Page 1

Preferimos, 1998

La Gitana, Centro Habana, 1996

Bailarinas, 1994

Af Folleto La habana definitivo.indd 1

MuVIM Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat C | Quevedo, 10 · 46001 Valencia T 963 883 730 · www.muvim.es

23 ene - 24 feb / 2013

Balseros, 1994

26/01/13 11:29


Texto de Cristina Vives, comisaria. La habana, octubre de 2012

Texto de Cristina Vives, comissària. L’Havana, octubre del 2012

Text Cristina Vives, curator. Havana, October 2012

José García Poveda, alias el Flaco (Mula-Múrcia, 1950) habla mientras toma fotos;

José García Poveda, àlies el Flaco (Mula-Múrcia, 1950), parla mentre pren fotos;

toma fotos con la misma velocidad y obsesión con que habla; y escribe como habla. Llegó a La Habana el 1 de marzo de 1990, en tránsito desde Nicaragua, y acompañado por la frustración que le produjo la pérdida electoral de los Sandinistas. Nadie le pagó el viaje de ida ni de vuelta a Managua, como tampoco nadie le pagó ninguno de los que en lo sucesivo y durante nueve años hizo a Cuba (1990-1999), buscando aquello que había perdido en Nicaragua; o aquello que tampoco encontraba en Valencia, ni en España toda; pero que pensaba era posible encontrar en La Habana: la utopía. Aunque no lo haya dicho explícitamente en sus notas de viaje, no queda duda de que venía a Cuba buscando al Che, o a su credo; algo que a principios de la década de los noventa se mantenía vivo en el imaginario político de la isla, pero ya era una idea evanescente en medio de la dura vida cotidiana de sus habitantes quienes sufrían el colapso del socialismo europeo durante el llamado Período Especial. Por suerte, el Flaco ancló en una Habana real, y en sus fotos no sobresalen las fachadas ni los interiores domésticos de arquitecturas. Sus espacios se construyen por la acción de sus gentes, pero esas gentes no están permanentemente felices, ni rebosan de optimismo en cada fotograma. Es curiosa, en ocasiones, la mezcla de humor y drama, equivalentes al humor negro tan dado al carácter del cubano y al suyo propio. También hay sensualidad, sexualidad, provocación…pero con un margen de extrañeza que nos incita a la duda. Y es que el Flaco documentaba lo que veía pero siempre cuestionando todo lo que veía. Desde que lo conocí me acostumbré a ver sus imágenes impresas cubiertas por aparentes garabatos escritos por él, a la manera de los comics. Así solía enviarlas a los que hoy las guardamos como joyas. Esos «garabatos» (¡atención!) son sus textos que entran con irrespeto en la imagen impresa para enfatizar o añadir contenidos. Sus imágenes-textos echan mano a un recurso tau- tológico que confunden a los que buscan la autonomía artística de la fotografia; en la que el Flaco no cree, aunque la logre. Tal es su pasión por el reportaje que no satisfecho con la carga de información documental que puede captar su cámara, escribe/describe lo que ve para evitar que imagen y texto corran diferente suerte. Me complace su reiteración, porque gracias a ella no veo a La Habana, sino a «su» Habana, en una fusión entre lo retratado y el temperamento del que retrata. La Habana del Flaco es y no es real, como son y no son reales las imágenes de esta ciudad –una de las más fotografiadas del mundo en particular durante la década del noventa del siglo XX–. Pero lo que sí es inigualable en su obra, es la agudeza de la narrativa que la acompaña: verdadera crónica de viaje de una sabrosura y fluidez de lenguaje que no puede considerarse simple complemento de las fotografías, sino parte indisoluble de ellas. Esta exposición intenta reconstruir su proceso de creación que va y viene entre la palabra escrita, la imagen impresa y, nuevamente, a la palabra escrita; sin estricto orden cronológico, pero con una respetuosa aproximación a su ética y su estética.

pren fotos amb la mateixa velocitat i obsessió amb què parla; i escriu com parla.

José García Poveda, aka el Flaco (Mula-Múrcia, 1950), talks while taking photos. He shoots with the same speed and passion as he talks. And he writes the way he talks.

Va arribar a l’Havana l’1 de març de 1990, en trànsit des de Nicaragua, i acompanyat per la frustració que li va produir la pèrdua electoral dels Sandinistes. Ningú li va pagar el viatge d’anada ni de tornada a Managua, com tampoc ningú li va pagar cap dels que d’aleshores en avant i durant nou anys va fer a Cuba (1990-1999), buscant allò que havia perdut a Nicaragua; o allò que tampoc trobava a València, ni a Espanya tota, però que pensava que era possible trobar a l’Havana: la utopia.

He first arrived in Havana on 1 March 1990, in transit from Nicaragua, completely dispirited after the Sandinistas’ frustrating loss in the elections. Nobody had paid for his trip to Managua or for his return, just as nobody would pay for his successive trips to Cuba over the next nine years (1990-1999), searching for what he had lost in Nicaragua or what he couldn’t find in Valencia, or anywhere in Spain, but which he thought could be discovered in Havana: utopia.

Encara que no ho haja dit explícitament en les seues notes de viatge, no queda dubte que venia a Cuba buscant el Che, o el seu credo; quelcom que a principi de la dècada dels noranta es mantenia viu en l’imaginari polític de l’illa, però ja era una idea evanescent enmig de la dura vida quotidiana dels seus habitants, els quals patien el col·lapse del socialisme europeu durant l’anomenat Període Especial.

And while he doesn’t say so explicitly in his travelogue, there is no doubt that he came to Cuba in search of Che Guevara, or at least of his creed, which was still alive in the island’s political imaginary in the early 1990s, even though there were already signs that it was beginning to fade in the midst of the everyday hardships in the so-called Special Period following the collapse of European socialism.

Per sort, el Flaco va ancorar en una Havana real, i en les seues fotos no sobreïxen les façanes ni els interiors domèstics d’arquitectures. Els seus espais es construïxen per l’acció de les seues gents, però eixes gents no estan permanentment felices, ni desborden d’optimisme en cada fotograma. És curiosa, de vegades, la mescla d’humor i drama, equivalents a l’humor negre tan donat al caràcter del cubà i al seu propi. També hi ha sensualitat, sexualitat, provocació… però amb un marge d’estranyesa que ens incita al dubte. I és que el Flaco documentava el que veia però sempre qüestionant tot el que veia.

As luck would have it, El Flaco engaged with a real Havana, meaning his pictures are not teeming with the facades of buildings or domestic interiors. Instead his spaces are grounded in the action of the people. And these people are not permanently happy or bubbling over with optimism in every shot. The blend of humour and drama is often compelling, mininpithneg a dark sense of humour that connects with the Cuban character and indeed with his own. There is also sensuality, sexuality and provocation, but with a strange edginess that introduces a niggling doubt. Because while El Flaco documented what he saw, he always questioned whatever he was seeing.

Des que el vaig conéixer em vaig acostumar a veure les seues imatges impreses cobertes per aparents gargots escrits per ell, a la manera dels còmics. Així solia enviar-les als que hui les guardem com a joies. Eixos «gargots» (¡atenció!) són els seus textos que entren amb falta de respecte en la imatge impresa per a emfatitzar o afegir continguts. Les seues imatges-textos tiren mà a un recurs tautològic que confonen als que busquen l’autonomia artística de la fotografia; en la qual el Flaco no creu, encara que l’aconseguisca. Tal és la seua passió pel reportatge que, no satisfet amb la càrrega d’informació documental que pot captar la seua càmera, escriu/ descriu el que veu per a evitar que imatge i text córreguen diferent sort. Em complau la seua reiteració, perquè gràcies a ella no veig l’Havana, sinó «la seua» Havana, en una fusió entre allò retratat i el temperament de qui retrata.

From the moment I met him I got used to seeing his printed images covered by what seemed to be his own comic-like doodles. That is how he would send them to those of us who now treasure them dearly. These «doodles» (take note!) are texts that rudely intrude into the printed image in order to underscore or append contents. His images-texts make use of a tautological resource that might puzzle those who advocate photography’s artistic autonomy; something El Flaco does not believe in even while successfully embodying it. Such is his enthusiasm for reportage that when he doesn’t have enough with the documentary information his camera is able to capture, he writes or describes what he sees to prevent the image and the text from facing different fates. I find his reiteration gratifying because, thanks to it, I do not see Havana, but «his» Havana, in a conflation of what is portrayed and the personality of the portrayer.

Af Folleto La habana definitivo.indd 2

L’Havana del Flaco és i no és real, com són i no són reals les imatges d’esta ciutat — una de les més fotografiades del món, en particular durant la dècada dels noranta del segle xx. Però el que sí que és inigualable en la seua obra és l’agudesa de la narrativa que l’acompanya: verdadera crònica de viatge d’una saboresa i una fluïdesa de llenguatge que no pot considerar-se simple complement de les fotografies, sinó part indissoluble d’elles. Esta exposició intenta reconstruir el seu procés de creació que va i ve entre la paraula escrita, la imatge impresa i, novament, la paraula escrita; sense estricte ordre cronològic, però amb una respectuosa aproximació a la seua ètica i la seua estètica.

El Flaco’s Havana is and is not real, just as his images of the city—one of the world’s most photographed places, particularly in the 1990s—are real and not real. But what is truly peerless in his work is the pithiness of the narrative accompanying it, a true travel report with a language so fluid and lush that it cannot be viewed merely as an adjunct to the pictures, but as an inextricable part of them. This exhibition wishes to recreate a process of creation that cuts to and fro between the written word and the printed image, and back again to the written word, and it does so without any strict chronological order but with a respectful take on El Flaco’s ethics and aesthetics.

26/01/13 11:29

L'Havana del Flaco  

El fotoperiodista José García Poveda, 'El Flaco', immortalitza la vida i quotidianitat dels ciutadans cubans al llarg d’una dècada de viatge...