En el context d'una greu crisi econòmica que no ha fet més que començar, quan la situació demana el coratge de trencar amb la inèrcia neoliberal que ha portat a l'actual espiral econòmica auto-destructiva, arriben unes eleccions en què les forces polítiques majoritàries d'aquest país, "superant-se" a si mateixes, donen proves de la més baixa categoria política, moral i intel·lectual. De la dreta franquista (el sector que avui
controla el PP) no cal ni parlar. Un Voltaire ressuscitat pensaria en ells per repetir el seu famós "écrasez l'infâme". Es recolzen en els pitjors instints del franquisme sociològic, en el més ranci nacional-catolicisme, en el més estret espanyolisme excloent, per intentar retornar al poder que la seva prepotència els va fer perdre fa quatre anys. Pel que fa al PSOE, esgotat el crèdit guanyat amb unes primeres mesures d'indubtable
valentia política, però que no tocaven els mecanismes centrals del sistema de dominació al servei del gran capital transnacional, es dedica a competir amb la dreta en demagògia fiscal, fins al punt que el seu "gurú" econòmic, Pedro Solbes (cosí germà de Rodrigo Rato en quant a política econòmica), ha hagut de recordar el perill que comporta difondre irresponsablement la idea que quants menys impostos es paguin