n 107 juliol 2011
Por taveu del Par t i t Social ista Un i f i cat de Catalunya Vi u
www.psuc.org
2
EDITORIAL ESPECIAL 75 ANYS DE LA FUNDACIÓ DEL PSUC
75 anys no són res (per a nosaltres) C
elebrem enguany una data senyalada: els 75 anys de la fundació del PSUC. Són moltes les pàgines glorioses que marquen el nostre recorregut al llarg de tots aquests anys, malgrat els errors, de vegades greus, que en algun moment hem comès. Però no és moment de mirar enrere amb nostàlgia o autocomplaença, sinó de sumar el nostre esforç al que molts ciutadans i ciutadanes, treballadors de totes classes, fan avui dia per tal d’aturar i fer retrocedir l’ofensiva neoliberal, manifestació màxima del capitalisme espoliador i opressor del nostre temps. És hora de sortir al carrer, al costat de les masses revoltades contra aquest sistema, per oferir-nos com instrument de lluita i transformació, un PSUC més viu que mai, més entregat que mai a la causa del socialisme i la llibertat. Aquest és el marc en que celebrem la nostra festa, materialment modesta, però animada per la nostra il·lusió davant l’embranzida del moviment popular al nostre país i arreu del món. Moviment que respon a l’esmentada ofensiva del que diferents autors qualifiquen de capitalisme “tardà” o “senil”. Un capitalisme que, en el cim del seu desenvolupament vertiginós i insaciable, es veu abocat a una crisi de tal magnitud que molt bé podria ser la seva crisi terminal. La paradoxa d’aquesta conjuntura és que, d’una banda, quan més crítica és la situació del sistema contra el que lluitem, més crítica és també la situació de les forces emancipadores com la nostra, provinents d’una ja vella tradició que va arribar a privar el capitalisme d’exercir el seu domini, durant gairebé tres quarts de segle, sobre la tercera part del món habitat. I que, d’altra banda, en canvi, molts dels que ahir mateix semblaven indiferents o resignats davant l’actual estat de coses estan avui al carrer participant en unes mobilitzacions que practiquen i reivindiquen la democràcia directa i neguen legitimitat a la tirania del capital que s’amaga darrera la pantalla d’una democràcia viciada de soca-rel per la corrupció i uns mecanismes de representació discriminatoris. Cal, doncs, que la vella tradició i les noves forces oposades al sistema conflueixin en un nou impuls transformador que, a través d’un procés que pot semblar lent i modest en els seus objectius però té un enorme potencial de canvi, alliberi la societat de les estructures oligàrquiques de poder que l’ofeguen.
És hora de sortir al carrer, al costat de les masses revoltades contra aquest sistema, per oferir-nos com instrument de lluita i transformació
Aquest és el nostre repte i la nostra voluntat quan arribem al 75 aniversari i, lluny de “jubilar-nos”, recordem i ens proposem fer efectiu el nostre vell lema: Venim de lluny i anem més lluny encara.
Molts dels que ahir mateix semblaven indiferents o resignats davant l’actual estat de coses estan avui al carrer
3
ESPECIAL 75 ANYS DE LA FUNDACIÓ DEL PSUC
PSUC: 75 anys lluitant i tan jove! Ramon Franquesa
L
es dificultats dels darrers mesos no ens han permès completar una sèrie de documentals sobre la història del PSUC que des de l’ACIM volíem enllestir per a questa ocasió. Tot i que es penós que els nostres veterans no puguin fruir d’aquest petit homenatge crec que no deixa de tenir una paradoxal aspecte compensador. Perquè resulta que el que provoca aquesta convulsió és precisament que el fet de que el nostre poble hagi posat a la agenda immediata la necessitat de conformar una força organitzada dels treballadors front a la insensatesa i supèrbia d’un sistema que pretén retornarnos a les tenebres de l’explotació més salvatge i destruir les conquestes socials adquirides tan penosament a lo llarg del segle XX. I aquestes dificultats tenen dos nivells. D’una banda, el fet de que les persones que conformem aquest partit i el nostre entorn d’amics, constituïts en una petita legió d’activistes socials, sindicalistes i militants de totes les causes nobles, hem quedat desbordats d’activisme en una societat que desperta del seu miratge en un horitzó sense més futur que la pobresa, la violència, la degradació i la pèrdua de llibertat. Però, per altra banda, també perquè estem davant d’una cruïlla que ens ha desorientat i ens demana saber reflexionar abans de donar el proper salt. Estem en un escenari que ens demana desplegar tota la nostra imaginació per trobar de manera creativa la resposta adient. Haurem de saber renéixer com la papallona de la crisàlide, emergint en noves formes de fer política i proposar alternatives per conformar una marea humana que escombri de una vegada per sempre el capitalisme del nostre planeta. I això tampoc es fàcil, ja sabem fins a quin punt els nadons tenen por de sortir de la seguretat del ventre matern i es resisteixen a afrontar el món que els espera. Però som un partit que venim de lluny i anem molt més lluny encara i sabrem sortir-nos amb tots els nostres amics dels reptes que ara enfosqueixen l’horitzó. Som el partit que va saber copsar la necessitat de conformar un ampli front popular davant del feixisme emergent a finals dels anys 30, el partit que va saber articular aprenen de l’experiència soviètica, però també del cooperativisme llibertari, una proposta d’economia col·lectivitzada que va permetre mantenir el teixit productiu del país
durant 3 anys malgrat la guerra i el setge extern, som el partit que del no res va conformar l’Exercit Popular de la República, som el partit que no es va resignar a l’exili i va combatre des d’Ucraïna als Pirineus a la resistència contra el nazisme, el partit que va saber transformar la guerrilla heroica dels maquis abandonats per les potencies occidentals en un moviment de masses contra el regim franquista dins dels seus propis sindicats, fabriques, barris i universitats. Som el partit que va impulsar les CCOO, l’Assemblea de Catalunya, el Sindicat Democràtic d’Estudiants. Som el partit que va mantenir viva la veu de la resistència des de les ones de la Pirenaica i des de les pàgines de Treball, malgrat que els seus directors eren afusellats quan els capturaven. Som el partit que va lluitar per la ruptura democràtica, que va lluitar per l’estatut, per la construcció de un únic poble sense exclusions ni racismes. Som el partit que es va oposar a ingrés a l’OTAN però també al sistema de l’Euro. No oblidem que el nostre camarada eurodiputat Salvador Jove va ser l’únic català que hi va votar en contra a Brussel·les. Cert que hem tingut també desencerts, tot el que es viu també erra, i més quan es boga contracorrent. Però estic convençut que la nostra experiència, la nostra cultura, la nostra gent serà imprescindible per desentrellar el camí per l’emancipació que cal construir en els mesos a venir. Perquè a més som un partit que neix de l’obertura i la unitat, sabem que no tenim ni tota la gent ni totes les solucions, però no ens fa por. Varem néixer de forma heterodoxa de la unitat de quatre partits força diferents en cultura i tradició, però que compartien la voluntat de no deixar-se derrotar, de servir al poble, de fer avançar el món quan sembla que tot està perdut. I seguim igual de joves disposats a compartir camí amb aquells que no es rendeixen i no es venen. Som un partit que no té por a aprendre, a repensar, a llegir al carrer les noves tendències i les possibilitats emergents. Som un partit de persones honestes que no s’han deixat temptar per acomodar-se en qualsevol petita vicaria del sistema, que no es tanquen en si mateixes i que us criden a ajudar-nos a refundar-nos en els temps difícils que ens toca viure. Persones que es mantenen honestes i joves 75 anys desprès de començar el camí creien que un altre mon es possible i amb el nostre treball probable.
Som el partit que va mantenir viva la veu de la resistència des de les ones de la Pirenaica i des de les pàgines de Treball Varem néixer de forma heterodoxa de la unitat de quatre partits força diferents en cultura i tradició Som un partit que no té por a aprendre, a repensar, a llegir al carrer les noves tendències i les possibilitats emergents
4
ESPECIAL 75 ANYS DE LA FUNDACIÓ DEL PSUC
El PSUC viu, hoy Eduard Luque
V
ivimos momentos muy difíciles para el conjunto de la clase obrera. Las agresiones del capital financiero están alcanzando niveles de auténtico paroxismo. El futuro, la perspectiva inmediata es de lucha, de esfuerzo y desgraciadamente de sufrimiento; pero también abre senderos nuevos en el proceso revolucionario al que tantas veces nos hemos referido. La respuesta a las preguntas cae pues por su propio peso; hoy las fuerzas organizadas de la izquierda, la real, la ligada a las acampadas, a la movilización popular, son más necesarias que nunca. Podemos aportar un río de experiencias imprescindibles en la actual coyuntura. La situación que vive en este momento nuestro partido y el conjunto de la izquierda es de una gran complejidad. La derrota histórica sufrida por las ideas emancipadoras en el continente europeo, la fractura o la desaparición de partidos comunistas y sus marcos de acción política que lo fueron a lo largo de décadas, las dificultades de Izquierda Unida… Es curioso observar cómo las subidas electorales de IU van acompañadas de la inmediata aparición de “enanos” que en el nombre de las izquierdas “modernas” intentan destruir lo construido. Sucedió así en la época de Julio Anguita con Nueva Izquierda, ahora aparece Equo en el horizonte, una formación promovida desde Catalunya por uno de los miembros de la coalición. Esta deriva de ICV conseguirá atomizar y debilitar aún más el campo de las fuerzas progresistas. Su objetivo es competir con IU en las próximas elecciones generales. No es ésta, a mi juicio, la forma de reconstruir las bases de la acción conjunta de la izquierda. Todo ello es síntoma de la desorientación ideológica y la debilidad teórica de la izquierda. El capitalismo ha sido capaz de recrear, a través de su pensamiento único, un conjunto de valores que intentan dejarnos sin razones ni argumentos. Lo que subyace en gran parte en ese análisis es el eslogan de la señora Thatcher, primera ministra de Gran Bretaña entre 1979 y 1990: TINE (There Is No Alternative): “no hay ninguna alternativa”. Hoy, parte de esta izquierda se declara ecologista, moderna, abierta, tiene incluso matices anticomunistas, precisamente ahora, cuando la lucha social contra el capitalismo neoliberal es más urgente que nunca. La derrota infligida a la izquierda ha sido tal que el adversario ha llegado a imponer sus propuestas ideológicas, su concepción de final de la historia. Nos han dicho: “Este mundo no es perfecto, pero es el único posi-
ble”. Han llegado a convencer a casi todos, a gentes nacidas en la tradición de la lucha, a personas que no han transitado por esa experiencia vital, a jóvenes, mujeres y mayores a los que se les ha robado la historia, de que no hay otra forma de organizar las cosas. “El capitalismo es y responde a la naturaleza misma de los seres humanos”: pretenden instalar entre nosotros la concepción de la resignación, la aceptación de lo real como lo racional, lo existente como lo único posible. Sólo asumiendo el volumen y la calidad de esta derrota podremos crear una nueva síntesis alternativa. La crisis sistémica del capitalismo ha introducido variables nuevas en esta ecuación social. La existencia de las nuevas realidades permite observar la estructura descarnada del capitalismo, lo vemos como en la fábula: el emperador desnudo, sin ropa que lo cubra. Percibimos que hay un cambio de ciclo político, vivimos una fractura de época. Se ha producido la ruptura de los consensos establecidos entre la socialdemocracia y las clases dominantes tras la Segunda Guerra Mundial. El capitalismo neoliberal ha declarado la guerra al conjunto de las clases populares. No sólo están en juego los derechos sociales más elementales, sino que nos asomamos al precipicio de la tercermundización de Europa. Esta nueva modernidad, nacida al calor del Pacto del Euro, herencia del infausto Tratado de Maastricht, ha venido a cambiar las estructuras sociales, a hacerlas más líquidas, a segmentar, individualizar y destruir las fuentes del reconocimiento colectivo. Ante esta situación hay que reconocer que la realidad del partido es poliédrica y no lineal. La sociedad catalana es rica en su diversidad y en su organización, a nivel político, social o sindical. Nos movemos en marcos que no definimos pero de los que nos sentimos copartícipes (EUiA, CCOO y otros sindicatos, ONGD, AAVV, etc.). Decidimos hace tiempo delegar nuestra soberanía en cuanto a la representación electoral en EUiA. Pero nosotros no “somos” EUiA, somos comunistas que “estamos” en EUiA como instrumento de intervención y transformación que ha de refundarse en profundidad si quiere seguir sirviendo a los intereses populares. EUiA ha de constituirse en sujeto activo, ligado a la realidad y no mutar en convidado de piedra, en báculo de otras fuerzas cuyo objetivo es únicamente la representatividad institucional, auténtico fin y eje de su existencia. Partimos de una doble realidad. La primera es que somos necesarios porque somos reales, porque a pesar de todo seguimos existiendo. La segunda: nuestra sola existencia
5
ESPECIAL 75 ANYS DE LA FUNDACIÓ DEL PSUC
La derrota infligida a la izquierda ha sido tal que el adversario ha llegado a imponer sus propuestas, su concepción de final de la historia No sólo están en juego los derechos sociales elementales, sino que nos asomamos al precipicio de la tercermundialización de Europa Seremos necesarios sólo si podemos y sabemos crear formas culturales capaces de contraponerse a lo existente no nos legitima, la legitimidad deviene de la acción política, de su visualización social y de la capacidad de propuesta alternativa. Seremos necesarios sólo si podemos y sabemos crear formas culturales capaces de contraponerse a lo existente. Existiremos en la medida que construyamos acción antagónica y realidad alternativa. Seremos necesarios y reales, no tanto porque invoquemos, cual letanía, señas de identidad que son absolutamente de todos aunque algunos parezcan querer atribuírselas en exclusiva. Seremos necesarios si sabemos abrirnos paso a las nuevas realidades sociales, a las nuevas formas de movilización y participación política, como las surgidas en torno al 15-M, mientras mantenemos nuestras propias fuentes de reconocimiento colectivo. Nuestros sindicatos son los sindicatos de la clase obrera, las organizaciones donde participamos son las organizaciones de la clase obrera. Al mismo tiempo, nuestros militantes trabajan en multitud de redes, organizaciones sindicales y asambleas ciudadanas de todo tipo; es necesario preservar, potenciar, crear y conectar este entramado social porque es a partir de esta base donde se genera acción y pensamiento contrahegemónico. Gramsci, desde sus “Cuadernos de la cárcel”, señalaba ese camino. La independencia y la fidelidad a nuestros orígenes y la contaminación social con el mundo sindical nos orientan también. Nuestro partido no ha sido nunca correa de transmisión de corrientes sindicales; al igual que los sindicatos no son correa de transmisión del partido. Por ello la defensa de nuestra propia identidad se hace indeclinable; esa afirmación no ha de estar basada en el aislamiento o el fundamentalismo dogmático. Bien al contrario, nuestro trabajo es preservar el elemento que sirva de amalgama a la creación de una renovada subjetividad revolucionaria.
6
ESPECIAL 75 ANYS DE LA FUNDACIÓ DEL PSUC
Cap al 14è Congrés del PSUC viu Un guió pràctic dels documents del Congrés
E
l document congressual és un instrument per debatre la política del PSUC en el període dels propers quatre anys, que enllaça amb el treball desenvolupat i els reptes que genera l’actual situació. El document es va redactar al febrer i s’aprova el mes març pel Comitè Central del Partit, per tant és raonable que les línees genèriques que planteja (en part premonitòries) caldrà polir-les en el debat i l’anàlisi dels fets que es produeixin fins a l’inici del Congrés.
1. La Crisi Econòmica S’identifica la crisi actual com estructural i profunda, i que, per tant, obre un nou període històric de llarg recorregut en el qual els grans monopolis tracten sota el pretext d’aquesta profunda recessió de revertir les conquestes socials assolides durant el segle XX. Es despulla el fet que les suposades solucions, no només no revertiran la situació sinó que des del punt de vista econòmic i social i l’agreujaran per bé que els poderosos en surtin beneficiats a curt termini amb mesures de reducció de salaris, d’impostos o de privatitzacions. Es descriu que el fracàs dels intents de construcció socialista en cap cas justifica la bondat del capitalisme, sinó en tot cas les insuficiències, dificultats i primitivisme d’aquells projectes que ja varen ser denunciats ja als anys 60 pel PSUC en alguns aspectes. Però el capitalisme encara és pitjor, l’alternativa es només un nou socialisme democràtic, participatiu, que situï el benestar de les persones, la sostenibilitat i la pau en el centre de la seva agenda de canvi de sistema. Ara la crisi a més d’econòmica és política, perquè la reducció de les conquestes socials només és viable amb un procés de restricció de la qualitat democràtica de les societats occidentals. La degradació democràtica té diverses vessants: una primera, és el procés de concentració dels mitjans de comunicació que hegemonitzen així encara més el discurs dominant, reduint les possibilitats d’expressió de les classes populars. Una segona és el procés de construcció Europea, que en diversos tractats que acaben ara amb el denominat “Pacte de l’Euro” procedeixen a sostraure sobirania popular dels estats democràtics el poder de decisió als mercats (és a dir, als grans capitalistes). En tercer lloc, hi ha tota un procés de degradació de la política que donen peu al sorgiment de fenòmens com els partits de ultra dreta o de personatges esperpèntics com Berlusconi o Camps. Per fer avançar les seves propostes el sistema profunditza les divisions de la classe treballadora entre homes i dones, adults i joves, emigrants i nadius, contractats i precaris, nacionalitats... intentant consolidar conflictes corporatius, prejudicis. Ara més que mai la perspectiva internacionalista i federalista es fonamental per elaborar un discurs de cohesió de la classe treballadora pels seus interessos comuns, molt més rellevants que els factors de divisió que intenten promoure. Ara bé, malgrat tots els factors negatius que comporta la crisi hi ha el fet de que la seva pròpia profunditat i tendència l’agreujament ens
donen un espai polític que fa possible la revolta i la revitalització del espai polític que representem confrontats amb el capitalisme, com s’ha pogut veure amb les mobilitzacions d’aquests darrers mesos.
2. Els intents de resistència a Catalunya EUiA va néixer en un moment polític i econòmic difícil per les propostes antiliberals. Per diverses raons va derivar vers un tacticisme que li va portar a acceptar una deficient coalició que va anar desnaturalitzant el seu projecte inicial. Amb l’accés al govern Tripartit, si bé algunes realitzacions institucionals varen representar un avanç respecte el llarg domini de Pujol, especialment en el segon govern d’entesa va anar desencantant la seva base social. La gestió d’aquell govern no només no es va ajustar al programa compromès, sinó que en els darrers mesos va passar a retallar conquestes socials de forma evident: retallada del 5% als funcionaris, exempcions fiscals, introducció del principi de ‘copagament’ sanitari, retallades en educació, etc. EUiA en el marc de la coalició amb ICV, va anar perdent la seva autonomia, fent descansar el seu treball cada vegada més en el pla institucional, deixant de banda (i a voltes confrontant-se) amb els moviments socials. Aquest procés va anar acompanyat de una pèrdua de vitalitat democràtica, pluralitat i militància. En aquest escenari de desencís, fa possible el retorn de CiU (que per governar té els vots del PP) en un context d’una dèbil resposta social i d’una actitud no adequada dels sindicats majoritaris que accepten el principi de necessitat de les mesures restrictives, especialment amb el pacte de pensions. Ara bé, no podem confondre les insuficiències que cal criticar amb la culpabilitat que correspon als poderosos, als capitalistes. Cal evitar que el sistema aconsegueixi fer créixer l’antisindicalisme a costa del èxit de les seves propostes. Cal cercar mecanismes que permetin fer convergir els vells amb els nous moviments socials. D’altra banda la crisi de l’Estat aguditza el fracàs de l’arquitectura autonòmica i municipal, el que té a Catalunya repercussions greus. Aquesta situació fa necessari re-articular i impulsar la proposta federal solidaria, que implica avançar en la transparència pressupostària, estableixi mínims comuns blindats en els drets socials a nivell d’Estat i Europa. El PSUC sosté que la única solució es el socialisme front a la crisi present. Un socialisme radicalment democràtic, que hem d’entendre com un procés social que ha d’incloure tots els àmbits econòmics, socials i polítics; que hem de construir en la praxi política quotidiana des de ara mateix amb la defensa del nostre programa, desenvolupant una guerra de posicions per a que la gent s’apoderi de la gestió dels municipis, de la producció, del sector públic, avanci en el cooperativisme, radicalitzi el protagonisme de les organitzacions socials, ocupant amb perfil propi l’espai institucional amb una altra forma de fer política.
7
ESPECIAL 75 ANYS DE LA FUNDACIÓ DEL PSUC
3. Un altre mon és possible Avui superar el capitalisme és possible a condició de desenvolupar enèrgicament un treball en el pla cultural, social i polític. A nivell cultural, cal reprendre la confrontació amb el discurs dominant, re-elaborant la proposta socialista d’acord amb la situació contemporània, denunciant el capitalisme real i recuperant el fil roig de la nostre memòria. Per això cal desenvolupar una comunicació de guerrilla que de manera participativa amb mitjans clàssics i nous busqui complicitats i participació a tots els espais de la vida social per a fer possible la reconstrucció de la consciència de classe i la identitat. A nivell social, cal començar per recuperar el teixit social reconstruint una articulació pre-política que permeti integrar a nous subjectes que han estat apartats de la vida social i política fins ara al nostre país. La sustentació d’un discurs més avançat només és possible amb un reconeixement de la pròpia força i capacitat d’intervenció. A nivell polític, cal cercar noves formes per donar forma política a les noves resistències, buscant les vies per refundar a partir d’IU i EUiA l’espai militant d’alternativa política al neoliberalisme. Un espai que s’ha de cohesionar sobre acords de programa, la implicació militant i una altra forma de fer política. Es sobre aquest treball tridimensional que cal fonamentar una nova política d’aliances que busqui recollir des de l’espai socialdemòcrata fins les corrents anticapitalistes més radicals que poden i han de convergir en la defensa dels drets socials amenaçats, en un procés que ha de distingir-se per la seva coherència en els continguts del programa. Uns continguts que han de permetre fer convergir aquest espai polític alternatiu amb els moviments sindicals i socials, clàssics i emergents. Entenem que és a partir d’aquesta proposta política de defensa i protecció de les classes populars de les ambicions del capital, que és possible obrir la via que a partir de la força que dona el reconeixement en el conflicte de la pròpia identitat dels oprimits, és el que pot permetre el pas en el futur a un procés d’ofensiva i recerca de l’hegemonia, amb una proposta política reactivada i legitimada en aquest procés. Avui el PSUC ha de filar tots els espais en que esta present per obrir aquest camí des d’EUiA, a les Taules de Convergència, a espais com FARGA i per suposat el propi moviment de participació ciutadana obert a partir del 15M a arreu del país.
4. El PSUC que necessitem Som un partit que ve de lluny i que pretenem anar molt més lluny encara, en un procés contrastat per una llarga experiència en la que hem tingut encerts i errors. Som un partit innovador, creatiu, inserit en l’anàlisi teòric i la praxis social des del seu origen. Som un partit d’una honestedat reconeguda a Catalunya. Tal com entenia Gramsci, som un intel·lectual col·lectiu als servei dels treballadors de Catalunya, que té com a objectiu contribuir a canviar el món, orgullosos del nostre passat el nostre fil roig, però no superbs ni ensimismats en la preservació de un passat certament gloriós. La nostra tasca és sobretot fer possible un altre futur, ara més necessari que mai. Per construir un nou referent polític refundant EUiA cal també un motor, cal un nou subjecte del canvi que no trobarem retornant mecànicament a un determinat moment del passat, sinó retrobant l’esperit
Ara la crisi a més d’econòmica és política, perquè la reducció de les conquestes socials només es viable amb un procés de restricció democràtica El PSUC sosté que la única solució es el socialisme front a la crisi present Avui el PSUC ha d’obrir aquest camí des d’EUiA, Taules de Convergència, a espais com FARGA o el propi moviment del 15M Volem un partit de militants actius, de funcionament transparent i democràtic en el que es treballi amb honestedat i coherència present des de el moment fundacional del PSUC que sigui capaç de repensar noves formes de treball, de comunicació, d’acció, que articuli a tots els que comparteixen el programa que hem aprovat del partit, programa de caràcter socialista. Volem que el nostre partit es rearticuli conjuntament amb el nostre partit germà, el PCE, de forma potent, considerant models com el del Partit d’Unitat Socialista de Veneçuela o el Moviment al Socialisme (MAS) de Bolívia. No tenim voluntat de constituir un grup de nostàlgics del passat sinó per construir el teixit que pot fer possible un altre futur. Per això necessitem dotar d’organicitat al PSUC, amb una forma de funcionament basada en la participació del conjunt dels militants, volem un partit de militants actius, un partit de funcionament transparent i democràtic en el que es treballi amb honestedat i coherència, que sumi persones activistes del canvi, que no sigui un instrument de professionals de la política, sinó un instrument al servei de les classes populars que demandaran cada vegada més un espai polític útil per a la defensa dels seus interessos immediats i estratègics. Per a que el PSUC esdevingui una altra vegada aquest instrument útil, cal adaptar el nostre estil de treball a les possibilitats presents, cal saber tensionar les energies disponibles i donar espai en ell a tots aquells que comparteixin el nostre projecte estratègic en una cultura de consens, de comprimís militant, d’exemple ètic i d’amplitud de mires, que és capaç de superar tot sectarisme, dogmatisme i tancament autoreferenciat que consideri que la nostra raó d’existència és preservar la nostra identitat en un museu. Un partit que es dirigeixi als oprimits i als indignats per donar un lloc en les seves files, de manera molt especial a les persones més actives de l’àmplia classe treballadora, les dones i la joventut.
www.psuc.org Redacci贸: PSUC viu, C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020. Tel.: 93 412 2195. Fax: 93 307 38 47. Correo-e: noutreball@psuc.org. Dip. Legal: B-28994/99