Món Docent. Núm. 11

Món Docent Com serà l’escola en l’era Covid-19?

Adolescència i (des) confinament

Aprendre a menjar (bé) en la infància

Educació en línia engrescadora

Núm. 11 ‘90

Estudiar la teva

vocació és possible #

HoPortesDin

s

Grau en Infermeria

Consulta la nostra OFERTA FORMATIVA

Grau en Fisioteràpia Grau en Informàtica

i Serveis

Curs acadèmic 2020-2021 Sol·licita una Trobada Virtual

www.eug.es Segueix-nos a les xarxes socials

Av. de la Generalitat, 202-206 08174 Sant Cugat del Vallès (Barcelona) Tel. 93 589 37 27 Fax 93 589 14 66 info@eug.es

L’hora de fer noves preguntes

EDITA:

Món Editorial Infom Kit LPS, SL C/ Tuset 19, 1-2, 08006, Barcelona · Tel. 93 737 00 33 www.komunicakit.com · www.moneditorial.com

EDITORA: Laura Pons

REDACCIÓ: Emma Bouisset HA COL.LABORAT EN AQUEST NÚMERO: Mireia Soriano, Alícia Prats, Ramon Font, Mª Victoria Gómez Serés, Albert Sangrà, Lidón Gasull, Heike Freire i Imma Marín.

DL B 8325-2015 MÓN DOCENT (ED. IMPRESA): ISSN 2339-9236 MÓN DOCENT (INTERNET): ISSN 2339-9244

Quan el passat 13 de març el Departament d’Educació va decretar el tancament del total dels 5.492 centres educatius de Catalunya, poc ens imaginàvem que, gairebé cinc mesos després, viure en la incertesa (i aferrats a una mascareta) formés part de la nostra nova normalitat. Aquest llarg període en què infants i adolescents han estat sense escola per causa del coronavirus ha estat un repte per a tothom. Per als alumnes, en primer lloc: sense els amics a prop, sense espais de joc col·lectiu i sense les (a vegades tan necessàries) rutines de l’aula. Per als docents, que han fet mans i mànigues per fer arribar el suport educatiu i l’acompanyament emocional que la situació requeria a tots els seus estudiants. I també per a les famílies, que han hagut de conciliar de la millor manera possible l’equació impossible: feina (quan aquesta ha continuat) + (p)maternitat + escolarització “a casa”. Per això, ara que tots ens hem posat durant una temporada en la pell de l’altre, seria bo que aprofitéssim els aprenentatges de la pandèmia per formular-nos noves preguntes sobre com és el nostre model educatiu i si realment funciona per veure què podríem millorar quan, amb permís del coronavirus, es tornin a obrir les aules.

SUMARI

El món de l’alumne. L’expert L’any 2014 va ser un dels 50 finalistes del Global Teacher Prize, conegut com el Nobel dels docents. Parlem amb César Bona, mestre i autor, entre d’altres, de La nova educació (Rosa dels Vents, 2015), Les escoles que canvien el món (Rosa dels Vents, 2016), L’emoció d’aprendre (Rosa dels Vents, 2018) o el més recent Drets i deures dels nens (Beascoa, 2019, il·lustrat per Joan Turu) sobre l’escola que tenim i l’escola que voldríem, ara que la Covid-19 ha posat de nou l’educació en el centre del debat social.

Pàgs. 2-5 El món de l’alumne. Adolescència i (des) confinament El confinament ha suposat un trencament d’hàbits i rutines, relacions i vincles, espais i activitats quotidianes. Al llarg d’aquest article ens endinsarem en el món adolescent per tractar què ha suposat, per a aquest col·lectiu vulnerable, el confinament -i, ara, la represa-, així com les possibles repercussions en diferents àmbits del seu desenvolupament.

Pàgs. 6-9 El món de l’alumne. La importància d’aprendre a menjar (bé) en la infància Segons la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO), durant el confinament, els infants i adolescents han augmen-

tat un quilo de pes de mitjana. Tenint en compte que, des del 2004, l’obesitat està considerada com una pandèmia per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i que a Espanya 1 de cada 3 nens i nenes té excés de pes, aquests mes i mig en què els menors de 16 anys no han pogut sortir de casa i fer exercici a l’aire lliure s’ha fet més palesa que mai la importància d’adquirir uns bons hàbits alimentaris durant l’etapa escolar.

Pàgs. 10 La vida als centres. L’escola en l’era Covid-19 Què passarà si d’aquí a uns mesos ens veiem obligats a tancar (encara que sigui parcialment) l’escola i retornar a l’ensenyament virtual? Serà factible un model híbrid o semipresencial en totes les etapes educatives? Com s’eliminarà la bretxa digital i es garantirà el dret al joc i a la socialització dels infants? I què passarà amb la ja fràgil de per si conciliació laboral? Estem preparats, en definitiva, docents, alumnat, famílies i societat en general per fer front al nou curs escolar? Ho hem preguntat a diversos experts i aquestes han estat les seves respostes.

Pàgs. 12-19 La infografia. 6 estratègies per motivar els infants a aprendre des de casa Si bé les pantalles mai no substituiran la immensa tasca que es fa des de l’escola,

la Covid-19 ha posat de manifest que en circumstàncies excepcionals, poden ser necessàries mesures excepcionals. Però perquè l’educació en línia funcioni, cal un alumnat motivat, autònom i disciplinat. I aconseguir això, no sempre és fàcil. Per això, us proposem sis estratègies per fer més engrescadora aquesta modalitat d’ensenyament.

Pàgs. 20 i 21 Els altres mestres Entrevista a Anna Garcia Galceran i Joan Turu. Autora i il·lustrador d’“Els contes de l’Ona” Quan tenia 26 anys, l’Anna Garcia Galceran va patir una hemorràgia cerebral mentre era a Sardenya, on treballava com a professora de català a la Universitat de Càller (Itàlia). A causa d’aquest ictus, té la mobilitat reduïda, va en cadira de rodes i duu un pegat a l’ull. Però això no li ha impedit convertir-se en l’autora d’“Els contes de l’Ona” (i ja en van tres!), protagonitzats per una nena amb diversitat funcional i il·lustrats per en Joan Turu. En aquesta entrevista, conversem amb tots dos sobre com d’important és mostrar a grans i petits la vida des d’aquesta altra realitat. I és que, com diu en Turu, “un conte com els de l’Ona és la mar de necessari. Perquè la societat és plural i la cultura ha de ser un reflex de tot això”.

Pàgs. 22-24

1

EL MÓN DE L’ALUMNE. L’EXPERT

“El repte que tenim és humanitzar l’educació” 2

L’any 2014 va ser un dels 50 finalistes del Global Teacher Prize, conegut com el Nobel dels docents.

Parlem amb César Bona, mestre i autor, entre d’altres, de La nova educació (Rosa dels Vents, 2015), Les escoles que canvien el món (Rosa dels Vents, 2016), L’emoció d’aprendre (Rosa dels Vents, 2018) o el més recent Drets i deures dels nens (Beascoa, 2019, il·lustrat per Joan Turu) sobre l’escola que tenim i l’escola que voldríem, ara que la Covid-19 ha posat de nou l’educació en el centre del debat social.

Emma Bouisset

Cito una frase seva: “Les portes de les escoles han d’estar obertes, no només perquè hi entrin els nens i nenes, sinó perquè en surtin les seves idees i transformin el món”. I, aleshores, arriba la Covid-19 i tanca aquestes portes deixant mestres i alumnes davant del repte de la “teleducació”. Com ho hem fet, fins ara?

En primer lloc, cal puntualitzar que aquesta és una situació que ningú no imaginava i que ens ha agafat a tots per sorpresa, en tots els àmbits.

Però pel que fa a l’educació, el que ha fet la pandèmia és mostrar-ne els descosits. Si ens preguntem quin és l’objectiu de l’educació, una de les respostes per a mi bàsiques és que serveix per donar-nos eines tant per al futur com per al present; eines

per relacionar-se amb un mateix, amb els altres i amb el món en què vivim. I en aquest sentit, hem de pensar no només en quines eines ens han mancat en aquest moment concreto sinó, i també, quines ens mancaven ja abans de la pandèmia.

Perquè la pandèmia el que ha fet és mostrar que tenim moltes carències, començant per la gestió de les emocions. Milers de nens i nenes han viscut situacions molt difícils a les seves llars i no podem fer veure que aquí no ha passat res i que han de seguir aprenent tot allò que marca el currículum, perquè no és la vida la que s’ha d’adaptar al currículum sinó que és el currículum el que s’ha d’adaptar a la relitat. Hem d’adonar-nos que hi ha coses més importants que acabar els continguts.

Molt s’ha parlat de com la pandèmia posava en perill el paper clau de l’escola com a igualadora social. Per això, de cara al curs vinent, si es produeix un brot que obliga a tornar a tancar escoles, què hauríem de canviar?

Si pensem que una altra de les finalitats de l’educació és que arribi a tots els nens i nenes sense excepció i que cap no en quedi fora, no podem pensar que la tecnologia, ara mateix, sigui la solució. Per tant, de cara al curs vinent, en lloc de buscar diferents respostes a les mateixes preguntes, hem de canviar les preguntes. Hem de plantejar-nos si el sistema actual funciona. La vida ens està donant una oportunitat, espero que única, perquè parem i reflexionem sobre les eines que els estem donant als infants. Perquè si els dos

cursos de Batxillerat, que són 100% de continguts, ja marquen la tendència fins a infantil, posant una pressió extraordinària sobre estudiants i docents, que no tenim temps ni d’escoltar l’alumnat, alguna cosa falla... O si no tenim temps d’atendre les necessitats individuals dels nens i nenes... o si un de cada quatre estudiants de l’ESO no acaba els estudis... alguna cosa falla.

D’altra banda, també ens hauríem de preguntar quina escola ens agradaria per als nostres fills i filles?

A mi, per exemple, m’agradaria una escola on aprenguin a respectar-se a ells mateixos, als altres i a les altres cultures, on es respecti el medi ambient, s’eduqui en el compromís social i es convidi a mirar per la finestra i millorar el món on vivim.

Una escola participativa on hi tingui més pes la salut i la gestió de les emocions, i que ofereixi temps real per a conèixer-nos entre nosaltres, perquè NO HI HA TEMPS. Perquè, si ens posem a pensar, els verbs més importants que s’usen en educació són avaluar i examinar. I on queden aprendre o reflexionar, que és com un aprèn? Quan hem tingut temps, a l’escola, per reflexionar sobre les errades que hem comes? No n’hi ha. No és absurd?

El confinament segurament ha fet més visible que mai la complexitat de la tasca docent i l’acompanyament emocional que comporta. Se n’ha valorat prou la feina?

Valorar el treball docent és fonamental quan parlem d’educació. De fet, hem de deixar d’associar d’una vegada per totes que un bon docent és aquell que posa més deures. Hi ha molts exemples de docents que durant el confinament han fet tot el possible per arribar als seus alumnes, que els han trucat cada dia, i s’hi han abocat. Si es veiés i es valorés tot el que han fet, seria digne d’admiració, sense cap mena de dubte.

Vostè defensa que una altra educació és possible i que hauríem d’ensenyar els nens i nenes a ser essers socials i no individuals.

“Milers de nens i nenes han viscut situacions molt difícils a les seves llars i no podem fer veure que aquí no ha passat res i que han de seguir aprenent tot allò que marca el currículum, perquè no és la vida la que s’ha d’adaptar al currículum sinó que és el currículum el que s’ha d’adaptar a la realitat.”

L’educació incumbeix a tota la societat. Tots estem educant. Però si una cosa bonica té l’escola és que és el millor lloc on ajudar les famílies a educar els seus fills i filles en els valors universals com ara tolerància, respecte, llibertat, amor, empatia, solidaritat... I estaria bé que els infants, en el moment en què entren a l’escola, vegin que allà hi ha una micro societat on poden assajar-los per tal que quan surtin a la societat que els espera, ja no només en el futur, sinó avui i demà, puguin fer un pas per a millorar-la. Perquè una escola en la qual no s’eduqui en el diàleg, educarà gent que no sap dialogar.

Una escola on no s’eduqui per la convivència, educarà gent que no sap conviure.

Si la curiositat és el motor de l’aprenentatge, com ho podem fer per no perdre-la a mesura que ens fem grans?

La curiositat, la creativitat, la imaginació, la il·lusió venen instal·lades de fàbrica. Per això dic que, un no deixa d’aprendre perquè es faci gran sinó perquè perd la curiositat pel que té al seu voltant. Però pensem en l’escola de la nostra infància: ens hi

explicaven un tema i, després, nosaltres, l’havíem de repetir per veure si ens el sabíem. A partir d’aquí, ens donaven una nota i passàvem al següent tema. I si nosaltres teníem altres inquietuds? Els docents també podem obrir la porta perquè cada nen i nena pugui treure tota allò que porta a dins. I això també és molt valuós. Com es pot estimular la curiositat? Doncs oferint temps i espai perquè els infants mostrin què els la desperta, i llavors, tu, com a “obre portes”, puguis ampliar-ho. Però com els temaris són tant tancats, malauradament això és molt difícil.

Un dels temes estrella del confinament han estat els deures. Vostè no n’és molt partidari.

La societat tendeix a dicotomitzar la resposta sobre “deures sí o deures no”. I aquesta, en realitat, depèn de molts factors. Seria interessant que viatgéssim a la nostra infància per veure-ho amb els ulls de quan érem nens i nenes. Jo, quan viatjo a la meva, em veig molts diumenges després de sopar fent-los de pressa i corrents amb la música de fons d’”Estudio Estadio”. Per què els feia? Perquè me’ls demanarien l’en-

3

ELS DRETS DELS INFANTS DURANT LA PANDÈMIA

4

César Bona sempre reivindica que un dels drets fonamentals dels nens i nenes és que se’ls escolti, “una cosa que no fem gaire en l’àmbit de l’educació on, si bé són els grans protagonistes, també són, alhora, els grans oblidats”. I durant el confinament, els hem escoltat prou? “En parlar de salut, és veritat que la seguretat ha passat per davant”, explica. “I és clar, quan ens hem plantejat si els nens podien sortir de casa o no...

Sabem que per aquesta curiositat innata o pel seu desig de socialitzar, segurament hauria estat molt més difícil mantenir-los allunyats els uns dels altres”. Per això, i tenint en compte que aquesta ha estat una situació excepcional en tots els sentits, Bona proposa “tenir tots mes paciència en tots els sentits i esperar que la Covid-19 passi aviat per poder tornar a la normalitat, però amb una educació una mica diferent.”

Foto: Moeh Atitar.

demà. Perquè hi havia una obligació externa envers algú altre, no una d’interna guiada per la meva pròpia curiositat. I per això me’ls guardava per a l’últim moment. Mentrestant, però, potser havia estat tot el cap de setmana fent cabanes amb els meus amics al costat del riu i mirant els arbres... I ara, durant el confinament, quan els nens i nenes han estat fent deures a les seves cases, em plantejaria si no han après també fent el dinar amb la família o compartint i aprenent valors com ara la solidaritat. Però, és clar, com això no es pot avaluar, doncs és molt difícil. Perquè als docents, al final, se’ns demana que posem una nota, i això potser s’hauria de replantejar des de les administracions.

Potser també caldria replantejarse que amb 25 alumnes per aula i un currículum inabastable és molt difícil d’escoltar els nens i nenes, tal com denuncia vostè.

Precisament durant la preadolescència i l’adolescència, que és el moment en què més necessiten ser escoltats, és quan menys ho poden ser perquè hi ha tanta matèria per impartir... És una altra paradoxa.

“Hi ha molts exemples de docents que durant el confinament han fet tot el possible per arribar als seus alumnes. Si es veiés i es valorés tot el que han fet, seria digne d’admiració, sense cap mena de dubte.”

Escoltar comporta elements molt positius: et permet conèixer les persones del teu voltant. I quan un coneix a una altra persona, deixa de tenir por d’allò desconegut. I això és un pas cap a la convivència i cap al respecte. Sócrates deia: “Parla perquè jo et conegui.” Conèixer a les persones que pretenem educar és el mínim! Però no hi arribem per la pressió de les temporalitzacions, que ens marquen tot el calendari escolar del primer fins a l’últim dia.

“Els nens són nens i tots tenen el do de veure la màgia en les petites coses.

I tenen curiositat, creativitat, il·lusió, imaginació. Per això, és la nostra tasca aconseguir que quan surtin de l’escola no només mantinguin aquestes qualitats sinó que, si és possible, les augmentin.”

I això em sembla una barbaritat. I si passa quelcom que desperta la seva curiositat? No podem tractar-ho?

Per sort, hi ha molts docents que sí que ho fan més enllà dels continguts. ¿Hi ha massa rigidesa en el sistema?

Sí, i per això cal gent valenta que doni una passa endavant i faci entendre, també a moltes famílies, que el fet de no impartir certs continguts no tindrà cap importància. Que, de tant en tant, és molt més convenient fer una pausa i parlar tots junts sobre altres coses que no estaven programades.

Un bon docent seria aquest professional capaç de trencar amb aquesta rigidesa i connectar amb els alumnes?

Entendre que treballes amb infants i adolescents és fonamental. Un professor de la Universitat Autònoma de Madrid em va dir: “Sigues el professor que voldries per als teus fills.”

I em vaig quedar amb aquesta frase.

Perquè això diu molt. I ens equipara -una mica- als pares i mares. Un cop més, quantes coses importants hi ha a la vida més enllà del currículum!

I si un es fica en aquest paper, i jo crec que és el paper més bonic que hi pot haver, te n’adones que el teu repte és fomentar la curiositat, la creativitat, convidar-los a mirar per la finestra per intentar millorar el lloc on viuen, que s’adonin que no estan sols al món, que no seran millors per competir amb d’altres sinó, precisament, coneixent els altres i donant-los el que porten dins... Un cop més, no estem parlant de continguts. I això no vol dir que no siguin importants, perquè quan més sàpiga un més ampliarà el seu ventall de coneixements a la vida. Però que sempre estiguin relacionats amb la vida dels nens, sinó, òbviament, no té sentit.

Vostè fa 16 anys que treballa amb nens i nenes. Han canviat molt en aquest temps?

Els nens són nens i tots tenen el do de veure la màgia en les petites co-

ses. I tenen curiositat, creativitat, il· lusió, imaginació. El nostre repte és aconseguir que quan surtin de l’escola no només mantinguin aquestes qualitats sinó que, si és possible, les augmentin. I també penso que és essencial estimular-ne la relació amb la natura, perquè abans de la pandèmia -que ens ha obligat a fer un parèntesi- ja estàvem en una situació força greu pel que fa al medi ambient. I aquesta relació també és essencial que s’estimuli.

5

Quines lliçons hauríem d’extreure de tot el que hem viscut?

Que quan tornem a l’escola haurem de ser més flexibles que mai, ja que les diferències s’hauran fet més grans, segurament, i hi haurà nens i nenes amb necessitats que no tindran res a veure amb un contingut.

Els centres educatius hauran de fer tot el possible per arribar a tots els infants sense excepció. Perquè el repte que tenim és humanitzar l’educació. Hem de sortir de la Covid-19 convençuts que hem de canviar les nostres escoles i podem fer-ho.

GRAU EN MÀRQUETING TÍTOL SUPERIOR EN NEGOCIS DIGITALS TÍTOL SUPERIOR EN DIRECCIÓ DE MÀRQUETING GLOBAL INTERNATIONAL DEGREE

A TRANSFORMAR EL MÓN

Centre adscrit a la

Possibilitat d’estudiar la teva carrera

100% en anglès!

CAMPUS UNIVERSITARI ESIC

Passeig Santa Eulàlia, 2 93 117 07 84 | info.barcelona@esic.edu

esic.edu/grado

EL MÓN DE L’ALUMNE

Adolescència i (des)confinament

6

Mireia Soriano Chacón. Psicòloga de la UTEA (Unitat de Trastorn d’Espectre Autista) de l’Hospital Quirón Salud del Vallès i directora del centre psicològic i logopèdic SORIGAL. Alícia Prats Pitarch. Psicopedagoga.

El confinament ha suposat un trencament d’hàbits i rutines, relacions i vincles, espais i activitats quotidianes. Al llarg d’aquest article ens endinsarem en el món adolescent per tractar què ha suposat, per a aquest col·lectiu vulnerable, el confinament -i, ara, la represa-, així com les possibles repercussions en diferents àmbits del seu desenvolupament.

Durant el confinament, molts i moltes adolescents han manifestat emocions, sentiments, actituds i conductes molt diverses i en diferents àmbits del seu desenvolupament. ÀMBIT EMOCIONAL • Irritabilitat: estar a la defensiva, rebequeries, enuig, certa agressivitat verbal, serien algunes conductes mostrades.

• Por, angoixa, preocupació excessiva o tristor vers la situació produïda pel confinament. Estat de xoc davant el trencament de la quotidianitat, no saber afrontar el que ha succeït.

• El confinament ha suposat una pèrdua, una sensació de buidor, fruit del trencament sobtat de la seva activitat diària. Caldria saber si amb l’acompanyament fet hem pogut

alleujar aquesta sensació?

• Dificultats en l’expressió emocional. Alguns/es joves no han trobat la manera de poder gestionar i expressar el que el confinament els ha generat. Semblen impassibles, freds, davant tota la situació viscuda.

• Apatia, no tenir ganes de realitzar cap activitat.

• Avorriment: pel fet de no tenir una activitat diària, molts d’ells i elles han

experimentat moltes estones d’avorriment. Cal tenir present que l’avorriment no és pas un aspecte negatiu, doncs fomenta la seva creativitat.

• Hiperactivitat, major impulsivitat, dificultats d’atenció i concentració, serien altres manifestacions conductuals presentades pels adolescents. Si bé alguns evidencien que el confinament, en allunyar-los de distraccions i estímuls negatius, els ha estat més favorable, ajudant-los a aconseguir calma i tranquil·litat, una major atenció i concentració, autocontrol, i, per tant, una milloria en la seva conducta habitual.

• Somatitzacions, com ara mal de cap, de panxa, sensació de mareig en sortir i/o tornar a casa.

HÀBITS I RUTINES Els canvis en rutines, un increment de la vida noctàmbula (augment del consum de xarxes socials, videojocs, TV…) o dificultats en la cura

La interrupció de l’activitat presencial ha suposat un trencament d’hàbits d’estudi i de treball escolar que s’ha viscut des de la passivitat fins a tenir sensació de desbordament i ofec per arribar a complir amb totes les demandes personal i la higiene, hàbits de son, alimentació s’han posat de manifest durant el confinament. I és que ha calgut teletreballar i estudiar a distància, compartir tasques i activitats domèstiques, i molts dels i de les

adolescents han presentat en aquest aspecte poca responsabilitat i maduresa.

Pel que fa a l’organització i planificació del seu temps s’han observat grans dificultats en la gestió del 7

GUIA DIGITAL La UdG, la Universitat km0

Comença

Fes-te #UnaUdGaMida

udgexperience.udg.edu

8

temps. El trencament de la rutina diària i l’activitat escolar han fet difícil marcar horaris o rutines noves com hores d’anar a dormir, llevar-se, hora dels àpats, estones d’activitat acadèmica, etc.

Pel que fa a l’àmbit acadèmic, la interrupció de l’activitat presencial ha suposat un trencament d’hàbits d’estudi i de treball escolar. S’han manifestat diferents actituds: des de la passivitat i el deixar de treballar sabent com s’avaluarà, com si es gaudís de “vacances escolars”, fins a tenir sensació de desbordament i ofec per arribar a complir amb totes les demandes escolars. En situació de vulnerabilitat, ha destacat l’alumnat sense mitjans d’accés a l’aprenentatge en línia i “despenjats” de tasques escolars a distància.

Pel que fa a l’àmbit familiar, la possibilitat de passar més temps en família ha comportat també diferències significatives. Hi ha adolescents que han valorat positivament l’oportunitat de gaudir del fet d’estar junts, de tenir mes comunicació, entesa i complicitat, fent activitats compartides.

En canvi, altres joves, amb relacions prèvies complicades, amb una comunicació ineficaç i/o amb respecte inexistent, han agreujant les tensions i els conflictes amb els progenitors.

Dedicar més temps a qui no vol estar més temps amb nosaltres ha estat difícil en moltes llars.

Pel que fa al plànol relacional, atenent a la importància i influència dels/de les iguals en aquesta etapa vital del desenvolupament humà, s’han advertit actituds i conductes molt diverses: aïllament, no voler fer connexions a xats col·lectius o fer-ho amb càmera tancada; voler quedar amb amistats i fugir de casa, saltant-se el confinament; “normalitzar” la situació, intentant mantenir relacions via xarxes socials o vide-

otrucades, o la situació de molts joves que no han pogut mantenir relacions socials amb iguals pel confinament i la manca de mitjans tecnològics i la possibilitat d’accés.

Finalment, quant a l’autonomia personal, a banda de les dificultats en l’organització i planificació del seu temps i de les activitats quotidianes, cal afegir la dependència d’alguns/ es adolescents vers els/les adults, o la manca de responsabilitat adolescent en tasques pròpies, sent l’adult qui s’encarrega de controlar i supervisar la recepció de tasques escolars i el posterior enviament, el control d’agenda, o fins i tot la realització conjunta de les mateixes.

JOVES AMB DIFICULTATS AFEGIDES Cal destacar, d’altra banda, la difícil vivència que ha suposat el confinament per als joves adolescents amb discapacitats i/o trastorns del neurodesenvolupament. La NO comprensió de la situació, la NO continuïtat a rutines que els/les ajuden a tenir estabilitat, seguretat, i faciliten l’organització del seu món, la NO continuïtat de vinculacions i relacions imprescindibles per a l’atenció integral de les seves dificultats, la NO continuïtat de sessions terapèutiques, etc., ha trasbalsat de tal la manera el seu dia a dia, que ha fet aflorar continuades desregulacions, situacions

El joves adolescents amb discapacitats i/o trastorns del neurodesenvolupament, en no comprendre la situació ni continuar amb les rutines que els/les ajuden a tenir estabilitat, han pogut patir regressions de comportaments, ja abordats i superats

de cert risc per ells/es mateixos i els familiars propers, i/o regressions de comportaments, ja abordats i superats, i ara no desitjables.

ENS EN SORTIREM Com a professionals del sector educatiu i de la salut mental, recomanem un seguit d’estratègies per minimitzar totes aquestes reaccions i conductes, i alhora pensem que poden ser d’utilitat per anticipar-nos i fer un acurat acompanyament durant la fase de represa: • Ser referents emocionals: expressar primer un mateix (com a pares i docents) com ens sentim davant la situació viscuda i l’actual, i després deixar que ells ho facin.

• Promoure l’escolta activa: durant el discurs l’interlocutor (docent, pare o mare) cal que vagi realitzant aportacions o repeticions d’allò que està explicant l’adolescent, amb especial atenció a la comunicació no verbal.

• NO pressionar qui no vulgui parlar o compartir sentiments.

• Mostrar grans dosis de paciència: aquesta situació ha estat nova per a tothom i, per tant, la reincorporació a la vida quotidiana ha suposat un procés d’adaptació i assimilació.

Ens caldrà, també, acceptar que els nostres adolescents a partir d’ara necessitaran de nosaltres i de la nostra paciència per assumir i adaptar-se a tots aquests canvis.

• Oferir espais i temps on poder compartir (sempre sense forçar, que sigui lliure per qui vulgui fer-ho) sensacions, sentiments i vivències d’aquests mesos de confinament, oferint, també, mitjans d’expressió diversificats.

• Establir rutines, normes i límits des del primer dia. Tornar a instaurar-les serà una tasca feixuga. És essencial crear-les de manera conjunta, amb l’adolescent, amb pautes progressives, amb l’establiment d’acords i conseqüències en cas de no compliment. La participació de l’adolescent en facilitarà una major probabilitat d’adhesió. Abans de l’inici del nou curs, caldria anar adaptant les rutines diàries cada cop més al que serà el nou horari escolar.

En el casos d’adolescents amb diversitat funcional, seria aconsellable fer horaris flexibles on l’alumne poc a poc es vagi integrant de nou a la rutina (poden començar en assistir a classe al matí durant un parell o tres d’hores, depenent de la diversitat i

l’estat emocional).

• Escriure cartes de comiat: atesa la situació viscuda, molts dels nostres adolescents no s’han pogut acomiadar, en cas de pèrdua, de persones estimades, i ni tan sols han pogut realitzar un funeral posterior. Aquest fet impedeix en molts casos iniciar un procés de dol adequat. Una carta de comiat pot iniciar-lo.

I EL CURS VINENT...

Pel que fa al retorn a les aules, seríem partidàries d’una desescalada emocional, social i acadèmica en el nou curs escolar, establint diferents fases amb actuacions concretes, en l’ordre següent: 1) Acompanyament emocional, amb diverses activitats i propostes d’expressió i gestió emocional, afavorint l’assoliment de competències emocionals (prioritat al benestar emocional de l’alumnat i de les famílies, estant molt atents als senyals que molts dels nostres alumnes puguin estar manifestant -conductes

disruptives, apatia, irritabilitat, etc.ja que, de manera indirecta, estarien demanant ajuda o suport emocional.

En aquest casos caldrà oferir suport, acompanyament i seguiment per part de l’orientador del centre educatiu.

2) Dinàmiques de retrobament i cohesió grupal, amb dinàmiques grupals diverses, afavorint la competència social i ciutadana.

3) Represa acadèmica, aconsellable a partir del mes d’octubre, reforçant continguts curriculars del curs anterior, abans d’iniciar els previstos pel nou curs acadèmic, incidint en les competències digitals, les d’aprendre a aprendre i les d’autonomia personal, i assegurant que tot l’alumnat té accés a dispositius tecnològics i a l’opció d’aprenentatge a distància, en previsió de futurs confinaments.

9

EL MÓN DE L’ALUMNE

Obesitat i confinament La importància d’aprendre a menjar (bé) en la infància Segons la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Obesitat (SEEDO), durant el confinament, els infants i adolescents han augmentat un quilo de pes de mitjana. Tenint en compte que, des del 2004, l’obesitat està considerada com una pandèmia per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i que a Espanya 1 de cada 3 nens i nenes té excés de pes, aquests mes i mig en què els menors de 16 anys no han pogut sortir de casa i fer exercici a l’aire lliure s’ha fet més palesa que mai la importància d’adquirir uns bons hàbits alimentaris durant l’etapa escolar.

10

TANT A L’ESCOLA COM A CASA I és que si bé el menjador escolar funciona com un espai d’aprenentatge idoni per desenvolupar tasques d’educació alimentària en coordinació amb la família, Laura Esquius, professora dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, recorda que és a casa on, principalment, els nens i nenes aprenen a menjar. Els pares (i també els germans més grans) es converteixen, aleshores, en els principals referents i, per tant, que aquests tinguin una actitud positiva davant del menjar i ofereixin menús variats en aliments saludables amb diferents sabors i textures és clau per aconseguir una dieta sana i equilibrada, tal com indica l’experta.

MÉS FRUITES I VERDURES I com seria un menú saludable? Fa uns anys que els experts en nutrició de l’Escola de Salut Pública de Harvard, insisteixen que un àpat adient és aquell que dona major protagonisme a fruites i verdures. Si seguim les indicacions del Plat de Harvard, veurem com aquestes han de copar la meitat del plat; els dos quarts

restants es repartiran entre cereals (preferentment integrals) i proteïnes (peixos, llegums i aus, i moderant el consum de carn vermella o embotits

i processats). Escollirem oli vegetals saludables (com oli d’oliva) i beurem aigua, principalment, limitant els lactis a una o dues racions diàries.

CAL UNA PUBLICITAT RESPONSABLE La publicitat també és una font de missatges amb una gran influència sobre els nens i les nenes. I durant la pandèmia, aquests han consumit més hores de pantalles que mai.

Segons la Asociación para la Investigación de Medios de Comunicación, la canalla s’exposa cada any a 9.000 campanyes publicitàries de mitjana.

I si el que aquesta publicitat anuncia són productes de poc o cap valor nutricional amb campanyes agressives on les emocions i sensacions que s’hi vinculen són extremadament atractives, no només no contribueix a frenar l’obesitat, sinó tot el contrari. Mireia Montaña

i Mònika Jiménez, investigadores de la Universitat Oberta de Catalunya i del Departament de Comunicació de la UPF, respectivament, ho expliciten amb una dada: “S’estima que un 81% dels nens i nenes espanyols consumeixen refrescos i begudes ensucrades cada setmana.” Per això, si es vol prevenir l’obesitat infantil a l’Estat espanyol, cal una regulació més estricta de la publicitat, especialment en aspectes com ara el llenguatge utilitzat per presentar productes, “que pot confondre els nens atribuint qualitats als productes que no són certes”, alerten.

11

LA VIDA ALS CENTRES

L’escola en l’era Covid-19 Quin seran els reptes de l’educació en temps de coronavirus?

12

L’anunci per part del Govern que dotarà de forma extraordinària amb 370 milions d’euros el pressupost d’Educació i que farà 8.258 contractacions noves de personal docent i no docent és la base sobre la qual se sustentarà la complexa estructura del proper curs escolar. Un curs que, asseguren les autoritats, començarà amb normalitat el proper 14 de setembre, tot i que amb mesures de seguretat i d’higiene extraordinàries (com ara els grups estables de convivència) per garantir la presencialitat dels ensenyaments obligatoris. No obstant, per la mateixa naturalesa de la situació que vivim, en què, sense vacuna disponible, els brots poden aparèixer arreu i en qualsevol moment, què passarà si d’aquí a uns mesos ens veiem obligats a tancar (encara que sigui parcialment) l’escola i retornar a l’ensenyament virtual? Serà factible un model híbrid o semipresencial en totes les etapes educatives?

Com s’eliminarà la bretxa digital i es garantirà el dret al joc i a la socialització dels infants? I què passarà amb la ja fràgil de per si conciliació laboral? Estem preparats, en definitiva, docents, alumnat, famílies -i societat en general- per fer front al nou curs escolar? Ho hem preguntat a diversos experts i aquestes han estat les seves respostes.

Coordinació: Emma Bouisset

RAMON FONT Portaveu nacional d’USTEC-STEs (IAC)

L’ESCOLA ÉS INSUBSTITUÏBLE La manca de certeses és el que ha dominat els darrers mesos caracteritzats per la pandèmia. En aquest context, el principi de precaució és més necessari que mai.

El que demanem, senzillament, és que es prenguin el màxim de precaucions possibles per fer una educació presencial, sempre que sigui possible, al llarg del curs 20/21.

Per què amb presencialitat? Si alguna cosa s’ha demostrat els passats mesos és que l’escola és insubstituïble. Aquesta afirmació, lògicament, només s’entén per al conjunt de la societat. Les desigualtats socials es poden corregir -no eliminar- des de l’escola.

El tancament d’escoles ha portat les diferències socials allà on són més evidents: a casa. Els recursos materials i culturals de les famílies són molt diferents. No és el mateix compartir habitació amb tota una família que tenir una casa amb piscina, ni haver de traduir a la família el que diu l’escola que demanar a la mare que vagi a fer una xerrada informativa a l’institut.

La seguretat ha de ser un altre objectiu. Hem vist com els darrers mesos es plantejaven escenaris de

ràtios baixes. Al final, la planificació del Departament d’Educació ha estat decebedora. El Govern només contracta 3.200 docents per als centres públics. Aquestes dotacions en teoria només permetran acabar amb la sobreratio a primària i secundària, això vol dir que l’únic compromís és que les ràtios no passin de 25 a infantil i primària i de 30 a secundària. Des d’USTEC·STEs vam calcular que per tenir ràtios màximes de 10 a infantil i 15 a primària i secundària calia afegir 44.500 dotacions de professorat -només a la públicaque demanàvem que fossin estructurals i no conjunturals com la dotació que finalment s’hi destina.

Tot el pla es basava en la premissa que els infants no són vectors de contagi. La consellera de Salut va arribar a dir que hi havia evidències que els infants no contagien. Si aquesta premissa, com sembla, és falsa, quedarem abocats a la improvisació. La previsió inicial era que hi pogués haver 30 alumnes dins l’aula sense mascareta quan hem estat anant a banyar fins el bot de l’aigua amb mascareta. La precaució ens porta a demanar mascaretes per a tot l’alumnat en

El tancament d’escoles ha portat les diferències socials allà on són més evidents: a casa. Els recursos materials i culturals de les famílies són molt diferents els mateixos termes que les usen pels carrers i -sobretot- espais públics tancats, i EPIs efectius per a treballadors i treballadores. Als centres educatius no es pot garantir el distanciament físic.

Les nostres demandes, ens diuen, no són realistes. Es veu que ara ser realista és ser neoliberal. Des de, com a mínim, el tractat de Maastricht, tenim interioritzats els dogmes de l’economia neoclàssica sobre deute, dèficit i política monetària. Nosaltres no hi combreguem.

Mª VICTÒRIA GÓMEZ SERÉS Vicepresidenta del Col·legi de Pedagogs de Catalunya

OMBRES I LLUMS EN EL SISTEMA ESCOLAR De tots era sabut que el sistema educatiu necessitava posar-se les piles per estar al dia de la societat del coneixement en la qual estem immersos. És cert que, al llarg del confinament, tots hem esmerçat

esforços per fer que l’educació, com a pilar fonamental d’una societat que millora dia a dia, arribés a cadascun dels alumnes escolaritzats durant la pandèmia. En alguns sectors s’ha aconseguit força, men-

tre d’altres han quedat marginats.

Estem al final d’aquest curs i tots posem la mirada, una mirada pedagògica, en el curs que vindrà: un curs, com el que acabem de passar, ple d’incerteses. Des de molts sec-

13

14

El canvi tecnològic i l’apertura vers l’economia global basada en el coneixement ens condueixen a replantejar-nos les competències i destreses que les societats han d’ensenyar i aprendre tors, en especial als pedagogs/ gues, ens pregunten quins són els reptes que ha d’assolir el nou curs que encetarem.

Com a professionals de la pedagogia, el primer que ens preguntem és quin tipus d’alumnat tenim i cap a on l’hem de conduir. El canvi tecnològic i l’apertura vers l’economia global basada en el coneixement ens condueixen a replantejar-nos les competències i destreses que les societats han d’ensenyar i aprendre. Aquestes transformacions socials que estan succeint no passen per davant del sistema educatiu sense trucar a la porta. Tot i així, el

món educatiu, en general, i l’escolar, en particular, no han pres nota d’aquestes transformacions. Tenim uns sistemes escolars ancorats encara en principis de selecció i classificació, on els estudiants arriben a les escoles amb deficiències que l’escola ha d’esmenar; on l’aprenentatge té lloc únicament en el cap i no en els sentiments; on tots aprenen o haurien d’aprendre de la mateixa forma; on l’aprenentatge té lloc en les aules i no en altres indrets –com ha passat en aquesta època de confinament, tots ben preocupats pel currículum que no havien treballat, quan, segurament, hauran après habilitats i destreses molt més importants per a la vida; on hi ha alumnes llestos i d’altres no tant -possiblement perquè uns són bons reproductors d’allò que s’explica a les aules, i els menys llestos tenen altres curiositats que no aporta el currículum i, per tant, no els interessa-; on el coneixement és fragmentat i l’aprenentatge, individualista. Per tant, queda palès que tant el currículum com la forma d’organització del treball a les aules no s’adeqüen a les necessitats de l’educació de la nova ciutadania.

Des del Col·legi de Pedagogs de Catalunya apostem per un nou curs escolar flexible; si hem de fer un curs híbrid, tothom, tant famílies,

professors com alumnes hem d’estar preparats per estar connectats i continuar funcionant. Un curs en el qual s’atenguin les característiques personals de cada alumne, perquè cada alumne és excepcional en alguna cosa; on es desenvolupi la capacitat per a treballar de manera col·laborativa (cal aprendre a treballar en equip, és una de les competències que demana la societat, ens movem en equips interdisciplinaris i qui en formem part -primer, professors i, després, alumnes- hem de ser capaços de fer-ho). Necessitem saber moure’ns en entorns tecnificats, ja que és cap a on anem. Els infants necessiten destreses ben desenvolupades de lectura i expressió oral; necessiten iniciativa personal: buscar, indagar, classificar, desestimar i endreçar informacions per a construir idees i

pensaments. I, sobretot, necessiten disposició a assumir responsabilitats, que és el que se´ls demanarà.

I, per tant, quina millor manera que a partir d’aquesta crisi se’ls eduqui en la responsabilitat personal del treball propi sense la pressió de la visió del professor? Cal despertar el gust per aprendre, i de ben segur que a partir d’exàmens i controls

no es desperta, ben al contrari. Per tant, cal assumir la responsabilitat de canviar l’avaluació anant cap a una autoavaluació, coavaluació i heteroavaluació individual i de l’equip amb qui estic treballant. Una avaluació que contempli els processos i no pas únicament el resultat final per a tornar a classificar; es tracta d’aprendre no de reproduir.

Davant tots els reptes que se’ns obren, sens dubte els pedagogs/ gues, clau de volta dels processos d’aprenentatge, tenen molt a dir -i molt a fer- pel que fa a organització, formació, disseny de metodologies actives, avaluació i acompanyament de tots els agents implicats en l’àmbit escolar, fent el pont entre l’escola i la comunitat.

ALBERT SANGRÀ Catedràtic de la UOC i director de la Càtedra UNESCO en Educació i Tecnologia per al Canvi Social de la UOC

CAP A MODELS HÍBRIDS DE FORMACIÓ EN UNA SOCIETAT DIGITAL? La pandèmia ha capgirat completament la nostra manera de treballar i de viure, i als més joves també la seva manera d’aprendre. Ara, tot és ple d’incerteses, en especial perquè no sabem -ningú no ho sap- com seran les coses els pròximes mesos o anys, i com això afectarà els cursos acadèmics, tant a l’escola o a l’institut, com a la universitat. Aquesta incertesa ens provoca moltes preguntes, i la nostra incapacitat de respondre-les ens genera l’angoixa emocional que molts de nosaltres estem sentint aquest dies.

Tot i que no sigui l’única, i potser tampoc la més important, una de les qüestions de fons fa referència a quin serà el model d’ensenyament i aprenentatge en els nostres centres educatius: presencial? híbrid? online? No és fàcil respondre quan hi ha tantes variables que ara mateix són una incògnita. Però sí que sabem que, d’una manera o altra, volem que l’escola continuï essent presencial, i per poc que es pugui, ho serà. Ara bé, serem intel·ligents si sabem aprofitar el que ens ofereixen els entorns d’aprenentatge online per a dissenyar models híbrids que ens ajudin a millorar l’educació

Els models híbrids es trobaran amb les dificultats que els alumnes poden tenir, en funció de la seva edat i la seva maduresa, per a desenvolupar al màxim la seva capacitat d’autonomia i autoregulació en l’aprenentatge dels nostres infants i joves, i ens permetin transitar entre moments presencials i no presencials de manera fluida i sense angoixes. Cal ser capaços de, mantenint els seus trets essencials, canviar el paradigma que ens permeti, a nosaltres i a l’escola, incorporar-nos a una societat que ja és digital. És indubtable que ens trobarem amb obstacles en el camí: ningú ha dit que hagi de ser fàcil. Els models híbrids es trobaran amb les dificultats que els alumnes poden tenir,

15

en funció de la seva edat i la seva maduresa, per a desenvolupar al màxim la seva capacitat d’autonomia i autoregulació en l’aprenentatge. Serà més fàcil com més grans siguin, i això ens genera el repte respecte dels més petits. Tot i que

no hi ha receptes màgiques, cal desenvolupar en tots ells l’ofici de l’estudiant, de l’aprenent, allò que més tècnicament en diem la “competència d’aprendre a aprendre”.

Les limitacions d’accés a la connectivitat i d’ús dels dispositius que porta associada la bretxa digital que hem començat a conèixer millor aquests dies també poden ser un obstacle important. Aquí, però, governs i administracions hi tenen l’última paraula. Si ho volen, la bretxa digital serà història en un lapse ben breu de temps. L’accés a Internet, avui dia, ha de ser un dret universal. Més difícil serà trobar l’equilibri que permeti conciliar la vida laboral i familiar en períodes de confinament, ni que sigui parcial. Aquest és un tema sensible.

Caldrà aprendre a utilitzar el temps d’una altra manera, atès que aquest té una naturalesa diferent en els en-

16

torns digitals. I caldrà reflexionar sobre la importància del joc per als nens i les nenes. Sense oblidar una cosa fonamental: primer, cal garantir la vida i la salut, i després, el joc. És obvi que és molt important. Potser ho haurem de recordar quan tot això hagi passat, perquè en alguns moments no ens n’hem recordat, que els nens també han de jugar, i els hem saturat d’estudi.

Aquest capgirament dels nostres costums ha estat un xoc, perquè no ens ho esperàvem i tot ha anat molt de presa. Ara estem avisats, però això no necessàriament vol dir que estiguem preparats. Calen més recursos, molta formació, i voluntat d’entendre en què consisteix el canvi. Cal desenvolupar la nostra competència digital, sigui docent, discent o, simplement, ciutadana.

Només així la nostra resposta podrà ser millor.

LIDÓN GASULL Directora de la FaPaC

IGUALTAT, EQUITAT I NO DISCRIMINACIÓ Clarament, el principal repte del sistema educatiu per al curs 2020-2021 serà garantir el dret fonamental a l’educació sota els principis d’igualtat, equitat i no discriminació. Això implica que l’educació, en tots els nivells preuniversitaris, s’haurà de prestar presencialment, ja que és l’única forma d’equiparar les condicions d’accés a l’educació del conjunt de l’alumnat, incloent l’alumnat amb necessitats educatives de suport educatiu, que són els que més han sofert les conseqüències derivades de la Covid-19.

S’ha parlat molt de la bretxa digital, i el Departament d’Educació ha sortit del pas fent anuncis per proveir de dispositius electrònics a l’alumnat de cara al mes de setembre. Però la bretxa digital és també una bretxa social, i aquesta

no se soluciona amb més dispositius electrònics, sinó amb una tornada a l’escola 100% presencial.

A més, el pròxim curs haurem de tenir en compte que gran part de l’alumnat català haurà passat sis mesos sense rebre educació formal i això requereix d’una bona adaptació curricular per poder recuperar el temps perdut.

Ara bé, la FaPaC està molt preocupada perquè en les propostes del Departament d’Educació no s’estableixen mecanismes per garantir l’educació presencial en qualsevol dels escenaris possibles. El Departament té el repte d’analitzar totes les possibilitats en les quals ens podem trobar i proveir el sistema educatiu de tots els recursos humans i materials disponibles per garantir la presencialitat i fer front a l’emergència educativa

Precisament perquè tenim un sistema que ja estava molt constret, ara, amb la pandèmia, ens trobem davant d’un col·lapse que requereix d’unes mesures molt més contundents que les que proposa el Departament d’Educació que tenim al davant.

L’anunci dels 370M/€ que el Departament d’Educació va fer el

passat 29 de juny és clarament insuficient, suposa destinar només un 5% del pressupost en educació.

Segons la informació que ha publicat el Departament, el nombre de professionals que preveu incorporar al sistema es reparteixen entre els centres públics i els privats concertats i no arriben ni a un professional per centre educatiu.

Tot això, en un context en què el sistema educatiu ja estava, abans de la crisi sanitària, molt constret, amb ràtios que superen en molts casos el màxim establert per llei i espais clarament insuficients que cronifiquen la saturació del sistema educatiu. Precisament perquè tenim un sistema que ja estava molt constret, ara, amb la pandèmia, ens trobem davant d’un col· lapse que requereix d’unes mesures molt més contundents que les que proposa el Departament.

De cara al curs vinent, és vital que el curs comenci presencialment per a tots els nivells educatius.

L’educació telemàtica no pot estar mai al mateix nivell que la presencial, ja que incrementa les desigualtats i això, com hem vist, no ens ho podem permetre. Al març, la situació ens venia de nou i vam fer allò que vam poder, però al setembre ja no tenim excusa. Cal habilitar tots els espais que calgui per a evitar que hi hagi molts infants en espais reduïts i, per tant, cal coordinar-se amb els ajuntaments: els espais públics s’han de posar a disposició de l’educació.

No ens podem permetre repetir l’experiència de l’educació per vies telemàtiques, perquè això a qui més afecta és als infants d’entorns més vulnerables. De la mateixa manera que hem prioritzat la salut –i cal seguir-ho fent-, ara

hem de posar al centre l’educació, perquè les conseqüències de no fer-ho poden ser irreversibles.

17

HEIKE FREIRE Docent i assessora. Directora del Curs Superior de Pedagogia Verda

CAP CORONAVIRUS NO POT REGNAR A L’ESCOLA

Travessem una època complexa, plena d’incerteses, i l’escola no només no és aliena a aquesta situació, sinó que la pateix, sens dubte, comparativament més que altres institucions.

Nens, nenes i adolescents s’han vist clarament perjudicats per unes polítiques de confinament obligatori de la població sana, que els van invisibilitzar, no van tenir en compte les seves necessitats de salut, benestar, desenvolupament i aprenentatge i, fins i tot, sense recolzar-se en cap tipus d’evidència empírica (i, en canvi, amb bones dosis de prejudicis nenfòbics), els van acusar de ser supercontagiadors asimptomàtics i transmissors silents, a més de difícils de controlar perquè juguen,

La crisi del coronavirus s’ha convertit en l’excusa perfecta per deshumanitzar encara més l’escola, per avançar a passos de gegant cap a una societat basada en la interacció constant amb la màquina

per les criatures, i als resultats de les investigacions més punteres, alguns professionals de la infància, entre les quals m’hi compto, alcem la veu per defensar el seu dret a l’aire lliure, al joc (també col·lectiu), a la socialització, i a l’aprenentatge.

En l’última carta que adrecem a tota la comunitat educativa (1), considerem totalment inacceptables i inadaptats els protocols externs que pretenen imposar-se sense cap consideració cap a les necessitats de la infància ni als projectes educatius dels centres.

abracen i ho toquen tot.

No obstant això, des de l’inici, en base als nostres coneixements, al compromís i l’amor que sentim

EL DRET DE LES CRIATURES A LA NATURA Des de fa més de 250.000 anys, l’homo sapiens madura el seu or-

18

ganisme en interacció amb l’entorn natural, seguint les lleis de la naturalesa humana. Una herència mil·lenària a la qual cada criatura té un dret inalienable, pel simple fet d’haver nascut: el dret a créixer i desenvolupar-se amb les mateixes condicions de naturalitat i humanitat que els seus ancestres; a

assolir el seu màxim potencial de realització i de felicitat.

El nostre paper com a adultes és assegurar-nos que ningú no pugui arrabassar-l’hi.

La crisi del coronavirus s’ha convertit en l’excusa perfecta per deshumanitzar encara més l’escola, per avançar a passos de gegant

cap a una societat basada en la interacció constant amb la màquina. Una societat robotitzada que altera i desvirtua la humanitat i la dignitat de la nostra espècie.

(1)tps://www.heikefreire.com/2020/06/ carta-abierta-coronavirus-escuela.html.

Firmada fins ara per més de 3.000 professionals.

IMMA MARÍN Presidenta d’IPA Espanya i fundadora de Marinva

EL DRET A JUGAR TAMBÉ ÉS SALUT Els infants han estat absolutament oblidats i perjudicats durant el confinament. Ens hem oblidat dels seus drets per fer front a una pandèmia que, evidentment, demana mesures extraordinàries, però que, en canvi, sí que ha tingut en compte aspectes econòmics essencials.

I si bé s’entén que aquesta és una situació que és la primera vegada que ens passa i que, al març, els coneixements que teníem sobre el comportament del virus eren molt incerts, no hem de perdre de vista que Espanya ha estat un dels països més estrictes pel que fa a les mesures de confinament dels nens i les nenes (van estar tancats a casa prop d’un mes i mig, quan

en molts altres països sempre van poder sortir de casa encara que fos només una hora al dia). I en la represa, això, no ens pot tornar a passar, perquè ara ja sabem moltes més coses. I aquests aprenentatges que hem fet han de servir per canviar les decisions que prenem.

De cara al nou curs escolar, hem de posar molta cura, sobretot, en com protegim a les persones que estaran en contacte amb la canalla.

Perquè també seran agents transmissors i estaran en contacte amb grups de nens. Per això, s’hauran de limitar aquests grups perquè puguin fer una vida el més normal possible, extremant les mesures d’higiene (com ara la neteja de les

joguines, que s’haurà de fer més sovint) i buscant estratègies perquè els infants no estiguin tot el dia els uns damunt dels altres. Però els nens i les nenes han de poder jugar i s’han de poder tocar. I hem de prendre les mesures perquè això pugui ser.

Perquè els nens necessiten l’escola: és el seu vehicle de socialització. Durant la pandèmia, el que més han enyorat han estat els seus amics i poder jugar. I no els deures, precisament. I és que l’excés de deures, en alguns casos, ja fos per la mateixa exigència de les famílies o per l’ansietat d’ocupar-los el temps, ha estat, al meu parer, un error. Sobretot en el cas dels deu-

Els nens necessiten l’escola: és el seu vehicle de socialització.

Durant la pandèmia, el que més han enyorat han estat els seus amics i poder jugar res amb poc sentit. I d’això també n’hauríem d’aprendre. En un moment convuls com aquest, quan més sentit tinguin les activitats que proposem, quan més acollida emocional, quan més vivència de la normalitat, millor.

Finalment, les autoritats insisteixen molt en la importància de complir amb les mesures d’higiene i seguretat preventives per no contagiar-nos: ús de mascareta, distància de seguretat i rentat de

mans. I tot això s’ha de seguir fent.

Però ens parlen molt poc de com podem protegir-nos també des de dins. Com podem recolzar el nostre sistema immunològic per minimitzar l’afectació del virus si ens contagiem. I aconseguir aquest estat de “màxima salut possible” està relacionat amb un bon descans, amb ser positiu, fer exercici, estar en contacte amb la natura i, és clar, en el cas dels nens i les nenes, amb jugar. I aquestes haurien

de ser mesures obligatòries. Els nivells de cortisol han augmentat molt durant la pandèmia, quan s’ha disparat la por i/o l’angoixa, sobretot si hem tingut una persona propera malalta o si hem perdut un familiar. I aquests nivells de malestar no es rebaixen amb una mascareta, es rebaixen amb una actitud lúdica. Es rebaixen JUGANT. I des del punt de vista de la salut dels infants, això també és importantíssim.

19

LA INFOGRAFIA

6 estratègies per motivar els infants a aprendre desde casa Instaurem horaris amb temps lliure, per reproduir els hàbits i les rutines d’un curs escolar normal.

Per exemple: classes al matí, activitats físiques i lúdiques a la tarda (preferentment a l’aire lliure i en espais exteriors).

1

20

Creem espais de treball fixos per fomentar la concentració.

En funció de les possibilitats de cada casa i cada família, podem destinar una habitació a l’estudi i desar-hi tot el material necessari.

Així els ajudarem a reduir estímuls externs.

2

Seguim les 5C: Context (connectem amb l’aprenentatge significatiu; què en sabem, del que estem estudiant i com ho relacionem amb la nostra realitat).

Creativitat (estimulem la resolució de problemes de forma creativa).

Curiositat (despertem l’interès per allò que estudiem).

Control (deixem-los que puguin dir-hi la seva quant a continguts i que triïn metodologia).

Col·laboració (entre els estudiants i les famílies).

3

Si bé les pantalles mai no substituiran la immensa tasca que es fa des de l’escola, la Covid-19 ha posat de manifest que en circumstàncies excepcionals, poden ser necessàries mesures excepcionals. Però perquè l’educació en línia funcioni, cal un alumnat motivat, autònom i disciplinat. I aconseguir això, no sempre és fàcil. Per això, us proposem sis estratègies per fer més engrescadora aquesta modalitat d’ensenyament.

4

Fixem objectius petits i concrets. Que no siguin gaire ambiciosos i assolibles, per evitar la frustració. Hem de tenir present que els ritmes d’aprenentatge a casa difereixen dels de l’escola. No podem pretendre que estudiïn tant com quan són a l’aula.

21

5 6

Adaptem-nos a l’infant. Si una cosa ofereix l’educació en línia és immenses possibilitats de personalització quant a metodologies, recursos, ritmes i necessitats.

Siguem congruents. Respectem les normes que s’han pactat (horaris, espais) per facilitar la conciliació de tots els membres de la família.

Font: UOC. https://www.uoc.edu/portal/ca/news/actualitat/2020/219-motivar-nens-aprendre-casa.html

ELS ALTRES MESTRES. ANNA GARCIA GALCERAN I JOAN TURU. AUTORA I IL·LUSTRADOR d’“Els contes de l’Ona”

“Tot ajuda a canviar el món”

22

L’Anna Garcia Galceran, la seva germana, la Cristina, i en Joan Turu, durant la presentació del conte l’Ona i la pedra màgica.

Quan tenia 26 anys, l’Anna Garcia Galceran va patir una hemorràgia cerebral mentre era a Sardenya, on treballava com a professora de català a la Universitat de Càller (Itàlia). A causa d’aquest ictus, té la mobilitat reduïda, va en cadira de rodes i duu un pegat a l’ull. Però això no li ha impedit convertir-se en l’autora d’“Els contes de l’Ona” (i ja en van tres!), protagonitzats per una nena amb diversitat funcional i il·lustrats per en Joan Turu. En aquesta entrevista, conversem amb tots dos sobre com d’important és mostrar a grans i petits la vida des d’aquesta altra realitat. I és que, com diu en Turu, “un conte com els de l’Ona és la mar de necessari. Perquè la societat és plural i la cultura ha de ser un reflex de tot això”.

Emma Bouisset Fotos: Teresa Galceran i Cristina Garcia / www.elscontesdelona.cat

Comencem pel principi: com va sorgir la idea d’“Els contes de l’Ona” i per què vas triar en Joan Turu per a il·lustrar-los? Us coneixíeu?

ANNA GARCIA GALCERAN: Primer de tot, va sorgir la idea de l’Ona i, posteriorment, la idea de crear la col·lecció de contes. Les nenes i nens se’m quedaven mirant pel carrer, ja sigui pel pegat o per la cadira de rodes, així que se’m va acudir crear una nena que portés un pegat a l’ull i anés en cadira de rodes. A en Turu el vaig triar perquè la meva germana el coneixia per amistats comunes. Em va ensenyar una il·lustració seva i vaig dir: “Uau!” I és que fa unes il·lustracions alegres i que s’escapen del convencionalisme. Diuen alguna cosa. I ell, de seguida va dir que sí a col·laborar amb mi.

JOAN TURU: Efectivament, jo coneixia a la seva germana, la Cristina, perquè tenim amics en comú. I en un dinar on vam coincidir, em va comentar la idea d’“Els contes de l’Ona” i em va semblar genial, ja que un conte com els de l’Ona és la mar de necessari. Cada cop més, com a il·lustrador i com a persona, prenc més consciència de la importància que té que creem referents culturals on hi hagi la màxima diversitat. Perquè la societat és plural i la cultura ha de ser un reflex de tot això.

L’Ona ja disposa d’una tríada de títols -L’Ona i el seu aniversari (2014), L’Ona i la Pedra Màgica (2016) i L’Ona i la Platja (properament). Què heu après treballant l’un de l’altre durant aquest temps?

AGG: Que tan important és fer bé el text com fer bé les il·lustracions. És qüestió de fer un 50%, respectivament.

JT: Jo he pres com encara més consciència de com d’important és visibilitzar

amb els contes que hi ha persones que van en cadira de rodes i com és el seu dia a dia (en el nou conte, per exemple, l’Ona va a la platja i es banya amb una cadira especial). Crec que això és importantíssim.

Quins valors voleu transmetre?

AGG: Entre d’altres, la perseverança n’és el principal. La constància, la paciència... en són d’altres.

JT: I amb les il·lustracions volem transmetre alegria, que hi hagi tolerància, diversitat i respecte cap a la diferència.

Com és el procés de creació dels contes? Quant trigueu a acabar-ne un?

AGG: Jo vaig fent, sense pressa. Hi ha diverses lectures per veure què repassar o canviar. Tinc una selecció de temes pels contes, res no és a la babalà!

Referent a la segona pregunta, depèn.

Pel primer vaig (vam) necessitar dos anys. Pel segon, menys. I pel tercer... gairebé quatre!

JT: La veritat és que jo cada vegada tardo més. Normalment tardo uns dos dies per il·lustració. Faig una primera lectura i em subratllo les coses que em criden

“A les escoles ordinàries saben què és la discapacitat, però no en tenen, d’experiència. N’hi hauria d’haver més.” Anna Garcia Galceran l’atenció o les parts que trobo més comunicatives de la història. El que passa és que -tot i que això normalment no es fa- l’Anna té el conte tan clar al cap, que em descriu com s’imagina l’escena i em facilita molt la feina. A vegades, però, si jo crec que amb alguns canvis el missatge sortiria reforçat, doncs ho parlem, i si li sembla bé, els fem.

A banda dels contes, tots dos feu xerrades a les escoles. En el cas de l’Anna, hi vas amb la teva germana, la Cristina, a compartir la teva experiència, mentre que en

23

La tipografia utilitzada en els títols d’”Els contes de l’Ona” es diu Anna i ha estat dissenyada per l’Anna Vives, una noia amb Síndrome de Dawn. Els recursos econòmics que s’obtenen de la tipografia i dels productes amb la lletra Anna es destinen a finalitats socials.

Joan els explica com és la feina d’il·lustrador. Quines preguntes us fan els nens i les nenes?

AGG: Ui, diverses! La més impactant, però, va ser la d’un nen que em va preguntar com dormia... Al segon conte ja ho vam aclarir!

JT: A mi una de les coses que em fascina i, alhora, em preocupa, és com de diferents són les preguntes que em fan els petits respecte de les dels més grans. Els petits, em pregunten si m’ho passo bé quan pinto, què sento quan pinto... i a mesura que són més grans, em pregunten quant cobro, si soc famós, si soc ric, quin cotxe tinc... Cada cop més qüestions materials. Penso que hi hauríem de donar una volta.

Creieu que, en general, es parla prou de discapacitat a l’escola?

24

AGG: Pel que he vist, crec que a les escoles ordinàries saben què és la discapacitat, però no en tenen, d’experiència.

N’hi hauria d’haver més... A les escoles especials, on hi ha nenes o nens amb diversitat funcional, ja hi estan acostumats o acostumades. Però estem millor que fa 30 anys, on vas a parar!

JT: Jo també crec que no se’n parla prou. Potser se’n parla un dia, com es fa amb la pau. I crec que això és encara pitjor, perquè llavors fa la sensació que ja ho has abordat i que, per tant, ja et quedes com més tranquil: nosaltres ja vam fer ‘El Dia de la Diversitat Funcional’ i vam parlar-ne. I crec que no. Que hem de ser més radicals. Perquè això no és només un dia, és transversal i s’ha de remenar bé.

Quins consells donaríeu als nois i noies perquè aconsegueixin, com vosaltres, que les seves idees es facin realitat?

AGG: La il·lusió i la tenacitat són les principals idees que els donaria.

JT: Jo crec que és una suma de factors.

La primera és posar-li ganes i il·lusió,

“A la majoria d’infants els encanta pintar, marranejar, dibuixar. El problema sorgeix quan apareix el judici: algú els diu que ‘això no està bé’ o ‘així no es fa’.” Joan Turu creure en tu i perseverar, encara que a la primera no surti. I si tens la sort -no ho vull atribuir a la sort, però tampoc no sé a qui atribuir-ho- que t’arriba un reconeixement i que pots treure un sou a final de mes amb tot això, doncs genial. Però, en qualsevol cas, que connectin amb allò que els fa vibrar, amb allò que és el seu tema i que els fa anar a tope.

Per què creieu que “els grans” deixem d’inventar històries i de dibuixar?

AGG: No li passa a tothom... perquè qui inventa històries és, en definitiva, l’adult.

I, l’adult, busca la inspiració en els petits.

Els nens i les nenes tenen un paper rellevant en l’art d’inventar històries. És una relació que es retroalimenta.

JT: A la majoria d’infants els encanta pintar, marranejar, dibuixar. El problema sorgeix quan apareix el judici: algú els diu que “això no està bé” o “així no es fa”. A vegades pots ser tu mateix, que et compares amb la girafa que ha dibuixat el del teu costat, però llavors aquí hi ha d’haver l’acompanyament dels adults. D’on neix el dibuix? Quan tu et poses davant d’un full amb pinzells, quin és el teu objectiu? Perquè poden ser-ne molts. Pots voler copiar la realitat i que sigui al màxim com una fotografia. D’acord. Però jo no. Jo necessito expressar una emoció que tinc a dins, amb colors. Llavors, qui em diu que això està bé o malament, qui m’ho pot jutjar? És complicat.

Es pot canviar el món amb un llapis?

AGG: Tot ajuda a canviar el món. Es pot començar amb una petita escletxa que, després, es fa gran...

JT: No ho sé, però jo ho intento. No sé fer una altra cosa. El llapis és una eina molt potent. I cada cop tinc més clar que la força de les idees condiciona com vius la vida, com actues i et relaciones amb els altres. I aquestes idees que tenim al cap... molts cops em pregunto qui ens les hi ha ficades. Perquè un llapis és una eina comunicativa brutal d’altres missatges, d’altres idees, però el canvi, en últim terme, passa per un mateix. Perquè a tu et pot arribar un missatge diferent i no fer-li cas. Per això, intentarem comunicar-lo a quanta més gent millor.

ELS (PETITS) APRENENTATGES DEL CONFINAMENT Anna Garcia Galceran: “No hauríem de deixar l’educació dels nostres nens i nenes només en l’escola.

Hauríem de passar més estones amb els fills i filles.”

Joan Turu: “Vivim en un món on els adults portem fatal el tema de les emocions. I crec que el món va com va, en part, també per això. I també hem de reivindicar socialment les tasques de les cures. Qui sustenta la vida hauria de tenir tot el reconeixement social, i té el reconeixement social qui és més capaç de ficar una pilota dins d’una porteria.”

#somURL

UNIVERSITAT

RAMON LLULL FORMEM PERSONES CREEM FUTUR Docència de qualitat Atenció personalitzada Grups reduïts Pràctiques en més de 4.000 empreses i institucions Recerca d’alt nivell Projecció internacional

2020 - 2021

www.url.edu

25