TMGB vol 21 (2015)

Treballs del Museu de Geologia 21 de Barcelona

Generalitat de Catalunya Departament de Cultura

Treballs del Museu de Geologia de Barcelona Museu de Geologia de Barcelona CONSELL DE REDACCIÓ Director: Jaume Gallemí Secretària de redacció: Yael Díaz Redactors adjunts: Carles Curto, Montserrat Navarro, Vicent Vicedo La revista compta, a més, amb un Consell assessor integrat per diferents especialistes, als quals es remet quan s’escau Distribució i intercanvi: Biblioteca del Museu de Ciències Naturals de Barcelona Parc de la Ciutadella, s/n. 08003 Barcelona Tel. 93 256 22 22 E-mail: bibmuseuciencies@bcn.cat Accés on-line: http://tmgb.museucienciesjournals.cat © de l’edició, Consorci del Museu de Ciències Naturals de Barcelona Edita: Museu de Geologia. Consorci del Museu de Ciències Naturals de Barcelona Publicat el 30 de desembre de 2015 Disseny gràfic: Marta Lorenzo Cañellas Impressió: Arts gràfiques Alpres, sl ISSN: 1130-4995 Dip. Leg.: B-40.634-1990

Treb. Mus. Geol. Barcelona, 21 (2015)

3

ÍNDEX 5 SANTANACH, P. Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes 29 LÖSER, H. Remarks on the genus Angelismilia Reig, 1988 (Scleractinia, Early Cretaceous) 35 PRIEUR, A., GUÉRIN, C., ROBERT, E., DEROIRE, J. et BAILLY, M. Inventaire informatisé du fichier des gisements à Rhinocerotidae du Néogène et du Quaternaire d’Europe 39 PRIEUR, A., ROBERT, E., DEROIRE, J. et BAILLY, M. Numérisation et informatisation du fichier des gisements paléontologiques relatifs aux collections de Géologie de l’Université C. Bernard Lyon 1 45 ARAGONÈS, E. Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

75 Instruccions als autors

Treb. Mus. Geol. Barcelona, 21 (2015): 5-27

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes Pere Santanach1

Abstract SANTANACH, P. The oldest geological maps of the Pyrenees and other contributions by neptunists. The early stages of the knowledge of the geology of the Pyrenees –coeval with the nascent science of geology– are examined: 1) According to Palassou (1781) the Pyrenees are constituted by a granite mass overlain by alternating schistes and limestones. He published a mineralogical map using symbols. 2) Picot de Lapeyrouse (1788) distinguished primary azoic limestones in the core of the chain from secondary fossiliferous limestones in its external parts. 3) Ramond (1797) confirmed the presence of secondary limestones in the higher parts of the chain, which resulted in more elaborate neptunist interpretations. 4) Charpentier (1823) published the first geological map of the entire Pyrenees and the first cross-sections of the chain. He obtained evidence for the presence of a Red Sandstone unit at the base of the secondary rocks. 5) In the Eastern Pyrenees, De Serres (1829a) contributed to the knowledge of the Tertiary and identified the Jurassic and the Cretaceous because of their fossil content.

Key words: History of Geology, neptunism, geological maps, Pyrenees.

Resum Es presenten els primers estadis del coneixement de la geologia dels Pirineus, sincrònics amb els primers passos de la naixent geologia: 1) Per Palassou (1781) els Pirineus són una massa granítica a la base recoberta per una alternança de schistes i calcàries. Publica un mapa mineralògic amb símbols puntuals. 2) Picot de Lapeyrouse (1788) distingeix calcàries primàries sense fòssils al nucli de la serralada i calcàries secundàries amb fòssils a les parts externes.

3) Ramond (1797) prova la presència de calcàries secundàries a les parts més altes de la serralada, fet que condueix a interpretacions neptunistes més elaborades. 4) Charpentier (1823) publica el primer mapa geològic de conjunt dels Pirineus i el primers talls a través de la serralada. Posa de manifest els gresos rojos a las base de la sèrie secundària.

5) En els Pirineus Orientals, De Serres (1829a) millora el coneixement del Terciari i reconeix el Juràssic i el Cretaci gràcies al seu contingut fòssil. El repàs de les obres d’aquests autors permet fer-se una idea dels assoliments dels neptunistes en els Pirineus.

Paraules clau: Història de la geologia, neptunisme, mapes geològics, Pirineus.

INTRODUCCIÓ Abans d’arribar als mapes geològics tal com els entenem avui hi va haver diferents aproximacions per representar dades geològiques i la seva interpretació sobre mapes. A França, per exemple, no es va parlar de mapes geològics fins el 1815. Amb anterioritat cal esmentar els mapes de símbols i “franges” que Jean-Étienne Guéttard va presentar a l’Acadèmia de Ciències el 1746 amb el títol Mémoire et carte minéralogique Sur la nature & la situation des terrains qui traversent la France & l’Angleterre (publicada el 1751), els mapes (lito)estratigràfics gravats en negre on figuren els límits de les unitats litològiques, com els publicats per Georg Christian Füchsel el 1761 en la seva geologia de Turingia, Historia terrae et maris, ex historia Thuringiae, per montium descriptionem eruta, i els mapes de grans unitats geognòstiques en colors com els que acompanyen la Mineralogische Geographie des chursächsische Lande de Johann Friedrich Wilhelm von Charpentier el 1778 a Alemanya i els del Vivarès de

1

Departament de Geodinàmica i Geofísica. Facultat de Geologia. Universitat de Barcelona. Martí i Franquès s/n, 08028 Barcelona, Espanya. pere.santanach@ub.edu

Jean-Louis Giraud Soulavie a França el 1780, publicats en el marc de la Histoire naturelle de la France méridionale... Més informació sobre aquests i altres mapes precursors es poden trobar a Ellenberger (1982, 1994) i a Oldroyd (2013) que han estudiat els diferents intents de cartografia geològica previs als mapes geològics actuals.

La Carte géognostique des environs de Paris publicada per Georges Cuvier i Alexandre Brogniart el 1811 és considerada el primer mapa d’àmbit local que representa amb colors unitats estratigràfiques definides pel seu contingut fòssil, mentre que el Map and Delineation of the Strata of England and Wales with Part of Scotland publicat per William Smith el 1815 és el primer mapa geològic d’abast general amb unitats biostratigràfiques. Són els primers mapes geològics moderns.

L’objectiu d’aquest article és presentar els mapes geològics més antics dels Pirineus, en particular la Carte Géologique du Département des Pyrénées Orientales publicada per Marcel de Serres l’any 1829, un mapa poc conegut. També s’analitzaran els dos mapes publicats amb anterioritat: la Carte Minéralogique des Monts-Pyrénées de Palassou (1781) –un mapa de símbols– i la Carte Géognostique des Pyrénées de Charpentier (1823), un mapa de grans unitats geognòstiques en colors, tots dos

6

conceptualment anteriors als mapes geològics moderns que representen unitats biostratigràfiques. Per això, primer es donarà una breu notícia de la formació del mapa geològic de França en el segle XIX. A continuació, s’exposaran les idees que sobre la gènesi de les serralades van dominar a finals del segle XVIII i primera meitat del segle XIX. En tercer lloc, s’explicaran, de manera breu, algunes de les observacions i interpretacions més significatives dels autors neptunistes que s’han ocupat dels Pirineus, sense entrar en detalls, amb la finalitat de contextualitzar els mapes objecte de l’article. Sempre que sigui possible es fixarà l’atenció en la geologia dels Pirineus Orientals de manera que es puguin comparar els resultats plasmats en els tres mapes i il·lustrar el progrés del coneixement de la geologia d’aquesta regió.

LA FORMACIÓ DEL MAPA GEOLÒGIC DE FRANÇA EN EL SEGLE XIX Tot i que, a França, André Brochant de Villiers, Inspector general de mines, tenia ja des de 1811 el projecte de fer un mapa geològic de tot França, els primers mapes geològics que es van començar a aixecar van ser els d’abast departamental, el primer dels quals va veure la llum el 1820. El mapa geològic de França que va acabar dirigint Brochant de Villiers es va realitzar en un temps breu coincidint amb l’elaboració de part dels mapes departamentals.

El 1822, el Consell de l’Escola de Mines donà suport a la iniciativa de Brochant de Villiers i, el 1825, Louis Becquey, director general d’obres públiques i de mines, li encarregà la realització del mapa geològic de França a escala 1:500.000. En aquesta tasca va ser ajudat per dos joves enginyers de mines, Armand Dufrénoy i Léonce Élie de Beaumont. Élie de Beaumont i Dufrénoy es van repartir el país i el van recórrer per separat entre 1825 i 1829, acompanyats pels respectius ajudants. El mapa s’aixecà en cinc campanyes de camp. De 1829 a 1834 van tornar al camp conjuntament per encaixar les traces de l’un i l’altre i resoldre junts els punts més complexos. L’aixecament del mapa es va acabar el 1835, la seva delineació el 1840 i es va publicar en sis fulls el 1841 (Gaudant, 1991). Aquest mapa, a diferència dels posteriors mapes de França a petita escala, no prové de la síntesi de mapes a més gran escala, sinó que és el resultat d’aixecaments de camp específics, correlats amb alguns aixecaments locals. França ja tenia el seu mapa geològic general que, malgrat la seva construcció un poc especulativa, donava un idea força bona de la geologia del país.

La ràpida i reixida execució del mapa geològic de França a 1:500.000 va ser decisiva per a la impulsió institucional dels mapes departamentals, que ja havien començat a realitzar-se (Savaton, 2003)1. Tot i haver estat dictades algunes directrius per fer-los, els mapes departamentals no es van fer de manera planificada i centralitzada, sinó que es van confiar als Consells Generals dels 1

Abans de 1841, data de publicació del mapa geològic de França a escala 1:500.000, s’havien publicat només una tercera part dels que s’acabarien realitzant.

Pere Santanach

departaments. Constituïren treballs individuals, concebuts i realitzats en els temps en què s’estava formant la geologia, i reflecteixen bé els homes, les idees i les eines de l’època de construcció d’aquesta ciència. El resultat és un conjunt de mapes heterogenis en tots els seus aspectes: l’escala, la formació dels autors, les maneres de representació, els colors, les dades estructurals, les tècniques de reproducció, les condicions de publicació, etc. Els primers es van començar a publicar els anys vint i els últims es van publicar el 1875. Els mapes departamentals van ser utilitzats per realitzar els primers fulls del mapa geològic de França a 1:80.000 –que va substituir-los– i la primera edició del mapa de França a 1:1.000.000, i en aquestes obres hi són citats. Més endavant, els mapes geològics departamentals van deixar de tenir-se en consideració i en gran part se n’havia perdut el rastre. Savaton (2003) n’ha rescatat la història i ha publicat un inventari provisional en el que indica aquells que es troben en les col·leccions de l’École nationale supérieure des mines de Paris, de la Société géologique de France, de la cartoteca de la Bibliothèque nationale França i del Bureau de Recherches geològiques et minières d’Orleans. Alguns d’aquests mapes poden ser consultats al lloc web HistMap: réseau européen pour l’histoire des cartes geològiques.

Els mapes departamentals van ser reemplaçats per la cartografia a 1:80.000. L’aixecament de fulls a escala 1:80.000 va començar formalment amb la creació, el 1868, del Service de la Carte géologique de France, dirigit per Élie de Beaumont. Els primers fulls a 1:80.000 es publicaren el 1874.

SOBRE LA FORMACIÓ DE SERRALADES Durant la segona meitat del segle XVIII i primer quart del segle XIX, la formació de serralades s’interpretava en el marc de la doctrina neptunista. La idea essencial del neptunisme és que totes les associacions de roques –formacions– superposades que formen el subsòl, inclòs el granit que es troba a la base, s’haurien format una després de l’altra en un medi aquós, que es modifica amb el pas del temps. Totes les roques serien producte d’un oceà primordial.

Les roques més antigues serien el resultat de precipitats cristal·lins, que progressivament passarien a sediments marins semblants als actuals i a roques detrítiques. Amb el temps, el nivell de l’oceà aniria davallant de manera que els terrenys més antics serien els més elevats i se situarien a l’eix de les serralades, i esdevindrien més moderns i menys alts a mesura que ens allunyem de l’eix. Apart dels processos sedimentaris, els neptunistes tenien en compte els erosius. En el model neptunista, les serralades són un resultat de la sedimentació, amb la que d’una manera o altra hi interferien processos erosius. La disposició de les roques que s’observa avui és l’originària.

No va ser fins a començaments de la tercera dècada del segle XIX en que, acceptat l’origen igni del granit, Leopold von Buch va proposar la formació de serralades per aixecament degut a l’empenta vertical produïda per l’emplaçament de roques magmàtiques. La idea de la formació de les serralades per aixecament (soulèvement) dels seus nuclis cristal·lins va ser ràpidament acceptada i

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes

defensada a França per Élie de Beaumont que, d’altra banda, l’any 1829 va suggerir que les serralades eren el resultat de l’arrugament de l’escorça com a conseqüència de la contracció de la Terra causada pel seu refredament progressiu. A partir de 1930, Élie de Beaumont i Dufrénoy van editar unes memòries que havien de servir per a una descripció geològica de França on es reflecteix una interpretació plutonista de l’aixecament de les serralades. Un exemple que afecta els Pirineus Orientals és la memòria de Dufrénoy que parla de l’aixecament del Canigó (Dufrénoy, 1834). Es fa difícil d’entendre com Élie de Beaumont feia compatible la contracció de la Terra amb el model de formació de serralades per aixecament. Tot i això, els geòlegs van seguir mirant les serralades com a resultat d’un aixecament fins que, el 1840, Prévost va fer notar aquesta incongruència i va proposar, en oposició a la idea de von Buch, que les serralades eren un relleu degut a l’enfonsament (affaissement) de les regions que les voregen, més d’acord amb la idea de la contracció de la Terra.

Aturem aquí l’enumeració dels models proposats per explicar la formació de serralades. És suficient per situar els mapes objecte d’aquest article en l’evolució de les idees geològiques.

En els relats històrics del progrés del coneixement geològic dels Pirineus publicats recentment, les aportacions dels autors neptunistes solen reduir-se a unes poques línies adduint que aquests autors veuen els Pirineus com un exemple més de la teoria neptunista i que a les interpretacions d’aquests autors hi manca suport d’observacions de terreny (Fontboté, 1991, per exemple). Una anàlisi dels treballs publicats per Palassou (1781), Ramond (1797, 1789, 1801), Picot de Lapeyrouse (1788, 1797), Charpentier (1823) i De Serres (1829a) mostra, per contra, que aquest és un període ben interessant: els seus treballs són plens d’observacions de terreny i les seves interpretacions, en el marc neptunista, van variant per poder explicar les observacions acumulades.

Aquests autors tenen la mateixa actitud que els geòlegs actuals respecte dels models imperants; la diferència és que treballen amb el model que va conviure amb el procés de formació de la geologia i que, en aquella època, els coneixements geològics eren encara molt minsos.

Tanmateix, els coneixements assolits a principis del segle XIX condueixen ja al progressiu establiment de la columna estratigràfica, amb la caracterització d’unitats pel seu contingut fòssil. Així, abans de la publicació del mapa dels Pirineus Orientals de De Serres, Smith havia definit les sèries del Malm, Dogger i Lias el 1815, Conybeare va establir el Carbonífer i el mateix autor i Phillips, el Cretaci el 1822, von Buch va definir el Buntsandstein, Muschelkalk i Keuper el 1825 (Riba i Reguant, 1986; Wagenbreth, 1979). Aquest progrés en el coneixement estratigràfic també es reflecteix en els estudis sobre els Pirineus.

Així doncs, els treballs que es comentaran en aquest article reflecteixen les teories neptunistes de la formació de serralades, i representen tres estadis de l’evolució de la geologia neptunista. El de Palassou (1781) és anterior als primers mapes geològics pròpiament dits, mentre que el treball de De Serres se situa a les acaballes del neptunisme i ja utilitza els fòssils per definir les unitats geològiques més modernes.

7

L’ESSAI SUR LA MINÉRALOGIE DES MONTS PYRÉNÉES I LA CARTE MINÉRALOGIQUE DE PIERREBERNARD PALASSOU (1781) Pierre-Bernard Palassou (1745-1830) és tingut per l’iniciador dels estudis geològics dels Pirineus (DurandDelga, 2002)2. El 22 de maig de 1776 Palassou va lliurar a l’Acadèmia de Ciències el seu primer text sobre la serralada, Description des différentes matières contenuës dans les Pyrénées, abans que D’Arcet presentés, el desembre següent, el seu Discours sobre els Pirineus (D’Arcet, 1776). El juny de 1777 entrava a l’Acadèmia la memòria de Palassou, “sur un voyage minéralogique dans les Pirrennées” y Desmarest i Jussieu van ser encarregats d’informar-ne. L’abril de 1778 D’Arcy, Lavoisier i Desmarest van presentar un report, que acaba recomanant-ne la publicació3. Per dificultats econòmiques, aquest treball no va poder veure la llum fins tres anys més tard (Palassou, 1781)4. La segona edició, de 1784, és la més coneguda i la que ha estat consultada per escriure aquest treball. Aquesta obra conté la “Carte minéralogique des Monts Pyrénées”, que cobreix tot el vessant francès de la serralada. És gravada en negre i presentada en set fulls, el darrer dels quals comprèn aproximadament el Departament dels Pirineus Orientals. Hi manca només la part que correspon a la vall de l’Aude (el Capcir), que es troba en el full sisè.

A la introducció del llibre ja s’explica la seva principal conclusió: l’estructura de la serralada mostra una gran uniformitat; sobre un substrat format per masses de granit, els Pirineus estan constituïts per bandes calcàries i argiloses que se succeeixen alternativament. El gruix de l’obra consisteix en la descripció de trenta itineraris al llarg les valls nord-pirinenques, de nord a sud. Comença pel País Basc i acaba al Rosselló; les regions a l’est de la Garona són tractades de manera molt més breu que les occidentals. Cada capítol consta de: 1) descripció “mineralògica”, amb indicació de la inclinació de les capes en anotacions al marge, 2) mines i indicis miners, i 3) observacions històriques, sociològiques i pintoresques.

Apart del ”granit en massa” que forma el substrat, Palassou observa un altre tipus de “granit”: un “granit estratificat o fullós” que pot presentar intercalacions de calcàries i que es disposa en capes que segueixen la direcció de les roques calcàries i argiloses. Considera que aquest granit en capes ha estat format a partir de detritus del granit central.

Entre les roques sedimentàries marines distingeix: 1) “Les pierres à chaux” (les pedres de calç) que entén com el resultat de restes de cossos marins, reduïts a pols o formades per conquilles apilotades les unes contra les altres. Parla indiferentment de calcàries o marbres.

2) “L’argila” junt amb el granit i la calcària, és la tercera roca essencial que cita Palassou. Explica que la majoria

2 En aquest treball el lector trobarà una biografia de Palassou i una anàlisi de la seva obra.

3 Text complet d’aquest informe a Durand-Delga (2002). Permet veure quines eren considerades les aportacions més importants de l’obra de Palassou segons dos bons revisors coetanis.

4 N’hi ha edició facsímil (La Rochelle, eds. La Découverte, 2007).

8

Pere Santanach

Fig. 1. Full setè de la Carte Minéralogique des Monts Pyrénées de Palassou (1784), que comprèn gairebé tot el departament dels Pirineus-Orientals.

L’original fa 49,1 x 26,5 cm i correspon a una escala aproximada de 1:182.000. Noteu que el nord és a la part inferior del mapa. Per a la llegenda, vegeu la Fig. 2. Exemplar de la Biblioteca de Geologia, Universitat de Barcelona-CSIC. Fig. 1. Sheet seven of the Carte Minéralogique des Monts Pyrénées by Palassou (1784) covers almost the entire Départament des Pyrenées Orientales.

The original measures 49,1 x 26,5 cm, corresponding to an approximate scale of 1:182.000. Note that the North is located at the bottom of the map.

See Fig. 2 for the legend. Copy from the Library of Geology, Universitat de Barcelona-CSIC.

de matèries argiloses es disposen en capes i són conegudes generalment amb el nom de schiste, nom que sol adjectivar en les seves descripcions. Entre els “schistes argileux”, també hi col·loca algunes cornianes que considera schistes endurits, en concret algunes cornianes calcosilicatades, que en obres posteriors acabarà denominant “pierres de corne” (Durand Delga, 2002). També considera com una roca argilosa endurida, la roca que avui es coneix amb el nom d’ofita, que va ser denominada així per primer cop per Palassou. En el treball de 1784 (pp. 9-10) en diu: “pierre argileuse, verdâtre, dont quelques parties sont assez dures pour donner des étincelles, lorsqu’on la frappe avec le briquet5; cette pierre que nous nommerons ophite [...] est enveloppée d’une croûte ferrugineuse de couleur brune”. La naturalesa i el significat de les ofites ocuparan Palassou durant tota la seva vida6.

Entre les roques detrítiques de gra gruixut esmenta les masses enormes de “galets siliceux, liés par un gluten”

5

Cat.: foguer o llança. Tros d’acer que serveix per treure espurnes d’una pedra. Colpejar les roques amb un foguer era un dels assaigs que es feien per determinar minerals i roques mitjançant els seus caràcters externs.

6 Abans que Palassou parlés de les ofites, el naturalista Borda d’Oro havia qualificat les dels voltants de Dax de “basalte” (Cahuzac, 2005).

Tota la discussió sobre la naturalesa i significat de les ofites es desenvolupa en el marc del debat sobre l’origen del basalt, en un període de ràpid desenvolupament de la mineralogia, i comprèn la distinció d’aquestes roques del basalt i de les roques que avui es denominen lherzolites.

(pp. 24, 41, 44) a la vall d’Aspe en els Pirineus occidentals. Es refereix a les actuals “pudingues de Mendibelza” d’edat albiana. També cita les grans acumulacions de conglomerats d’edat eocena superior-oligocena que, en honor seu, es coneixen amb el nom de pudingues de Palassou.

Distingeix “deux époques très distinctes dans la formation des Pyrénées. La première nous présente ces masses prodigieuses de granit, espèce de pierre que la nature semble avoir destinée pour servir généralement de base à l’enveloppe extérieure du globe”; la deuxième réunit les couches parallèles [les bandes de calcàries i argiles] qui s’étendent à des distances considerables, les amas de galets, les pierres calcaires [...] qui attestent qu’une grande partie des Pyrénées est l’ouvrage de la mer” (p. 170). Abans de l’arribada del mar “il existoit déjà de hautes éminences, uniquement composées de masses de granit. Il ne paroît pas vraisemblable que les eaux de la mer aient pu former des bancs horizontaux sur les flancs de ces montagnes; l’inclinaison des bancs calcaires & argileux a été produite primitivement par la pente de leur base” (pp. 124-125). “les parties argileuses, extrêmement divisées dans leur origine, & par conséqüent trop légères pour être entraînées par leur propre poids, ont pu couvrir la surface d’un plan incliné, & y avoir été retenues, soit à la faveur de leur propriété glutineuse, soit par les aspérités de leur base” (p. 125). De manera anàloga raona per les calcàries (p. 126). Els plecs que observa també correspondrien a estructures originàries, sinsedimentàries en la terminologia actual.

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes

Fig. 2. “Signes mineralògics” emprats per Palassou (1784) per indicar les roques, indicis minerals, mines i deus d’aigua mineral. Aquesta taula figura en el primer full de la seva Carte Minéralogique des Monts Pyrénées.

Exemplar de la Biblioteca de Geologia, Universitat de Barcelona-CSIC. Fig. 2. “Mineralogical symbols” used by Palassou (1784) to indicate rocks, traces of minerals, mines, and springs. This table proceeds from sheet one of Palassou’s Carte Minéralogique des Monts Pyrénées. Copy from the Library of Geology, Universitat de Barcelona-CSIC.

Les descripcions mineralògiques que interessen en aquest article són les contingudes en els cinc últims itineraris descrits i que comentades es transcriuen a l’Annex 1.

El darrer mapa local inclou els quatre últims itineraris (Figs. 1 i 2). En la descripció litològica dels seus itineraris, Palassou especifica quan la informació que dóna li ha estat reportada i no correspon a observacions pròpies (2, 17, 46)7. Reconeix el granit dels batòlits de Queragut (1), Montlluís (4), Millars (7, 10) i Sant-Llorenç-La Jonquera (22, 26, 33, 37, 39). En lloc parla de granit estratificat o fullós [gneis]; qualifica de granit els ortogneissos ocel·lars (16) i de schiste dur, argileux els gneissos quarso-feldspàtics de gra fi, força homogenis, del congost dels Graus a la vall de la Tet (14). Els granits milonítics foliats són catalogats de schistes grossiers o només schiste sense adjectivar, com es veu a la banda milonítica de la Jonquera (34, 36, 37, 38).

Descriu els marbres de Canavelles com a marbre gris (13, 15, 20, 23, 25, 27, 29 30, 31, 43), mentre que veu diferents les calcàries siluro-devonianes que descriu com a marbres grisos, versicolors o rojos (6, 11). Veu les calcàries del Muschelkalk superior de la conca dels Banys d’Arles (Amélie-les-Bains) com a marbre rougeâtre (21).

7 Els

números entre parèntesi corresponen als dels extractes reproduïts a l’Annex 1.

9

En general, els materials pelítics del Cambro-ordovicià que formen el gruix de les clàssiques sèries de Canavelles i Jújols, són descrits amb el terme schiste. Parla de schiste dur quan té un cert grau metamòrfic, regional o de contacte (19, 22, 43). Només en el cas de la sortida del congost dels Graus, a la vall de la Tet, anomena simplement schiste als micasquists, possiblement per distingir-los dels gneissos leucocràtics fins infrajacents que ha classificat com a schiste dur (15). Els casos en què parla de schistes grossiers dins la sèrie de Canavelles coincideix amb llocs on les intercalacions grauvàquiques i de roques volcàniques àcides atenyen un cert desenvolupament (24, 28, 44) [probablement corresponen al gneis granulé de Guitard, 1970]. Les ritmites de la sèrie de Jújols són descrites normalment amb el terme schiste (3) o schiste dur que intercala bancs d’ardoise argileuse (12).

Explica que la plana del Rosselló és reblerta de materials provinents de les muntanyes del Pirineu aportats per l’acció de les aigües (5, 18, 32, 40, 41, 42), pierres roulées, arenes, argiles. També ho són el fons de part de les valls de la Tet i el Tec (8, 9, 18). No distingeix les formacions que avui considerem mio-pliocenes de les quaternàries.

Sembla que com a cartografia de base Palassou va poder utilitzar els fulls del mapa dit de Cassini que comprenen el Pirineu i el seu peu de mont. És un mapa força mediocre a les regions de muntanya. Basat en triangulacions, proporcionava una planimetria utilitzable, amb un esbós de les línies de costa, els relleus i la hidrografia, amb menció de les poblacions i llocs, i les principals carreteres; sense cap indicació d’altituds (Durand-Delga, 2002).

El full més oriental del mapa de Palassou (Fig. 1) fa 49,1 x 26,5 cm (escala aproximada de 1:182.000) i té el Nord a la part baixa del full: els Pirineus vistos des de París! Hi figuren la línia de costa, els rius Tet i Tec i les carenes i fons de vall, indicats amb ombrejats; també hi consten les principals localitats. Amb símbols (llegenda a la Fig. 2) s’hi assenyalen els tipus mineralògics –roques– i els indicis minerals i mines; també les deus d’aigua mineral. La localització d’algunes de les litologies més esteses s’indica amb rètols. Així la paraula “granit” es troba a les zones on a grans trets afloren els granits de Montlluís, Millars, i Sant Llorenç-La Jonquera. Cal indicar que també hi figura enmig de les muntanyes de Carançà, formades per ortogneisssos ocel·lars, fet que confirma la no distinció entre aquests dos tipus de roques. També figura el terme granit entre Argelers i Cotlliure, on en el text descriu esquists durs amb algunes intercalacions de marbres grisos. El rètol “Pierres Roulées” es troba a la plana del Rosselló i al llarg de la vall de la Tet fins una mica més amunt de Vinçà, en concordança amb el que ha estat descrit en els itineraris (Annex 1).

Les direccions i inclinacions de les capes que es poden llegir en les anotacions al marge presenten una gran uniformitat, direcció ONO-ESE, inclinació cap al NNE. Allà on observava que les direccions de les capes eren variables (21, 43, 44), feia constar aquesta variabilitat sense concretar, ni anotar res al marge. En el mapa mineralògic, Palassou uneix símbols d’una mateixa “mineralogia” amb línies rectes paral·leles d’orientació ONO-ESE, la direcció dominant de les capes segons ell. Per exemple, uneix símbols de pedra calcària entre ells seguint la

10

direcció esmentada. És igual el tipus de calcària: un cas és la unió de les calcàries devonianes de Vilafranca grises, versicolors i roges segons la seva descripció amb un marbre gris, de la sèrie de Canavelles. Anàlogament fa amb el schiste ou terre argileuse que representa amb el mateix símbol. Per ell l’important és el tipus mineralògic i intentar mostrar que la direcció de les capes que ha observat té sentit, que l’estructura dels Pirineus és formada per una alternança de bandes de schistes o terre argileuse i de pierre calcaire. Ellenberger (1982) ha volgut veure en el mapa de Palassou un precursor dels mapes estructurals amb pretensió d’una abstracció geomètrica de les estructures a partir d’una selecció generalment involuntària de les úniques observacions favorables. Així, Palassou seria un predecessor de les idees de Élie de Beaumont8.

CALCÀRIES AMB FÒSSILS MARINS AL CIM MÉS ALT DELS PIRINEUS Després de la publicació de l’obra de Palassou, Déodat de Gratet de Dolomieu (1750-1801) va visitar els Pirineus el 1782 (Gohau, 1990) i va aprofitar que els cims més alts de la serralada, la regió del Mont Perdut9, eren formats per roques calcàries, com ja havia constatat Palassou, per carregar contra la creença que la naturalesa s’ajusta a models simples, el neptunista en aquells moments. Escriu que aquesta serralada “est distincte de toutes les autres” i que “on a voulu assujettir les productions de la nature à un ordre, à un arrangement systématique, pendant que tout y est mêlée et confondu” (Lacroix, 1917).

Va ser el naturalista tolosà Philippe-Isidore Picot de Lapeyrouse (1744-1818) qui va començar a introduir ordre i complexitat en el tema de les calcàries10. Distingeix dos tipus de calcàries (Picot de Lapeyrouse, 1788): “Les unes contiennent des corps marins pétrifiés; les autres n’en ont pas”. Les primeres “sont placées en dehors de la grande chaîne. C’est au milieu d’elles qui gissent les grès, les veines de jayet11, de charbon, & les bois bituminisés. La pâte de cette pierre est lâche & très-fine; elle

8

Élie de Beaumont associa les revolucions faunístiques a la surrecció de les serralades datades per les discordances. A més, seguint l’escola werneriana que creia que falles paral·leles eren sincròniques, pensa que les serralades d’igual direcció són de la mateixa edat. En diverses publicacions descriu les direccions dels sistemes de muntanyes, a cada publicació un nombre més gran de sistemes. Amb un afany de geometrització, per tal de simplificar un problema complex, acaba proposant la teoria de la “xarxa pentagonal” totalment allunyada ja de les dades d’observació. Postulava que les surreccions de les serralades d’una mateixa època tenien lloc a la superfície d’un fus centrat en un semi gran cercle de la Terra. Cadascun d’aquests conjunts constituïa un sistema de muntanyes. Els grans cercles, però, no es disposen a l’atzar; s’organitzen en una xarxa de quinze cercles que s’entrecreuen dibuixant dotze pentàgons a la superfície del globus. Les necessitats matemàtiques limiten a quinze el nombre de les direccions dels cercles i com que el nombre de sistemes que havia descrit era superior li va caldre admetre que hi havia direccions recurrents.

9 En aquella època es considerava que el Mont Perdut era la muntanya més alta dels Pirineus.

10 Per il·lustrar l’increment de complexitat ressaltem el tema de les roques calcàries, perquè ens és útil en aquest relat. També en els altres tipus de roques i altres aspectes interpretatius es va introduint complexitat a mesura que es van fent noves observacions.

11 Atzabeja, varietat de lignit negre i lluent.

Pere Santanach

contient point de substances vitriscibles” (p. 413). Aquest tipus de calcàries “a été formé sous les eaux dans lesquelles vivoient les animaux dont cette pierre conserve encore les restes” (p. 416). El segon tipus de pedra calcària “est dans l’intérieur de la chaîne, [...] ; son tissu est serré & d’un grain assez fin, souvent mêlé de quartz, de mica & de stéatite; elle est quelque fois solide, mais plus ordinairement feuilletée...” (p. 414). Aquest tipus de calcària “est contemporain des roches les plus antiques, est mêlé avec elles, & entre dans leur composition” (p. 416).

Tot plegat manifestaria “deux époques bien distinctes, bien avérées dans la formation des montagnes” (p. 416).

L’enginyer i geògraf François Pasumot (1733-1804) en el seu llibre sobre els Pirineus (1797) reprèn la idea de Picot de Lapeyrouse, mentre que Palassou (1819) no creu possible de fer aquesta distinció, llevat del cas particular en què les capes de calcàries estan situades enmig “d’autres couches de granit feuilleté” [gneis] i en són contemporànies, però la seva formació “semble en general moins antique que celle du granit en masse fondamental”. Això el condueix a veure en aquests gneissos “une roche mixte [...] qu’on pourrait justement appeler de transition” que separaria la primera època, representada pel granit en massa, de la segona, durant la qual s’haurien format les bandes de calcàries i argiles (Durand Delga, 2002).

En resum, cap a finals del segle XVIII era generalment acceptat, d’acord amb les idees de Picot de Lapeyrouse, “que le centre des Pyrénées et leurs plus hauts sommets étaient de calcaire primitif: c’était l’opinion générale de tous les géologues, et la mienne en particulier” (Picot de Lapeyrouse, 1797).

Va ser Louis Ramond de Carbonières (1755-1827) 12, arribat circumstancialment als Pirineus, a Varètja (Barèges), el 1787 qui va posar en dubte aquesta creença.

L’agost de 1787 va recórrer bona part del Pirineu central, des de l’eix Lorda-Cautarés (Lourdes-Cauterets) a l’oest fins a l’Aran a l’est i va publicar un llibre amb les seves observacions el 178913. Escriu: “La crête des Pyrénées présente encore ici un autre objet de considération, & celui-ci est d’une grande importance pour l’histoire de la terre. Cette partie supérieure de la chaîne, est toute formée de ces matières que l’on répute secondaires14, & cela sur une longueur que je n’estime pas moindre de douze mille toises, car je ne crois pas que la continuité de ces matières soit interrompue depuis le Vignemale, située au fond de la vallée de Cauterets, jusqu’au MontPerdu, sommet le plus élevé du Marboré, & peut-être de la chaîne entière; en sorte que, dans les Pyrénées, les matières secondaires, qui dominent décidément à l’occident de la chaîne, jusqu’à la vallée d’Aspe, & qui, bientôt, reprennent encore la supériorité, pour ne la perdre que vers la vallée d’Aure, tiennent une place si éminente, à la

12

Per a més informació sobre Ramond, vegeu Musée Pyrénéen Chateau-Fort, Lourdes, ed. (1990) i en particular, Mayoux (1990) i Grenier (1915), reimprès recentment per Éditions des Régionalismes.

13 Reeditat recentment per Éditions des Régionalismes, Cressé.

14 Entén que els fòssils que havien estat trobats en blocs caiguts al circ de Gavarnie, només podien procedir de las calcàries que coronen la serralada i per tant aquestes serien calcàries secundàries en el sentit de Picot de Lapeyrouse.

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes

crête de la chaîne, & s’y rendent si remarquables par leur volume et leur hauteur, que notre hémisphère ne présente, dans aucune chaîne observée, d’aussi prodigieux monuments du travail que tous les systèmes attribuent à la mer. Tout ce que j’ai vu du Marboré, me le fait concevoir comme une masse énorme de marbre gris, du grain le plus égal & le plus fin, sans aucuns vestiges de corps étrangers” (Ramond, 1789, pp. 103-104). Si aquesta idea es pogués provar, els Pirineus constituirien una serralada que s’apartaria del model neptunista clàssic, segons el qual els terrenys més antics són els més elevats i se situen a l’eix de les serralades, i esdevenen més moderns i menys alts a mesura que ens allunyem de l’eix.

Aprofitant l’estada a Varètja del seu eminent col·lega Picot de Lapeyrouse, Ramond va organitzar una expedició amb el naturalista tolosà al Mont Perdut per anar a comprovar si es tractava de calcàries primàries o secundàries.

Van abordar la muntanya per la vall d’Estauvèr (Estaubé) i la bretxa de Tuca Roja (Touquerouye, Tucarroya). Van haver de fer dos intents: el primer el 24 de termidor de l’any V (11 d’agost, 1797) i el segon a finals de fructidor (finals de setembre) del mateix any. No van atènyer el cim del Mont Perdut, només van superar la bretxa de Tuca Roja i es van quedar a l’estany de Marboré15. N’hi va haver prou: van reconèixer les calcàries que avui atribuïm al Cenomanià-Santonià inferior i els gresos de Marboré d’edat maastrichtiana, van veure plecs, ruptures de les capes i, el més important, van recol·lectar nombrosos fòssils marins. Es tractava, doncs, de calcàries secundàries i no pas primitives. Quedava confirmada la idea de Ramond. Conscients de la importància del descobriment, per separat, van córrer a comunicar-ho a l’Institut de France16. Ramond ho va fer per mitjà d’una carta a Haüy, un extracte de la qual va ser llegit a l’Institut el 21 de veramari de l’any VI (12 d’octubre, 1797), mentre que Picot de Lapeyrouse va enviar una petita memòria que va arribar a l’Institut alguns dies després de la carta de Ramond. Els dos textos van ser tramesos al Journal de Mines per ser publicats en l’ordre de recepció (Ramond, 1797; Picot de Lapeyrouse, 1797). Tot plegat va crear tibantor entre els dos naturalistes i Ramond va publicar el 1801 el llibre de viatges al Mont Perdut17 per explicar detalladament la seva versió dels fets.

Calia explicar la presència de les calcàries secundaries, obra de les aigües del mar, a les parts més altes de la serralada. Ramond, en l’extracte publicat de la carta a l’Institut (1797) no avança cap hipòtesi per explicar-ho. Picot de Lapeyrouse, en la memòria del mateix any, escriu: “..la partie la plus centrale, la plus élévée des Pyrénées, qui est d’une formation secondaire, et visiblement l’ouvrage des eaux de la mer; [...] ces grandes masses qui forment actuellement les plus fortes élévations des Pyrénées, ne sont qu’une superfétation aux crêtes primordiales, qui a changé leur position, et qui les a placées bien au-delà de

15

Ramond va atènyer el cim del Mont Perdut el 22 de termidor, any X (10 d’agost de 1802) (Ramond, 1803).

16 Creat el 1795 inclou l’Acadèmia de Ciencies i les altres quatre acadèmies franceses.

17 Reeditat recentment per Éditions des Régionalismes, Cressé.

11

celle qu’elles reçurent dans leur origine” i que “ Les crêtes primordiales des Pyrénées n’étaient pas placées au point où existent aujourd’hui les plus grandes élévations de la chaîne”, i “La plupart des sommets de ces regions, soit ceux de porphire, soit ceux de cornéenne ou de trapp18, étant couronnés ou portant sur leurs flancs une ceinture calcaire, il est probable que les eaux qui ont élévé les crètes les plus hautes du centre, ont déposé la même roche secondaire sur ces sommets, qu’elles recouvraien en entier”.

Accepta el model neptunista clàssic, amb la serralada primordial, [que hauria estat erosionada], situada en un lloc diferent d‘on avui se situen les màximes alçades.

Ramond, en el llibre publicat el 1801, també va especular per explicar la disposició actual de les calcàries secundàries que coronen la serralada. Entén que els materials de la gran massa de calcàries de la regió del Mont Perdut provenen de l’erosió d’un continent que situa al sud dels Pirineus i que aquests materials van ser-hi aportats per grans tempestes que n’explicarien en part les deformacions. Li sembla “vraisemblable que les dérangements ont lieu dans le sein même des eaux et à mesure que les matières étaient déposées” (p. 96). “C’est une mer qui se fige au moment de la tourmente, et dont l’agitation se peint encore dans ces ondes pétrifiés” (p. 104). Fins aquí és del tot ortodox amb el model neptunista. Però tanmateix, proposa que la disposició actual de les capes és deguda a la seva deformació a causa d’aixecaments i enfonsaments després d’haver-se format horitzontals. Ho raona a partir de la relació entre les fissures i l’estratificació: “Qu’on admette les affaissemens de Deluc19 ou les soulèvemens de Saussure20, on ne fait qu’exprimer par deux formules différentes ce même changement de niveaux dont la croûte de la terre offre partout les vestiges; et si un fait aussi général et aussi solidement établi avait encore besoin d’être confirmé par de nouveaux exemples, ce serait précisément dans le

18

El terme trapp prové del suec (trapp = escala) i es va introduir per designar l’empilament de colades basàltiques molt fluïdes, regulars i molt extenses, degut a la morfologia esglaonada que presenten. També es va utilitzar per designar les roques que els alemanys agrupaven sota el nom de Grünsteine (roques verdes), és a dir en general roques volcàniques bàsiques amb predomini de minerals verds, més o menys metamòrfiques. És un terme que tant ha servit per designar les roques com les formacions que les contenen. En llegir texts antics cal entendre el context i conèixer la geologia regional per capir de quines roques es tracta. En aquest cas, Lapeyrouse associa les roques de trapp als terrenys primordials, és a dir cristal·lins i metamòrfics associats. Es refereix a metavulcanites bàsiques contingudes en els esquistos variscs.

19 Jean-André Deluc (1727-1817), geòleg ginebrí, imaginava enfonsaments de continents sencers que en ser englotits per l’Oceà haurien fet davallar el nivell de les aigües, de manera que haurien pogut emergir nous continents amb muntanyes formades totalment per sediments (Sigrist, 2010).

20 Horace-Bénédict de Saussure (1740-1799), geòleg ginebrí, pioner de la idea que les orogènies eren causades per forces horitzontals, entre 1774 i 1780, pensava, però, que la verticalització de les capes dels Alps, ben exemplificada per la disposició de les pudingues de Vallorcine, era causada per una força vertical subterrània. Entre 1780 i 1796 encunyà el concepte dels “refoulements horizontaux en sens contraires” per explicar el plegament de les serralades. Aquest concepte, però no va ser mai publicat de manera ben explícita tot i ser ben clar en les seves llibretes (Carozzi, 1997, 2005; Sigrist, 2010). Saussure va publicar la primera edició del seu Voyage dans les Alpes… en quatre volums entre 1779 i 1796, just abans que Ramond donés a conèixer els seus Voyages au Mont-Perdu… (1801).

12

Mont-Perdu qu’on trouverait l’un des plus grands et des plus frappans de tous. En effet, rien n’y est demeuré à sa place: ou bien les masses on été soulevées au nord, ou bien elles se sont affaissées au midi; peut être même les deux mouvemens ont eu lieu à la fois, et l’affaissement d’une partie a déterminé le redressement de l’autre. Je n’alléguerai pas seulement en preuve de ce que l’avance, la diversité de position des couches, horizontales en bas, inclinées plus haut, verticales dans les sommets, arquées au fond de l’enceinte du Lac [...] les fissures qui croisent les couches en différens sens et qui n’ont pu cependant se former que sur des plans perpendiculaires à l’horizon, les fissures, dis-je, aussi déviées de leur situation originaire que les bancs paraissent déplacés de leur assiette primitive, voilà des témoins bien autrement irrécusables des révolutions que le Mont-Perdu a éprouvées. Les unes sont dirigées du nord au sud, et celles-là ont conservé leur situation verticale: elles attestent que depuis leur formation, au moins, il n’y a pas eu de changement de position dans le sens de l’est à l’ouest [...]. D’autres s’inclinent diversement au nord et se prolongent parallèlement à la direction de la chaîne: elles indiquent un grand trébuchement dans le sens du nord au midi. D’autres sont absolument horizontales: elles n’ont pu arriver à cette position qu’en décrivant un quart de cercle avec les couches qu’elles traversent. Toutes sont sensiblement perpendiculaires au plan des couches [...]21; toutes déposent que ces couches sont parties de l’horizontale pour exécuter ces différentes évolutions. [...] Ailleurs, des bancs croisent d’autres bancs, et ceux-là sont démembrés [bretxes de falla ?] tandis que ceux-ci sont sains; c’est ainsi des couches horizontales et brisées couronnent des couches redressées et entières [rampa de bloc inferior ?]: les unes ont été culbutées sur les autres, et cet accident date des dernières révolutions de la montagne“ (p. 156-158)22. És curiós que, per argumentar que les capes es disposaven originàriament horitzontals, parteixi de l’acceptació que les fissures s’havien format verticals, sense explicar-ne la raó.

En tot cas, aquesta discussió sobre l’origen de la disposició de les capes calcàries del Mont Perdut és probablement el raonament tectònic més antic induït per l’observació de la geologia pirinenca23.

Pere Santanach

EL PRIMER MAPA GEOLÒGIC DE CONJUNT DELS PIRINEUS: LA CARTE GÉOGNOSTIQUE DES PYRÉNÉES DE JEAN DE CHARPENTIER (1823) Johann von Charpentier (1786-1855), fill de Wilhelm von Charpentier, va néixer a Freiberg, Saxònia, i va ser deixeble i seguidor de Werner24. El 1808, als 22 anys, va acceptar la direcció de la mina de coure de Baigorri en els Pirineus bascos. Aviat va deixar aquesta ocupació, però es va quedar als Pirineus fins al 1812 recorrent la serralada i estudiant-ne la geognòsia. Va centrar la seva activitat entre el País Basc i l’Arièja, però també va fer alguna incursió a la part oriental de la serralada.

El 1823 va publicar un Essai sur la constitution géognostique des Pyrénées que va acompanyar d’una Carte géognostique des Pyrénées a una escala aproximada de 1:550.000 (Fig. 3). Va començar-ne la redacció el 1810 i a la primavera de 1812 havia escrit fins a la descripció del “Grès rouge”; les observacions fetes durant l’any 1812 i la descripció dels terrenys del “Calcaire alpin” i de l’ “amphibolique secondaire” hi van ser afegits quan ja havia marxat dels Pirineus. La publicació es va retardar per causes diverses i Charpentier era conscient que en els més de 10 anys transcorreguts des que havia marxat dels Pirineus la geognòsia havia fet grans progressos, en particular pel que fa a la determinació dels fòssils “que semblen caracteritzar certs terrenys secundaris” (p. XII). L’assaig exposa les idees que Charpentier s’havia fet de l’estructura dels Pirineus a l’època que els va recórrer (Zittel, 1901, Charpentier, 1823). Posteriorment va anar a dirigir les mines de sal de Bex al cantó de Vaud, Suïssa, on és enterrat. Va fer aportacions interessants en el camp de la glaciologia (Lugeon, 1920) .

Charpentier no s’aparta gens de l’ortodòxia neptunista i hi fa encaixar totes les formacions i disposicions que observa. Distingeix quatre grans unitats o terrenys: primitius, de transició, secundaris i terciaris i d’al·luvió. Subdivideix cada un d’aquests terrenys en diferents unitats litològiques. No creu en els fòssils per determinar l’edat relativa de les formacions, per fer-ho cal basar-se en les relacions entre elles25. En el mapa, litografia pintada a l’aquarel·la de 76,8 cm x 35,1 cm, distingeix vuit unitats litològiques:

21

Els dos sistemes de fissures descrits per Ramond corresponen a estructures dels primers estadis de la deformació de l’avantpaís, abans del plegament. Les fissures verticals d’orientació nord-sud són diàclasis d’extensió, mentre que les orientades est-oest amb inclinacions diverses i perpendiculars a les capes plegades corresponen a la disjunció de la roca a favor dels plans de clivatge de pressió-dissolució.

22 Després de llegir aquestes línies de Ramond es fa estrany que Gohau (1990, pp. 249-250) afirmi que Ramond no acepta la tectònica per explicar els plecs de la regió del Mont Perdut i que pensa que les deformacions són sinsedimentàries. Gohau es fixa en la frase de la pàg 104 de Ramond (1801) citada més amunt i comenta “Le refus des mouvements tectoniques sait se faire poétique”.

23 Cal assenyalar que Picot de Lapeyrouse (1797) va excloure explícitament la deformació de capes horitzontals: «La régularité, le jeu, le caprice des bancs verticaux de grès et de calcaire sous-marin, les noeds hétérogènes d’une roche dans une autre, la verticalité uniforme des bancs de la chaîne primitive et des crêtes secondaires, les bancs verticaux coupés par des bancs horizontaux, ne permettent pas d’admettre aucune éspèce de mouvement subit ou irrégulier qui ait redressé des couches horizontales» (p. 65). És possible que Ramond de Carbonnières i Picot de Lapeyrouse haguessin discutit sobre aquest tema.

24 A.G. Werner va ensenyar a la Bergakademie de Freiberg des de 1775 fins a la seva mort el 1817.

25 “L’identité ou la différence des fossiles ne peuvent donc servir, d’une manière générale, à prononcer sur l’identité ou la différence des divers terrains. Elles sont, ce me semble, également insuffisantes pour déterminer leur âge relatif, parce qu’il nous faudrait préalablement connaître l’âge ou l’époque relative de l’existence de ces corps organisés; ce que nous ne pouvons déterminer précisément que par l’âge relatif des roches qui les renferment; il nous est donc impossible de tirer une conclusion en sens inverse; nous sommes donc réduits à observer le gisement des roches pour déterminer leur âge relatif.” De la nota de les pp. 80-82, on explica la seva idea sobre la utilitat dels fòssils i el mètode per establir l’edat relativa de les formacions. Atès que Charpentier acabava de sortir de la Bergakademie de Freiberg, les idees expressades en aquesta nota deuen reflectir els ensenyaments de Werner a la primera dècada del segle, tot i que sembla que a finals de la seva vida va començar a considerar la possibilitat d’utilitzar els fòssils com a criteri estratigràfic.

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes

Terrenys primitius Terrain Granitique. El terreny granític forma la base de la serralada i està constituït fonamentalment per granit, grollerament estratificat, amb intercalacions de gneissos, esquists micacis i calcàries primitives. Els gneissos, tot i ser en algunes regions força abundants, els considera subordinats al granit, al que passen insensiblement. En el mapa cartografia tot aquest conjunt com a terreny granític.

13

Terrain du Schiste micacé. El terreny dels esquists micacis, sempre sobreposat al terreny granític, està format per diferents tipus d’esquists més o menys cristal·lins amb intercalacions diverses, entre altres, de calcàries compactes. Algunes de les taques representades en el mapa corresponen a micasquists cambro-ordovicians que localment contenen intercalacions marbrenques, com per exemple passa en els departaments de l’Aude i

Fig.3. Carte géognostique des Pyrénées de Charpentier (1823). Litografia acolorida a l’aquarel·la, l’original fa 76,8 x 35,1 cm i correspon a una escala aproximada de 1:550.000. La intensitat del color, en particular el blau, impedeix llegir la planimetria de fons. Una versió ampliable d’aquest mapa es troba a Wikipèdia a les entrades Jean de Charpentier (llengües francesa i anglesa) i Johann von Charpentier (llengua alemanya) on s’hi poden llegir bé tots els detalls. Exemplar de la Biblioteca municipal de Tolosa de Llenguadoc: LmC 11765, Bibliothèque de Toulouse, © Bibliothèque municipale de Toulouse, G. Boussières.

Fig. 3. Carte géognostique des Pyrénées by Charpentier (1823). Lithography painted in water colour, the original measures 76,8 x 35,1 cm, corresponding to an approximate scale of 1:550.000. The high intensity of the colours, especially the blue, hampers the legibility of the planimetry on which the geological map was drawn. A zoomable image of this map is available in Wikipedia (Jean de Charpentier in French and English Wikipedia; Johann von Charpentier in German Wikipedia), where the planimetric details are legible. Copy from the City Library of Toulouse: LmC 11765, Bibliothèque de Toulouse, © Bibliothèque municipale de Toulouse, G. Boussières.

Fig. 4. Llegenda i talls de la Carte géognostique des Pyrénées de Charpentier (1823). Noteu la unitat del Grès rouge [Permo-trias] a la base de la sèrie secundària i discordant sobre els terrenys primitius i de transició. Exemplar de la Biblioteca municipal de Tolosa del Llenguadoc: LmC 11765, Bibliothèque de Toulouse, © Bibliothèque municipale de Toulouse, G. Boussières.

Fig. 4. Legend and cross-sections from the Carte géognostique des Pyrénées by Charpentier (1823). Note the Grès rouge unit [Permo-Trias] at the base of the secondary units, lying unconformably over the primitive and transitional terrains. Copy from the City Library of Toulouse: LmC 11765, Bibliothèque de Toulouse, © Bibliothèque municipale de Toulouse, G. Boussières.

14

l’Arièja entre el massís gnèissic de l’Aston i els materials devonians del massís de l’Arisa (Arize), i a la taca situada al nord dels granits de Bielsa i de Lis-Calhavàs (LysCaillaouas). En d’altres casos, com a la taca que figura al nord del granit de Neuvielha (Néouvielle) els esquists micacis corresponen a materials devono-carbonífers.

Terrain du Calcaire primitif. El terreny de la Calcària primitiva és format per calcàries no subordinades al granit ni als micasquists i ha estat dipositat posteriorment als esquists micacis, atès que hi presenta una relació d’“estratificació no paral·lela”. Allà on les pinta en el mapa, essencialment una banda entre la vall de Vic de Sòs i la Garona, corresponen a grans trets a les calcàries silurodevonianes; de tota manera hi ha grans extensions de calcàries siluro-devonianes, sobretot als Pirineus occidentals que situarà en els terrenys de transició. Entre les roques subordinades al terreny de la Calcària primitiva, esmenta el pyroxène ou augite en roche [les actuals lherzolites].

Terrenys de transició Terrain de Transition. Els terrenys de transició són els més estesos i són formats per esquists argilosos, calcàries i grauvaques principalment. Reposen sobre els terrenys primitius en estratificació “no paral·lela”. Pensa l’autor que entre la formació dels terrenys primitius i la deposició dels terrenys de transició hauria transcorregut un temps considerable durant el qual els terrenys primitius haurien sofert grans revolucions –es refereix a processos erosius– que haurien modelat el relleu en forma de diferents protuberàncies26 i haurien produït els materials que formarien els terrenys de transició, els quals haurien reblert les parts deprimides entre les protuberàncies. L’extensió que ocupen els terrenys de transició en el seu mapa coincideix en gran part amb els terrenys devono-carbonífers27. De tota manera també hi inclou, entre altres, calcàries de les valls d’Aspe i d’Aussau (Ossau) on havia trobat madreporaris, bivalves, ammonites i belemnites, recol·lectats en roques que avui s’atribueixen al Juràssic i al Cretaci (pp. 308-309; 370-374; 414). No dóna cap importància a aquests fòssils, que no interpreta estratigràficament.

Terrenys secundaris Terrain du Grès rouge. És el més antic dels terrenys secundaris dels Pirineus. Entén que aquesta unitat equival al Rotliegendes alemany. És compost per gresos rojos, blancs, gresos esquistosos i pudinga quarsosa. Recobreix en “estratificació no paral·lela” les roques intermèdies i les roques primitives i la seva formació és anterior a la de les altres roques secundàries. La cartografia que en presenta coincideix força bé amb els afloraments permotriàsics més extensos.

26 La idea que els terrenys primordials formaven diferents relleus abans de la deposició de les argiles i calcàries ja es troba en la memòria de Palassou.

27 La discontinuïtat que es descriu aquí i la que Charpentier posa a la base de la Calcària primitiva corresponen al desenganxament dels materials del Paleozoic superior (Siluro-devonià i Carbonífer) dels cambroordovicians.

Pere Santanach

Terrain du Calcaire alpin et du Calcaire du Jura.

Charpentier admet que ambdues calcàries són difícils de separar. Denomina Calcària alpina28 “a la calcària secundària, que segueix immediatament al Grès rouge i, per tant, la considera equivalent del Zechstein. A sostre passa a la Calcària del Jura. Cartografia sota aquests dos noms el conjunt de terrenys bàsicament calcaris del Juràssic, Cretaci i Paleogen (cita mostres amb “numismales” a la vall del Roncal, p. 477) que formen dues bandes, al nord i al sud de l’eix de la serralada i inclouen les calcàries del massís del Mont Perdut.

Terrain amphibolique secondaire (Ophite de Palassou). És format per amfibolita o diabasa. L’ofita es presenta en forma de montículs o turons aïllats, associada a argiles, guix i calcàries.

Terrenys terciaris i d’al·luvió Terrains tertiaires et d’aterrissemens. Ocupen el peu de les muntanyes i a la memòria no dedica cap capítol a la seva descripció detallada.

El treball de Charpentier és el primer que presenta un mapa geològic dels Pirineus amb cinc talls a través de la serralada que reflecteixen les seves idees (Figs. 3 i 4). En el mapa s’hi reconeixen bé les àrees ocupades pels terrenys granítics i gnèissics i la posició del Grès rouge, la unitat que ha estat descrita com Permotrias, entre els terrenys de transició i primitius i la sèrie bàsicament carbonàtica de la Calcària alpina i del Jura, és a dir el Mesozoic i el Paleogen.

Representa un clar progrés en el coneixement de la geologia dels Pirineus i en deixa entreveure la seva complexitat.

Picot de Lapeyrouse i Ramond distingien dos tipus de calcàries, mentre que Charpentier distingeix calcàries en diversos nivells: en els terrenys primitius (dos), en els terrenys de transició i en la Calcària alpina i del Jura. Reconeix, per primer cop i ben explícitament el Grès rouge i la seva posició a la base de la sèrie secundària en estratificació no paral·lela –avui se’n diria discordant– sobre els terrenys primitius i de transició, que ara sabem que corresponen als terrenys variscs. També queden força ben delimitats els massissos de granit i gneis si es consideren en conjunt. Pel que fa a les unitats situades entre els granits i el Grès rouge (esquists micacis, calcària primitiva i terrenys de transició) les confusions estratigràfiques són notables, en bona part a causa de no considerar el contingut fòssil. Malgrat tot, el treball de Charpentier durant força anys va ser la síntesi vàlida i una de les obres importants del seu temps (Solé, 1980).

28 La Calcària alpina (Alpenkalk) és un terme històric que comprèn diverses formacions calcàries dels Alps. A començaments del segle XIX es distingien quatre grans unitats litològiques en els Alps calcaris d’Àustria, una d’elles l’Alpenkalk que comprenia essencialment roques triàsiques i juràssiques, encara que també de cretàciques. A mesura que avançava el segle XIX la recerca estratigràfica d’aquesta regió es va centrar en distingir les diferents unitats calcàries que amagava el terme Alpenkalk i a establir-ne l’edat. Durant aquest procés, a mida que s’anava progressant en l’establiment de les diferents unitats, el terme Alpenkalk era usat pels diferents autors amb significats diversos (Tollmann, 1976) i el seu ús podia induir a confusió. És per això que Charpentier se sent obligat a justificar l’ús que en fa ja en el pròleg (p. x). Amb la millora del coneixement estratigràfic el terme Alpenkalk va acabar desapareixent de la literatura als volts de 1860.

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes

A diferència de Ramond, Charpentier no creu en un redreçament de les capes posterior a la seva formació: pensa que les capes s’haurien format en la posició que les observem. Per explicar la presència de terrenys secundaris en els cims més alts de la serralada segueix la idea de Picot de Lapeyrouse (1797): una més forta erosió del vessant septentrional desplaça l’eix de la serralada cap al sud, idea que il·lustra amb un tall conceptual (Fig. 5). Aquest tall mostra també els terrenys secundaris en disposició no paral·lela sobre els primitius i els de transició trobant-se a més gran altitud que aquests últims. Per a un neptunista, això indicaria una erosió anterior als terrenys secundaris i un ascens posterior del nivell del mar. Aquestes complexitats no es troben en el resum que sobre la constitució geognòstica dels Pirineus fa ell mateix (Annex 2).

En efecte, aquest resum és una il·lustració de la cura que té el jove Charpentier de no sortir de l’ortodòxia werneriana. Els dos primers punts en donen l’esperit: totes les roques són neptunianes i, als Pirineus, s’hi observen tots els principals terrenys descrits pels altres geòlegs i en el mateix ordre de superposició que arreu. És un tipus de conclusió que també es troba en bastants treballs actuals.

De l’estudi d’un cas particular es conclou que quadra amb el que estableixen els models imperants, i per tant no s’aporta res al coneixement general. En canvi es minusvaloren les diferències entre observacions i models, que podrien explotar-se per ajudar al progrés del coneixement. En el cas de l’estudi de Charpentier, les diferents relacions de no paral·lelisme descrites entre diferents unitats en són un exemple.

Els Pirineus orientals va ser la regió menys recorreguda per Charpentier. Cita Palassou i n’utilitza la informació, encara que no sempre l’aprofita tota. Cartografia generosament les àrees granítiques i gnèissiques que afloren en la major part de la serralada en el departament dels Pirineus Orientals. En els terrenys de transició hi inclou una bona barreja de terrenys: Pissarres i esquists cambro-

15

Fig. 6. Marcel de Serres (1780-1862), primer catedràtic de Geologia de la Universitat de Montpeller i autor de la Carte Géologique du département des Pyrénées Orientales (1829). Oli sobre tela de Charles Matet, 1841. Inscrit MH el 20/11/2009. © Université de Montpellier-Service du Patrimoine Historique. Foto Matthieu Sonnet.

Fig. 6. Marcel de Serres (1780-1862), first Professor of Geology at the University of Montpellier and author of the Carte Géologique du département des Pyrénées Orientales (1829). Oil on canvas by Charles Matet, 1841. Inscribed MH the 20th/11/2009. © Université de MontpellierService du Patrimoine Historique. Photo Matthieu Sonnet.

ordovicians (vora oriental de l’Aspre i sud del massís del Canigó), les calcàries siluro-devonianes que Palassou havia descrit a Corbera (Aspre) i a Vilafranca de Conflent, bona part del massís metamòrfic de l’Aglí i el Cretaci metamòrfic situat entre el granit de Millars i el massís de l’Aglí. Cartografia el Juràssic i el Cretaci de les Corberes que es troba al nord del departament com a Calcària alpina i del Jura. A la plana del Rosselló hi figuren terrenys terciaris i d’al·luvió.

MARCEL DE SERRES (1780-1862) I LA CARTE GÉOLOGIQUE DU DÉPARTEMENT DES PYRÉNÉES ORIENTALES (1829)

Fig. 5. Tall conceptual de Charpentier (1823). Acceptant un model neptunista clàssic, el tall mostra com l’erosió ha deixat a les parts més altes de la serralada les calcàries secundàries mentre que els terrenys primitius i de transició es troben a menor altitud i desplaçats cap al nord respecte de l’eix actual de la serralada. Exemplar de la Biblioteca del Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona.

Fig. 5. Conceptual cross-section by Charpentier (1823). Assuming the classic neptunist model, the section shows how, as a result of erosion, secondary limestones remained in the higher parts of the chain, and primitive and transitional terrains cropped out at lower altitudes and to the North of the present axis of the chain. Copy from the Library of the Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona.

Marcel de Serres de Mesplès (Fig. 6) va néixer en el sí d’una antiga29 i rica família montpellerina el 3 de novembre de 178030. La vocació de Marcel de Serres per les ciències naturals es desvetllà durant la infantesa quan abandonava el llatí i els exercicis de memòria per anar a caçar insectes. De ben jove, doncs, va dedicar-se a l’estudi

29

La seva filiació es pot seguir fins a començaments del segle XV i sembla que els seus orígens es relacionarien més o menys directament amb uns De Serres originaris de València que haurien emigrat a mitjans del segle VIII i als que Pipí el Breu hauria otorgat grans bens en el Vivarès, al Llenguadoc l’any 762 (Rouville, 1863).

30 Totes les dades biogràfiques que segueixen provenen de l’Éloge de Rouville (1863).

16

de la naturalesa. A Montpeller, aleshores un centre molt actiu en el cultiu de l’historia natural a França, gràcies a la seva fortuna, va poder dedicar-se a la seva afició.

Arran de la sobtada ruïna familiar fou enviat a París on va ser protegit del general Pierre Daru, també montpellerí, amic de la família i proper a l’Emperador Napoleó I. A París va seguir els cursos del Museu, entre altres els de Haüy i Brongniart, i va assistir a l’emergència de la geologia que acabaria essent l’ocupació de la seva vida.

Daru se’n va haver d’anar a l’est del país per preparar la campanya militar de 1809 i s’emportà el seu protegit, que aviat va tenir l’ocasió de lluir-se davant de l’Emperador. El 25 de juliol de 1809 va rebre el nomenament de professor de Geologia i Mineralogia a la facultat de Ciències de Montpeller, a la càtedra que havia estat creada l’any anterior per un decret imperial. Pràcticament al mateix temps, l’Emperador li encomanà una missió d’estudi a Àustria, que retardarà la seva incorporació a la universitat. Durant dos anys va visitar Àustria, Baviera i les ciutats hanseàtiques del Bàltic. Va recollir nombrosos materials que van donar lloc a una multitud de publicacions. Va deixar Àustria a finals de 1810 i l’any següent s’incorporava a la càtedra que exerciria, durant 53 anys, fins a la seva mort el 22 de juliol de 1862.

Conjuntament amb altres geòlegs francesos i d’altres països va contribuir a establir les bases de l’Estratigrafia. A ell es deu la noció de Quaternari com l’època de l’Home.

També destaquen els seus estudis sobre el Terciari del migdia francès (Serres, 1829b). Enfronta els problemes geològics amb una actitud que amb posterioritat se’n dirà uniformitarista: Explica els dipòsits antics pels fenòmens observables en l’actualitat. No obstant això, el seu ensenyament està impregnat de creença religiosa; desenvolupa correspondències entre el Gènesi i les èpoques geològiques i pensa que l’home no és pas més antic que 7.000 anys.

Fins al 1815 es va dedicar sobretot a escriure sobre els seus viatges. És a partir de 1820, després d’haver publicat principalment sobre zoologia, que va dedicar-se de ple a la recerca geològica.

En els extractes dels reports fets sobre els treballs de la Societé Linnéenne de Normandie entre els anys 1828 i 1832, redactats pel secretari de la Societat es pot llegir: “En fin, M. Marcel de Serres vous a envoyé un Mémoire géologique très étendu sur le département des PyrénéesOrientales, qui renferme un grand nombre de détails géologico-topographiques, et des considérations fort intéressantes sur l’influence exercée par le Mont-Canigou sur la temperature du bassin de Perpignan. Votre premier volume (2ème sèrie), contient un extrait de ce travail, auquel est jointe une petite carte géologique du département des Pyrénées-Orientales” (Caumont, 1835)31.

31 Amb anterioritat, De Serres havia aixecat el primer mapa geològic del departament de l’Hérault que va ser dibuixat pel paisajista J.-M. Amelin.

Aquest mapa, que porta data de 1827, va ser presentat a la Societé Linnénne de Normandie amb el treball “Observartions générales sur la constitution géognostique du département de l’Hérault i publicat, el 1827, dins « Guide du voyageur dans le département de l’Hérault» de J.-M. Amelin. De Serres també va redactar el capítol de la guía dedicat a la constitució geognóstica del departament. Savaton (2003) sitúa, erròniament, la publicació d’aquest treball al 1833.

Pere Santanach

Malauradament la memòria extensa que va presentar De Serres no s’ha conservat, els bombardejos de 1944 van destruir els arxius de la Societé Linnéenne de Normandie32.

Aquest mapa no es troba a cap de les col·leccions esmentades per Savaton (2003), però s’ha pogut consultar gràcies a l’exemplar que es conserva a la biblioteca del Museu geològic del Seminari Conciliar de Barcelona. El mapa forma part d’una separata que conté dos treballs de De Serres, entre ells, l’esmentat per Caumont: Voyage géologique dans les Pyrénées-Orientales ou essai géognostique sur ce département que inclou el mapa en qüestió (Serres 1829a; Serres i Penchinat, 1829). Tot i que el treball porta la signatura de De Serres, l’extracte publicat figura redactat per un rapporteur anònim.

Desconeixem quan De Serres va presentar la memòria a la Societat Linneana. Si es té en compte l’any de publicació del resum (1829) es pot pensar que com a més tard la presentació hauria tingut lloc dins de 1828. Per tant, atès que cal un temps per redactar una memòria extensa és raonable suposar que els treballs de camp s’haurien dut a terme durant els anys 20, però abans de 1827. Així doncs, quan De Serres va emprendre el treball sobre els Pirineus Orientals, feia uns deu anys que Charpentier havia marxat dels Pirineus i quan va redactar-ne la memòria ja havia estat publicat l’Essai sur la constitution géognostique des Pyrénées d’aquest autor Segons s’explica en el resum publicat, l’assaig de De Serres constava d’una introducció on resumia les formacions que hi ha al departament i de tres llibres que descrivien les tres valls principals, la vall de la Tet, la del Tec i la de l’Aglí, seguint diversos itineraris. El resum segueix el mateix esquema. Dedica moltes línies al relleu, la botànica i aspectes climàtics i hi ha poques descripcions de les roques i la seva disposició. També presta força atenció a les coves i als seus rebliments, tema sobre el que De Serres va publicar bastants treballs. No explica mai la disposició de les capes. No hi ha citacions de treballs anteriors. Al final del resum el rapporteur explica que “il a terminé son ouvrage par un tableau synoptique des principales roches simples ou melangées que l’on y rencontre, lequel tableau est suivi du catalogue des animaux fossiles, soit vertebrés, soit invertebrés, que l’on observe dans ce département, dans les terrains secondaires et dans les terrains tertiaires. Ces catalogues ont un intérêt réel, non seulement pour la fixation des espèces fossiles, mais surtout pour la détermination des différentes couches dans lesquelles on les rencontre” (pp. 178-179).

El mapa, a una escala aproximada de 1:530. 00033, és una litografia acolorida a l’aquarel·la de 25 x17 cm (Fig. 7). Hi consten les principals poblacions, la xarxa hidrogràfica ressaltada amb ombrejats i els principals camins. Distingeix, de modern a antic: terrenys terciaris, terrenys secundaris superiors, terrenys de transició o intermedis i terrenys primordials. A més, indica amb petites taques acolorides els dipòsits o pedreres de guix i els

32 Informació personal del professor Jean-Philipe Rioult, de la Société Linnéenne de Normandie. Desconec si en algun arxiu de Montpellier fora possible de trobar-ne una còpia.

33 La barra d’escala correspon, però, a una escala de 1:635.000.

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes

17

Fig. 7. Carte Géologique du département des Pyrénées Orientales de De Serres (1829). Litografia acolorida a l’aquarel·la de 25 x 17,5 cm que correspon a una escala aproximada de 1:530.000. Exemplar de la Biblioteca del Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona.

Fig. 7. Carte Géologique du département des Pyrénées Orientales by De Serres (1829). Lithography painted in water colour of 25 x 17 cm in size corresponding to an approximate scale of 1:530.000. Copy from the Library of the Museu de Geologia del Seminari Conciliar de Barcelona.

dipòsits ferruginosos o mines de ferro. D’acord amb les descripcions incloses en el resum, els diferents terrenys comprenen una varietat gran de formacions.

Terrains tertiaires. Els terrenys terciaris són formats, essencialment, per arenes marines superiors i escassos vestigis de calcàries tendres34. A sota, les margues argiloses blaves conformen les capes més inferiors dels terrenys terciaris i estan barrejades amb arenes fluvials35. Aquestes margues, en les que han excavat el seu llit el Tec i la Tet són molt riques en conquilles i zoòfits marins36. Cita fòssils continentals (Ursus Metopoleainus37, Cervus elaphus38, 34

De Serres parla de calcaires moëllon, que és un terme de la construcció que es refereix a calcàries tendres aptes per ser tallades.

35 Descripció força ajustada, tenint en compte l’època, de les dues grans unitats del Pliocè del Rosselló.

36 A finals del segle XVIII i principis del XIX s’anomenaven zoòfits a les petrificacions del regne animal la figura de les quals s’assemblava a les plantes. S’hi havien inclòs coral·laris, hippurítids, estrelles de mar, “trochites”, “encrinites”, entre altres.

37 Nom d’espècie no acceptat en l’actualitat. Amb independència de l’equivalència específica que se n’accepti, cal indicar que revisions recents de les col·leccions d’Ursus del Rosselló han constatat que el mal estat de les peces impossibilita assignar-los espècies (com. pers. J. Martinell).

38 Aquesta espècie es troba en el Pleistocè-Actual. Es deu tractar d’alguna forma primitiva (com. pers. J. Martinell).

quelonis, etc.). Totes aquestes formacions es troben a la plana del Rosselló i a les valls de la Tet i el Tec abans d’entrar a la plana (a la vall del Tec pugen fins a Ceret).

En el text esmenta lentilles de terrenys d’aigua dolça lligats al sistema de lignits terciaris que es troben només a l’extrem occidental del departament. Es refereix, sens dubte, al rebliment terciari de la Cerdanya, que no és cartografiat en el mapa.

Pel que fa als dipòsits produïts amb posterioritat a la retirada del mar de sobre els continents, o dipòsits quaternaris, distingeix dos tipus de dipòsits diluvials (diluvium): L’inferior (diluvium des montagnes) és format per blocs de roques primitives més o menys considerables i es troba adossat a les muntanyes fins a una alçada de 500 m. El superior (diluvium des plaines) no es troba mai per sobre dels 200 m i consisteix bàsicament en graves formades per còdols normalment calcaris dins d’uns llims argilo-calcaris. Els terrenys quaternaris tampoc figuren en el mapa.

Terrains secondaires supérieurs. De Serres afirma que la seva composició és força simple. Quasi sempre són formats per la calcària grisa amb belemnites de l’estatge mitjà del Juràssic o per calcàries anàlogues del Lias, estatge inferior del Juràssic. A més, a l’extrem meridional

18

del departament, s’hi troba la creta compacte inferior, caracteritzada per Radiolites rotularis39, Cyclolites hemisphaerica40, Pecten quinque costatus41 i un gran nombre d’ Hippurites42,43. La major part dels terrenys secundaris cartografiats es troben en una franja allargada que s’estén entre el Terciari del Rosselló i els terrenys de transició o intermedis. Al nord, aquesta franja comprèn els terrenys mesozoics de Les Corberes i els que limiten al nord el massís varisc de l’Aglí. Cap al sud, la franja voreja els massissos de l’Aglí i el granit de Millars fins just a l’oest d’ Illa de Tet44 i continua resseguint la vora dels terrenys paleozoics de l’Aspre fins als terrenys calcaris del Triàsic i Cretaci de la conca dels Banys d’Arles a la vall del Tec45, on agafa direcció est-oest i acaba a prop del Volor (Boulou).

Llevat de les calcàries triàsiques dels Banys d’Arles en tot el tram nord-sud de la franja i en el tram est-oest del sud no hi aflora cap calcària mesozoica. Només hi afloren calcàries siluro-devonianes, al cantó nord-est de l’Aspre, que queden englobades en aquesta franja. La representació d’aquesta franja de terrenys secundaris superiors és doncs una cartografia que força les observacions per adaptar-se a un model neptunista simple. La segona és una taca aïllada als voltants de Costoja que descansa directament sobre els terrenys primordials. Descriu aquesta taca com a formada per creta compacta inferior.

Correspon a les unitats de Costoja que, a l’est de la falla d’Albanyà, a Espanya, reben el nom d’unitats de Bac Grillera, i que comprenen calcàries del Cretaci superior.

Terrains de transition ou intermédiaires. Aquesta unitat, que també anomena terrenys secundaris inferiors, forma una banda entre els secundaris superiors i els primordials. Corresponen, molt a l’engròs, als terrenys sedimentaris i metasedimentaris variscs que rodegen els terrenys que De Serres inclou en els primordials. Com a exemples de terrenys de transició en el text figuren els marbres de Vilafranca, que corresponen a calcàries siluro-devonianes (p. 164), i la serra esquistosa de l’Albera (p. 174), els esquists de la qual son d’edat cambro-ordoviciana.

Terrains primordiaux. Els terrenys primordials, que De Serres també anomena terrenys de cristal·lització, ocupen

39

Avui Radiolites angeiodes Lamarck, 1801 (com. pers. J. Martinell).

Avui Cyclolites elliptica Lamarck, 1801 (com. pers. J. Martinell).

41 Avui Neithea quinquecostata (Sowerby, 1814) (com. pers. J. Martinell).

42 A la zona, hi ha espècies descrites d’Hippurites, Hippuritella, Vaccinites i Batolites. Tots els fòssils que cita De Serres en aquesta regió es troben en el Cretaci. (com. pers. J. Martinell).

43 Cal notar que en els terrenys quaternaris, terciaris i secundaris De Serres utilitza els fòssils per clasificar-los.

44 En parlar de la vall de la Tet a l’est d’Illa de Tet: “Une bande assez étroite des terrains secondaires supérieurs lient les formations tertiaires du bassin oriental de la Têt, avec les terrains secondaires inférieures auxquels succèdent presque instantanément, vers le Nord, les formations primordiales” (p. 163). En aquesta zona, en contacte amb els materials terciaris hi ha, d’oest a east, el granit de Millars i la serie detrítica cambro-ordoviciana. Penso que va cartografiar aquí aquestes calcàries secundàries superiors per coherencia ideológica sense haver-les observat.

45 En descriure la vall del Tec: “Les terrains tertiaires y sont toujours accumulés vers l’est, comme les formations primordiales vers l’Ouest, lesquelles sont seulement séparées des premiers dépôts par des bandes étroites des formations secondaires, soit supérieures [calcàries triàsiques dels Banys d’Arles], soit inférieures” (p. 163).

40

Pere Santanach

la major part del departament. Dominen els granits, els gneissos i les calcàries, sacaroides o laminars. Les protogines46, les eurites47, les diorites i les serpentines hi són molt subordinades. A la vall de Pi observa “grans masses de calcària laminar i sacaroide enclavades entre gneis i acompanyades de diorita o de diabasa amfibòlica verdosa” (p. 164). Es refereix als marbres i les amfibolites inclosos en els esquists de Balaig (Guitard, 1970), a l’acabament occidental d’aquesta unitat. A la vall del Tec, als voltants del balneari de la Presta, prop de Prats de Molló, constata la presència de “gneis, calcàries laminars i sacaroides, entre les masses dels quals hi ha enclavades serpentines dures”, roques primitives de les que brollen les aigües sulfuroses del balneari (p. 177). Es tracta de les pelites metamòrfiques de la sèrie de Canavelles amb intercalacions de marbres, roques calcosilicatades i metavulcanites bàsiques a la vora del contacte amb el gneis del Canigó, (Guitard, 1970).

Dépots gypseux ou carrières de plâtre. En situa a tres zones, una, al nord, en el contacte entre el massís varisc de l’Aglí i el Juràssic i Cretaci, on els afloraments cartografiats corresponen a guixos del Keuper que afloren a l’est de l’Esquérda a la mateixa vall de l’Aglí i al sud de Maurí (p. 178); una altra als voltants dels Banys d’Arles, on afloren guixos triàsics del Muschelkalk mitjà i del Keuper48; per últim, a la zona de Costoja, hi ha a guixos del Keuper de la base de les unitats encavalcants de Costoja.

Dépots ferrugineux ou mines de fer. En el mapa situa vuit localitats en el massís del Canigó, però en el text només esmenta les mines d’Aituà, (p. 164), les de Fillols (p. 171) i les de la muntanya de Batera (p. 172).

El mapa de De Serres, tot i que ja utilitza els fòssils per caracteritzar les unitats, denota una gran influència del model neptunista en l’extrapolació de les observacions.

La mostra més evident és la franja de terrenys secundaris superiors entre els terciaris i els de transició. Si bé, d’acord

46 Protogina. Terme obsolet creat el 1806 per referir-se a una roca que forma bona part del massís del Montblanc. És una roca granítica amb textura gnèissica, de tons verdosos, amb feldspat sericititzat, biotita transformada a clorita, i epidota. En el cas dels Pirineus Orientals deuen correspondre a milonites granítiques retrogradades.

47 S’havia utilitzat aquest terme per designar qualsevol roca granítica de gra fi.

48 “C’est aux pieds des montagnes de transition qui bordent cette ville [Ceret] que l’on découvre les premiers dépôts gypseux secondaires de la vallée du Tech. Ces dépôts s’y montrent disposés en amas et adossés aux formations secondaires qui […] s’appuient contre les terrains intermédiaires et primitifs dont la chaîne, située au Sud de Ceret, se trouve composée. Les gypses de Ceret se montrent donc comme tous ceux de ce même ordre de formations adossés au pied des montagnes secondaires et caractérisés par des cristaux de quartz hyalin. […] Il en est de même des dépôts gypseux exploités dans la même vallée du Tech, soit à Reynés, soit à Palauda. Ceux-ci, comme les premiers, appartiennent également aux formations secondaires postérieures au lias et même au calcaire gris à belemnites, et sont aussi accompagnés par des cristaux de quartz” (pp. 174-175). Quan parla de Lias o de calcària de belemnits cal llegir-ho com una atribució que fa ell, no que hi hagi trobat els corresponents fòssils, atès que es tracta de calcàries del Muschelkalk.

En relació a la posició dels guixos respecte d’aquestes calcàries s’ha de tenir en compte que el Mesozoic dels Banys d’Arles presenta una estructura sinclinal amb un flanc pràcticament invertit i trencat per un encavalcament (Casas i Torrades, 2008).

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes

amb els coneixements de l’època, aquests terrenys estan ben caracteritzats en el fragment est-oest de la franja al nord del departament, la seva extrapolació cap al sud és una fantasia ideològica. És una llàstima no haver pogut disposar de la memòria completa que va redactar De Serres on descrivia amb detall les seves observacions; de ben segur que hauria permès d’entendre millor com feia les extrapolacions.

CLOENDA Convé destacar alguns dels resultats obtinguts pels geòlegs en aquests primers temps de l’estudi de la geologia pirinenca i fer algunes consideracions:

1. Progrés del coneixement de la geologia pirinenca en temps neptunistes. Els 50 anys que van des del treball de Palassou (de 1776 a 1781) fins a la publicació del mapa de De Serres (1829) coincideixen amb l’emergència de la geologia. Per tant, el progrés del coneixement geològic dels Pirineus és paral·lel al progrés de la geologia en formació. Al començament, Palassou (1781, 1784) ofereix una visió molt simple dels Pirineus, bàsicament una massa granítica a la base recoberta per una alternança de schistes i calcàries, sense cap consideració pels fòssils, ni pels tipus de calcàries. Així i tot, les descripcions litològiques i les localitzacions de les observacions que fa Palassou són identificables per un geòleg coneixedor del terreny. Després, Picot de Lapeyrouse ja distingeix dos tipus de calcàries, les primàries sense fòssils, sacaroides i/o fulloses [metamòrfiques] que es troben a l’interior de la serralada i les secundàries, que contenen abundants fòssils, a les parts externes (1788). La constatació que les calcàries del Mont Perdut, a l’eix de la serralada, eren secundàries (1797) com havia suposat Ramond, obliga a pensar històries geològiques que van donant complexitat al model neptunista. Picot de Lapeyrouse no s’aparta de l’ortodòxia neptunista, mentre que Ramond arriba a introduir raonaments estructurals. Charpentier (1823) en la seva memòria sobre el conjunt dels Pirineus, presenta una estratigrafia força complexa, tot i que no considera el valor estratigràfic dels fòssils, que aleshores començava ja a ser acceptat. Tot i l’increment de complexitat estratigràfica, no s’aparta mai de la ortodòxia neptunista. Per primer cop reconeix els Grès rouge com la unitat estratigràfica a la base de la sèrie secundària i la seva disposició discordant sobre els terrenys infrajacents. Presenta el primer mapa geològic de conjunt dels Pirineus i els primers talls a través de la serralada. Malgrat no conèixer el treball de De Serres en els Pirineus orientals in extenso (algun moment dels anys 20, resum 1829), es pot afirmar que amb ell s’introdueix la utilització dels fòssils com a eina estratigràfica en els Pirineus, que es millora notablement el coneixement del Terciari i que es reconeix el Juràssic i el Cretaci gràcies al contingut fòssil.

2. Els primers talls geològics dels Pirineus. Són els cinc talls del mapa publicat per Charpentier el 1823 (Fig. 4).

S’hi observa bé el relleu dels terrenys granítics, amb diversos massissos elevats (talls D-C i F-E) separats per

19

zones deprimides que van omplir els esquists micacis, la calcària primitiva i els terrenys de transició. Els terrenys secundaris comencen amb el Grès rouge que descansa sobre els terrenys de transició o sobre els terrenys granítics, discordant, al que segueixen la Calcària alpina i la calcària del Jura. En conjunt reflecteixen la idea neptunista, ja complexa, de la geologia dels Pirineus.

Una mica d’heterodòxia, algun raonament estructural.

Els diferents autors neptunistes tractats, amb més o menys complexitat, expliquen la geologia pirinenca com a resultat de processos sedimentaris separats per períodes erosius. La disposició de les capes, inclosos els plecs, serien estructures sinsedimentàries. Només Ramond (1801), després de complir amb l’ortodòxia afirmant que els plecs i ruptures que observa a la regió del Mont Perdut podrien ser sinsedimentaris, raona, a partir d’acceptar que les fissures de la roca han d’haver estat formades verticals, que les capes havien d’haver-se format horitzontals i que una revolució posterior les va plegar i trencar. En escriure això, és conscient del trencament que suposa aquesta opinió49. Introdueix per primer cop un raonament estructural en la interpretació dels Pirineus.

Evolució del mapa geològic dels Pirineus Orientals. Els tres mapes dels Pirineus produïts en el període de formació de la geologia, sota el model neptunista, reflecteixen els primers passos d’aquesta ciència. El mapa de Palassou (1781) encara no representa unitats litològiques amb valor estratigràfic, mentre que els mapes de Charpentier (1823) i De Serres (1829a) sí que ho fan, raó per la qual poden considerar-se ja mapes geològics.

Tanmateix, el de Palassou dóna alguna “informació estructural”, cosa que no proporcionen els dels altres dos autors50. Tant Charpentier com De Serres agrupen les formacions que observen en les grans divisions clàssiques del model neptunista. La principal diferència entre els dos autors rau en el fet que Charpentier no té encara en compte els fòssils per a l’establiment de l’estratigrafia, cosa que fa De Serres. Charpentier dedica més atenció a les unitats que formen la serralada pròpiament dita51,

49

Ramond introdueix el raonament amb la següent frase: “Et, certes, en proposant cette dernière conjecture au risque de toutes ses conséquences, je ne crains point d’exposer une hypothèse nouvelle à la censure des Géologues” (p. 156). Una desena d’anys més tard, l’administrador forestal Dralet (1813), en el seu resum dels coneixements de la geologia pirinenca inclòs en el seu llibre sobre els Pirineus, escriu (p. 19): ” M. Ramond (...) a essayé de démêler, dans les Pyrénées, l’ordonnance fondamentale de toutes les grandes chaînes connues. C’est aux maîtres de l’art seuls à en juger. (...) il a constaté une multitude de faits importants. Rien ne paraît plus vraisemblable que les hypothèses qu’il a fondées sur la comparation de ces faits; rient de plus séduisant que le système crée par ce savant géologue; je n’en ferai point ici l’exposition, de crainte d’altérer la substance d’un ouvrage dont chaque page offre l’heureuse réunion des graces du style à la force du raisonement. Sembla que Dralet era conscient del trencament que podien representar algunes de les idees de Ramond. No s’atreveix ni a resumir-les! Els mestres de l’art les hauran de jutjar.

50 Tot i que Charpentier, dedica un paràgraf de la seva memòria per indicar que la inclinació de les capes dels Pirineus és, normalment, superior als 45º (p. 106).

51 A la seva memòria no dedica cap capítol a la descripció dels terrenys terciaris i d’al·luvió.

20

Pere Santanach

1

2

3

4

5

6

St. Pau u de Fenollet R i u Ag l í

Aglí

Riu Te

Ca pci r

Milillars Millars

t

à Perpinyà Rosselló

Aspre Aspr re M Montlluís

u Ri

C Carançà

N

nya rda e C

Canigó Canigó

c Te

Albera ra que Jon a L renç . Llo

P i dà à Puigcerdà

St

Prats Prat at ats de e Molló M

0

10

20

30 0 km

Fig. 8. Mapa geològic del departament dels Pirineus Orientals simplificat a partir dels mapes geològics actuals, en bona part amb criteris neptunistes, per facilitar la comparació dels mapes de Charpentier i De Serres amb els mapes actuals. 1) Granits, ortogneissos i micasquists i altres roques intercalades entre aquestes en afloraments relativament petits. Correspon al terreny granític de Charpentier i als terrenys primordials de De Serres. 2) Grans àrees de metasediments del Paleozoic inferior (sèries de Canavelles i Jújols, bàsicament). 3) Silurià, Devonià i Carbonífer. El terreny de transició de Charpentier en els Pirineus Orientals i els terrenys de transició o intermedis de De Serres són formats majoritàriament per 2 i 3. 4) Cretaci metamòrfic, inclòs pels dos autors en els terrenys de transició. 5) Majoritàriament roques mesozoiques, predominantment carbonàtiques. Correspon al terreny de la Calcària alpina i de la Calcària del Jura de Charpentier i als terrenys secundaris superiors de De Serres. Noteu que aquest autor també inclou calcàries siluro-devonianes (3) en els terrenys secundaris superiors. 6) Neògen i Quaternari. Correspon als terrenys terciaris i d’al·luvió de Charpentier i als terciaris de De Serres.

Fig. 8. Geological map of the Département des Pyrénées Orientales simplified from present maps, using partly neptunist criteria, to facilitate comparison of the Charpentier and De Serres maps with present maps. 1) Granites, orthogneisses, and intercalated micaschists and other rocks in relatively small outcrops. 1 corresponds to Charpentier’s granite terrain and to De Serre’s primordial terrains. 2) Large areas dominated by Lower Palaeozoic metasediments (mainly Canavelles and Jújols series). 3) Silurian, Devonian and Carboniferous. Charpentier’s transitional terrains in the Eastern Pyrenees and De Serre’s transitional terrains are mainly constituted by 2 and 3. 4). Metamorphic Cretaceous, included by these authors in the transitional terrains. 5) Mainly Mesozoic rocks, predominantly limestones. It corresponds to Charpentier’s Alpine limestone and Jura limestone and to De Serre’s Upper secondary terrains. Note that the latter author also includes Siluro-Devonian limestones (3) in the Upper secondary terrains. 6) Neogene and Quaternary, corresponding to Charpentier’s Tertiary and alluvial terrains and to De Serre’s Tertiary terrains.

mentre que De Serres es fixa més en els terrenys terciaris del Rosselló. Tot i que Charpentier va recórrer poc els Pirineus orientals, la seva subdivisió dels terrenys situats entre les calcàries secundàries i els terrenys cristal·lins primordials és una mica més ajustada que la de De Serres. Els límits de les unitats dibuixats per Charpentier són, però, molt més imprecisos que els de De Serres, llevat dels llocs on aquest autor ha cartografiat conceptualment, com és el cas de l’orla de calcàries secundàries situada entre els terrenys de transició i els terciaris del Rosselló. La figura 8 mostra un mapa construït a partir dels contorns dels mapes actuals, resultat de més de 200 anys de treball geològic, agrupant alguns terrenys tal com ho feien els neptunistes. La comparació d’aquest mapa amb els de Charpentier (Fig. 3) i De Serres (Fig. 7) permetrà al lector fer-se una idea dels assoliments d’aquests autors.

3. El mapa de De Serres és un dels mapes departamentals francesos més antics. Dels gairebé 90 mapes departamentals inventariats per Savaton (2003), només una tercera part porta dates anteriors al 1841, any de publicació del mapa geològic de França a 1:500. 000 d’Élie de Beaumont i Dufrénoy i tan sols quatre s’haurien publicat durant els anys vint: els de Còrsega el 1820, el d’Orne el 1826 i els de Calvados i Pirineus Orientals el 182952. A la llista publicada per Savaton hi ha tretze mapes sense data; cap d’aquests correspon a departaments pirinencs. Així doncs la Carte géologique des Pyrénées-Orientales de Marcel de Serres és també el primer mapa geològic d’una regió dels Pirineus.

52 Cal afegir-hi el del departament de l’Hérault publicat per De Serres el 1827. Vegeu nota 31.

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes

4. El mapa geològic més antic d’una regió dels Països Catalans. Els primers mapes geològics regionals de territori espanyol van ser aixecats per naturalistes forans. Els més antics publicats són el d’Extremadura i Nord d’Andalusia del francès Le Play i el de les illes de Mallorca i Menorca de l’italià La Marmora, que van veure la llum el 1834 (Darder, 1946; Solé, 1983; Boixereu, 2008), en el marc de concepcions plutonistes. El començament de les cartografies geològiques de l’administració espanyola se situa en la publicació del mapa de Schulz inclòs en la seva Descripción geognòstica del reino de Galicia el 1835 (Solé, 1983; Julivert, 2014). Les primeres descripcions geològiques provincials, que van acompanyades de mapes, no van aparèixer fins a mitjans de segle. Així doncs, el mapa de De Serres és el primer d’una regió dels Països Catalans.

5. Importància de les aportacions neptunistes. Aquest treball mostra com sota el paraigüa de la doctrina neptunista es va començar a desenvolupar el coneixement geològic dels Pirineus, en paral·lel al naixement de la geologia. Cal valorar l’enorme progrés que va de Palassou a De Serres. Poc després que aquest publiqués el seu mapa es va imposar la revolució huttoniana i el neptunisme va entrar en descrèdit. A propòsit d’aquest canvi de sistema Ellenberger (1994) va escriure: “L’instauration d’un système nouveau se fait souvent en démantelant l’ancien, en mettant à nu ses failles, ses manques, ses erreurs. Les vainqueurs piétinent les gravats, inconscients de tout ce qu’ils doivent au monument abattu”. La teoria

REFERÈNCIES Amelin, J.-M. 1827. Guide du voyageur dans le département de l’Hérault. 1-586. Gabon & Compagnie, Paris.

Autran, A., Fonteilles, M., Guitard, G. 1970. Relations entre les intrusions de granitoïdes, l’anatexie et le métamorfisme regional considérés principalement du point de vue du rôle de l’eau: cas de la chaîne hercynienne des Pyrénées orientales. Bulletin. de la Société géologique de France, 7ème série, 12(4): 673-731.

Autran, A., Calvet, M., Delmas, M. 2005. Mont-Louis (1094).

Carte géologique de France (1:50.000). Bureu de Recherches Géologiques et Minières, Orleans.

Bertrand, L., Mengel, O., Longchambon, M. 1912. L’Hospitalet (256). Carte géologique détaillée de la France (1:80.000). Service de la Carte géologique de France, Paris.

Boixereu, E. 2008. El boceto de un mapa geológico de Extremadura y Norte de Andalucía de Féderic le Play (1834): Primer mapa geológico realizado en España. Boletín Geológico y Minero, 119(4): 495-507.

Carreras, J., Julivert, M., Santanach, P. 1980. Hercynian mylonite belts in the eastern Pyrenees. Journal of Structural Geology, 2: 5-9.

Cahuzac, B. 2005. Jacques-François de Borda d’Oro, un esprit scientifique éclairé à la fin du XVIIIe siècle. Bulletin de la Société de Borda, Dax, 130ème année, 480(4): 421-506.

Carozzi, A.V. 1997. Horace-Bénédict de Saussure, pionnier en 1784 du concept de “refoulements horizontaux en sens contraires” en géologie structurale. Travaux du Comité français d’histoire de la géologie (cofrhigeo), troisième série, 11,

21

neptunista i el mètode de treball que es va desenvolupar a redós d’ella van donar lloc al naixement de la geologia i als seus progressos inicials, lents i difícils.

AGRAÏMENTS A S. Calzada i A. Abad del Museu Geològic del Seminari Conciliar de Barcelona, per totes les facilitats i l’ajut prestats. A G. Boussières i E. Montersino de la Biblioteca municipal de Tolosa de Llenguadoc que han proporcionat la reproducció digital del mapa de Charpentier. A N. Miralles-Aumasson la reproducció digital del retrat de M. de Serres i a P. Beauregard, en nom del president de la Universitat de Montpeller, l’autorització per a publicar-la. A J.-Ph. Rioult de la Societé Linéenne de Normandie, Caen, que m’ha informat de les vicissituds de l’Arxiu de la Societat com a conseqüència dels bombardeigs de 1944 i a M. Séranne de la Universitat de Montpeller que m’ha facilitat informació sobre De Serres. A R. Domènech, J.M. Casas, J. Martinell, J.A. Muñoz i M. Liesa, bons coneixedors de diferents aspectes de la geologia pirinenca, que m’han donat bons cops de mà en l’establiment de correspondències entre les descripcions antigues i els coneixements actuals i han fet valuosos comentaris a un primer manuscrit. A P. Salles de Pau per l’assessorament en la grafia dels topònims occitans.

A Pau Santanach que ha preparat les il·lustracions. A S. Domènech pel seu ajut des de la biblioteca. Als revisors E. Aragonès i J. Ordaz pels interessants comentaris i suggeriments.

www.annales.org/archives/cofrhigeo/saussure.html.

Carozzi, A.V. 2005. Horace-Bénédict de Saussure (1740-1799).

Un pionnier des Sciences de la Terre: 1-431. Éd. Slatkine, Ginebra.

Casas, J.M., Torrades, P. 2008. Estructura de la cuenca mesozoica de Els Banys d’Arles. Geotemas, 10: 685-688.

Caumont, A. de 1835. Extrait des rapports faits sur les travaux de la Société Linnéenne de Normandie depuis l’année 1828 jusqu’à 1832. Mémoires de la Société Linnéenne de Normandie, seconde série, 5: 1-36.

Cavet, P. .1957. Le Paléozoïque de la zone axiale des Pyrénées orientales françaises entre le Roussillon et l’Andorre (étude stratigraphique et paléontologique). Bulletin du Service de la Carte géologique de France, 55(254): 1-216.

Charpentier, J. de 1823. Essai sur la constitution géognostique des Pyrénées: i-xvi, 1-633. F.-G. Levrault, Paris.

Darder, B. 1946. Història de la coneixença geològica de l’illa de Mallorca: 1-185. Ed. Moll, Palma de Mallorca.

D’Arcet, J. 1776. Discours en forme de dissertation sur l’état actuel des montagnes des Pyrénées, et sur les causes de leur dégradation. 1-132. P.G. Cavelier, Paris.

Depéret, C., Mengel, O. 1911. Céret (258). Carte géologique détaillée de la France (1:80.000). Service de la Carte géologique de France.

Dralet, E.-F. 1813. Description des Pyrénées considerées principalment sous raport de la Géologie, l’Économie pòlitique, rurale et forestière, de l’Industrie et du Commerce. Tome 1: i-xxvi + 1-262. Chez Arthus Bertrand, Paris.

Dufrénoy, A. 1834. Mémoire sur la position géologique des principales mines de fer de la partie orientale des Pyrénées, accompagné de considérations sur l’époque du soulèvement

22 du Canigou, et sur la nature du calcaire de Rancie. Mémoires pour servir à une description géologique de la France, tome II: 415-462.

Dufrénoy, A. , Élie de Beaumont, L. 1841. Carte géologique de la France, 1:500.000 (6 fulls). Ministère des Travaux Publics.

Dufrénoy, A. , Élie de Beaumont, L. 1841-1879. Explication de la carte géologique de France. Volum1: 1- 859 + mapa geològic de França a 1:2.000.000; volum 2: 1-828; volum 3: 1-246; volum 4: 1-192, volum 5: 1-728. Imprimerie Royale, Paris.

Durand-Delga, M. 2002. Pierre-Bernard Palassou (1745-1830), pionnier de la géologie des Monts-Pyrénées. Travaux du Comité français d’histoire de la géologie (cofrhigeo), troisième série, 16, http://www.annales.org/archives/cofrhigeo/cartesdetaillees.html. Élie de Beaumont, L. 1829-30. Recherches sur quelques-unes des révolutions de la surface du globe, présentant différents exemples de coïncidence entre le redressement des couches de certains systèmes de montagnes et les changements soudains qui ont établi les lignes de démarcation qu’on observe entre certains étages consécutifs de sédiment. Annales des Sciences naturelles, 18: 5-25, 284-416 (1829); 19: 5-99, 177240 (1830).

Ellenberger, F. 1982. Les premières cartes géologiques en France: projets et réalisations. Travaux du Comité français d’histoire de la géologie (cofrhigeo), première série, 30, http://www.annales.org/archives/cofrhigeo/premieres-cartesgeologiques.html.

Ellenberger, F. 1994. Histoire de la Géologie. Tome 2. La grande éclosion et ses prémices 1660-1810: 1-381. Lavoisier, Paris.

Fontboté, J.M. 1991. Reflexions sobre la tectònica dels Pirineus.

Memòries de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, 3ª època, nº 889, 50(7): 303-352.

Gaudant, J. 1991. Les cent-cinquante ans de la première carte géologique de France. Travaux du Comité français d’histoire de la géologie (cofrhigeo), troisième série, 5, http://www.annales.org/archives/cofrhigeo/premiere-carte-geologique.html.

Gohau, G. 1990. Les sciences de la Terre aux XVIIe et au XVIIIe siècles. Naissance de la géologie: 1-420. Albin Michel, Paris.

Grenier, R.J. 1915. La conquête du Mont-Perdu. Bulletin de la Société Ramond, 1915: 71-94.

Guitard, G., Cavet, P., Autran, A., Auriol, L., Klimek, E., Fontboté, J.M. 1968. Prades (257). Carte géologique détaillée de la France (1:80.000), 2ª edició. Ministère de l’Industrie, Service de la Carte géologique de France.

Guitard, G. 1970. Le métamorphisme hercynien mésozonal et les gneiss oeillés du massif du Canigou (Pyrénées orientales).

Mémoires du Bureau de Recherches Géologiques et Minières, 63: 1-317 .

Guitard, G., Geyssant, J., Laumonier, B., Autran, A., Fonteilles, M., Dalmayrach, B., Vidal, J.-C., Mattauer, M., Bandet, Y., Berger, G.NM. 1992. Prades (1095). Carte géologique France (1:50.000). Bureau de Recherches Géologiques et Minières, Orleans.

Guitard, G., Laumonier, B., Autran, A., Bandet, Y., Berger, G.M. 1998. Notice explicative de la feuille de Prades à 1:50000: 1198. Bureau de Recherches Géologiques et Minières, Orléans.

HistMap: réseau européen pour l’histoire des cartes géologiques. http://www.hstl.crhst.cnrs.fr/i-corpus/histmap/cartesgeologiquesfrance/index.php.

Julivert, M. 2014. Una historia de la geología en España. En su contexto socioeconómico, cultural y político, y en el marco de la geología internacional. 1-295. Publicacions i Edicions, UB, Barcelona.

Lacroix, A. 1917. L’exploration géologique des Pyrénées par Dolomieu en 1782. Documents inédits publiés par M. A. Lacroix, Bulletin de la Société Ramond, 1917-1918: 120-178.

Pere Santanach

La Marmora, A. de 1834. Observations géologiques sur les deux îles Baléares Majorque et Minorque. Memorie della Reale Academie delle Scienze, Torino, 38: 51-74 + 1 mapa. Traducció a l’espanyol + pròleg de Furió, A. (1846): Observaciones geológicas sobre las islas Baleares Mallorca y Menorca: 1-31 + mapa. Imp. Gelabert, Palma.

Le Play, F. 1834. Observations sur l’Extremadure et le nord d’Andalousie, et essai d’une carte géologique de cette contrée. Annales des Mines, 3ème série, 5: 175-236; 6: 297-380 i 477-519.

Lugeon, M. 1920. Jean de Charpentier. Bulletin de la Société Vaudoise des Sciences Naturelles, 53: 465-481.

Mayoux, P. 1990. La carrière scientifique de Ramond de Carbonnières. In “Un naturaliste dans les Pyrénées pendant la Révolution: Ramond de Carbonnières”: 11-47. Musée Pyrénéen Chateau-Fort ed., Lourdes.

Musée Pyrénéen Château-Fort. 1990. Un naturaliste dans les Pyrénées pendant la Révolution: Ramond de Carbonnières.

1-90. Impr. Carrer-Vène, Lourdes.

Oldroyd, D. 2013. Maps as pictures or diagrams: the early development of geological maps. Geological Society of America Special Paper, 502: 41-101.

Palassou, P.-B. 1781 i 1784. Essai sur la Minéralogie des MontsPyrénées. 1-331. Primera edició, 1781; segona edició 1784.

Didot jeune, Paris.

Palassou, P.-B. 1819. Suite des mémoires pour servir à l’histoire naturelle des Pyrénées et des pays adjacents. 1-430. Vignancour, Pau. Pasumot, F. 1797. Voyages physiques dans les Pyrénées en 1788 et 1789. Histoire naturelle d’une partie de ces montagnes; Particulièrement des environs de Barege, Bagneres, Cauterès et Gavarnie. 1-423. Impr. Le Clere, Paris.

Picot de Lapeyrouse, P. 1788. Fragments de la Minéralogie des Pyrénées; excursions dans une partie du Comté de Foix. Histoire et Mémoires de l’Académie Royale des Sciences, Inscriptions et Belles Lettres de Toulouse, 3: 384-427.

Picot de Lapeyrouse, P. 1797. Voyage au Mont-Perdu et observations sur la nature des crêtes les plus élevées des Pyrénées.

Journal des Mines, 7(37): 39-66.

Prévost, C. 1840. Sur la théorie des soulèvements. Observations.

Bulletin de la Société géologique de France, 11: 183-203.

Ramond, L.-F. 1789. Observations faites dans les Pyrénées, pour servir de suite a des observations sur les Alpes: insérées dans une traduction des lettres de W. Coxe sur la Suisse.

1-452. Belin, Paris.

Ramond, L.-F. 1797. Extrait d’une lettre du citoyen Ramond, Associé de l’Institut national, et Professeur d’Histoire naturelle à Tarbes, au citoyen Haüy, membre de l’Institut à Paris; sur deux voyages au Mont-Perdu, sommet le plus élevé des monts Pyrénées. Journal des Mines, 7(37): 35-38.

Ramond, L.-F. 1801. Voyages au Mont-Perdu et dans la partie adjacente des Hautes Pyrénées. 1-392. Belin, París. Traducció a l’espanyol de Serrano, J.L. 2002. Viajes al Monte Perdido y a la parte adyacente de los Altos Pirineos (Francia, 1801-1804).

1-301. Organismo Autónomo Parques Nacionales, Madrid.

Ramond, L.F. 1803. Voyage au sommet du Mont-Perdu. Journal de Mines, 14(83): 321-350.

Riba, O., Reguant, S. 1986. Una taula dels temps geològics. Institut d’Estudis Catalans, Arxius de la Secció de Ciències, 81: 1-127.

Rouville, P.-G. de 1863. Éloge historique de Marcel de Serres prononcé dans la séance de rentrée solennelle des Facultés et de l’École de Pharmacie de Montpellier. 1-55. Impr. Jean Martel, Montpellier.

Savaton, P. 2003. Les cartes avant les cartes. Les cartes géologiques départementales: la première cartographie détaillée de la France. Travaux du Comité français d’histoire de la géologie (cofrhigeo), troisième série, 17, http://www.annales.org/archi-

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes

ves/cofrhigeo/cartes-detaillees.html.

Schulz, G. 1835. Descripción geognóstica del Reino de Galicia, acompañada de un mapa petrográfico de este país: 1-52.

Imprenta de los herederos de Collado, Madrid.

Serres, M. de. 1829a: Voyage géologique dans les PyrénéesOrientales ou essai géognostique sur ce département. (Extrait d’un manuscrit inédit adressé par l’auteur à la Société Linnéenne de Normandie). Mémoires de la Société Linnéenne de Normandie, seconde série, volume 1, première partie: 157179 + Carte Géologique du Département des Pyrénées Orientales, escala aproximada, 1:530.000.

Serres, M. de. 1829b. Géognosie des Terrains Tertiaires ou Tableau des principaux animaux invertébrés des terrains marins tertiaires du Midi de la France. 1-375. Pomathio-Durville, Montpellier.

Serres, M. de, Penchinat, C. 1829. Notes sur le gissement de la magnésite plastique de Salinelles (Gard) et sur les dépôts fluviatiles moyens, peu distants des formations où l’on rencontre la magnésite. Mémoires de la Société Linnéene de Normandie, seconde sér. vol. 1, première partie: 180-184.

23

Sigrist, R. 2010. Deluc et Saussure : deux itinéraires vers la géologie (1760-1810). Travaux du Comité français d’histoire de la géologie (cofrhigeo), troisième série, 24(4): 71-102, halshs.archives-ouvertes.fr/hal-00913922/.

Solé, L. 1980. Geòlegs i excursionistes primicers de la geologia catalana. Muntanya, 709: 111-123.

Solé, L. 1983. Los más antiguos mapas geológicos de España.

Mundo Científico, 3(23): 252-262.

Tollmann, A. 1976. 1. Die Anfangsepoche bis zur Auflösung des Begriffes “Alpenkalk”. In Tollmann, A. “Analyse des klassischen nordalpinen Mesozoikums. Stratigraphie, Fauna und Facies der Nördlichen Kalkalpen. Teil II, Monographie der Nördlichen Kalkalpen”: 1-9. Verlag Deutike, Viena.

Wagenbreth, O. 1979. Leopold von Buch (1774-1853) und die Entwicklung der Geologie im 19. Jahrhundert. Abhandlungen des Staatlichen Museums für Mineralie und Geologie zu Dresden, 29: 41-57.

Zittel, K.A. von. 1901. History of Geology and Paleontology to the end of the nineteenth century. i-viii + 1-562. Waler Scott, Londres. Publicada originalment en alemany el 1899.

24

ANNEX 1. Informació sobre la geologia del Departament dels Pirineus Orientals continguda a Palassou (1784) Extracte dels continguts geològics dels cinc itineraris que discorren pel departament dels Pirineus Orientals. S’han extret totes les descripcions litològiques i les disposicions de les capes que consten al marge, que aquí s’han intercalat entre claudàtors. No s’han inclòs les referències a les aigües ni als jaciments minerals. El text de Palassou es reprodueix literalment en cursiva, entre parèntesi el nº de la pàgina. En rodona i entre claudàtors, comentaris de l’autor. S’han consultat els fulls del mapa geològic de França a escales 1:80.000 (Bertrand et al., 1912, Guitard et al. 1968, Depéret i Mengel, 1911) i 1:50.000 (Autran et al., 2005, Guitard et al. 1992, 1998 i minutes inèdites del full d’Argelès s/mer) i les memòries de Cavet (1957) i de Guitard (1970). Els cossos granítics s’han denominat seguint Autran et al. 1970. En els casos en què s’han consultat altres treballs, se citen a continuació del comentari.

Description minéralogique depuis le Château d’Usson jusqu’à Mont-Louis (p. 278): (1) Après avoir traversé le ruisseau qui passe à Roure, on remarque des masses de granit à gros grains, qui s’étendent par Quérigut, [...] jusqu’aux environs de Puyvalador; (278) [granit de Queragut].

(2) La plaine du Capcir est bordée de montagnes d’une hauteur peu considérable; on assure qu’elles contiennent du côté du Col de Sansa, des pierres calcaires [el coll de Censà, entre els pobles de Ral al Capcir i Censà al Conflent, està situat en els esquistos de Jújols, entre el granit de Montlluís, al sud, i les calcàries siluro-devonianes del sinclinal de Vilafranca, immediatament al nord] (278).

(3) Les montagnes qui sont sur la rive gauche de la rivière d’Aude, présentent des schistes, entre Epesoule & Formiguère...[esquistos de Jújols] (278-279).

(4) Plus loin, les montagnes qui bordent le Capcir paroissent composées de granit. Les environs de Mont-Louis présentent cette espèce de roche, soit en masse, soit par blocs énormes, que les eaux ont roulés des montagnes voisines qui dominent cette ville [granit de Montlluís] (279).

Pere Santanach

(7) A l’Est de Vinça, [...] les montagnes inférieures sont composées de masses de granit, couvertes en partie de pierres roulées; les collines qui bordent la rive gauche de la Tet, présentent le granit entiérement à découvert [granit de Millars] (282).

(8) La petite plaine, située entre ces montagnes, est traversée près du village de Rhodès, & audessus de Vinça, par de hautes éminences formées des débris des Pyrénées; mais n’en est pas entiérement fermée, les eaux de la Tet se sont ouvert le passage nécessaire pour leur cours (282).

(9) On remarque, entre Vinça et Prades, sur la rive droite de la Tet, des collines [....] composées de pierres roulées de schiste, de marbre & et de granit; matières qui paroissent avoir été entraînées par les eaux des montagnes du Canigou (282-283).

(10) La rive gauche présente avec de pareils débris des masses de granit; vous rencontrez aussi cette espèce de roche sous le village [no identificat], situé au Nord de Prades, à la distance d’environ trois quarts de lieue [en tot cas, probablement, granit de Millars] (283).

(11) Les montagnes qu’on trouve avant d’arriver à Ville-Franche, [...] & celles qui entourent cette ville, sont composées de marbre, communément gris. Indépendamment de l’espèce précédente, on voit, sous le château de Ville-Franche, du marbre varié de blanc, de vert & de rouge. A une petite distance Nord de cette ville, il y en a de couleur uniquement rougeâtre. [calcàries del Devonià mitjà i superior del sinclinal de Vilafranca; inclouen el marbre “flambé” del Givetià i les calcàries griotte, roges, del Devonià superior] (283).

(12) Le premier village [probablement Serdinyà], situé audelà de Ville-Franche, est bâti sur des bancs de schiste dur [dir. de O.N.O. à E.S.E., incl., du S.S.O. au N.N.E.], argileux; ils continuent jusqu’à Olette; on trouve parmi ces bancs des couches d’ardoise argileuse [Serdinyà està construït sobre la part alta de la sèrie de Jújols; abans d’arribar a Oleta s’entra ja a la sèrie de Canavelles. Entre les calcàries de Vilafranca i Serdinyà es travessen els esquistos grauvàquics de l’Ordovicià superior] (283).

(13) On trouve, à une petite distance Sud d’Olette, des bancs de marbre gris...[marbres de Canavelles] (284).

(5) De Perpignan à Corbère, village situé au pied des Pyrénées, on traverse des campagnes formées de matières calcaires, schisteuses & de granit, que les eaux charrient continuellement des montagnes. La vaste plaine qui sépare le château de Salces de Perpignan, est pareillement composée des débris des montagnes qui la dominent ... (281).

(14) Immédiatement après Olette, on découvre des bancs de schiste dur, argileux [dir. de O.N.O. à E.S.E., incl. du S.S.O. au N.N.E.]. Le passage scabreux de Graus, est dans cette espèce de pierre [el congost dels Graus està excavat bàsicament en els gneis de la sèrie de transició, a la part superior dels quals dominen els gneissos quarsofeldspàtics, homogenis, no ocel·lars, de gra fi o mitjà; la part inferior és més heterogènia, hi alternen gneissos com els de la part superior amb gneissos ocel·lars] (284).

(6) En arrivant aux maisons dépendantes de Corbère, on trouve des masses de marbre gris [Devonià mitjà i superior] (282).

(15) A l’extrémité méridionale [sic] de ce passage, on apperçoit, entre les bancs de schiste [dir. de O.N.O. à E.S.E., incl. du S.S.O. au N.N.E.], des masses de marbre gris,

Description minéralogique des montagnes qui bordent la vallée qu’arrose la Tet, Dans le Roussillon

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes

qui, se prolongeant dans la direction ordinaire, doivent se trouver à une petite distance d’En, & peut-être sous ce village [micasquistos de la sèrie de Canavelles i marbres de Canavelles que acaben contra roques intrusives sota el poble d’En] (284).

(16) Plus loin, des montagnes en général stériles & qu’une gorge étroite sépare, présentent, jusqu’à Mont Louis, des masses de granit, à gros grains, avec de grandes paillettes de mica [la gorja que ha excavat la Tet deixa al Sud les muntanyes on afloren els gneissos ocel·lars de Carançà, i al nord, separats dels anteriors per la falla de la Tet, els gneissos ocel·lars de de Montlluís i el granit de Montlluís]. Arrivé à Mont-Louis, [...], l’observateur découvre des masses de granit. Au milieu de la citadelle, s’élève une petite éminence, composée de cette même roche [granit de Montlluís] (284).

(17) Les montagnes des environs, situées dans la région supérieure, présentent également du granit; les fours à chaux qui, suivant le rapport que l’on m’a fait, se trouvent vers le col de la Perche, prouvent qu’elles contiennent aussi des pierres calcaires [el coll de la Perxa se situa a la vora del granit de Montlluís; entre 1 i 2 km al sud afloren marbres de Canavelles en el tancament occidental de l’antiforme de Carançà] (285).

Description minéralogique, depuis Perpignan, jusqu’à Prats de Mouillou.

(18) ... Jettons auparavant un coup-d’oeil sur les campagnes qui séparent Perpignan de la ville de Ceret; leur sol est composé de terres argileuses & de pierres roulées, qui se font remarquer principalement dans le voisinage des rivières; cette contrée, de même que presque toutes celles qu’on remarque au pied des Pyrénées, est formée des débris des montagnes (289).

(19) A un quart de lieue après Ceret, [...] on trouve des bancs de de schiste dur, argileux [dir. de O.N.O. à E.S.E., incl. du S.S.O. au N.N.E.], qui s’étendent en largeur du côté Sud, jusqu’aux environs d’une forge située à une petite distance de Palauda [esquistos de les sèrie de Canavelles] (289).

(20) A quelque distance de ce lieu, sont des montagnes composées de bancs de marbre gris [marbres de Canavelles] [dir. de O.N.O. à E.S.E., incl. du S.S.O. au N.N.E.].

On trouve aussi à Palauda des bancs de marbre gris, dans la même disposition que les précédents [dir. de O.N.O. à E.S.E., incl. du S.S.O. au N.N.E.], mais plus inclinés [marbres de Canavelles] (289).

(21) Au pont de ce village, situé sur la rive gauche du Tech, on découvre des bancs de marbre gris, dont la direction varie; on y voit aussi du marbre rougeâtre [probablement es refereix a les calcàries del Muschelkalk, bretxoses i d’aspecte ataronjat que aquí són encavalcades per la sèrie de Canavelles, Casas i Torrades, 2008] (289-290).

25

(22) ...continuons à remonter le Tech [...] jusqu’aux environs d’Arles, nous trouverons aux bains qui portent le nom de cette ville, des schistes durs, & des masses de granit; [esquistos de la sèrie de Canavelles afectats per metamorfisme de contacte separats del granit de Sant Llorenç-la Jonquera per falla] les eaux minérales sortent du pied d’une montagne, composée de ces deux espèces de pierre [la falla molt probablement té a veure amb la surgència] (290).

(23) A un quart de lieu, après avoir passé la ville d’Arles, [...] on découvre des masses de marbre gris [marbres de Canavelles] (290).

(24) Plus loin, jusqu’à la jonction du Tech & du ruisseau qui descend de Montferrer, les montagnes présentent des schistes grossiers, mêlés avec des masses de granit [esquistos de la sèrie de Canavelles amb intercalacions de roques volcàniques àcides afectades pel metamorfisme de contacte del granit de Sant Llorenç-la Jonquera i amb petites intrusions granítiques] (290).

(25) Sous Montferrer, [...] on trouve des masses de marbre gris [marbres de Canavelles] (290).

(26) Entre Montferrer & le village de Tech, les montagnes sont de granit [granit de Sant Llorenç-la Jonquera]; les grains de quartz dont est composée cette espèce de roche, sont très-gros, cause principale de l’extrême décomposition qu’on remarque dans les masses graniteuses de cette partie des Pyrénées (290).

(27) Le granit que nous venons d’observer est couvert, sur la rive gauche de la rivière du Tech, par des masses énormes de marbre gris, sur lesquelles la tour de Cos se trouve bâtie [marbre de Canavelles]. Le village de Tech, situé au-dessous, est sur des masses de granit [granit de Sant Llorenç-la Jonquera] (290).

(28) Dès qu’on a passé ce lieu, les montagnes sont composées de schiste grossier, argileux [esquistos de Canavelles amb potents intercalacions de roques volcàniques àcides] (290-291).

(29) Plus loin, on voit des masses de marbre gris [marbres de Canavelles] (291).

(30) Les schistes argileux sont suivis de cette dernière espèce de pierre, avant d’arriver à Prats de Mouillou, & continuent jusqu’à cette ville, (291).

(31) Au Sud de Prats de Mouillou, dont le château [...] est construït [...] il y a des bancs de marbre gris [marbres de Canavelles] (291).

Description minéralogique depuis Perpignan, jusqu’à La Jonquère, en Espagne.

(32) ... vers les montagnes de Bellegarde; le sol du pays, situé au pied de cette partie des Pyrénées, n’est guère propre aux observations minéralogiques; nous avons vu qu’il est composé d’amas de pierres & de terres, que les eaux, par succession de temps, apportent des montagnes (293).

26

(33) Au Boulon, [...] on trouve des masses de granit [granit de la Jonquera] (293).

(34) Après avoir passé la rivière du Tech, des schistes grossiers, qui ne suivent aucun ordre, se présentent aux yeux de l’Observateur. Plus loin, ils se trouvent mêlés avec du granit, disposé par bandes & traversé de veines de quartz [es tracta de la banda milonítica del Portús, que anirà seguint fins a Bellaguarda, Carreras et al., 1980] (293).

(35) Si nous montons vers l’Ecluse basse, nous trouverons des pierres calcaires à une petite distance Nord de ce lieu [es deu tractar de blocs de marbres de Canavelles dins de la banda milonítica] (293).

(36) Non loin de-là vers le Sud, les montagnes sont composées de schiste grossier, mêlé de granit, disposé par bandes [l’esquist “grossier” deu correspondre a granit fortament milonititzat que engloba zones de granit poc milonititzades]; ces deux espèces de pierre renferment, entre l’Ecluse basse & l’Ecluse haute, quelques bancs de marbre gris qui se prolongent dans la direction ordinaire [dir. de O.N.O. à E.S.E., incl. du S.S.O. au N.N.E.] [és la direcció general de la banda milonítica]. La disposition de tous ces bancs semble nous autoriser à pensar que leur origine est de la même époque [el paral·lelisme de tots aquests “bancs” és degut a la milonitització] (293-294).

(37) Les bancs composés de schiste & de granit, continuent jusqu’auprès de Bellegarde, où le granit est en masse & sans mêlange de schiste. Ce château est bâti sur du granit, [immediatament a l’oest del castell comença l’aflorament del granit de la Jonquera no milonititzat i en el mateix castell aflora el granit milonític] (294).

(38) A une demi-lieue ou environ en-deçà de cette place forte [...] les bancs de schiste, mêlés de granit [encara les bandes de granit fortament milonititzat que engloben granit no deformat], prennent une direction constante; leur inclinaison approche de la perpendiculaire [dir. de l’Ouest à l’Est; incl. du Sud au Nord] [aquest canvi de direcció deu correspondre a una de les freqüents virgacions locals que hi ha dins de la banda milonítica] (294).

Pere Santanach

(39) Depuis Bellegarde jusqu’à la Jonquère, [...] les montagnes sont composées de masses de granit [granit de la Jonquera] (294).

Description minéralogique depuis Perpignan, jusqu’à Notre-Dame des Abeilles, Lieu situé au sommet des montagnes qui dominent, du côté du Sud, la ville de Colioure.

(40) On trouve, entre Perpignan et Elne, des terres sablonneuses & graveleuses (299).

(41) Les bords du Tech, rivière qui passe à une certaine distance Sud de la ville d’Elne, sont couverts de pierres roulées qu’elle a charriées des montagnes (299).

(42) Le terrain est ensuite assez sablonneux jusqu’aux environs d’Argelès, où il devient argileux (299).

(43) Plus loin, dans une éminence dont le pied est toujours battu par les flots de la Méditerranée, on voit des bancs presque verticaux de schiste dur, dont la direction varie [micaesquistos amb cordierita i andalusita de la sèrie de Canavelles]. Ces bancs s’étendent en largeur jusqu’au-delà de Colioure, ils ne sont interrompus que par quelques bancs de marbre gris qui se trouvent à quatre cens pas Nord de la ville, & à coté d’un fort sur la grande route [afloraments de marbres de Canavelles] (299).

(44) Depuis Colioure, [...] on n’apperçoit jusqu’au Cap de Béarn, que des bancs presque perpendiculaires de schiste grossier [sèrie de Canavelles]; la direction de ces bancs varie. On trouve la même espèce de pierre au port Vendre & au fort Saint-Elme qui le domine (299) (45) La tour de la Masselotte [pel context de la descripció sembla referir-se a la torre de Madaloc], paroît bâtie aussi sur des schistes argileux. [de la sèrie de Canavelles] (299).

(46) On m’a assuré qu’il se trouve des pierres calcaires du coté de Notre-Dame des Abeilles [hi afloren marbres de Canavelles], & que l’on fait de la chaux à Bagnols, mais il faut qu’elle soit d’une mauvaise qualité; celle qu’on emploie dans cette partie des Pyrénées, se tire communément des montagnes des Corbières (299-300).

Els mapes geològics més antics dels Pirineus i altres aportacions dels neptunistes

27

1. Les roches qui composent les Pyrénées paraissent être toutes des roches neptuniennes.

2. On observe dans cette chaîne tous les principaux terrains signalés par les géologues, et dans le même ordre de superposition qu’ailleurs.

3. Le terrain primitif consiste particulièrement en granite, schiste micacé et calcaire primitif.

4. Les roches qui constituent le terrain de transition sont principalement du schiste argileux, de la grauwacke comune, de la grauwacke schisteuse et du calcaire.

5. Le terrain secondaire est formé de grès rouge, de calcaire alpin, de calcaire du Jura et de trap53.

6. Le terrain de transition repose sur le terrain primitif en stratification non parallele, et le terrain secondaire recouvre l’un et l’autre.

7. Les divers terrains sont disposés par bandes qui s’étendent de l’est sud-est à l’ouest nord-ouest, parallèlement à la direction de la chaîne des Pyrénées.

8. Le terrain granitique forme une chaîne de grandes protubérances; il ne constitue le faîte des Pyrénées que dans un petit nombre d’endroits; mais il en est peu éloigné au nord. Ce terrain est plus régulier dans la partie orientale des Pyrénées que dans la partie occidentale.

9. Le schiste micacé forme une bande peu régulière au nord du granite, mais il paraît qu’il en a existé une autre située au sud de ce terrain.

10. Le terrain de calcaire primitif forme une seule bande placée au sud du granite, et qui s’étend avec beaucoup de régularité depuis la vallée de l’Arriège jusqu’à celle de la Garonne.

11. Le terrain de transition est le terrain le plus étendu des Pyrénées; il forme deux grandes bandes qui longent, au sud et au nord, la chaîne primitive. Les diverses roches qui le composent ont une disposition semblable.

12. Le grès rouge constitue aussi deux bandes; celle qui se trouve au nord du terrain primitif est située presque au pied des Pyrénées, et présente moins de régularité et surtout moins de continuité que celle qui

longe le terrain primitif au sud et qui se trouve en général très près du faîte de la chaîne.

13. Le calcaire alpin est la roche la plus commune du terrain secondaire de ces montagnes, il forme également deux bandes. La bande méridionale occupe presque tout le versant méridional des Pyrénées, tandis que celle qui est au nord constitue seulement les basses montagnes au pied de la chaîne.

14. Le calcaire du Jura est très répandu, et paraît se confondre avec le calcaire alpin. Il se trouve principalement au pied septentrional de la partie orientale des Pyrénées.

15. Le trap secondaire54 ne forme pas de bandes comme les autres rochers, mais des monticules et masses isolées, placées communément à l’entrée des vallées.

16. La direction des strates de roche est en général de l’est sud-est à l’ouest nord-ouest parallèle à celle de la chaîne.

17. C’est la chaîne primitive qui a déterminé la direction des roches.

18. Leur inclinaison a été également déterminée par les pentes de la chaîne granítiques.

19. L’inclinaison des strates est communément au-dessus de 45º.

20. On observe fréquemment des strates et des couches singulièrement contournées. Elles se trouvent dans tous les terrains, mais paticulièrement dans celui de transition. Les divers accidents qui les accompagnent font présumer qu’elles ont présenté cette forme bizarre dès leur origine.

21. La disposition des roches semble indiquer deux grandes révolutions que cette chaîne de montagnes aurait subies avant la formation des vallées. La première paraîtrait avoir eu lieu avant la formation du terrain de transition, et aurait détruit une grande partie du terrain primitif, en sillonant la chaîne qu’il formait et en la réduisant en une suite de protubérances. La seconde grande révolution aurait eu lieu après la formation du terrain secondaire, et une dégradation considérable du faîte et du versant septentrional en aurait été le résultat.

53 Amb una p a l’original. Vegeu nota 18. En aquest cas, Charpentier es refereix a les ofites. A la p. 77 parla de “trapps secondaires ou roches amphiboliques”, és a dir les ofites de Palassou. A la descripció dels terrenys in extenso, Charpentier també descriu “trapp primitif” com a roques minoritàries en els terrenys primitius. En aquest cas en parla en el mateix sentit que Picot de Lapeyrouse.

54

ANNEX 2. Resum de la constitució geognòstica dels Pirineus segons Charpentier (1823), pp. 120-123

Vegeu notes 18 i 53. Ofita.

Treb. Mus. Geol. Barcelona, 21 (2015): 29-33

Remarks on the genus Angelismilia Reig, 1988 (Scleractinia, Early Cretaceous) Hannes Löser1

Resumen LÖSER, H. Puntualizaciones sobre el género Angelismilia Reig. 1988 (Scleractinia, Cretácico temprano). Se revisa el género Angelismilia Reig, 1988, un coral del Albiense temprano, en base a un sintipo y a material adicional procedente del área de los tipos. Angelismilia, anteriormente considerado un coral con septos perforados y establecido sin una posición sistemática, tiene septos compactos y palios, siendo asignado a la familia Caryophylliidae.

Palabras clave: Scleractinia, Cretácico, España.

Abstract The Early Albian coral genus Angelismilia Reig, 1988 is revised using a syntype of the type species as well as topotypical material from the type area. Angelismilia, formerly considered a coral with perforated septa that was created without indicating its systematic position, has compact septa and pali. For this reason it is placed in the family Caryophylliidae.

Key words: Scleractinia, Cretaceous, Spain.

INTRODUCTION

MATERIAL

The solitary coral genus Angelismilia was established

by Reig (1988) based on Trochosmilia portisi Angelis d’Ossat, 1905. Reig did not include type material in his study, which is, in this case, of a low importance because the genus is easily recognisable and was probably relatively common in the type area around Castellví de la Marca (SW of Barcelona, NE Spain). Finds are still possible, even if the fields around the former grange Can Pascol (also known in literature as Can Pascual), where the fossils could be found, were abandoned roughly 50 years ago. Reig based his examination on the rich topotypical material of the Museo Geológico del Seminario de Barcelona. He presented only drawings and photographs of complete specimens, which left some doubt about the morphology of this type of coral. Moreover, Reig was not able to fix a systematic position for the new genus.

Coral colonies offer the advantage that the same morphological pattern is repeated in the individuals of the colony, which allows for greater understanding of the ontogeny and morphological variation. A solitary coral does not allow this type of observation. After the preparation of two or three thin sections, the specimen is practically lost.

The study of solitary corals always requires numerous specimens that allow thin sections in various ontogenetic stages, including different orientations, to be observed. To decipher the genus Angelismilia and to fix its taxonomic position, a considerable amount of material was observed, and much was lost as well.

The observed specimens come from outcrops around the small town of Castellví de la Marca (Mun. Castellví de la Marca, Com. Alt Penedès, Barcelona province, Catalonia, Spain); for instance, from the area around the grange Cal Morgades, the already mentioned area around Can Pascol, and from the same stratigraphic level close to the village of Masarbonès (Mun. Masllorenç, Com. Baix Penedès, Tarragona province, Catalonia, Spain). The outcropping sediments belong to the Montmell Fm., and are currently assigned to the basal Albian (Tardefurcata Zone).

The solitary corals of the genus Angelismilia do not occur together with colonial corals that are found at a slightly higher stratigraphic level. In outcrops and/or levels with a rich fauna of colonial corals, such as Masarbonès or Can Xuec (Mun. Marmellar), Angelismilia was not found.

SYSTEMATIC DESCRIPTION Abbreviations. Collection abbreviations are as follows: BSPG, Bayerische Staatssammlungen für Paläontologie und Geologie, München, Germany; MGB, Museu de Geologia de Barcelona-Museu de Ciències Naturals de Barcelona, Spain; MGSB, Museo Geológico del Seminario de Barcelona, Spain; MPUR, Museo di Paleontologia, Università La Sapienza, Roma, Italy. The observed material is shown in Table 1.

Order SCLERACTINIA Bourne, 1905 Suborder CARYOPHYLLIINA Vaughan & Wells, 1943 Family CARYOPHYLLIIDAE Dana, 1846 Angelismilia Reig, 1988 Fig. 1-2

1

Estación Regional del Noroeste, Instituto de Geología, Universidad Nacional Autónoma de México, Blvd. Luis Donaldo Colosio y Madrid s/n, Col. Los Arcos, 83250 Hermosillo, Sonora, México. loeser@paleotax.de

Type species. Trochosmilia portisi Angelis d’Ossat, 1905 by original designation.

30

Types. Four syntypes (MGB 30542, MPUR i. 421, i.

422, i. 423). There exists no holotype, as claimed by Reig (1988). The correct number of the so-called holotype is not “4110” but “i. 421”. A lectotype was, hitherto, not designated.

Description. Solitary turbinate coral. Calicular outline elliptical, larger diameter measures ca. 133% of the smaller diameter, calicular pit not depressed. Septa compact. Microstructure of small-sized trabeculae, septa with a median dark line. Septa in cross section are thick close

Hannes Löser

to the wall and thinner towards the centre. Septal maximum thickness 350 µm. Symmetry of septa radial and regularly hexameral. Cycles of septa sub-regular. Five to six cycles (s=96-192). Septal cycles differ in length and thickness. The first three septal cycles extend to the centre of the calyx: later cycles are shorter. Septa occasionally connect to each other. Septal upper margin smooth, lateral face with fine thorns, inner margin slightly swollen in places. Pali present, at least on four septal cycles in up to three crowns. Most septa of the first two cycles are connected to the columella. Costae are hardly present, with

Fig. 1. Angelismilia portisi (Angelis d’Ossat, 1905): 1) syntype MGB 30542-2, polished section ; 2-4) BSPG 2003 XX 7249; 2-3, transversal thin sections; 4, longitudinal thin section.

Fig. 1. Angelismilia portisi (Angelis d’Ossat, 1905): 1) sintipo MGB 30542-2, sección pulida; 2-4) BSPG 2003 XX 7249; 2-3, láminas delgadas transversales; 4, lámina delgada longitudinal.

31

Remarks on the genus Angelismilia Reig, 1988 (Scleractinia, Early Cretaceous)

fine granulae on their surface. Synapticulae absent. Columella composed of various lamellae. Endotheca consists of numerous small dissepiments. Exotheca present. Wall present: compact, septothecal. Epitheca present.

Remarks. Reig (1988) described the coral as having septal perforations. Septal perforations occur only in coral families where the trabeculae are large or medium-sized.

Synapticulae may be present also in families where the

Fig. 2. Angelismilia portisi (Angelis d’Ossat, 1905): 1-2) BSPG 2003 XX 6817, transversal thin section of a deeper level to show the compact septa.

Fig. 2. Angelismilia portisi (Angelis d’Ossat, 1905): 1-2) BSPG 2003 XX 6817, lámina delgada transversal a nivel más profundo para evidenciar los septos compactos.

Specimen

Locality

Type status

BSPG 2003 XX 1825

Masarbonès

BSPG 2003 XX 6817

Cal Morgades

BSPG 2003 XX 6830

Can Pascol

BSPG 2003 XX 6832

Can Pascol

BSPG 2003 XX 7247

Masarbonès

BSPG 2003 XX 7248

Masarbonès

BSPG 2003 XX 7249

Masarbonès

MGB 20309#1

Mun. Castellví de la Marca

ST of Trochosmilia neviani

MGB 20309#2

Mun. Castellví de la Marca

ST of Trochosmilia neviani pl. 15, fig. 3b

MGB 30542

Can Pascol

ST of Trochosmilia portisi pl. 15, fig. 2c

MGB 30543

Mun. Castellví de la Marca

ST of Trochosmilia neviani pl. 15, fig. 3a

MGSB 49432

Can Pascol

HT of Angelismilia angelisi

MGSB 81317

Can Pascol

MGSB 81318

Can Pascol

MGSB 81319

Can Pascol

MPUR i. 421

Can Pascol

ST of Trochosmilia portisi pl. 15, fig. 2a

MPUR i. 422

Can Pascol

ST of Trochosmilia portisi pl. 15, fig. 2d

MPUR i. 423

Can Pascol

ST of Trochosmilia portisi pl. 15, fig. 2f

MPUR i. 425

Can Pascol

ST of Trochosmilia neviani pl. 15, fig. 3d

MPUR i. 427

Can Pascol

ST of Trochosmilia sandalina pl. 15, fig. 4d

Table 1. Specimen number, locality, type status, and the figure number in Angelis d’Ossat (1905) of observed material. ST, syntype; HT, holotype.

Tabla 1. Número de ejemplar, localidad, estatuto de tipo, y número de figura en Angelis d’Ossat (1905) del material revisado. ST, sintipo; HT, holotipo.

32

trabeculae are small or invisible (Acroporidae, Dendrophyllliidae, holocoeniids). Angelismilia has very small trabeculae; for that reason, it would be a rare exception to this rule. Sections in different levels of the solitary coral showed that the septa are compact, and the “perforations” are, on one hand, the space between the septa inner margin and the pali, and, on the other, probably the result of erosion. The inner wall discussed by Reig (1988) is an incorrect interpretation. A septothecal wall exists, as do –rather uncommon– external dissepiments that are covered by a thin epitheca.

Systematic position. Angelismilia is a typical caryophylliid coral and differs only by the well-developed endotheca and exotheca from the diagnosis of the family.

Members of the suborder with an endotheca are traditionally assigned to the family Parasmiliidae, but also, in this family, the endotheca can be absent or well developed in the same species (e.g., so-called Parasmilia). The family Caryophylliidae is here preferred because it is better defined. The type of the type species of Parasmilia, Madrepora mantelli (Milne-Edwards & Haime, 1850) has never been examined in detail, and topotypical material is unknown.

Species. Five [nominal] species must be considered: Angelismilia angelisi Reig, 1991, Angelismilia magnei Reig, 1995, Trochosmilia neviani Angelis d’Ossat, 1905,

Hannes Löser

Trochosmilia portisi Angelis d’Ossat, 1905 and Trochosmilia sandalina Angelis d’Ossat, 1905.

The species discovered by Angelis d’Ossat (1905) were considered to be different ontogenetic stages of the same species by Reig (1988); this may or may not be possible.

There are two problems with this hypothesis. First, Reig did not study the type material of the three species, and second, in the statistical analysis that he presented, septal counts are not included. The type material (see Manni, 2007) is only partially sectioned, and details –with the exception of those from Trochosmilia portisi– are unknown.

Angelismilia angelisi Reig, 1991 type is a small unsectionned specimen that does not allow a proper diagnosis.

If it belongs to Angelismilia, it would substantially differ from the other species by a much higher number of septa.

The type of Angelismilia magnei Reig, 1995 is lost. Its illustration may suggest that it belongs to Angelismilia, but it represents the same dimensions and septal counts as the former species.

When, in solitary corals, the amount of septa increases with the size of the individual, the septal number seems to be an ontogenetic characteristic and does not serve to distinguish between species. Observations made here in sectioned material show that the increase of septa correlates with a slight increase in the diameter (Fig. 3).

Following Reig (1988), the three species established by Angelis d’Ossat (1905) are considered synonyms, giving priority to the type species.

The type material of the two species (T. neviani and T. portisi) created by Angelis d’Ossat (1905) –and now assigned to Angelismilia– are distributed among the Museu de Geologia de Barcelona-MCNB (Spain) and the Museo di Paleontologia in Rome (Italy). All them are syntypes; no holotypes nor lectotypes of these two species exist, as incorrectly reported by Reig (1988). Thus far, only T. sandalina is represented by a so-called syntype; however, Reig mentioned a type from the MGB that may represent another syntype. Lectotypes are not selected here. See Table 1 for details.

Range. Early Albian (Tardefurcata zone).

Distribution. Verified occurrence of the genus is restricted to the Montmell Fm. in Catalonia (Spain). Other indications of the Angelismilia species (Alloiteau 1946/47, Bataller 1937b, 1947, Markovic 1951) are questionable.

ACKNOWLEDGEMENTS

Fig. 3. Relation between the (smaller and larger) calicular diameter and the number of septa in selected specimens of Angelismilia portisi. Bars of type specimens are thicker.

Fig. 3. Relación entre el diámetro calicular (menor y mayor) y el número de septos en ejemplares seleccionados de Angelismilia portisi. Barras de los ejemplares tipo más gruesas.

I am grateful to Sebastián Calzada (MGSB, Barcelona), Jaume Gallemi (MGB-MCNB, Barcelona) and Ricardo Manni (MPUR, Rome) for giving me access to the collections at their respective museums and allowing me to partly prepare thin sections from the material. I wish to thank German Álvarez (Barcelona) who introduced me to outcrops of the Montmell Fm. more than 20 years ago. Thin sections were prepared in the laboratory of the Estación Regional del Noroeste in Hermosillo, Sonora, namely by Aimée Orcí.

A grammatical check was carried out by Proof-ReadingService (Letchworth Garden City, England).

Remarks on the genus Angelismilia Reig, 1988 (Scleractinia, Early Cretaceous)

REFERENCES Alloiteau, J. 1946-47. Paléontologie. In: Hupé, P., Alloiteau, J. (Eds.), Polypiers du Gargasien aragonais. Anales de la Escuela de Peritos Agrícolas y de Especialidades Agropecuarias y de los Servicios Técnicos de Agricultura, 6: 187-243, pls. 1-3.

Angelis d’Ossat, G. de 1905. Coralli del Cretacico inferiore della Catalogna. Palaeontographia Italica, 9: 169-251, pls. 14-17.

Bataller, J. 1937. Catàleg de les espècies fòssils noves del cretàcic de Catalunya i d’altres regions. Arxius de l’escola superior d’agricultura, (N.S.) 3: 581-619.

33

Bataller, J. 1947. Sinopsis de las especies nuevas del Cretácico de España. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona (3), 28, 12: 279-392.

Manni, R. 2007. Catalogue of the type fossils stored in the palaeontological museum of “La Sapienza” University of Rome: 2. Geologica Romana, 40: 37-47.

Markovic, O. 1951. Mesozoic corals from Serbia (1:) Aptian corals of the region near the village Sukovo (eastern Serbia).

Zbornik radova Srpska akademia nauka (S.A.N.) Geoloshki institut, 16, 2: 181-193, pls.1-5.

Reig, J. M. 1988. Dos nuevos géneros de corales cretácicos.

Batalleria 1: 39-45, 1 pl.

Treb. Mus. Geol. Barcelona, 21 (2015): 35-38

Inventaire informatisé du fichier des gisements à Rhinocerotidae du Néogène et du Quaternaire d’Europe Abel Prieur1, Claude Guérin1, Emmanuel Robert1, Jérémy Deroire2 et Michaël Bailly3

Abstract PRIEUR, A., GUÉRIN, C., ROBERT, E., DEROIRE, J. & BAILLY, M. Informatic inventory of the localities with Rhinocerotidae of the European Neogene and Quaternary. The file of Tertiary and Quaternary age fields with mammals was created within our lab, by a researcher at the beginning of the 1960s. This file contained a series of geographic descriptors (site, locality, department, region, country, location) and geological (age of the deposit), typological for prehistoric material (tools, furniture art...), zoological (mention of the fauna) and botanical (mention of plant species). These descriptors were associated with bibliographic lists on palaeontology, prehistory and palaeobotany. In the following decades, this file has been highly enriched and has become too important to allow a manual access. We decided to computerize all data to facilitate the consultation and querying of this file. This work was carried out with the FileMaker Pro software and developed a plug input on which appear the same descriptors as those of the plug hardback, associated with many lists of values that accelerate the computerization of the data. This computerized file provides valuable assistance to basic research in palaeontology and allows ensuring, through its broadcast, a significant protection of palaeontological sites.

Key words: fields, location, palaeontology, palaeobotany, prehistory, Tertiary, Quaternary.

Résumé Le fichier des gisements d’âge Tertiaire et Quaternaire à mammifères fut créé au sein de notre laboratoire, par un chercheur, au tout début des années 1960. Ce fichier comportait une série de descripteurs géographiques (localité, commune, département, région, pays, localisation) et géologiques (âge du gisement), typologiques pour le matériel préhistorique (outils, art mobilier,...), zoologiques (mention de la faune) et botaniques (mention des espèces végétales). Ces descripteurs étaient associés à des listes bibliographiques concernant la paléontologie, la préhistoire et la paléobotanique. Dans les décennies suivantes, ce fichier s’est fortement enrichi et est devenu trop important pour permettre une consultation manuelle. Nous avons décidé d’informatiser toutes les données pour faciliter la consultation et l’interrogation de ce fichier. Ce travail a été effectué avec le logiciel FileMaker Pro et a permis d’élaborer une fiche de saisie sur laquelle figurent les mêmes descripteurs que ceux de la fiche cartonnée, associés à de nombreuses listes de valeurs qui permettent d’accélérer l’incrémentation des fiches. Ce fichier informatisé fournit une aide précieuse à la recherche fondamentale en paléontologie et permet d’assurer, par sa diffusion, une protection non négligeable des sites paléontologiques.

Mots clés : gisements, localisation, paléontologie, paléobotanique, préhistoire, Tertiaire, Quaternaire.

INTRODUCTION Pouvoir disposer d’un fichier évolutif de gisements est le rêve de tout paléontologue. Si pendant longtemps nous avons dû nous satisfaire de l’exploitation de fichiers cartonnés dactylographiés, les progrès de la technologie ont transformé nos possibilités d’accès aux données publiées tant du point de vue de la quantité d’informations que de la vitesse de leur consultation. Rappelons que dans les années 1970, avant l’usage de l’informatique dans nos disciplines, la recherche bibliographique nécessitait le dépouillement manuel systématique de toutes les revues et publications disponibles. Parfois de rares bibliographies analytiques ont constitué de précieux outils d’aide à la recherche, citons par exemple pour les sites du Paléolithique européen celles de Schmider (1974) et Soulier (1978).

1 Université C. Bernard Lyon 1, Laboratoire de Géologie de Lyon-Terre, Planètes, Environnement. Bâtiment Géode, 2 Rue Dubois. 69622 Villeurbanne Cedex, France 2 1 rue des Prévôts. 21600 Longvic, France 3 9 Rue Robert II, Appartement n° 7. 21000 Dijon, France

L’informatisation des données permet une exploitation beaucoup plus complète des informations et peut être rapidement mise à jour et interrogée selon les besoins.

Dans ce but nous avons repris un ancien fichier élaboré par l’un d’entre nous dans le cadre d’une recherche académique (Guérin, 1980). A l’origine, le but de ce fichier était de recenser les gisements à Rhinocerotidae du Néogène et du Quaternaire d’Europe. Chaque fiche comprenait les données suivantes : le nom du site, la commune, le département, le pays, l’âge, la (ou les) référence(s) bibliographique(s), la nature géologique du gisement, la détermination personnelle des restes de Rhinocerotidae, la liste faunique associée compilée dans la bibliographie, les données paléobotaniques et la présence éventuelle d’industries préhistoriques associées.

La valeur scientifique des listes fauniques provenant de sources bibliographiques disparates est très inégale, surtout pour les références anciennes, car bien des déterminations sont douteuses. En dehors des Rhinocerotidae, certaines déterminations ont certes été vérifiées, mais en petit nombre seulement. L’idéal serait de pouvoir disposer de monographies récentes de gisements où

36

Abel Prieur - Claude Guérin - Emmanuel Robert - Jérémy Deroire - Michaël Bailly

chaque groupe zoologique a été étudié par un ou plusieurs spécialistes, comme par exemple celles qui ont été consacrées au gisement miocène moyen de Sansan dans le Gers (Peigné et Sen, 2012) ou au site pléistocène moyen de Romain-la-Roche dans le Doubs (Guérin et Malvesy, 2010), mais de telles monographies récentes ne sont pas fréquentes.

Nous présentons ici la version informatisée de ce fichier, qui à ce jour conserve les données de près de 2000 gisements européens. Nous présentons la fiche d’inventaire qui en est issue et montrons quelques exemples d’exploitation de ces fiches par la création de listes simples ou complexes récupérables avec le logiciel Excel.

LA FICHE INFORMATIQUE Pour informatiser toutes les données de ce fichier manuel, nous avons élaboré une fiche de saisie informatique utilisant le logiciel FileMaker Pro (Fig. 1), et quand cela a été possible, pour certains descripteurs, nous avons réalisé des menus déroulants permettant l’accélération de l’ajout. Ce travail a été relativement facile car les fiches cartonnées ont toutes la même structure.

Le descripteur « numfiche » permet de numéroter les fiches de 0001 à 9999. Cela permet donc l’inventaire de 9999 gisements.

Toutes les informations géographiques sont mentionnées : pays, région, département, province (pour ces trois derniers descripteurs, nous avons mis en place un menu déroulant et, avec le pointeur de la souris, il est très facile de choisir le ou les termes à inscrire dans le champ pointé), la commune, le site et enfin la localisation (près de…), avec référence aux cartes topographiques et/ou géologiques.

Parfois des gisements correspondant à des formations géologiques sont regroupés en une seule fiche, c’est le cas, par exemple, pour le Valdarno inférieur, le Valdarno supérieur, ou encore les gisements de la Mer du Nord dragués par les chalutiers néerlandais (Bruijn Bank, etc.).

Ensuite viennent les informations géologiques : les indications sur la stratigraphie et la nature du site, et enfin, l’âge du gisement (avec les datations « absolues », s’il en existe). Ce dernier descripteur a donné lieu à l’établissement d’une liste hiérarchisée des subdivisions chronostratigraphiques internationales : Système/Période ; Série/Epoque ; Étage/Âge ; Zone ; Sous zone (Guérin, 2007).

La date de découverte et le nom du découvreur sont indiqués, ainsi que le lieu de conservation, apportant ainsi des précisions indispensables sur l’histoire et la localisation du matériel.

Le descripteur « source » permet de lister tous les auteurs qui ont publié des articles, notes ou ouvrages sur le site. Ici, très souvent ne figurent que le nom de l’auteur et l’année de la publication. Parfois tout ou partie du titre et du périodique est indiqué. Pour la bibliographie complète et détaillée, on se reportera à Guérin (1980), bibliographie actualisée in Guérin (2010) pour le Pléistocène moyen et supérieur, et Guérin et Tsoukala (2013) pour le Pliocène et le Pléistocène inférieur.

Ensuite le descripteur « faune » affiche les noms scientifiques de tous les genres et toutes les espèces récoltés

et déterminés dans le site. Les taxons, tout particulièrement les Rhinocerotidae, ont été actualisés en tenant compte de l’usage le plus récent et en suivant le plus possible les recommandations du Code international de nomenclature zoologique (ICZN, 1999) ; ainsi, par exemple, le rhinocéros laineux du Pléistocène moyen et supérieur, souvent appelé Rhinoceros tichorhinus Fischer, 1811, Cuvier, 1812, dans les publications anciennes, a systématiquement été désigné Coelodonta antiquitatis (Blumenbach, 1799), utilisé universellement de nos jours, mais pas par Coelodonta lenensis (Pallas, 1773) pourtant plus ancien mais tombé dans l’oubli. Parfois la liste faunique d’un même site est très longue, elle est alors répartie sur deux ou plusieurs fiches, le numéro de la fiche par rapport à un total donné est alors indiqué dans le champ commentaire (« comment »).

De même les industries paléolithiques associées sont indiquées dans le champ « prehist » pour préhistoire et la bibliographie associée à ce descripteur figure dans la fenêtre « bibpréhist » qui permet d’indiquer toutes les sources bibliographiques concernant ce sujet.

Il en est de même pour le descripteur « flore » qui permet de lister également, avec leurs noms scientifiques si possible, toutes les espèces végétales mises au jour dans ce site, ainsi que toutes les publications qui figureront avec le nom de l’auteur et l’année dans le champ « bibflore ».

L’item « datation » recense toutes les datations faites en laboratoire, celles-ci étant toujours affectées d’une erreur qui est systématiquement mentionnée.

Un dernier descripteur permet d’ajouter tous types d’informations pour donner des précisions sur le site : c’est le champ commentaire ou « comment ».

Pays Allemagne Autriche Belgique Bulgarie Espagne France Grande-Bretagne Grèce Hongrie Italie Luxembourg Monaco Pays-Bas Pologne Portugal Roumanie Suisse ex-Tchécoslovaquie Russie et ex-URSS ex-Yougoslavie Total

nombre de sites exploités 339 27 103 1 162 882 144 12 36 199 2 2 22 34 14 57 52 60 69 21 2238

Tab. 1. Répartition des sites paléontologiques inventoriés par pays.

Tab. 1. Distribution by countries of the inventoried palaeontological sites.

Inventaire informatisé du fichier des gisements à Rhinocerotidae du Néogène et du Quaternaire d’Europe

Fig. 1. Fiche de saisie des données.

Fig. 1 Data acquisition mask (layout).

37

38

Abel Prieur - Claude Guérin - Emmanuel Robert - Jérémy Deroire - Michaël Bailly

Enfin une série de boutons termine l’utilisation de cette fiche : « newfich » permet de passer à la fiche suivante ; « duplication » autorise la duplication d’une fiche car un très grand nombre d’informations sont communes aux deux fiches (la précédente et la nouvelle) et seules de rares informations sont à corriger ou compléter. Ce bouton permet un gain de temps considérable au moment de la saisie ; « trier » établit le tri alphabétique ou numérique ascendant ou descendant sur un descripteur donné ; « rechercher » favorise la recherche de tout ou partie d’un mot contenu dans un ou plusieurs descripteur et autorise l’utilisation des opérateurs logiques : « et » « ou » et « sauf » ; « Supprimer » facilite la suppression d’une fiche ou de tout le fichier. Ce bouton est à utiliser avec beaucoup de précaution ; « imprimer », enfin donne accès à la fenêtre permettant l’impression des informations désirées.

Comme indiqué précédemment, ce fichier comporte l’inventaire de près de 2000 sites se répartissant comme suit (Tab. 1).

RÉFÉRENCES

Guérin, C. et Malvesty, T. (eds.). 2010. L’aven pléistocène moyen final de Romain-la-Roche (Doubs, France). Revue de Paléobiologie, 29(2) : 427-898.

Guérin, C. et Tsoukala, E. 2013. The Tapiridae, Rhinocerotidae and Suidae (Mammalia) of the Early Villafranchian site of Milia (Grevena, Macedonia, Greece). Geodiversitas, 35(2) : 447-489.

Peigné, S. et Sen, S. (eds.). 2012. Mammifères de Sansan. Mémoires du Muséum national d’Histoire naturelle, 203 : 1-709.

Schmider, B. 1974. Bibliographie analytique de Préhistoire pour le Paléolithique supérieur européen : publications parues entre 1850 et 1968, conservées à la Bibliothèque du Musée de l’Homme. Tome I, Index : 1-266 ; Tome II, Catalogue des publications analysées : 1-277. Centre de Documentation Sciences Humaines, CNRS Édit., Collection Documentation, Paris.

Soulier, P. 1978. Tables et index du Bulletin de la Société préhistorique française. Centre de Documentation Sciences Humaines et Société Préhistorique Française, CNRS Édit., Collection Documentation. Tome 1, Index bibliographique : 1-538 ; Tome 2, Index géographique : 1-245 ; Tome 3, Index thématique : 1-255.

ICZN. 1999. International Code of Zoological nomenclature. 4th ed. International Trust for Zoological nomenclature, London, xxix + 306 p.

Guérin, C. 1980. Les rhinocéros (Mammalia, Perissodactyla) du Miocène terminal au Pléistocène supérieur en Europe occidentale. Comparaison avec les espèces actuelles. Documents du Laboratoire de Géologie de Lyon, 79(3). 1-1185, pls. 1-21.

Thèse de Doctorat d’Etat ès Sciences, Université Claude Bernard-Lyon 1, n° 81-31 (1981).

Guérin, C. 2007. Biozonation continentale du Plio-Pléistocène d’Europe et d’Asie occidentale par les mammifères: état de la question et incidence sur les limites Tertiaire/Quaternaire et Plio/Pléistocène. Quaternaire, 18(1) : 23-33.

Guérin, C. 2010. Coelodonta antiquitatis praecursor (Rhinocerotidae) du Pléistocène moyen final de l’aven de Romain-laRoche (Doubs, France). In Guérin, C. et T. Malvesy, T. (eds.) « L’aven pléistocène moyen final de Romain-la-Roche (Doubs, France) ». Revue de Paléobiologie, 29(2) : 697-746, pls. 1-2.

CONCLUSION L’informatisation d’un tel fichier permet une exploitation très rapide et exhaustive des données par tri ou questions simples ou complexes portant sur un ou plusieurs descripteurs associant les opérateurs logiques « et », « ou » et « sauf ».

Bien évidemment l’idéal serait de pouvoir continuer le développement de ce fichier de gisements en l’étendant à d’autres familles de mammifères du Néogène et du Quaternaire en Europe et au-delà.

Treb. Mus. Geol. Barcelona, 21 (2015): 39-44

Numérisation et informatisation du fichier des gisements paléontologiques relatifs aux collections de Géologie de l’Université C. Bernard Lyon 1 Abel Prieur1, Emmanuel Robert1, Jérémy Deroire2 et Michaël Bailly3

Abstract PRIEUR, A., ROBERT, E., DEROIRE, J., BAILLY, M. Digitisation and computerizing of the palaeontological sites file of the Geological collections at Université C. Bernard Lyon 1. In 1965 the French and foreign paleontological sites file was created at the Université C. Bernard Lyon 1. Data fields comprised in each file were: country, department, town, site, topographical and geological maps, precise location, photocopy of the map with the deposit score, age, author with bibliographical references, one or several photographs, description and stratigraphic section. This file has been fully computerized using FileMaker Pro software. Input plug is designed for the integration of all textual data. Four multimedia type descriptors have also allowed the addition of photographs of all or part of the information sheet, and lists of pre-established values facilitate the acceleration of the addition. The computerization of this file allows developing a simple, effective and easy to use tool. It should participate in the safeguarding of French and foreign outstanding palaeontological sites.

Key words: computerizing, palaeontological sites, location, maps, stratigraphy Résumé En 1965 fut créé le fichier des gisements paléontologiques français et étrangers regroupant pour chacun d’eux les données suivantes : pays, département, localité, lieudit, cartes topographique et géologique de référence, coordonnées, photocopie de la carte avec le pointage du gisement, âge, auteur avec références bibliographiques, une ou plusieurs photographies, description et coupe stratigraphique. Ce fichier a été entièrement informatisé à l’aide du logiciel FileMaker Pro. Une fiche de saisie a été conçue pour l’intégration de toutes les données textuelles. Quatre descripteurs de type multimédia ont par ailleurs permis l’ajout des photographies de tout ou partie de la fiche, et des listes de valeurs préétablies facilitent l’accélération de l’ajout. L’informatisation de ce fichier a permis d’élaborer un outil simple, efficace et facile à utiliser. Il devrait participer à la sauvegarde des sites paléontologiques français et étrangers remarquables.

Mots clés : informatisation, gisements paléontologiques, localisation, cartes, stratigraphie

INTRODUCTION En 1965, au moment de la conception et de la réalisation de l’inventaire informatisé des collections de géologie, il fut envisagé de créer un fichier de tous les gisements paléontologiques des spécimens conservés dans les collections. Ce travail titanesque permettait de regrouper l’ensemble des données les plus précises et complètes sur les gisements paléontologiques. Il fut ensuite nécessaire de coder ce gisement afin de le faire figurer sur la carte perforée permettant l’inventaire de ses fossiles. Le fichier gisement est aujourd’hui entièrement informatisé.

Dans cet article, nous verrons tout d’abord la fiche d’inventaire des collections paléontologiques utilisé dès 1965 avec ses différents codes. Nous nous attacherons ensuite au code « gisement » et à la réalisation du fichier des gisements paléontologiques français et étrangers. Nous décrirons la fiche de saisie informatique qui permet maintenant de regrouper très facilement les données tex-

1 Université C. Bernard Lyon 1, Laboratoire de Géologie de Lyon-Terre, Planètes, Environnement. Bâtiment Géode, 2 Rue Dubois. 69622 Villeurbanne Cedex, France abel.prieur@univ-lyon1.fr, emmanuel.robert@univ-lyon1.fr 2 1 rue des Prévôts. 21600 Longvic, France 3 9 Rue Robert II, Appartement n° 7. 21000 Dijon, France

tuelles et les images des fiches. Et enfin nous verrons comment une telle base de données peut être exploitée LE DOCUMENT-TRANSFERT Dans les années soixante, l’informatique ne se faisait qu’à l’aide de cartes perforées. L’information était limitée aux 80 caractères de ces cartes. Il fallut donc créer un bordereau appelé « document-transfert » figurant ces 80 caractères et permettant de transcrire toutes les données figurant sur les étiquettes des échantillons en collection.

Il fut ensuite nécessaire de séquencer ces 80 caractères pour délimiter des secteurs correspondant aux informations à renseigner (David, 1965 ; Chevalier et David, 1970 ; Philippe et Prieur, 1982). La répartition de ces secteurs correspondait aux données suivantes : Cases 1 à 11 : nom de genre (11 lettres au maximum) ; 12 à 19 : nom d’espèce (8 lettres au maximum) ; 20 à 27 : nom de sous-espèce (8 lettres au maximum) ; 28 à 38 : classification zoologique ou botanique (code chiffré sur 11 cases allant de l’embranchement à la famille ou sous-famille) ; 39 à 42 : âge (code chiffré sur 4 cases avec une hiérarchie allant des grandes ères aux zones ou souszones) ; 43 à 53 : gisement (code chiffré sur 11 cases indiquant toutes les informations depuis le continent

40

Abel Prieur - Claude Guérin - Emmanuel Robert - Jérémy Deroire - Michaël Bailly

jusqu’au gisement lui-même) ; 55 à 68 : auteur(s) et année pour la figuration, la détermination ou la collection (5 cases donc 5 lettres pour chacun des deux auteurs) ; 69 : une case avec code chiffré pour indiquer qu’il s’agit d’un moulage, d’une dent, etc. ; 70 : une case avec code chiffré pour indiquer le statut (type, holotype, syntype, figuré, paratype figuré, sans statut, etc.) ; 71 : une case avec code chiffré pour donner des indications sur l’historique du spécimen depuis son entrée en collection, savoir s’il y a eu un changement générique ou spécifique, etc. ; 72 à 73 : deux cases pour indiquer l’établissement où est conservé l’échantillon (abréviation mnémotechnique de l’établissement) ; 74 : une case pour indiquer le numéro de la salle ; 75 à 80 : le numéro d’inventaire du spécimen.

Les 5 cases laissent la possibilité d’intégrer près d’un million d’échantillons en collections.

LE CODE « GISEMENT » De nombreux descripteurs utilisaient un code chiffré permettant d’inclure dans le document-transfert, et donc dans la carte perforée, un maximum d’information. Il en est ainsi du gisement qui avec un code à 11 chiffres permettait de saisir toutes les informations sur le gisement d’où était issu l’échantillon ou le spécimen.

Fig. 1. Exemple de fiche de gisement français.

Fig. 1. Example of a French site file.

Ce code a été mis au point à l’Ecole nationale supérieure des Mines de Paris par M. Guillemin et P. Chambolle en 1965 (Chambolle, 1965) pour les collections minéralogiques. Il fut un peu simplifié et modifié pour être applicable aux collections paléontologiques (Chevalier et David, 1968). Comme nous l’avons vu précédemment, 11 cases servaient à coder le gisement et correspondaient aux informations hiérarchiques suivantes : 1 caractère pour le continent ; 3 caractères pour le pays (dans l’ordre alphabétique de la liste des pays à l’intérieur de ce continent) dont 1 caractère pour indiquer si le pays était politiquement dépendant ou indépendant d’un autre ; 2 caractères pour indiquer le département dans le cas de la France, les Etats pour les Etats-Unis, les républiques pour l’URSS ; 3 caractères pour indiquer la ville ou la commune pour la France, les « counties » pour les Etats-Unis, les régions ou « oblasti », les républiques ou les régions autonomes pour l’URSS. Ces neuf premières cases permettaient d’établir des codes géographiques pour chaque continent favorisant ainsi un repérage précis des gisements fossilifères ; finalement, il y avait 2 caractères pour indiquer le gisement.

Tous les gisements sont l’objet d’une numérotation de 01 à 99 au fur et à mesure de leur découverte. En consi-

41

Inventaire informatisé du fichier des gisements à Rhinocerotidae du Néogène et du Quaternaire d’Europe

dérant que si un gisement est non précisé, ou qu’il n’est pas possible de le retrouver ou de le localiser, il sera codé 00 (ce qui est fréquent pour les anciennes collections).

LA FICHE DE GISEMENT On ne peut pas dresser une liste exhaustive préalable des gisements car leur nombre progresse sans cesse. Il a donc été créé un fichier où on retrouve toutes les informations sur le gisement (administratives, cartographiques, géologiques, etc.) sur une fiche cartonnée de format 21 x 27 cm (Figs. 1 et 2).

Dans le détail, les informations concernent le numéro de gisement à 11 chiffres, le pays et les subdivisions administratives relatives à ce gisement, les références aux cartes topographiques (1/20 000 ou 1/25 000) et géologiques (1/50 000 ou 1/80 000) et les coordonnées géodésiques si elles sont connues. Un extrait d’une carte topographique détaillée (au 1/20 000 ou 1/25 000) peut compléter les informations avec des indications d’âge, du gisement, une description, une ou plusieurs coupes stratigraphiques, des photographies, le faciès, les auteurs qui ont découvert ou décrit le gisement, etc.

Fig. 2. Exemple de fiche de gisement étranger.

Fig. 2. Example of a foreign site file.

Après leur réalisation, ces fiches étaient rangées dans un ordre méthodique géographique, tout d’abord par département, puis selon l’ordre alphabétique des communes puis l’ordre alphabétique des gisements. Parallèlement à ce fichier existait un fichier dit « fichier blanc » qui regroupait deux autres types de fiches : 1) les fiches des communes, avec pour chacune d’elles la liste des gisements répertoriés sur cette commune et leur numéro de code respectifs à deux chiffres (Figs. 3 et 4) ; 2) les fiches avec pour chacune le nom du gisement avec un rappel du nom de la commune, du département et la citation complète des 11 chiffres du codes (Fig. 5).

5-090-26-367 - VENTEROL (Drôme) Non Précisé . . . . . . . 00 Les Estangs . . . . . . . 01 Moure de Broche. . 02 Ravin de flachet . . . 03 Combe de Sauve . . 04

Cluse de Grieux . . . . 05 Ferme Maury . . . . . . 06 Le Cleduny. . . . . . . . . 07 La Castanière . . . . . . 08

Fig. 3. Liste des gisements de la commune de Venterol (Drôme, France).

Fig. 3. List (Rol) of localities in the Venterol municipality (Drôme, France).

42

Abel Prieur - Claude Guérin - Emmanuel Robert - Jérémy Deroire - Michaël Bailly

1-410-04-400 - CONSTANTINE (Algerie-Constantine) DJEBEL OUACO ou OUASCH . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 01 CONSTANTINE . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 02 AIN-EL-BEY . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 03 AIN-EL-BEY (chemin de DEIRAS) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 04 POLYGONE D’ARTILLERIE DE CONSTANTINE . . . . . . . 05 POLYGONE D’ARTILLERIE DE CONSTANTINE (rive droite du RUMMEL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 06 CONSTANTINE (cascade) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 07 MANSOURAH = MANSOURA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 08 AIN EL HADJ BABA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 09 CHETTABAH (Massif) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10 OUED SEGUIN = OUED SEGUEN. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 DJEBEL SI TAHAR = DJEBEL SITTAR . . . . . . . . . . . . . . . . 12 DJEBEL SI TAHAR = DJEBEL SITTAR (Sépultures) . . 13 AIN EL bey (Ruines romaines) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 14 DJEBEL SI TAHAR (Tombe N° 17) . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 CHABET SAID (NW. de AIN SMARA) . . . . . . . . . . . . . . . . 16 MEZZARA-THIOR (Tumulus). . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 Tumulus du DJEBEL TAYA (près O. SEGUIN) . . . . . . . . 18 MANSOURA (Caserne de cavalerie) . . . . . . . . . . . . . . . . . 19 BORDJ SABAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20

GUETTAR EL AICH . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 RAS EL AKBA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22 OUED SMENDOU . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23 AIN JOURDEL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 24 Gisement JOBA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 25 OUED M’KAOUED = M’GHAOUED . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 26 BOU MERZOUG . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27 CHABET EL BERDA. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 28 CONDE-SMENDOU = ZIGHOUT YOUCEF . . . . . . . . . . . 29 AIN FAKROUN . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30 MEDJEL ou MEDJIL (près CONSTANTINE) . . . . . . . . . . 31 Maison du Caid . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 32 Rocher de CONSTANTINE, 50m après le tunnel . . . . . 33 Rocher de CONSTANTINE, avant le deuxième Tunnel. 34 Rocher de CONSTANTINE, après le pont SIDI M’CID . 35 1 km au Nord, près de la cote 863 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36 NE. De SIDI M’CID, côte 764 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37 DJEBEL BERGLI, carrière . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38 OUED EL BERARIT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 39 Carrière au N de SIDI M’CID . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40 MECHTAT EL KEF . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41 DJEBEL KARKARA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42 DJEBEL ZOUAOUI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43

Fig. 4. Liste des gisements de la préfecture (wilaya) de Constantine (Algérie) : gauche , recto ; droite , verso.

Fig. 4. Roll of localities in the Algerian governorate (wilayah) of Constantine: left, recto; right, verso.

5-090-26-367-01 - LES ESTANGS (Drôme) Voir : VENTEROL Fig. 5. Le gisement Les Estangs sur la commune de Venterol (France, Drôme).

Fig. 5. Locality Les Estangs in the municipality of Venterol (Drôme, France).

INFORMATISATION DU FICHIER

Description de la fiche de saisie (Fig. 6). A la fin des années 1990, plus de 8000 fiches d’inventaire des gisements français et près de 4000 fiches de gisements étrangers correspondant à des spécimens entrés en collections avaient été réalisées. Cette réalisation a été ensuite abandonnée faute de personnel et donc de temps. Le fichier est resté en dormance de nombreuses années. En 2011, nous avons lancé la réalisation d’une banque de données informatiques qui regroupe toutes les données de ce fichier gisement afin de le sauvegarder ... et lui redonner vie.

La fiche d’inventaire a été réalisée avec le logiciel FileMaker Pro. Elle regroupe toutes les données figurant sur la fiche cartonnée de gisement. Nous retrouvons les descripteurs suivants : le numéro de fiche qui s’incrémente automatiquement d’une unité à chaque nouvelle fiche ; le numéro de gisement, code figurant en haut à gauche sur la fiche ; les données de provenance : le pays, le département, la région et la province (ces deux dernières informations afin d’avoir une précision géographique supplémentaire), la localité et le lieudit, les cartes de références et les coordonnées avec les valeurs des

abscisses x et des ordonnées y (toutes ces données permettent de situer le gisement dans l’espace géographique) ; l’âge, le plus précis possible avec une liste hiérarchique depuis l’ère jusqu’à la zone ou sous-zone si nécessaire ; les références bibliographiques ; des indications complémentaires (photos, dates de récoltes et numéros des échantillons collectés, etc.) sur le site paléontologique.

Quatre champs offrent la possibilité de faire 4 scans sur les gisements détaillés qui comportent deux fiches (2 rectos et 2 versos). Ces scans facilitent la figuration de toutes les informations qui ont été portées sur la fiche, à savoir le fragment de carte au 1/20 000 ou 1/25 000, le plan de situation du gisement, les coupes stratigraphiques, les photos, etc. Si la fiche gisement comporte plus de 2 fiches, l’information est alors portée sur deux références (ou notices) informatiques consécutives, permettant ainsi de réaliser jusqu’à 8 scans des fiches et la copie complète des informations liées au gisement.

Un dernier descripteur, « comment » (pour commentaire) permet d’intégrer à la fiche toute information ou commentaire susceptible d’apporter des précisions supplémentaires sur le site paléontologique.

Les listes de valeurs. La vitesse de l’incrémentation peut être améliorée pour certains descripteurs grâce à la mise en place de listes de valeurs. C’est le cas pour les items suivants : pays, région, département, province, carte de référence, indications sur le gisement, âge et références bibliographiques. Ces listes se justifient car les informations destinées à ces items sont très souvent répétitives. La liste de valeurs alors permet de saisir une

Inventaire informatisé du fichier des gisements à Rhinocerotidae du Néogène et du Quaternaire d’Europe

Fig. 6. Fiche de saisie des données avec le logiciel FileMaker Pro. Fig. 6. Data acquisition mask (layout) with the FileMaker Pro software.

43

44

Abel Prieur - Claude Guérin - Emmanuel Robert - Jérémy Deroire - Michaël Bailly

seule fois les informations dans la liste de valeurs. Informations qui peuvent alors être utilisées quand cela est nécessaire. Toutes ces listes sont hiérarchiques allant du général au particulier.

Les boutons. Ces boutons sont des constructions informatiques réalisées au moment de la constitution de la base de données. Ils permettent d’augmenter la vitesse de saisie des données. En effet, comme ici sur la fiche de saisie des données (Fig. 6), les boutons en bleu « newfich » et « duplic » sont des raccourcis évitant de se reporter à la barre supérieure des commandes pour obtenir soit une nouvelle fiche (« newfich ») soit la duplication de la fiche (« duplic »). Ce nombre de boutons peut être plus important. Il est possible d’en créer pour l’impression, l’insertion d’une ou plusieurs images, l’importation ou l’exportation de documents, la suppression d’une ou plusieurs fiches, etc.

La numérisation des informations sur les fiches. Sur de nombreuses fiches figurent des informations concernant la localisation géographique, des photographies, et/ou des logs ou coupes stratigraphiques, et/ou la lithologie, et/ou le macro ou microfaciès, et/ou des références bibliographiques, et/ou des listes fauniques avec leur répartition stratigraphique, etc. Comme il parait difficile de tout inclure dans des descripteurs appropriés, il nous a paru plus simple de numériser avec une définition assez élevée toutes les fiches où tout ou partie de ces informations étaient présentes. Un fichier d’images en format JPG est ainsi constitué ; fichier qui pourra ensuite être couplé avec la base de données conservant les données textuelles.

Le couplage des données textuelles et de l’image. Pour tout gisement qui a donné lieu à une numérisation, donc à une image en format JPG, il convient d’associer cette image avec les données textuelles décrivant ce gisement.

Cela se fait en plaçant le curseur sur le cadre de l’image et en demandant l’insertion d’une image prise dans le fichier approprié, soit au moyen du bouton préalablement crée, soit en se reportant en haut de la fiche dans la barre de commande sur le menu insertion. Cette image se

RÉFÉRENCES Chambolle, P. 1965. Fichier géographique codé à l’usage des Sciences de la Terre. Chroniques des Mines et de la Recherche Minière, 342 : 143-149.

Chevalier, C., David, L. 1968. Création et état d’avancement d’un fichier des gisements fossilifères français. Bulletin du Bureau de Recherches Géologiques et Minières, 2ème série, section IV, 3 : 59-64.

Chevalier, C., David, L. 1970. Système français de traitement de l’information dans le domaine des collections paléontologiques.

place alors automatiquement dans son cadre en respectant les proportions.

L’exploitation de la base de données. Outre la saisie pour l’acquisition de nouvelles données, ce logiciel permet l’exportation ou l’importation de fiches, ou de la totalité d’un fichier, la mise à jour des fiches par corrections ou substitutions, la suppression ou la modification de certaines fiches. De plus, les tris peuvent faciliter la recherche d’informations ou la correction des données dans les fiches. L’exploitation la plus fréquente se fait par la commande « recherche » qui permet d’interroger un descripteur ou une association de plusieurs descripteurs.

Un nombre de réponses est indiqué pour chaque question dont le résultat peut être transféré sous forme de tableaux exploitables avec le logiciel Excel, et ainsi adressé à tout chercheur qui en fait la demande.

CONCLUSION L’informatisation du fichier gisement permet de conserver et valoriser un travail qui a demandé des investissements humain et matériel très importants. Il est aujourd’hui possible d’adresser dans l’instant, à un chercheur connecté au service des collections toutes les informations dont nous disposons dans la base de données sur un gisement donné. Un tel fichier constitue un atout et une richesse d’informations considérables favorisant une valorisation remarquable d’une collection de fossiles conservée ex situ.

La réalisation de chaque fiche de gisement suppose deux à trois heures de travail pour le regroupement de toutes les informations administratives, géographiques, géologiques, bibliographiques, etc. Toutes ces informations doivent être soigneusement contrôlées de manière à constituer une fiche exacte du gisement. Depuis plusieurs années, avec les restrictions de plus en plus drastiques du personnel, il est, hélas, devenu très difficile de poursuivre un tel inventaire. Mais il faut espérer que l’avenir soit plus brillant et qu’un tel travail puisse être repris.

Documents du Laboratoire de Géologie de la Faculté des Sciences de Lyon, 37 : 155-170.

David, L. 1965. Inventaire des collections paléontologiques françaises sur cartes perforées et bandes magnétiques. Comptes Rendus sommaires de la Société Géologique de France, 8ème série, 7 : 26.

Philippe, M., Prieur, A. 1982. Les Musées d’Histoire naturelle et la gestion de leurs collections dans le domaine des Sciences de la Terre. In “Actes du second colloque national sur les techniques d’exposition, d’animation et de protection du patrimoine d’histoire naturelle conservé dans les musées”, Le Havre 31 août/4 septembre1982. Annales du muséum du Havre, 24 : 57-68.

Treb. Mus. Geol. Barcelona, 21 (2015): 45-74

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

Enric Aragonès1

Abstract ARAGONÈS, L. Llorenç Tomàs, amateur naturalist, cultural manager and... cartographer? A cartographic set of four serial, unfinished, unpublished and unknown palaeogeographic maps of Catalonia in which Llorenç Tomàs appears as director, is studied. Previously, the biography and bibliography of the author has been reviewed; in it, there is not any similar issue. The work presents outstanding coincidences with those published by his teacher, Norbert Font i Sagué, in 1905, although the scale is increased and fills two of the voids left by this last (Silurian and Trias-Jurassic). Use of normative Catalan in the legends allows situating this cartographic work after 1913; the author’s death three years later would be the reason to have remained unfinished. The absence of institutional documentation related to this work points out that Tomàs did it by his own initiative, probably with the intention to carry out an old idea of Font: to represent in high scale 3D maps the progressive apparition of Catalonia along geological times.

Key words: History of Geology, Llorenç Tomàs, Catalonia.

Résumé S’estudia un conjunt de quatre mapes pseudo-paleogeogràfics de Catalunya, seriats, inacabats i inèdits, dels que no es tenia cap notícia, en els que Llorenç Tomàs hi figura com a director. Com a pas previ, s’ha refet la seva biografia, en la que no s’han trobat antecedents d’una obra com aquesta. El conjunt cartogràfic presenta notables coincidències amb el publicat pel seu mestre i mentor, Norbert Font i Sagué, l’any 1905, per bé que n’amplia l’escala i omple dos dels buits deixats per aquell (Silurià i Trias-Juràssic). L’ús del català normatiu en les llegendes permet situar aquesta obra cartogràfica després del 1913; la mort de l’autor tres anys després l’hauria deixat inacabada. L’absència de documentació institucional sobre aquesta obra indica que Tomàs la va fer per iniciativa pròpia, probablement amb la intenció de portar a la pràctica una antiga idea de Font: representar en mapes de gran escala en relleu la progressiva aparició de la Catalunya que coneixem al llarg dels temps geològics.

Paraules clau: Història de la geologia, Llorenç Tomàs, Catalunya.

INTRODUCCIÓ En algun racó de l’edifici del desaparegut Museu de Geologia de Barcelona (antic Museu Martorell) s’ha localitzat un conjunt de quatre mapes geològics manuscrits de Catalunya del que no es tenia notícia. Es tracta de quatre intents de representar la paleogeografia del Principat en diferents moments de la història geològica, com indica el títol genèric “Catalunya al final del període ...” que ostenten. Sense data, però amb l’etiqueta “Dirigit per Llorenç Tomàs”, la troballa incrementa el corpus de cartografia geològica històrica del país, i alhora planteja algunes incògnites: l’origen, data i procedència d’aquests documents d’una part; la responsabilitat d’en Llorenç Tomàs, de qui no es coneixia fins ara cap obra cartogràfica, de l’altra.

Un dels mapes –el que intenta mostrar la distribució dels terrenys a començaments de l’Holocè– és, de fet, un veritable mapa geològic. Els altres tres, que pretenen representar la distribució de terres i mars a finals dels períodes Silurià, Permo-carbonífer i Triàsic, són poca cosa més que mapes d’afloraments dels terrenys anteriors als períodes considerats, en la línia dels esquemes que Font i Sagué va incloure en el seu “Curs de Geologia” de 1905.

L’advocat Llorenç Tomàs (1868-1916) és ben conegut entre els mineralogistes per haver sintetitzat els coneixe-

1

Aribau, 248, 08006 Barcelona, Espanya. enric.arago@gmail.com

ments que sobre la mineralogia de Catalunya es tenien entre la primera i la segona dècada del segle XX: una obra que no ha tingut comparació en tres quarts de segle. Les poques coses que fins aquí se sabien d’ell (personalitat, bibliografia i actuació com a directiu de la Institució Catalana d’Història Natural) es poden llegir en la breu nota necrològica que publicà el butlletí d’aquella societat arran de la seva desaparició prematura el 30 de gener de 1916.

Des d’aleshores, la seva figura no ha cridat l’atenció dels historiadors de la ciència.

Home discret, mantingué algunes incògnites sobre la seva vida personal, començant per l’any de naixença i un segon cognom que no va fer mai explícit. La seva intensa col·laboració amb Font i Sagué i amb el Dr. Almera no s’havia posat prou de relleu; tampoc la seva actuació com a membre de la Junta de Ciències Naturals de Barcelona. S’havia de fer una valoració del conjunt de la seva obra i de les seves col·leccions, avui perdudes. Les cerques efectuades en el fons de la Junta de Ciències Naturals, avui a l’Arxiu del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (AMCNB), els arxius del Museu Geològic del Seminari de Barcelona (AMGSB), de l’Institut d’Estudis Catalans (AIEC) i de la Universitat de Barcelona (AUB); el buidat dels butlletins de la Institució Catalana i de la Española de Historia Natural; més els recursos de premsa digital disponibles a Internet, ens han aportat noves dades sobre la trajectòria d’aquest interessant naturalista aficionat.

46

Enric Aragonès

ESTUDIS UNIVERSITARIS, VIDA PROFESSIONAL I FAMILIAR Segons consta en el foli 379v del llibre de primer de naixements de 1868 del Registre Civil de Barcelona, un fill de pares desconeguts va ésser batejat a la parròquia de Sant Francesc amb els noms de Llorenç Ramon Maria Tomàs el 20 de març d’aquell any. El nadó degué ser acollit per una bona família que li va proporcionar una educació excel·lent, estudis universitaris inclosos.

Segons consta en els arxius de la Universitat de Barcelona, l’any 1886 Llorenç Tomàs es va matricular a la Facultat de Filosofia per tal de cursar l’assignatura de metafísica; vivia aleshores al 344 del carrer Diputació; l’any següent se li va concedir matrícula d’honor per al segon curs d’aquella assignatura, alhora que sol·licità la d’Història Universal. Posteriorment es va llicenciar en Dret; malauradament no s’ha pogut localitzar l’expedient acadèmic d’aquesta llicenciatura.

Segons l’anònim autor de la necrologia, estava especialment dotat per a exercir la professió que havia triat: home de sòlida educació i de caràcter ferm, inflexible en lo que creia qüestió de principis, prò de caràcter bondadós, era molt amic dels seus amics … Advocat distingit amb excepcionals dots per a sa carrera … (Anònim, 1916).

Va establir el seu bufet professional al carrer Claris, 43, principal. Consta que actuà com a jurat (secció Capacidades) del Jutjat del Nord l’any 1904 1. Va ocupar un càrrec en el Jutjat Municipal de la Llotja de la ciutat i va presidir (1907) l’Obra de la Sagrada Família (Matrimonios y Legitimaciones) de la Societat de Sant Vicenç de Paul 2,

Fig. 2. Alumnes del curs de Geologia dels Estudis Universitaris Catalans a la pedrera de Betlem (serra de Collserola, 1906?) (Museu Geològic del Seminari de Barcelona, MGSB).

Fig. 2. Geology students of the Estudis Universitaris Catalans at the Betlem quarry (Collserola range, 1906?) (MGSB).

des d’on va desenvolupar una efectiva tasca humanitària: La suplència de la Secretaria que desempenyà amb lloable zel i honradesa i que li proporcionà l’ocasió de tractar als humils i de conèixer d’aprop l’espantosa misèria que s’amaga en les gran capitals. Amb caritat desinteressada treballava per a remeiar-la, brillant sa activitat en l’Obra de matrimonis de les Conferències de Sant Vicenç de Paul ...¡Quantes famílies li devien la dignificació i estabilitat de la seva llar! (Anònim, 1916).

Tomàs es va casar amb Antònia Socias i Romeu (+1924); el matrimoni no va tenir descendència. Solien passar la temporada d’estiu entre Arbúcies i Pineda, cosa que explica que gran part de les seves observacions com a naturalista es concentressin a l’entorn d’aquelles viles.

El 30 de gener de 1916, Tomàs va deixar d’existir a causa d’una afecció cardíaca crònica agreujada per la malaltia tífica que va contraure la tardor de l’any anterior (Anònim, 1916).

FORMACIÓ GEOLÒGICA Fig. 1. Llorenç Tomàs (1868-1916). Fotografia publicada al Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 1916, p. 22.

Fig. 1. Llorenç Tomàs (1868-1916). Portrait published in Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 1916, p. 22.

Llorenç Tomàs va ser un home profundament religiós, com ho proven les seves col·laboracions en la revista El Apostolado Seglar, òrgan del Centre Moral i Instructiu de Gràcia, 3 entre 1907 i 1909. No és estrany que, per

1

La Vanguardia, 17/05/1904.

Obra dedicada a legalitzar la situació d’aquelles famílies en situació irregular (legitimació de fills, celebració de matrimonis i batejos). El 1908 la SEBAP (Sociedad Económica Barcelonesa de Amigos del País) va atorgar a aquesta obra un premi de 1.000 pessetes para hechos morales de notable utilidad social (La Vanguardia, 27/11/1908).

2

3 A més dels dos articles de divulgació científica que hem inclòs en la bibliografia, n’hi va publicar d’altres sobre benefactors relacionats amb l’Esglèsia: “D. Juan Masó y Bori” (30: 7-10) i “Las hermanitas de la Asunción” (42: 1-4).

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

Fig. 3. El Dr. Jaume Almera i Comas (1845-1919), director de l’obra del Mapa Topogràfic i Geològic provincial de Barcelona (MGSB).

Fig. 3. Dr. Jaume Almera i Comas (1845-1919), director of Barcelona’s provincial Topographic and Geologic Map (MGSB).

afinitat ideològica, contactés ben aviat amb el Dr. Jaume Almera (Fig. 3) i amb Norbert Font i Sagué (Fig. 4), figures senyeres de la geologia catalana de l’època, que foren els seus mestres tant a l’aula com al camp.

Tomàs va assistir a tots els cursos que Font va impartir al Centre Excursionista de Catalunya, començant pel primer, del qual en sortiria el cèlebre tractat de Geologia de 1905. Les classes setmanals anaren acompanyades de sortides de camp per la rodalia de Barcelona i d’una excursió extraordinària a la regió volcànica. A les acaballes d’aquell primer curs (30/05/1905), signà, amb els altres 111 alumnes, una instancia adreçada al president dels Estudis Universitaris Catalans en demanda de protecció i continuïtat per a l’ensenyament de la geologia; 4 demanda que seria acollida favorablement. A partir del curs següent, les ciències de la Terra s’ensenyarien amb caràcter regular i permanent fins a la desaparició del mestre (Aragonès, 2011).

Per al segon curs, Font havia programat lliçons de mineralogia, petrografia i paleontologia, a més de classes setmanals de pràctiques. En una de les excursions, Tomàs es va distingir en trobar exemplars d’andalusita a Sant Pere Màrtir (Font, 1906). Segons el professor, els alumnes que passaren aquell curs es podien considerar ja geòlegs (Font, 1907c).

De cara al tercer curs (1906-1907), Font va renunciar a donar un curs complet de geologia i es va centrar en les aplicacions pràctiques, començant per la mineralogia.

4

Instància manuscrita, Fons dels EUC, Biblioteca de Catalunya.

47

Fig. 4. Norbert Font i Sagué (1874-1910) introduí Tomàs en la geologia i la mineralogia. Dibuix a la ploma de Jaume Llongueras i Badia (Arxiu Jaume Llongueras).

Fig. 4. Norbert Font i Sagué (1874-1910) introduced Tomàs into geology and mineralogy. Ink design by Jaume Llongueras i Badia (Jaume Llongueras Archive).

Els 20 alumnes matriculats es varen dividir en dos grups de pràctiques, separant els debutants de la resta; aquests completaren les analítiques i estudiaren els minerals i roques en la col·lecció dels Escolapis de Sarrià. Entrat el curs, Tomàs ingressà a la Institució Catalana d’Història Natural i començà a comunicar-hi troballes mineralògiques fetes durant les excursions col·lectives.

Abans de començar el quart, Font i els seus dos deixebles predilectes (Llorenç Tomàs i Camil Valls) acudiren, al costat dels Almera, Bofill i Vidal, a la reunió extraordinària de la Societat Geològica de França a les Cévennes (Font, 1907a). Aquell curs, Font donà per sabuda la geologia dinàmica i desenvolupà la segona part del temari (meteorits, metamorfisme, estratigrafia i paleontologia, tectònica); Marcel Chevalier hi explicà el glaciarisme pirinenc. Els alumnes avançats varen practicar la cartografia, l’assaig i la classificació de minerals i roques. I el 28 de febrer, la Cátedra de Geologia va rebre la visita d’uns 40 alumnes de l’Escola de Mines de Madrid amb el professor Ramón Adán de Yarza al capdavant; els acompanyaren pels voltants de Barcelona durant la seva estada de 8 dies; Yarza els va impartir una classe sobre filons metal·lífers. Tomàs va signar la crònica d’aquella visita en una revista no especialitzada (Tomàs, 1908a); publicà, a més, una ressenya del curs i una nota geològica sobre Gualba (Tomàs, 1907a, 1908b).

El curs 1908-1909 va estar dedicat a la hidrologia subterrània, amb el químic Francesc Novellas, el metge Ramon Turró i el pouaire Albert Carsí; la mineralogia es va continuar estudiant en classes pràctiques i en les sortides de camp, en una de les quals identificaren la

48

Enric Aragonès

Data 1908, 23/01 1908, 27/04* 1908, 11/05 1908, 13/09 1908, 15?/09 1908, 28/09 1908, 5/10 1908, 12/10 1908, 19/10** 1908, 23/10** 1908, 9/11 1909, 21/03 1909, 18/05 1909, 24/05 1909, 20/09 1910, 24/01

Localitats visitades Malgrat, Montagut, Pineda s/d Sant Pol Orsavinyà Malgrat, Gualba, etc La Garriga, l’Ametlla, Puiggraciós, Ocata, el Figueró La Garriga, Turó Morull, el Figueró “ Pedrera del Polonell El Figueró Aiguafreda, serra de l’Arca Parets, Lliçà, Riells, l’Ametlla, la Garriga Cardedeu Les Franqueses, Corró, Samalús, la Garriga Samalús, coll de Gerpi?

El Figueró, Vallivert

Objectiu específic

Fòssils devonians

Altres acompanyants

Faura Altres consocis ICHN Wynn Wynn Santamans, Wynn

Flora triàsica

Wynn

Flora triàsica

Wynn Wynn i Faura

Wynn Un mosso

Taula 1. Sortides amb el Dr. Almera. Fonts: llibretes de camp d’Almera, AMGSB; (*), carta a Font (idem); (**), Almera, 1909.

Table 1. Field trips with Dr. Almera. Sources: Almera’s field trip books, AMGSB. (*), letter to Font (idem); (**), Almera, 1909.

tremolita. En un full manuscrit que hem vist entre els papers de Font, Tomàs hi consta com a alumne de pràctiques 5. Aquell curs comunicà la troballa de l’analcima a Sant Feliu de Pallerols 6 i publicà un llistat dels mol·luscs marins trobats a Catalunya (Tomàs, 1909a).

Del curs 1909-10, que Font no pogué acabar, se’n tenen poques dades. El primer trimestre es va repassar tot el temari; després s’entrà en les deus minerals i termals, en sessions teòriques i pràctiques, aquestes dedicades a la prospecció i la captació. Segons la nota necrològica, Tomàs hauria substituït Font a la càtedra aquell any, amb gran competència.

Pocs dies abans de morir, Font havia exposat el programa del curs 1910-11 a l’assemblea general dels EUC, així com el seu projecte a llarg termini: Diligentment hi comparegué el Dr. Font y Sagué ab l’èlite dels seus deixebles y, quan s’hagué acabat de bosquejar el programa de lliçons que desarrollaria la seva càtedra, posantshi, naturalment, ell al devant, de mica en mica, portat pel mateix fil de la conversa, se trobà encarrilat en desarrollarne un altre de programa: el de les materies que li tocava encara explicar per completar l’ensenyança de la Geologia. “La tasca –digué– m’ha d’ocupar encara uns set cursos. Y, acabats aquests set cursos, me retiraré” (Anònim, 1910).

El gener de 1911, Tomàs consta com un dels professors del curs de Geologia, que s’anunciava així al diari: Geologia Catalana: Lecciones por los ex alumnos don Lorenzo Tomás, don Juan Rosal[s], don Melchor Marcer, don J. Franch y otros sobre el trabajo del agua, desarrollo de los seres en las edades antiguas, volcanismo y terremotos, geología agrícola, etc. 7 Això no obstant, els cursos dels

5 6

Llista d’alumnes de pràctiques (AMGSB, fons Font i Sagué).

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(5-6): 83.

EUC encara no havien començat a mitjan gener. Aquell curs, del que no en tenim cap més referència, seria el darrer dels de Geologia. La càtedra de Geologia Catalana no va superar la falta del mestre, i va desaparèixer del programa dels EUC. COL·LABORACIONS AMB ALMERA I FONT

El mapa geològic i topogràfic de la Diputació (19071910). Amb altres membres de la Institució, Tomàs va contribuir modestament a la confecció dels fulls quart i cinquè del Mapa Geològic i Topogràfic que la Diputació Provincial de Barcelona havia confiat als Drs. Almera i Bofill. La seva col·laboració va consistir en acompanyar al camp l’autor del Mapa i explorar alguns jaciments paleontològics o mineralògics (Taula 1). Tomàs conservà sempre un bon record d’aquelles profitoses sortides, de les lliçons del canonge i de l’amabilitat amb què em foren donades (Tomàs, 1920).

La relació amb el Dr. Almera data si més no de començaments de 1907, com ho prova la comunicació d’una troballa malacològica que el canonge va fer a Pineda 8.

Aquell estiu, Tomàs havia recollit impressions de troncs

7 La Vanguardia, 13/01/1911. Joan Rosals i Corretger (1877-1917) s’havia distingit com a malacòleg (vegeu-ne la necrologia al Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 17(5): 55-57, per Bataller); va deixar les seves col·leccions al Museu Martorell. Melcior Marcer i Torrella (18831972) va ser enginyer industrial; als anys 30 era delegat de la comissió permanent de la secció de Química i Metal·lúrgica del Col·legi en la redacció de la revista “Tècnica”. Josep Franch i Mestre (1884-1930) va publicar, amb Faura i Marcet, el catàleg de la gran exposició cartogràfica de 1919; després esdevingué bibliotecari perpetu del Centre Excursionista de Catalunya. Tots tres varen formar part en algun moment, entre 1910 i 1916, de la directiva de la secció de Geografia Física i Geologia del CEC, dirigida primer per Francesc Novellas i després per Marià Faura i Sans.

8 Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 7(2-3): 21-23

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

fòssils en la grauvaca del terreno carbónico trobada per l’autor del mapa geològic provincial en aquella localitat 9.

També sembla relacionada amb el Mapa l’exploració mineralògica i geològica de la rodalia d’Hortsavinyà, on Tomàs hi va recollir la Idocrasa (Font, 1908a).

Després de coincidir amb la plana major de la geologia catalana –Vidal, Almera i Bofill– a les Cévennes, l’octubre de 1907, Tomàs va acompanyar el Dr. Almera en algunes de les sortides al camp que el canonge feia regularment per a l’estudi del fulls del Mapa Geològic.10 Així, a començaments de 1908 varen anar a Malgrat i a Gualba, on Tomàs hi trobà diversos minerals, entre els quals el mispikel, fins aleshores desconegut en aquells verals (Tomàs, 1908b). Passat l’estiu, després d’una sortida a Hortsavinyà en cerca de fòssils devonians, fan diversos itineraris al Congost i rodalies, amb companys ocasionals com Wynn, Faura i altres socis de la Institució.11 El mateix Almera, en donar compte del descobriment de flora triàsica, revela dues excursions al terme de Montmany, dedicades a la cerca d’aquella flora (Almera, 1909). Ambdós trobaren la calcària magnesiana en alguna localitat del Vallès 12.

Les seves trameses de roques ígnies al petrògraf Ramón Adán de Yarza estan relacionades amb el mapa geològic: un basalt amb hornblenda de Sant Feliu de Buixalleu (Tomàs, 1909b), un lampròfir d’Arbúcies (Tomàs, 1909c) i un pòrfir quarsífer de Premià de Dalt trobat per Almera, on aparegué la tridimita 13.

La Col·lecció Petrogràfica de la Junta de Ciències (1908-1909). La iniciativa de Font i Sagué de formar una col·lecció petrogràfica amb la finalitat de veurehi la representació de totes les roques de Catalunya colocades damunt sos pedestals, fou aprovada per l’Ajuntament, que en disposà la instal·lació en el paseo que hay contiguo al Museo Martorell14. En tres anys es varen aconseguir 139 blocs, 133 dels quals es varen instal·lar a l’exterior del Museu: La Junta, a través de sus delegados, Font i Sagué primero, y Llorenç Tomàs después, adquirió veinticuatro ejemplares. En 1905 se recibieron doce ejemplares (los prismas de Amer), en 1907 cuarenta y dos, cincuenta y cinco en 1908, treinta y dos en 1909, cinco en 1910, uno en 1912, uno en 1915 y tres en fecha que desconocemos, posterior a 1916. Nada se recibió, pues, en 1911, 1913 y 1914. La muerte de Font y Sagué, acaecida en abril de 1910, determinó de hecho el cierre de la colección (Gómez Alba, 2001).

L’arreplec de blocs marxà a bon ritme els sis primers mesos; després s’hagué d’aturar per manca de pressupost: Aquesta colecció esta tot just iniciada, y consta ja d’una trentena de blocs, pero no cal parar fins a veurehi

9 Carta de Tomàs a Font, signada a Arbúcies el 5/07/1907 (AMGSB, fons Font i Sagué). En aquesta carta, explica Tomàs que Faura i Serradell el visitaren a Pineda, probablement portant instruccions d’Almera.

10 Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 8, p. 93.

11 Almera: Llibreta de camp nº 23 (AMGSB, fons Almera).

12 Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9: 83.

13 Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14: 57. L’edició dels Minerals de 1920 inclou un clixé de la preparació microscòpica.

14 La Vanguardia, 24/03/1907.

49

la representació de totes les roques de Catalunya colocades damunt sos pedestals que ostentarán en rajoles de València el nom científich y vulgar de la roca, sa procedencia geológica y local, el nom del donador, etc, pero tot això no s’ha pogut acabar aquest any perque haviem esgotat el pressupost que se’ns donà. Ja ho farem el venidor de preferéncia a tot lo altre, car serà una colecció no sols de cultura sinó de interés immediat per als enginyers, arquitectes, industrials, etc. Bona prova’n tenim en lo que és ja visitada, ab tot i ser tan petita encara ... una colecció que costará moltíssim de reunir, pero que será l’únich exemplar en el seu genere en tot el mon (Font i Sagué, 1907b).

A mitjan desembre de 1907, el nombre de blocs instal·lats rondava la quarantena 15. El març de 1908, poc després que Tomàs en publiqués un article divulgatiu (Tomàs, 1907b), Font va repartir una nota de premsa pregant a aquells propietaris de pedreres interessats en que els seus productes estiguessin representats a la col·lecció, que oferissin els blocs al director del Museu Martorell 16.

Tot seguit, va proposar a la Junta delegar en Llorenç Tomàs els desplaçaments necessaris per tal de recollir els blocs, i sol·licità un primer crèdit de 250 pessetes per a despeses de viatge, independentment dels jornals dels operaris que l’ajudessin. Cosa que autoritzà l’alcalde Domènec Sanllehy 17.

En la correspondència adreçada a Font i Sagué, Tomàs explica el seu primer viatge a Palamós, el Pasteral i Girona, l’abril del 1907. El dia 9 havia visitat la pedrera de les obres del Port de Palamós, on havia vist el granit típic que buscava i una varietat de gran efecte amb mica blanca i negra: tres blocs que necessitaven el permís del gerent de la FOCSA, Antoni Piera i Gener. I li comunicà satisfet que la idea de formar la col·lecció engrescava a tothom qui se n‘assabentava 18. L’endemà, a Girona, l’informaren que la pedra de Regencós no servia. Va anar al cap de Sant Sebastià, on li havien dit que hi havia un pòrfir, que va trobar molt bonic; creu que convindria obtenir-ne dos blocs: un de normal i un altre amb capes concèntriques de limonita que li donaven un aspecte molt singular i vistós. Com que allí no hi havia pedrera, s’hauria d’anar expressament a treure’ls; cosa que costaria uns 6 o 7 dies de feina; la pedra els la regalaven: Este pórfido es rosado, con pequeños cristales, pero muy bonitos de feldespato alargados que dudo sea el Orthosa, y los de cuarzo son pequeños también, pero muy límpidos y algunos muestran perfectamente su punta piramidal. Creo sería del gusto de V.19 El dia 12 explica que, seguint les indicacions de Font, ha estat al Pasteral, on Manel Cazurro li havia dit que es podria treure algun bloc de sienita o diabasa, però que

15

La Vanguardia, 13/12/1907.

La Vanguardia, 14/03/1908.

17 Expediente relativo a la comisión confiada a D. Lorenzo Tomás (AMCNB, fons de la Junta de Ciències, MG 206).

18 Carta de Tomàs a Font i Sagué signada a Palamós, 9/04/1908. Rafel Patxot havia posat Font sobre la pista d’aquella pedrera en carta de 1/01/1907 (AMGSB, fons Font i Sagué).

19 Carta signada a Girona, 10/04/1908 (AMGSB, fons Font i Sagué). El 12 de maig es varen rebre els dos blocs, que passaren a la col·lecció amb els números 57 i 58 (Gómez-Alba, 2001).

16

50

Enric Aragonès

Localitat Girona

Donant Ignasi Pruneda

Palamós

FOCSA

Palafrugell (Cap de St. Sebastià)

[Adquirits per la JCN]

Gavà

Juli Vintró

Gres triàsic

12/02?

Sant Sadurní

Pere Mir

Lumaquel·la miocena

13/06

Núm. col.

45, 46 104, 105 107 57, 58 79 116 115 7 8 109 55 13 68 123 117

Pere Caselles

Gres miocè amb Cetotherium sp.

12/06

-

Vicenç Sagué Banyoles

Joan Roura i Planas Joan Roura i Brecha

Roses

Josep Rahola

Blanes

R. Tosas i Cia.

Gualba

Joan Ragué

Material *Calcària nummulítica *Granit porfíric Pòrfir diorític *Pòrfir quarsític Guix *Travertí esponjós Travertí compacte Marbre negre Marbre blanc Granit cataclàstic Pòrfir quarsífer Pòrfir eurític Calcària amb granats Pegmatita

Data ingrès 25/04 12/05

3/06

25/04

12/05

26/06

Castelldefels

Vilaseca Horts d’en Mas St. Andreu de Llavaneres

Can Lloreda Pedrera Lluís

Arbúcies Setcases Les Rocasses Can Moner Camprodon

Aplita diorítica [Adquirits per la JCN]

Ull-de-Ter ?

Llanars

67

Pegmatita Protogina

100 29/09

102

Antoni Malaret

Sienita

99

Concepció Blanc

Aplita

101

[Adquirits per la JCN] Francesc Montcanut Albert Surroca

Calcària paleozoica

1

Melàfir porfíric

61

Calcària “griotte”

11

Gneiss

22/05

96

Calcària “griotte”

10

Pòrfir granític

54

Llanars

Josep Masllovet

Lampròfir

53

Ull de Ter

Sever Barnadas

Gneiss

97

Taula 2. Col·lecció de blocs. Intervencions de Llorenç Tomàs (1908). (*), dos blocs.

Table 2. Blocks collection. Llorenç Tomàs interventions (1908). (*), two blocks.

no hi havia trobat res. En total havia deixat uns 10 blocs encarregats. Més endavant revela els noms de les persones d’Obres Públiques de Girona que el varen acompanyar: l’ajudant Joan Villalba i el sobrestant Tomàs Novo; i que, a demanda d’Artur Bofill, director del Museu, li havia lliurat còpia de la relació de procedències dels blocs que havien de venir 20. En vista de l’èxit de la comissió, la Junta va aprovar el 27 d’abril un altre crèdit de 250 pessetes per tal que Tomàs pogués continuar fent excursions a d’altres localitats que Font li assenyalés. Tot seguit, Font proposà a la Junta obrir un nou crèdit de 500 pessetes per tal de prosseguir amb la recol·lecció dels blocs, cosa que es va aprovar el 3 de juny 21.

Al maig, l’arquitecte municipal de Reus, Pere Caselles i Tarrats, comunica a Font la donació d’un bloc procedent de la pedrera de saldó que ambdós havien visitat conjuntament, a condició que anés a parar a algun museu: i demana que vingui el seu ajudant (Tomàs) per tal de preparar-ne l’ embalatge: El tal ejemplar tiene como un metro cuadrado, fue descubierto en aquella cantera que visitamos en Vilaseca, á cuatro kilómetros del mar y 4 de Reus. Le ruego también, me remita una descripción del tal ejemplar, y me explique todo cuanto tenga de notable, pues ya sabe V. soy aficionado á ello, á pesar de lo poco que puedo dedicarme a tales estudios. No olvide de decirme la mejor manera de embalarlo, teniendo en cuenta lo frágil que es la piedra de saldó 22.

20

22 Pere Caselles: cartes a Font, 31/05 i 2/07/08 (AMGSB, fons Font i Sagué).

El bloc en qüestió, que conté restes fòssils d’un cetaci (Cetotherium), ingressà el 12 de juny a la col·lecció amb el número 19 (Gómez-Alba, 2001), i és un dels quatre que es va salvar de la destrucció ordenada per l’Ajuntament barceloní l’any 1930. Actualment està exposat a l’exterior del Museu.

Tomàs: Cartes a Font i Sagué (AMGSB). L’alcalde de la ciutat agraí als Srs. Villalba i Novo la col·laboració prestada al Sr. Tomàs (Ofici de l’alcalde Bastardas a Font, 3/06/1908, Expediente relativo, AMCNB, fons de la Junta de Ciències).

21 Expediente relativo (loc. cit.).

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

El dia 11 de juny, Font i Bofill varen mostrar aquesta peça (Fig. 5), magnífico ejemplar de vertebrado fósil, al ministre de Gràcia i Justícia, qui va lloar el Museu Petrogràfic per la seva originalitat i utilitat 23. La col·lecció, juntament amb l’aquari, es va inaugurar solemnement poques setmanes després, el 23 de juny 24. El 26 de novembre, Tomàs va presentar una factura de 872 pessetes en concepte de despeses de viatge, extracció i transport dels blocs procedents de Girona, Palamós, Palafrugell, Banyoles, Roses, Blanes, Gualba, Castelldefels, Gavà, Sant Sadurní, Reus, Llavaneres, Arbúcies i Camprodon (Taula 2), que se li va abonar un cop conformada per Font 25.

El 23 de març de 1909, el col·leccionista targarí Francesc Clua comunicà a Font que Tomàs havia estat a les pedreres de Tàrrega; va triar dos blocs i el dia 26 va enviar el taló de tramesa 26. D’altra banda, el rector de Manresa J. Guitart comunica a Tomàs que han hagut de buscar els blocs a altres llocs, per no fer les mides. N’ha comprat dos al llarg de les vies de comunicació; els altres dos costaran 2 o 3 duros d’arrencar i portar-los a l’estació 27.

I el Sr. Creixell, de l’Espluga, trameté a Font el taló d’una pedra assenyalada pel seu ajudant 28. El 10 de novembre presentà Tomàs una nova factura per un total de 668,40 pessetes, on hi consten excursions de març a setembre d’aquell any a Manresa, Tàrrega, Vallirana, Vic, l’Espluga, Prades, Vinaixa, Montblanc, Picamoixons, El Bruc, Girona, Sant Feliu de Guíxols, la Cellera, Sant Feliu de Pallerols, Llagostera, la Garriga, la Ametlla, Caldes de Montbui, Cabrils, Vilassar i Cabrera de Mataró (Taula 3).

Amb la liquidació d’aquesta factura s’acaba la col·laboració prestada a la Junta, tasca en la que, segons GómezAlba (2001), demostró competencia y capacidad de ganarse las colaboraciones adecuadas.

23

La Vanguardia, 12/06/1908.

La Vanguardia, 24/06/1908.

25 Expediente relativo (loc. cit.).

26 Cartes de Francesc Clua a Font i Sagué, 23/03 i 26/03/1909 (AMGSB, fons Font i Sagué). En la primera, Clua comunica la decisió de suspendre la recollida de fòssils per compte de la Junta. Clua explotava el jaciment fossilífer del Talladell des de començaments de 1907; el 17 de març d’aquell va enviar a Font 5 caixes de fòssils i prometé dos blocs per a la col·lecció petrogràfica. El 1908 feia les funcions de recol·lector de paleontologia per a la Junta, enviant col·leccions de diverses localitats; aquesta li va adquirir dues col·leccions paleontològiques el 1907 i 1910, per bé que una part de la seva col·lecció romangué al col·legi dels Escolapis de Tàrrega (Gómez Alba, 1997).

27 Carta de J. Guitart a Tomàs, 22/03/1909 (AMGSB, fons Font i Sagué).

Al novembre avisà a Font que havia reclamat a la Junta l’import que havia avançat per l’extracció i transport dels blocs, a saber: 15 pessetes a Joan Guitart i Santacana per una calcària nummulítica de Cornet (Castellgalí); altres tantes a Josep Mª Guitart i Salvadó pel d’arenisca vermella de Manresa, i 30 als pedraires pels altres dos blocs (Carta de Guitart a Font i Sagué, 13/11/1909, AMGSB). El primer bloc (calcària), arribà el 17 d’abril; els altres tres el 8 de juliol: el gres roig oligocè, i els dos de gres blanc (un de polimentat, l’altre no) donats pels germans Andreu. A la col·lecció se’ls adjudicaren els números 42, 34, 41 i 43 (Gómez-Alba, 2001).

28 Carta de Creixell a Font, 25/04/1909 (AMGSB, fons Font i Sagué). El dia 28 arribà al Museu un bloc de conglomerat triàsic, que ingressà a la col·lecció amb el núm. 128. I al cap d’uns mesos, el 15 d’octubre, un de molassa oligocena; ambdós consten com a donats pel Sr. Josep Reig.

Un petit bloc de calcària, del mateix donant, entrat el primer de setembre, no va ésser muntat a l’exterior del Museu (Gómez-Alba, 2001).

24

51

Fig. 5. El bloc de saldó amb Cetotherium, en el seu emplaçament actual a l’exterior de l’antic Museu Martorell (foto de l’autor).

Fig. 5. The sandstone block with Cetotherium, at its present place outside the former Museu Martorell (author’s photograph).

Desaparegut Font el 19/04/1910, Tomàs quedà exclòs de les gestions relatives als oferiments posteriors, tot i que més endavant, essent vocal de la Junta, se li encomanaria una comissió especial. Tan sols 10 blocs ingressarien a la col·lecció després del traspàs de Font i Sagué. A primers de desembre i a proposta del vocal Lluís Marià Vidal, la Junta acordà regraciar Tomàs la seva cooperació del tot desinteressada a l’adquisició de blocs, cosa que es va fer efectiva el dia 15 29. Tomàs va correspondre donant a la Junta una peça d’espat d’Islàndia (20/12/1910), una separata de la malacologia escrita conjuntament amb el marquès de Samà (13/01/1911) 30, una anhidrita de Vallirana i un exemplar dels Minerals de Catalunya 31. Altres donacions efectuades el 1912 foren: una calcita espàtica i escalenoèdrica de Sant Cugat; altres calcites en marbre de Gualba i una dolomita fètida massiva de Castelldefels (Restrepo, 2011).

El Museu Regional de la Diputació (1912?-1915). El 17 d’agost de 1911, la Diputació provincial havia disposat que es traslladés a l’Escola Industrial la col·lecció petrogràfica formada per l’enginyer Gonçal Moragas i Barret (ca. 1850-1900), adquirida el 1902. A l’efecte es consig-

29

Expediente relativo .... (loc. cit.).

Catàleg del fons documental de la Junta de Ciències Naturals.

31 Memòria de la Junta de Ciències Naturals, 1910.

30

52

Enric Aragonès

Localitat Manresa Tàrrega

Pedrera Fàbregues

Cervelló

Donant

Material

Data ingrés

Núm. col.

Germans Andreu

Gres nummulític (*)

08/07

41, 43

Josep M. Guitart

Grès numm. blavós

17/04

42

[Adquirits per la JCN]

Marga oligocena (*)

7/04

27, 28

Diabasa

30/03

65

Marga triàsica

30/03

26

Leon de Buen

Guix (*)

17/04

24, 25

M. Baurier

Gres nummulític, gra gruixut

Frederic Garcia

Vallirana

Santa Maria de Roda

39 20/04

23

Ajuntament de Roda de Ter

Gres de gra fi, numm.

Prades

Josep Reig

Conglomerat triasic

28/04

128

L’Espluga

Josep Reig

Molassa oligocena

15/10

33

Vinaixa

Joan Serret

Molassa oligocena

?/04

32

Montblanc

Enric Carreras

Calcària vermella

29/09

22

Picamoixons

-

El Bruc

Amadeu Batlle

Conglomerat numm.

40

Pissarra gris

28/04

Pissarra satinada Girona St. Feliu de Guíxols

Narcís Parera Pedrera Abràs

77

Calcària

22/05

Granit

Agustí Cases i Vinyes

22/05

Aplita

La Cellera

-

St. Feliu de Pallerols

Miquel Bosc i Mir

Llagostera

15/09

Pissarra amb quiastolita

13/03

Granit La Garriga

84

73 78 83

Gres triàsic, gra fi

La Ametlla

15 85

Lava basàltica

Josep Vidal de Llobatera

76

Puiggraciós

[Adquirits per la JCN]

36

Gres triàsic, gra gruixut

5/11

Gres triàsic amb veget.

Caldes

-

Cabrils

-

Vilassar

-

Cabrera de Mataró

Pere Bassegoda

Pòrfir felsític

38 37

15/10

81

Taula 3. Col·lecció de blocs. Intervencions de Llorenç Tomàs (1909). (*), dos blocs.

Table 3. Blocks collection. Llorenç Tomàs interventions (1909). (*), two blocks.

Any

Mineral

Localitat

Troballa

Anàlisi

Cita (Catalunya)

1906

Anhidrita

Vallirana

Ll. Tomàs

s/d

Primera

1907

Polibasita

Conflent (s/e)

Qualitatiu?

Primera

1907

Wolframita

Sta. Coloma de G.

?

s/d

Primera

1909

Analcima

St. Feliu de P.

?

s/d

Primera

1909

Tremolita

Montlude (Vall d’Aran)

Llenas

s/d

Segona

S. Maluquer?

1910

Tridimita

Premià de Dalt

J. Almera

Microgràfic (Yarza)

Primera

1912

Nontronita

Sta. Creu d’Olorde

J. Folch

Qualitatiu (Tomàs)

Primera

1912

Al·lofana

Sta. Creu d’Olorde

J. Folch

“

Primera (*)

1915

Celestina

Castellar de N’Huc

F. Orriols

“

Segona

Taula 4. Primeres i segones cites de minerals a Catalunya, publicades per Tomàs. (*), primera cita espanyola?; s/e, sense especificar; s/d, sense dades.

Table 4. First and second quotations of minerals in Catalonia published by Tomàs. (*), first quotation in Spain?; s/e, not specified; s/d, no data available.

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

naren en el pressupost provincial 3.000 pessetes els dos primers anys (1912 i 1913), destinades al professor encarregat del laboratori de Química de l’Escola, Joan Agell i Agell (1882-1973).

Poc després, el 31 d’octubre, arran del suggeriment de Marià Faura i Sans de crear un Museu Regional sota la protecció de la Diputació, una comissió de la Institució Catalana d’Història Natural va exposar la idea al president Prat de la Riba. L’objectiu no era altre que reunir en una les diferents col·leccions d’aquest genre que existeixen disperses a Catalunya ab l’objecte de formarne una de completíssima, i que respongués a les creixents necessitats que son estudi exigeix 32.

Prat reconegué l’encert de la idea i en demanà més dades. No sabem si se’n va arribar a redactar el projecte; tan sols n’hem vist, entre els papers de Faura, un plànol que representa una sala d’exposició amb armaris i vitrines per encabir-hi minerals, fòssils, flora, mamífers, aus, peixos, insectes i animals inferiors 33.

En la sessió de la Institució d’11 de juny de 1912.

Tomàs parla dels treballs del Dr. Almera per a la formació del Mapa Geològic, y participa que actualment s’está instalant a la Universitat Industrial (Can Batlló) tot el material recullit durant les excursions que ha fet el citat Doctor 34.

Segons l’obituari, aquell any Tomàs hauria rebut l’encàrrec de la Diputació per tal d’arreglar en aquella Universitat la col·lecció petrogràfica y demés material recullit pel Dr. Almera per a la formació del seu cèlebre mapa geològic, en qual tasca esmersaba desde aleshores bona part del temps (Anònim, 1916). Això no obstant, no és fins al 1914 que Almera recorda, en un escrit al president provincial de 12 d’agost, la conveniència de reunir i col·locar ordenadament els materials del Mapa; en el testament que redactà poc després, en disposà el retorn a la Diputació (Aragonès, 2005).

Tot fa pensar que el trasllat a que es referia Tomàs aquell 1912 era el de la col·lecció Moragas. Per a aquesta fase, la corporació provincial reservà 4.000, 5.000 i 8.000 pessetes dels successius exercicis. El traspàs d’una part de les col·leccions dipositades al Seminari s’hauria fet el 1915 (solament la col·lecció petrogràfica; la paleontològica s’enviaria a l’anomenat “Museu de Catalunya”, a cura de Faura, entre 1919 i 1923). Tomàs hi va tenir un paper important: Poch s’ha pogut trevallar durant aquesta temporada, ja per haver mort lo Sr. Tomas, ja perque la temperatura de l’estació no ha permés restar molt temps seguit en locals desprovistos de calefacció. Desapareguda aquesta causa, d’acord amb lo rvnt. Mariano Faura pbre, encarregat de la continuació del mapa geològic, podrá activarse i completar el trasllat que lo que resta, instalantlo definitivament en lo local disposat i preparat per VE (Almera: Ofici al President de la Diputació, 11/03/1916; Aragonès, 2005).

Tot seguit, la Diputació informà l’Institut d’Estudis Catalans que, com a conseqüència del decés de l’encarregat

32

La Veu de Catalunya, 1/11/1911 AMGSB, fons Faura i Sans.

34 Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 12: 82.

33

53

de formar el Museu Geològic instal·lat al Laboratori d’Estudis Superiors de Química, aquell Servei havia passat a ésser un annex del Servei encarregat de la confecció del Mapa Geològic 35. A l’octubre encara es traslladaven les col·leccions del Mapa 36, cosa que la Junta de Ciències observava amb disgust: Les col·leccions geològiques i paleontològiques recullides en les exploracions de la Comisió d’aquest Mapa, s’estan instal·lant a l’Escola Industrial (carrer d’Urgell), essent de doldre no s’ajuntin encara a les demés que formen ja el futur Museu de Catalunya, amb lo que aquest quedaria ben complert 37.

El 27 d’octubre la Mancomunitat acceptà l’oferiment d’Almera de dedicar-se a tenir cura de les col·leccions del Mapa, de reunir-les i col·locar-les ordenadament en un lloc públic, ajudat pel seu successor Faura i d’un auxiliar destinat a la part material o mecànica, així com a la neteja i conservació dels exemplars.

ELS TREBALLS

L’analítica qualitativa de minerals. En el curs de Font, sobretot en les pràctiques de laboratori, trobà Tomàs el fonament de la seva especialitat, arribant a ser un expert en determinació de minerals mitjançant l’anàlisi qualitativa: Com a treball exclusiu y típich de laboratori, podem presentar l’examen i determinació que’s va fer d’un mineral que se’ns va donar ab aquest fi, provinent d’unes mines existents a la banda de Conflent ... i que va resultar ser la Polybasita, sulfo-antimoni cuprífer de plata ... qu’es un rich mineral per la gran proporció de plata que conté (proporció que no podem precisar, ja que sols nos ocupárem en el seu examen qualitatiu, com acostuma el mineralogista, i no en el quantitatiu, més propi del químich) (Tomàs, 1907c). És així que va determinar el mispiquel que havia trobat a Gualba 38. En el cas de la nontronita (un silicat hidratat de ferro), revela que utilitzava el tractat de Kobell 39 (Tomàs, 1912a). Per a la determinació de les sals de Súria assegura haver seguit Fresenius 40.

El dictamen sobre una suposada crisocol·la del Museu Geològic del Seminari de Barcelona és prou explícit sobre la seva manera de treballar; també de les seves limitacions, especialment la manca d’un laboratori de petrografia: Examinado el mineral parece que no es carbonato, ni sulfuro, ni sulfato, ni arseniuro ni antimoniuro, en cambio parece ser un silicato, pues estoy casi seguro de la presencia de sílice; dá trazas de hierro y sobre todo de cobre; parece ser hidrato, pues me ha dado agua en el tubo abierto; por todo lo que atendido su aspecto físico, densidad y coloración, pienso si podría ser un silicato hidratado de cobre, el “Chrysocolle”, por mas que yo no conozca

35

Actes de la Secció de Ciències, 19/04/1916 (AIEC).

Actes de la Secció de Ciències, 25/10/1916 (AIEC) 37 Anuari de la Junta Municipal de Ciències Naturals, 1916, p. 274.

38 Tomàs, L.: Carta a Font i Saguè, 26/04/1908 (Arxiu del MGSB).

39 Kobell, F. 1875. Détermination pratique des minéraux de F. Kobell (París, Rotschild).

40 Dels tractats d’anàlisi química qualitativa i quantitativa de Carl Remigius Fresenius (1818-1897) se’n varen fer nombroses edicions franceses i castellanes entre 1850 i 1910.

36

54

Fig. 6. Joaquim Folch i Girona (1892-1983) (titanarts.es).

Fig. 6. Joaquim Folch i Girona (1892-1983) (titanarts.es).

este mineral de visu; el hierro que parece contener no creo forme parte integrante del mineral, sino que estará como un cuerpo aparte, que lo tiñe, como ya se observa á simple vista. Consultado Mn. Font á quien enseñé el mineral y expliqué todo lo dicho, cree que convendría hacer una preparación micrográfica, para su estudio, pues, dice que, á su parecer podría ser una arenisca ó roca volcánica teñida ó mejor impregnada de cobre 41. És per això que eventualment sol·licità el concurs dels reconeguts petrògrafs Salvador Calderón i Ramón Adán de Yarza, a través de Font i de Faura, aprofitant l’estada d’aquest a la Universitat de Madrid. Yarza, amb el seu microscopi, determinà les pedres del Sr. Tomàs 42. Calderón desestimà que el carbonat càlcic fibrós de Sant Sadurní fos aragonit: car no li donen els anàlisis fets, un caràcter precís del aragonit; no obstant queda dubtós encar 43...

El Dr. Calderón fará un nou anàlisis en virtud del que m’ha contestat el Sr. Tomàs; ja que no va ser un reconeixement molt superficial; y lo bo, que ho tinc per escrit per el mateix Calderon, no fou de paraula 44.

Enric Aragonès

hida per la temperatura, quina causa, per regla general, ha sigut la pressió exercida per les capes superiors de terreno dipositades sobre d’aquell. Anhidrita que després, al posarse en contacte ab aigües d’infiltració, ó ab l’atmosfera, ha pogut hidratarse de nou, passant á guix, completantse el cicle de transformació que presentan tots els materials que formen l’escorsa de la terra (Tomàs, 1909d). Ho recolza en el fet que totes les anhidrites sedimentàries són antigues, anteriors al Terciari.

En analitzar un mineral trobat per Joaquim Folch a Sta. Creu d’Olorde, Tomàs hi trobà la nontronita, un silicat hidratat de ferro (Tomàs, 1912a) 45. Un altre mineral de la mateixa localitat el va identificar com a al·lofana, dues espècies que no s’havien citat a Catalunya: Aquestes noves proven evidentment lo que digué en el meu petit treball ‘Els minerals de Catalunya’ que hi ha molt que estudiar sobre mineralogia en nostre terra, y que ho hi ha cap dubte qu’el treball qu’es fassi se veurá recompensat ab la troballa d’una munió d’espècies que han passat desapercebudes fins are (Tomàs, 1912b).

A començaments de desembre de 1913, el president de la Institució presentà uns ostreids fòssils del Penedès suposant-los formats d’aragonita. Tomàs i Rosals recordaren que ja s’havia discutit aquesta qüestió i que havia quedat sense aclarir; Barnola en sol·licità una anàlisi completa 46. En la sessió següent, Rosals presentà una aragonita fibrosa pseudomorfa en ostres, i Tomàs va remarcar-ne els caràcters diferencials, fent constar que potser no fóra indispensable la presència de l’estroncianita en les aragonites naturals, cosa que Calderón donava per segura 47. Al seu parer, la presència d’aquest mineral podria marcar la diferència entre l’aragonita i la ‘conchita’ de Groth, que aquest considerava anàlegs 48.

Tomàs havia avançat el descobriment de la tridimita que Adán de Yarza havia fet en una mostra del Dr. Almera procedent d’un pòrfir quarsític de Premià de Dalt (Tomàs, 1910); el 1914 el va comunicar a la Institució (Tomàs, 1914a). Fins aleshores se suposava aquest mineral (una forma de quars) lligada a les roques volcàniques. En la segona edició de la síntesi mineralògica va publicar una fotografia de la preparació microscòpica (Tomàs, 1920).

En uns nòduls arronyonats que Ferran Orriols li portà de Castellar de n’Hug, Tomàs hi va determinar la celestina, per segona vegada citada a Catalunya (Tomàs, 1915b).

Minerals rars o problemàtics. És gràcies a l’anàlisi qualitativa que Tomàs va poder identificar espècies no citades (o molt poc) a Catalunya, de les que s’apressà a donar-ne compte a la Institució Catalana d’Història Natural (Taula 4).

En la seva primera comunicació a la Institució, Tomàs va donar compte d’haver identificat el sulfat de calç anhidre a Vallirana (Tomàs, 1906). En una nota signada el desembre de 1908, fa derivar tota l’anhidrita sedimentària deriva d’un guix original... per deshidratació produ-

L’Almeraïta, nova espècie mineral?. L’octubre de 1913, poc després que es descobrissin les sals potàssiques a Súria, el president de la Institució, Joaquim M. de Barnola, n’obtingué unes mostres que va distribuir entre els socis col·leccionistes, en especial a Tomàs i a Folch, a qui n’encarregà, respectivament, les anàlisis qualitativa i quantitativa (Barnola, 1914). Era una sal que es presentava en forma de massa cristal·lina semitransparent, de color rosat generalment, sa duresa sembla ésser 2; el seu aspecte és molt paregut al de la carnal·lita de Stassfurt

41

Museu Geològic del Seminari, col·lecció mineralògica, mostra 1159.

45

42 Carta de Faura a Font, datada a Madrid el 28/11/1909 (Arxiu del MGSB).

46

43 Carta de Faura a Font, datada a Madrid el 9/02/1909 (Arxiu del MGSB).

44 Carta de Faura a Font, datada a Madrid el 16/02/1909 (Arxiu del MGSB).

Hi descriu amb detall la marxa analítica, segons F. de Kobell.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 13(8-9): 115-116.

47 Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(3): 38.

48 Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(4): 54.

55

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

Classes (Groth) I II III IV V VI VII VIII IX X Totals

Tomàs

MM

SCB

RACA

Vidal

Serr

IG

IT

CS

8 40 48 4 44 23 5 6 96 7 281

4 15 1 1 1 14 3 39

5 16 16 15 2 2 12 68

5 51 17 5 15 11 1 13 118

1 5 3 1 1 2 7 2 22

4 7 6 2 1 7 27

1 22 20 3 15 14 19 94

8 1 9

1 1 1 1 4

Total cites 20 142 126 13 106 54 6 13 169 13 662

Taula 5. Espècimens citats en Tomàs (1910), segons col·leccions de procedència. MM, Museu Martorell; SCB, Museu d’Història Natural del Seminari Conciliar de Barcelona; RACA, Reial Acadèmia de Ciències i Arts; Serr, Serradell; IG, Institut de Girona; IT, Institut de Tarragona; CS, Col·legi del Salvador de Saragossa.

Table 5. Original collections of the exemplars quoted in Tomàs, 1910. MM, Museu Martorell; SCB, Museu d’Història Natural del Seminari Conciliar de Barcelona; RACA, Reial Acadèmia de Ciències i Arts; Serr., Serradell; IG, Institut de Girona; IT, Institut de Tarragona; CS, Zaragoza’s Colegio del Salvador.

(Tomàs, 1920). Seguint Fresenius, Tomàs hi trobà una gran quantitat de clorurs i els ions Na+, K+ i Mg++. De les proporcions obtingudes per Folch se’n va deduir la fórmula ClK+ClNa+ Cl2Mg+H2O. Atès que la composició obtinguda no coincidia ni amb la de la silvina (ClK) ni amb la de la carnal·lita (Cl3KMg+6H2O), suposaren que es podria tractar d’un mineral nou, al que batejaren Almeraïta en honor del Dr. Almera, però advertint de la necessitat de fer-ne nous anàlisis (Tomàs i Folch, 1914). És per això que Barnola els oferí una altra mostra per a un segon anàlisi quantitatiu. En aquest cas, Folch hi va trobar clorurs de sodi i potassi, amb una gran quantitat de sulfat magnèsic 49; va constatar que es mantenia la proporció entre ClK i ClNa (1,05%), però no va poder confirmar la fórmula obtinguda en la primera analítica (Folch, 1914).

Poc després, per a sorpresa de Tomàs, l’investigador del Museu de Ciències de Madrid Juan Calafat y León publicava el descobriment de la carnal·lita a Súria i de la silvina a Cardona –espècies per primer cop citades a Espanya– ignorant les analítiques portades a terme per Tomàs i Folch (Calafat, 1915; Tomàs, 1915a).

La descripció signada pels dos mineralogistes catalans passà íntegra a la segona edició dels Minerals de Catalunya (Tomàs, 1920, p. 221), d’on saltà, resumida, a la revista de l’Acadèmia de Ciències de Madrid (Azpeitia, 1924). El Mineralogical Magazine advertí que la forma cristal·lina no s’havia pogut determinar i que, amb dubtes, el mineral es presentava com una nova espècie propera a la carnal·lita (Spencer, 1925). El 1930 la va incloure una bibliografia específica de les sals potàssiques: It is believed that this mineral may be an intimate mixture of carnallite and halite (Berliner, 1930). El 1933, Marín (1933) assegurà que a la conca potàssica no s’hi havien trobat altres minerals que la carnal·lita i la silvina, amb acompanyament d’halita i margues: Nada de sulfatos ni otras sales halladas en los

49 Eflorescències de sulfats magnèsics (epsomita i hexaedrita, minerals més aviat rars) han estat citades a Manresa, Marganell, Navarcles, Rajadell, Sant Martí Sesgueioles, Tona i a la carretera Vic-Manresa (Mata, 1981).

criaderos alemanes. Sólo se ha podido recoger en las explotaciones de Suria algún cristal amarillo de Bischofita, Cl2Mg·6H2O, pero no ha sido ésta hallada en ningún sondeo. El segon volum del sistema de Dana (1944) considera l’almeraïta una varietat de carnal·lita, cosa que recull Bareche (2005). Darrerament, l’almeraïta ha estat inclosa en la relació de noms nuls de Burke (2006).

La síntesi mineralògica de Catalunya. Tomàs va guanyar amb aquesta obra el concurs que la Institució Catalana havia convocat el 5/11/1908 i que estava dotat amb 200 pessetes, que li varen lliurar el 3/02/1910. El treball el va publicar la Institució per fascicles que es repartien amb el Butlletí, formant un fullet de 59 pàgines.

Sens dubte és l’obra més important de Llorenç Tomàs, sobretot després de la revisió que en va fer el 1915. És un inventari no exhaustiu dels minerals existents en determinades col·leccions i citats en la literatura, prenent per base els de la seva col·lecció: Els elements principals que me han servit pera ferlo, han sigut: en primer lloch l’examen de les coleccions mineralógiques que he cregut podían servirme pera al meu objecte: he prés per base la petita meva, ja que en quant als minerals de Catalunya que conté (fora de pochs donats per persones per mí ben conegudes), es fruit de les mevas excursions y examens, comprobats degudament la major part d’aquestos .... (Tomàs, 1910).

Altres col·leccions consultades foren les dels Museus Martorell, del Seminari i de la Real Acadèmia; esporàdicament cita exemplars de les particulars de Vidal, Serradell, les dels Instituts de Girona i Tarragona, i la del col·legi dels jesuïtes de Saragossa. Pel que fa a la literatura publicada, espigolà en les memòries geològiques de la Comisión del Mapa, els treballs d’Almera i els butlletins de la Institució Catalana i la Sociedad Española de Historia Natural (Taula 5). L’ordre expositiu és el de les 10 classes mineralògiques de Groth i, dins de cada classe, l’ordre establert per Lapparent en la seva Mineralogia, combinació, que si bè no será, potser, molt científica, m’apar més práctica y clara, principalment pera els que no están molt versats en els estudis de la Mineralogia química (Tomàs, 1910).

56

Enric Aragonès

Núm. fig.

Mineral

Localitat

Col·lecció

Clixé

Pàg.

1

Plata nadiua

Falset

Folch

s/d

19

2

Pirita pseudomòrfica de troncs

Montjuïc

Tomàs

Tomàs

30

3

Pirita radiada s/calcària

Bellmunt

Folch

Tomàs

32

4

Marcassita “cresta de gall”

Bellmunt

Folch

Tomàs

36

5

Galena, octaedre

Bellmunt

Folch

s/d

39

6

Galena octaèdrica s/baritina

Bellmunt

Folch

Tomàs

41

7

Galena octaèdrica s/dolomita

Bellmunt

Tomàs (*)

Tomàs

43

8

Quars fibrós

Brugués

Tomàs (**)

Tomàs

55

9

Quars, cristall deformat

Arbúcies

Tomàs

Tomàs

56

10

Quars, cristalls

Arbúcies

Tomàs

Tomàs

57

11

Quars, cristalls en pinya

Arbúcies

Tomàs

Tomàs

57

12

Quars, geoda en forma de tronc

Arbúcies

Tomàs

Tomàs

58

13

Tridimita (microfotografia)

Premià de Dalt

Mapa Geol.

Tomàs

64

14

Òpal en nòduls (ninots)

Caldes de Malavella

Tomàs

Tomàs

75

15

Goethita arronyonada

El Putxet

Tomàs

Tomàs

78

16

Goethita fibrosa (Lepidocrocita)

El Putxet

Tomàs

Tomàs

79

17

Brucita (crostes s/gres aquitanià)

Subirats

Tomàs

Tomàs

84

18

Plecs en capes de sal versicolor

Cardona

-

Tomàs

86

19

Halita cristal·litzada (estalactita)

Cardona (Forat Micó)

Tomàs

Tomàs

87

21

Calcita romboèdrica

El Papiol

Folch

Folch

98

22

Calcita (nòdul)

St. Andreu de la Barca

Tomàs

Tomàs

98

23

Calcita (pisòlits)

Capellades

Tomàs

Tomàs

99

24

Calcita (pisòlits)

Vilafranca

Tomàs

Tomàs

99

25

Calcita escalenoèdrica

Bellmunt

Folch

Tomàs

103

26

Dolomita cristal·litzada amb galena

Bellmunt

Folch

Folch

106

27

Aragonit fibrós en rosetes

Mura

Tomàs

Tomàs

112

28

Aragonit? fibrós (bivalve fòssil)

Sant Sadurní d’Anoia

Tomàs

Tomàs

112

29

Hidromagnesita (nòdul)

Montfalgars

Tomàs

Tomàs

118

30

Bellmunt

Folch

s/d

123

31

Baritina (cristall, recobert de cristalls de pirita) Baritina cristal·litzada (feix)

Bellmunt

Folch

Tomàs

124

32

Guix (punta de fletxa)

Mequinensa

Folch

s/d

131

33

Estaurolita (cristalls)

Tibidabo

Tomàs (***)

Tomàs

146

34

Prehnita en pissarra

Sant Gervasi

Tomàs (*)

Tomàs

161

35

Moscovita

Bossost

Tomàs

Tomàs

166

36

Actinota

Susqueda

Folch? (*)

s/d

187

37

Ortosa (macla Baveno)

Montseny

Tomàs

[Tomàs]

190

Taula 6. Minerals figurats en “Els Minerals de Catalunya” (Tomàs, 1920). Donacions: (*), Joaquim Folch; (**), Joan Rosals; (***), Joaquim M. de Barnola.

Table 6. Minerals figured in “Els Minerals de Catalunya” (Tomàs, 1920). Donations: (*), Joaquim Folch; (**), Joan Rosals; (***), Joaquim M. de Barnola.

“Clixé”, negative; s/d, no data available.

Per primera vegada s’emprenia un treball d’aquest estil: una síntesi descriptiva. No entra en la geologia dels jaciments –per mor de la heterogeneïtat dels materials de partida– i menys encara en la metal·logènia, de la que no va trobar antecedents. Tampoc va pretendre fer un llistat exhaustiu dels jaciments: Com que’l sèu fi es purament científich, sols m’he preocupat d’enumerar i descriurer, en quant me han sigut possible, els minerals existents á nostra terra, de quins he tingut esment, sens tenir en compte la cantitat en que se hagin trobat ó’s trobin, ni pretendré senyalar, un per un, els diferents jaciments ó localitats en que’s troban, lo que, per altre

part, sería completament impossible de fer ... Aquest meu treball es com un senzill Index de materies, tal volta encar incomplert, essent indispensable vingui després qui hi afegexe lo que podriam dirne lo cós de doctrina (Tomàs, 1910).

Gràcies a Faura i Sans, aleshores estudiant a Madrid, Salvador Calderón va disposar del manuscrit de Tomàs per a la seva síntesi “Los Minerales de España” 50, on el cita 60 vegades, a banda de tres cites més relatives als seus treballs publicats al Butlletí de la Institució (Calderón, 1910). Minerals de Catalunya (Fig. 7) es va publicar entre gener i octubre de 1910 51.

57

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

Concepte

Primera ed.

(1910)

Segona ed.

(1920)

Increment Base 1910 = 100

Espècimens

662

790

119

Localitats citades

465

618

133

Espècies minerals

190

221

116

Pàgines impreses

59

233

395

Il·lustracions

-

35

-

Col·leccions revisades

9

11

122

Monografies

2

8

400

Revistes

2

3

150

Articles

3

5

166

Bibliografia consultada

Reculls Almera

2

4

200

Totals

18

31

172

Taula 7. Comparació entre les dues edicions de “Els minerals de Catalunya”.

Table 7. Comparison of the two editions of “Els minerals de Catalunya”.

El resultat ofereix una bona visió de conjunt de l’estat dels coneixements de l’època sobre la mineralogia de Catalunya. En una recensió del treball, Salvador Calderón va reconèixer tant la competència demostrada per l’autor com la utilitat de la feina feta, expressà el desig que fos continuat i instà l’autor a desenvolupar-lo amb treball de camp: El trabajo así intitulado es un catálogo de los minerales de Cataluña, conocidos hasta el día por las noticias dadas en diversos escritos, las propias del autor y las obtenidas revisando las colecciones regionales que existen en el país, un trabajo interesante sin duda, aunque sólo aspire á ser un avance para otros más nutridos de datos y localidades sobre tan extensa región. Y no basta esto sólo: el Sr. Tomás debe, con la gran competencia que le ha suministrado su labor ... completar su empeño con noticias sobre los yacimientos, especialmente los más inte-

50 Los minerales de España (Madrid, Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, 2 vols.), és en realitat una segona edició molt ampliada d’un treball publicat el 1902 a Berlín: Die Mineralfundstätten der Iberischen Halbinsel. Calderón segueix, com Tomàs, la classificació de Groth. El nostre autor no hi és esmentat ni en la introducció ni en la llista de treballs més importants, sinó en el 25% dels 250 minerals que conformen l’obra.

51 Aquesta circumstància, que implicava col·leccionar i relligar el treball, fa que siguin rars els exemplars conservats d’aquesta edició; no és estrany doncs que hagi passat per alt a alguns autors. Així, no l’esmenten Calvo i Calvo (2010), malgrat conèixer la recensió de Calderón.

resantes, y sobre la explotación de las minas útiles. Bien está lo hecho y la labor realizada es útil y meritísima, pero no dé el Sr. Tomás por terminada una obra en la que, como ninguna, puede aun espigar un campo fértil en beneficio señalado de la ciencia patria (Calderón, 1911).

Tomàs va tenir parcialment en compte el consell de Calderón, de forma que cinc anys després havia ampliat l’obra, afegint-hi dades de dues col·leccions més (la de la Institució i la d’en Folch) i de noves publicacions, a més d’un breu resum dels antecedents i nombroses il·lustracions fotogràfiques, procedents de clixés obtinguts per ell mateix sobre materials seus i de la col·lecció Folch. No va fer, però, el treball de camp que el catedràtic li reclamava.

En morir, a començaments de 1916, Tomàs va deixar escrita una nova versió de la síntesi llesta per a la impremta, amb un pròleg que porta data de 15 de gener de

Fig. 7. Portada de la primera edició (1910) de Minerals de Catalunya.

Fig. 7. Frontispiece of the first edition (1910) of Minerals de Catalunya.

Fig. 8. Portada de la segona edició (1920) d’Els Minerals de Catalunya.

Fig. 8. Frontispiece of the second edition (1920) of Els Minerals de Catalunya.

58

Enric Aragonès

1915. La segona edició (Fig. 8) es va publicar en el cinquè volum dels Treballs de la Institució –sèrie publicada en virtut d’un l’acord amb la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans– que, tot i portar data de 1919-1920, no va veure la llum fins al maig de 1922. Inclou un apèndix que conté una relació de 31 espècimens de la col·lecció Folch i nombrosos clixés fets del propi Tomàs sobre exemplars de la pròpia col·lecció i la del seu amic (Taula 6).

El treball és avui valorat com a obra de referència, inventari imprescindible i una fita en la història de la mineralogia a Catalunya. Mata, que l’empra com un dels punts de partida per a l’inventari de les mineralitzacions del Principat, remarca que fins aleshores no s’havia publicat cap monografia d’abast global com aquella, a costa d’un esforç que qualifica d’ingent (Mata, 1981). No fa gaires anys, el Grup Mineralògic Català n’ha fet una edició addicionada i enriquida amb nombroses fotografies a tot color (Bareche, 2005).

Notes geològiques. El 1907, Tomàs va publicar unes notes geològiques de la rodalia d’Arbúcies: Exceptuant algun petit clap d’aluvió quaternari ... tot ell és [terreny] granític. Pocs son els estudis d’estratigrafia que s’hi poden fer, y, per tant, sols poden interessar els de mineralogia i petrografia. Sobre aquestes dos branques han versat les meves investigacions, i elles constituiran l’objecte d’aquest petit treball. Dech advertir que lo que aquí diré se referex solament als terrenos que volten dita vila d’Arbúcies en una extensió de 2 á 3 hores, y que no parlo de cap mineral o roca de la qual no tinga algun exemplar en la meva colecció 52.

El 1909 va identificar, previ dictamen del petrògraf Adan de Yarza, un lampròfir (camptonita) d’hornblenda: L’aspecte del lampròfir d’Arbúcies es el de un porfit de gra fi, de color vert fosch, destacantse els fenocristalls negres, brillants, allargats prismátichs, alguns maclats, de la hornblenda. Se troba atravessant el granit en un filó de pochs centímetres d’espessor, y bastants metres de llargada; a l’esquerra del camí que d’Arbucias condueix a Sant Segimont del Bosch, aprop del regareny ó petita riera que vé de la part de la casa de camp anomenada Can Riera (Tomàs, 1909c).

També amb la col·laboració de Yarza va rectificar l’atribució de limburgita que, en l’estudi de la regió volcànica, la Sociedad Española de Historia Natural havia adjudicat a un basalt amb hornblenda. Roca existent al molí d’en Pons de Sant Feliu de Buixalleu, fins aleshores no citada a Catalunya (Tomàs, 1909b).

Amb el Dr. Almera trobà al Vallès la calcària magnesiana que els francesos anomenaven asché, mineral que a Calafell es trobava en forma de nòduls 53.

Més endavant, pensava estudiar amb Almera l’entorn geològic de Sant Hilari: Per carta que acabem de rebrer del nostre distingit colaborador, el president de l’Associació d’Història Natural, don Llorens Tomàs, el qual ens tenia promesa una visita a fi d’estudiar la geologia de S.

Fig 9. Làmina amb els Helix nemoralis i afins de la col·lecció Tomàs.

Fig 9. Plate illustrating the Helix nemoralis and related species of the Tomàs collection.

Hilari, ens enterém que juntament ab ell vindrá el notable geólech y canonge de la Seu de Barcelona Rnt. Dr. Jaume Almera. Fruit d’aquesta escursió d’estudi, seràn uns articles que publicarà al nostre periòdich, els quals serán continuació del de la setmana passada y d’un altre que anirà divendres vinent y qu’ens veiem privats d’insertar en aquest per l’original d’actualitat 54.

No sembla que el Dr. Almera l’acompanyés en aquesta empresa, atès que en les seves llibretes de camp el darrer apunt de 1912 és del 10 de maig 55. Aquell estiu, Tomàs va publicar al setmanari local unes notes geològiques molt generals sobre la formació del Montseny: Tota la serralada del Montseny com el terreny en que està Sant Hilari, no es més qu’una d’aquestes erupcions manses de roques cristallines que sortí de l’interior de la Terra: fet que segurament succeí ab posterioritat a la formació del terreny, època carbonífera, o sia a l’acabament de l’era primària ... En aquestos terrenys es inútil cercar fòsils ... 56 Segons el redactor de la nota necrològica, els seus darrers anys Tomàs s’afanyava en estudiar la petrografia dels

54

L’Estiuada, 5(49) (28/06/1912).

Llibreta 25 (Arxiu del MGSB).

56 L’Estiuada, 20/06. Seguiren articles sobre les aigues i fonts (5/07); les mineralitzacions (19/07); els blocs de granit (16/08) i la història geològica (30/08).

55 Almera:

52 53

Estudis Universitaris Catalans, 1: 257-262.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(8-9): 83.

59

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

Classes mineralògiques

Total

I

II

III

IV

V

VI

VII

VIII

IX

X

1909

8

40

48

4

44

23

5

6

96

7

281

1915

13

57

57

5

65

30

5

7

86

8

333

Δ

5

17

9

1

21

7

0

1

-10

1

52

Δ, %

62,5

42,5

18,7

25,0

47,7

30,4

0

16,6

-10,4

14,2

18,5

Taula 8. Evolució de la col·lecció mineralògica de Llorenç Tomàs entre 1910 i 1915. Fonts: Tomàs, 1910, 1920.

Table 8. Mineralogical collection of Llorenç Tomàs, evolution from 1910 to 1915. Sources: Tomàs, 1910 and 1920.

Col·lecció Tomàs

Col·lecció Samà

Coincidències

Esp.

Localitats

Esp.

Localitats

Cephalopoda

5

Pineda, Vilassar

7

Vilanova, Calafell

4

Pteropoda

-

-

5

Vilanova, Calafell

-

Gasteropoda

288

Pineda, Vilassar, Roses, Barcelona, Cadaqués, Lloret, Castelldefels, el Masnou, l’Escala, Mataró, Palamós, Altafulla

239

Vilanova, Calafell, Sitges

133

Scaphopoda

5

Pineda, Vilassar

5

Vilanova, Calafell

3

Pelecypoda

202

Pineda, Vilassar, Tossa, Lloret, Roses, Barcelona, Calella, Salou, Cadaqués, l’Escala,

145

Vilanova, Calafell, Barcelona

105

Totals

500

401

245

Taula 9. Les col·leccions malacològiques Tomàs i Samà, comparades. Font: Tomàs, 1909a.

Table 9. The malacological collections of Tomàs and Samà, compared. Source: Tomàs, 1909a.

terrenys antics del Principat (Anònim, 1910). I així degué ésser, atès que el 3 d’octubre de 1915, poc abans de contraure la malaltia tífica, comunicà una excursió efectuada amb el Dr. Almera, dades sobre diferents tipus de gneiss i la troballa d’un cristall de quars de 14 cm a Arbúcies 57.

Mol·luscs marins de Catalunya. El 1909, Tomàs va respondre a la demanda d’un dels malacòlegs més entesos de Catalunya, que estava treballant en la confecció del catàleg 58. Al llistat de la seva col·lecció, bàsicament feta amb exemplars de la costa de Llevant, hi va afegir el de la col·lecció del marquès de Samà, recol·lectada entre Vilanova i Calafell, resultant un total de 656 entrades (espècies i varietats), descomptades les duplicitats. L’exposició segueix l’ordre establert en el manual de Fischer 59.

El catàleg es va publicar al butlletí de la Institució: seria interessant per als aymants d’aquesta ciencia qu’hi ha á l’Institució, el tenir noticia avansada d’els marins que posseheixo (Tomàs, 1909e).

Joan Rosals valorà el treball de Tomàs com un punt de partida per al catàleg definitiu, i hi va afegir 48 gasteròpodes i 16 pelecípodes: D’enhorabona estém tots los aymants en nostra terra de la important branca de la zoo-

57

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 15(7): 118.

58 Probablement, Joaquim Maluquer i Nicolau, que el venia publicant des

del 1906, o bé Manuel de Chia, que el va començar a publicar el 1911.

Fischer, P. 1887. Manuel de conchyliologie ou histoire naturelle des mollusques vivants et fossiles. París, F. Savy. pp. 1569.

logia anomenada malacológica, gràcies al treball de nostre estimat consoci En Llorens Tomás ... ja que grácies á dit company tindrán, si no lo catálech complert de nostres moluschs litorals, la base en que formarlo ... Desde los trevalls de Salvanyá y Hidalgo no hi havia hagut ningú que gosés emprendre aquest trevall … [que], malgrat algunas irregularitats insignificants y nombrosas faltas d’imprenta, és força recomanable. S’ha fet lo més complet possible, descrivint-hi la majoria de las especies mediterránees, gracies a haver ajuntat á les numerosas especies recullidas per lo Sr. Tomàs en les costes de Llevant (...) les del Marqués de Samá, recullides en les costes de Ponent...(Rosals, 1909).

Els Helix del travertí de Capellades. El maig de 1911, Tomàs va donar compte a la Institució de la presència a Catalunya de l’Helix vindobonensis –espècie continental absent de la Catalunya actual, però existent als Alps i els Balcans– trobada per ell en el travertí plistocè de Capellades 60. Després de comparar-la amb les espècies vives de la seva col·lecció, arribà a la conclusió que les suposades espècies subaustriaca, austriaca (= vindobonensis) i nemoralis, devien ser en realitat varietats d’una sola espècie (Tomàs, 1913). Acompanyà aquesta nota d’un clixé de 8 exemplars: 6 d’actuals (subaustriaca i nemoralis) i 2 del travertí de Capellades, (nemoralis i austriaca) aquests classificats pel Dr. Hidalgo (Fig. 9). Poc després

59

60

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 11(5): 65-66.

60

Enric Aragonès

va donar compte d’una carta adreçada per l’especialista Eugène Caziot (1844-1931) al president de la Institució, donant suport a les conclusions expressades en la seva nota: J’ai d’abord pris connaissance de sa note malacologique portant simplifications de l’ H. nemoralis. Je le prie de se rapporter au bulletin nº 1 de ‘Riviera scientifique’ (Naturalistes de Nice), pour constater que nos avons émis sensiblement les mêmes idées au sujet de cette vieille espèce, quoique je maintienne l’ H. vindobonensis de C. Pfeiffer, qui diffère notablement de l’ H. nemoralis (je dis vindobonensis au lieu de austriaca, par suite de l’antériorité de vindobonensis) ... Es per a mi una satisfaccio el que malacòlec de l’autoritat de Mr. Caziot, estigui conforme ab les idées que vaitg esposar en aquella nota; agrahint-li hagi tingut a be ocupar-se del meu petit treball (Tomàs, 1914b).

LES COL·LECCIONS Com a bon naturalista amateur, Tomàs procurà reunir els tresors que li oferia la natura, arribant a formar, ja el 1909, una col·lecció malacològica de 500 exemplars marins i una de mineralògica de 281 espècimens. No foren, però, les col·leccions el seu objectiu principal, sinó el resultat de la passió per conèixer les espècies que vivien o que es trobaven a la nostra terra. Ell mateix les recollia, les estudiava i les donava a conèixer als consocis de la Institució. En elles està el fonament dels catàlegs de minerals i mol·luscs marins de Catalunya, principals obres que va publicar. Malauradament, cap de les dues col·leccions no s’ha conservat.

Col·lecció mineralògica. Tomàs qualificà la seva col·lecció de petita; pel que fa als minerals de Catalunya que contenia (fora de pochs donats per persones per mí ben conegudes) ... es fruit de les mevas excursions y examens, comprobats degudament la major part d’aquestos .... (Tomàs, 1910). Tenim notícia d’algunes recol·leccions, les primeres fetes durant les excursions dels cursos de Geologia a Sant Pere Màrtir (Font, 1906) i el cap de Creus 61. La visita a les mines de coure d’Hortsavinyà li proporcionà 16 espècies (Font 1908a), de les quals presentà per al Museu de la Institució mostres de bornita, calcopirita, pirolusita, magnetita, granat melanita, grafit i granatita (Tomàs, 1907d) 62. Amb el Dr. Almera va tenir ocasió d’explorar la pedrera de marbre de Gualba, on, entre altres, hi va trobar el mispikel (Tomàs, 1908b). El 1909 havia reunit 281 espècies minerals de Catalunya (Tomàs, 1910); el 1915 eren ja 333, havent incrementat notablement els de les classes I, V i II (Taula 8); algunes de les peces li foren donades per Folch, Rosals i Barnola.

Per a la segona edició dels Minerals de Catalunya, ell mateix va fotografiar 22 de les seves peces i 13 de la col·lecció Folch (Taula 6).

S’ha escrit que Tomàs va llegar la col·lecció al Museu del Seminari de Barcelona (Bareche, 2005), cosa gens

61 62

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 7(5-6): 50-53.

Font trobà la idocrasa entre aquests minerals (Font, 1908).

Fig. 10. Dictamen manuscrit de Tomàs que acompanya la mostra 1159 del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Fig. 10. Tomàs handwritten report of MGSB sample 1159.

inversemblant, però de la que no n’hem trobat cap evidència entre les restes salvades de la devastació que va assolar els continguts d’aquell museu durant la guerra civil. Ni tan sols en els exemplars que Restrepo (2011) suposa procedents de la col·lecció Tomàs (una crisocol·la del Figueró i possiblement una plata de Farena), que el Dr. Abad ha tingut l’amabilitat de mostrar-me. La suposada crisocol·la (núm. 1159) –una amfibolita en opinió d’Antoni Abad– porta enganxada una etiqueta de procedència del Dr. Almera que diu: Mineral del filón de Can Valls, vertiente E, Figueró, Vallcarca. A la capsa hi ha un dictamen signat per Llorenç Tomàs en el que suposa que és un silicat hidratat de coure que anomena Chrysocolle i en el que fa constar una opinió diferent (Fig. 10; vegeu la transcripció corresponent a la pàg. 53). Una etiqueta de capsa antiga incorpora la determinació de Tomàs amb interrogant. De la suposada plata de Farena n’hi ha dos exemplars: el núm. 750, que en realitat, segons Abad, és una querargirita, i el núm. 745, el contingut del qual –una galena amb blenda i smithsonita de Pontons, segons Abad– no correspon al que diuen les etiquetes. La més antiga diu: Plata córnea de Farena i porta una anàlisi feta pel Dr. Jaume Arbós i Tor (1824-1882): 20 gr. dan 8 gr., 14 dec. y 8 cent. Una etiqueta posterior diu: Querargirita.

Així doncs, són mostres antigues; res no les relaciona amb la col·lecció Tomàs; menys encara el seu dictamen sobre la crisocol·la (mostra del Dr. Almera no identificada encara), que cal situar en els anys en què va col·laborar en el trasllat de les col·leccions.

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

Col·lecció malacològica. És probable que Tomàs s’afeccionés a recollir mol·luscs marins a Pineda, aprofitant les llargues temporades d’estiu que passava en aquella vila, atesa la procedència del gruix de la seva col·lecció.

Precisament a Pineda va trobar la Jantina pallida Haw, de la que va donar compte a la Institució 63. En el curs de l’excursió que Font va organitzar per als seus deixebles del 2 al 4 de juny de 1908 a l’Alt Empordà, va recollir 41 gasteròpodes i 7 bivalves (Tomàs, 1907e). El 1909 tenia unes 500 especies, per 401 la de Samà (Taula 9). Com es veurà més avall, aquesta va ser adquirida per la Junta de Ciències, prèvia valoració feta pel mateix Tomàs.

ACCIÓ INSTITUCIONAL

Directiu de la Institució Catalana d’Història Natural (1907-1916). Tomàs va ser presentat a la Institució per Font i Sagué, Salvador Maluquer i Felip Ferrer i Vert el 4 de novembre de 1906; entrà com a vocal a la Junta Directiva i un any després va ésser nomenat bibliotecari de la Institució. En passar Font i Sagué a la presidència, el va substituir en el consell de redacció del butlletí. A finals de 1910 fou elegit vicepresident en una junta presidida per Bofill i Pichot.

En abandonar aquest la Institució, ocupà la presidència amb caràcter interí el 2 de març de 1911. També, en substitució del nou president, Joan B. Aguilar Amat, les de juliol, octubre i novembre. Designat president per aclamació, va prendre possessió del càrrec el 2/01/1912, presidint també el comitè de redacció. El 1913 tornà a la vice-presidència, i a finals d’any s’ocupà de nou de la biblioteca de la Institució, càrrec que ja no deixaria fins a la mort.

El 7 d’octubre de 1910 se’l va delegar, amb Salvador Maluquer, per tal d’instar el diputat Bofill i Pichot que s’assabentés del president de la Diputació sobre el local que la corporació concedia a les societats científiques i artístiques. Pocs dies després de la dimissió de Bofill es va crear la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans, i tot seguit s’iniciaren els contactes de la Institució amb la Diputació “per entrar-hi”, cosa que significava arribar a alguna forma d’entesa amb l’IEC En la sessió del 2 de novembre de 1911, Tomàs i Faura donaren compte de les gestions fetes, i el primer dia en què va presidir la Institució, Tomàs proposà reunir el consell directiu per tal de tractar el tema, sabent que el president Prat hi era favorable. No obstant, no fou fins al 1915 que la Secció proposà un acord per a la publicació de treballs amb determinades condicions, cosa que la Institució acceptà, amb reserves, el 14 de maig (Camarasa, 2000).

El 15 de maig de 1915, Maluquer informa que s’accepta deixar en dipòsit la biblioteca a la de Catalunya, i el 6 de juny Tomàs exposa les gestions fetes prop del bibliotecari de l’IEC, Jordi Rubió, en relació amb la forma de fer el dipòsit; finalment acordaren dipositar aquells libres que hi faltessin, i que aquests portessin el segell de la Institució.

Un primer dipòsit es va fer el juliol d’aquell any (Camarasa, 2000). El 20 d’octubre, Tomàs representà la Institució en l’acte inaugural del curs de l’Acadèmia de Ciències.

El 5 de juny de 1913, en vista dels resultats de les analítiques de les sals potàssiques efectuats per Tomàs i Folch, el consell directiu de la Institució redactà una documentada exposició adreçada al president de la Diputació, en la que se remarca l’importància que’ls jaciments de dites sals podrien tenir per a nostra terra, recomanant també que en el cas que se decideixi explotar-los ho emprengui la Diputació mateixa a ésser possible, o sinó preferentment per medi de capitals catalans 64. El document es va presentar en la sessió del 9 de novembre. Al maig següent, Barnola lamentava que dues empreses estrangeres haguessin obtingut les concessions i començat a perforar els pous de prospecció (Camarasa, 2000).

Tomàs contribuí al museu de la Institució amb troballes seves: anhidrita de Vallirana (6/01/1907) i minerals Hortsavinyà (7/02/1907). La voluntat d’incrementar-lo queda ben explícita en aquest fragment d’una carta escrita a Arbúcies l’agost de 1907: Nada nuevo he encontrado, pero he recojido algo de lo que ya tengo, á fin de poder aumentar la colección de la ‘Institució’ ... podría ser que en Pineda dé con algo que sea de interés geológico: á nuestra vista en Barcelona, ya daré á V. cuenta de lo que resulte 65. Cedí un sofre nadiu i un òpal dins de calcària del Figueró (febrer de 1909), i una galena sobre quars de Mont-ros (4/11/1909). Va donar també un exemplar del peix Lota maculata, pescat a Pineda (5/03/1908), i una col·lecció de fòssils catalans en la que estaven representats els diferents pisos paleontològics (1915).

En les etapes anterior i posterior a la crisi de la societat, avalà respectivament l’entrada de 12 i 8 nous socis, entre els quals destacarien el mineralogista Joaquim Folch i Girona (1892-1983), el botànic Pius Font i Quer (18881964) i l’arquitecte Bonaventura Bassegoda i Musté (1896-1987).

El butlletí de la Institució va anunciar la seva mort en el número de gener de 1916; el president ho va comunicar oficialment en sessió del 6 de febrer, dia en què se li va dedicar una vetllada en el curs de la qual es va llegir un treball escrit per Tomàs poc abans de morir; s’acordà aleshores publicar-ne la necrologia, la qual va aparèixer en el butlletí de febrer 66. La seva contribució a la direcció de l’entitat hi fou ben valorada, tant per l’interès i perseverança amb que col·laborà en les tasques institucionals com per la dedicació desinteressada que hi abocà: Dençà que l’inoblidable Mossèn Font i Sagué ... el presentà a la Institució, se distingí per sa asiduitat al trevall en el Butlletí i en les sessions, demostrant a tothora un amor per l’Institució que no posposà jamai a sos particulars interessos, ans al contrari, varies vegades els sacrificà de bon grat en ares de la dignitat i de l’existència de la nostra corporació. Tots recordem aquella època difícil de la nostra existència corporativa en que una dolorosa amputació es portà a terme. Cridat en Tomàs a la Presidència, actuà enèrgicament i contribuí a conjurar la crisi que’s presentaba amb síntomes alarmants (Anònim, 1916).

64

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(1): 8.

Carta a Font i Sagué, 4/08/1907 (Arxiu del MGSB).

66 Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 16(1): 3; 16(2): 19 i 22-26.

65

63

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 7(4): 44.

61

62

Individu de la Junta Municipal de Ciències Naturals de Barcelona (1914-1916) 67. El canvi de color polític de l’Ajuntament com a resultat de les eleccions de 1914, afavorí l’entrada d’experts de la Institució Catalana a la Junta de Ciències Naturals, quina influència hi havia anat de baixa després de 1909. Els compromissaris de la Institució, Josep Maluquer i Ignasi de Sagarra, nomenaren Joaquim M. de Barnola i Llorenç Tomàs com a vocals tècnics; l’Ajuntament hi afegí encara el mateix Sagarra i Joan Cadevall (Camarasa, 2000). La nova Junta s’estrenà el 3 de febrer de 1914; Tomàs vingué a substituir en el camp de les ciències de la Terra l’enginyer Lluis Marià Vidal (1842-1922), que fins aleshores n’havia format part.

Com no podia ésser altrament, se’l destinà a la ponència de Geologia, al costat del naturalista i arqueòleg Manuel Cazurro i Ruiz (1865-1935) i del regidor Josep Cararach i Mauri (1877-1969), que n’era ponent 68.

Ja en la primera sessió que tingueren, el 28 de febrer, Tomàs s’interessà pels projectes pendents i advocà per l’ampliació del Museu Martorell. El president en funcions, Puig i Alfonso, li va respondre que s’havia redactat un projecte d’ampliació, però que per motius econòmics no s’havia portat a terme. També va exposar Tomàs la conveniència de completar les col·leccions pròpies. En la segona (27 de març) opinà que l’existència de l’observatori Fabra feia innecessària la instal·lació del de Patxot, per al que el pressupost municipal havia reservat 40.000 pessetes, quantitat que es podria destinar a parer seu a subvenir diverses atencions dependents de la Junta; no obstant, la cosa no va prosperar, atès que s’havia de complir un conveni signat, com se li va fer veure.

En la sessió de 27 de març, Tomàs va informar de la mort del Sr. Antoni Samà i Torrents, marquès de Samà 69, que havia deixat una nombrosa col·lecció malacològica i llibres de l’especialitat que tal volta seria interessant adquirir. S’acordà que passés a examinar la col·lecció, els llibres i les condicions de venda. En compliment de la comissió encarregada, Tomàs es va traslladar a Vilanova, on s’entrevistà amb Joan, germà del difunt marquès i, havent examinat el llegat –400 exemplars de malacologia i 34 volums del Journal de Conchyliologie–, el valorà en 740 pessetes. La Junta es va fer càrrec de la factura: la col·lecció va quedar instal·lada el 31 de juliol i la revista passà a la biblioteca de la Junta 70.

En la sessió de 27 de març, proposà que la ponència de zoologia fes un estudi tècnic i econòmic de les gàbies

67

Actes de la Junta de Ciències de Barcelona (AMCNB) A més dels esmentats experts, foren companys seus a la Junta, l’alcalde de la ciutat (president), Josep Tarrés i Boada (vicepresident), Francesc Puig i Alfonso, Manuel Serrat i Puigbò, Luis de Llanza i de Bobadilla, Joan Arola, Artur Caballero, Carlos Calleja i Eduard Fontserè.

69 Antoni Samà era membre de la Institució Catalana d’Història Natural des del 4 de març de 1909 a proposta d’Almera, Font i Sagué i Tomàs.

Aquest havia avançat el contingut de col·lecció malacològica del marquès al Butlletí de la Institució, juntament amb el de la que ell mateix havia format, aquell mateix any. El 3 de juny, Joan Samà va donar part de la col·lecció a la Institució Catalana d’Història Natural (Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(5): 89).

70 El catàleg de la col·lecció instal·lada el va publicar Joan B. AguilarAmat a l’Anuari de la Junta (1916, p. 47-62).

68

Enric Aragonès

dels animals, cosa que la Junta va aprovar. El 28 de maig insistí en la conveniència d’arreglar les gàbies de la col·lecció zoològica i també l’hivernacle, puesto que es un desdoro para Barcelona el estado en que se encuentran.

El 19 de juny, el director del zoo presentà la relació de deficiències. Pel que fa a la reparació de les gàbies, davant de la insistència de Tomàs, s’acordà (30 d’octubre) que entre Sagarra i el director del zoo formessin un projecte i pressupost. El 29 de gener es va presentar un informe sobre les deficiències del zoo, i el 30 d’abril el pressupost, signat per l’arquitecte municipal. Però les obres no varen començar, atès que el 12 d’octubre hagué d’insistir Tomàs en portar a terme els acords del 28 de maig, per a la qual cosa es va obrir un crèdit de 1.000 pessetes.

El 26 de novembre Sagarra comunicà que s’havien acabat de reparar les gàbies, quins desperfectes atribuí a la ventada del 22 de febrer. Pel que fa a l’hivernacle, es nomenà una ponència per tal d’examinar-lo. Consultat el jardiner, la ponència opinà que no s’hi podien fer obres, atès que no es podrien recol·locar les plantes, algunes molt valuoses.

Encara el 25 de setembre, Tomàs va insistir en la necessitat de reubicar les plantes per tal que l’hivernacle es pogués utilitzar com a museu; se li va replicar que la comissió va quedar convençuda de la impossibilitat de portar a terme la proposta. Mesos després (26/02/1915), a proposta de Cazurro i Sagarra, s’acordà demanar a l’alcaldia la cessió del primer pis del Restaurant a canvi de l’umbracle i l’hivernacle, que havien estat cedits al Museu per tal d’ubicar-hi els exemplars de zoologia.

El 19 de juny suggerí que convindria publicar una revista on s’expliquessin les activitats de la Junta i els catàlegs de les seccions. Fontserè adduí que els catàlegs es podrien publicar sense necessitat de comprometre’s a fer una publicació periòdica, a mesura que s’anessin acabant. El regidor Arola s’hi va oposar, atès que la Junta no podia assumir un càrrec nou, i que l’intercanvi es podria fer amb la Gaceta Municipal, iniciativa de Puig Alfonso, qui en presentà el primer número en aquella ocasió. La nova junta de 1916 recolliria el suggeriment en publicar dos anuaris successius (1916 i 1917) que inseriren, entre d’altres articles, catàlegs de diverses col·leccions i també el de la biblioteca de la Junta.

El 30 d’octubre, proposà Tomàs nomenar una comissió que entengués en la creació i instal·lació d’un jardí botànic; cosa que es va fer, escollint Barnola com a ponent i Cadevall (vocal històric, autor de la primera proposta de jardí) i Caballero com a vocals. El març de 1915 s’encarregaria a Barnola el projecte de jardí botànic; el qual trigaria encara 20 anys a fer-se realitat.

Entre octubre de 1914 i febrer de 1915, Tomàs va estar absent de les juntes, afectat per la malaltia tífica que aquell any s’estengué per la ciutat. En tornar, l’onze de febrer, s’interessà per la distribució de les 24.000 pessetes destinades a la col·lecció zoològica, i s’acordà que el director d’aquella presentés un estat de comptes detallat de l’any vençut. I el 26 de març exposà la necessitat de retolar i ordenar els exemplars de la col·lecció zoològica; cosa de la que Sagarra acceptà encarregar-se a proposta de Puig.

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

El 27 d’agost de 1915 se l’hi va delegar l’adquisició d’un bloc que Manuel Girona i Soler havia ofert per a la col·lecció petrogràfica, lliure de despeses. A l’efecte es va personar amb l’oferent a una pedrera de calcària del terme de Sitges, i en la sessió següent va presentar l’informe corresponent: Se trata de una caliza cretácica, compacta, de grano muy fino, de color gris claro, con pequeñas vetas de caliza cristalina de color más obscuro; muy buena para ser trabajada y por tanto para la ornamentación, como efectivamente ya se ha utilizado, según parece, para diferentes construcciones. Se extrae de una colina formada por dicha caliza que tiene unas 12 hectáreas, debiendo creerse que á profundidad seguirá encontrándose la misma caliza en iguales ó mejores condiciones que la que aparece al exterior. Dicha caliza y por tanto la cantera visitada, están al pie de la carretera de Barcelona á Santa Cruz de Calafell, distante unos tres kilómetros de la estación férrea ... Cree el Sr. Soler que el precio del metro cúbico de dicha caliza en bloques, vendrá a ser de unas 100 pesetas puesta en la estación de Sitges. Por todo lo que cree que, si el ejemplar que se mande reúne las condiciones que son del caso, será una buena adquisición para la Junta 71.

Aleshores se l’autoritzà per tal d’enllestir els detalls. El bloc es va rebre el 12 de setembre, i va ingressar a la col·lecció amb el número 132 (Gómez-Alba, 2001).

El 26 de novembre informà d’haver assistit a la sessió inaugural del curs 1915-1916 de la Reial Acadèmia en qualitat de representant de la Junta. En la sessió de constitució de la següent Junta de Ciències, Cazurro dedicà sentides frases al membre desaparegut, que n’havia de formar part durant el bienni que començava 72.

Relació amb altres societats. El 31 d’octubre de 1908, el Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya atribuí a Tomàs la vicepresidència de la junta de la Secció de Geografia Física i Geologia 73, però no ens consta que participés en cap activitat del centre, ni tan sols que s’hi hagués afiliat.

Sí que es va afiliar a la Sociedad Española de Historia Natural el 1909, secció de Barcelona. En la sessió de 18 de febrer de 1912, va formar part d’una comissió per a la formació del Museu Regional i Biblioteca, amb Caballero, Fuset, Serradell i Ferré 74. Tot seguit representà aquella societat en el II Congrés Regional d’Ateneus i Societats de Cultura que es va celebrar a Vilanova, on va llegir una ponència sobre els Museus que, al seu parer, els Ateneus haurien d’establir (Tomàs, 1912c). Mantingué la afiliació a aquesta societat fins a la fi dels seus dies. El 16 de febrer de 1916, Bofill i Pichot en va donar compte a la secció barcelonina de la Sociedad Española de Historia Natural; a proposta seva es va acordar constés en acta el sentiment de la corporació 75.

Segons Restrepo (2011), en data no precisada Tomàs va donar dos exemplars de minerals a l’Acadèmia de Ciències de Barcelona: un botriògen de Parera(?) i una calcantita de Sant Feliu de Buixalleu.

QUATRE MAPES GEOLÒGICS (lato sensu) INÈDITS DE CATALUNYA, DIRIGITS PER LLORENÇ TOMÀS

Descripció. Es tracta de quatre mapes seriats que intenten representar la fesomia geogràfica de Catalunya en un moment concret de la història geològica, per bé que estan més a prop dels mapes d’afloraments que dels veritables mapes paleogeogràfics. Són els següents: Era Quaternària / Catalunya al final del període diluvial i començament de l’actual (Fig. 11). Mapa de 86 x 80 cm en un full de 99,5 x 93,5 cm. No es va acabar d’acolorir: el Paleozoic es va deixar en blanc. És molt semblant a la Carta Geològica de Catalunya que Font i Sagué va publicar a la Geografia de Catalunya de Carreras Candi (1908), tant pel que fa al traçat dels afloraments com a la llegenda geològica i fins i tot a la gamma de colors. S’ha afegit un terme a la llegenda (volcànic), per tal de diferenciar el vulcanisme quaternari, que en aquell estava comprès en les roques bàsiques, i s’ha fet extensiu el Carbonífer al Permià (amb la notable errada de retolar-lo Antropolític en lloc del corresponent Antracolític!). S’ha donat més entitat cartogràfica als al·luvions del Segre i de l’Ebre que la que tenien en el mapa de Font. És, no cal dir-ho, un veritable mapa geològic del Principat, que ha servit de base per a construir els altres tres.

Era secundaria / Catalunya al final del periode Triàssic (Fig. 12). Mapa de 86 x 80 cm en un full de 113 x 102 cm. En aquest mapa s’han acolorit els terrenys antejuràssics: les roques granítiques, les considerades arcaiques, els materials paleozoics (Silurià, Devonià i Permocarbonífer) i el Trias, del que es diferencien les roques bàsiques de les sedimentàries. El Trias de les serralades litorals s’ha estès per tot el Camp de Tarragona, el Penedès i el Garraf. És aquest mapa l’únic que es permet fer algunes interpretacions paleogeogràfiques: situa el Trias sota el Garraf, el Penedès i el Camp de Tarragona, i sembla indicar el Devonià sota el Pliocè rossellonès.

Era primaria / Catalunya al final del període Carbo-Pèrmic (Antropolític) 76 (Fig. 13). Mapa de 86,3 x 80 en un full de 113 x 100,5 cm. Representa els afloraments dels massissos granítics, l’Arcaic, el Silurià i el Permocarbonífer.

Era primaria / Catalunya al final del període Silúric (Fig. 14). Mapa de 86,5 x 80 cm en un full de 113 x 100,5 cm. Mostra els afloraments granítics, el denominat Arcaic i el Silurià.

76 71

Informe presentat a la sessió de 25/09/1915 de la Junta Municipal de Ciències (Expedient de la Col·lecció Petrogràfica, Arxiu del Museu de Ciències Naturals, MG 206).

72 Actes de la Junta de Ciències, 14/02/1916.

73 Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya, 18(166), p. 352 74 Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 12: 143.

75 Boletín de la Sociedad Española de Historia Natural, 16: 132.

63

Sic, per Antracolític (= de carbó de pedra), terme proposat l’any 1891 per Wilhelm Heinrich Waagen (1841-1900) per tal d’englobar el Carbonífer i el Permià. Ni Almera ni Font no el varen emprar mai; en canvi, Faura ho va fer regularment des de la seva tesi doctoral (1912) fins els anys 30. Antropolític és un terme que havia utilitzat puntualment (1910) el paleontòleg argentí Florentino Ameghino (1854-1911) en un sentit ben diferent: el període de la “piedra quebrada” que situava en el ...

Miocè superior de la Pampa!

64

Enric Aragonès

Fig. 11. “Catalunya al final del període Diluvial”, segons Llorenç Tomàs. Mapa R 1688960 © Jordi Vidal/CMCNB. Foto, J. Vidal.

Fig. 11. “Catalonia at the end of the Diluvial period”, after Llorenç Tomàs. Map R 1688960 © Jordi Vidal/CMCNB. Photo, J. Vidal.

Tots quatre mapes, de 86x80 cm de caixa, estan representats sobre fulls d’un metre de costat aproximadament. El paper, gruixut i de bona qualitat, s’ha enfosquit amb els anys, alhora que la majoria dels colors –aplicats a l’aiguada o l’aquarel·la– han perdut el to original. Conserven restes dels passepartout de cartró que en algun moment els varen emmarcar. La cal·ligrafia és de qualitat professional; emprant diferents tipus de lletra segons les categories geogràfiques. Excepte alguns detalls –accents tancats per oberts (Plá, Vallés, Penedés, Empordá), majúscules no accentuades i la essa sorda de Triàssic–, la retolació és feta en un català perfectament normatiu.

La distribució general és la que imposa la forma triangular del país, que permet aprofitar l’àmbit marí per a situar-hi la llegenda geològica. En canvi, els crèdits del mapa se situen fora de l’espai cartogràfic, a la part inferior del full. A la dreta: Catalunya al final del període ..., i a

l’esquerra, l’era geològica corresponent (Era Quaternària, Secundària, Primària). L’atribució d’autor (Dirigit per D. Llorenç Tomàs), en el racó sud-oriental, dins dels límits del mapa. No hi ha barra d’escala, ni tan sols l’expressió numèrica d’aquesta que, mesurada, s’aproxima a l’1:333.000.

La base topogràfica, com la retolació i una part de la llegenda, és comuna. Consta del traçat de la costa, la xarxa hidrogràfica, la situació de les quatre capitals de província, els noms d’algunes comarques (Rosselló, Empordà, La Selva, Pla de Bages, Urgell, Pla d’Urgell, Vallès, Penedès i Priorat), els límits estatals i els principals paral·lels i meridians, referits aquests al de Greenwich.

Pel que fa a la llegenda geològica, l’encapçalament Eres/Períodes, el terme comprensiu Primària i els elements Granit, Arcaic i Silúric, són comuns a tots els mapes; la resta dels termes, fins a 17, s’hi han incorpo-

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

65

Fig. 12. “Catalunya al final del període Triàsic”, segons Llorenç Tomàs. Mapa R 1688962 © Jordi Vidal/CMCNB. Foto, J. Vidal.

Fig. 12. “Catalonia at the end of the Triassic period”, after Llorenç Tomàs. Map R 1688962 © Jordi Vidal/CMCNB. Photo, J. Vidal.

rat posteriorment, segons les necessitats de cada full (Taula 10).

La identitat dels elements topogràfics esmentats, així com la llegenda geològica predibuixada suggereix la reproducció de quatre còpies a partir d’una base transparent que no s’ha conservat. Cadascuna de les còpies s’hauria emplenat amb els continguts geològics desitjats.

Antecedents. Els intents de reconstruir el paisatge del Principat en diferents moments de la història geològica tenen una llarga tradició que comença amb les reconstruccions puntuals d’Almera, segueix amb els intents poc reeixits de Font i Sagué, que abasten tot l’àmbit català, i amb els esquemes de Marcel Chevalier, que el superen. És aquesta una història a la que s’ha prestat escassa atenció, fins i tot entre els conreadors del gènere. Vidal es fixa en els mapes pseudo-paleogeogràfics de Font per asse-

nyalar-ne les deficiències (Vidal, 1916), mentre que Faura els acceptarà acríticament en diversos treballs. En la seva memòria sobre la paleogeografia de Catalunya (sense mapes!), Marcet Riba salta de les memòries acadèmiques del Dr. Almera i Vidal als treballs dels geòlegs alemanys, passant per alt els de Font i Chevalier (Marcet, 1945). Ni Llopis (1946) en tractar de la paleogeografia de la província de Lleida, ni Solé (1958) en la presentació d’una nova sèrie de mapes paleogeogràfics, esmenten els antecedents del gènere. D’altra banda, els historiadors de la geologia no solen parar atenció en aquesta especialitat cartogràfica.

Els esquemes seriats de Font i Sagué, inclosos en el seu Curs de Geologia (Font, 1905), constitueix el primer intent seriós de representar l’evolució paleogeogràfica del país (Fig. 15). Consta de cinc esquemes “paleogeogràfics” a petita escala (1:3.000.000):

66

Enric Aragonès

Fig. 13. “Catalunya al final del període Carbo-Pèrmic”, segons Llorenç Tomàs. Mapa R 1688966 © Jordi Vidal/CMCNB. Foto, J. Vidal.

Fig. 13. “Catalonia at the end of the Carbo-Permian period”, after Llorenç Tomàs. Map R 1688966 © Jordi Vidal/CMCNB. Photo, J. Vidal.

Catalunya al final de l’era arcaica. En aquest mapa, l’autor considera els massissos granítics terra emergida, i com a conca sedimentària marina la resta: Els primers macissos cristalofílichs aparexen com illots demunt les aygues.

Catalunya al final de l’era primària. Inclou dos termes: els massissos granítics i els dipòsits primaris; deixa en blanc la resta del territori.

Catalunya al final de l’era secundària i a començaments de la terciària. Suggereix la conca marina central, limitada pels massissos pirinenc i mediterrani, que es representen amb la geologia actual.

Catalunya en el període oligocènic. Semblant a l’anterior, fa arribar la conca central a prop de Barcelona per tal d’incloure els dipòsits detrítics de Castellbisbal, i n’explicita el caràcter lacustre: Tencada la comunicació ab la

mar, restà la part central de Catalunya convertida en un llach que s’extenia cap a les terres d’Aragó.

Catalunya a mitjans del període miocènic. Aquest esquema és molt diferent dels dos anteriors; com el primer, es redueix a dos termes: la terra ferma i les conques sedimentàries, neògenes en aquest cas.

Font va reproduir els mateixos esquemes, lleugerament ampliats, en el resum de la geologia de Catalunya que va incloure en la Geografia General de Carreras Candi (Font, 1908b). Anys després, en un article dedicat a l’evolució paleogeogràfica de Catalunya, Lluís Marià Vidal va criticar durament el primer dels esquemes, corresponent al suposat Arcaic: Un mar en tempestad continua debía ir cubriendo el globo, y no hay modo de señalar, en aquellos tiempos, continentes grandes ni reducidos. Así es que el mapita

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

67

Fig. 14. “Catalunya al final del període Silúric”, segons Llorenç Tomàs. Mapa R 1688967 © Jordi Vidal/CMCNB. Foto, J. Vidal.

Fig. 14. “Catalonia at the end of the Silurian period”, after Llorenç Tomàs. Map R 1688967 © Jordi Vidal/CMCNB. Photo, J. Vidal.

que dió el malogrado geólogo Font y Sagué en su bello compendio ... al final de la era arcaica, es un conato de paleogeografia que no tiene valor (Vidal, 1916). I, en parlar del Paleozoic, afirma: el Pirineo no existia aún, cosa que desqualifica els mapes segon i tercer de Font. No obstant això, els mateixos esquemes varen reaparèixer en l’edició que Faura va fer de la Geologia de Font l’any 1926 i en la inacabada Geografia de Catalunya de l’Editorial Catalònia, editada el 1936 77. Aquests darrers eren extemporanis,

77 Prèviament, Marià Faura i Sans havia inclòs el corresponent al Miocè, a Montjuich, notas geológicas (1916). En la segona edició del Curs de Geologia, Faura va utilitzar els clixés originals. Per a la Geografia de 1936 –en la que també intervingué Faura– es varen fer clixés nous: els mateixos esquemes (llevat del corresponent a l’Arcaic) es varen traslladar a una base geogràfica nova, referida al meridià de Greenwich i a l’escala 1:2.100.000.

atès que ja s’havien publicat els que podem considerar ja com a veritables mapes paleogeogràfics, en estar basats en informacions estratigràfiques i sedimentològiques i no en la disposició actual dels afloraments: la sèrie DevoniàEocè de Marcel Chevalier, a escala reduïda i abastant des del Massís Central francès fins a la serralada Ibèrica, impresa entre 1928 i 1932, i la sèrie mesozoica publicada per Ashauer i Teichmüller els anys 1934 i 1935.

Pel que fa a la cartografia geològica del conjunt del Principat, podríem esmentar els mapes a petita escala (1:1.500.000 o 1:2.000.000) d’Édouard de Verneuil, Maestre i Botella , publicats entre 1864 i 1879. El bosquejo de la Comisión del Mapa Geológico de España (1873-1887), format a base de mapes provincials, va representar un salt qualitatiu en quant al detall en adoptar l’escala d’1:400.000. D’aquesta sèrie, els corresponents a Catalunya foren encomanats a José Maureta i Silví Thos

68

Enric Aragonès Fig. 15. Evolució paleogeogràfica de Catalunya segons Font i Sagué (1905) A: Final del Precambrià; B: Final del Paleozoic; C: Final del Mesozoic; D: Oligocè; E: Miocè.

Fig. 15. Palaeogeographic evolution of Catalonia after Font i Sagué (1905): A, Final Precambrian; B, Final Palaeozoic; C, Final Mesozoic; D, Oligocene; E, Miocene.

A Fig. 150. – Catalunya al final de la Era arcàica (1). Els primers macissos cristalofilichs aprexen com illots demunt les aygues.

B

C Fig. 184 – Catalunya al final de la Era primaria.

D

Fig. 241. – Catalunya al final de la Era secundaria y a començaments de la terciaria.

E Fig. 257 – Catalunya en el periodo oligocènich. Tencada la comunicació ab la mar, restà la part central de Catalunya convertida en un llach que s’extenia cap a les terres d’Aragó.

Fig. 274. – Catalunya a mitjans del periodo miocènich.

69

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

i Codina (Barcelona), Lluís Marià Vidal (Girona i Lleida) i Lucas Mallada (Tarragona). Les versions reduïdes d’aquest mapa a 1:1.500.000, editades els anys 1894, 1902 i 1919, van més enllà de les fronteres de l’Estat i jugaren un paper important en la formació dels mapes de síntesi geològica de Catalunya que es varen publicar en aquella època i encara posteriorment. La llegenda de les tres edi-

cions és essencialment la mateixa, tret de petits canvis en l’ordre de les roques ígnies; en canvi, el traçat cartogràfic varia de forma important d’una edició a una altra, molt especialment en el cas dels materials continentals de la Depressió Central, que en la primera passen de l’Eocè al Miocè al sud de l’anticlinal de Balaguer; en la segona s’elimina el contacte i es pinten del mateix color,

Escala de temps (transcripció literal) Eres

Mapes

Períodes

2

Color 3

4

Actual A

X

Gris clar

Diluvial Di

X

Gris plom

Pliocènic P

X

Groc clar

Miocènic M

X

Groc

Quaternaria

Terciaria

1

Oligocènic O

?

Eocènic E

Terra clar

Cretàcic Cr Secundaria

Juràssic J Triàssic T

X

Carbo-Pèrmic (Antropolitic) Ca Primaria

Roques ígnies i metamòrfiques

X

Devònic D

X

Blau verdós

X

Blau clar

X

Carn

X

Marró fosc

X

Marfil?

Siluric S

X

X

X

Crema fosc

Arcaic Ar

X

X

X

Crema clar

Roques bàsiques δ Roques àcides α” Granit α’

X

X

X

X

Rosat

X

X

Blau marí

X

Volcànic V

Vermell X

Carbassa

Taula 10. Llegenda geològica. Mapes: 1) Final del Silurià; 2) Final del Permo-Carbonífer; 3) Final del Trias; 4) Diluvial.

Table 10. Geological legend. Maps: 1) End of the/Final Silurian; 2) End of the/Final Permo-Carboniferous; 3) End of the/Final Triassic; 4) Diluvial.

Carta geològica de Catalunya (Font, 1908) [Era] QUATERNARIA

TERCIARIA

SECUNDARIA

PRIMARIA

[roques no sedimentàries]

[Període] Actual A Diluvial Di Pliocènich P Miocènich M Oligocènich O Eocènich E Cretàcich C Juràssich J Triàssich T Carbònich C Devònich D Silúrich S Arcàych Ar Roques bàsiques δ

[Color] Terra verdós “ Groc Groc Terra Terra Verd Blau clar Taronja Blau verdós Gris torrat Gris verdós Rosa pàl·lid Blau fosc

Catalunya a finals del període diluvial (Atr. Ll. Tomàs, sense data) [Color] Període Era Gris clar Actual A QUATERNARIA Gris plom Diluvial Di Groc clar Pliocènic P Groc Miocènic M TERCIARIA ?

Oligocènic O Terra clar Eocènic E Blau verdós Cretacic Cr SECUNDARIA Blau clar Juràssic J Carn Triàssic T Marró fosc Carbo-pèrmic Ca PRIMARIA Marfil?

Devònic D Crema fosc

Silúric S

Crema clar

Arcaic Ar

Blau marí

Roques bàsiques δ

Carbassa

Volcànic γ

Id. àcides α”

Vermell

Vermell

Id. àcides α”

Granit α’

Rosa

Rosa

Granit α’

Taula 11. Mapa geològic. Comparació de les llegendes.

Table 11. Geological Map. Comparison of the legends.

[roques no sedimentàries]

70

i la tercera introdueix l’Oligocè entre l’Eocè marí i el Miocè de més enllà de l’Ebre. D’altra banda, el traçar de la geologia nordpirinenca és ben diferent en la darrera de les edicions, comparada amb les precedents.

La Carta geològica de Catalunya de Norbert Font i Sagué (1908, Fig. 16) va ser el primer mapa geològic publicat en el que el país és el subjecte. Inclòs en el primer volum de la Geografia General de Carreras Candi, acompanya una memòria intitulada “Formació geològica de Catalunya” (Font, 1908b) extractada del tractat de Geologia de l’autor (Font, 1905). Es va publicar a la litogràfica Martín i Bañó a l’escala 1:1.340.000, amb meridians referits al de Madrid i amb l’ortografia prefabriana de l’època. És apaïsat, essent la caixa de 22,3 x 20,3 cm. Tot i que basat en l’edició de 1902 del mapa reduït de la Comisión, el modifica en tres punts substancials: a) atribució a l’’Arcaic’ dels dos termes que aquell figurava com a ‘Estrato cristalino’ i ‘Cambriano’, b) rectificació de l’edat del Paleogen de la Depressió Central des del Miocè a

Fig. 16. La Carta geològica de Catalunya, de Norbert Font i Sagué (1908).

Fig. 16. Geological map of Catalonia, by Norbert Font i Sagué (1908).

Enric Aragonès

l’Oligocè, com Vidal havia demostrat (Vidal i Depéret, 1906), i c) introducció d’un terme inferior (Eocè) que inclou tant els sediments marins d’aquesta edat de l’Est de la Depressió com els de la conca de Graus-Tremp i de la vora sudpirinenca.

DISCUSSIÓ Les afinitats dels mapes atribuïts a Llorenç Tomàs amb la cartografia publicada per Font i Sagué són evidents. La llegenda del conjunt manuscrit coincideix gairebé amb la del mapa geològic de Font; essent la única variació significativa la diferenciació de les roques volcàniques actuals en el de Tomàs (Taula 11). Atès que en el traçat dels afloraments les diferències són escasses, és fàcil deduir que la sèrie inèdita deriva directament del mapa de Font.

Pel que fa als esquemes pseudo-paleogeogràfics, entre les sèries de Tomàs i de Font hi ha una sola coincidència: el del final de l’Era Primària, que és pràcticament idèntic.

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

Eres Quaternària Terciària Secundària Primària Arcaica

Norbert Font i Sagué (1905) [Mapa geològic] Miocè mitjà Oligocè Secundari/Terciari Primari/secundari Arcaic/Primari

Llorenç Tomàs (inèdit) Diluvial/Actual Trias/Juràssic Final Permià Final Silurià -

Taula 12. Comparativa dels esquemes paleogeogràfics.

Table 12. Comparison of the palaeogeographic schemes.

Els altres tres corresponen a moments diferents, però estan formats seguint els mateixos principis, és a dir, basats en el traçat actual dels afloraments. En conjunt, sembla que la voluntat de Tomàs era establir una sèrie evolutiva més detallada en el temps i en l’espai (escala més gran), segons s’observa en els temps anteriors al Triàsic (Taula 12). D’aquí es podria inferir que el seu projecte no es va arribar a acabar, ja que hi faltarien els del Secundari i del Terciari.

Malgrat que en l’obra de Tomàs no hi ha cap antecedent de treball cartogràfic, s’ha de reconèixer que, com a deixeble, col·laborador i continuador de la de Font i Sagué, és ben possible que fos l’autor d’aquest conjunt de mapes pseudo-paleogeogràfics, probablement inspirat per un antic projecte del seu mestre. Font havia concebut la idea de traduir els seus esquemes publicats a mapes en relleu per a il·lustració del públic, com a complement de les reproduccions de grans animals fòssils: Si tinguessim un pressupost suficient, completaríem la idea presentant no sols aquelles reproduccions aïllades [d’animals fòssils], sinó grupus geològichs complerts, és a dir, paisatges dels diferents períodes ab la llur fauna y flora y representació abundosa de les roques formades durant els mateixos; però tot sempre en relació a Catalunya, que representaríem mitjansant diferents mapes en relleu de gran tamany, tal com ha anat apareguent de dessota l’aigua en els diferents períodes geològichs (Font, 1907b).

El projecte no es va materialitzar. Tomàs, com a deixeble de Font, era conscient dels grans canvis que havia sofert la fesomia del país al llarg dels temps geològics, per bé que, com el mestre, estava convençut que els massissos primitius havien contemplat aquells canvis des d’una posició inamovible: Aquestes montanyes qu’avui veieu [Montseny?], presenciaren inmutables aquesta llarga

REFERÈNCIES Almera, J. 1909. Descubriment de una de les antigues floras triássicas al Nort de Barcelona. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(1): 11-12.

Anònim. 1910. El Doctor Mossén Norbert Font i Sagué. Estudis Universitaris Catalans, 4: 1-3.

Anònim. 1916. En Llorenç Tomàs (A.C.S.). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 16(2): 22-26.

Aragonès, E. 2005. El mapa geològic de la província de Barcelona: la sèrie 1:40.000 (1888-1914). Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 13: 115-280.

71

successió de cambis y fenomens, sense sofrir alteració; ni els embats dels mars que diferents vegades les rodejaren, ni les commocions de les terres veines, produïdes per els terratremols y volcans qu’aparegueren, van alterar en lo més mínim el seu estat y situació. Avans de formarse els terrenys que després al enlairarse constituhiren les montanyes de Montsech, Mare de Deu del Mon, Costas de Garraf, etc, el nostre incomparable Montserrat y altres; ja existian: varen poguer contemplar lo qu’abui es Catalunya unida a les terres de Mallorca forman un sol territori; y després com s’esfonsa part d’ell, formantse aquelles illes. Son velles aquestes montanyes, emprò fortes y ben arrelades y probes n’han donat (Tomàs, 1912d).

Cosa que explicaria l’analogia entre ambdós conjunts, basats en els mateixos principis interpretatius. La manca de documentació oficial referent a la sèrie cartogràfica de Tomàs, així com l’oblit posterior, suggereixen que l’autor la va portar a terme per pròpia iniciativa. D’altra banda, l’errada comesa en la llegenda (antropolític per antracolític) podria haver passat per alt a Tomàs, que no era geòleg, però no als col·legues del Seminari, indici que Tomàs treballava sol en aquesta obra, sense la supervisió dels Almera i Faura.

Admesa, doncs, en tant no es demostri el contrari, l’autoria d’en Llorenç Tomàs, el conjunt cartogràfic s’hauria interromput com a més tard el gener de 1916. D’altra banda, no s’hauria retolat abans de les normes fabrianes de gener de 1913.

El decés de l’autor explicaria que l’obra quedés inacabada; la seva vinculació com a vocal amb la Junta de Ciències, el fet que quedés dipositada en el Museu Martorell.

Amb els grans canvis en l’estructura de la Junta que varen venir immediatament després, els mapes devien quedar oblidats en algun racó poc accessible; altrament és de creure que Faura, que va estar-se al Museu com a director del Servei Geològic de la Mancomunitat entre 1919 i 1924, els hagués exposat en l’exhibició cartogràfica que va organitzar al Centre Excursionista de Catalunya el 1919, o si més no, esmentat en algun dels seus treballs.

AGRAÏMENTS A la Sra. Montserrat Navarro, bibliotecària del Museu de Ciències Naturals de Barcelona, per haver-me confiat l’estudi dels mapes. Als amics Jordi Vidal, que els ha fotografiat, i Antoni Abad, que m’ha facilitat l’accés a la col·lecció mineralògica del Museu Geològic del Seminari de Barcelona.

Al Dr. Pere Santanach, per la lectura crítica del manuscrit.

Aragonès, E. 2011. Font i Sagué i el Centre Excursionista de Catalunya (1894-1910). Notícies de Natura, 20: 1-16.

Azpeitia, F. 1924. Minerales y mineralogistas españoles. Revista de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales de Madrid, 21(3): 249-304.

Bareche, E. 2005. Els minerals de Catalunya, segle XX. 269 pp.

Grup Mineralògic Català, Barcelona.

Barnola, J. M. de. 1914. Altra volta les sals potàssiques de Súria.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(5): 70-71.

Berliner, J. F. T. 1930. Potash Bibliography to 1928 (Annotated): Review and Compilation of Technical Literature on Potash Salts (including the Alunites) and their Foreign Occurrences. 578 pp. U. S. Government Printing Office, Washington.

72

Burke, E. A. J. 2006. A mass discreditation of GQN minerals.

The Canadian Mineralogist, 44: 1557-1560.

Calafat, J. 1915. Algunos datos sobre los minerales potásicos de Cataluña. Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 15: 252-255.

Calderón, S. 1910. Los minerales de España. 416 + 561 pp.

Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Madrid.

Calderón, S. 1911. [Nota bibliogràfica]. Boletín de la Sociedad Española de Historia Natural, 11, p. 68.

Calvo, M., Calvo, G. 2010. Mineralogía topográfica española. De Re Metallica, 14: 99-105.

Camarasa, J. M. 2000. Cent anys de passió per la Natura. Una història de la Institució Catalana d’Història Natural 1899-1999.

183 pp. Institució Catalana d’Història Natural, Barcelona.

Folch, J. 1914. Les sals potàssiques de Súria. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(8): 148.

Font, N. 1905. Curs de geologia dinàmica i estratigràfica aplicada a Catalunya. 481 pp. Graf. Thomas, Barcelona.

Font, N. 1906. Nota sobre la presència de l’Andalusita a St. Pere Martre. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 6(3): 46-47.

Font, N. 1907a. La cátedra de geología catalana en la reunió extraordinària de la Societat Geológica de França. Estudis Universitaris Catalans, 1: 308-328.

Font, N. 1907b. La Junta Autónoma de Ciències Naturals. La Veu de Catalunya, 18/09 i 1/10.

Font, N. 1907c. Geologia aplicada a Catalunya. Estudis Universitaris Catalans, 1: 22-25.

Font, N. 1908a. Sobre la presencia de la Idocrasa en la mina d’Hortsavinyà. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 8: 26-27.

Font, N. 1908b. “Formació geològica de Catalunya”. Dins F. Carreras Candi (dir.): Geografia General de Catalunya. A. Martín ed., Barcelona. 1: 73-133.

Gómez-Alba, J. 1997. Catálogo razonado de los vertebrados fósiles de España del Museo de Geología de Barcelona. Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 6: 11-289.

Gómez-Alba, J. 2001. El mamut y la colección petrológica de grandes bloques del Parque de la Ciudadela (Barcelona, España). Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, 10: 5-76.

Llopis, N. 1946. “La paleogeografía y el paisaje fósil de la provincia de Lérida”. Ilerda, 4(7): 7-28.

Marcet Riba, J. 1945. La evolución paleogeográfica del Nordeste de España y de las Baleares. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 27(9): 227-345.

Marín, A. 1933. Las sales potásicas en España. Ingeniería y Construcción, 11(127): 367-374; (129): 487-495.

Mata, J. M. 1981. Els Minerals de Catalunya. Tesi doctoral Universitat de Barcelona. Publicada el 1990 per l’Institut d’Estudis Catalans. Arxius de la Secció de Ciències, 93: 1-441.

Restrepo, C. 2011. Museos y colecciones mineralógicas catalanas: historia, gestión, divulgación y patrimonio. 539 pp. Tesi doctoral inèdita Universitat Politècnica de Catalunya, Manresa.

Rosals, J. 1909. Alguns moluschs no citats en lo recent treball de D. Llorens Tomás. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(8-9): 100-103.

Solé, Ll. 1958. “Gènesi del relleu” Dins: Geografia de Catalunya.

Ed. Aedos, Barcelona, 1: 31-55.

Spencer, L. J. 1925. Tenth list of new minerals names; with an index of authors. Mineralogical Magazine, 20(110): 444-447.

Tomàs, L., 1906. L’ahnidrita. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 6(8-9): 142.

Tomàs, L. 1907a. Geologia catalana. Estudis Universitaris Catalans, 1: 56-58.

Enric Aragonès

Tomàs, L. 1907b. Una obra de cultura. El apostolado seglar, 4: (34) i (35).

Tomàs, L. 1907c. Contribució a la mineralogia de Catalunya.

Estudis Universitaris Catalans, 1: 102.

Tomàs, L. 1907d. Recull de minerals. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 7: 21-23.

Tomàs, L. 1907e. Excursió a Rosas, Cadaqués i Cap de Creus.

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 7(5-6): 50-53.

Tomàs, L. 1908a. Los alumnos de la Escuela de Minas de Madrid en Barcelona. La Cataluña, 2(26): 199-200.

Tomàs, L. 1908b. Nota geològica sobre Gualba. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 8(5): 64-66.

Tomàs, L. 1909a. Moluschs marins de Catalunya. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(2): 14-23; 9(3): 27-40; 9(4): 42-44. Tirada apart: 27 pp. Institució Catalana d’Història Natural, Barcelona.

Tomàs, L. 1909b. Un basalt amb hornblenda de la regió volcànica. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9 (8-9): 97-99.

Tomàs, L. 1909c. Un pòrfit lampròfir a Arbúcies (provincia de Girona). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(7): 77-78.

Tomàs, L. 1909d. Sobre l’origen de l’anhidrita. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(5-6): 62-64.

Tomàs, L. 1909e. Moluschs marins de Catalunya. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, separata: 1-27.

Tomàs, L. 1910. Minerals de Catalunya. 59 pp. La Hormiga de Oro, Barcelona.

Tomàs, L. 1912a. Nou mineral per a Catalunya. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 12(6): 101-103.

Tomàs, L. 1912b. Nota mineralògica. L’alofana a Catalunya. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 12(9): 163-164.

Tomàs, L. 1912c. Missió dels Ateneus en l’estudi de la geologia, mineralogia, flora i fauna regionals. Museus i gabinets que deurien establir. (Extracte: Conclusions de la ponència). II Congrés Regional d’Ateneus i Societats de Cultura, Vilanova, 2525 de maig de 1912. Vilanova, Ateneu, pp. 107-108 i 115-116.

Tomàs, L. 1912d. Notes geològiques. L’Estiuada, 58 (30/08/1912).

Tomàs, L. 1913. Nota malacológica. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 13(5): 65-67.

Tomàs, L. 1914a. La tridimita. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(4) : 57.

Tomàs, L. 1914b. Nota malacológica. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(6): 115-116 Tomàs, L. 1914c. Algunes observacions sobre un treball del Dr. Pardillo, publicat en els ‘Arxius’ de l’Institut de Ciències. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(07): 130-132.

Tomàs, L. 1915a. Nota bibliográfica. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 15(7): 118 i 131-132.

Tomàs, L. 1915b. Nota mineralógica. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 15(8): 146-147.

Tomàs, L. 1920. Els Minerals de Catalunya. Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural, [5]: 129-357. Tirada apart: 233 pp. Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

Tomàs, L., i Folch, J. 1914. Les sals de potassi de Suria. La Almeraita, esp. nova?. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(1): 11-13.

Vidal, Ll. M. 1916. La faz de la tierra en Cataluña durante varias épocas geológicas. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 13(5): 61-74.

Vidal, Ll. M., i Depéret, Ch. 1906. Contribución al estudio del Oligoceno en Cataluña. Memorias de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 5(19): 311-327.

Llorenç Tomàs (1868-1916), naturalista amateur, gestor cultural i… cartògraf?

73

OBRA PUBLICADA PER LLORENÇ TOMÀS

1910

1906

Minerals de Catalunya. Memòria premiada en el Concurs celebrat per la Institució Catalana de Historia Natural l’any 1909.

Barcelona, la Hormiga de Oro, 59 pp.

[Anàlisi de dos minerals de procedència desconeguda: melats d’al·lúmina] (Comunicació oral). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 10(2): 19.

L’Anhidrita [trobada a Vallirana]. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 6(8-9), p. 142.

1907 Nota geològica [L’andalusita al Cap de Creus] (comunicació oral) Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 7(2): 13 i 52.

“Recull de Minerals” [a) minerals recollits a les mines de coure d’Orsavinyà i rodalia; b): determinació de la polibasita en una mostra del Conflent]. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 7(2-3): 21-23. Resum a Font, 1908a.

“Contribució a la fauna malacológica de Catalunya” [troballa de la Jantina pallida Haw. a Pineda]. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 7(4): 44.

[Troballa de la Wolframita a Santa Coloma de Gramenet] (comunicació oral). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 7(5-6): 50.

“Excursió a Rosas, Cadaqués i Cap de Creus”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 7(5-6): 50-53.

“Geologia Catalana” [crònica del curs de Font i Sagué]. Estudis Universitaris Catalans, 1: 56-58.

“Contribució a la mineralogía de Catalunya” [troballa de l’anhidrita i determinació de la polibasita]. Estudis Universitaris Catalans, 1, p. 102.

“Quatre notes geològiques [i mineralógiques] dels voltants de la vila d’Arbúcies”. Estudis Universitaris Catalans, 1: 257-262.

“Impresiones de una excursión geològica [a l’Hérault, amb la Société Géologique de France]. El apostolado seglar, 4(34): 710 i 4(35): 7-8.

1908 “Los alumnos de la Escuela de Minas de Madrid en Barcelona”.

La Cataluña, 2(26): 199-200 (28/03/1908).

“Una obra de cultura” [la de la Junta Municipal de Ciències Naturals al Parc de la Ciutadella]. El apostolado seglar, 5(40): 1-4.

[Troballa de l’Helix vilasarum al Papiol] (comunicació oral). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 8(4): 46.

“Nota geológica sobre Gualba” [Minerals de les pedreres de marbre]. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 8(5):64-66.

1909 “Moluschs marins de Catalunya”, Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(2): 14-23; 9(3): 27-40; 9(4):42-44.

Tirada a part: Moluschs marins de Catalunya. Barcelona, Institució Catalana d’Història Natural, 27 pp.

[Troballa de l’analcima a Sant Feliu de Pallerols] (comunicació oral).

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(5-6): 50.

“Sobre la formació de l’anhidrita”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(5-6): 62-64.

“Un pòrfit lampròfir a Arbúcies (província de Girona)”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(7): 77-78.

[Troballa de la Tremolita a la Vall d’Aran] (comunicació oral), Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(8-9): 83 [Troballa de la calcària magnesiana asché al Vallès] (comunicació oral). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(8-9), p. 83.

“Un basalt amb hornblenda de la regió basáltica de la Provincia de Girona” [trobat a Sant Feliu de Buixalleu], Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 9(8-9): 97-99.

1911 [Sobre una subvenció concedida per la Diputació] (comunicació oral). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 11(4): 50 [bis] i 11(9): 130.

[Troballa de l’Helix vindobonensis al Quaternari de Capellades] (comunicació oral). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 11(5): 65-66.

1912 [Mort del consoci Juli Vintró] (comunicació oral). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 12(2-3): 17.

“Missió dels Ateneus en l’estudi de la geologia, mineralogia, flora i fauna regionals. Museus i gabinets que deurien establir” (Extracte: Conclusions de la ponència). II Congrés Regional d’Ateneus i Societats de Cultura, Vilanova, 25-25 de maig de 1912. Vilanova, Ateneu, pp. 107-108 i 115-116. Notícia (comunicació oral): Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 12(6): 81.

[Resposta al Sr. Rosals sobre un mineral trobat a Pedralbes] (comunicació oral). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 12(6): 81.

[Instal·lació de la col·lecció del Mapa Geològic a la Universitat Industrial] (comunicació oral). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 12(6): 82.

“Nou mineral per a Catalunya” [la Nontronita, trobada a S. Creu d’Olorde]. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 12(6): 101-103.

“Nota malacológica” [troballa de la Patula bofiliana Fagot a Tagamanent]. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 12(6): 103.

“Notes geològiques” [per a entendre la formació del Montseny].

L’Estiuada, 20/06; 5/07; 16 i 30/08.

[Moviment basculant de la costa catalana] (comunicació oral).

Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 12(7): 113 “Nota mineralógica. L’alofana a Catalunya”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 12(9): 163-164.

1913 “Nota malacológica” [L’Helix austriaca L., trobada al travertí de Capellades]. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 13(5): 66-67.

1914 “Les sals de potassi de Suria. La Almeraíta, esp. nova?”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(1): 11-13.

[Sobre la composició mineralògica de les closques fòssils de bivalves] (comunicació oral). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(3): 38 i 14(4): 54.

“La tridimita” [trobada en un pòrfir de Premià de Dalt]. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(4): 57. També a Els Minerals de Catalunya, 2ª ed., p. 50.

“Nota malacológica” [Resposta a M. Caziot a propòsit de l’Helix austríaca]. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(6): 115-116.

74

“Algunes observacions sobre un treball del Dr. Pardillo, publicat en els ‘Arxius’ del Institut de Ciencies”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 14(7): 130-132.

1915 [Sobre diversos tipus de Gneiss] (comunicació oral). Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 15(7): 118.

“Nota bibliogràfica” [Dos treballs de Ll. M. Vidal i un de Joan Calafat, aquest sobre els minerals de Súria]. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 15(7): 118 i 131-132.

“Nota mineralógica” [La celestina, trobada en nòduls arronyonats a prop de Castellar de N’Huc]. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 15(8): 146-147.

Enric Aragonès

1916 “Bibliografia” [Recoged minerales! Instrucciones prácticas para la recolección, preparación y conservación de minerales y fósiles, por Joaquin Mª de Barnola, S. J.]”. Butlletí de la Institució Catalana d’Història Natural, 16(2): 34.

1920 “Els minerals de Catalunya” (2ª ed. ampliada). Treballs de la Institució Catalana d’Història Natural, 5: 129-357. Tirada a part: Els minerals de Catalunya. Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 233 pp.

75

INSTRUCCIONS ALS AUTORS Treballs del Museu de Geologia de Barcelona és la publicació periòdica científica d’aquesta institució. Les seves finalitats principals són promoure i difondre la investigació en les diverses branques de les Ciències de la Terra, contribuir particularment al coneixement de la geologia de Catalunya, fomentar l’estudi dels fons del Museu i reforçar-ne la identitat. Per això, publicarà treballs originals, amb preferència els que tractin d’aspectes relacionats amb les nostres col·leccions, amb Catalunya i Espanya. També considerarà treballs històrics i museològics o d’altres relacionats directament amb les Ciències de la Terra. En casos especials es publicaran números monogràfics.

Els articles seran inèdits. Es donarà prioritat als de gran desenvolupament sobre les notes curtes. S’estableix un màxim orientatiu de 30 pàgines i 4 làmines per article.

Els originals s’hauran de presentar informatitzats amb còpia de paper i pàgines numerades, en format DIN A4, a doble espai i per una sola cara, elaborats en entorn PC, Linux o Macintosh amb els programes Word, OpenOffice o Pages (arxius .doc i .rtf).

1. A la primera plana i per aquest ordre: Títol del treball, curt, concís i informatiu, aliniat a l’esquerra i en minúscules negretes.

Autor o autors amb l’adreça postal completa al peu de pàgina i correu electrònic. El nom s’escriurà en minúscules seguit del cognom en majúscules.

Resum, aliniat a l’esquerra, encapçalat en minúscules negretes, que informi del contingut de l’article, sense ultrapassar les 200 paraules. Si la llengua original de l’article no és l’anglès, el Resum anirà precedit d’un Abstract, encapçalat pels autors i seguit del títol del treball en anglès; si l’article és en anglès, el Resum, els autors i el títol de l’article en castellà precediran l’Abstract.

Paraules clau en minúscules, a continuació dels respectius resums.

2. A la segona pàgina i següents: Text, que es pot dividir en apartats, aliniats a l’esquerra i encapçalats en majúscules negres. Els subapartats, en minúscules negres, aliniats també a l’esquerra. Al marge esquerre del text, i amb llapis, es marcarà la posició on es desitja intercalar figures, gràfics i taules. Si és possible s’evitaran les notes a peu de pàgina.

Quant a les descripcions sistemàtiques, se seguiran els Codis de Nomenclatura Geològica, Zoològica i Botànica corresponents.

Els tàxons estudiats se centraran en el text, seguits del seu Autor en minúscules i any de publicació. Els tàxons superiors a gènere s’escriuran en majúscules. Els gèneres i espècies aniran en cursiva o subratllats. Si un tàxon es fa figurar en el treball, es farà constar la Figura (Fig.) del text i la Làmina (Làm.) i figura (fig.) o figures (figs.) corresponents.

En la llista de sinonímies se seguirà el model següent: 1950 Terebripora comma Soulé: 380-381, figs. 1-3 1978 Spathipora comma (Soulé); Pohowsky: 101-102, làm.

18, fig. 8 Es recomana seguir els criteris proposats per S.C. Matthews, 1973, en “Notes on open nomenclature and on synonymy lists”, Paleontology, 16 (4): 713-719.

Quan s’estableixin nous tàxons es farà constar l’origen del nom, els tipus, la localitat tipus, l’edat de l’associació a la qual s’adscriuen, la diagnosi, la seva descripció i les mesures dels exemplars corresponents. I sempre, el número de registre de la institució on estan dipositats.

Els agraïments, encapçalats en majúscules negres, aliniats a l’esquerra, figuraran al final del text i precediran la Bibliografia.

3. La bibliografia es disposarà separadament, aliniada a l’esquerra. Les referències bibliogràfiques s’ordenaran alfabèticament, i s’adequaran al model que segueix. Si es tracta d’un llibre o d’un fulletó, es farà constar nombre de pàgines, editorial i ciutat.

Vidal, L.M. 1883. Cuenca carbonífera de Seo de Urgel. 36 pp., 3 figs., 3 planos. Tip. Suc. de N. Ramírez y Compa., Barcelona.

Vidal, L.M. 1909. Nota sobre un fósil del tramo Kimeridgense del Montsec (Lleida). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 9: 360-362, láms. 6-7.

4. Les il·lustracions s’adjuntaran fora del text. La mida màxima de caixa de la làmina serà de 176x254 mm o corresponent a una amplada de columna de 84mm. L’autor del treball muntarà i numerarà amb xifres aràbigues les làmines i fotografies en blanc i negre, i quedarà al seu arbitri el fons, blanc o negre. Les il·lustracions que s’hagin d’intercalar en el text –dibuixos, taules, mapes, esquemes, etc.–, s’han de numerar en xifres aràbigues, incorporaran una escala gràfica i s’identificaran amb llapis en el marge inferior. S’adjuntarà fotocòpia de les il·lustracions. Les llegendes corresponents aniran en fulls a part del text, amb la seva traducció a l’anglès, si l’article no s’ha escrit en aquesta llengua.

El format de les figures haurà de ser EPS o TIFF, amb una resolució de 300 ppp a la mida final. Si l’arxiu és massa gran es pot comprimir en un arxiu .zip, .rar o .sit o enviar-se via FTP. 5. L’autor es compromet a corregir les proves d’impremta i a retornar-les en un termini màxim de quinze dies.

L’autor o conjuntament els autors rebran cinquanta separates gratuïtes del seu treball.

Els articles seran examinats pel Consell de Redacció de la revista, que podrà proposar als autors les modificacions que consideri oportunes i decidir-ne la publicació. L’autor o els autors no podran retirar els originals un cop presentats ni sotmetre’ls a una altra publicació fins que el Consell de Redacció hagi decidit sobre ells.

Els autors són els únics responsables de les opinions i dades expressades en el seu treball.

Els manuscrits per a la publicació poden enviar-se per correu electrònic, CD-Rom o DVD a l’adreça de correu o per FTP (demaneu-ne el vincle al Museu).

La correspondència ha de dirigir-se a: TREBALLS DEL MUSEU DE GEOLOGIA DE BARCELONA (Secretaria) Museu de Geologia - MCNB Parc de la Ciutadella, s/n 08003 Barcelona

76

INSTRUCCIONES A LOS AUTORES Treballs del Museu de Geologia de Barcelona es la publicación periódica científica de esta institución. Sus fines principales son promover y difundir la investigación en las diferentes ramas de las Ciencias de la Tierra, contribuir particularmente al conocimiento de la geología de Cataluña, fomentar el estudio de los fondos del Museo y reforzar su identidad. Para ello, publicará trabajos originales, con preferencia los que traten aspectos relacionados con nuestras colecciones, Cataluña y España. Considerará también los aspectos históricos y museológicos u otros relacionados directamente con las Ciencias de la Tierra. En casos especiales, se publicarán números monográficos.

Los artículos serán inéditos. Se dará prioridad a los de gran desarrollo sobre las notas cortas. Se establece un máximo orientativo de 30 páginas y 4 láminas por artículo.

Los originales deberán presentarse informatizados con una copia en papel con las páginas numeradas, en formato DIN A4, a doble espacio y por una sola cara, elaborados en entorno PC, Linux o Macintosh con los programas Word u Open Office o Pages (archivos .doc y .rtf).

1. En la primera página y por este orden: Título del trabajo, corto, conciso e informativo, alineado a la izquierda y en minúsculas negritas.

Autor o autores con la dirección postal completa a pie de página y correo electrónico. El nombre se escribirá en minúsculas seguido del apellido en mayúsculas.

Resumen, alineado a la izquierda, encabezado en minúsculas negritas, que informe del contenido del artículo sin sobrepasar las 200 palabras. Si la lengua original del artículo no es el inglés, el Resumen irá precedido de un Abstract, encabezado por los autores y seguido del título del trabajo en inglés; si lo es, el Resumen, los autores y el título del artículo en castellano precederán al Abstract.

Palabras clave, en minúsculas, a continuación de los respectivos resúmenes.

2. En la segunda página y siguientes: Texto, que puede dividirse en apartados, alineados a la izquierda y encabezados en mayúsculas negras. Los Subapartados, en minúsculas negras, alineados asimismo a la izquierda.

En el margen izquierdo del texto, y a lápiz, se marcará la posición donde se desee intercalar figuras, gráficos y tablas. Se evitarán en lo posible las notas a pie de página.

Para las descripciones sistemáticas se seguirán los Códigos de Nomenclatura Geológica, Zoológica y Botánica correspondientes.

Los taxones estudiados se centrarán en el texto, seguidos de su Autor en minúsculas, y año de publicación. Los taxones superiores a género se escribirán en mayúsculas. Los géneros y especies irán en cursiva o subrayados. Si un taxón se figura en el trabajo, se harán constar la Figura (Fig.) del texto y la Lámina (Lám.) y figura (fig.) o figuras (figs.) correspondientes.

En la lista de sinonimias se seguirá el siguiente modelo: 1950 Terebripora comma Soulé: 380-381, figs. 1-3.

1978 Spathipora comma (Soulé); Pohowsky: 101-102, Lám. 18, fig. 8.

Se recomienda seguir los criterios propuestos por S.C. Matthews (1973) en “Notes on open nomenclature and on synonymy lists”, Palaeontology, 16(4): 713-719.

Al establecer nuevos taxones se harán constar el origen del nombre, los tipos, la localidad tipo, la edad de la asociación a la que se adscriben, la diagnosis, su descripción y las medidas de los ejemplares correspondientes. Y siempre, el número de registro de la institución donde están depositados.

Los agradecimientos, encabezados en mayúsculas negras, alineados a la izquierda, figurarán al final del texto y precederán a la Bibliografía.

3. La bibliografía se dispondrá separadamente, alineada a la izquierda. Las referencias bibliográficas se ordenarán alfabéticamente, atendiendo al modelo que sigue. Si se trata de un libro o de un folleto, se harán constar número de páginas, editorial y ciudad.

Vidal, L.M. 1883. Cuenca carbonífera de Seo de Urgel. 36 pp., 3 figs., 3 planos. Tip. Suc. de N. Ramírez y Compa., Barcelona.

Vidal, L.M. 1909. Nota sobre un fósil del tramo Kimeridgense del Montsec (Lleida). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 9: 360-362, láms. 6-7. Madrid.

4. Las ilustraciones se adjuntarán fuera del texto. El tamaño máximo de caja de la lámina será de 176x254 mm o la correspondiente a una anchura de columna de 84 mm. El autor del trabajo montará y numerará con números arábigos láminas y fotografía en blanco y negro, quedando a su arbitrio el fondo, negro o blanco. Las ilustraciones que deban intercalarse en el texto –dibujos, tablas, mapas, esquemas, etc.– deben numerarse en arábigos, incorporarán una escala gráfica y se identificarán a lápiz en el margen inferior. De las ilustraciones se adjuntará fotocopia.

Las leyendas respectivas irán en hojas aparte del texto con su obligada traducción al inglés, si no es ésta la lengua del artículo.

El formato de las figuras deberá ser EPS o TIFF, con una resolución de 300 ppp a su tamaño final. Si el archivo es demasiado grande podrá comprimirse en un archivo .zip, .rar o .sit o bien mandarse vía FTP. 5. El autor se compromete a corregir las pruebas de imprenta y a devolverlas en un plazo máximo de quince días.

El autor o conjuntamente los autores recibirán cincuenta separatas gratuitas de su trabajo.

Los artículos serán examinados por el Consejo de Redacción de la revista, que podrá proponer a los autores las modificaciones que considere oportunas y decidir su publicación. El autor o los autores no podrán retirar los originales una vez presentados ni someterlos a otra publicación hasta que el Consejo de Redacción haya decidido sobre ellos.

Los autores son los únicos responsables de las opiniones y datos vertidos en su trabajo.

La correspondencia debe dirigirse a: TREBALLS DEL MUSEU DE GEOLOGIA DE BARCELONA (Secretaría) Museu de Geologia - MCNB Parc de la Ciutadella s/n 08003 Barcelona (España)

77

INSTRUCTIONS TO CONTRIBUTORS Treballs del Museu de Geologia de Barcelona is the scientific periodical of Barcelona's Museum of Geology. Its principal aims are to promote and publicize research in the different branches of the Earth Sciences, to contribute in particular to an understanding of the geology of Catalonia, to encourage the study of the Museum’s collection and to publicize the Museum. To this end, it will publish original work, preferably work dealing with aspects relevant to our collections, to Catalonia and to Spain. It will also consider historical work, work on museums or others work directly related to the Earth Sciences. In special cases, monographic numbers will be published.

Articles must not have been previously published. Priority will be given to full-length articles over short notes. As a rough guide, a maximum of 30 pages and 4 plates per article should be observed.

Originals should be presented on a computer CDRom accompanied by a printout in A4 (210 x 297 mm) format with double spacing, numbered and on one side only, written in a PC, Linux or Macintosh environment using either the Word, Open Office or Pages programs (.doc and .rft files).

1. On the first page and in this order: Title of the work, short, concise and informative, left-aligned and in lower-case bold type.

Author or authors, with full postal address and e-mail at the foot of the page. First Name must be written in lower case followed by the Surname in upper case.

Summary, left-aligned, with the heading in lower-case bold type, summing up the contents of the article in no more than 200 words. If the original language of the article is not English, the Summary should be preceded by an Abstract, headed by the authors and followed by the title of the work in English; if the original language in English, the Summary, authors and title of the article in Spanish should precede the Abstract.

Key words, in lower-case bold type, after the respective abstracts.

2. On the second and subsequent pages: Text can be divided into sections aligned on the left and with headings in upper-case bold type. The Subsections, in lowercase bold type, also aligned on the left. The point where figures, graphs or tables are to be inserted should be indicated in pencil in the left-hand margin of the text. Footnotes should be avoided as much as possible.

For systematic descriptions the corresponding Geological, Zoological and Botanical Codes of Nomenclature should be followed.

The taxa under study should be centred in the text, followed by their Author, in lower case, and the year of publication. Taxa above genus should be written in upper case. The genus and species should appear in italics or underlined. If a taxon is illustrated in the article, the corresponding Figure (Fig.) in the text and Plate (Pl.) and figure (fig.) or figures (figs.) should be given.

In synonymy lists the following model is to be followed: 1950 Terebripora comma Soulé: 380-381, figs. 1-3 1978 Spathipora comma (Soulé); Pohowsky: 101-102, Pl. 18, fig. 8

We recommend the guidelines proposed by S. C. Matthews (1973) in “Notes on open nomenclature and synonymy lists”, Palaeontology, 16(4): 713-719.

When establishing new taxa, the origin of the name, the types, the locality type, the age of the association to which they are ascribed, the diagnosis, the description and the measurements of the corresponding examples should all be given, and, at all times, the registration number of the institution in which they are kept.

Acknowledgements, headed in upper-case bold type, aligned on the left, should figure at the end of the article, before the Bibliography.

3. Bibliography should be arranged separately, aligned on the left. Bibliographical references should be arranged alphabetically according to the model below. In the case of books or leaflets, the number of pages, the publisher and city should be given.

Vidal, L. M. 1883. Cuenca carbonífera de Seo de Urgel. 36 pp., 3 figs., 3 planos. Tip. Suc. de N. Ramírez y Compa., Barcelona.

Vidal, L. M. 1909. Nota sobre un fósil del tramo Kimeridgense del Montsec (Lleida). Boletín de la Real Sociedad Española de Historia Natural, 9: 360-362, láms. 6-7. Madrid.

4. Illustrations should be included separately from the text.

The maximum size for plates is 176x254 mm or that corresponding to a column width of 84 mm. Plates and black-and-white photographs should be mounted and numbered in Arabic numerals by the author on a black or white background. Illustrations for insertion in the text –drawings, tables, maps, diagrams, etc.– should be numbered in Arabic numerals bearing a graphic scale and identified by pencil on the lower margin. A photo-copy of the illustrations should be enclosed. The respective legends should be presented on separate sheets from the text, with the English translation whenever this is not the language of the article.

Format of the figures shall be EPS or TIFF, with a resolution of 300 ppp at the final measure. In case of very big files, they can be compressed in a .zip, .rar or .sit file, or be sent via FTP. 5. The author undertakes to correct the printer’s proofs and return them within fifteen days.

The author or authors will receive a total of fifty offprints of their work free of charge.

Articles will be examined by the magazine’s Editorial Board, which reserves the right to suggest any modifications it considers convenient and will decide whether or not to publish the article.

The author or authors may not withdraw originals once these have been submitted or submit them to other publications until the Editorial Board has taken a decision.

Authors must take sole responsibility for the opinions and data appearing in their work.

Manuscripts for publication can be sent by electronic mail, CD-Rom o DVD to the museum’s address or via FTP (ask the Museum for a link).

Correspondence should be addressed to: TREBALLS DEL MUSEU DE GEOLOGIA DE BARCELONA (Secretary) Museu de Geologia - MCMB Parc de la Ciutadella, s/n 08003 Barcelona (Spain)

Animal Biodiversity and Conservation 34.1 (2011)

1

Treballs del Museu de Geologia 17 de Barcelona

ISSN: 1578–665X

© 2011 Museu de Ciències Naturals