enric maurí "Va com va"

enric maurí “va com va”. La poètica d’allò immediat com un fet revolucionari

cardedeu amb l’art vigent

enric maurí “va com va”

La poètica d’allò immediat com un fet revolucionari

Índex

Cardedeu amb l’Art Vigent Teresa Blanch Bofill p05 La poètica d’allò immediat com un fet revolucionari Amanda Cuesta p09 Eÿ lough yù, dír obyect, my`n mistéèr…

Gabriel Virgilio Luciani p19 Etnografia objectual i arqueologia d’allò immediat Federica Matelli p29

< “Tirar del fil”

p02

“Rodar” >

Cardedeu amb l’Art Vigent

El museu, dins la nostra societat d’avui, tal com diu Jaques Hainard, ha de ser un lloc de desestabilització cultural i un espai per qüestionar i pertorbar el saber.

El museo dentro de nuestra sociedad actual, tal como dice Jacques Hainard, tiene que ser un lugar de desestabilización cultural y un espacio para cuestionar y perturbar el saber.

I el projecte «Cardedeu amb l’Art Vigent» que s’ofereix des del Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu (MATBC) té com a objectius afavorir el coneixement dels llenguatges creatius actuals, la comunicació entre el públic i l’artista, ser un recurs de salut i també ser un recurs per als centres educatius de Cardedeu, de la comarca i del país. I una part important de l’èxit d’aquest projecte recau en el compromís i la implicació de l’artista per esdevenir canal de comunicació.

Y el proyecto «Cardedeu amb l’Art Vigent» que se ofrece desde el Museo Archivo Tomás Balvey de Cardedeu (MATBC) tiene como objetivos favorecer el conocimiento de los lenguajes creativos actuales, la comunicación entre el público y el artista, ser un recurso de salud y también ser un recurso para los centros educativos de Cardedeu, de la comarca y del país. Y una parte importante del éxito de este proyecto recae en el compromiso e implicación del artista para convertirse en For this edition of the «Cardedeu canal de comunicación. with Contemporary Art 2020» project, an exceptional edition due to the Para la edición del proyecto «Cardedeu amb l’Art Vigent 2020», socio-health situation caused by the Covid’19 pandemic we are immersed una edición muy singular por la situación sociosanitaria de pandemia in, the chosen artist was Enric Maurí. de la Covid-19 en la que nos encontramos, el artista seleccionado The exhibition Enric Maurí. “Va ha sido Enric Maurí. com va”(It goes like it goes). La La exposición «Enric Maurí. “Va poètica d’allò immediat com un fet com va”. La poética de lo inmediato revolucionari (The poetics of the como un hecho revolucionario» muestra immediate as a revolutionary fact) el trabajo más reciente del artista. exhibits the artist’s latest work, Y lo hace en clave performativa a which is made in terms of performance partir de la observación tanto del from observation of the landscape paisaje como del rastro de la gente as well as relics of people and y de la misma naturaleza. Este nature itself. For some time now, artista lleva un tiempo dialogando this artist has been in dialogue con la experiencia de un paisaje with the peri urban landscape periurbano como asunto de su obra. experience as a subject for his Una obra que quiere dar la vuelta work. A work that wants to turn al sentido de las cosas y de los the meaning of things and objects objetos y, de mientras, en algunas upside down, and meanwhile, he ocasiones, dialoga con otros sometimes has a dialogue with other artistas. ¡Os invitamos a participar artists. We invite you to participate en esta desestabilización cultural! in this cultural destabilisation!

Per a l’edició del projecte «Cardedeu amb l’Art Vigent 2020», una edició molt singular per la situació sociosanitària de pandèmia de la Covid-19 en què ens trobem, l’artista seleccionat ha estat Enric Maurí.

L’exposició Enric Maurí. “Va com va”. La poètica d’allò immediat com un fet revolucionari mostra el treball més recent de l’artista. I ho fa en clau performativa a partir de l’observació tant del paisatge com del rastre de la gent i de la natura.

Aquest artista fa temps que dialoga amb l’experiència d’un paisatge periurbà com a proposta de la seva obra. Una obra que vol donar la volta al sentit de les coses i dels objectes i, mentre, en algunes ocasions, dialoga amb altres artistes. Us convidem a participar en aquesta desestabilització cultural!

Teresa Blanch Bofill Directora del MATBC

In today’s society, a museum, as Jaques Hainard said, must be a place for cultural destabilisation and a space to question and upset knowledge.

The «Cardedeu with Contemporary Art» project, offered in the Tomàs Balvey Museum Archive in Cardedeu (MATBC) aims to disseminate knowledge of current creative expression, establish communication between the public and the artist, to be a health resource as well as a resource for the educational centres of Cardedeu, of the district and the country. And an essential part of this project’s success lies in the commitment and involvement of the artist in opening communication channels.

Teresa Blanch Bofill Director of the MATBC

Teresa Blanch Bofill Directora del MATBC

< “Patinant sobre la tempesta”

p05

< “Sota les pedres”

p07

La poètica d’allò immediat com un fet revolucionari

Amb una llarga trajectòria multidisciplinària, Enric Maurí (Cardedeu, 1957) fa un temps que estableix diàleg i experiència amb el paisatge periurbà com a tema de la seva obra. Avui Cardedeu és un poble residencial amb un passat rural, a la perifèria de la gran conurbació barcelonina. Aquesta geografia liminar específica i les seves friccions postbucòliques constitueixen una superfície d’experimentació estètica abstracta, transportable a tants altres territoris que comparteixen passats i presents. Llocs on es barregen parcel·les agrícoles, urbanitzacions i experiments vitals d’allò més excèntrics. A la casa-taller-jardí de Maurí conviuen diverses estratificacions d’objectes, memòries i atmosferes. La maquinària i utillatges oxidats dels avis, un bosc animat, escombraries arrossegades en el descuit, un hort salvatge i fins i tot un vell circ. D’entre tots aquests elements, com en una performance contínua que és un habitar el lloc, sorgeixen els últims treballs de l’artista: dibuixos, vídeos, fotografies, escultures i instal·lacions que constitueixen el gruix d’aquest projecte expositiu.

Situar-se en aquesta psicogeografia específica no és fàcil des de l’urbanocentrisme, des dels relats culturals hegemònics que amb prou feines deixen escletxes a tot el que passa a fora d’altres maneres, de tot allò altre possible. Molt de tant en tant, des de la ciutat, des d’allò normatiu fictici, es pot entendre quelcom del que passa a fora, més enllà de la frontera irreal de la targeta de dues zones. Del que passa al món i a la terra i a la gent. La conurbació plastificada, possiblement tingui més capes i memòria de les que puguem imaginar, arribats al punt que ja no existeixen llocs remots i purs, que ja no és possible conceptualitzar més < “Com si fos una pintura de l’expressionisme americà”

Con una larga trayectoria multidisciplinar, Enric Maurí (Cardedeu, 1957) lleva un tiempo estableciendo diálogo y experiencia con el paisaje periurbano como asunto de su obra. Cardedeu es hoy un pueblo residencial con un pasado rural, en la periferia de la gran conurbación barcelonesa. Esta geografía liminar específica y sus fricciones post bucólicas, constituyen una superficie de experimentación estética abstracta, transportable a tantos otros territorios que comparten pasados y presentes. Lugares en los que se mezclan parcelas agrícolas, urbanizaciones y experimentos vitales de lo más excéntricos. En la casataller-jardín de Maurí conviven varias estratificaciones de objetos, memorias y atmósferas. La maquinaria y utillajes oxidados de los abuelos, un bosque animado, basura arrastrada en el descuido, un huerto salvaje y hasta un viejo circo. De entre todos estos elementos, como en una performance continua que es un habitar el lugar, surgen los últimos trabajos del artista: dibujos, vídeos, fotografías, esculturas e instalaciones que constituyen el grueso de este proyecto expositivo.

In his long multidisciplinary career, Enric Maurí (Cardedeu, 1957) has spent some time in dialogue with the experience of the peri-urban landscape as the subject for his work. Cardedeu is today a residential town with a rural past, on the periphery of the great conurbation of Barcelona. This specific liminal geography and its post bucolic frictions, constitute an area for abstract aesthetic experimentation, which can be extrapolated to so many other territories that share past and present. Places in which agricultural plots, residential estates and the most eccentric vital experiments are all mixed together. In Maurí’s house-workshopgarden various stratifications of objects, memories and atmospheres coexist. The rusty machinery and tools of grandparents, an enchanted forest, carelessly accumulated trash, an overgrown vegetable garden and even an old circus tent. From all these elements, as in the continual performance that results from inhabiting a place, arises the artist’s latest work: drawings, videos, photographs, sculptures and installations that constitute the bulk of this exhibition project.

Situarse en esta psicogeografía específica no es sencillo desde el urbanocentrismo, desde los relatos culturales hegemónicos que apenas dejan rendijas a todo lo que pasa afuera de otras maneras, de todo lo otro posible. Muy de tarde en tarde, desde la ciudad, desde lo normativo ficticio, se puede entender algo de lo que pasa afuera, más allá de la frontera irreal de la tarjeta de dos zonas. De lo que le pasa al mundo y a la tierra y a las gentes. La conurbación plastificada, posiblemente tenga más capas y memoria de las que podamos pensar, llegados al punto, que ya no existen lugares remotos y puros, que ya no es posible conceptualizar más esa idea de

To place oneself in this specific psychogeography is not easy when coming from urban centrism, from the hegemonical cultural narrative that hardly leaves even a crack open for anything that happens outside, that happens differently, of everything else that is possible.

Coming from the city and its fictitious rules, on some rare occasions it is possible to understand a little of what is happening outside, beyond the unreal border of the two-zone travel pass, what is happening in the world and the earth and its people. The plasticised conurbation probably has more layers and memory than we may imagine, to the extent that there are no longer any remote and

p09

més aquesta idea de perifèria, en realitat, perquè habitem un continu artificial plastificat il·limitat —ho he experimentat gratant la muntanya i trobant plàstic a cada dos centímetres—. Però, de tant en tant, recorrent carreteres o vies de tren, entre el ciment i el plàstic, de sobte es deixa sentir el florir espontani d’una esperança, una impressió de vida autèntica. Xoca, entre l’orgull i el prejudici urbanita, recorrent aquesta geografia liminar, diàriament, alienades amb els missatges de Renfe o del que sigui que sigui pandèmic a cada instant, trobar bellesa, percebre la bellesa en mig de la guerra que es lliura en aquests llocs. És absurd, amb el territori carregat amb el seu pes geopolític, que siguin tan poc enunciades o que s’invisibilitzin les seves tensions. Dol esmentar el menyspreu, com si a ningú no li importés la terra. Semblaria que a ningú, veient el desastre aparent.

I, això no obstant, són aquests llocs on estan passant les coses, encara que sembli que no hi passa res. En aquests espais quotidians, aparentment banals i kitsch, en els quals ens hem vist obligats a mirar-nos durant el confinament, és on realment té lloc tot cada dia. El nostre lloc és el melic del món, l’última frontera, d’on surt el fil del qual tibar per a transformar-ho tot. El lloc des del qual hauríem de parar-nos a pensar si actuar o no fer res. Una mínima consciència política seria desitjable, ara i aquí. Si no va d’això, no va de res.

Situar-se aquí és el tema, en la poètica d’allò immediat com quelcom revolucionari.

Enric Maurí se situa aquí de debò, en el lloc precís on tot passa i ningú no mira.

Des de l’observació de tot el que és quotidià, Maurí es retroba amb una temporalitat suspesa, més pausada, més orgànica, molt diferent del

periferia, en realidad, porque habitamos un continuo artificial plastificado ilimitado lo he experimentado escarbando el monte y encontrando plástico a cada dos centímetros. Pero, de vez en cuando, recorriendo carreteras o vías de tren, entre el cemento y el plástico, de repente se deja sentir el florecer espontáneo de una esperanza, una impresión de vida auténtica. Choca, entre el orgullo y el prejuicio urbanita, recorriendo esta geografía liminar, a diario, alienado con los mensajes de Renfe o de lo que sea que sea pandémico en cada instante, encontrar belleza, percibir la belleza en medio de la guerra que en estos lugares se libra. Es absurdo, cargado el territorio con su peso geopolítico, que sean tan poco enunciadas o que se invisibilicen sus tensiones. Duele mencionar el ninguneo, como si a nadie le importase la tierra.

Parecería que a nadie, viendo el aparente desastre.

pure places, that it is no longer possible to really conceptualize this idea of periphery any more, because we inhabit an artificial plasticised and limitless continuum -This I have experienced rummaging in the hills and finding plastic remains every few centimetres-.

However, sometimes, traversing roads or train tracks, between the cement and plastic, you can suddenly feel the spontaneous flourishing of hope, an impression of authentic life.

With our urban pride and prejudice, travelling every day through this liminal geography, alienated with the railway company announcements or whatever is the pandemic of the moment, It is surprising to find beauty, to perceive beauty amidst the war that is being waged in these places. It is absurd, having loaded the territory with its geopolitical weight, that its tensions are so understated or made invisible. It hurts to mention how this is ignored, as if nobody cares about the earth, it would seem like Y, sin embargo, son estos lugares nobody, given the apparent disaster. donde están pasando las cosas, aunque parezca que no pasa nada. However, these are places where things are happening, although it En esos espacios cotidianos, aparentemente banales y kitsch, en may seem like nothing is going on los que nos hemos visto obligados in these apparently banal and kitsch a mirarnos durante el confinamiento, everyday spaces, where we have been es donde realmente ocurre todo cada obliged to contemplate ourselves día. Nuestro lugar es el ombligo during the confinement, this is del mundo, la última frontera, de where everything really happens donde sale el hilo del que tirar every day. Where we are is the para transformarlo todo. El lugar navel of the world, the last frontier desde el que deberíamos pararnos from where the thread can be found a pensar si actuar o no hacer nada. which unravels and transforms Una mínima conciencia política sería everything. The place from which deseable, aquí y ahora. Si no va we should stop and think about de esto, no va de nada. Situarse either taking action or doing ahí es el tema, en la poética de nothing. A minimum of political awareness would be desirable here lo inmediato como algo revolucionario. Enric Maurí se sitúa and now. If this is not the question, ahí en serio, en el preciso lugar what is? The thing is to be there, donde todo pasa y nadie mira. Desde in the poetics of the immediate as something revolutionary. Enric Maurí la observación de lo cotidiano, is seriously there, in the very Maurí se reencuentra con una temporalidad suspendida, más pausada, place where everything is happening más orgánica, muy distinta a nuestro while nobody is looking. From

nostre anar i venir precipitat i ansiós.

D’aquí sorgeixen obres tan subtils i difícils de reproduir en un catàleg com «El dibuix dels arbres», uns dibuixos que sorgeixen de l’acció de donar llapis i paper al bosc, o «Sota les pedres», on té lloc tot allò que és atmosfèric, tot allò tan ordinari i lent que ni ho apreciem, encara que sigui en conjunt un gran esdeveniment. I també obres arriscades com «Concert», aquesta acumulació d’objectes trobats que desborden qualsevol possibilitat de definir un subjecte, arribant al més absolut dels absurds de l’objecte, de l’objecte directe, i que en el seu esplendorós absurd aconsegueix, malgrat tot, desbordar la peanya, aquell marc normatiu, el marc que no ens deixa veure el que passa al marge del marge, en el seu exterior.

El treball de Maurí juga, a partir d’una mirada contemplativa, amb el que hi ha, sense qüestionar-ho o jutjar-ho, gairebé sense intervenció. Ho deixa estar, ho deixa ser, ho posa aquí amb permís per a transgredir el que caldria esperar. I aquí està la gràcia i el gir. Una acceptació crítica i propositiva sobre les altres possibilitats. Si venen tones d’objectes, els incorpora i els posa a dialogar. Si l’herba es menja una estructura o si l’hort escampa no són contrariats. I, si ve algú i abandona una caravana, s’accepta.

Tot forma part del que passa, si ho deixes passar, i Maurí posa el mínim ordre possible, amb tota la intenció de minimitzar l’ordre i veure què passa. I així ho performativitza i ho converteix en obra.

Fa temps que habito, gaudeixo i deambulo amb Maurí aquest lloc lliure que és la seva obra i casa seva. Una illa plena d’harmonia amb la seva dosi abjecta i salvatge justa per a expulsar-me de la zona segura, una teta

ir y venir precipitado y ansioso.

De ahí surgen obras tan sutiles y difíciles de reproducir en un catálogo como «El dibuix dels arbres», unos dibujos que surgen de la acción de dar lápiz y papel al bosque, o «Sota les pedres», donde tiene lugar lo atmosférico, todo aquello tan ordinario y lento que ni lo apreciamos, aunque sea en su conjunto un gran acontecimiento. Y también obras arriesgadas como «Concert», esa acumulación de objetos encontrados que desbordan cualquier posibilidad de definir un sujeto, llegando al más absoluto de los absurdos del objeto, del objeto directo, y que en su esplendoroso absurdo consigue sin embargo desbordar la peana, ese marco normativo, el marco que no nos deja ver lo que pasa en el margen del margen, fuera de él.

everyday life observation, Maurí reencounters the suspended temporality, more unhurried, more organic, very different to our hectic and anxious comings and goings. This is the inspiration for works as subtle and difficult to reproduce in a catalogue as “el dibuix dels arbres” (The drawing of the trees), which are drawings that arise from the action of giving the forest a pencil and paper, or “Sota les pedres” (Under the stones), where the atmospheric takes place, everything that is so ordinary and slow that we do not notice it, although as a whole it is a great event. There are also daring works such as “concert”, an accumulation of objects found that exceed any possibility of defining a subject, reaching the most absurd of the absurdities of the thing, of the direct object, and in his splendid El trabajo de Maurí juega, a partir absurdity, he manages, however, to de una mirada contemplativa, con topple the pedestal, the normative lo que hay, sin cuestionarlo o frame, the frame that impedes us juzgarlo, casi sin intervención. from seeing what is happening Prescinde de ello, lo deja ser, lo outside its borders. pone ahí con permiso para transgredir lo que cabría esperar. Y ahí está Maurí’s work toys with a contemplative la gracia y el giro. Una aceptación perception, with what is there, crítica y propositiva, sobre las without questioning or judging it, almost without any intervention. He otras posibilidades. Si vienen toneladas de objetos, los incorpora leaves it alone, lets it be, puts y los pone a dialogar. Si la hierba it there with permission to transgress from what could be expected. And se come una estructura o si el therein lies the point and the twist. huerto desparrama no son contrariados. Y, si viene alguien Critical and purposeful acceptance, y abandona una caravana, se acepta. above other possibilities. If tons Todo forma parte de lo que pasa, of objects arrive, he incorporates si lo dejas pasar, y Maurí pone el them and puts them in communication mínimo orden posible, con toda la with each other. If the grass overruns intención de minimizar el orden y a structure or if the vegetable ver qué pasa. Y así lo performativiza garden sprawls, they are not curtailed. And if somebody comes y lo convierte en obra. and abandons a caravan, it is Llevo tiempo habitando, gozando y accepted. Everything is a part of deambulando con Maurí este lugar what is going on if you let it happen and Maurí establishes the minimum libre que es su obra y su casa.

Una isla llena de armonía con su orderliness possible, with the clear dosis abyecta y salvaje justa para intention of minimizing order to expulsarme de la zona segura, una see what happens. And thus, he teta y una falda maternal que me performs and turns it into an artwork.

p11

i una falda maternal que m’alimenta i em diu, espavila i creix, aprèn dels arbres.

Fixa’t que hi ha un futur possible des del qual pensar-te. Pelegrino a aquesta illa que Maurí sosté, amb la seva lucidesa i inquietud artística, on podem passar hores parlant de carxofes, maons i art, com una única cosa.

M’estimula el que és possible aquí, el que passa en aquest jardí i el que podria passar si volguéssim, juntes, en tants altres jardins, aprenent a acceptar. En aquest lloc alliberat d’obligacions puc imaginar el que podria ser, perquè en aquest racó de món, les coses xoquen amb naturalitat, mostrant, quan es produeixen, les seves contradiccions obertament. Com quan una carpa de circ sotmesa al clima funciona com una obra de l’expressionisme americà, amb tota la seva rotunditat formal. És una bona elecció de Maurí incorporar l’atzar a tot allò normatiu, segons ens vingui, amb una bona dosi de sentit de l’humor.

Riem molt citant els tòpics de la història de l’art. Riem dels seixanta, dels setanta, dels vuitanta, dels noranta i dels dos mil, de la caricatura que molts tenen de l’artista com algú aïllat i arrabassat, posant pintura en un llenç sense solta ni volta, perquè sabem que l’art té a veure amb situar-se i amb saber qui s’és, on s’està i des d’on es parla. Ens fa riure pensar que algú cregui que l’acte creatiu és un arravatament. Al contrari, ens agrada contemplar el món amb calma i ens agrada la representació i l’escenografia intencionada. Per això també ens divertim molt amb l’expressionisme abstracte, l’art povera, el land art, la història de la performance i el videoart, i amb les històries de l’art ultralocal, i de Joan Brossa i Jordi Benito, riem molt amb ells, i també amb Joseph Beuys, artista

alimenta y me dice, espabila y crece, aprende de los árboles.

Fíjate que hay un futuro posible desde el que pensarte. Peregrino a esta isla que Maurí sostiene, con su lucidez e inquietud artística, donde podemos pasar horas hablando de alcachofas, ladrillos y arte, como una única cosa. Me estimula, lo posible aquí, lo que pasa en este jardín y lo que podría pasar si quisiéramos, juntas, en tantos otros jardines, aprendiendo a aceptar. En este lugar liberado de obligaciones puedo imaginar lo que podría ser, porqué en este rincón de mundo, las cosas chocan con naturalidad, mostrando sus contradicciones abiertamente, cuando se dan. Como cuando una carpa de circo sometida al clima funciona como una obra del expresionismo americano, con toda su rotundidad formal. Es una hermosa elección de Maurí, incorporar el azar a lo normativo, según nos venga, con una buena dosis de sentido del humor.

Nos reímos mucho citando los tópicos de la historia del arte. Nos reímos de los sesenta, de los setenta, de los ochentas, de los noventa y de los dos mil, de la caricatura que muchos tienen del artista como alguien aislado y arrebatado, poniendo pintura en un lienzo sin ton ni son, porque sabemos que el arte tiene que ver con situarse y con saber quién se es, donde se está y desde dónde se habla. Nos da risa pensar que alguien crea que el acto creativo es un arrebato.

Al contrario, nos gusta contemplar el mundo con calma y amamos la representación y la escenografía intencionada. Por eso nos divertimos mucho también con el expresionismo abstracto, el arte povera, el land art, la historia de la performance y el video-arte, y con las historias del arte ultralocal, y de Joan Brossa y Jordi Benito, nos reímos mucho con ellos, y también con

For some time now, I have been inhabiting, enjoying and wandering with Maurí in this free location which is his work and his house.

An island full of harmony, with just the right dose of the abject and wild to move me out of my comfort zone. A breast and a motherly apron that feeds me and tells me: get your act together, grow up, learn from the trees. Note that there is a possible future from which you can think about yourself.

A pilgrim in this island that Maurí sustains with his lucidity and artistic restlessness, where we can spend hours talking about artichokes, bricks and art, as if they were all the same. I am stimulated by what is possible here, what is happening in this garden and what could happen in so many other gardens if we all wanted and learnt to accept. In this location, freed from obligations, I can imagine what things could be like, because, in this corner of the world, things clash naturally, openly showing their contradictions, if any. Like when a circus tent, subject to the weather, is like a work of American expressionism, with all its formal rotundity. Incorporating chance into the norms, as seen fit, is the beautiful choice that Maurí has made, with a good dose of humour.

conceptual i un dels fundadors del partit verd alemany. I riem de tota la seva actitud amb afecte i agraïment, com a gamberres fidels, amb ànim de seguir el seu llegat i formar part del relat. I, encara que no ho sembli, sí, continuem pintant molt.

Amanda Cuesta

Joseph Beuys, artista conceptual y uno de los fundadores del partido verde alemán. Y nos reímos de toda su actitud con cariño y agradecimiento, como fieles gamberras, con ánimo de seguir su legado y formar parte del relato.

Y, aunque no lo parezca, sí, seguimos pintando mucho.

Amanda Cuesta

and scenography. For this reason, we also have a lot of fun with abstract expressionism, povera art, land art, the history of the performance and video-art, and ultra-local histories of art, and Joan Brossa and Jordi Benito, we laughed a lot with them, also with Joseph Beuys, a conceptual artist and one of the founders of the German Green Party, and we laughed at his attitude with affection and thankfulness, like faithful hooligans, with the aim of following his legacy and becoming part of the story. And although it may not seem so, we do continue painting a lot.

Amanda Cuesta

Quoting history of art topics made us laugh a lot. We laughed at the sixties, the seventies, the eighties, the nineties and the noughties, about the caricaturesque vision of many who see an artist as someone isolated and impetuous, putting paint on canvas willy-nilly, because we know that art has to do with orienting oneself and knowing who one is, where one is and from where one is speaking. We laugh when thinking that some people believe that the act of creating is a frenzy. It is the opposite; we like to contemplate the world calmly and love intended representation

p13

< “Com si vingués de lluny” “Allò que queda” “Llet de figa” >

< “Concert”

p17

Eÿ lough yù, dír obyect, my`n mistéèr…

< “Clavellina”

I així parlà l’objecte, amb una força feroç… udola, deslliurat de la nostàlgia i de dotacions sentimentalistes. El respecte que té Enric Maurí per l’objecte és justament el que fa que algunis l’acusin de crear coses «estranyes». Efectivament, és estrany tenirhi tant de respecte, almenys a Occident. Per a la majoria, l’objecte és simplement una eina, un estri, quelcom classificable com a funcional o disfuncional. Vulguem o no, l’objecte és un cos animat, un cos viu. Per això sorprèn tant quan algú tracta aquestes coses insospitades amb cura. Lis acusem de ser gent amb síndrome de Diògenes, amb obsessions poc sanes, amb desigs peculiars.

Totis hem sentit les històries de persones que s’enamoren d’objectes, que es casen amb muntanyes russes i estàtues de figures històriques i ninots eròtics. Estranyotis trastornadis o xamanis sintonitzadis?

Y así habló el objeto, con una fuerza feroz… aúlla, librado de la nostalgia y de dotaciones sentimentalistas. El respeto que tiene Enric Maurí por el objeto es justo lo que hace que algunes le acusen de crear cosas «extrañas».

Efectivamente, es extraño tenerle tanto respeto, por lo menos en Occidente. Para la mayoría, el objeto es simplemente una herramienta, un utensilio, algo clasificable como funcional o disfuncional. Nos guste o no, el objeto es un cuerpo animado, un cuerpo vivo. Por eso sorprende tanto cuando alguien trata estas cosas insospechadas con cuidado. Les acusamos de ser gente con síndrome de Diógenes, con obsesiones poco sanas, con deseos peculiares. Todes hemos escuchado las historias de personas que se enamoran de objetos, que se casan con montañas rusas y estatuas de figuras históricas y muñecos eróticos. ¿Rarites trastornades o chamanes sintonizades?

En els dialectes gal·loitàlics de la zona del Trentino, Itàlia, la paraula mistér significa ‘cosa’ o específicament ‘objecte’.

De fet, no existeix la paraula derivada del llatí —com en italià, oggetto— en aquests dialectes. El mot probablement prové de mestiere (‘ofici’, ‘professió’), que té una etimologia arrelada en altres mots com, per exemple, ‘menor’, ‘servei’, ‘ajudant’, però que no significa explícitament cap dels tres; significa més aviat la feina que fem ensems. És curiós que aquests dialectes gairebé rebutgen el mot llatí ‘objecte’ que significa ‘allò tangible, possible de percebre’; un terme que redueix l’objecte a la mera funcionalitat, visualitat i fisicalitat. En canvi, mistér descriu la nostra relacionalitat amb l’estri (mot procedent de l’occità ésser), allò que ens ajuda a complir una acció; un agent subjectual amb potencialitat. A més a més, assenyala a un esperit col·laboratiu, allò proper que em fa estendre. Tot i que

En los dialectos galoitálicos de la zona del Trentino, Italia, la palabra mistér significa ‘cosa’ o específicamente ‘objeto’. En realidad, no existe la palabra derivada del latín —como en italiano, oggetto — en estos dialectos. La palabra probablemente proviene de mestiere (‘oficio’, ‘profesión’), que tiene una etimología arraigada en otras palabras como, por ejemplo, ‘menor’, ‘servicio’, ‘ayudante’, pero que no significa explícitamente ninguno de los tres; significa más bien el trabajo que hacemos conjuntamente.

Es curioso que estos dialectos casi rechacen la palabra latina ‘objeto’, que significa ‘aquello tangible posible de percibir’; un término que reduce el objeto a la mera funcionalidad, visualidad y fisicalidad. En cambio, mistér describe nuestra relacionalidad con el utensilio (palabra procedente del occitano ser), aquello que nos ayuda a cumplir una acción; un agente subjetual con potencialidad. Además,

Thus, spoke the object, with ferocious power…howling, free from nostalgia and sentimentalism. Enric Maurí’s respect for objects is precisely what makes some accuse him of creating «strange» things.

Indeed, it is strange to have so much respect for objects, at least in the West. For most people, an object is simply a tool, an appliance classifiable as functional or dysfunctional. Whether you like it or not, an object is an animated body, a living body. For this reason, it is so surprising when someone treats these unusual things with such care. We accuse them of being people with Diogenes Syndrome, with unhealthy obsessions, with peculiar desires. We have all heard stories of people who fall in love with objects, marry roller coasters and statues of historical figures or erotic dolls. Are they strange and disturbed people or attuned shamans?

In the Gallo-italic dialects of the Trentino area in Italy, the word mistér means ‘thing or more specifically ‘object’. In fact, the word derived from the Latin—like in Italian, oggetto— does not exist in these dialects. The word probably comes from mestiere (‘trade, ‘profession’), which has an etymology rooted in other words like, for example, ‘minor’, ‘service’, ‘assistant, but it does not explicitly mean any of the three; rather it means the work we do together. It is curious that these dialects almost reject the Latin word ‘object’ which means ‘something tangible, possible to perceive; a term that reduces an object to mere functionality, visuality and physicality. However, mistér describes our relationship with the device (a word from the Occitan ésser-to be), something that helps us carry out an action, a subjectable agent with potentiality. Moreover, it indicates a collaborative spirit, something close that can extend me.

p19

hi ha una implicació jeràrquica, allò menut que jo faig servir, el mot mistér ens ajuda a desvetllar lèxicament la vida oculta i particular de l’estri, l’eina, el vaixell, el recipient, el pal. Estranya no és, la semblança entre aquest mot i mistèr (amb ‘è’ oberta) que significa ‘misteri’, que prové del grec ‘secret, allò ocult, revelable només per una deïtat’.

El teòric britànic Timothy Morton, al llarg del seu repertori, parla d’objectes com a entitats withdrawn (‘retirades’, ‘guardadores de secrets’), com a agents no pas diàfans amb interessos i processos ambigus. Sovint sotsvalorem les capacitats dels objectes, de sorprendre’ns, de desobeir-nos. Si els deixem estar, segueixen avançant en la seva processualitat. No els cal la presència biològica per transmutar, esdevenir nous cossos, amalgamar-se amb altres cossos. Per això, són tan retirats. No s’anuncien, simplement fan, canvien, transformen, fusionen, es desfan. Potser lis que són més conscients i més respectuosis d’aquest fet són lis artistes. En el cas d’Enric Maurí, és un artista que treballa més aviat com a un aliat dels objectes, i no pas un mer usuari. Els acompanya gratament en els seus processos.

Els convida a conviure amb ell al seu taller, generant-hi una mena de jardí que ell mateix planta i cultiva, però és conscient que no és necessari fer-ho. No els empresona, no els allibera. Hi col·labora. Aquesta metodologia s’apropa més a un estil de vida i emmiralla el de lis compositoris de House music dels anys 1990. Figures com Matthew Herbert feien composicions percussives a partir del que tenien a la llar, a la cuina, sota el llit. És un acte fet amb criteri ‘quilòmetre 0’: fer un remix amb allò que tinc a l’abast, allò que m’és proper, familiar, estimat.

señala un espíritu colaborativo, aquello próximo que me hace extender.

A pesar de que hay una implicación jerárquica, aquello pequeño que yo uso, la palabra mistér nos ayuda a desvelar léxicamente la vida oculta y particular del utensilio, la herramienta, el barco, el recipiente, el palo. No es extraño el parecido entre esta palabra y mistèr (con ‘è’ abierta) que significa ‘misterio’, que proviene del griego ‘secreto, aquello oculto, revelable solo por una deidad’.

El teórico británico Timothy Morton, a lo largo de su repertorio, habla de objetos como entidades withdrawn (‘retiradas’, ‘guardadoras de secretos’), como agentes no diáfanos con intereses y procesos ambiguos.

A menudo, infravaloramos las capacidades de los objetos, de sorprendernos, de desobedecernos.

Si no les prestamos atención, siguen avanzando en su procesualidad. No les hace falta la presencia biológica para transmutar, convertirse en nuevos cuerpos, amalgamarse con otros cuerpos. Por eso son tan retirados. No se anuncian, simplemente hacen, cambian, transforman, fusionan, se deshacen.

Quizás les que son más conscientes y más respetuoses de este hecho son les artistas. En el caso de Enric Maurí, es un artista que trabaja más bien como un aliado de los objetos, y no un mero usuario.

Les acompaña gratamente en sus procesos. Les invita a convivir con él en su taller, generando un tipo de jardín que él mismo planta y cultiva, pero es consciente de que no es necesario hacerlo. No les encarcela, no les libera.

Colabora con ellos. Esta metodología se acerca más a un estilo de vida y refleja el de les compositores de House music de los años 1990.

Figuras como Matthew Herbert hacían composiciones percusivas a partir de lo que tenían en casa, en la cocina, bajo la cama. Es un acto hecho con criterio ‘kilómetro 0’:

Even though there is a hierarchical implication, something small that I use. The word mistér helps us to reveal the secret and personal life of the device, the tool, the vessel, the container, the stick lexically.

Therefore, the resemblance between this word and mistèr (with an open ‘è’) that means ‘mystery’, coming from the Greek ‘secret, something hidden, revealable only by the gods, is no surprise.

The British scholar Timothy Morton, throughout his work, speaks about objects as withdrawn entities (keepers of secrets’), like agents not transparent with interests and ambiguous processes. We often underestimate the capacities of objects to surprise or disobey us.

If we leave them alone, they continue advancing in their processuality.

Biological presence is not necessary for them to change, take on new forms, amalgamate with other bodies.

For this reason, they are so withdrawn. They do not announce themselves; they simply do, change, transform, merge, undo. Perhaps artists are more aware and more respectful of this fact. Enric Maurí is an artist who works more like an ally of objects that a mere user. He happily accompanies them in his processes. He invites them to live with him in his studio, generating a sort of garden that he himself plants and cultivates, but he is aware that it is not necessary to do so. He does not imprison or free them, he just collaborates with them. This methodology is closer to a lifestyle and mirrors House music composers in the 1990s, when figures like Matthew Herbert made percussion compositions with what they had at home, in the kitchen or under the bed. It is an act made with discretion ‘kilometre 0’: making a remix with what he has at hand, that which is closer, familiar and loved by me.

Així mateix, l’obra de Maurí beu del seu entorn immediat postbucòlic; un ecosistema que constitueix una xarxa extensiva d’éssers col·laboradors; plàstic, carn, fusta, malla, herba, ferro, porcellana, tija, medul·la.

Maurí és un d’aquests éssers, i fa gests que evidencien els nostres emmirallaments, ecos, contrasts, llindars i punts de tensió i fricció, i que potencien els múltiples intercanvis dialèctics que pot haver-hi entre un fals dicotòmic ‘tu’ i ‘jo’. …com si la saba del figuer pogués ésser llet del mugró d’un home… Vinyetes de com podríem relacionarnos amb la vida objectual i sòlida de maneres aparentment inusuals. D’aquí sorgeixen les acusacions típiques de bogeria, estranyesa, provocació; quan justament és l’acusadori li que està bogi. En un dels seus collages, el col·lectiu madrileny Cabello/Carceller assenyala una cita d’Agustina González López, artista i escriptora avantguardista: «La bogeria social consisteix, en el fet que l’assenyalat com a boig, està entenimentat, i que la societat en la qual viu no li comprèn i per això, li jutja malament» («La locura social, consiste, en que el señalado como loco, está cuerdo, y que la sociedad en que vive no lo comprende y por lo mismo, lo juzga mal»). Aquestis suposadis estranyotis artistes, amb obsessions radicals, que performen pràctiques dissidents, verament són tan estranyis? O som nosaltris lis estranyotis?

Potser Maurí ens està coreografiant una premonició de com seran les nostres relacions amb els objectes de materials diversos en l’avenir. No es tracta tant de què farem amb, sinó de com ens relacionarem amb totes les deixalles, escombraries, enderrocs, residus, rebuigs, runes, restes i altres cossos inusuals que es troben en processos de fusió, transformació, mutació. Coses que van com van. Conscientment o no, Maurí ja ens està llençant aquest neguit vital.

hacer un remix con lo que tengo al Maurí’s work is also inspired by alcance, lo que me es próximo, his immediate post-bucolic familiar, querido. surroundings; an ecosystem that constitutes a network of Así mismo, la obra de Maurí bebe collaborative objects: plastic, de su entorno inmediato post meat, wood, mesh, grass, iron, bucólico; un ecosistema que porcelain, stalk, marrow. Maurí is constituye una red extensiva de one of these beings, and makes seres colaboradores: plástico, gestures that show our reflection, carne, madera, malla, hierba, hierro, echoes, contrasts, thresholds and porcelana, tallo, médula. Maurí es points of tension and friction, uno de estos seres, y hace gestos strengthening the multiple dialectic que evidencian nuestros reflejos, exchanges between the false ‘you ecos, contrastes, umbrales y puntos and I’ dichotomy. …as if the sap of a fig tree could be the milk de tensión y fricción, y que potencian los múltiples intercambios from the nipple of a man… Vignettes dialécticos que puede haber entre about how we could relate with the un falso dicotómico ‘tú’ y ‘yo’. objectual and solid life in apparently unusual ways. From this …como si la savia de la higuera pudiera ser leche del pezón de un arise the typical accusations of hombre… Viñetas de cómo podríamos madness, strangeness, provocation; relacionarnos con la vida objetual when it is really the accuser who is mad. In one of his collages, y sólida de modos aparentemente the Madrid group Cabello/Carceller inusuales. De aquí surgen las mention a quotation by Agustina acusaciones típicas de locura, González López, an avant-garde extrañeza, provocación; cuando artist and writer: «Social madness precisamente es le acusadore le consists in the fact that the person que está loque. En uno de sus collages, el colectivo madrileño branded as mad, is sane, and that Cabello/Carceller señala una cita society does not understand them de Agustina González López, artista and for this reason, they are y escritora vanguardista: «La locura misjudged». These supposedly strange social consiste en el hecho de que artists, with radical obsessions, el señalado como loco es el cuerdo, who perform dissident acts, are y que la sociedad en la que vive they really so strange? Or are we the strange people? Perhaps Maurí no le comprende y, por eso, le is choreographing a premonition juzga mal» («La locura social, consiste, en que el señalado como about our relationship with different loco, está cuerdo, y que la sociedad material objects in the future. It en que vive no lo comprende y, por is not a question so much of what lo mismo, lo juzga mal»). ¿Estes to do with, but rather how to relate with all the waste, rubbish, rubble, supuestes rarites artistas, con obsesiones radicales, que performan debris, rejects, remains and other prácticas disidentes, veramente son unusual bodies in the process of tan rares? ¿O somos nosotres les merging, transformation, mutation.

Things that go as they go. Aware rarites? Quizás Maurí nos está coreografiando una premonición de of it or not, Maurí is already cómo serán nuestras relaciones con pitching this vital uneasiness to los objetos de materiales diversos us. en el porvenir. No se trata tanto de qué haremos con, sino de cómo nos relacionaremos con todos los desechos, basura, derribos, residuos, desperdicios, escombros, restos y otros cuerpos inusuales que se

p21

Mitjançant la fotografia, Maurí documenta aquest paisatge postbucòlic, on la línia entre brossa i natura és molt fina; on el maó i l’herba convergeixen, on el rovell sembla molsa. De fet, està documentant instants de relacionalitats col·laboratives, de performances subtils que són plurals i corals, que succeeixen entre una diversitat de materials que, independentment de la mà humana, van reconfigurant-se; van esdevenint quelcom que no eren, igual que nosaltris.

Els objectes són poc nostàlgics: sempre miren cap endavant, envers… Sembla absurd, tantes relacions tan evidents però alhora menyspreades. No és estrany que les teories de la biòloga Lynn Margulis, que evidencien que l’evolució és un fenomen fruit de la simbiosi —el que lis humans descriuríem com a la col·laboració imparcial i instintiva—, fossin rebutjades en favor de les teories arcaiques de la supervivència del més fort i de les lleis d’atracció. De nou, potser Maurí, a tall d’Attenborough i Margulis, ens està mostrant unes escenes d’actuals dinàmiques simbiòtiques, assenyalant com aquests podrien ser models per a futures dinàmiques entre diverses entitats de la vida biològica i diversos subjectes de la vida sòlida. …propostes de com podríem ser , on es dissolen aquelles línies fines entre tu i jo, animadi jo i inanimadi tu…mistér, mistèr… Recordem: els objectes guarden secrets, no són el que semblen.

Aquest misticisme atàvic que encercla els subjectes sòlids remet a les faules pertanyents a la mitologia universal, i veneració fervent i, a voltes, a la por esgarrifadora d’aquests objectes. La capsa de Pandora, la poma d’Adam i Eva, el teler de Penèlope, el taló de la Ventafocs, el martell de Thor, l’anell d’Aladí, el Panchajanya de Vixnu, la flauta de Pan, l’Ó∂rœrir, contenidor de la poesia.

encuentran en procesos de fusión, transformación, mutación. Cosas que van como van. Conscientemente o no, Maurí ya nos está lanzando esta preocupación vital.

Mediante la fotografía, Maurí documenta este paisaje post bucólico, donde la línea entre basura y naturaleza es muy fina; donde el ladrillo y la hierba convergen, donde el herrumbre parece musgo.

En realidad, está documentando instantes de relacionalidades colaborativas, de performances sutiles que son plurales y corales, que suceden entre una diversidad de materiales que, independientemente de la mano humana, van reconfigurándose; se van convirtiendo en algo que no eran, igual que nosotres. Los objetos son poco nostálgicos: siempre miran hacia delante, hacia… Parece absurdo, tantas relaciones tan evidentes pero a la vez despreciadas. No es extraño que las teorías de la bióloga Lynn Margulis, que evidencien que la evolución es un fenómeno fruto de la simbiosis —lo que les humanos describiríamos como la colaboración imparcial e instintiva— , fueran rechazadas en favor de las teorías arcaicas de la supervivencia del más fuerte y de las leyes de atracción. De nuevo, quizás Maurí, como Attenborough y Margulis, nos está mostrando unas escenas de dinámicas simbióticas actuales, señalando como estos podrían ser modelos para futuras dinámicas entre varias entidades de la vida biológica y varios sujetos de la vida sólida. …propuestas de cómo podríamos ser, donde se disuelven aquellas líneas finas entre tú y yo, animade yo e inanimade tú… mistér, mistèr…

Recordemos: los objetos guardan secretos, no son lo que parecen.

Maurí documents this post bucolic landscape through photography, where the line between trash and nature is very fine; “where brick and grass converge, where corrosion resembles moss”. In fact, moments of collaborative relationship have been documented, of subtle performances that are plural and coral, that take place between a multitude of materials which independently form human action, reconfigure themselves; turning themselves into something they were not, just like us. Objects are not very nostalgic: They always look forward, towards… It seems absurd, so many evident relationships which are now despised. It is not surprising that biologist Lynn Margulis’s theories show evolution as a phenomenon resulting from symbiosis —what humans would describe as impartial and instinctive collaboration, were rejected in favour of the archaic theories of survival of the fittest and the laws of attraction. Once again, perhaps Maurí, like Attenborough and Margulis, shows us current, dynamic and symbiotic scenes, pointing to how these could be models for future dynamics between different entities of biological like and different subjects of solid life. …proposals about how we could be, where those fine lines between you and I dissolve the animate I and the inanimate you…mistér , mistèr… Remember: objects hold secrets; they are not what they seem.

The atavistic mysticism that envelops solid subjects is reflected in fables of universal mythology, fervent veneration and, sometimes, appalling fear of these objects.

Pandora’s box, Adam and Eve’s apple, Penelope’s loom, Cinderella’s heel, Thor s hammer, Aladdin s ring, Este misticismo atávico que envuelve Visnu s Panchajanya, Pan s flute, los sujetos sólidos remite a las l’Ó¶rœrir, a container of poetry. fábulas pertenecientes a la mitología universal, y la veneración ferviente

Es pot dir resumidament que la faula respecta la potència màgica i immanent de l’objecte.

La cultura xinesa parla sovint d’un concepte abstracte ‘txi’ en tots els àmbits del coneixement, entenent aquest com a ‘la força que empeny’, ‘allò a través del qual uni respira’, i l’aplica als objectes. Guaiteu com Maurí lliga les canyes, com sent el pes a les espatlles, com hi generen una impressió que s’assembla a les que deixen les figues en el paper. Guaiteu com recolza els troncs en un cavallet de metall, com grata una carpa de circ, com deixa col·laborar la fusta, el plàstic, el teixit, l’òxid. Fer un ús inusual dels objectes és sinònim de tenir-los respecte atès que subverteix l’èmfasi en la funcionalitat de l’estri; el torna a les seves arrels auràtiques occitanes. L’artista els deixa estar, aquests horts petits, que ja no són jardins ni natures mortes, sinó composicions naturals d’objectes que es freguen l’un contra l’altre; moments de la fricció i fermentació que ens uneix, la nostra mare en comú. Cal insistir, lis artistes són lis que, a voltes sense cap suport ideològic, tenen més respecte pels objectes, siguin narradoris, músiquis, poetessis, teòriquis, compositoris, escultoris.

Cal tenir un equilibri d’admiració i por del gerret, de la guitarra, de la granera, del fang, del so, de l’aigua. Maurí en té.

Gabriel Virgilio Luciani

y, a veces, al miedo espeluznante de estos objetos. La caja de Pandora, la manzana de Adán y Eva, el telar de Penélope, el talón de Cenicienta, el martillo de Thor, el anillo de Aladino, el Panchajanya de Vishnu, la flauta de Pan, el Ó∂rœrir, contenedor de la poesía.

In short, it can be said that the hoax respects the magical and immanent power of objects. Chinese culture often mentions an abstract concept chi in all the fields of knowledge, understanding this as a the force that pushes, that through which one breathes and applies it to objects. Watch how MaurÌ ties the reeds together, how he feels the weight on his shoulders, how they generate an impression that resembles the impression left by figs on paper. Watch how he leans the logs on a metal trestle, how pleasant a circus tent is, how he lets wood, plastic, cloth and rust collaborate. To make unusual use of objects is synonymous with respecting them, as he subverts the emphasis on the object s functionality; he returns to his auratic Occitan roots. The artist leaves them alone, those small orchards, which are no longer gardens or still-life compositions, but rather natural compositions of objects that rub against each other; moments of friction and fermentation that unite us, our common mother.

It is necessary to insist; artists, be they narrators, musicians, poets, theoreticians, composers or sculptors, are those that, sometimes, without any ideological support, have the most respect for objects.

It is necessary to have a balance of admiration and fear of Picarel fish, of the guitar, of the broom, of the mud, of sound, of water.

MaurÌ has this.

En resumen, se puede decir que la fábula respeta la potencia mágica e inmanente del objeto. La cultura china habla a menudo de un concepto abstracto ‘chi’ en todos los ámbitos del conocimiento, entendiéndolo como ‘la fuerza que empuja’, ‘aquello a través de lo que une respira’, y lo aplica a los objetos. Observad cómo Maurí ata las cañas, cómo siente el peso en los hombros, cómo generan una impresión que se asemeja a las que dejan los higos en el papel.

Observad cómo apoya los troncos en un caballete de metal, cómo rasca una carpa de circo, cómo deja colaborar la madera, el plástico, el tejido, el óxido. Hacer un uso inusual de los objetos es sinónimo de tenerles respeto, dado que subvierte el énfasis en la funcionalidad del utensilio; lo devuelve a sus raíces auráticas occitanas. El artista no presta atención a estos huertos pequeños, que ya no son jardines ni bodegones, sino composiciones naturales de objetos que se frotan el uno contra el otro; momentos de la fricción y fermentación que nos une, nuestra madre en común. Hay que insistir, les artistas son les que, a veces, sin ningún apoyo ideológico, tienen más respeto por los objetos, sean Gabriel Virgilio Luciani narradores, músiques, poetises, teóriques, compositores, escultores.

Hay que tener un equilibrio de admiración y miedo del caramel, de la guitarra, de la escoba, del barro, del sonido, del agua. Maurí lo tiene.

Gabriel Virgilio Luciani

*nota: aquest text està escrit en gènere neutre en català: estranyot, estranyota, estranyoti. En castellà, hauria de ser amb l’’e’: rarite.

*nota: este texto está escrito en género neutro en catalán: estranyot, estranyota, estranyoti. En español, tendría que ser con la ’e’: rarite.

p23

p24

“Totxanes” >

< “Tango #1 a 4 mans amb Nathalie Rey”

p27

Etnografia objectual i arqueologia d’allò immediat

Les paraules són objectes A vegades em sorprèn la senzillesa de les paraules. Conceptes complexos, a vegades històrics, altres vegades filosòfics, que volem entendre amb sofisticades construccions teòriques, gairebé sempre tenen la seva explicació més completa en una simple paraula, en el seu so o en la seva arrel etimològica.

La paraula ‘revolució’, per exemple, més enllà de suggerir a la meva memòria la Revolució d’Octubre, observo que ve del llatí revolutio, que significa l’acció i efecte de donar la volta d’un costat a un altre a alguna cosa, a una cosa qualsevol. O la paraula ‘immediat’, que ve del llatí immediatus, una cosa molt pròxima en l’espai i en el temps. Efectivament, aquí es podria acabar aquest text sobre l’obra d’Enric Maurí… però li donarem la volta, com fa ell, perquè la revolució d’allò immediat va com va.

< “Camping gas”

La casa-taller Els treballs en exposició al Museu Arxiu Tomàs Balvey de Cardedeu han estat realitzats per Maurí durant el temps del confinament per la pandèmia de la Covid-19 a la seva casa-jardí-taller, en mig de la pau del camp del Vallès Oriental, com anuncia a l’entrada de la sala l’obra Tango 1, realitzada en col·laboració amb Nathalie Rey. Alguns, com la sèrie de fotografies, deixen veure parts del lloc de treball, és a dir, deixen veure el que es podria trobar, o millor dit el que ell mateix ha trobat, en el seu estudi, i així revelen la seva realitat quotidiana com a artista i com a home. Precisament en aquestes obres es percep el mateix interès en el lloc de la seva casa-taller, ja sigui com a art o com a realitat vital: el lloc de treball és el treball mateix, de manera que ens deixa entendre que l’art per a ell està en el mateix nivell que la realitat ordinària. D’alguna manera, això explicita una experiència comuna en temps de confinament

Las palabras son objetos A veces me asombra la sencillez de las palabras. Conceptos complejos, a veces históricos, otras veces filosóficos, que buscamos comprender con sofisticadas construcciones teóricas, casi siempre tienen su explicación más completa en una simple palabra, en su sonido o en su raíz etimológica. La palabra ‘revolución’, por ejemplo, más allá de sugerir a mi memoria la Revolución de Octubre, observo que viene del latín revolutio, que significa la acción y efecto de dar la vuelta de un lado a otro a algo, a una cosa cualquiera. O la palabra ‘inmediato’, que viene del latín immediatus, algo muy cercano en el espacio y en el tiempo.

Efectivamente, aquí podría acabar este texto sobre la obra de Enric Maurí… pero le vamos a dar la vuelta, como él hace, porque la revolución de lo inmediato va com va.

Words are objects The simplicity of words sometimes amazes me. Complex concepts, sometimes historical and others philosophical, which we strive to understand with sophisticated theoretical constructions, can almost always be explained with a simple word, its sound or its etymological root. For example, the word revolution, apart from bringing to mind the October Revolution, I can see that it comes from the Latin «revolutio», which means, the action and effect of turning something around. Or the word immediate, which comes from the Latin «Immediatus», something very close in space and time.

Indeed, with this I could end this text on the work of Enric Maurí... but we are going to turn it around, just like he does, because of the revolution of the immediate va com va (it goes like it goes).

La casa-taller Los trabajos en exposición en el Museo Archivo Tomás Balvey de Cardedeu han sido realizados por Maurí durante el tiempo del confinamiento por la pandemia de la Covid-19 en su casa-jardíntaller, en medio de la paz del campo del Vallès Oriental, como anuncia en la entrada de la sala la obra Tango 1, realizada en colaboración con Nathalie Rey. Algunos de ellos, como la serie de fotografías, dejan ver partes del lugar de trabajo, es decir, dejan vislumbrar lo que uno podría encontrar, o mejor dicho lo que él mismo ha encontrado, en su estudio, y así revelan su realidad cotidiana como artista y como hombre.

Precisamente en estas obras se percibe el mismo interés en el lugar de su casa-taller, ya sea como arte o como realidad vital: el lugar de trabajo es el trabajo mismo, de manera que nos deja entender que el arte para él está en el mismo nivel que la realidad ordinaria. De alguna forma esto explicita una experiencia común en tiempos de confinamiento cuando

The house-workshop The work exhibited in the Tomàs Balvey Museum Archive in Cardedeu was made by Maurí during the Covid19 pandemic confinement period in his «house-garden-workshop», in the peace and quiet of the Vallés Oriental countryside, as announced by the work Tango 1 at the entrance to the exhibition hall, made in collaboration with Nathalie Rey. Some of them, like the series of photographs that show parts of his workplace, offering a glimpse of what one could find, or rather what he himself has found in his studio, and thus revealing his everyday reality as an artist and as a man.

Precisely in these works, one can perceive the same interest in his house-workshop, either as art or as vital reality: the workplace is the work itself, implying that art for him is on the same level as ordinary reality. In a certain manner, this explains a common experience in times of confinement, when many of us have seen a merging in the single domestic space of different spheres of private, social and working life.

p29

quan molts de nosaltres hem vist col·lapsar en l’únic espai domèstic els diferents àmbits de la vida privada, social i laboral.

muchos de nosotros hemos visto colapsar en el único espacio doméstico los distintos ámbitos de la vida privada, social y laboral.

Orígens En el títol de la mostra és evident l’homenatge al cantautor valencià Ovidi Montllor, que va escriure el 1968 un himne de la nova cançó, quan encara hi havia en Franco i la censura, quan encara hi havia el règim feixista. El caràcter reivindicatiu de la cançó del cantautor, que convida a la consciència de classe, s’acosta al caràcter de l’exposició de l’artista, en la qual les peces semblen sentenciar una cosa semblant i es mostren com una reconciliació amb el seu lloc d’origen i amb la materialitat que el compon, feta de naturalesa i d’objectes trobats: a cada un li toca el lloc que li toca.

Orígenes En el título de la muestra es evidente el homenaje al cantautor valenciano Ovidi Montllor, quien escribió en 1968 un himno de la nova cançó, cuando aún estaban Franco y la censura, cuando aún había el régimen fascista. El carácter reivindicativo de la canción del cantautor, que invita a la conciencia de clase, se acerca al carácter de la exposición del artista, en la cual las piezas parecen sentenciar algo parecido y se muestran como una reconciliación con su lugar de origen y con la materialidad que lo compone, hecha de naturaleza y de objetos encontrados: a cada uno le toca el lugar que le toca.

Fatalisme serè «Va com va la vida», diu la cançó; és millor deixar fluir el procés sense oposar resistències. «Així van les coses» és un lloc comú: els esdeveniments marquen el pas del temps i de la vida, cadascú ve d’on ve i aquesta cadena causal és un automatisme sobre el qual poc podem fer. Les instal·lacions de l’Enric recorden molt els llocs comuns del nostre llenguatge: veritats vulgars, però certes, sobre com van les coses. Aquesta interpretació acosta les seves obres a una visió empirista propensa a explicar el món i la vida com un mecanisme animat per lleis ocultes. En aquest cas, les lleis de l’equilibri i de l’atzar, que no són metàfores de res més que de si mateixes.

Sereno fatalismo «Va com va la vida», dice la canción; es mejor dejar fluir el proceso sin oponer resistencias. «Así van las cosas» es un lugar común: los eventos marcan el paso del tiempo y de la vida, cada uno viene de donde viene y esta cadena causal es un automatismo sobre el que poco está en nuestras manos. Las instalaciones de Enric recuerdan mucho los lugares comunes de nuestro lenguaje: verdades vulgares, pero ciertas, acerca de cómo van las cosas. Esta interpretación acerca sus obras a una visión empirista propensa a explicar el mundo y la vida como un mecanismo animado por leyes ocultas. En este caso, las leyes del equilibrio y del azar, que no son metáforas de nada más que de sí mismas.

Etnografia objectual i arqueologia d’allò immediat Les seves obres són escenaris precaris realitzats amb objectes trobats en l’entorn rural, residus d’humanitat. La pràctica de treball d’en Maurí es pot descriure com una

Etnografía objetual y arqueología de lo inmediato Sus obras son escenarios precarios realizados con objetos encontrados en el entorno rural, residuos de humanidad. La práctica de trabajo de Maurí puede ser descrita como una especie de «etnografía objetual»,

Origins The title of the exhibition is evidently a tribute to the Valencian singer-songwriter Ovidi Montllor, who wrote a hymn of the nova cançò in 1968, when Franco and censorship were still alive, when the fascist regime was still in power. The protest character of the songwriter’s song, which calls on class conscience, is close to the character of the artist’s exhibition, in which the exhibits seem to state something similar and are shown to be a reconciliation with their place of origin and with the materiality they are composed of, made from nature and objects found: Every person has to make do with the place they are in.

Serene fatalism Life Va com va (goes as you go), as the song says, it is better to go with the flow, without resistance.

“Things are as they are”, is a commonplace: the events mark the passage of time and life, everyone comes from where they come, and this causal chain is automatic, and there is little we can do about it.

Enric’s installations are very reminiscent of the commonplaces of our language: Vulgar truths, but true nonetheless, about how things are going. This interpretation brings his works close to an empirical view explaining the world and life as a mechanism animated by hidden laws: In this case, the laws of equilibrium and chance, which are metaphors of nothing apart from themselves.

Object ethnography and archaeology of the immediate His works are precarious scenes made with objects found in his rural surroundings, residues of humanity.

Maurí’s work practices can be described as a sort of « object ethnography», an excursion in his habitual environment, searching for alien presences, traces of humans, remains of life, the debris of civilization. At the same time, it is an «archaeology of the immediate»,

espècie d’«etnografia objectual», una excursió en el seu ambient habitual a la recerca de presències alienes, rastres d’allò humà, restes de la vida, enderrocs de civilització.

Alhora, és una «arqueologia d’allò immediat», en la qual la matèria i els objectes generen imatges. Els seus treballs recorden les transformacions metafòriques que els nens operen sobre els objectes durant el joc, el seu valor transgressor, i demostren el poder d’allò lúdic i de la imaginació, fins i tot quan és exercitat sobre els materials més improbables. Escenifica el concepte de joc per mitjà de l’equilibri entre elements banals. Gairebé diria que igual que aquests objectes instal·lats i en equilibri precari entre ells, la vida mateixa és precària, és contingent, propensa al canvi i a contínues revolucions.

una excursión en su ambiente habitual en busca de presencias ajenas, rastros de lo humano, restos de la vida, escombros de civilización.

Al mismo tiempo, es una «arqueología de lo inmediato», en la cual la materia y los objetos generan imágenes. Sus trabajos recuerdan las trasformaciones metafóricas que los niños operan sobre los objetos durante el juego, su valor transgresor, y demuestran el poder de lo lúdico y de la imaginación, incluso cuando es ejercitado sobre los más improbables materiales.

Escenifica el concepto de juego por medio del equilibrio entre elementos banales. Casi diría que, igual que estos objetos instalados y en equilibrio precario entre ellos, la vida misma es precaria, es contingente, propensa al cambio y a continuas revoluciones.

Conciencia del entorno Pero que en su trabajo no haya intencionalidad o determinismo, plan o cálculo, no significa que no haya conciencia. La conciencia es una forma de empatía con las cosas y con el ambiente que quizás muchos de nosotros hemos perdido, pero que permite una conexión distinta con el entorno. Esto es lo que hace de estas piezas objetos filosóficos e irónicos que generan en nuestra mente ideas sobre el campo y sobre su microcosmos, como en Sota les pedres, que se compone de impresiones del tiempo obtenidas al dejar unos papeles debajo de una higuera, revelando un número de eventos relacionados entre ellos en una imprevisible cadena causal, sin ningún objetivo aparente; de otra manera, ocultos.

Consciència de l’entorn Però que en el seu treball no hi hagi intencionalitat o determinisme, pla o càlcul, no significa que no hi hagi consciència. La consciència és una forma d’empatia amb les coses i amb l’ambient que potser molts de nosaltres hem perdut, però que permet una connexió diferent amb l’entorn. Això és el que fa d’aquestes peces objectes filosòfics i irònics que generen en la nostra ment idees sobre el camp i sobre el seu microcosmos, com a Sota els pedres, que es compon d’impressions del temps obtingudes en deixar uns papers a sota d’una figuera, revelant un nombre d’esdeveniments relacionats entre ells en una imprevisible cadena causal, sense cap materialista objectiu aparent; d’una altra manera, ocults. Tradición Estas piezas son manifiestos de la Tradició materialista Aquestes peces són manifestos de la llibertat de revolucionar allò quotidià i deixar desencadenar per motu proprio la deriva, i així es proposen donar la volta a la funció de l’objecte trobat, revolucionar-lo,

in which matter and objects generate images. His work reminds one of the metaphorical transformations of objects when children play with them, their transgressive value, showing the power of playfulness and imagination, even when applied to the most improbable materials.

It stages the concept of playing using the balance between banal elements, I could almost say that it is like those installed objects, in a precarious balance between them, life itself is precarious, contingent, prone to changes and continual revolutions.

An awareness of the surroundings But if there is no intentionality or determinism, plan or calculation in his work, this does not mean that there is no awareness. Awareness is a form of empathy with things and the environment that perhaps many of us have lost, but it enables a different connection with the surroundings. This is what makes these pieces philosophical and ironic objects that generate ideas about the country and its microcosm in our mind, as in Sota les pedres (Under the stones), which is composed of impressions of time obtained when leaving some papers under a fig tree, revealing several events linked together in an unpredictable causal chain with no apparent objective, otherwise hidden.

Materialist tradition These pieces are manifestos of the freedom to revolutionise the everyday life and drift off, motu proprio, and thus the proposal is to turn the function of an object found upside down, revolutionise it, unleash the (creative) process and let it go to where it can. Invite one to abandon deductive, almost libertad de revolucionar lo cotidiano theoretical thinking, in favour of inductive thought, in which the y dejar desencadenar por motu proprio la deriva, y así se proponen material produces the idea and not the other way round. dar la vuelta a la función del objeto encontrado, revolucionarlo, desencadenar el proceso (creativo) y dejarlo ir, hasta donde llegue.

Invitan a abandonar el pensamiento

p31

desencadenar el procés (creatiu) i deixarlo anar, fins a on arribi. Conviden a abandonar el pensament deductiu, pròxim a allò teòric, en favor d’una pràctica-pensament inductiu en la qual és la matèria la que produeix la idea, i no a l’inrevés.

deductivo, cercano a lo teórico, en favor de una práctica-pensamiento inductivo en la que es la materia la que produce la idea, y no al revés.

Poética versus estética Por todos estos motivos, el obrar artístico de Maurí puede ser asimilado al régimen poéticoespeculativo del arte contemporáneo, que está formado por prácticas artísticas que se centran en el «hacer» —en la praxis— y que resignifican no solo el valor lingüístico o comunicativo de los objetos que conforman la obra de arte, sino la misma poética o práctica artística, con intervenciones que pretenden alterar y modificar o evidenciar la propia identidad de las cosas. El régimen poético-especulativo afirma que un enunciado artístico no es solo un mensaje abstracto, sino que es también un hecho lingüístico, un hecho artístico y un hecho real.

En este marco, la interacción del artista con los objetos es bilateral, en el sentido de que el artista se abstiene de dominar el objeto o modificarlo para adaptarlo a sus intenciones, mientras deja que la obra brote de su materialidad reduciendo la acción artística a los actos mínimos de seleccionar y predisponer.

Poètica versus estètica Per tots aquests motius, l’obrar artístic de Maurí es pot assimilar al règim poèticespeculatiu de l’art contemporani, que està format per pràctiques artístiques que se centren en el «fer» —en la praxi— i que resignifiquen no només el valor lingüístic o comunicatiu dels objectes que conformen l’obra d’art, sinó la mateixa poètica o pràctica artística, amb intervencions que pretenen alterar i modificar o evidenciar la pròpia identitat de les coses. El règim poètic-especulatiu afirma que un enunciat artístic no és només un missatge abstracte, sinó que és també un fet lingüístic, un fet artístic i un fet real. En aquest marc, la interacció de l’artista amb els objectes és bilateral, en el sentit que l’artista s’absté de dominar l’objecte o modificar-lo per a adaptar-lo a les seves intencions, mentre deixa que l’obra broti de la seva materialitat reduint l’acció artística als actes mínims Ontología objetual de seleccionar i predisposar.

Ontologia objectual D’altra banda, el seu operar recorda dos conceptes clau de la filosofia de Jean-Luc Nancy que també ens són útils per a entendre la poètica especulativa de Maurí: el primer es refereix al fet que el subjecte humà habita en un món poblat per molts altres subjectes no-humans: «ser-amb al món». Això és especialment evident en la sèrie de fotografies on, en mig de territoris castigats per l’ésser humà, la naturalesa estableix un diàleg amb els objectes abandonats per ell. El segon seria el concepte de

Por otro lado, su operar recuerda dos conceptos clave de la filosofía de Jean-Luc Nancy que también nos son útiles para entender la poética especulativa de Maurí: el primero se refiere al hecho de que el sujeto humano habita en un mundo poblado por muchos otros sujetos no-humanos: «ser-con en el mundo». Esto es particularmente evidente en la serie de fotografías donde, en medio de territorios castigados por el ser humano, la naturaleza establece un diálogo con los objetos abandonados por él. El segundo sería el concepto de «representación», que debe entenderse en un sentido no repetitivo, sino más bien intensivo,

Poetics versus aesthetics For all these reasons, Maurí’s artistic work can be assimilated to the poetic-speculative regime of contemporary art, which is formed by artistic practices focused on «doing» - praxis- and which “remean”, not just the linguistic or communicative value of the objects in a work of art, but also the poetics of artistic practice itself, with interventions that intend to alter and modify or highlight the identity of things. The poeticspeculative regime states that an artistic statement is not just an abstract message, but also a linguistic fact, an artistic fact and a real fact. Within this framework, the artist’s interaction with objects is bilateral, in the sense that the artist does not try to dominate the object or modify it to his intentions. At the same time, he lets the work spring from its materiality, reducing artistic intervention to the minimum acts of selecting and predisposing.

Object ontology The way he works also reminds us of two key concepts in the philosophy of Jean Luc Nancy which are also useful to understand Maurí’s speculative-poetics: the first refers to the fact that the human subject lives in a world populated by many other non-human subjects: «to “be-with” in the world». This is particularly evident in the series of photographs where in the middle of territories punished by humans, nature establishes a dialogue with the objects abandoned in it.

The second would be the concept of «re-presentation», which should be understood in a non-repetitive sense, but rather intensive, in other words, in the sense of «presenting again»: from presentation to «re-presentation», a presence that is presented. In the works in the exhibition, the objects that they are composed of are presented again to their original environment in a different manner, in a new framework. The act of re-presenting

«representació», que s’ha d’entendre en un sentit no repetitiu, sinó més aviat intensiu, és a dir, en el sentit de «presentar de nou»: de la presentació a la «representació», una presència que és presentada. En les obres que veiem a l’exposició, els objectes que les componen són presentats de nou i de manera diferent en el seu entorn originari, amb un nou marc. L’acte de representar (presentar de nou) apel·la a la força en el present: pensar i narrar amb les coses trobades en el present: conceptuals, materials, temporals, etc. En això també consisteix el valor poètic de les obres exposades: percebre i pensar per mitjà de les coses, «representar» i influenciar, ocupar-se’n i actuar.

es decir, en el sentido de «presentar de nuevo»: de la presentación a la «representación», una presencia que es presentada. En las obras que vemos en la exposición, los objetos que las componen son presentados de nuevo y de forma distinta a su entorno originario, con un nuevo marco. El acto de representar (presentar de nuevo) apela a la fuerza dentro del presente: pensar y narrar con las cosas encontradas en el presente: conceptuales, materiales, temporales, etc. En esto consiste también el valor poético de las obras expuestas: percibir y pensar por medio de las cosas, «representar» e influenciar, ocuparse de ellas y actuar.

The quotidian, the banal and the political Enric Maurí has been talking for years about the quotidian, the banal, the real, the political and the balance of things that conform the world and life. With work based on everyday experience, the observation of ordinary surroundings inhabited on a daily basis (like his own studio), and a peaceful and light-hearted vision of art and life. Always accompanied by a serene way of making , by subtle irony and by a certain impenetrability regarding the true intentions of the works: He does not seem enthusiastic about giving too many clues regarding the meaning of his works, mainly, I suppose, because he wants his art to be an invitation to speculate, for the spectator to delve into it.

Lo cotidiano, lo banal y lo político Enric Maurí lleva años hablando sobre lo cotidiano, lo banal, lo real, lo político y el equilibrio de las cosas que conforman el mundo y la vida, con obras que se basan en la experiencia del día a día, en la observación de los ambientes ordinarios habitados diariamente (como su propio estudio), y sobre una visión sosegada y desenfadada del arte y de la vida. El todo acompañado siempre por un hacer sereno, por sutil ironía y por un cierto hermetismo con respecto a Federica Matelli las verdaderas intenciones que motivan los trabajos. Parece no ser muy partidario de dar demasiadas pistas sobre el significado de sus piezas, principalmente porque quiere —supongo— que su arte sea una invitación a la especulación, que el espectador se introduzca en ella y llegue hasta donde quiera. Sus trabajos son ajenos a la densidad teórica y conceptual que caracteriza mucho del arte del momento y su acercamiento a la creación es totalmente empírico, como es propio de quien está convencido de que el arte no tiene que empezar en la teoría, sino que tiene que empezar en él mismo.

Allò quotidià, allò banal i allò polític L’Enric Maurí fa anys que parla sobre allò quotidià, allò banal, allò real, allò polític i l’equilibri de les coses que conformen el món i la vida, amb obres que es basen en l’experiència del dia a dia, en l’observació dels ambients ordinaris habitats diàriament (com el seu propi estudi), i sobre una visió assossegada i desenfadada de l’art i de la vida. El tot acompanyat sempre per un fer serè, per ironia subtil i per un cert hermetisme respecte a les veritables intencions que motiven els treballs. Sembla no ser gaire partidari de donar massa pistes sobre el significat de les seves peces, principalment perquè vol —suposo— que el seu art sigui una invitació a l’especulació, que l’espectador s’hi introdueixi i arribi fins a on vulgui.

Els seus treballs són aliens a la densitat teòrica i conceptual que caracteritza molt de l’art del moment i la seva aproximació a la creació és totalment empírica, com és propi de qui està convençut que l’art no ha de començar en la teoria, sinó que ha de Federica Matelli començar en ell mateix.

Federica Matelli

(presenting again) appeals to the force within the present: Thinking and narrating with things found in the present: conceptual, material, temporal, etc. The poetic value of the works exhibited also consists of this: Perceiving and thinking through things, «re-presenting» and influencing, dealing with them and acting.

p33

< “Piano, fusta, moble” (vídeo-performance)

p35

CARDEDEU AMB L’ART VIGENT 2020 Del 18 de desembre del 2020 al 30 de maig del 2021 Producció i realització Ajuntament de Cardedeu Museu Arxiu Tomàs Balvey – Casal de Cultura Dr. Daurella Direcció del projecte Teresa Blanch Bofill (MATBC) Comissariat Amanda Cuesta Coordinació tècnica Marta Núñez Camprubí (MATBC) Disseny museogràfic La Caníbal SCCL Enric Maurí Artista convidada Nathalie Rey Grafisme Daniel Barba Julià Audiovisuals Enric Maurí RTVCardedeu Muntatge Albert Massaguer (Ajuntament de Cardedeu) Antoni Plaça Ximenis (MATBC) Carles Vilarrodona (Ajuntament de Cardedeu) Joan Font (Ajuntament de Cardedeu) Mario Chamizo (Ajuntament de Cardedeu) Transport Jaime López Donate Administració Imma Serra Pla (MATBC) Retolació Gráficas Arco Assegurança Ferrer&Ojeda Proposta didàctica Marta Núñez Camprubí (MATBC)

Del catàleg: Textos Amanda Cuesta Gabriel Virgilio Luciani Federica Matelli Teresa Blanch Bofill (MATBC) Fotografies Enric Maurí Daniel Barba Julià Correcció lingüística Oficina de Català de Cardedeu (CPNL) Traduccions Doina Disseny Gràfic Daniel Barba Julià “Performance, fusta, moble” (imatge portada) Fotomecànica i Impressió Gràfiques G3 Dipòsit Legal B 3567-2021

Agraïments Jesús Arpal Moya, Mercè Batlle, Clara Grífol, Borja López, Arnau Melgosa, Judith Méndez i Serveis Territorials de l’Ajuntament de Cardedeu i Brigada Municipal Agraïments de l’artista Mercè Alsina, Maija Bajevic, Teresa Blanch Malet, Andrej Berkovic, Joan Brossa, Laia Casanovas, Alija Cengic, Yelena Cvejic, Jovan Divjak, Carles Hac Mor, Mercè Jordà, Teresa Llobet, Sandina Nezir-Pirija, Albert Maurí, Lola Maurí, Jasmina Mujezinovic, Glòria Ortega, Ramon Parramon, Rosa Pera, Faruk Sabanovic, Núria Sanmartí, Danielle Sullivan, Vrazalic Vedran, Dejan Vekic, Acvic, ALDAmbaixada Local per la Democràcia Barcelona-Sarajevo, Espai d’Arts Roca Umbert, Galeria H2O, Arnau Puig, Glòria Bosch, Montse Badia, Marisa Diaz de la Fuente, Luisa Ortínez, Maria López (RTVC)

p37