neretxics
Titol: El secret dels dinars divertits Text: Dídac Micaló Rebaque Il·lustracions: Lluís Ràfols © del text: Dídac Micaló Rebaque © de les il·lustracions: Lluís Ràfols © de l’edició: Neret Edicions Primera edició: 2020 ISBN: 978-84-120352-9-2 Dipòsit legal:
llibre fet amb amor
El secret dels dinars divertits Text: Dídac Micaló Rebaque Il·lustracions: Lluís Ràfols
neretxics
l iaio em ve a buscar a l’escola. Sempre em porta un entrepà, una poma i una ampolleta d’aigua. Té uns rínxols blancs que semblen crispetes i uns ulls molt blaus. Diu que abans els tenia de color marró, com el fang, i que el color li va canviar el dia que jo vaig néixer. En veure’m per primera vegada, va estar tan content que un tros de cel va anar a viure als seus ulls. Des de fa un temps, però, les orelles no li acaben de funcionar gaire bé. Potser el fang marró dels ulls li ha tapat les orelles i ara, quan parlo amb ell, haig de cridar molt perquè m’entengui. La veritat és que, a vegades, em fa gràcia perquè tenim unes converses molt divertides.
Quan tornem cap a casa sempre em pregunta: —Què has menjat, avui, a l'escola? Jo bec un glop d'aigua de l'ampolleta per empassar-me el mos d'entrepà i responc: —De primer, patata amb verdures. La mirada del iaio s'omple de núvols i torna a preguntar: —Eh? I com que no em sent, crido una mica més i ressalto cada síl·laba: —PA-TA-TA-AMB-VER-DU-RES! Llavors, un llamp li espetega dintre els ulls i crida: —Pastanagues peludes? Però d'on treuen les pastanagues peludes? —Pastanagues peludes, no, iaio –exclamo rient i, amb tota la força de la meva veu, repeteixo–: M'HAN-DO-NAT-PA-TA-TAAMB-VER-DU-RES!!! —Ah! Estofat de pomes madures! I què? Era bo? I a mi m'agafa un atac de riure perquè les pastanagues peludes i l'estofat de pomes madures semblen uns dinars molt divertits. I, quan el iaio em veu riure, també riu i el tros de cel que viu als seus ulls torna a il·luminar-se com quan apareix el sol després d'una tempesta.
Però també em sento una mica estrany. No sé com explicar-ho. Que el iaio no entengui què li diuen em fa recordar aquella nit que volíem observar la lluna pel telescopi que tenim al balcó. Jo estava emocionat: per primer cop, la veuria de prop, amb els seus cràters, els seus altiplans i els seus mars sense aigua. Però les lents del telescopi estaven ratllades i quan vaig mirar pel visor només vaig poder veure una taca borrosa. El iaio és com aquesta lluna del telescopi. Des que no ens pot sentir, la seva personalitat també em queda borrosa. És com si el iaio no acabés de ser el iaio.