ENTREVISTA A
ESTHER NIUBÓ. CONSELLERA D’EDUCACIÓ DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA
QUAN L’ACCÉS AL LLEURE
DEPÈN DEL CODI POSTAL
RADIOGRAFIA
D’UN MALESTAR CREIXENT ENTRE ELS DOCENTS
PROLLEMA: QUAN LA LLENGUA D’ORIGEN
ESDEVÉ EINA DE TRANSFORMACIÓ
POT LA INTEL·LIGÈNCIA
ARTIFICIAL SER UNA ALIADA PER A LA INCLUSIÓ A L’AULA?
QUAN TRIAR NO ÉS
EL FINAL: ORIENTAR TAMBÉ ÉS
ACOMPANYAR LA INCERTESA
Infom Kit LPS, SL Pau Ferran, 18 • 08023 • BARCELONA Tel. 93 737 00 33 www.komunicakit.com www.moneditorial.com
EDITORA: LAURA PONS SALAZAR
REDACCIÓ:
ADRIÀ GRATACÓS TORRAS
LAIA VENTURA ARMENGOL
DISSENY: MAIKA FERNÁNDEZ LORENZO
DL B 8325-2015
MÓN DOCENT (ED. IMPRESA): ISSN 2339-9236
MÓN DOCENT (INTERNET): ISSN 2339-9244
Esther Niubó. Consellera d’Educació de la Generalitat de Catalunya Després d’un curs convuls marcat per les reivindicacions docents i per les negociacions per millorar la qualitat educativa a les escoles catalanes, parlem amb la màxima responsable en matèria d’educació de la Generalitat de Catalunya. Reflexionem sobre les millores ofertes pel Departament als docents, el malestar dels professors, els increments d’inversió en l’escola inclusiva, les oportunitats que ofereixen els nous pressupostos per a l’àmbit educatiu del país i els reptes pendents per millorar la qualitat educativa.
Pornografia en un clic: abordatge amb infants i adolescents
La pornografia ocupa un lloc central en la vida quotidiana d’alguns infants i adolescents, que accedeixen a un consum pornogràfic il·limitat, anònim i interactiu. La facilitat d’accés provoca que la iniciació en aquest consum sigui cada cop més primerenca
Quan l’accés al lleure depèn del codi postal
Tot i que el lleure educatiu és reconegut internacionalment com un dret fonamental dels infants, el seu accés continua condicionat per l’entorn i la situació socioeconòmica de les famílies.
Pàg. 16-18
Radiografia d’un malestar creixent entre els docents
Les protestes sostingudes per part del col·lectiu docent durant la segona meitat del curs reflecteixen un malestar evident vers
les seves condicions laborals, la manca de recursos i la complexitat a les aules. La pèrdua de poder adquisitiu, l’increment de la burocràcia, les ràtios excessives, la falta de personal socioeducatiu de suport i l’abordatge d’aules cada cop més diverses tenen un efecte directe en l’estat emocional dels docents.
Pot la Intel·ligència Artificial ser una aliada per a la inclusió a l’aula?
L’arribada dels assistents virtuals basats en Intel·ligència Artificial (IA) a les aules està plantejant reptes sobre com s’ensenya i com s’avalua. Però més enllà de les amenaces que suposa la IA si se’n fa un ús superficial i no s’estableixen objectius ni criteris, la tecnologia presenta un gran ventall d’eines capaces de fomentar la inclusió i esdevenir un suport per a alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu.
Els docEnts ParlEn Pàg. 20-21
Quan triar no és el final: orientar també és acompanyar la incertesa Una mirada des de la universitat sobre el temps que s’obre després de la preinscripció.
Quan la llengua d’origen esdevé eina de transformació Vulnerabilitat, precarietat, discriminació i desarrelament. Milers de joves d’origen migrant que viuen a Catalunya afronten una realitat complexa, amb més risc d’exclusió social i menys oportunitats. Fa més de deu anys neix PROLLEMA amb la voluntat de mirar de cara aquesta realitat i explorar alternatives que afavoreixin el reconeixement i la vinculació comunitària d’aquests joves.
Enguany s’assoleix l’equador del mandat del Govern, que ha situat la millora i l’èxit educatiu entre les seves prioritats. Quina valoració fa dels avenços assolits fins ara?
Des del Govern hem començat a posar les bases per a la millora educativa, però som conscients que els canvis en educació no són immediats i que, sovint,
El Departament d’Educació, encapçalat per Esther Niubó, arriba a l’equador del mandat en un context de tensió creixent al sistema escolar. Les mobilitzacions del professorat han posat de manifest el malestar d’un col·lectiu que alerta d’un punt crític a les aules, marcat per una complexitat més elevada i una pressió creixent sobre els docents. En paral·lel, el Govern manté com a prioritat la millora de l’èxit educatiu i la reducció de l’abandonament, però ha estat incapaç d’arribar a un acord que compti amb el vistiplau dels docents. Parlem amb la màxima responsable de l’educació a Catalunya per analitzar l’estat de l’educació pública a Catalunya, els límits del sistema i els reptes d’un model que intenta adaptar-se a una realitat cada vegada més complexa.
els resultats es fan visibles amb el pas dels anys. Hem posat en marxa programes per reforçar els aprenentatges en matemàtiques i llengua, entre els quals hi ha el reforç de l’avaluació, les concrecions curriculars —una demanda que ens havien traslladat els centres—, un nou programa de zones educatives i la priorització de les llengües i les matemàtiques en les hores de gestió autònoma. Tenim el convenciment que, millorant el rendiment acadèmic en aquestes matèries i enfortint la formació i el suport al professorat, podrem començar a veure’n els primers resultats.
El Departament va arribar a un preacord amb els sindicats majoritaris per millorar les condicions laborals i incrementar els recursos
per a l’escola inclusiva, però ha estat rebutjat per part dels docents. Entén el malestar dels docents que han rebutjat l’acord?
Entenem el malestar del sector docent i compartim bona part de les seves inquietuds. Per això, amb l’acord que vam signar amb CCOO, UGT i, posteriorment, amb ASPEPC-SPS, volem donar resposta a demandes de millora d’un sistema que ha patit l’impacte d’anys de retallades. Es tracta d’un acord que suposa dotar el sistema educatiu amb 2.700 milions d’euros en quatre anys per incorporar nous professionals que ajudin a atendre la complexitat de les aules, reduir les ràtios, avançar en la desburocratització i dignificar la tasca docent a través d’una millora de les retribucions del professorat que no s’havia produït en 25 anys.
Cap Govern havia posat mai sobre la taula una inversió tan important per millorar el sistema educatiu i esperem que serveixi per anar mitigant, de mica en mica, aquest malestar entre els docents.
El Departament s’ha mostrat disposat a tirar endavant la proposta tot i el rebuig dels docents. Hi ha marge per incrementar encara més la inversió en el sistema educatiu català i atendre les reclamacions dels docents que continuen mobilitzats?
Crec que el document signat és un bon acord, amb una dotació de 2.700 milions d’euros que introduirà millores a molts nivells, no només retributius, sinó de sistema educatiu. Permetrà continuar amb la reducció de ràtios, dotarà l’escola inclusiva amb 6.413 professionals nous els cursos vinents, entre altres mesures. El pressupost del de-
partament és de 8.500 milions d’euros; per tant, l’acord suposa incrementar un 25% el pressupost del Departament. El Govern demostra amb aquesta inversió que posa l’educació en el punt de mira després de molts anys de desinversió en el sistema.
En què permetrà millorar el sistema educatiu l’aprovació dels nous pressupostos?
Els nous pressupostos han de permetre consolidar algunes mesures de millora i ampliar-ne d’altres. Sobretot, posem el focus en el reforç de l’escola inclusiva, en l’increment de la plantilla docent i en la millora dels equipaments educatius, als quals destinarem més de 260 milions d’euros. Cal tenir present que un 25% dels centres educatius són anteriors a 1965, fet que ens obliga a fer un gran esforç per adequar-los. També volem avançar en la climatització dels centres educatius amb la instal·lació de sistemes d’aerotèrmia, a la qual destinarem 100 milions d’euros.
Més enllà dels sindicats, la Fundació Bofill alerta que, en els últims 20 anys, la complexitat educativa ha crescut molt més ràpidament que els recursos de què disposa el sistema. El Departament està arribant tard a aquest canvi de realitat?
No crec que estiguem arribant tard, però la complexitat educativa és un concepte que va més enllà de l’àmbit del Departament d’Educació i FP. Cal abordar-la amb una mirada més àmplia, a escala de Govern, amb la implicació d’altres departaments com Salut o Drets Socials.
Les escoles no només necessiten docents, sinó també altres perfils professionals que, tot i no ser estrictament educatius, són necessaris als centres davant la creixent complexitat de l’alumnat. Precisament, estem treballant amb aquesta mirada interdepartamental, impulsant nous programes i figures que ajudin a donar resposta a aquesta realitat.
Sobre les negociacions amb els docents: “ L’acord suposa incrementar un 25% el pressupost del Departament ”
Creu que els centres escolars disposaran d’un equip suficient de professionals com pedagogs, orientadors, integradors socials, psicopedagogs i educadors socials després del desplegament de l’escola inclusiva que impulsa el Departament?
Aquestes figures són cada cop més necessàries, perquè les aules són més complexes i cal també la mirada que aporten perfils com els orientadors o els integradors socials. Treballem per incrementar la seva presència als centres, especialment als centres de màxima complexitat, que són els que acullen un percentatge més elevat d’alumnat susceptible de necessitar aquests suports socioeducatius.
Confia que en el pròxim informe PISA Catalunya millori els seus resultats acadèmics?
M’agradaria que hi hagués una millora dels resultats, però haurem d’esperar per veure-ho. Cal tenir en compte que aquestes
proves es van fer quan portàvem poc més de sis mesos de govern i, per tant, les mesures impulsades encara no hi podien tenir impacte.
En nombroses ocasions he explicat que les millores en educació no es produeixen d’un dia per l’altre, sinó que són processos que requereixen temps. La millora dels resultats és un dels objectius que ens hem marcat com a Govern, i des del primer dia hem treballat per posar les eines necessàries, amb el reforç de les matemàtiques i la lectura com a eixos principals.
El Departament ha presentat un pla per reduir l’abandonament del 13,7% actual al 9 %. Confia que es podrà rebaixar aquesta taxa els anys vinents?
Confio que així serà, perquè hem treballat intensament a través de dos eixos fonamentals: més oferta de Formació Professional, amb més places i una millora evident del procés de
Sobre la segregació escolar: “ El repartiment equilibrat de l’alumnat nouvingut és avui notablement millor que fa uns anys ”
preinscripció, i un decret d’orientació que posa les bases perquè l’abandonament disminueixi progressivament.
Hem d’intentar apropar-nos a les taxes europees d’abandonament, i cada vegada hi estem més a prop. També voldria destacar el programa Reconnect-es, una iniciativa que hem posat en marxa i que ha permès que molts joves que havien abandonat els estudis es reincorporin al sistema educatiu. Ho hem fet a través d’un treball de contacte i acompanyament personalitzat, oferintlos alternatives formatives que desconeixien i que podien encaixar amb els seus interessos.
Com es pot abordar l’elevada taxa d’abandonament en l’FP?
En l’àmbit de l’FP l’abandonament és polièdric, ja que aquesta etapa no és comparable amb l’obligatòria o el batxillerat. Tenint en compte que hi ha persones que cursen FP i que només han de completar alguns mòduls, perquè són treballadors que volen finalitzar estudis que havien deixat inacabats o acreditar la seva experiència professional.
També hi ha joves que inicien un cicle pensant que s’ajusta als seus interessos i després descobreixen que no és així, una situació que també es produeix en l’àmbit universitari. En qualsevol cas, continuem treballant per millorar l’orientació acadèmica i professional i per posar les eines necessàries perquè l’abandonament sigui el més baix possible.
En relació amb el nou batxillerat, la fusió d’assignatures de ciències no ha estat ben rebuda per la
comunitat educativa i científica. Per què consideren positiu aquest canvi?
La fusió d’assignatures ha estat una mesura que hem hagut d’adoptar per donar compliment a una sentència judicial. Catalunya mantenia una programació del batxillerat que no s’ajustava a la normativa estatal i, per aquest motiu, vam presentar una proposta que dona resposta al requeriment judicial intentant minimitzar al màxim l’impacte sobre els centres i l’alumnat.
També vull remarcar que, contràriament al que s’ha dit, aquesta modificació no comportarà una pèrdua d’hores lectives per a l’alumnat, ja que s’han reforçat les matèries optatives.
Un 30% dels centres educatius encara tenen una composició desequilibrada respecte del seu entorn social. Quina valoració fa de la lluita contra la segregació escolar?
La lluita contra la segregació és un dels àmbits en què hem fet més progressos, i així ho reconeix el mateix Síndic de Greuges. El repartiment equilibrat de l’alumnat nouvingut, gràcies al decret d’admissió, és avui notablement millor que fa uns anys. Ara bé, encara queda camí per recórrer. Sovint la segregació no és només escolar, sinó també residencial, i les escoles reflecteixen la composició social dels seus barris. Per això és fonamental continuar treballant amb els ajuntaments.
Considera que les mesures actuals són suficients per frenar el retrocés de l’ús social del català a les aules?
El català a l’escola continua
Sobre les condicions laborals dels docents:
“ Encara hi ha marge de millora i continuarem treballant per incrementar el benestar del professorat ”
sent un eix fonamental per a la preservació de la llengua, i som conscients que el seu ús social ha retrocedit en els darrers anys. Ara bé, l’escola sola no ho pot fer tot. La influència d’altres llengües també és present en la vida dels infants i joves, a través de les xarxes socials, la música i els continguts que consumeixen. Cal tenir present, a més, que als centres educatius del país conviuen més d’un centenar de llengües. En aquest context, la immersió lingüística continua sent una eina fonamental de cohesió social i d’integració de l’alumnat.
L’últim informe TALIS de l’OCDE assegura que el percentatge de docents amb molt d’estrès a Catalunya s’ha duplicat en sis anys. Com aborda el Departament el benestar laboral dels professionals de l’educació?
És un tema que ens preocupa, perquè som conscients que el benestar dels docents no està en el nivell que caldria. Les aules
són cada vegada més complexes, fet que incrementa la pressió sobre el professorat. Estem treballant per minimitzar aquesta situació amb més recursos per a l’escola inclusiva, la reducció de ràtios i la disminució de les tasques burocràtiques. Encara hi ha marge de millora i continuarem treballant per incrementar el benestar del professorat.
El Govern destinarà 100 milions d’euros als ajuntaments per a obres de millora als centres educatius. Com incidirà aquesta mesura en les instal·lacions escolars del país?
Es tracta d’un programa de 100 milions d’euros que es vehicula a través dels 723 ajuntaments, que rebran els recursos segons diferents criteris. Aquesta inversió permetrà reforçar de manera significativa les actuacions de millora i reforma dels equipaments educatius, en un context d’envelliment progressiu de les infraestructures i de dèficit d’inversió acumulada en els darrers anys.
La pornografia ocupa un lloc central en la vida quotidiana d’alguns infants i adolescents, que accedeixen a un consum pornogràfic il·limitat, anònim i interactiu. La facilitat d’accés provoca que la iniciació en aquest consum sigui cada cop més primerenca. Aquest fet genera neguit i preocupació a famílies, docents i especialistes de la psicologia. L’accés precoç i el consum normalitzat de pornografia és un problema reconegut, però també un assumpte que famílies i professorat sovint no saben com tractar.
MIREIA SORIANO CHACÓN.
DIRECTORA DEL CENTRE PSICOLÒGIC I DE LOGOPÈDIA SORIGAL.
El terme pornografia designa aquell material que representa actes sexuals o eròtics amb la finalitat de provocar excitació.
Amb l’arribada de la tecnologia digital i l’accés a internet, l’oferta massiva de continguts ha canviat
fins al punt d’originar l’anomenada «nova pornografia», accessible de forma gratuïta en línia. En aquest article, ens referim a qualsevol material distribuït per internet que mostri obertament activitat sexual, de qualsevol orientació; inclou formats com àudio,
ALÍCIA PRATS PITARCH. ORIENTADORA EDUCATIVA, PSICOPEDAGOGA COL·LEGIADA.
vídeo, narrativa, còmic, GIF o dibuixos animats.
La nova pornografia es defineix per les característiques següents:
Accés fàcil i anònim.
Manca de límits en continguts i pràctiques, sovint violentes. Absència de manifestacions d’afecte i comunicació. Contingut masclista.
DADES RELLEVANTS SOBRE EL CONSUM DE PORNOGRAFIA
L’estudi Infancia, adolescencia y bienestar digital (20242025), amb gairebé 100.000 enquestats, mostra que un terç dels infants i adolescents consumeix pornografia a internet de forma diària, setmanal o ocasional, i el 73% admet que li resulta molt o força fàcil accedir-hi.
L’edat mitjana del primer accés és d’11,5 anys.
Discriminació de dones i de determinades races, identitats i orientacions sexuals.
Internet és la font principal d’in-
formació sexual per a infants i adolescents, que sovint hi accedeixen sense la maduresa ni l’educació sexual necessàries per tenir una mirada crítica
Un 29,6% ha vist contingut pornogràfic i admet que no els prova bé
El 58% creu que contribueix a una imatge falsa o distorsionada del sexe
El 52% considera que incita a pressionar per fer determinades pràctiques sexuals
L’informe (Des)informació sexual: pornografia i adolescència (Save the Children, 2020) afegeix que:
Un 93,9% consumeix en la intimitat a través del mòbil
El 98,5% veu continguts gratuïts en línia, majoritàriament violents i desiguals
La via d’accés:
51,2% grup d’iguals, especialment com a procés de socialització masculina
28,5% la cerca activa
17,4% dels anuncis o pop-ups
0,4% en menys mesura, s’hi accedeix per televisió/cinema, familiars o desconeguts
S’alerta que:
El 20,2% dels adolescents que han vist pornografia ha compartit imatges íntimes
El17% ha contactat amb un desconegut amb fins sexuals.
El 57% opina que tracta pitjor les dones que els homes
El 45% considera que indueix a no fer servir el preservatiu
El consum és major en nois que en noies 42,3 % 16,7 %
“ Un terç dels infants i adolescents consumeix pornografia a internet de forma diària, setmanal o ocasional ”
CONSUM ESPORÀDIC O PROBLEMÀTIC?
Cal diferenciar entre un ús recreatiu, vinculat al gaudi, i un consum impulsiu i problemàtic, on la persona ja no busca plaer sinó que actua per una necessitat compulsiva de mitigar el malestar emocional.
MOTIVACIONS PER AL CONSUM DE PORNOGRAFIA
La curiositat i la inquietud per conèixer la sexualitat formen part del desenvolupament de l’infant i l’adolescent, que es troba en plena construcció de la seva identitat. És en aquest moment quan es troben amb la pornografia, que utilitzen per diferents motius:
curiositat sExual. Aprendre i respondre a dubtes.
cErca dE PlaEr. Per activar-se i experimentar amb el cos.
informació tècnica. Aprendre tècniques i maneres que vulguin imitar a la vida real.
gEstió dE l ’ avorrimEnt. La pornografia com a entreteniment.
gEstió Emocional i Estrès. Regulació de l’ansietat, l’estrès i altres emocions desagradables. En aquest cas, cal estar alerta perquè l’infant no associï de forma compulsiva un malestar o buit pel consum.
solEdat. De manera disfuncional serveix per evadir-se de la realitat o de sensacions desagradables com la soledat.
Alguns factors que predisposen al consum problemàtic de pornografia són:
Trets d’impulsivitat i manca de control inhibitori.
Canvis d’humor (irritabilitat, símptomes depressius, ansietat).
Dependència de les tecnologies.
Disminució del rendiment escolar.
Consum de substàncies.
Tendència a l’aïllament i la baixa comunicació.
Problemes familiars, escolars o socials.
Baixa autoestima i desconfiança.
Amistats o ambient poc saludables.
Recerca excessiva d’afecte i atenció.
Llenguatge molt sexualitat.
Manca d’una formació sexual adequada.
Desinterès per les relacions sexuals reals.
Culpabilitat insana respecte als actes sexuals.
“ Quan s’aborda la pornografia amb infants i adolescents és important recordar que no reflecteix la realitat del sexe, ni des del vessant del plaer, ni des del vessant de la pràctica sexual ”
Segons la guia Adolescents i ús de pornografia (Testa, Villena, Mestre i Chiclana, 2024), cal parar atenció a alguns senyals d’alerta per identificar l’ús problemàtic de la pornografia. Entre ells, destaquen els següents:
Tendència a aïllar-se i a romandre fins a altes hores de la nit a internet.
Ocultar o intentar mantenir en secret l’ús de pornografia.
Incapacitat per deixar de veure pornografia, tot i haver-ho intentat.
Negació i enuig quan familiars
“ La curiositat i la inquietud per conèixer la sexualitat formen part del desenvolupament de l’infant i l’adolescent, que es troba en plena construcció de la seva identitat ”
i/o els adults els demanen que deixin de veure pornografia.
Continuar veient pornografia malgrat les conseqüències perjudicials de continuar veient-la.
Depressió, irritabilitat i ira.
Dificultats per identificar i regular les emocions.
Canvi en l’actitud, el vocabulari i el tracte amb els seus iguals (per exemple un tracte masclista).
Sobreprotecció de la tecnologia (telèfon mòbil, tauleta, ordinador, etc.).
El consum de pornografia pot afavorir l’agressivitat de diverses maneres: normalització de la violència en contextos no sexuals; creences masclistes i mites sobre la violació (culpabilització de la víctima); violència sexual i coerció; i cosificació de la dona, presentada com un objecte sexual passiu davant un paper masculí actiu.
La pornografia genera expectatives irreals que promouen conductes sexuals de risc: inici precoç de les relacions, més parelles sexuals, sexe sense preservatiu, sexe sota els efectes de l’alcohol, augment del sèxting i alteracions de la imatge corporal i l’autoconcepte.
Diversos estudis associen l’ús freqüent i problemàtic amb deteriorament cognitiu (impulsivitat, problemes d’atenció, memòria i presa de decisions), nivells de
“ Cal diferenciar entre un ús recreatiu, vinculat al gaudi, i un consum impulsiu i problemàtic, on la persona ja no busca plaer sinó que actua per una necessitat compulsiva de mitigar el malestar emocional ”
solitud més alts, percepció distorsionada de la sexualitat (que tendeix a corregir-se en iniciar relacions reals), hipersexualització, alteracions emocionals, augment de comportaments parafílics i riscos com el ciberassetjament i l’explotació.
ACOMPANYAR EL CONSUM DE PORNOGRAFIA EN INFANTS, JOVES I ADOLESCENTS
Quan s’aborda la pornografia amb infants i adolescents és important recordar que no reflecteix la realitat del sexe, ni des del vessant del plaer, ni des del vessant de la pràctica sexual. En l’acompanyament del porno, és important tenir en compte:
Recordar que la pornografia és una actuació: el plaer que s’hi mostra és fingit i no reflecteix la realitat del sexe.
Evitar el prohibicionisme i acompanyar-ne el consum com a part del seu entorn d’aprenentatge.
Desmuntar mites, estereotips i rols masclistes parlant-ne obertament, sense fer-ne un tabú.
Tenir en compte tots els espais d’influència (música, sèries,
anuncis, videojocs, xarxes socials) i no posar la mirada només en el porno.
Garantir més educació sexual basada en el plaer, la comunicació i l’empatia perquè desenvolupin pensament crític.
Facilitar l’accés a porno ètic i a representacions de la sexualitat lliures de violència.
Contes per treballar l’educació sexual dels infants:
Pessigolles.
Alba Barbé i Serra i Sara Carro Ibarra Es diu vulva.
Anna Salvia i Cristina Torrón
Es diu penis.
Anna Salvia i Cristina Torrón
El teu cos mola.
Anna Salvia i Cristina Torrón
El petit atles de la intimitat.
Mathilde Baudy i Tiphaine Dieumegard
El meu primer llibre de sexualitat.
La Libsa
Explica-m’ho.
Katharina von der Gathen, Anke Kuhl
RECURSOS EDUCATIUS
PER A ADOLESCENTS I JOVES
Llibres per treballar l’educació sexual dels adolescents i joves:
El porno no mola.
Anna Salvia i Cristina Torrón
A mí también.
Anna Salvia i Cristina Torrón Això no és sexe.
Una altra educació sexual és urgent. Marina Marroquí
Recursos audiovisuals:
Visionat i debat posterior dels capítols: Generació Porno de TV3
Visionat i debat posterior d’Especial “Parlem del porno” InfoK
És impossible frenar l’accés i el consum de pornografia, però sí que podem contribuir a dotar infants, adolescents i joves d’eines que afavoreixin una relació crítica, saludable i no problemàtica amb aquests continguts. En aquest sentit, des de les famílies i els entorns educatius resulta fonamental posar l’accent en diversos aspectes clau:
Oferir una educació sexual integral, basada en l’evidència científica, amb perspectiva feminista i orientada a promoure l’autoacceptació i el respecte. Aquesta educació, tant a l’escola com a l’àmbit familiar, hauria d’abordar qüestions com les relacions afectives saludables, el consentiment, la diversitat sexual i la diferència entre la realitat i la ficció que sovint presenta la pornografia.
Fomentar espais de comunicació oberta i lliure de judicis, on
infants i adolescents se sentin còmodes per expressar dubtes, inquietuds i experiències relacionades amb la sexualitat. El diàleg proper i respectuós és un factor protector essencial.
Acompanyar i supervisar l’ús d’internet mitjançant la comunicació, l’establiment de límits i, quan sigui necessari, l’ús d’eines de control parental que ajudin les famílies i altres adults de referència a limitar l’accés a continguts inadequats per a l’edat.
En aquells casos en què es detecti un consum de pornografia que pugui esdevenir problemàtic o compulsiu, és recomanable cercar suport psicològic especialitzat. Els i les professionals poden oferir estratègies d’acompanyament i intervenció adaptades a cada situació, amb l’objectiu de promoure el benestar emocional i afavorir el desenvolupament d’una sexualitat sana i respectuosa.
“ És impossible frenar l’accés i el consum de pornografia, però sí que podem contribuir a dotar infants, adolescents i joves d’eines que afavoreixin una relació crítica, saludable i no problemàtica amb aquests continguts ”
Tot i que el lleure educatiu és reconegut internacionalment com un dret fonamental dels infants, el seu accés continua condicionat per l’entorn i la situació socioeconòmica de les famílies. A Catalunya, el lleure educatiu es troba recollit a la llei d’educació, però encara està lluny de ser equitatiu i accessible per a totes els infants del país.
Beneficis en el desenvolupament personal i social de l’infant, en l’equitat educativa i la cohesió social. Les evidències sobre els beneficis del lleure educatiu fa anys que acumulen consens i reconeixement. Un reconeixement gua-
nyat a base d’evidències empíriques que demostren la capacitat del lleure per transmetre aprenentatges i experiències vitals als infants. Ara bé, a diferència del que passa amb l’educació formal, el lleure es troba molt lluny de convertir-se en un dret fonamental garantit per als infants.
UN MIRALL DE LA DESIGUALTAT SOCIAL DEL PAÍS
A Catalunya, cada any hi ha més de 140.000 infants i adolescents que no fan cap activitat educativa extraescolar. Una xifra que suposa un 17% dels infants i adolescents del país i
que mostra la desigualtat persistent de la societat catalana. En entorns benestants, el percentatge d’infants que fan alguna extraescolar s’eleva fins al 92%, mentre que en entorns empobrits el percentatge baixa al 66%. El codi postal marca la primera barrera d’accés a un espai educatiu que pot resultar crucial per al desenvolupament personal de l’infant.
“Un de cada tres infants de famílies empobrides no fan cap tipus d’activitat extraescolar; i això vol dir que mentre els seus companys estan consolidant aprenentatges, participant d’altres espais de relació i vivint experiències, més de 140.000 infants del país es troben apartats d’aquests espais”, explica Maria Truñó, directora de l’Aliança Educació 360.
Justament la lluita per aquesta educació fora escola va dur desenes d’entitats a crear l’Aliança Educació 360; una comunitat per promoure l’educació a temps complet arreu del país entre institucions públiques, entitats diverses i centres educatius.
Aquesta desigualtat en l’accés a aquest dret educatiu fa que el lleure esdevingui un filtre de classe. “A la majoria d’espais de lleure educatiu es creen entorns menys diversos i menys heterogenis del que és la societat, i això ensorra qualsevol principi d’equitat”, afegeix Truñó.
UN ESTIU SENCER SENSE CAP ACTIVITAT DE LLEURE
Si l’accés al lleure presenta desigualtats de caràcter socioeco-
“ Aquest estiu hi haurà més de 300.000 infants que no tindran ni un dia de lleure en tot l’estiu, i milers d’ells passaran les setmanes tancats en un pis ”
nòmic, encara succeeix més durant els mesos d’estiu. Segons dades de l’Aliança, sis de cada 10 infants de classe social baixa no farà cap activitat a l’estiu. En el cas de les classes socials benestants, el percentatge és invers: set de cada 10 infants de classe social alta sí que farà activitats de lleure durant els dos mesos llargs de vacances d’estiu.
“Fa anys que hi ha consens social i polític sobre la importància de l’equitat en el lleure per fer front a la pobresa i a les desigualtats, però la realitat ens diu que més de la meitat dels infants que viuen en entorns empobrits passaran l’estiu a casa”, afirma Truñó. La directora d’Educació 360 explica com l’any passat el Parlament de Catalunya va aprovar una moció a favor del
lleure educatiu, que havia de garantir dues setmanes d’activitats a l’estiu per a tots els infants, però que no s’ha desplegat. “A l’estiu és quan més es nota aquesta desigualtat perquè no hi ha el pal de paller de l’escola; aquest estiu hi haurà més de 300.000 infants que no tindran ni un dia de lleure en tot l’estiu, i milers d’ells passaran les setmanes tancats en un pis, sense vacances, sense activitats, sense hàbits...” afegeix Truñó.
La directora d’Educació 360 també alerta que hi ha dades oficials que diuen que una de cada tres famílies a Catalunya no es poden permetre ni una setmana de vacances, fet que afecta encara més en la vivència de milers d’infants durant l’estiu.
10 BARRERES QUE REQUEREIXEN
D’UN DESPLEGAMENT DECIDIT
El fre a la universalització del lleure no es deu a la falta de consens polític, sinó de desplegament i recursos. A la tardor de l’any passat el Síndic de Greuges va presentar l’informe ‘La universalització del lleure educatiu a Catalunya’, un estudi que arribava una dècada després de la primera anàlisi que havia fet l’organisme sobre l’equitat del lleure al país. La conclusió, 10 anys després, és que no s’ha produït cap canvi substancial. La síndica identifica 10 barreres que, 10 anys després, encara frenen l’equitat al lleure educatiu.
Entre elles, destaquen les desigualtats socials generades per les diferències de renda, nivell educatiu familiar, origen, terri-
tori o discapacitat. També s’esmenta la falta d’una garantia d’accés al lleure, que actualment depèn de les escoles, les AFA, diferents entitats, els ajuntaments, els clubs i les fundacions. El lleure no té una planificació global ni un marc de garantia equiparable al sistema educatiu formal i això provoca una gran heterogeneïtat territorial. D’altra banda, l’informe també critica que la política d’ajuts no permetrà garantir-ne el dret. “Cal un model que asseguri de manera estructural que tots els infants puguin accedir a activitats de qualitat independentment de la seva situació socioeconòmica”, assenyala l’informe.
L’informe també identifica barreres d’accés segons el barri o el municipi, l’edat i el gènere i la poca inclusivitat de l’oferta.
LA FALTA D’UNA PLANIFICACIÓ
GLOBAL AFEGEIX PRESSIÓ A L’ESCOLA
En l’actual context de manca de desplegament del dret al lleure per part de la Generalitat, els municipis i les comunitats educatives juguen un paper clau en l’accés d’aquest dret per a milers d’infants. “Que hi hagi una vinculació entre l’escola i l’oferta de lleure és clau perquè moltes famílies puguin accedir a activitats fora de l’horari de l’escola”, explica Truñó. Segons la directora d’Educació 360 l’acció tutorial sovint fa valdre tot allò rellevant que passa fora de l’escola i que pot ser beneficiós per a l’infant. “Quan el col·lectiu docent posa sobre la taula la importància que a les escoles hi hagi professionals de perfil social també és perquè per a molts
“ En l’actual context de manca de desplegament del dret al lleure per part de la Generalitat, els municipis i les comunitats educatives juguen un paper clau en l’accés d’aquest dret per a milers d’infants ”
infants resulta cabdal que l’escola pugui oferir aquesta mirada comunitària a les famílies”, afegeix Truñó.
Aquest treball amb les famí-
lies de connexió amb les oportunitats del territori és clau en moltes escoles de barris i municipis més empobrits. Un treball invisible que també fan els
docents per lluitar contra una desigualtat latent que mostra la seva cara més cruel amb els infants que es queden fora del lleure educatiu.
Les 10 recomanacions del Síndic per garantir l’equitat en el lleure educatiu
Reconèixer el lleure educatiu com un dret universal
Eliminar les barreres econòmiques d’accés
Ampliar i diversificar l’oferta arreu del territori
Reduir les desigualtats entre municipis i barris
Garantir la inclusió de tots els infants.
Millorar la informació i l’acompanyament a les famílies
Reforçar les entitats de lleure educatiu
Impulsar la qualitat educativa i la seguretat
Millorar la coordinació entre administracions i agents educatius
Disposar de més dades i sistemes d’avaluació
Les protestes sostingudes per part del col·lectiu docent durant la segona meitat del curs reflecteixen un malestar evident vers les seves condicions laborals, la manca de recursos i la complexitat a les aules. La pèrdua de poder adquisitiu, l’increment de la burocràcia, les ràtios excessives, la falta de personal socioeducatiu de suport i l’abordatge d’aules cada cop més diverses tenen un efecte directe en l’estat emocional dels docents.
El sistema educatiu català viu un dels moments més complicats de la seva història recent. La mobilització del col·lectiu docent viscuda al curs 2025-2026 és equiparable a la vaga viscuda el 1988, quan el professorat es va manifestar massivament durant 22 dies, i denota un malestar profund que fa anys que s’acumula a les aules. Aquest malestar ha deixat de ser una
mera percepció per esdevenir un símptoma clar del desbordament que viu el sistema educatiu català.
De fet, a aquest malestar docent ja se li poden posar dades gràcies a l’estudi realitzat per la Delegació Territorial de Girona del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC). L’estudi, que busca identificar les principals causes del malestar entre professors de secundària, con-
clou que el 90% dels docents pateixen problemes emocionals derivats de la docència.
LA DIVERSITAT A L’AULA, PRINCIPAL GENERADOR DE MALESTAR
El malestar emocional dels docents és gairebé unànime, segons les dades de l’informe del COPC. Entre els factors que més influeixen en aquest malestar hi ha la diversitat a l’aula i el
desgast emocional. Els docents consideren que la gestió de la diversitat a l’aula és un principi bàsic del sistema educatiu i esdevé un repte molt alt que no sempre s’aconsegueix atendre. L’altre gran factor que genera aquest malestar són les ràtios elevades i la pressió emocional que els suposa haver d’atendre un grup nombrós, divers i amb necessitats diferents.
L’informe identifica altres motius menys comuns que afecten al malestar emocional dels docents, com poden ser les conductes indisciplinades i conflictivitat, la falta d’hàbits per part de l’alumnat, les faltes de respecte als docents, la falta de recursos i formació continuada, l’excés de burocràcia i càrrega de treball, la gestió emocional de l’alumnat o els canvis normatius.
ELS FACTORS EXTERNS
AFEGEIXEN MÉS LLENYA
AL FOC
La tasca docent comporta una atenció directa, diària i continuada als infants i, consegüentment, amb les famílies i el sistema educatiu. Això fa que els docents també identifiquin causes externes al centre que els generen malestar. Es tracten de factors en els quals no es pot intervenir directament, no tenen a veure amb el que passa a l’aula i els canvis no depenen d’ells. Entre les causes externes de malestar més comunes hi ha les problemàtiques de les famílies i la burocràcia.
Molts docents denuncien que la burocràcia ha acabat colonitzant
“ Els docents consideren que la gestió de la diversitat a l’aula és un principi bàsic del sistema educatiu i esdevé un repte molt alt que no sempre s’aconsegueix atendre ”
espais que abans es dedicaven a preparar classes o acompanyar pedagògicament l’alumnat. Aquesta sensació de “feina infinita” dificulta la conciliació i incrementa el risc de burnout
QUE FA VESSAR EL GOT
La complexitat a centenars d’aules de Catalunya està canviant la realitat de l’educació al país. Aquesta transformació social comporta més feina i més desgast a uns docents que demanen més recursos per afrontar la realitat a l’escola, però també reclamen millores salarials.
La demanda de millorar els sous per part dels docents procedeix (i molt) si es comparen els salaris amb els dels seus homònims d’altres territoris de l’Estat. Catalunya és la tercera comunitat autònoma de l’Estat on els professors tenen el sou mitjà més baix, només per davant d’Aragó i Astúries. Dit d’una altra manera, en 14 de les 17 comunitats autònomes de l’Estat els docents tenen un salari mitjà superior al dels mestres catalans.
Aquestes xifres indignen els sindicats catalans, més encara si es té en compte que Catalunya és el quart territori d’Espanya amb un cost més elevat de vida. A comunitats com Canàries, Castella-la Manxa, Cantàbria, Múrcia, Andalusia, Galícia o Castella i Lleó, on el cost de la vida és substancialment inferior a Catalunya, els docents cobren més que els seus col·legues catalans. Un greuge comparatiu especialment cruel per als docents que viuen a Barcelona i la seva àrea metropolitana, on el cost de la vida s’ha disparat els últims anys.
La docència sovint s’ha vinculat a la vocació de milers de professionals que viuen la seva feina com una forma de vida. Reivindicada com “la professió més bonica del món”, l’entrega, dedicació i vocació del professorat estan intentant sostenir la qualitat d’un sistema educatiu cada cop més qüestionat. Així ho considera Mònica Nadal, directora de l’àrea de recerca de la Fundació Bofill. Nadal considera que l’alt compromís per
“ Catalunya és la tercera comunitat autònoma de l’Estat on els professors tenen el sou mitjà més baix, només per davant d’Aragó i Astúries ”
LES CAUSES QUE AFECTEN L’ESTAT EMOCIONAL DELS DOCENTS DINS DE L’AULA
Ràtios elevades
Alta diversitat i no saber atendre-la
Conductes disruptives i conflictivitat
Mancances de l’alumnat (hàbits)
Faltes de respecte als docents
Falta de recursos i formació continuada
Excés de burocràcia i càrrega de treball
Gestió emocional de l’alumnat
LES CAUSES QUE AFECTEN L’ESTAT EMOCIONAL DELS DOCENTS FORA DE L’AULA
Les famílies amb els seus problemes
Burocràcia exigida i poc útil. Falta de temps
Recursos per atendre la diversitat
Excés de diversitat
Falta de valoració de la feina docent
Normativa canviant
Problemes emocionals i de salut mental de l’alumnat, d’atenció i concentració
Font: Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya. Estudi sobre el malestar docent entre els docents de secundària
part dels docents és el gran valor que té el sistema educatiu català. Un valor que pot estar en risc perquè les condicions laborals dels docents estan duent a una part d’ells a plantejar-se deixar la professió. El darrer informe TALIS de l’OCDE ja alertava de l’enorme pressió a la qual està sotmesa el professorat català i els efectes que pot tenir en la pèrdua de vocació i interès per aquesta professió.
L’informe del COPC marca el camí per millorar les condicions dels docents: més recursos, menys ràtios, més suport organitzatiu, més formació i més prevenció psicosocial. Un camí que només es podrà fer amb inversió pública i voluntat política.
EL SOU MITJÀ DELS DOCENTS DE PRIMÀRIA PER COMUNITATS DE L’ESTAT ESPANYOL
2.519,85€
2.370,91€
2.301,34€
Font: UGT. Retribucions del professorat a Espanya. 2025
L’arribada dels assistents virtuals basats en Intel·ligència Artificial (IA) a les aules està plantejant reptes sobre com s’ensenya i com s’avalua. Però més enllà de les amenaces que suposa la IA si se’n fa un ús superficial i no s’estableixen objectius ni criteris, la tecnologia presenta un gran ventall d’eines capaces de fomentar la inclusió i esdevenir un suport per a alumnes amb necessitats específiques de suport educatiu.
Un terç dels alumnes catalans presenten necessitats específiques de suport educatiu (NESE). D’aquests, la majoria (292.380) ho són per raons socioeconòmiques o socioculturals i 43.366 per trastorns o discapacitats. D’entre els diferents trastorns del neurodesenvolupament que hi ha entre l’alumnat destaca la dislèxia. S’estima que a Catalunya, entre un 5% i un 10% de la població pateix dislèxia.
La detecció a temps d’aquest
trastorn esdevé cabdal perquè la dislèxia no afecti negativament el rendiment escolar de l’infant. Però més enllà de la detecció, la tecnologia brinda un gran ventall d’eines que poden facilitar l’aprenentatge als infants amb necessitats específiques de suport educatiu. Més concretament la IA ha facilitat la creació d’aplicacions que fomenten la lectura, l’escriptura, l’organització i suport en la redacció, les matemàtiques i fins i tot la reeducació de la dislèxia.
Converteix text escrit en àudio. És clau per a alumnes amb dislèxia, ja que redueix la sobrecàrrega cognitiva que suposa la descodificació.
Organització i Suport a l’Escriptura
Redueix la sobrecàrrega cognitiva de l’ortografia, cosa que permet que l’alumne es centri en la creativitat i l’estructura de la frase.
Permet dictar el text en lloc d’escriure’l. Una alternativa ideal per a alumnes amb dificultats en l’expressió escrita (disortografia) o amb problemes motors. EINES PER AL PROFESSORAT
Simplifica textos complexos en anglès per fer-los molt més fàcils d’entendre. Ajuda a alumnes amb dislèxia i altres necessitats específiques a simplificar la complexitat del text i reduir la fatiga visual.
Reforça el càlcul mental mitjançant la repetició espaiada, proporcionant retroacció immediata sense necessitat de correcció per part del docent. És una eina de baixa tecnologia però molt efectiva per a la fluïdesa computacional.
Una mirada des de la universitat sobre el temps que s’obre després de la preinscripció.
DRA. MATILDE MARTÍNEZ CASANOVAS DIRECTORA GENERAL D’IGEMA BUSINESS SCHOOL, EXPERTA EN INNOVACIÓ I ORIENTACIÓ ACADÈMICA.
Quan l’alumnat prem el botó d’enviar la preinscripció universitària, sembla que una etapa s’acabi. Després de mesos de converses, notes de tall, portes obertes, consells familiars i dubtes compartits als passadissos, arriba aquell moment en què cal ordenar opcions i confiar que la decisió tingui sentit.
Però els qui acompanyeu alumnes de batxillerat sabeu perfectament que, en realitat, no s’acaba res del tot. S’obre una altra etapa: la de l’espera. La de
mirar el calendari, comparar-se amb els companys, revisar si la nota arribarà, imaginar què passarà si no entren a la primera opció i escoltar, sovint amb un nus a l’estómac, preguntes familiars carregades de bona intenció però també de pressió.
Des de la universitat, veiem cada any que aquest temps entre la preinscripció i les assignacions és molt més important del que sembla. No és només un tràmit administratiu. És un moment educatiu. I aquí, encara
que el formulari ja estigui enviat, el paper del professorat continua sent clau.
1. LA PRIMERA OPCIÓ NO POT CONVERTIR-SE EN IDENTITAT
És lògic que l’alumnat tingui una primera opció. També és lògic que hi posi il·lusió. El problema apareix quan aquella primera opció es converteix en una mena de prova definitiva sobre el propi valor: “si entro, serveixo”; “si no entro, he fracassat”.
A la universitat veiem trajectòries molt diverses. Hi ha estudiants que arriben a la seva primera opció i necessiten temps per adaptar-s’hi. N’hi ha que comencen en una segona o tercera opció i hi troben un camí que no havien imaginat. També n’hi ha que reorienten els estudis més endavant, canvien de mirada o descobreixen interessos nous quan ja són dins del sistema universitari.
Això no vol dir banalitzar la decisió ni negar la decepció quan una assignació no és l’esperada. Vol dir ajudar-los a entendre que una assignació és un punt de partida, no una sentència
2. EL PROFESSORAT AJUDA
QUAN POSA PARAULES AL QUE PASSA
Moltes vegades, acompanyar no vol dir donar una resposta. Vol dir ajudar a interpretar la situació amb calma. I això el professorat ho fa molt més del que sovint es reconeix.
Quan un alumne diu “si no entro aquí, ja no sé què fer”, potser no necessita una solució immediata, sinó una conversa que li permeti ordenar escenaris. Què t’atrau realment d’aquest grau? Què tenen en comú les opcions que has posat? Quins entorns d’aprenentatge et poden ajudar més? Què seria una bona alternativa i què seria només una renúncia precipitada?
Aquest tipus de preguntes no eliminen la incertesa, però la fan més habitable. I això, en un moment de tanta pressió, és una forma molt valuosa d’orientació.
“ Des de la universitat, veiem cada any que aquest temps entre la preinscripció i les assignacions és molt més important del que sembla. No és només un tràmit administratiu.
És un moment educatiu ”
Encara arrosseguem una mirada massa lineal sobre les trajectòries acadèmiques. Sembla que hi hagi un camí correcte, una edat exacta per decidir i una opció que ho ordena tot. Però la realitat universitària és més flexible, més complexa i, sovint, més rica.
Els plans B no haurien de presentar-se només com el “mal menor”. Poden ser una manera d’explorar interessos propers, de guanyar maduresa, d’entrar en contacte amb àmbits que l’alumne no havia considerat o de construir una trajectòria que després es completi amb optatives, pràctiques, mobilitat, màsters o formació contínua.
Acompanyar bé també és ajudar-los a mirar les alternatives amb criteri, no només amb resignació. No totes les opcions tenen el mateix sentit per a cada alumne, però gairebé cap decisió inicial ho tanca tot per sempre.
En aquest moment, el professorat no ha de carregar amb més responsabilitat de la que ja té. No es tracta de convertir-se en
expert en totes les titulacions ni d’anticipar totes les assignacions possibles. Es tracta de continuar fent una cosa que ja feu: sostenir converses importants en moments delicats
Pot ajudar recordar-los tres idees senzilles: que la nota ordena l’accés, però no defineix la persona; que la primera opció és important, però no és l’única manera de construir futur; i que demanar ajuda o reorientar-se no és fracassar, sinó aprendre a prendre decisions amb més informació.
Perquè l’orientació no acaba quan s’envia una sol·licitud. De vegades, el moment més decisiu arriba després, quan encara no hi ha resposta i l’alumnat ha d’aprendre a sostenir la incertesa sense perdre confiança.
Des de la universitat us podem dir que aquest acompanyament es nota. Es nota en els estudiants que arriben més tranquils, més oberts i amb més capacitat per entendre que el seu futur no depèn d’una sola llista publicada un dia concret.
I això, encara que tampoc surti a cap butlletí de notes, també és una part essencial de la vostra feina.
Vulnerabilitat, precarietat, discriminació i desarrelament. Milers de joves d’origen migrant que viuen a Catalunya afronten una realitat complexa, amb més risc d’exclusió social i menys oportunitats. Fa més de deu anys naixia PROLLEMA amb la voluntat de mirar de cara aquesta realitat i explorar alternatives que afavoreixin el reconeixement i la vinculació comunitària d’aquests joves. Es tracta d’un projecte socioeducatiu que transforma la llengua d’origen en una eina de canvi. Julia Nuño de la Rosa i David Garcia Savalls, coordinadors de PROLLEMA, i Talal el Khalloufy, Marieme Djoda i Assane Thiam, joves participants, expliquen els detalls d’una comunitat que vol capgirar la mirada sobre la migració a Catalunya.
Com neix el projecte Prollema? Quina necessitat vol abordar?
Julia: Prollema neix d’una pregunta incòmoda: com s’està treballant amb els joves migrants que arriben sols? I, sobretot, quin rol se’ls està donant en aquest procés?
El projecte qüestiona la forma d’abordar la intervenció de l’administració, les entitats i fins i tot els equips professionals. També interpel·la els joves, que sovint
es situen en un rol passiu, més com a perceptors d’ajuda que no pas com a subjectes actius.
David: Lluny de discursos d’apoderament (sovint buidats de contingut), Prollema posa el focus en una potencialitat que els joves ja porten amb ells: la seva llengua materna.
A partir d’aquí s’articula la proposta: formar joves migrants en situació d’exclusió social perquè esdevinguin ensenyants de la seva pròpia llengua oral. Un gest aparentment simple que, en re-
alitat, ho capgira tot: els retorna agència, genera xarxa, obre oportunitats d’ocupabilitat i, sobretot, els reconeix com a subjectes amb coneixement propi. Deixen de ser percebuts com a objectes d’intervenció per passar a ocupar un lloc de reconeixement i expertesa dins la seva pròpia llengua.
Per què creieu que la llengua materna té aquest potencial de vincle?
David: La llengua és una potencialitat inherent a la persona i un coneixement que el jove ja porta amb ell. Prollema parteix de
“ Prollema posa el focus en una potencialitat que els joves ja porten amb ells: la seva llengua materna ”
l’oralitat com a punt de partida, cosa que permet que qualsevol jove sigui reconegut com a expert en la seva llengua parlada, independentment de la seva escolarització.
Julia: A partir d’aquesta llengua es genera vincle amb les persones del territori, que no només aprenen paraules, sinó també el context cultural que les acompanya. D’aquesta interacció sorgeix un reconeixement mutu basat en el respecte i la legitimitat del coneixement de l’altre.
El projecte capgira el rol tradicional de l’ensenyament...
Julia: Prollema parteix de la idea de reforçar l’agència dels joves migrants. Tot i que el fet de migrar ja implica capacitat d’acció, sovint les dinàmiques d’acollida acaben reduint-la a una mirada assistencial i paternalista que no reconeix les seves competències.
David: El projecte treballa per revertir aquesta mirada, posant en valor els coneixements dels joves i generant espais on són reconeguts des de la seva expertesa. Ser ensenyants reforça la seva autoestima i confiança, amb impacte en altres àmbits de la seva vida.
Què passa quan una persona que habitualment és mirada des de la
vulnerabilitat ocupa el lloc de docent?
Talal: Hi ha un canvi de mirada: es passa d’una visió centrada en les dificultats o la incapacitat a una altra que posa el focus en les potencialitats. La persona deixa de ser vista com algú que no pot, i passa a ser percebuda com algú que aporta. Això dona seguretat i confirma que tots tenim alguna cosa per ensenyar.
Assane i Marieme: Canvia completament el relat i la percepció social. Es trenquen imaginaris molt arrelats: la persona deixa de ser definida per la falta, la dificultat o la vulnerabilitat, i passa a ser reconeguda per la seva formació, la seva experiència i la seva capacitat de transmetre coneixement. Ja no és algú “a qui cal ajudar”, sinó algú que també pot transformar i educar els altres. Això no només modifica la mirada externa, sinó també la pròpia, reforçant l’autoestima, el reconeixement i unes relacions més horitzontals. També envia un missatge clar: l’origen, el color de pell o la trajectòria vital no determinen la capacitat d’ensenyar ni el dret d’ocupar espais educatius.
Prollema té una trajectòria de més de 10 anys. Quina valoració en feu?
David: Mirant enrere, Prollema no ha estat només un projecte que es manté, sinó que s’ha ampliat amb el temps. Aquests 10 anys
ens han permès professionalitzar una persona amb dedicació exclusiva i donar continuïtat a una proposta que inicialment tenia una incidència reduïda i molt centrada en l’aula.
Amb el temps, però, han començat a sorgir demandes externes que han obert una nova etapa: formacions a mida per a col·lectius professionals, intermediacions lingüístiques i traduccions. Totes aquestes accions tenen un mateix fil conductor: generar vincle a través de la llengua i reconèixer els joves com a agents comunitaris.
Julia: Aquest creixement ha fet passar Prollema d’un espai tancat a una aula a un projecte amb impacte comunitari ampli, amb centenars de persones beneficiàries i amb una dimensió que també es tradueix en reconeixement, xarxa i oportunitats laborals més estables.
Quin impacte té Prollema per als joves que hi participen?
Talal: L’impacte és clar: els joves es senten escoltats i valorats, i això els ajuda a guanyar confiança en ells mateixos i a sentir orgull de la seva llengua i cultura.
Assane i Marieme: L’impacte és profund, sobretot en l’autoestima, el sentiment de pertinença i la construcció de la identitat. El projecte crea espais de confiança
on molts joves descobreixen que la seva història, la seva llengua i la seva identitat no són un obstacle, sinó una riquesa. Això els ajuda a qüestionar mirades que sovint els han fet sentir menys vàlids o menys legítims, i reforça la seva seguretat per expressar-se, participar i implicar-se en la comunitat educativa. També incrementa la motivació per aprendre i la confiança en les pròpies capacitats.
Prollema també busca establir ponts amb la societat d’acollida. Quina col·laboració teniu amb la comunitat educativa?
David: Prollema es sustenta en tres eixos: joves ensenyants, persones voluntàries i aprenents. A partir d’aquests darrers perfils, vinculats sobretot a l’àmbit educatiu, el projecte s’obre al territori amb demandes diverses. Entre elles, destaquen dinamitzacions en centres de secundària, sessions universitàries i projectes d’aprenentatge servei.
Des del curs 2023-2024 també col·laborem amb el Programa de Llengües i Cultures d’Origen del Departament d’Educació, formant docents en llengües maternes dels joves participants.
Les aules i la societat són cada cop més complexes i diverses. Com es pot fer que aquesta diversitat sigui percebuda com una riquesa i no un generador de conflicte?
Julia: Creiem que els espais de trobada i interacció entre iguals afavoreixen el reconeixement mutu i fan que la diversitat es percebi com una riquesa, no com un conflicte. El repte és arribar també a qui no hi està predisposat. Per això, l’escola i els espais de coneixement són clau per generar aquests encontres de manera natural i sostinguda
“ Els espais de trobada i interacció entre iguals afavoreixen el reconeixement mutu i fan que la diversitat es percebi com una riquesa, no com un conflicte ”
Com hauria de ser el paper d’un docent perquè la llengua materna d’un alumne sigui percebuda com un actiu i no com una barrera?
David: El docent ha de treballar des de la curiositat i el respecte. Curiositat per conèixer els alumnes: la seva procedència, la seva llengua, el context cultural i la quotidianitat que els acompanya.
Les aules són cada vegada més multilingües i cal fer-les visibles, escoltar-les i integrar-les, evitant que quedin reduïdes a un gest simbòlic. El repte és transformar aquesta diversitat en una realitat plenament present a l’aula, amb el català com a llengua de connexió.
Talal: El docent ha de tenir respecte i curiositat per totes les llengües, fent sentir l’alumne que parlar la seva llengua materna és una riquesa i no quelcom a amagar. Quan l’alumne ho sent, aprèn amb més tranquil·litat i confiança.
Per als joves, parlar la seva llengua materna ha de ser una riquesa, no un obstacle. Quan això passa, guanyen confiança i tranquil·litat per aprendre. El docent té un paper clau: reconèixer la diversitat lingüística com una competència i no com una barrera, i construir ponts entre cultures dins l’aula.
Què demanaríeu a la comunitat educativa per poder fer créixer projectes com aquest?
Julia i David: El món escolar és avui un dels espais més diversos i plurals de la societat. Les escoles són entorns plurilingües i culturalment rics que cal saber reconèixer i potenciar. L’escola pública ha d’avançar cap a una inclusió real, incorporant les llengües d’origen i treballant la diversitat més enllà de les tradicions, també des d’una mirada crítica i postcolonial. En aquest sentit, projectes com PROLLEMA poden contribuir a millorar la convivència i els vincles comunitaris.
Talal: Demanaria més aposta per aquest tipus de projectes i més confiança en la diversitat. També escoltar més els alumnes i obrir espais perquè puguin aportar les seves experiències a la comunitat educativa.
Assane i Marieme: Demanarien més obertura, confiança i continuïtat. L’educació no és exclusiva d’un únic model cultural i l’escola hauria de ser coherent amb els valors d’inclusió que defensa. Cal garantir espais reals de participació perquè joves i comunitats no siguin només receptors, sinó agents actius del canvi educatiu.
