Joan Ardèvol, Cambrils Col·legi La Presentació, Reus Escola Lola Anglada, Esplugues de Llobregat Escola Mare de Déu de Montserrat, Castellbisbal Col·legi Mare de Déu de Montserrat, Les Borges Blanques Escola Pàmies, Ginestar Escola Pia de Balaguer, Balaguer Escola San Jaime, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Miquel, El Pla de Manlleu Escola Segimon Comas, Sant Quirze de Besora Escola Terraferma, Alpicat Escola Valeri Serra, Bellpuig

2014 Escola Sant Miquel, Molins de Rei Escola Gerbert d’Orlhac, Sant Cugat del Vallès Escola Claret, Sabadell Escola Carme Auguet, Girona Escola Doctor Trueta, Viladecans Escola Guixot, Sabadell Escola Mare de Déu del Roser, Barcelona Escola Montpedrós, Santa Coloma de Cervelló Escola Pia, Balaguer Escola Pineda, L’Hospitalet de Llobregat Escola Sant Jordi, Puigverd de Lleida Escola Santa Teresa de Lisieux, Barcelona Escola Terraferma, Alpicat Fundació Privada Cor de Maria, Olot

93

Int_Contes de malalties_2.indd 93

15/05/14 16:52

Int_Contes de malalties_2.indd 94

15/05/14 16:52

Índex Presentació ............................................................................................................................. 3 Pròleg ...................................................................................................................................... 4 Veredicte ................................................................................................................................. 6 El bosc d’en Pau .................................................................................................................... 9 La meva vida a l’hospital ...................................................................................................... 15 L’avi Joan perd la memòria................................................................................................... 19 El somni d’en Bulli ................................................................................................................. 23 Parlem-ne? ........................................................................................................................... 27 La Júlia té EM ......................................................................................................................... 31 Hi ha nens que no poden caminar ..................................................................................... 37 Sempre cinc ........................................................................................................................... 41 La lluita d’en Pau .................................................................................................................. 47 Ja no em fan por els quiròfans............................................................................................. 51 No era un pare qualsevol .................................................................................................... 55 El consell de l’avi .................................................................................................................... 61 La nena de xocolata............................................................................................................. 69 Charlie Parker ........................................................................................................................77 Sempre amb tu..................................................................................................................... 83 95

Int_Contes de malalties_2.indd 95

15/05/14 16:52

Int_Contes de malalties_2.indd 96

15/05/14 16:52