El vol dels caderneres - novel·la by Neret Edicions

El vol dels caderneres @ del text: Clàudia Mollfulleda i Martí @ de les il·lustracions: Bernat Costa i Faura @ de l’edició: Neret edicions Disseny de portada: Bernat Costa i Faura Primera edició: abril 2021 ISBN: 978-84-123475-0-0 Dipòsit Legal: B 4318-2021

Clàudia Mollfulleda i Martí

EL VOL DELS CADERNERES

«Dedicat als que un dia van ser joves, als que ho són ara i als que un dia ho seran.»

Els teus fills no són els teus fills, són fills i filles de la vida, desitjosa d’ella mateixa. No venen de tu, sinó a través teu, i tot i que estan amb tu, no et pertanyen. Pots donar-los el teu amor, però no els teus pensaments, ja que ells tenen els seus propis pensaments. Pots abrigar els seus cossos, però no les seves ànimes, perquè ells viuen a la casa del demà que no pots visitar ni tan sols en somnis. Pots esforçar-te a ser com ells però no procuris fer-los semblants a tu perquè la vida no s’endarrereix ni s’atura en l’ahir. Tu ets l’arc del qual els teus fills, com fletxes vives són llançats. Deixa que la inclinació, a la teva mà d’arquer, sigui per a la felicitat. Kahlil Gibran, El profeta

PRIMERA PART

1. FRIDA

Després de molts dies de nervis i tensió per fi sabria el resultat dels esforços de tot un curs. El segon de batxillerat havia estat dur, sobretot per la seva dèria de treure una nota alta. No és que li fes falta. Per estudiar Filologia clàssica, ara com ara, es demanava un cinc pelat a la majoria de facultats. De fet, hauria pogut seguir la mateixa estratègia que alguns dels seus companys, d’intel·lecte ben dotat però de tarannà mandrós i conformista, que feien càlculs per assolir l’aprovat per la llei del mínim esforç, sense renunciar a quedar cada dia amb els amics, sortir cada cap de setmana o passar-se hores i hores jugant amb la videoconsola. «Vinga, vinga!», donava pressa a l’ordinador, impacient, la noia. «No em facis esperar més... Sííí!», va cridar aixecant-se de la cadira. A la pantalla ja es podia veure la pàgina amb les notes de les PAU: «Frida Castells Kozlova: 12,76». Representaven set punts i setanta-sis dècimes més del que necessitava per estudiar el grau que volia. Se sentia eufòrica. Era el moment de demostrar als seus pares de què era capaç quan s’ho proposava. Feia mesos que s’hi deixava la pell, en els estudis, i opinava que no tindrien res a qüestionar-li sobre la decisió que havia pres.

La parella mirava el telenotícies a la saleta, com cada nit després de sopar. Tant la Frida com els seus germans estaven avesats a no destorbar-los quan compartien aquella estona d’intimitat, malgrat que els sorprenia la influència que unes persones, del tot alienes al nucli familiar, exercien sobre els dos adults. Li hauria agradat passar més temps amb ells, però era evident que la suposada realitat que emergia del televisor resultava més atractiva que la uniformitat del seu dia a dia. Hi va anar de dret, sense pensar-s’hi gaire, delerosa per compartir amb la resta de la família la bona notícia. —Pare, mare, ja han sortit les notes! —va cridar, interrompent una informació sobre l’èxode sirià a territori europeu—. Un 12,76! Què us sembla? Això no ho pot dir qualsevol, eh? —Enhorabona, filla! —va anar a abraçar-la la mare—. Sabia que ho petaries! La dona li va fer un parell de petons breus mentre el pare esperava, dret, el seu torn. La Frida era la gran, la nineta dels seus ulls i la primera dels fills que seguiria, doncs, la tradició familiar en el món de la medicina. —Vine cap aquí, campiona! —va fer l’home quan la mare li va deixar lloc—. Avui és un dels dies més feliços de la meva vida. No saps que content em fa que hagis tret prou nota. Perquè... ¿has tret prou nota, oi, per entrar a la Facultat de Medicina? La va abraçar llargament, sense pressa, assaborint els records que li passaven pel cap i que li mostraven la transformació d’una nena alegre i juganera en una noia intel·ligent, meticulosa i treballadora, les millors qualitats que es requerien per ser una bona professional de la salut.

—Quan t’has d’anar a matricular? —va interrompre la mare, impacient per posar fil a l’agulla. —Encara no tinc clar a quina facultat vull anar —li va respondre ella. —Però… no estava parlat, això? ¿Ara em vens que no tens clar a quina facultat vols anar? Filla meva, no hi ha qui t’entengui! La Frida es va empassar saliva procurant que no se li notés el neguit. Creia que, dies enrere, els havia deixat ben clara la seva voluntat, però ara s’adonava que li caldria mantenir-se ferma i no deixar-se acovardir. No permetria que els seus pares se sortissin amb la seva una vegada més. —Vull estudiar Filologia clàssica, i us adverteixo que ja us hi podeu posar com vulgueu. No penso canviar d’opinió! ¿No us adoneu que soc jo qui ha d’estudiar, no vosaltres? Tant us costa deixar-me fer? Tant se val si m’equivoco! És que no us heu equivocat mai, vosaltres? —va deixar anar d’una sola tirada la noia, que no volia ser interrompuda. La tempesta va esclatar tan bon punt va tancar l’interrogant. La mare es va deixar caure a la butaca i es va tapar la cara per amagar les llàgrimes, com solia fer quan volia afegir a la situació una dosi extra de dramatisme. El pare li va cridar: «Has vist què has fet? Mataràs la teva mare a disgustos!», una acusació injusta que aconseguia, encara avui, fer-la sentir la pitjor filla del món malgrat el munt de vegades que li havien engaltat al llarg de la seva vida. —Tant treball i esforç per engegar-ho tot a rodar estudiant una carrera que no et servirà per a res! Déu meu! Tant talent malbaratat! Series una metgessa excel·lent! Si el teu avi, que al cel sigui, et pogués veure!

El pare seguia, seguia i seguia. La mare plorava, plorava i plorava. I ella se sentia cada vegada pitjor, just com ells volien, just com havien fet sempre. Estaven a punt d’aconseguir-ho una vegada més. Però alguna cosa dins seu —potser aquell reconsagrat orgull familiar— li va permetre reunir prou valor per dir en veu alta: «Me'n vaig. Em matricularé a Lleida o a Tarragona, potser al País Valencià, així no us avergonyiré!» Havia cremat el seu darrer cartutx. No perdia l’esperança que la parella s’espantés davant la proclama i es fes enrere. Però, i si no ho aconseguia? No confiava que es comportessin com els pares de les seves amigues, menys estrictes i obtusos, però encara comptava que l’arribarien a entendre. —Doncs ja pots fotre el camp de casa ara mateix! —va bramar el doctor Ramon Castells fora de si—. Però escolta bé el que et diré: no penso donar-te ni un duro. No he treballat com un ruc tota la vida perquè ens toregis com et doni la gana! T’ha quedat clar? Uix! Filologia clàssica! La mare, moquejant a raig i amb el rímel caient-li galtes avall, es va posar la mà al pit esquerre—modelat amb abundant silicona— com si estigués a punt de patir un infart. Per si encara no es respirava prou dramatisme, es va situar davant del marit i, amb veu tràgica, li va suplicar: «No li diguis això, Ramon! En el fons és bona nena!» La Frida no podia creure el que sentien les seves orelles, però la dona no callava: «Tirarem endavant, ja ho veuràs!» Les paraules de la mare histèrica, però, més que consolar la Frida van aconseguir encendre la seva fúria, fins aleshores continguda per la por que les amenaces del pare li provocaven.

—Saps què et dic, mare? No cal que t’hi escarrassis. Prefereixo l’enuig del pare que la teva compassió. Em fa sentir pitjor. Els pares de les meves amigues se senten orgullosos d’elles; puc veure amor en els seus ulls, però no en els vostres. Me’n vaig. I no et preocupis, pare: els diners que t’ha donat la medicina no te’ls prendrà pas la filologia. Guarda-te’ls per si mai necessites un bon metge, tot i que hi ha mals que potser cap col·lega podrà guarir-te. I va córrer a la seva habitació mentre els crits de l’home i els plors de la dona anaven in crescendo darrere seu. Les cames li tremolaven i amenaçaven de fer-li figa, però es va afanyar a falcar la porta amb la calaixera perquè no poguessin profanar el seu espai sagrat. Es va asseure a terra i es va tapar les orelles per no escoltar, de boca del seu pare, insults que no sabia ni que existien, retrets tan terribles com injustos, amenaces diverses i unes trompades a la porta que quasi notava en pell pròpia. A la cridòria i els cops s’hi van afegir les veus espantades dels bessons, que havien baixat de l’estudi alarmats per l’enrenou. Aquell drama caricaturesc era, amb diferència, el pitjor episodi de la seva existència. Van caldre més de dues hores perquè s’imposés una calma fràgil i trencadissa. Va afanyar-se, amb sigil, a posar dins d’una bossa de l’acadèmia de dansa totes les pertinences que hi va poder encabir. A la motxilla de l’institut hi va introduir la carpeta amb la paperassa que necessitaria per formalitzar la matrícula, documents personals, títols i certificats, etc. La bossa de mà se la va penjar sense ni tan sols mirar què hi havia. No recordava quina havia estat l’última amenaça del seu pare abans que s’imposés el silenci. Per sota de

la porta va intentar besllumar l’ombra d’alguna figura gràcies als ulls de bou del passadís. Res. Tot era foscor. Amb l’orella enganxada a la fusta, va aguantar la respiració fent un esforç per distingir algun soroll, per imperceptible que fos, que li indiqués la presència d’un o altre. Quan va estar segura que no hi havia perill, es va carregar els embalums a l’esquena i va girar el pestell amb la mà esquerra, lentament i suau, preparada per afrontar el que fos que trobés darrere aquell escut de pi massís. La va envair una incòmoda normalitat. Els germans semblaven dormir plàcidament com qualsevol altra nit. Un so sibilant, una mena de xiulet contingut i discret, li va arribar de l'habitació de matrimoni, on la mare també devia reposar. El fregadís de llençols d’algú que es tombava amb nerviosa inquietud li va fer pensar que potser el pare no aconseguia agafar el son, i va extremar al màxim les precaucions per no alertar-lo. Va enretirar el cadenat i va girar la clau amb tota la cautela que les mans tremoloses li van permetre. Va marxar d’aquella casa de bojos deixant la porta oberta, no per temor de veure-la tancada darrere seu, sinó per por de ser descoberta.

2. ALBA

Un cop al carrer va pujar al primer taxi lliure que va trobar. Va demanar a l’home que s’afanyés a avançar tres o quatre travesseres i després s’aturés, mentre ella enviava alguns whatsaps. En va tenir prou amb cinc minuts. No van trigar a sentir-se els avisos de les notificacions d’entrada, que va llegir amb ànsia. Llavors va demanar al conductor que la portés a l’estació d’autobusos. Tot seguit es va concentrar a desmuntar, amb mans tremoloses, la carcassa del mòbil per extreure’n la targeta SIM. Aquella acció li va produir un pànic visceral, perquè significava la desconnexió total de les persones que formaven part del seu entorn vital. Era necessari, però, adoptar el màxim de precaucions si no volia ser localitzada a través de l’aparell. Quan va baixar del taxi encara va caminar uns deu minuts per carrers foscos fins a casa de l’Alba, la seva millor amiga. L’Alba vivia a l’altra banda de la ciutat, en una barriada de gent treballadora molt diferent del veïnat de xalets d’alt nivell on residien la Frida i la seva família. L’una i l’altra pertanyien a entorns socials molt distints, però aquest fet resultava irrellevant davant les moltes afinitats que compartien. S’havien conegut en unes colònies d’anglès mesos enrere. L’Alba havia aconseguit una beca

que li cobria totes les despeses de l’activitat. Era una estudiant brillant. A la Frida no li va caldre demanar beca, malgrat que les seves qualificacions probablement l’haurien fet mereixedora d’aquest ajut. L’atzar havia volgut que compartissin llitera —quatre ferros doblegats que ni tan sols semblaven poder suportar el pes de les motxilles de les dues noies— i de seguida es van aliar per anar a reclamar-ne una de millor. Passat el mes de les colònies ja sabien que la seva amistat seria per sempre. Entenien que era complicat estar juntes si anaven a instituts diferents, si cadascuna tenia el seu cercle d’amistats, si una, la Frida, feia música i dansa i l’altra, l’Alba, jugava a bàsquet i col·laborava en un munt d’activitats de voluntariat. Parlaven una bona estona cada dia —malgrat que no els era possible veure’s— i s’explicaven amb detall tot el que els passava. Solien sortir soles, sense la companyia incòmoda dels amics de la Frida, bona gent, però un pèl fatxendes, ni de l’Alba, a vegades massa primaris i busca-raons. Tampoc els van parlar mai de la seva relació, bàsicament per evitar intromissions que posessin en perill una amistat que no compartien amb cap d’ells. Per estrany que semblés, la Frida no va convidar mai l’Alba a casa seva. No volia que els seus pares la sotmetessin a un desagradable interrogatori. Intuïa, tanmateix, que el que descobririen no els agradaria. L’Alba, en canvi, sí que va convidar unes quantes vegades l’amiga al seu pis de tres habitacions. No tenia res de què avergonyir-se. La Frida no hauria gosat aprofitar-se de l’hospitalitat d’aquella gent. Fins aleshores. Lluny dels seus pares se sentia tranquil·la, lliure de pors, de recels, de judicis constants, de comentaris sar-

càstics i de manipulacions victimistes. Des de la nova perspectiva veia els seus pares com una mena de raptors emocionals, lladres d’il·lusions que feia temps que havien vist marcir-se les seves, castradors de llibertat que vivien esclaus de les aparences, adolescents eterns que no suportaven l’adultesa dels fills que volien volar. Per més que ho intentava, li era impossible no odiar-los. S’hi hauria volgut quedar, amb la família Gómez Ferrer, però també sabia que, si ho feia, no trigarien gaire a trobar-la i, aleshores, el seu pare li faria pagar la gosadia amb escreix, per no parlar de com s’acarnissaria amb aquella bona gent que només volien oferir-li ajuda i suport. Els pares de l’Alba van intentar convèncerla, fins al darrer moment, del calvari que devia estar patint el matrimoni Castells Kozlova, i procuraven, amb arguments de tota mena, fer-la canviar d’opinió. Al final, però, es van rendir i van limitar-se a insistir-li que acceptés els seus diners. Entenien que, per a una noia com ella, devia ser una quantitat insignificant, però en la seva situació, tota contribució econòmica era important. —Estàs segura que és això el que vols? —li va preguntar la Marga, la mare de l’Alba, mirant la Frida amb els seus bonics ulls blaus—. Saps? De jove creus que els pares no t’estimen gaire perquè no sempre et deixen fer tot allò que voldries, però ser mare et fa caure la bena dels ulls. Entens que estimar vol dir posar límits, i que no sempre agraden. Jo estic segura que els teus pares t’estimen moltíssim, Frida, i que podríeu arreglar les vostres diferències parlant. Ja els has fet patir prou. Segur que faran un esforç per escoltar-te i entendre’t. —La teoria és molt maca, Marga, però el que em dius no té res a veure amb els meus pares —li va tornar

la Frida—. No et discutiré si m’estimen o no. Ja sé que sí. En tot cas, el que m’entristeix és que no m’estimin prou. No sé com dir-ho... —El que sents és que fan tot el possible —la va tallar el Xavi, el pare de l’Alba— per canviar-te, proven d’«extirpar» allò que no els agrada, com si fos un tumor maligne, fins a convertir-te en el que ells volen, negant el que ets. La conversa es va allargar fins tard. Al final, la Frida va acceptar el seu oferiment amb la condició que els tornaria els diners de seguida que li fos possible. Estava tranquil·la perquè els estalvis de tota una vida li bastaven per formalitzar la matrícula del grau universitari i viure ben bé set o vuit mesos. Buscaria feina del que fos, i compaginaria feina i estudis tant de temps com fes falta. El que se li feia més complicat era trobar un lloc on estar-se fins que no aconseguís treballar. Era una situació delicada que podia posar en un enorme compromís qualsevol que s’oferís a acollir-la. Per això els familiars havien estat els primers que havia esborrat de la llista. Després els amics de la colla, els companys d’institut i de l’acadèmia, examics, excompanys... Tots van acabar igual, suprimits pel traç gruixut d’un retolador permanent de color vermell. La Frida fins i tot s’havia plantejat la possibilitat de contactar amb la Liza, una estudiant en pràctiques ucraïnesa que havia tingut el seu pare a la consulta durant uns mesos. Reconeixia, però, que li feia molta mandra mudar-se a Kíev. Potser era d’esperit aventurer, però no tant. —Te’n recordes, del Roc? —va preguntar-li l’Alba quan ja eren al llit. —Com vols que no me’n recordi? El cabronàs es va passar vint pobles, amb tu. Si no fos perquè m’ho vas

prohibir taxativament, l’hauria anat a trobar per fer-li una cara nova! —va deixar anar la Frida acompanyant-se d’un gest amenaçador amb la mà—. Però, per què me’n parles, ara? No em diràs que tornes a estar amb ell? Mira que... —Vols fer el favor de parar? Tu estàs boja o què? Esclar que no he tornat amb ell! No hi tornaria mai de la vida! A més, ja saps que cada dia tinc més ganes de fer la taula dels partits del cap de setmana, no? —Nooo! De debò? Em fas una enveja! El Joel és un dels pocs tios en qui crec que podria confiar. Tant de bo us vagi bé! T’ho mereixes! —Sí, tant de bo! Però diria que primer hauríem de fer alguna cosa més que no sigui cronometrar i anotar, no et sembla? Es van abraçar entre rialles. La Frida va tancar els ulls per imaginar-se que era la seva mare qui l’estrenyia entre els braços. La Natasha Kozlova —Tasha per als més íntims— era un autèntic remolí, xerraire, sociable i divertida, però amb ella sempre havia estat eixuta i poc afectuosa. —El que volia dir-te —va començar l’Alba desfent l’abraçada i mirant la Frida fixament— és que el cabronàs del Roc podria ser la teva salvació, ara mateix. —Tu estàs boja! ¿Com m’ha d’ajudar un paio curt de gambals que serà un ni-ni tota la vida? A veure què t’inventes, flipada! —Doncs mira, pel que m’han dit, el Roc ha canviat força des que ho vam deixar. Fa uns quinze dies em vaig trobar amb un dels seus millors amics. Feia segles que no el veia. Em va explicar que, després de tallar amb mi, va marxar a un poblet de la costa del Maresme. Santa Susanna em sembla que es diu.

—Pots estar segura que no ha marxat tan lluny com jo l’hauria enviat d’una bona coça al cul! Encara em diràs que s’ha lligat una guiri i viu com un rei, fent surf i marcant pectorals! —Fred, fred! Viu amb una colla d’ocupes en una vella casa de pagès que volen convertir en una comunitat... Com va dir-ho? Ah, sí! «Defensora dels drets socials per a la igualtat». —Vaja, una menjada d’olla de les seves. Tan visionari com sempre. A això li dius canviar? —Potser si tens una mica de paciència ho podràs entendre. Va començar a estudiar Dret i Econòmiques, t’ho pots creure? Quan estàvem junts no va ser capaç ni de treure’s el batxillerat! Es veu que els pares l’hi paguen. És una mena d’acord mutu: ell estudia i els altres el deixen tranquil perquè visqui com vulgui. —I d’això se’n diu ser ocupa? Una presa de pèl, així és com en dic jo! La conversa va durar encara una bona estona. L’Alba va insistir que el Roc moltes vegades semblava boig, però que alguna de les idees que defensava eren pròpies d’un geni. A més, li devia un favor, o dos. La Frida, d’entrada, no podia evitar mostrar-se escèptica. Tants anys de placatge intens per part dels pares per dur-la pel bon camí havien aconseguit que fos un pèl insegura, i per a ella representava un xoc brutal la possibilitat de viure en segons quines condicions amb uns desconeguts que, si d’una cosa en sabien, era no fer cas de lleis, normes o qualsevol altra convenció social que els lligués curt. Al cap de pocs minuts tot estava arreglat. L’Alba havia parlat personalment amb el Roc i l’havia posat entre dos focs. El noi no havia tingut cap més opció que dir-

li que sí. També s’havia excusat pel mal que li havia fet deixant-la plantada sense donar-li cap explicació. L’Alba estava contenta. Era molt més del que s’esperava. La Frida va escriure una nota per donar les gràcies i acomiadar-se dels pares i la germana de la seva amiga. Havia de llevar-se d’hora per agafar el primer tren. Commoguda per l’afecte i el suport rebuts, mancada de referents similars en el seu univers familiar, no podia evitar envejar l’Alba, i així li ho va fer saber. Les dues noies es van dirigir de bon matí cap a l’estació de tren. Hi havia molt poca gent, però la Frida es va amagar sota una gorra de bàsquet i unes ulleres de sol. Ja era major d’edat i els pares, encara que l’enxampessin, no podrien retenir-la. No obstant, va demanar a l’Alba que li comprés el bitllet mentre ella caminava cap a l’extrem de l’andana. Quan va arribar el tren, les dues amigues es van fer l’última abraçada. «Explica-m’ho tot!», va demanar-li l’Alba. «Fes una abraçada al Roc de part meva!», va cridar-li, encara, quan el tren ja s’havia posat en marxa.

3. ROC

Va baixar del tren i es va enfilar al primer banc que va trobar. Era impossible reconèixer el Roc en aquella andana plena de turistes que s’amuntegaven a les portes del comboi. Va explorar la munió de caps rossos que li passaven pel davant amb l’esperança de distingir-lo, però va trigar encara uns segons a veure’l, cinc o sis metres més enllà, mig desmanegat i amb unes estrafolàries ulleres de sol verd fluorescent. L’esperava al costat de les portes de sortida. Havia de ser ell, no hi havia dubte, però se’l veia molt diferent. Va baixar del banc d’un salt i va anar cap al lloc on es trobava el noi. Maldava per dominar el rancor que li guardava. Al cap i a la fi, ¿per què li hauria de retreure res, si l’Alba l’havia perdonat? L’andana s’havia buidat de pressa, i ara podia fixar-se amb més detall en la persona que li havia d’oferir un sostre després d’escapar-se de casa. De prop es veia de seguida que el Roc era un ocupa a l’estil de la bohèmia rosa, aquell corrent artístic conreat per joves idealistes que s’abandonaven a la creació literària sense haver de patir per dormir en un llit ben tou o atipar-se en restaurants de luxe. Rere una aparent descurança en la forma de pentinar-se i de vestir-se —en què tots i cadascun dels elements entraven en conflicte amb qualsevol premissa estètica— hi havia un noi d’aspecte atractiu que combinava aquells parracs amb un cert bon gust i

i vidre de diferents colors. El blanc, el verd, l’ocre i altres varietats cromàtiques estaven disposats de manera que aconseguien un efecte gaudinià sorprenent. Va pensar que qui ho havia fet havia de ser un artista, i va lamentar els seus prejudicis. —Això que mires és una pastera —li va dir el Roc, que ja no l’abraçava—. La vam trobar al mateix lloc on la veus, sota dos pams de merda, pobreta. La Dana hi ha fet un treball de restauració impressionant. La Frida va fer un petit repàs mental: Èric, Idir, Dana... Es va adonar que no tenia ni idea de quantes persones hi vivien, en aquell casalot, però esperava no trigar gaire a conèixer-les. Encara es feia, però, una pregunta... —Roc, què és una pastera? —Amb què em surts tu ara? De veritat no saps què és? —va riure, sorprès, el noi—. S’utilitzava per pastar el pa i guardar-lo durant dies. ¿Alguna altra pregunta o podem continuar la ruta turística? —Podem continuar, si tu vols, però jo preferiria deixar aquí les meves coses i estrenar la temporada de platja. Em presentaràs els altres? Es van aixecar i van tornar a la sala principal. El Roc li va indicar on col·locar les seves pertinences, que van anar a fer pila amb les dels altres. Era evident que se les apanyaven amb ben poc. ¿Podria, ella, passar més d’un dia amb la mateixa roba? ¿Dormiria tranquil·la enmig de gent que no coneixia de res? ¿Trobaria la manera d’estudiar el que li agradava sense demanar diners als pares? Aquestes no eren les úniques preguntes que es feia, però només es permetia una sola resposta: «I tant que me’n sortiré! No en tinc cap dubte!»

4. dana

El Fèlix Torrent, pagès i paradista, els havia demanat que l’ajudessin a collir els tomàquets, i els va insistir que hi anessin a punta de dia per passar més desapercebuts. Calia vigilar amb la llei. Podia carregar-se-la per tenir treballadors en situació irregular. Malgrat tot, però, estava força tranquil, perquè els serveis d’aquella colla de nois i noies eren requerits per gairebé tots els pagesos del pla, o sigui que no patia gaire per una possible acusació a la inspecció de treball. Però tampoc n’abusava. Ja en tenia, de treballadors amb papers, de manera que només els cridava quan l’excés de feina el desbordava o un dels fixos fallava per algun motiu. Els caderneres —com els anomenava el Fèlix— estaven collint tomàquets des de les sis del matí. Tot i la mandra que els feia llevar-se d’hora, era un sacrifici que es veia compensat, d’entrada, pel goig de contemplar com sortia el sol sobre el mar. La Dana es quedava embadocada mirant-s’ho, però no era l’única. Els seus companys solien compartir amb ella aquest moment, i per això no era estrany que es produís, per uns instants, un silenci quasi sagrat sota la llum dels primers rajos de l’astre més brillant del firmament.

A la Dana li sabia greu que el Roc no hi fos. El vespre anterior no havien acabat la conversa, i li hauria agradat continuar-la mentre feinejaven entre les tomaqueres. L’enquimerava que el noi l’hagués deixat amb la paraula a boca per atendre la trucada d’una amiga que «el necessitava». Només eren dos mots, però la càrrega semàntica, afegida al contingut de la conversa inacabada, l’omplia d’incertesa. En realitat, què representava, ella, per al Roc? ¿Es tractava només d’una «amiga» la persona amb qui compartia, vivia, treballava i follava? ¿S’havia de creure, doncs, que la noia que li va trucar, l’«amiga» que «el necessitava», també follava amb ell? —Nanos! Us porto un parell de síndries, tres melons, dos quilos d’arròs i cinc de patates. Us va bé? Quan torni de mercat us duré alguna cosa de llegum cuit, bacallà i fruits secs —els va dir cridant el Fèlix Torrent, mentre se’ls acostava a saltirons pel mig del tros. —Home, quatre gambes i escamarlans no anirien pas malament —li va fer broma l’Èric, que carregava l’últim cistell de tomàquets. —Quins collons! ¿No éreu vegetarians, herbívors o com dimonis en digueu, que fugíeu de la carn i el peix com si fossin la pesta? —li va tornar el Fèlix, burleta. —Això els altres, que són uns friquis, però jo, si me’n dones ocasió, soc més amic de la proteïna animal que no pas de la vegetal. O sigui que ja saps com fer-me feliç! Tots van riure, menys la Dana, que no estava per bromes. Què feia, el Roc, que no venia? Quan s’havien llevat ell encara dormia. No havien gosat despertar-lo per si s’havia ficat al llit tard, com feia sovint, refugiat en el silenci de la nit, instant en què alliberava la ment

—una ment brillant, creativa i desperta— que dirigia a mitges aquell projecte que els fascinava. —Dana! Vens o què? —la va distreure de les seves cavil·lacions l’Èric—. Vinga, anem a casa, que ja hi ha gana. Avui ens hem guanyat un bon esmorzar! S’havia d’admetre que l’Èric era una persona extraordinària. Alegre, generós i vital, fàcilment hauria esdevingut el líder del grup, si no fos que el Roc posseïa unes capacitats de lideratge molt superiors a les de qualsevol altre. Només calia veure quin era, dels dos, el que li havia robat el cor. La Dana era conscient que s’hauria pogut enamorar de l’Èric. Al seu costat la vida seria com una romàntica passejada sota el sol primaveral. Massa fàcil, però. El que ella i el Roc tenien era, més aviat, com una llarga cursa d’obstacles —difícil, imprevisible i esgotadora— a la qual, no obstant, li resultava impossible renunciar. Des de fora la masia va sentir la veu del Roc. «Deu estar parlant per telèfon», va pensar la Dana, però quan va entrar a la sala principal va veure que el noi no estava sol. L’acompanyava una jove de llarga cabellera rossa i faccions delicades que lluïa un biquini espectacular. El Roc també s’havia preparat per anar a la platja i no semblava que li calgués esperar ningú més per gaudir d’un agradable bany matinal. Allò no li va agradar gens, a la Dana, que ja havia estat traïda en altres relacions menys serioses. L’escarment del passat li servia per estar a l’aguait, per protegir-se d’una nova desfeta, per deixar molt abans de ser deixada. Era possible que s’excedís en el seu zel, que errés en el judici, però preferia equivocar-se a consentir que aquella arreplegada amb posat de gata maula es quedés a Can Cadernera.

—Ei! Ja heu acabat per avui? Us estàvem esperant per marxar tots plegats cap a la platja. Ella és la Frida, un nou membre de la nostra comunitat. Ha fugit de casa i no té on anar. Ara nosaltres som la seva família —va fer d’una tirada el Roc. La Dana no s’ho podia creure. ¿Es podia saber qui era aquella estranya de posat angelical que semblava sortida d’una revista de moda de bany? ¿Què se n’havia fet, del compromís de no portar ningú a la masia sense abans consultar-ho amb la resta? ¿Com podia el Roc, un dels principals ideòlegs del projecte i el seu més gran defensor, actuar així? Se sentia desconcertada, i necessitava parlar amb ell urgentment. —Roc, el Fèlix vol parlar amb tu. És a fora, a la furgoneta. Corre, que té pressa! —va mentir la Dana, que no es va prendre la molèstia de saludar la Frida, ara envoltada per la colla de nois i noies que li donaven la benvinguda a la comunitat. —Es pot saber d’on l’has tret, aquesta? —va saltar la Dana només sortir per la porta. —Ah, esclar! Em toca donar explicacions, oi? —va fer el Roc ajuntant les mans en un gest de súplica—. Em sap greu, Dana. T’ho volia explicar ahir al vespre, però quan vaig acabar de parlar amb l’Alba era tardíssim i ja dormies. Aleshores vaig pensar que aquest matí tindríem un moment, però m’he despertat i ja no hi éreu. Què volies que fes? Vàrem quedar que l’aniria a buscar a l’estació a les vuit. No podia muntar-m’ho de cap altra manera. —No se’t va acudir, ahir al vespre, que potser calia parlar-ne tots plegats? Tant era que ens haguessis fet

aixecar del llit. Això no és el que vàrem acordar, Roc, i ets tu, precisament, qui tira pel dret passant de l’opinió dels altres. M’ho podia esperar del Data o de la Coia, però mai m’ho hauria esperat de tu. M’has decebut, una vegada més, i ja en són moltes. El Roc no es va moure. Entomava els retrets que la Dana li llançava, però intuïa que seria complicat fer-li entendre que hi tenia un deute, amb l’Alba. Anys després la culpa encara el rosegava. Havia desaparegut d’un dia per l’altre sense dir ni ase ni bèstia a ningú. A la Dana no li havia confessat mai que li havia trencat el cor, a l’Alba, que havia estat un brètol egoista i desconsiderat, i que ara se li havia presentat l’oportunitat de compensar una petita part del sofriment que li havia provocat. A còpia de fracassos havia arribat a creure que el seu destí era fer mal a les dones que estimava, i sospitava que la Dana tampoc era del tot feliç al seu costat. Li hauria agradat confessar-li que estava boig per ella. Per què era tan complicat expressar allò que sentia? Què era el que li feia tanta por? Encara ressonaven els mots de la Dana al seu cap quan la noia li va passar a tocar, ara en sentit contrari, disposada a desfer-se del mal humor que la perseguia nedant una estona. El Roc va intentar aturar-la, però ella es trobava fora del seu abast i va entendre que l’havia de deixar sola. Se la va quedar mirant mentre caminava, carretera avall, amb passes ràpides, delerosa d’allunyar-se d’ell i dels seus errors. —Roc, anem o què? A la nostra nova amiga li convé urgentment un bany de sol, no et sembla? La pobra està més blanca que la llet! —va riure l’Èric, que en el fons s’alegrava que algun núvol de tempesta amenacés l’estabilitat sentimental de la parella.

—Som-hi! —li va contestar el Roc—. ¿Podràs encarregar-te de ser el seu guia els primers dies? La cosa ha anat molt de pressa i em sembla que està força desorientada. Pel que fem aquí, vull dir. L’Alba li ha donat la informació justa per animar-la a venir, però no ha pogut aprofundir en el nostre projecte. A més, la Dana està molt enrabiada amb mi pel fet de no haver consultat el grup, i té raó, però ja saps com pot arribar a ser de cabuda quan no està d’acord amb alguna cosa! Els dos nois van continuar la conversa mentre anaven a cridar els altres, que ja havien fet un mos i estaven impacients per posar-se en remull. La colla va deixar en-

rere la casa entre preguntes i consells adreçats a la Frida. Ella intentava respondre sempre que podia, mesurant les paraules per no ficar la pota. Era molt conscient que, quan a casa es parlava d’aquesta mena de joves, es feia ús d’un reguitzell de termes força pejoratius. Ara que es trobava entre ells, la sorprenia gratament la seva «normalitat». Més enllà d’una imatge peculiar i trencadora —en la qual predominaven els tatuatges, els pírcings i tota mena de roba que no estigués de moda— no hi havia res que li fes pensar que eren aquells lladres sense escrúpols, porcs llardosos, ganduls de mena, brètols incívics, etc. que els seus pares tant menyspreaven. No feia ni cinc minuts que caminaven i ja havien arribat a la platja. La via del tren era l’únic obstacle físic que havien hagut de salvar. Era increïble. El fet en si d’anar a la platja sempre li recordava hores de carretera, cotxe carregat fins al capdamunt, el pare i la mare barallant-se als seients del davant, els bessons barallant-se als seients del costat... Es preguntava si la gent de la costa s’adonava del que tot allò suposava. «Cinc minuts...» — va dir per a ella mateixa mentre mirava el blau immens que se li obria al davant— «Cinc minuts i ets tot meu!»

5. ÈRIC

L’Èric es va afanyar a treure’s la roba i tirar-se a l’aigua. Li agradava ser el primer a rebre l’abraçada, encara freda, del vell amic. Aquest gest es repetia cada dia, com un ritual, i ningú havia gosat mai torbar-lo. El noi s’avançava als seus companys per informar-los de qualsevol aspecte que cregués important amb relació a la remullada: «Collons, que freda que està!», o «Ui, ja he vist una medusa!», o «No trigueu a venir, que comença a estar bruta!» Veient-lo com gaudia a l’aigua s’hauria dit que era un descendent directe dels sirènids. Es capbussava al fons i emergia al cap de pocs segons trencant la superfície amb estrèpit neptunià. La Frida es preguntava d’on li venia aquella comunió amb el mar, però deu dies no eren prou per saber-ne la resposta. Sí. Ja feia deu dies que vivia entre aquells nois i noies i que, com ells, passava amb menys que poc. Segons com es mirés, deu dies podien ser molts quan has marxat de casa com ella ho havia fet, renunciant al confort i la seguretat d’una vida amb possibles, privada dels jocs i riures compartits amb els seus germans, allunyada de les confidències reservades als amics i companys. D’entrada se li feia estrany passar aquell mal tràngol amb uns perfectes desconeguts, però ben aviat va desco-

brir que era certa la creença que les persones s’uneixen davant l’adversitat, i que, gràcies a ells, les hores havien transcorregut carregades d’una tristesa i una nostàlgia menys feixugues. L’Èric n’era, sens dubte, un dels responsables. De seguida s’havia convertit en la seva ombra i no deixava d’explicar-li coses dels caderneres, de fer-la riure, d’ensenyar-li quines eren les tasques més bàsiques o d’il·lustrar-la sobre el projecte que intentaven engegar entre tots. Aquella nit, mentre la Dana i l’Idir rentaven els plats, va tenir lloc una animada conversa al voltant del famós projecte de què tant li havia parlat l’Èric. La il·lusió es reflectia als seus ulls i feia que tots volguessin dir-hi la seva sense respectar torns de paraula. La confusió inicial l’atabalava, perquè no aconseguia entendre què era Christiania.cat ni quina relació tenia amb Can Cadernera. —A veure, si us plau, una mica d’ordre! —va alçar la veu per damunt dels altres el Roc—. Si parlem tots a la vegada dubto que pugui entendre res. S’havia imposat, com gairebé sempre, el to conciliador del líder, i immediatament els altres van fer silenci perquè pogués continuar. —Perquè comprenguis quin és el nostre propòsit caldrà que primer t’alliçoni una mica. Saps qui és Lukas Forchhammer? —El cantant de Lukas Graham? —va fer la Frida sense arribar a entendre què tenia a veure el vocalista de la banda de pop-soul danesa amb el projecte disbauxat d’uns joves somiatruites. —Aquest mateix! —li va fer el Roc—. Doncs s’ha criat a Christiania, el famós barri de Copenhagen cone-

gut arreu del món per ser una de les poques experiències llibertàries que segueixen actives malgrat haver complert quaranta-set anys. —Quan dius «llibertàries», a què et refereixes? És una comunitat d’ocupes? —va tallar, amb poca fe, la noia. —I ara, no són pas ocupes! —no es va poder estar de respondre l’Èric, impacient per ficar cullerada en la primera ocasió que se li va presentar—. Has de saber que hi viuen unes mil persones, anomenades christianites, una mena de comunitat de veïns que s’autoproclama independent de l’Estat danès i, fins i tot, de la comunitat europea. La Frida no se’n sabia avenir. Aquella colla no hi tocava! Fins aleshores encara no havia superat la vergonya que li feien passar cada vegada que muntaven un espectacle a la platja per culpa dels gossos que corrien sense control entremig d’ells, que es banyaven a pèl. Si els seus pares ho veiessin! Ella intentava allunyar-se tant com podia del grup per tal que la gent del voltant no la relacionés amb aquells anarquistes radicals, i s’abstenia de tenir-hi cap conversa a la sorra o a l’aigua. Amb el biquini sencer —no es permetia ni la pràctica del topless— es banyava quan ells estaven fora de l’aigua, i prenia el sol quan estaven en remull. El súmmum de tot plegat, però, era la dutxa. Arran del camí de sorra on aparcaven els cotxes i passejava la gent, alguns d’ells s’ensabonaven i s’esbandien sense cap mena de pudor, vergonyes a l’aire, mentre eren el centre d’atenció de totes les mirades. I ara li venien amb allò de Christiania... —Nosaltres som més humils —va afegir el Roc— i ens conformem amb donar vida a una versió reduïda,

d’unes quaranta o cinquanta persones, per exemple, però amb una filosofia força semblant a la de l’original: de tarannà pacifista, amb un govern assembleari i un model econòmic autosostenible. —Ja ho entenc, una comunitat sorda i cega davant els compromisos i obligacions de la resta de mortals, que roba per tenir llum, aigua o wifi, que fa ús d’uns espais que no li pertanyen, que transgredeix tota norma ètica sense tenir en compte si molesta o no les persones del voltant... —Eeeiii, para el carro! Parles de nosaltres? I tu? ¿Què me’n dius de tu? —la va tallar en sec el Roc. Tu també et beneficies del poc que tenim. O pagues alguna cosa per viure amb nosaltres? Jutjar-nos és molt fàcil, però bé que t’has quedat i gaudeixes de la mateixa consideració que qualsevol de nosaltres. Pensa una mica, Frida, abans d’obrir la boca! La Dana, des de la cuina, va aplaudir en silenci les paraules del Roc. Estava farta d’aquella bleda malcriada que se’ls mirava per sobre l’espatlla. A més, des que havia arribat a Can Cadernera, havia provocat una clara commoció entre els nois de la comunitat, i la Dana veia perillar el seu lloc de «femella alfa», no només com a líder del projecte per les seves grans qualitats, sinó com a parella del Roc, que reia totes les gràcies a la intrusa. —Crec que som massa diferents —prosseguí la Frida—. A mi m’han ensenyat a respectar les normes, i si tots féssim el mateix no hi hauria gaires problemes de convivència: «No vulguis per als altres allò que no vols per a tu.» És així de fàcil. ¿Què passaria si entressin dos o tres pillets i se’ns emportessin les coses? Seria o no seria robar?

—Hi ha una cosa important que hauries de saber sobre la propietat. Quan una finca es troba en litigi sense que la causa prosperi, entres en una mena de terra de ningú en què s’hi val tot. Això és el que passa amb Can Cadernera. Mentrestant, nosaltres no només en fem ús, sinó que treballem i treballarem perquè adquireixi un valor social important, per dotar-la de serveis mínims, com per exemple un hort propi, tallers d’artesania, serveis a la comunitat que se’ns paguin amb altres serveis, etc. —O sigui que no necessiteu diners i tots sou iguals, tant si treballeu quatre hores com si en treballeu vuit... —Doncs sí, per aquí aniria la cosa. De fet, es pot treballar de moltes maneres. Queda molt, encara, per decidir, però ens ajuda el fet que estem molt ben avinguts. Som persones diferents, amb habilitats, idees i creences diferents, però aquest somni és important per a tots nosaltres i treballem junts per dur-lo a terme —va afegir assentint amb energia el Roc. —Estic segur que tu també pots fer una bona aportació al nostre projecte, Frida —va intervenir l’Èric abraçant-la—. Només et cal deixar-te anar, obrir la ment a una forma diferent de viure fora del marc restrictiu en què t’han educat. ¿Creus que ets l’única, dels que estem aquí, que ha tingut la sort de rebre una bona educació? —Doncs no ho sé. Digues-m’ho tu. Jo crec que algú que ha rebut una bona educació no fa moltes de les coses que feu vosaltres, simplement perquè implica molestar els altres. «Ja n’hi ha prou, d’aquest color! Una arreplegada donant-nos lliçons de bona educació!», va pensar enfadada la Dana, que ja en tenia prou, de mossegar-se la llengua.

Algú li havia de parar els peus a aquella estúpida, i semblava que li tocaria fer-ho a ella. No entenia què li veien els altres, però estava clar que els tenia mig encegats, com si la seva situació fos tan digna de compassió per passar-li per alt totes les mostres de menyspreu i arrogància que els regalava. —Mira, maca! —va fer la Dana acostant-se a la Frida—. Em sembla que cal aclarir-te un parell de coses importants si volem que no hi hagi més malentesos d’ara endavant. La primera és que cap de nosaltres t’ha fet venir. Has vingut tu soleta. Si no estàs a gust aquí, ja saps on hi ha la porta. En segon lloc, ¿tens clar en quin embolic ens has ficat? ¿T’has aturat a pensar en què ens pot passar si els teus pares et troben aquí? Som molt curosos amb el marc legal. Si estem a Can Cadernera i podem fer el que fem és perquè tenim contactes que ens avalen, però no els podem posar en perill. Si els teus pares van amb mala llet, tot el que hem aconseguit fins ara se n’anirà en orris, i haurem de renunciar a un pla en què tots nosaltres creiem fermament i pel qual estem disposats a moltes coses. No sé si m’explico... —Però Dana, jo no... Us agraeixo infinitament el que esteu fent per mi i t’asseguro que no em quedaria ni un minut més si tingués la més mínima sospita que us puc posar en perill —es va defensar la Frida—. No és la meva intenció ofendre-us posant en dubte la vostra idea d’una Christiania «a la catalana». Senzillament, és la primera vegada que en sento a parlar. Sempre he viscut en un món molt allunyat de tot això... —Oooh, i taaan allunyat! Un món de gent educada i fina que no vol saber res de la pobresa, les injustícies,

les guerres, les desigualtats socials, la discriminació, i moltes altres coses que, esclar, són pròpies de gent mal educada com nosaltres, no? —Noies, noies, calmeu-vos, sisplau! Estic segur que no hi ha hagut mala intenció en res del que s’ha dit aquí. Sempre hem sigut lliures de parlar obertament, o no? —va intentar posar pau, en va, el Roc. La Dana es va prendre el comentari del noi com un desafiament personal. Visiblement ofesa, va abandonar la sala i va sortir cap a fora. A dins es va fer el silenci, trencat pel grinyol d’una cadira ara desocupada. El Roc va córrer darrere seu. —Vine, Frida, tu i jo també anirem a fer un tomb —va animar-la l’Èric, llegint el desconcert al rostre de la noia. Li va caldre agafar-la pel canell i arrossegar-la darrere seu, absorta com estava revisant les paraules que havien provocat aquella reacció plena de fúria. Simplement es deixava dur. No volia caure en judicis erronis, però havia arribat a la conclusió que la Dana no la podia veure ni en pintura, i el que més l’entristia era que no acabava d’entendre’n els motius. La parella va sortir mentre els ulls muts de la resta de companys se’ls clavaven a l’esquena. Cap comentari en cap sentit. La Frida començava a pensar que potser n’hi havia d’altres que no la volien allà, i va sentir que s’ofegava. L’olor de terra calenta acaronada per la brisa marina li entrava pels narius i s’escampava, gola avall, com una massa densa i enganxosa que s’adheria a cadascuna de les fibres del seu interior. Li hauria anat bé plorar, o cridar, o engegar a la merda aquell collons

d’amargada de la Dana, però no ho va fer. En lloc d’això es va preguntar si havia fet bé de marxar de casa seva, i si no era hora de posar fi a aquella aventura.