Desapareixer de si

Des de l’any 2017, el programa d’exposicions santcorneliarts(2) reprèn l’iniciat a finals dels anys 90 del segle passat en el qual es van mostrar projectes inèdits d’artistes com Joan Brossa, Jordi Benito, Benet Rosell, Pere Noguera, Francesc Abad, Yamandú Canosa, Ester Ibarrola, Robert Meyer, Mireia Masó o Àlvar Calvet, entre d’altres; així com també artistes locals com Lluís Capçada, Anna Estany, Jordi Aligué o Enric Maurí; i intervencions d’altres àmbits com Victor Nubla, Àngels Margarit, Carles Hac Mor, Vicenç Altaió o Enric Casasses.

Amb aquella iniciativa primera, aquest cicle comparteix la visió que va del local a l’universal, amb la voluntat d’acostar diferents aspectes de l’art contemporani a públics diversos.

En el programa santcorneliarts(2), comissariat per Mercè Alsina i Enric Maurí, es manté el caràcter intergeneracional, transdisciplinari i amb perspectiva de gènere, així com la doble mirada, retrospectiva i prospectiva, per promoure una comprensió crítica sobre els temes actuals del pensament i la creació.

Desaparèixer de si

Ares Molins i Masat Guillem Rodri Carlos Pina amb Rita Batet Carlos Pina amb Rita Batet, santcorneliarts(2)(2) 2020març-maig, 2020

Desaparèixer de si

Programació santcorneliarts(2) 2020 “Desaparèixer de si”, amb Ares Molins i Masat, Guillem Rodri i Carlos Pina amb Rita Batet.

KAO MALO VODE NA DLANU, Un projecte sobre l’amor a Sèrbia, de Mireia Sallarès.

Museu-Arxiu Tomàs Balvey Direcció: Teresa Blanch i Bofill.

Difusió i comunicació: Marta Núñez Camprubí.

Administració: Imma Serra Plans.

Suport al muntatge: Antoni Plaça Ximenis.

Idea, coordinació i comissariat del cicle santcorneliarts(2): Mercè Alsina i Enric Maurí Vila.

Ajuntament de Cardedeu, regidoria de Desenvolupament Local: Ramon Arribas i Quintana.

Disseny del catàleg: MEEM.

Imatge pàgina següent: Vista general de l’exposició “Desaparèixer de si”.

Imatge pàgina central: Vista general de l’exposició “Desaparèixer de si”.

En el prefaci de Soi-même comme un autre, Paul Ricoeur planteja que la ipsitat de l’un mateix implica l’alteritat en un grau tan íntim, que l’una no es deixa pensar sense l’altra: “un mateix en tant que... altre”.1 Des d’aquesta mirada complexa, doncs, fugir d’un mateix no és sinó una manera d’explorar l’alteritat que ens habita.

David Le Breton expressa aquesta multiplicitat de la identitat amb la metàfora d’un diamant de múltiples facetes en el qual la identitat no es revela en cap cara sinó que es figura en aquest mirallejar, en la història que l’individu no cessa d’explicar-se a ell mateix i als altres, de vegades modificant-ne les versions, mai de la mateixa forma, sempre relacional i en moviment. De manera que cada context dona llum a un individu a la vegada idèntic i diferent.2 Això fa que quan la societat ens encasella en una d’aquestes cares, de vegades el subjecte sent l’impuls d’abandonar-la. De fet, l’aïllament, la reclusió o la fugida de l’individu en la societat s’ha produït des de l‘antiguitat, moltes vegades associada a creences religioses. En la cultura moderna, apareix el concepte d’alienació, i és Hegel qui el planteja com a negació en relació amb el real, recollint-lo Marx per aplicar-lo als efectes de la societat capitalista sobre la naturalesa humana. Avui, el paradigma de la globalitat i la revolució tecnològica reclama un nou gir per a interpretar les relacions de l’individu amb la societat. En aquest nou context,

Imatge: Ares Molins i Masat, De la sèrie “Desaparèixer de si”, 2020.

Imatge pàgina següent: Ares Molins i Masat, De la sèrie “Desaparèixer de si”, 2020.

sorgeix el concepte de multitud, l’alternativa de vida que creix en l’Imperi, segons Hardt i Negri, i que defineixen com un espai de trobada i de vida en comú en el qual totes les diferències es poden expressar lliurement.3 Però no obstant això, les pressions de la vida social segueixen fent que les persones tinguin la necessitat de fugir-ne. El sociòleg Rémy Oudghiri, precisament, assegura que, per ser, hem de deixar de ser multitud. El seu raonament es basa en que, en una bona societat, cada individu pot ser ell mateix però que per viure en societat primer cal fugir-ne: fugir per connectar amb un mateix i després amb la resta, fugir per expressar que no es vol ser una peça del mecanisme.4 L’exposició “Desaparèixer de si” explora, des de l’art, les estratègies dels individus per dur a terme aquestes fugides de la realitat, de l’entorn social en què viuen i, encara d’una manera més radical, quan de qui fugen és d’ells mateixos. El projecte s’ha desenvolupat a partir d’un text5 del sociòleg i antropòleg francès David Le Breton. En aquesta obra, l’autor parla del recurs que tenim els individus d’ingressar en un estat de buidor, que ell anomena “blancor” i descriu com un estat d’absència de si, més o menys pronunciat, com un cert acomiadar-se del propi jo, provocat per la dificultat de ser un mateix,6 i que es caracteritza per un despreniment de la identitat, un no-lloc en què desapareixen les constriccions imposades pel medi.7 Una cerca de l’absència, provisional o duradora, un desaparèixer d’un mateix a través de la interioritat

o de la fugida per no ser esclafat i no sentir el pes de l’existència.8 Amb aquest punt de partida, l’exposició s’endinsa des de l’art en una reflexió sobre la societat contemporània i com de vegades els individus ens en sentim exclosos i ens immergim en un exili interior, atrinxerats respecte de la vida social, i reivindiquem el dret a l’abstenció. L’art, en certa manera també segueix estratègies de fugida que permeten reconnectar (o no) amb el món social. Ares Molins i Masat, Guillem Rodri i Carlos Pina, aquest últim amb la col·laboració de Rita Batet, se

Imatge: Rita Batet i Carlos Pina, “Constructes” (2019). Foto Elisabet Mabres.

Imatge pàgina següent: Rita Batet i Carlos Pina, “Constructes” (2019).

Foto Elisabet Mabres

submergeixen en la dialèctica interior/exterior, blancor/foscor, i ens conviden a experimentar una temporalitat reflexiva, una distància vers la realitat que ens envolta i un temps per pensarla i refer vincles amb la nostra pròpia interioritat.

D’alguna manera és també un procés d’apoderament. De fet, aquesta desconnexió, Paul Virilio la considera un espai de llibertat,9 una forma d’experimentar el temps amb una durada pròpia per a cada individu, en virtut del que anomena “la conformació incerta dels seus temps intermedis”, que possibilita que tot ésser humà pugui inventar les seves pròpies relacions amb el temps.

Imatge: Guillem Rodri, “Humanitat”, 2020.

Imatge pàgina següent: Guillem Rodri, “Humanitat”, 2020.

En el marc d’aquesta intervenció, en la qual a partir dels projectes personals s’ha fet una proposta articulada des de la participació conjunta, el blanc —la buidor— es torna negre, és a dir, es transforma en un espai de possibilitats d’allò que encara no ha pres forma o que està pendent de ser. A les palpentes, doncs, els artistes ens proposen participar en una acció de reconèixer-nos en un ambient sostret a la realitat, que no se’ns imposa com a obligació o constrenyiment, sinó que se’ns ofereix sense condicions per sentir-nos-hi lliures i reinterpretar-nos des dels nostres múltiples jos.

A partir del concepte d’aparèixer/desaparèixer, Ares Molins i Masat recorre a la idea de la mort, però no tant com a separació definitiva, sinó com un procés per aproximar-se al concepte de llindar, de punt de contacte i al mateix temps de separació entre el món visible i l’invisible, entre la presència i l’absència. Ho fa servint-se d’estratègies pròpies del llenguatge fotogràfic, entre l’excés de llum i l’absència de llum, com una metàfora dels extrems que condueixen a una mateixa constatació: la desaparició del subjecte.

Aquest “desaparèixer de la foto”, doncs, és alhora una fugida de la vida social, però també una forma d’ingressar-hi des de l’altre costat, des del lloc separat i inabastable de la mort, a partir de la qual la societat posa en marxa estratègies de reincorporació del subjecte, per mantenir-ne viu un segment, una faceta ni que sigui, i reingressar-lo en la vida social a través dels rituals mortuoris.

Carlos Pina, amb la col·laboració de Rita Batet, presenta la performance “Les vides dels altres”, una acció que el permet imaginar la possibilitat de viure la vida d’algú altre, de desprendre’s dels atributs propis, per generar un estat de contingència, un vertigen d’opcions.

La performance que ha treballat per a aquest projecte al·ludeix a la idea que tot individu és un guarda-roba ple de personatges que se li arrapen a la pell. Però aquests personatges del guardaroba no actuen de mode aleatori, com puntualitza Le Breton, ja que cada un d’ells avança en el si d’un espectre d’identitats, d’un halo inabastable de sentit que només les circumstàncies fan evident. De manera que el subjecte no accedeix mai al conjunt dels seus personatges: no posseeix més que una vida, i no les infinites vides que hauria pogut viure,10 i en aquest forcejament, el subjecte performat es debat entre les possibilitats infinites de ser i les opcions que el comminen.

Guillem Rodri, també a través de l’acció, proposa ocupar un espai, viure un temps, emetre sons i mirar, “com a part d’un diàleg del cos entre el tot i el no-res, entre tu i jo, entre jo i jo mateix”. Parlar, moure’s, és en aquest context una afirmació de l’existència, perquè l’absència, com afirma Le Breton, seria un preludi de la mort.11 Aquest diàleg, Rodri el planteja a partir de la pregunta: Quina cara té una cadira que no pot servir per fer la seva funció? Amb aquest punt d’inici, ingressa la realitat dels objectes en la dinàmica dels cossos i en la recerca de sentit del propi fet d’existir: existir en un espai, en un lloc, amb un tot de coses. Aquestes interferències, trobades o avinences del cos amb els objectes, per a l’artista tenen a veure amb la idea del flux cosa que permet canviar de cossos com de camisa, afirma, així com les formes dels pensaments i de les experiències, com a exercici de llibertat. Un exercici que ens reclama per deslliurar-nos de les imposicions del ser.

Des de llenguatges i posicionaments diferents, els tres projectes penetren en el moment quan la raó de viure es fa esquiva i el despullar-se de si per recomençar en un altre lloc es pot convertir en una necessitat interior, fins i tot a risc d’haver de reiniciar la pròpia existència des del no-res.12 Des de tres mirades inquiridores, ens acompanyen a espais d’intermissió, tot i que de diferent grau, en què aquesta lluita de l’individu per deslliurarse de les pressions socials s’expressa des d’actituds diverses però sempre radicals, inaugurant espais on tot es fa possible, deixant en suspensió les normes socials per temps indefinit.

Cadascú des de la seva perspectiva, ens acosta a la crisi de l’individu contemporani, una crisi del ser que es planteja quan un s’interroga sobre si el seu ser està justificat o si és la usurpació del lloc d’algú altre,13 i ens plantegen directament la pregunta.

Enric Maurí i Mercè Alsina abril del 2020 Notes 1

Paul Ricoeur, Soi-même comme un autre. París: Éditions du Seuil, 1990, 14.

Le Breton, David. Desaparecer de sí. Una tentación contemporánea. Madrid: Siruela, Biblioteca de Ensayo 86 (Serie Mayor), 2016 (2015), 177.

3 Michael Hardt i Antonio Negri, Multitude. War and Democracy in the Age of Empire, New York: The Penguin Press, 2004,13-14.

4 Rémy Oudghiri, La Vanguardia, 12 de març del 2010. Entrevista a La Contra.

5 Le Breton, op. cit.

6 Ibíd., 15.

7 Ibíd., 18.

8 Ibíd., 31.

9 Virilio parla de la picnolèpsia a: Virilio, Paul. Estética de la desaparición.

Barcelona: Anagrama, Colección Argumentos, 1988 10 Le Breton, op. cit., p. 177.

11 Ibíd., 136.

12 Ibíd., 153.

13 Emmanuel Lévinas. “Ética como filosofía primera”. A Parte Rei, 43. Revista de Filosofía. Gener 2006. Conferència d’Emmanuel Lévinas a Lovaina, 1982.

2

Ares Molins i Masat (Cardedeu, 1988) Després dels estudis a la Facultat de Belles Arts de Barcelona (2011), amplia la seva formació com a fotògrafa amb: Juan Manuel Castro Prieto, Israel Ariño, Llorenç Raich, Oscar Molina, David Jiménez, Pau Maynés o Jordi Guillumet i a El Observatorio.

Des del 2012, col·labora amb l’estudi de fotografia David Ruano.

Des de l’any 2014, combina la feina de docent amb projectes fotogràfics i artístics. El 2010, forma el col·lectiu artístic Sincopat amb l’escriptora Alba Dalmau. El mateix any, publiquen el llibre On només hi havia un far i el 2015, Estrena.

Entre les exposicions individuals destaquen: Kowasa Gallery (Barcelona, 2011) i Vallgrassa – Centre Experimental de les Arts (Parc Natural del Garraf, 2015). També ha participat en col·lectives com: Museu Marítim de Barcelona (Barcelona, 2015), Cosmocaixa (Barcelona, 2010) o CCCB – Centre de la Cultura Contemporània de Barcelona (Barcelona, 2009). [www.aresmolins.cat] i [http://sincopat.wordpress.com] Rita Batet (Barcelona, 1999) Escriptora, ballarina i performer feminista que es basa en l’exploració i la manifestació de la profunditat de la identitat més enllà del cànons socials establerts. Ha participat en diversos projectes d’arts visuals relacionats amb la reivindicació de la diversitat funcional, sexual i de gènere. Escriu microrelats, narrativa i poesia farcits d’idees punyents i trencadores que revelen els seus anhels de crear un món creatiu alliberat de prejudicis, maltractaments i desigualtats.

Carlos Pina ( Barcelona, 1962) Músic, performer i artista visual. Ha realitzat més de 80 performances a Europa, Amèrica i Àsia. L'eix central del seu treball és la politització de la pròpia vida, abordant temes que van des de la teràpia fins a l'entorn immediat, passant per la memòria personal i col·lectiva i el marc històric i geopolític global. La contextualització de l’acció forma part de les pròpies obres. En l'actualitat, treballa al voltant de la politització del cos, tant en performance com en vídeo. [http://carlos.pina.stidna.org] Guillem Rodri (Cardedeu, 1977) Performer, músic i ballarí. Va estudiar dibuix i il·lustració a l’Escola Massana. Ha investigat amb el videoart fent documentals i videodansa, ha estudiat música amb David Pastor i Erkan Ogur, i dansa amb Cristy Simpson, Julyen Hamilton i Pep Ramis i Maria Muñoz (Mal Pelo). Ha creat diverses improvisacions on el gest, el so i la paraula tenen la màxima importància.

Creador de la Cia. Volen Pedres, on destaca l’obra “Sopa de lletres” amb Jordi Ramon. Membre de la associació As d’Arts de Cardedeu amb la qual ha col·laborat en l’organització de diferents edicions del festival anual de dansa improvisada Eix. Professor de l’associació As d’Arts, formador de jocs marcials i Aikido per a nens i adults, i conductor de tallers de parlar en públic amb enfocament teatral i performàtic.