De les ametlles a la sangria, passant per la literatura

De les ametles a la sangria passant per la literatura

Agraïments Voldríem agrair a tots els col·laboradors la seva participació i, en definitiva, a tots aquells que han fet possible aquest recull.

Crèdits Número de l’edició i data de publicació: Primera edició. 24 de maig de 2017.

Il·lustració, disseny i redacció: Alumnes de 4t del Grau de Llengua i Literatura Catalanes.

Editorial: “Per les lletres”.

Impressió: Gràfic Illes S.L.

Pròleg

L’alimentació: necessitat o plaer?

Els éssers humans, com els animals, tenim diverses necessitats fisiològiques, i una n’és l’alimentació. Tanmateix, a mesura que hem anat evolucionant, aquesta ha adquirit un altre valor: el plaer. La gastronomia sempre ha anat de la mà l’home i s’ha vinculat a les diferents cultures des de temps remots.

Aquests lligams s’han vist trastocats amb l’arribada de la globalització i una de les conseqüències n’és la hibridació alimentària. Vivim en una societat multicultural i, per extensió, en una societat «multigastronòmica». Històricament, s’ha relacionat gastronomia i identitat, però de cada vegada és més difícil establir-ne la frontera. O no heu afegit mai sobrassada a una pizza? Malgrat tot, aquesta globalització comporta determinades reaccions per part de les diferents cultures, en tant que reivindiquen la identitat dels seus productes.

En aquest sentit, podem trobar, a Mallorca, diversos exemples, com l’orgull llonguet o l’aparició de nombroses fires gastronòmiques.

El fet és que avui el menjar és un luxe, i en dos sentits. Ho és tant per aquells que cada dia han de lluitar per tenir un plat a taula, com per aquells que són

capaços de pagar una fortuna per un platet fet per un cuiner de molt de renom. D’aquí que avui en dia la gastronomia s’hagi convertit en un art i fins i tot una moda que ha popularitzat viatges gastronòmics, programes de televisió, concursos, estudis i, com en el nostre cas, llibres.

Així doncs, De les ametles a la sangria passant per la literatura pretén ser un recull de textos que fusionen gastronomia i literatura. Els distints participants del present volum hem seleccionat una fase del cicle alimentari, i hem realitzat una fotografia on, de qualque manera, es reflecteix aquesta etapa. A més, s’ha seleccionat un fragment —un vers o un fragment d’un llibre— per acompanyar la imatge, atorgant-li així un altre matís o, fins i tot, canviant-ne el sentit. Finalment, cada un dels col·laboradors hem inclòs un text de creació pròpia que, com es pot observar, abraça múltiples formes i gèneres —relats breus, poemes, entrevistes, receptes...

Per tant, en vista de la gran diversitat de textos amb què ens trobam, hem decidit fer la classificació en funció dels cicles o períodes que es tracten a cada text. D’aquesta manera hem distingit

quatre etapes clares: El sector primari —fase que comprèn les activitats relacionades amb la transformació dels recursos naturals. Les principals activitats en són l’agricultura, el ramat o la pesca entre moltes altres—, el sector secundari —conjunt d’activitats que suposen la transformació dels aliments per mitjà de distints processos productius. Hi hem inclòs el transport dels aliments i l’arribada d’aquests als supermercats o als llocs de venda—, el sector terciari —fa referència a la difusió d’aquests productes i la seva arribada al consumidor, motiu pel qual hi hem inclòs l’adquisició dels productes per part dels consumidors i la manipulació d’aquests.

Finalment, a la quarta fase, hi hem situat aquells relats que van més enllà de les fases, en tant que no fan referència explícitament a cap procés alimentari, sinó que estan relacionats més aviat amb aspectes culturals —records, identitat...

Esperam que gaudiu de la lectura d’aquest volum tant com nosaltres hem gaudit fent-lo.

Cicle 1: sector primari

«Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...

Ja coneixeu la vila d’ombrívols carrerons, la rica vall de Sóller, entre serrals estesa, on totes les vivendes tenen un hort al fons.»

Alcover, Joan (2008). «Record de Sóller». Dins Cap al tard.

Mallorca: Editorial Moll (136-138)

L’hort de cals padrins I la dels meus padrins no n’era l’excepció.

Bledes, julivert, cols, lletugues, romanís, moraduix, fonoll, tarongí, menta, ruda, herba sana —i males herbes—, algun porro i algunes pastanagues, ruda, api i senyorida, encoixinaven l’hort de cals padrins. Però el tresor més preuat eren els tarongers, espessos i carregats tot l’any.

La padrina assegura que va ser allà on tots els néts férem les primeres passes, deixant uns solcs petits petits. Jo, això, no ho puc recordar. Però el que sí record és que quan venia el bon temps i el sol començava a picar, cercàvem les ombres d’aquells arbres per asseure’ns a pintar o a jugar a cuinetes.

Va ser un dia d’aquests que al padrí se li va ocórrer explicar-nos una rondalla.

«Això era i no era...» i sempre contestàvem «bon viatge faci la cadernera» i obríem uns ulls com a taronges. El fet és que, precisament, de taronges anà la cosa, de tres, en concret.

A partir d’aquell dia i durant molts d’anys, quan dels fogons m’arribava alguna demanda –un brotet d’això o un manat d’allò–, m’endinsava dins l’hort cautelosa. I si el vent havia sacsejat algu-

na branca, en sortia corrent. La possibilitat de trobar-hi algun dels set gegants dormint davall un taronger m’atemoria.

Els anys anaren reemplaçant les rondalles per la poesia, i aquesta arrelà entre els tarongers. Va ser llavors quan vaig tenir el plaer de conèixer alguns poetes com Guillem Colom, Joan Alcover, Miquel Ferrà, Josep Carner, Josep Lluís Pons i Gallarza o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Es passaven dematins sencers passejant entre els tarongers i, de tant en tant, quedaven admirats davant d’alguna branca vinclada pel pes.

L’hort de cals padrins avui ja no és el que era. Ningú no s’amaga darrera les soques ni hi fa solcs petits petits. Potser la terra és massa dura. Però els tarongers segueixen vinclant-se, carregats de taronges d’or. I jo, cap al tard, des de la perspectiva que m’ofereix aquesta cadira, encara veig Aglae, sota un bell taronger deturada que mossega un fruit i acluca els ulls. I un senyor amb bigoti que dorm tombat vora la soca blanca del taronger escoltant el brunzir dels insectes. I un altre, dret amb els braços en ansa, que repeteix i repeteix benhaja l’ombra quieta dels tarongers de Sóller, com si no se’n pogués avenir d’aquell

paratge.

I l’entenc, perquè jo tampoc i perquè malgrat que els dies encara siguin grisos i curts, els nostres tarongers fan somriure l’hivern.

«Déu ens dó ser catalans per menjar bon pa amb tomàquet amb un raig d’oli discret i un pols de sal si fa falta; pa de pagès si potser que és més saborós que els altres i tomàquet ben madur, però que no ho sigui massa» Martí i Pol, Miquel (1999). Bon Profit. Barcelona: Barcanova.

La història de dues tomàtigues Feia dies que havia rebut la resposta de la desconeguda tomàtiga de Mallorca. Des del meu naixement havia tengut curiositat per saber més sobre la vida d’una tomàtiga, especialment sobre la meva varietat, de ramellet. Les meves companyes més pròximes ja m’havien explicat quina era la funció d’una tomàtiga en el transcurs de la seva existència. No sé si la vida d’una tomàtiga era millor que la d’un espàrec, una formiga, una mosca o si podria arribar a ser millor que la d’un humà adult. Vaig posar-me en contacte amb la mallorquina i li vaig explicar quin havia estat el meu recorregut fins aquell moment. El meu lloc d’origen era Almeria, concretament un enorme polígon industrial.

M’esperava un llarg viatge, encara que no en sabia el destí, per acabar en una gran superfície comercial. Fins aquell moment pensava que presentava totes les característiques d’una autèntica tomàtiga de ramellet. Creia que la bellesa exterior era una de les virtuts més importants d’una tomàtiga, perquè mostrava la seva qualitat. El color vermell de la meva pell lluenta i suau era el que em caracteritzava per donar una bona imatge del que representava. Un altre

fet que em feia sentir orgullosa del meu origen era que podia arribar a qualsevol lloc del món i que era un producte molt demandat. Però després de la resposta de la mallorquina, els meus pensaments havien canviat i ja no mirava amb els mateixos ulls el món que m’envoltava, em sentia enganada.

La tomàtiga de Mallorca m’havia contat que ella i les seves companyes vivien en un lloc més petit, encara que també eren un grup menys nombrós. La seva pell no era tan lluenta com la meva i el seu color no era vermell, sinó una mescla de taronja i groc. A més, sempre anava bruta de terra, però no semblava preocupada. Deia que el que importava era la naturalesa del seu interior. Segons ella, el meu era brut mentre que el seu mostrava l’autèntica netedat d’una tomàtiga. Però quan ella va començar a parlar de la seva esperança de vida, la qual podia arribar a més d’un any, vaig començar a pensar que la meva vida era molt injusta. Ella podria viure més d’un any i jo m’havia de conformar amb un mes o dos de vida. La bellesa i la qualitat del producte que representava ja no em preocupava. Per què presumim de tanta bellesa si és aquesta, que em condueix a

la mort.

Per molt lluny que viatgi, per molts de camins que faci i per molt gran que sigui la meva casa, mai viuré les experències de la mallorquina, perquè mai tendré una llarga vida.

«Oh ametlleret a on vós Que estau a ran de camí, Ho seràs agre per mi I per qualcú ben saborós» Ginard i Bauçà, Rafel (1975). Cançoner Popular de Mallorca. Palma: Editorial Moll

La darrera setmana de vacances Al final de l’estiu i amb la perspectiva de tornar a l’escola després de dos mesos i mig de vacances, la darrera setmana estava destinada a l’agricultura; espolsar les ametlles de la finca.

La darrera setmana que teníem per aixecar-nos tard, jugar al carrer tot el matí i tot el capvespre a la platja, anar a comprar un gelat al quiosc que hi ha a baix de la Plaça Major i acabar d’espenyar les xancles que havies dut cada dia de l’estiu i que ja no tenien ni sola.

Doncs, no.

La darrera setmana ens mudàvem a la caseta que hi havia a la finca. Érem el pare, la mare, el meu germà, la padrina i jo. El dia començava a les 6 —per jo no, clar, era petita i em deixaven dormir fins a les 8, més no perquè sinó el vespre s’allargava molt. En aquesta hora feia bon fer feina. Ja hi havia claror i el sol encara no torrava gaire. A les 12 la padrina començava a fer el dinar. Encara record l’oloreta que desprenien aquelles sopes. I a les 6 s’hi tornaven a posar fins a les 8.

Els dies eren molt avorrits. El meu germà, que té 4 anys més que jo, ja feia feina de valent i jo no tenia ningú amb qui jugar. Volia ser com ells i amb un garrot

espolsar ametlles. Cadascú tenia el seu, i jo també. Eren bastant més petits que els altres —perquè el pogués aixecar—, però amb ell només arribava a les ametlles de les branques de baix i són les primeres que sempre cauen. Al cap de dos minuts, les ametlles que jo podia espolsar ja estaven damunt la tela. L’altra feina que tenia era agafar les ametlles que havien sortit de la tela i llevar les fulles.

Segons el pare jo em cansava menys perquè estava més a prop del terra. Però no era vera, m’havia d’acotar igual i em cansava molt. El que realment volia era jugar amb els aspersors que hi havia enmig del sembrat.

Ara, això sembla molt allunyat perquè tot ha canviat. Si no tot, sí que molts d’hàbits de la vida quotidiana. Actualment, ja no ens mudem a la caseta, simplement perquè ja no hi ha caseta, sinó una casa amb piscina que es lloga tot l’estiu. I a l’hora d’espolsar les ametlles ve una màquina, sacseja l’arbre i les ametlles cauen totes a dins.

Però et puc dir que ara no assaboreixes les ametlles igual. Abans les havies suades i menjar-les era d’allò més gratificant. Sí, tenim ametlles i no les hem de comprar, encara guardam el costum dels

vespres d’hivern de trencar-les manualment i no estan tan deshumanitzades com les que veim a les grans superfícies. Gràcies a déu, encara no han perdut tota l’essència d’aquell temps i això, en el gust, es nota.

Cicle 2: sector secundari

«Per atrapar-les amb la seva boca blanca i muda, materialització d’una gelada angoixa» Porcel i Pujol, Baltasar (1980). Les pomes d’or. Barcelona: Edicions 62

El viatge de la carn La jove i inquieta periodista, li va demanar amb molt d’èmfasi, que li explicàs el seu dia a dia a la feina.

—Em podries explicar el que fas en la teva feina?

I, ell, li explicà, que la seva feina no tenia res d’interessant, més aviat, al contrari, era una feina que va qualificar de desagradable, ja que es passava mig dia carregant els cossos freds d’animals morts que després la gent —i ell inclòs —s’hauria de menjar.

Així, doncs, el jove, li començà a narrar el seu dia a dia: —Doncs, tots els matins m’aixec a les quatre i mitja de la matinada, em vestesc i vaig a cercar el meu inseparable amic, el meu camió, que és el que m’acompanya tota l’estona. Tot seguit, arranc i me’n vaig cap al Mercapalma, on es troba la nau de l’empresa per la qual faig feina. Un cop arribat allà, el meu cap comença a cridar, com si no hi hagués un demà, a tots els clients que pot, i intenta col·locar-los qualsevol cosa... Mentre, el meu company i jo, començam a ordenar la carn que portam de la sala d’especejament fins a les nostres càmeres frigorífiques i a la inversa. Un cop acabades totes les trucades, començam a preparar

les comandes. Cada un fica les bestioles mortes i fredes, algunes ja trossejades, als camions, i aquí, comença la nostra guerra. Me’n vaig de Palma cap a tots els pobles de la zona nord i repartesc els trossos de carn que cada empresa, botiga o hotel m’ha demanat per a poder vendre, o en segons quins casos, per a poder fer els diferents menús. I, un cop acabat això, torn cap al meu poble, on deix el meu inseparable company, i així, dia rere dia.

La jove, se’l va mirar admirada, i a la vegada compassiva, i li va donar les gràcies per la seva entrevista.

—Gràcies per la teva ajuda!

—De res, esper que t’hagi servit!

«Ves i digues al multiplicador dels pans i els peixos que Àfrica l’espera» Canyelles, Antonina (2005). Poema 15 de «Ah!», dins Piercing. Palma: autopublicat

Aquí no es poden fer fotografies Era un dissabte més. Bé, en realitat, qualsevol dia era un dia més. En aquella època, els dies, les setmanes i els mesos s’anaven succeint en una mena de rutina perillosa i monòtona.

Aquell dissabte el despertador va sonar a les sis i mitja. Em vaig fer un cafè, vaig posar-me l’uniforme, vaig deixar el llit a mig fer i vaig partir aviat cap a la feina. El supermercat obria a les nou, però, d’ençà que m’havien traslladat a la peixateria, havia de començar una hora i mitja abans si volia tenir-ho tot llest a l’hora d’obrir i que el gerent, un imbècil de cap a peus, no em fotés un d’aquells paquets que a ell tant li agradaven, argumentant que a les nou tot havia d’estar llest per als clients i no sé què més.

El que més m’empipava no era haver de treballar més de dotze hores —sí, aquell dissabte coincidia amb les festes de Nadal i a tots els empleats ens tocava fer hores extres, que ja veuríem si se’ns abonarien o no—, sinó el motiu pel qual ho havia de fer. El pare ens havia abandonat (i dic ‘ens’ perquè va abandonar la mare, la meva germana i a mi) quan jo tenia vuit anys, i la meva germana quatre. La mare, que tenia dues feines per a poder fer front a totes les factures, va

morir deu anys més tard, just quan jo anava a començar a la universitat. I llavors tot va anar així. Algú em va recomanar treballar en aquest centre, i la resta ja us la podeu imaginar. Diuen que de vegades cal renunciar als somnis per llavors tocar-los amb les mans.

Vaig arribar al supermercat i, com era d’esperar, encara no hi havia ningú. És clar. Ningú feia hores extres no remunerades si no era estrictament necessari.

Però... és que hi havia quelcom de necessari a la meva vida? La meva companya, Amèlia, semblava no tenir horari; arribava quan volia i sempre es trobava tot el peix a l’aparador, a punt. Si era injust, ja no ho sé. Però com que s’entenia amb el gerent —més d’una vegada els havien trobat al magatzem del mercat a mitja feina— podia triar horari, vacances i tota una infinitat de luxes que els altres no podíem ni imaginar.

Així doncs, vaig començar a preparar-ho tot. Primer, com cada dia, vaig agafar les caixes blaves que anirien a l’aparador i hi vaig posar gel. Vaig anar a cercar el peix que havia arribat i el vaig començar a col·locar dins les caixes, deixant allò que no hi cabia dins la cambra de refrigeració. Després, ja només que-

dava actualitzar els preus i canviar-los.

Mai no he entès com hi pot haver tanta diferència de preu d’un dia per l’altre. I, finalment, va arribar l’Amèlia. Per sort, havia aconseguit tenir-ho tot llest d’hora. A les nou es van obrir les portes i, com sempre, hi havia gent esperant. L’Amèlia té la teoria que el món està format per dos tipus de persones: aquells que, obrint el supermercat dotze hores fan cua per entrar-hi, i aquells que arriben quan el centre està tancant. La meva conclusió és que el món és ple de gent idiota.

Mentre jo atenia una senyora major —mig quilo de bacallà i tres peces de lluç—, vaig veure una noia que feia una foto als peixos exposats.

—Eh! Aquí no es poden fer fotografies!

—vaig sentir l’Amèlia remugar.

—És per a un treball de la universitat.

—es va defensar la jove.

—He dit que aquí no es poden fer fotografies! —va insistir la peixatera. Hi ha moltes coses que no entendré mai, i crec que una d’elles és aquesta estúpida norma de les fotografies.

I llavors, aquell dissabte de desembre, el temps, com el peix, es congelà. L’any següent, però, seria un any millor. N’estava segura.

«Tu series forner, com ho foren els teus.

I al costat del teu pare aprengueres l’ofici, nit a nit, dia a dia, i ara en tens l’enyorança» Andrés Estellés, Vicent (2013). Mort i pam: antologia poètica. Carena: Editors València

Can Coll, forn de qualitat valorada Can Coll és l’únic forn que sobreviu a Son Ferriol. Aquest «poble dins Palma» gaudí d’un cap de setmana de fira molt plaent.

En el context de la XXV Fira Agrícola, Ramadera i Comercial de Son Ferriol, esdeveniment esperat pels ferriolers i una oportunitat també pels comerços locals, vam entrevistar la flequera del forn en qüestió.

Nèlia és qui s’encarrega d’enfornar a Can Coll i, gentilment, ens va respondre a unes preguntes.

Nosaltres volíem saber, sobretot, què en pensa un forner sobre dels nous negocis que barregen els conceptes de cafeteria i forn de pa. Nèlia explicà que, en general, «una persona que s’aixeca a la una de la matinada no està d’acord amb el nom que molts d’aquests negocis encapçalen a la façana». «La gran majoria són “Forn de...” però no ho són, ja que el pa no el couen, el compren congelat i tan sols han d’enfornar-lo. A més a més, aquest pa no és fabricat a Mallorca, sinó que la gran majoria prové d’Holanda», afegí.

El creixement d’aquests comerços i els seus preus assequibles en aquests moments de crisi són el màxim detonador de la gran baixada de consumició dels productes artesans. Això ha afectat el forn, ja que han nascut negocis aquests darrers anys —parlam dels de l’Avinguda del Cid— que han arribat a fer ofertes de tres pans

per cost de cinquanta cèntims. Això és impensable pels artesans, perquè que com assegura Nèlia «la farina bona és molt més costosa». Tot i això, el forn sobreviu i les treballadores no perden l’esperança, atès que creuren que la gent valora la qualitat, la diferència i l’esforç.

A mesura que avançam en la conversa, encuriosim en quins són els productes que s’han elaborat i quins han estat els més venuts. Nèlia ens explica que per aquesta fira s’han fet: panades de xot, panades normals (de carn i pèsols), cocarrois, ensaïmades, coques de patata, etc. I els productes més venuts han estat les panades, els cocarrois i, especialment, les ensaïmades. Val a dir que enguany, el forn Can Coll, ha participat en el primer concurs d’ensaïmades del món i ni més ni menys han tornat a casa amb un primer i un tercer premi; han estat les millors ensaïmades de Mallorca i les terceres més bones del món. Aleshores, ens preguntam, ¿quin deu ser el secret per fer una ensaïmada com aquesta? «Doncs, una bona temperatura de la massa. És una cosa molt peculiar i sempre s’ha d’aconseguir la mateixa. És gairebé necessari fer les ensaïmades amb un banc de fusta», confessa la fornera.

Parlant, també, dels productes més demandats i selectius. Ens conta la fornera que a Can Coll podem trobar els produc-

tes que s’han fet d’ençà que va començar a funcionar el forn: barra pagesa (blanca i morena), pa pagès (blanc i moreno), llonguets, panets de Viena, barres de pa, cardenals, bescuits (o pa de pessic) i brioixos.

Tot i això, han afegit alguns productes nous; com el pa amb farina de xeixa i les panades amb pitrera de pollastre, de pèsols amb farina integral, de mussola i de tonyina. El poble ferrioler, emperò, es decanta pels pans i, d’entre ells, el més venut és el pa pagès moreno i tallat.

Per endolcir la conversa, demanam per les postres més consumides. La resposta de la fornera ens retorna al discurs previ: l’efecte de la industrialització també ha afectat molt a la venda de les postres.

«Abans la gent comprava més dolços, ara, amb la competència de preus, no en compren tants» ens assegura Nèlia amb to amarg. Tot i això, segons la fornera, «els cardenals —que és un dolç molt antic— s’han posat de moda, perquè com tot, el passat sempre torna». També destaca la venda de les llengües i milfulls de merenga, els pastissos de poma, els borratxos i la greixonera de brossat.

Entre l’aroma del pa i la mirada d’esperança de na Nèlia ens acomiadam. Que siguin per molts més anys que Can Coll pugui fer front a les grans indústries forneres i, així, puguin oferir un pa de qualitat.

«el Manel no va adonar-se gaire de com sorprenia la seva presència ni podia saber què pensaven d’ells els veïns o els companys de feina. No n’entenia la llengua i prou feina tenia a aprendre quatre frases rudimentàries que li servissin per comprendre les ordres del cap o per demanar alguna cosa per menjar» El Hachmi, Najat (2008). L’últim patriarca. Barcelona: Planeta (pàgines 84-85)

El petit comerç d’Aamin En aquest text, parlaré d’un petit comerç ‘forà’, entès com a comerç en el qual els propietaris no pertanyen al nostre territori, que tinc molt prop de casa.

Els propietaris són una parella d’origen indi i venen principalment productes alimentaris, tant frescos, com fruites i verdures, com envasats: galetes, llaunes, pastes, begudes, etc. Encara que també tenen una petita varietat de productes de neteja.

He fet una petita entrevista a Aamin per entendre millor el món dels petits comerços. Abans de parlar-vos sobre l’entrevista, m’agradaria explicar-vos un poc la meva experiència. Ha estat una mica difícil fer l’entrevista a causa de la llengua perquè moltes vegades no entenia les paraules que li deia i per tant havia de recórrer a sinònims, definicions i gestos.

Sobre l’entrevista, primer de tot li vaig demanar quin horari feia. La seva resposta em va causar molta impressió perquè té obert moltes hores. El seu horari és de nou del matí a deu del vespre tots els dies. En segon lloc, li vaig demanar quants clients venen a diari aproxima-

dament i quina és la franja d’edat del client habitual. Ell em va contestar que aproximadament pot tenir uns cent, cent vint clients al dia i que durant els caps de setmana pot tenir uns cent cinquanta. Pel que fa a la franja d’edat del client habitual m’ha dit que depèn de l’hora; pel matí sol anar a fer la compra gent gran, la gent jubilada i per la tarda gent de mitjana edat i joves. En darrer lloc, li vaig demanar on compra els seus productes i quins són els productes més venuts. Ell em va contestar que s’aixecava cada dia a les cinc del matí per anar a comprar les fruites i verdures a Mercapalma i que els altres productes que no són frescos els sol comprar en els grans magatzems, segons els productes que li demanen els clients. Segons ell, els productes més venuts entre setmana són el pa, la fruita i les verdures. En canvi, el cap de setmana es ven un poc de tot: productes de neteja, ous, galetes, etc; coses que la gent ha oblidat comprar als grans magatzems.

Per tant, quan decidim anar a comprar hem de pensar si volem qualitat o un preu més baix. I sobretot hem de pensar que la gent que no pertany al nostre

territori també té dret a guanyar-se el sou.

Cicle 3: sector terciari

«Nodriment de menjar està generalment en quatre punts: lo primer és en saber compondre sa persona; lo IIn en saber servar cortesia als altres; lo terç en sàviament contractar les viandes e ço qui serveix a hom en la taula; lo quart és guardar-se d’offenses» d’Eiximenis,

Francesc; Hauf, Albert (ed.) (1983). Lo Crestià (selecció). Barcelona: Edicions 62, col·lecció MOLC

Risotto de bolets ecològic marca Veritas Preu: 3,25€. Dificultat de preparació: molt fàcil. Temps d’elaboració: entre 15 i 20 minuts.

Surti del bus. Renegui una mica —cada dia l’agafa a la mateixa hora, i sempre ha d’anar dret i acaba amb els braços fets pols perquè el conductor envesteix les rotondes com si volgués fer trabucar tots els passatgers de dins el puta bus— mentre va cap a l’Eroski. Encara no ha fet la compra de la setmana, ja és ben hora. Entri, entri. Com sempre, faci voltes pels passadissos cercant qui-sapquè, llegint alguns reversos incomprensibles de paquets i paquets de coses. Ep! Això no ho deu haver vist, encara. Un passadís sencer de productes de Veritas a l’Eroski. No s’entretingui pensant que alguna cosa deu passar amb això de l’agricultura ecològica: que la Lentitud de la mare Naturalesa s’adiu poc amb les caixes registradores, amb les llargues cues de gent, amb les calbes caribenyes, escatoses i bescuites dels empresaris —va, no s’entretengui, que ja es fa tard i ha de preparar el dinar. Ep! Aquest preparat ecològic de risotto amb bolets està d’oferta. No se’n parli pus: d’això dinarem. Pagui, és important —avui en dia, robar als supermercats no és gens

fàcil. Posi un litre d’aigua a bullir. Agafi una altra olla i encalenteixi una mica d’oli; quan sigui calent, hi aboqui el contingut del paquet. Quan bulli, afegeixi l’aigua a l’olla de l’arròs i vagi remenant fins que l’arròs sigui bla i cremós alhora.

Pari taula. Encengui la televisió —sempre pensa que no passa gust de veure-la, però és que és com si fes foc i com si hi hagués algú i... Gaudeixi del seu Risotto de Bolets Ecològic Marca Veritas.

«Cada dia al jardí me’n vinc de matinet Vora la font, amb figues de les de coll de dama.

I em besa l’aire, sense cap fressa ni cap flama, I ara prenc una figa, ara prenc un glopet.»

Carner, Josep (1996). «Les figues matinals», dins Els fruits saborosos. Barcelona: Edicions 62

Alimentació vegana El meu text creatiu tracta l’alimentació vegana, que consisteix en el rebuig a consumir productes animals o relacionats amb ells com els ous, la mel o la llet.

El meu text consisteix en un relat biogràfic de la meva amiga Sandra, que és vegetariana des dels setze anys. Quan va començar aquesta alimentació era molt inflexible i dura amb la seva família i amb els seus amics carnívors. Després de deu anys d’extremisme alimentari va comprendre que era millor ser flexible en l’alimentació i en la manera d’expressar les seves idees i conviccions. Cada persona té les seves temporades. També creu que la humanitat comprendrà que el veganisme com a manera d’alimentació és millor per a la nostra salut, per al nostre planeta i és més comprensiu amb els animals.

La família de la seva mare era originària de Damasc, Síria, i varen arribar a la terra on va néixer, Mendoza, Argentina, a principis del 1900. Les arrels de la família del seu pare són espanyoles. Els seus avantpassats apreciaven molt la seva cultura i tradicions. El menjar era un component vital molt important per a mantenir la seva cultura viva. Moltes

vegades era difícil poder trobar tots els ingredients exactes per als seus menjars, així que varen començar a utilitzar productes locals i va aconseguir una fusió increïble. Avui en dia la meva amiga cuina amb productes locals perquè, a més a més de recrear els plats amb altres matisos, creu més ecològic i sostenible menjar allò que creix molt a prop de ca teva.

Li encanta cuinar, li evoca records, imatges, sons, cançons, olors, moments feliços i tristos: una vida, una família, la seva padrina, les mans de la seva mare, la seva veu...

Cuina plats de cultures que va visitar i de llocs a on li agradaria viatjar.

Allò que podria ser un plat diferent i un sabor exòtic per a altres persones, per a ella resulta familiar, com si fos el seu lloc feliç. Cuina receptes de la família i de tot allò que ha anat recopilant en els seus viatges, de les seves amistats, d’investigar i experimentar per trobar una nota, un matís, la textura adient, i també de les seves lectures. No ha assistit a cap curs de cuina, és autodidacta i mai ha treballat en una cuina professional. L’apassiona cuinar sabors i textures diferents, provar noves sensacions i

aconseguir plats amb ressonàncies d’altres terres. Ella cuina amb amor i cura, i en els seus plats es pot percebre aquesta passió. El fet de cuinar l’ha fet tornar als seus orígens, a la seva cultura. La cuina li ha fet canviar la manera d’entendre el món. Cuinar també li ha salvat la vida: va passar per problemes vitals quan va quedar sense feina.

La meva amiga se sent molt orgullosa de cuinar i vol compartir aquesta felicitat amb tothom. La cuina i els aliments, el respecte a la naturalesa, cuinar amb salut..., són els objectius de molta gent, però he de reconèixer que és molt difícil; hi ha molts d’interessos creats, moltes maneres d’aconseguir riquesa fàcil amb l’alimentació. Però la salut, quan es perd, no hi ha diners que la puguin tornar.

«Si fos panicer dels frares, Als afores de Riells, Couria fogasses cares Prou farcides de mels rares, I pinyonats a garbells.

Vindria a fer ballmanetes, I a omplir la post, de puntetes, De flaons i de crespells» Foix, Josep (1960). «Si jo fos marxant a Prades» dins Onze Nadals i un Cap d’Any. Barcelona: Quaderns Crema.

El dia que vaig reconèixer la teva passió per la cuina Sempre recordaré que, quan eres petita, cada any fèiem un calendari entre tu, el teu germà, el teu pare i jo una mica abans que comencessin les classes després de les vacances de nadal. Tot i que la teva àvia sempre en duia un de la carnisseria o del supermercat, que li regalaven, els quatre cada anys compràvem molts tipus de paper, pintures i purpurina, entre d’altres, i ens assèiem al voltant de la taula grossa de la cuina. Avui don una ullada als primers calendaris que vàrem fer els primers anys, que encara els tenc guardats dins aquell armari de color blanc que tenim al pis de dalt, i són dels més originals que hem fet. Sobretot quan tu tenies uns quatre anys, i ja més tard quan tu en tenies nou, que el teu germà tenia dos anys. Està clar que tu amb nou anys no pintaves igual que ell, però era molt divertit veure com els mesos que decorava ell estaven plens d’empremtes de mans de colors, colors barrejats, i els teus només eren de personatges de dibuixos com Sailor Moon, o de notes musicals, pianos, flautes… Al principi ho vàrem fer per diversió, però ara que els tenc tot junts és molt bonic veure l’evolució, i no només dels anys, sinó de com els dos anàveu creixent i

madurant.

El fet és que cada any volies pintar i/o dissenyar el mes d’abril tu. En primer lloc perquè dia nou és el teu aniversari, però també perquè és el mes de Pasqua.

T’enfadaves molt si no et deixàvem pintar el teu mes com volies, fins i tot ho tenc gravat en vídeo per si algun dia ho vols veure. El que feies era marcar ben fort els dies que no tenies escolta, i fins i tot a vegades també pintaves una setmana abans, per sabes quant de temps quedava. Al principi pensava que només t’agradava perquè durant quinze dies no tendries escola, però a mesura que et vas fer gran ho vaig entendre tot. Allò que desitjaves tant no era tenir temps lliure, ni tan sols que fos el teu aniversari, el que tu volies era agafar el cotxe per anar a casa de la besàvia, amb l’àvia i jo, i fer crespells. Encara me’n puc recordar que quan tenies nou anys ja sabies la recepta de memòria, i si algú posava més grams de saïm del qual tocava t’enfadaves molt, deies «no facis això que després quedaran massa pastosos!».

Quan la besàvia del port va morir, vàrem canviar l’esquema dels nostres plans a casa nostra. Bona cosa vàrem fer. Aquí ja tenies uns onze anys i t’agra-

dava molt mirar vídeos de rebosteria amb el teu pare i vares descobrir els colorants alimentaris. No passava cap d’any que no es repetís el ritual: volies pintar l’abril del calendari, reunir una part de la família per cuinar crespells i havien de ser tots de colors diferents.

Crec que la passió que avui en dia has desenvolupat per la cuina et ve d’aquell temps quan ens reuníem hores i hores a la cuina per fer crespells, rubiols i altres dolços de pasqua. A més, a vegades convidàvem alguna amiga teva i fèiem un bon berenar. Els anys han anat passant i jo ja no tenc temps per fer aquestes coses, i el teu germà ja no hi està interessant, però així i tot m’agrada veure com et reuneixes amb la meva mare per cuinar els dolços fets amb la recepta de la teva besàvia.

«Habéis tomado la precaución de tener el estómago vacío, aplazando hasta las nueve o diez de la noche la comida más importante, para conceder al veneno total libertad de acción» Baudelaire, Charles (2005). Paraísos artificiales. El spleem de París. Buenos Aires: Losada (Pàgina 71)

Emmetzinada criatura De menta, de fraula, de síndria... quina decisió més difícil? I és que les prioritats sempre han estat errònies... La destrucció humana és la conseqüència de la seva incapacitat per entendre el sentit de la seva existència. Qui pot comprendre la necessitat de mantenir dins la cavitat bucal una andròmina de nodriment nul? Matèria elàstica productora de flatulències, erosionadora d’estomes... ni tan sols el carbassot resisteix el grinyol produït.

Mai no coneixeu les conseqüències del paràsit ensucrat. Quan és viu, els seus colors ens enganxen com la play a l’adolescent, però el petitet, ja a la cavitat bucal, inicia un procés de convulsions i diu: Ara!!!! Ara!!!! Ja ve!!!! Ja ve!!!!! I tu respons: Encara no!!! Encara no!!!!

Ja....

Ni trenta segons t’ha durat. Et replanteges la vostra relació i el llances.

Moridor i quasi sense alè, d’un blanc cadavèric, rumia sobre la seva existència. Sap que els seus vocables poden esser els darrers, però no cedeix. Trepitjada rere trepitjada es reforça. Del blanc passa al negre i enceta una actitud bel· ligerant. I nosaltres ni sabem de la seva existència, ni ens importa. Però és que

s’agrupen estimats, s’agrupen.... I entram en guerra senyors... La calma ens esclata i ocorr: Els enemics de la pàtria tallen les nostres comunicacions: «Según el Gobierno, en dos ocasiones durante el pasado mes de agosto, chicles usados y pegados a las puertas del metro impidieron el cierre de éstas, lo que activó el mecanismo de seguridad, frenó el tren durante horas y motivó la evacuación de todos los pasajeros.» (El País), Atempten amb armes biològiques: «Incluso, cuando permanecen expuestos al medio ambiente, los chicles pueden albergar hasta 10 mil hongos o bacterias entre las que se encuentran la tuberculosis, salmonelosis o el estafilococo, los cuales se esparcen en el aire infectando a las personas.» (segons Víctor Calderón Salinas, investigador del Departament de Bioquímica del Cinvestav).

I és que cap esser humà refusaria la temptació de comprar una capseta/bosseta de colors brillants o cridaners amb quelcom a l’interior d’utilitat nul·la i de durabilitat efímera (a menys de 50 cèntims!!). Aquest és el nostre motiu d’esser en aquest instant de la nostra existència. Direm «pau», «amor», «solidaritat»,

«llibertat», «igualtat»... però pensarem «capseta». I si en venen dues pagant només una, encara millor.

«E l ric es fatiga per amuntegar riqueses i, quan reposa, s’atipa de plaers. El pobre es fatiga per viure enmig de privacions i, quan reposa, cau en la misèria» Sir 31:3, Bíblia Catalana Interconfessional

Armari de productes caducats a la mallorquina Ingredients (per a un regiment): 1,5 kg. de cigrons, un paquet de neules, 400 gr. de llavors de sèsam, una llauna de musclos, una llauna de paté de Jabugo, colorant alimentari, una llauna de blat de moro, una llauna de pop, 500 gr. de farina de blat, preparat per a crema catalana, preparat per a flams, un paquet de biscottes, una llauna de pop, un sobre de sopa deshidratada, farina de blat de moro (tipus Maizena), 6 volau-vents, bastonets cruixents de galeta, crema de llet, 235 gr. de melmelada de pinya i una llauna d’olives farcides d’anxova.

Preparació: 1. Compra un paquet de cigrons i amuntega’l amb els altres dos que ja tens a l’armari. Procura de deixar el més nou a la vista i tapa els altres dos amb el preparat per a púding i les biscottes.

2. Compra colorant alimentari de color blau, groc i vermell de la botiga abans que la UE els retiri del mercat. Treu-los del paquet i col·loca’ls dispersats a l’armari.

3. Mentrestant, fes una pila amb les llaunes d’olives, la llauna de blat de moro, la de pop i el paté de Jabugo i pro-

cura que quedi tot ben al fons del prestatge. Si trobes que aquests productes es veuen molt, pots tapar-los amb la llauna de musclos i coronar-los amb la melmelada de pinya.

4. Abans que arribi Nadal, compra unes neules i desa-les a l’armari. Assegura’t que aviat agafin gust de resclosit i que caduquin abans que tota la resta de productes.

5. A la banda dreta, si hi ha espai, pots posar-hi el preparat de sopa deshidratada, els dos paquets de farina, els preparats per a crema catalana i flams i la crema de llet. Decora-ho amb un paquet de dàtils que no es menjarà mai ningú i adorna la part de davant amb els bastonets de galeta cruixents.

6. Tapa els espais buits restants amb els vol-au-vents i el sèsam que hauràs obert prèviament i tornat a tancar amb una agulla d’estendre.

7. Un cop tinguis tots els productes a dins de l’armari, tanca’l i no el tornis a obrir fins que els productes no hagin caducat. Després, torna a comprar més coses i repeteix els punts de l’1 al 7. Assegura’t de repetir durant els anys que fa que no obres l’armari que no tens res a casa per menjar.

Cicle 4: més enllà dels sectors

«Segons els estudis d’un senyor molt savi som el que estimem» Els Pets (2013). «L’àrea petita», dins L’àrea petita. Barcelona: Refree

Diuen que som el que menjam Diuen que som el que menjam i, a vegades, el que menjam ens recorda qui som.

Sovint, no sabem que la coincidència d’un menjar amb unes persones en un determinat espai farà que, molts anys més tard, no els puguem pensar separats. I a mi això em passa molt, tant que podria omplir llistes i llistes de menjars que em fan venir algú a la memòria en tornar-los a tastar o, fins i tot, en veure’ls o sentir-ne el nom.

La darrera adquisició de la meva llista de menjars i records és la dels fideus orientals. Em recorden tres persones i un restaurant en una successió de caps de setmana a l’estranger. Però això no vol dir que menjàssim fideus invariablement cada cap de setmana. He de reconèixer que la intenció gairebé ho era, però sovint trobàvem tancat. I fins al final no ens adonàrem que els dies en què ens n’havíem quedat amb les ganes —i que havíem acabat a un kebab, la segona i única alternativa assequible per a les nostres butxaques— sempre coincidien amb dissabte. Es veu que era el dia de descans del personal i no ens n’havíem temut.

Entre la posició més recent i les més antigues de la llista trobam aliments di-

versos. La pizza que fa més de deu anys m’ensenyà a fer la meva tia i que s’ha convertit en un element inseparable de qualsevol sopar familiar a la fresca. Les merengues de cafè, que em recorden l’estampa de quatre al·lotes que, en una illa propera, un migdia esperaven sota el sol d’agost que obrissin el forn. Són les mateixes quatre al·lotes que menjaven magdalenes de xocolata (d’aquestes que la gent en diu muffins) en la mateixa illa propera i el mateix mes, però ja no sota el sol ni al migdia, sinó al fosquet i a recer d’un penyal de cara a la mar.

Entre els records més antics hi ha el dels pastissets. A l’estiu, setmanes abans d’anar-hi, l’àvia ja pensava que n’havia de comprar. Així, sempre n’hi havia per fer la bereneta. I durant les festes ens assèiem al portal, a les banquetes de la botiga que l’avi treia al carrer, i, amb un pastisset a la mà, vèiem passar els cavalls, plens de flocs i de flors i amb un mirall al front. I també hi ha el del cacau i coca, que ens agradava (i ens agrada) tant i que menjàvem sempre el dia de la festa grossa. Fa molts anys que ja no m’assec al portal de cals avis, i fa molts anys que no he anat a veure passar els cavalls. Però encara menjam pastissets

i el dia assenyalat sempre feim cacau i coca.

««Scheiss drauf! (Malle ist nur einmal im Jahr)»» Peter Wackel (2013). Títol i fragment de la tornada de la cançó

Paella + sangria Me’n fot.

Me’n fot de tu.

Me’n fot de si vius aquí.

Me’n fot de si vols dormir.

Me’n fot de si vols existir.

M Tot vessa.

E Tot vessa. ‘ Tot vessa.

N Què vessa? Vessa tot. Vessa pertot. Vessam tots.

F Ens volem associar.

O Ens hem associar.

T Ens podem associar? .

Te’n fots de mi.

Te’n fots de si venc aquí.

Te’n fots de si no arrib a dormir.

Te’n fots de si deix d’existir.

Escodra. Tallant. Llaunes. Tascons. Mall. Ullastre. Antenes.

Corda. Cadenes. Ganxo. Senalla.

Ungla adobada. El marès sona clos. Tot va bé; no pot anar millor. Pitjor encara; podria anar diferent.

Res d’això té sentit, ja... O sí?

Prepara’t, que és temps d’acerons nous, i nosaltres som l’esperança.

«Davant tanta finesa, corprès, Melesigeni s’agenollà amb prestesa besant tot just la fímbria del vel d’ella caigut.

Tantost ella el féu seure, i allà ben previngut menjar li presentava: llegums i carn rostida i una daurada bresca, i amb llet del jorn munyida, per beure, una gran copa replena d’hidromel.»

Costa i Llobera, Miquel (1903). «La deixa del geni grec» dins Tradicions i fantasies. Palma: Editorial Moll

La deixa de la deixa del geni grec Calmà la fam el jove, al punt en què del cel s’encén la llum primera dins el mant de la nit, quan l’ai que de sos pòmuls guaitava ja a l’ampit prengué la profetessa i la guardà a son puny.

S’incorporà el rapsode, penós de fer-se lluny i abandonar la verge enmig de la quietud, més quan volgué amb paraules mostrar sa gratitud sentí que no podia articular expressió, i no per les penúries, pel plor o l’emoció vinguda de l’obsequi de la verge formosa, sinó que va notar-se sa llengua dolorosa el buit entre les galtes omplir de cap a cap.

Plorós, Melesigeni, com aquell qui no sap al cau de les tres moires quin fat se li depara tampoc aconseguia saber per què els déus ara, impius, el compel·lien a encloure aquell turment.

Enmig de son suplici, albirà l’aliment que volent ésser obsequi havia estat fatal; gemegà quan, impàvid, se li escampava el mal i maldà una carn roja que el grec no tolerava.

Al seu costat, la jove, esfereïda anava al voltant del rapsode sens saber com havia d’obrar per ajudar-lo, o bé si l’agonia convenia finir. La profetessa veia en aquells ulls hel·lènics brasers de foc de teia, de rojos que bleïen per la carn ingerida, pels greixos no permesos en un ventre d’infant.

El llavis que esbandiren les notes del seu cant duplicaven la mida, i així feia la immensa tremolosa pitrera, que en mig de la sofrença alça una mà enrogida cercant la mà germana fins que el tors del poeta, llar de la veu forana, emparat per l’arena per fi romangué quiet.

No s’estengué el silenci a l’entorn d’aquell fet, sinó que Nuredduna, fidel a l’ensenyança apresa ja de nina dins la tribu que avança abandonà el poeta i amagà el cos inert.

Deixà Melesigeni, de vida ja desert, mig cobert al boscatge sagrat, sepulcre idoni.

Tantost plorant, la jove, se cregué testimoni per voluntat divina del sol déu Invisible; que, altrament, no era aquell succés possible, que el déu ignot destria la vida de la mort.

I resolt a esvair-se per sempre aquell record, reprengué Nuredduna la sendera del mur ignorant en sa tribu la fosca del futur.

Índex

Cicle 1: sector primari

Cicle 3: sector terciari

L’hort de cals padrins Mar Umbert Seguí

Recepta de Risotto de bolets ecològic marca Veritas J. R. Santiago Peset

La història de dues tomàtigues Fàtima Vera Garcías

Alimentació vegana Lourdes Mir Fiol

La darrera setmana de vacances Francesca Bisanyes Cantallops

El dia que vaig conèixer la teva passió per la cuina Sandra Valls Pérez

Cicle 2: sector secundari

Emmetzinada criatura Miquel Miró Kittila

El viatge de la carn Marga Rodríguez Rigo

Armari de productes caducats a la mallorquina Marc Velasco Salomó

Aquí no es poden fer fotografies Sílvia Campins Comas

Cicle 4: més enllà dels sectors

Can Coll, forn de qualitat valorada Aina Oliver Servera

Diuen que som el que menjam Ariadna Olives Calbet

El petit comerç d’Aamin Nerea Aneas del Jesús

Paella + sangria Dídac Martorell Paquier La deixa de la deixa del geni grec Pau Riera Picó