Treb. Mus. Geol. Barcelona, 8: 5-23 (1999)
Montseciella, a new orbitolinid genus (Foraminiferida) from the Uppermost Hauterivian - Early Barremian of SW Europe Antonietta CHERCHI* and Roif SCHROEDER**
RESUMEN Se establece Montseciella, un nuevo género de foraminIferos de gran tamaño, perteneciente a la familia Orbitolinidae. Este nuevo taxón incluye: M. glanensis (Foury, 1968) (Hauteriviense superior terminal - Barremiense inferior basal), encontrandose en la Serra del Montsec (Prov. de Lleida, Pirineo Catalán, España) y en la Baja Provenza y las Cadenas Subalpinas (Francia), y su descendiente directo M. alguerensis n. sp. (Barremiense inferior no basal) de Cerdefla (Italia). Los dos especies representan la parte inferior de una lInea filogenética, a la cual pertenecen también "Dictyoconus" arabicus Henson, 1948 y Rectodictyoconus giganteus Schroeder, 1964, del Barremiense superior y Aptiense inferior basal. Palabras dave: ForaminIferos, Orbitolinidae, Pirineo Catalan (España), Cerdeña (Italia), Cadenas Subalpinas (Francia), Provenza (Francia), Hauteriviense, Barremiense.
ABSTRACT CHERCHI, A. and SCHROEDER, R. Montseciella, a new orbitolinid genus (Foraminiferida) from the Uppermost Hauterivian - Early Barremian of SW Europe Montseciella, a new larger foraminiferal .orbitolinid genus, is established. It comprises: M. glanensis (Foury, 1968) (uppermost Late Hauterivian to basal Early Barremian) from Serra del Montsec (Lleida Prov., Catalonian Pyrenees, Spain), Basse Provence (France) and the French Subalpine Chains, and its direct phylogenetic descendant M. alguerensis n. sp. (higher Early Barremian) from NW Sardinia (Italy). These two species represent the lower part of a phylogenetic lineage to which also belong "Dictyoconus" arabicus Henson, 1948 and Rectodictyoconus giganteus Schroeder, 1964, occuring in the Late Barremian and lowermost Early Aptian. Key words: Foraminifers, Orbitolinidae, Catalonian Pyrenees (Spain), Sardinia (Italy), Subalpine Chains (France), Provence (France), Hauterivian, Barremian.
*Dipartimento di Scienze della Terra, Università di Cagliari, 51 via Trentino, 1-09100 Cagliari (Sardinia, Italy). ** Geologisch-Palaontologisches Institut, Universitat Frankfurt, Senckenberganlage 32-34, D-60054 Frankfurt am Main (Germany).
Orbitolinid foraminifera are widespread in the Early Cretaceous platform carbonates from the Tethyan realm. In SW Europe, this so-called Urgonian facies generally starts in the Late Hauterivian and is mainly developed during the Aptian and Albian. The stratigraphically short-ranging species of this foraminiferal group are of great chronostratigraphic and paleoenvironmental importance for this time interval. The study of numerous orbitolinid-bearing sections during the last years makes now possible to arrange a large part of taxa in phylogenetic lineages. In the present paper we establish the new orbitolinid genus Montseciella which includes two species: M. glanensis (Foury, 1968) and M. alguerensis n. sp. Our material of the former species comes from the basal Early Barremian of the Serra del Montsec (Lleida Prov., Catalonian Pyrenees, Spain); the latter species was found in the early Barremian of NW Sardinia (Italy) and is regarded as the direct phylogenetic descendant of M. glanensis. The studied material is housed in the Geologisch-Palaontologisches Institut, Universit盲t Frankfurt.
STRATIGRAPHIC SETTING AND LOCATION OF THE STUDIED SAMPLES Serra del Montsec (Catalonian Pyrenees) The occurrence of marine Barremian in the Serra del Montsec (Lleida Prov., NE Spain) was recorded for the first time by Cherchi & Schroeder (1973) on the basis of
Fig. 1. Location of the samples with Montseciella glanensis (Foury, 1968) in the Serra del Montsec (from Schroeder et al., 1982, modified). Fig. 1. Situaci贸n de las muestras con Montseciella glanensis (Foury, 1968) en la Serra del Montsec (segdn Schroeder et al., 1982, modificado).
some orbitolinid-bearing samples collected by Geldmacher (1969). Although Moullade et al. (1980) regarded our discovery as an error, Schroeder et al. (1982) presented a rich foraminiferal fauna confirming the Barremian age. The samples studied by us come from the eastern side of the Barranc de 1'Aigua Clara, north-west of the village Ametila (Fig. 1) (sheet Benabarre 1: 50.000; lat. 40 29' 45", long. approx. 42° 01' 35"). According to Geldmacher, the 10 m thick Barremian beds are situated 10-13 m above Jurassic dolomites (tectonical contact?) and are overlain by approx. 170 m thick characean limestones of uncertain age which develop into marine Early Aptian with Orbitolinopsis praesimplex Schroeder, 1972. These few data indicate that a general stratigraphic revision of the section is necessary. The rich microfauna (see Schroeder et al., 1982) contains the following orbitolinid species: Paracoskinolina cf. sunnilandensis (Maync, 1955), Montseciella glanensis (Foury, 1968), Orbitolinopsis sp., Paleodictyoconus cuvillieri (Foury, 1963), and Valserina broennimanni Schroeder, 1968. Basing on the occurrence of Valserina broennimanni, Schroeder et al. (1982) dated this assemblage as Late Barremian, because Arnaud-Vanneau (1980) had recorded from the French Subalpine Chains a pretended specimen of the Late Banemian ammonite Silesites seranonis situated at the base of the V broennimanni and V primitiva Zones. However, the determination of this ammonite was incorrect; according to Busnardo et al. (1994), it is a Pseudothurmannia sp. indicating a Late Hauterivian age. Actually, Valserina broennimanni (homogeneous populations without the direct ancestor V primitiva) is regarded as a marker of the lowermost Early Barremian (hugii Zone) (Clavel et al.,1995).
Capo Caccia (NW Sardinia) Hauterivian and Barremian in Urgonian facies are well exposed at the steep coasts of Capo Caccia, a small peninsula situated approx. 13 kms west of Alghero (NW Sardinia). At the western side of the path from Cala Dragonara in the direction of Tone del Bulo (old road to Capo Caccia), massive Urgonian limestones of Late Hauterivian to Early Banemian age crop out (Fig. 2) This Urgonian series, which we have presented during the 19th European Micropaleontological Colloquium (Cherchi & Schroeder, 1985) is discordantly overlain by Coniacian limestones, which are limited at their southern border by a WNW - ESE striking fault. South of this fault, a second, 80-90 m thick Urgonian series dipping to SE is exposed at the same path and is likewise overlain by transgressive Coniacian. 17-19 m below the top of this second Urgonian series, which is actually under study, a 2 m thick horizon frequently contains Montseciella alguerensis n. sp. and represents the type-level of this species. The coordinates of this locality are: lat. 40° 34' 11"; long. 8° 10' 04". The type-level of Montseciella alguerensis contains the following other orbitolinid species: Urgonina sp., Paracoskinolina cf. sunnilandensis (Maync, 1955), "Paracoskinolina" hispanica Peybernès, 1976, Valserina charollaisi (Schroeder,
1968), and Palorbitolina turbinata (Foury, 1968) (one single and very questionable specimen). Of special interest is the presence of Valserina charollaisi: in the French Subalpine Chains, this direct phylogenetic descendant of V broennimanni occurs in the middle part of the Early Barremian (± compressissima Zone) (Clavel et al., 1994).
/ Torre del Bulo typelocality
Hauterivian- Barremian L.
-
_t
I
'j Coniacian
±fIJ Aptian 0
I
m
300 Capo Caccia
Fig. 2. Location of the type-locality of Montseciella alguerensis n. sp. - Capo Caccia, NW Sardinia (from Cherchi & Schroeder, 1985, modified). Fig. 2. Situación de la localidad tipo de Montseciella alguerensis n. sp. - Capo Caccia, NW de Cerdefla (segCin Cherchi & Schroeder, 1985, modificado).
SYSTEMATIC PALAEONTOLOGY Order Foraminiferida Eichwald, 1830 Superfamily Orbitolinacea Martin, 1890 Family Orbitolinidae Martin, 1890 Genus Montseciella n. gen. Derivatio nominis From Serra del Montsec (Lleida Prov., NE Spain). Type species Paleodictyoconus glanensis Foury, 1968. Diagnosis High conical tests showing a strongly developed trochospiral. The marginal zone of the conical stage is always subdivided by vertical and sometimes also by horizontal subepidermal plates. The central zone exhibits thin, vermicular partitions forming a labyrinthic structure and bordering relatively spacious hollows. The plates of the marginal zone and the vermicular partitions of the central zone alternate in position from one chamber layer to the next.
Montseciella glanensis (Foury, 1968) P1. 1, figs. 1-6; P1. 2, figs. 1-7 1968 Paleodiclyoconus glanensis n. sp.; Foury: 146-148; p1. 18, figs. 1-12. 1969 Urgonina cf. alpillensis (Foury, 1963); Schroeder et al.: p1. 2, figs. 1-6. 1982 "Paleodiclyoconus" glanensis Foury; Schroeder et al.: p1. 4, figs. 5-6.
The high conical tests have a diameter of 1.4-1.7 rmn and a height of 1.1-1.5 mm. The specimen represented on P1. 2, fig. 6 is exceptionally svelte (diameter: 0.8 mm). The ventral surface is predominantly convex (P1. 1, fig. 4; P1. 2, fig. 5), but sometimes planar (P1. 2, fig. 1). A concave outline in axial sections of adult specimens (P1. 1, fig. 5) indicates a central depression in the last growth stage. The test is composed of (1) a strongly developed spire and (2) a following conical stage. (1) The initial part of the spire is compressed showing a sharply angular carina (P1. 2, fig. 2); its axis of coiling differs up to 90째 from that of the later conical part of
test (P1. 1, fig. 3; P1. 2, fig. 4). The embryonic chamber is globular (diameter: 0.06-0.08 mm) and followed by a series of 8-9 flat, apparently undivided chambers showing an interiomarginal aperture (P1. 1, fig. 3; P1. 2, figs. 3-4). The marginal zone of the following chambers of the compressed initial spire is subdivided into marginal chamberlets by vertical main partitions which alternate in position from one chamber to the next (P1. 2, fig. 3). (2) The conical stage of the test is composed of a curved series of chambers (P1. 1, fig. 5; P1. 2, fig. 5) and a following rectilinear series (P1. 1, fig. 5: lower part). Within the curved stage, the parts of the chamber layers situated below the initial spire are markedly lower than the remaining parts (P1. 1, figs. 4-5; P1. 2, fig. 5). The marginal zone of the conical stage is regularly subdivided into marginal chamberlets by vertical main partitions alternating in position from one chamber layer to the next. In tangential sections, these chamberlets are broader than high and hexagonal in outline (P1. 1, fig. 6). Some of them are subdivided in its outer part by a vertical plate (P1. 1, fig. 1). Horizontal plates are lacking in our specimens. Thin, vermicular partitions, alternating in position from one chamber layer to the next, subdivide the central zone. They form a labyrinthic structure and border relatively spacious hollows (P1. 1, fig. 1; P1. 2, fig. 7). Some of these partitions, situated at the border of the central zone, are connected with vertical main partitions of the marginal zone. The subvertical apertural openings are irregularly distributed (P1. 2, fig. 7).
According to Foury (1968: 147), this species shows a clear dimorphism: a microspheric form with a very pronounced initial spire and a megalospheric form characterized by a very important ("très importante") apical, somewhat eccentric protoconch. The wall of this pretended protoconch was described by that author as a "couche claire de calcite et de deux couches sombres microgranulaires de part et d'autre". This description obviously refers to the one section published by Foury (P1. 18, fig. 3) as a megalospheric form which shows laterally of the apical region a thick semicircular sparitic wall. In our opinion, this structure does not belong to the figured specimen; it could be a transversal section of an encrusting organism, perhaps an annelid tube. Hence follows, that up to now a dimorphism of M. glanensis cannot be proved.
Montseciella alguerensis n. sp. P1. 3, figs. 1-3; P1. 4, figs. 1-5 1980 Paleodictyoconus n. sp. 2; Arnaud-Vanneau: 665-666; p1. 106, fig. 5. Derivatio nominis Alguer is the medieval Catalonian name of Aighero (Sardinia). The type-locality of the new species is located in the vicinity of this town.
Holotype Tangential section of a juvenile specimen (CC 27-1) showing the initial spire with the embryonic chamber (P1. 4, fig. 4). Locus typicus Old road between Cala Dragonara and Capo Caccia, south of Torre del Bulo (Capo Caccia peninsula, NW Sardinia). Stratum typicum Early Barremian, 19 m below the base of the transgressive Coniacian. Sample CC 27. Diagnosis A species of Montseciella characterized by the regular occurrence of horizontal plates within the marginal zone. Description The high conical tests have a diameter of 2.5-3.0 mm and a height of approx. 1.8 mm. The chamber layers, averaging 9-10 per last millimetre of the test surface, are disc-shaped and convex in growth direction; therefore, the ventral suface of tests is also convex (P1. 3, fig. 1; P1. 4, fig. 5) or occasionally (in adult specimens) nearly planar, showing in this case sometimes a central depression. The embryo of the holotype (P1. 4, fig. 4) is circular in outline and has a diameter of 0.07 mm. Another tangential section through the initial spire (P1. 4, fig. 2) indicates a subdivision of the embryo into a globular protoconch and a hemispherical deuteroconch. The first part of the chamber layers is arranged in a trochospire (P1. 4, figs. 2, 4) showing a carina (P1. 4, figs. 2, 4: top). This stage is followed by a curved series (P1. 3, fig. 1: upper half) and finally by a rectilinear series of chambers (P1. 3, fig. 1: lower half). The marginal zone of the chamber layers is subdivided into marginal chamberlets by vertical main partitions which alternate in position from one chamber layer to the next (P1. 3, fig. 2: central part; P1. 4, figs. 2-4: lowermost parts). The outer part of each marginal chamberlet is subdivided by one horizontal (P1. 3, fig. 1; P1. 4, fig. 5) and one vertical plate (P1. 2, fig. 3; P1. 4, fig. 1) forming four secondary marginal chamberlets (P1. 3, fig. 2: borders of the section). The central zone is characterized by the presence of thin, vermicular partitions alternating in position from one chamber layer to the next. They form a labyrinthic structure (P1. 3, fig. 3: upper half) and border relatively spacious hollows (P1. 3, fig. 1; P1. 4, figs. 3, 5). Some partitions, situated at the border of the central zone, are connected with vertical main partitions of the marginal zone (P1. 3, fig. 3: upper part). The subvertical and irregularly distributed apertural openings are situated at the base of the vermicular partitions (P1. 3, figs. 1, 3; P1. 4, figs. 1, 5).
Montseciella alguerensis n. sp. differs form M. glanensis (Foury, 1968) by the regular presence of horizontal plates within the marginal zone, which are generally absent in the latter species.
PHYLOGENETIC CONSIDERATIONS A structural comparison between Montseciella glanensis (Foury) and M. alguerensis n. sp. reveals that the two species are closely related. In our opinion, they belong to a hitherto unknown phylogenetic lineage which also includes "Diclyoconus" arabicus Henson, 1948 and Rectodictyoconus giganteus Schroeder, 1964. This lineage is mainly characterized by the following evolutionary trends: (1) increase of size of the tests, (2) disappearance of the initial spiral stage, (3) shift of the embryo to a centric position and development of a subembryonic cellular layer, (4) progressive complexity of the network of septula within the marginal zone, and (5) formation of rudimentary radial partitions within the central zone. The same evolutionary trends (except the last-named) were already noticed within two other important lineages of Early Cretaceous primitive orbitolinids: (1) Valserina - Palorbitolina (Schroeder, 1993) and (2) Praedictyorbitolina - Dictyorbitolina (Schroeder et al., 1999). Montseciella glanensis is the oldest and most primitive representant of this lineage. In the northern French Subalpine Chains (Rocher de Cluses section) it already occurs in the uppermost Late Hauterivian (angulicostata Zone) and in the basal Barremian (hugii Zone) (Charollais et al., 1998). In the Serra del Montsec, M. glanensis was found in the lowermost part of the Early Barremian (hugii Zone), and at its type-locality (Alpilles, Bouches-du-Rh么ne, southern France; Foury, 1968) this species seems to be limited to the same stratigraphic interval. M. glanensis is mainly characterized by the absence of horizontal plates within the marginal zone. However, some of the specimens from the type-locality (Foury, 1968: p1. 18, figs. 2, 4) already show sporadically this structural characteristic which subsequently is regularly present in M. alguerensis. Therefore, this latter species can be considered as the direct descendant of M. glanensis. The stratigraphic position of M. alguerensis confirms this interpretation: at its type-locality it occurs in the higher part of the Early Barremian (卤 compressissima Zone), i.e., in younger horizons as the interval characterized by M. glanensis. Structurally, Montseciella alguerensis n. sp. is very similar to "Diclyoconus" arabicus Henson, 1948, a taxon which is widespread in Late Barremian and probably also in the basal Aptian of the Tethys realm (Baud et al., 1994; Cherchi & Schroeder, 1999). The central zone of the latter species exhibits vermicular or pillar-like structures merging into rudimentary radial partitions in the upper part of each chamber layer. The system of subepidermal plates within the marginal zone is highly developed (Cherchi & Schroeder, 1999: p1. 2, fig. 3). The relatively large embryonic chamber of megalospheric specimens is slightly eccentrically situated in the tip of the test and shows a small but well-developed alveolar layer in its uppermost part (Cherchi & Schroeder, 1999: p1. 2, figs. 1-2, 4-5). Compared to M. alguerensis, "D." arabicus is
a structurally advanced form and may be regarded, also with respect of its age, as the phylogenetic descendant of this species. However, the transition between the initial stages of Montseciella alguerensis (well developed trochospire; protoconch not subdivided) and "Dictyoconus" arabicus (slightly eccentric, large embryonic chamber showing a layer of subepidermal chamberlets) is very abrupt, and no intermediate forms were observed. These facts suggest the existence of a still unknown phylogenetic stage, resp. a connecting link between the two species. A comparison between the stratigraphic position of the two taxa supports this presumption: M. alguerensis was found in the higher Early Barremian (Âą compressissima Zone), whereas "D." arabicus occurs in the higher part of the Late Barreniian and perhaps in the basal Aptian. Consequently, the missing link between the two species might be placed approximately in the lower part of the Late Barremian. According to Schroeder (in Correia et al., 1982), "Dictyoconus" arabicus grades into Rectodictyoconus giganteus which has been described by Schroeder (1964) from the lowermost Aptian of Villarroya de los Pinares (Teruel Prov., eastern Spain). This latter species differs from "D." arabicus by the centric position of the embryo and its generally larger test. Summing up, it may be said that Montseciella glanensis (Foury) and M. alguerensis n. sp. represent the first stage of a phylogenetic lineage ranging from the Late Hauterivian up to the lowermost Early Aptian.
Arnaud-Vanneau, A. 1980. Micropaléontologie, paléo-écologie et sédimentologie d'une plate-forme carbonatée de la marge passive de la Téthys. l'Urgonien du Vercors septentrional et de la Chartreuse (Alpes occidentales). These Univ. Grenoble: 3 vols., 873 pp., 253 figs., 115 pis. Grenoble. Baud, A., Cherchi, A. et Schroeder, R. 1994. Dictyoconus arabicus Henson (Foraminiferida) from the Late Barremian of the Lhasa block (Central Tibet). Riv. Ital. Paleont. Strat., 100: 383-394, 2 figs., 2 pls. Milano. Busnardo, R., Clavel, B. et Charollais, J. 1994. Le "Pas de Pré Coquet" (Vercors septentrional, France): revision des faunes, conclusions stratigraphiques. Pubi. Dép. Géol. Paléont., 14: 81-100, 3 figs., 3 pis. Genève. Charollais, J., Clavel, B., Schroeder, R., Busnardo, R. & Masse, J.-P. 1998. La plateforme urgonienne. Un exemple de plate-forme carbonatée: biostratigraphie, stratigraphie séquentielle, sédimentologie, etudes regionales. Livret-guide et résumés de conferences. Pubi. Dép. Géol. Paléont., Univ. Genève, sér Guide géologique, 8: 1-181. Genève. Cherchi, A. & Schroeder, R. 1973. Sur la biogéographie de l'association a Valserina du Barrémien et la rotation de Ia Sardaigne. C. R. Acad. Sci. Paris, (D) 277: 829-832, 1 fig. Paris. Cherchi, A. & Schroeder, R. 1985. Site C.1 - "Purbeckian" —Lower Aptian of Cala d'Inferno— Torre del Bulo. In. Cherchi, A. ed. 19th European Micropaleontological Colloquium, Sardinia October 1-10 1985. Micropaleontological researches in Sardinia. Guidebook: 156-168, Cagliari (Agip). Cherchi, A. & Schroeder, R. 1999. Late Barremian orbitolinid Foraminifera from northern Somalia. Boll. Soc. Paleont. Ital., 38: 3-13. Modena. Clavel, B., Schroeder, R., Charollais, J et Busnardo, R. 1994. Biozonation de l'Hauterivien supérieur et du Barrémien inférieur en domaine de plate-forme carbonatée. Publ. Dép. Géol. Paléontol. Univ. Genève, 14, 1-14. Correia, F., Berthou, P.-Y. & Schroeder, R. 1982 . Découverte de Paleodiclyoconus arabicus (Henson) foraminifère du Crétacé de l'Algarve oriental (Portugal). Implications stratigraphiques et paléobiogéographiques. C. R. Acad. Sci. Paris, (2) 294: 117-122. Paris. Foury, G. 1968. Le Crétacé inférieur des Alpilles. Contribution a 1' étude stratigraphique et micropaléontologique, Géobios, 1: 119-164, 12 figs., 3 pls. Lyon.
Geidmacher. W. 1969. Stratigraphie und Mikrofazies im oberen Jura und der unteren Kreide im Gebiet der Sierra de Monsech (Prov. Lérida, Spanien). Thesis Univ. Bonn: 38 pp., 9 figs., 10 pis. Bonn. Moullade, M., Peybernès, B., Rey, J. & Saint-Marc, P. 1980. Intérêt biostratigraphique et repartition paleobiogéographique des Orbitolinidés mésogéens (Crétacé inférieur et moyen). Ann. Mus. Hist. Nat. Nice, 6: 23-41, 5 figs. Nice. Schroeder, R. 1964. Orbitoliniden-Biostratigraphie des Urgons nordöstlich von Teruel (Spanien). N. Jb. Geol. Paläont., Mh., 1964: 462-473, 4 figs. Stuttgart. Schroeder, R. 1993. Evolution du genre Valserina Schroeder et al. 1968 et l'origine des Palorbitolines. Palaontologische Zeitschrft, 67: 245-25 1, 10 figs. Stuttgart. Schroeder, R., Altenbach, A., Brinnel, P., Cherchi, A. y Walirabe, H.-J. 1982. El Barremiense marino de la Sierra de Montsec (Prov. Lérida - Huesca). Cuad. Geol. Ibérica, 8: 915-933, 1 fig., 4 pis. Madrid. Schroeder, R., Charollais, J. & Conrad, M.-A. 1969. Neunter Beitrag über die Foraminiferen der Unterkreide der Gegend von Genf. Weitere Studien an Orbitoliniden des Urgons. Arch. Sc. Genève, 22: 91-104, 1 fig., 3 pis. Genève. Schroeder, R., Clavel, B., Cherchi, A. et Charollais, J. 1999. Praedictyorbitolina busnardoi n. sp. (Foraminiferida) et evolution de la lignée Praedictyorbitolina Dictyorbitolina (Hauterivien supérieur - B arrémien basal). Palaontologische Zeitschrtft, 73: 203-215, 7 figs. Stuttgart.
Montseciella glanensis (Foury, 1968).- Barranc de l'Aigua Clara, north-west of Ametlia (Serra del Montsec, Lleida Prov.).- Early Barremian. 1. Oblique transversal section (AC 7-3). 2. Vertical section, perpendicularly to the median plain (AC 8-4). 3. Tangential section showing the initial spire (AC 5-4). 4. Vertical section, parallel to the median plain (AC 8-3). 5. Median section (AC 8-4). 6. Tangential section (AC 8-8). All sections x 50.
Montseciella glanensis (Foury, 1968).- Barranc de l'Aigua Clara, NW de Ametlla (Serra del Montsec, Provincia de Lleida).- Barremiense inferior. 1. Secciรณn transversal oblicua (AC 7-3). 2. Secciรณn vertical, perpendicular al plano medio (AC 8-4). 3. Secciรณn tangencial mostrando la espira inicial (AC 5-4). 4. SecciOn vertical, paralela al piano medio (AC 8-3). 5. Secciรณn media (AC 8-4). 6. Secciรณn tangencial (AC 8-8). Todas las secciones x 50.
Montseciella glanensis (Foury, 1968).- Barranc de l'Aigua Clara, north-west of Ametlia (Serra del Montsec, Lleida Prov.).- Early Barremian. 1. Median section (AC 8-3). 2. Oblique tangential section (AC 8-1). 3. Tangential section of the initial spire (AC 8-1). 4. Tangential section showing the initial spire (AC 8-4). 5. Vertical section, parallel to the median plain (AC 8-9). 6. Median section of a svelte specimen (AC 7-3). 7. Oblique transversal section (AC 8-4). All sections x 50.
Montseciella glanensis (Foury, 1968).- Barranc de l'Aigua Clara, NW de Ametlla (Serra del Montsec, Provincia de Lleida).- Barremiense inferior. 1. Sección media (AC 8-3). 2. Sección tangencial oblicua (AC 8-1). 3. SecciOn tangencial de la espira inicial (AC 8-1). 4. Sección tangencial mostrando la espira inicial (AC 8-4). 5. Sección vertical, paralela al plano medio (AC 8-9). 6. Sección media de un espécimen esbelto (AC 7-3). 7. Sección transversal oblicua (AC 8-4). Todas las secciones x 50.
Montseciella alguerensis n. gen., n. sp.- Old road between Cala Dragonara and Capo Caccia, south of Tone del Bulo (Capo Caccia peninsula, NW Sardinia).- Early Banemian. 1. Vertical section, parallel to the median plain (CC 33-3). 2. Tangential section (CC 33-2). 3. Oblique transversal section (CC 27-1). All sections x 50.
Montseciella alguerensis n. gen., n. sp.- Carretera vieja entre Cala Dragonara y Capo Caccia, al sur de Tone del Bulo (Peninsula de Capo Caccia, NW de Cerdena).- Banemiense inferior. 1. Secci贸n vertical, paralela al plano medio (CC 33-3). 2. Secci贸n tangencial (CC 33-2). 3. Secci贸n transversal oblicua (CC 27-1). Todas las secciones x 50.
Montseciella alguerensis n. gen., n. sp.- Old road between Cala Dragonara and Capo Caccia, south of Torre del Bulo (Capo Caccia peninsula, NW Sardinia).- Early Barremian. 1. Somewhat oblique transversal section (CC 28-1). 2. Oblique tangential section showing the embryo (arrow) (CC 33-1). 3. Oblique tangential section (CC 30-1). 4. Oblique tangential section showing the embryo (arrow) (CC 27-1). Holotype. 5. Vertical section (CC 28-2). All sections x 50.
Montseciella alguerensis n. gen., n. sp. - Carretera vieja entre Cala Dragonara y Capo Caccia, al sur de Torre del Bulo (Peninsula de Capo Caccia, NW de Cerdefla).- Barremiense inferior. 1. Sección transversal ligeramente oblicua (CC 28-1). 2. Sección tangencial oblicua mostrando el embrión (flecha) (CC 33-1). 3. Sección tangencial oblicua (CC 30-1). 4. Sección tangencial oblicua mostrando el embriOn (flecha) (CC 27-1). Holotipo. 5. Sección vertical (CC 28-2). Todas las secciones x 50.
Treb. Mus. Geol. Barcelona, 8: 25-32 (1999)
Presencia de Microtus (Allophaiomys) chalinei Alcalcie, AgustI y Villalta, 1981 (Arvicolidae, Rodentia) en el yacimiento de Bagur-2 (Pleistoceno inferior, Girona, Espa帽a)
ABSTRACT LAPLANA, C. First record of Microtus (Allophaiomys) chalinei Alcalde, AgustI y Villalta, 1981 (Arvicolidae, Rodentia) in Bagur-2 (Lower Pleistocene, Girona, Spain). We report for the first time the presence of the species Microtus (Allophaiomys) chalinei in the Lower Pleistocene locality of Bagur-2 (Girona). The association with Microtus (Allophaiomys) pliocaenicus probably supposes the oldest known record of this species. Key words: Microtus (Allophaiomys) chalinei, Lower Pleistocene, Bagur-2, Girona, Spain.
Se cita por primera vez la presencia de la especie Microtus (Allophaiomys) chalinei en el yacimiento del Pleistoceno inferior de Bagur-2 (Girona). La asociaci贸n con Microtus (Allophaiomys) pliocaenicus supone probablemente el registro m谩s antiguo de esta especie. Palabras dave: Microtus (Allophaiomys) chalinei, Pleistoceno inferior, Bagur-2, Girona, Espafla.
La microfauna del yacimiento de Bagur-2 fue descrita en 1976 por Lopez, Michaux y Villalta. En el material estudiado, estos autores identificaron cuatro especies de arvic贸lidos, Microtus (Allophaiomys) pliocaenicus (Kormos), Lagurus *Dpto. de Ciencias de la Tierra (PaleontologIa). UA CSIC. Facultad de Ciencias. Universidad de Zaragoza. 50009 Zaragoza. E-mail: claplana@posta.unizar.es.
pannonicus Kormos, Pliomys episcopalis Méhely y Ungaromys sp., que permitieron datar este yacimiento como Bihariense medio (Pleistoceno inferior). La asociación identificada resulta singular entre las faunas fósiles del Pleistoceno inferior peninsular, y hasta ahora no se ha encontrado ningén otro yacimiento con un conjunto de arvicólidos semejante. Durante las tareas de revision del material con motivo de su catalogación se apreció la presencia de otra especie de arvicOlido hasta ahora inadvertida, Microtus (Allophaiomys) chalinei. En este trabajo, se describen estos restos y se destaca su importancia para el conocimiento de Ia distribución geográfica y cronológica de esta especie.
MATERIAL Y MEDIDAS
El material identificado como M. (A.) chalinei en el yacimiento de Bagur-2 es escaso. Se han reconocido dos ml (uno roto en su extremo posterior y otro juvenil), dos m2, un m3, un Ml y dos M2. Todo este material (7371-3d4, 7371-3i2, 7397-6i3, 7399-4i4, 7399-5d1, 7404-63, 7408-4) pertenece a la colección del Dr. José F. de Villalta y está depositado en el Museu de Geologia de Barcelona (MGB). Se han medido la longitud y anchura maxima de todos los molares. En los primeros molares inferiores la medición de la longitud y de la anchura y el cálculo de los parámetros A, B y C se ha realizado segén la metodologIa propuesta por Van der Meulen (1973). En el resto de los molares inferiores, la anchura maxima se ha medido sobre el lóbulo posterior, y en los superiores, sobre el lóbulo anterior. Se han medido también los grosores del esmalte en cada uno de los triángulos de la superficie oclusal de los molares, siguiendo el esquema propuesto por Heinrich (1978). El resultado se expresa en forma de Indice SDQ del mismo autor. En el ml adulto este indice se ha calculado excluyendo las dos medidas del esmalte del lóbulo posterior, ausente por rotura. La toma de medidas se ha realizado con un equipo Olympus SZH, junto con un micrómetro ocular OSM-4 para los grosores de esmalte. Todas las medidas (en mm, salvo las de los distintos indices, que son adimensionales) figuran en la tabla 1. Bagur-2 L W A B C SDQ
ml
ml
7404-63
7408-4
1,02 26,5 29,4 141,3
2,77 0,96 42,9 31,2 20,3 138,1
m2
m2
7399-5d1 7399-4i4 1,70 0,93 139,9
1,77 0,99 135,0
m3 7388-1 1,80 0,95 111,9
Ml
M2
7397-6i3 7371-3i2 2,59 1,13 131,4
1,77 1,10 160,1
M2 7371-3d4 1,89 1,13 143,2
Tabla 1. Medidas de los molares de Microtus (Allophaiomys) chalinei de Bagur-2 (Girona, Espana). Tabla 1. Measures of the molars of Microtus (Allophaiomys) chalinei from Bagur-2 (Girona, Spain).
DESCRIPCION DEL MATERIAL Las caracterIsticas bรกsicas de los molares de M. (A.) chalinei de Bagur-2, que permiten separarlos del resto de molares de Allophaiomys descritos en este yacimiento, son el grosor del esmalte y su diferenciaciรณn (Figura 1). En M. (A.) chalinei de Bagur2 el esmalte es grueso y diferenciado en el sentido de Mimomys (con ci esmalte mรกs grueso en la parte posterior de los triรกngulos del diseflo dentario que en la anterior en los molares inferiores, y al contrario en los superiores), mientras que en M. (A.) pliocaenicus del mismo yacimiento el esmalte es mรกs delgado e indiferenciado o ligeramente diferenciado en el sentido de Microtus.
Fig. 1. MorfologIa de los molares de Microtus (Allophaiomys) chalinei de Bagur-2. 1. Primer molar inferior (7403-63); 2. Segundo molar inferior (7399-4i4); 3. Tercer molar inferior (7388-1); 4. Primer molar superior (7397-6i3); 5. Segundo molar superior (7371-3i2). Escala grafica: 1mm. Fig. 1. Morphology of the molars of Microtus (Allophaiomys) chalinei from Bagur-2. 1. First lower molar (7403-63); 2. Second lower molar (7399-4i4); 3. Third lower molar (7388-1); 4. First upper molar (7397-6i3); 5. Second upper molar (737 l-3i2). Scale bar: 1mm.
El inico primer molar inferior adulto encontrado, aunque roto en su extremo posterior, permite reconocer la morfologIa caracterIstica de M. (A.) chalinei descrito en otros yacimientos. Los triángulos T4 y T5 son ampliamente confluyentes entre Si y con el lóbulo anterior, que es muy ancho y corto, y con una extensa zona libre de esmalte. El otro primer molar inferior corresponde a un individuo juvenil, ya que presenta un esmalte menos grueso y un mayor recubrimiento de esmalte del perImetro del lóbulo anterior. En vista lateral, se aprecia que el esmalte del lóbulo anterior retrocede progresivamente desde la corona hacia Ia zona basal, hasta adquirir un desarroho limitado tIpico de M. (A.) chalinei.
La especie M. (A.) chalinei fue definida por Alcalde, AgustI y Villalta en 1981 en el yacimiento de Cueva Victoria (Murcia), a partir de un material inicialmente determinado como Arvicola mosbachensis Schmidtgen. En la publicación original se hace referencia a su presencia también en los niveles inferiores de Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos) y en el yacimiento de Venta Micena (Granada). Esta ültima cita
Fig. 2. Distribución de Los yacimientos con Microtus (Allophaiomys) chalinei. 1. Cueva Victoria (Murcia; A]calde et al., 1981); 2. Gran Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos; Alcalde et al., 1981); 3, 4. Muntanyeta dels Sants y El Castell (Valencia; Sarrión, 1984); 5. Almenara-3 (Castellon; AgustI y Galobart, 1986); 6. Castelidefels (Barcelona; Esteban y Lopez-MartInez, 1990); 7. La Cabezas (Cdiz; Esteban y Lopez-MartInez, 1990); 8. Autopista A-7, Km 585 (Valencia; AgustI, 1991); 9. Pietrafitta (Gentili et al., 1996); 10. Fuente Nueva-3 (Granada; MartInez et al., 1997); 11. Cal Guardiola (Barcelona; AgustI, 1998); 12. Sima del Elefante (Sierra de Atapuerca, Burgos; Laplana y CuencaBescós, en prensa); 13. Bagur-2 (Girona; este trabajo). Fig. 2. Distribution of the localities with Microtus (Allophaiomys) chalinei.
no ha podido ser confirmada, y en la actualidad se considera que el arvicOlido de Venta Micena tiene más afinidades con Microtus (Allophaiomys) ruffoi (Pasa) descrito en Italia (AgustI, 1991; Masini y Santini, 1991). Posteriormente, M. (A.) chalinei ha sido reconocido en numerosos yacimientos, fundamentalmente de la Peninsula Ibérica, pero también en Italia. Asi, a las citas originales de Cueva Victoria y Gran Dolina se unen las de Muntanyeta dels Sants y El Castell (Sarrión, 1984), Almenara (=Casablanca)-3 (AgustI y Galobart, 1986), Huétor Tájar-1 (AgustI et al., 1990, aunque AgustI, 1998, señala que se trata en realidad de M. (A.) ruffoi), Castelidefels y Las Cabezas (Esteban y Lopez-MartInez, 1990), autopista A-7, Km-585 (AgustI, 1991), Pietrafitta (Gentili et al., 1996), Fuente Nueva-3 (Martinez et al., 1997) y Cal Guardiola (AgustI, 1998). En Gran Dolina, Gil y Sesé (1986) y Sesé y Gil (1987), y p05teriormente Cuenca- Bescós et al. (1995) y Laplana y Cuenca-Bescós (1997) detallan la distribuciOn estratigrafica de M. (A.) chalinei en este relleno cárstico. La ditima cita conocida es la del yacimiento de la Sierra de Atapuerca (Burgos) liamado Sima del Elefante (Laplana y Cuenca-Bescós, en prensa). La asociación de M. (A.) chalinei en algunos de estos yacimientos con otros arvicólidos de distribución estratigrafica bien establecida permite delimitar su rango cr0nologico. Las citas más antiguas conocidas hasta ahora de M. (A.) chalinei son las de Pietrafitta (Italia), en donde se encuentra con M. (A.) cf. ruffoi (Gentili et al., 1996), y la de Fuente Nueva-3 (Granada), asociado a M. (A.) burgondiae (Chaline), Mimomys savini Hinton y Mimomys oswaldoreigi AgustI, Castillo y Galobart. Fuente Nueva-3 se sitüa además dentro del intervalo de polaridad inversa Matuyama muy probablemente por debajo del subcron de polaridad normal Jaramillo, es decir, con una antiguedad superior a 1 Ma. Para la asociación de Pietrafitta, Maul et al. (1998) proponen una edad de entre 1,4-1,6 Ma a partir de la calibración cronológica de datos biométricos de las especies de arvicólidos presentes. El dato más moderno puede ser el del nivel TD6 del relleno cárstico Gran Dolina en la Sierra de Atapuerca, en una asociación que incluye Mimomys savini, Pliomys episcopalis y diversas formas del género Microtus en un estadio evolutivo superior al de los Allophaiomys tIpicos del Pleistoceno Inferior. En este nivel, el tiltimo registro de M. (A.) chalinei se encuentra aproximadamente un metro por debajo de la inversion magnética Matuyama-Bruhnes, suceso utilizado para definir el lImite entre el Pleistoceno Inferior y Medio y que se produce hace 780.000 aflos (Laplana y Cuenca-Bescós, 1997). M. (A.) chalinei de Bagur-2 supone por consiguiente una de las citas más antiguas, si no la mas antigua de todas las conocidas hasta el momento. En este yacimiento se encuentra asociado a otro Allophaiomys, determinado como M. (A.) pliocaenicus por Lopez et al. (1976), especie que es considerada como la antecesora de M. (A.) burgondiae y de M. (A.) ruffoi (Chaline, 1972; Van der Meulen, 1978). La población de este segundo Allophaiomys de Bagur-2 presenta caracteres más derivados que la población tipo de M. (A.) pliocaenicus y podrIa representar otro taxón. M. (A.) chalinei de Bagur-2 comparte con el de Fuente Nueva-3 y Pietrafitta la diferenciación del esmalte de tipo Mimomys (el Indice SDQ del ejemplar de Pietrafitta es 119,4, Lippi et al., 1998), al contrario de las poblaciones de Gran Dolina, en las que el esmalte es de tipo Microtus. Se apreciapor tanto una tendencia en este carácter que puede ser utilizada para situar relativamente las poblaciones de M. (A.) chalinei conocidas y en las que están ausentes otros criterios de datación. El esmalte en las poblaciones más antiguas de esta especie es de tipo Mimomys, más tarde indiferenciado y por ültimo de
tipo Microtus. Esta tendencia al cambio de signo en la diferenciación del esmalte parece ser una tendencia comUn en varias lIneas de arvicólidos. No queda claro el origen de esta especie y habrá que esperar a! descubrimiento de yacimientos de mayor antiguedad para poder precisar su predecesor. SI se puede afirmar que desde etapas tempranas del Pleistoceno Inferior, la evolución de M. (A.) pliocaenicus y Ia de M. (A.) chalinei siguen caminos paralelos, lo que sugiere una pronta divergencia a partir de un antepas ado comdn o un origen de las dos lIneas evolutivas a partir de antepasados diferentes. Por su posición geografica (Figura 2), la cita de Bagur-2, yacimiento situado en el noreste peninsular, es la más septentrional de la Peninsula Ibérica, y supone también un enlace entre los yacimientos espafloles y el Unico hal!azgo fuera de la peninsula, el yacimiento italiano de Pietrafitta.
El escaso material encontrado en Bagur-2 permite confirmar la presencia de M. (A.) chalinei en este yacimiento y establecer su similitud con algunas de las poblaciones más antiguas conocidas hasta ahora de esta especie a partir de la diferenciación del esmalte. La cita de Bagur-2 es probablemente la más antigua conocida, ya que en este yacimiento se encuentra asociado a M. (A.) pliocaenicus, mientras que en los referidos hasta ahora M. (A.) chalinei se asocia a formas més evolucionadas que denvan de M. (A.) pliocaenicus. Esto supone ampliar la extension temporal comprobada de esta especie. M. (A.) chalinei caracteriza en la Peninsula Ibérica y su entorno más próximo la segunda mitad del Pleistoceno Inferior.
Agradecemos a! Dr. Julio Gómez-Alba el haber puesto a nuestra disposición el material de Bagur-2 para su revision y catalogaciOn. César Laplana disfruta de una beca FPI del Ministerio de Educación y Ciencia.
Agusti, J. 1991. The Allophaiomys complex in Europe. Geobios, 25 (1): 133-144. AgustI, J. 1998. A review of Late Pliocene to Early Pleistocene arvicolid evolution in Spain Paludicola, 2 (1): 8-15. Agusti, J., Castillo, C., Freudenthal, M., Martin-Suárez, E. and Pefla, J. A. 1990. On the presence of Allophaiomys (Rodentia) in the Granada Basin (Spain). Scripta Geol., 93: 35-40.
AgustI, J. y Galobart, A. 1986. La sucesión de micromamIferos en el complejo cárstico de Casablanca (Almenara, Castellón): problemática biogeográfica. Paleontologia i evolució, 20: 57-62. Alcalde, G., AgustI, J. y Villalta, J. F. 1981. Un nuevo Allophaiomys (Arvicolidae, Rodentia, Mammalia) en el Pleistoceno Inferior del sur de Espafla. Acta Geol. Hisp., 16 (4): 203-205. Cuenca-Bescós, G., Canudo, J. I. y Laplana, C. 1995. Los arvicólidos (Rodentia, Mammalia) de los niveles inferiores de Gran Dolina (Pleistoceno Inferior, Atapuerca, Burgos, España). Revista Española de PaleontologIa, 10 (2): 202-2 18. Chaline, J. 1972. Les rongeurs du Pléistocène Moyen et Supérieur de France. Cahiers de Paleontologie. 1-410. Esteban, F. J. and Lopez- MartInez, N. 1990. Villanyian arvicolids from Moreda and Casablanca I, Spain, with special reference to their position in a Plio-Pleistocene faunal succession. mt. Symp. Evol. Phyl. Biostr Arvicolids: 99-114. Gentili, S., Abbazzi, L., Masini, F., Ambrosetti, P., Argenti, P. and Torre, D. 1996. Voles from the Early Pleistocene of Pietrafitta (central Italy, Perugia). Acta Zool. Cracov., 39 (1): 185-199. Gil, E. and Sesd, C. 1986. Middle Pleistocene small mammals from Atapuerca. Cahiers du Quaternaire, 16: 337-347. Heinrich, W.D. 1978. Zür biometrischen Erfassung eines Evolutionstrends bei Arvicola (Rodentia, Mammalia) aus dem Pleistözan Thuringens. Saugetierkdl. Inform., 2: 3-21. Laplana, C. y Cuenca-Bescós, G. 1997. Los arvicólidos (Arvicolidae, Rodentia) del lImite Pleistoceno Inferior-Medio en el relleno cárstico Trinchera Dolina (Sierra de Atapuerca, Burgos, Espana). XII Jornadas de Paleontologla. Libro de resumenes y comunicaciones: 192-195. Laplana, C. y Cuenca-BescOs, G. (en prensa). Una nueva especie de Microtus (Allophaiomys) en el Pleistoceno Inferior de la Sierra de Atapuerca (Burgos, Espafla). Revista Espaflola de Paleontologia, 15. Lippi, P., Masini, F., Maul, L. and Abbazzi, L. 1998. Evolutionary changes of enamel differenciation in Pleistocene Mediterranean and Middle European populations of Microtus (Rodentia, Arvicolidae). Paludicola, 2 (1): 50-61. Lopez, N., Michaux, J. et Villalta, J.F. 1976. Rongeurs et Lagomorphes de Bagur-2 (Province de Gérone, Espagne), nouveau remplissage de fissure du debut du Pléistocène Moyen. Acta Geol. Hisp., 11 (2): 46-54.
MartInez-Navarro, B., Turq, A,, AgustI-Ballester, J. and Oriol, 0. 1997. Fuente Nueva-3 (Orce, Granada, Spain) and the first human occupation of Europe. J. Hum. Evol., 33: 611-620. Masini, F. and Santini, G. 1991. Microtus (Allophaiomys) (Arvicolidae, Rodentia, Mammalia) from Cava Pirro (Apricena, Gargano) and other Italian localities. Boll. Soc. Paleontol. Ital., 30 (3): 355-380. Maul, L., Massini, F., Abbazzi, L. and Turner, A. 1998. The use of different morphometric data for absolute age calibration of some South and Middle European arvicolid populations. Palaeontographia Italica, 85: 111-151. Sarri贸n, I. 1984. Nota preliminar sobre yacimientos pleistocenos en la Ribera Baixa, Valencia. Cuad. Geograf, 35: 163-174. Ses茅, C. y Gil, E. 1987. Los micromamIferos del Pleistoceno Medio del complejo c谩rstico de Atapuerca. En: Aguine, E., Carbonell, E. y Bermddez de Castro, J.M. (ed.): El hombref贸sil de Ibeas y el Pleistoceno de la Sierra de Atapuerca. Junta de Castilla y Leon, 75-92. Van der Meulen, J. 1973. Middle Pleistocene Smaller Mammals from the Monte Peglia (Orvieto, Italy) with special reference to the Phylogeny of Microtus (Arvicolidae, Rodentia). Quaternaria, 17: 1-144. Van der Meulen, J. 1978. Microtus and Pitymys (Arvicolidae) from Cumberland Cave, Maryland, with a comparaison of some New and Old World species. Annals of Carnegie Museum, 47 (6): 101-145.
Treb. Mus. Geol. Barcelona, 8: 33-65 (1999)
A revision of the pycnodontid fish Coelodus subdiscus Wenz 1989, from the Early Cretaceous of Montsec (Lleida, Spain) Jurgen KRIWET*, Francisco José POYATOARIZA** and Sylvie WENZ***
RESUMEN KRIWET, J., POYATO-ARTZA, F.J. y WENZ, S. Revision del pez pycnodóntido Coelodus subdiscus Wenz 1989, del Cretácico inferior del Montsec (Lleida, España). La revision de Coelodus subdiscus Wenz 1989 (Cretácico inferior del Montsec, Lleida) proporciona nueva información sobre su anatomIa, especialmente sobre los esqueletos craneal y caudal y sobre la cloaca. El hueso parietal presenta una extensión digitada, el proceso parietal, y parece constar de dos partes fusionadas, parietal y supratemporal. Se discute la identificación del hueso en el margen posterodorsal de la órbita. Descrito como dermopterótico, parece consistir en un complejo de dermopterótico más dermosfenótico. Ello se evidencia por la union en este hueso de los canales sensoriales infraorbitario y supraorbitario. Se figuran las denticiones prearticular y vomeriana, y se indica la presencia de grandes dientes branquiales con forma de gancho. Se describen en detalle, por primera vez, el esqueleto caudal, las escamas del horde del cuerpo y las que forman la cloaca. Para evitar forzar homologIas, adn por establecer, con los teleOsteos, se utilizan para el endoesqueleto caudal los términos "elementos epi- e hipocordales". Hay 4 epi- y al menos 12 elementos hipocordales, y dos grandes urodermales, estrechamente articulados. Las fulcras están ausentes. La cloaca está formada por una escama diferenciada anterior y dos posteriores. Se presenta una revision taxonómica y una nueva diagnosis de
Coelodus subdiscus. Palabras dave: Actinopterigios, Pycnodontiformes, Coelodus subdiscus, Cretácico inferior, Montsec, España.
* Institut fur Palaontologie, Museum fur Naturkunde der Humboldt Universität, InvalidenStrasse 43, 10115-Berlin, Germany. E-mail: jkriwet@hotmail.com ** Unidad de PaleontologIa, Departamento de BiologIa, Facultad de Ciencias, Universidad Autónoma de Madrid, Cantoblanco, 28049-Madrid, Spain. E-mail: francisco.poyato@uam.es Laboratoire de Paléontologie, UMR 8569 du CNRS, Museum national d'Histoire naturelle, 8 rue Buffon, 75005-Paris, France. E-mail: wenz@mnhn.fr
The revision of Coelodus subdiscus Wenz 1989 (Early Cretaceous of Montsec, north-eastern Spain) has yielded new information on its anatomy, notably on cranial and caudal skeletons and cloaca. The parietal bone has a brush-like extension, the parietal process, and seems to consist of two different fused portions, parietal and supratemporal. The identification of the bone in the postero-dorsal margin of the orbit is discussed. It was described as dermopterotic, but seems to be a complex bone consisting of dermopterotic plus dermosphenotic. This is evident by the junction of the infraorbital and supraorbital sensory canals in this bone. The prearticular and vomerine dentitions are figured, and the presence of large, hookshaped branchial teeth is indicated. The caudal skeleton, ridge scales, and cloaca are described in detail for the first time. To avoid forcing homologies that are not established yet with teleosts, the terms "epi- and hypochordal elements" are used for the caudal endoskeleton. There are 4 epi- and at least 12 hypochordal elements, and two large, tightly articulated urodermals. Fringing fulcra are absent. The cloaca is formed by one anterior and two posterior differentiated scales. A taxonomical review and a new diagnosis of Coelodus subdiscus are presented. Key words: Actinopterygii, Pycnodontiformes, Coelodus subdiscus, Early Cretaceous, Montsec, Spain.
Pycnodontiform fishes usually have a highly rounded and laterally flattened body (P1. 1, figs. 1, 4). The vomer and the prearticulars bear more or less regularly arranged tritoral teeth (P1.1, figs. 2, 3). A single row of styliform or incisiform grasping teeth is developed on the dentalosplenials and premaxillae. Pycnodonts are interpreted as inhabitants of shallow waters of the Tethyan Sea and the developing Atlantic Ocean (Nursall, 1996a), although lacustrine pycnodontiforms do occur in the Early Cretaceous of Las Hoyas, Cuenca, Spain (Poyato-Ariza et al., 1998). Their fossil record dates back as far as Upper Triassic (Norian) from northern Italy (Tintori, 1981) and Austria (Gorjanovic-Kramberger, 1905), and the last pycnodonts are recorded with highly derived forms in Paleogene strata (Eocene) of Europe and Africa (Blot, 1980; Longbottom, 1984). The pycnodontid Coelodus subdiscus Wenz 1989, object of revision in this paper, is only known from two localities in north-eastern Spain, in the Montsec area. The examined material comes from the localities of "La Pedrera" and "La Cabrua", near Santa Maria de Meià in the Serra del Montsec (province of Lleida, Catalonia, Spain). The former is the type locality, also known as "La Pedrera de Meià" and "La Pedrera de Rubies" (Gómez-Alba, 1997). The age of the limestone beds was given by Vidal (1902) as Kimmeridgian. Later, Peybernès & Oertli (1972) and Brenner et al. (1974) attributed a late Berriasian to early Valanginian age to the fossiliferous strata. The fish fauna includes chondrichthyans (only hybodonts; Vidal, 1915; Gómez-Pallerola, 1985, 1988, 1992; Soler-Gijón & Poyato-Ariza, 1995), a sarcopterygian and many actinopterygians (e.g., Sauvage, 1903; Vidal, 1915; Wenz, 1964, 1988, 1991; Poyato-Ariza, 1991; Wenz & Poyato-Ariza, 1994). Pycnodont fishes are rather abundant. They are represented by adult and juvenile specimens.
Vidal (1902) was the first to present well-preserved fossil plants and fishes from "La Predrera de Santa Maria de Meià " in a session at the Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona. He mentioned a pycnodont fish, Microdon, as a species close to M. egertoni, in a faunal list. Microdon (=Proscinetes) egertoni was originally described from upper Kimmeridgian limestones of Cerin in France (Thiollière, 1854). Sauvage (1903) also identified the Spanish specimen as Microdon aff. egertoni. The specimen is preserved as an impression only. Following Sauvage (1903) the pycnodont fishes from Montsec were determined as Microdon aff. egertoni by most authors (e.g., Broili, 1932). In 1968, Wenz indicated the presence of Coelodus in Montsec, and in 1989a this author described the new species Coelodus subdiscus. At the same time, she stated that the presence of Proscinetes in Montsec was not verified. This statement was reinforced by Wenz (1991) and Wenz & Poyato-Ariza (1994) and is confirmed herein. The original description of Coelodus subdiscus from the famous Early Cretaceous vertebrate outcrops of Montsec in eastern Spain was based on material housed in the collections of the Museum national d'Histoire naturelle in Paris (e.g., the holotype, P1. 1, fig. 4) and in several Spanish collections (e.g., Museu de Geologia de Barcelona, Museu de Geologia del Seminari de Barcelona, Institut d'Estudis Ilerdencs in Lleida). The present revision is based on new material and on new preparations of the previously studied material.
The specimens for this study are housed in the Museu de Geologia de Barcelona (MGB), the Museu de Geologia del Seminari de Barcelona (MGS B ), and the Museum national d'Histoire naturelle in Paris (MNHN). In addition, several private collections and an isolated prearticular dentition, which is housed in the Institut of Palaeontology of the Free University of Berlin (IPFUB), were examined. The MNHN material comprises 37 specimens: MSE 290a-b (skull and body); MSE 29 la-b (skull and dorsal part of the body, eroded); MSE 292 (early juvenile specimen); MSE 293 (isolated prearticular dentition); MSE 294 (dentition); MSE 295 (fragmentary prearticular dentition); MSE 296 (isolated teeth, pycnodont indet.); MSE 297a-b (prearticular dentitions); MSE 299a-b (isolated teeth, pycnodont indet.); MSE 300a-b (specimen lacking unpaired fins); MSE 302a-b (specimen lacking snout and caudal fin); MSE 303a-b (prearticular and vomerine dentition); MSE 305 (fragmentary specimen, pycnodont indet.); MSE 306 (fragmentary specimen, pycnodont indet,); MSE 307 (isolated teeth, pycnodont indet.); MSE 341a-b (holotype); MSE 374 (isolated teeth, Coelodus sp.); MSE 433 (fragmentary specimen, pycnodont indet.); MSE 437 (prearticular and vomerine dentition); MSE 439a-b (isolated skull); MSE 440 (badly preserved specimen); MSE 441 (prearticular and vomerine dentition); MSE 442 (acid prepared specimen, figured by Wenz 1989a); MSE 465 (isolated teeth, pycnodont indet.); MSE 652a-b (incomplete specimen); MSE 653a-b (incomplete specimen); MSE 654a-b (fragmentary specimen, pycnodont indet.); MSE 655; MSE 656; MSE 721a-b (prearticular teeth); MSE 818a-b (dentition); MSE 821 (prearticular dentition); MSE 824 (vomerine dentition); MSE 831 (isolated teeth, pycnodont
indet.); MSE 837a-b (fragmentary specimen, pycnodont indet.); MSE 944 (isolated prearticular teeth); MSE 965 (complete specimen, acid prepared). The MGB material consists of 13 more or less completely articulated specimens: 127, 536, 537-1, 537-2, 599, 602, 609 a, 609 b, 29455 a, 29455 b, 30339, 30345 and 30377. The MGSB material comprises seven specimens: 8997, 13.376 A + B, 20.658, 27.298, 27.299 (only impression of skull), 56.216 (parts of skull and anterior body) and 20659 (paratype; skull exhibiting vomerine dentition).
ABBREVIATIONS AND TERMINOLOGY The following abbreviations are used: a, anterior cloacal scale; af, anal fin rays; amf, anterior median flange of neural spine; ap, anal pterygiophores; ax 1-3, anal axonosts 1-3; ang, angular; art, articular; br, branchiostegal rays; ch, ceratohyals; ci, cleithrum; cp, coronoid process; den, dentary; df, dermocranial fenestra; dfr, dorsal fin rays; dp, dorsal pterygiophores; dpf, compound bone consisting of dermopterotic, parietal and frontal bones; dpt, dermopterotic; dptsp, compound bone consisting of dermopterotic and dermosphenotic; dso, dermosupraoccipital; dsp, dermosphenotic; ei-4, epicohordal elements 1 to 4; ec, ectopterygoid; enp, entopterygoid; f, frontal; fi, anal fin; hi - h12, hypochordal elements 1 to 12; hp, hypohyal; hyo, hyomandibular; io, infraorbital ossicles; is!, infraorbital sensory line; met, mesethmoid; mpt, metapterygoid; op, operculum; p1, posterior cloacal scale 1; p2, posterior cloacal scale 2; pa, parietal; pb, postcoelomic bone; pth, pectoral fin bases; pm, premaxilla; pop, preoperculum; pp, parietal process; pr, prearticular; prr, principal caudal fin rays; ps, parasphenoid; ps!, parietal branch of sensory line; pvf, pelvic fin; q, quadrate; Sc, scales; sd, supracleithrum; st, supratemporal; stpa; supratemporal portion of parietal bone; sym, symplectic; tsl, temporal branch of sensory line; udi-2, urodermals 1 and 2; v, cloacal vestibule; vo, vomer; vrs, ventral ridge scales. Other abbreviation is SL for standard length. The terms "pycnodont" for Pycnodontiformes and "pycnodontid" for Pycnodontidae are used from now on, following Nursall (1996b).
SYSTEMATIC PALAEONTOLOGY Osteichthyes Huxley 1880 Actinopterygii Klein 1885 Neopterygii Regan 1925 Pycnodontiformes Berg, 1937 Pycnodontoidei Nursall 1996b Pycnodontidae sensu Nurs all 1 996b Genus Coelodus Heckel, 1854
Type species: Coelodus saturnus Heckel, 1854 from the Cenomanian of
Goriansk, Slovenia. Coelodus subdiscus Wenz, 1989 1902 Microdon aff. egertoni Thiollière; Vidal: 10. 1903 Microdon aff. egertoni Thiollière; Sauvage: 10; pl. 4, fig. 4. 1905 Microdon egertoni Thiollière; Font: 323; fig. 214. 1908 Microdon egertoni Thiollière; Font: 95, lower figure. 1926 Microdon egertoni Thiollière; Font: 241; fig. 214. 1932 Microdon aff. egertoni Thiollière; Broili: p1. 1, fig. 2. 1953 Microdon aff. egertoni Thiolière [sic]; Bataller: p1. 7, fig. 2. 1968a Coelodus; Wenz: 118. 1981 Coelodus sp.; Lacasa: 70, 123; p1. 54, lower figure. 1981 Microdon aff. egertoni Thiollière; Lacasa: 70, 124; p1. 55. 1982 Microdon aff. egertoni Thiollière; Gómez-Pallerola: 205, fotos 12 & 13. 1984 ? Microdon aff. egertoni Thiollière; Barale et al.: tab. 2. 1984 Coelodus n. sp.; Barale et al.: tab. 2. 1988 Coelodus sp.; Gómez-Alba: 682; p1. 338, fig. 3. 1989 Coelodus sp.; Viohl: fig. 14. 1989a Coelodus subdiscus Wenz: 516; p1. 1; text-fig. 1. 1990 Coelodus; Mufloz: 97, upper figure. 1991 Coelodus subdiscus Wenz; Gómez-Alba: 28. 1991 Coelodus subdiscus Wenz; Wenz: 113, photo 3-4. 1992 Coelodus subdiscus Wenz; Gómez-Alba: 190-191. 1992 Pycnodontidae; Gómez-Alba: 209-210. 1994 Coelodus subdiscus Wenz; Wenz & Poyato-Ariza: 210. 1995 Proscinetes; Wenz & Poyato-Ariza: 50. 1995 Coelodus; Wenz & Poyato-Ariza: 50; fig. 22/1-2 (as Coelodus subdiscus). 1996a Coelodus; Nursall: 116. 1997 Coelodus subdiscus Wenz; Gómez-Alba: 84. 1997 Pycnodontidae; GOmez-Alba: 98. 1999 Coelodus subdiscus; Poyato-Ariza et al.: 509.
MNHN MSE 341 (Museum national d'Histoire naturelle de Paris: P1. 1, fig. 4), complete specimen.
La Pedrera de Santa Maria de Meià, Serra del Montsec, Province of Lleida, E-Spain.
Stratum typicum and age Lithographic limestones of La Pedrera de Ribies (Unit N2 by Peybernès, 1976); Berriasian-Valanginian.
Geographic and stratigraphic distribution Species only known from the type locality and from the nearby locality of "La Cabrua", same age and formation.
Diagnosis (emended from Wenz, 1989a) A species of Coelodus with the following combination of characters: standard length up to 230 mm. Maximum body depth 60 to 80% of SL, head length about 22% of SL. Teeth of the main row of the prearticulars subrectangular in outline with two medio-labial arranged tubercles in the posterior part of the jaw. About 11 pairs of long and alate ribs. Postcoelomic bone connected to the 12th ventral arcocentrum. The dorsal and anal fins are long and falcate. Both are situated behind the deepest points of the body. Dorsal fin with about 40 to 41, anal fin with about 32 to 33 fin rays. Dorsal fin about 66% of SL, anal fin about 50% of SL. Twenty-six to twenty-seven vertebrae, excluding those of the caudal endoskeleton. Seven to 8 anterior-most neural spines separated from their arcualia. Four epi- and at least 12 hypochordal elements in the caudal endoskeleton. Two large urodermals. Fringing fulcra absent. Squamation peltate, with 12 dorsal and 17 ventral ridge scales, 2 of them postanal. Dorsal ridge scales with up to 4 spines, ventral with up to 3 spines, in both cases posteriorly placed and oriented. Cloaca formed by 1 anterior and 2 posterior modified scales, the first posterior one ovoid and very small.
The skull roof of Coelodus subdiscus shows the typical arrangement of pycnodontid fishes (Fig. 1, P1. 2). It is composed of an unpaired median dermosupraoccipital, paired parietals and frontals. The dermosupraoccipital (Nursall, 1996b, 1999) is a dermal bone, and is not homologous to the chondral supraoccipital bone of teleosts (Patterson, 1977). It roofs the post-temporal fossae and overlies the supraoccipital crest of the endocranium. The dermosupraoccipital bone is an autapomorphic character for pycnodonts (Nursall, 1996b, 1999). In the skull roof, the dermosupraoccipital bone interdigitates with the paired frontals antero-medially and is bordered by the paired parietals ventro-laterally. The frontals lie in the midline of the skull and are the largest of the dermal bones. The suture between the left and right frontal bones is
Fig. 1. Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Restoration of the skull. Arrow points to the position of the vertebral column. Mostly from the holotype and specimens MNHN MSE 442, 965, MGB 537-1, MGB 30345, and MGSB 13.376B. Right side, lateral view. Fig. 1. Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Reconstrucci贸n del cr谩neo. La flecha seflala la posici贸n de la colurima vertebral. Principalmente del holotipo y de los ejemplares MNHN MSE 442, 965, MGB 5371, MGB 30345 y MGSB 13.376B. Lado derecho, vista lateral.
straight. The frontals form the dorsal and antero-dorsal bony margin of the orbits and are contiguous with the parietals posteriorly. The parietals form most of the posterior margin of the dermal skull, and a brush-like extension, the parietal process, arises posteriorly from each parietal. It is assumed that parts of the epaxial musculature inserted on the ossified extensions of this peniculus. Other epaxial musculature was probably attached to the lateral post-temporal fossae. The dermosupraoccipital, frontals, and parietals form the bony margin of a fenestra in the lateral wall of the dermocranium (Figs. 1, 2, P1. 2). This dermic fenestra is oval to subcircular in outline, with its long axis directed antero-ventrally. The presence of such a fenestra is a derived character for pycnodontids (Nursall, 1996b), and is shared by Coelodus, Tepexichthys, and Pycnodus. The postero-dorsal margin of the orbit is formed by a rectangular bone (Fig. 2). It is contiguous with the postero-ventral part of the frontal. In the skull reconstruction by Wenz (1989a: Fig. 1) this bone is called dermosphenotic and it borders posteriorly a smaller bone labelled as dermopterotic. The ,,dermopterotic" of Wenz (1989a) is in fact the ventral extension of the parietal, and probably corresponds to the fused supratemporal (extrascapular bone), since this portions carries parts of the sensory canal (Figs. 1, 2). According to its articulation to the parietal and frontal bones, the rectangular bone in front of the ventral extension of the parietal can be regarded partially as the dermopterotic bone. Nevertheless, the position of the angle of the infraorbital canal between the circumorbital and otic parts of the sensory canals in its antero-ventral part indicates the presence of the dermosphenotic bone. Therefore, this bone seems to be a compound bone consisting of dermosphenotic and dermopterotic. Unfortunately, there are no growth series to study the development of these bones and their fusion (parietal/supratemporal and dermosphenotic/ dermopterotic). In the posterior margin of the orbit the club-like posterior infraorbital bone (dermosphenotic of Nursall, 1999) is positioned (Fig. 1). The cheeks are naked but bear tubular infraorbital ossicles for the infraorbital sensory canal. Supraorbitals are absent, a typical feature of pycnodont fishes that is also found in other forms, such as Amia. There is no unpaired dermethmoid or nasal bone overlying the frontal plate of the mesethmoid bone. Lateral ethmoids like in lemanja (Wenz, 1989b; pers. obs.) are also absent. The dermal cover of the skull has a pitted ornamentation. Tubercies may occur in larger specimens (e.g., MGB 609b).
The endocranium of Coelodus subdiscus is poorly preserved. A cracked, endochondral structure dorso-ventrally and antero-ventrally to the dermopterotic/ dermosphenotic may represent parts of the pterotic and sphenotic respectively. The paired exoccipitals are fused together with the anteriormost dorsal arcualia (two to three). This bony block (= synarcual; Nursall & Maisey, 1991) surrounds the neural canal. The mesethmoid of pycnodonts is a large, unpaired median bone, which
separates the orbits, and supports the snout. The anterior margin forms a plate-like expansion, which supports the premaxillae. In Coelodus subdiscus, there is no nasal depression on the anterior surface of the plate-like expansion of the mesethmoid to house the process of the premaxilla. The ventral border of the mesethmoid envelops the anterior portion of the parasphenoid and the dorsal crest of the vomer, and is laterally exposed (Nursall, 1999). There are two antero-posteriorly placed sclerotic bones in each orbita.
Fig. 2. Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Camera lucida drawing of the occipital region of specimen MGSB N° 13.376B showing the juction of the sensory canals in the complex bone consisting of the dermopterotic and dermosphenotic. Right side, lateral view. Fig. 2. Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Dibujo a cámara clara de la region occipital del ejemplar MGSB N° 13.376B mostrando la union de los canales sensoriales en el hueso compuesto consistente en derrnopterótico mOs dermosfenótico. Lado derecho, vista lateral.
Parasphenoid and vomer The base of the neurocranium is composed of two dermal bones, the parasphenoid and the vomer. The parasphenoid is edentulous, very long and inflected downward below the orbit as in other pycnodonts. This is an unusual condition in fishes (Nursall & Maisey, 1991). It reaches posteriorly behind the occipital margin of the skull below the level of the notochord (Fig. 1). An oval fenestra in the complex ventral keel of the parasphenoid (a synapomorphy of Pycnodontidae; Nursall, 1996b) was not observed due to the poor preservation of the parasphenoid in all studied specimens of Coelodus subdiscus. The oral surface of the vomer is strongly convex from side to side.
Jaw apparatus and mandibular articulation Maxillae are not preserved in the examined specimens. Because of the loose attachment of the maxillae to the skull they are easily lost in pycnodonts after death. Supramaxillae are lacking in pycnodont fishes (Nursall, 1996b). The premaxillary process roofs the snout anteriorly and makes up one third of the length of the anterior plate-like expansion of the mesethmoid (Fig. 1, P1. 2). There is some confusion about the homology of the nasal process of the premaxillary within neopterygian fishes, e.g., inAmia (Grande & Bemis, 1998). The nasal process in teleosts always forms the most profound part of the nasal cavity. But in pycnodonts, the process is completely superficial and is actually like the superficial position of the ascending process. To avoid any homological implications with the ascending process of teleosts we suggest to call this structure premaxillary process. The lower jaw is rather massive and consists of paired dentalosplenials, prearticulars, angular, and articular bones (Figs. 1, 3, P1. 2). The well-developed coronoid process is fused laterally to the prearticular bone. Here, the massive mandible musculature must have been inserted. The angular is roughly triangular in outline in lateral view. The articular forms the postero-ventral part of the mandibular arch. The dentalosplenial is long and slender, its posterior end being pointed and single. A special feature of pycnodonts is a double mandibular articulation with two pairs of bones. The double jaw articulation is also found in Coelodus subdiscus (Fig. 3). The articular facet of the quadrate is convex (condylar) and shows a rugose surface. It articulates with the concave posterior articular facet of the angular bone. The articular facet of the angular is marked by a rugose structure, which indicates some kind of articular cartilage commonly existing on condylar fossae surfaces, and articulates also with the symplectic. This double jaw articulation may relate pycnodonts to halecomorphs sensu Patterson, 1973 (Nursall & Maisey, 1991). In halecomorphs, however, (e.g., Amia, Caturus) the elements of the double mandibular articulation lie side by side. Coelodus as well as all other pycnodonts is unique since the two articulation pairs are positioned dorso-ventrally (Nursall, 1996b). In some pycnodonts an additional articular facet exists between quadrate and symplectic, e.g., in Pycnodus. This indicates a very complex functional pattern of jaw movements in these forms.
The maxillae and the pterygoquadrate arcade of pycnodont fishes are toothless. In
Coelodus subdiscus, each premaxillary and dentary bone bears two incisiform grasping teeth, the anterior one being remarkably bigger than the posterior one (P1. 1, figs. 1, 2). The vomerine teeth are arranged in five longitudinal rows with closely placed teeth (P1. 1, fig. 4). The teeth of the main row are about twice as broad as long, transversally elongated and oval in outline. An apical linear and narrow indent with crenulated margins is developed. The teeth of the lateral rows are elongated, with rounded crown extremities. The long axis of the teeth is set obliquely to the long axis of the vomer. No lateral teeth are inserted into spaces between main teeth as in Proscinetes. All teeth decrease in size slightly from posterior to anterior. Each prearticular dentition consists of three longitudinal rows of crushing teeth (P1. 2, figs. 1, 2; P1. 3) and agrees well with that described by Woodward (1893, 1895a, 1895b, 1917) for Coelodus. It comprises one principal series of transversally elongated and subrectangular teeth. The main teeth are much broader than any of the lateral tooth rows. They are about 1.4 times as broad as long on average (Tab. 1). In occiusal view, they expose in the posterior part of the prearticular a very shallow apical indent, which may have crimped walls. Further anteriorly the occiusal surface exhibits two latero-medially placed rounded tubercles (P1. 3, fig. 1). The main row is flanked laterally by two tooth rows. Teeth of the first and second lateral row are similar in
Fig. 3. Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Camera lucida drawing of lower jaw articulation, based on specimen MNHN MSE 442. Right side, lateral view. Fig. 3. Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Dibujo a c谩mara clara de la articulaci贸n de la mandIbula inferior, basado en el ejemplar MNHN MSE 442. Lado derecho, vista lateral.
morphology. The long axes of the teeth are orientated obliquely. Teeth of the first lateral row are oval to subcircular in outline. They are about 1.6 times as broad as long (Tab. 1). All tooth crowns exhibit a shallow indent with crimped margins. The indent follows slightly the outer tooth contour. In the anterior part of the prearticular the teeth of the first lateral row are set with their long axes obliquely. The second (outer) lateral row is composed of more rectangular to subcircular teeth. They are almost as broad as long (Tab. 1). All tooth crowns have an apical indent. No additional intercalated teeth between the tooth rows are present. The aw/l index (average of width/length ratio) was calculated for an isolated left prearticular dentition, which is shown on Plate 3 (Tab. 1). Width
Length
w/l
1.81 1.45 1.06 0.86 0.61
1.47 1.02 0.79 0.58 0.46
1.23 1.42 1.34 1.48 1.33
aw/lindex: 1.36
1.72 1.31 1.41 1.00 0.93 0.80 0.65 0.57
1.02 0.99 0.91 0.76 0.65 0.61 0.46 0 .35
0.82 2.10 0.81 1.62 0.59 1.93 0.65 1.54 0.60 1.55 0.53 1.51 0.44 1.48 0.44 1.30 aw/l index: 1.63 1.26 0.81 0.92 0.72 0.73 0.73 0.71 0.54
0.81 1.22 0.99 1.10 0.90 0.84 0.65 0.65
aw/l index: 0.90 Tab. 1. Measurements of left prearticular teeth of Coelodus subdiscus (IPFUB, without number) in mm, from posterior to anterior, showing the average of width/length ratio (aw/l index) of tooth rows. MR = main tooth row, 1 .LR = first lateral tooth row, 2.LR = second lateral tooth row. Tab. 1. Medidas de los dientes del prearticular izquierdo de Coelodus subdiscus (IPFUB, sin niimero) en mm, de posterior a anterior, mostrando la media del cociente anchura/longitud (Indice awIl) de las filas de dientes. MR = fila principal, 1 .LR = primera fila lateral, 2.LR = segunda fila lateral.
A review of branchial teeth in pycnodontids is given by Kriwet (1999). Woodward (1917) already indicated the presence of hook-shaped teeth in the branchial chamber of articulated specimens of Coelodus subdiscus and others. Several specimens in the collections of the Museu de Geologia de Barcelona and Museu de Geologia del Seminari de Barcelona also show those hook- or claw-shaped branchial teeth, which are situated at the level of the preoperculum.
Opercular series The opercular series consists of two short and acinaciform branchiostegal rays (a common feature in pycnodonts; Lambers, 1991, fig. 13; Nursall, 1996b), a rather large preoperculum, and a smaller and narrow operculum fixed to the posterior border of the preoperculum (Fig. 1, P1. 2). Inter- and suboperculum are absent. The preoperculum belongs functionally to the suspensorium. It is reduced in size and was called "prĂŠopercle 2" by Wenz (1989a). The structure called "prĂŠopercle 1" by Wenz (1989a) is the so-called dermohyomandibular of Nursall (1996b), and represents the expanded and enlarged upper part of the hyomandibular (see below).
Pterygoquadrate arcade The pterygoquadrate arcade consists of the quadrate, metapterygoids, entopterygoids, and ectopterygoids (Fig. 1). The paired metapterygoids are rather large and cover the dorsal portions of the entopterygoids (= ectopterygoid of Wenz, 1989a). The ectopterygoid bone is a very delicate structure and is not preserved in most specimens. Nevertheless, in a few specimens a splint like structure at the antero-dorsal part of the quadrate and in front of the entopterygoid may represent the ectopterygoid bone, similar to the condition seen in Gyrodus, Macromesodon, and Neoproscinetes. The placement of the pterygoid bones above each other has been proposed as a synapomorphy for pycnodont fishes (Lambers, 1991; Nursall, 1996b, 1999). The quadrate is rather large and situated ventrally to the entopterygoid.
Hyomandibular and symplectic Anatomically, the hyomandibular and symplectic bones belong to the hyoid arch of the branchial skeleton. The hyomandibular bone is attached to the medial surface of the preoperculum. The.head of the hyomandibular has no condylar process for articulation with the endocranium, but shows a structure characteristic of dermal bones at its upper part, so that in derived pycnodontiforms, the upper part of the preoperculum is reduced and the upper part of the hyomandibular is ornamented and exposed in the
surface plane. This condition is also found in Coelodus subdiscus (Fig. 1, P1. 2), where the hyomandibular is superficial and shows a similar reticulated ornamentation to that of the dermal skull bones. The development of a dermohyomandibular is a peculiar feature in the evolution of pycnodonts and is a synapomorphy for Pycnodontidae (Nursall, 1996b; 1999). In pycnodontiforms, a small bone at the antero-ventral border of the preoperculum corresponds to the symplectic bone. The symplectic of Coelodus subdiscus is a massive and robust bone tightly articulated to the anteroventral extremity of the preoperculum (MNHN MSE 442; Fig. 3, P1. 2). The lack of fusion between both bones is confirmed by MNHN MSE 965, where the symplectic is detached and missing, and the antero-ventral end of the preoperculum is a thin blade that exhibits a groove for the articulation with the symplectic.
The scale covering of Coelodus subdiscus is notably reduced, corresponding to Nursail's (1996b) peltate pattern: scales only in the abdominal region, complete scales only in the ventral abdominal region. When scale rows are more or less accurately countable (e.g., MNHN MSE 965), there seems to be only about 11 of them, all placed between the head and the points of insertion of the dorsal and the anal fins. In dorso-ventral sense, each scale row is formed by: one series of dorsal ridge scales (see description later on); about five lines of scales that are reduced to the scale bar; a hiatus on the rib region, so that all scale rows are incomplete; one line of stout, high, not completely reduced scales; two lines of complete scales; and one series of ventral ridge scales (see description later on). Only the largest totally or partially complete scales show some ornamentation; in well-preserved specimens (MNHN MSE 442, 965; e.g., Fig. 4) there are sparse small grooves, and there is also an irregularly waved posterior border. All observed specimens exhibit 12 dorsal ridge scales (P1. 1, fig. 1). The anteriormost one is enlarged, and articulates tightly with the posterior border of the dermosupraoccipital. The dorsal ridge scales present up to four straight to slightly curved spines of increasing size in cephalocaudal sense, and posteriorly placed and oriented. The morphology and arrangement of the spines on the ventral ridge scales is similar, but there are never more than three of them in each scale. The ventral ridge scales (Fig. 4, P1. 2) are accurately countable in very few specimens (e.g., MNHN MSE 965); there seem to be about 17 of these scales. Some 15 are placed between the cleithrum and the cloaca, and there are only 2 between the cloaca and the anal fin (Fig. 4). The scales flanking the anus are differentiated in pycnodonts, forming a distinctive cloaca (Nursall, 1996b). This region is nicely preserved in specimen MNHN MSE 965 of Coelodus subdiscus (Fig. 4). The cloacal vestibule is relatively broad, but very low. It is dorsally limited by three differentiated scales, one anterior and two posterior to the anal notch. The anterior one is the largest of them, yet smaller than an average non-cloacal complete scale. The two posterior cloacal scales are arranged obliquely to the anterior one; the first posterior cloacal scale is more or less ovoid in shape and remarkably small. As in other pycnodontiforms, the modified cloacal scales lack their corresponding ventral ridge scales.
The only ossified elements of the vertebral centra in pycnodont fishes are the dorsal and ventral arcocentra; neither autocentra nor chordacentra have ever been found. In Coelodus subdiscus, there are 26-27 vertebrae, excluding those forming part of the caudal endoskeleton. The arcocentra are relatively small; each one is in small contact with its anterior and posterior neighbours. The dorsal and ventral arcocentra do not
Fig. 4. Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Camera lucida drawing of the cloacal region as preserved on specimen MNHN MSE 965. The ridge scales under the pelvic fin are visible by partial transparence and/or their relief. Scale bar equals 2 mm. Right side, lateral view. Fig. 4. Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Dibujo a cdmara clara de la region cloacal como estรก preservada en el ejemplar MNHN MSE 965. Las escamas del horde ventral son visibles bajo la aleta pelviana por transparencia parcial y/o su relieve. La lInea de escala equivale a 2 mm. Lado derecho, vista lateral.
entour the notochord at all, leaving a large, open notochordal canal. The neural and haemal spines are long and thin. Practically all spines bear anterior saggital flanges; when well preserved, these flanges show to be quite long, occupying about one half of the length of the corresponding spine, and also large, each one contacting with the anterior spine (Plate 1, fig. 4). The anteriormost neural spines of pycnodont fishes are separated from their corresponding arcocentra. In Coelodus subdiscus, there are 7 to 8 of them.
The sensory canals of Coelodus subdiscus correspond to the pycnodont pattern (Nursall, 1999). There are two lateral lines on the body. The main lateral line runs from the skull to the caudal peduncle more or less parallel to the notochord, the dorsal lateral line is situated just below the dorsal ridge scales (Plate 1, fig. 1). Traces of the sensory canals of the skull are recognized only partly due to the massiveness and mode of preservation of the dennal bones. Traces of the dorsal limb of the supraorbital sensory canal are recognized in the frontals. The angle of the infraorbital canal between the supraorbital and temporal canals is situated in the large and rectangular bone in the postero-dorsal margin of the orbit, which is assumed to be a compound bone consisting of the dermosphenotic and dermopterotic. The infraorbital sensory canal is carried by the infraorbital ossicles to the snout. The ventral extension of the parietal bone carries the parietal branch of the sensory canals and is therefore recognized as the supratemporal fused with the parietal bone.
The caudal fin of Coelodus subdiscus is slightly forked, with a central convexity. There is no distinctive caudal peduncle. The caudal fin forms together with the anal and dorsal fins an effective rudder. A schematic restoration of the caudal endoskeleton of Coelodus subdiscus is depicted on Fig. 5. In interpreting the systematic and phylogenetic relationships of actinopterygian fishes the caudal endoskeleton forms an important structural system (e.g., Nybelin, 1963; Anatia, 1991). Generally, the caudal endoskeleton can be divided into epi- and hypochordal elements. Nybelin (1963) distinguished preural and ural regions of the caudal skeleton in actinopterygian fishes. This scheme was accepted by most authors for the caudal skeleton of Recent halecomorphs (e.g., Schultze & Arratia, 1986; Grande & Bemis, 1998), and for Recent and fossil teleosts (e.g., Anatia, 1991; Arratia, 1997; Schultze & Arratia, 1989). Following these publications, the first preural centrum is by definition that vertebra bearing the last haemal arch that serves as the last passage of the caudal artery (Schultze & Anatia, 1986). This artery bifurcates behind this last haemal arch, which is called parhypural, into two arteriae pinnales. The bifurcation of the artery characterizes the boundary between preural and ural regions. Nevertheless, the caudal endoskeleton of pycnodontiforms seems to be much more simpler in structure compared to the one found in teleosteans (e.g., absence of epurals and uroneurals), and it also significantly
differs from that of Amia, for instance. In most studied specimens of Coelodus subdiscus it is quite difficult to distinguish hypural bones sensu stricto from ray-bearing preural vertebral segments. But specimen MNHN MSE 965 shows some of the hypochordal elements in latero-dorsal view. One element (hypochordal element 2 in our restoration) exhibits an open canal and would therefore be a true haemal arch. The head of the following hypochordal element is completely convex, without traces of an open canal, but with a lateral groove, maybe for the already bifurcated caudal vein
Fig. 5. Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Restoration of the caudal skeleton based on specimens MGB 537-i, MGB 609a, MGB 29455a, and MNHN MSE 965. Arrows point to first and last principal caudal fin rays. Right side, lateral view. Fig. 5. Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Recostrucci贸n del esqueleto caudal basada en los ejemplares MGB 537-I, MGB 609a, MGB 29455a y MNHN MSE 965. Las flechas indican los radios principales caudales primero y uiltimo. Lado derecho, vista lateral.
and would therefore correspond to the first hypural of Nybelin (1963). Nevertheless, we prefer to use the terms epichordal and hypochordal elements for the pycnodontiform caudal endoskeleton instead of the terms like hypurals, urals, and preurals, to avoid forced homologies with teleosts, since the phylogenetic relationships of pycnodontiforms are not clear at all, and homologies are still to be established. Ossified vertebral centra are absent in the caudal endoskeleton of Coelodus subdiscus, like in all vertebra of every other known pycnodontiform. Only dorsal and ventral arcocentra are developed. There are 4 small epichordal elements. Specimen MNHN MSE 965 exhibits at least 12 hypochordal elements participating in the caudal endoskeleton. The first one is a normal haemal spine that supports the first ventral precurrent fin ray, and is completely separated from the second one. Hypochordal elements two to six are stout and tightly arranged; only the sixth is slightly enlarged. Only the first and second ones show a small anterior laminar expansion. Hypochordal elements number seven to nine articulate with their neighbours only distally; number eight is the most enlarged one of the whole series. The tenth element and the subsequent ones are again tightly arranged, and become progressively shorter and thinner. The presence of an eventual 13th hypochordal element requires confirmation. There is no diastema in the caudal endoskeleton of Coelodus subdiscus. The caudal exoskeleton of Coelodus subdiscus consists of two dorsal precurrent rays, nine dorsal principal fin-rays, ten ventral principal rays, always one dorsal and ventral segmented and unbranched fin-ray, and about four or five simple ventral precurrent rays (Fig. 5). The ventral fin lobe has always more rays than the dorsal one. The segmentation of the principal rays is step-like. There are two large urodermals, lying over the proximal region of the last hypochordal elements (9th and on). Both form a long, tight, and sigmoid articulation with each other.
Wenz (1989a) based her study of Coelodus subdiscus on well-preserved specimens from the famous vertebrate localities of Montsec in Catalonia, northeastern Spain. She assigned this species to the family Pycnodontidae. Pycnodontidae sensu Wenz (1989a) is characterised by the presence of a fenestra in the lateral wall of the dermocranium, a derived character within pycnodont fishes. A dermic fenestra is also developed in Tepexichthys and Pycnodus. These three pycnodonts belong together with Macromesodon, Proscinetes, Neoproscinetes, Anomoeodus, Stemmatodus, and lemanja to the family Pycnodontidae sensu Nursall (1 996b). Anomoeodus, Coelodus, Tepexichthys, Trewavasia, and Pycnodus form a group within Pycnodontidae characterised inter alia by the presence of large, hook-shaped branchial teeth. Tooth-like structures on gill rakers of Gyrodus hexagonus have been figured by Lambers (1991). But as pointed out by him, these structures do not correspond to branchial teeth but are rather small denticles. Branchial teeth are also found in Lepidotes s. 1. and amiid fishes (e.g., Amia). Coelodus subdiscus differs from other Coelodus species (e.g., C. costae, C. grandis, C. jourdani, C. saturnus) in the body outline, the number of fin rays in the unpaired
fins, the number of neural and haemal spines and the number of the abdominal autogenous neural arches (Wenz, 1989a; pers. ohs.). From other Early Cretaceous species that are based on isolated dentitions only (e.g., C. hirudo, C. laevidens, C. mantelli, and C. multidens), C. subdiscus is distinct in the morphology mainly of the prearticular teeth. In no other Coelodus species, teeth with two latero-medially arranged tubercies have been found so far. Therefore, the combination of characters mentioned in the diagnosis distinguishes C. subdiscus from all known Coelodus species. The cranial and caudal anatomy corresponds well to that found in other pycnodontids. A striking feature of the skull of Coelodus subdiscus is the rather low number of dermal bones in the lateral wall of the skull roof. The posterior margin of the cranium is formed mostly by the parietal bone, with its parietal process projecting posteriorly. The main lateral line enters the skull through the ventral extension of the parietal bone. This extension also carries the supratemporal commissure, which is exceptional for the parietal bone in actinopterygians. Therefore, this part of the panetaT bone is interpreted as a supratemporal bone fused to the parietal. This condition is found in other pycnodonts (e.g., Pycnodus). Amiid fishes and many teleosts have a single supratemporal on each side of the skull. Some teleosts have even lost the supratemporals. Many halecomorphs and Pachycormus also have a single pair of supratemporal bones. In contrast to that, gars, palaeoniscids, Polypterus, and many sarcopterygians have two or more supratemporals lying on each side of the skull. This condition was assumed to be plesiomorphic by Wiley (1976). How many supratemporals were present in Coelodus is not clear at present. In Coelodus subdiscus the lateral line continues forward through a larger bone that forms most of the posterior border of the orbit (Fig. 2). This bone carries the junction of the infraorbital, supraorbital and temporal portions of the lateral line. The bone under question was described by Nursall (1999) and others (e.g., Wenz, 1989a) for pycnodont fishes as dermopterotic bone. But the post-orbital junction of the orbital and temporal portions of the neuromast system is located in the dermosphenotic in actinopterygians (Fig. 6 A-H). Because of this and because of its topographic position, this bone is interpreted at least in Coelodus subdiscus as a compound bone that is formed by the fusion of the dermosphenotic and at least parts of the dermopterotic. This condition is also found in the primitive semionotid Acentrophorus (Fig. 6, C). Fusion of several dermal skull elements to a compound bone is also found in other actinopterygian fishes, e.g., the frontals, parietals and dermopterotics are fused to a single complex in Dapedium (Wenz 1968b; Thies, 1988) (Fig. 6, D). In Coelodus subdiscus, the infraorbital canal is carried by the posterior infraorbital ossicle, a rather large and club shaped bone in the postero-ventral margin of the orbit, to the cheek and the ethmoidal commissure. This bone was interpreted so far as the dermosphenotic but is here reconsidered as the posterior infraorbital. The cloaca and ridge scales of Coelodus subdiscus are described herein for the first time, allowing future comparison with other pycnodontiforms. The number, morphology, and arrangement of cloacal and ridge scales are very diverse within pycnodontiforms, and have a high interest for taxonomic and phylogenetic purposes (Nursall, 1996b; Poyato-Ariza & Wenz in press, work in progress). Although it was possible to reconstruct the caudal endoskeleton of Coelodus subdiscus, the detailed structure and homologies of the caudal endoskeleton of pycnodontiforms are not clear at all. Problems are the distinction between haemal
spines and hypurals, and consequently the homologization of the hypochordal elements and of the ural and preural ones with those of the teleosts and of halecomorphs, and also the interpretation of the lack of uroneurals and epurals. Nursall (1999) comes to the conclusion that the caudal skeleton of pycnodonts is a "parateleostean" development. In fact, the structure of the endoskeleton of pycnodontiforms is not contradictory to that of teleosts and of halecomorphs. But it is quite simpler than the teleostean caudal skeleton, and their possible homologies remain to be tested.
ACKNOWLEDGEMENTS We thank the following persons and institutions for permission to examine specimens under their care: Dr. J. Gรณmez-Alba Ruiz (Museu de Geologia de Barcelona) and Dr. S. Calzada (Museu de Geologia del Seminari de Barcelona). The late Dr. G. Krusat (Berlin) provided an isolated prearticular dentition of C. subdiscus for examination. We wish to acknowledge Dr. J. Gรณmez-Alba Ruiz for additional informations of the MGB specimens. We are deeply grateful to Dr. G. Arratia and Dr. H.-P. Schultze (both Berlin) for their helpful criticisms and constructive comments of the preliminary manuscript. This paper is part of a study on pycnodont fishes supported by a grant of the German Science Foundation (DFG). Research by F.J. Poyato-Ariza is funded by the ConsejerIa de Educaciรณn y Cultura de la Comunidad de Madrid.
Fig. 6 Patterns of cephalic sensory canals of the occipital region in some fossil and Recent fishes. A. Polypterus bichir. B. Moythomasia durgaringa. C. Acentrophorus sp. D. Dapedium pholidotum. E. Amia ca/va. F. Lepisosteus oculatus. G. Pholidophorus bechei. H. Leptolepis coryphaenoides. Not to scale. All left side, lateral view. Modified from Nybelin (1966), Lehman (1966a & b), Moy-Thomas & Miles (1971), Wiley (1976), Gardiner (1984), Thies (1988), and Grande & Bemis (1998). Fig. 6 Patrones de los canales sensoriales cefhlicos de la region occipital en algunos peces fรณsiles y actuales. A. Polypterus bichir. B. Moythomasia durgaringa. C. Acentrophorus sp. D. Dapedium pholidotum. E. Amia ca/va. F. Lepisosteus oculatus. G. Pholidophorus bechei. H. Leptolepis coryphaenoides. No estรกn a escala. Todos lado izquierdo, vista lateral. Modificado de Nybelin (1966), Lehman (1966a & b), Moy-Thomas & Miles (1971), Wiley (1976), Gardiner (1984), Thies (1988) y Grande & Bemis (1998).
Arratia, G. 1991. The caudal skeleton of Jurassic teleosts; a phylogenetic analysis. In: Mee-mann, C., Hai, L. & Guo-rui, Z. (eds.), Early vertebrates and related problems in evolutionary biology: 249-340, 29 figs., 3 tabs., 18 pis. Science Press, Beijing. Arratia, G. 1997. Basal teleosts and teleostean phylogeny. Palaeo Ichthyologica, 7: 168 PP., 108 figs., 9 tabs. Verlag Dr. Friedrich Pfeil, München. Barale, G., Blanc-Louvel, Ch., Buffetaut, E., Courtinat, B., Peybernès, B., VIa-Boada, L. & Wenz, S. 1984. Les gisements de calcaires lithographiques du Crétacé inférieur du Montsech (Province de Lérida, Espagne). Considerations paléoécologiques. Geobios, Mém. spec., 8: 275-283, 2 figs., 2 tabs., 1 p1. Lyon. Bataller, J. R. 1953. Mapa Geologico de Espafla. Explicación de la Hoja N° 290. Isona (Lérida). 4. PaleontologIa: 57-69, pls. 6-17. Inst. geol. mm . España, Madrid. Blot, J. 1980. L'ordre des Pycnodontiformes. Studi e Ric. sui Giaz. Terz. di Bolca, 5: 1-211, 76 figs., 37 pls. Museo Civico di Storia Naturale, Verona. Brenner, P., Geldmacher, W. & Schroeder, R. 1974. Ostrakoden und Alter der Plattenkalke von Rubies (Sierra du Montsech, Prov. Lérida, NE-Spain). N. Jb. Geol. Paläont. Mh., 9: 513-524. Stuttgart. Broili, F. 1932. Der obere Jura von Montsech (Provinz Lérida) im Vergleich mit den oh. Jura-Vorkommen von Cerin (Dept. Am) und von Franken. Ass. Etude Géol. Médit. 0CC., 2 (3) (n° 16): 1-11, 2 pls. Barcelona. Font i Sague, N. 1905. Curs de Geologia dinàmica i estratigrafica aplicada a Catalunya. 481 pp., 305 figs. Thomas, Barcelona. Font i Sague, N. 1908. Geologia. Formació geológica de Catalunya. In: Geografia general de Catalunya: 73-133, 36 fotos, 1 carta geol. Barcelona. Font i Sague, N. 1926. Curs de Geologia dinàmica i estratigrafica aplicada a Catalunya. 370 pp., 306 figs. Impr. La Neotipia, Barcelona (2a ed. revisada y corregida por Faura i Sans). Gardiner, B. 1984. The relationships of the palaeoniscid fishes, a review based on new specimens of Mimia and Moythomasia from the Upper Devonian of Western Australia. Bull. Brit. Mus. (Nat. Hist.), Geol., 37 (4): 173-428, 147 figs., 5 pls. London. Gómez-Alba, J. 1988. GuIa de campo de losfosiles de Europa y de España. XLIV + 925 pp., 500 figs., 368 + 20 pls. Ed. Omega, Barcelona.
Gómez-Alba, J. 1991. El Jaciment de "La Pedrera de Rubies" en el Museu de Geologia de Barcelona (Espanya). Resum de les seves coFleciones. In: MartInez-Delclós, X. (ed.), Les calcàries litografiques del Cretaci inferior del Montsec: 27-29, English translation on pp. 2 1-23 of appendix. Institut d'Estudis Ilerdencs, Lleida. Gómez-Alba, J. 1992. Catálogo razonado de los yacimientos con vertebradosfósiles de España del Museo de Geologla de Barcelona. Historia de la Institución. XII + 595 pp., 17 figs., 15 pis. Tesis Doctoral, Univ. Autônoma de Barcelona, Bellatena. [Unpublished]. Górnez-Alba, J. 1997. Catalogo razonado de los yacimientos con vertebrados fósiles de Espana del Museo de GeologIa de Barcelona (1882-1982). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 6: 296 pp., 7 figs., 25 pls. Barcelona. Gómez-Pallerola, J. E. 1982. Nuevas aportaciones a la ictiofauna y la flora del Neocomiense del Montsech de Rubies (Lérida). Bol. geol. mm ., 93 (3): 199-213, 4 figs., 35 fotos. Madrid. Gómez-Pallerola, J. E. 1985. Nuevos Hybodóntidos del Cretácico Inferior de Santa Maria de Meyá (Lérida). Bol. geol. mm ., 93 (3): 199-213, 5 figs., 41 fotos. Madrid. Gómez-Pallerola, J. E. 1988. Nota sobre los peces elasmobranquios de las calizas litograficas del Cretácio Inferior del Montsech (Lérida). Bol. geol. mm ., 94 (5): 748756, 19 figs. Madrid. Gómez-Pallerola, J. E. 1992. Nota sobre los tiburones hybodontos de las calizas litograficas del Cretácio Inferior del Montsec (Lérida). Bol. geol. mm ., 103 (5): 783813, 22 figs. Madrid. Gorjanovic-Kramberger, K. 1905. Die Obertriadische Fischfauna von Hallein in Salzburg. Beitr Pal. Oesterr.-Ung., 18: 123-224, 19 figs., 5 pls. Wien. Grande, L. & Bemis, W.E. 1998. A comprehensive phylogenetic study of amiid fishes (Amiidae) based on comparative skeletal anatomy. An empirical search for interconnected patterns of natural history. i-x, 690 pp. Allen Press, Lawrence, Kansas (supplement to Journal of Vertebrate Paleontology, Memoir 4). Kriwet, J. 1999. Pycnodont fishes (Neopterygii, Pycnodontiformes) from the Lower Cretaceous of Uña (E-Spain) with comments on branchial teeth in pycnodontid fishes. In: Arratia, G. & Schultze, H.-P. (eds.), Mesozoic fishes Systematics and fossil record: 215-238, 12 figs., 1 tab. Verlag Dr. Friedrich Pfeil, München. Lacasa, A. 1981. Estudio del yacimiento infracretácico del Montsech de Rubies, "La Pedrera de Meià". 159 pp., 72 pls. Institut d'Estudis Illerdencs, Lleida.
Lambers, P. H. 1991. The Upper Jurassic actinopterygian fish Gyrodus dichactinius Winider 1862 (Gyrodus hexagonus [Blainville 1818]) from Soinhofen, Bavaria and anatomy of the genus Gyrodus Agassiz. Proc. Kon. Ned. Akad. v. Wetensch., 94 (4): 489-544, 27 figs., 4 tabs. Amsterdam. Lehman, J.-P. 1966a. Actinopterygii. In: Piveteau, J. (ed.), Traité de Paléontologie, Tome 4, Vol. 3: 1-242, 211 figs., 9 pis. Masson S.A., Paris. Lehman, J.-P. 1966b. Brachiopterygii. In: Piveteau, J. (ed.), Traité de Paléontologie, Tome 4, Vol. 3: 413-420, 4 figs. Masson S.A., Paris. Longbottom, A. 1984. New Tertiary pycnodonts from the Tilemsi Valley, Republic of Mali. Bull. Brit. Mus. (Nat. Hist.), Geol., 38 (1): 1-26, 29 figs., 3 tabs. London. Moy-Thomas, J. A. & Miles, R. S. 1971. Palaeozoic fishes. 2nd edn. Vii + 259 pp., 159 figs. Chapman and Hall, London Muñoz, R. 1990. Origen i evolució dels grans grups d'agnats i pisciformes gnathostOmats. In: Histôria Natural dels Palsos Catalans, 11 (Peixos): 95-110. Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona. Nursall, J. R. 1996a. Distribution and ecology of pycnodont fishes. In: Arratia, G. & Viohi, G. (eds.), Mesozoic fishes - Systematics and Paleoecology: 115-124, 3 figs. Verlag Dr. Friedrich Pfeil, München. Nursall, J. R. 1996b. The phylogeny of pycnodont fishes. In: Arratia, G. & Viohi, G. (eds.), Mesozoic fishes - Systematics and Paleoecology: 125-152, 23 figs., 2 tabs. Verlag Dr. Friedrich Pfeil, Munchen. Nursall, J. R. 1999. The family tMesturidae and the skull of pycnodont fishes. In: Arratia, G. & Schultze, H.-P. (eds.), Mesozoic fishes - Systematics and fossil record: 153-189, 23 figs. Verlag Dr. Friedrich Pfeil, München. Nursall, J. R. & Maisey, J. G. 1991. Neoproscinetes Figueiredo and Silva Santos, 1987. In: Maisey, J.G. (ed.), Santana fossils: 125-136, 27 figs. T.F.H. Publications, Inc., Neptune City. Nybelin, 0. 1963. Zur Morphologie und Terminologie des Schwanzskelettes der Actinopterygier. Arch. Zool., (2) Bd. 15 (35): 485-5 16, 22. Figs. Uppsala. Nybelin, 0. 1966. On certain Triassic and Liassic representatives of the family Pholidophoridae s. str. Bull. Brit. Mus. (Nat. Hist.), Geol., 11 (8): 351-432, 16 figs., 15 pls. London. Patterson, C. 1977. The contribution of palaeontology to teleostean phylogeny. In: Hecht, M.K., Miles, R.S. & Patterson, C. (eds.), Major patterns in vertebrate evolution: 58-84, 9 figs. Plenum Publishing Corporation, New York.
Peybernès, B. 1976. Le Jurassique supérieur et le Crétacé inferieur des Pyrénées franco-espagnoles entre la Garonne et la Méditerranée. These de Doctorat Sci. Nat. Toulouse, Imp. C.R.D.P. Toulouse. 459 pp. [Unpublished]. Peybernès, B. & Oertli, H. 1972. La série de passage du Jurassique au Crétacé dans le Bassin sud-pyrénéen (Espagne). C. R. Acad. Sc. Paris, (D) 274: 3348-3351. Paris. Poyato-Ariza, F. J. 1991. Teleósteos primitivos del Cretdcico inferior español: órdenes Elop,formes y Gonorynchiformes. Tesis Doctoral, Fac. Ciencias, Univ. Autónoma de Madrid. 707 pp., 2 Vols. [Unpublished]. Poyato-Ariza, F. J., Buscalioni, A. D. & Cartanyà, J. 1999. The Mesozoic record of osteichthyan fishes from Spain. In: Arratia, G. & Schultze, H.-P. (eds.), Mesozoic fishes - Systematics and fossil record: 505-533, 7 figs., 2 tabs., lapp. Verlag Dr. Friedrich Pfeil, München. Poyato-Ariza, F. J., Talbot, M. R., Fregenal-MartInez, M. A., Meléndez, N. & Wenz, S. 1998. First isotopic and multidisciplinary evidence fro nonmarine coelacanths and pycnodontiform fishes. Palaeoenvironmental implications. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, 144 (1-2): 65-84, 5 figs., 1 tab. Amsterdam. Poyato-Ariza, F. J. & Wenz, S., in press. A new pycnodontiform fish from the Early Cretaceous of Las Hoyas (Cuenca, Spain). Bulletin de la Societe Geologique de France, 171. Sauvage, H. E. 1903. Noticia sobre los peces de la caliza litográfica de la Provincia de Lérida (Catalufla). Mems. R. Acad. Cien. Artes Barcelona, (3) 4 (35): 1-17, 4 pls. Barcelona. Schultze, H.-P. & Arratia, G. 1986. Reevalution of the caudal skeleton of actinopterygian fishes: I. Lepisosteus and Amia. J. Morphol., 190: 215-241, 19 figs., 2 tabs. New York. Schultze, H.-P. & Arratia, G. 1989. The composition of the caudal skeleton of teleosts (Actinopterygii: Osteichthyes). Zool. J. Linn. Soc., 97: 189-23 1, 20 figs. London. Soler-Gijón, R. & Poyato-Ariza, F. J. 1995. Overview of the Early Cretaceous chondrichthyan fauna from Montsec (Lérida, Spain). II International Symposium on Lithographic Limestones, Cuenca, Extended Abstracts, 145-149, 1 fig. Ediciones de la Universidad AutOnoma de Madrid. Thiollière, V. J. 1854. Description des poissons fossiles provenant des gisements coralliens du Jura dans le Bugey. Ann. Sc. Phys. Nat., 2 (4): 28 pp. Lyon. Thies, D. 1988. Dapedium pholidotum (Agassiz, 1832)? (Pisces, Actinopterygii) aus dem Unter-Toarcium NW-Deutschlands. Geologica et Palaeontologica, 22: 89121, 6 figs., 6 pls. Marburg.
Tintori, A. 1981. Two new pycnodonts (Pisces, Actinopterygii) from the Upper Triassic of Lombardy (N-Italy). Riv. Ital. Paleont. Strat., 86: 795-824, 2 figs., 1 tab., 8 pis. Milano. Vidal, L. M. 1902. Nota sobre la presencia del tramo Kimeridgense en el Montsech (Lérida) y hallazgo de un batracio en sus hiladas. Mem. R. Acad. Cien. Artes Barcelona, (3) 4 (18): 1-12, 2 figs. Barcelona. Vidal, L. M. 1915. Nota geológica y paleontológica sobre el Jurásico superior de la provincia de Lérida. Bol. Inst. geol. mm . Espana, (2) 36: 17-55, 13 figs., 6 pis. Madrid. Viohi, G. 1989. Die Plattenkalke der Sierra de Montsech (Katalonien) - eine bedeutsame Fossillagerstatte. Archaeopteryx, 7: 13-29, 21 figs. Eichstätt. Wenz, 5. 1964. Étude d'un nouveau Notagogus de la province de Lérida (Espagne). Bull. Soc. geol. Fr., (7) 6: 269-272, 1 fig. Paris. Wenz, S. 1968a. Note préliminaire sur la faune ichthyologique du Jurassique supérieur du Montsech (Espagne). Bull. Soc. géol. Fr., (7) 10:116-119. Paris. Wenz, S. 1968b. Complements a l'étude des poissons actinoptérygiens du Jurassique francais. Cahiers Paléontol. 276 pp., 109 figs., 48 pls. Centre Nat. Rech. Scien., Paris, Wenz, S. 1988. Les Amiidés (Pisces, Halecomorphi) du Crétacé inferieur du Montsech (Province de Lérida, Espagne): Amiopsis woodwardi (Sauvage, 1903). 50 pp., 5 pls. Institut d'Estudis Ilerdencs, Lleida. Wenz, S. 1989a. Une nouvelle espèce de Coelodus (Pisces, Pycnodontiformes) du Crétacé inférieur du Montsech (Province de Lérida, Espagne): Coelodus subdiscus n. sp. Geobios, 22 (4): 515-520, 1 fig., 1 p1. Lyon. Wenz, S. 1989b. lemanja palma n. g., n. sp., Gyrodontoidae nouveau (Pisces, Actinopterygii) du Crétacé inférieur de la Chapada do Araripe (N-E du Brésil). C. R. Acad. Sci. Paris, (2) 308: 975-980, 1 fig. Paris. Wenz, S. 1991. Peixos del Cretaci inferior de la Serra del Montsec (Espanya). In: MartInez-Delclôs, X. (ed.), Les calcàries litografiques del Cretaci inferior del Montsec: 111-132, 5 figs., 20 fotos, English translation on pp. 73-84 of appendix. Institut d'Estudis Ilerdencs, Lleida. Wenz, S. & Poyato-Ariza, F. J. 1994. Les Actinoptérygiens juveniles du Crétacé inférieur du Montsec et de Las Hoyas (Espagne). Geobios, M.S., 16: 203-212, 3 figs., 1 p1., 2 tabs. Lyon. Wiley, E. 0. 1976. The phylogeny and biogeography of fossil and Recent gars (Actinopterygii: Lepisosteidae). The University of Kansas Museum of Natural History, Misc. 64: 1-111, 72 figs. Lawrence, Kansas.
Woodward, A. S. 1893. Some Cretaceous pycnodont fishes. Geol. Mag., 10: 433-45 1, 2 pis. London. Woodward, A. S. 1895a. A contribution to the knowledge of the fossil fish fauna of the English Purbeck Beds. Geol. Mag., 2, dec. 4: 145-152, p1. 7. London. Woodward, A. S. 1895b. Catalogue of fossil fishes in the British Museum (Natural History), Part III. 544 pp. Trustees of the British Museum (Natural History), London. Woodward, A. S. 1917. Notes on the pycnodont fishes. Geol. Mag., 4: 385-389. London.
Coelodus subdiscus Wenz, 1989. 1. Specimen MGSB 20376a under ultraviolet light. Line bar equals 5 mm. Right side, lateral view. 2. Detail of the prearticular and dentary of the same specimen under standard light. Line bar equals 1 mm. Left jaw, latero-occlusal view. 3. Vomer of specimen MGSB 20659 (from Wenz, 1989a). Line bar equals 5 mm. Occlusal view. 4. Holotype, MNHN MSE 341 (previously published only under ultraviolet light). Right side, lateral view. Photos Serrette (MNHN).
Coelodus subdiscus Wenz, 1989. 1. Ejemplar MGSB 20376a bajo luz ultravioleta. La lInea de escala equivale a 5 mm. Lado derecho, vista lateral. 2. Detalle del prearticular y el dentario del mismo ejemplar bajo luz est谩ndar. La IInea de escala equivale a 1 mm. MadIbula izquierda, vista latero-oclusal. 3. V贸mer del ejemplar MGSB 20659 (de Wenz, 1989a). La lInea de escala equivale a 5 mm. Vista oclusal. 4. Holotipo, MNHN MSE 341 (previamente publicado dnicamente bajo luz ultravioleta). Lado derecho, vista lateral. Fotos Serrette (MNHN).
Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Skull and anterior region of body of specimen MNHN MSE 341. Right side, lateral view. Photo Serrette (MNHN). From Wenz, 1989a. Line bars equals 5 mm.
Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Crรกneo y regiOn anterior del cuerpo del ejemplar MNHN MSE 341. Lado derecho, vista lateral. Foto Serrette (MNHN). De Wenz, 1989a. La lInea de escala equivale a 5 mm.
Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Left prearticular dentition (SEM pictures) of specimen IPFUB (without number). 1. Anterior portion, x 18. 2. Posterior portion, x 18. 3. Tooth of first lateral row, exhibiting the crenulated margin, x 58. 4. Teeth of first and second lateral rows, x 28. 5. Teeth of second lateral row, x 32.
Coelodus subdiscus Wenz, 1989. Dentadura del prearticular izquierdo en vista oclusal (Fotos al miscroscopio electr贸nico de barrido) del ejemplar IPFUB (sin ntimero). 1. Parte anterior, x 18. 2. Parte posterior, x 18. 3. Diente de la primera fila lateral, mostrando el borde crenulado, x 58. 4. Dientes de la primera y segunda filas laterales, x 28. 5. Dientes de la segunda fila lateral, x 32.
Treb. Mus. Geol. Barcelona, 8: 67-84 (1999)
Una puesta fósil de tortuga terrestre en el Pleistoceno de Formentera (Islas Pitiusas, archipiélago Balear) Eduard FILELLASUBIRA*, Zenó GAS SER-CASANO VAS * Joan GARCIAPORTA*** y Joan Antoni FERRERFERRER****
ABSTRACT FILELLA-SUBIRA, E., GASSER-CASANOVAS, Z., GARCIA-PORTA, J. and FERRER-FERRER, J.A. A Pleistocene tortoise fossil nest from Formentera (PitiUses Islands, Balearic Archipelago). A fossil clutch from the Pleistocene of Pujol d'es Fum (Formentera, Balearic Islands) is studied. From its structure, egg morphology and eggshell microstructure, belonging to the ootaxon Testudoolithus, it is attributed to a tortoise. According to the present-day testudinids correlation between egg width and caparace length, this tortoise caparace is estimated to be less than 78.9 cm long. Stratigraphical data and palaeoecological evidence indicate a retrodunar environment of Upper Pleistocene age. The tortoise could have been related to another giant form previously found, in Eivissa. Key words: Tortoise fossil eggs, semigiant testudinid, Upper Pleistocene, Balearic Islands, Spain.
RESUMEN Se presenta el estudio de un nido fósil, con presencia de huevos, haliado en el mes de Julio de 1996 en el acantilado de Es Pujol d'es Fum de la isla de Formentera (Islas Pitiusas, Archipidlago Balear). For in estructura del nido, la morfologla de los huevos y la microestructura de la cascara, se le atribuye a una tortuga de tierra, ootaxa Testudoolithus. For la correlación entre la anchura de los huevos con la longitud del espaldar en los testudInidos, se estima perteneciente a una tortuga terrestre semigigante, de 78,9 cm como máximo. Los datos estratigráficos, los gasteropodos fósiles y los indicios paleoecológicos, sugieren que se trataba de un ambiente retrodunar terrestre del Pleistoceno superior. Atendiendo a los datos actuales parece ser la misma forma de quelonio hallada en el Pleistoceno de Ibiza en 1980. Palabras Clave: Huevos fósiles de tortuga, testudInido semigigante, Pleistoceno superior, Islas Baleares, Espafla. *Passeig de Sant Joan, 27, ir la, E-080l0-Barcelona, Espanya (E-mail: efilella@worldonline.es). **Museu Geologic del Serninari. Cl Diputació 231, E-08007-Barcelona, Espanya. ***Esglesia 71, lr, E-08901-L'Hospitaiet de Llobregat, Espanya. (E-mail: jgarciaporta@yahoo.es). Centre d'Estudis Eivissencs. Cl Pere Frances, 12, E-07800-Eivissa, Espanya.
A mediados de Julio de 1996 J.A. Ferrer descubrió dos huevos fósiles en una de las rocas sueltas amontonadas al pie de un acantilado cerca del lugar conocido como Es Pujol d'es Fum (U.T.M. 31SCC6085), situado en la Costa oeste de la isla de Formentera, a 1 Km al forte de Cala Saona. La isla de Formentera, con una extension de 77 Km aproximadamente, pertenece, junto con Eivissa (Ibiza) a! conjunto insular denominado Pitiuses y está situada en el extremo sur-occidental del archipiélago balear (Mediterráneo Occidental) (Figura 1). Los huevos estaban erosionados en su tercio longitudinal e integrados en una roca suelta. Se extrajo la porción de ésta que sustentaba a los huevos. Z. Gàsser y J.A. Ferrer visitaron después el yacimiento e inspeccionaron el acantilado. En la pared vertical inmediatamente superior, a unos 4 m sobre el nivel del mar, hallaron tres huevos más en sección transversal. Se comprobó que el nido estaba situado en una gran lasca desprendida unos 25 cm verticalmente de la pared del acantilado. De la citada lasca se extrajo un fragmento de unos 30 x 30 x 30 cm, conteniendo el nido. Al limpiarlo apareció un duarto huevo. El hallazgo, acompafiado de un breve estudio preliminar, se presentó en el IV Congresso Luso-Espanhol y VIII Congreso espaflol de HerpetologIa en Oporto (Filella et al., 1996). El material está depositado en el Museu de la Naturalesa de les illes Balears de Palma de Mallorca (N° de registro 48267 y 48268).
ANTECEDENTES Y OBJETIVOS
Buckman (1860) y Meyer (1860) dieron a conocer por primera vez huevos fósiles de quelonios. Desde aquellas descripciones, casi exciusivamente basadas en morfologla extema, se han sucedido descubrimientos en Africa, Eurasia y Norteamérica (Hirsch, 1994) y se han ido aplicando metodologlas de análisis ultraestructural, microestructural y composicional. De forma paralela se ha creado, junto con otros amniotas, una parataxonomia ahora en pleno desarrollo (Mikhailov, 1997). En el Jurásico medio de Portugal se registran las cáscaras más antiguas, probablemente, atribuibles a quelonios (Kohring, 1990a). Se han documentado también en el Cretácico inferior de Teruel, España (Kohring l990b), en el Cretácico medio y superior de Inglaterra (Hirsch, 1983) y Francia (Masse, 1989), el Paleoceno de Belgica (Schleich et al., 1988), el Oligoceno de Gaimnershein, Alemania (Schleich et al., 1988) y el Mioceno inferior y medio de Francia (Kohring 1993) y de Alemania (Schleich et al., 1988), En el estado español cabe citar también los huevos miocenos y pliocenos hallados en las Islas Canarias (Macau, 1958; López-Jurado, 1985; Hirsch & López-Jurado, 1987; Rothe & Klemmer, 1991 y Hutterer et al., 1998). El hallazgo del que nos ocupamos en este artIculo es el primero señalado en el Pleistoceno europeo y uno de los pocos conocidos fósiles donde además es posible apreciar la estructura de nido que conforman los huevos. Hasta el momento, los tinicos restos conocidos de quelonios fósiles pitiusos son, además de éstos, los hallados en la isla de Ibiza: en Sant Antoni de Portmany (Ses Fontanelles), en Santa Eulària en la cueva de Na Reia (Bour, 1985) y en Es Pouàs de las
Fig. I. Isla de Formentera en el contexto del Mediterrรกneo Occidental (hi flecha indica el lugar del yacimiento). Fig. 1. Formentera island in the context of Western Mediterranean (the arrow indicates the outcrop).
canteras de Can Bassora (Guillem X. Pons, corn. pers.); los de Na Reia son atribuidos a una tortuga semigigante de unos 52 ± 4 cm, igualmente pleistocena (Bour, 1985). El objeto de este trabajo es presentar los resultados del estudio morfologico, morfométrico, microestructural, estratigráfico del hallazgo y proponer algunas hipótesis taxonómicas y biogeograficas derivadas del hallazgo
ESTRATIGRAFA Y FAUNA El acantilado donde se ubica el yacimiento mide aproximadamente 14-16 m de altura. El material desprendido y acumulado en la parte inferior dificulta observar con precision el piso más basal, que, por investigaciones practicadas en lugares próximos (el acantilado de Es CalO d'En Trull y un pozo excavado a 1 Km tierra adentro), se podrIa atribuir a calizas detrIticas del Tortoniense (Mioceno). Sobre éstas se encuentran directamente los materiales cuaternarios, que forman en su mayor parte el acantilado visible. Rangheard (1968) menciona que en esta isla, ausente el Plioceno, el Cuaternario se asienta directamente sobre el Mioceno. La columna estratigrafica correspondiente al yacimiento (Fig. 2) ha sido descrita con detalle por Abad et al. (1998), en cuyo trabajo puede encontrarse una recopilación de los antecedentes geolOgicos y paleontológicos de Ia isla. Resumimos seguidamente los aspectos principales de estructura, litologla, potencias, color y unidades distinguibles en el acantilado. A) En la base se encuentran niveles de brechas clast supported a matrix supported, granodecrecientes, constituidas por elementos locales (mares, mares negro y rocas carbonatadas) cuyo tamaño puede superar los 5 cm de diárnetro mayor. La matriz es arenosa y de la misma naturaleza del mares (calcarenitas formadas por restos de algas, caparazones de diversos organismos marinos, etc.). Suelen estar bien cimentadas. La base de esta unidad es erosiva; suele encontrarse tapizando este contacto una costra ferruginizada. B) Insensiblemente, las brechas de la unidad anterior pasan verticalmente a mares de grano medio, bien cimentado, masivo o con estratificaciOn cruzada poco patente. Son observables en esta unidad numerosas rizocreciones que en algün caso alcanzan los 40 cm. Se hallan dispersos en su interior moldes de helIcidos terrestres y fragmentos de concha de moluscos marinos. En la parte superior de una capa de esta unidad litologica se encuentra el mdo con huevos de tortuga. Como fauna asociada se han identificado Trochoidea (Xerocrassa) ebussitana (Hidalgo 1869), Trochoidea (Xerocrassa) caroli (Dorn & Heynemann, 1862), restos troceados de conchas marinas y, a pocos centImetros de los huevos, un contramolde de Trochoidea (Xeroccrassa) sp. Tanto A como B se hallan fuertemente rubificadas. C) Mares de color crema, de grano medio, integrado por numerosos fragmentos de algas, foraminIferos, y granos de diversa naturaleza, poco o nada cimentados, con una fuerte porosidad interparticular. Se hace patente en el interior de la unidad estratificaciOn cruzada trough, con capitas de orden centimétrico. El contacto con la unidad inferior es erosivo, aunque de granometrIa planar. La medida de inclinaciOn de
los sets indica que la sedimentación fue onginada por una coniente de dirección N 800 E. No faltan en su interior las nzocreciones, que suelen ser más alargadas que en la unidad anterior. En la unidad C superior se han identificado Trocho idea (Xerocrassa) ebussitana (Hidalgo 1869), Trochoidea (Xerocrassa) caroli (Dorn & Heynemann, 1862) y restos cretosos troceados de moluscos maninos (Chiamys sp.); en la unidad C inferior, Trochoidea (Xerocrassa) ebussitana (Hidalgo 1869), Iberellus pityusensis (Bofill & Aguilar-Amat 1924) y Tudorella ferruginea (Lamarck, 1823). D) A techo de las unidades B y C aumentan las rizocreciones y finalmente pasan a una costra carbonática que alcanza un grosor de 30 a 40 cm.
Fig. 2. Columna estratigrafica del yacimiento. Color: de arriba abajo del rectánguio y progresivamente, de rojo a crema; LitologIa: 1 = brechas, 2 = mares (calcarenita), 3 = costra carbonatada; Estructuras: Aa = rizocreciones, Bb= estratificación cruzada through, Cc = costra limonItica; PaleontologIa: a= nido con huevos de tortuga, b= helIcidos, c = fragmentos de conchas marinas. Fig. 2. Outcrop's log. Colour: from top to bottom the rectangle and gradually from red to light brown; Lithology: 1 = Breccias, 2 = "mares" (calcarenites), 3 = carbonated crust; Structures: Aa = rizocretions, Bb = through cross-bedding, Cc = limonitic crust; Palaeontology: a= tortoise nest, b = helicids, c = fragments of marine shells.
Las brechas basales de la unidad A se formaron a partir de la destrucción de las unidades de anteriores secuencias. Los clastos de mares y la matriz proceden de la destrucción de la unidad B y C; los carbonatados son restos de costras de la unidad D, rizocreciones y restos removilizados de esta unidad. El mares negro no ha podido ser observado in situ, al golpe de martillo, estos clastos desprenden un fuerte olor fétido. En la laguna actual del Estany Pudent, de esta isla, se puede observar que las arenas del fondo están fuertemente cargadas de materia orgánica de color oscuro: tal vez haya sido éste el origen del mares negro una vez cimentado. El transporte de los clastos fue minimo, dada su angulosidad; quizás se debió a la acción de algdn torrente local y de corto curso. El mares de la unidad B se deberIa a la erosion del mares de la unidad C (apenas cimentado) por parte de los mismos agentes que originaron las brechas (paso vertical insensible de la unidad A a la B). Sobre su parte superior, expuesta a la intemperie, se desarrolló una vegetación arbustiva y arbórea, cuyas raIces fueron las responsables de las rizocreciones, que favoreció el desarrollo de una pequefla comunidad de helIcidos (aunque no hay que descartar que una parte de ellos hubiesen sido sedimentados juntamente con esta unidad). El aumento de las condiciones de aridez facultó la rubificación de estos materiales y la formación de las costras carbonatadas de la unidad D. Cuando la cobertera vegetal desapareció, se produjo la erosion y el desmantelamiento total o parcial de todas las unidades de la secuencia. La destrucción de la cobertera vegetal pudo ocurrir, no obstante, por la invasion de dunas representadas por el mares de la unidad C. Su composición casi exclusiva de partIculas de origen marino procede de la removilización por el viento de arenas de playas cercanas. Estas dunas eran detenidas finalmente y la vegetación las terminaba consolidando. Una tortuga terrestre eligio la superficie de una unidad B para nidificar, pero los huevos nunca eclosionaron y el nido fue recubierto por una duna de la unidad C.
DATACION DEL YACIMIENTO
La serie descrita no contiene fósiles caracterIsticos que permitan precisar su edad. Por correlación con otros yacimientos de la isla puede atribuirse al Tirreniense (Abad et al.,1998). La presencia de Tudorellaferruginea, especie de extinción reciente en las Pitiusas (Paul & Altaba, 1992), induce a pensar que el yacimiento data de finales del Pleistoceno. Con elfin de precisar la edad del yacimiento donde se hallaba el nido de tortuga, se evaluaron las posibilidades de datar distintos materiales por el método radiométrico basado en el desequilibrio de la serie de desintegracion del Uranio-238. Se solicito la datación al Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera, CSIC de Barcelona. La técnica requiere una muestra de 20 g de material (cantidad equivalente a la cáscara de un huevo) y, por razones obvias, se desestimó su utilización. Al no disponer de ningtmn otro depósito sinsedimentario, y con intención de determinar una edad previa y posterior a la puesta, se decidió muestrear restos carbonáticos por debajo y por enci-
Fig. 3. Conjunto desmontado de los ejemplares de huevos f贸siles, los segmentos equivalen a I cm. Fig. 3. Set of dismounted fossil eggs, scales represent I cm.
ma de la zona donde se encontró el nido (costra de caliche que separa la unidad A de la B subyacente y las rizocreciones que lo recubren). En el procedimiento radioqufmico se empleó el método por el que la purificación del Uranio del Torio se efectüa mediante columnas de intercambio iónico, y se substituyó la deposición del extracto organometálico por la electrodeposición. De las cinco muestras analizadas, dos fueron despreciadas antes de su paso por las columnas de intercambio, dado su alto contenido de residuo insoluble. Los resultados de la datación de la muestra inferior (costra de caliche basal) son: Cantidad de U238 = 0,98 ppm Relación U234/U238 = 1,31 Relación Th230IU234 = 0,88 "0,03 Relación Th230/Th232> 100.000 Edad: 195.036 ± 15.000 aflos El contenido en Th232 advierte del grado de contaminación en siliciclásticos y, por tanto, de la fiabilidad de los resultados obtenidos. Desafortunadamente, las cifras arrojadas por la relación Th230/ Th232 (1,05 "0.04 y 36 "2) indican que las muestras del nivel superior están contaminadas (muchas de las rizocreciones observadas contienen pequenos granos de la calcarenita de donde se formaron y probablemente se contaminaron con material más antiguo) y hubo que rechazarlas. La muestra más pura (interpretable como carente de Th232) corresponde a la costra de caliche laminar que se encuentra en la base del depósito que contiene el nido y los huevos, con lo cual podemos afirmar que la edad del yacimiento es inferior a 195 .036 ± 15.000 años.
DESCRIPCION Y ANALISIS MORFOMETRICO DE LOS HUE VOS Los huevos presentan un aspecto entero, no eclosionados (Fig. 3). El contenido aparente de los ejemplares seccionados por la erosiOn es muy parecido al de la matriz envolvente. El estudio microestructural con microscopio electrónico de barrido (MEB) se ha practicado sobre una muestra de entre 333 y 346 micras de grosor, tomada de la parte central del huevo n° 1. Asimismo, se fotografiaron las superficies interior y exterior y las secciones radiales (Fig. 4). En las secciones radiales se puede apreciar la morfologIa testudoide (esferolItica) de las unidades estructurales que conforman la parte inorgánica de la cascara por repetición yuxtapuesta perimetral. En la superficie de dichas unidades se advierten finas ultraestructuras aragonIticas que parten radialmente del nticleo orgánico (no observable). Estas unidades se encuentran firmemente soldadas entre si y son ligeramente más largas, en sentido radial, que anchas, lo cual en conjunto se ajusta a la morfologIa Spherurigidis sensu Hirsch 1996, descrita para quelonios. Tal conformación es también caracteristica de las cáscaras de los huevos de quelonio (Hirsch & Packard, 1987; Hirsch & López-Jurado, 1987; Masse, 1989; Rothe & Klemmer, 1991; Kohring, 1993; Mikhailov, 1997). Macroscópicamente, la textura de la cascara se presenta brillante, no apergaminada, lisa, intuyéndose que fue rIgida y dura. El volumen es subesférico, sin deformaciones notables, ovalado y no cilIndrico.
Fig. 4. MicrofotografIa con MEB, detalles microestructurales de una secci贸n transversal (a, b, c, d), de Ia cara externa (e, f) y de Ia interna (g, h). Fig. 4. SEM picture, microstructure details of transversal section (a, b, c, d), external surface (e, f) and internal surface (g, h).
Todo ello permute atribuirlos a una tortuga terrestre de la familia de los testudInidos (Maluquer, 1919; Harless & Morlock, 1979; Pritchard, 1979). La forma de los huevos (elipsoide) y el rIgido contacto entre las unidades estructurales permiten atribuirlos a la oofamilia Testudoolithidae Hirsch, 1996. En cuanto a la diagnosis genérica, los huevos pueden ser incluidos en el oogénero Testudoolithus Hirsch, 1996, aunque con reservas, ya que este género se definió para huevos esféricos. Por la misma razón obviamos su atribución especIfica. Los huevos, por su geometrIa ovoidal, presentan tres ejes principales y perpendiculares entre si, que nos informan de su longitud y de sus dos anchuras; estos dos ültimos ejes son iguales cuando la sección es circular, y ligeramente desiguales cuando la sección es elIptica. Debido al estado de los huevos, ligeramente deformados y agrietados (por lo que la cascara en alguna grieta se cabalga sobre la subyacente), el cálculo de su anchura se ha practicado promediando las dos anchuras y efectuando, luego, una media de todas ellas. Los ejemplares fracturados o erosionados se reconstruyeron con pasta de modelar, siguiendo la esfericidad hipotética de la superficie, hasta conseguir modelos aceptables sobre los que se tomaron las medidas correspondientes. Los datos asI obtenidos se han tratado aparte y figuran con un asterisco en Ia Tabla 1. La medición se realizó mediante un calibre, con un error de décima de milImetro. En la Tabla 1 se presentan las medidas de los huevos obtenidas en mm. El promedio de las anchuras de los huevos arrojó 48,6 mm (N = 3; s = 1,62; rango: de 49,5 a 47,75 mm), y 48,25 mm (N = 6; s 1,23; rango: de 49,5 a 46,05 mm) si se cuentan los resultados sobre los ejemplares restaurados con pasta de moldear. El promedio de la longitud de los huevos resultó ser de 59,8 mm (N = 3; s = 1,85 rango: de 61,7 a 58,0mm), y de 59,1 mm (N = 6; s = 2,39; rango: de 61,7 a 55,4 mm) si se sigue el supuesto anterior. N°
ESTADO
LONGITUD
ANCHURA MAYOR
ANCHURA MAYOR
ANCHO PROMEDIO
50,5
48,5
49,5
1
entero
2
61,5* seccionado 52,5 43,0 47,75 __________ __________ _______________ __________ __________
3
seccionado
4
59,8
49,3*
OBSERVACIONES
algo aplastado subesférico algo aplastado
46,05*
algo aplastado
casi entero 58,0 51,3 45,8 ______________ _________ _________ _________
48,55
algo aplastado y acortado
5
seccionado erosionado a lo largo
58,3*
53,1
44,0
48,55*
algo aplastado lateralmente
6
erosionado más que seccionado a lo ancho
55 ,4*
50,0*
48,2'
49,1*
subesférico, algo más afectado por el mar
61,7
42,8
Tabla 1. Dimensiones (en mm) de los diámetros de los huevos fósiles, enteros o parcialmente reconstruidos (*), con observaciones del estado en que se hallaron. Tabla 1. Dimensions (in mm) of the fossil eggs, whole diametres or partially restaurated (*) with observations about the state in which they were found.
MORFOLOGIA DEL NIDO Partiendo de las facetas seccionadas de los huevos que daban a la cara exterior del acantilado, se recompuso su disposición en el espacio, deduciéndola por la posición de la lasca desprendida que contenIa 2 huevos, para determinar el lugar que ocupaban en la cámara nidal. Se calculó, con precision de medio centImetro, su longitud, anchura y altura. La profundidad del nido, desde las aparentes evidencias de la superficie del suelo primitivo, se obtuvo con menos precision. El nido consta de seis huevos que se hallan agrupados, muy próximos entre si, dispuestos en las tres dirnensiones del espacio, configurando las caracterIsticas habituales de la cámara de nidificación de los quelonios (Bellairs & Attridge, 1975; Cheylan, 1981; Can, 1983; Harless & Morlock, 1979; Jurgen Obst, 1988; Bruno & Maugeri, 1977). En la Figura 5 se muestra la reconstrucción en planta y dos alzados (frontal y lateral). La cámara de nidificaciOn mide 13,5 cm de largo, 14,5 cm de ancho y 11 cm de alto. La profundidad del nido estarIa entre los 25 y 27 cm, atendiendo a la evidencia del paleosuelo.
Horizonte del suelo.
I
Inf*frior Fig. 5. Piano de ia planta (A), aizado frontal (B) y aizado lateral (C) del nido. Se muestra en lInea discontfnua ei contorno teórico de ia cámara nidal; lf= ilnea de fractura de la lasca; N,S,E,W= puntos cardinales. Fig. 5. Scheme of the plan (A), frontal view (B) and lateral view (C) of de nest. It is showing on discontinue line the theoretical outside of the nesting chamber. lf= slab break.iine; N, S, E, W= the four cardinal points.
TAMA1SO DEL QUELONIO A partir de datos bibliograficos elaboramos una tabla con el tamaรฑo de los huevos y la longitud maxima de los adultos de la mayorIa de las especies de testudInidos actuales (Ernst & Barbour, 1989; Bruno & Maugeri, 1979; Das, 1985; Branch's, 1989; Harless & Morlock, 1979). Con esta tabla generamos un grafico de correlaciรณn entre el tamailo del huevo y la longitud de la tortuga, analoga a la realizada por Harless & Morlock en 1979. Se optรณ por seleccionar la amplitud maxima de los huevos en cada especie, ya que es la dimension mรกs acorde con la obertura cloacal en la ovoposiciรณn y su correlaciรณn con la longitud maxima del caparazOn es mรกs ajustada (r = 0,91 para la anchura, y r = 0,75 para la longitud del huevo, respecto a la longitud del quelonio). En nuestros cรกlculos: A max = 25,3915 + 0,3055 x L sp L max = 37,7327 + 0,2135 x L sp Siendo A mรก = anchura maxima del huevo; L sp = longitud maxima del caparazรณn de la especie de quelonio; L max = longitud maxima del huevo. 70
E E a)
65 60 55
0 50 >
a, a)
(5
E x E
(5
45 40
35 30 25 20
I-
15 0
C
10 5 0 5
15 10
25 20
35 30
45 40
55 50
65 60
75 70
85 80
95 90
105 115 125 135 100 110 120 130 140
Longitud maxima de (a tortuga en cm
Fig. 6. Grรกfico de la correlaciรณn entre la longitud maxima del caparazรณn en la familia de los TestudInidos (x) y Ia anchura maxima del huevo (y) en cada especie. Fig. 6. Correlation graphic of the maximum length of carapace (x) and the maximum weigth of the egg (y) in the Testudinids family, for each species.
De la longitud del caparazón se ha seleccionado la maxima para la especie y no la de la hembra en concreto, conociendo el acusado dimorfismo sexual en cuanto a dimensiones (Fig. 6). Segün la correlación positiva observada entre la amplitud maxima de los huevos y la longitud maxima de los adultos, para la anchura mayor observada, que es de 49,5 mm, cabrIa esperar una longitud de como máximo 78,9 cm para la especie. Siguiendo criterios interpretativos de Frazier (1995), ésta alcanzarIa entre 47 y 101 cm.
HIPOTESIS BIOLOGICAS, ECOLOGICAS Y BIOGEOGRAFICAS Segiin se desprende de los datos sedimentológicos, el nido fue construido en un ambiente retrodunar. La elección de este particular biotopo se da también en muchos testudInidos actuales; es el caso de la población de Testudo graeca en el Parque Nacional de Doñana, donde un gran porcentaje de las nidificaciones ocurren en estas condiciones ecológicas (B arbadillo, 1987). Los testudinos, especialmente las especies grandes, son un grupo altamente termosensible y pueden ser usados como indicadores paleoambientales (Broin, 1984). Esto permite apoyar que el clima del intergiaciar Tirreniense era cálido y estable. Se han citado dos especies de testudinos gigantes en el archipiélago; Cheirogaster? gymnesica, procede del Mioceno menorquino (Mercadal & Petrus, 1980; Quintana, 1999), pero no se registra posteriormente; por ello cabe suponer que se extingue y no puede ser relacionada con la especie formenterina. Bour (1985), a partir de material fragmentado, describe un ejemplar semigigante, de unos 52 ± 4 cm, igualmente pleistoceno. Las dimensiones de nuestro ejemplar caen dentro del intervalo estimado a partir de la correlación entre longitudes de huevos y adultos de especies actuales, por lo que probablemente se pueden adscribir ambos, el de Bour y el nuestro, a un mismo taxón. Por otro lado, en el pasado reciente Formentera estuvo unida a Ibiza (Colom, 1964), con lo que quedarIa asegurada la continuidad poblacional entre ambas islas. Entre las hipótesis que permiten explicar la insularidad de este taxón, se encuentran las siguientes: l a. Recolonización pleistocena de las formas continentales terciarias semigigantes y gigantes, desde reductos meridionales: Durante el terciario, en la Europa continental se desarrollan importantes linajes de quelonios gigantes y semigigantes, la mayorIa atribuidos al género Cheirogaster?. Sin embargo, aunque en el Pleistoceno se encuentra una especie en Gibraltar (Adams, 1867), en la Peninsula Ibérica y en el resto de Europa dejan de hallarse desde finales del Plioceno (Cheirogaster? perpiniana) (Bour, 1985). En la isla de Malta se extingue (Cuerda, 1989) durante el Pleistoceno superior Cheirogaster? robustisima (Adams, 1866). Es posible que durante el Neotirreniense, a favor del clima interglacial, desde las poblaciones relictas de la peninsula ibérica se iniciara una redispersión con la colonización del archipiélago balear.
2a• ColonizaciOn de ejemplares semigigantes desde el Norte de Africa: En el Pleistoceno del forte de Africa, Rosset et al. (1990) han registrado especies semigigantes de tortugas atribuidas al género Geochelone. Aunque es posible que, como en el caso anterior, se diera una dispersion interglacial con colonización en el conjunto insular, ello parece improbable por no haberse registrado especies pleistocenas en zonas norteafricanas mediterráneas, con la posible excepción de Geochelone? punica del Villafranquiense tunecino (Arambourg, 1979). 3a Caso de gigantismo por insularidad de especies continentales menores: SerIa el caso de especies del género Testudo s.l. que desde Europa occidental, o el Norte de Africa, hubieran colonizado las islas durante el Pleistoceno y experimentado un aumento de talla corporal. Este proceso ha podido comprobarse en los casos recientes o actuales de especies gigantes insulares (Galapagos, Seychelles y Mascareflas), y en todos ellos se ha producido una tendencia hacia un mismo modelo morfologico, dándose asI un sorprendente caso de convergencia adaptativa. Ello se debe probablemente a la ausencia de predadores isleflos y a las caracterIsticas geomorfolOgicas de las islas (Bour, 1984). La tortuga de Ibiza también posee caracterIsticas convergentes con todas las tortugas gigantes insulares, especialmente con Cylindraspis, la tortuga gigante de las islas Mascareflas (Bour, 1985). Algunas poblaciones de Testudo graeca, sin ningdn tipo de aislamiento aparente, han experimentado un aumento moderado de talla. Este es el caso de la ilamada Testudo whitei (Highfield, 1990), en el Norte de Africa; aunque en otro grupo reptiliano, y a otra escala, también se han observado fenómenos de gigantismo moderado en las poblaciones de Podarcispiiyusensis en tiempos holocenos (Cirer, 1981). Se desconoce con certeza el factor que depara a estos reptiles un ritmo de crecimiento anormalmente rápido, pero es de suponer que esta tendencia se haya acrecentado por los imperativos ecologicos insulares, con disponibilidad trófica suficiente y ausencia de depredadores. Esperamos que con el descubrimiento de nuevos materiales se puedan teller datos más detallados acerca de las relaciones filogenéticas del taxón pitiuso y los grupos anteriormente citados, como candidatos a su origen.
Se trata de un nido de un TestudInido semigigante, sensu Jiménez Fuentes, del Pleistoceno pitiuso, que fue puesto en un ambiente retrodunar tirreniense con posibles lagunas litorales. Los gasteropodos fósiles hallados no determinan piso, por correlación con otros yacimientos de la isla, y pueden atribuirse al Tirreniense. Por la datación por el método radiométrico sabemos que la edad del nido es inferior a unos 200.000 años. Como hipOtesis, y considerando el hecho de que el depósito que contiene el nido de tortuga está edafizado y preserva arcillas rojizas de descalcificación en el techo, el yacimiento debió formarse entre hace 195.036 aflos y una etapa posterior más hdmeda y cálida, de tipo interglaciar, donde la formación de suelos rojizos es más fácil.
Como el perIodo intergiaciar posterior a la datación corresponde al estadio isotópico 5, parece lógico ubicar la edad del yacimiento entre estos dos perIodos. Atendiendo a ello y a las secuencias climáticas recogidas en Berger (1992) y conociendo la termosensibilidad de los quelonios y sobretodo de los de mayor tamaño (De Broin, 1984), la edad más probable para la construcción del nido parece haber sido el Eutirreniense superior. Por otra parte, ya lo hemos señalado, de la anchura maxima de los huevos se desprende que la especie que los depositó alcanzarIa una longitud maxima de 78,9 cm. Por lo que se refiere a su posible parentesco con otras especies del Pleistoceno pitiuso, podemos afirmar con seguridad que se trata de un mismo taxón.
Agradecemos la ayuda inestimable de Antoni Abad, Miquel Bech, Julio Gómez-Alba, Mariona Hernández Marine, Emiliano Jiménez Fuentes, Ramon Julia, Rolf Kohning, Alicia Masriera, Konstantin E. Mikhailov, Guillem X. Pons, Emily Bray, Darla Zelenitsky, y la colaboración de l yon BastIn, Gloria Fame i Puy, Magdalena Porta Gou. Igualmente damos las gracias por su colaboración al Museu de Geologia de Barcelona, al Museu GeolOgic del Seminari Conciliar de Barcelona y al Institut de PaleontologIa Miquel Crusafont de Sabadell.
Adams, A. L. 1866. Bones of fossil chelonians from the ossiferous caves and fissures of Malta. Quart. J. Geol. Soc. London, 22: 594-595. Abad, A., Ferrer, J.A. i Gàsser, Z.,1998. Sobre alguns trets geolOgics de Formentera. Eivissa. Inst. d'Estudis Eivissencs, (3) 32: 40-50. Adams, A. L. 1867. On gigantic land-tortoises and a small freshwater species from the ossiferous caverns of Malta, together with a list of their fossil fauna; and a note on chelonian remains from the rock-cavities of Gibraltar. Quart. J. Geol. Soc. London, 33: 177-19 1. Arambourg, C. 1979. Vertébrés vilafranquienes d'Afrique du nord. 179 pp. Fondation Singer-Polignac, Paris. Barbadillo, L. J. 1987. La guia de Incafo de los anfibios y reptiles de la Peninsula Ibérica, Islas Baleares y Canarias. 694 pp. Incafo, Madrid. Bellairs, A. d'A. & Attridge, J. 1975. Los Reptiles. 261 pp. H. Blume Editores, Madrid Berger, A. 1992. Le climat de la Terre. Un passé pour quel avenir? 226 pp. De Boeck Université, Bruxelles.
Bour, R. 1984. Les tortues terrestres geantes des lies de l'océan indien occidental: Donnés géographiques, Taxonomiques et Phylogénétiques. Studia Geologica Salmanticensa, vol. espec. 1: 17-76. Bour, R. 1985. Una nova Tortuga terrestre del Pleistocè d'Eivissa: la tortuga de la Cova de Ca Na Reia. Endins, 10-11: 57-62. Branch's, B. 1989. Field guide the snakes and other reptiles of Southern Africa. 328 pp. New Holland, London. Broin, F. de.1984. Role des tortues comme indicateurs de climat. Studia Geologica Salmanticensa, vol. esp. 1: 99-103. Bruno, S. & Maugeri, S. 1977. Repttili d'Italia, tartarughe-sauri-serpenti. 361 pp Giunti-Martello, Firenze. Buckman, J. 1860. Fossil reptilian eggs from the Great Oolite from the Great Oolite of Cirencester. Quart. J. Geol. Soc. London, 16: 107-110. Can, A. 1983. Handbook of turtles, the turtles of United States, Canada and Baja California. 542 pp. Comstock Pubi. Ass., Cornell University Pres. Cheylan, M.1981. Biologie et ecologie de la tortue d'Hermann Testudo hermanni Gmelin, 1789. Contribution de l'espèce a la connaissance des climats quaternaires de la France. Mem. tray. Inst. Montpellier, 13: 404 pp. Cirer, A.Ma. 1981. La lagartija ibicenca y su cIrculo de razas. 106 pp. Cons. ecol. medi ambient, Consell Insular d'Eivissa i Formentera. Colom, G. 1964. El medio y la vida en las Baleares. 292 pp. Gráficas Miramar, Palma de Mallorca. Cuerda, J. 1989. Los tielnpos cuaternarios en Baleares. 310 pp. DirecciOn General de Cultura, Palma de Mallorca. Das, I. 1985. Indian turtles afield guide. 118 pp. World Wildlife Fund-India Eastern Region. Ems, C. & Barbour, R. 1989. Turtles of the world, 314 pp. Smithsonian Inst. Press, Washington D.C. & London Filella-Subirà, E., Gàsser-Casanovas, Z., Garcia-Porta, J. y Fener-Fener, J. A. 1996. Sobre el hallazgo en el Pleistoceno de Formentera (Islas Pitiusas, Archipiélago Balear) de una puesta fósil de tortuga terrestre. Datos preliminares. Resámenes del IV Congresso Luso-Espanhol y VIII Congreso español de HerpetologIa, P58: 89. Oporto, Portugal
Frazier, J. 1995. Measurament enor: Taboo in Testudines investigations. Proceedings in the International Congress of Chelonian Conservation. France-GonfaronTortoise Village-6th to 10th of july 1995. Editions SOPTOM: 14. Harless, M. & Morlock, H. 1979. Turtles, perspectives and research. 695 pp. J. Wiley & Sons, New York. Highfield, A.C.1990. New record size for north african Testudo. British Herpeto. Soc. Bull., 31: 34-35. Hirsch, K. F. 1983. Contemporany and Fossil Chelonian Eggshell. Copeia, 2: 382-397. Hirsch, K. F. 1994. The fossil record of vertebrate eggs. In: Donovan, S.K. (ed.), The Paleobiology of trace fossils, 11: 269-296. J. Wiley & Sons, Chichester, England. Hirsch, K. F. 1996. Parataxonomic classification of fossil Chelonian and gecko eggs. Journal of vertebrate Paleontology, 16 (4): 752-762. Hirsch, K. F. & López-Jurado L. F. 1987. Pliocene Chelonian fossil eggs from Gran Canaria, Canary Islands. Journal of Vertebrate Paleontology, 7 (1): 96-99. Hirsch, K. F. & Packard, M. J. 1987. Review of fossil eggs and their shell structure. Scann. Microscopy, 1: 383-400. Hutterer, R. Garcia-Talavera, F. Lopez-MartInez, N & Michaux, J. 1998. New chelonian eggs from the Tertiary of Lanzarote and Fuerteventura, and a review of fossil tortoises of Canary Islands (Reptilia, Testudinidae). Vieraea, 26 (mayo 1997): 139- 161. Jurgen Obst, F.1988. Turtles, Tortoises and Terrapins. 231 pp. St. Martin's Press, New York. Kohring, R. 1990a. Upper Jurassic Chelonian eggshell fragments from Guimarota Mine (central Portugal). Journal of Vertebrate Paleontology, 10: 128-130. Kohring, R. 1990b. Fossile Reptil-Eischalen (Chelonia, Croccodilia, Dinosauria) aus dem unteren Barremium von Galve (Provinz Teruel, Spanien). Palaontologische Zeitschrtft, 64: 329-344. Kohring, R. 1993. Fossile Schildkröteneier aus dem Miözan von Saint-Gérand-le-Puy (Frankreich). N. Jb. Geol. Paläont. Mh. H., 12: 705-7 12. López-Jurado, L. F. 1985. Los reptiles fósiles de la isla de Gran Canaria (Islas Canarias). Bonn. zoo1. Beitr., 36: 355-364. Macau, F. 1958. Contribución al estudio del Mioceno canario. Bol. R. Soc. Española Hist. Nat. (Geol.), 56: 477-486.
Maluquer i Nicolau, J. 1919. Les tortugues de Catalunya. Treb. Mus. Cièn. Nat. Barcelona, 2: 93-159, 8 láms. Masse, P.J-L. 1989. A chelonian egg from the Vraconian of south east France. Paleographic implications. Geobios, 22 (4): 523-530, 5 fig., 1 p1. Mercadal, B. & Petrus-Real, J.L. 1980. Nuevo yacimiento de Testudo gymnesicus Bate, 1914 en la isla de Menorca. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 24: 15-21. Palma de Mallorca. Meyer, H. 1860. Trionyx Eier im Mainzer Becken. Jahrbuch fur Mineralogie und Palaontologie, 1860: 554-555. Mikhailov, K. E. 1997. Fossil and recent eggshell in anmiotic vertebrates: Fine structure, comparative morphology and classification. Special papers in Palaentology, 56: 80 pp., 21 figs., 15 pis. Paul, C. R. C. & Altaba, C. R. 1992. Els mo11uscs terrestres fossils de les illes Pitiuses. Boll. Soc. Hist. Nat. Balears, 35: 141-169. Pritchard, P.1979. Enciclopaedia of turtles. 895 pp. T.H.F. Publications, Inc. LDT. Neptune. Quintana, J. 1999. Paleoherpetofauna de Menorca. Full Soc. Cat, Herpetologia, 11: 8-10. Rangheard, Y. 1968. Mapa Geológico de Espana. Hojas 824-849. Sant Francisco Javier y Cabo BarberIa. Inst. Geo. Mm. Espafla, Madrid. Rosset, J. P., de Broin, F. Faure, M. Gallet, M., Germ, C., Mouchet, F. 1990. La faune de Tin Ouffadene et Adrar Bous 10, deux gisements archéologiques de 1'Holocène ancien au Niger nord-oriental. Geodynamique, 5 (1): 67-89. Rothe, P. & Kiemmer K. 1991. Fossil eggs of terrestrial tortoises (Family Testudinidae) from Pliocene calcarenites of Fuerteventura (Canary Islands, Spain). Senckenbergiana lethea, 71, (3/4), 307-3 17. Schleich, H. H., Kastle, W. & Groessens-van Dyck, M.-Cl. 1988. Palaogene Eischalenreste von Hainin (Belgien). Palaontologische Zeitschrift, 62 (1/2): 133- 146.
Treb. Mus. Geol. Barcelona, 8: 85-111 (1999)
Análisis estratigráfico del Paleógeno del sinclinal de Tragó de Noguera: su importancia en la geologIa regional (Pirineo catalano-aragonés, España) Juan ULLASTRE* y Alicia MASRIERA**
ABSTRACT ULLASTRE, J. and MASRIERA, A. Stratigraphic analysis of Paleogene of the Tragó de Noguera syncline and its importance in the regional geology (Pyrenees of Catalonia and Aragón, Spain). The discovery in the Tragó de Noguera syncline of eleven Charophyte outcrops in succession from Maastrichtian to Oligocene times gives us a deeper insight into the chronostratigraphic evolution of the Sierras marginales of the central unit of the southern Pyrenees. The interference between tectonics and sedimentation is a continuous process during this long period of time (about 40 m.y.). In fact, the tectonic phases of Maastrichtian, Paleocene and Lower Eocene, to date only know in the north part of the South-Pyrenean Central Unit, have been found by us in the south border. We also show their continuity during the Upper Eocene and Oligocene. These evidences are incompatibles with a model of tectonic movements in sequence affecting for parts the South-Pyrenean Unit. Knowledge of the sedimentary relationships between the foreland Ebro basin and the southern border of the Pyrenees from Upper Eocene is considerably improved. We conclude again, that the evaporitic paleogene sedimentation came about simultaneously and indistinctly over the foreland and the border of the SouthPyrenean Central Unit. Key words: Pyrenees, Spain, Charophytes, Maastrichtian, Paleogene, Paleogeography, Tectonics.
El descubrimiento, en el sinclinal de Tragó de Noguera, de once yacimientos de Carófitas, escalonados entre el Maastrichtiense y el Oligoceno, permite conocer mucho mejor la evolución cronoestratigráfica de las Sierras marginales de la unidad central del Pirineo meridional.
*Ronda Sant Pere, 50. 08010 Barcelona, España. Museu de Geologia, Parc de la Ciutadella. 08003 Barcelona, Espana.
La interferencia de la tectónica con la sedimentación es una constante durante este largo espacio de tiempo (unos 40 Ma). Efectivamente, las fases tectónicas del Maastrichtiense, Paleoceno y Eoceno inferior, reconocidas hasta ahora solo en la parte N de la unidad sudpirenaica central, las hemos descubierto también en el borde S. Se demuestra además su continuidad en el Eoceno superior y Oligoceno. Estas evidencias son incompatibles con un modelo de movimientos tectónicos en secuencia afectando por partes la unidad sudpirenaica en cuestión. El conocimiento de las relaciones sedimentarias entre el antepaIs del Ebro y ci borde meridional del Pirineo, a partir del Eoceno superior, es sensiblemente mejorado; ilegando a la conclusion, otra vez, de que la sedimentaciOn evaporItica paleOgena se produjo simultánea e indistintamente sobre el antepaIs y el borde de la unidad sudpirenaica central. Palabras dave: Pirineos, España, Carófitas, Maastrichtiense, PaleOgeno, PaleogeografIa, Tectónica.
En la unidad sudpirenaica central y en la zona del Pedraforca, al W y al E de la iInea de accidentes del Segre respectivamente, la fase tectónica del Maastrichtiense y la del Paleoceno terminal - Eoceno inferior han sido reconocidas: la primera en el accidente de BOixois - Coil de Nargo - Pedraforca y la segunda en el accidente del Montsec-Ensija-Catllaràs (bibliografIa in Uliastre y Masriera, 1996). Sin embargo, sus efectos, como veremos, se reconocen también en las Sierras marginales al S dci Montsec, a pesar de estar trastornadas por una importante tectónica ulterior que enmascara completamente las fases tectónicas previas. Consecuencia de estas fases (Maastrichtiense - Paleoceno - Eoceno inferior) fue Ia estructuración de diferentes surcos sedimentarios que condicionaron la deposición del Paleogeno. En efecto, el paleoaccidente del Montsec delimitó un surco septentrional (cuenca de Tremp) y otro meridional (cuenca de Ager), que a su vez estaba limitado al SE por una deformación, al parecer relacionada con ei TrIas de Les Avellanes, que interesaba las sierras de Os de Balaguer, y cuyos efectos tienen sus reflejos hacia ci E (sierra de Boada) y hacia el W (sierra de Montderes). El análisis estratigrafico de una parte del sinclinal de Os deBalaguer y del sinclinal de Trago de Noguera, que aquI exponemos, asI nos io demuestra. En ci flanco N del sinclinal de Os de Balaguer dos importantes depOsitos de brechas y una fuerte discordancia angular nos delatan una deformación tectónica durante ci final del Cretácico y en los albores del PaieOgeno. Hasta ahora, ci sinclinai de Trago se consideraba como un surco postilerdiense reileno por sedimentos del Oligoceno (Mapa Geologico de España, 1:50.000, hoja de Os de Baiaguer n° 327, ia edic. 1960; Mapa Geoiôgic de Cataiunya, 1:250.000, ia edic. 1989). Un análisis más detenido nos ha mostrado que en Trago de Noguera ai Ilerdiense marino le sigue un Cuiso-Luteciense continental; después, una importante discordancia, jalonada por brechas con eiementos triásicos procedentes del SE y dci NW, abre un nuevo cicio sedimentario continental con materiaies detrIticos y evaporIticos (cf. "yesos de Barbastro-Balaguer") que cuimina con una sedimentación fluviolacustre de edad Priaboniense - Oligoceno.
_0_
-
C)
''
0
_0000 ' 0••_ -
'D 0
-
C)
— S-
0
0
U 0
C,)
0 0 0 0 0 ,0 0
-
E
o-' C)
00
Th
0' 00 C/) C)
p
0<00 C,) —' '-, 00000 0 0 c•_S0
0
0
'
•
- -
EE0 •
0 w'0 'D0 d
0
-2 0 b;
•
Otra vez tendremos ocasión de demostrar, como ya to hicimos (Ullastre y Masriera, 1995), que la sedimentación evaporItica del Paleogeno se produjo simultánea e indistintamente sobre el borde meridional de la unidad sudpirenaica central y el antepaIs.
CONFIGURACION DE LA CUENCA PALEOGENA CONTINENTAL El substrato preilercliense La transgresión del Cretácico superior en las regiones sudpirenaicas que nos ocupan (Figs. 1 y 2), avanzó del NW hacia et SE sobre una superficie de erosion vraconiense, recubriendo un substrato de materiales de edades diversas. AsI pues, at N, en el Montsec, et Cenomaniense superior reposa sobre un Urgoaptiense o sobre el Dogger-Malm; más at S, en el anticlinal de Mittà (3 in Fig. 2) el Santoniense descansa sobre tas dotomIas det Dogger-Malm; et Santoniense también, en et antictinal de Canettes y en los sinclinales de Trago de Noguera y de Os de Balaguer (5, 6 y 7 in Fig. 2), yace sobre un TrIas superior-LIas inferior. Los depósitos de plataforma marina alcanzaron et Senoniense superior (1) La regresión subsiguiente, maastrichtiense-paleocena, supuso la instauración de un medio lacustro-patustre y fluvial previo a ta transgresiOn marina det Ilerdiense. Las fases tectónicas de finates del Cretácico, probablemente, y det Paleoceno, con seguridad, produjeron la etevación det Montsec (Ullastre et Masriera, 1992; Utlastre, 1998) y, como veremos, una cierta deformaciOn al SW de Les Aveltanes (Figs. 1 y 2, accidentes A y B) condicionando asI ta sedimentación del Eoceno inferior. Veamos a continuación en detalte tas caracterIsticas litologicas y edad del substrato preiterdiense en et area estudiada (Fig. 3). 1. Al N de la ilnea Tragó-Tartareu En el niicleo del anticlinal de Canelles (5 in Fig. 2), fuera del area cartografiada, afloran los niveles cretácicos más bajos. Son arenas y gravas de cuarzo (Csa) seguidas de areniscas y margas con abundante fauna caracterIstica del Santoniense (2) A continuación una serie catiza (Csb) det Senoniense superior marino precede a ta sedimentación continental del Maastrichtiense (Mc), primero catcarea y luego detrItica fina y areniscosa. En el Barranc d'Espinau, al NNW de Tartareu, tos niveles medio y superior de este Maastrichtiense contienen las formas de Carófitas siguientes (yacimiento 1, Fig. 3): Nivel medio: Septorella brachycera Peckichara cancellata Platychara caudata Platychara turbinata Maedleriella sp. A
Nivel superior: Septorella ultima Peckichara sertulata Sphaerochara sp. cf. senonensis Maedleriella sp. A La base del Paleoceno (Dano-Montiense), constituida por margas arcillosas blanquecinas o grisáceas seguidas de calizas lacustropalustres El (cf "caliza de Valicebre"; Ullastre y Masriera, 1998), viene definida por la presencia en el yacimiento 3, Fig. 3, (dado a conocer in Masriera y Ullastre, 1990), de las Carófitas siguientes: Dughiella bacillaris Maedleriella sp. A Microchara sp. cf. vestita Nitellopsis (Campaniella) helicteres minor Platychara sp. B Sphaerochara gr. edda El Paleoceno El-2 (Dano-Montiense - Thanetiense) está representado por margas abigarradas con Microcodium, margas y calizas lacustres. En los horizontes inmediatos superiores a! Microcodium masivo se encuentra, en ocasiones, el Gasterópodo Vidaliella gerundensis, y en los niveles margosos próximos a las calizas terminales está el yacimiento 4, Fig. 3, que nos ha dado la siguiente asociaciOn de Carófitas thanetienses: Sphaerochara edda Nitellopsis (Campaniella) subpyrenaica Maedleriella michelina El paso a las calizas con Alveolinas del Ilerdiense (E3) se hace por medio de delgados niveles de calizas con Miliólidos. 2. Al S del accidente de la Obaga d'Alberola Los materiales que afloran al S de este accidente (B in Fig. 2) constituyen el flanco N del sinclinal de Os de Balaguer (7 in Fig. 2). En la base se observa el TrIas superior margo-yesoso (K) y el LIas inferior calcáreo-dolomItico (Ll). Por encima, la transgresión senoniense está marcada por las arenas y gravas de cuarzo Csa (cf "conglomerados de Adraent"; Ullastre y Masriera, 1996, pp. 218 y 248-249, fig. 2), que son en general poco visibles a causa de los denubios. Las capas más bajas del Senoniense marino (Csb) son calizas arenosas bioclásticas y calizas arrecifales, que no hemos podido datar con seguridad (3) Solo en ci extremo occidental, al SSW de Montessor, en los niveles inferiores del término Csb hemos encontrado algunas secciones de Idalina y Dicyclina, que podrIan indicar la presencia del Santoniense. En la Font de la Mora (FM in Fig. 3), por encima de los niveles cuarzosos Csa, se observan unos pocos metros de areniscas calcáreas rojizas y calcarenitas bioclásticas amarillentas seguidas de un nivel con Rudistas. En las capas calizas más altas del Senoniense marino (Csb), en el Barranc dels Baulons al SSE de la Font de la Mora, hemos encontrado Abrardia catalaunica y Dicyclina schlumbergeri (Senoniense inferior); y, en el Congost del rIo de Farfanya,
Adrahentina iberica y Orbitoides probablemente del Maastrichtiense (Fig. 4, corte I his), (4) Entre el Senoniense marino (Csb) y el Maastrichtiense continental (Mc) hay una discontinuidad sedimentaria, marcada por una brecha intraformacional lacustre. Las facies que vienen a continuación son análogas a las del N de la lInea Tragó-Tartareu. En el yacimiento de CarOfitas 2, Fig. 3, hemos determinado la siguiente flora maastrichtiense: Septorella ultima Peckichara sertulata Porochara malladae Sphaerochara sp. cf. senonensis Maedleriella sp. A Los niveles superiores del Maastrichtiense continental en el Congost del rio de Farfanya (Fig. 4, corte I) contienen brechas poligénicas, con elementos centimétricos a decimétricos de calizas senonienses principalmente. Ellas son una prueba de inestabilidad tectónica en esta parte de las Sierras marginales. La serie paleocena de calizas El y de margas y calizas El-2, que en posición invertida se superponen al término anterior, acaba asimismo con una brecha; su cemento es ferruginoso y sus elementos, centimétricos, proceden del Senoniense marino y continental y más raramente del LIas y del TrIas terminal. Los i.iiltimos horizontes de esta brecha contienen Alveolinas del Ilerdiense inferior (biozona de Alveolina cucumiformis, Hottiger, 1960; = SBZ 5 con A. avellana avellana de Serra-Kiel et al. 1998). Con ello podemos decir que la fase tectónica del final del Cretácico tuvo, también aqui, su replica en el paso del Paleoceno al Eoceno inferior.
El Ilerdiense marino El mar ilerdiense penetrO por el W del surco del S del Montsec, rodeando lo que debia ser la "intumescencia" diapirica de Les Avellanes iniciada con las pulsaciones tectónicas del Maastrichtiense - Paleoceno. No obstante, los movimientos tectónicos que desde el Paleoceno hasta el CuisoLuteciense afectaron el frente del Montsec (Ullastre et Masriera, 1992; Ullastre, 1998) probablemente también deformaron, más o menos, ci substrato meridional, dando lugar a que los depósitos del Ilerdiense marino aparezcan con espesores sensiblemente variables. Asi, en el flanco N del sinclinal de Ager (2 in Fig. 2), como ya quedó demostrado en los trabajos antes citados, la potencia se reduce hasta su desapariciOn, mientras que al S alcanza centenares de metros; en Finestres, al W del sinclinal de Blancafort (4 in Fig.2), el Ilerdiense marino aparece mucho más reducido, llegando a depositarse también, sin embargo, la biozona de Alveolina trempina, dltima del Ilerdiense; en Tragó de Noguera, en el extremo occidental de su sinclinal (6 in Fig. 2), ci Ilerdiense, completo igualmente, aumenta considerablemente de potencia; por fin, en el flanco N del sinclinal de Os de Balaguer (7 in Fig. 2) ci 11crdiense muestra una discordancia progresiva y una brutal discordancia angular entre el Ilerdiense y el Senoniense (Fig. 4, corte I bis), prueba de que la deformación del substrato producida durante ci Maastrichiense-Paleoceno prosiguió y afectó las areas sudpirenaicas al S del gran accidente del Montsec.
Fig. 2. Esquema estructural de la cobertera mesozoico-cenozoica sudpirenaica catalano-aragonesa entre la sierra del Montsec al N y el sinclinal de Os de Balaguer al S, con el "diapiro" triásico de Estopanyà al W y el de Les Avellanes al E. 1, Anticlinal de Tolva-Montsec. 2, Sinclinal de Ager. 3, Anticlinal de Millà. 4, Sinclinal de Blancafort. 5, Anticlinal de Canelles. 6, Sinclinal de Trago de Noguera. 7, Sinclinal de Os de Balaguer. A, Paleoaccidente del Montsec: de edad funcional ?Maastrichtiense-Paleoceno-Eoceno inferior; el salto en direcciOn occidental y el cabalgamiento oriental son el resultado de la fase tectOnica sudpirenaica del Eoceno superior-Oligoceno. B, Accidente de la Obaga d'Alberola: su extremo oriental es un paleoaccidente de edad funcional Maastrichtiense-Paleoceno-Eoceno inferior; el cabalganiiento hacia el N es posterior al Oligoceno. El TrIas de Estopanyà y de Les Avellanes perforó diapIricamente Ia cobertera en el Eoceno superior (?Bartoniense). Fig. 2. Structural sketch of the mesozoic - cenozoic southpyrenean cover between the Montsec range (to the N) and the Os de Balaguer syncline (to the S), with the triassic diapirs of Estopanyà (to the W) and Les Avellanes (to the E).
1. En Tragó de Noguera El Ilerdiense marino (E3) en Trago alcanza una potencia aproximada de 400 m de calizas con Alveolinas, más o menos arcillosas hacia lo alto. A unos 370 m al SSE del pueblo el paso del término E3 al E4-5 (Fig. 3) cornprende los materiales siguientes: - Muro: calizas margosas con Alveolinas - 1-2 m de margas grises. - 0,5 m de calizas bioclásticas arcillosas con Alveolina trempina, A. ilerdensis, Orbitolites, MiliOlidos, etc. - 10-12 m de margas grises con yeso. - 1,5 m de calizas nodulosas con Miliólidos. - 2-3 m de margas grises con Ostreas. - Techo: areniscas grises y ocres de la base cartográfica del E4-5. Luego, los materiales que preceden a! Cuiso-Luteciense continental (E4-5) pertenecen a la biozona de Alveolina trempina del Ilerdiense superior (= SBZ 9 de SerraKiel et al., 1998), tal como se indica en la Fig. 5.
2. En el Congost En el liamado Congost del rio de Farfanya, entre Os de Balaguer y Tartareu, el Ilerdiense marino (E3) se presenta dispuesto en abanico (discordancia progresiva). Las capas basales, verticales o ligerarnente invertidas buzando a! NE (Fig. 4, corte I), con alguna pasada de brechas, contienen: Alveolina dolioliformis, A. cucumiformis, (= SBZ 5 con A. avellana avellana de Serra-Kiel et al., 1998), lo que indica el Ilerdiense inferior 1. Las capas rnás altas, buzando al SW, fosilizadas por conglornerados discordantes de edad incierta (Fig. 3), contienen: Alveolina subpyrenaica, A. aragonensis, especies de la biozona de Alveolina moussoulensis de la parte inferior del Ilerdiense rnedio (= SBZ 7 de Serra-Kiel et al., 1998). En la cumbre de la margen izquierda del Congost puede verse que el Ilerdiense inferior 2 con Alveolina elipsoidalis, A. pasticillata, A. laxa, (= SBZ 6 de Serra-Kiel et al., 1998), liego a depositarse en discordancia angular de casi 90° sobre las calizas del Senoniense superior (Csb), (Fig. 4, corte I his). La base del Ilerdiense discordante está formada por una brecha con elernentos de Cretácico, LIas y Trias que rellena oquedades de las capas senonienses; sigue un horizonte areniscoso y las calizas con Alveolinas que contienen elernentos de esa brecha.
PALEOGENO CONTINENTAL El Cuiso-Luteciense de Tragó Al S del accidente del Montsec, en el sinclinal de Ager (Figs. 1 y 2), por encirna del Ilerdiense superior marino vienen depOsitos fluviales y de lianura de inundación,
margosos, arenosos y conglomeráticos atribuidos al Cuiso-Luteciense inferior (distribución cartografica in Ullastre, 1998). Más al S, en el extremo occidental del sinclinal de Blancafort (4 in Fig. 2), junto al pueblo de Finestres, se han conservado, por encima del Ilerdiense superior, unos sedimentos detrIticos continentales de aspecto muy similar a los que se observan en idéntica situación estratigrafica en el barranco de Fet al W del sinclinal de Ager. En una posición aün más meridional, en el fondo del sinclinal de TragO de Noguera (Figs, 2 y 3), unos depósitos postilerdienses, fluviomarinos primero y lacustres después, pertenecen también a! Cuiso-Luteciense en cuestión. Estos depósitos, hasta ahora erróneamente atribuidos al Oligoceno, nos han dado una caracterIstica flora de Carófitas que prueba su edad. En las inmediaciones del pueblo de Trago se pasa de modo normal y transicional del Ilerdiense superior (E3) al Cuiso-Luteciense continental (E4-5); sin embargo, hacia el E la relaciOn entre ambos términos no es posible precisarla a causa de los derrubios, aunque un diminuto afloramiento de E3 y de E4-5, que aparece en nuestra cartografla rodeado de derrubios (Fig. 3), hace sospechar que existe discordancia angular entre ellos; ésto fundándonos en las facies que se yuxtaponen en este diminuto isleo. Al W del rio Noguera Ribagorcana solo afloran los niveles inferiores del término E4-5. En consecuencia, la ünica sucesiOn completa del Cuiso-Luteciense (E4-5) es la mdicada en el corte ifi de la Fig. 4 y cuya explicaciOn detallada (Fig. 5) es la siguiente: - Muro: calizas con Alveolina trempina y margas con Ostreas, (Ilerdiense superior). - 26 m que comprenden un banco de areniscas con limos grisesy ocres (unos 2 m), y limos arenosos del mismo color (unos 24 m); (five! 1). - 40 m de areniscas grises con estratificación cruzada, pasadas de conglomerado con elementos de cuarzo, caliza y "galets mous" (cantos blandos de arcilla); (nivel 2). - 33 m de limos arcillosos ocres y grises con restos de Ostreas y Ostrácodos lisos; (base del nivel 3). - 1,5 m de caliza y margo-caliza lacustre con escasos Nitellopsis (Tectochara) thaleri y restos de Gasterópodos. - 6 m de margas grises con yeso. - 8 m de areniscas con estratificación cruzada y restos de Ostreas. - 7 m de margas arenosas. - 1,5 m de caliza margosa nodulosa. - 13 m de margas ocres y grises. - 9 m de areniscas grises que terminan con un horizonte de 1-2 m de limolitas rojas; (techo del nivel 3). - 35 m de margas grises y ocres con yeso en los iiltimos metros;(nivel 4). En su base se halla el yacimiento de Carófitas 5, con: Nitellopsis (Tectochara) thaleri (abundante solo en un pequeno horizonte a pocos decImetros por encima de las limolitas rojas), Ostrácodos (muy abundantes), restos de Gasterópodos y de Vertebrados. - 4 m de brecha calcárea lacustre intraformacional; (nivel 5). - 21 m de margas grises y ocres manchadas de rojo con yeso rellenando fisuras; (nivel 6). - 93 m de margas blanquecinas, ocasionalmente grises o rojizas, alternando con capas decimétricas a métricas de calizas lacustres; (nivel 7). Cerca de Ia base tenemos el yacimiento de CarOfitas 6, con: Maedleriellafuniculosa, Harrisichara sp.,
una forma de girogonito indeterrmnado y Ostrácodos. Hacia la mitad de este tramo se encuentra la misma flora, aunque en menor abundancia; excepcionalmente aparece N. (T) thaleri. En la base de las calizas superiores, el yacimiento de Carófitas 7 contiene: Maedleriella intermedia, Harrisichara sp. y Ostrácodos. - Techo: superficie de erosion fosilizada por limos, areniscas y conglomerados poligénicos rojizos de la base del término E6-7. Por su litologIa y los restos fósiles, los primeros 145 m de esta serie se depositaron en un medio fluviomarino con un eventual episodio lacustre (horizonte con N. (T) thaleri del nive) 3); los 153 m restantes tienen un carácter netamente lacustre. La flora de Carófitas descubierta nos indica su pertenencia al Cuiso-Luteciense; superbiozona de Nitellopsis (Tectochara) thaleri - biozona de Maedleriella embergeri-Raslcyella peckii (Riveline et al., 1996) (5), No obstante, el lImite entre Ilerdiense y Cuisiense es impreciso, pues, aunque las Alveolinas 1108 dicen que el muro de la serie es del Ilerdiense superior, las primeras Carófitas cuisienses se encuentran a 100 m por encima. El lImite cartografico entre los términos E3 (netamente marino) y el E4-5 (fluviomarino y lacustre) es, por tanto, convencional. En cuanto a los Ultimos niveles con M.intermedia podrIan ser de la base del Bartoniense.
El Eoceno superior 1. Deformacion tectónica y sedimentación detritica Hemos visto cómo los movimientos tectónicos del Eoceno inferior afectaron las Sierras marginales sudpirenaicas; coincidiendo con ellos se produjo una retirada del mar cuiso-luteciense hacia el W y el S. De tal modo, entre el Montsec y el accidente de la Obaga d'Alberola (Fig. 2) se acumulaban sedimentos continentales o se establecIan areas exentas de sedimentación, mientras que en las direcciones seflaladas habIa sedimentación marina. Sabemos, también, por nuestros estudios anteriores (Ullastre et al., 1990; Ullastre y Masriera, 1996), que la "panunidad" formada por la unidad sudpirenaica central —zona tectónica del Pedraforca— serie del CadI fue desorganizada con las traslaciones NW-SE intralutecienses y ulteriores. Dc esto se sigue que la "intumescencia" diapIrica de Les Avellanes por un lado y la de Estopanyà por otro (Fig. 2) debieron acentuarse hasta el punto de aflorar su nticleo triásico, de lo cual veremos las pruebas. Ya en el Eoceno superior (probablemente), la consiguiente reactivación de la erosión dio por resultado los depósitos de conglomerados discordantes de la base del término E6-7 (Fig. 4). Su naturaleza es variable como también la edad de su yacente (Fig. 3). En efecto, al E reposan sobre el TrIas superior con ofitas, convertidos en una brecha de roca volcánica con matiz arenoso-arcillosa pardo-rojiza; por le NE, en Tartareu, los conglomerados calizos fosilizan la cobertera mesozoico-cenozoica del TrIas de Les Avellanes; por el N se aplican en débil discordancia angular sobre las calizas del Ilerdiense, que al W inmediato de Alberola pertenecen a la biozona de Alveolina corbarica con la presencia de Nummulites atacicus; y luego, junto al rio Noguera Ribagorcana, sobre las calizas lutecienses; por ültimo, en el flanco S del
sinclinal de Trago, aguas abajo del rio, sobre el Ilerdiense otra vez. En cada caso la naturaleza de los cantos se acomoda a la de su substrato, suponiéndoles un origen inmediato; aunque, en los afloramientos occidentales, a los elementos de procedencia muy cercana se unen los elementos triásicos (cantos de ofitas y cuarzos bipiramidados en la fracción arenosa), que estimamos originarios del manchón triásico de Estopanyà. Tras el aluvionamiento inicial, la sedimentación eocena en el sinclinal de Tragó deviene arenosa y limosa de tonos grisáceos y pardo-rojizos, cargándose progresivamente de sulfatos en su mitad oriental; todo parece indicar que el surco sedimentario de Trago tenia los caracteres de una "playa" endorreica. Ningi.ln yacimiento de Carófitas ha sido encontrado en esta parte de la serie; a! E de Les Belles (LB in Fig. 3) hemos levigado alguna muestra en la que aparecen Ostrácodos que no han sido estudiados. De conformidad con eso nada podemos decir sobre el lapso de tiempo que medió entre la deposición de las tiltimas calizas lacustres del Luteciense y los primeros materiales detriticos del complejo E6-7 de nuestra cartografla. Habrá que ir a casi 400 m más arriba en la serie para encontrar los primeros fósiles, caracteristicos del lImite Priaboniense - Stampiense como veremos.
2. Las evaporitas de Tartareu - Alberola La colmatación primera del surco sedimentario de TragO trajo consigo la instauración de una "sebkha" salina en su mitad oriental; ello se infiere de la distribución y naturaleza de los depósitos de yeso que se observan desde Tartareu al E, donde alcanzan su mayor potencia, (40-50 m), hasta cerca de Alberola al W donde desaparecen, (E6-7 y in Fig. 3). El flanco S del sinclinal de Trago, por el hecho de estar parcialmente cabalgado por el accidente de la Obaga d'Alberola, tan solo es visible en sus dos extremos. Por el W está cubierto por los sedimentos oligocenos (01-2), (Fig. 4, corte III); por el E, aunque comprimidas y reducidas de potencia, las capas paleogenas se presentan verticales y un diminuto afloramiento revela la presencia en este flanco de los yesos (y) del término E6-7, (Fig. 4, corte II). Los yesos son blancos, sacaroideos; se manifiestan en bancos decimétricos alternando con capitas de arcillas y limos amarillentos, rojizos y verdosos; paralelamente a la estratificación se observan vetas centimétricas de yeso fibroso. El techo de las evaporitas lo constituye una formación aluvial de limolitas arenosas con abundantes figuras sedimentarias (hiporrelieves), laminaciOn convoluta, "ripples", etc.
3. Los materiales detrIticos del Priaboniense Entre Tartareu y Alberola las limonitas y limos del techo de las evaporitas tienen una potencia de algunos centenares de metros (cerca de 400). Su color es beige más o menos rojizo. En su parte superior pasan a formar areniscas, en las cuales se intercalan dos hiladas centimétricas de calizas grises lacustres que afloran bien hacia el E. Por encima aparece una intercalación de limos amarillentos (Fig.3, yacimiento de Carófitas 9) con abundantes girogonitos de Lychnothamnus ion gus.
Antes de liegar a los conglomerados con elementos paleozoicos de la base del término 01-2, se encuentran margas arcillosas grises (Fig. 3, yacimiento 8) con las Carófitas siguientes: Rhabdochara raibocarpa Nitellopsis (Tectochara) gr. merianii Las especies de los yacimientos 8 y 9 pertenecen a la superbiozona de Harrisichara tuberculata del Priaboniense terrninal-Stampiense basal (Feist et al., 1994; Riveline et al., 1996). Al E de Alberola, los yesos, que dividen en dos tramos el término E6-7, desaparecen. Por encima de los conglomerados inferiores discordantes, la serie atribuida al Eoceno superior consta de una monótona sucesión de limos arenosos y areniscas rojizos, que se vuelven grises en la parte superior antes de los conglomerados con elementos paleozoicos 01-2 (Fig. 3). 4. Correlación hacia el Wy el E En la depresión de Baldellou y en Peralta de la Sal (Figs. 1 y 2) se encuentra. la prolongacion occidental de los materiales del Eoceno superior (E6-7) cuyo análisis hemos expuesto. Al S de Baldellou, siguiendo el antiguo camino de Lleida, podemos ver: formación conglomeratica discordante sobre el Cretácico superior marino; capas de margas con yesos; serie de margas y limolitas coronadas por hiladas centimétricas de calizas lacustres. Una intercalación margosa dentro de esas calizas nos ha proporciorado: Harrisichara tube rculata Girogona caelata Chara sp. II Esta flora seflala el lImite Priaboniense-Oligoceno (cf yacimientos 8 y 9 del sinclinal de Tragó). Más hacia el W, en Peralta de la Sal, las capas superiores de la "formación Salinar" (Senz y Zamorano, 1992) contienen Lychnothamnus longus del Priaboniense superior-Stampiense inferior. Si tratamos de correlacionar el término E6-7 del sinclinal de Trago con los materiales paleogenos que fosilizan el frente sudpirenaico entre Camarasa y Artesa de Segre (Ullastre y Masriera, 1995),veremos que en Tragó las Carófitas del lImite Eoceno-Oligoceno están a varios centenares de metros por encima de una discordancia postluteciense, mientras que en Camarasa - Artesa. se encuentran a pocos metros por encima de una superficie de discordancia entre el Mesozoico-Cenozoico sudpirenaico y el Priaboniense del antepais. Despréndese de lo que antecede, que una buena parte de la serie E6-7 de Tragó es anterior a la deposición de los materiales (Cgl in Ullastre y Masriera, 1995) que fosilizan el frente sudpirenaico; que esta serie de Trago puede considerarse un equivalente . en el tiempo de la "formación Salinar", que a su vez es un cambio lateral de facies de los yesos del anticlinal de Barbastro - Balaguer. En suma, a nuestro modo de ver, las fades proximales de los mencionados yesos se encuentran representados en la serie E6-7 del sinclinal de Tragó y por lo tanto no pueden estar debajo de la unidad sudpirenaica central, extendiéndose hacia el N hasta la lmnea del Montsec, como lo estiman Senz y Zamorano (1992) en su Fig. 7, corte 1.
Al S de Tartareu, algunas decenas de metros de areniscas y conglomerados grises con elementos paleozoicos, constituyen la base cartografica del término 01-2 (Figs. 3 y 4, corte II). Por encima, en un pequeflo cerro testigo, se observan margo-calizas arenosas grises y beiges con una hilada de calizas con nódulos de silex. Contienen abundantes Gasterópodos de agua dulce, Ostrácodos, otolitos y dientes de Peces, restos óseos y Carófitas. Unas muestras de limos arcillosos tomadas inmediatamente debajo y encima del horizonte con accidentes silIceos (Fig. 3, yacimiento 10), nos ha proporcionado: Chara microcera Sphaerochara sp. cf. hirmeri (6) Chara tornata Rhabdochara sp. Esta flora de Carófitas corresponde a la biozona de Chara microcera (Riveline et al., 1996) del Stampiense terminal-base del Chattiense. En Peraltilla (antepaIs del Ebro), el techo de los yesos de Barbastro son margas y calizas que alternan en un espesor de 30-40 m. AllI, como en Tartareu, también aparece un horizonte de calizas con nódulos de sIlex; en los niveles margosos hemos encontrado: Chara microcera Chara tornata La correspondencia litologica y cronoestratigrafica entre ambas localidades nos parece evidente. Al S del antiguo pueblo de Tragó, los conglomerados con elementos paleozoicos (01-2) suceden a las areniscas del final del término E6-7. El análisis cartográfico muestra que entre ambas formaciones existe discordancia (Figs. 3 y 4, corte II). En la Teuleria (TE in Fig. 3) aparecen limos arcillosos marrones con pequefiIsimas pasadas grises (Fig. 3, yacimiento de Carófitas 11) en las cuales se encuentra Sphaerochara sp. cf. ulmensis (6),(7) Es probable que sea del Chattiense superior (biozona de Chara notata, Riveline et al., 1996). La indicada discordancia de la base del término 01-2 serfa de edad intraoligocena.
CONSIDERACIONES PALEOGEOGRAFICAS Y TECTONICAS Hemos visto que las fases tectónicas del Maastrichtiense y del Paleoceno condicionaron la sedimentación del Ilerdiense marino tanto al N como al S del Montsec, liegando éste a depositarse, en la zona estudiada, en fuerte discordancia angular sobre la cobertera cretácica del TrIas de LesAvellanes. La regresiOn del mar del Eoceno inferior supuso la sedimentación fluviomarina y lacustre del Cuiso-Luteciense, en diferentes sectores al S del Montsec; entre ellos el sinclinal de Trago de Noguera, donde no se habla identificado con anterioridad. La influencia de una deformación tectónica continuada en la configuracion de estas pequefias cuencas es casi segura. El Eoceno superior continental se depositó sobre un substrato deformado y erosionado. El carácter endorreico del surco sedimentario de Tragó es patente en esta dpoca. En el tránsito del Priaboniense al Oligoceno tiene lugar un aluvionamiento fluviolacustre que alcanzó su maximum con los depósitos datados del Oligoceno.
Fig. 3. Esbozo geológico detallado del sinclinal de Tragó de Noguera en las Sierras marginales sudpirenaicas (Lleida-Huesca), trazado sobre fotos aéreas no restituidas. K, TrIas superior margo-yesoso con ofitas. Li, TrIas terminal - LIas inferior calcáreo-dolomItico. Cs, Senoniense: a) arenas y gravas de cuarzo blanquecinas o rubefactadas cf "conglomerados de Adraent"; b) calizas biociásticas marinas. Mc, Maastrichtiense continental: calizas lacustres, margas versicolores y areniscas; localmente brechas terminales. EI-2, Paleoceno continental: 1, Dano-Montiense, cf "caliza de Vailcebre" lacustro-palustre; 1-2, Dano-Montiense—Thanetiense, margas abigarradas con Microcodium, margas y calizas lacustres, localmente con brechas terminales. E3, Ilerdiense marino:cahzas con Alveolinas yb Nummulites. E4-5, Cuiso-Luteciense continental: areniscas y limos arenosos ocres o grises, alternancia de calizas lacustres y margas grises o blanquecinas. E6-7, Eoceno superior continental: conglomerados basales y limos arenosos rojizos o grisáceos; yesos (y), limos rojizos u ocres con alguna hilada hacia el techo de areniscas, margas grises y calizas lacustres en ci tercio oriental del sinclinal. 01-2, Oligoceno continental: conglomerados con elementos paleozoicos cf "formaciones Peraltilla y Sariflena" con paso lateral a limos arcillosos marrones en el extremo occidental (Ia Teuleria); margas grises y calizas lacustres en el extremo oriental. Q, Derrubios de pendiente. a) Vidaliella gerundensis. b) Restos óseos (?Dinosaurios). c) Carófitas (yacimientos numerados del 1 al 11 y explicados en el texto). I, II, III, Cortes geologicos in Fig. 4. Topónimos abreviados: AV, Alberola Vella; LB, Les Belles; CB,Coll de la Bassa; SS, Sant Salvador; FH, Font de l'Horta; TE, Teuleria; SV, Santa Maria de Vallverd; FM, Font de la Mora; CJ, Cova Joan d'Os. Fig. 3. Detailed geological sketch of the Tragó de Noguera syncline (Sierras marginales, Lleida - Huesca). I, II, III, Geological cross-sections in Fig. 4.
Resulta que, en el area estudiada como en el resto de la unidad sudpirenaica central, la interferencia de la tectónica con la sedimentación se produce apenas sin intenupción desde finales del Cretácico hasta el NeOgeno y se descubre en toda la extension de dicha unidad. Nada tan alej ado de la realidad como un modelo de fases paroxismales con prolongadas interrupciones; como el de los desplazamientos tangenciales en secuencia de bloque inferior, que afectan por partes a la unidad en cuestión. Los efectos de un movimiento lento y casi continuo en el espacio y en el tiempo se notan con mayor o menor intensidad en toda la unidad sudpirenaica central. En este contexto, la hipótesis de un despegue a nivel del TrIas con amortiguamiento "frontal" afectado por accidentes "coulissants" NW-SE, parece la más plausible para una buena parte de dicha umdad; solamente en la lInea de accidentes del Segre y en la zona del Pedraforca, por la acumulación de fuerzas contrapuestas (Ullastre y Masriera, 1996), se producen fenómenos de manifiesta espectacularidad: cabalgamientos en secuencia de bloque superior, desplazamientos en dirección, doble vergencia, retrocabalgamientos, discordancias progresivas brutales en los sedimentos continentales del Paleógeno... Para poner término, diremos que el presente trabajo constituye un eslabón más afladido a nuestra concatenada y larga argumentación durante años acumulada con el intento de modificar los modelos que no integran todos los hechos de observación.
LAS ESPECIES DE CAROFITAS CITADAS: REFERENCIAS A fin de evitar repeticiones, para las formas del Maastrichtiense y del Paleoceno hemos eliminado las referencias complementarias y en el apartado de bibliografIa tampoco figuran los trabajos en los que se hizo la descripción original. El lector interesado encontrará todo ello en los trabajos de Masriera y Ullastre (1990) y Ullastre y Masriera (1998). Maastrichtiense: Porochara malladae (Bataller) Feist, 1983 Septorella brachycera Grambast, 1962. (8) Septorella ultima Grambast, 1971. (8)) Maedleriella sp. A Feist, 1983. Maastrichtiense superior, Dano-Montiense, ?Thanetiense Peckichara cancellata Grambast, 1971 Peckichara sertulata Grambast, 1971 Platychara caudata Grambast, 1971 Platychara turbinata Grambast et Gutiérrez, 1977 Sphaerochara senonensis Feist, 1983. Feist et Freytet (1983). Campaniense, Maastrichtiense. Paleoceno: Maedleriella michelina Märsche, 1969 Dughiella bacillaris Feist-Castel, 1975
Microchara vestita Caste!, 1969 Platychara sp. B Feist, 1983 Nitellopsis (Campaniella) helicteres (Brogniart) Grambast et Soulié-Märsche, 1972 ssp. minor Grambast-Fessard, 1980 Nitellopsis (Campaniella) subpyrenaica Massieux, 1977 Sphaerochara gr. edda auctt. Cuiso-Luteciense: Maedleriella intermedia Soulié-Märsche, 1974. MartIn-Closas (1991). ?Luteciense, Bartoniense inferior. Maedleriella funiculosa Feist-Castel, 1970. MartIn-Closas (1991). Nitellopsis (Tectochara) thaleri (Castel et Grambast) Granibast et Soulié-Märsche, 1972. Feist-Castel (1970), (1972), (1975), Soulié-Märsche (1974), Anadón et Feist (1981). Eoceno superior: Chara sp. II Choi, 1989. Feist et al. (1994). Eoceno terminal, base del Oligoceno. Lychnothamnus longus Choi, 1989. Feist et al. (1994). Eoceno terminal, base del Oligoceno. Rhabdochara raibocarpa Feist-Castel, 1977a. Choi (1989), Feist et al. (1994). Eoceno terminal, base del Oligoceno. Harrisichara tuberculata (Lye!!) Grambast, 1957. Feist-Castel (1977b), Riveline (1986), Choi (1989), Feist et al. (1994). Priaboniense, base de! Stampiense. Girogona caelata (Reid et Groves) Grambast, 1956. Feist-Caste! (1977a), Grambast et Grambast-Fessard (1981), Choi (1989), Feist et al. (1994). Priaboniense, base del Stampiense. Nitellopsis (Tectochara) gr. merianii Berger, 1986. Grambast (1972), Riveline (1986), Choi (1989), Berger (1997). Eoceno terminal, Oligoceno, Neogeno. Oligoceno: Chara microcera Grambast et Paul, 1965. Caste! (1967), Riveline (1986), Choi (1989), Feist et al. (1994). Stampiense terminal, Neogeno. Chara tornata (Horn af Rantzien) Riveline, 1986. Horn af Rantzien (1959), FeistCastel (1977b). Eoceno superior, Oligoceno. Sphaerochara hirmeri (Rasky) Mädler, emend. Horn af Rantzien et Grambast, 1962. Horn af Rantzien (1959), Grambast et Paul (1965), Riveline (1986), Berger (1986). Eoceno terminal, Oligoceno Sphaerochara ulmensis (Straub) Grambast, 1962. Horn af Rantzien (1959), FeistCaste! (1977a), Feist et al. (1994). Chattiense, ?Neógeno.
ia Con la flora hallada en el Paleógeno del sinclinal de Trago de Noguera podemos decir que, por vez primera en la vertiente S de los Pirineos, se descubre un paraje singular donde once yacimientos de Carófitas, escalonados entre el Maastrichtiense y el Oligoceno, permiten seguir la evolución cronoestratigráfica del borde de las unidades sudpirenaicas. 2a Las deformaciones tectónicas del Maastrichtiense, Paleoceno, Eoceno inferior, evidenciadas en el sector estudiado, determinan la sedimentación continental subsiguiente. 3 En el relleno paleógeno continental del sinclinal de Trago se pueden distinguir tres secuencias deposicionales: a) la del complejo fluviomarino y lacustre del Cuiso-Luteciense (E5-6); b) la serie continental fluviolacustre y evaporItica del Eoceno superior-base del Oligoceno (E6-7); c) los depósitos fluviales con brevisimos episodios lacustres del Oligoceno medio-superior (01-2). Discordancias angulares y erosivas ligadas a la deformación tectónica constituyen los lImites de estos episodios sedimentarios. 4a Si existe una cierta continuidad sedimentaria desde el Cretácico hasta el Oligoceno, como acabamos de ver, y si la dataciOn y correlación de los depósitos del Eoceno superior del sinclinal de Trago con algunos sectores de la depresión del Ebro, nos permiten estimar que en ellos están representadas la facies proximales de los yesos del anticlinal de Barbastro-Balaguer, debemos concluir que la sedimentación evaporItica del Paleogeno se producIa simultánea e indistintamente tanto sobre el borde sudpirenaico como sobre el antepaIs. Sin menoscabo de que pueda existir un cierto cabalgamiento meridional intrapriaboniense, excluimos la posibilidad de que dichas facies proximales se extiendan unos 15-20 km hacia el N por debajo de Ia unidad sudpirenaica central como han especulado algunos autores (Senz y Zamorano, 1992). 5a El marco del presente estudio resulta insuficiente para analizar la, sin duda importante, tectónica posterior al Oligoceno.
(1) En el presente trabajo la expresión Senoniense está empleada en e] sentido clásico, es decir: como el piso comprensivo del Coniaciense, Santoniense, Campaniense y Maastrichtiense; sin precisar si está o no representado cada uno de estos pisos. En una publicación reciente (tabla 5 de Mesozoic and Cenozoic Sequence Stratigraphy of European Basins, SEPM Special Publication, n° 60, 1998) el Maastrichtiense Se ha excluido del Senoniense. (2) En las proximidades de las Cases de Canelles (longitud E de Greenwich: 0 0 37' 26"; latitud N: 41° 57' 56" ; altitud: 620 m), en el término de Tragó de Noguera, Se encuentra el famoso yacimiento de ForaminIferos caracterIsticos del Santoniense, descubierto por Luis Mariano Vidal (1842-1922) a fines del siglo XIX y estudiado por el especialista frances C. Schlumberger (1898), (1899). La correspondencia entre Schlumberger y Vidal, y las libretas de campo de este ditimo, permiten conocer algunos detalles históricos de eSte importante descubrimiento y la ubicaciOn precisa del yacimiento,
Fig. 5. Columna estratigrรกfica del Cuiso-Luteciense continental (E4-5) de Tragรณ de Noguera (situaciรณn in Figs. 3 y 4). Explicaciรณn en el texto. Fig. 5. Stratigraphic log of the continental Cuisian-Lutetian (E 4-5 ) of Tragรณ de Noguera. Location in Figs. 3 and 4. Explanation in text.
extremo éste que no se conoce bien a través de la literatura, ya que siempre que Se alude a la localidad tipo de los ForaminIferos saneonienses que luego citaremos aparece el topónimo Tragó de Noguera sin más. Estos documentos, depositados en el Arxiu histèric i biogràfic del Museu geologic del Seminari Conciliar de Barcelona, n° 1407, 1408, 1409, 1410, 1411 y n° 41, nos han sido generosamente facilitados para su consulta por su Director el Dr. Sebastià Caizada. Es sabido que Vidal habIa enviado a Douvillé unos ForaminIferos del término de Tragó de Noguera y que éste los remitió a Schiumberger para su estudio. Con ello empieza la relación epistolar y cientIfica entre Schiumberger y Vidal, dando lugar a la primera nota sobre el género Meandropsina donde se describe la especie tipo: M. vidali Schlumberger, 1898. El material que Vidal habIa puesto a disposición de Schlumberger era insuficiente para completar el estudio de M. vidali y para describir los otros ForarninIferos que aparecen asociados a ella.Con fecha 9 de febrero de 1899 Schlumberger escribe a Vidal rogdndole le mande una buena provision de la "arena" que acompaOa Ia Meandropsina, y es tanto su interds que se expresa con estas palabras: "Et faites le possible et l'impossible pour le sable de Trago de Noguera. Si je n'étais pas si vieux je serais capable de faire exprès le voyage !" (documento n° 1410). Vidal, el 20 de febrero de 1899, contesta diciendo que ira a Trago en marzo (documento n° 1410). En la p. 1688 de sus libretas de campo (documento n° 41) consta que el domingo 26 de febrero de 1899 sale de Barcelona hacia Lleida. El viernes 3 de marzo parte hacia Balaguer. El sábado 4 de marzo va de Balaguer a Os en tres horas a pie. Al dIa siguiente, domingo 5 de marzo, va de Os a Alberola y luego hasta las Cases de Canelles donde recoge la preciada muestra de sedimentos. En la p. 1689 de sus libretas de campo dice textualmente: "Al Este de estas masIas a 260 o 300 m hay, antes de Ilegar al Vilot de Canelles, un cerro de arenas blancas, rojas y amarillentas en grandes bancos que encierran hacia Ia base lechos margosos sabulosos con Cyclolites, Meandropsina, Lacazina, Vidalina, Gasterópodos". El 18 de marzo Vidal se dirige de nuevo a Schlumberger (documento n° 1410), anunciándole el envio de un "paquete postal con 950 gramos de tierra que me ha costado ocho horas de ir en mulo". En noviembre de 1899, Schlumberger presenta su segunda nota (publicada en 1900) sobre los ForaminIferos cretácicos de Trago de Noguera. En ella, completa Ia descripción de M. vidali y Cuneolina conica d'Orbigny, y describe por primera vez Vidalina hispanica, Nonionina cretacea [=Nummofallotia cretacea (Schlumberger) Barrier et Neumann, 1959], Dictyopsella chalmasi, D. kiliani y Lacazina elongata; estas dos Oltimas especies eran hasta entonces nominadas pero no descritas (nomen nudum). Finalmente diremos que la sección de Lacazina elongata que aparece en Schlumberger (1899, p1. X, fig. 15) se conserva en el Museu de Geologia de Barcelona (Colección Vidal, n° 1314, P1852 bis); el lectotipo, escogido por Hottinger et al. (1989), está figurado en la p1. XI, fig. 19 del trabajo de Schlumberger y se conserva en el Museum (?Nati. d'Hist. Nat.) de Paris. (3) Biot y Giraudet (1961) dicen haber encontrado fauna santoniense (Lacazina, etc.) en el corte del Congost del rio de Farfanya (corte I de nuestra Fig. 4) y Souquet (1967, p. 273) señala Foraminiferos santonienses (Lacazina, Vidalina) entre los derrubios en este mismo sitio. (4) Biot y Giraudet (1961) dicen que en el referido corte del Congost se encuentran ForarninIferos maastrichtienses (Siderolites calcitrapoides, Omphalocyclus macroporus, Lepidorbitoides socialis, etc.). Souquet (1967, p. 341), refiriéndose a esa fauna, dice: "queje n'ai pas eu la bonne fortune de retrouver". (5) MartIn-Closas et al. (1999) proponen la supresión de la biozona de Maedleriella embergeri (Luteciense inferior-medio) y su inclusiOn en una redefinida biozona de Raskyella peckii, que abarcaria todo el Luteciense y la base del Bartoniense (49 Ma - 40 Ma; C21, C20, C19 y la mitad del C18). (6) Berger (1986) creó para la Sphaerochara hirmeri, Sph. ulmensis y otras el grupo hirmeri. (7) Las formas procedentes de la Teuleria (Trago de Noguera) las hemos comparado con Ia Sphaerochara ulmensis encontrada por Feist et al. (1994) en Aspa, Les Garrigues (antepaIs del Ebro), existiendo coincidencia morfológica y morfométrica. No obstante, en los dos casos los girogonitos son de talla inferior a la indicada por Horn af Rantzien (1959) y Feist-Castel (1977a).
(8) Hace más de una década que, por primera vez, pusimos en correlación lateral directa el nivel inferior de las capas con Septorella (Carófitas, Clavatoráceas) con los dltimos horizontes marinos con Rudistas (Masriera y Ullastre, 1988). Esta relación la observamos, y se observa, en la cuenca de Tremp (unidad sudpirenaica central), donde el nivel de Septorella brachycera - Peckichara cancellata Se encuentra primero (en Llimiana) por encima del horizonte de Hippuritella castroi y luego, más al W (en Moror), entre el horizonte de H. castroi en la base y el nivel de Rudistas de Aizina (cf horizonte terminal de Praeradiolites boucheroni) en el techo. Más arriba, en la serie, aparece el nivel cle Septorella ultima. Recientemerite, M. Feist (in Riveline et al.. 1996) colocó la "zona de Peckichara cancellata" - Septorella brachycera en el Campaniense (entre 71,75 - 73,83 Ma, tG = tiempo Gradstein, 1994). Esta atribución se hizo teniendo por dnico argumento una magnetoestratigrafIa poco fiable, obtenida en el corte sudpirenaico catalán de Fontllonga (Galbrun et al., 1993). En efecto, un equipo pluridisciplinar, que estudió: Carófitas, Ostrácodos, Moluscos, polen y esporas, coincidiO en que se trataba de una serie continental del Maastrichtiense; luego la magnetoestratigrafIa que se obtuviese debIa ser Ia propia de este piso; y asI se interpretó y se encontraron los cronos que a la sazón se juzgaban maastrichtienses. Más tarde, a trayes de estudios ajenos a la region pirenaica, se modificO la posición de ciertos cronos; y cuando vino al caso, atendiendo a los nOmeros que en su dIa se obtuvieron en Fontlionga, M. Feist modificó la edad relativa de las Carófitas en cuestión, sin preocuparse de que fueron los fósiles los que dieron la edad a los ntlmeros y no los nOmeros los que dieron, o dan, la edad a los fósiles. Hace poco, nosotros (Ullastre y Masriera, 1998, p. 120 nota 7, p. 123 nota 26) hicimos notar la incongruencia que habIa entre la edad campaniense asignada a la "zona de Peckichara cancellata"Septorella brachycera y la edad asignada por los autores a la fauna marina subyacente. A partir de la indicación de semej ante problema, ha habido quien se ha apresurado a modificar su edad,diciendo: "Lacaso es imposible envejecer esta fauna marina?" Y, en efecto, como todo es relativo en este mundo, los autores Vicens, Ardèvol y Lopez-MartInez (1999) con la mayor presteza han modificado la edad de los niveles de Rudistas determinantes para el caso, como son los que hemos indicado al comienzo: el horizonte de Hippuritella castroi y el horizonte terminal de Praeradiolites boucheroni; y lo han hecho sin aportar la menor prueba, porque difIcilmente la tienen a pesar de que anuncian una correlación in situ entre Rudistas y Foraminiferos plantónicos, la cual nos parece imposible establecerla lateralmente, es decir como debe hacerse, por no darse la circunstancia de existir afloramientos adecuados. Estos autores, además de no aportar ninguna prueba, entran ellos mismos en contradicción, pues comienzan diciendo que la formación "Aren Sandstone" es Campaniense-Maastrichtiense y luego dicen que la H. castroi, que está por encima de esa formaciOn, es del Campaniense terminal. También dicen que el sinclinal de Tremp está ocupado (a continuaciOn de los citados niveles de Rudistas) por las capas rojas del Maastrichtiense superior; luego segOn estos autores existirIa una laguna de gran parte del Maastrichtiense, lo cual convendrIa que lo demostrasen. A pesar de que H. castroi es un Rudista endémico y de que otros Rudistas mds a menos sincrónicos o son endCmicos también (cf Monopleura moroi, Biradiolites moroi) o son poco caracterIsticos (cf P boucheroni), un autorizado investigador, J. Philip, en la tabla 5 de Mesozoic and Cenozoic Sequence Stratigraphy of European Basins (SEPM Special Publication, n° 60, 1998), considera el horizonte de H. castroi (69,42 Ma) como del Maastrichtiense, lo que permite seguir considerando también maastrichtienses los niveles con Septorella en cuestión. Si tomamos en consideración los ForaminIferos bentónicos, vemos que en el flanco S del sinclinal de Tremp (=serie normal del Montsec), bastante por debajo de los expresados niveles de Rudistas se encuentra Siderolites calcitrapoides (71, 29 Ma) y Omphalocyclus macroporus (70,15 Ma), (Hottinger y Rosell, 1973, p.70, muestra 23; Caus et Cornella, 1983, p. 140, parte terminal de la unidad 7). Estos fósiles indican el Maastrichtiense segtin la mencionada tabla 5 de Mesozoic and Cenozoic... Como resultado tenemos que los niveles de Rudistas y de Septorella que se endentan con ellos, todos situados por encima de los referidos ForaminIferos, no pueden ser del Campaniense siendo su substrato del Maastrichtiense. En otras sucesiones estratigrkficas de las unidades sudpirenaicas se observan, por debajo de las capas con Septorella, el senalado Siderolites y Orbitoides del Maastrichtiense, (v.g. Port del Comte, W de la serie del CadI, zona del Pedraforca).
Anadón, P. et Feist, M. 1981. Charophytes et biostratigraphie du Paleogene inférieur du bassin de 1'Ebre oriental. Palaeontographica Abt. B, 178 (4-6): 143-168, 4 láms. Berger, J.P. 1986. Biozonation préliminaire des charophytes oligocènes de Suisse occidentale. Eclogae geol. Helv., 79 (3): 897 - 912. Berger J.P. 1997. Nitellopsis (Tectochara) du groupe rnerianii (Charophyta): les populations de la molasse suisse (types) et du gisement miocène de Li Mae Long, Thaulande, biostratigraphie et paléoécologie. Geodiversitas, 19 (4): 773-78 1. Biot, J. y Giraudet, J.P. 1961. Estudio preliminar del corte del rio Farfanya. Not. y Corn. Inst. Geol. y Mi España, 63: 103-105. Castel, M. 1967. Charophytes de 1'Oligocène supérieur de Marseille. Bull. Soc. geol. France, 9: 514-519, láms. 19-21. Castel, M. et Grambast, L. 1969. Charophytes de 1'Eocène des Corbières. Bull. Soc. géol. France, 11: 936-943, láms. 30-32. Caus, E. et Comella, A. 1983. Macroforaminifères du Crétacé supérieur du bassin sud-pyrénéen. Géol. Méditerranéenne, 10 (3-4): 137-142. Choi, S.J. 1989. Les charophytes du bassin potassique catalan (Nord-est de 1'Espagne) a la limite Eocène-Oligocene. Paléobiologie continentale, 16 (1): 1-68, 16 láms. Feist-Castel, M. 1970. Distribution verticale des Charophytes dans l'Eocène du Minervois. Bull. Soc. géol. France, 12 (5): 926-931, láms. 36-38. Feist-Castel, M. 1972. Charophytes éocènes de la region montpellieraine. Paléobiologie continentale, 3 (1): 1-22, 6 lárns. Feist-Castel, M. 1975. Repartition des Charophytes dans le Paléocène et 1'Eocène du bassin d'Aix-en-Provence. Bull. Soc. geol. France, 17 (1): 88-97. Feist-Castel, M. 1977a. Étude floristique et biostratigraphique des Charophytes dans les series du Paleogene de Provence. Géol. Mediterranéenne, 4 (2): 109-138). Feist-Castel, M. 1977b. Evolution of the charophyte floras in the Upper Eocene and Lower Oligocene of the Isle of Wight. Palaeontology, 20(1): 143-157, láms. 21-22. Feist, M. et Freytet, P. 1983. Consequences stratigraphiques de la repartition des charophytes dans le Campanien et le Maastrichtien du Languedoc. Géol. Méditerranéenne, 10 (3-4): 291-301.
Feist, M., Anadón, P., Cabrera, L., Choi, S.J., Colombo, F. and Sáez, M. 1994. Upper Eocene-Lowermost Miocene charophyte succession in the Ebro Basin (Spain). Contribution to the charophyte biozonation in Western Europe. Newsl. Stratigi:, 30 (1): 1-32, Gaibrun, B., Feist, M., Colombo, F., Rocchia, R. and Tambareau, Y., 1993 Magnetostratigraphy and biostratigraphy of Cretaceous-Tertiary continental deposits, Ager basin, Province of Ldrida, Spain. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology, 102: 41-52. Grambast, L. 1957. Ornementation de la girogonite et systématique chez les Charophytes fossiles. Rev. gén. Bot., 64: 339-362, láms. 5-8. Grambast, L. 1972. Étude sur les Charophytes tertiaires d'Europe occidentale. I - Genre Tectochara. Paleobiologie continentale, 3 (2): 1-30, 8 láms. Grambast, L. et Paul, Ph. 1965. Observations nouvelles sur la fore de Charophytes du Stampien du bassin de Paris. Bull. Soc. géol. France, 7: 239-247, láms. 1-2. Grambast, L. et Soulié-Marsche, I. 1972. Sur l'ancienneté et la diversification des Nitellopsis (Charophytes). Paléobiologie continentale, 3 (3): 1-14. Grambast, L. et Grambast-Fessard, N. 1981. Étude sur les Charophytes tertiaires d'Europe occidentale. III - Le genre Gyrogona. Paléobiologie continentale, 12 (2): 1-35, 6 láms. Horn af Rantzien, H. 1959. Morphological types and organ-genera of Tertiary charophyte fructifications. Stockholm Contr Geol., 4 (2): 45-197, 21 láms. Hottinger, L. 1960. Recherches sur les Alvéolines du Paléocène et de l'Eocène. Mém. suisses Paléont., 75-76: 1-243, 18 láms., 1 tabla. Hottinger, L. y Rosell, J. 1973. El Cretácico superior del Montsec. XIII Coloq. Europ. Micropaleont., Espafla, C.N.G. - Enadimsa: 61-73. Hottinger, L., Drobne, K. and Caus, E. 1989. Late Cretaceous, Larger, Complex Miliolids (Foraminifera) Endemic in the Pyrenean Faunal Province. Facies, 21: 99-134, láms. 21-29. MartIn-Closas, C. 1991. Las carófitas del Eoceno de Oviedo (Asturias). Bol. Cien. Nat. I.D.E.A., 41: 215-241. MartIn-Closas, C., Serra-Kiel, J., Busquets, P. and Ramos-Guerrero, E. 1999. New correlation between charophyte and larger foraminifera biozones (Middle Eocene, Southeastern Pyrenees). Geobios, 32 (1): 5-18.
Masriera, A. y Ullastre, J. 1988. Nuevos datos sobre las capas maestrichtienses con Septorella: su presencia al forte del Montsec (Pirineo catalán). Acta Geol. Hispànica, 23 (1): 71-77. Masriera, A. y Ullastre, J. 1990. Yacimientos inéditos de Carófitas que contribuyen a fijar el lImite Cretácico-Terciario en el Pirineo catalán. Rev. Soc. Geol. España, 3 (1-2): 33-41. Riveline, J. 1986. Les Charophytes du Paleogene et du Miocène inférieur d'Europe occidentale. 227 pp., 38 láms. Cahiers de Paléont. Editions du C.N.R.S., Paris. Riveline, J., Berger, J.P., Feist, M., MartIn-C!osas, C., Schudack, M. and SouliéMärsche, I. 1996. European Mesozoic-Cenozoic charophyte biozonation. Bull. Soc. géol. France, 167 (3): 453-468. Schiumberger, C. 1898. Note sur le genre Meandropsina Mun.-Chalm., n.g. Bull. Soc. geol. France, 26: 336-339, jams. 8-9. Schlumberger, C. 1899. Note sur quelques Foraminifères nouveaux ou peu connus du Crétacé d'Espagne. Bull. Soc. geol. France, 27: 456-465, láms. 8-11. Senz, J.G. y Zamorano, M. 1992. Evolución tectónica y sedimentaria durante el Priaboniense superior-Mioceno inferior, en el frente de cabalgamiento de las Sierras Marginales occidentales. Acta Geol. Hispànica, 27 (1-2): 195-209. Serra-Kie!, J., Hottinger, L., Caus, E., Drobne, K., Ferrández, C., Jauhri, A.K., Less, G., Paviovec, R., Pignatti, J., SamsO, J.M., Schaub, H., Sire!, E., Strougo, A., Tambareau, Y., Tosquel!a, J. and Zakrevskaya, E. 1998. Larger foraminiferal biostratigraphy of the Tethyan Pa!eocene and Eocene. Bull. Soc. géol. France, 169 (2): 281-299. Sou!ié-Marsche, I. 1974. Nouve!les espèces de Charophytes éocènes du bassin d'Aquitaine. 96 Congr nati. soc. say., Toulouse, 1971, sciences, 2: 109-144. Souquet, P. 1967. Le Crétacé supérieur sud-pyrénéen en Catalogne, Aragon et Navarre. Pubi. Lab. Géol. Un. Toulouse: 1-529, 24 !áms., 1 mapa. Ullastre, J. 1998. Boceto para un mapa geológico detallado del frente del Montsec (Pirineo catalano-aragonés, Espafla). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 7: 175-186, 6 láms. U!lastre, J. , Durand-Delga, M. y Masriera. A. 1990. Re!aciones tectónicas y sedimentarias entre !a serie del CadI y la zona de! Pedraforca (Pirineo catalán). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 1: 163-207.
Ullastre, J. et Masriera, A. 1992. L'accident frontal du Montsec (Pyrénées catalanoaragonaises, Espagne): sa signification et ses multiples jeux. C.R. Acad. Sci. Paris, 315 (série II): 579-586, 2 láms. Ullastre, J. y Masriera, A. 1995. El Mesozoico de Artesa de Segre: precisiones estratigraficas y análisis tectónico-sedimentario del "frente" sudpirenaico entre Artesa y Camarasa (Pirineo catalán, Espafla). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 4: 181-209. Ullastre, J. y Masriera, A. 1996. Evolución tectónica de las unidades sudpirenaicas al W y a! E de la lInea de accidentes del Segre (Pirineo catalán, España). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 5: 213-253. Ullastre, J. y Masriera, A. 1998. Nuevas aportaciones al conocimiento estratigrafico del Paleoceno continental del Pirineo catalán (Espafla). Treb. Mus. Geol. Barcelona, 7: 95-128. Vicens, E., Ardèvol, L. and Lopez-MartInez, N. 1999. The rudists as biostratigraphic markers: an example from the late Cretaceous of the southern Pyrenees, Spain. Erlanger geol. Abh, Sonderband 3: 74-75.
Treb. Mus. Geol. Barcelona, 8: 113-155 (1999)
La Société Géologique de France a Catalunya (setembre-octubre de 1898) Enric ARAGONES i VALLS*
ABSTRACT ARAGONES i VALLS, E. The Société Geologique de France in Catalonia (September - October 1898). The only meeting held in Spain by the French Geological Society took place in Catalonia in the year 1898. Following a suggestion made by Dr. Gaudry which was communicated to Dr. Almera, the Catalonian members of the Society proposed an excursions program for the Barcelona area which was accepted by the bureau of the Society. The organisation was a personal success for Dr. Almera. From a scientific point of view, his geological work was shown on various sites, discussed and founded worthy of remark by the highest representatives of the European geology. Moreover, L. M. Vidal led up complementary excursions to Cardona salt mine, Olot volcanics, and Montsec mountains. The catalonian public had the opportunity to keep up to date with events through the writing of Bofill in the Diana de Barcelona. Finally, the first geological guide of Catalonia was issued in Paris (1900) and Madrid (1903). Other results of the meeting were the improvement in relations between Catalonian and French geologists, and the opening of new areas of geological research in Catalonia. Key words: History of science, 19th century, scientific societies, geology, Catalonia, Spain.
La primera i dnica reunió extraordinària que la Société Geologique de France ha tingut a Espanya al llarg dels seus 170 anys tingué lloc a Catalunya l'any 1898. A partir d'un suggeriment de M. Gaudry al Dr. Almera en una visita a Barcelona (octubre de 1895), els membres catalans de la Societat elaboraren una proposta d'excursions pels voltants de Barcelona que fou acceptada (gener de 1898) com a marc per a l'assemblea extraordinària de l'any. L'organització de l'esdeveniment fou un exit personal del Dr. Almera. Des del punt de vista cientIfic, l'obra del Dr. Almera rebé el vist-i-plau de la cdpula de la geologia europea. A més, L. M. Vidal dirigI excursions complementàries a la mina de sal de Cardona, a la zona volcànica
* Subdirecció General de Conservació de la Natura. Gran Via, 612-614, 08007 Barcelona.
d'Olot i a la serralada del Montsec. La trobada fou puntualment divulgada a la premsa a través de les crOniques escrites per Boflul al Diario de Barcelona. Altres resuitats de la reunió foren la publicació de les actes (Paris, 1900; Madrid, 1903), que de fet constituien una primera guia geolOgica de Catalunya; la consolidació de les relacions internacionais entre els geOlegs catalans i els francesos, i l'obertura de nous camps en la investigació geolOgica de Catalunya. Paraules clau: Histbria de la ciència, segle xix, societats cientIfiques, geologia, Catalunya, Espanya.
S'ha commemorat recentment el centenari de la primera i Unica reunió extraordinàna de la prestigiosa Societat Geoiôgica de Franca tinguda a Catalunya. L'efemèride fou recordada en un acte ptibiic organitzat conjuntament pci Museu de Geologia de Barcelona i ci Museu GeolOgic del Serninari de Barcelona i celebrat en ci Saló de Sant Jordi del Seminari Conciiiar el dia 13 de novembre de 1998 (Babot, 1999). Dos articles d'aparició recent han recordat també la histOrica assembiea (Truyois, 1998; Abad, 1999). La Société Geologique de France va ésser una de les primeres associacions creades amb la finalitat de fomentar i difondre els estudis geoiOgics. Els seus objectius foren no sols aconseguits, sinó superats ja des del mateix moment de la seva creació l'any 1830, esdevenint el punt de trobada de l'èlit de la geologia europea gràcies al dinamisme del seu equip directiu i a i'esforc deis seus membres, que impuisaren ci desenvolupament de l'aleshores nova ciència. Una caracterIstica de ia societat era ci seu caràcter no corporatiu: s'hi podien afegir persones de formació diversa (naturaiistes, metges, advocats, miiitars, religiosos, etc) sempre que els seus merits en ci camp dels estudis geoiOgics fossin avaiats per dos deis seus membres. Celebrava la Societat assembiees ordinaries mensuaiment a ia seva seu de Paris i una assemblea anuai extraordinària a provIncies amb excursions sobre ci terreny; ocasionaiment aquesta reuniO tenia hoc a paIsos veIns. A finals de segie constava d'uns cinc-cents membres, deu dels quais espanyois, i, d'aquests, tres eren cataians. El Bulletin de la Société géologique de France, iniciat ci 1830, se segueix pubiicant; la seva coi•Iecció, gairebd compieta, es pot consultar al Museu GeolOgic dcl Seminari de Barcelona (en endavant, MGSB). La celebració d'una de ies assemblees anuals extraordinàries a Cataiunya fou possible gràcies ais tres membres catalans de ia Société: ci canonge Jaume Almera i Comas [1845-1919], el naturaiista Artur Bofihl i Poch [1844-1929], i l'enginyer Liufs Maria Vidal i Carreras [1842-1922].' No hi ha dubte que tal reunió no haguds estat possible sense els trebalis que eis tres geOlegs havien portat a terme durant ci darrer quart del segie xix, de resuites deis quais quedaren sOiidament estabierts els trets Vidal havia ingressat a la Société el 15 de novembre de 1875, presentat per Coquand i Matheron; Almera el 3 de desembre de 1877, presentat per Landerer i Doilfus; a Bofill el presentaren Dolifus i Boule el 2 de marc de 1896.
fonamentals de la geologia de Catalunya. Vidal havia estudiat —en la seva primera època al servei de l'Estat, entre 1871 i 1883— l'estratigrafia del mesozoic prepirinenc i havia publicat (1886) la memôria geolOgica de la provIncia de Girona, amb mapa a 1:400.000. Almera i Bofihl eren, des de 1885, responsables de l'aixecament de la cartografia geolOgica provincial que subvencionava la Diputació de Barcelona, comencada a l'escala 1:100.000 i prosseguida a 1:40.000, una escala inusual per a l'època. Tots ells eren coneguts internacionalment per la qualitat dels seus treballs, les relacions que mantenien amb reconeguts especialistes, i també per l'assidua assistència a congressos i reunions; especialment Almera, que solia assistir a les extraordinàries de la Societat des de la seva incorporació.2 La importància de la reunió és ben coneguda gràcies a la publicació de les actes de les sessions en el butlietins de la Société i de la ComisiOn del Mapa Geológico de Espana, a més de la crônica oficial que publicà l'Acadèmia de Ciències de Barcelona. Tots els autors coincideixen en qualificar-la de moment culminant de la geologia catalana i l'atribueixen a l'obra feta pels tres geôlegs catalans, ja des de Font i Sagué (1900). Via, en la seva histôria del Museu del Seminari (1975), assegura que la reunió, per a Almera, Vidal i Bofill, "represento' el reconocimiento de la validez de sus trabajos anteriores y su consagraciOn como geOlogos de talla internacional"; per a aquest autor la reunió trencà tot precedent i tingué un efecte estimulant i profitós per als geôlegs catalans. També per a Truyols (1998) "la decision de celebrarla supuso un reconocimiento internacional de la importancia de los estudios lievados a cabo por la incipiente escuela barcelonesa durante las u'ltimas décadas del siglo XIX.,, La reunió apareix corn un dels fets més assenyalats en les biografies d'Alrnera, des de Faura (1921) i Bataller (1945) —per a qui la causa de la reuniO era l'interès dels cientIfics extrangers per "las numerosas exploraciones cientificas ilevadas a cabo para el reconocimiento geológico de nuestra region"— fins a Nicolau i Valls (1982). També en les biografies de Vidal, des de Bataller (1922), a Gómez-Alba (1992), qui destaca la participació d'aquest autor en la organització i desenvolupament de la reunió i nota 1' absència dels geôlegs espanyols no catalans a la convocatOria. No obstant, si el desenvolupament de l'assemblea es ben conegut des de la publicació dels comptes-rendus, ho eren menys els antecedents i les repercussions; aquest ha estat l'objectiu del present article. Amb aquesta finalitat s'han explorat els arxius histàrics del Museu GeolOgic del Seminari Conciliar de Barcelona i de la Diputació 2 Sobre la vida i obra d'aquests eminents geOlegs es poden consultar les biografies d'Almera i Vidal, de J. Gómez-Alba, a: Ciència i Tècnica als Palsos Catalans: una aproximació biogràfica, edició de Ia Fundació Catalana de la Recerca, Barcelona, 1995. També, els treballs de Valls Julia sobre Almera: Valls, 1983: Dr D. Jaime Almera y Comas, padre de Ia geologia catalana (col. Fundació Mossèn Josep Sanabre, n° 4); Nicolau i Valls, 1987: El Dr Almera i Ia seva escola de geologia (Ed. Terra Nostra, col. Cultura i Pensament. Barcelona); Valls, 1975: Aproximación ala obra cientijIca delDr D. JaimeAlmera y Comas, Pbro (Geologla de las comarcas barcelonesas) (Trab. del Laboratorio de GeologIa del Seminario Conciliar de Barcelona); l'obra commemorativa LluIs Maria Vidal i Carreras: Selecció dobres, que inclou una biografia per Gómez-Alba (Museu de Geologia de Barcelona, 1992, 4 vols). I encara: Aragonès, 1998: "El mapa geolOgic i topogràfic de la provIncia de Barcelona: de l'escala 1: 100.000 a l'1:40.000" (dins Treballs del Museu de Geologia de Barcelona, ruim. 7); Aragonès, 1993: "Lois Mariano Vidal y Carreras y Ia ComisiOn del Mapa Geológico de Espafla" (Boletin Geológico y Minero, 103(6): 1054-1073). La biografia de Bofill està encara per fer, per Ia qual cosa és encara Vigent la inclosa per Ia Reial Academia de Ciències de Barcelona en Año académico 1929-1 930, pp. 67-85.
de Barcelona, aixI corn les actes de 1'Acadèmia de Ciències, i s'ha tingut en compte la trajectôria cientffica dels organitzadors abans i desprès de la reunió, intentant detectar la influència de l'assernblea en el desenvolupament posterior dels estudis geolôgics a Catalunya. Per tal d'evitar repeticions innecessaries, s'han abreujat en el text els tItols de les publicacions més citades: BSGF: Bulletin de la Société Géologique de France; BCMGE. BoletIn de la Comisión del Mapa Geológico de España.
ORIGEN I PREPARACIO DE LA REUNIO Suggeriment de M. Gaudry al Dr. Almera (octubre de 1895) La idea de celebrar una assemblea extraordinària de la Société a Catalunya va sorgir d'una visita que el Dr. Albert Gaudry va realitzar a Barcelona l'octubre de 1895, en el curs de la qual s'entrevistà amb el Dr. Almera: Durante el tiempo que ha permanecido [M. Gaudry] en esta capital ha visitado sus pintorescos e interesantes airededores, habiéndole ilamado extraordinariamente la atención las riquezas paleontológicas existentes en los mismos que obran en los Museos del Seminario Conciliar; de la Real Academia de Ciencias y Artes y en el Museo Martorell. Ha notado en los mismos, ejemplares regionales importantIsimos que hasta ahora eran desconocidos para la Ciencia, celebrando extraordinariamente la vanedad de terrenos que están representados en nuestros contornos y la abundancia de fósiles con que vienen caractenizados. En vista de ello, acarició la idea de que fuese propuesto a la Sociedad geológica de Francia acordase se efectue en Barcelona la próxima reunion extraordinaria que, seguida de instructivas excursiones a localidades que pueden considerarse tan clásicas como aquellas donde se reune cada año . . Molt probablement conegué en aquella ocasió Gaudry el director del Museu Martorell Artur Bofill i Poch, que encara no era membre de la Societat. Vidal no era ilavors a Barcelona, i en assabentar-se per Almera del projecte, escrigué a Gaudry immediatament, fent-li constar que ja havia pensat en aquesta possibilitat molts anys abans: Mon ami Almera, qui a eté plus hereux que moi, m 'a fait part de votre idée de faire passer les Pyrénées a la Société Géologique de France. C'est un espoir quej'avais déjà exprimé a M. Coquand au commencement de mes travaux, quand j 'étais tout seul a faire géologie dans mon pays. Ce serait donc la realisation d'une ancienne voeu: et si quelquefois vous pensez serieusement a cela, nous étudierons les points a visiter et Ia manière la plus facile de lefaire.5 3 Albert Gaudry [1827-1908] era professor de Paleontologia a ParIs, membre de 1'Institut de Franca i expresident de la Societat GeolOgica, de la que formava part des de 1849. Havia collaborat amb Almera i Vidal i, juntament amb altres especialistes (Bergeron, Depéret) havia estat nomenat academic corresponent de la de Ciències de Barcelona en sessió de data 14/3/94. La seva relació amb Almera data d'abans de 1886, quan aquest el consultà a propOsit de restes de grans mamifers. També Vidal havia consultat Gaudry sobre els vertebrats de Caldes de Malavella (1881) i els de la conca de la Seu (1894). Almera [1895]: Nota (de premsa?) manuscrita, inacabada. MGSB. Vidal: Carta a Gaudry (esborrany), 31 octubre 1895. MGSB.
Una carta de Solano y Eulate —catedràtic a Madrid i membre de la Société— a Almera demostra que la reunió extraordinària s ' havia previst originalment per al vinent any de 1896. Aquest autor interpretà en clau integrista la proposta: Me parece muy buena la idea de Gaudiy de acudir a Barcelona y sus airededores la Société Géologigue en su escursiOn extraordinaria de 1896. Tan buena me parece que considero providencial la ocurrencia del sabio paleontólogo. iQué hermosa lección para los desgraciados sectarios que una eminencia cient(fica proponga a un sacerdote que éste a su vez invite a una corporación de la talla de la Sociedad Geologica a visitar una region tan admirablemente conocida y descrita como lo está la mencionada por 1 ... y que el guia de esta escursion sea el canónigo y geólogo c la vez dejando sellado y refrendado si necesariofuera el concepto de verdadero sabio de que justificadamente goza! Y esto a ciencia y paciencia del descubridor del Hipparion! La Ortodoxia sabia enfrente de la Heterodoxia petulante y además ignorante. A toda costa hay que lievar a cabo la idea. Créame mi buen amigo que vá en ello la gloria de Dios en primer lugar —y esto por muchos conceptos— pues además de poner de manifiesto la compatibilidad peifecta entre la verdadera Ciencia y la Fe católica, será un mentIs para los que sostienen que la Iglesia quiere sofocar todo género deestudios de la naturaleza, &c, &c.. Entusiasmado quedo y complacidIsimo con tal noticia.6 No obstant, la proposta catalana trigà dos anys a arribar a la Societat; l'assemblea extraordinària de 1896, a la que assistiren Almera i Bofill, 7 tingué hoc a Algeria, i la seguent (1897) als Vosgues. Elaboració de la proposta (1897) La visita de les societats de CCNN de Béziers i de Narbona entre els dies 17 i 22 d' abril fou probablement una mena d' assaig de cara a la preparació del programa de la Reunió extraordinària. Els expedicionaris, acompanyats per Almera, feren excursions a Montserrat (dia 20) i rodalies de Barcelona (dia 21), i visitaren (dia 22) el museu Municipal de Ciències Naturals i els locals i el museu de l'Acadèmia de Ciències.8 6 JM. Solano y Eulate, marques del Socorro: Carta a Almera, 30/ l O/ [ 1895 1 MGSB. El to belligerant d'aquesta carta no s'entendria sense tenir en compte que aquell mes d'octubre havien tingut hoc a Barcelona greus incidents anticlericals arran d'un començament de curs universitari marcat per la condemna per part de la Sagrada Congregación del Indice dels llibres de text de Geologia i Zoologia del professor Odón de Buen. El Bisbe de Barcelona havia suphcat a! Govern (28 de setembre) que prohibIs les obres esmentades corn a ilibres de text, que el catedràtic fos substituIt en la docència d'aquelles matèries, i els alumnes deciarats exempts. Els aidarulls cornençaren el mateix dia inaugural i duraren algunes setmanes: els alurnnes es manifestaren, Ia policia entrà a la Universitat i el Palau Episcopal fou apedregat als crits de Abajo el Obispo! i Viva Odón de Buen!. Seguidament es rnovilitzaren les agrupacions republicanes: davant les seus deis diaris considerats integristes es va cridar Viva la Repablica! i Muera la Religion!. Per altra banda, aiguns bisbes es varen solidaritzar amb el de Barcelona. Va aflorar a la premsa el tema de la llibertat de càtedra, i el Dr. Alrnera, en una nota de premsa, ultra qualificar de rnal plagi sense cap interès i pie d'errades ci text de geohogia condemnat, deixà caure que no l'havia Ilegit abans de h'escàndo! (Del Diario de Barcelona, octubre-novernbre de 1895). 7 Bofiul havia ingressat aquell mateix any ala societat, presentat per Dohlfus i Boule, el dia 2 de marc (BSG1 24). 8 NotIcies al Diario de Barcelona, i Acta de la R. Academia de Ciències de 22 d'abril de 1897. Curiosament aquesta visita deixà més rastre en les actes de 1'Acadèmia que la de la Societat GeolOgica, que s'esdevingué en perIode vacacional.
Es conserva manuscrit de la ma de Vidal un programa d'excursions 9 ileugerament diferent de el que finairnent es va seguir; probablernent és el que es va trarnetre a la Societat a finals de 1897. Entre els dies 29 de setembre i 8 d' octubre es preveia visitar intensivament els voltants de Barcelona, alternant les excursions amb les sessions cientIfiques. Segons aquest projecte inicial, es visitarien Montserrat, Montcada i Cerdanyola, Horta i Valicarca, el Papiol, Bruguers i el Garraf, Vilanova i Sant Pau d'Ordal, afloraments ben estudiats tots ells per Almera d'ença de 1879; més la rodaha de Terrassa, on Palet havia datat el Pliocè superior, i la localitat d'Olesa, on Bofill havia identificat fauna del Muschelkalk. Gran part de les localitats es trobava dins els fulls 1 i 2 de la cartografia geolOgica-topografica realitzada per Almera i publicada per la Diputació a 1:40.000. El programa d'excursions era intensiu i començava diàriament a les 6 del matI, cosa que motivaria un advertiment de Gaudry a Vidal: Je pense que, si Ofl veut avoir une reunion nombreuse, ii ne faudra pas effrayer par l'annonce d'une session trop longue, avec des courses qui forcen a se lever chaque jour a 5 heures du matin. Je n 'ai nullement qualite officielle pour vous dire cela; je parle seulement au nom d'une ion gue experience. Les étrangers, qui iront a Barcelone, voudront sans doute voir quelques autres points de 1 'Espagne, célèbre par ses richesses artistiques. J'espère que le projet d'une session a Barcelone rencontrera une vive approbation dans le sein de la Société.10 Els horaris, perô, no es modificarien perquè estaven condicionats a les hores de sortida dels ferrocarrils que els expedicionaris havien d'emprar corn a medi d'aproximacjo a l'aflorament. Aprobació per Ia direcció de Ia Société (gener 1898) A primers de gener de 1898 Gaudry traslladà la proposta catalana al president de la Societat geolôgica, Bergeron,' l i li donà suport: J'ai remis votre projet d'excursion a Mr Bergeron, qui est le Président de la Société géologique de France pour cette année. Je lui ai dit combien l'excursion de Barcelone sera intéressante. Elle aura un double attrait: celui de visiter un pays curieux dont les terrains ont été très bien étudiés, et celui de donner une preuve de notre sympathie aux géologues espagnols qui ont toujours été amis des géologuesfrançais.l2 La proposta anava acompanyada de l'oferiment per part de Vidal de conduir una excursió complementària per la regiO central de la provIncia de Lleida (Montsec i serres exteriors), que l'enginyer havia estudiat i cartografiat abans de 1874) El 20 de gener el Consell de la societat decideix per unanimitat proposar a l'assemblea tenir la reunió extraordinària d'aquell any a Barcelona, ha qual fou acceptada, vist l'oferiment dels Srs. Almera i Vidal de dirigir les excursions: MGSB. Acompanya aquest document una relació d'assistents previstos i una ilista bibliogràfica. Gaudry: Carla a Vidal, 13 de gener 1898. MGSB. Jules Bergeron [1853-1919], enginyer i professor de geologia a Paris; collaborador en el Mapa GeolOgic de Franca i membre de la societat des de 1878. El 1892 havia presentat davant la Societat un treball d'Almera sobre les roques eruptives; des de 1894 era academic corresponent de la de Ciències de Barcelona. 12 Gaudry: Carta a Vidal, 13 de gener 1898. MGSB. 13 L'acta de la sessiO de Ia Société de 24 de gener diu Vidal veut bien conduire dans Ia Province de Lerida une excursion complémentaire; cap referència a la regió volcànica (BSGE 26).
C 'était en effet pour nous 1 'occasion de visiter une region qui, en moms de vingt ans, grace aux travaux de nos confreres, est devenue classique pour la geologie du bassin méditérranéen. L'intérêt et la varieté des excursions qui nous avaient été proposées, justifiaient, a eux seuls, notre presence en Catalogne.'4 Arran de 1' aprovació de la proposta, alguns dels més notables membres de la Societat (Douvillé, Boulay, Kilian, Paquier), expressaren privadament la seva adhesió i felicitació als tres consocis catalans. 15 Cap d'ells, perô, viatjaria a Barcelona per a assistir a l'assemblea el mes de setembre. Modificacions a! programa i preparació de les excursions Un cop aprovat, el programa es va ampliar per tal de donar cabuda a la visita a dos dels més notables afloraments de Catalunya: el salI de Cardona i els volcans de la Garrotxa. La primera es va situar a continuació de la visita a Montserrat i obliga a avançar un dia la sessió inaugural, inicialment prevista per al dia 29. A la segona se li donà la consideració d'excursió complementària, a tenir abans de l'assemblea; l'organització i conducció de totes dues les assumI Vidal. Les ilibretes de camp de Vidal i Almera de 1898 conserven anotacions sobre alguns dels afloraments a visitar durant la reunió que demostren que dedicaren algunes jornades a la preparació de les excursions: destaca el fet que ambdós varen fer excursions conjuntes al camp els dies 12, 13 i 14 de maig, segons consta en la ilibreta de camp de Vidal: el dijous 12 anaren a Montcada I Cerdanyola, on aixecaren un tall geolOgic; l'endemà anaren a Castelldefels i Garraf, observant l'estratigrafia del massIs, I dissabte anaren a! Papiol. Almera tornà encara a Bruguers el dia 16, i al Papiol el 24 i el 2, 7 i 8 de juny, I el 5 i 6 de juliol. Més endavant, entre el 23 i el 26 de juliol, Vidal preparà l'excursió d'Olot: diumenge 25 visità els volcans de Sta. Margarida de la Cot i Sta. Pau; mesurà el crater del volcà de Sta. Margarida (obtingué un radi promig de 175 m), i examinà la Roca Negra. Encara el 15 de setembre anaren Almera i Bofill a Monistrol i la Puda de MontserratJ 6 També preparà Vidal una relació d'assistents previstos,' 7 en la que figuren 31 noms de geOlegs francesos i cap d'espanyol. A l'excursió de la regió volcànica hi havien 10 preinscrits, i 8 a la del Montsec. Com es veurà, l'assistència va ser finalment bastant inferior a les previsions. 14 Bergeron: Discurs inaugural pronunciat a Barcelona el 28 de Setembre. BSGF, 26: 665-666. 15 Douvillé escrigué a Vidal: Vous avez dans cette region tant de choses curieuses a nous faire voir au
point de vue geologique que cette excursion serait pour tous les membres de Ia Société et enparticulierpour moi d'un très grand intérêt. Maiheureusement mon temps est très pris... (Carta datada 18 de gener 1898. MGSB). Boulay, de Lille, expressà a Almera tot el seu suport al projecte, en un moment critic per a la imatge del pals: L'Espagne traverse en ce moment une épreuve a laquelle je ne puis être indifferent. Sans remonter aux idées générales, ii me suffit de voir un peuple catholique attaque d'unefacon déloyale pour que mes sympathies lui soient acquises. (Carta datada 19 de maig 1898, MGSB). V. Paquier, de la Facultat de Ciències de Grenoble: Je suis certain que la Société rendra pleine justice a vous si remarquables et si consciencieuses etudes, et si je n 'ai le plaisir de m 'associer sur les lieux aux éloges qu 'elle vos decernera, j'en acueillerai les echos avec la plus vive satisfaction. (Carta a Almera, 2 agost 1898. MGSB). Kilian: Recevez mes voeux les plus cordiaux pour Ia réussite de votre Reunion et pour le couronnement de votre oeuvre si longement et si patiemmentpoursuivie. (Carta a Almera, ? oct. 1898. MGSB). 16 Almera: llibreta n° 15. Vidal: llibreta 1898-1899. MGSB.
DESENVOLUPAMENT DE LA REUNIO EXTRAORDINARIA Aspectes generals El desenvolupament de la reunió es pot seguir en detail en ies crOniques pubiicades per Bofili al Diario de Barcelona (ReuniOn estraordiaria.. .1898), o en qualsevol de ies pubiicacions oficials de la reunió (Reunion extraordinaire. . .1898 i Société Géolo-. gique. . .1898). L'assemblea prôpiament dita tingué hoc entre els dies 28 de setembre i 9 d'octubre, i anà precedida de i'excursió ala regió voicànica (del 25 al 27 de setembre) i seguida de l'excursiO ai Montsec (de i'll ai 15 d'octubre). La premsa anuncià la ceiebració de la reuniO, pubiicant ei programa provisionai i l'assistència prevista de destacats professors: Entre 'is expedicionaris hi figura lo professor de Paleontologla en lo Museum y membre de l'Institut de Fransa M. Albert Gaudry, '1 dega de la Facultat de Ciencias de Lyon M. Depéret, tan coneixedor dels terrenos terciaris, y vans altres professors de las Universitats d'Alger de Grenoble, etc, y enginyers de mines, colaboradors del Mapa geolOgich de Fransa.18 Tot es desenvolupà segons estava previst, amb aigunes lieugeres variacions en les excursions suggerides pels organitzadors o peis propis assistents (aixI, la de la Regio voicànica s'extengué a ies mines de Surroca; la de Viiafranca inclogue una extensiO ai massIs del Montmeli). Per a ies sessions tingudes a Barcelona, i'Acadèmia de Ciències, —corporaciO a la que pertanyien els tres organitzadors—, cedI els seus locals més representatius, i és per aixô que ei president de la institució, Thos i Codina, que no era membre de la Societat, estigué present en la sessió inaugural i en ha vetliada social del dia 2 d'octubre.19 Sessió inaugural (28 de setembre) L'acte de la inauguració tingué hoc a ha sala d'actes de l'Acadèmia de Ciències. En un discurs preliminar el president Bergeron, després d'agrair al President de h'Acadèmia ha seva hospitalitat, constatà, agradablement sorprès, ha simpatia per la ciènciafrancesa que observà a Barcelona: Tout ici nous indique votre sympathie a l'égard de Ia science française; au seuil même de votre Académie nous avons Pu lire inscrits les noms de nos plus illustres compatriotes.20 '' Entre els papers de Vidal (MGSB). L'acompanya una ilista bibliogràfica diferent de la que es publicaria al Compte Rendu. 18
La Renaixensa, 26 de setembre 1898. SilvI Thos i Codina [1843-1911], enginyer de mines, era Ilavors cap de Ia prefectura minera de Barcelona, càrrec en el que el succeiria Vidal. El 1881 havia publicat la descripció geo!ôgica de la provIncia de Barcelona; també va estudiar diverses conques mineres i carboneres, entre les quals la de Calaf. Un any abans de la reunió havia exposat a l'Acadèrnia la comparació entre els jaciments salins de Cardona i de Stassfurt, de resultes de la qua! proposà la recerca de la potassa en la conca evaporItica. No obstant, no es considerava geO]eg i no formava part de la Société. 20 Bergeron, discurs preliminar (op. cit.). 19
Seguidarnent va justificar l'interès que tenia per a la Societat la visita a una regió esdevinguda ciàssica per a la geologia gràcies al treball dels consocis catalans; va fer també a1lusió a la crItica situació internacional per la que travessava el pals —s'havia perdut la guerra amb Estats Units, perO encara no s'havia signat la pau—. El Sr. Thos i Codina donà la benvinguda a la Societat, agral per endavant l'ajut que la visita representaria per a! coneixement geologic de Catalunya, i expressà el convencirnent que la visita seria liargament recordada: Soyez persuades, Messieurs, que votre passage dans notre region catalane ne s'effacera pas facilement et que notre Académie l'enregistrera dans ses annales comme un desfaits les plus remarquables etplus honorables de sa longue existence.21 Es passà ilavors ais assumptes de tràmit de la Societat, i seguidarnent es constitul la mesa de l'Assernblea, que integraren Almera (President), Vidal i Carez (vicepresidents), Doncieux i Bofili (secretaris) i Laurent Maurette (tresorer).22 Almera, en assumir la presidència de l'assernbiea, reconegué que, en efecte, en el camp de la geologia havien estat els francesos els iniciadors deis estudis geolOgics a Catalunya i a Espanya; eli mateix esmentà corn a rnestre seu un frances (Landerer, rnembre de la Société, un dels dos padrins d'ingres d'Alrnera) i ai•ludl a les reunions extraordinaries de camp de la Societat corn la universitat on havia après tot el seu saber. De même que tout être procède de parents qui lui ont donné le joui' ainsi la science géologique espagnole doit son origine a ses voisins les geologuesfrancais, qui l'ont fait sortir de son état embryonnaire. C'est en effet la France qui vers le milieu de ce siècle a fait éclore chez nous cette très intéressante science dont la lumière brillait deja depuis longtemps dans votre pays. Ce sont les geologues francais qui ont fait lever en Espagne le soleil de la geologie, et ont éclairé les premiers le champ de la geologie catalane, soit en parcourant eux-mêmes notre region, soit en nous fournissant les renseignements qui souvent ont éclairci des points obscurs; c 'est enfin la Société géologique de France qui, par sa visite, fera monter a son zenith 1 'astre de la Géologie dans la region de Barcelone.23 Exposà a continuació el que la Societat tindria ocasió de veure: no una formació ben desenvolupada, sinó una mostra de cada terreny, arnb la soia excepció del Jurassic: Vous aurez, j'espère, en partant d'ici, l'impression d'avoir visité un musée géologique et paléontologique tout a fait naturel.24 S. Thos i Codina: [Discurs de benvinguda]. BSGF 26, p. 666. L'Acadèmia publicà el Compte Rendu resumit de la reunió en el primer volum del seu butlletI; no obstant en les actes de la Corporació el pas de la Societat no hi deixà altre rastre que un breu recordatori de Bofill. 22 Leon Carez [1854-19321, doctor per la Sorbona amb una tesi sobre els terrenys cretacis i terciaris del N d' Espanya que es publicà el 1881, gran coneixedor dels Pirineus i de la conca de ParIs arran dels seus treballs per al Mapa GeolOgic de Franca; membre de la societat des de 1875. Louis Doncieux [1864-1960], deixeble de Depéret i deRoman, preparador de la universitat de Lió, coneixedor dels Pirineus i especialista en fOssils nummulItics. Es curiosa la presència d'un no-membre de la Societat a la mesa de la reunió extraordinària. Laurent Maurette no ho era, i aixI consta en el compte-rendu. Era el Laurent que apareix en la correspondència de Depéret amb Vidal a propOsit de la preparació dels fOssils de Calaf (v. Gómez-Alba, 1997). La seva presència a la mesa de la reuniO indica que gaudia de la confiança del Bureau de la societat. 23 Almera: Discurs inaugural. BSGI 26, p. 667-669. 24 Almera: Ibid. La divers itat geolOgica dels voltants de Barcelona era per a Almera un factor de gran interès, i aixI ho havia fet notar a! President de la Diputació de Barcelona en ocasió de la presentació del primer full a 1:40.000 de Ia cartografia provincial, el 25 d'octubre de 1891. 21
S'obrI un torn de precs i preguntes en el que intervingueren Gaudry, Pellat i Airnera; es liegiren rnissatges de Kilian i de Lory excusant l'assistència a la reunió, 25 Finairnent es passà a votaciO el programa definitiu, a! qua! Almera proposà afegir una sessió a Montserrat el dia 27, i Vida! suggerI rornandre a Manresa la nit del dia 30, per tal de disposar de més temps per a visitar Cardona, canvis que foren acceptats. El programa definitiu queda corn indica el Quadre I. DATA
LOCALITAT
ACTE
28 setembre Barcelona
Sessió inaugural a l'Acadèmia de Ciències. Visita a les col•leccions del Mapa Geologic Excursió a Sants i MontjuIc
29 setembre Barcelona - Montserrat Montserrat
Excursió a Olesa, La Puda i Monistrol Sessió a l'Hotel
30 setembre Montserrat-Cardona-Manresa Excursió a Sária i Cardona 1 octubre
Manresa - Barcelona
Excursió a Montcada i Cerdanyola
2 octubre
Barcelona
Visita al Museu Martorell, gabinet de 1 'Academia i colleccions privades Excursió a Valicarca Sopar amb M. i Mme. Gaudry
3 octubre
Barcelona
Excursió a Valividrera, Tibidabo i Esplugues Sessió a l'Acadèmia de Ciències
4 octubre
Barcelona
Excursió a Castelibisbal i El Papiol
5 octubre
Barcelona
Excursió a Gavà, Bruguers i Vallirana
6 octubre
Barcelona - Vilanova
Excursió a Castelidefels i Garraf
7 octubre
Vilanova - Vilafranca Vilafranca
Excursió a Vilanova i els Monjos Sessió al Cercle Agricola
8 octubre
Vilafranca - Barcelona
Excursió a CastellvI de la Marca i St. Pau d'Ordal
9 octubre
Barcelona
Sessió de clausura a l'Acadèmia de Ciències
Quadre I. Programa definitiu de la reunió, aprovat en la sessió inaugural. 25
M. Gaudry llegI un comunicat del ministeri frances d'InstrucciO Ptiblica informant que, d'acord amb el desig expressat en el darrer Congrés Geologic Internacional tingut a Sant Petersburg (1897), la Geologia i la Paleontologia passaven a ésser matèries d'ensenyament als instituts (decret de 6 d'Agost). DisposiciO que fou el resultat d'un informe de M. Mangin al Consell Superior d'Instrucció POblica, i de les gestions personals de M. Gaudry. En endavant la Geologia s'ensenyaria a les classes de 5è i de 2n, i la Paleontologia a classe de Filosofia. Pellat, en nom de la Societat, va agrair a Gaudry Ia seva actuació al respecte. Era Etienne Pellat [1832-1907], naturalista afeccionat i membre de la societat des de 1856, inspector general honorari del Ministeri de l'Interior frances.
Excursions (Figs. 1 i 2) El nucli de les assemblees extraordinàries el constituien les observacions de camp; per la rodalia de Barcelona els objectius eren els millors afloraments entre els terrenys ben estudiats pel Dr. Almera en les seves tasques del Mapa GeolOgic, del qual s'havien publicat els dos primers fulls: rodalia de Barcelona (regio la, 1891) i Garraf-Alt Penedès (regio 2, 1897). Per tal d'estalviar desplacaments innecessaris l'assemblea fou itinerant en les fases inicials i finals, radicant ünicament a Barcelona en el tram intermedi i els dies d'inauguració i clausura. Les aproximacions als afloraments foren resoltes mitjancant la xarxa ferroviària i els recorreguts amb tartana; pels desplacaments als afloraments més propers a la ciutat es va utilitzar el tramvia. Després de visitar les fàcies neOgenes de Sants i de MontjuIc el mateix dia de la inauguració, la Societat es posà en marxa en direcció a l'estació d'Olesa, la Puda i Montserrat per tal d'observar el Trias i el Paleogen (29 de setembre); a Manresa, Süria i la muntanya de Sal de Cardona (excursió que conduI Vidal el dia 30), a Montcada i Cerdanyola (1 d'octubre), ja en l'àrea cartografiada en detail per Almera, on veieren el Paleozoic i el Miocè transgressiu. Els dies 2 i 3 visitaren els terrenys hercinians de la immediata rodalia de Barcelona (Gràcia, Horta, El Putxet, Vailvidrera, Tibidabo, Esplugues). El dia 4 anaren a Casteilbisbal i al Papiol, on examinaren el Paleozoic i el Pliocè, i el dia 5 a Gavà, Bruguers, Begues i Vallirana, observant el Trias i el Paleozoic, tornant a Barcelona. El dijous 6 comencà el segon itinerari en direcció a Castelldefels, les costes del Garraf —on tingueren ocasió d'observar la sequència mesozoica— i Vilanova; l'endemà després d'estudiar la petita conca miocena local anaren a Vilafranca, observant el Burdigalia; el dia 8 visitaren el mesozoic del barranc de Marmellar i el classic perfil del Miocè entre Sant Pau d'Ordal i Sant SadurnI d'Anoia. AUTOR/PRESENTADOR
SESSIO
EXCURSIO
Vidal Almera Almera Vidal Almera Almera Almera Almera Almera Almera Almera
29 setembre 29 setembre 29 setembre 3 octubre 3 octubre 3 octubre 7 octubre 7 octubre 7 octubre 7 octubre 9 octubre
Girona-Olot-St. Joan Sants-MontjuIc Olesa, La Puda, Montserrat Cardona Montcada i Cerdanyola Gràcia, El Cull, Tibidabo, Esplugues Casteilbisbal i El Papiol Gavà, Bruguers i Vallirana Castelidefels i Costes de Garraf Rodalia de Vilanova i Vilafranca CastellvI de la Marca, Sant Pau d'Ordal i Sant SadurnI
Quadre II. Comptes-rendus presentats a les sessions.
Sessions cientIfiques Se celebraren cinc sessions oficials: tres d'elles —incloses les d'inauguració i clausura— en la sala d'actes de la Reial Academia de Ciències de Barcelona. Les altres dues tingueren hoc a Montserrat, en una dependència de 1'Hotel, i a Vilafranca, en una sala del Cercie AgrIcola. Les sessions començaren amb els assumptes de tràmit, si n'hi havia; per continuar amb la lectura dels comptes-rendus a càrrec dels directors de les excursions (quadre II), seguida de la presentació de notes i comunicacions pels autors respectius o, en absència, per un dels dos secretaris de la mesa (Quadre III); finalment s'obria un torn d'intervenció per a les discussions cientIfiques. Es liegiren en total onze comptes-rendus, dels quals non els presentà Almera i dos Vidal; a més d'onze escrits entre comunicacions i notes breus. En els torns d'intervenció els participants més actius foren Stuart, amb 8 intervencions; Depéret, Carez i Bergeron amb 7, Dolifus (4), Vidal i Almera (3).26 En la sessió tinguda a Vilafranca (7 d'octubre) Almera llegI en català els comptesrendus corresponents a les excursions dels dies 4, 5, 6 i 7 pour l'assistence qui ne comprenaitpas lefrancais; seguidament Depéret va fer-ne l'exposició en l'idioma de la Société.
Visites a museus i colleccions La visita a les co11eccions geolOgiques dipositades en els museus barcelonins era un dels objectius de la Societat. Ja el primer dia d'estada a Barcelona examinà a continuació de la sessió inaugural, per invitació del Dr. Almera, les importants colleccions del Mapa Geologic de la Provincia —ilavors en dipOsit al Museu del Seminariaplegades per Almera i Bofill: Vieron con interés la clas,ficacion de los mismos 1...] Las faunas de nuestro silu'rico han sido determinadas por M. Barrois, las triásicas por M. Mojsisovics, las cretáceas por M. Kilian, los antozoos y briozoos por el Dr De Angelis, los mamiferos 26 Amb els membres de la mesa, Stuart i Doilfus foren els dos animadors dels colloquis. Gustave Doilfus [1850-1931], geOleg de Paris, collaborador en ci Mapa Geologic de Franca i membre de la Societat des de 1873, especialista en molluscs terciaris, havia introduIt el terme OligocO en l'estratigrafia de la conca parisenca; havia estat un dels dos padrins de l'ingrès d'Almera i Bofill a la Societat. P-W. Stuart-Menteath [1845-1925], enginyer de mines escocès, antidarwinista i adversari de les noves teories que postulaven la tectOnica tangencial corn a causa de l'estructuració d'alguns massissos corn els Alps i els Pirineus, estava obertament enfrontat a! Bureau de la Societat a causa de l'adopció per aquesta d'allO que eli anomenava la "nova geologia", representada per Bergeron i per LOon Bertrand. Des que se ii revisà un antic treball seu sobre el pais basc frances, escriguO gran quantitat de papers reivindicatius i reiteratius. Acabà abandonant la SociOtO cap a 1902; poc desprOs escrivia: Durante muchos a/los he combatido tales imaginaciones en todo el Pirineo, y habiendo visto aceptar mis observaciones, he tenido que retirarme de Ia Société géologique delante de los insultos estudiados de sus secretarios, y su pretension de restringir mis notas 0 veinte lIneas, para comprometerme con las vulgaridades del estilo telegrOfico (Stuart, 1903: Los Pirineos de Aragón, a Bol. de la Sociedad Aragonesa de Ciencias Naturales, 2: 182-195).
0
00 0
o 0
—0
0
0
0.. •0 .0 0
•—
Eo
QO
-Th_ çj
0 0
—E
o Th 00 0 0 0 •0 L) . 0 •-0 0 - ..0 0 '0 • 0 ;_ 0
00 .c'
por MM. Gaudry y Depéret, los vegetales por el marques de Saporta y M. Boulay y los numerosos moluscos del mioceno y del plioceno por los señores Almera y Bofill, al escribir las mono grafias por ellos publicadas. 27 El mateix dia 28 donaren un cop d'ull a les col•leccions de l'Acadèmia de Ciències. El matI del diumenge 2 el varen dedicar a visitar diverses colleccions: examinaren amb mds deteniment les de 1' Academia, aixI corn les del Museu Martorell i les colleccions privades Vidal, Bofill i Novellas: El domingo, dia 2, por la mañana, dedicdronlo los geologos estranjeros a la visita de los Museos Martorell y de la Academia, donde existen buen némero de fosiles regionales y las colecciones del señor Vidal, para examinar los notables ejemplares por él recogidos; la del señor Bofill, en que se encuentran los moluscos de la fauna actual de nuestro litoral mediterráneo, y la del señor Novellas, que ha logrado reunir mas de un centenar de especies del mioceno de Montjuich. 28 De la visita a la Col1ecció Vidal, amb especial referència als mamIfers oligocènics, ens n'ha deixat un interessant document M. Depéret: Pendant la Reunion de Barcelone, M. Vidal a bien voulu me montrer sa collection comprenant une belle série de coquilles des couches de Calafet en outre un squelette presque entier conserve sur une plaque calcaire, d'un animal qui a été attribue'jusqu 'ici, d 'après un examen rapide fait dans le temps par P. Gervais, au genre AUTOR
PRESENTADOR SESSIO TfTOL
Stuart Stuart
Autor Autor
Carez
Autor
Carez Bofill
Autor Autor
Barrois
Secretari
Stuart Stuart Kilian
Autor Autor Secretari
Calderón Secretari Autor Carez Autor Vidal
29 set. Observations sur la region volcanique d'Olot Observations sur deux points de la tectonique des 3 oct. Pyrénées Observations sur les poudingues du Montserrat et le 3 oct. sel de Cardona Observations sur la stratigraphie du Garraf 7 oct. Sur le Trias a Ceratites et sur l'éocène inferieur de 7 oct. la gare d'Olesa Nouvelles observations sur lesfaunes siluriennes 7 oct. des environs de Barcelone (Espagne) Sur les limites de la dolomie de Barcelona 7 oct. Note sur la dolomie de Catalogne et des Pyréneés 9 oct. Observations sur les cephalopodes du Crétacé infe9 oct. rieur des environs de Barcelone Sur 1 'existence du terrain infraliasique en Espagne 9 oct. Observations sur le coupe de CastellvI de la Marca 9 oct. Sur le crétacé supérieur de la vallée de la Muga 9 oct.
Quadre III. Observacions i notes Ilegides en les sessions. 27 Diario de Barcelona, 1 d'octubre 28 Ibid., 6 d'octubre de 1898.
de 1898.
Xiphodon. Mont savant maître M. Gaudry et moi-même, en voyant cette pièce a Barcelone, avons été amenés a éprouver quelques doutes sur cette determination, d'après la disposition et laforme desprémolaires, visibles seulementparle côté extérieur M. Vidal a bien voulu me confier Ia tête pour lafaire dégager par les soins de M. Laurent Maurette et ii m 'a été facile de constater a la suite de cette operation qu 'il s 'agissait non pas d'un Xiphodon, mais d'un petit Diplobune qui m 'a paru identique a 1 'espèce des phosphorites designee par M. Filhol sous le nom de Diplobune minor. Cette determination confirme, comme on le voit, l'âge oligocène (irfra-tongrien) de les couches, déjà indiqué par la presence du genre Ancodus 29 A Vilanova tingueren ocasió de visitar, el dia 7, el Museu Balaguer. Homenatge a Gaudry El dia 2 tingué hoc al Gran Hotel l'Unic acte de contingut exciusivament social de la reunió. Fou un sopar que el Sr. i Sra. Gaudry oferiren amb motiu del seu comiat, que esdevingue un petit homenatge al gran paleontôleg, veritable promotor de la yinguda de la Societat a Barcelona. La crOnica d'aquest acte, deguda a Bofill, que posa de manifest les bones relacions existents entre els geôlegs d'un i altre costat de la frontera, mereix la transcripció Integra: Recibidos los invitados con esquisita amabilidad, oyeron, al terminar la comida, las niás halaguenas frases de M. Gaudry, quien, espresando el alto concepto que le merecen los trabajos de los geólogos catalanes, admiró su decision y energIa al emp render tan vasta tarea siendo tan pocos en námero y alabó discretamente el valor y la constancia que en todas sus manifestaciones revela el carácter nacional. M. Bergeron, presidente de la Sociedad Geológica, recordando que han cumplido cincuenta años del ingreso de M. Gaudry en la Sociedad, hizo ver que si por su edad era el mas viejo, por su actividad cient(fica demostraba todavt'a ser el masjoven de sus miembros. El canónigo Sr Almera, agradeciendo a la Sociedad su visita a Barcelona aseguró que, por lo que a él atañe, el ejemplo de los geologosfranceses y el estudio de los trabajos habIan sido siempre sus mejores gulas. Dirigio el Sr Thós y Codina algunas frases de respeto y cariño a M. Gaudry, recordando la reputacion universal que como paleontólogo disfruta en el mundo cient(fico y agradeciéndole la parte que ha querido tomar en los estudios de nuestra region, uniendo a ellos el prestigio de su gran nombre [...] El geólogo escocés M. Stuart-Menteath hizo notar la coincidencia de que muy importantes estudios geológicos se deban a tres sacerdotes: M. Palassou, M. Pouech y el canónigo Almera: y añadió, en elogio de los geólogos catalanes, que nm gun trabajo sobre Cataluña supera a los de Almera y de Bofill para los airededores de Barcelona, y a los de Vidal para el Pirineo catalan. 29
Depéret, 1898: "Du massif ancien de Barcelone .... . BSGI 26, p. 719-720. Charles Depéret [18541929] era un metge nord català nascut a Perpinyà; es va doctorar en geologia amb un estudi sobre la conca terciaria del Rosselló (1885). Membre de la Societat des de 1881, collaborador del Mapa GeolOgic frances, degO de la facultat de ciències de LiO i introductor de l'estatge Vindobonià i de la nociO de cicle sedimentari. Almera li havia consultat, entre d'altres, els mamIfers descoberts ala rodalia de Terrassa per Palet i Barba. Des de 1894 era academic corresponent de Ia de Ciències de Barcelona.
Finalmente, el Sr Vidal dirigio su brindis al Dr Almera, felicitándole por el honor de ver sus trabajos revisados y discutidos por Ia Sociedad Geológica de Francia, y tambien por el que resulta para Cataluña de ser la primera region de España en donde ha celebrado su reunion anual tan docta Asociacion. 30
Sessió de clausura Al terme de la sessió tinguda a Barcelona el dia 9 d'octubre, el president de la Societat expressà el seu agraIment al president de l'assemblea extraordinària i als altres membres de la mesa, afirmant que el què s'havia vist superava les seves expectatives: por las importantes escursiones que habia con tanto acierto conducido, a las poblaciones todas donde habia permanecido la Sociedad por la escelente acogida que la dispensaron, al secretario por su Improbo trabajo y al tesorero por su estraordinario celo. Añadió que creia ver mucho, todo ello de interés, pero que lo que se ha visto y estudiado supera estraordinariamente a lo que podia figurarse, de modo que no vacilaba en considerar esta reunion como una de las mas interesantes que ha efectuado la Sociedad, creyendo que el mas justo casgo de los que no habian concurrido consiste en haberse ellos mismos privado de tan agradables é instructivas escursiones, y terminó escitando a los geologos españoles a queformaran discIpulos que continuaran tan átiles trabajos cientIficos. 31 Almera va agrair a la Societat l'honor que havia fet a Espanya en venir a Barcelona, i seguidament va aixecar la sessió, donant per clausurada la reunió extraordinària.
EXCURSIONS I SESSIONS COMPLEMENTARIES Visita a la Regio volcànica L'excursió prèvia a l'assemblea tenia per objecte visitar la regió volcànica en companyia de Ramon Bolos, 32 i, a peticiO de l'dnic assistent estranger, Stuart, es prolonga fins a les mines de Surroca, que Vidal havia dirigit entre 1883 i 1888. L'excursio comencà el dia 25 a les 7 del mail a l'estaciO de Girona, des d'on s'emprengué el viatge a Olot en tartana. A Banyoles examinaren el travertI i visitaren la col•lecciO del farmacèutic Alsius, que contenia la indOstria litica magdaleniana de la cova de Serinyà. Pel camI admiràren la columnata basàltica de Castelifollit. A Olot visitaren la col•lecciO BolOs, on veieren els minerals que acompanyen les laves i el molar 30
Diario de Barcelona, 6 d'octubre de 1898. A notar la presència de Thos i Codina, que no asistia a I'assemblea —no era membre de la Societat—, i la felicitació de Vidal a Almera. 31 Diario de Barcelona, 12 d'octubre de 1898. 32 Ramon Bolos i Saderra [1852-1914], net del célebre Francesc Bolos i, corn eli, farmäcèutic a Olot, havia pubhcat un Itinerario de Ia villa de O y su comarca (Olot, 1895).
incomplet d'Elephas primigenius trobat a la rodalia, l'endemà pujaren al crater del Montolivet. A Surroca i Ogassa examinaren el plec tombat que Vidal havia descrit en la seva ressenya provincial. De tornada a Barcelona en el tren de Sant Joan de les Abadesses, Vidal exposà les seves idees sobre el Garumnià i les capes amb Bulimus, assegurant que aquestes eren de la mateixa edat que les margues terciàries amb Paludina aspersa; per tant no podien ésser considerades corn a garumnianes. El desenvolupament de l'excursiO es pot seguir en les notes de camp de Vidal (Figs. 3 y 4).
Excursió al Montsec L'itinerari post-assemblea amb l'objectiu de visitar el Montsec durà cinc dies; perô s'ha de tenir en compte que el viatge d'aproximaciO fins a Camarassa durava un dia sencer. El primer dia de camp el varen dedicar a la secció de Sant Jordi (Trias, Lias mig amb fossils caracterIstics i dolomia cretàcica) i a la dels Ulls de Llorenc, on varen observar el Muschelkalk amb fOssils, i les ofites: Un treball d'Antoni Bolos publicat el 1925 sobre el jaciment quaternari del Pont de Ferro (Butlieti de la Inst. Cat. d'Hist. Natural, 25, P. 115) sembla donar a entendre que Carez va participar en aquesta excursió, cosa que no s'ajusta a la realitat. Vidal, 1898: "Compte-rendu de l'excursion de Gerona a Olot et a San Juan de las Abadesas les 25,26,27 septembre 1898".(BSGF 26: 674-678). En la "Reseña geoiOgica de la provincia de Gerona" (BCMGE, 13, 1886), Vidal havia dedicat un extens capitol a la regió volcànica i un altre a les mines de carbó; no obstant, apart d'aquest capitol, escrit abans de dirigir l'explotació, Vidal no va publicar pràcticament res sobre Ia conca carbonera de Sant Joan. Contràriament, al Garumnià, tema predilecte des dels seus primers treballs, ii havia dedicat diversos treballs: ci primer i fonamental "Datos para el conocimiento del terreno Garumniense de Cataluña (BCMGE, 1, 1874: 209-247) ii valgué el reconeixement del govern de la repOblica espanyola i l'entrada a la Société; a "Nota sobre el sistema cretáceo de los Pirineos de Cataluuia" (BCMGE, 4, 1878) sintetitzà l'estratigrafia del liavors considerat com el darrer pis del Cretaci. En el seu discurs d'entrada a l'Acadèmia (1/4/1879) descriu ci Bulimus que recollI a Riells, en capes roges que considerà garumnianes. A "Edad de las capas de Bulimus gerundensis" (Mem. R.A.C.A.B., 2,1, 1883:343-359) defensava l'edat garumniana d'aquestes capes, en contra de l'opinió de Carez, qui les situava a la base del Terciari; no obstant, en trobar-hi fauna terciaria caracterIstica de Rilly va haver de rectificar en part: ci continental superior a la calcbria de Valicebre seria Eocè, és a dir, Terciari, i no Garumnià ("Nota geoiógica sobre Ia presencia de la formación lacustre de Rilly en el Pirineo Catalán", a Bol. RACAB, 1,8, 1893: 135-141). Vidal, 1898: "Compte-rendu des excursions dans la province de Lérida du 11 au 15 d'octobre". (BSGF 26: 884-900). Vidal havia estudiat el Montsec en recerca de carbó cretaci a començaments de Ia seva carrera (1874), demostrant Ia presència del Lias mitjà i superior en conformitat amb ci Cretaci sobreposat (Aptià, Turonià, Senonià) i aixecant una cartografia de la regió central de la provincia de Lieida. Dedui que l'aixecament de la serra era degut a una gran fractura de més de 2000 m de salt. El trebali fou publicat, sense mapa, l'any 1875 ("GeologIa de la provincia de Lérida. RegiOn central". BCMGE, 2: 273-349). Des de ilavors havia tornat sovint al massis, atret per la seva riquesa paleontolOgica, arqueoiOgica i espeleoluigica. Fig. 3. Notes de Liuis Maria Vidal corresponents a l'excursió Girona-Olot-Sant Joan (Vidal: Llibretes de camp, pp. 1664-1669, Transcripció; MGSB). Fig. 3. Notes from the pre-reunion field trip Girona-Olot-Sant Joan, by Vidal (Vidal: field notebook, pp. 1664-1669, MGSB).
Viernes 23 Set 98. Dc Barcelona a Gerona Gerona Fonda Italianos
I 31.
I Gerona ayer ltovió antes de Ilegar yo
7m 10¼ 1. St
Gerona Bafiolas salgo 6 las 11 ¼ Besalü salgo a las 3 Castellfollit at pie acantilado (fábricas) alto del id.
6¼
Otot ha lloviznado
7.
Olot. Pudingas superiores aiternando con margas rojo claro sucias; todo buza unos 30' at SO en et tado 0. Del Montolibet. At SO. De Montolibet desde to attn det cerrito de pudingas supranum. que hay, ceo el hermoso bosch de Tosca que limita por et 0. Con et Estany de tas Presas, que es on lago tiesalado por monjes ó moros que se debió formar sin duda a partir del bosch de Tosca, y los monjes abrieron el cauce actual del Ter, que es artificial, pues antes el rio Fluviá daba Ia vuelta a Ia Sierra de Ia Piña y se iba a correr por to que es ahora cauce del Ridaura riachuelo separado del Pta de ViaSa por una serie de lomas deE. a 0. CreeBolos que Ia corr. de lava de Castelifullit viene del crater del Estany de Beguda que esta at horde del Collado de S. Corneli que es numulitico.
721 'A
Montolivet alto [hi ha us osquema en planta, amb ci Montolivel i et Cruscat] En Ia must de Bald que oslO at SE. de 01st, hay Ia masta Ventós que hone establecidos tubos tie circutacion de aire dentro Ia casa y hasta us herrero Irató deutilizar claire pars fraguas. Puigsacalm es todo sum' hasta Ia cima La herradura del Montolivet mira at N. En et fondo hicieron us pozo quo a gras profusdidad hal!ti agua 70 6 80 h En a Garrinada otTo pozo siono agua quo tiese retaciOn con las Doss do Cant (esa sits a h a! N de a Garrinada y cola agua von el afio quo hayes uno hayes otro. Olot. Salgo Otas 12 'A Cantin. dots Baga margas numuliticas Buz 40 at l8'E. Con maciflos y margas. Por toda Ia subida se han ido nncontrando varios fuerles_pliegues_de las_margas_numulitica. Coltada de Santigosa (dice et mojon 1062 mu Ia mar) S. Juan Ihi ha un tall geolOgic entre Otot i S. Joan]
713 'A ____________
Resulta altura del acantilado basáltico
12 4 'A 5¼ 6.
Olot 721 mm 452 m Colt Santigosa S. Juan 693 785 m Taga
6¼
21 2¼ 2.40' 3.7' 5.
Altitud de Ia carretera 671 = 1058 m -
Results altitud 456 m 789 -
752 A 744 744 A 738 = 234.5 733 = 288.8 54 m ___________ 72t 'A
721 676 __________ 671 693 __________
Segün mapa frances 424 1090 785 1027
5. Juan. Ltovizna Faig 1353 pues el alto más alto no 1400 m JuncO 1252 Gatlina 1135 Ramon 1085 PintC Da? San Juan ha lloviznado varias voces " EstaciOn Ripoll 681 sobre el mar (Estacion) [tall geologic osquemàtic de les margues[ Sun Quirze (57944 m sobre el mar Estacion) En Aigaafreda. Estamos on el borde de Ia gras cuenca edocena del Ilano de Vich, y vamos a entrar en ci desfiladero quo nos llevarO al Vallés [Tall goolOgic estee ol Figaerd i Ia conca] [Tall geolOgic estee La Garriga i Granollers]
693
________ 693 'A 692 702 'A mm ____________ 710 'A mm
____________ 757
Esta misteriosa roca, que a tantas discusiones ha dado lugar entre los geologos, va acompañada, como es de costumbre, de yesos abigarrados y aquIpresenta la particularidad de estar cruzada por abundantesfiloncillos de aerinita, precioso mineral de color azul llamado en el pals "pedres blaves ", cuyo ignorado yacimiento descubrió años atras el señor Vidal 36 El dia 13 aixecaren el perfil geolOgic fins a Vilanova de Meià. En direcció a Alós observaren el Muschelkalk, els guixos, la font sauna i la pudinga oligocena; a la tarda, el Garumnià ben desenvolupat i la calcària amb Alveolines. L'endemà pujaren el Montsec pel barranc del Pas Nou, observant el Cretaci. El dia 15 tornaren a Tàrrega, on es donà per acabada l'excursió. [Dies 25 I 26 setembrel Arco del puente de Besald ______________________________________________ 2 - Villa de Ridaura [desde] Montolibet " 3 - Puig Sacalm 4 - Bosch de Tosca 5 - Montsacopa y Basegoda " " 6 - Olot y Batet " 7 - Cruscat y Sta. Margarita 8 M. Olibet y ci Puig de Ia Roureda desde Ia carretera de Olot a Mieres 9 Vista de los volc. desde Ia carretera de S. Juan 10 Vista de Motolibet y " " "
Sombra nublado Nublado " Debil sot Sol debil
25.3t X=U1t0 ___________ _________ 26.10 D=0 " " " ____________ D = 1/2 26.10 /2 D = 16 " D=I " D=0 D = 1/2 D=I
3t. Sot debit
[Dies 27 i 30 setembre] Maq. Goerz ester° Cliche I falta 2 izg En Ogasa 2der 3 izg. Pliegues sal. Camino bofia gran " En Ia Sal Roja 3 D" "
Exp=I/4" _________ V=1 " " V=I V = 11/2' V=1 V=I
Sombra
30 set. 31 "
V=I V=I
D2°
_________ N
SO SSO NE ENE SE NO ESE SE
V=5
Reunion Extraord. Soc. Geol. Fran. (pp. 1670-73) [Dies 7 i 8 octubre] Goerz Estereoscop. I jag. Vilafranca desde els Monlos 1 de Falla dolomia en Castellvi 2 ester° Tone de Castellvi 3 ester° Grupo Soc. en S. Pau 4 lag Montserrat desde alt de Can RoseIl 4d"
7 Set 4 1 /2t 8.10. 8.9 1/2 8.3 t 8.4 t
Sot nubtado
D = 24 " "
NublO
" "
V=5 "
I 2 3 4 5 6
Fig. 4. Notes de Vidal: fotografies preses en ci curs de la Reunió (transcrites de les ilibretes de camp, MGSB). Fig. 4. Notes by Vidal: photographs taken by him in the course of the Reunion (from his field notebook, MGSB). 36
Diario de Barcelona, 15 de octubre de 1898. Vidal havia publicat efectivament aquest jaciment el 1882 ("Yacimiento de la Aerinita": BCMGE, 9:113-121, i Crónica Cientifica, 5: 484-491) després de demanar l'anàlisi del mineral a Macpherson, perO és probable que abans l'haguessin descobert els marxants de minerals i fOssils, que comercialitzaven aquesta substància —ja descrita amb el nom d'aerinita per Lasaulx al butileti de la Societat— a preus exorbitants i sense citar-ne la localitat de procedència, sinó amb la indicació "Catalunya" (GOmez-Alba, 1992).
Stuart palesà a Vidal l'interès d'aquests tails: Espero que no tardara mucho la publicacion del relato completo [del Montsec] y que presentara cortes del barranco de Alos, Camarasa, etc. Esos barrancos son de suma importancia para la geologia pirenaica y de las montañas en general. ' i mostrà en public la seva conformitat amb el que havia vist en aquestes jornades: Habiendo asI vuelto a ver y completado muchas excursiones anteriores en Cataluña, y comparando los resultados con 30 años de observaciones en toda la cadena pirenaica, he podido emitir algunas modestas conclusiones en conformidad con lo que el Sr Vidal, el Sr Thos y Codina y otros ingenieros que han estudiado el distrito durante muchos años, han contribuido a las bases más seguras de la industria minera. 38 No consta que visitessin els expedicionaris a Tàrrega el museu dels Escolapis ni la col•lecció Clua, on haguéssin pogut admirar els fossils del jaciment del Talladell.
Sessions post-assemblea A les dues sessions ordinaries de la Société tingudes a Paris el 7 i el 21 de novembre s'hi presentaren notes i observacions referents al que s'havia vist a Catalunya. AixI, en la sessió immediatament posterior a la reunió (7 de novembre), Stuart presentà una nota informant que havia visitat els afloraments triàsics, que Vidal havia diferenciat definitivament de la formació salIfera de la Depressió, i expressà la seva adhesió a l'opinió dels geOlegs espanyols sobre l'edat geolOgica del sail.40 En la sessió vinent de 21 de novembre, Bergeron, Carez i Doilfus ilegiren davant la Societat un resum dels resultats de la reunió més rellevants des del punt de vista geolOgic. 41 El president destacà la similitud del massfs paleozoic català amb el de la Montagne Noire: els plecs, pretriàsics, portaven la mateixa direcció. Carez assenyalà corn a molt important la datació del Trias a Olesa. Sobre la sèrie del Garraf remarcà la incerta posició dels nivells inferiors. També notà que la visita a Cardona no havia donat resultats definitius, i acabà larnentant que l'excursió no hagués tingut més assistència; perO que de tota manera influiria considerablement en el progrés geolOgic, no solament de Catalunya, sinó també del migdia de Franca. Dolifus opinà que la sal estava lligada al guix, i es rnanifestà d'acord amb l'opinió dels geOlegs del pals sobre l'edat del sali de Cardona. Stuart: Carta a Vidal 25 nov. 1898 (MGSB). Stuart, 1898. "La nueva geologia francesa". Revista minera, metahirgica y de ingenierIa, 49 (1705) 368-370. Fa referència a una excursió per Catalunya que va fer 30 anys enrera i que publicà al Bulletin de la Société Ramond de 1868: de Foix a Punts a peu; d'allI al Voló per Barcelona, en diligència i en tren; del Voló a Bagnères de Luchon a peu passant per Olot, Surroca, Puigcerdà, la Seu, Sort, SalardO i Viella, anotant algunes observacions geolOgiques molt superficials. Explica Gómez-Alba (1992) que Vidal visità el Museu dels Escolapis per primera vegada l'any 1892, on veié la flora fossil del Talladell on, desde 1885, la pedrera del Ramon subministrava a Francesc Clua gran quantitat de fOssils que comercialitzava. Clua li degué ensenyar els primers vertebrats fOssils, que Vidal començaria a estudiar amb la col•laboració de Depéret després de l'assemblea. Els resultats es publicarien l'any 1906. 40 Stuart, 1898: "Progrès de la geoiogie des Pyrénées". BSGF 26: 537-538. 41 Acta de la reunió de 21 de novembre. BSG] 26: 542-543. 38
Un esdeveniment excepcional El fet que la Société decidIs celebrar una de les seves reunions anuals de camp fora del territori frances era extraordinari, perO no fou la de 1898, contra el que el propi Almera afirrnà, la primera vegada que succeIa: la Societat s'havia desplaçat a Suissa els anys 1838, 1875 i 1897; i a Algeria el 1896. SI, en canvi, que va ser la de Barcelona la prirnera reunió extraordinària fora de i' area francOfona.
Resposta de la Société a la convocatôria El nombre d'assistents extrangers a la reunió, 13, queda per sota de les previsions dels organitzadors, que comptaven en principi amb 31 participants. No obstant, la xifra total de 17 assembleistes, comptant els organitzadors, fou la mateixa que registraria la reunió dels Alps maritirns de 1902, i superior als 13 assistents a la reunió dels Vosgues el 1897. A l'assemblea estricta assistiren, per part del Bureau de la Société, el president Bergeron i els membres del Consell Gaudry i Carez. De Lyon vingueren Depéret i Doncieux, que amb els tres abans esmentats foren els grans animadors de les discussions; de Paris, Gustave Doilfus. La resta d' assistents foren l'abbé Béroud, de Mionnay; el metge A. Donnezan, de Perpinyà; l'advocat Patris de Breuil, de Suresnes, el funcionari Pellat; F. Reymond, de Veyrin; el polemic enginyer escocès Stuart-Menteath; el Sr. Stuer, del Comptoir de Paris; i el Sr. A. Thiéry. 42 Alguns socis excusaren l'assistència davant l'assernblea, com Barrois, retingut a Berlin; Fèvre; Kilian, que envià una cornunicació; Leenhardt; Lory, malalt a Grenoble. D'altres s'excusaren privadarnent a Almera o a Vidal, corn s'ha vist més amunt. El president Bergeron valorà l'assistència corn a insuficient: J'ai le regret de constater qu'un tiers seulement des membres inscrits a été exact au rendez-vous. Les defections ont été relativement encore plus nombreuses pour les courses supplémentaires a Olot et dans la province de Lérida. Ii eat été cependant a desirer que nousfussions nombreux: d'abord pour témoigner ainsi de notre sympathie a l'egard de nos confreres espagnols, puis pour répondre au soin qu'ils avaient
42
El Sr. Antoni Abad ha esbrinat la personalitat dels assistents a la reunió. Heus aquI el que se sap dels menys coneguts que encara no hem esmentat en aquest article: mossèn J.M. Beroud [7-1914?] era rector de Mionnay, prop de Lió; membre de la Société des del 1894; Albert Donnezan [1846-1914], de Perpinyà, presidia la Societat de Metges dels Pirineus Orientals i dirigia la secció de ciències de la Societat AgrIcola, CientIfica i Literària del Rosselló; formava part de la Société Géologique des de 1893; excavà el jaciment del Serrat d'en Vaquer, actualment considerat corn l'estratotip de l'estatge Ruscinià, que subrninistrà gran quantitat de mamIfers que estudià Depéret. M. Patris de Breuil [?-l921] era un advocat de Suresnes, membre des de 1888. Ferdinand de Reyrnond [7-1908], naturalista afeccionat i colleccionista, assistia arnb assiduItat a les reunions extraordinàries de la Societat. Alexandre Stuer [7-1926], membre de la Societat des de 1884, forrnava part del Comptoir Français de Géologie et Minéralogie, de Paris. A. Thiéry [?-1900}, enginyer de mines, havia ingressat l'any 1889. (Abad, 1999).
mis a organiser nos excursions dans des regions oil les moyens de transport et les logements sont dtfficiles a se procurer. Encara en el discurs presidencial de 6 d' abril de 1899, per be que atribuint-ho aquI a un desinterès generalitzat: Nous suivons moms assidilment les seances; les excursions même sont abandonnées. En 1898 ii n'y a que quelques membres qui se soient rendus a Barcelone, a 1 'aimable invitation de nos confreres espagnols. Cependant le programme des excursions, le pays que nous devions parcourir étaient bien faits pour nous attirer Tous ceux qui on etefideles au rendez-vous ont été récompensés de leur zèle et ont rapporté de ces courses un charmant souvenir dii non seulement a l'intérêt de la region explorée, mais aussi a l'excellent accueil de MM. Almera, Vidal, Bofill, ainsi que de leurs compatriotes. Réagissons contre ce sentiment d'indifférence qui maiheureusement est general. Prenons exemple sur nos anciens, sur nos maltres, qui, non contents d 'assister régulièrement aux seances, marchent encore a notre tête dans es reunions toujours si instructives et si cordiales. No obstant, si l'assistència a la reunió es pot considerar corn a normal, en canvi no es pot dir el mateix de les excursions complementàries: dels deu membres que s'hi havien cornprornès ünicarnent s'hi presentà Stuart, qui ho explicà aixI: Llegado a Ia estacion de Gerona he sabido que todos los representantes oftciales de las nuevas teorias habian renunciado a presentarse a la reunion, y que entre diez geólogos comprometidos para los gastos de la primera excursion de tres dIas, no habla mas que yo. En efecto, en todos los claros é instructivos cortes del Pirineo catalan he podido aprovechar yo solo el conocimiento detallado del terreno que poseen los geólogos catalanes que me han acompañado en ocho dIas de excursiones. 46 Alguns autors (Gómez-Alba, 1992; Truyols, 1998) fan notar l'absència dels altres mernbres espanyols de la Societat; Gómez-Alba es pregunta si aquesta circumstància no era indici d'algun tipus d'intencionalitat, potser deguda a la oposició de les institucions centralistes a la iniciativa dels geOlegs catalans. Certarnent, el fet que cap dels consocis de la resta de l'Estat acudIs a Barcelona crida l'atenció en casos corn els de Landerer, mestre d'Almera; Socorro, l'entusiasta integrista amic d'Alrnera; Cortázar, l'enginyer subdirector de la Cornissió del Mapa i ünic membre d' aquesta que formava part de la Société; Calderón i Macpherson, col•laboradors d'Almera; Yarza, que havia col•laborat amb Almera i Vidal. No hi ha dades sobre les raons d'aquesta abstenció, pel fet que no ens ha arribat cap indici d'excusa o d'anunci en els epistolaris d'Alrnera i Vidal; no obstant cal tenir en compte que el cornençament del curs acadèmic podria haver impedit el desplaçament dels professors, que eren la majoria. Ara be: ni l'absentisrne fou total (Calderón envià una cornunicació), ni té sentit parlar d'absència de representació institucional, atès que en la Société els membres ho eren a tItol individual.
Bergeron: [discurs presidencial de 7/nov/i 898]. BSGJ 26, p. 491. ' Bergeron: [discurs presidencial de 6/abr/1899]. BSGF 27, p. 150-151. La majoria no vingueren a Barcelona, i dels que vingueren, Dc Breuil i Depéret decidiren renunciar a les excursions complementàries (el primer s'havia preinscrit a les dues, i el segon, a la del Montsec). Stuart-Menteath: 1898. "La nueva geologIa francesa" (op cit).
L'organització L'organitzacio de l'assemblea va funcionar a la perfecció, i els visitants es varen sentir ben acollits, corn ii feu saber Doilfus a Almera tot just tornat a Paris: Je ne veuxpas tarder pour vous remercier de l'accueil si aimable que vous nous avez fait. Pour vous exprimer ma reconnaissance pour toutes les peines, les fatigues, les soins que vous avez pris pour nous montrer tant de choses intéressantes et instructives47 El president Bergeron en Ia sessió del 7 de novembre a Paris: Grace au savoir et a 1 'amabilité de nos confreres, MM. Almera, Vidal et Bofihl, notre reunion a Barcelone a été une des plus profitables au point de vue scientfique et une des plus agréables. Je suis hereux de les remercier encore aujourd'hui de leur accueil et defeliciter de nouveau M. le chanoine Almera d'avoir sufaire de Barcelone un veritable centre géologique.48 En l'aspecte logistic, els organitzadors reberen, ultra l'ajut d'algunes institucions i persones ja esmentades —l'Acadèmia de Ciències, el Cercie Agrfcola de Vilafranca, els Srs. Alsius i Bolos— el suport d'algunes persones que és de justicia recordar: el Sr. Mann, administrador de la Duquessa de Dènia, que rebé i obsequia l'assemblea a la mina de Cardona el dia 30 de setembre; Mossén 0. Biada, rector del Papiol, qui va acollir els excursionistes a la seva parrôquia el dia 4 d'octubre; el Comte de Güell, qui obri a la societat les portes de la finca de Garraf el 6 d'octubre; el P. Comaplà, rector dels escolapis de Vilanova i el Marques de Sarnà, que acompanyaren l'assemblea els dies 6 i 7; les families Valls, de Camarasa, i Castejón, de Vilanova de Meià que allotjaren la societat els dies lii 12 d'octubre. No hem pogut documentar en canvi la col•laboració de Salvador Calderón amb la organització, que esmenta Bataller (1945), ni tampoc la de Font i Sagué, que segons Via (1975) acompañaba a los expedicionarios extranjeros ayudándoles, durante la visita a los yacimientos estudiados, en la recolección y selección de ejemplares.
Principals aportacions a) L'aportació autôctona cristal•litzà en un conjunt d' articles integrat bàsicarnent per les guies de les excursions, a les que s'afegi alguna cornunicació addicional. Almera signà 9 de les 12 guies d'excursions, que sOn veritables descripcions itineràries, acompanyades de tails geolôgics, esquemes cartogràfics i llistes exhaustives dels fOssiis identificats en cada jaciment. Hi abocà el resultat dels seus 20 anys de treball en la cartografia detailada en curs; excepciO de l'itinerari de Montserrat, per a! quai actualitzà un antic treball seu i el completà amb dades de Bofihl i de Paiet i Barba. Com es pot apreciar en ci quadre IV, eis visitants varen poder examinar sense moure's de Ia rodalia de Barcelona la pràctica totalitat de la columna estratigrafica, amb l'excepció del Jurassic ben datat. En alguns casos, Almera afegI a la descnipciO itinerània algunes discussions i interpretacions, corn Ia datació i sedimentologia de la pudinga montserratina, o l'onigen de la flora pliocena.
' Doilfus: carta del 10 d'octubre 1898. MGSB. 48 Bergeron: [discurs presidencial de 7/nov/1898].
BSG1T
26, p. 491.
Els dos comptes-rendus que Vidal presentà a les sessions (excursions a la regió volcànica i al sail de Cardona) son més aviat explicacions breus del desenvolupament de l'excursió que no descripcions geolôgiques. En canvi, el que redactà després de la reunió extraordinària (Montsec) s'ajusta al model d'itinerari geologic descriptiu que emprà Almera; amb 1' interès afegit que representa 1' actuaiitzaciO dels seus antics trebails: la descripció deis perfils geolOgics, perfectament ordenada I detallada, fets al llarg de la reunió, és la seva obra definitiva sobre la seva muntanya predilecta. Aquesta excursió, a més, complementa perfectament les dels voltants de Barcelona, amb la visita a les fàcies Keuper amb ofites, i el reconeixement del Lias i del Cretaci superior, terrenys escassament representats alll. Per altra banda, Vidal liegI una comunicació rectificant les datacions del Cretaci superior de la vail de la Muga, situant en el
UNITATS
SUBDIVISIONS I FAdES
Granit Roques lgnies i metamOrfiques Granulita Metamorfisme de contacte Paleozoic
Ordovicià, Silurià, Devonià CarbonIfer en fàcies Culm
LOCALITATS
Coliserola El Papiol Collserola, Pedralbes Montcada, El Coil, El Papiol, Bruguers, Cervelló Vailcarca
Trias
Fàcies Buntsandstein i Muschelkalk Olesa, El Calamot, EramprunyàBegues, Vailirana
Cretaci
Inferior
Tall de Begues a Vallirana; Costes de Garraf; Els Monjos, Marmellà
Eocè
Nivell de Bulimus Fàcies continentals inferiors i fàcies marines Fàcies conglomeràtiques massives
El Cairat
Oligocè
Fàcies evaporItiques
Cardona, Süria
Miocè
Aquitania Burdigalià Helvecià
El Papiol, Subirats Olèrdola, Els Monjos Cerdanyola, Mas Rampinyo, Canyelles, El Papiol, Moja, Els Monjos, Sant SadurnI MontjuIc, Vilanova, Sant Pau d'Ordal
Tortonià -
Monistrol Montserrat
Pliocè
Fàcies marines Fàcies astianes Pontià
Esplugues, Granja Mascaró Sants i Hostafrancs Esparreguera, Vilanova
Quaternari
DipOsits de peudemont
La Bonanova
Quadre IV. Unitats i terrenys examinats.
Garurnnià unes capes abans atribuides per eli al Senonià, arran de la revisió dels Hippurites per Douvillé; aihora refermà i'existència del Trias en la regió, nivell que Roussel havia eliminat en el seu mapa dels Pirineus. Bofill, per la seva part, aportà una nota cornplementària a la que havia publicat cinc anys abans sobre la fauna del Muschelkalk: descriu amb detail el perfil del Cairat, i atribueix al Trias superior el five!! de gresos i el de dolornies situades entre el Muscheikalk amb fauna i les capes amb Bulimus en el tall de l'estació d'Olesa. b) L'aportacióforania. L'aportació més important dels geôlegs forasters fou la sIntesi i correlació geolOgica: gràcies a la seva experiència i al coneixernent dels terrenys d'altres paIsos, presentaren aiguns trebails en què organitzen les observacions fetes al camp en un esquema coherent. Aquests treballs son posteriors a la reunió i es publicaren juntament amb les actes de les sessions: - Bergeron sintetitzà l'estratigrafia del Paleozoic, en comparació amb el massIs de la Montagne Noire, atesa la sirnilitud facial i paleontolOgica. 49 La seqüència estana ben datada entre el Tremadocià i el Tournaisia; pel que fa als nivells inferiors, apuntà la possibilitat que la calcària de Vallcarca fos cambriana. Notà que el metamorfisme era sempre de contacte, i que totes les dislocacions que presenta el Paleozoic eren pretriàsiques. - Depéret s'ocupà de la datació del Paleogen rnontserrati, prèvia revisió de Ia fauna de Caiaf, tant de mamIfers corn de rnolluscs. Atès que Ia pudinga està situada entre les capes amb Bulimus i el nivell de Calaf, i que indenta amb nivells rnarins arnb N. perforata, conclou que els nivells inferiors al marl s'han de situar en l'Eocè inferior i base de l'Eocè rnitjà; mentre que els nivells superiors, equivalents a Calaf, son infra-Tongrià, és a dir, Sannoisià (Oligoce inferior). 50 - El mateix Depéret sintetitzà l'estratigrafia del Neogen: l'Aquitania, datat arnb rnamlfers, a la clusa de Martorell; el Burdigalia, restringit a la vora oriental del Penedès; el Vindobonià superposat, representat també a MontjuIc; en canvi, el Sarmatià, a la vista dels aflorarnents, li sernblà que no era més que el Tortonià superior; per altra banda la petita conca de Vilanova no ii sernbla ben datada, i pensa que representa el sostre del Tortonià. Quant al Pliocè, cornparà les capes d'Espiugues a les de Millàs i Banyuis dels Aspres, mentre que les fàcies marines ii recordaren les del Gard i Drôme; es preguntà si les capes de Congeries no eren un simple canvi lateral de les del Papiol, i apuntà que el Pliocè fluvio-continental tenia en les conques ernpordaneses un paper de primer ordre encara no prou aclarit. 51 - Dollfus presentà una original contribuciO a la histOria de l'evolució paleogeografica. Observa la contradicció entre el sistema hidrografic i les liniacions tectôniques, i conclou que hi ha hagut una inversió en Ia direcció dels aports, originalrnent dirigits a l'Oest durant l'Eocè i Oligoce. El règim es rnodificaria després de l'Aquitanià i abans del Burdigalia; per tant es pot situar a! voltant del limit Oligocè/Mioce. ' Bergeron, 1899: "Note sur les terrains paléozoIques des environs de Barcelone et comparaison avec ceux de la Montagne Noire (Languedoc)". BSGF 26: 867-874. 50 Depéret, 1899: "Aperçu général sur la bordure nummulitique du massif ancien de Barcelone et étude de la faune oligocène de Calaf'. BSGJ 26: 7 13-728. 51 Depéret, 1899: "Observations sur les terrains néogènes de la region de Barcelone". BSGP 26:853-858.
Altres moviments posteriors a l'esfondrament del MassIs Català no tenen tanta influència sobre la hidrografia. Assegura que hi ha pocs exemples tan clars d'inversió de fluxe. 52 A part dels treballs de sIntesi, altres aportacions foren: - La nota d'Adán de Yarza sobre les roques eruptives (un extracte de la que ii publicà l'Acadèmia de Ciències). - Barrois corregI les primeres determinacions dels graptôlits de Torre Vileta, que caracteritzaven la base del Wenlock. També comunicà la presencia d'una nova espècie d'Asaphellus al Tremadoc del Papiol, entre d'altres. - Kilian avancà unes observacions sobre els cefalOpodes del Cretaci inferior recohits per Almera; a part de la fauna de les fàcies urgonianes, trobà cefalôpodes barremians indicant les fàcies fangoses, i una sèrie d'ammonItids de l'Aptià. - Calderón descrigué el terreny infraliàsic de la rodalia de Siguenza, format per un terme inferior de calcàries dolomItiques dares i carnioles, de vegades amb bretxes d'elements triàsics; i un tenne superior de calcàries silIcies compactes, en capes primes, sovint perforades. Son discordants sobre diversos nivells triàsics, i suporten el Lias mitjà i el Gretaci inferior, contrastant amb el Muschelkalk i amb el Lias, que sOn clarament marins. La discussió cientIfica
El debat, la confrontació entre els punts de vista dels autors locals i l'experiència i el coneixement d' altres regions dels consocis foranis, era un altre dels objectius de ha reunió extraordinària. Els temes de controvèrsia versaren principalment sobre la datació dels terrenys poc o ma! caracteritzats paleontolOgicament, i secundàriament sobre l'origen d' algunes unitats i la tectOnica. El alguns casos hi hague acord, prèvia rectificació d' alguna de les parts; en canvi, en d' altres es mantingueren opinions contraposades. a) Datació i estructura del Paleozoic. La lectura del CR de l'excursió de Montcada originà una discussió sobre les f'acies de griotte del Devonià Superior. Per a Bergeron, la sequència es repetia allI a causa dels plecs. En l'excursiO de Bruguers constatà Bergeron que els esquists, calcànes i lidites que respectivament representaven el Silurià, Devonià i CarbonIfer, estaven afectats per nombrosos plecs, tots ells fossilitzats pel Trias. b) Estratigrafia i estructura del Trias. Sobre el terreny, Almera presentà unTrias format per dos nivells calcaris —l'inferior dels quals havia datat Bofill amb fOssilsseparats per un segon nivell de gresos, i el Keuper a sobre. No obstant, Carez, després de refermar la importància del descobriment de Ceratites a la calcària inferior d'Olesa, es mostrà contrari a admetre un segon nivell de gresos rojos a sobre d'aqueha; per a eli la recurrència que hi observaren era deguda a una falla. 56 Dolifus, 1899: "Relation entre la géologie et l'hydrographie en Catalogne". BSGP 26: 876-883. Poc abans que es publiqués aquest article (30 novembre 1899), Vidal havia liegit a l'Acadèmia (30 de juny) un treball que malgrat la semblança del tItol ("La tectônica y los rIos principales de Catalufia") és de contingut molt diferent, tant pel que faa la temfltica com a l'àrea geogràfica. Vidal es refereix exciusivament a la xarxa quaternària, i preferentment als Pirineus. Barrois: "Nouvelles observations sur les faunes siluriennes .. ." BSGI 26, p. 829-830 Kilian: "Sur les Céphalopodes du Crétacé inférieur .....BSG 26: p. 825 Almera: "C.R. de l'excursion du jeudi 29 septembre .....BSGF 26: 692-693, 56 Carez: observacions, BSG] 26, p. 711. 52
En aquell sector el Trias està afectat per una complicada estructura encavalcant no estudiada ilavors encara, i els francesos s'hi interessaven vivament —eren els anys que es consolidava la teoria dels mantells de recobrirnent—: Encuéntranse allI las capas tan revueltas, que la determinacion del conjunto es ardua empresa. Discutióse largamente este corte geológico entre los señores Depéret, Bergeron, Almera, Vidal, Bofihl y Dolifus y se puso en claro que las capas superiores al trias han quedado revueltas 6 invertidas teniendo encima las capas mas antiguas, o tridsicas, Carez assenyalà que es tractava d'una fractura Ia que posava el Trias sobre el "Garumnià", i Doilfus demanà que es fes un tall seguint la via del tren, cosa que Almera prometé fer. 58 A Bruguers es va reproduir la discussió sobre els dos nivells calcaris del Trias, sense que hi hagués acord; perè Dollfus, després de veure els cingles de Vallirana, opinà que certament hi havia dos nivells en fàcies Muschelkalk: et, il n a plus moyen d'imaginer d'accident stratigraphique faisant considérer les couches supérieures comme une réapparition de celles de Ia base 1...] la question est résolue dans le sens oà MM. Almera et Bofill nous l'ont présentée et par l'existence d'un calcaire dolomitique àfucoIdes culminant, distinct du Muschelkalk. A Vallirana, Almera interpretava corn a Keuper les calcàries noduloses amb fucoides de la base del segon cingle, cosa que semblava donar la raó a Carez, qui preferI situar el segon nivell en l'Infralias, per similitud facial amb el del midi de Franca, corn havia fet la primera vegada que visità la regió: Cette assise est d'ailleurs bien dfférente du deuxième calcaire d'Olésa, et de plus, ii est a remarquer que l'on ne voit pas ici deux assises de grès rouge comme a Olésa. L'examen de la belle coupe de Vallirana confirme les remarques quej'aifaites ci-dessus relativement aux couches triasiques des environs de la gare d'Olésa. 60 A Castelidefels observaren els nivells supratriàsics amb guixos. Almera distingI els inferiors rojos dels superiors en els que, a Pontons i La Liacuna, havia trobat fOssils; la seva opinió inicial que pertanyien al Lias l'havia modificada a causa de la persistència del guix i dels fOssils. Finalment intervingué Bofill arnb la seva comunicació llegida a Vilafranca donant una descripció detallada del tall d'Olesa, on constata que el nivell carbonàtic inferior amb fOssils està recobert d'un nivell argilós molt asemblant a les fàcies Keuper amb guixos; a sobre del qual hi havien calcàries de fucoides que s 'haurien d'atribuir potser al Trias. c) Edat de la dolomia negra del Garraf. La posició de la dolomia negra de Garraf va ésser controvertida: L'impression des membres de la Société a été que cette roche représente le Jurassique Moyen (Bajocien et Bathonien?) ou les couches du Larzac. Nous verrons bientôt Diario de Barcelona, 1 d'octubre de 1898. Dollfus: observacions. BSGP 26, p. 711. Palet i Barba estudià posteriorment aquesta estructura, des del punt de vista aleshores novedós de la tectônica tangencial; no obstant les notes que publicà (entre 1908 i 1923) sobre el tema tingueren poc ressô. En una carta seva al Dr. Almera de 10/5/1908 (MGSB) queda clar que havia comprovat l'encavalcament del Trias. Doilfus: observaciO. BSGE 26, p. 822. 60 Carez: observació. BSG[ 26, p. 823. 58
qu 'elle est peut-être plus récente. A sa partie supérieure on y voit intercalés des calcaires lacustres grisâtres, noirâtres, avecfossiles d'eau douce empâtés dans la roche. La dolomie disparaissant a la partie tout a fait supérieure, ces calcaires restent seuls et prennent part aussi a la constitution du masstf[.. .1 La presence du genre Physa ne permet pas de faire remonter leur age au-dessous du Purbeckien[. . . 1 Ces calcaires, étant intercalés dans la dolomie, celle-ci est donc du même age et on ne peut l'attribuer au Jurassique moyen. 61 Arguments que no varen convèncer Carez, qui preferI mantenir la correlació amb les localitats franceses: Les savants espagnols etaient fort embarrasses pour classer ces diverses assisses, dont la troisième seulement estfossiltfere, mais les geologues qui s'occupen du Midi de la France, ont recconu par analogie avec ce qui existe dans notre pays, que le n° 1 [calcàries grogues] se rapporte au Lias, le n° 2 [dolomies negres] au jurassique moyen (ou supérieur?) et le n° 3 ca1cària amb Orbitolines] au Crétacé inferieur (Urgonien) 62• Stuart iota que a Sorrento en una dolomia semblant inicialment atribuIda a! Juràssic s'hi havien trobat Hippurites; notà el pas lateral de la calcària a la dolomia: Nous aurions donc sur la dolomie[...] une croate calcaire qui représente le Crétacé depuis l'Aptien jusqu'au Cénomanien, et dont la base irreguliere serait due a une corrosion chimique, attaquant des horizons quelconques, et donnant lieu aux dépôts travertineux de la surface de toutes les regions analogues 63 Després de visitar l'aflorament de Marmellar va fer aquest autor algunes consideracions d'interès sobre la dolomia, la qual, segons eli, paraIt provenir, par un effet chimique, de la transformation de couches de divers horizons; en deux mots c 'est une zone de métamorphisme qui tantôt s 'arrête au Lias, tantôt peut atteindre la base du Cénomanien. Les couches sont d'ailleurs affectees par de nombreuses failles qui produisent des contacts brusques entre la dolomie et des couches quelconques; 64 cosa que, segons l'autor, explicaria les diferències sobre !'edat d'aquesta unitat. d) Edat dels nivells de Bulimus. En el compte-rendu de l'excursió pre-reunió, Vidal afirmà la seva conformitat amb la tesi de Carez de situar les capes de Bulimus a la base del Terciari: Ce filt une intuition d'une vérité géologique difficile alors a être démontrée, et que je combattais avec les reinsegnements que l'expérience me donnait a cette époque. Mais ma trouvaille de 1891 a montré clairement la vraie place des assises. 65
61 Almera: "CR. de l'excursion du jeudi 6 octobre .....BSGF 26: p. 804. 62 Carez: "Résultats principaux de la Reunion extraordinaire a Barcelone, en ce qui concerne les terrains secondaires". BSGJ 26, p. 543; sessió de 21 de novembre de 1898. 63 Stuart: "Sur les limites de la dolomie de Barcelone". BSGF 26, p. 824. 64 Stuart: "Sur la dolomie de Catalogne et les Pyrénées". BSGF 26; p. 852. 65 Vidal, 1898: "Compte-rendu de l'excursion de Gerona a Olot et a San Juan de las Abadesas les 25, 26, 27 septembre 1898". BSGF 26: 674-678. Vidal, que havia estudiat l'estratigrafia del garurnnià pirinenc, havia situat aquests nivells inicialment en 1"estatge garumnià" (=Danià, liavors considerat corn el pis mds alt del Cretaci). Posteriorrnent, Carez els distingI del "garumnià" situant-los en la base de l'Eocè, una conclusió que Vidal acceptà arran de la troballa de la Fauna de Rilly en els Pirineus el 1891.
Contràriament, havent sentit Almera situar correctament aquests nivells en la base de l'Eocè, Carez afirmà que les capes roges sobreposades a! Trias a Monistrol eren garumnianes, cosa que Depéret va rectificar a continuació. 66 e) Edat de la sal de Cardona. El debat que suscità la visita a la mina de sal fou aspre i durador, i no perrnetè a arribar a un acord entre dues postures oposades sobre l'edat de les evaporites (Almera, 1901). Segons sembla, el president Bergeron portava una idea preconcebuda, i l'expressà durant el dinar, abans de veure l'aflorarnent, cosa que escandalitzà Stuart: The society lunched at Cardona, and its President, having seen nothing of the rocks concerned, declared that the salt of Cardona, and, consequently, the saliferous formation of the entire valley of the Ebro was veiy probably Triassic, in accordance with the views of M. Bertrand. 67 Vidal fou l'encarregat de conduir aquesta excursió. Havent dinat examinaren la sal roja, les bOfies i l'estuctura replegada de la sal. En el mateix aflorarnent es va discutir l'edad del jacirnent: Promovióse larga discusion sobre si la sal correspondia al triásico [...] 6 al oligoceno 1...] Apoyáronse los unos en que la sal gema se presenta en el keuper hamado ya por este motivo salifero, y que aunque no se vieran por la comarca indicaciones que nos indujeran a acusar tales terrenos, lo mismo sucedia en Argelia [...] No obstante adujéronse argumentos en contra respecto de este venero 1...] de manera que, no existiendo argumento en contra de un valor positivo, podia continuarse asignándoseles como edad. 68 Segons Vidal, era comprensible que per semblanca de fàcies i en absència de fOssils alguns confrares tinguessin aquella opinió: Quand on se rappelle que le sel se présente a divers endroits des Pyrénées, associé aux pointements ophitiques, et qu 'en Algerie on a trouvé des fossiles triasiques dans plusieurs gisements de sel qu 'on croyait tertiaires, on comprend que divers membres de ha Société aient exprimé leur conviction que he sel de Cardona est triasique. 69 Vidal oposa sOlids arguments als consocis partidaris de l'edat triàsica —els quals opinaven que la sal i el guix eren productes de processos sedirnentaris independents—: la concordància amb els nivells superiors; la inversemblança que les evaporites triàsiques formessin la base de la conca paleOgena; les diferències dels guixos amb els del Trias. No obstant, alguns consocis no quedaren convencuts, corn Carez, qui en la sessió de Barcelona contraatacà basant-se en els plecs interns, la discordància oligocena i la ubicació de la sal; Depéret li va fer costat. Per a Doilfus, en canvi, hi havia continultat entre la sal i el guix, i aixO irnplicava l'edat oligocena de les evaporites, per ser el guix concordant amb les molasses subhoritzontals; 70 a més, no creia que el
66
Almera: "CR. de l'excursion du 29 septembre .....BSGJ 26, p. 697. Depéret: observació subsegUent, ibid, p. 711. 67 Stuart-Menteath: "The new geology". The mining journal, railway and commercial gazette, 5 nov. 1898. 68 Diario de Barcelona, 4 d'octubre de 1898. 69 Vidal: "C.R. de l'excursion du 30 septembre .....BSGF 26, p. 726. 70 Datades per 1'Ancodus localitzat a Calaf per Thos i Codina, determinat per Bofill i per Depéret i comunicat a Ia Societat l'any anterior (1897).
plegament intern estigués relacionat amb la sedirnentació. Per a Bergeron, partidari de la independència entre guix i sal, la concordància no era un argument, atesa la plasticitat de les capes; eli i Depéret opinaven que la sal podia ser triàsica i el guix eocè. Stuart apuntà que els plecs interns son comuns a totes les mines de sal. Ben al contrari, Doilfus constatà que a la majoria dels jaciments s'hi troba guix, tant a Ia base corn al sostre, i s'adherI a la tesi dels geôlegs locals. La discrepància entre uns i allies partidaris es reprodul, acabada la reunió extraordinària, a Paris, en la sessió ordinària de 21 de novembre: Carez mantingué la seva opinió que la sal era triàsica, i Dollfus, convencut que la sal estava lligada als dipôsits oligocènics que la cobreixen, apuntà corn a edat més probable la d'Oligoce inferior, equivalent del guix de Montmartre, coincidint amb l'opinió dels geOlegs catalans. f) Origen de la pudinga de Montserrat. La procedència de la pudinga ja l'havia resolt Almera en el seu article de 1880 sobre el Montserrat; posteriorrnent, en el curs deis treballs del mapa geolègic havia trobat retalls de pudingues en les muntanyes de Gelida i Corbera, que interpretà corn a testimonis de l'extensió del dipôsit. La gran potència dels materials la interpretà en termes de gran durada de les condicions sedirnentàries, i les intercalacions marines corn a indicis de moviments orogènics que acompanyaren la sedimentaciO. La variació litolOgica del sediments en una direcció concreta li perrnetè reconstruir la paleogeografia, direcció dels aports i el medi sedimentari: La topographie, a cette époque, devait être bien différente de ce qu 'elle est actueilement: les courants d'eau allaient du sud au nord vers la mer Nummulitique, entraInant des brèches et autres debris arrachés au continent. Ii y a d'abord euformation de cordons littoraux, puis, les éléments moms grossiers, roulés et arrondis, sont allés se déposer plus loin dans Ia mer suivant leur taille et leur densité. 71 En unes observacions que presentà a continuació de la lectura del compte-rendu de l'excursió, Carez rectificà la seva antiga conclusió que la pudinga venia del Pirineu: J'avais d'ailleurs constaté le fait des mes premieres recherches en Espagne en 1879, maisje l'avais mal interprété: l'epaisseurdespoudingues ala descente du Monastère vers Colbato, est mnfmniment plus considerable que du côté de Castel-Oli. 72 Aixô obligava a admetre la desaparició del massIs costaner per esfondrarnent al final del nummulItic. Sense oblidar que les pudingues existeixen també a les dues yessants dels Pirineus, cosa que obligava a admetre un fenomen general, probablement di2 a des pluies d'une abondance prodigieuse. g) Edat de la granulita del Papiol. Almera deixà oberta la questió de l'edat d'aquesta roca que en aparenca tallava els nivells aquitanians. Carez argumentà que els contactes semblen per falla, i aixO explicaria l'absència de cOdols d'aquesta roca en les fàcies miocenes. Bergeron assenyalà dos arguments en favor de l'edat terciària de la roca: la falta de cOdols i la seva fàcies peculiar. 71 Almera: "C.R. de l'excursion du 29 septembre .....BSGF 26: p. 708. 72 Carez: "Sur les poudingues de Montserrat". BSGF 26, p. 728.
Documentació generada Els resultats de la reunió es publicaren, corn era habitual, en el Bulletin de la Société Geologique de France. A més la reunió genera d'altra documentació: a) Perfils geolôgics, per J. Almera. Per tal de facilitar el seguiment de les excursions es distribuIen als assistents unes làmines multicopiades amb els perfils geolOgics més interessants, de les que n'hem trobat dues al Museu del Seminari (Figs. 5 i 6). b) Fotografies, per L. M. Vidal. Els dnics documents fotografics publicats de la Reunió eren dues irnatges de Cardona: una vista general de l'explotació i una dels replecs de la sal. Aquestes imatges, captades per Vidal i publicades en ci compte-rendu de l'excursiO i també en l'article d'Almera sobre el salI, eren probablement anteriors a la Reunió. Consta, perO, en la llibreta de camp de Vidal que l'enginyer va fer també algunes fotografies durant les excursions de la Reunió extraordinària (Fig. 4): amb una camera normal va fotografiar la regió volcànica des del cim del Montolivet el dia 26 de setembre, a les 10 del matI. A Ogassa, Cardona i Vilafranca utilitzà un aparell estereoscOpic Goerz, impressionant dues fotografies normals a cada placa; entre aquestes, destaca una foto de grup d'excursionistes presa a St. Pau d'Ordal el dia 8 d'octube a les tres de la tarda. No obstant, no hem pogut localitzar aquesta important documentació a 1'Arxiu del Centre Excursionista, on es troba el ilegat fotografic de Vidal, i no sabern on poden parar actualment. c) Crônica periodIstica, per A. Bofihl. Al mateix temps que s' anava desenvolupant la reunió el Diario de Barcelona publicà entre els dies 29 de setembre i 18 d'octubre una completa i exacta crànica dels esdeveniments signada "B" (Reunion estraordinaria...). Aquesta crônica s'ha d'atribuir a Artur Bofill, segons consta en una carta de Stuart-Menteath a Vidal. compte-rendu sommaire. A començament de novembre sortI publicat el C.R. resumit, que conté els extractes de les sessions, un resum de l'excursió portreunió, per Vidal, unes observacions de Stuart i una invitació a la propera assemblea del dia 7 (Reunion extraordinaire...). Es tracta d'una versió molt propera, encara que menys periodIstica, a la crônica de Bofill, que ii ha d'ésser, per tant, atribuIda, per be que la responsabilitat com a secretari la compartia amb Doncieux. Aquest document s'imprimI, segons Doncieux, amb correccions del Dr. Almera: On attend avec impatience le compte rendu détaillé de cette intéressante Reunion de Barcelone. On afait dans le CR. sommaire qui a paru hier, les rectifications que vous signaliez dans votre lettre a M. Bergeron (Astarte bulla, Horiopleura nov. sp.)74 d) El
e) Traducció del compte-rendu resumit. Una traducció del document anterior es publicà en ci BoletIn de la Academia de Ciencias de Barcelona, 1 (22), corresponent al mes d'octubre de 1898, on es presenta com a resum oficial de les sessions. Aquesta traducció està limitada estrictament a les sessions cientIfiques, i no inclou ni el C.R. de Vidal ni les observacions de Stuart. Stuart: Carta a Vidal de 25/nov/98 (MGSB). Bofill era, recordem, un dels dos secretaris de Ia mesa. Doncieux: carta a Almera, 3 de desembre 1898. MGSB.
f,. El compte-rendu detallat. El 26 de desembre Bergeron dernanà a Almera el manuscrit de la Reunió, que, d' acord amb el reglarnent de la societat, el necessitaven el mes de gener. Les actes de les sessions de l'assernblea, que inclouen els comptesrendus de les excursions, les cornunicacions presentades, la ressenya de les discussions, aixI corn una relació bibliografica, foren incloses en el ntimero 26 del ButlletI de la Societat, formant una rnagnIfic conjunt rnonografic sobre les regions visitades. Cornprèn aquesta rnonografia: a) una relació bibliografica sobre les regions visitades; b) les actes de totes les sessions, inclosos els comptes-rendus extensos de totes les excursions i les cornunicacions que s'hi presentaren; c) el compte-rendu de l'excursió post-assernblea; d) la cornunicació de Bergeron a la sessió de 21 de novernbre, i e) d' allies docurnents que s 'hi afegiren (Quadre V).
g) Traducció castellana del compte-rendu. El mes de novernbre de 1900, la Diputació de Barcelona acceptà l'oferirnent del Dr. Almera de traduir parcialrnent la rnernôria publicada al Bulletin de la Société:
[Almera?]
Liste des publications principales relatives aux regions visitées par la Société Depéret Aperçu general sur la bordure nummulitique du massf ancien de Barcelone et étude de lafaune oligocene de Calaf Depéret Observations sur les terrais néogènes de la Figura corn a presentada region de Barcelone en la sessió de 9 d'octubre; no consta, perO, en ci CR resumit Nota en curs de publicaAdán de Yarza Les roches éruptives de la province de ció a Mern. de la R. Ac. Barcelona de Ciències de Barcelona. Bergeron Note sur les terrains paléozoIques des Comunicada a Paris en environs de Barcelone et comparaison avec sessió de 21 de novembre. ceux de la Montagne Noire (Languedoc) Dolifus Relation entre la géologie et 1 'hydrographie en Catalogne Vidal Compte-rendu des excursions dans la province de Lérida du 11 au 15 d'Octobre Stuart Sur 1 'Oligocene du versant septentrional des Pyrénées de la Catalogne. Quadre V. Articles afegits al compte-rendu.
BSGF, 26 (1898) en els fascicles numerats del 43 al 57, datats entre el 25 d'octubre i el 30 de novembre de 1899.
Signifiquese al Dr D. Jaime Almera que la Diputación aceptando su ofrecimiento vera con suma satisfaccion que tenga a bien acabar la traduccion de la memoria publicada en el Bulletin de la Societe de los eminentes geologos que visitaron esta provincia en el pasado aflo de 1899, limitando, empero, su traduccion a lo que hace referencia a esta provincia76 Per ofici de 25 de setembre de 1901 comunicà Almera que havia acabat la traducció castellana i demanà 2500 pessetes per a imprimir-la, cosa que la Diputació desestimà: por ahora no se estima conveniente consignar cantidad alguna para la publicacion de la traduccion de la parte referente a eta provIncia de la memoria de la sociedad geológica de Francia, dandose expresivas gracias al mentado Dr Almera por dicha traduccion y comunIquesele el presente acuerdo. . .77 Es probable que, arran d' aquesta negativa, decidIs el Dr. Almera completar la traducció i publicar-la en el butlletI de la Cornisión del Mapa Geológico de Espana, en el volum n° 27 que veié la hum l'any 1903. 78
Reconeixement de l'obra geolôgica del Dr. Almera L'èxit de la convocatôria queda de seguida personalitzat en la figura del Dr. Almera, a qui, de fet, corn reconegué Vidal, se ii havia atorgat el privilegi de demostrar sobre el terreny els seus treballs. Truyols (1998) suggereix que probablemente no se sospechaba el nivel de conocimiento relativamente detallado que poselan los organizadores sobre el drea a visitar; tot sembla indicar, en canvi, que la Société estava perfectament al conent dels resultats dels treballs d'Alrnera, qui trarnetia asiduarnent les seves publicacions a la biblioteca de la Societat, i personalment als membres amb qui tenia més relació: precisament pocs dies abans que s'aprovès la proposta la Societat havia rebut el segon full del Mapa Geologic i Topografic de la provIncia de Barcelona a 1:40.000 a través de Gaudry; aquest mapa devia produir sensació en els mitjans francesos, perquè era fet a escala doble respecte el mapa geolOgic oficial frances, i arnb corbes de nivell: segons cornentà Gaudry, le soin avec lequel cette carte a etefaite et les details qu 'eile présente la rendront très précieuse aux géologues Sobre el terreny la Société no pogué sinó certificar la bondat dels treballs del canonge. Després de la reunió, Dolifus expressà per escrit a Almera la seva admiració per la tasca feta: J'ai été touché de votre dévouement pour le science et l'énergie que vous avez déployée pour lafaire avancer Si peu de personnes comprennent ce que nousfaisons, saisis76
Ofici de la Diputació al Dr. Almera, 20 nov. 1900 (MGSB). ' Ofici de la Diputació al Dr. Almera, 21 d'octubre de 1901 (MGSB). 78 "Excursiones verificadas durante la reunion de la Sociedad Geológica de Francia en Septiembre y Octubre de1898". BoletIn de la Comisión del Mapa Geológico de España, 27 (1900), Pp. 89-359. Gaudry: [oferiment del mapa 1/40.000 ala Société, de part del Dr. Almera]. BSGJ 25 (1897); acta de la sessió de 20 de Desembre.
sent 1 'importance de nos recherches et les multiples qualites que doit posséder le géologue. Ii ne m 'appartient de faire 1 'éloge de la geologie et des géologues, mais dans un milieu aussi peu favorable aux sciences, sans maItres et sans appui votre mérite m 'apparait comme agrandi et comme trés supérieui Ii n 'y a là aucuneflatterie mais 1 'expression d'un sentiment de profonde cordialité, de sincere sympathie et d'encouragement. 80 Depéret s'expressà en el mateix sentit en una de les seves comunicacions publicades, extenent els elogis a Bofill i Vidal: l'on ne saurait trop admirer le soin et la patience avec lesquels notre savant confrere, M. 1 'abbé Almera, a su reconnaItre et débrouiller les horizons varies qui se trouvent représentés dans un assezfaible rayon autour de la belle capitale de la Catalogne. La visite de la Société n'a été qu'une confirmation éclatante de lajustesse des observations de nos confreres d'Espagne, MM. Almera, Bofill, Vidal, auxquels il m'est agréable d'apporter ici cejuste hommage a leurs travaux. 81 Almera i Vidal, directius de la Société Géologique Consequencia immediata de la reunió extraordinària fou una major vinculació dels geOlegs catalans a les tasques de la Société. La consideració que Almera assolI davant la societat el portà a! Bureau que l'havia de regir durant 1' any vinent de 1899, essent elegit per a una de les quatre vicepresidències de la Société en la sessió de presa de possessió del nou president, Margerie (23 de gener de 1899), qui ii donà la benvinguda fent costar que els seus esforcos en l'organització de la reunió extraordinària ont été couronnés d 'un succés si mérité. 82 Vidal seria nomenat vicepresident de la propera sessió extraordinària, que tindria hoc a la Montaigne Noire i a la que assistirien els tres organitzadors de Barcelona; 83 repetiria corn a vicepresident de la reunió extraordinària de 1905 al Piamonte; finalment el 1910, ja jubilat del servei de l'Estat en la direcciO de la Comisión del Mapa Geologico, fou nomenat per a una de les quatre vicepresidències de la Société. L'obra geolôgica d'Almera i Vidal, després de la reunió extraordinària La celebració de la reunió td repercussions dares en l'obra posterior dels dos grans geôlegs catalans. Airnera, al costat de la cartografia sistemàtica que portava a terme per encàrrec de la Diputació, s'interessà per ternes que en la reunió s'havien revelat conflictius: l'estratigrafia del Trias 84 i del Paleogen. 85 Més endavant, de la Doilfus: Carta a Almera, 10 ocubre 1898. MGSB. Depéret: "Observations sur les terrains néogènes .... . BSGP 26: p. 853. 82 Margerie: [Discurs de presa de possessió de la presidencia], 23/1/99. BSGF 27, p. 9. 83 SessiO de 6/set./99 a Saint-Pons. BSG1 27, P. 613 84 Almera, 1899: "Nota referente al descubrinilento en las capas calizas del acantilado de Foix de una fáunula del Muschelkallc y encima de la Liacuna, junto a Can Rocamora de San MagIn de Brufaganya, una fauna litoral del Keuper", Bol. de Ia R. Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, (3), I: 520; Almera, 1899: "Sobre el descubrimiento de la fauna de St. Cassien, en el TrIas de nuestra provincia" (Ibid, I: 538-541; Almera, 1899: "Sur le Keuper de Ia province de Barcelone". BSGF, 27: 787-788, provant l'existència de nivells fossilIfers. 85 Almera, 1900: "Grottes de Montserrat (Espagne)". Spelunca, VI, 22, 148; id., 1901: "El criadero de sal gema de Cardona". Mundo cient(fico, 3(40:628-631. 8]
collaboració amb Bergeron sortiren les notes sobre l'estructura de la serra de Coliserola, on es proposava una explicació estructural per a les anomalies estratigrafiques86. En el cas de Vidal hi ha un abans i un després de la reunió. L'enginyer havia abandonat pràcticament els estudis geolOgics des de 1883, atret per la arqueologia, el col•leccionisme, l'excursionisme cientIfic, la fotografia i l'espeleologia —camps en els que es mogué amb la seva habitual competència, deixant en tots aquests àmbits obres remarcables—. Es a partir de la reunió que participa activament en les assemblees internacionals de geôlegs: el Congrés GeolOgic Internacional de ParIs de 1899; les excursions anuals de la Société, i quan comenca a publicar regularment, especialment en l'Acadèmia de Ciències: aixI comenca una nova etapa de producció geolOgica que tindrà dos eixos: la paleontologia, i la sIntesi geolOgica. El primer, gràcies a l'afortunat descobriment de dos excepcionals jaciments que estudiarà amb el suport dels seus col•legues francesos: el de la pedrera de Meià (190 11903) amb Gaudry I Depéret (Vertebrats), Sauvage (peixos), Meunier (insectes) i Zeiiler (flora); i el del Talladell (vertebrats oligocenics) amb Depéret (1903-1905). Pel que fa al segon aspecte, ja el 1897 havia expressat Vidal el seu desig de portar a terme una obra de Geologia, puramente catalana, treball que, si Déu me dóna forces, he de portar a cap tart o aviat, nos mostraria que no hem d'anar a l'Italia ni a 1 'Africa, ni a 1 'Oceania per a visitar los llochs hont està impresa 1 'activitat interna del planeta.87 Poc desprès de l'assemblea (gener de 1899) Vidal llegI a l'Acadèmia una nota sobre la influència de la tectOnica —una disciplina nova aleshores— sobre la xarxa fluvial catalana, que partint de la base de la nota presentada per Bergeron en la serralada prelitoral, extén a la resta dels territoris els principis de la geografia fIsica del Principat. 88 Després del tractat de geologia de Font, una completa sIntesi geolOgica de Catalunya s'inclogué en el primer volum de la Geografia General de Catalunya de Carreras Candi, signada per Vidal (Geografia fIsica, Resenya mineral) i Font.
Font i Sagué i la primera sIntesi geolbgica de Catalunya La publicació de les sessions de la reunió constitul una espècie de guia geolOgica —la primera— de Catalunya; no obstant resultar Obviament limitada als territoris visitats per l'assemblea. Calia una guia homogenia que poses a l'abast de l'aficionat i l'excursionista els coneixements geolOgies que ilavors es tenien. Font i Sagué fou, gràcies a la seva capacitat de sIntesi i al seu entusiasme, l'encarregat de portar-la a terme, amb l'inestimable ajut de LluIs Maria Vidal:
86
Almera y Bergeron, 1904: "Note sur les nappes de recouvrement des environs de Barcelone (Espagne)", BSGF 4: 705-72 1; Id., 1905: "Aplicación de la teorIa de los mantos recubrientes a! estudio del macizo del Tibidabo de Barcelona". Mem. R. Acad. Cienc. Artes, V: 287-3 10. 87 Vidal, 1987: "Discurs liegit en la solemne Sessió Inaugural de 1897 lo dia 5 de febrer de 1897". Butll. del Centre Excursionista de Catalunya., 7 (25): 42-60. 88 Vidal: Memorias de la R. Ac. de Ciencias y Artes de Barcelona, 2(26): 527-538.
[Font] ha arreplegat lo poch que havèm fet els pocs que [...] hem destinat a la Geologla de Catalunya una bona part de la nostra vida, hi ha juntat quelcom de la seva observació personal en sa incipient pràctica geolôgica 89 La primera sIntesi geolOgica de Catalunya es publicà dins el tractat Geologia Dinàmica i estratigrafica aplicada a Catalunya, publicat el 1905. El mateix Font dibuixà el primer mapa de sIntesi geologica (1908), que es conserva al Museu del Seminari; del qual en publicaren versions la Geografia de Catalunya i posteriorment l'Enciclopèdia Espasa.
Estudis sobre les zones visitades El lleuger tractament que en la publicació oficial reberen alguns punts de gran interès geolOgic —la regió volcànica, el salI de Cardona, l'estructura del Cairat— era clamorós, i responia a la manca d'estudis geolOgics de detall. Aquesta circumstància podria haver atret l'atenció sobre aquestes regions, que en els anys successius foren objecte d'estudi: a) Sobre la regió volcànica es publicà un treball de Mn. Gelabert que es pot considerar com el primer treball geolOgic modern sobre els volcans. L'obra comptà amb, si més no, l'aval del Dr. Almera en forma de prOleg. Al cap de poc temps, la Sociedad Espaflola de Historia Natural nomenà una comissió per a l'estudi de la regiO volcànica, de la que sortiria una segona monografia en pocs anys. Amb aquests treballs queda actualitzat el coneixement geolOgic de la regió, de la que poques coses noves s'havien dit des dels temps de Bolos i de Lyell. b) Les rodalies de Terrassa, i en especial els recobriments de la serralada prelitoral, foren objecte de successius treballs de Palet i Barba. En una carta de 26 de marc de 1900, Palet expressà al Dr. Almera la seva disconformitat en qualificar de Sicilià l'alluvial entre Terrassa i Viladecaballs; en el seu estudi l'havia fet Tortonià superior, que, d'acord amb la nova estratigrafia seria Pontià; li anuncià nous estudis. Palet es centrà en l'estudi de la tectOnica de recobriment, en no estar d'acord amb la interpretació d'Almera del tall del Cairat: Li tinc de dir que no interpreto exactarnent corn V el tall del Llobregat entre la Puda y'l Cairat, si be estic d'acort en lo essencial; de tots modos es més complert el fenomen de lo que indica el perfil donat en el C.R. de la Reunió Extra. de la Société doncs hi ha un segon cabalcament del paleozoic sobre 'ls primers trams del Trias desde C. Paloma per sobre el castell del Mas y C. Vinyols cap al repeu dels turons de C. Rubió qu'inicia el recubriment mercés al quin desapareix el Trias despres de Coilbato fins a l'Anoia 90 malhauradament els seus treballs, publicats entre 1908 i 1923, meresqueren poca atenciO. c) L'estudi del sail de Cardona queda posposat a la prospecció mecànica i geofIsica de la potassa a partir de 1913. 89
Vidal, 1905: prôleg a Font i Sagué, op, cit. Gómez-Alba (1992) destaca la contribució de Vidal a aquesta sIntesi. 90 D. Palet i Barba: Carta a Almera, 10/5/1908 (MGSB)
El Congres Geologic Internacional de 1926 La reunió extraordinària de 1898 constituI un important precedent de cara a la celebració, vint-i-vuit anys mes tard, de les excursions programades pel XIV Congrés Geológic Intemacional a Catalunya, manifestació que venia a renovar el foc sagrat de les ciències geolôgiques, encès pels mestres Almera, Vidal i Font, esmortult amb el temps.. 91 El congrés, dnic esdeveniment d'aquestes caracteristiques celebrat a Espanya, a proposta de Maria Faura i Sans (deixeble d'Almera i Font i membre del Comitè organitzador) dedicà a Catalunya les excursions C-3 i C-4, que, partint d'un itinerari comd BarcelonaCardona es diversificaren en direcciO al Montsec i Pirineu central, i a la regió volcànica respectivament. Més d'un centenar de congressistes de diversos paIsos tingueren ocasió de visitar les localitats geolôgicament més singulars de Catalunya, ara més accessibles gràcies als vehicles automObils, i més ben conegudes que en temps dels seus predecessors: - l'edat de la conca sauna havia quedat definitivament fixada arran de les prospeccions de la potassa, substància descoberta l'any 1912 a l'aflorament de SOria: Sobre la edad del criadero salino ha habido siempre grandes discusiones, aun antes de descubrirse en él la potasa; pero después de los sondeos realizados, ya no pueden existir dudas, porque parece comprobado que las sales se depositaron durante el terciario, y no durante el triásico, como muchos opinaban. 92 - a la regió volcànica s'afegiren als treballs ja esmentats de Gelabert i de Calderon, els de Chevalier, San Miguel i Marcet. No obstant, es reproduI el desconcert devant de l'aflorament d'Olesa: AquI es dóna el més gran batibull d'opinions de si l'eocènic inferior corresponia a tal o qual pis, de si hi havia el Bulimus, de si el triàsic era complet, de si hi havia escorriment, cavalcament, inversió, etc.... i res del que ressenyaren els periOdics. Aquests dubtes sorgiren perquè els senyors que dirigien l'excursió tenien opinions diferents o potsei errOnies. Les escenesforen la mar de pintoresques. indicant que els treballs alloctonistes de Palet no havien estat assumits pels seus contemporanis. La tectOnica d'aquest sector dels catalànids no va ésser resolta fins a la cartografia aixecada per Darder (1929), - El Montsec seguia essent una serra enigmàtica en la seva tectOnica i estratigrafia, malgrat els treballs de Vidal, Fallot, Jacob i Dalloni ' Fallot i Jacob havien proposat un transport en massa cap al N per a explicar l'origen del massIs; idea cornbatuda per Vidal i Dalloni. Certament, no era la rodalia de Barcelona l'objectiu dels congressistes; no per aixô es deixà de visitar MontjuIc, el Tibidabo i Montserrat, Per altra banda, es visitaren zones que el 1898 havien quedat inèdites: la conca de Tremp, el paleozoic axial de la Maladeta; la conca carbonera de Berga; perO tant en l'itinerari cormi de Barcelona a Cardona, corn en el que l'excursiO C-4 segul entre el CarbonIfer de Surroca i Girona, passant per Olot i Banyoles els congressistes de 1926 seguiren gairebé exactament les passes dels seus il•lustres col'legues de la generaciO anterior. 91
Bataller, J.R. 1926. "XIV Congrés Geologic Internacional". Butli. del Centre Exc. de Catalunya, 26 (377): 361-383, P. 62. 92 Faura i MarIn, 1926: Cuenca potásica de Cataluna y Pirineo Central. Excursion C-3, XIV Congr. Geol. Internacional, p. 11. Madrid. Bataller, op. cit. Bataller, op. cit.
La reunió extraordinària de Barcelona nasqué d'una idea de M. Gaudry, en ocasió d'una visita que va fer a Almera l'any 1895, havent vist els afloraments, les col1eccions paleontolOgiques dels Museus i els treballs portats a terme pel canonge en col•laboració amb Bofill. La proposta inicial, elaborada conjuntament entre Almera I Vidal, trarnesa a la societat a través de Gaudry i aprovada el gener de 1898, fou retocada posteriorment per a incloure en el prograrna sengles excursions a la Regió volcànica i a Cardona. L'assistència a la reunió fou comparable a la d'altres assamblees extraordinàries, per be que les excursions complementàries quedaren pràcticarnent desertes. Destaca l'absència total dels socis de la resta d'Espanya. La discussió cientIfica palesà la solidesa de l'obra almeriana, per be que assenyalà alguns punts no del tot aclarits encara. La Societat mostrà una opinió dividida pel que fa a la edat de les evaporites de la depressió central. Aihora es posà de manifest l'estreta relació cientIfica i personal existent entre els geôlegs catalans i francesos, aixI corn el deute que tenia la geologia catalana arnb la francesa, derivat d'una relació de procedència. A rernarcar l'atenció que es prestà a les col•leccions I rnuseus: els assernbleistes visitaren les dels museus del Seminari, Martorell, Balaguer, les de l'Acadèrnia i les privades de Vidal, Bofill i Serradell; els assistents a la prirnera excursió complementària, les col•leccions Alsius i Bolos. També és de notar que 1' assernblea utilitzà la llengua catalana en la sessió tinguda a la sala del Cercle AgrIcola de Vilafranca, quan Almera llegI en català els comptesrendus de les excursions dels dies 4, 5, 6, i 7. La reunió servI per a constatar la maduresa de la geologia catalana de l'època i contribuI a consagrar corn a classics alguns dels aflorarnents rnés interessants estudiats pel Dr. Alrnera, reforcà el prestigi dels tres organitzadors davant la Societat, i en general les relacions entre la geologia catalana i la francesa. Aquest fet fou especialrnent favorable per a Vidal, que ernprengué, amb l'auxili dels seus col .legues francesos, l'estudi de dos jacirnents paleontolôgics excepcionals, iniciant aixI la seva gran etapa corn a paleontôleg. Posà de rnanifest la manca d'una sIntesi geolôgica, treball que emprengué Font i Sagué sota les directrius de Vidal; aixI corn la d'estudis de detall de les zones singulars (Regio volcànica, Cardona, Olesa), buits que s'anirien ornplin en anys successius. Finairnent, constituI un clar precedent de les excursions que Faura i Sans dissenyà per al XIV Congrés GeolOgic Internacional de 1926.
Abad, A. 1999. Una important efemèride de Ia geologia catalana. ButiletI intern dels Amics del Museu GeolOgic del Seminari de Barcelona, 6 (18): 2-3, Almera, J. 1901. El criadero de sal gema de Cardona. Mundo Cient(fico, 3(40): 628-63 1. Babot, J. 1999. Celebració del centenari de la Reunió Extraordinaria de la Société Geologique de Franca a Barcelona. ButlletI intern dels Amics del Museu GeolOgic del Seminari de Barcelona, 6 (18): 1 Bataller, J.R. 1922. En LluIs Maria Vidal I Carreras. ButlletIdel Centre Excursionista de Catalunya, 32: 109-125, i ButlletI de la Institució Catalana d'HistOria Natural, 22: 106-120. Bataller, JR. 1945. El Doctor Jaime Almera Comas. Publicaciones del Instituto Geolbgico, Miscelánea Almera, ia part, pp. 1-42. Faura i Sans, M. 1921. Jaume Almera. Notice nécrologique. Bulletin de la Société géologique de France, 20 (1920): 268-270. Font, N. 1900. La geologia a Catalunya. Lo pensament catalO, 1 (23): 188-189. Gómez-Alba, J. 1992. Luis Mariano Vidal, 1 842-1922. SelecciOn de obras. Biografla. Edic. del Museu de Geologia de Barcelona. 178 pp. Gómez-Alba, J. 1997. Catalogo razonado de los vertebrados del Museu de Geologia de Barcelona. Treballs del Museu de Geologia, 6: 11-289. Nicolau, F., I Valls, J. 1982. El Dr Almera i la seva escola de Geologia. Ed. Terra Nostra, S.A., Col. Cultura i Pensament, 6. 190 pp. Reunion estraordinaria de la Sociedad Geologica de Francia en Barcelona, I-X. Diario de Barcelona, 29 de setembre; 1, 2, 4, 6, 9, 11, 12, 15, 18 d'oct. 1898 Reunion extraordinaire a Barcelona (Espagne) du mercredi 28 Septembre a samedi 8 Octobre 1898. Compte-Rendu sommaire des Seances de la Société Géologique de France, 14 (novembre 1898). pp. 83-102. Traducció castellana: "Reunion extraordinaria de la sociedad GeolOgica de Francia en Barcelona desde el miércoles 28 de septiembre al sábado 8 de octubre de 1898". BoletIn de la Real Academia de Ciencias y Artes de Barcelona, 1 (22): 455-468 (oct. 1898) Société Géologique de France. Reunion Extraordinaire a Barcelone (Espagne) du mercredi 28 de septembre au samedi 8 Octobre 1898. Bulletin de la Société géologique de France, 26 (1898): 661-900. Traducció castellana: "Excursiones verificadas durante la reuniOn de la sociedad GeolOgica de Francia en Septiembre y Octubre de 1898". BoletIn de la Comisión del Mapa Geologico de España, 27 (1900): 89-359.
Truyols, J. 1998. La primera reunion extraordinaria de la Société Géologique de France en territorio espaflol a los cien aflos de su celebración. BoletIn de la Comisión de Historia de la Geologla de España, 11: 16-19 Valls, J. 1975. Aproximación a la obra cient(fica del Dr. D. Jaime Almera y Comas, Pbro. (Geologla de las comarcas barcelonesas). Labor. de GeologIa del Seminario Conciliar de Barcelona. 118 pp. Via, L. 1975. Cien años de investigación geológica (en el centenario del Museo Geológico creado por el Dr. Almera en 1874). CSIC, Delegación de Barcelona 164 pp.