Issuu

n 106 juny 2011

Por taveu del Par t i t Social ista Un i f i cat de Catalunya Vi u

www.psuc.org

DEMOCRÀCIA REAL

JA!

2 DEMOCRÀCIA REAL, JA! 3-4 ESTAMOS CAMBIANDO EL MUNDO 5 EL PSUC VIU DAVANT LA REPRESSIÓ CONTRA LES ACAMPADES 5-6 LA LLARGA NIT DE PÉREZ BECERRA 7-8 EL CONGRESO DEL PC CUBANO RATIFICA LOS CAMBIOS PROPUESTOS POR LA DIRECCIÓN 8-9 GRÀCIES: REPRENENT EL DEBAT 10 IN MEMORIAM: RAMÓN FERNÁNDEZ DURÁN, PENSADOR I ACTIVISTA ECOLOGISTA 10-11 CRUZANDO LAS FRONTERAS DEL GÉNERO 12-13 MARX Y LA PRIMAVERA DE LOS PUEBLOS 14 PA NEGRE, DE LA NOVEL·LA COMPROMESA AL FILM “NEUTRAL” 14-15 DAVANT LA XENOFÒBIA I EL RACISME: PEDAGOGIA I CULTURA DE LA DIVERSITAT!!!

EDITORIAL

Democràcia real, ja! E

l moviment popular iniciat el 15 de maig amb les acampades a Barcelona, Madrid i tantes altres ciutats de Catalunya i de tot l’Estat és, com deien a la declaració de la Secretaria Política del nostre Partit publicada durant la gran setmana prèvia a les eleccions municipals, la plasmació d’una nova forma de resistència popular plural, no partidista i profundament democràtica davant els abusos creixents del capitalisme neoliberal. Després de la vaga general de 29-S del 2010, que lamentablement va anar seguida d’un reflux de la lluita sindical, aquesta gran mobilització, plena de creativitat tant en la forma com en el contingut reivindicatiu, i innovadora sobretot en la composició social dels participants (majoritàriament joves, però amb important presència de gent de totes les edats), és una porta oberta de bat a bat a la recuperació de la iniciativa popular en la lluita per la justícia social. Revolta popular per la qual moltes organitzacions fins ara disperses i sovint enfrontades de l’esquerra social i política veníem des de fa temps maldant. Aquesta mobilització, en la qual finalment han cristalitzat milers d’esforços, prolongats durant anys en què tot semblava perdut, de persones i grups de l’esquerra no disposats a claudicar davant el “pensament únic”, és a primera vista sorprenent. Però només per a aquells, tant en la dreta com en l’esquerra conformista, que han interioritzat aquest pensament (millor fora dir-li “antipensament”) fins al punt de creure que vivíem en el millor dels móns possibles i que havíem arribat al final de la història.

És un moviment admirable: - Per la seva capacitat de transformar en ACCIÓ la INDIGNACIÓ davant la INDIGNITAT de l’actual sistema socio-econòmic. - Per la seva capacitat de connectar particularment amb les necessitats reals i la sensibilitat de la gent jove, la més maltractada avui dia per aquest sistema.

- Per la justesa de la seva protesta contra una política que, amb el pretext de la crisi, i de retallada en retallada de les prestacions socials i dels nivells d’ocupació, aboca la gran majoria, i particularment els joves, a un futur sense perspectives. - Per l’encert de situar les responsabilitats, per aquest ordre, en els representants del capital financer i en els polítics al seu servei. - Per l’adopció de formes de lluita que porten el debat polític a l’espai públic per antonomàsia, el carrer, i que amb el seu caràcter pacífic posen en evidència la violència estructural d’un sistema que es diu democràtic però és refractari a la intervenció de la majoria en la vida pública. - Per haver trobat la manera de superar la cotilla institucional en què els poders reals han anat recloent la participació política en mig del conformisme d’algunes organitzacions polítiques i socials que no han estat a l’alçada de les seves responsabilitats en la defensa dels de sota. Ara cal que aquesta protesta tingui continuïtat com un espai de convergència de totes les resistències i propostes alternatives al capitalisme neoliberal i contribueixi decisivament a invertir l’actual tendència degenerativa de la democràcia consistent en la suplantació de la voluntat popular per la voluntat d’uns poders econòmics oligàrquics. Cal continuar el debat i l’elaboració política des de baix que superi les limitacions de les actuals organitzacions socials i polítiques, sovint més preocupades per la seva supervivència que per respondre a les necessitats de la gent que volen representar. Cal revitalitzar la avui per avui inevitable democràcia representativa amb mecanismes de democràcia directa de base que, alhora que permeten la participació de la gran majoria en l’adopció de les decisions que afecten la vida col·lectiva, siguin un contrapès eficaç a les pressions que els poders econòmics

Ara cal que aquesta protesta tingui continuïtat com un espai de convergència de les resistències i alternatives al capitalisme Si el 15M té continuïtat el maig de 2011 pot passar a la història com el maig de la Comuna de París o el del Chicago de 1886 exerceixen sobre els representants del poble en les institucions. Cal que es reconegui, d’un cop per sempre, que la democràcia no és només ni principalment votar de tant en tant, sinó sobretot intervenir en la gestió quotidiana dels assumptes públics, al menys en tots aquells àmbits que ens afecten directament. No es deixa de ser esclau per escollir un portantveu que parli amb l’amo. Si el moviment del 15 de maig té continuïtat, no ja en les places cèntriques de les ciutats, sinó en tot l’entrellat de la vida pública, el mes de maig de 2011 pot passar a la història juntament amb fites com el maig de la Comuna de París o el del Chicago de 1886 i afegir una nova estrofa al cant amb què la tradició revolucionària celebra el “temps de les cireres”.

MOVIMENT 15M

Text aprovat en assemblea a la plaça Catalunya de Barcelona el passat 22 de maig

Estamos cambiando el mundo E

stamos cambiando el mundo. Completamente. Mientras tanto políticos que no nos representan siguen ahí, dando bandazos y legislando sobre nuestras vidas.

Por esto les escribimos aquí algunas medidas que puedan entender fácilmente y que queremos que se apliquen ya. ¡Ojo! Esto es un documento de mínimos. En realidad lo que queremos es mucho más grande, algo que posiblemente no entiendan jamás. Les pediremos punto por punto cuanto sigue, comenzando por el punto 1.

1. NO MAS PRIVILEGIOS PARA LOS POLITICOS: - Recorte drástico del sueldo de las y los políticos equiparándolo al sueldo de la media de la población. - Supresión de los privilegios en el pago de impuestos, dietas, años de cotización y pensiones (solo en Barcelona el ahorro sería de medio millón de euros al mes como mínimo) - Prohibición de pensión superior a la pensión máxima establecida para los demás ciudadanos y ciudadanas. - Supresión de su inmunidad jurídica y de prescripción para los casos de corrupción. Cese de las y los políticos corruptos.

2. NO MAS PRIVILEGIOS PARA LOS BANQUEROS: - Prohibición de cualquier tipo de rescate o inyección de capital a entidades bancarias y cajas: aquellas entidades en dificultades deben quebrar o ser nacionalizadas para constituir una banca pública bajo control social. - Devolución transparente e inmediata a las arcas públicas por parte de los bancos de todo capital público aportado.

- Control real y efectivo del fraude fiscal y de la fuga de capitales a paraísos fiscales. - Promoción a nivel internacional de la adopción de una tasa a las transacciones financieras (tasa Tobin) Con la aplicación de estos puntos se obtiene el presupuesto para solucionar los siguientes cuatro. Porque no falta dinero, es evidente que existe disponibilidad económica.

- Regulación de los movimientos especulativos y sanciones a la mala praxis bancaria. Prohibición de inversión en paraísos fiscales.

4. CONTRA EL DESEMPLEO:

- Todas la viviendas adquiridas por ejecuciones hipotecarias alojarán en régimen de alquiler social o a las familias desahuciadas.

- Reparto del trabajo fomentando las reducciones de jornada y la conciliación laboral hasta acabar con el desempleo estructural (es decir, hasta que el desempleo descienda por debajo del 5%)

3. NO MÁS PRIVILEGIOS PARA LAS GRANDES FORTUNAS: (bastaría con aplicar el 5% de recorte que se aplicó a los funcionarios a las 50 más grandes fortunas y se solucionaría el problema de déficit del estado español)

- Jubilación a los 65 y ningún aumento de la edad de jubilación hasta acabar con el desempleo juvenil. - Bonificaciones para aquellas empresas con menos de un 10% de contratación temporal.

- Aumento del tipo impositivo a las grandes fortunas y entidades bancarias, eliminación de las SICAV.

- Seguridad en el empleo: imposibilidad de despidos colectivos o por causas objetivas en las grandes empresas mientras haya beneficios, fiscalización a las grandes empresas para asegurar que no cubren con trabajadores temporales empleos que podrían ser fijos.

- No a la eliminación del impuesto de sucesiones. Recuperación del impuesto de patrimonio.

- Establecimiento de un subsidio que cubra las necesidades básicas de los parados de larga duración.

MOVIMENT 15M

- Transporte y educación gratuita para los parados de larga duración. - Aprobación de una renta básica universal para todas las personas.

5. DERECHO A LA VIVIENDA: - Expropiación de las viviendas en desuso que no se han vendido para aumentar el parque público de vivienda en régimen de alquiler social. - Declaración las ciudades como libres de desahucios y desalojos. - Penalización de las prácticas de mobbing. - Dación en pago de las viviendas para cancelar las hipotecas. De forma retroactiva desde el comienzo de la crisis.

- Referéndums obligatorios y vinculantes para las cuestiones de gran calado (incluidas las directivas europeas). - Eliminación de las redadas a migrantes no regulares y retirada de la ley de extranjería actual y cierre de los CIEs. Derecho a voto para migrantes. - Modificación de la Ley Electoral para garantizar un sistema auténticamente representativo y proporcional que no discrimine a ninguna fuerza política ni voluntad social, donde el voto en blanco y el voto nulo también tengan su representación en el legislativo y la abstención activa pueda tener su espacio de auto-organización en los barrios.

- Prohibición de la especulación inmobiliaria.

- Establecimiento de mecanismos efectivos que garanticen la democracia interna en los partidos políticos: listas abiertas, elección directa de los regidores, publicidad y transparencia en la financiación de los partidos.

6. SERVICIOS PÚBLICOS DE CALIDAD:

- Presupuesto participativo.

- Retirada de los recortes planteados por el gobierno de la Generalitat. - Restablecimiento de los servicios que ya han sido recortados en sanidad y educación. - Contratación de personal sanitario hasta que se acaben las listas de espera. - Participación y control social de la gestión de los hospitales públicos. - Contratación de profesorado para garantizar la ratio de alumnos por aula, los grupos de desdoble y los grupos de apoyo. - Garantizar realmente igualdad de oportunidades en el acceso a todos los niveles de educación, con independencia de la procedencia socio-económica. Escuela laica.

- Respecto por el planeta y por todos los seres que lo habitan. Consumo responsable. - Defensa del derecho de los pueblos a decidir el uso de los recursos naturales para plantar, cultivar, comercializar y consumir de acuerdo con sus necesidades, costumbres y capacidades. - La monarquía es un anacronismo que no nos representa y que encima no paga impuestos. Eliminación de todos los títulos nobiliarios. - Eliminación de la ley de partidos. - Tal y como reconoce la carta de las Naciones Unidas, reconocimiento del derecho de autodeterminación de los pueblos y las personas. - Derecho a réplica de los medios de comunicación libres y comunitarios delante de falsas acusaciones.

- Participación vinculante de los alumnos en la gestión de les escuelas.

8. REDUCCIÓN DEL GASTO MILITAR

- Financiación pública de la investigación para garantizar su independencia.

9. MESURES PER UN DESENVOLUPAMENT SOSTENIBLE:

- Transporte público de calidad y ecológicamente sostenible. - Servicios públicos y gratuitos de atención a la infancia y las personas con necesidades especiales de cuidado.

- Promover el consumo responsable, de proximidad, las cooperativas y el truque para conseguir un decrecimiento económico.

- Prohibición de privatización de los servicios públicos.

- Apuesta por las energías renovables y eliminación de las nucleares.

7. LIBERTADES Y DEMOCRACIA PARTICIPATIVA:

- Regular la obsolescencia programada ampliando el periodo de garantía obligatoria en función del producto.

- No al control de internet. Abolición de la Ley Sinde. No a ACTA.

- Practicar la agricultura sin transgénicos ni pesticidas.

- Protección de la libertad de información y del periodismo de investigación y de su independencia. Eliminación de las trabas legales que impiden ejercer el derecho de emisión de los medios comunitarios libres y sin ánimo de lucro. Eliminación de los monopolios de facto de los espacios radioeléctricos.

- Uso de terapias naturales en la sanidad pública. - Incorporar el coste ambiental en los productos. - Abaratar el transporte público sostenible y que cubra las necesidades de los ciudadanos.

- Uso de software libre en las instituciones públicas para adecuarlas a la era digital con costes sostenibles.

- Ampliación del territorio natural protegido.

- Retirada de la ordenanza del civismo: retirada de toda ordenanza que limita las libertades de movimiento y expresión.

Per a més informació: http://acampadabcn.wordpress.com/

MOVIMENT 15M

INTERNACIONAL

El PSUC viu davant la repressió contra les acampades El PSUC viu condemna la brutal repressió dels mossos d'esquadra que amb l'excusa de la neteja de l'espai públic han carregat durament contra les persones acampades i a aquelles altres que s'hi han acostat a donar el seu suport a la gent d'indignats/des de Barcelona i de Lleida. En el cas de Barcelona, durant la “neteja” la policía ha confiscat tota mena d'objectes personals, com ara ordinadors, i en canvi no ha retirat les bosses d'escombraries que els concentrats havien recollit. Tal com s'ha vist a les imatges difoses pels mitjans de comunicació, han estat els mossos d'esquadra qui han provocat amb la seva actitud els manifestants pacíficament concentrats i els han reprimit durament amb forts cops de porra, bales de goma i altres estris. Per al seva banda, la gent ha demostrat una gran determinació i valentia en resistir de forma pacífica als cops i les provocacions tant al grup de dins de la plaça Catalunya com a la majoria que estaven fora.

La llarga nit de Pérez Becerra

Aquests fets constitueixen la primera mostra de la repressió del Govern de Mas que ens avança el que ens espera pel que fa a la política violenta que s'implementarà des del departament d'Interior, però que de ben segur davant la reacció pacifica i contundent de la gent se'ls acabarà girant en contra. Al crit de “ni un pas enrere” finalment la gent ha aconseguit reocupar la Plaça de Catalunya, així com la retirada de les desenes i desenes de furgones dels mossos d'esquadra.

1. Antecedents i context

El PSUC viu demana la dimissió immediata del Conseller d'Interior, Felip Puig, i ens sumem a la crida de continuar amb aquesta lluita per la construcció d’una alternativa al capitalismo i, en definitiva, un món més just. Ni un pas enrere!

Antoni La Higuera

Colòmbia, dècada dels 80. Uns sectors d’esquerres, provinents de l’àmbit de la lluita guerrillera, entre altres, formen la “Unión Patriótica” (UP), plataforma ampla on també estan els comunistes. L’estratègia és política i electoral: s’accepten les regles parlamentàries, la institucionalització de la política i es presenten a les eleccions. Van creixent. Potser massa. Llavors s’inicià la brutal campanya d’extermini, de terrorisme d’estat (sota l’eufemisme de “paramilitars”) que, malauradament, encara continua. La UP desaparegué, ofegada en rius de sang, emmudida en sales de tortura, soterrada en fosses comunes. Quan reviso les dades trobo la llista oficial de víctimes assassinades: dos candidats presidencials, 8 congressistes, 13 diputats, 70 regidors, 11 batlles... i milers de ciutadanes i ciutadans.

Hi havia un regidor que es deia Pérez Becerra. Va patir la repressió, com la resta. Varen assassinar la seua dona. Hagué de fugir (1994), abandonar-ho tot (la terra, la dona assassinada, el treball, els amics...) per no perdre l’últim que li quedava, una precària vida i molta set de justícia. Va arribar a Suècia, on l’any 2000 adquirí la nacionalitat d’aquest estat de la UE. I, a poc a poc, va construir una nova vida. Es tornà a casar, tingué una filla, engegà un projecte d’informació sobre Colòmbia i Amèrica (ANNCOL) i retrobà una quotidianitat que li havien furtat. Així les coses, ens trobem amb un ciutadà que va patir la brutal repressió del terrorisme d’estat a Colòmbia; que aconseguí fugir, gaudir d’un estatus de refugiat polític i, finalment, va assolir la nacionalitat, amb la qual cosa és un ciutadà suec amb totes les de la llei. Un ciutadà suec que va orientar la seva carrera professional al periodisme informant especialment de Co-

INTERNACIONAL

lòmbia i la sistemàtica vulneració dels Drets Humans que enllà s’hi realitzen. I que, només des de Colòmbia, assolí fins a 800.000 lectors. Potser massa.

2. Els fets

A finals d’abril de 2011 el Sr. Pérez Becerra viatja a Veneçuela. Com a legítim ciutadà de la UE no li cal més que el passaport (suec) i els bitllets. Fa transbordament a Frankfurt i aterra prop de Caracas. Abans de baixar de l’avió és detingut i, en poques hores, entregat a l’Estat colombià1. Per què? Les raons encara són fosques. Tan fosques com la veracitat de les probes construïdes mitjançant el místic “ordinador de Raúl Reyes”2 , tan fosques com les intencions de l’Estat colombià. Com? Il·legalment. Malauradament, l’Estat de Veneçuela va realitzar la detenció. La diplomàcia veneçolana ha trepitjat alguns drets elementals d’un ciutadà suec, que ha estat il·legalment detingut, i entregat als botxins que, des de fa 20 anys, havien posat preu al seu cap (i als de tants altres) S’ha parlat molt sobre la trampa a Veneçuela que suposava aquest “affaire”. Segurament, sí. Però això no significa que el problema, es vulgui o no, estava sobre la seva taula. És allò que té governar. Cal no ser ingenus. Governar implica, necessàriament, i entre d’altres circumstàncies, tenir sobre la taula un fum de contradiccions i conflictes. I aquí ha d’aparèixer un cert criteri. Cal, doncs, no fugir d’estudi. Un bon indicador de per on van les coses és la resposta internacional. Silenci. Qualsevol acció del President Chávez és sistemàticament demonitzada pels grans mitjans de comunicació “oficialistes” de tot el món. Ara? Silenci. I amb ell, aprovació. Aplaudeixen Colòmbia, i els Estats Units. Protesten els defensors dels Drets Humans. El món a l’inrevés?

3. El cas Pérez Becerra no impugna el gran treball de redistribució de Veneçuela La crítica realitzada a la gestió i participació de la diplomàcia veneçolana en aquest greu conflicte no implica l’anul·lació dels evidents i encoratjadors avenços de Veneçuela en la millora de les condicions de vida de la seva població. Qualsevol indicador social (educació, pobresa, exclusió social, drets civils...) mostra l’accentuada millora de les condicions reals de vida de les i els veneçolans. Per molta campanya als mitjans de comunicació occidentals que s’organitzi. Per molt Think Tank que manipuli. Així és la tossuda realitat.

S’ha parlat molt sobre la trampa a Veneçuela que suposava aquest “affaire”. Segurament, sí. Governar implica, necessàriament, tenir sobre la taula un fum de contradiccions i conflictes Però seria caure en la lògica dels dominadors defensar qualsevol model de o tot o res. Veneçuela, tot i el matís i orientació dels governs actuals no ha fet cap revolució. El país està farcidíssim de contradiccions que condicionen cada decisió política. En el nostre ànim no està simplificar cap realitat per a defensar un model maniqueista de bons i dolents. Cal superar la temptació del mecanicisme, del reduccionisme. Hem viscut molt, als darrers anys. Les hem vistes de tots colors. En la nostra maduresa, cal analitzar amb temprança i concloure amb justícia. La crítica a la part (la via diplomàtica al cas Pérez Becerra) no impugna els avenços en la redistribució dels recursos i la millora de la vida real del poble de Veneçuela. Però l’orientació transformadora del govern veneçolà tampoc excusa la vulneració dels drets humans del ciutadà suec Sr. Pérez Becerra, en la qual s’ha vist implicat.

4. I mentrestant, a una presó colombiana... A data d’ara, quan escric, l’únic segur és que el periodista suec Pérez Becerra està il·legalment empresonat a Colòmbia, i que l’agència de notícies independent ANNCOL resta no operativa. Gens malament. Tots estem perdent: un, la llibertat; altres, el dret a la informació; altres encara veuen com s’ensorra el dret d’asil polític i fins i tot el respecte a la nacionalitat de qualsevol individu, amb les conseqüències que suposen... Tot i això, la història resta oberta. Des d’aquestes pàgines cal desitjar i demanar que el Sr. Pérez Becerra torni a ser lliure i el projecte ANNCOL operatiu. Que no se’ns faça de nit, la nit que va cantar Raimon, vells versos que diuen allò de “La nit, què llarga és la nostra nit, la nit...” Que no caigui en l’oblit. 1. http://www.cubainformacion.tv/index.php?option=com_content&view=article& id=21319:joaquin-perez-becerra-editor-de-anncol-dice-que-su-juicio-es-un-juiciopolitico&catid=103:resistencias 2. Veure, per exemple, http://www.rebelion.org/noticia.php?id=64060

INTERNACIONAL

El Congreso del PC Cubano ratifica los cambios propuestos por la dirección “Revolución es no mentir jamás ni violar principios éticos; es convicción profunda de que no existe fuerza en el mundo capaz de aplastar la verdad y las ideas”. Fidel Castro (1.5.2000) Maria Maffioli

sta frase pertenece a un párrafo que encabeza los Lineamientos de la Política Económica y Social que fueron debatidos con una gran participación y que serán la base para las nuevas medidas que contempla, especialmente, los cambios en Cuba. Por eso mismo, plantear que la batalla económica, hoy, es la tarea principal y el centro del trabajo ideológico de los cuadros, tal como citan los documentos las palabras de Raúl Castro, es limitar la preparación de los cuadros y el Partido para responder a las necesidades políticas de esta etapa. La economía tiene que estar determinada por los objetivos políticos y no a la inversa, sino lo que prevalece es una concepción administrativa. Hay que tener en cuenta, en este debate, que, a pesar del bloqueo económico impuesto por medio siglo por Estados Unidos, en los últimos años se abrieron para Cuba nuevas posibilidades de inserción internacional a través del ALBA (Alternativa Bolivariana para las Américas), que ha dado posibilidades de ingresos a Cuba y mayor apoyo político, facilitando también las relaciones con otros países como Rusia, Angola, Irán, Brasil, Argelia, Venezuela, etc. De todos modos, en el orden interno, destacan la baja eficiencia, la descapitalización y el envejecimiento y estancamiento de la población.

tivo de elevar la producción de alimentos y reducir su importación. Tampoco se ve, en ese sentido, una conclusión que explique por qué todavía se seguía manteniendo esta situación en el campo después de 60 años de revolución. Lo que va a hacer el usufructo privado tal vez lo podía haber hecho el Estado hace mucho tiempo, llamando a la participación de la gente y despertando su interés. Hay muchas medidas de retroceso social que se impondrán después de este Congreso: eliminar las “plantillas infladas” en todas las esferas de la economía, reestructurando el empleo con fórmulas no estatales; la sustitución de comedores, transporte, tanto para los trabajadores como los estudiantes y derivando los puestos de trabajo sobrantes en el pequeño comercio. Es lógico que se busque una mayor racionalización de los recursos pero no puede ir en detrimento de las condiciones de vida de la sociedad. En positivo, cabe destacar que se plantea que primará la planificación y no el mercado, pero las medidas introducen una cierta distorsión con la irrupción del usufructo y ciertas formas de propiedad privada.

Dentro de las medidas a adoptar se menciona, en los documentos del Congreso, un fortalecimiento de la institucionalidad, incluyendo la reorganización del Estado y del gobierno. En ningún momento se destaca la necesidad de una mayor participación a través de órganos en los que pueda incidir el conjunto de la sociedad cubana.

Si bien se reconoce a la empresa estatal socialista como forma principal de la economía nacional, se reconoce e impulsa a las empresas de capital mixto, cooperativas (que pueden ser propietarias de los medios de producción, arrendarlos en forma temporal o permanente), usufructuarios de tierras, de establecimientos, trabajadores por cuenta propia y otras formas diversas que surjan. A la vez, se liquidarán las empresas estatales no rentables y los ingresos de los trabajadores de éstas estarán vinculados a los resultados finales que se obtengan.

Siguiendo con una línea de constatación, se emite un Decreto-Ley para la entrega de tierras estatales ociosas en usufructo, con el obje-

Ya sabemos que se eliminarán, en un período determinado, un millón de puestos de trabajo de la administración pública y primará

INTERNACIONAL

A pesar del bloqueo económico, en los últimos años se abrieron para Cuba nuevas posibilidades a través del ALBA Es lógico que se busque una mayor racionalización de los recursos pero no puede ir en detrimento de las condiciones de vida el criterio de ahorro de personal. No parece probable que esta fuerza de trabajo pueda ser absorbida completamente en el nuevo panorama económico cubano por lo que podemos prever que la organización social que se desenvuelva aumentará las diferencias ya existentes y no será beneficiosa desde un punto de vista del desarrollo socialista. Se preserva el acceso a la atención médica, educación, cultura, deporte… que han sido de las grandes conquistas de Cuba, pero que, en la actualidad, han sufrido ya un importante deterioro.

Gràcies: reprenent el debat Wladimir Pomar*

art de l’esquerra que es va oposar al govern Lula i al PT, y continua oposant-se al govern Dilma, defensa tesis recurrents de que el govern Lula hauria consolidat el capitalisme i instrumentalitzat l’estat a Brasil. Lula i el PT, enlloc d’avançar cap al socialisme, haurien mantingut l’hegemonia de les relacions socials de existència del capitalisme y permès l’apoderament de la màquina pública per part de representants dels grans grups econòmics.

El Congreso será complementado con una conferencia del Partido para el año próximo que reformará los Estatutos y las normativas internas y dará prioridad a la formación de cuadros de dirección, determinante para el futuro de la Revolución. Y, es, en este sentido que resulta importante destacar las palabras de Raúl Castro sobre la necesidad de dar cabida a sectores más jóvenes pero que no se encuentran suficientemente preparados para esta tarea.

A més, haurien entregat part substancial de les riqueses naturals brasileres a alguns grups privat privilegiats, garantint-ne les expectatives de gran beneficis al capital financer, mitjançant la política de tipus d’interès, d’enquadrament de les empreses públiques al Banc Nacional de Desenvolupament Econòmic i Social (BNDES), i de la internacionalització de grans grups privats, creant una espècie de sub-imperialisme brasiler. Paral·lelament, enlloc de la reforma agrària, haurien privatitzat i internacionalitzat la terra mitjançant l’agronegoci.

Se plantea continuar con la solidaridad internacional, dando prioridad al ALBA en coordinación y cooperación económica, con una participación activa en la integración latinoamericana y el Caribe como objetivo estratégico. Son momentos difíciles para el pueblo cubano pero estas políticas conjuntas pueden ayudar a profundizar una salida de progreso, igualdad y justicia social para la isla y toda la región.

Tot això hauria sigut una traïció al projecte socialista anteriorment predominant dintre del PT. El pressupost de tal projecte seria, amb l’arribada al poder, l’apropiació social dels excedents econòmics provinents de les rendes i l’establiment del control públic del petroli, les telecomunicacions i dels potencials hidràulics. O sigui, de tot el que és patrimoni de la nació, incloent-hi la terra, el qual resultat econòmic seria apropiat

per a fins públics. En no fer-ho, Lula i el PT haurien assumit el neoliberalisme de la socialdemocràcia del PSDB (partit de la socialdemocràcia del Brasil, de l’expresident Fernando Henrique Cardoso-FHC) per aplicar fidelment l’agenda de la burgesia. Aquestes tesis, tanmateix, semblen tenir poc a veure amb la realitat brasilera i la seva història. Per exemple, les relacions socials capitalistes van començar a disputar l’hegemonia sobre el conjunt de les relacions socials presents al Brasil a partir dels anys 1930. I van conquerir aquesta hegemonia a partir dels anys 1950-1960. En ser elegits per al govern, no per al poder, Lula i el PT ja trobaren aquesta hegemonia plenament consolidada. (...) En rigor, una avaluació crítica menys torta podria concloure que el govern Lula no aconseguí trencar amb aquest apoderament dels grans grups econòmics. En la millor de les hipòtesis, aconseguí fer que part d’aquesta màquina es col·loqués al servei d’alguns programes voltats a atendre al poble i al país. Encara i així, parlant francament, algú creu possible liquidar tal apoderament sense realitzar una revolució? O, encara més, sense una revolució serà possible instrumentalitzar l’aparell militar, el judicial, el congrés i altres òrgans permanents de l’estat burgès? La mateixa absència d’anàlisi històrica la trobem present quan es responsabilitza Lula i el PT del fet que part substancial de les riqueses naturals brasileres estiguin sota domini de grups privats privilegiats. Fa temps que tals riqueses estan sota el domini de capitals privats. Així com fa temps

INTERNACIONAL

que el capital financer hegemonitza no només la política dels tipus d’interès i canvi, sinó també la pròpia vida econòmica del país. Molt abans que Lula i el PT arribessin al govern, varis grups privats ja havien iniciat el seu procés d’internacionalització. I no devem oblidar la forma com ells utilitzaren el BNDES, amb el vist i plau dels governs Collor de Mello, Itamar i FHC, per privatitzar les empreses públiques en una acció destructiva i corrupta. Algú pot creure possible revertir totalment aquest procés sense una profunda revolució econòmica, social i política? En aquest sentit, suposar que sigui possible realitzar, sense revolució, un projecte que faci l’apropiació social dels excedents econòmics provinents de les rendes, amb control públic sobre el petroli, les telecomunicacions, els potencials hidràulics i la terra, no passa d’il·lusió de classe. No existeix cap experiència històrica de control públic del patrimoni nacional i apropiació dels excedents per a fins públics que s’hagi fet real sense una revolució. La socialdemocràcia europea que realitzà una part ínfima d’un programa d’aquest tipus, només ho va fer, per un canto, pressionada per l’impacte de la revolució soviètica i, per l’altre, facilitada per l’expropiació de les riqueses produïdes pels pobles dels països colonials i semi-colonials. Condicions que, en esfumar-se, enfonsaren la socialdemocràcia en una profunda crisi existencial. Així, ben vistes les coses, una part de l’esquerra brasilera va exigir del govern Lula i, ara, exigeix del govern Dilma, l’execució de mesures i accions típiques de governs i

Estats resultants de revolucions. És provable que alguns participants d’aquesta part de l’esquerra creguin que l’elecció d’un govern d’esquerra, fins i tot de coalició, sigui capaç de transformar una victòria electoral en una revolució pacífica. Si creien en això, van quedar frustrats i, ara, enfronten els resultats del govern com una traïció. Sigui com sigui, la crítica d’aquestes tesis pot ésser un bon punt de partida per una discussió de fons sobre la situació brasilera. D’un cantó, el país continua necessitant d’una verdadera revolució per realitzar les transformacions exigides per la societat. De l’altra, la burgesia brasilera viu una crisi política que la va dividir i va permetre que socialistes arribessin al govern (no al poder). I, encara i que el socialisme continuï internacionalment en crisi, passa el mateix amb el capitalisme i amb les potències hegemòniques. Aquesta, com hem dit, és una situació o contradicció inusitada, en especial al Brasil i l’Amèrica Llatina, la qual descripció no fa part de cap manual teòric. Encara que, inclús essent govern, els socialistes no tinguin condicions per trencar amb l’hegemonia de les relacions capitalistes, el capital es troba també enredat en les seves contradiccions pròpies i sense condicions per a restablir el seu antic domini (el que és diferent d’hegemonia). Davant d’aquest quadre, si els socialistes no fossin capaços de fer una anàlisi concreta de la situació concreta, difícilment seran capaços d’establir l’estratègia i les tàctiques corresponents, com mostren les tesis que hem vist a dalt. Elles, enlloc de contribuir positivament

En ser elegits per al govern, no per al poder, Lula i el PT ja trobaren l’hegemonia del capitalisme plenament consolidada No existeix cap experiència de control públic del patrimoni nacional i apropiació dels excedents per a fins públics sense una revolució El país continua necessitant d’una verdadera revolució per realitzar les transformacions exigides per la societat a buscar nous camins i avenços, distorsionen la història i volen imposar tasques per a les quals les grans masses del poble brasiler encara no han despertat. D’altra banda, com que tot té com a mínim dos costats, contribueixen negativament a la intensificació del debat. Gràcies! *Pomar és un històric dirigent comunista i intel·lectual brasiler. És membre del Partit dels Treballadors.

OPINIÓ

In memoriam: Ramón Fernández Durán, pensador i activista ecologista Natalia Rosetti

una de les tantes assemblees que s’han celebrat a Plaça Catalunya des del 15M, algú recordava a dos persones molt estimades i que els hagués agradat viure la revolta a les places: Jose Saramago i Jose Antonio Labordeta. Com era d’esperar, els aplaudiments com a homenatge van sonar fort. Molt segur que al Ramon Fernández Duran també li hagués emocionat aquest moviment, és possible que hagués participat activament com a militant infatigable que era. Però el passat mes de març va publicar una carta de comiat. Després d’anys de lluitar contra la malaltia, havia arribat el final i reivindicava una mort digna des de la serenor i les conviccions. De formació enginyer de camins i urbanista, va abraçar la causa ecologista i va participar a tots els moviments contestataris: contra la OTAN, contra la globalització capitalista, contra la guerra, contra l’Europa del Capital... i enfortint projectes d’autogestió i insubmissió. El seu llibre La Explosión del Desorden. La Metrópoli como Espacio de la Crisis Global, publicat el 1993, va ser un referent per als moviments socials, així com la seva extensa obra, articles i llibres que plantejaven un futur social i ecològicament just i viable per al planeta. Portava treballant quatre anys en la seva darrera obra sobre la crisi del capitalisme de la qual s’ha publicat el darrer volum el 2011 amb el

títol de La Quiebra del Capitalismo Global: 20002030. Preparándonos para el comienzo del colapso de la Civilización Industrial. Com ell mateix comenta, es tracta d’unes reflexions en clau de política-ficció sobre el futur que ens espera en les properes dècades però basades en un retrat sòlid de la crua realitat actual i amb la intenció d’obrir debats col·lectius amb esperit transformador. En totes les seves anàlisis, Ramon Fernández Duran ha defensat que la crisi ecològica sense precedents està conduint al col·lapse del model capitalista. Així, pronostica que en les properes dècades aquesta crisi serà el detonant de la fallida de l’actual societat industrial, perquè “el capitalisme no té un pla B energètic alternatiu”. L’esgotament dels recursos, especialment dels combustibles fòssils, és una de les conseqüències del creixement ferotge i incontrolat, però també contribuiran a la fallida del sistema altres problemes com l’escassetat de l’aigua dolça, que tants conflictes està provocant en moltes àrees del món, i la destrucció dels sistemes ambientals, l’ecocidi o destrucció de tantes espècies vives i ecosistemes. “La Crisi Energètica, el Canvi Climàtic i el Col·lapse Ecològic global estan íntimament relacionats i es configuren com un triangle diabòlic per al futur de la Humanitat i el Planeta Terra”, sosté Fernández Duran. En definitiva, la destrucció del planeta demostra la inviabilitat del capitalisme. Deien recentment en la presentació del seu darrer llibre que va crear un estil de militàn-

cia dolç i generós. Cofundador d’Ecologistes en Acció, tothom que el va conèixer destaca la seva coherència vital, la seva humilitat i ètica que l’han acompanyat fins el final quan encara reivindicava que “la vida continua i és molt bella”.

Ramon Fernández Duran ha defensat que la crisi ecològica sense precedents està conduint al col·lapse del model capitalista A RFD li hagués emocionat el moviment del 15M, és possible que hagués participat activament com a militant infatigable que era

Cruzando las fronteras del género Nuri Fernández

l pasado 22 de Septiembre, Tyler Clementi, estudiante de primer curso de la Universidad de Rutgers en Nueva Jersey (Estados Unidos) se quitó la vida precipitándose al vacío desde un puente. Días antes, su compañero de habitación en la residencia donde conviven los estudiantes de primer año, había colgado en internet un video donde se veía a Clementi mantener relaciones sexuales con otro hombre, acompañando el video de comentarios homófobos. Tras el suicidio de Clementi, la universidad

OPINIÓ

puso en marcha un programa piloto por el que se permitirá a los estudiantes elegir sus compañeros de habitación sin tener en cuenta el género, creándose así las llamadas gender-housing neutral, con el objetivo de proporcionar un ambiente más inclusivo. Rutgers no es la primera universidad en adoptar esta medida. Columbia, George Washington, Ohio o Emory son otras universidades norteamericanas que han seguido políticas similares para que los estudiantes puedan compartir habitación en las residencias sin que el género sea un condicionante. Género, sexo, orientación sexual son términos que se cruzan para generar múltiples identidades. Considerando estas tres categorías, el movimiento por “desgenerar” espacios (degendering en su término inglés) está tomando fuerza en los últimos años en Estados Unidos. Esta corriente critica la clasificación binaria y excluyente de los seres humanos entre hombres y mujeres, una dicotomía en la que no todo el mundo encaja. Así, diversos grupos, como la National Student Genderblind Campaing, han surgido para reclamar espacios sin género, donde todos los géneros puedan moverse sin problema, por hacer invisible el género y al mismo tiempo dar cabida a todas las opciones. Diferentes enfoques teóricos han cuestionado la división binaria tanto del género, como del sexo y de la sexualidad, dinamitando los cimientos de un mundo construido sobre la división hombre-mujer, masculino-femenino y heterosexual-homosexual. La filósofa post-estructuralista, Judith Butler, es una de las caras más visibles de este movimiento. En “El género en disputa” (1990), Butler desarrolla la teoría de la performatividad, según la cual sexo, género y sexualidad son categorías culturales construidas mediante la repetición de actos a lo largo del tiempo. A través de la repetición de estos actos, de una actuación repetida limitada por las reglas imperantes en la vida social o las expectativas culturales, se crea una realidad de género, realidad que sólo es real en la medida en que es actuada. Para Butler, género, sexo y sexualidad son construidos y mantenidos a través de la interacción diaria, por lo que también hay resquicios para que puedan ser resistidos y reformulados por aquellas personas que desafían la ilusión del esencialismo de género. Siguiendo esta argumentación, Judith/Jack Halberstam, teórica del movimiento queer estadounidense, se pregunta cómo es posible que nuestra vida cotidiana continúe funcionando de forma absolutamente binaria cuando la sociedad actual ya ha aceptado que la anatomía no marca el destino de las personas, que el género es una construcción social y que mujer y hombre no son las únicas opciones. En su interesante libro Female Masculinity (1998), Halberstam aborda el llamado “problema del cuarto de baño”, una cuestión que ya había sido tratada por Lacan cuando habla de la “segregación urinaria” para des-

cribir la relación entre identidad y discurso. Halberstam, persona transgénero que no encaja en las estrictas definiciones de hombre o mujer, explica su experiencia en el lavabo de mujeres en un aeropuerto estadounidense, donde su presencia motivó la irrupción de las fuerzas de seguridad, alertadas por unas usuarias que denunciaron la presencia de un “hombre”. Este incidente permite a Halberstam presentar el cuarto de baño como límite a las personas con ambigüedad de género para moverse en la esfera pública. El cuarto de baño dicotómico, exclusivo, se dirige sólo a aquellos que encajan perfectamente en la categoría hombre o mujer. El resto, se encuentran en un terreno de nadie. Es en el cuarto de baño donde el cuerpo físico, con

Diferentes enfoques teóricos han cuestionado la división binaria tanto del género, como del sexo y de la sexualidad Halberstarm, teórica del movimiento queer de EEUU, aboga por acabar con la división de la sociedad entre dos géneros

sus necesidades físicas, impone un límite a los intentos de estas personas por funcionar con normalidad a pesar de la representación del género. Es por ello que Halberstarm aboga por acabar con la división de la sociedad entre dos géneros, dar paso a un movimiento en el que la lucha por la igualdad entre hombres y mujeres se traduzca en la desaparición de las divisiones (y desigualdades) de género. La socióloga Judith Lorber (2000) insta posteriormente al movimiento feminista a cuestionar la categoría “género” con el fin no sólo de minimizar las divisiones de género sino también para liquidar completamente el sistema binario de género que impera en la sociedad. El objetivo no será ya acabar con el privilegio masculino sino enterrar la distinción de los sexos, de manera que la diferencia genital entre los seres humanos carezca de importancia cultural. Lorber hace un llamamiento a cruzar las fronteras del género, que las personas puedan de forma consciente crear desorden e inestabilidad en las categorías de género establecidas, abriendo así el camino al cambio. En definitiva, existe una demanda cada vez mayor para que el movimiento feminista luche por “desgenerar” la sociedad con el fin de acabar con las desigualdades. Como apunta Lorber: “Necesitamos socavar la actual estructura política e institucional de género, desarrollar estrategias para desmantelar la división basada en el género dentro del hogar y en el trabajo y, donde sea posible, desgenerar la interacción cotidiana”. ¿Estará en el fin de los géneros el fin de todas las desigualdades?

FORMACIÓ

Homenaje al padre del marxismo en el 193 aniversario de su nacimiento

Marx y la Primavera de los Pueblos

“Una nueva revolución sólo es posible como consecuencia de una nueva crisis. Pero es tan segura como ésta”. "El obrero tiene más necesidad de respeto que de pan." K. Marx Nou Treball

as revoluciones de 1848, también conocidas como La Primavera de los Pueblos o el Año de las Revoluciones, fueron una oleada de manifestaciones populares que se generalizaron en varias regiones de Europa en el primer semestre de aquel año. Fueron explosiones espontáneas de descontento popular en un contexto de crisis económica y de grandes desigualdades y carencias que representaron una semilla de indignación para futuros cambios. ¿Nos suena de algo?

Des de Nou Treball queremos homenajear a Karl Marx en el 193 aniversario de su nacimiento reproduciendo fragmentos del texto ‘La derrota de junio de 1848’ (reunido junto a otros en el volumen Las luchas de clases en Francia de 1848 a 1850), que analiza los hechos y causas esta oleada revolucionaria y constituye un documento de gran actualidad y utilidad en estos tiempos que corren de crisis financieras, revueltas y capitalismo salvaje. En la Introducción, Friedrich Engels relata: “Hasta en París, las mismas masas proletarias ignoraban en absoluto, incluso después del triunfo, el camino que había que seguir. Y, sin embargo, el movimiento estaba allí, instintivo, espontáneo, incontenible.” Engels también señala que la importancia de esta obra reside en que “en ella se proclama por vez primera la fórmula en que unánimemente los partidos obreros de todos los países del mundo condensan su demanda de una transformación económica: la apropiación de los medios de producción por la sociedad”, algo ya esbozado en el Manifiesto Comunista. De este modo, se establece la definición del denominado “socialismo obrero moderno”, todavía válida siglo y medio más tarde.

La derrota de junio de 1848 (Karl Marx, Las luchas de clases en Francia de 1848 a 1850) Después de la revolución de Julio, cuando el banquero liberal Laffitte acompañó en triunfo al Hôtel de Ville a su compadre, el duque de Orleáns, dejó caer estas palabras: “Desde ahora, dominarán los banqueros”. Laffitte había traicionado el secreto de la revolución. La que dominó bajo Luis Felipe no fue la burguesía francesa sino una fracción de ella: los banqueros, los reyes de la Bolsa, los reyes de los fe-

FORMACIÓ

rrocarriles, los propietarios de minas de carbón y de hierro y de explotaciones forestales y una parte de la propiedad territorial aliada a ellos: la llamada aristocracia financiera. Ella ocupaba el trono, dictaba leyes en las Cámaras y adjudicaba los cargos públicos, desde los ministerios hasta los estancos. La burguesía industrial propiamente dicha constituía una parte de la oposición oficial, es decir, sólo estaba representada en las Cámaras como una minoría. Su oposición se manifestaba más decididamente a medida que se destacaba más el absolutismo de la aristocracia financiera y a medida que la propia burguesía industrial creía tener asegurada su dominación sobre la clase obrera, después de las revueltas de 1832, 1834 y 1839, ahogadas en sangre. (...) Mientras la aristocracia financiera hacía las leyes, regentaba la administración del Estado, disponía de todos los poderes públicos organizados y dominaba a la opinión pública mediante la situación de hecho y mediante la prensa, se repetía en todas las esferas, desde la corte hasta el café borgne, la misma prostitución, el mismo fraude descarado, el mismo afán por enriquecerse, no mediante la producción, sino mediante el escamoteo de la riqueza ajena ya creada. (…) Las fracciones no dominantes de la burguesía francesa clamaban: ¡Corrupción! El pueblo gritaba: A bas les grands voleurs! A bas les assassins! Cuando en 1847, en las tribunas más altas de la sociedad burguesa, se presentaban públicamente los mismos cuadros que por lo general llevan al lumpemproletariado y a los prostíbulos, a los asilos y a los manicomios, ante los jueces, al presidio y al patíbulo. La burguesía industrial veía sus intereses en peligro; la pequeña burguesía estaba moralmente indignada; la imaginación popular se sublevaba. París estaba inundado de libelos: "La dynastie Rothschild", "Les juifs rois de l'époque", etc., en los que se denunciaba y anatemizaba, con más o menos ingenio, la dominación de la aristocracia financiera. Finalmente dos acontecimientos económicos mundiales aceleraron el estallido del descontento general e hicieron que madurase el desasosiego hasta convertirse en revuelta. La plaga de la patata y las malas cosechas de 1845 y 1846 avivaron la efervescencia general en el pueblo. La carestía de 1847 provocó en Francia, como en el resto del continente, conflictos sangrientos. ¡Frente a las orgías desvergonzadas de la aristocracia financiera, la lucha del pueblo por los víveres más indispensables! ¡En Buzançais, los insurrectos del hambre ajusticiados! ¡En París, estafadores más que hartos arrancados a los tribunales por la familia real! El otro gran acontecimiento económico que aceleró el estallido de la revolución fue una crisis general del comercio y de la industria en Inglaterra; anunciada ya en el otoño de 1845 por la quiebra general de los especuladores de acciones ferroviarias, contenida durante el año 1846 gracias a una serie de circunstancias meramente accidentales —como la inminente derogación de los aranceles cerealistas—, estalló, por fin, en el otoño de 1847, con las quiebras de los grandes comerciantes en productos coloniales de Londres, a las que siguieron muy de cerca las de los Bancos agrarios y los cierres de fábricas en los distritos industriales de Inglaterra. Todavía no se había apagado la repercusión de esta crisis en el continente, cuando estalló la revolución de Febrero. (...) Así, pues, ya antes de estallar la revolución de Febrero el crédito privado estaba paralizado, la circulación de mercancías entorpecida y la producción estancada. La crisis revolucionaria agudizó la crisis comercial. Y si el crédito privado descansa en la confianza de que la producción burguesa se mantiene intacta e intangible en todo el conjunto de sus relaciones, de que el orden burgués se mantiene intacto e intangible, ¿qué efectos había de producir una revolución que ponía en tela de juicio la base misma de la producción burguesa —la esclavitud económica del proletariado—, que levantaba frente a la Bolsa la esfinge del Luxemburgo? La emancipación del proletariado es la abolición del crédito burgués, pues significa la abolición de la producción burguesa y de su orden. El crédito público y el crédito privado son el termómetro económico por el que se puede medir la intensidad de una revolución. En la misma medida en que aquellos bajan, suben el calor y la fuerza creadora de la revolución.

CULTURA

Pa negre, de la novel·la compromesa al film “neutral” Cristina Calvo

a pel·lícula Pa negre és una adaptació de la novel·la que porta el mateix nom d'Emili Teixidor, però el director i guionista, Agustí Villaronga hi barreja també un relat curt del mateix escriptor. Pa negre relata la història d'un noi d'onze anys, l'Andreu (Francesc Colomer), en els anys de la postguerra a la Plana de Vic. La pel·lícula, formalment és molt bona. El treball dels actors és magistral. Hi destacaria l'actuació dels nens, sobretot la del Francesc Colomer, que fa el paper protagonista i ha rebut els premis Goya i Gaudí a l'actor revelació. Pa negre s'ha rodat en diferents punts de Catalunya com Mura, Rocafort, Tavertet, Manlleu, Colònia Vidal, Olot i d'altres. Els exteriors estan molt ben filmats i hi ha escenes de gran bellesa estètica. D’altra banda, la novel·la, que és molt recomanable, és un relat costumista sobre els anys 40 a la Plana de Vic. S'hi fa una descripció acurada de l'ambient tant a pagès, a les masies, així com de la vida al voltant de les fàbriques del tèxtil a les viles com Vic i Manlleu. Les classes socials hi són ben reflectides, així com les injustícies i els conflictes polítics entre vencedors i vençuts. L'obra literària es pot qualificar com a compromesa i no pretén ser neutra. En

això és on novel·la i pel·lícula comencen a diferenciar-se, ja que del relat costumista i compromès política i socialment passem a un film melodramàtic, ple d'acció i sexe, a cavall entre el thriller i el gènere fantàstic. Això s'aconsegueix, en part, creant uns ambients interiors, (la masia i la casa dels pares de l'Andreu), més propis de ‘l'Infern’ del Dante que de la Catalunya Central dels 40 i on ens podríem demanar quants anys fa que s'hi va passar l'escombra per darrera vegada. Gràcies a la barreja que fa el guionista i director entre els arguments de la novel·la Pa negre i el d'un altre relat curt del mateix Emili Teixidor, la pel·lícula aconsegueix no jutjar els personatges, que no hi hagi "bons" i "dolents" (a més, el director així ho declara en el fulletó informatiu que es podia llegir al cinema Verdi). Villaronga no vol herois, no caiguéssim en la temptació de creure que els "nacionales" van ser més bàrbars i tenien menys raó que els "rojos". La visió que es deriva de la pel·lícula és que si bé els guanyadors del conflicte, en un principi, semblen els que provoquen les injustícies, la devastació moral que produeix la guerra acaba afectant tots els catalans i això fa que els perdedors acabin cometen crims igual o més terribles que els comesos pels feixistes. Per tant, finalment, "tanto monta, monta tanto", i el millor és intentar oblidar, ja que tots tenien les mans igual-

Del relat costumista i compromès de la novel·la passem a un film melodramàtic, ple d'acció i sexe ment brutes. En fi, aquests arguments ens recorden un mica coses que ja hem escoltat tots en un lloc o altre. La pel·lícula hauria guanyat molt si hagués estat un thriller ambientat en qualsevol altra època històrica, evitant així recolzar, potser sense ser-ne gaire conscient, visions polítiques de la guerra civil i de la postguerra més que discutibles.

Davant la xenofòbia i el racisme: pedagogia i cultura de la diversitat!!! Àngel Pla

nem veient com els discursos xenòfobs i racistes s’estenen pels nostres pobles i ciutats. És com una benzina que només espera algú per que encengui la flama. Missatges plens de falsedats i demagògies, rumors gens contrastats, tòpics basats en l’odi són llençats per individus que com el “tal” Garcia Albiol ni tan sols viuen a la ciutat on fan el discurs. És la persecució del més dèbil,

dels rapinyaires, que lluny d’alçar la veu contra l’opressor es creuen alimenten el seu ego trepitjant a aquells que estan en pitjor condicions, es la veu dels covards. És ben curiós que davant d’aquesta situació els senyors del Tribunal Suprem que posen tanta atenció a qualsevol paraula o fet sorgida d’Euskadi, facin la sordina amb aquest seguit d’indesitjables que, aprofitant las eleccions municipals, s’han escampat per la peri-

fèria de Barcelona, pels pobles i ciutats “banlieus” de Barcelona. I podem afirmar que si hi ha una assignatura que hauria d’esser obligatòria és l’Educació en tolerància, la pedagogia en diversitat. És per aquest motiu que, de forma molt modesta, voldria fer algunes recomanacions de lectures i vídeos que poden obrir la porta a la reflexió i el debat com eina d’aprenentatge i de cultura. En primer lloc, Matí Fosc, de Franck

CULTURA

Voldria fer algunes recomanacions de lectures i vídeos que poden obrir la reflexió i el debat com eina d’aprenentatge i cultura

VIDA DE PARTIT

Contra les retallades

Pavloff, traduït per Sergi Pàmies: una faula antifeixista que es desenvolupa a partir d’un fet, una campanya del Govern per disminuir la població de gats; dos amics que entenen la mesura, han de sacrificat el gat de la família, i arran d’una altra mesura el gos, doncs no te el pèl fosc. Els esdeveniments es van succeint i comença a prohibir-se la premsa que critica les decisions i els llibres que en fan referència. Pels dos amics la vida continua entre els jocs, i les sortides, però es veuen afectats en el moment que el delicte no és “només” tenir una mascota de pèl no fosc, sinó també haver-lo tingut. A partir d’aquests fets apareix entreliníes el poema de Bertolt Brecht, la desídia i el mirar a altre costat mentre no ens afecti fins que ens arriba. Una altra proposta és El racisme explicat a la meva filla, de Tahar Ben Jelloum. En una cinquantena de pàgines l’autor mitjançant una conversa amb la seva filla va desfent l’entramat de conductes i situacions que duu el racisme, i que sense adonar-nos va introduït-se a la societat “Digues, pare, què és el racisme? El racisme és un comportament bastant estès, comú a totes les societats, que desgraciadament s’ha tornat banal a molts països perquè arriba i ningú se n’adona. Consisteix a desconfiar de les persones que tenen característiques físiques i culturals diferents de les nostres, i fins i tot menyspreant-les”. Una pel·lícula, l’Onada, del Director Dennis Gansel, un professor d’Institut en la setmana de projecte proposa una qüestió als seus alumnes: la possibilitat del retorn d’un regim totalitari a Alemanya. A partir d’aquest inici els alumnes van assumint diverses activitats que lis proposa el professor que esdevenen pautes sectàries i feixistes, i juga d’una forma molt interessant amb les formes de control de masses, apareixen el lideratge, la pertinença a grup, la superioritat, l’odi contra el diferent, i tot això amb una base d’alumnes amb característiques diverses, però units per un nexe comú: el fracàs personal i la inestabilitat emocional, el que va definint una identitat de grup excloent. Basada en fets reals. Dos pel·lícules que disseccionen la mentalitat de les bandes feixistes i neonazis als Estats Units i Anglaterra també són American History X i This is England. En la primera s’entra en el entramat de poder i interès econòmic que hi ha al darrere d’aquestes bandes. La segona és un retrat fet de l’Anglaterra de Margareth Thatcher.

A la Fira d’abril

www.psuc.org Redacci贸: PSUC viu, C. Doctor Zamenhof 16-18, 08020. Tel.: 93 412 2195. Fax: 93 307 38 47. Correo-e: noutreball@psuc.org. Dip. Legal: B-28994/99