Nou Treball 109

n 109 novembre 2011

Por taveu del Par t i t Social ista Un i f i cat de Catalunya Vi u

www.psuc.org

CAYO PRESIDENT! Democràcia o mercats

vota 2 20N: CAYO LARA ACTIVA EL FRONT DE LES ESQUERRES 3-4 ENTREVISTA A ALFREDO CLEMENTE, SECRETARI GENERAL DEL PSUC VIU 4-5 CONVOCATORIA SOCIAL PARA UN PROGRAMA PARTICIPATIVO DE LA IZQUIERDA 6 TU TRIES! 7-8 DEMOCRÀCIA O MERCATS. LES NOSTRES PRIORITATS PEL 20N 8-9 TERROR OTANIÀ: 70.000 MORTS I 2 MILIONS DE DESPLAÇATS A LÍBIA 10 HOMENATGE A LES BRIGADES INTERNACIONALS EN EL 75 ANIVERSARI DE LA SEVA CREACIÓ 11 LA SOLIDARITAT COM A MOTOR DE LA HUMANITAT CAP A UNA SOCIETAT MILLOR 12 15M Y LAS ELECCIONES GENERALES

2

EDITORIAL

20N: Cayo Lara activa el Front de les Esquerres E

n un context d’agudització total de la crisi capitalista, les properes eleccions del 20 de novembre —sense dubte una data poc afortunada per a celebrar una contesa tan important— tornaran a definir espais. En primer lloc, l’espai de l’extrema dreta neoliberal. En segon lloc, l’espai del centre-dreta neoliberal (amb discurs enganyosament progressista). I, en tercer lloc, l’espai de l’esquerra, que indefectiblement passa per IU i la seva política general d’aliances amb un pronòstic de clar creixement, i convertint-se en un referent reconeixible en front d’un bipartidisme corrupte i d’una sopa de sigles que ningú no reconeix.

Malgrat que el presidenciable d’aquest “Front de les Esquerres”, Cayo Lara, no ha tingut els minuts que mereixia en els mitjans de comunicació des que fou escollit Coordinador General el 2008, IU ha anat creixent lentament en aquests tres anys, per situar-se a prop dels nivells de popularitat de fa una dècada. No són suficients. La societat necessita anar més enllà. Amb vells trucs mediàtics que ja no colen (el grup Prisa va intentar ressuscitar el mite de la “pinça” aquest estiu), l’establishment ha fet de tot per arraconar el candidat d’IU, perquè sap que aquest pagès de La Manxa representa una ruptura amb el capitalisme per a la classe treballadora. El subjecte social majoritari està ofegat per una crisi de racionalitat econòmica que mai ningú va demanar. La ciutadania necessita agafar-se a un referent de dignitat, davant l’hecatombe de valors i el daltabaix de drets que ens amenaça.

Crisi bancària, a causa d’una banca privada i especulativa, que limita la liquiditat de les majories. Crisi econòmica, a causa del procés de desindustrialització, que venia d’abans. Crisi política, per la decisió del bipartit PP-PSOE i aliats perifèrics (CiU, PNB, CC), de retallar drets socials. Crisi moral, per llençar-nos a tots plegats a la conquesta i espoli de recursos naturals, financers i humans d’altres països, emprant el cinisme i la trampa per a aconseguir-ho. Crisi en fi contra la qual IU proposa, des de fa 25 anys, una banca totalment pública, una nacionalització de les grans empreses, un impuls públic de la petita economia privada i una forta aposta per la Salut i l’Educació estatals. I sortir de l’OTAN, que és massa cara.

Més Estat i menys Mercats és la solució.

I la gent tot això ho sap. Partint d’aquesta premissa, Cayo Lara és presenta per a liderar una modificació substancial de tot allò que ha de ser canviat. Militant del Partit Comunista d’Espanya (PCE), amb Cayo Lara es potencien un seguit d’idees fortes —socialisme, republicanisme, federalisme i internacionalisme— que avui, en un escenari de retrocessos a tots els nivells, són més necessàries que mai.

Més escoles, més hospitals, més educació: més sector públic i més pensament crític.

Cal batallar per les idees. L’electorat no pot seguir recolzant formacions en caiguda lliure. Formacions venudes a la lògica dels grans poders financers estrangers, que únicament proposen un món de destrucció i misèria, a preu d’usura.

La brutal i inhumana intervenció a Líbia, amb és de 70.000 morts, és només un petit exemple de fins on pot arribar la hipocresia dels que manen al nostre país i a Europa.

La gent sap el que proposen el PSOE i el PP: prop de 5 milions d’aturats i un mercat laboral precari com a receptes “d’èxit” que només beneficien a l’oligarquia catalana i espanyola, tan petita en nombre de famílies com grossa a nivell de butxaques. Enganyada per la propaganda, la gent està perduda, no sap a qui agafar-se. Bombardejada pel discurs monotemàtic dels mitjans, ha percebut malgrat tot que les coses van de mal en pitjor. Moviments com el 15M demostren, com una ampolla de gas a punt d’esclatar, que hi ha malestar. Però també mostren --amb massa facilitat-- el camí de l’abstenció i del discurs neutre, facilitant-los la feina als poderosos.

Nosaltres no som imparcials: el 20-N cal prendre partit i votar per un sorpasso del qual va parlar Julio Anguita, als anys 90. Cayo Lara ha estat l’únic que ha aportat dignitat en mig d’un oceà iŀlimitat de mesquinesa, que ha arribat fins el fàstic.

Davant de tot aquest panorama ple d’interrogants, la certesa de saber que els nostres candidats i candidates han sortit al carrer durant aquests anys contra els desnonaments, contra les retallades, contra la guerres (siguin les del PP, les del PSOE, les de Bush o les d’Obama), fent vagues generals (com la del 29-S) o vagues parcials, plantejant una sortida redistributiva de la riquesa en l’actual cicle depressió i recessió, i manifestant-se en tota mena de convocatòries en favor dels interessos de la majoria. Aquesta esquerra té un pla. Un pla històric: el de la pau, la igualtat i la prosperitat mundials.

Les perspectives són bones per a l’avenç de les idees de justícia social. Un grup amb força al Congrés és que la societat necessita de forma urgent. Per això, perquè es necessita un espai comunista fort i organitzat a Catalunya, el PSUC-viu surt del seu XIVè Congrés amb una nova direcció. Celebrat el propassat 8 i 9 d’octubre de 2011 a Adrià del Besos, el Partit compta amb un nou secretari general, el reconegut lluitador Alfredo Clemente (entrevistat en el present número), de llarga trajectòria en els cercles sindicals i polítics de l’espai transformador del nostre país. Feina i reptes no mancaran. □

Alfredo Clemente, nou secretari general del PSUC Viu

EL PARTIT

Entrevista a Alfredo Clemente, Secretari General del PSUC Viu N. Llavina i Enric Fuster______________

A

lfredo Clemente (1953) ha estat escollit pel XIVè Congrés, Secretari General del PSUC Viu. Molt precoç durant la Transició, la militància comunista el portarà el 1974 a ingressar al PSUC, ja amb un profund compromís de lluita sindical. Fruit d’aquest, serà un dels 113 detinguts de l’Assemblea de Catalunya a la que acudeix en representació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. El 1975 és escollit jurat d’empresa pel Banco Central i dos anys després serà secretari general de la Unió de Sindicats de Comissions Obreres del Barcelonès i membre de l’executiva de CCOO. Integrant de la direcció sortint en el IV i el V Congrés del PSUC, ingressarà al Partit dels Comunistes de Catalunya, com a conseqüència de la crisi i ruptura de 1981. Membre fundador d’Iniciativa per Catalunya des del PCC, tornarà al PSUC amb motiu del congrés federal de reunificació de 1987 del qual formarà part de la seva direcció fins al 1997, quan aquest és dissolt. Fruit d’això, i de la ruptura d’IC amb Izquierda Unida, prendrà part en la creació del PSUC Viu i d’Esquerra Unida i Alternativa. El 1998 torna al seu lloc de treball al Santander Central Hispano.

1. En el discurs de clausura del XIVè Congrés, afirmes que una de las apostes fonamentals que t’ha portat a assumir la responsabilitat de la Secretaria General, ha estat l’inequívoc i mutu compromís amb la joventut.

Si la joventut no està en el present del partit, llavors no hi ha futur. He vist amb molta satisfacció el procés dels darrers anys pel qual, gent jove del partit s’incorporava i assumia responsabilitats, en certa mesura, demanant a la vegada que se’ls hi donés pas. Hem de mencionar que Joves Comunistes està compromesa a organitzar política i ideològicament els joves en els diferents àmbits de la seva quotidianitat, als centres de treball, a la universitat, als barris… Sense aquesta perspectiva no hagués vist clar, a més de tractar-se d’un congrés complex des del punt de vista dels debats interns, assumir aquesta responsabilitat, per a una persona nascuda l’any 1953. És una dada que pot semblar contradictòria, però es precisament la joventut la que em va animar.

2. Un congrés on es torna a reivindicar un patrimoni històric fonamentat en el compromís amb l’ideal comunista i la seva vi-

gència. Així mateix, estrenyeu més encara els vincles amb el Partido Comunista de España.

No és gratuït el plantejament d’aprofundir en les relacions amb el PCE. És una visió que hem anat guanyant amb el dia a dia. El comunisme és una ideologia d’igualtat i llibertat. És a més la vigència del partit perquè, en certa manera, hi ha hagut sectors de la nostra cultura política que han plantejat que aquest ideal avui en dia s’ha d’expressar en la superació del partit, amb la cerca d’altres opcions o organitzacions. Nosaltres ens hem reafirmat en la vigència del partit com una necessitat d’avui i per al futur. Som una organització que té un caràcter de classe, i en el cas del PSUC Viu, de classe i nacional. Aquest ha de ser un element central en el món en què vivim, de crisis estructural del capitalisme. De fet, això és el capitalisme. Llavors, la superació del sistema capitalista, l’opció de la centralitat de la lluita de la classe obrera és una opció que els comunistes recollim per tradició, per cultura i per convicció, fruit de l’anàlisi de la realitat que ens envolta.

I el Partit, en definitiva, és en la nostra opinió, l’eina per a l’acció política 3. El debat del Congrés: reconstrucció del PSUC en un escenari de regressió de drets i desmantellament de l’estat del benestar.

Aquest congrés ha estat especialment insòlit en relació als anteriors. L’informe de gestió del Secretari General sortint és rebutjat pel ple del Congrés, com també el document polític i organitzatiu presentat per part de la direcció, essent aprovat de forma majoritària el document alternatiu. Això reflecteix l’existència de dos projectes diferents, tot i que no en la seva totalitat. El partit és sobirà, però a la vegada, des del punt de vista institucional i electoral, aposta estratègicament per EUiA a Catalunya i IU a Espanya. Fins ara, això estava qüestionat en els debats i en la pràctica. És aquí on resideix aquesta divergència de projectes. A la vegada, no estava clar però ara ens reafirmem en el fet que aquest partit aposta com a centralitat de la lluita pels drets dels treballadors, pel sindicalisme de classe expressat per CCOO, que és el sindicat que nosaltres vam contribuir a crear, en el que hem treballat els comunistes, i que no hem d’abandonar ja que és tracta d’un espai estratègic per al treball sindical. També, clarament, pels moviments socials.

Existeix a Catalunya una situació de devenir històric per la qual, el PSUC Viu recull l’herència i el patrimoni del PSUC que va liquidar en el seu dia Rafael Ribó i la majoria de la direcció d’Iniciativa.

En aquesta continuïtat està la vinculació amb el PCE. Però al PSUC Viu, també pel desenvolupament històric, no estem tots, ni la immensa majoria dels comunistes de Catalunya. Aquí apareix el debat de la clarificació de l’espai comunista, del qual s’ha de plantejar la seva solució i resolució per la via unitària. La cultura unitària és característica dels comunistes i no pot ser que la deixem d’exercir.

4. Llavors, la centralitat del Congrés ha passat per tancar files entorn a Esquerra Unida i Alternativa, debat molt recurrent a Catalunya, però també a la resta de l’estat, que el PCE ja va resoldre positivament en el seu XVIIIè Congrés en relació a Izquierda Unida.

Quan es va crear EUiA, tots els militants del PSUC-Viu treballaven allà. Però el Partit va experimentar un punt d’inflexió, que crec que és l’origen d’algunes calamitats, i podríem dir que del retrocés de la influència així com de l’aspiració legítima que tenim a crear hegemonia d’idees allà on treballem políticament.

Aquesta inflexió va tenir lloc quan en un congrés es va eliminar estatutàriament el concepte de que tots els militants del partit ho són a la vegada d’EUiA. Si realment era l’aposta estratègica a la qual cedíem funció electoral i representació institucional, no s’entenia la no obligatorietat d’implicar-nos i estar a EUiA, fins i tot cabia la possibilitat d’arribar-nos-hi a confrontar. El retrocés va portar a que, d’ostentar la coordinació un camarada del PSUC Viu, quedéssim amb tan sols una representació del 15% en els òrgans d’EUiA. Això havia de resoldre’s. El partit ha d’actuar com un tot, som la suma de militants, i si no anem tots en la mateixa direcció, no som un mateix partit.

Cal dir que la votació que va tenir més recolzament del congrés, va ser amb diferència la que tornava a adoptar la obligatorietat d’estar afiliat a EUiA. 5. Com valores les perspectives del procés de convergència política i social liderat pel PCE i IU davant las eleccions del 20-N, així com l’acord assolit a Catalunya amb ICV, sabent de la corresponsabilitat i referent que té amb Equo?

L’acord a que ha arribat EUiA per a enfortir “La Izquierda Plural” és molt positiu. No és suficient però va en la di-

3

4

ELECCIONS GENERALS recció desitjada. La idea és treballar al si d’EUiA i cap enfora, amb els moviments, en les mobilitzacions contra les retallades en sectors com la sanitat o l’educació i contra els desnonaments, tant en el moviment sindical com en el 15-M, en las associacions de veïns…. Es tracta de construir una alternativa política perquè es tracta de donar solucions polítiques als problemes socials i polítics. A Catalunya hi ha una altra peculiaritat. ICV té a les properes eleccions una relació política encara que no electoral amb Equo, i això canvia l’escenari. Hem de tenir en compte que la coalició ICV-EUiA té un origen que nosaltres hem vist críticament perquè no era molta coalició. En alguns aspectes podia semblar més aviat una “OPA”. De cara al 20-N, s’ha resolt de la millor manera possible, tot i la complexitat de la situació, essent cabdal recordar que els vots de la coalició són vots per a IU. A Catalunya s’ha estat ben situat, entenent que l’acord hauria d’haver estat més beneficiós per a EUiA, però s’ha arribat on s’ha pogut. El com avançar s’haurà d’analitzar després de les eleccions. Hem apostat per la refundació d’EUiA, pel seu enfortiment en perspectiva a la nova Assemblea Nacional.

6. Alfredo, quins són els teus reptes personals per a aquesta nova etapa? Quin és el teu compromís com a Secretari General del PSUC Viu? Són temps de sofriment per als treballadors i treballadores, joves, dones... Són les conseqüències del capitalisme i dels qui gestionen la situació de crisi. Per això mateix, la lluita és imprescindible i té molts fronts, com el social, el sindical, però també el polític. I aquí estan les eleccions. El missatge només pot ser el d’incrementar les lluites i la mobilització. Hem de combatre l’atac contra el sindicalisme. Anem a prioritzar el treball en el moviment obrer i sindical. La idea és obrir el partit a sindicalistes, gent de CCOO, als centres de treball, com un element prioritari. Es tracta d’obrir-se, recuperar gent, incorporar militants joves i avançar en la idea de reconstruir el PSUC. Intentaré que en el futur immediat, tota aquesta gent jove que ha anat incorporant-se a la direcció del partit, estigui en condicions de fer-ho més plenament i a tots els nivells. Que el partit avanci en la unitat, s’enforteixi. Som un partit independent, però amb la mateixa política i mètodes organitzatius que el nostre partit germà, el PCE. Són temps de lluita i ho seguiran sent. □

Convocatoria social para un programa participativo de la izquierda Marga Ferré_________________________ Responsable de programa de IU Federal

U

nos de los síntomas de la agresividad de las medidas que se están tomando contra los trabajadores y las capas populares es lo rápido que las están poniendo en marchar. La velocidad de la contrareforma es tal que no da tiempo a ningún debate sobre las mismas. Se imponen medidas aduciendo que son las únicas posibles y sin debate alguno.

Por ello, desde IU hace unos meses lanzamos la propuesta de hacer una Convo-

catoria Social para debatir y hacer propuestas diferentes para salir de la crisis.

Abrimos un proceso participativo para reflexionar en común y hacer propuestas colectivas. Ratificamos en los debates lo que ya sabíamos: que la contradicción a la que nos enfrentamos hoy no es PSOE o PP. No es ni de lejos la contradicción entre el PSOE y el PP. Ellos, ambos, ya tienen programa electoral. Lo tienen desde hace mucho tiempo: se lo escribió Milton Friedman en los 80, se lo enseñó en la práctica el Chile de Pinochet y la Inglaterra de Margaret Tatcher. Y conocen sus consecuencias:

ELECCIONS GENERALS El resultado es un programa vivo que seguiremos construyendo porque frente al dogma cerrado del ideario neoliberal, nosotros anteponemos un proceso de construcción colectiva, con la gente que quiere decir que no, que ya está bien.

Decimos basta ya y lo decimos con argumentos.

Hemos hecho una propuesta de programa colectiva que nos ha enseñado dos cosas: - Que lo que estamos construyendo no es una propuesta programática: es una propuesta de país. Porque este país necesita cambios rápidos y profundos. Esas son las revoluciones que hemos debatido en este proceso - En todas las Asambleas que henos hecho hemos visto que la gente quiere hablar de política y por ello las aportaciones hechas son una profundización, un avance en las propuestas que IU ha venido defendiendo.

Estamos orgullosos de este proceso y de las casi 15.000 personas que intervenido en él. Responde a que son tiempos de propuestas, de debate, de calle y de lucha. Y de hacerlo con muchas y con muchos, desde el convencimiento de que como decía el viejo Marx, toda lucha social es política y toda lucha política es social.

Grecia. Ambos proponen un modelo ensayado y probado, el neoliberalismo, que es en el fondo, muy simple: liberalización de toda la economía, privatización de todos los servicios público e individualización de las relaciones laborales.

Ese es su programa.

Por eso la contradicción hoy no es PSOE o PP. Hoy la contradicción es: Democracia o Mercados.

Los mercados son una abstracción, como todo lo que vamos a escuchar por parte del PSOE y del PP esta campaña electoral. Necesitan la abstracción porque la realidad es muy dura y porque en su “concepción del mundo”, como diría Sacristán, lo material no importa. Por eso los “indignos, que son los que en el mundo mandan”, en palabras de Eduardo Galeano, plantean nociones abstractas de libertad, igualdad o verdad. Ellos dicen: “el capitalismo responde mejor a la naturaleza humana”... otra vez “el espíritu”, la “naturaleza”, ajena a toda realidad. Y nos venderán algunas propuestas concretas para hacernos creer que tienen políticas diferentes. Pero no es verdad.

No se trata de aumentar un poquito los impuestos a los ricos o de vendernos paz y meternos más de lleno en la OTAN (el mejor ejemplo de quién es realmente quien manda). No se trata de eso. Se trata de elegir entre Democracia o Mercados.

Y nosotros y nosotras hemos hecho la elección. Y por eso hemos hecho un proceso de elaboración de programa democrático y desde abajo. Un proceso real.

Nosotros sabemos que los partidos no resuelven todas las formas de participación política. Por eso nos abrimos y pro eso queremos sumar. Nos toca trabajar mucho, sumar y no quedarnos dormidos porque como sentenció una vez un gran luchador: “cuando abres los ojos una vez, ya no puedes volver a estar dormido”. □

Democràcia o mercats

5

6

ELECCIONS GENERALS

Tu tries!

Cristina Simó_______________________ Candidata nº2 ICV-EUiA per Girona

A

questes eleccions s’emmarquen en un moment històric, en el que el neoliberalisme ha fracassat com a model global i el capitalisme no té solucions per sortir d’aquesta situació. És el moment de triar per una societat plena de democràcia i exempta d’explotació. La superació del capitalisme i un major benestar social.

Democràcia o mercats tu tries! Hi ha una alternativa al PSOE, al PP a CiU. A tota la dreta econòmica que està al servei dels mercats i dels poderosos i en contra de la classe treballadora.

Cal una rebeŀlió cívica i pacifica front la situació insostenible generada per la greu crisis econòmica i política que travessa l’estat espanyol.

Una crisi que maltracta durament a la joventut i especialment a les dones per la dificultat creixent d’entrar al mercat laboral. Està suposant per a moltes la tornada a casa, a les tasques de la llar, amb la conseqüent involució cap als vells rols patriarcals.

El manca de treball s’ha convertit en el problema més seriós de la ciutadania i mentre hagi una taxa significativa d’atur hi haurà crisi. Per Esquerra Unida, el treball és l’essència del nostre programa.

Perquè el treball humà és l’únic que crea riquesa. Per sobre de tot, significa crear treball des d’allò públic, recolzar les petites empreses i autònoms i redistribuir i racionalitzar el treball ja existent. Tu decideixes! Treball digne o precarietat.

Apostem per una reforma fiscal justa que permeti situar el treball per sobre de tot i atendre el dèficit públic. Volem justícia social, que paguin més els que més tenen i els que més guanyen. Tu decideixes!

Impostos justos o regals fiscals. És necessari acabar amb l’economia submergida i el frau per crear llocs de treball i desenvolupar els serveis socials.

Per una banca pública que faciliti els crèdits. Racionalitzar la despesa pública i construir un nou model productiu que defensi allò públic i el paper d’allò públic en l’economia. Recuperant les empreses públiques privatitzades, desenvolupant la protecció social i garantint l’eficiència i el desenvolupament dels serveis públics amb propietat i gestió públiques. Tu decideixes! Serveis públics o privatitzats.

I també és imprescindible la derogació de la reforma laboral i la recuperació de la primacia de la negociació coŀlectiva.

Com la jornada laboral a 35 hores setmanals, la jubilació als 60 anys, l’augment del salari mínim a 1100 euros/mes, el reforçament del sistema públic de pensions, la supressió de les ETT i el foment de la incorporació de la dona a la pobla-

Cristina Simó, candidata nº2 ICV-EUiA per Girona ció activa assalariada amb el desenvolupament de mesures que l’afavoreixin i que ajudin a la creació de llocs de treball.

res per acabar amb la desigualtat salarial entre homes i dones i amb la precarització dels sectors més feminitzats.

Volem desenvolupar legalment l’exigència de compliment dels drets establerts en la constitució Espanyola: el dret al treball, a l’habitatge, a la salut, a l’educació, etc.

Volem frenar la violència de gènere i l’exclusió social, però per eradicar la violència de gènere és imprescindible eradicar també el pilar que la sustenta: la desigualtat.

Per una educació pública, laica, democràtica i de qualitat. Aquesta ha de ser una prioritat política perquè contribueix a la cohesió social i a la formació de persones més iguals, més lliures i més crítiques. L’educació pública ha de ser l’eix vertebrador del sistema educatiu.

Perquè una educació de qualitat amb equitat afavoreix l’èxit escolar de l’alumnat. És necessari caminar cap una xarxa de centres educatius de titularitat i gestió pública. Sense segregació, l’educació a les escoles i la religió a les esglésies. Tu pots escollit! Educació pública o negoci.

Defensem la sanitat pública. Sense “híbrids-mixtes” ni altres formules en benefici dels mercats. Exigim la derogació de la llei 15/97 , per a recuperar la Sanitat Pública i per acabar amb la privatització.

Tu tries! Sanitat pública o copagament.

La revolució feminista ha de ser l’eix vertebrador de totes les polítiques de transformació social des de l’esquerra. Perquè la revolució o és feminista o no serà!

La política és encara concebuda de forma patriarcal. En aquest sentit, apostem per la democràcia participativa com a mitjà que permeti a les dones incidir directament en les formes i en el què de la política.

La crisi capitalista augmenta les desigualtats i agreuja la situació dels sectors de població més vulnerables que majoritàriament són les dones. És per això que la independència econòmica, l’estabilitat laboral, la igualtat salarial, tenen avui més sentit. En aquest context, és necessari apostar per una inversió pública en infraestructures socials, convertir el dret al treball en un pilar i desenvolupar mesu-

És necessari ampliar l’estret desenvolupament de la llei integral, incorporant altres formes de violència contra les dones: la violència econòmica, la sexual, la prostitució... i rebutjar altres nous mecanismes de violència de gènere, com l’inexistent “síndrome d’alienació parental”, que ja ha passat a anomenar-se “síndrome d’alienació patriarcal”.

Les nostres propostes incorporades de manera transversal han de fer efectives les mesures que permetin aconseguir un canvi substancial de la situació de desigualtat de les dones des dels diferents àmbits productiu, educatiu i comunicacional.

Tu tries! El 20 de Novembre no et quedis a casa i vota. Que tothom sàpiga que hi ha una alternativa front al PSOE, al PP i CiU... Que tothom sàpiga que existeix una sortida social i d’esquerres a la crisis.

Que hi ha una alternativa a les polítiques de dretes i a aquells que les han assumit.

Perquè volem tenir la possibilitat de tenir poder per aconseguir que les lleis estiguin al servei de la major part dels ciutadans i ciutadanes i no d’aquells que maneguen el món, els mercats, els especuladors o la banca.

El 20N ha de ser la rebeŀlió dels de baix contra els de dalt, contra els poderosos.

El 20N fes valdre la teva força al parlament!

El 20N votant ICV-EUiA fas més fort el nostre projecte federal d’Izquierda Unida. No passis!. □

ELECCIONS GENERALS

Democràcia o mercats.

Les nostres prioritats pel 20-N Alfonso Salmerón____________________ Regidor d’ICV-EUiA a l’Hospitalet de Llobregat

E

l proper 20 de Novembre escollim els nostres representants a les Corts espanyoles. Votarem als diputats i diputades que hauran d’escollir al proper president del Govern. Però el 20 de novembre escollim també entre mercats i democràcia. Entre una política econòmica, avalada pel PSOE, PP i CIU que ha estat la causa d’aquesta crisi o un nou model econòmic al servei de les persones que generi ocupació de qualitat. El 20-N escollim entre una vella economia que genera atur o una nova economia basada en la igualtat d’oportunitats.

ICV-EUIA presenta a les properes eleccions quatre eixos programàtics fonamentals per front a la crisi econòmica.

Quatre eixos que són els següents: creació d’ocupació i impuls d’un nou model econòmic, reforma fiscal i control democràtic de l’economia, desenvolupament de l’estat del benestar i enfortiment de la democràcia.

Les 30 prioritats d’ICV-EUIA 1- Prioritat número 1: Crear ocupació.

Dur a terme el pla Nova Economia, Nova Ocupació, una estratègia que té com a objectiu la creació de llocs de treball en els serveis socials (salut, educació, atenció a la dependència), l’economia verda (energia, rehabilitació, residus, mobilitat sostenible) i la cultura.

3- Impulsar el pla de lluita contra el frau fiscal: incrementar les penes pel frau greu, lluitar contra l’evasió fiscal dels grans patrimonis i les multinacionals, controlar estrictament l’activitat i composició de les SICAV i crear censos obligatoris de béns i drets, dels que radiquen dins i fora l’Estat.

4- Racionalitzar la despesa pública sense retallades socials. Reducció de la despesa en infraestructures que no responen a necessitats reals, reducció de la despesa militar, eliminació d’aportacions públiques a l’Església catòlica, racionalització de la despesa farmacèutica, supressió de ministeris que tenen competències transferides, supressió de les diputacions i foment de la mancomunació de municipis.

13- Execució del Pla Ferroviari Català (pla 2014) que prioritza les inversions en la xarxa ferroviària de rodalies i regionals i permet l’accés al ferrocarril del 94% de la ciutadania de Catalunya, creant rodalies a Girona, Tarragona i Lleida. Impuls del transport ferroviari de les mercaderies.

5- Crear una banca pública que ajudi a la regulació del mercat i a l’eliminació de l’oligopoli actual.

6- Imposar de forma immediata una taxa sobre les transaccions financeres inspirada en l’anomenada Taxa Tobin.

7- Retirada de la reforma laboral imposada pel govern que és absolutament lesiva per als drets laborals. Promoure un treball estable i amb drets. Reforçar el principi de causalitat tant en el moment inicial de la contractació com en el de la finalització de la relació laboral.

8- Recuperar l’edat de la jubilació generalitzada als 65 anys i dels 35 anys de cotització per accedir al 100% de la base de cotització.

9- Garantir uns salaris dignes i equitatius. Situar el salari mínim interprofessional al 60% del salari mitjà, als 1.100€.

Establir un salari màxim per als alts càrrecs de l’administració pública i organismes dependents, així com per a les empreses o entitats beneficiàries d’ajudes públiques.

2- Reforma fiscal per a un sistema més just i equitatiu que ens iguali a la mitjana europea. Gravar els nivells més alts de renda, establir un nou impost sobre la riquesa, eliminar la discriminació que pateixen les rendes del treball respecte les del capital. Impulsar la fiscalitat ambiental.

instal·lació, sense possibilitat de renovació extraordinària de les concessions. Rebutgem el cementiri nuclear a Ascó.

14- Desenvolupament de la nova cultura de l’aigua. No als transvasaments. Modificació de la Llei d’aigües amb la finalitat d’impedir que determinades concessions siguin aprofitades per fer negoci i que es converteixin en un “mercat de l’aigua”.

15- Dació en pagament acompanyada de mesures alternatives per un habitatge digne (contracte de lloguer, cessió d’ús temporal...), amb figures de mediació i assessorament públic. Que les entitats intervingudes pel FROB apliquin la dació en pagament de manera immediata.

16- Nova llei orgànica per al finançament de la cohesió amb Europa en serveis socials i salut per equiparar la despesa en salut i despesa social a la mitjana de la UE, impedint les retallades.

10- Cap persona aturada sense ingressos.

Recuperar un ajut universal per a totes les persones desocupades que han finalitzat el cobrament de la prestació contributiva.

17- Promoure la reforma de la llei orgànica del dret a l’educació (LODE) per tal de garantir que en el sistema de concerts es respectin els drets i deures, la transparència en la gestió, la laïcitat i la coeducació.

11- Energies renovables 100%. Elaboració d’una llei d’estalvi, eficiència energètica i energies renovables amb l’objectiu d’una generació d’electricitat amb energies renovables del 50% al 2020 i del 100% l’any 2040. Pla contra el canvi climàtic.

18- Impulsar la universalització de l’escolarització gratuïta i de qualitat a l’educació infantil de 0-3 anys i assolir la completa gratuïtat en els nivells obligatoris, que eviti les discriminacions per raons econòmiques.

12- Pel tancament de les nuclears l’any 2020. Impulsar un pla amb una data de clausura improrrogable per a cada

19- Pobresa 0. Lluita contra la pobresa. Millora substancial i urgent de les

7

8

INTERNACIONAL pensions més baixes, impulsar la renda mínima garantida universal i elaborar el pla estatal contra la pobresa infantil i l’estratègia estatal per a la prevenció i eradicació del sensellarisme i l’exclusió residencial.

20- Millora del finançament de la llei de dependència, priorització i potenciació d’autonomia personal: millora de la figura de l’assistent personal i elaboració d’un pla per a la desinstitucionalització de les persones amb diversitat funcional. Compliment estricte de la legislació d’accessibilitat universal i disseny per a tothom.

ticipació ciutadana que regularà i garantirà els espais i processos participatius en les principals lleis, plans i programes del govern.

23- Reforma de la llei electoral per garantir una major proporcionalitat que faciliti la participació de tothom, les llistes obertes i que incorpori el dret a vot de les persones migrades.

24- Aprovar un pla integral per la laïcitat i la convivència democràtica, destinat a garantir la igualtat de tracte a totes les creences i opcions de consciència i eliminar el tracte privilegiat de l’Església catòlica (ensenyament de la religió, privilegis fiscals, finançament especial, presència en actes públics institucionals…).

25- Garantir que es declarin nuŀles de ple dret les sentències dictades durant la dictadura franquista contra els qui van defensar la legalitat republicana o van promoure el restabliment de la democràcia.

21- Supressió de la llei Sinde. Reforma i adaptació de la llei de la propietat inteŀlectual, que conciliï els necessaris drets d’autor, l’accessibilitat universal i els drets dels usuaris i les usuàries (supressió del cànon digital indiscriminat, cànon a les operadores de telecomunicacions, fons estatal per a l’autoria, impuls al domini públic i les llicències lliures).

22- Cap a una democràcia participativa i deliberativa: aprovació d’una llei de par-

tant els que s’identifiquen amb un federalisme fort com amb un independentisme gradualista.

28- Reformar la Constitució en un sentit federal i plurinacional, reconeixent el dret a l’autodeterminació. Plantejar una reforma constitucional amb una nova disposició addicional que reconegui una relació asimètrica amb l’Estat i la singularitat de Catalunya. Pacte fiscal: concert econòmic solidari.

29- Per un pacte fiscal basat en el concert econòmic solidari per garantir la suficiència de recursos i l’autonomia. Donem suport a la proposta de plantejar una consulta ciutadana sobre el pacte fiscal i exigim, al mateix temps, una consulta per un pacte fiscal de rendes que permeti redistribuir la riquesa i no retallar els serveis públics.

26- Enduriment penal del racisme i que sigui causa per a la inhabilitació de càrrecs públics. Impulsar polítiques d’igualtat de drets, deures i oportunitats per a tothom, amb independència de la nacionalitat, la cultura i l’origen de les persones.

30- Pla de xoc per a l’ocupació juvenil: crear un contracte dual d’ocupació i qualificació professional (contracte de treball que relaciona l’ocupació amb la formació), garantir que cap jove passarà més de 6 mesos a l’atur sense una oferta de feina o de formació remunerada i establir quotes a la contractació pública.

27- Autodeterminació i federalisme. Proposem que l’objectiu del reconeixement del dret a l’autodeterminació i l’exercici del dret a decidir siguin el fil conductor per refer el pacte amb l’Estat sobre noves bases i per sumar el màxim de sectors,

Aquestes són les 30 prioritats d’ICVEUIA en coalició amb Izquierda Unida.

Aquestes són les prioritats per un canvi real i necessari. Perquè hi ha alternativa, propostes radicals per canviar de model de societat. □

Terror otanià: 70.000 morts i 2 milions de desplaçats a Líbia Eloy Pardo__________________________

S

et mesos són pocs en la vida d’un país en pau. Però en la vida d’una nació agredida per l’OTAN —en nom, no ho oblidem, de la defensa de la cada dia més tèrbola primavera àrab— pot ser un fragment de temps que provoqui un insospitat horror vacui: en el cas de Líbia, el país ha passat de ser el més desenvolupat del continent africà a pràcticament tornar a l’Edat de Pedra, sobretot a la zona occidental, que ha estat devastada pels bombardejos de les potències agressores i del foc creuat.

Hillary Clinton riu de l’assassinat de Gaddafi a una entrevista de la cadena CBS.

Mentre Europa mirava cap a un altre cantó, se succeïren en aquests mesos més de 20.000 operacions aèries de l’OTAN per a recolzar amb bombardejos a una minoria sectària lligada a Al Qaïda (manifestants que calia protegir, recordem).

Recolzada des de l’aire pels avions de França, EEUU i Gran Bretanya, l’operació ha castigat a la població civil, majoritàriament favorable a Muammar El Gadafi. Un desigual combat entre un exèrcit esquifit però popular —el libi— i tot l’aparell imperial. Una invasió en tota regla.

El resultat, 70.000 morts i 2 milions de desplaçats. Les infraestructures destruïdes. Ciutats com Sirte arrasades, com no es veia una ciutat arrasada des de la Segona Guerra Mundial. La resistència del poble libi —menystinguda per tot l’arc de l’esquerra europea, que fins les imatges sanguinàries d’un ésser humà torturat van (finalment) interpeŀlar-la— ha estat heroica. Malgrat la brutalitat aèria (imatges de nens mutilats estan a Youtube), de tortures medievals contra soldats negres, dones (també hi ha imatges),

INTERNACIONAL

aquest poble ha aguantat com ha pogut i fins i tot més enllà, segons ens anava informant dia a dia mitjans com TeleSUR, RT o el blog Leonor en Líbia.

El combat a Líbia segueix viu: 10.000 tuaregs recolzen la Jamahiriya, les principals tribus han jurat venjança i prominents figures com Saif al Islam Gadafi prometen nous episodis en d’aquest llibre tràgic obert per un Consell de Transició (CNT) internament insostenible i externament recolzat per tot Occident. Algèria està en alerta i a Egipte creix el sentiment de greuge, d’empitjorament objectiu de totes les condicions polítiques, socials i de vida. Vents neocolonials tornen a bufar, duts novament per la CIA i el Germans Musulmans. Europa, aplaudeix. El sud agredit, recela. Una primavera que no sembla veritablement àrab, sinó més aviat americana i saudiana. Otaniàna, en resum.

Gadafi, assassinat per l’imperi, El Assad, en el punt de mira Entre molts assumptes relacionats amb la nova guerra “permanent”, caldria reflexionar sobre com els mitjans capitalistes demonitzen unànimement certes figures públiques. I fins a quin punt el linxament a les ones no pot acabar —com hem vist— en un linxament real. Muammar El Gadafi ha estat un dels “dolents” més mediàtics de les darreres èpoques.

Els nordamericans l’odiaven, de forma paranoica. La veritable raó d’aquest odi irracional rau (com sempre) en un projecte polític antagònic: Gadafi acaba amb una monarquia, expulsa els EEUU de les seves bases militars, nacionalitza els hidrocarburs i estableix una economia de

tipus socialista que l’any 2011 atorgava a cada parella líbia una casa gratuïta, estudis avançats i assegurança mèdica pública, entre altres “intolerables greuges”.

Gran Jamahiriya Àrab Popular Socialista Líbia. Aquest era el nom del país. Tenien projectes econòmics i socials per Àfrica, entre altres un Banc Central Africà i una moneda única per a tot el continent. Inacceptable per al capitalisme imperialista en crisi.

El complot ordit per les monarquies del Golf Pèrsic, l’OTAN, EEUU i Israel està fora de tot dubte. Una nova guerra del president negre més antinegre, Barack Obama, amb mentides més monstruoses que mai (fent caure a la trampa a bona part de l’esquerra a Europa).

Hauria de xocar que Al Qaïda (o la franquícia dels Germans Musulmans) hagi treballat conjuntament amb els seus “suposats” enemics. Potser, si ho pensem, la “coŀlaboració” sempre ha estat totalment efectiva, malgrat ens hagin venut el contrari. Des de l’Afganistan dels 80 fins la Líbia, la Tunísia i l’Egipte del 2011, passant per Algèria i Bòsnia, als noranta: el fonamentalisme religiós com a element d’intervenció occidental.

Síria està patint el mateix destí que Líbia.

Malgrat que la Xina i Rússia han vetat a l’ONU una nova inter-

venció de l’OTAN, els tambors de guerra continuen sonant per sota. Moltes dades indiquen que Turquia i França (cegada per filòsofs com Tariq Ramadan o Bernard Henry-Levi) intenten desestabilitzar el país per tots els mitjans. I que els “pacífics manifestants” —presentats així per l’enganyosa Al Jazeera, propietat del rei de Qatar— lluiten pels mateixos motius que els rebels libis (per diners i per destruir la unitat àrab). Presentats com a “lluitadors per la llibertat”, Síria denuncia que les revoltes estan sent provocades des de fora i no tenen cap motivació veritablement popular. L’esforç de Bashir El Assad per unificar tot el front antimperialista musulmà ha resultat tàcticament més hàbil que les maniobres del darrer Gadafi en aquest terreny. L’obsessió estatunidenca i dels seus aliats per construir un “Gran Orient Mitjà” addicte als seus interessos sembla no tenir en compte l’explosivitat siriana-iraniana. Un atac directe augura escenaris pitjors que el libi. Mentrestant, Espanya aposta per la guerra i accepta, de forma intolerable, totes i cadascuna de les doctrines de l’OTAN. □

9

10

CONGRÉS DE L’ANTIFEIXISME COMBATENT

Homenatge a les Brigades Internacionales en el 75 aniversari de la seva creació Marc Llaó i Ariadna Sánchez__________

E

ls dies 27, 28 i 29 d’octubre s’ha celebrat a Barcelona el Congrés Internacional de l’Antifeixisme Combatent, Des de les Brigades Internacionals a la “Resistència” organitzat per Terra de Fraternitat, que ha reunit als màxims experts en la matèria vinguts de diferents països, així com els propis brigadistes i els seus familiars i moltes de les associacions memorialístiques fundades al seu moment per aquests. Un Congrés amb un inequívoc component de commemoració i d’homenatge que no ha supeditat en cap cas la proposta acadèmica i el plantejament de noves línies d’investigació.

La sessió inaugural del Congrés era encetada pel diplomàtic i historiador Ángel Viñas. Plantejaments molt originals en aquest marc, com el de la reflexió filosòfica entorn el concepte de solidaritat proposada pel professor d’Història de la Filosofia de la Universitat de Barcelona Miguel Candel, es complementaven amb aportacions en el camp de la metodologia dirigits a la digitalització i classificació de documentació en format web, fruit del treball de Montserrat Sebastià, Doctora en Història Contemporània per la UB i Lourdes Prades, directora de la Biblioteca del Pavelló de la República.

Jean Ortiz, catedràtic de la Universitat de Pau, expert en l’exili republicà i el seu compromís amb la resistència, va posar en context l’exili, la France Navigation i el Socorro Popular, i en una segona ponència va exposar la participació dels exiliats republicans en el maquis i la resistència a França. Ángela Jackson, doctora en Història Contemporània i autora de Las mujeres británicas y la guerra civil española, explicà la quotidianitat de la reraguarda republicana en l’avantsala de la Batalla de l’Ebre, així com la relació que establien els soldats amb la gent dels pobles.

Alhora, diferents ponents van introduir el concepte de la motivació solidària i internacionalista així com els orígens dels brigadistes. Robert Coale, professor titular d’Història Contemporània de la Universitat de París va esmentar l’impacte de la Brigada Lincoln i el paper dels nordamericans en la guerra civil. Claudia Honefeld, investigadora de la Universitat d’Hamburg, parlà sobre la resistència i la repressió patida pels brigadistes hamburguesos, i Marco Puppini, professor de la Universitat de Trieste, de l’impacte dels internacionals en la política italiana.

Paral·lelament es van projectar documentals sobre diferents aspectes de les Brigades Internacionals i la repressió franquista i es van presentar diversos llibres sobre els brigadistes i els espanyols a la resistència francesa al nazisme.

La vessant acadèmica i científica del congrés fou complementada amb un acte en honor a les Brigades Internacionals i els lluitadors republicans celebrat al Fossar de la Pedrera i amb un recorregut pels espais emblemàtics del pas dels brigadistes per la ciutat. Alhora, el darrer dia del congrés, els assistents van omplir l’espai de la Rambla del Carmel, on s’alça el monument a les Brigades Internacionals, per participar en l’acte organitzat en honor als combatents antifeixis-

tes. En un clima reivindicatiu i de germanor, van gaudir de la lectura de poemes i dels parlaments dels brigadistes, i participar en l’ofrena floral al monument.

La clausura del congrés, precedida per un resum del mateix realitzat per José Luís Martín Ramos, catedràtic d’història contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona, anà a càrrec de Josep Sànchez Cervelló, catedràtic d’història contemporània de la Universitat Rovira i Virgili, amb una ponència centrada en les dificultats i persecucions que patiren, en general, els brigadistes al seu retorn als països d’origen, i en l’agermanament entre brigadistes i combatents republicans, traduïda en una aliança permanent a la resistència al nazisme i als camps de concentració.

Sebastian Agudo, membre de Terra de Germanor, i Rosa Sans, directora de la Fundació Cipriano García de CCOO, tancaren aquest congrés internacional, que deixa sobre la taula noves propostes i vies d’ investigació, i consolida un espai d’estudi i reflexió entorn a l’exemple de solidaritat mundial que va suposar la creació de les Brigades Internacionals i la seva lluita contra el feixisme internacional. □

CONGRÉS DE L’ANTIFEIXISME COMBATENT

La solidaritat com a motor de la humanitat cap a una societat millor Miguel Candel______________________ Professor de la Universitat de Barcelona Contribució al Congrés Internacional de l’Antifeixisme Combatent 1. La necessitat del grup Estudis recents en l’àmbit del comportament humà i inclús animal en general han mostrat de manera fefaent que la vella concepció liberal de l’individu com un ésser ferotgement egoista dedicat de manera contínua a allò que els utilitaristes anomenen “maximització de la funció d’utilitat” o, en llenguatge més planer, a la satisfacció dels propis desitjos, dóna una imatge profundament falsejada de la natura de l’ésser humà i àdhuc d’un gran nombre d’espècies animals.

De fet, els fenòmens de cooperació, prèvia renúncia al desenvolupament iŀlimitat d’un mateix, en benefici del grup al què hom pertany es manifesten ja des del moment mateix en què la vida passa de ser un assumpte propi de cèŀlules aïllades a implicar la formació d’organismes pluriceŀlulars.

I és obvi que l’evolució cap a formes d’organització pluriceŀlulars cada cop més complexes no té com a motor cap mena d’instint “masoquista”, sinó, ben al contrari, l’obtenció d’un grau de satisfacció superior per a tots els individus “cooperants” en el desenvolupament d’aquests organismes complexes. Dit amb una metàfora potser un xic arriscada als temps que vivim: la pèrdua de “sobirania” individual en cada cèŀlula redunda en l’assoliment d’una vitalitat més intensa per al conjunt i, en definitiva, per a cada una de les cèŀlules individuals. El càncer, per cert, no és més que la “rebeŀlió” d’una cèŀlula que deixa de supeditar el seu cicle vital i reproductiu al manteniment del teixit del què forma part i comença a reproduir-se pel seu compte de manera incontrolada.

Aquesta auto-limitació de la iniciativa individual en benefici del grup assoleix nivells molt més elaborats i complexes en l’àmbit no ja biològic, sinó social: no només els animals dits “socials”, com ara les abelles o les formigues, sinó gran nombre d’espècies de vertebrats, inclosos naturalment els primats i entre ells l’homo sapiens, actuen amb grans dosis de gregarisme que, així com en el nivell

de la cooperació ceŀlular, obeeix a l’estímul d’aconseguir nivells superiors de seguretat i de satisfacció de les necessitats de cada individu. Aquest gregarisme instintiu es troba, d’altra banda, a la base del que anomenem “comportament moral”1.

En l’àmbit de la psicologia és prou coneguda l’anomenada “jerarquia de les necessitats humanes”, d’Abraham H. Maslow, profusament utilitzada en la formació de gestors i directius d’empreses, i segons la qual una de les necessitats bàsiques de l’ésser humà és la “pertinença a un grup” com a factor essencial de la pròpia realització personal.

gregari posat al servei de projectes de dominació racial o social.

La solidaritat, doncs, encara que per la seva etimologia suggereix simplement una certa forma de gregarisme (es a dir, fer un tot inseparable amb altres individus, com les molècules d’un cos sòlid), cal que, per tal de ser considerada una virtut que afavoreixi el progrés social, no es redueixi a una mera fidelitat al grup, sinó que filtri aquest sentiment espontani a través d’un escrutini racional que jerarquitzi els valors associats al diferents graus d’identificació amb un o més grups en funció dels fins que l’actuació del grup o dels grups persegueixi en cada cas.

De manera que, en determinats casos (i els exemples són a l’abast de tothom), el gregarisme pot ser més un vici que una virtut.

En el cas que aquí ens ocupa, la solidaritat mostrada pels membres de les brigades internacionals que van venir a lluitar en defensa de la democràcia encarnada en la Segona República espanyola, s’ha intentat en més d’una ocasió reduir-la a mer “desig d’aventura” propi de gent jove, sovint procedent, a més, de la gran massa d’aturats generada per la crisi del 29.

2. Fidelitat al grup i racionalitat Ara bé, el sol fet de necessitar pertànyer a un grup, necessitat experimentada, entre d’altres, pels individus humans, no garanteix encara la moralitat o immoralitat del comportament individual. Només cal recordar els incomptables actes de barbàrie comesos al llarg de la història per persones posseïdes d’aquest instint 1 Vegi’s, per exemple, el llibre de Marc D. Hauser “La mente moral”, Barcelona, Paidós, 2008.

Tot i ser veritat que ocasionalment van ser motivacions d’aquest tipus les que van empènyer alguns dels brigadistes, és molt més veritat que la gran majoria van venir a Espanya corrent riscos enormes, desafiant lleis que en els seus països d’origen prohibien i castigaven l’enrolament en les brigades (de fet, molts d’ells van pagar a la tornada, amb la presó o altres formes de repressió, la gosadia d’haver combatut a Espanya el feixisme que després havia d’engolir també la seva pàtria). Quan el “gust per l’aventura” s’enfronta a dificultats d’una tal grandària, només una solidaritat fermament arrelada en un judici polític racional que posa en primer terme valors com la llibertat, la igualtat i la fraternitat pot explicar la magnitud de la gesta que aquells 35.000 —o més— voluntaris de desenes de països de tot el món van escriure ara fa 75 anys. □

11

www.psuc.org Redacció: PSUC viu, C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020.

Tel.: 93 412 2195. Fax: 93 307 38 47. Correo-e: noutreball@psuc.org. Dip. Legal: B-28994/99

15M y elecciones generales Pedro Luna Antúnez_________________

E

n una visista reciente a España, que coincidió con las masivas manifestaciones del 15-O, Zygmunt Bauman, padre filosófico de la “teoría de la modernidad líquida”, declaraba que el Movimiento 15M era esencialmente emocional pero que carecía de pensamiento. “La emoción —añadía Bauman— es líquida. Hierve mucho pero se enfría unos momentos después.

La emoción es inestable e inapropiada para configurar nada coherente y duradero. De hecho, la modernidad líquida, dentro de la cual se inscriben los indignados, posee como característica la temporalidad, y las manifestaciones son episódicas y propensas a la hibernación”. Si Zygmunt Bauman tuviera razón en su análisis sobre el 15M, los gobiernos y los poderes económicos podrían estar tranquilos. Estaríamos frente a un movimiento disperso que únicamente se limitaría a mostrar músculo en movilizaciones señaladas pero que acabaría disolviéndose en el tiempo como un azucarillo.

Sin embargo, y consciente de que contradecir al autor de “Modernidad y ambivalencia” me podría convertir en un insolente, creo que uno de los mayores logros del Movimiento 15M ha sido precisamente el de haber recuperado el debate de ideas y por lo tanto, el pensamiento, no como un dogma inamovible sino como un programa que se va elaborando en cada plaza y en cada asamblea. Es como volver al “Ágora” de la antigua Grecia y al concepto más clásico de soberanía popular: ciudadanos libres discutiendo de los asuntos públicos de su Estado o nación. De hecho, el pensamiento está tan presente en el desarrollo del 15M que incluso ha llegado a evidenciar las debilidades de la izquierda política y sindical. ¿Cuándo la izquierda política o los sindicatos han movilizado a los millones de ciudadanos que mueve hoy en día el 15M?. ¿Cuándo la izquierda ha evitado

un solo desahucio en los últimos años?.

Algunos dirán que se trata únicamente de acciones puntuales. ¿Pero acaso alguien se cree que es factible movilizar a millones de personas sin un andamiaje teórico detrás?.

El propio surgimiento del Movimiento 15M representa el fracaso de una izquierda política ensimismada durante décadas en fútiles debates internos y que se ha empeñado en matar a Casandra. Aún así, el 15M comparte con la izquierda transformadora

una serie de reivindicaciones. Por ejemplo, se coincide con Izquierda Unida en cuanto a las propuestas económicas, en la defensa del Estado social y de los servicios públicos. Asimismo, la exigencia durante años por parte de Izquierda Unida de una reforma electoral ha hallado en el 15M a un cómplice sin fisuras al hilo de su lucha por un nuevo rediseño de la democracia actual hacia fórmulas más participativas y de una mayor representatividad de la ciudadanía.

Se acercan las elecciones del 20 de noviembre y son muchos los que se preguntan por la posición que tomará el 15M. Pero en realidad, hacerse tal pregunta denota el poco conocimiento que se tiene del movimiento. El 15M no pedirá el voto para ninguna organización política. No lo hará porque para empezar se trata de un movimiento apartidista, que no apolítico, y porque la pluralidad ideológica y la independencia son señas de identidad indisolubles al movimiento. En las asambleas no se está dando otra directriz que no sea la libertad de acción, tanto para votar a una candidatura electoral determinada como para ejercer el derecho a la abstención o al voto en blanco.

Eso no quiere decir que el próximo 20 de noviembre una mayoría del movimiento se quede en casa o no respalde las candidaturas de la izquierda transformadora. Sería importante que los resultados electorales reflejaran la indignación de millones de ciudadanos y que la rebelión cívica traspasara los muros del Congreso de diputados.

Dependerá de nuestro trabajo tanto en lo político como en el seno del movimiento.

Pero tampoco pretendamos que sea el 15M quien cosa las costuras de una izquierda raída o quien pague los platos rotos en caso de unos resultados electorales adversos. □