El modernisme a les col·leccions del MNAC - Índex

000-013 PRO?LOGO VERS ABERTIS.qxp:Maquetación 1

21/1/10

10:14

Página 6

Índex

9

Pròleg

15

La pintura Cristina Mendoza

15 22 37 44 48 50

77

LA PINTURA ENTORN A L’EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE 1888 RAMON CASAS I SANTIAGO RUSIÑOL ELS PINTORS DEL CERCLE ARTÍSTIC DE SANT LLUC I EL SIMBOLISME RAMON CASAS I BARCELONA FRANCESC GIMENO I NICOLAU RAURICH ELS QUATRE GATS I LA SEGONA GENERACIÓ DE PINTORS MODERNISTES

Obra gràfica: dibuixos Francesc Quílez i Corella

84 96 102 102

113

RAMON CASAS I SANTIAGO RUSIÑOL ISIDRE NONELL FRANCESC GIMENO EPÍLEG

Les arts decoratives Mariàngels Fondevila

116 122 136 142 147 152

159

HISTÒRIA DE LA COL·LECCIÓ ELS ARQUITECTES «DISSENYADORS» ENSEMBLIERS / DECORADORS ARTS DE L’OBJECTE, «ARTS MENUDES» ENTRE EL VELL I EL NOU LA FI DEL MODERNISME

L’escultura Mercè Doñate

159 165 185

189

L’IDEALISME CRISTIÀ EL SIMBOLISME UNA NOVA GENERACIÓ D’ESCULTORS

Obra gràfica: cartells, gravats i ex-libris Francesc Quílez i Corella

189 210 212

221

ART PUBLICITARI LA COL·LECCIÓ D’ESTAMPES LA COL·LECCIÓ D’EX LIBRIS

Bibliografia Recopilada per

Adela L aborda

000-013 PRO?LOGO VERS ABERTIS.qxp:Maquetación 1

21/1/10

10:14

Página 8

Pròleg

A. Z ERKOWITZ .

Parc Güell, MNAC .

FAÇANES DE LA C ASA A MATLLER I LA C ASA BATLLÓ .

Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic.

Arxiu Mas.

l modernisme, una de les millors targetes de presentació de Barcelona, és un període àmpliament representat al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que conserva la col·lecció d’art modernista més important del país en qualitat i quantitat. És més, la visita a la col·lecció permanent del MNAC és absolutament imprescindible per a qui vulgui conèixer-ne les diverses vessants creatives. En aquest sentit, el procés de renovació de les arts visuals, un dels aspectes que millor defineixen aquest moviment estètic singular, apareix perfectament il·lustrat en el recorregut pels diferents àmbits expositius. Destaquen els autors més cèlebres que, amb la seva sensibilitat i creativitat, van contribuir a impulsar un corrent estilístic més intuïtiu que programàtic. Precisament, l’absència d’esperit col·lectiu, dificulta qualsevol intent de definir, amb uns trets unitaris, el llenguatge desenvolupat al llarg de tot aquest període. Així doncs, la col·lecció modernista del MNAC es caracteritza per reflectir aquesta diversitat que, lluny de ser una limitació, constitueix una aportació positiva i enriquidora de la complexitat que amaga el modernisme; un concepte, difícilment aprehensible ja que presenta diferents camins estètic que permeten, així mateix, dur a terme diferents lectures interpretatives. El desig de canvi i l’interès per conèixer les novetats procedents d’altres centres artístics més dinàmics, sense deixar de banda les arrels autòctones pròpies, van encoratjar un dels episodis més fructífers de la història de l’art català.

E

L’ingrés al museu d’una bona part de les pintures, les escultures i les arts gràfiques modernistes es va produir aproximadament durant el període modernista pròpiament dit.

Una circumstància que no es va donar, en canvi, en la col·lecció d’arts decoratives, el nucli essencial de la qual no va entrar a formar part de les col·leccions del museu fins ben entrada la dècada de 1960. Aquest desinterès per un patrimoni avui tan valorat, difícilment comprensible des de la perspectiva actual, responia per una banda al fet que el triomf del moviment noucentista a partir de la segona dècada del segle XX va destronar l’arquitectura i les arts de l’objecte modernistes del lloc de privilegi que aquestes havien ocupat en el darrers anys del segle XIX i en els primers del segle XX, i per l’altra a la mateixa natura utilitària i funcional d’aquests objectes, que el pas del temps converteix en caducs. Els anys posteriors a la Guerra Civil tampoc no serien gens favorables a la reivindicació de l’arquitectura i l’interiorisme modernistes. Al rebuig, en certa manera comprensible, de les generacions que havien conviscut de manera invasiva amb l’estètica modernista, es va sumar aleshores la implacable especulació immobiliària de la dècada de 1960 a Barcelona. En aquell moment no només no es va fer el més mínim esforç institucional per preservar el patrimoni arquitectònic del modernisme sinó que fins i tot es van arribar a enderrocar alguns edificis modernistes d’indubtable interès. No cal dir que la decoració interior d’aquestes cases va tenir la mateixa sort.

Paradoxalment la desatenció que van merèixer les arts decoratives modernistes durant el període de temps esmentat, beneficiaria indirectament el museu que, a partir de la dècada de 1960, va poder incorporar progressivament a les seves col·leccions el nombrós i rellevant conjunt de peces que el converteixen actualment en la institució que conserva un major nombre i més important d’arts de l’objecte modernistes. En efecte, l’encertada iniciativa de Joan Ainaud de Lasarte, director dels Museus d’Art de Bar9

000-013 PRO?LOGO VERS ABERTIS.qxp:Maquetación 1

21/1/10

10:14

Página 10

PRÒLEG

C ASA B ATLLÓ , Interior menjador, 1927.

Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic.

Arxiu Mas.

celona entre 1948 i 1985, d’organitzar una exposició dedicada a Les arts decoratives del modernisme barcelonès va ser determinant perquè les institucions oficials barcelonines s’impliquessin en la compra de peces i/o conjunts modernistes rellevants, abans que el pas del temps i l’inevitable increment del seu valor econòmic compliquessin la seva incorporació a les col·leccions del museu. L’exposició es va inaugurar a la tardor de 1964 al Palau de la Virreina de Barcelona i va reunir un total de 634 peces entre mobiliari, ceràmica, joies, vitralls, metal·listeria i dibuixos. El conjunt estrella de l’exposició el va constituir la decoració i el mobiliari del pis principal de la casa Lleó Morera, edifici emblemàtic de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner a la famosa «mançana de la discòrdia» del passeig de Gràcia, conjunt que dos anys més tard era adquirit amb destí al museu. L’interès creixent cap al modernisme en general i cap a les arts decoratives en particular va culminar poc temps després amb la celebració d’una magna exposició que, sota el títol d’El Modernisme a Espanya, es va inaugurar a la tardor de 1969 al Casón del Buen Retiro de Madrid i posteriorment al Museu d’Art Modern de Barcelona. Aquestes dues exposicions, la de 1964 i la de 1969-1970, van servir no només per preservar un patrimoni que s’hagués pogut perdre irremis10

E XPOSICIÓ E L M ODERNISMO EN E SPAÑA , Barcelona, 1970.

Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Autor: R amon Calvet.

siblement sinó també per sensibilitzar les institucions i la societat civil catalanes cap a la necessària incorporació d’aquest patrimoni a les col·leccions del museu.

Una situació molt diferent és la que ateny a la pintura, l’escultura i les arts gràfiques del modernisme, que, com ja hem dit, van entrar a formar part de les col·leccions del museu pràcticament en el moment en què les obres fan ser realitzades, gràcies a la política d’adquisicions de l’Ajuntament de Barcelona, primer, i de la Junta de Museus, després, que va permetre integrar destacades obres en bona part procedents de les exposicions de belles arts que es van celebrar a Barcelona durant la darrera dècada del segle XIX i la primera del XX. En aquest sentit, és molt il·lustratiu el fet que, quan el 1934 es va inaugurar el Museu d’Art de Catalunya, els pintors, els escultors i els dibuixants modernistes copessin bona part de les sales dedicades a acollir l’art català d’aquelles dècades.

La diferent recepció de la pintura i el dibuix modernistes respecte de l’escultura i les arts decoratives del modernisme radica principalment en el fet que aquelles disciplines artístiques no tenen formalment unes característiques que les identifiquin amb la plàstica modernista ja que van conviure l’herència de l’impressionisme amb el simbolisme i el naturalisme. En realitat, es consideren també artistes «modernistes» alguns dels pintors que van dur a terme la seva obra durant el modernisme, encara que no compartissin la decidida aposta per la renovació de l’art i la cultura catalanes que defensaven els artistes avançats sinó que fins i tot es van mostrar francament hostils a qualsevol renovació. No hem d’oblidar que el qualificatiu de «modernista» va tenir en un principi un marcat caràcter pejoratiu. Tanmateix, el fet que uns i altres estiguessin 11

000-013 PRO?LOGO VERS ABERTIS.qxp:Maquetación 1

21/1/10

10:14

Página 12

PRÒLEG

profundament influenciats per la cultura artística de París, llavors el centre indiscutible de l’art mundial i, per tant, la ciutat en la qual la majoria d’artistes van completar els seus respectius períodes de formació, va influenciar tant els artistes conservadors com els progressistes, mentre que la seva ideologia a penes es va reflectir en les seves produccions artístiques i, per tant, és natural que, des de la perspectiva actual es considerin tots ells artistes «modernistes». D’aquí que la pintura i el dibuix no es veiessin arraconats un cop superada l’etapa modernista. Contràriament, els escultors més destacats i innovadors van adoptar un llenguatge simbolista que permet diferenciar perfectament la seva producció, estrictament modernista, de l’escultura convencional ancorada en un anecdotisme ranci que era molt del gust del públic, mentre que en les arts decoratives la recepció dels models dels «altres modernismes» europeus, junt a la recuperació del passat medieval autòcton, van ser el punt de partida perquè els arquitectes i els decoradors d’interiors duguessin a terme un treball excepcional que va coincidir amb la transformació urbanística de Barcelona. També a la pràctica cartellística va haver-hi una major unitat estilística. L’art publicitari va esdevenir un dels vehicles d’expressió més propicis a la introducció de novetats i els diferents autors que van conrear aquesta disciplina van beure a les fonts dels corrents internacionals tot adoptant la lluentor cromàtica, el sintetisme gràfic, els punts de vista i els escorços figuratius inversemblants o una estructura compositiva que trencava amb els postulats visuals més tradicionals i convencionals. Al procés d’irradiació de tots aquests canvis també va contribuir l’aparició d’un col·leccionisme de nou encuny: el de l’art publicitari que amb la seva actitud oberta va ajudar a formar unes col·leccions que, anys més tard, passarien a enriquir les col·leccions públiques del futur MNAC. Respecte d’això, convé indicar que un dels trets més singulars d’aquesta col·lecció és el seu caràcter internacional i cosmopolita, donat que inclou realitzacions d’artistes europeus i nordamericans.

12

I NTERIOR D ’E LS Q UATRE G ATS , 1904.

Fundació Institut Amatller d’Art Hispánic.

Arxiu Mas.

S ALA

MODERNISTA , MNAC .

A aquestes circumstàncies sumàriament apuntades –els diferents capítols d’aquest llibre ja tracten les diverses disciplines artístiques en les col·leccions del MNAC– es va afegir el fet que el 1891 es va inaugurar a Barcelona el primer museu de belles arts que va tenir la ciutat. Una iniciativa que sens dubte afavoriria els artistes catalans d’aquell moment ja que era absolutament necessari incrementar les llavors exigües col·leccions del museu acabat de néixer. Si tenim en compte que això succeïa a principis de la dècada prodigiosa de 1890, durant la qual s’imposaria el modernisme en l’ambient artístic barceloní, és fàcil concloure que els artistes modernistes (en el sentit ampli al qual ja hem al·ludit) serien els principals beneficiats. D’aleshores ençà les seves obres ocuparien un lloc destacat en aquell museu i els successius canvis museístics que es produiran al llarg del segle XX (Museu d’Art de Catalunya, Museu d’Art Modern) no van dispersar aquest conjunt sinó que ha restat com un dels pilars de la col·lecció d’art català que actualment es conserva al MNAC.

13