COLOR STORIES

COLOUR ANNA OMEDES • LAURA FRAILE

STORIES

ÍNDICE

26

24

10

L’OCELL DE COLORS

EL CAP DE LA BANDADA

12

COLORS QUE ENGANYEN

LA DANSA DE LES ARANYES

22

EL MISTERI DE LES SÍPIES

20 14

VIURE EN HARMONIA

16

VEURE SENSE SER VIST

GRANOTES VERINOSES

BUSCANT PARELLA 18

44

28

EL BLAU, UNA IL·LUSIÓ ÒPTICA

ARQUITECTURA TEATRAL

30

42

SER EL CENTRE D’ATENCIÓ

UIX, QUIN FÀSTIC!

40

32

COLORS QUE ES MENGEN

BRILLEN AMB 34 LLUM PRÒPIA

COM CANVIAR DE COLOR?

GUAITA QUINES POTES MÉS BONIQUES!

38

36

METAMORFOSI EN COLORS Les espècies que apareixen no mostren les seves proporcions reals.

A l’aquari Tot i que és força fàcil criar peixos pallasso en aquaris, la forta demanda internacional fa que se’n capturin massa exemplars en els esculls de coral, ecosistemes per si mateixos molt amenaçats. Per tant, si vols tenir peixos pallasso al teu aquari, exigeix que procedeixin de l’aqüicultura i compra únicament exemplars amb un certificat que garanteixi que no provenen del tràfic il·legal internacional d’espècies protegides.

14

Tu m’ajudes, jo t’ajudo Els peixos pallasso aprofiten les deixalles de l’alimentació de les anemones i, a canvi, els netegen constantment els tentacles i la boca, plens de molestos paràsits.

A més, com que no paren de nedar i moure les aletes, augmenta el corrent d’aigua, i això arrossega petits peixos i altres organismes que l’anemone captura. Els peixos pallasso, fins i tot, defensen les anemones d’alguns predadors especialitzats, que podrien atacar-les, com els peixos papallona.

VIURE EN

HARMONIA

Peix pallasso

Amphiprion ocellaris Esculls de corall tropicals de l’Índic i el Pacífic.

Els peixos pallasso tenen colors vistosos, que serveixen perquè els individus de les 30 espècies existents es reconeguin entre si. Viuen en els coralls de les aigües tropicals i han desenvolupat una relació simbiòtica amb les anemones de mar que habiten en els mateixos ecosistemes. Les anemones viuen enganxades sobre les roques i disposen d’uns tentacles urticants molt tòxics que utilitzen per capturar els petits animals dels quals s’alimenten. Aquests perillosos apèndixs dissuadeixen moltes espècies d’apropar-s’hi en excés, i això suposa una protecció pels peixos pallasso. Com que no són gaire bons nedadors, en aigües obertes serien una presa fàcil per als predadors. Quan neixen, els peixos pallasso no són immunes al verí de les anemones, però a mesura que van creixent, van adquirint més resistència, i els adults poden viure en constant contacte amb els seus tentacles, durant la resta de la seva vida.

Viuen entre 6 i 10 anys.

15

BUSCANT

PARELLA Mallerenga carbonera Parus major

Europa, Àsia i Àfrica.

En general, les aus mascles que tenen les plomes més llampants són més hàbils a l’hora d’aconseguir aliment i de defensar el niu, el que vol dir que poden ser uns bons pares. Però per molt atractius que siguin, no són ells qui trien la femella durant l’aparellament. En realitat són les femelles les que en l’època del festeig escullen la parella, després d’observar atentament les exhibicions dels diferents candidats.

18

Trobar l’equilibri El pit de la mallerenga carbonera mascle és d’un color groc viu, amb una taca negra que recorre les potes i arriba fins a la base de la cua. Les plomes grogues obtenen aquest bonic color gràcies a uns pigments presents, sobretot, en les erugues de les quals s’alimenta. Així doncs, un groc intens indica que ha menjat moltes erugues, és a dir, que és molt hàbil caçant.

La mida de la taca negra del mascle mesura la seva dominància; com més gran és la taca, més lluitador i dominant és el mascle, i, per tant, més capaç de defensar el niu. En general, les femelles de mallerenga carbonera prefereixen aparellarse amb un mascle equilibrat: que sigui bon caçador per alimentar els pollets i prou dominant per defensar-los, però que no perdi gaire temps barallant-se amb altres mascles.

Menjar-se els colors El poder seductor dels colors de moltes aus té una explicació biològica. Per aconseguir-los, és necessari ingerir prèviament els pigments que després reproduiran a les plomes.

Els colors més cotitzats són el vermell, el groc i el taronja, tonalitats que les aus obtenen dels carotenoides, uns pigments presents en les plantes i les algues i en els animals que les consumeixen. Per aquesta raó, els colors vius i lluminosos en les aus són indicatius de bona salut i de capacitat de supervivència.

19

GRANOTES VERINOSES

Granotes verí de fletxa Dendrobatidae

Amèrica Central i Amèrica del Sud.

Les granotes verí de fletxa també s’anomenen de punta de fletxa. Aquests noms provenen del fet que la major part de les espècies contenen a la pell algun alcaloide tòxic, que els aborígens d’Amèrica ja utilitzaven per enverinar els seus dards i fletxes de caça. Totes les espècies presenten coloracions molt vistoses i variades, úniques a la natura. Viuen sobretot a les selves humides i frondoses del Panamà i de Costa Rica, i en els boscos dels Andes colombians.

20

Senyals de perill La coloració aposemàtica serveix com a advertiment, per evitar l’atac de predadors. Funciona a l’inrevés que el camuflatge, però té el mateix objectiu: evitar ser menjat. En aquest cas, no es tracta de passar desapercebut, sinó de mostrar-se al màxim. Per això són de gran utilitat els colors vius i els fantàstics dibuixos que tenen les granotes de punta de fletxa. No obstant això, i malgrat que totes tenen algun tipus de verí a la pell, no totes són igual de perilloses. El verí de la granota de punta de fletxa daurada (Phyllobates terribilis) és 20 vegades més potent que el curare dels indígenes de l’Amazones; una mínima dosi mata una persona a l’instant. Altres granotes, en canvi, són poc verinoses, però s’aprofiten del respecte que els colors vistosos infonen als possibles atacants, els quals, per si de cas, eviten menjar-se qualsevol granota que tingui massa colors.

Si te’m menges, estàs mort Les granotes verinoses americanes són molt petites; les espècies més grans poden arribar als sis centímetres de longitud, però d’altres són diminutes i no superen els dos centímetres. Això vol dir que són un mos molt atractiu i fàcil de capturar per a molts predadors, des d’aus fins a serps o aranyes. Però els seus bonics colors adverteixen del perillós verí que contenen. Al llarg de milers d’anys, les espècies predadores han après que menjar-se una apetitosa granota de bells colors pot comportar conseqüències molt negatives i, fins i tot, la mort.

21

Femelles acolorides En general, en les espècies d’aus en què el mascle té uns colors molt llampants, és la femella —que acostuma a ser de colors discrets— la que escull la parella. Però, curiosament, en aquesta espècie, les femelles també són de colors molt bonics i vius, encara que no arribin a tenir la vistositat dels mascles; i curiosament són els mascles qui solen escollir les seves companyes (i sembla que prefereixen les més acolorides).

Salvar el niu Els diamants de Gould són animals monògams i s’aparellen per a tota la vida. Solen formar grans bandades de fins a 1.000 individus, amb altres espècies de pinsans. Però quan arriba l’època reproductiva, les parelles trien el forat d’un arbre per fer el niu i després de la posta dels ous fan torns per covar-los. Quan apareix un predador, el mascle s’aparta del niu i es belluga ostentosament en l’aire mostrant els seus colors per cridar la seva atenció. D’aquesta manera, i arriscant la vida, distreu el predador i l’allunya de la femella i els pollets.

24

L’OCELL DE

COLORS

Diamant de Gould Chloebia gouldiae Nord d’Austràlia.

Hi ha pocs ocells al món tan vistosos com el diamant de Gould, també anomenat pinsà de Gould. És de colors molt llampants, sobretot el mascle. Aquest ocell té la part superior de color verd, el pit lila i el ventre d’un groc intens, a més de lluir un bonic “collaret” turquesa. No obstant això, en estat silvestre l’espècie presenta tres variants de color al cap: negra (la més abundant), vermella, i taronja (molt escassa).

Aquest colorit tan especial és el motiu pel qual aquests ocells se solen criar en captivitat, per a la seva comercialització com a aus de companyia. L’espècie està gairebé en perill d’extinció, ja que es calcula que a Austràlia només en queden, en estat salvatge, uns 2.500 individus. Actualment està prohibida la seva caça i exportació, però en els anys 50 se’n caçaven anualment uns 11.000 exemplars i en la temporada de l’any 1981, l’última en què es van concedir llicències als paranyers, se’n van capturar més de 1.000.

25

COLORS QUE

ENGANYEN Fals corall

Oxyrhopus petolarius

Serp corall

Micrurus annelatus Amèrica Central i nord de Sud-amèrica.

26

Les mossegades de les serps corall són molt perilloses, i el seu verí pot ser mortal per a molts animals i també per als humans. Uns vistosos anells adverteixen als predadors del perill que corren. Malgrat això, hi ha espècies de serps que imiten els colors de la serp corall i així allunyen els possibles atacants, sovint altres serps. En realitat, el verí de la serp anomenada fals corall no és gaire potent i només és efectiu en els petits rosegadors, granotes i llangardaixos, dels quals s’alimenta.

Coloració advertidora Algunes espècies utilitzen la coloració no pas per camuflar-se i passar desapercebudes, sinó tot al contrari: els seus colors són un clar senyal de la seva perillositat. Els predadors aprenen ben ràpid que val més no acostar-se a qualsevol serp corall. Aquesta forma d’usar el color s’anomena coloració aposemàtica.

Perill! És curiós que per advertir del perill, els humans fem servir els mateixos colors que la natura: groc, vermell, negre i blanc. Les senyalitzacions de les carreteres, els hospitals i les matèries tòxiques o radioactives en són un bon exemple.

27

SER EL CENTRE

D’ATENCIÓ Langur argentat

Trachypithecus cristatus Malàisia, Sumatra i Borneo.

Els langurs argentats viuen en grups d’uns 20 individus, formats per un o dos mascles i unes quantes femelles amb les seves cries. Els adults són de color gris platejat, però les cries quan neixen són de color taronja, molt llampant, i amb la pell de la cara blanca i sense pelatge. Això les converteix en el centre d’atenció del grup. Les mares, sovint, comparteixen entre elles la cura de les cries, deixant que altres les transportin i, fins i tot, que els donin mamar. Les cries causen tanta atracció que de vegades es produeixen baralles per portar-les en braços. Quan la cria té mig any de vida, el seu pelatge es va enfosquint i el grup dirigeix l’atenció cap a d’altres cries que encara conserven l’atractiu color.

30

Aprenentatge social Viure en grups socials permet als primats joves aprendre, per imitació, les habilitats essencials per a la supervivència i la vida en societat. Això s’anomena aprenentatge social i és molt comú entre els primats (inclosa la nostra espècie). En sis mesos, les cries de langur aprenen moltes de les normes bàsiques per a viure dins el grup.

31

COLORS QUE

ES MENGEN

Flamencs

Phoenicopterus

Europa, Àsia, Àfrica, Amèrica Central i Amèrica del Sud austral.

Molts animals, inclosos mamífers, aus i amfibis, no poden sintetitzar la majoria dels pigments que acoloreixen la seva pell o les seves plomes, i obtenen els colors a través de l’alimentació. Els flamencs obtenen el color rosa del plomatge, de les gambes vermelles microscòpiques que capturen del fons de les llacunes, amb el seu bec filtrador. Aquestes gambetes, però, tampoc produeixen el color vermell, sinó que l’obtenen de les algues microscòpiques que consumeixen, que sí que poden fer-ho, i l’acumulen a la closca. Quan un flamenc ingereix gambes vermelles, els pigments (carotenoides) es van dipositant a les seves plomes, que estan creixent, i que progressivament es van tornant de color rosa.

32

Pigments Les substàncies químiques que donen color als teixits animals s’anomenen pigments.

El més abundant és la melanina, que produeix els tons negres i marrons i es troba en la majoria dels éssers vius. Per això, els colors marrons són els més abundants en la natura. Els colors vermells, grocs i taronges procedeixen de pigments carotenoides, que només les plantes i les algues poden produir. Els pigments blaus o verds són escassos en els animals; normalment aquests colors s’aconsegueixen mitjançant la reflexió de la llum sobre la pell o les plomes.

Flamencs blancs?

Si eliminéssim les gambes roges de la dieta d’un flamenc, a poc a poc aniria perdent el seu color, i un temps després el seu plomatge seria blanc. Els pollets de flamenc són totalment blancs quan surten de l’ou i els seus pares els alimenten amb unes farinetes procedents del seu tracte alimentari. Només a partir dels dos meses els pollets comencen a alimentar-se de gambes roges i el seu color comença a tornar-se rosat. Però fins al cinquè any no arriben a tenir el color rosa complet.

33

BRILLEN

AMB LLUM PRÒPIA Milers d’espècies A tot el món, especialment als oceans.

A la superfície terrestre és molt fàcil veure les coses i els animals, perquè la llum del sol ho il·lumina tot. Però si ens endinsem en les grans profunditats del mar, a més de 1.000 metres, la foscor és total. Malgrat això, hi viuen milers d’espècies de bacteris, cucs, corals, calamars, gambes, meduses i peixos. Tres de cada quatre d’aquestes espècies produeixen la seva pròpia llum per poder observar l’entorn, capturar preses, espantar els predadors o trobar parella. Algunes il·luminen parts del seu cos, d’altres utilitzen antenes lluminoses i també n’hi ha que centellegen, llançant rajos de llum davant d’un atac.

34

Les cuques de llum En terra ferma també hi ha algunes espècies luminescents, sobretot insectes.

Les cuques de llum, tant els mascles com les femelles, produeixen en el seu abdomen una llum d’un color groc verdós, que utilitzen per escollir parella.

Bioluminescència La bioluminescència és l’emissió de llum per part d’un ésser viu. Es produeix gràcies a una substància química anomenada luciferina, que molts éssers sintetitzen en el seu cos, i que és capaç d’emetre llum.

35

Com més peix, més blaves les potes Els mascarells, mascles i femelles, són grans pescadors de sardines, verats, arengades i altres peixos blaus. La seva tècnica consisteix a capturar-los per sorpresa, capbussant-se amb les ales plegades i a 100 km/h, en zones on hi ha grans bancs. Aquest tipus de peix és molt ric en pigments blaus, que després de la digestió, s’acumulen a les potes de les aus. El resultat és que com millor pescador és un individu més ben alimentat està i, per tant, més blaves llueixen les seves potes. Si per alguna raó un mascarell no pot anar a pescar, en un parell de dies les seves potes comencen a perdre color i el seu atractiu desapareix. Per contra, quan torna a menjar peix de forma continuada, les potes recuperen el seu blau intens en 48 hores.

38

GUAITA QUINES

POTES MÉS BONIQUES!

Mascarell camablau Sula nebouxii

Costa des de Califòrnia fins el Perú, i les illes Galàpagos.

Com més blaves i brillants tenen les potes, més atractius són els mascarells camablaus per a les seves parelles, perquè aquest blau intens indica un bon estat de salut i garanteix el vigor necessari per pescar i alimentar els pollets. Els mascles prefereixen festejar les femelles que tenen les potes més vistoses; els regalen una pedra o un palet i intenten impressionar-les girant al seu voltant en un ball ritual en què el més important és anar mostrant orgullosament les seves potes blaves. Tot d’una, despleguen les ales, aixequen el bec cap al cel, i emeten un xiulet molt característic. Si una femella queda prou impressionada, comença a seguir els passos de la dansa del mascle, li mostra alhora les seves potes blaves i repeteix la postura d’ales esteses en senyal d’acord.

39

COM

CANVIAR DE COLOR? Camaleó lleopard Furcifer pardalis

Madagascar, Maurici i La Reunió.

El camaleó lleopard s’alimenta d’insectes diversos. Al ser un animal de moviments lents, la seva tàctica de caça consisteix a esperar, immòbil, l’acostament de les preses i llavors les atrapa, com un llamp, amb la seva llarga i enganxosa llengua. Els camaleons llueixen uns colors espectaculars, i són capaços de modificar-los a voluntat, però no és cert que imitin els colors de l’entorn per camuflar-se. El camaleó lleopard és molt territorial i utilitza els canvis de color per seduir una femella o bé per amenaçar els mascles que envaeixen els seus dominis. Però si a l’hora de la veritat un adversari sembla més fort que ell, prefereix no lluitar i donar-se per vençut, mostrant ràpidament un discret color marró fosc.

Un laboratori a la pell Els camaleons són un veritable laboratori de producció de colors, gràcies a les quatre capes reflectores que tenen a la pell. Sota una primera capa externa, transparent, disposen d’una altra capa, de cromatòfors, que són cèl·lules que contenen pigments de tonalitats groguenques i vermelloses; sota aquesta capa, n’hi ha una altra que conté iridòfors cristal·lins i transparents, que s’ocupen de reflectir el color blau, que al barrejar-se amb el groc de la capa superior, crea les tonalitats verdoses. La capa més profunda conté melanina, el pigment fosc que també tenim els mamífers, que s’encarrega de regular la quantitat de llum reflectida.

Els camaleons contreuen o dilaten aquestes capes i d’aquesta manera poden canviar tant com vulguin els seus lluminosos colorits.

40

Ulls independents Els ulls del camaleó són giratoris, la qual cosa li proporciona una visió completa del seu voltant; a més, es mouen per separat, és a dir que pot observar diferents objectes alhora. Però quan localitza una presa, enfoca tots dos ulls cap a ella, i és capaç de veure, amb absoluta precisió, una formiga a uns quants metres de distància. Els camaleons també capten la llum ultraviolada, i això enriqueix el seu espectre visual.

41