Sembla contradictori parlar de caos com a característica d'un sistema. Però la contradicció s'esvaeix si el sistema del què parlem és el sistema capitalista. Un sistema que en la seva fase actual, un cop superat cap a finals del segle XX el retrocés transitori que li va imposar la derrota militar de llurs expressions polítiques més extremades (el nazi-feixisme europeu continental i els imperialismes japonès i britànic), recupera àvidament gairebé tots els trets que van caracteritzar el seu període juvenil i salvatge, durant la segona meitat del segle XIX i el primer terç del XX. Deixant de banda les situacions caòtiques causades per actuacions neo-imperialistes com la dels EUA a l'Iraq, cal considerar també com a efectes directes o indirectes d'aquest sistema, que propugna i provoca la ruptura constant de l'equilibri entre necessitats humanes i bens materials, fenòmens aparentment inconnexes com ara
els grans corrents migratoris, els nacionalismes exacerbats, el vandalisme juvenil i la incipient crisi ecològica. Quan pobles sencers veuen confiscats llurs recursos per polítiques econòmiques al servei dels països més desenvolupats i de les oligarquies financeres internacionals, ningú no pot pretendre que les masses depauperades per aquest procés renunciïn a servir-se dels propis medis de transport perfeccionats pel sistema amb altres fins i "envair" silenciosament les metròpolis capitalistes. Reconèixer que aquests moviments migratoris massius son fenòmens socialment negatius, que alhora que desarrelen culturalment i psicològica els immigrants alteren bruscament, sense temps per a la pacífica simbiosi, el teixit social i les formes de vida del pobles que els acullen, no té perquè portar a fer-se ressò d'actituds racistes i xenòfobes, sinó a acompanyar la necessària solidaritat amb els immigrants
de la lluita contra les arrels sistèmiques del problema. Quan la internacionalització galopant dels processos econòmics (de la qual són part important els moviments migratoris abans esmentats), amb la paral·lela homogenització cultural, crea en molts llocs reaccions defensives de preservació d'identitats col·lectives seculars que topen frontalment amb les lleis d'un mercat mundialitzat, poc pot sorprendre que aquestes reaccions defensives assoleixin nivells de conflicte social. Si aquest procés es superposa a velles reivindicacions nacionals, com és el cas d'Euskadi, tampoc pot causar estranyesa que el conflicte s'enquisti i faci molt difícil la cerca d'una solució satisfactòria per a les diverses parts. Sortir de l'impasse demanaria, en aquest cas, que el moviment abertzale reconegués la desproporció entre els fins que persegueix i els medis violents als què s'entesta en recórrer. Però també que el continua en la pàgina següent