Temps i espais de memòria. Nº 04

Temps i espais de memòria Núm. 04 \ Gener de 2017

80è aniversari de l’inici de la Guerra Civil espanyola La mirada de Eduard Puigventós, Yolanda Pérez Passat i present amb Queralt Solé, Mercè Morales i Ignasi Domenech

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm.4 (Desembre 2016) Director:

Plàcid García-Planas i Marcet

Coordinador

Oriol Dueñas Iturbe

Consell de redacció:

Gerard Corbella i López Oriol Dueñas Iturbe Josep Lluís Martín Berbois

Consell editorial:

Membres del Consell assessor del Memorial Democràtic: Mariona Bruzzo Llaberia (Filmoteca de Catalunya) Josep Cruanyes Tor (Institut d’Estudis Catalans) Carme Molinero (Universitat Autònoma de Barcelona) Joaquim Albareda Salvadó (Universitat Pompeu Fabra) Conxita Mir Curcó (Universitat de Lleida) Jorg Zimmer (Universitat de Girona) Antoni Roca Rosell (Universitat Politècnica de Catalunya) Antoni Segura Mas (Universitat de Barcelona) Joan M. Thomàs Andreu (Universitat Rovira i Virgili) Miquel Tresserras Majó (Consell Interuniversitari de Catalunya)

Documentació fotogràfica:

Rossina Ramírez Rosillo i Dídac Ramírez Combalia

Disseny i maquetació:

Dídac Ramírez Combalia

Correcció i traducció de textos:

F12 Serveis Editorials

Barcelona, desembre 2016 DL: B.1674-2014 ISSN: 2339-806X © dels textos, els seus autors. © de les imatges, els seus titulars.

Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya Peu de la Creu, 4 08001 Barcelona

Sumari

Sumari La mirada.................................................................................................................... 2

El paper dels catalans en l’asil i l’assassinat de Trotski: Andreu Nin i Ramon Mercader..................3 Confiscació i èxode de les col·leccions privades d’art de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939) .......................................................................................11

Passat i pressent.......................................................................................................... 19

Trinxeres de la Guerra Civil..................................................................................................19 L’organització TODT i els exiliats de la Guerra Civil espanyola.................................................23 L’escultura catalana durant la guerra civil. El cas de Pere Jou..................................................... 32

Espais de Memòria...................................................................................................... 38 Ruta L-2: Itinerraris pels espais de la Guerra Civil a La Segarra................................................. 38 Casa de la Conferència de Wannsee - Memorial ..................................................................... 40

Diàlegs de Memòria.................................................................................................... 42 Ressenyes ��������������������������������������������������������������������������������������������������������������������44 Memorial 2016 ������������������������������������������������������������������������������������������������������������48

1

ISSN: 2339-806X

Ramon Mercader arrestat per les autoritats mexicanes després de l’atemptat a Trosky. https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Mercader_post_arrest.jpeg

La mirada El paper dels catalans en l’asil i l’assassinat de Trotski: Andreu Nin i Ramon Mercader Eduard Puigventós

2 2

Confiscació i èxode de les col·leccions privades d’art de barcelona durant la guerra civil (1936-1939) Yolanda Pérez Carrasco

La mirada

El paper dels catalans en l’asil i l’assassinat de Trotski: Andreu Nin i Ramon Mercader Eduard Puigventós Doctor en Història Contemporània de la UAB

L’assassinat de Trotski, antiga mà dreta de Lenin, un dels líders de la Revolució d’Octubre que derrocà el tsarisme i artífex de l’Exèrcit Roig, creà un fort impacte a nivell mundial. La manera com es produí, la implicació de l’Estat soviètic, la pugna ideològica fratricida en el si del comunisme i la història d’espionatge, mort i seducció que hi ha darrere el seu assassí han creat una atracció que arriba fins als nostres dies. En tot aquest afer Catalunya hi té molt a veure: no només per l’origen de Ramon Mercader, l’executor, sinó també per la forja de molts dels implicats durant la Guerra Civil Espanyola i l’actuació del POUM i el seu líder, Andreu Nin, en la voluntat d’aconseguir aixopluc per al vell revolucionari, que vagava pel món d’un país a un altre, fugint de la sentència de mort per a ell i els seus dictada des de Moscou.

«Catalunya representa avui, incontestablement, la més forta posició de les forces defensives enfront de la reacció espanyola i el perill feixista. Si es perdés aquesta posició, la reacció hauria assolit una victòria decisiva i per molt temps. Amb una política justa, l’avantguarda proletària podria utilitzar aquest bastió defensiu com a punt de partida d’una nova ofensiva de la revolució espanyola. Aquesta hauria d’ésser la nostra perspectiva.» Aquesta afirmació, que bé podria ser atribuïda a la majoria de dirigents de les forces lleials a la República a partir de l’esclat de la Guerra Civil, és, tanmateix, de Lleó Trotski, en un article dirigit als seus seguidors davant la situació política extremadament fràgil que es vivia a Catalunya l’estiu del

1934. 1 El revolucionari rus havia dedicat diversos articles a la qüestió catalana d’ençà de la proclamació de la República (i una mica abans i tot), però mai havia abordat de manera tan específica el paper d’avantguarda que atribuïa al país.

1 P. Pagès, «Trotski i la República Catalana», a L’Avenç, 4044 (setembre de 2014). En aquest article s’inclou la traducció al català del document que Trotski escrigué el 1934 titulat «El conflicte català i les tasques del proletariat», on advocava pel lideratge de les classes populars en una revolta armada per tal de proclamar la república catalana i, així, influir posteriorment en la configuració d’un Estat autènticament democràtic a Espanya que trenqués amb la deriva dretana que havia pres la República, alhora que aglutinés les demandes de la classe obrera, la pagesa i la petitburgesa. Aquest document, localitzat als arxius de la Lliga Comunista d’Amèrica, és probable que fos una carta adreçada al Secretariat Internacional de la Lliga Comunista Internacional que, tanmateix, no tingué més recorregut ni fou difosa.

3

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

ISSN: 2339-806X

L. Trosky davant el seu escriptori https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Trotsky_de_frente_en_escritorio.jpg

De fet, el mateix dia en què fou atacat amb un piolet al seu despatx de la casa de l’avinguda Viena de Ciutat de Mèxic, on vivia refugiat per temor a un atac dels serveis secrets soviètics, deixava inconclús

La relació de Trotski amb Catalunya ve de lluny. Expulsat de França el 1916 per les seves cròniques sobre la Primera Guerra Mundial, les crítiques als governs bel·ligerants, el paper central que prengué durant la conferència pacifista de Zimmerwald i les teories revolucionàries, féu escala a Barcelona 4

l’article «La classe, el partit i el lideratge. Per què fou derrotat el proletariat espanyol? Preguntes de teoria marxista», on dedicava unes línies a parlar de Catalunya, del Partit Obrer d’Unificació Marxista i de la, al seu parer, immaduresa dels líders de la classe obrera espanyola comparant-ho amb l’experiència dels bolxevics el 1917.2 L a r e l a c i ó d e Tr o t s k i a m b Catalunya ve de lluny. Expulsat de França el 1916 per les seves cròniques sobre la Primera Guerra Mundial, les crítiques als governs bel·ligerants, el paper central que prengué durant la conferència pacifista de Zimmerwald i les teories revolucionàries, féu escala a Barcelona després de passar per Irun, Sant Sebastià, Madrid i Cadis.

A la Ciutat C omtal s’embarcà, juntament amb la seva família, a bord del Montserrat, un vapor de 2 L’edició més recent en castellà és La Revolución española, 1930-1939: selección de escritos, Madrid, Diario Público, 2011. En el meu cas, però, tinc a mà l’edició anglesa que publicà l’editorial novaiorquesa Pathfinder Press, de 1973.

la Companyia Transatlàntica, en direcció a Nova York. Tanmateix, dels tres dies que s’hi estigué, a la seva autobiografia només deixà apuntat que «acompañados siempre por los espías, recorrimos la ciudad de Barcelona. Los niños estaban entusiasmados con el mar y la fruta».3 És probable que posteriorment tingués referències del país a partir de la relació amb Andreu Nin. Nin, mestre i periodista, fou enviat a Moscou com a delegat de la Confederació Nacional del Treball (CNT) al congrés constituent de la Internacional Sindical Roja (ISR), i hi residí permanentment a partir de 1921. La seva tasca dins la Internacional Comunista i la mateixa ISR el feren conèixer i treballar amb personatges destacats, entre ells Líev Davídovitx Bronstein, Trotski. Nin arribà a ser secretari seu a la Delegació de Relacions Exteriors de la Unió Soviètica i seguidor de l’anomenada oposició comunista, fins que la caiguda en 3 L. Trotsky, Mi vida (Autobiografía), Algorta (Getxo), Ed. Zero, 1972, p. 269.

La mirada

desgràcia de Trotski davant les maniobres de Stalin l’anà aïllant de mica en mica i arribà a posarlo en perill. Per això, Nin tornà a Catalunya el 1930.4 Tot i que Nin i Trotski trencaren el 1934 per diferències ideològiques i programàtiques, que dirimien sovint amb articles als mitjans, continuaren mostrant-se gran respecte i companyonia. Tant és així que, quan totes les portes anaven tancant-se per al soviètic, Nin provà d’obrir-n’hi una. Quan començà la Guerra Civil Trotski estava en una situació delicada, exiliat en una Noruega que rebia una enorme pressió de la Unió Soviètica perquè se’n desempallegués, i més després de la condemna pública que suposaren els anomenats processos de Moscou d’agost de 1936, on els inculpats foren acusats de muntar una cèl·lula terrorista dirigida per Trotski per tal de sabotejar infraestructures, enverinar obrers en massa i assassinar Stalin i els seus principals lloctinents. L’antic cap de l’Exèrcit Roig passava a ser, juntament amb el seu fill, el gran enemic de l’URSS.5 Fou aleshores que Nin i el POUM li oferiren, primer, una col·laboració al seu òrgan periodístic, La Batalla, i després la possibilitat que fos 4 P. Pagès, Andreu Nin. Una vida al servei de la classe obrera, Barcelona, Laertes, 2009, pp. 195-139.

5 Una bona monografia per entendre no només el procés de degradació de Trotski i el que es considerava trotskisme, sinó també la implantació del terror, la delació i la paranoia a la societat soviètica dels anys trenta és J. Arch Getty i O. V. Naumov, La lógica del terror. Stalin y la autodestrucción de los bolcheviques, 1932-1939, Barcelona, Crítica, 2001. Victor Serge, a Vie et mort de Léon Trotsky, vol. II, pp. 141-142, sintetitza molt bé què significava aquella condemna: «A partir dels processos de Moscou, l’assassinat de Lleó Trotski esdevé una necessitat política i una necessitat lògica. No serveix de res afusellar desenes de milers d’homes si el cap més alt de la generació revolucionària, aquell que serà impossible d’esborrar de la història, sobreviu en llibertat. I és evident que, contra Trotski, denunciat com el personatge més diabòlic de la història, tot és permès als ulls del món rus intoxicat pel procés d’impostura».

acollit a Can Cargol, al Vendrell, població de naixement del mateix Nin, aprofitant-se de la seva imminent entrada al Govern de la Generalitat com a conseller de Justícia.6 Tanmateix, les pressions del cònsol soviètic a Barcelona, Antonov-Ovseenko, desavinences internes, tibantors amb els organismes comunistes i, per sobre de tot, una situació de guerra, ho impossibilitaren.7 Aquestes mateixes pressions feren caure, de fet, el POUM de la Generalitat el mes de desembre.

Però Nin tenia un roc a la faixa.

Aprofitant que una delegació del POUM es desplaçaria properament a Mèxic per aconseguir armes i finançament per a la República, els donà una carta redactada per ell mateix i dirigida a l’aleshores president mexicà, Lázaro Cárdenas del Río, on li exposava la necessitat de donar asil a l’exiliat soviètic. 8 A través de Ramón García Urrutia, periodista espanyol delegat del Front Popular al país asteca, aconseguiren entrar en contacte amb el secretari de Comunicacions del govern, el general Francisco Múgica, que al seu torn arranjà una visita amb el mateix 6 La Batalla del 3 de setembre donava compte de la resolució del Comitè Executiu del partit de donar suport a l’acolliment de Trotski a Catalunya.

7 Ho explica, entre d’altres, Víctor Alba a Història del POUM: El marxisme a Catalunya, 1919-1939, vol. 2, Barcelona, Pòrtic, 1974, p. 154. Sobre Antonov-Ovseenko i el paper del consolat soviètic a Barcelona, vegeu J. Puigsech, Falsa leyenda del Kremlin. El consulado y la URSS en la Guerra Civil española, Madrid, Biblioteca Nueva, 2014.

8 Als arxius presidencials conservats a l’Archivo General de la Nación de Mèxic no hi ha rastre de la citada carta, com tampoc en les anotacions del diari de Cárdenas –tot i que sí que informa de la visita de Diego Rivera per sol·licitar l’asil–. Segons Gregorio Luri, això és perquè l’arxivera Elena Vázquez Gómez, col·laboradora de l’NKVD, l’entregà als soviètics: G. Luri, El cielo prometido. Una mujer al servicio de Stalin, Barcelona, Ariel, 2016, p. 148. Sobre la delegació poumista a Mèxic i el seu paper en la petició d’asil de Trotski, vegeu B. Costa-Amic, León Trotsky y Andreu Nin. Dos asesinatos del stalinismo (Aclarando la historia), Mèxic DF, CostaAmic Editores, 1994, pp. 11-65.

Cárdenas, on féu d’amfitrió de la proposta ni més ni menys que el famós muralista Diego Rivera, parella de la també cèlebre Frida Kahlo. En pro de l’internacionalisme i la revolució, Cárdenas, com féu també posteriorment amb els refugiats espanyols o els europeus que fugien del nazisme, acceptà acollir Trotski a Mèxic, on arribà el desembre de 1937.

Però si en el procés d’acolliment de Trotski els catalans hi tingueren molt a veure, també succeí el mateix en la preparació i execució del seu assassinat. I en aquesta paradoxa la polarització de la societat catalana durant la Guerra Civil i la influència creixent del comunisme i el model soviètic foren factors clau.

L a f a s c i n a c i ó p e r l a Un i ó Soviètica no era quelcom nou. Per bé que els partits d’adscripció comunista eren minoritaris i comptaren amb poca o nul·la influència en els òrgans de representació del país fins al 1936, es pot afirmar que existia entre amplis sectors de la societat un fenomen d’admiració per l’URSS, no només pel que suposava la construcció d’un Estat obrer, pàtria mundial del proletariat i les classes oprimides, sinó també com a referent de progrés i modernitat que atreia esferes econòmiques, polítiques, artístiques i culturals de procedències ben diverses. 9 Catalans il·lustres com Josep Pla, Eugeni Xammar, Antoni Rovira i Virgili, Carles Pi i Sunyer o Ángel Pestaña havien plasmat en les seves obres els elogis que els mereixia l’experiència s ov ièt ic a. Fins i tot Frances c Macià, en la preparació del complot de Prats de Mol ló, havia visitat l’URSS a la recerca d’aliats el 1925, en un viatge l’amfitrió 9 Ramon Breu féu un assaig divulgatiu sobre la qüestió a La Catalunya soviètica.

El somni que venia de Moscou, Barcelona, Ara Llibres, 2013. Per al cas espanyol, en el moment d’escriure aquestes línies està pendent de publicació l’obra d’A. Navarra El espejo blanco. Viajeros españoles en la URSS, Madrid, Fórcola Ediciones, 2016.

5

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

Per bé que els partits d’adscripció comunista eren minoritaris i comptaren amb poca o nul·la influència en els òrgans de representació del país fins al 1936, es pot afirmar que existia entre amplis sectors de la societat un fenomen d’admiració per l’URSS del qual fou, justament, Andreu Nin.10 Arribats a la Guerra Civil, el paper de l’URSS com a proveïdor d’armes, aliments i assessors a una República pràcticament aïllada del món, dotà els soviètics d’una aura encara més gran, amplificada per la proliferació de propaganda i simbologia, la creació d’associacions, la instal·lació d’un consolat a Barcelona i l’entrega absoluta de la militància en temps d’adversitats.

D’aquí que tota una generació de catalans polititzats, joves idealistes i adoctrinats, confiessin cegament en la causa, talment com un dogma, i es comportessin com autèntics fanàtics que creien fermament en la construcció de l’home nou soviètic que hauria de transformar el món, posant fi a les desigualtats, la guerra i les classes socials. I, per a aquest propòsit, calia eliminar tots els enemics. Trotski, en tant que considerat un traïdor, passava a ser-ho, juntament amb els seus seguidors. És en aquest punt que entra en joc Ramon Mercader, que esdevindria, el 1940, l’executor del revolucionari rus. 11 10 Hom pot trobar una explicació detallada del sojorn de Macià a la Unió Soviètica a J. Esculies i E. Ucelay-Da Cal, Macià al país dels soviets, Barcelona, Edicions de 1984, 2015.

11 Escrivia Teresa Pàmies a Quan érem capitans, Barcelona, Proa, 1984, pp. 113-114: «Allò que va fer Ramon Mercader –si ho va fer– podia haver-ho fet qualsevol de la seva

6

La seva trajectòria personal és força coneguda. És un personatge que, no sabem ben bé per què, fascina i suscita interès no només a Catalunya, sinó arreu on el marxisme ha tingut certa propagació entre la població.12 Potser perquè la submissió absoluta als ideals i els condicionants de la seva actuació creen una barreja d’atracció personal i reconeixement de la pròpia actuació en temps passats, però amplificat per una trama de seducció, espionatge i assassinat.

Una història individual que esgeneració de joves comunistes estalinistes.

Qualsevol de nosaltres. Més ben dit, qualsevol, no. Es requerien unes condicions, una perseverança, una dedicació que no teníem tots. Un home superior? No: un fanàtic. Un fanàtic enfront d’un altre fanàtic: Lleó Trotski. Per entendre el crim [...] s’ha de saber quina era l’educació, la formació política dels joves comunistes de la meva generació. [...]

El moviment revolucionari ha estat i és un aprenentatge constant, a força de batzegades, derrotes, encerts i errors. La mort de Lleó Trotski fou un error polític, fou la insistència en l’error que pot dur fins al crim. Si fou Ramon Mercader, el planyo, i de la seva mala sort també me’n sento responsable». Encara seria molt més explícita a l’article «Ramón Mercader: Misión cumplida», que escrigué per a la revista Triunfo, núm. 822 (28 d’octubre de 1978), on també es recull el testimoni del cineasta valencià Ricardo Muñoz Suay, que digué que «Creo que la muerte de Ramón Mercader [...] nos afecta a muchos.

A todos los que, por nuestra deformada militancia, pudimos ser, en potencia, los asesinos de Trotsky. En todo caso, creo que a nadie de los que en aquellos años aceptábamos sin lugar a dudas –o con algunas pocas– la necesidad de exterminar a los trotskistas, como verdaderos aliados del fascismo, nos conturbó la noticia de la muerte espantosa de Trotsky, sino todo lo contrario».

12 Només cal comprovar com, cada cert temps, alguna notícia de Ramon Mercader apareix als mitjans. Exemples recents els tenim amb la publicació d’alguns llibres on és el personatge principal o on té un paper destacat (El hombre que amaba a los perros, de Leonardo Padura; El gos cosmopolita i dos espècimens més, de Raül Garrigasait; Amor i guerra, de Núria Amat; Ramon Mercader, l’home del piolet, d’Eduard Puigventós; El cielo prometido, de Gregorio Luri, o El asesino obediente, de John P. Davidson); la seva aparició a revistes del cor sobre una suposada i falsa paternitat d’un fill amb l’actriu Sara Montiel; o la realització d’una pel·lícula per part del director hospitalenc Antonio Chavarrías, estrenada el setembre d’aquest 2016, que porta per títol El elegido.

ISSN: 2339-806X

devé global; una història on, com m’afirmà l’escriptor cubà Leonardo Padura, «todo el mundo miente».

«No tothom», em puntualitzaria German Sánchez, periodista i coautor de les memòries de Lluís Mercader, germà d’en Ramon:13en Lluís deia la veritat. Una veritat que, com deia Lenin, sempre és revolucionària.

La vida de Ramon Mercader és la història d’una decepció, la tragèdia d’una instrumentalització ideològica. Fill de bona família, les dificultats sobrevingudes arran de la pèrdua de les fàbriques de Barcelona i Badalona empenyeren els Mercader a canviar d’habitatge, d’ambient i d’hàbits socials. La dissipada vida mantinguda fins aleshores s’ensorrà, fet que fou especialment dur per a la mare, Caritat del Río, que es deixà endur per la rebel·lia i el seu indòmit caràcter. S’acabaren els estius a Sant Feliu de Guíxols, les estades amb la família del marit a Argentona, les sessions al Círculo Ecuestre i els luxes de tota mena.

La relació amb el seu home se’n ressentí i, després de tancar-la al psiquiàtric de la Nova Betlem amb la col·laboració dels germans de la Caritat, trencà per sempre més els lligams amb ell, enduent-se els fills a França i provant d’iniciar una nova vida que, tanmateix, no fou com s’imaginava. 14 En Ramon ingressà a l’Escola d’Hosteleria de Tolosa, fet que li serví per trobar feina a l’Hotel Ritz de Barcelona quan retornà a la Ciutat Comtal, el 1929. Ho féu ja com un marxista convençut, unint-se de seguida a les Joventuts Comunistes. A causa de la seva 13 L. Mercader i G. Sánchez, Ramón Mercader, mi hermano. Cincuenta años después, Madrid, Espasa, 1990.

14 Sobre la vida de Caritat Mercader és imprescindible el llibre de Gregorio Luri El cielo prometido, que aporta dades realment interessants a partir de testimonis inèdits i documentació provinent de l’antic Institut del Marxisme-Leninisme.

La mirada

La vida de Ramon Mercader és la història d’una decepció, la tragèdia d’una instrumentalització ideològica

Ramón Mercader, amb l’Estrella d’Or de Heroi de la URSS https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Mercader_post_arrest.jpeg

activitat clandestina fou detingut i empresonat a Sant Miquel dels Reis (País Valencià), d’on no sortiria fins a l’amnistia decretada després de la victòria del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936. S’implicà immediatament en la preparació de les Olimpíades Populars i va ser nomenat secretari d’organització del Comitè Organitzador. I en aquesta activitat el sorprengué l’esclat de la Guerra Civil.

El conflicte que s’inicià el juliol de 1936 fou la prova de foc de la seva militància i compromís.

Arribà en un moment de maduració personal i determinació ideològica, quan havia trencat

pràcticament del tot amb la família, s’havia implicat políticament i havia bregat als carrers i a la presó.

Probablement, sense la seva participació decidida en la lluita contra els insurrectes, la intervenció estrangera i la pugna doctrinal ocorreguda a la rereguarda mai hauria tingut un contacte tan estret amb els soviètics, que arribà gràcies a la mediació de sa mare, responsable de reclutar-lo la tardor de 1937 mentre era amb la seva unitat a la serra del Guadarrama, a Madrid.15 Així, a la tardor-hivern de 1 9 3 7 - 1 9 3 8 R am on Me rc a d e r 15 L. Mercader i G. Sánchez, op. cit., p. 46.

desaparegué d’Espanya per retrobar-lo, l’estiu de 1938, a París, convertit en Jacques Mornard, un suposat periodista belga, fill de diplomàtic, bon vivant, amant del teatre, els restaurants i la vida nocturna. La nova identitat li serví per seduir Sylvia Ageloff, una nordamericana enllaç de l’American Workers Party, el partit trotskista més gran del món, en la que havia de ser l’assemblea fundacional de la Quarta Internacional, oposada a la Tercera, controlada totalment per Moscou. Iniciava, d’aquesta manera, la seva particular contribució a la causa, oferint informació dels cercles trotskistes parisencs. Amb el temps se serví de la Sylvia per, primer, fer el salt als Estats Units, el setembre de 1939, i un mes després, per arribar a Mèxic, on es refugiava Trotski.

Tanmateix, la seva missió continuava sent la mateixa: vigilar i informar.

Aleshores ja no era Jacques Mornard, sinó que es feia passar per Frank Jacson, un enginyer c ana d e nc f r anc òfon nas c ut a Iugoslàvia que treballava en un negoci d’importació i exportació entre Amèrica i Europa.16 La Sylvia, que el seguí a Ciutat de Mèxic 16 El passaport emprat per Mercader ens remet, també, a la Guerra Civil. Els serveis secrets soviètics havien retocat, canviant-ne el nom i la fotografia, el passaport real d’un iugoslau nacionalitzat canadenc de nom Tony Babitx. Babitx, comunista convençut, havia mort a Espanya combatent amb les Brigades Internacionals i el seu passaport havia anat a parar a mans de l’NKVD. Archivo General de la Nación (Mèxic). Tribunal Superior de Justicia del DF, any 1940, caixa 3265, foli 602993, pp. 76-77.

7

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

temps després, fou l’excusa per deixar-se veure a la casa de Trotski, perquè els seus guardes l’anessin coneixent i es fes amic d’algun d’ells i, especialment, del matrimoni Rosmer. Alfred i Marguerite Rosmer, francesos, eren de les poques amistats que el revolucionari soviètic havia mantingut i foren els responsables d’acompanyar l’únic nét que li quedava viu, en Sieva, des d’Europa a Mèxic, per poderse’n fer càrrec.

No obstant això, ell no era l’encarregat d’acomplir l’ordre de Stalin de matar Trotski. Dos grups, que acabaren fusionant-se en un de sol, tenien la responsabilitat de sublimar el procés:17 un era liderat per David Alfaro Siqueiros, muralista mexicà que havia tornat radicalitzat de la Guerra Civil Espanyola; l’altre, per Iosif Grigulevitx, un dels principals agents soviètics a la rereguarda republicana també durant la guerra, 18 amb la col·laboració d’Antonio Pujol, fill de mallorquí, a l’ensems muralist a i company d’ar mes de Siqueiros. Ambdós pintors s’havien convençut, arran del seu pas pel front i per Barcelona, que Trotski era una pedra a la sabata per a la consecució de la utopia.

L’atac que perpetraren el 24 de maig de 1940, però, fou un fracàs, per imperícia, poca destresa i nivell etílic dels homes que hi prengueren part. Tot i que cosiren a trets (més de dos-cents) les habitacions de Trotski, el seu nét i els guardes, deixaren una bomba d’1,5 quilos de dinamita i diverses bombes incendiàries, només en Sieva patí una 17 La trama per posar fi a la vida de Trotski fou anomenada Operació Utka (‘ànec’) pels soviètics. La informació relativa als grups i àlies emprats, segons documentació provinent dels arxius del KGB, es pot trobar a C. Andrew i V. Mitrokhin, The Mitrokhin Archive. The KGB in Europe and the West, Londres, Penguin Books, 2000, pp. 113-114.

18 Sobre la interessant biografia de Grigulevitx, veure Marjorie Ross, El secreto encanto de la KGB. Las cinco vidas de Iósif Grigulevitx, Costa Rica, Ediciones Norma, 2004.

8

petita rascada, que fou tractada per Wenceslau Dutrem, metge català que vivia a poca distància de casa els Trotski. Dutrem seria també el primer d’atendre el revolucionari quan Mercader atemptà contra ell tres mesos després.19 Fou aleshores quan Ramon Mercader, que fins al moment no estava encara al punt de mira principal dels plans de Stalin, Beria i Sudoplatov, esdevingué la persona més ben situada per assolir aquella fita.

El 20 d’agost entrà a la casa de l’avinguda Viena amb un ganivet, una pistola i un piolet, disposat a complir el seu destí. «La Història, afirmava, el veuria com un soldat de la revolució mundial que hauria fet un servei immens a la classe obrera, deslliurant-la d’un líder que l’havia traït.» 20 A Trotski i la seva dona no els feia gaire gràcia aquell jove, que darrerament es mostrava visiblement malhumorat, nerviós i descortès. Però el soviètic no sabé dir-li que no quan li demanà que li corregís un text que tenia intenció de publicar.

Així, mentre Trotski revisava el text al seu despatx, Mercader, des de darrere, treia el retallat piolet que duia amagat a la gavardina i, tancant els ulls, donava la garrotada al crani del revolucionari. Però Trotski era un home fort i s’hi tornà, esgargamellant-se amb un crit que alarmà els seus homes, que detingueren Mercader. Un crit que ressonà al cap de l’atacant al llarg de tota la seva vida. Stalin, però, podia estar content: les ferides 19 El periodista Joaquim Ibarz li dedicà un escaient article a La Vanguardia el 7 de març de 2010 amb el títol d’«Asesino catalán, médico catalán». Luri (El cielo prometido, p.

249) recull el testimoni del nebot de Dutrem, que havia sentit explicar a son oncle que, quan Mercader perpetrà el crim, reduït pels guardes de Trotski, li digué: «Doctor Dutrem, ajudi’m, si us plau!». «Mi tío, ante la sorpresa, le respondió: “Fill de puta, havies de ser català!”».

20 C. Andrew i O. Gordievski, KGB: The Inside Story of its Foreign Operations from Lenin to Gorbachov, Nova York, Harper Collins, 1992, p. 171.

ISSN: 2339-806X

ocasionades pel seu agent català foren tan profundes que Trotski morí l’endemà de l’atac. El seu destí, doncs, feia temps que estava dictat i només calgué esperar que el fatídic dia arribés, com ell mateix no es cansava de repetir.

«Quan la Guerra Civil Espanyola s’acabà, no hi havia lloc al món per a Trotski»,21 deia Pavel Sudoplatov, responsable de les operacions exteriors dels serveis secrets soviètics.

El 20 d’agost entrà a la casa de l’avinguda Viena amb un ganivet, una pistola i un piolet, disposat a complir el seu destí.

Mercader tingué un judici molt llarg, on canvià diverses vegades d’advocat i on se succeïren apel·lacions, interrogatoris, recreacions dels fets i vistes judicials, fins que el 27 de juny de 1944 es dictà la sentència definitiva: se’l condemnava a vint anys de presó, que complí a les presons de Lecumberri i Santa Martha Acatitla de la capital federal. A Lecumberri conegué i es casà amb Roquelia Mendoza, amb qui adoptà dues criatures a posteriori.

Sortí de la presó el 1960 i s’establí a l’URSS (on rebé la condecoració d’Heroi de la Unió Soviètica i una pensió de coronel retirat del KGB), i els darrers anys de la seva vida a Cuba, treballant per al govern castrista en matèria penitenciària.

Ramon Mercader és, genuïnament, el producte d’una era de totalitarismes, que se servien d’aquells que hi confiaven amb una fe cega per emprar-los com a carnassa per aconseguir els seus propòsits; fou, alhora, víctima i botxí, i rere la seva 21 P. Sudoplatov i A. Sudoplatov, Special Tasks. The memoirs of an unwanted witness. A soviet spymaster, Londres, Little, Brown and Company, 1994, p. 31.

La mirada

de justícia poètica a les desventures que ens presenta. Enguany vaig assistir, convidat per l’amic Antoni Virgili, a la presentació de l’excel·lent novel·la gràfica Andreu Nin. Seguint les teves passes, de l’il·lustrador i dissenyador Lluís Juste de Nin, familiar llunyà del protagonista de l’obra. Aquell dia Juste explicà que l’esposa de Nin, Olga Tareeva, fugí amb les seves filles a França el 1938, amoïnada per la seva sort davant la desaparició del seu marit i la persecució del POUM. 23 Allà s’hi estigueren fins al 1942, quan agafaren un dels darrers vaixells noliejats pel govern mexicà en direcció al país americà.

Un cop allà comptaren amb l’ajuda d’amics de Nin: Joaquim Molins, Daniel Rebull, Julián Gorkín... i també la vídua de Trotski, Natalia Sedova. El dia que es trobaren a Coyoacán, allà on el vell revolucionari havia estat assassinat, ambdues ploraren, abraçades. «A les dues ens ha matat els companys la mateixa persona.» De resultes d’aquella trobada, un dels guardes, Walter O’Rourke (que aleshores es feia dir Ketley), s’enamorà de la filla gran de Nin i Tareeva, l’Ida. Amb el temps es casaren i anaren a viure, d’incògnit, als Estats Units, on els seguí l’Olga, que hi morí.

Tot i que mai volgueren mirar enrere, al seu fill gran li posaren el nom de Mark-Andreu, en record de l’avi. Del dol i la mort causada per Stalin i els seus acabà sorgint, malgrat tot, una història d’amor.

Sentencia definitiva condemnant a Ramón Mercader el 1944 Dins de Ramón_ Mercader,_mi hermano’ (Luis_Mercader_y_Germán_Sánchez) https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Sentencia_definitiva_condenando_a_ Ram%C3%B3n_Mercader_en_1944_-_%27Ram%C3%B3n_Mercader,_mi_ hermano%27_%28Luis_Mercader_y_Germ%C3%A1n_S%C3%A1nchez%29.jpg

figura, com bé escriví el periodista hispano-soviètic Juan Cobo a la revista Novedades de Moscú, hi ha «el drama de miles y miles de personas que, por profunda convicción, participaron a veces en asuntos que, a tono con los patrones éticos

actuales, de ningún modo podemos calificar de justos». 22 Però a vegades la història ens regala episodis que ajuden a tancar el cercle i a posar una mica 22 Juan Cobo, El Asesino de Trotsky…, pàgina 15.

23 Sobre l’assassinat de Nin se n’ha parlat i escrit molt, però recomano el visionat del documental dirigit per Dolors Genovès i Llibert Ferri Operació Nikolai (Televisió de Catalunya, 1992) i les darreres investigacions al respecte que publicà l’historiador anglès Boris Volodarsky a El Caso Orlov. Los servicios secretos soviéticos en la Guerra Civil española (Barcelona, Crítica, 2013), especialment el capítol «Los “hechos de mayo” y la Operación Nikolai», pp. 243-256. Ángel Viñas també havia aportat informació nova a El Escudo de la República. El oro de España, la apuesta soviética y los hechos de mayo de 1937, Barcelona, Crítica, 2007.

9

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

ISSN: 2339-806X

Banquet d’Herodes de Pere Garcia de Benavarri i taller, cap a 1470. Tremp, relleus d’estuc i daurat amb pa d’or sobre fusta.

Font: MNAC, nº de catàleg 064060-CJT. Adquisició de la col·lecció Muntadas, 1956.

10

La mirada

Yolanda Pérez Carrasco Doctora en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona

Confiscació i èxode de les col·leccions privades d’art de barcelona durant la guerra civil (1936-1939) El tema de la salvaguarda del patrimoni artístic durant la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) té cada cop més presència dins la comunitat científica. Amb la nostra recerca volem contribuir i aportar nous coneixements entorn del col·leccionisme privat d’art i les seves vicissituds en el conflicte de 1936. La confiscació i èxode de les col·leccions privades d’art barceloneses durant la Guerra Civil és un tema inèdit que dóna llum a una increïble història. Col·leccions tan reconegudes com la Muntadas, Bertrán i Musitu, Amatller, Güell, Plandiura, Mansana o les Rocamora, entre moltes d’altres, van ser confiscades per la Generalitat republicana a l’inici del conflicte, amb una rapidesa i eficiència notables. Els perills del conflicte van provocar que un immens volum d’obres d’art i objectes procedents del patrimoni privat hagués de ser traslladat per a la seva conservació, iniciant així un èxode massiu cap als dipòsits del nord de Catalunya.

En general és molt més freqüent parlar d’una obra artística des d’una perspectiva tècnica, e st i l íst i c a i i c ono g r àf i c a qu e contextualitzar-la i inserir-la dins la història del col·leccionisme.

Tanmateix, en els darrers anys és apassionant observar un creixent interès dins la comunitat científica per ampliar nous horitzons envers les col·leccions públiques i privades, els agents i el comerç de l’art, l’exportació d’obres d’art fora de les nostres fronteres o les diverses circumstàncies que poden afectar a la seva destrucció, aspectes que, sens dubte, contribueixen a crear nous ponts de coneixement.

Si bé la qüestió de la salvaguarda i la destrucció del patrimoni artístic català en temps de la Guerra Civil (1936-1939) ha estat àmpliament estudiada, i testimoni d’aquestes recerques són diverses publicacions i exposicions, entre les quals volem destacar la celebrada als anys noranta «Viatge a Olot. La salvaguarda del patrimoni artístic a Catalunya»,1 el fenomen del col·leccionisme d’art privat a Barcelona ha estat tractat d’una forma tangencial.

1 DDAA, Viatge a Olot: la salvaguarda del patrimoni artístic durant la Guerra Civil, Ajuntament de Barcelona, Àmbit Serveis Editorials, Barcelona, 1994.

11

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

ISSN: 2339-806X

La Generalitat de Catalunya va actuar ràpidament per controlar l’onada iconoclasta i els atemptats contra el patrimoni moble i immoble A partir de l’exhumació de múltiples fonts de primera mà 2 hem pogut començar a reconstruir una sorprenent història, encara no escrita, sobre les vicissituds viscudes per les col·leccions privades d’art de Barcelona al llarg de la Guerra Civil.3 La Barcelona de finals del segle XIX i principis del XX presentava un ric i dens panorama cultural.

Entre altres aspectes podem destacar l’Exposició Universal de 1888, que va donar una forta empenta al món de l’art. D’altra banda, cal assenyalar també el paper desenvolupat per la Junta de Museus (1902, remodelada el 1906 amb la incorporació de la Diputació d e B a rc e l on a ) o l’As s o c i a c i ó d’Amics dels Museus de Catalunya (1933), fonamentals per a la consolidació dels nostres museus.

2 Principals fons base de la recerca: Arxiu Nacional de Catalunya (ANC). Fons ANC1-1.

Generalitat de Catalunya (Segona República).

Comissió del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic. Secció de Museus; Fons ANC1-715. Junta de Museus; documentació denominada «Guerra Civil» conservada a l’Arxiu del Museu Nacional d’Art de Catalunya (AMNAC), sense indexar. Vull agrair la col·laboració de Gemma Ylla-Català (Departament d’Art Romànic, MNAC) i de Jordi Casanovas Miró (Departament de Registre i Gestió de Col·leccions, MNAC), per facilitarme l’accés a dita documentació inèdita.

3 Recerca fruit de la meva tesi doctoral: Per camí de cendres: La confiscació i l’èxode de les col·leccions d’art privades de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939). Trajectòries de les col·leccions Muntadas i Rocamora, dirigida per la Dra. Immaculada Socias Batet (20092015). Departament d’Història de l’Art de la Universitat de Barcelona.

12

Residència del col·leccionista Maties Muntadas, sala-menjador. Barcelona.

Fotògraf: Adolf Mas, 1909. ©Institut Amatller d’Art Hispànic. Arxiu Mas. E-1059

Paral·lelament, el mercat artístic de Barcelona es va veure impulsat per la presència d’importants antiquaris i galeries, com la mítica Sala Parés (1877). La conjuminació d’un alt nivell cultural, però també social i econòmic, a la segona meitat del segle XIX, va constituir un excel·lent caldo de cultiu que va fer emergir importants col·leccions privades, les quals van convertir diversos domicilis barcelonins en autèntics museus, com va ser el cas dels Muntadas o Rocamora.

Tanmateix, l’inici de la Guerra Civil, el juliol de 1936, que va tenir

unes conseqüències dramàtiques a escala política i social, també va impactar d’una forma funesta sobre el patrimoni artístic. La Generalitat de Catalunya va actuar ràpidament per controlar l’onada iconoclasta i els atemptats contra el patrimoni moble i immoble.

La Conselleria de Cultura, amb Ventura Gassol i Rovira (18931 9 8 0 ) c om a c ons e l l e r e n e l s primers moments del conflicte, decreta diverses lleis a fi de protegir el patrimoni públic i privat.

La situació legal del patrimoni a Catalunya estava emparada per la

La mirada

Llei de Conservació del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de 1934, 4 confirmada per decret de la Generalitat el 5 d’octubre de 1935.5 Aquesta llei va generar cinc seccions dins del Departament de Cultura, corresponents a arxius, museus, biblioteques, excavacions i monuments. La secció d’arxius estava comandada per Agustí Duran i Sanpere (1887-1975); la de museus, per Joaquim Folch i Torres (1886-1963); Pere Bosch i Gimpera (1891-1974) estava al davant del servei d’excavacions arqueològiques; Jordi Rubió i Balaguer (1887-1982), al capdavant del servei de biblioteques; finalment, la secció de monuments estava sota la direcció de Jeroni Martorell i Terrats (1877-1951). Tots cinc prohoms, considerats professionals de prestigi, es van dedicar intensivament a coordinar les tasques de salvaguarda del patrimoni6 dins les respectives àrees de la seva competència. A més, es va constituir la Comissió General de Museus, d i r i g i d a p e r Jo a qu i m Fol ch i Torres, on se centralitzaven totes les juntes de museus de Catalunya i la S ecció de Monuments del S er vei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat (SPHAC), 7 dirigida per Jeroni Martorell, a fi de protegir els tresors artístics i traslladar-los a un lloc segur.

4 BOGC, número 89 (30/III/1934).

5 El 30 de novembre de l’any 1933, el govern central va traspassar a la Generalitat de Catalunya els Serveis de Belles Arts, Conservació de Monuments i Biblioteques, amb un parèntesi a causa dels Fets d’octubre de 1934, que posà aquest servei en mans dels militars. El 5 d’octubre de 1935 es farà oficial aquest decret de la Generalitat.

6 Vegeu Francisco Gracia i Glòria Munilla, Salvem l’art! La protecció del patrimoni cultural català durant la Guerra Civil, La Magrana, Barcelona, 2011.

7 Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat, constituït en comissió permanent per fer complir les disposicions i lleis decretades aquests primers mesos del conflicte.

Dins aquesta voluntat de salvaguardar els tresors artístics de museus, esglésies i convents, també hi comptaven aquells que eren de propietat privada, i per tant menys coneguts pel públic en general Dins aquesta voluntat de salvaguardar els tresors artístics de museus, esglésies i convents, també hi comptaven aquells que eren de propietat privada, i per tant menys coneguts pel públic en general, però de gran valor artístic, com els dels Muntadas, Mansana, Amatller o Rocamora, entre d’altres que citarem més endavant. La Casa dels Canonges es va convertir en el centre d’operacions i tota obra rescatada pels tècnics del SPHAC (Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat) i per voluntaris era traslladada aquí per fer-ne el registre. A més de la Casa dels Canonges, però, es van improvisar altres espais per convertir-los en dipòsits d’art, als quals anaven a refugiar-se les grans col·leccions privades de la ciutat, com és el cas del Palau Reial de Pedralbes, seu del Museu d’Arts Decoratives, i el Palau de Montjuïc, estrenat com a Museu d’Art de Catalunya un parell d’anys abans, el novembre de 1934. Aquí van arribar gràcies també a desenes de tècnics del patrimoni i voluntaris, que van traslladar-les des de les residències privades dels col·leccionistes.

Segons la documentació consultada, 8 la Generalitat de Catalunya va confiscar, només en8 Document procedent de l’AMNAC, Fons Museu d’Art Modern. Ref. FI03.77/1380.

«Llibre de Recuperacions 1936-1939». El do-

tre els mesos de juliol i octubre de 1936, al voltant de 26 col·leccions d’art privades, amb gairebé un total de 9.000 peces confiscades, traslladades i registrades, procedents de col·leccions tan importants com la d’art oriental de Josep Mansana i Terrés (1857-1934), formada per unes 1.767 peces de porcellana, ceràmica, estampes japoneses, escultures d’ivori i peces d’armeria. És també destacable la confiscació de gairebé 300 peces de joieria antiga dels segles XVI, XVII i XVIII, propietat de M. Concepció Regordosa i Jover (1888-1920).

Entre les primeres col·leccions privades confiscades es troba una de les més importants i atractives,

La Generalitat de Catalunya va confiscar, només entre els mesos de juliol i octubre de 1936, al voltant de 26 col·leccions d’art privades, amb gairebé un total de 9.000 peces confiscades, traslladades i registrades la creada per Maties Muntadas i Rovira (1853-1927), confiscada per la Comissaria General de Museus a la seva residència del carrer Roger de Llúria, 110, en diverses fases, segurament a causa del gran nombre de peces que componien aquesta important col·lecció d’art medieval i d’època moderna, principalment retaules, talles en fusta i mobiliari, que avui dia enriqueixen els nostres museus. Però no únicament es van confiscar col·leccions de pintura i escultura, sinó també col·leccions dispars, cument es troba plegat a l’interior del llibre, entre la guarda i la coberta del darrere.

13

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

com la d’armeria d’Eudald Graells i Puig (1901-1992) o la col·lecció de Raül Roviralta i Astoul (1891-1979), de contingut heterogeni i constituïda per rellotges, porcellanes i mobiliari dels segles XVIII i XIX. És notable també la col·lecció Bosch, citada als documents i que presumiblement podria consistir en part de la col·lecció de Pau Bosch i Barrau (1841-1915), amb gairebé 2.000 objectes artístics i decoratius. Especialment valorada va ser també la col·lecció de vidre antic, peces arqueològiques i destacades pintures d’època medieval i moderna del xocolater i col·leccionista Antoni Amatller i Costa (18511910), conservada i continuada per la seva filla, Teresa Amatller i Cros (1873-1960), i que va ser confiscada per la Generalitat l’agost de 1936.

El mateix Josep Gudiol i Ricart (1904-1985), que va portar a cap una intensa activitat en la confiscació de col·leccions privades d’art, refereix: «El 23, me dirigí a la casa 41 del Paseo de Gracia, domicilio que fue de Doña Teresa, que posee una de las primeras colecciones barcelonesas de arte. Desde allí presencié la formación de una de las primeras columnas de milicianos voluntarios. Por suerte llegábamos a tiempo para salvar las colecciones particulares».9 És també destacable la salvaguarda d’altres col·leccions, com la d’Antoni Rocamora i Vidal (18881964) a la seva residència del passeig de Gràcia, que compartia amb la família del famós pintor Ramon Casas i Carbó (1866-1932), de qui era parent. La col·lecció d’Antoni Rocamora va ser confiscada en dues fases, entre els mesos d’agost i o c tu bre d e 1 9 3 6 . D’a qu e s t a col·lecció van enregistrar-se 770 9 Josep Gudiol i Ricart, «En su defensa: La intervención de Josep Gudiol en el salvamento del patrimonio artístico durante la Guerra Civil», a Manuel Barbié i Artur Ramon (ed.), Tres escritos de Josep Maria Gudiol i Ricart, Colección Opera Minora, núm. 1, Barcelona, 1987 (1941).

14

ISSN: 2339-806X

Tècnics dels Serveis de Protecció de Patrimoni a la Casa dels Canonges, juliol 1936.

Fotògraf: Joan Vidal i Ventosa. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Nº registre 26294.

peces, entre pintures (amb especial atenció a les de Ramon Casas), peces de joieria dels segles XVII i XVIII i una gran col·lecció de vidrieria catalana, llevantina i valenciana del segle XVIII; destaca també un bon recull d’aiguabeneiteres catalanes.

D’igual importància és la confiscació de la col·lecció del seu germà Manuel Rocamora i Vidal (1892-1976), ubicada al carrer Montcada, 25, on albergava el seu estudi de pintor, i confiscada per decret de la Generalitat el 8 d’agost

de 1936, 10 mentre que pocs dies després, el 12 d’agost, la Comissaria General de Museus confiscava les col·leccions de vestits i complements d’indumentària al propi domicili del col·leccionista, al carrer Ballester. 11 En un document 10 BOGC, núm. 224 (11/VIII/1936), p.

1012. Decret art. 1r. Signat pel president Lluís Companys i el conseller de Cultura, Ventura Gassol, a Barcelona, el 8 d’agost de 1936.

11 Cal advertir que el número del domicili de Manuel Rocamora al carrer Ballester era el 12, però que actualment ha estat modificat i és el 22, seu de la Fundació Cultural Privada Rocamora.

La mirada

Com es pot imaginar, aquesta va ser una feina titànica a causa de la gran quantitat de patrimoni moble existent a la ciutat

Col·lecció Rocamora confiscada al Museu d’Arts Decoratives de Pedralbes, a l’antic despatx d’Alfons XIII. Barcelona, 1936. Fotografia de Joan Vidal i Ventosa. Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Nº registre 26297.

excepcional, custodiat a l’arxiu familiar Rocamora,12 consta l’acte de confiscació de les col·leccions Rocamora en mans del Govern de la Generalitat i de la Comissaria General de Museus, amb l’especificació del seu destí cap al Museu d’Arts Decoratives, situat al Palau de Pedralbes.

Al Palau de Pedralbes també es van dipositar altres col·leccions prioritàriament dedicades a les arts 12 Agraïm la col·laboració de la família Rocamora i l’accés a la documentació privada a la Fundació Cultural Privada Rocamora.

decoratives, com la de ceràmica del polític Josep Bertran i Musitu (1875-1957). Finalment, i sense data concreta d’entrada, tenim notícies que també van arribar obres d’art als dipòsits de salvaguarda de la ciutat de Barcelona procedents de les col·leccions de Francesc Cambó i Batlle (1876-1947), amb un total de 211 obres dels grans mestres de la pintura, i 186 peces procedents del col·leccionista i mecenes Eusebi Güell i Bacigalupi (1846-1918). Volem dest ac ar també la confiscació feta al gran

col·leccionista Lluís Plandiura i Pou (1882-1956), que ja havia fet un interessant traspàs d’obres a la ciutat de Barcelona el 1932; pocs anys després, els documents mostren que li són confiscades un centenar de pintures d’artistes contemporanis com Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Anglada-Camarasa o Martí Alsina.

A més d’aquests noms tan destacats del col·leccionisme d’art a Catalunya també van ser confiscades desenes d’altres col·leccions i propietats privades, que conjuntament amb les obres d’esglésies i convents van omplir des de l’inici del conflicte els museus públics de Barcelona.

Com es pot imaginar, aquesta va ser una feina titànica a causa de la gran quantitat de patrimoni moble existent a la ciutat, una immensa tasca de trasllats que anava acompanyada d’una conscienciada catalogació de cadascuna de les obres, i és aquí on entra en joc un element clau, la fitxa de catalogació de les peces, una excel·lent eina que permet conèixer amb detall les obres d’art de procedència privada que passen a formar part dels museus públics en ser confiscades per la Generalitat republicana.

En cadascuna d’aquestes fitxes13 constaven cinc xifres escrites en vermell que registraven cada peça.

Així, aquesta numeració lligava la peça a la fitxa de catalogació, on s’indicava tipologia de peça, número, descripció, datació i el més 13 Arxiu Nacional de Catalunya (ANC).

Fons ANC1-1. Generalitat de Catalunya (Segona República). Comissió del Servei de Patrimoni Històric, Artístic i Científic. Secció de Museus.

15

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

interessant de tot, la procedència de l’obra. A la vegada, s’anotava l’ordre de numeració de les fitxes en un petit llibre que porta per títol Anotacions relatives a l’ordenació de fitxers,14 denominat Llibre de recuperacions 1936-1939 posteriorment pel bàndol franquista, el qual va utilitzar dit document per endreçar i ordenar les devolucions de les col·leccions.

Aquest excepcional document recull peces de col·leccions privades importants que van quedar fusionades amb obres menors procedents de domicilis particulars, béns de l’Església i, sobretot, una gran quantitat de peces de procedència anònima, béns que són exponents de la ferma voluntat de salvaguarda de la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. A més, l’esmentat llibre també explica el següent: «[...] no s’ha pogut evitar que, en repassar les fitxes es trobin alguns objectes de valor nul, tan intrínsecament, com baix del punt de vista artístic. Aquests objectes, fotografies, documents familiars, llibres o revistes, postals i altres coses caldrà, més endavant, substituir-los per altres objectes més adients a la finalitat museística. Mentre això no es fa, indicarem quan menys llur numeració per a que, quan sigui factible, puguin anul·lar-se fàcilment i amb rapidesa. [Anotació al marge] Detall de les col·leccions i objectes dipositats pel Servei de Conservació de M. i defensa del P. A. de Catalunya». 15 Una nota que ens dóna indicis, com d’altres que hem pogut consultar, d’una certa voluntat d’apropiació per part de la Generalitat republicana dels béns artístics privats no únicament 14 AMNAC. Fons Museu d’Art Modern.

Ref. FI03.77/1380. «Llibre de Recuperacions 1936-1939.»

15 AMNAC. Fons Museu d’Art Modern.

Ref. FI03.77/1380. «Llibre de Recuperacions 1936-1939», núm. 77, pp. 1-2. Transcripció literal. Es refereix al final del text al Servei de Conservació del Museu [MAC] i de defensa del Patrimoni Artístic de Catalunya.

16

dins el context de salvaguarda de la Guerra Civil, sinó mirant més enllà del conflicte. Entra en joc de manera aparent la idea republicana de crear els grans museus del poble, dels quals passarien a formar part les importants col·leccions privades per tal de nodrir els museus públics. Però aquesta voluntat que insinuen diversos documents oficials va quedar truncada pel conflicte bèl·lic. Tot i així, aquesta idea republicana d’incloure el patrimoni privat dels burgesos barcelonins als museus del poble podria haver estat també un bon escut contra els sectors més revolucionaris, evitant així la destrucció d’importants col·leccions.

El Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat republicana va confiscar milers de peces artístiques i en va evitar així la destrucció i el pillatge a mans dels més radicals Sigui com sigui, el Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat republicana va confiscar milers de peces artístiques i en va evitar així la destrucció i el pillatge a mans dels més radicals, i quan la tardor de 1936 va portar noves amenaces a causa del conflicte bèl·lic latent, la Comissaria General de Museus, amb Joaquim Folch i Torres al capdavant, va decidir iniciar l’exili del patrimoni artístic de la ciutat cap a Girona, concretament cap a la població d’Olot. Així s’inicia tota una sèrie d’expedicions entre els mesos de novembre de 1936 i gener de 1937, període que és el de màxima activitat pel que

ISSN: 2339-806X

fa a l’èxode massiu de patrimoni moble, tant el procedent dels museus de la ciutat com el confiscat a l’Església i a particulars, moviment reflectit als excepcionals documents que registren cadascuna de les càrregues a camions que es fan des del Museu d’Art de Catalunya al Palau de Montjuïc i que es conserven a l’AMNAC.16 Gràcies a l’exhumació minuciosa d’aquesta documentació hem pogut saber que les col·leccions particulars van quedar fragmentades en el moment que van entrar a formar part del museu. Ja no es tractaven com a col·leccions completes, sinó que anaven unificades per tipologies amb la resta de col·leccions, tant públiques com privades. Aquesta afirmació ens la confirma un segon document inèdit també procedent de l’AMNAC, 17 on consten, per número de confiscació, totes les obres que van ser dipositades a l’església olotina i on es trobaven col·locades. Avui dia coneixem com estaven distribuïdes gràcies a la seva correspondència amb un plànol del temple pintat en colors, diferenciant les distintes àrees per seccions.18 Per exemple, i gràcies al seguiment que hem pogut fer en l laçant tot a aquest a do c umentació inèdita, avui podem donar a conèixer les vicissituds de col·leccions privades com ara la imponent col·lecció Mansana, la qual va ser dipositada en un primer moment al Palau Reial de Pedralbes, des d’on una bona part 16 Documentació corresponent al trasllat d’obres dels museus de Barcelona a Olot.

Fulls de càrrega dels camions, 1936. AMNAC, sense número de referència.

17 Analitzant dit document considerem que es tracta d’informació referent a la ubicació dels béns dipositats a l’església de Sant Esteve d’Olot. Document mecanografiat, sense data, dins la carpeta corresponent a l’any 1938. AMNAC, sense número de registre.

18 Planta de l’església de Sant Esteve d’Olot.

Dipòsit dels museus i col·leccions de Barcelona. Distribució de les peces, 1936. AMNAC, sense número de registre.

La mirada

pintura i vidrieria va sortir en la primera expedició que va fer la Generalitat de Barcelona a Olot, el 31 d’octubre de 1936, on també viatjava la importantíssima col·lecció de vidre antic d’Antoni i Teresa Amatller, entre altres peces procedents del Museu d’Art de Catalunya i de l’Església.

Les col·leccions privades confiscades i exiliades cap a Olot no únicament van sortir del Palau Reial de Pedralbes; de fet, el gran gruix de sortides que es van fer de tots aquells objectes provenia del Palau de Montjuïc, seu del Museu d’Art de Catalunya Sant Brici. Lateral d’altar de Tavèrnoles (Alt Urgell). Segona meitat del segle XII. Tremp sobre fusta. Font: MNAC, nº de catàleg 064006. Adquisició col·lecció Muntadas, 1956.

va ser traslladada al dipòsit d’Olot en l’expedició del dia 30 de desembre de 1936. Un cop situada al nou dipòsit, hem pogut localitzar-la al llarg de tot el conflicte embalada en capses i col·locada a la zona 21, al creuer de l’església de Sant Esteve d’Olot, protegida de la guerra. Una altra col·lecció sortida del Palau Reial de Pedralbes cap a Olot el mes de desembre de 1936 va ser la d’objectes ceràmics de Josep Bertran i Musitu, dipositada en capses i ubicada novament a la zona 21 del creuer de l’església olotina. Igual que la col·lecció d’indumentària i complements de Manuel Rocamora, traslladada en calaixeres i baguls el dia 30

de desembre, amb continuïtat en diverses expedicions fetes el mes de gener del 37 i també dipositada en la dita zona, a on sembla que anaven destinades totes les obres que anaven embalades en caixes de fusta. Les col·leccions privades confiscades i exiliades cap a Olot no únicament van sortir del Palau Reial de Pedralbes; de fet, el gran gruix de sortides que es van fer de tots aquells objectes provenia del Palau de Montjuïc, seu del Museu d’Art de Catalunya.

Des d’aquí hem pogut documentar sortides de col·leccions més desconegudes avui dia, com ara la d’Antoni Rocamora, i és curiós veure com la seva col·lecció de

A través dels documents coneixem les expedicions de col·leccions de Barcelona cap a Olot, i a la vegada també tenim notícies de la seva situació física al dipòsit designat per la Generalitat republicana. A finals de l’any 1936, l’església de Sant Esteve d’Olot ja s’havia convertit en el dipòsit de salvaguarda del patrimoni català més important del país, però el curs del conflicte bèl·lic no era del tot afavoridor per al bàndol republicà i els perills sobre el patrimoni custodiat eren continuats. Per aquest motiu, l’èxode del patrimoni artístic salvaguardat no va acabar a Olot, sinó que al llarg del conflicte es van habilitar nous dipòsits fronterers amb França per acollir una selecció d’obres, entre les quals n’hi havia moltes de procedents de les grans col·leccions d’art privades de Barcelona.

17

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

A finals de l’any 1936, l’església de Sant Esteve d’Olot ja s’havia convertit en el dipòsit de salvaguarda del patrimoni català més important del país Reveladors documents consultats a l’AMNAC parlen d’un segon èxode de patrimoni el mes de juny de 1938 cap a poblacions gironines com ara Viladrau, Bescanó (Can Pol de Montfullà), Seva, Agullana (Mas Perxers) o Darnius (Can Descalç).

Aquest segon èxode va deixar les distintes col·leccions privades completament fragmentades, i és que algunes obres summament interessants, especialment les d’època medieval i moderna, van viatjar al dipòsit de salvaguarda de Can Descalç, a la població de Darnius (Girona). Entre elles, i breument, volem destacar com es trasllada la col·lecció de vidre antic Amatller, de la qual hem trobat fins i tot notes sobre l’estat de conservació d’algunes peces, on s’indica que aquelles que s’han trencat seran retornades al dipòsit d’Olot. També se citen peces destacades de pintura medieval i moderna d’Antoni i Teresa Amatller, igual que d’altres col·leccionistes de primer ordre, com Maties Muntadas. Catorze de les seves obres pictòriques més importants són traslladades al dipòsit de Darnius, com la pintura de Pere Garcia de Benavarri i taller Banquet d’Herodes, traslladada de Barcelona a Olot i d’Olot a Darnius. Però la seva història, com la de moltes obres de procedència catalana, no acaba aquí. I és que un cop els republicans es troben en total situació de desavantatge, el control del govern republicà dóna pas al caos de la fugida cap a l’exili, tant del govern com de la població, i també del patrimoni.

18

Quan el bàndol franquista arriba al nord de Catalunya, el Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN) agafa el control dels dipòsits de salvaguarda. Diversos informes d’un dels seus col·laboradors, Joan Sutrà Viñas (1898-1981), destinats a la família del col·leccionista Maties Muntadas, hereus de la col·lecció, donen a conèixer una dada inèdita, i és que no totes les obres confiscades que van viatjar d’Olot a Darnius es trobaven aleshores en aquell dipòsit.19

El viatge d’obres procedents de col·leccions privades d’art de Barcelona va continuar més enllà de la frontera als darrers moments, fugint de les bombes franquistes, cap a Ginebra

ISSN: 2339-806X

col·leccions privades barcelonines, com les esmentades col·leccions Amatller, Plandiura i Muntadas; d’aquest a ú lt ima ca l dest acar el Sant Brici —lateral d’altar de Tavèrnoles (Alt Urgell)—, localitzat a la documentació de Joan Sutrà Viñas.20 Però també n’havia d’altres procedències: la catedral de Barcelona, el Museu Diocesà i convents com el de Sant Joan de les Abadesses són citats als documents. El llistat de col·leccions d’ar t exiliades de la ciut at de Barcelona és llarg i la recerca del seu recorregut durant la Guerra Civil és un camí complex i alhora apassionant, que continuem resseguint.

El viatge d’obres procedents de col·leccions privades d’art de Barcelona va continuar més enllà de la frontera als darrers moments, fugint de les bombes franquistes, cap a Ginebra, amb una complexa expedició definitiva duta a terme pel govern republicà, amb la voluntat de traspassar el patrimoni artístic espanyol al Comitè Internacional per la Salvaguarda dels Tresors d’Art Espanyols de la Societat de Nacions. Per mitjà d’aquesta maniobra van viatjar a Ginebra destacades obres d’art medieval i modern de distintes 19 Relación de objetos procedentes de colecciones particulares que según documentación roja fueron trasladados a Darnius y que no se han encontrado en dicho lugar según inventario hecho por el Servicio. Document mecanografiat, sense signatura. Barcelona, 27 de maig de 1939. Arxiu de la família Muntadas. Pont de Molins, Girona.

20 Document mecanografiat per Joan Sutrà Viñas, sense data (probablement de 1941). Llistat de peces recuperades el 1939.

Arxiu familiar dels hereus Muntadas. Pont de Molins, Girona.

Passat i present

Passat i pressent

Trinxeres de la Guerra Civil Queralt Solé Professora d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

L’arqueologia del món contemporani ha permès estudiar fets del nostre passat més recent. Els estudis arqueològics de vestigis relacionats amb la Guerra Civil, com trinxeres militars o fosses comunes de soldats morts en combat, han permès als historiadors conèixer més dades sobre aquests fets. Unes actuacions que sempre s’han de dur a terme amb mètodes científics rigorosos per preservar totes les dades que es puguin localitzar.

Fins fa relativament poc temps, quan es parlava de vestigis es feia referència en general a les restes físiques d’estructures d’èpoques històriques llunyanes que havien quedat dempeus o mig derruïdes. Per vestigis s’entenien les estructures que pertanyien a runes romanes, castells medievals o restes de muralles de ciutadelles d’època moderna.

Però aquesta accepció de la paraula ha anat adquirint un significat més ampli per a la societat, que ara ja reconeix com a vestigi qualsevol estructura del passat que hagi quedat totalment o parcialment dempeus, per més que aquest passat sigui un passat recent. D’aquesta manera, tant en l’àmbit internacional com nacional podem trobar que es consideren vestigis elements físics de la Primera o la Segona Guerra Mundial; d’antics països comunistes; del període de la guerra freda o, òbviament, de la Guerra Civil i la dictadura franquista. I aquests darrers s’estan revaloritzant cada cop més amb el pas dels anys.

És ben palès que a partir de l’any 2007, amb la creació del Memorial Democràtic, a Catalunya aquests vestigis van començar a adquirir importància. L’administració catalana els va dotar d’interès a partir d’una demanda social existent i inspirant-se en molts altres vestigis del món que havien estat recuperats. El Memorial Democràtic va escollir bàsicament una sèrie d’indrets, els va restablir i museïtzar i els va fer visitables. Al web del Memorial es pot veure aquesta tasca, que s’ubica tota ella sota el paraigua de

És ben palès que a partir de l’any 2007, amb la creació del Memorial Democràtic, a Catalunya aquests vestigis van començar a adquirir importància 19

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

la «Xarxa d’Espais de Memòria de Catalunya» i que es divideix cronològicament. Aquests vestigis són els més visibles i els que s’han pogut, a més a més, recuperar. Però encara n’hi ha molts altres que són susceptibles de ser treballats i recuperats, encara que sigui en formats diferents dels de la visita in situ, sovint impossible de fer per moltes causes.

Per què no una visita virtual, per exemple?

Catalunya està plena de vestigis de tots els períodes, i de la Guerra Civil, malgrat el pas del temps, i sobretot el canvi en bona part de la fisonomia del país, encara en queden molts. Són vestigis les fosses comunes, fossars on hi ha enterrades desenes de milers de persones, majoritàriament soldats, que van perdre la vida al front o en algun hospital de la rereguarda. El país n’està ple, només cal mirar el mapa de fosses de la Generalitat per fer-nos una idea del que degueren ser gairebé nou mesos de front estabilitzat

i gairebé dos mesos d’avenç de les tropes franquistes, amb combats constants fins a arribar a la frontera amb França. Algunes fosses s’han exhumat, d’altres han estat senyalitzades i la majoria s’han mantingut en el mateix estat que quan van ser creades. El terme vestigi es queda curt i no pot englobar el que representen milers de restes òssies sepultades en fossars, sovint fora dels cementiris i sense cap mena de senyalització.

Una altra mena de vestigi que socialment està sent reconegut com a tal en aquest segle X XI són les trinxeres. Són uns vestigis quilomètrics i han estat treballats sobretot des de l’arqueologia. És molt interessant —i un fet extraordinari— l’exemple de la trinxera de Carspach, a França, descoberta el 2012 i que es va mantenir intacta perquè el fang la va cobrir.

Les imatges són espectaculars i la investigació històrica que va provocar també, atès que mercès

Exhumació de la fossa comuna de Gurb. Fotografia: Memorial Democràtic

20

ISSN: 2339-806X

a diversos elements que s’hi van trobar (plaques d’identificació i objectes personals), combinats amb una recerca històrica en arxius, es va poder esbrinar la identitat dels soldats que hi van morir i que havien quedat sepultats a l’interior.

Gairebé cent anys després del conflicte, van ser enterrats amb tots els honors. La trinxera es va excavar, les restes dels soldats que hi havien mort van ser exhumades i finalment l’autopista que havia de passar-hi per sobre va ser construïda. Però malgrat que els vestigis van desaparèixer, actualment la tecnologia permet continuar coneixent i fins i tot accedir a la trinxera recuperada de Carspach gràcies a les visites virtuals i a la reconstr ucció en 3D de tot d’elements que s’hi van recuperar i que poden ser vistos des de tots els angles possibles a través de la pantalla de l’ordinador. Tot plegat, però, cal inserir-ho en el si dels actes commemoratius del centenari

Passat i present

de la Primera Guerra Mundial, en què els diversos estats implicats s’han abocat en tots els sentits. Cal passejar-se per la web que centralitza la informació a França, anomenada 14-18 Mission Centenaire, per tal que ens puguem adonar de la importància que l’Estat francès atorga al que va ser la guerra en si, i per sobre de tot al que és i suposa actualment el seu record. Pel que fa a les trinxeres i la seva recuperació, tant històrica com arqueològica, el web que li dediquen és així mateix impressionant, amb una riquesa d’informació documental més que àmplia en tots els sentits.

I a Catalunya, com s’ ha actuat amb les trinxeres? Aquest és un vestigi que sembla difícil de tractar. Hi ha gent que voldria conservar-les totes, i d’altres que no els atorguen cap mena de valor. Òbviament, ni tant ni tant poc. Actualment es conserven i s’han senyalitzat les que hi ha al Merengue (Balaguer), al coll del Moro (Gandesa), a les Devees (la Fatarella), als Barrancs (Vilalba dels Arcs), a la punta del Duc (la Pobla de Massaluca) o a la zona de Biuse (Llavorsí), i també s’han recuperat diversos forts, camps

En aquest sentit, és interessant veure quina ha estat l’evolució al respecte, atès que s’ha passat d’excavar trinxeres de forma una mica matussera, sense els permisos corresponents i amb personal poc qualificat, a ferho de forma més científica

d’aviació, bateries antiaèries i búnquers. De tots ells hi ha la informació completa a la web del Memorial ja esmentada. Però és sabut que encara n’hi ha moltes més. En aquest sentit, és interessant veure quina ha estat l’evolució al respecte, atès que s’ha passat d’excavar trinxeres de forma una mica matussera, sense els permisos corresponents i amb personal poc qualificat, a fer-ho de forma més científica, amb una direcció d’excavació, amb arqueòlegs i tenint els permisos corresponents per poder dur a terme l’actuació.

Aquest fet és important, ja que permet tenir posteriorment un informe acurat de la feina portada a terme sobre un vestigi que, pel sol fet d’excavar-lo, tendeix a la desaparició. Els informes els custodia la Generalitat i són de consulta pública.

F i ns qu e n o c om e n c e n l e s investigacions i excavacions a la Terra Alta, a causa de les infraestructures eòliques que s’hi anaven a construir, l’any 2005, les actuacions que es feien en trinxeres de la Guerra Civil no acostumaven a tenir cap mena de permís. Cal dir que en aquestes accions hi havia de tot, des dels anomenats «metralleros» —que cerquen objectes i armament de metall de forma indiscriminada sense cap respecte per l’entorn i altres elements— fins a persones que eren aficionades a la guerra —i a les quals l’afició les havia portat a tenir-ne un gran coneixement— i buscaven des de petits elements que aleshores es valoraven poc, relacionats sovint amb la indumentària militar, fins a armament o grans infraestructures, com la recerca que va fer un grup de persones per localitzar la línia fortificada de la Fatarella i que Àngel Solà Mauri va explicar a la I Jornada d’Arqueologia i Patrimoni de la Guerra Civil al Front de l’Ebre. Justament en aquesta línia de fortificació es va fer una excavació arqueològica

on, per bé que inicialment es va actuar sense el permís del Servei d’Arqueologia, l’acord posterior amb el Departament de Cultura de la Generalitat va fer que es presentessin els resultats en un molt bon informe elaborat per la gent del grup del CSIC encapçalat per Alfredo González Ruibal.

En aquest sentit, les trinxeres són un patrimoni que, malgrat que com dèiem molta gent menysté, molta altra gent valora per molts motius, ja sigui pel coneixement històric que poden aportar com pel significat que poden tenir, atès que són vestigis que a Catalunya van lligats a l’imaginari cultural de resistència, lluita, dur combat i sacrifici de molts, i que sovint a més s’entrellacen amb l’imaginari polític de resistència republicana davant de l’atacant franquista.

Això ha fet que s’hagin dut a terme i es mantinguin actuacions que són molt positives, com la que es fa a la Cota 402, on des de fa anys un grup de persones conserven i recuperen molts vestigis al voltant de Corbera d’Ebre, però que cal que compleixin la Llei de Patrimoni Cultural Català, perquè justament complint la llei és com s’acaba de donar valor real a tots aquests vestigis. Relacionada amb la Cota 402 hi ha l’exposició «La Trinxera», on s’exposa material de tota mena vinculat amb la batalla de l’Ebre. Sort d’ells, atès que si no molts dels esmentats «metralleros» ja haurien fet desaparèixer tot el patrimoni que durant anys encara es trobava a les zones on hi va haver enfrontaments; patrimoni que malauradament és molt fàcil de trobar posteriorment en webs especialitzades de compra i venda d’aquests béns.

Les darreres actuacions que s’han dut a terme en relació amb les trinxeres a Catalunya han estat molt lligades a l’arqueologia, i totes s’han fet amb els permisos corresponents. L’estiu de l’any 21

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

ISSN: 2339-806X

Tram de la trinxera de Vilanoveta, al front del Pallars. Fotografia: Memorial Democràtic.

2015 diversos estudiants de pràctiques del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona van estar excavant durant deu dies la Cota 287, a Corbera d’Ebre. Van fer una valoració molt positiva de l’experiència, que fins i tot van presentar al mateix poble de Corbera, on els veïns van poder copsar la importància de diversos materials als quals, per proximitat i per viure’ls amb quotidianitat, mai no havien donat la importància que els arqueòlegs van atorgar-los.

Aquesta experiència va propiciar que l’estiu següent, l’any 2016, estudiants de la UB hi tornessin a fer pràctiques, aquest cop al si del Poble Vell de Corbera. També el 2016 ha estat excavat un altre punt interessant, tot i que no és una trinxera, sinó un presumpte post de comandament de les Brigades 22

Internacionals, també molt a prop de Corbera d’Ebre. Justament l’excavació arqueològica espera poder clarificar si va ser o no en algun moment un lloc clau de la batalla.

Trinxeres, però també línies de fortificació, refugis, búnquers, línies defensives de costa i al Pirineu..., tots ells vestigis de la Guerra Civil o la immediata postguerra als quals cal atorgar tot el valor que es mereixen, perquè més enllà del valor material en tenen un de científic i —cosa que potser és més important actualment— perquè molta gent els atorga un valor polític en el sentit que dèiem de resistència envers un invasor dictatorial. Per tal que tot plegat pugui conjuminar-se, els diversos valors actuals i sobretot el de la informació de cara al futur, és necessari que

s’emprin sempre els instruments legals que la Generalitat té creats, per poder anar configurant així un corpus documental i un material rigorós i a l’abast de tothom en el present i en el futur.

L’estiu de l’any 2015 diversos estudiants de pràctiques del Grau d’Arqueologia de la Universitat de Barcelona van estar excavant durant deu dies la Cota 287, a Corbera d’Ebre

Passat i present

Mercè Morales Montoya Societat Catalana d’Estudis Històrics

L’organització TODT i els exiliats de la Guerra Civil espanyola Als primers anys de la Segona Guerra Mundial les tropes alemanyes aconseguiren diversos èxits militars. Aquests èxits permeteren a les autoritats nazis controlar un ampli territori al continent europeu. Per mantenir la maquinària de guerra i defensar els nous espais conquerits pel Reich, els alemanys necessitaren molta mà d’obra barata. L’Organització Todt fou una de les principals organitzacions que es crearen per impulsar la indústria de guerra i per fortificar diversos espais. Part d’aquesta feina fou assumida per molts republicans exiliats a França, que foren forçats a fer treballs de tot tipus per a aquesta organització.

L’Organització Todt (OT) va ser una de les iniciatives amb més èxit del govern nazi. Una gran empresa pública que va mobilitzar milions de persones en obres de construcció i en indústries de guerra tant a Alemanya com als territoris ocupats pel seu exèrcit durant la Segona Guerra Mundial.

Al començament, l’OT va acollir treballadors voluntaris, però amb

L’Organització Todt (OT) va ser una de les iniciatives amb més èxit del govern nazi.

l’esclat de la guerra va esdevenir una caixa de reclutament de treballadors forçats, aquells que han estat definits com els esclaus de Hitler. Els exiliats de la Guerra Civil Espanyola que vivien a territoris sota l’administració alemanya no en van restar exclosos.

Atès que no tenien l’estatus de refugiats polítics, eren considerats immigrants. La majoria no tenien documents de residència o treball que avalessin la seva estada a França. En aquest sentit, eren carn de canó per a l’Organització.

Encara no puc determinar una xifra contrastada dels exiliats espanyols que van ser reclutats per l’OT, però es pot afirmar, a 23

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

reserva de les noves que la recerca aporti en el futur, que van ser entre 45.000 i 50.000 persones.

Les xifres presenten variables, alts i baixos en funció del temps, dels trasllats, de les defuncions i, també, de les evasions. Per establir una xifra més ajustada a la realitat encara haig de completar la informació recollida sobre cada un dels exiliats de la Guerra Civil que van treballar a l’OT durant el conflicte a l’Europa hitleriana i al nord d’Àfrica.

Fritz Todt, l’ideòleg Fritz Todt (1891-1942) va ser l’ideòleg de l’organització que portaria el seu nom. Enginyer, militar i membre destacat del Nationalsozialistische Deutsche Arbeiterpartei (NSDAP), amb l’ascens de Hitler al poder va esdevenir supervisor de totes les grans obres públiques del Reich. Va destacar sobretot en la construcció de les grans autopistes que encara avui funcionen a l’Estat federal

alemany. El 1938, Todt va crear l’Organització amb el propòsit d’integrar les companyies privades i públiques en un únic sistema, el Reichsarbeitsdienst o Servei de Treball del Reich. Una operació lucrativa per a moltes d’aquestes companyies privades contractades pel govern, atès que van rebre mà d’obra molt barata.

Immediatament després de la seva creació, l’OT va començar a construir la línia Sigfrid. El 28 de maig, Hitler va ordenar a Todt la construcció d’aquesta línia defensiva al Mur Occidental.

L’obra havia d’estar acabada l’1 d’octubre. Hitler anava a envair Txecoslovàquia i pretenia frenar una possible resposta armada de l’exèrcit francès. El 14 de juny, Todt rebia el material i els homes. Tres mesos després, havia complert la seva missió. En els moments de treball més intensos s’havien reunit fins a 430.000 treballadors. El 51% de la producció de ciment a Alemanya s’havia

ISSN: 2339-806X

lliurat en aquesta gran obra de defensa. Es van fer servir 9.000 vagons per al transport de materials, 16.000 camions i un terç de la flota del Rin. Per al transport diari dels treballadors es van posar al seu servei 4.100 autobusos.

Aquest primer treball de l’OT ens permet fer-nos una idea de la magnitud i el poder que va tenir durant la Segona Guerra Mundial.

Obres faraòniques i milers de treballadors són la imatge perfecta per visualitzar el que va ser l’OT fins al seu desmantellament, el 1945.

L’èxit de l’OT va portar Fritz Todt al Ministeri d’Armament i Municions alemany el 17 de març de 1940. Ocupada França tres mesos més tard i amb les mires posades en el front oriental, el mateix Todt es va encarregar de supervisar-lo. Va crear tres branques en territori soviètic, les OT Eisanztgruppen, en les quals van ser empleats milers de jueus polonesos i presoners soviètics.

Albert Speer rep de Hitler l’anell Fritz Todt per la seva tasca al front del Ministeri d’Armament. Maig del 1943.

(Bundesarchiv. Foto 146-1979-026-22. Heinrich Hoffman)

24

Passat i present

A Noruega va construir una estructura ferroviària que havia de culminar en «el tren Polar».

Implantada a tots els territoris del Reich, l’OT va destinar centenars de milers de persones a obres militars de fortificació, vies de transport —imprescindibles per al desplaçament d’armament, avituallaments i soldats—, refugis per a la població civil, búnquers laberíntics i soterrament d’indústries.

En total, es van crear vuit OT Eisanztgruppen dins Alemanya, i set més repartides entre Itàlia, Ucraïna (Kíev), Alemanya (Berlín, seu central), el Sud-est (Belgrad), l’Oest (París), el Nord «víking» (Oslo) i el nord de l’URSS (Tallinn).

Fritz Todt va morir el 8 de febrer de 1942 després d’una visita a Hitler al «cau del llop» de Rastenburg (Kętrzyn en polonès), un dels tres grans complexos bunqueritzats del Führer. A les tres de la matinada, l’avió en el qual viatjava Todt va esclatar en

enlairar-se. No hi va haver supervivents. De seguida va córrer la brama que havia estat un accident provocat.

L a mor t de To dt va deixar en mans de l’arquitecte Albert Speer —amb el qual Todt es va creuar al «cau de llop» de Hitler el dia que va morir— el Ministeri d’Armament i, per tant, la direcció de l’OT. El seu adjunt, Franz Xaver Dorsch, que ja havia treballat per a Todt, en va dirigir la seu central, i Fritz Sauckel, plenipotenciari per a l’Abastament de Mà d’Obra des de 1942, li va proporcionar els treballadors.

Voluntaris, confinats i treballadors del GTE En els primers temps, els treballadors de l’OT eren voluntaris procedents de països de l’Est i soldats alemanys discapacitats per a la guerra. Es distingien pel seu uniforme color verd oliva i el braçalet amb l’esvàstica. A mesura que Alemanya va anar ocupant

A mesura que Alemanya va anar ocupant territoris, el percentatge de voluntaris va ser notablement inferior al dels treballadors forçats i els presoners de guerra territoris, el percentatge de voluntaris va ser notablement inferior al dels treballadors forçats i els presoners de guerra. En els anys 1943 i 1944, la necessitat de mà d’obra va resultar imperiosa a causa de les baixes i l’avenç aliat, que obligà a construir més fortificacions militars. En aquests anys, una part de la població civil lliure es va veure obligada a treballar de manera forçada. No cal dir que aquests últims anys de la guerra van ser encara més foscos i despietats que

Treballadors forçats marxen cap el camp de treball. (desconegut)

25

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

els anteriors, i també que són els menys estudiats pel que fa a la població exiliada a França.

Els primers treballadors forçats de l’exili espanyol —no els voluntaris, que també n’hi va haver— els localitzem amb la caiguda de la línia Maginot. Pertanyien a la Legió Estrangera i al Grup de Treballadors Estrangers (GTE), als quals s’havien allistat després d’ haver passat pels camps de concentració francesos. Els treballadors militaritzats de la GTE van ser capturats pels alemanys.

Segons alguns testimonis, el govern francès va intercanviar mil exiliats espanyols de les GTE per presoners francesos. Els exiliats detinguts pels alemanys van ser enviats a camps de concentració o integrats a l’Organització Todt.

Els primers treballadors forçats de l’exili espanyol —no els voluntaris, que també n’hi va haver— els localitzem amb la caiguda de la línia Maginot Ocupada França, els exiliats que van restar a la zona de Vichy —la majoria— i que encara romanien als camps de concentració van ser obligats a enrolar-se en les companyies de treball. Es calcula que a finals de 1940, 20.000 treballaven a la zona alemanya, 100.000 a la França de Vichy, 25.000 al nord d’Àfrica i 25.000 a l’Organització Todt.

Quan els tentacles de l’OT van arribar a la «França lliure», s’ i n c re m e nt à e l re c lut am e nt d’ homes entre els que encara restaven confinats als camps de concentració i els integrats al 26

Servei de Treball Obligatori francès (STO). La majoria van anar a treballar al Mur de l’Atlàntic.

Al treballador se’l procurava un salconduit per circular lliurement per l’Organització i un virtual contracte de treball. La veritat era que no es podia circular sense la companyia d’un guarda o una autorització especial.

La presència dels exèrcits italià i alemany a la zona de Vichy la tardor de 1942 va fer incrementar el nombre d’exiliats espanyols obligats als treballs forçats. En aquelles dates, captar mà d’obra era prioritari.

El nombre de treballadors voluntaris i el dels enginyers alemanys anava disminuint, així com el dels mateixos treballadors forçats a causa de les morts provocades per l’aviació aliada a les fortificacions on treballaven i, en alguns camps de treball, per les condicions indignes a què foren sotmesos. La necessitat de reclutar mà d’obra era tal que el 1944, per exemple, va tenir lloc la batuda nomenada «acció mestís». Van ser detingudes prop de 20.000 persones, els coneguts com a «mig jueus» (és a dir, que un dels progenitors ho era) i els casats amb jueus. Tots van passar a ser treballadors forçats de l’OT. Com el mateix Speer va afirmar als judicis de Nuremberg, en les darreres fases de la guerra hi havia escassetat de mà d’obra i els torns de treball setmanal arribaven a setanta-dues hores.

A f ina ls d’aquel l any, s’ ha e s t i m a t q u e l’O T d i s p o s a v a d’1.360.000 treballadors, dels quals només 14.000 eren

A finals d’aquell any, s’ha estimat que l’OT disposava d’1.360.000 treballadors, dels quals només 14.000 eren «voluntaris»

ISSN: 2339-806X

«voluntaris». La resta eren treballadors forçats, presoners de guerra i, prop de 22.000, presoners procedents de camps de concentració alemanys, un altre gran planter de mà d’obra que alimentà l’OT de treballadors esclaus.

Reclutament d’homes lliures Les baixes que es produïen als diferents camps de treball havien de ser reemplaçades amb més treballadors, fet que va portar molts civils als treballs forçats, àdhuc aquells que tenien els papers en regla. Els exiliats de la República, que des de la seva entrada a França ja van ser considerats «perillosos», amb l’ocupació alemanya i la creixent recruada de la repressió al país eren objectius fàcils per a l’OT. Només un exemple amb final feliç: l’exiliat català Ramon Mora l i Q uerol, que tenia els papers en regla i treballava com a barber a la població de Puy, a l’Alvèrnia, va ser citat el 10 de març de 1943 per l’OT per tal que es presentés a l’hospital amb les cartes d’alimentació i una maleta per anar als treballs obligatoris.

Moral, que havia tingut la previsió de fer-se documents pel consolat espanyol de Saint-Étienne, estava convençut que seria descartat per aquest motiu. Després de visitar la Kommandantur de Puy i mostrar els papers que l’avalaven, tornà a casa satisfet. En efecte, aquella mateixa tarda un empleat li comunicà que no calia que es presentés per ser reclutat. No era la primera vegada que aconseguia eludir els treballs forçats.

Tanmateix, un mes després, el 13 d’abril, el desperten de matinada uns cops a la porta de casa. Tres agents de la policia i un de la secreta li comuniquen que el seu nom està a la llista de treballs obligatoris i li ordenen que faci la maleta i que marxi amb ells. Quan Moral arribà a la comissaria de policia, hi trobà tots els espanyols de Puy. Només

Passat i present

Un treballador forçat rep ordres del seu cap de l’OT durant la construcció del Mur de l’Atlàntic. (Desconegut)

havien escapat «els Comas, pare i fill». Després de passar la visita mèdica, és declarat apte. El pensament del detingut només gira entorn del seu destí (a on l’enviaran, fora de França, a Alemanya?) i el temor per la seva vida, atès que «l’aviació era un perill constant i terrible que feia estralls per tot arreu on hi havia companyies de treballadors de l’Organització Todt».

El nostre exiliat finalment no va marxar perquè, desesperat, va insistir una i altra vegada que el protegia el consolat espanyol. Després de telefonar a la Prefectura, els alemanys el van deixar lliure. «Un home menys a treballar pels enemics alemanys», comentà Moral.

Tanmateix, la resta d’espanyols que aquell dia eren a Puy estaven a punt de convertir-se en treballadors esclaus de l’OT.

És en aquesta gran construcció militar a on trobem destinats un bon nombre d’exiliats de la Guerra Civil, tot i que no exclusivament, atès que també van fer treballs forçats en altres indrets.

El Mur de l’Atlàntic

La base submarina de Brest va ser un dels epicentres militars dels alemanys. Tenim constància que ja l’octubre de 1940 el govern de Vichy proporciona mà d’obra espanyola als alemanys

Un dels projectes de més abast que portà a terme l’OT va ser la fortificació del Mur de l’Atlàntic i la defensa de les bases submarines.

És en aquesta gran construcció militar a on trobem destinats un bon nombre d’exiliats de la Guerra Civil, tot i que no exclusivament, atès que també van fer treballs forçats en altres indrets

per a la fortificació de Brest. En aquells dies, 700 espanyols que eren al camp d’Argelers són posats a disposició de l’OT i enviats a diferents camps de treball. La majoria dels que van ser destinats a Brest, uns 500, es van allotjar al Fort de Keranroux, integrat exclusivament per espanyols, en règim de confinament. Altres treballadors es van repartir entre el Fort de Montbarey, ocupat per més de 5.000 estrangers; el Fort du Questel, a on vivien els xofers i es guardaven els camions, i el Fort de Portzic, a on van ser portats 800 presoners vigilats per la SS. El fort de Keranroux, a on havien estat els exiliats espanyols, va ser destruït el 1944 en els primers dies de l’alliberament.

La mobilització d’homes per treballar a la base va ser constant.

La majoria dels exiliats que van ser treballadors forçats a Brest, Bordeus i La Pallice provenien del groupement de travailleurs de l’Hérault. El 1941, 11.000 exiliats més són enviats a la costa atlàntica. El 1942, algunes xifres apunten 27

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

a 37.000. El setembre de 1943, quatre companyies de treballadors integrades per exiliats de la República, en total uns mil homes, van ser reclutats per treballar a la base. Portats en tren i sense conèixer el seu destí, alguns van fugir aprofitant la boira i es van amagar als boscos. Tots temien que el comboi els portés a Alemanya, d’on mai ningú tornava ni se’n tenia notícia. Els treballadors van ser confinats al Fort de SaintPierre-Quilbignon, a uns quatre quilòmetres de la base submarina.

Dormien en barracons amb lliteres superposades, separats per un passadís central. La vigilància era intensiva. En total, sumaven uns deu mil homes de nacionalitats diverses. L’evasió només era possible durant els trasllats i, en algunes ocasions, a la mateixa base.

Dels que van poder fugir, alguns s’integrarien en el maquis. Com és sabut, una bona part dels maquissards eren evadits dels camps de concentració i de treball.

A la base submarina de Brest treballaven dues empreses privades, les companyies B erger i Flokerski, la primera amb un nombre de treballadors molt més considerable, i la segona —dirigida en persona per la seva propietària— amb cinquanta. Els treballadors eren enquadrats en grups de vint-i-cinc, comandats per un cap alemany. La rutina era sempre la mateixa: s’aixecaven a les quatre de la matinada, se’ls servia cafè i es desplaçaven fins a la base. A la una del migdia rebien la «sopa Todt», feta amb aigua, pa i porro. A les dues es reprenia el treball, fins a les set de la tarda.

El sopar, més abundant, consistia en llenties, salsitxes, mantega i melmelada. A les onze tothom era al llit. Generalment, el recompte de treballadors mai no quadrava entre el fet pel matí i el de la tarda.

Sempre es produïa alguna evasió.

En els trasllats es provocava algun avalot, fet que obligava els guardes a anar a veure què passava. Era el

Presonera del camp de concentració d’Auschwitz treballant a la fàbrica.

(Bundesarchiv. Foto 146-2007-0074_JG)

28

ISSN: 2339-806X

La fam era ben real i obsessiva. Com el fred; mal vestits, alguns presoners no tenien ni sabates i es feien vestits amb els sacs de ciment moment d’escapar amb l’ajut de simpatitzants del poble, que els col·locaven en el primer tren que sortís de Brest. Només el diumenge treballaven fins a les tres de la tarda i s’estaven confinats al fort fins a l’hora de dormir.

Com descriuen els exiliats que van treballar a Brest, la multiplicitat de nacionalitats (francesos, espanyols, soviètics, armenis, algerians, polonesos...) feia de la base una torre de Babel, com també el fort on dormien. Així mateix, es produïen freqüents enfrontaments.

Per tal de mitigar aquest fet, els alemanys els van separar. Va ser

Passat i present

llavors quan els exiliats van comprovar que eren prop de mil cinccents espanyols a Brest.

Al Mur de l’Atlàntic es va emprar mà d’obra forçosa, com també a Saint-Malo, Calais, Cherburg, La Rochelle, Saint Nazaire, Lorient o Bordeus, entre altres poblacions de la costa. A la base de Bordeus hi van treballar uns tres mil exiliats. Dos mil van ser allotjats a la caserna Niel i prop de mil al camp de Saint-Médard. Entre ells, trobem el doctor català Josep Pujol.

A Bordeus es va produir una fuga en massa de dos-cents espanyols, mentre que altres van treballar des de dins per a la Resistència, passant informació i sabotejant les instal·lacions. El sabotatge era penalitzat amb la mort.

Un dels pitjors destins dels treballadors forçats que treballaven al Mur de l’Atlàntic eren les illes situades davant la costa de Normandia, al canal de la Mànega.

L’arxipèlag estava format per tres illes principals, Jersey, Guernsey i Alderney. Anar a aquelles illes era anar a la mort.

L’exiliat català Francesc Font va ser un dels treballadors de l’OT a les illes de Jersey i Alderney.

S e gons el s e u te st i mon i — e n una entrevista feta per Salomon Steckoll el 1979— havia treballat per a diverses companyies de treball franceses fins al maig del 1941.

Un dia, agents de la Gestapo vestits de civils van reunir els treballadors, entre ells dos-cents espanyols, i els van separar en dos grups.

Font va quedar en el de la dreta.

L’endemà es van assabentar del motiu. Els de la dreta treballarien per als alemanys. Dos dies després, va ser traslladat a la base submarina de La Rochelle. Segons Font, en aquell moment només hi havia alemanys i espanyols a la base. A finals de 1941 va ser traslladat a Jersey amb cinc-cents espanyols més. Van p ass ar p er divers os camps construint fortificacions i

búnquers. L’octubre de 1943 va ser portat a l’illa d’Alderney. Només hi van anar dos espanyols. Més tard, va ser traslladat a l’illa de Guernsey, on va trobar cinc exiliats més. Després del desembarcament de Normandia, el 6 de juny de 1944, van ser traslladats a SaintMalo, on van romandre fins al final de la guerra, el 9 de maig de 1945.

El seu testimoni, com el d’altres companys dels camps de treballs d’aquestes illes, una bona part soviètics i jueus, és demolidor.

Per menjar, tenien poc més que la sopa Todt, cafè, pa i, amb sort, una mica de margarina. La fam era ben real i obsessiva. Com el fred; mal vestits, alguns presoners no tenien ni sabates i es feien vestits amb els sacs de ciment. Treballaven en condicions inclements i dormien en matalassos infestats d’insectes.

Els esclaus de Jersey treballaven dotze hores diàries, en algunes ocasions setze. Només el segon diumenge de cada mes tenien festa a la tarda. Segons Font, els alemanys no els donaven res de menjar aquella tarda: «Nich arbeiten, nich essen». La mort sempre hi era present, bé a causa de les explosions de dinamita quan construïen búnquers soterranis; bé pel trencament d’ossos de cames i braços a l’obra; bé en accidents amb les màquines; bé per malalties o bé, simplement, per trobar-se totalment exhausts. Els habitants de la població els descrivien com cadàvers vivents. L’única medicina que existia al camp era l’aspirina.

Al turment físic se sumava una despietada tortura psicològica. El mateix Font explica com el Nadal de 1943, el cap del camp de treball d’Alderney, Evers, va cridar tots els treballadors. Un cop reunits els va ensenyar un paquet amb postals i cartes. La sorpresa fou extraordinària. No s’ho podien creure. Contents per aquell regal nadalenc, només esperaven sentir el seu nom per córrer a recollir la

carta, però Evers els tenia reservada una altra sorpresa. Després de deixar que s’emocionessin, va llançar el paquet de cartes al foc i el va cremar. Enfonsats davant d’aquella nova crueltat, encara van haver de suportar com Evers reia i se’n burlava.

Segons el testimoni de Kirill Nevrov, després de dos o tres mesos de treballar en el camp, el nombre de morts ascendia a dotze persones diàries. Al matí, era habitual trobar algun mort al llit; la resta morien treballant en les construccions i a la infermeria.

Un altre exiliat català, el doctor Vicenç Gasulla Solé, també va ser portat a l’illa de Jersey. Havia treballat al Grup de Treballadors Estrangers (GTE) francès quan va esclatar la guerra. Enviat a la línia Maginot, quan aquesta va caure, la primavera de 1940, els alemanys van demanar voluntaris per treballar per a ells. Segons Gasulla, prop de 1.000 exiliats espanyols van ser intercanviats pel govern francès per presoners francesos. Tots van ser destinats a la base submarina de La Rochelle, a Normandia. Gasulla va treballar a la base fins que fou desplaçat amb 300 homes més a Jersey en les condicions descrites més amunt. Seguint el seu testimoni, els malalts que no podia sanar eren transportats a Bèlgica en els vaixells usats per al transport de ciment. Gasulla va sobreviure i es va casar amb una noia de l’illa. Morí el 1980. També va ser el cas d’un altre català, Joan Dalmau, supervivent de Jersey i casat amb una noia de Lancanshire.

A l g u n s e x i l i a t s e s p a ny o l s van poder fugir de Jersey amb la col·laboració de gent de l’illa, com ara el comunista Norman Le Brocq.

Així mateix, segons el testimoni de Pepito Rosell, altres van aconseguir fugir amb l’ajut d’anarquistes exiliats. Embarcats cap a Saint-Malo, els donaven nous papers i els passaven a la zona lliure.

29

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

Un grup de soldats aliats i de civils treuen la placa de l’edifici de l’Organització Todt a Cherbourg després de l’alliberament. 1944. (www.dday-overlord.com)

Després del desembarcament de Normandia, i segons el testimoni del general Wilhem Keitel del 27 de juny de 1945, no es van enviar més treballadors forçats a la zona, perquè «hi havia mà d’obra suficient per afrontar totes les contingències». Altres exiliats van treballar per a la Renault i uns 500 a les mines de Gard.

També s’ha de tenir en compte que van treballar per a l’OT voluntaris espanyols. El govern franquista va crear la Comisión Interministerial para el Envío d e Tr a b aj a d o r e s a A l e m a n i a (CIPETA), segons la qual se’n van inscriure 25.000. Aquests disposaven fins i tot d’un diari, Enlace, editat per l’ambaixada espanyola a Berlín entre 1941 i 1943.

La vida no val res

forçosos a Alemanya. Les xifres que aporta la carta són esgarrifoses. Només a Alemanya havien mort més de 25.000 espanyols sobre un còmput que es calculava de 40.000. Dels deportats a camps d’extermini (15.000) només se n’havien repatriat 3.500; dels treballadors forçats (més de 25.000), només n’havien tornat 15.000. A França, on havien estat 15.000 els internats en camps de concentració i en presons franceses pel règim de Vichy, hi malvivien 5.000 vídues i orfes.

En aquelles dates encara mancaven dades sobre els treballadors forçats, atès que després de l’alliberament alguns d’ells, com els treballadors de Jersey i altres illes, havien estat portats pels aliats a camps de confinament a Anglaterra. El 21 de juliol de

El 26 de setembre de 1945, la Federació Espanyola de Deportats i Inter nats Polít ics de Tolos a adreçava una carta al nou president de la República Espanyola a l’exili, José Giral. Demanava ajuda per als exiliats espanyols que havien estat deportats als camps de concentració o destinats a treballs

Només a Alemanya havien mort més de 25.000 espanyols sobre un còmput que es calculava de 40.000

30

ISSN: 2339-806X

1945 l’ambaixada britànica a París preguntava al Ministeri d’Afers E s t r an g e r s f r an c è s s i Fr an ç a s’oposava al retorn dels espanyols que havien treballat per a l’OT que es trobaven a la Gran Bretanya. El ministeri no va respondre fins al 12 de setembre. No s’hi oposava, però havien de viatjar amb un carnet d’identitat i un permís de viatge i havien de donar el darrer domicili que havien tingut a França.

El malson, per a molts, estava a punt d’acabar.

Avui som més a prop d’elaborar un mapa més ajustat dels llocs a on van treballar per a l’OT els exiliats de la Guerra Civil, així com de saber-ne el nombre, inclosos, malauradament, els que hi van deixar la vida. També som una mica més a prop de tenir més dades sobre els que van treballar a Alemanya i altres països ocupats. Tots ells foren víctimes de la guerra.

Els judicis de Nuremberg A ls judicis de Nuremb erg , el ministre Albert Speer va ser interrogat sobre l’explotació de treballadors estrangers forçats i de deportats a camps de concentració per a la indústria de guerra alemanya. Va ser acusat de crims contra la humanitat per defensar el terror i la brutalitat com a mitjans per maximitzar la producció dels treballadors esclaus, així com per obligar ciutadans dels països aliats i presoners de guerra a treballar en la producció d’armament i municions i en operacions militars. Speer negà aquestes acusacions. Va argumentar que la mà d’obra als camps de concentració era responsabilitat de Himmler i que la captació i explotació de mà d’obra estrangera era assumpte del plenipotenciari per a l’Abastament de Mà d’Obra, Fritz Sauckel. Speer no va negar que demanés mà d’obra per a la indústria armamentística, però

Passat i present

Fritz Sauckel als judicis de Nüremberg.

(USHMM. Foto 10384. Public domain)

negà que participés en el procés.

Quan li van preguntar detalladament pels maltractaments rebuts pels treballadors i presoners, no acceptà mai haver-hi tingut res a veure i sempre incriminà Sauckel.

Quan Speer va ser preguntat sobre el nombre de presoners de diverses nacionalitats que van treballar en les indústries de guerra alemanyes al final del conflicte, llançà la xifra de set-cents mil o vuit-cents mil, aclarint que treballaven en tots els camps de la producció i no només en la indústria bèl·lica. En total, al llarg del conflicte, i només tenint en compte els presoners de guerra,

la xifra era de dos milions i mig de treballadors forçats de totes les nacionalitats, segons Speer.

Finalment, aquest reconegué que la utilització de presoners de guerra i treballadors estrangers en les indústries de guerra havia infringit les lleis internacionals. Speer va ser condemnat a vint anys de presó per crims de guerra. Els soviètics n’havien demanat la pena de mort.

Fritz Sauckel, plenipotenciari per a l’Abastament de Mà d’Obra des de 1942, va ser el responsable d’organitzar les deportacions de treballadors des dels països ocupats fins a Alemanya, així com dels jueus i eslaus des de l’URSS als camps de concentració. Va subministrar mà d’obra per a l’OT als països ocupats. Sauckel va ser condemnat a mort a Nuremberg i morí a la forca el 16 d’octubre de 1946.

El 17 de maig de 1943, Sauckel havia enviat un teletip a Hitler amb estadístiques sobre la mà d’obra forçada que estava treballant al Mur de l’Atlàntic. En reproduïm alguns fragments: «El meu Führer!

Prego em permeti presentar-li les següents xifres sobre la mà d’obra emprada a l’Organització Todt [...]

Finals de març de 1942: 270.969.

Finals de març de 1943: 696.003

[...] S’han assignat amb gran velocitat i energia treballadors preferentment a l’Organització Todt a l’Oest amb la fi de completar el treball al Mur de l’Atlàntic. [...]

Malgrat les dificultats, la mà d’obra de l’Organització Todt a l’Oest es va incrementar en 66.701 treballadors a finals de març de 1942 i en 248.200 a finals de març de 1943».

En la primera meitat de l’any 1944, Sauckel havia reclutat 33.000 treballadors a França, 16.000 a Bèlgica, 15.000 a Holanda i 37.000 a Itàlia. Va admetre que només a Alemanya hi havia cinc milions de treballadors estrangers, dels quals només 200.000 eren voluntaris.

Segons els informes del govern francès de 1946, l’OT va obligar 738.000 treballadors a unir-se al treball obligatori a França, 875.952 treballadors van ser deportats de França a fàbriques alemanyes i 987.687 presoners de guerra van ser utilitzats en l’economia de guerra del Reich. Es calculava que un total de 2.601.639 persones a França van ser obligades a treballar per al règim nazi i per a les fàbriques dels f rancesos col·laboracionistes.

Bibliografia CRESPO, Martí. Esclavos de Hitler. Barcelona, UOC, 2014.

DORSCH, Xaver; J. B. ROBINSON i W. F. ROSS. Organization Todt. Historical Division, US Army European Command. Foreign Military Studies Branch, 1947.

MÜLLER, Rolf-Dieter. «Albert Speer and Armaments Policy in Total War». Germany and the Second World War: Organization and mobilization of the German sphere of power. Oxford University Press, 2003.

MORAL I QUEROL, Ramon. Diari d’un exiliat. Fets viscuts (1936-1945). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979.

OVERY, Richard. Interrogatorios. El Tercer Reich en el banquillo. Barcelona, Tusquets, 2001.

RAßLOFF, Steffen. Fritz Sauckel. Hitler «Muster-Gauleiter». Thüringen, Erfurt, 2004.

RODRÍGUEZ JIMÉNEZ, José Luis. Los esclavos españoles de Hitler. Barcelona, Planeta, 2002.

SAUNDERS, Anthony. Hitler’s Atlantic Wall. Sutton, 2001.

SEIDLER, Franz Wilhelm. Die Organisation Todt: Bauen für Staat und Wehrmacht, 1938-1945. Bernard & Graefe, 1987.

STEPHENSON, Charles. The Channel Islands 1941-45: Hitler’s Impregnable Fortress. Osprey Publishing, 2006.

TAYLOR, Blaine. Hitler’s Engineers: Fritz Todt and Albert Speer - Master Builders of the Third Reich. Casemate Publishers, 2010.

VILANOVA, Antonio. Los olvidados. Ruedo Ibérico, 1969.

31

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

Ignasi Domènech i Vives Doctor en Història de l’Art i cap de Col·leccions dels Museus de Sitges

ISSN: 2339-806X

L’escultura catalana durant la guerra civil. El cas de Pere Jou L’escultura catalana al llarg de la Guerra Civil veié baixar la seva producció d’una forma important. Els seus protagonistes foren els creadors nascuts a finals del segle XIX, que en esclatar el conflicte vivien la seva plena maduresa creativa i que per motius d’edat no van ser mobilitzats. Malgrat tot, seguiren existint tímids encàrrecs públics i se seguiren organitzant exposicions on els escultors pogueren mostrar el seu treball. Pere Jou és un exemple paradigmàtic d’aquest paisatge artístic poc estudiat de la nostra història de l’art. És fàcil comprendre com la situació generada des de l’inici de la Guerra Civil trasbalsà absolutament la situació del món de la creació artística a casa nostra.

Aquest és un tema poc tractat per la nostra artigrafia, que s’ha ocupat més, encara que també tímidament, d’explicar de quina manera va rebrotar l’art català després del conflicte, obviant el fet que molts creadors que visqueren la guerra en la seva maduresa, i que per aquest motiu no foren mobilitzats, seguiren en actiu durant aquells anys.

La creació, el mercat, la crítica o les exposicions continuaren en actiu, encara que amb un pols arítmic.

El cas de l’escultor Pere Jou (Barcelona, 1891 - Sitges, 1964) és un exemple paradigmàtic d’aquells

32

artistes professionals nascuts a la darrera dècada del segle XIX que es trobaven en la seva plena maduresa creativa i professional en esclatar la guerra. En l’estudi que li hem dedicat hem pogut treballar amb els diferents documents que es conserven a l’arxiu de la seva família, comprovant les penoses circumstàncies que visqué al llarg de la guerra, situació compartida amb la majoria d’escultors de la seva generació. En aquest sentit, creiem que és interessant reproduir un fet viscut per l’artista al principi del conflicte. Pocs dies després d’esclatar la guerra, la nit del 24 de juliol de 1936, Pere Jou visqué un fet força comú en aquells moments, però amb un desenllaç més aviat insòlit. Alguns membres del

Passat i present

Pere Jou. Noia asseguda amb raïm, 1946. Col·lecció particular

Comitè de Defensa de Sitges —el Comitè de Milícies Antifeixistes de la vila, acabat de constituir— forçaren la porta del seu taller. La tasca de l’escultor era coneguda, entre

El cas de l’escultor Pere Jou és un exemple paradigmàtic d’aquells artistes professionals nascuts a la darrera dècada del segle XIX que es trobaven en la seva plena maduresa creativa i professional en esclatar la guerra

altres coses, per la seva producció d’imatges religioses, que és el que probablement els milicians cercaven. De fet, era comú que a L’Eco de Sitges, als anys anteriors, apareguessin algunes notes que donaven a conèixer el treball de l’escultor mitjançant una breu crònica d’una visita al seu taller. La darrera apareguda abans dels fets de juliol és del 10 de maig d’aquell mateix any, en la qual justament s’informava de la realització de la imatge de la Mare de Déu de Montserrat per a la basílica de Santa Maria de Vilafranca del Penedès. Si bé l’acció del comitè entrava en la lògica d’aquell moment, el que convertí aquest fet en singular fou la carta de disculpes rebuda per l’escultor dos dies després, tal com es pot llegir en un document conservat a l’Arxiu Jou, on el cap de les milícies demanava perdó per aquells fets.

Durant els tres anys de conflicte, la producció de l’artista disminuí de forma important, encara que continuà participant en algunes exposicions Durant els tres anys de conflicte, la producció de l’artista disminuí de forma important, encara que continuà participant en algunes exposicions. Foren anys complexos en els quals l’escultor rebé alguns encàrrecs de clients dels dos bàndols: així, esculpí una imatge de Sant Joan, encàrrec de mossèn Trens, amic personal i destacat intel·lectual i liturgista, i una assumpció de la Verge 33

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

Pere Jou. Al·legoria de Sitges. 1950. Col·lecció d’Art de la Vila de Sitges. Museu de Maricel.

34

ISSN: 2339-806X

Passat i present

d’alabastre, que ningú recollí un cop acabada la guerra i que es conserva a la col·lecció dels familiars de l’escultor. Quan l’any 1938 el Ple de l’Ajuntament decidí canviar el nom de la plaça del Cap de la Vila per plaça Durruti, l’escultor fou l’encarregat de modelar un medalló amb el perfil del líder anarquista, obra que fou destruïda públicament quan l’exèrcit dels nacionals entrà a Sitges, el 21 de gener de 1939. També a les acaballes de la guerra modelà i fongué una petita figura femenina agenollada, amb els braços estirats en actitud d’exclamar-se, que titulà Prou, en clara referència als dramàtics fets que vivia el país.

Com la majoria d’escultors, el treball dels quals requereix materials i processos molt més cars que els emprats, per exemple, pels pintors, Jou es veié obligat a baixar dràsticament el seu ritme de producció. Sense clients i encàrrecs era impossible adquirir els materials per treballar o traspassar els modelats en fang a bronze. És per aquest motiu que les obres presentades a les exposicions —que malgrat la situació que vivia el país se seguien fent— havien estat creades anys abans. L’any 1937 Jou va participar amb tres escultures a l’exposició «España a México, manifestación de arte catalán pro víctimas del fascismo». La mostra, organitzada pel Comitè de Propaganda de la Generalitat de Catalunya, estava

En acabar la guerra els encàrrecs privats i les exposicions augmentaren de forma important, molt més del que podríem pensar en aquells anys d’autarquia

Pere Jou. Sant Joan Baptista. 1951. Església del monestir de Poblet.

destinada a ser l’eix central d’un grup d’activitats que s’havien de desenvolupar a la capital de Mèxic per recaptar diners per ajudar a cobrir les necessitats del front. Les obres de la mostra, que constituïen una foto fixa de les arts a Catalunya en aquell moment, foren donades pels seus artífexs per poder ser subhastades. Jou hi participà amb el retrat de bronze de la seva filla Vinyet, un nu femení de bronze que constituïa el motiu central d’un dels cartells de l’exposició, dissenyat per Antoni Clavé, i un cap de pedra de Nieves Selva.

L’exposició no es dugué mai a terme, ja que el vaixell que transportava les obres, noliejat per la Generalitat i que partí del port de

Barcelona, va ser interceptat per l’exèrcit feixista. El general Queipo de L lano, en una de les seves al·locucions nocturnes des dels micròfons d’Unión Radio Sevilla, en les quals, amb un llenguatge violent i groller, terroritzava la població andalusa, comunicà el decomís del vaixell i la seva càrrega.

Queipo digué que decoraria casa seva amb les obres arrabassades als republicans, però finalment el general envià el botí a Burgos, on algunes de les obres acabaren decorant el Palacio de la Isla, seu del govern dels nacionals fins al final de la guerra. L’any 1954, en un viatge a Burgos, l’escultor veié el bronze de la seva filla dins un carro que traslladava diversos 35

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

embalums. Fruit d’aquesta casualitat, decidí iniciar la demanda de recuperació de les obres segrestades. Finalment, pogué recuperar el bust de pedra. El nu femení no es localitzà mai i el retrat de la seva filla Vinyet, després d’un llarg periple, ha acabat formant part dels fons del Museo Centro Nacional de Arte Reina Sofía, a Madrid.

Malgrat la guerra, se seguiren duent a terme algunes exposicions oficials, que abans del conflicte eren patrocinades per l’Ajuntament de Barcelona.

Així, el darrer trimestre de 1938 l’escultor participà en el Saló de Tardor, a Barcelona, organitzat per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i la Junt a d’ Exp osicions d’Ar t de C at a lu ny a . Hi pre s e nt à Nu i Maria Lluïsa i un retrat de la bibliotecària de Sitges que no hem localitzat. La nòmina d’escultors que hi van participar era força àmplia: Andreu, Armengol, Bru, Cairó, Camps, Clarà, Coscollola, Dunyac, Duran, Felisart, Fenosa, Folia, Granyer, Homs, Juanico, L l auradó, L lis as, Mos cos o, Muñoz, Novella, Ortega, Llucià i Miquel Oslé, Joan Rebull, Ros, Sabadell, Sabater, Savall, Solanich, Ventura, Viladomat i Jou. La lectura de les diverses crítiques aparegudes a la premsa barcelonina ens mostra com aquesta era encara força viva i estava polaritzada entre aquells que creien que l’art havia d’estar en sintonia amb els temps de guerra i aquells que seguien jutjant les obres dels creadors com un fet autònom.

Magí Albert Casanyes creia que era una «llàstima que no hi hagi més obres evocant escenes del moment. Massa poques. És absurd i blasmable que els artistes es desentenguin tan radicalment de la guerra que a tots ens obsessiona». Luis Burano també reflectia aquesta queixa en la seva crònica a La Vanguardia: «No hemos visto 36

apenas nada que nos recordase la lucha que sostenemos. Inaugurado en un ambiente ciudadano de marcado espíritu revolucionario, se ha caracterizado por su sabor clasicista, por una tónica general de conservadurismo. [...] ¿Qué corresponde mejor a un verdadero artista, mantenerse al margen de los acontecimientos, o seguir con su pueblo las emociones de la hora que pasa? [...] Entre estos dos pareceres yo adoptaría una posición ecléctica». En canvi, el crític Sebastià Gasch, a Meridià, donava el seu judici sobre les obres de pintors i escultors des d’un punt de vista purament artístic. Sobre les obres de Jou, per exemple, escrivia que «Pere Jou ha suavitzat, tot i endolcint-lo, el seu art espès i pesant d’antany. Menys rectilínia, més curvilínia que abans, la seva obra actual ha perdut rigidesa, i ha guanyat flexibilitat».

No cal dir que els encàrrecs públics van disminuir, si bé no van desaparèixer del tot, tal com hem vist en el cas de la placa a Durruti encarregada a Pere Jou per l’Ajuntament de Sitges l’any 1938. Curiosament, fou feta en marbre blanc, un material força car que l’escultor emprà poques vegades en la seva producció per motius econòmics. Com ja hem dit, els escultors visqueren de manera més dramàtica les penoses condicions econòmiques derivades del conflicte a causa de la naturalesa i el preu del seu treball.

Adquirir pedra o marbres o fer foses de bronze per a un mercat estrangulat hauria estat temerari en cas que aquestes adquisicions es poguessin haver dut a terme. No cal dir que les foneries de bronze, o bé van tancar o bé es dedicaren al treball de la metal·lúrgia destinada a la producció de guerra. És per aquest motiu que en les diverses mostres col·lectives organitzades per sindicats, ateneus, galeries privades o institucions públiques

ISSN: 2339-806X

durant els anys de la guerra, la proporció d’escultures respecte a les pintures fou molt inferior comparada amb les presentades abans de 1936.

En acabar la guerra els encàrrecs privats i les exposicions augmentaren de forma important, molt més del que podríem pensar en aquells anys d’autarquia.

El catàleg d’obres de Pere Jou, així com els d’altres escultors de la seva generació, ho demostra.

D’altra banda, la necessitat de restituir les imatges religioses desaparegudes durant la guerra procurà un important impuls a l’escultura catalana. Per acabar, cal remarcar que aquest doble fet ha provocat l’estigmatització de tota aquesta generació d’escultors.

Parlem d’aquells que maduraren el seu llenguatge en els anys del Noucentisme o que posteriorment reaccionaren contra aquell classicisme d’arrel orsiana buscant nous llenguatges i que hem englobat dins la Generació de 1917. Aquells que abans de 1936 rebien la consideració de la crítica i del mercat i que no prengueren el camí de l’exili i seguiren treballant dins les coordenades d’un llenguatge considerat pocs anys abans modern, han estat equivocadament titllats, de forma genèrica, de col·laboracionistes amb el nou règim i de posar la seva obra al servei del nacionalcatolicisme. Fals: ni tota l’obra feta per aquests escultors al llarg de la postguerra va ser imatgeria ni la gran majoria d’ells col·laboraren amb el feixisme.

Però aquest ja és un altre tema.

Passat i present

Bibliografia BURANO, Luis. «El arte de la revolución y la guerra en el “Casal de Cultura”», La Vanguardia, 9-10-1938, p. 4.

CASSANYES, M. A. «S’ha inaugurat el saló de Tardor», Meridià, any I, núm. 39 (7-10-1938), p. 4.

DOMÈNECH I VIVES, Ignasi. L’escultor Pere Jou (1891-1964). Forma i matèria, tesi doctoral inèdita, UAB, 2016. Amb el mateix títol, i en premsa, a Viena Edicions, col·lecció «Viena Arts», núm. 15.

FONTBONA, Francesc (dir.): Repertori de catàlegs d’exposicions col·lectives d’art a Catalunya (fins a l’any 1938), Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2002, p. 260-272.

GASCH, Sebastià. «Saló de Tardor 1938. L’escultura», Mirador, 10-10-1938, p. 4.

«Saló de tardor 1938. Casal de Cultura, Barcelona del 1er al 15 d’octubre», Generalitat de Catalunya, Ajuntament de Barcelona i Junta Municipal d’Exposicions d’Art, Barcelona.

«Talleres Jou», El Eco de Sitges, 10-5-1936, p. 3.

37

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

Espais de Memòria

Ruta L-2: Itinerraris pels espais de la Guerra Civil a La Segarra

ISSN: 2339-806X

«Línia L-2. Itinerari pels espais de la Guerra Civil a la Segarra» és un projecte que s’inscriu dins dels Espais de Memòria del Memorial Democràtic de Catalunya.

L’itinerari pretén contribuir al coneixement de la Guerra Civil de 1936-1939 a la Segarra a partir d’un recorregut per diferents espais que ens ofereixen una visió aproximada d’uns esdeveniments que van marcar el present i el futur d’aquestes terres.

El trajecte s’emmarca dins l’espai geogràfic que va formar l’anomenada L-2 al seu pas per la Segarra, una línia de fortificació que anava de nord a sud des de la Seu d’Urgell fins a Tarragona amb l’objectiu inicial de defensar el territori català i d’aturar l’eventual avanç de l’exèrcit franquista.

S’estructura en tres blocs temàtics a partir d’un fil conductor que posa èmfasi en l’individu i el patiment humà. El primer bloc presenta l’arbitrarietat i la represàlia a la zona republicana, a partir de l’acció dels incontrolats i del Servei d’Informació Militar (SIM). El segon bloc mostra la difícil vida a la rereguarda immediata. Finalment, el tercer bloc ens situarà en el context del nou règim franquista, que perpetua el patiment i l’exemplifica omplint presons i camps de concentració.

Seg 38

Espais de Memòria

Geografia de l’itinerari 1- L’acció dels incontrolats. Entre els llocs que la memòria col·lectiva cita com a testimonials de la persecució religiosa a la Segarra figura la partida del terme coneguda com el clot dels Àubens.

2- El món penitenciari del SIM. El poble de Concabella va convertir-se a partir del maig de 1938, i durant quatre mesos, en base del camp de treball núm. 4.

3- Les ales de la «Gloriosa» a la Segarra. El comandament de l’aviació republicana va planificar la construcció d’una xarxa de petits aeròdroms per tot el territori, entre els quals hi va haver el de l’Aranyó, conegut també com de Cervera.

4- Quan el front s’atansa. El maig de 1938 van començar les obres de fortificació de la L-2, una línia de defensa que a la Segarra protegia els principals eixos de penetració de l’enemic.

5- La mort, el rastre amarg del dia a dia. El cementiri de Cervera es va convertir durant la Guerra Civil en una immensa fossa comuna de centenars de soldats i civils que van trobar la mort en aquesta ciutat.

6- El front a prop, el pas del front. (Passeig Balmes, davant de l’escola Jaume Balmes.)

Amb l’arribada del front a Catalunya, Cervera i la Segarra van haver de preparar-se per donar cabuda a nombroses instal·lacions i serveis militars, com l’hospital de base del XVIII Cos d’Exèrcit republicà.

7- Cervera sota les bombes. (Passeig de l’Estació.) El bombardeig sobre ciutats i pobles sense protecció va convertir-se per primera vegada a la història en una estratègia, emprada per l’aviació nazi i feixista al servei de Franco per tal de destruir objectius militars, comunicacions i minvar la moral de la rereguarda. Cervera no se’n va escapar.

8- Cervera dins el mapa concentracionari de Franco. (Passeig de la Universitat.) El 24 de gener de 1939 es creava a Cervera un camp de concentració per a milers de presoners, primer de l’exèrcit de Franco i després del nou règim.

També hi van passar militars aliats fugits de l’Europa ocupada i guardes fronterers alemanys després de l’alliberament del sud de França, l’agost de 1944.

arra 39

Temps ii espais Temps espaisde dememòria. memòria.

Revista Revista digital digital deldel Memorial Memorial Democràtic.

Democràtic.

NúmNúm 4 (Gener 4 (Gener de 2017) de 2017)

ISSN: 2339-806X

Casa de la Conferència de Wannsee - Memorial L’actual memorial –antiga mansió d’un industrial, construïda l’any 1915– fou utilitzat entre 1941 i 1945 com a residència d’hostes i centre de conferències de les SS. El 20 de gener de 1942, quinze alts càrrecs representants de les SS, del partit nazi i de diversos ministeris es reuniren en aquesta casa per debatre la instrumentació de la deportació i l’assassinat planificat dels jueus europeus.

La reunió, coneguda com a Conferència de Wannsee, fou presidida per Reinhard Heydrich, cap de l’Oficina Central de Seguretat del Reich. L’encarregat de dur a terme les deportacions, Adolf Eichmann, redactà les actes de la reunió, que van ser localitzades l’any 1947 entre els documents del Ministeri d’Afers Estrangers.

El protocol documenta amb molta claredat el pla per assassinar tots els jueus europeus i la participació activa de l’administració de l’Estat alemany en aquest genocidi. Després del final de la guerra, la casa va ser utilitzada primerament per l’Exèrcit Roig i després pel dels Estats Units.

L’historiador Joseph Wulf va ser el primer a cridar l’atenció del públic cap a la vila, en referència al seu paper en la Conferència de Wannsee.

Ja el 1965, Wulf va proposar establir un «Centre Internacional de Documentació per a la Investigació del Nacionalsocialisme i les seves Conseqüències», però els seus plans van fracassar malgrat l’ampli suport nacional i internacional que tenia.

Els plans van ser represos al començament de la dècada de 1980, i el 1988 es va encomanar a Gerhard Schoenberner, un pioner de la investigació dels crims nacionalsocialistes, la tasca d’establir el memorial i elaborar la concepció de l’exposició permanent.

A finals de 1986, el Senat de la ciutat de Berlín va anunciar que s’establiria un Museu Memorial de l’Holocaust a la vila. Coincidint amb el 50 aniversari de la Conferència de Wannsee (1992), va ser obert al públic. L’associació «Recordar per al futur, associació per a la casa de la Conferència de Wannsee» (Erinnern für die Zukunft, Trägerverein des Hauses der

40 40

Wansee-Konferenz eV), que rep suport financer del govern de Berlín i del govern estatal, s’encarrega de la direcció del memorial.

La vila s’ha convertit en un centre per aprendre sobre la història. La contradicció entre el seu idíl·lic emplaçament, l’esplendor neoclàssica de l’edifici i la brutalitat dels plans que hi van ser discutits estimula la confrontació amb el passat. Per millorar aquesta confrontació hi ha visites guiades a través de l’exposició permanent instal·lada, i és possible utilitzar la biblioteca i les instal·lacions.

El departament educatiu ofereix conferències i seminaris, així com assistència en la planificació i preparació de visites a Polònia i a Israel, visites a llocs significatius de la història jueva, la persecució i la resistència. També s’ofereixen seminaris planificats, trobades internacionals, visites al memorial i projectes a llarg termini amb adults, educadors, professors i alumnes. Aquestes jornades d’estudi es basen en l’interès dels grups respectius, estiguin relacionats o no amb la política educativa.

L’exposició permanent documenta la conferència, els seus antecedents i les seves conseqüències, la història de la vila, etc. També dóna una introducció bàsica al procés de discriminació, persecució i assassinat dels jueus europeus. L’exposició fa referència a diferents aspectes del període: la dictadura a Alemanya; la resistència jueva i la defensa de la seva dignitat; l’època de preguerra; la guerra contra Polònia; els guetos; les execucions massives; la Conferència de Wannsee; les deportacions; els camps de la mort i de trànsit; Auschwitz; la vida als camps de concentració; l’aixecament del gueto de Varsòvia; el final de la guerra; l’alliberament. Un altre element essencial és el referit a la pròpia història de la casa.

A la biblioteca es troba literatura científica bàsica i pedagògica, obres literàries i testimonis d’època sobre el nacionalsocialisme, la història jueva, l’antisemitisme, el racisme i, en relació amb l’actualitat, el neonazisme.

Wannsee

Espais Espaisde deMemòria Memòria

41

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

Diàlegs de Memòria

42

ISSN: 2339-806X

Diàlegs de memòria

Acte: 85 anys de la proclamació de la Segona República El passat més d’abril el Memorial Democràtic organitzà una jornada per recordar els fets més destacats de la Segona República amb motiu del 85è aniversari de la seva proclamació. Per fer-ho es convidaren a diversos especialistes perquè, des de diverses temàtiques, expliquessin els fets més destacats d’aquest període: Enric Pujol, Mercè Morales, Arnau Gonzàlez Vilalta, Manel López, Carles Santacana, Salvador Domènech, Clara Masriera, Lluís Durán, Isabel Segura, Teresa Abelló, Raül Carretero i Carles Hervàs.

L’objectiu de la jornada, a part de commemorar aquesta etapa històrica, fou el d’explicar els principals fets, els èxits que s’assoliren, els fracassos i les dificultats que es trobaren els protagonistes d’aquells anys. Unes dificultats que foren moltes i que portarien al país cap una guerra civil terrible. Fets tots ells que serviren per mostrar uns anys d’esperances i frustracions per milers i milers de persones.

1 de 2 http://www20.gencat.cat/docs/big/big_player.swf?id=7729041712040417

2 de 2 http://www20.gencat.cat/docs/big/big_player.swf?id=2692024508040517

43

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

ISSN: 2339-806X

Ressenyes

EL CÒMIC COM A EINA PER DIFONDRE LA MEMÒRIA HISTÒRICA. PABLO URIEL, UN HEROI QUOTIDIÀ EN VINYETES SENTO. Un médico novato, Ediciones Salamandra, 2014, 149 pàgines SENTO. Atrapado en Belchite, 2015, 149 pàgines

L’estiu de 1936, el Pablo Uriel tenia 21 anys i tot just havia acabat la carrera de medicina a Saragossa. Li havien ofert la seva primera feina, substituir el metge titular a Rincón del Soto, un petit poble de la Rioja. Hi va arribar amb la seva piragua i molta il·lusió. Remuntant el riu un dia de molta calor, el va sorprendre el soroll dels primers trets de la Guerra Civil. N’hauria d’escoltar molts més els anys següents: deu dies després d’arribar-hi, els nacionals van prendre el poble.

Pablo va ser tornat a Saragossa i empresonat sense saber-ne la raó. Dels disset companys de presó, només un altre afortunat i ell es van alliberar de ser afusellats.

D’aquesta terrible experiència va sorgir el títol de les seves memòries, No se fusila en domingo, editades per Pre-Textos amb pròleg d’Ian Gibson. Més tard, el doctor Uriel participaria a la batalla de Belchite (se sentia tan amenaçat a la rereguarda que hi anà com a voluntari), cauria presoner dels republicans, que també el van estar a punt d’afusellar, i passaria la resta de la guerra empresonat al Puig (València).

El dibuixant valencià Vicent Llobell (Sento), gendre d’Uriel, va decidir explicar la seva història en una trilogia de còmics amb la col·laboració de la seva parella, la pintora Elena Uriel. Per fer-ho, va prendre com a punt de partida els escrits de Pablo i les fotografies, cartes i documents que la família Uriel ha conservat durant aquests anys. Un médico novato ens apropa a les vivències de Pablo Uriel els primers mesos de guerra, i Atrapado en Belchite reprèn la història i ens explica el setge d’aquesta població des de la mirada del jove metge.

Tots dos volums ens apropen a l’absurd i la desesperació de la guerra des de la visió sensible i assenyada d’un noi intel·ligent que, tot i el dolor, la por, el perill constant i l’absurd, manté la serenor. «Hem intentat fer participar el lector dels moments de tendresa, esperança i alegria que acompanyen la vida», diu Sento al pròleg. Potser per això aquests dos llibres tenen quelcom d’universal. Sento aconsegueix que ens posem a la pell del protagonista i fem nostres les emocions d’un Pablo Uriel que no perd l’humor ni la humanitat ni en els pitjors moments, i ho fa amb rigor històric, uns dibuixos magnífics i una narració captivadora, que atrapa i que agradarà molt als aficionats als còmics de qualsevol edat. Precisament per això, aquestes novel·les gràfiques poden esdevenir també una lectura molt interessant a les aules.

Un médico novato va ser merescudament guardonat amb el Premi Internacional Fnac-Sins entido 2013. N’esperem amb moltes ganes el tercer volum.

Mar Abella Memorial Democràtic

44

Ressenyes

MONTSERRAT ROIG, L’ESCRIPTORA QUE VA RECUPERAR LA MEMÒRIA DELS DEPORTATS GARCIA, Betsabé. Amb uns altres ulls. La biografia de Montserrat Roig. Barcelona: Roca Editorial, 2016, 431 p., ISBN: 978-84-1649841-3 / Títol original: Con otros ojos, traductor Jordi Vidal.

Enguany es commemora el 70è aniversari del naixement i el 25è aniversari de la mort de Montserrat Roig i Fransitorra (1946-1991), prou motius per poder fer una revisió de la seva figura i obra.

Es commemora la memòria d’una escriptora catalana que va fer de la memòria una forma de viure, escriure, reivindicar i lluitar contra les injustícies (lluita contra el franquisme, lluita feminista per assolir la igualtat de gènere, lluita en contra de l’opressió cultural imperant a la Catalunya dels anys seixanta i setanta). La memòria l’acompanyà en la seva prolífica producció com a escriptora i com a periodista: en les seves obres Els catalans en els camps nazis i L’agulla daurada; en les seves entrevistes per a diferents programes de TVE-Catalunya —entrevistant aquells personatges que havien quedat a l’ombra per les circumstàncies històriques i reivindicant les persones anònimes; en definitiva, remarcant la vàlua intel·lectual d’aquelles personalitats silenciades—; en totes les seves col·laboracions en publicacions periodístiques; i en les seves novel·les.

Narradora i periodista de projecció internacional, marcadament inquieta, tenaç i coherent, i crítica i analítica envers els poders polítics imperants, no va deixar mai de banda la curiositat, un anhel per conèixer i entendre que la va acompanyar sempre. La seva obra ha estat objecte de nombroses reedicions i s’ha traduït a diverses llengües (anglès, francès, alemany, portuguès, hongarès, italià, espanyol, rus, etc.).

En l’apartat dels agraïments d’aquesta biografia, Betsabé Garcia explica com a partir d’una conversa amb Pau Vinyes, nebot de Montserrat Roig, s’inicià el projecte al voltant de la figura de la malaguanyada escriptora, projecte que finalitzà amb aquest llibre, la primera biografia autoritzada de Montserrat Roig i que Editorial Roca va editar el juny passat en català i en castellà.

En aquesta extensa biografia, convertida en un assaig amè i ben narrat, es prioritza una lectura atractiva per sobre de la citació de l’origen de la informació.

Les fonts principals són les aportades pels testimonis orals dels familiars, amics i persones properes a l’escriptora, tan importants en la seva trajectòria vital, entre d’altres els de Pilar Aymerich, Josep Maria Benet i Jornet o Josep Maria Castellet, directament o bé recuperats a partir del testimoniatge dels familiars o de bibliografies. I també les fonts documentals, aportades pels arxius fotogràfics i els documents personals que es troben al Fons Montserrat Roig de l’Arxiu Nacional de Catalunya i en altres arxius públics i privats.

La biografia ens endinsa en els tres paisatges històrics fonamentals que van en paral·lel a la vida de Montserrat Roig: la lluita antifranquista dels seixanta i primers dels setanta, la transició democràtica i la dècada dels vuitanta. Dividida en tres grans parts on se succeeix un fil cronològic dels esdeveniments, Garcia no s’obsessiona per seguir-ne la datació fidedigna, sinó que opta pel recurs de la narració d’un tot vital: vida, obra i pensaments de Montserrat Roig; mostrar l’escriptora en la seva totalitat, sense parcel·lar-la: obra-família-amistats-periodisme-vida-feminisme-literatura-catalanisme-política.

45

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

ISSN: 2339-806X

La primera part ve marcada pels seus orígens, circumstàncies històriques i formació. A la segona part hi trobem el gruix de la seva obra i què l’origina, en tots els seus formats i vessants. La tercera i darrera part és la més particular; la trajectòria personal acompanya la narració des de l’inici, però en aquest tram es descobreix la Montserrat més intimista, amb els seus pensaments, inseguretats, frustracions i assoliments, alhora la més vulnerable i la més valenta. En el llibre tampoc s’obvia la seva família, des de la influència dels pares fins a la relació amb les seves parelles i la lluita per tirar endavant els fills sense renunciar a la seva vida com a escriptora.

Roser Portet Memorial Democràtic

BIOGRAFIA I LA HISTÒRIA LOCAL DUES EINES IMPRESCINDIBLES PER RECUPERAR EL NOSTRE PASSAT. MASIP BONET, Gemma. De Gandesa a Grossberen. Descontrol, 2016 De Gandesa a Grossbeeren és la història del Manel, un noi idealista i d’esperit inquiet que va viure en primera persona els esdeveniments europeus més crucials del segle XX. Fill d’una família obrera del barri de Sants de Barcelona, a l’adolescència es va trobar immers en el conflicte polític del país que desembocaria en la sagnant Guerra Civil.

Havia anat a una escola de la República i havia vist com aquesta afavoria les classes humils; per defensar-la es va fer soldat voluntari quan només tenia setze anys. Després de moltes vicissituds que van posar la seva vida en perill, el van ferir a la batalla de l’Ebre.

En finalitzar la guerra, es va fer un tip de buscar feina sense aconseguir-ho.

Cansat i desmoralitzat per la precarietat en què vivia, va decidir, amb moltes reticències, marxar a treballar a Alemanya després d’haver vist una informació de la Delegación Nacional de Sindicatos. El ministre d’Exteriors, Serrano Suñer, havia signat amb el govern alemany un conveni pel qual el govern espanyol es comprometia a enviar treballadors. El que no van explicar mai és que aquest conveni amagava que era una manera de pagar el deute de guerra contret pel general Franco, ja que el país havia quedat desfet i no hi havia els diners que es reclamaven.

Després de signar el contracte i viatjar fins a Alemanya, va treballar en grans empreses de diferents poblacions. En el temps lliure va poder visitar diverses ciutats del país. Li agradaven molt els trens i sovint anava a les estacions de ferrocarril, on li cridava l’atenció el gran moviment de presoners, de tropes de l’exèrcit, la propaganda del règim... Li costava entendre tot allò. Un dia, quan va anar a demanar, per segona vegada, el permís que li corresponia per viatjar a Barcelona a veure la família, el van detenir i empresonar. El van portar a un camp de concentració, on el van sotmetre a treballs forçats. El dia abans que tanquessin el camp per una quarantena de tifus, l’ambaixador espanyol el localitzà; l’estaven buscant perquè havia de complir el servei militar. Va poder sortir del camp, però no del país. Per tornar a Barcelona encara havia d’acabar de complir la condemna

46

Ressenyes

imposada pel règim nazi, l’única manera d’obtenir el permís que li permetria abandonar Alemanya.

Part d’aquesta història la va deixar escrita, el meu pare, en les memòries que havia anat fent. Mai, però, va poder escriure l’experiència traumàtica de la seva detenció. La resta s’ha completat a partir del record de les aventures que ens explicava als fills quan érem petits i de la recerca que vam fer en un viatge a Alemanya per trobar els escenaris, així com consultant arxius a Berlín, hemeroteques i bibliografia diversa.

Gemma Masip Bonet

47

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

Memorial 2016

ISSN: 2339-806X

Resum de les activitats de tot un any Enguany es commemora el 80è aniversari de l’inici de la Guerra Civil. Entre els dies 17 i 19 de juliol de 1936 bona part de l’exèrcit espanyol, amb el suport de diversos sectors de la societat civil, protagonitzà un intent de cop d’estat. Aquesta revolta tenia com a objectiu posar fi a la legalitat republicana i portar l’Estat espanyol a una nova involució política que aturés els avenços democràtics aconseguits durant els anys de la República.

El fracàs del cop d’estat provocà que el país quedés dividit en dues parts. D’aquesta manera s’iniciava la Guerra Civil, un conflicte que sense cap mena de dubte ha marcat la història més recent del nostre país.

La Guerra Civil no només va implicar un enfrontament armat entre dos exèrcits d’un mateix territori.

També va donar lloc a una lluita fratricida dins la mateixa societat civil. A cadascuna de les localitats de Catalunya es produïren enfrontaments, molts d’ells de caire personal, que, desafortunadament en la majoria de casos, acabarien donant lloc a diversos fets violents: assassinats de milers de ciutadans, persecució religiosa, destrucció de patrimoni, fugides i exili, etc. Tot plegat, cal sempre tenir-ho present, com a conseqüència d’un alçament militar antidemocràtic originat per la feblesa de les institucions republicanes i que va provocar una fractura social que es mantindria durant dècades.

Acte al Palau de la Música el 18 de juliol en motiu del 80è aniversari de l’inici de la Guerra Civil

48

El Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya ha dedicat bona part de les seves activitats d’aquest 2016 a commemorar aquest fet. L’inici de la programació dedicada a aquest aniversari fou el concert fet al Palau de la Música el 18 de juliol.

L’acte volia homenatjar els homes i les dones que van patir els estralls de la guerra, el drama de l’exili i la sordidesa de la repressió franquista. Així mateix, volgué recordar que hi va haver un conflicte bèl·lic, amb tota la destrucció i la mort que va comportar,

Memorial 2016

i pretenia lligar aquest esdeveniment amb els conflictes actuals, amb una clara vocació d’arribar a les persones més joves.

En l’acte participaren totes les institucions del país, les associacions i entitats memorialistes, testimonis i públic en general.

Un altre acte commemoratiu que ha liderat aquest any el Memorial Democràtic fou l’homenatge als participants en la Caputxinada, amb motiu del 50è aniversari d’aquests fets.

La Caputxinada és el nom amb què es coneix popularment el setge policial que durant més de 48 hores –del 9 a l’11 de març del 1966– va retenir més de 450 estudiants, intel·lectuals i professors universitaris. El grup va erigir-se en assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB) al convent dels pares caputxins del barri barceloní de Sarrià.

El setge i posterior assalt policial al convent suscità un moviment unitari de solidaritat política i ciutadana que esdevingué la Taula Rodona Democràtica de l’oposició catalana, precedent de l’Assemblea de Catalunya. També va contribuir decisivament a la incorporació a la lluita antifranquista d’importants sectors eclesiàstics (manifestació de capellans pels carrers de Barcelona, l’11 de maig) i professionals (fundació del Grup Democràtic de periodistes, l’abril del mateix 1966).

L’acte va tenir lloc el 9 de març al convent dels caputxins de Sarrià i va comptar amb la participació de diversos testimonis que visqueren els fets: Andreu Mas-Colell i Teresa-Eulàlia Calzada en representació dels estudiants; Raimon Obiols en representació del professorat; i els frares Gil Parés, provincial dels caputxins, Enric Castells i Joan Botam en representació dels caputxins.

Homenatge als participants en la Caputxinada, amb motiu del 50è aniversari d’aquests fets

Paral·lelament a aquesta commemoració es va presentar l’exposició fotogràfica «La Caputxinada» a l’Arxiu Nacional de Catalunya, amb fotografies de Guillem Martínez.

A finals del mes de març, el Memorial Democràtic inaugurà l’exposició «Franco, neutral?». En aquesta mostra es volia donar resposta a la pregunta: va ser neutral l’Espanya franquista durant la Segona Guerra Mundial? Encara és habitual veure mapes d’Europa dels anys d’aquest conflicte on apareix

Exposició «Franco, neutral?»

49

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

ISSN: 2339-806X

l’Estat espanyol amb un color que l’identifica com a país neutral. També és usual llegir, veure documentals o escoltar especialistes que parlen de l’Espanya de Franco reforçant aquesta idea.

Sens dubte, la creença que gràcies a Franco Espanya no va entrar en el conflicte encara és molt estesa avui dia. Però la historiografia ha demostrat que aquesta neutralitat, de fet, mai no va existir.

Exposició «Franco, neutral?»

La nova exposició a la seu del Memorial Democràtic ens proposava reflexionar sobre la suposada neutralitat del règim franquista a través d’imatges, mapes, llibres i publicacions de l’època.

Enguany també hem commemorat el 85è aniversari de la proclamació de la Segona República.

La transcendència d’aquest fet històric va recaure, entre d’altres coses, en el fet que per primera vegada a la història es va implantar el sufragi universal al nostre país. Homes i dones van poder votar sense cap mena de restricció per primera vegada el 1933.

Fou un període ple d’esperances polítiques, territorials, socials, econòmiques i culturals per aconseguir una vegada per totes la modernitat del país. Malauradament, moltes acabaren convertint-se en frustracions, en no aconseguir-se els objectius fixats per diversos grups de la societat. Això acabà desencadenant la crisi del projecte republicà, que finalment va esclatar amb l’intent de cop d’estat del 17-19 de juliol de 1936.

85è aniversari de la proclamació de la Segona República

El Memorial Democràtic organitzà una jornada per recordar els fets més destacats de la Segona República. De la mà de diversos especialistes es portà a terme una anàlisi dels èxits i els fracassos que s’assoliren durant tots aquests anys d’esperança.

En aquesta jornada participaren Enric Pujol, Mercè Morales, Arnau González Vilalta, Manel López, Carles Santacana, Salvador Domènech, Clara Masriera, Lluís Duran, Isabel Segura, Teresa Abelló, Raül Carretero i Carles Hervàs.

Una de les conseqüències de la Guerra Civil fou l’intent d’aniquilació de la llengua i la cultura catalanes per part del règim franquista. Durant quasi mig segle, els mitjans de comunicació en català van estar prohibits i la llengua va esdevenir invisible en l’esfera pública.

Taula rodona ‘Els mitjans de comunicació en català després del franquisme‘

50

Ara fa quaranta anys, el 1976, començava, però, una tímida recuperació amb la publicació del

Memorial 2016

diari AVUI, el 23 d’abril, les primeres emissions de Futbol en català, el 5 de setembre, i els primers programes en català a Ràdio Barcelona, que va començar la seva programació el 13 de desembre. Un parell d’anys abans, el Centre de Producció de Programes de TVE a Catalunya havia començat a emetre regularment en català.

Amb motiu del 40è aniversari d’aquests fets, el Memorial Democràtic i el Col·legi de Periodistes de Catalunya organitzaren una taula rodona amb alguns protagonistes destacats dels mitjans de comunicació en català d’aquells anys.

Hi participaren Jordi Maluquer, periodista i director del diari AVUI (1977-1982); Joaquim Maria Puyal, periodista i locutor de Futbol en català a Ràdio Barcelona; Montserrat Minobis, periodista i entrevistadora a Ràdio 4, i Sergi Schaaff, realitzador de televisió als estudis de Miramar i cap de programes de TVE a Catalunya.

Lliurament del Premi de Recerca en Memòria Democràtica

Un any després del traspàs del periodista Xavier Vinader, el Memorial Democràtic i el Col·legi de Periodistes de Catalunya organitzaren un acte d’homenatge. Xavier Vinader fou un dels periodistes que millor ens ajudaren a entendre la violència política i la vinculació de les estructures del nou Estat democràtic amb la dictadura franquista durant la transició cap a la democràcia. Ho féu des de la clara defensa del dret a la llibertat d’expressió i exercint l’ofici de periodista des del compromís.

En aquesta jornada d’homenatge participaren els periodistes Antonio Franco, David Fernàndez, Jordi Évole i Ana Cynthia Uribe.

El 26 de maig va tenir lloc l’acte de lliurament del Premi de Recerca en Memòria Democràtica. Es tracta d’un premi anual atorgat pel Memorial Democràtic amb la col·laboració del Departament d’Ensenyament.

Distingeix treballs de recerca d’estudiants de batxillerat al voltant del foment de la memòria democràtica, entre els anys 1931 i 1980, als Països Catalans.

L’Institut Baix Empordà de Palafrugell ha estat l’escenari, durant el curs escolar 2015-16, d’una prova pilot en què estudiants de 4t d’ESO han treballat continguts relacionats amb la Guerra Civil, a partir dels arxius audiovisuals del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic. L’objectiu és facilitar que els nois i noies puguin aprendre creant els seus propis audiovisuals prenent com a punt de partida l’ús del Banc Audiovisual de Testimonis i la investigació

Intervenció d’una assistent a l’acte d’nauguració de l’exposició «Niños de la guerra»

Homenatge a les persones i col·lectius LGTBI represaliats durant el franquisme

51

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 4 (Gener de 2017)

ISSN: 2339-806X

amb fonts orals i escrites. Els resultats es presentaren a la seu de l’Oficina Municipal d’Escolarització de Palafrugell. Durant l’acte, els estudiants mostraren els treballs i les conclusions que en van extreure.

Trobada anual de la International Coalition of Sites of Conscience

El Memorial Democràtic acollí durant alguns mesos l’exposició «Niños de la guerra». En aquesta exposició es narraven les vicissituds dels 2.895 nens i nenes que, entre el març de 1937 i el novembre de 1938, van ser evacuats cap a la Unió Soviètica per protegir-los de la Guerra Civil. Al país d’acollida van viure la Segona Guerra Mundial i no van poder retornar a Espanya fins a la dècada de 1950. Molts dels seus descendents actualment són ciutadans de Rússia.

El Memorial Democràtic va dirigir un homenatge a les persones i col·lectius LGTBI represaliats durant el franquisme. En aquest homenatge participaren Fernando Olmeda, periodista, assessor de comunicació, professional de televisió i escriptor, i Armand de Fluvià, genealogista i heraldista i pioner del moviment LGTBI durant els últims anys de la dictadura i la transició.

«El filat que mai s’acaba». Conferència de Sami Naïr

«Èxode i memòria: present i passat» fou el títol que tingué la trobada anual de la International Coalition of Sites of Conscience al Memorial Democràtic, que enguany va fer d’amfitrió. La International Coalition of Sites of Conscience és una xarxa internacional de la qual forma part el Memorial Democràtic i que aplega prop de 200 entitats memorials d’arreu del món. Té com a objectiu connectar el passat i el present per visualitzar i donar forma a un futur més just i humà.

La seu de la institució fou l’espai de treball on una quinzena de representants del Regne Unit, Itàlia, Bòsnia i Hercegovina, Bèlgica, la República Txeca, Irlanda del Nord i l’Estat espanyol posaren en comú experiències i treballaren en projectes col·laboratius.

En el marc d’aquesta trobada se celebrà la conferència del politòleg i especialista en temes de refugiats polítics Sami Naïr.

Exposició «Montserrrat Roig. Cronista d’un temps i d’un país»

52

El Memorial Democràtic i l’Associació de Dones Periodistes han organitzat una exposició amb fotografies de Pilar Aymerich dedicada a la figura de Montserrat Roig. L’exposició ofereix una mirada a la trajectòria de la periodista i escriptora 25 anys després de la seva mort. La mostra ha posat especial atenció en la seva tasca de recuperació de la memòria dels republicans deportats als camps nazis.

Memorial 2016

«Memòries comparades: experiències d’Amèrica Llatina i Catalunya» va tenir com a objectiu posar en comú les polítiques públiques de memòria a l’Amèrica Llatina, concretament a El Salvador, Colòmbia, Guatemala i Catalunya, per tal de donarles a conèixer a la ciutadania. Com en el cas de Catalunya, els països que hi participen han patit o pateixen les conseqüències d’un conflicte armat que ha enfrontat la societat.

La jornada se centrarà en dos aspectes fonamentals en la recuperació de la memòria històrica: el rol que hi tenen els arxius i com treballar amb la població civil des dels drets humans per tal d’aconseguir reparar moralment i materialment les víctimes.

Per acabar l’any, el Memorial Democràtic, conjuntament amb el Centre d’Història Contemporània de Catalunya i la Societat Catalana d’Estudis Històrics, organitzaren el «Simposi sobre la Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil», amb la participació de vint dels historiadors més destacats del país.

«Memòries comparades: experiències d’Amèrica Llatina i Catalunya»

Aquest simposi va tenir per objecte analitzar, a la llum dels més recents i innovadors treballs de recerca, l’acció política i econòmica de la Generalitat de Catalunya durant la Guerra Civil des de diferents angles.

«Simposi sobre la Generalitat de Catalunya i la Guerra Civil»

53