Temps i espais de memòria. Nº 01

Temps i espais de memòria Núm. 01 \ Desembre de 2013

La transició democràtica a Catalunya La mirada d’Antoni Segura i Mercedes García Arán Entrevista amb Pere Portabella Passat i present amb Mary Nash, Carme Molinero, José Luís Martín Ramos, Emili Ferrando, Francesc-Marc Àlvaro i Juan José del Águila

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm.1 (Desembre 2013) Director:

Jordi Palou-Loverdos

Coordinador

Ricard Conesa Sánchez

Consell de redacció:

Josep Calvet Bellera Gerard Corbella López Oriol Dueñas Iturbe

Consell editorial:

Membres del Consell assessor del Memorial Democràtic: Mariona Bruzzo Llaberia (Filmoteca de Catalunya) Josep Cruanyes Tor (Institut d’Estudis Catalans) Borja de Riquer Permanyer (Universitat Autònoma de Barcelona) Joaquim Albareda Salvadó (Universitat Pompeu Fabra) Conxita Mir Curcó (Universitat de Lleida) Joaquim M. Puigvert Solà (Universitat de Girona) Antoni Roca Rosell (Universitat Politècnica de Catalunya) Antoni Segura Mas (Universitat de Barcelona) Joan M. Thomàs Andreu (Universitat Rovira i Virgili) Miquel Treserras Majó (Consell Interuniversitari de Catalunya)

Documentació fotogràfica:

Eugènia Peña Martí

Disseny:

Dídac Ramírez Combalia

Correcció textos:

Serveis Lingüístics del Departament de Governació i Relacions Institucionals

Traducció de textos:

L’Apòstrof, sccl.

Barcelona, desembre 2013 DL: B.1674-2014 ISSN: 2339-806X © dels textos, els seus autors. © de les imatges, els seus titulars.

Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya C/de la Tapineria 10, 4º planta 08002 Barcelona

Índex Salutació

2

Editorial

3

La mirada 4 Moviments socials, transició democràtica i canvi polític. Antoni Segura La justícia universal com a instrument de la justícia transicional. Mercedes Garcia Arán

5 18

L’entrevista 26 Pere Portabella 27

Passat i pressent

28

Julián Grimau, crim d’estat. Juan José del Águila Torres

28

El Tribunal de Orden Público i la repressió política, un fonament de la dictadura.

Carme Molinero

32

Cinquanta anys de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde. Emili Ferrando

36

El moviment social del feminisme i la consecució de drets a la Transició. Mary Nash

40

Una faula menys feliç. Francesc-Marc Álvaro

45

La Barcelona dels tres governs. José Luís Martín Ramos

48

Espais de Memòria

53

El Memorial de l’Exèrcit Popular de Pujalt.

53

El Memorial del Camp de Ribesaltes.

54

Diàlegs de Memoria

56

Ressenyes

58

Audiovisuals

58

Expocicions

59

Llibres

60

Memorial 2013

64

Resums

68

1

Salutació Temps i espais de memòria Ens trobem en uns moments en els quals, més que mai, és important fer memòria. Els fets del passat ens han d’ajudar a comprendre el present i a no cometre els errors anteriors en el futur. Per aquesta raó és tan important la tasca que realitza, dia a dia, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya.

Donem la benvinguda a una nova publicació periòdica: la revista electrònica Temps i Espais de Memòria. El Memorial Democràtic es dota d’una nova eina per donar a conèixer memòries plurals i difondre el nostre passat. Una nova mostra del compromís que té el govern de Catalunya amb la memòria del nostre país i, especialment, amb la memòria dels seus ciutadans i ciutadanes. Un compromís que no és només de present, sinó que també cerca homenatjar a tots aquells homes i dones que lluitaren per les llibertats democràtiques, patiren els horrors de la guerra, el llarg exili, les atrocitats del nazisme i la llarga nit de la dictadura franquista. Perquè el seu relat no quedi a l’oblit.

Tot plegat segueix la línia que ha impulsat darrerament el Memorial Democràtic en homenatjar a les víctimes i supervivents dels bombardeigs de la Guerra Civil, així com els impulsors de les llibertats durant els anys de la transició a la democràcia.

Però la revista Temps i Espais de Memòria també vol ser un instrument per a les noves generacions.

Aprofitant les noves tecnologies, aquesta publicació vol ser una eina per mostrar als joves no només la història més recent del nostre país, sinó també els sacrificis que moltes persones van fer per defensar les llibertats col·lectives i individuals, donant el millor d’elles mateixes en favor de la polis. Un fet, aquest darrer, que hem de tenir sempre present i no podem oblidar. Tal com deia l’escriptora Montserrat Roig: “La democràcia no s’aprèn al Parlament, sinó a casa. Ser demòcrata no és una actitud política, sinó una actitud davant la vida”.

Joana Ortega Vicepresidenta del Govern de la Generalitat de Catalunya Presidenta del Memorial Democràtic

2 2

Memorial Democràtic Temps i espais de memòria

Editorial Generar temps i preservar espais per a les memòries Amb Temps i Espais de Memòria obrim un nou canal de difusió i de diàleg entre la ciutadania i el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Aquest és un projecte en evolució i que l’ús de les noves tecnologies ens permetrà anar transformant en funció tant de les necessitats dels lectors com de la mateixa institució pública. Tanmateix, aquesta nova revista digital té una vocació de continuïtat i perdurabilitat que respon a un dels seus objectius: esdevenir un referent cultural sobre el treball, estudi i intercanvi d’idees sobre les memòries democràtiques del país. Aquesta nova plataforma digital pretén ser, igualment, un instrument de divulgació i socialització del coneixement històric, que apropi la reflexió acadèmica i memorial a la ciutadania de la mà dels seus protagonistes i dels millors especialistes. La banalització dels termes, dels debats històrics i memorials que estem presenciant darrerament és un contrapunt a la pretensió de rigor, integritat i exigència que ens hem marcat amb aquesta publicació. El repte que es planteja el Memorial Democràtic amb aquesta publicació és el de la seva contribució fèrtil a l’alétheia, això és, el descobriment d’allò que resta ocult o ha estat deliberadament ocultat.

Un descobriment que permeti el coneixement, la reflexió i el diàleg, des de la diversitat, la precisió, l’equitat i el respecte, i que permeti també una mirada al més completa i aprofundida possible.

Tot prenent en consideració que el Memorial Democràtic ha dedicat bona part dels seus esforços al projecte central Catalunya en Transició, era previsible que encetéssim aquest primer número amb un article dedicat als moviments socials i la transició a Catalunya, escrit per Antoni Segura, que tantes claus ens aporta per entendre la situació actual; o l’article de

Mercedes García Arán, dedicat a l’actualitat de la investigació judicial de conformitat amb el principi de justícia universal per part dels tribunals argentins dels crims de la Guerra Civil i el franquisme, amb la qual es vol defugir el mur fins ara infranquejable que ha esdevingut la Llei d’amnistia aprovada l’any 1977. Un dels avantatges que ens proporcionen les noves tecnologies és justament el fàcil accés als audiovisuals i en aquest cas, fent ús d’una de les entrevistes que es conserven al Memorial Viu - Banc Audiovisual del Memorial Democràtic, fem públics fragments de l’entrevista a un dels principals protagonistes de la Transició a Catalunya, Pere Portabella. És també fent ús d’aquestes tecnologies que podem reproduir la conferència que va impartir a Barcelona el sociòleg peruà i expert en comissions de la veritat, Eduardo González, sobre les veritats, la justícia i les memòries en els processos transicionals.

En la secció “Passat i present”, hi participen, amb articles variats i breus, Emili Ferrando, José L. Martín Ramos, Juan José del Águila, Carme Molinero, Mary Nash i Francesc-Marc Álvaro. Dediquem tot un seguit de pàgines als espais de memòria, en aquest cas, al Memorial de l’Exèrcit Popular de Pujalt i al projecte del Memorial del Camp de Rivesaltes a França, com també a ressenyes de llibres, exposicions i documentals que poden interessar al lector, així com a les actuacions —fetes i per fer— que el Memorial té previst per a enguany i que es troben en l’apartat “Memorial 2013”.

Confiem que aquest nou instrument de difusió memorial contribuirà al coneixement sobre les memòries del passat per orientar harmònicament el present i el futur.

Jordi Palou-Loverdos Director del Memorial Democràtic

3

ISSN: 2339-806X

La mirada 4 4

Vaga de treballadors de l’empresa automobilística SEAT. Any 1978. © Fundació Cipriano García. Arxiu Històric de CCOO de Catalunya

La mirada

Antoni Segura Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

Moviments socials, transició democràtica i canvi polític La fortalesa de la societat civil i dels moviments socials i associatius ha estat des del darrer terç del segle XIX una de les característiques que defineixen la societat catalana, fins al punt que, quan les circumstàncies polítiques han estat adverses o el sistema polític no ha estat a l’alçada, la seva força ha permès mantenir viva la flama del fet diferencial català. En el text es fa un repàs dels precedents i, sobretot, es destaca la seva importància durant la resistència al franquisme i la transició a la democràcia, i el seu paper en els moviments en contra de les polítiques econòmiques que s’estan aplicant per sortir de la crisi i a favor del dret a decidir.

El primer diumenge de novembre de 1971 més de tres-centes persones assistien clandestinament a la constitució de l’Assemblea de Catalunya (AC) en resposta a la iniciativa de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CCFPC), creada el desembre de l’any 1969 i integrada per cinc partits.1 Aquesta primera reunió a l’església de San Agustí Vell feia mesos que es preparava amb discreció per tal que no fos frustrada per la intervenció 1 Moviment Socialista de Catalunya (MSC), Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Front Nacional de Catalunya (FNC), Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i Unió Democràtica de Catalunya (UDC). Des del març de 1966, existia a Catalunya un altre organisme unitari, la Taula Rodona, que, a més dels cinc components de la CCFPC, incloïa també partits minoritaris de l’esquerra (PCI, BR), CCOO, associacions de veïns, etc.

Tanmateix, el catalitzador final per a la constitució de l’Assemblea de Catalunya foren els actes organitzats arran del procés de Burgos.

de les forces repressores del règim.

De fet, la policia no es va assabentar de la convocatòria fins que fou convocada una roda de premsa clandestina en què s’informà de la creació del nou organisme unitari i de les seves finalitats. La premsa internacional se’n va fer ressò.

Així, l’11 de novembre, Le Monde recollia la notícia sota el titular de “Première Assemblée en Catalogne des forces d’’oposition démocratique’”. La crònica de José Antonio Novais —autor de l’entrevista el 1963 a l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré— ressaltava que havia tingut lloc clandestinament a Barcelona la primera reunió de les forces democràtiques de Catalunya.

Tres-cents delegats en representació de més d’una vintena de partits polítics clandestins, sindicats obrers il·legals, comunitats de base catòliques, grups d’estudiants i de 5

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

professionals, han votat un programa de mínims amb l’objectiu “d’enderrocar el règim del general Franco, impedir la maniobra a favor de mantenir el règim actual a través del regnat del príncep Joan Carles i, finalment, d’oferir al país una opció democràtica”. Els quatre punts votats havien estat els següents: amnistia per als presoners polítics i els exiliats; exercici de les llibertats democràtiques fonamentals; restabliment de l’Estatut de 1932 instituint l’autonomia de Catalunya, primera etapa cap a l’autodeterminació dels pobles d’Espanya; coordinació de les forces democràtiques en la lluita per assolir aquests objectius». Apuntava també Novais que l’assemblea havia fet una crida a la «mobilització popular» i a la resta dels pobles d’Espanya.2 La constitució de l’AC pot considerar-se com el primer pas important cap a la transició democràtica a Catalunya.3 Fou el primer organisme unitari de l’oposició al franquisme que es formà a l’Estat espanyol.

Comprenia tota l’oposició democràtica (partits polítics i sindicats), moviments socials (associacions de barris, de professionals, de treballadors, etc.) i una important i activa participació de la societat civil (Comissió de Solidaritat amb els Presos, Assemblea Permanent d’Intel·lectuals, representacions comarcals, etc.). L’equivalent espanyol no apareixerà fins al març de 1976 —un cop ja mort el dictador—amb la formació de la Coordinación Democrática, més coneguda com a Platajunta, perquè era el resultat de la fusió de la Junta Democrática (París, juliol de 1974), organisme que impulsava el PCE, i de la Plataforma de Convergencia Democrática (juliol de 1974), impulsada pel PSOE. Per tant, l’AC no fou només un acord entre els partits polítics antifranquistes, sinó que 2 Le Monde, 11 de novembre de 1971.

3 “La història de l’Assemblea de Catalunya”, a BATISTA, Antoni i PLAYÀ MASET, Josep, La Gran Conspiració. Crònica de l’Assemblea de Catalunya. Barcelona: Empúries, 1991.

6

aplegava pràcticament tota la societat catalana políticament compromesa. L’AC fou, doncs, el fruit de la mobilització conjunta de partits, sindicats, moviments socials i societat civil que, com en altres moments de la història de Catalunya, tendien a confluir entorn d’uns objectius comuns perquè a Catalunya, malgrat la desfeta de 1939 i l’intent de genocidi cultural,4 “la pèrdua de les llibertats individuals i democràtiques fou indissociable de la pèrdua de les llibertats nacionals.

Aquesta constant, alimentada pel record [idealitzat] de les realitzacions de la Catalunya republicana i autònoma, es mantindrà viva durant tota la dictadura i revifarà als anys seixanta i en els primers anys de la Transició [...]. [Durant la dictadura] el fet nacional s’havia convertit en patrimoni polític col·lectiu de tota l’oposició democràtica al franquisme”.5 La creació de l’AC no partia del no-res. Al contrari, una àmplia tradició associativa i de mobilització de la societat civil l’emparava. Aquesta tradició s’iniciava amb els moviments de la segona meitat del segle XIX vinculats a la Renaixença (Jocs Florals), a les reivindicacions obreres (Federació de les Tres Classes de Vapor, Barcelona, 1869; Federació Regional Espanyola de l’Associació Internacional de Treballadors, que celebrà el seu primer congrés a Barcelona el juny de 1870) o a millorar les inquietuds culturals i artístiques del proletariat (Cors de Clavé). Al mateix temps, sorgien els primers ateneus que, vinculats sovint al moviment obrer i les classes populars, feien alhora d’escoles de formació, de biblioteques i de llocs de trobada i d’esbarjo, i incorporaven moltes vegades sortides a 4 BENET, Josep. L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1996.

5 SEGURA i MAS, Antoni. “L’Estatut i la reorganització autonòmica de l’estat: el context històric”, IDEES, núm. 4, Vint anys de l’Estatut d’autonomia de Catalunya. Balanç i perspectives, 1999, p. 9.

ISSN: 2339-806X

La constitució de l’Assemblea de Catalunya pot considerar-se com el primer pas important cap a la transició democràtica la natura, exercicis de gimnàstica i conferències a l’abast d’un públic poc instruït. Paral·lelament, la influència de l’anarquisme entre el proletariat català afavorí el creixement de l’antimilitarisme —molt arrelat ja abans a Catalunya, on, des del segle XVIII, s’havien produït diferents aldarulls contra la crida a quintes, que fou reactivat per les guerres del Marroc i que culminà en la Setmana Tràgica de 1909—, del pacifisme i de l’ internacionalisme que acabarien assolint un caràcter transversal en ser assumits per sectors molt amplis de la societat catalana.

Durant el primer terç del segle XX i la Segona República, la fortalesa dels moviments associatius i del sindicalisme de classe, juntament amb l’acció institucional (Mancomunitat i Generalitat), acabaren de forjar l’àmplia base d’un catalanisme popular que vinculava directament la reivindicació de l’autonomia i les millores socials.

Arran de la vaga de La Canadenca, es produí una aproximació entre líders sindicals (Salvador Seguí, «el Noi del Sucre») i advocats republicans adscrits al catalanisme d’esquerres (Francesc Layret, Lluís Companys, etc.). Fou el preludi de la futura avinentesa entre el catalanisme popular i els sectors moderats de l’anarcosindicalisme durant la Segona República. A més, la CNT s’havia convertit en el sindicat hegemònic a Catalunya i, malgrat l’assetjament patronal (el pistolerisme que acabà amb la vida de molts

La mirada

líders cenetistes i la creació dels Sindicats Lliures) i la seva prohibició i persecució durant la dictadura de Primo de Rivera, la central anarcosindicalista mantenia la seva hegemonia en proclamar-se la Segona República.

Aquest és un fet cabdal, perquè la nova immigració obrera arribada a Catalunya durant el primer terç del segle XX s’integrarà a la societat catalana a través de la seva militància sindical. En molts casos aquests immigrants ocupaven barris perifèrics a les grans ciutats, guetos reservats a la immigració, sense infraestructures ni equipaments. Però fou una generació que aprengué el català al carrer (els seus fills ho farien a les escoles de la Generalitat

que apuntaven en aquesta direcció unitària i de protagonisme de la societat civil i dels moviments socials, perquè com assenyalen Borja de Riquer i Joan B. Culla, a partir de 1939 bona part de les classes mitjanes, «fins i tot alguns sectors de conviccions catòliques, adoptaren una clara actitud de refús del franquisme. Per a elles el nou règim era un sistema dictatorial erigit contra els principals valors de la comunitat catalana. Tot i haver-hi alguns sectors força sensibles al discurs catòlic conservador de l’Església i, sobretot, al seu missatge anticomunista, difícilment podien acceptar la repressió anticatalanista i antidemocràtica del franquisme [...] D’entre aquests sectors, però, sortirà bona

Saló d’actes del Convent dels Caputxins de Sarrià durant la sessió constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona el 9 de març de 1966. © Guillem Martínez. Arxiu Nacional de Catalunya.

durant la Segona República) i a les reunions sindicals. I les dones en els mercats, on les venedores eren sovint pageses dels voltants de les ciutats industrials.

La unitat entre societat civil, moviments socials, partits polítics i sindicats tenia, doncs, uns precedents llunyans que, tanmateix, havien estat estroncats en la seva continuïtat per la dictadura. Això no obstant, fins i tot en els moments més foscos del franquisme, sorgiren iniciatives

part dels militants dels petits nuclis d’oposició política de l’interior, sobretot dels antics partits laics, com Esquerra Republicana, o catòlics, com Unió Democràtica, i del nou nacionalisme radical representat pel Front Nacional de Catalunya».6 Progressivament, es produirà un acostament entre aquests sectors de 6 RIQUER, Borja de i CULLA, Joan B. El franquisme i la transició democràtica, 19391988. Vol. VII de la Història de Catalunya dirigida per Pierre Vilar. Barcelona: Edicions 62, 1989, p. 138.

les classes mitjanes antifranquistes i les primeres —i tímides— vagues obreres de la segona meitat dels quaranta fins a la confluència que suposà la vaga de tramvies de 1951, el primer gran moviment transversal de caràcter ciutadà i amb poca participació d’uns partits i sindicats clandestins. El teixit associatiu, dins dels límits que imposava la dictadura (cors, dansaires, centres excursionistes, grups de teatre independents, activitats parroquials, etc.), serà definitiu per assolir aquesta confluència.

A partir de la dècada dels seixanta aquesta confluència es farà del tot evident, juntament amb un model polític i sindical, fruit de les transformacions econòmiques i de la immigració, que, tot i que de manera clandestina farà acte de presència amb força i contribuirà a esmorteir les diferències i enfrontaments apareguts entre els republicans durant la Guerra Civil i que encara perduraven a l’exili. A partir d’aquests moments, i atesa l’obligada clandestinitat de partits i sindicats, es multipliquen les iniciatives civils amb un clar rerefons polític. Una relació no exhaustiva de les iniciatives procedents de la societat civil i dels moviments socials portaria a destacar per ordre cronològic d’aparició: • Òmnium Cultural, entitat fundada el 1961 sota la forma jurídica de societat civil i amb la voluntat de promocionar i normalitzar l’ús de la llengua catalana i protegir la cultura i la identitat nacional de Catalunya. A partir de finals de la dècada va iniciar una tasca d’expansió territorial amb l’obertura de delegacions a Terrassa, Granollers, Igualada, Mataró, etc. fins a un total de vint-i-una. Durant els darrers anys del franquisme “l’entitat va esdevenir una eina social i fonamental de resistència nacional i de suplència de les institucions catalanes, inexistents durant la dictadura”.7 7 Òmnium Cultural, Història d’Òmnium: http://www.omnium.cat/historia.html

7

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

• La Nova Cançó feia públicament la seva aparició a finals de 1961 en un concert en què intervingueren Miquel Porter, Josep M. Espinàs i Lluís Serrahima. Progressivament, s’hi afegiren altres cantautors (Francesc Pi de la Serra, Guillermina Motta, Joan Manuel Serrat, Maria del Mar Bonet, Lluís

Tot i la clandestinitat, la vida política i sindical incorporava cada vegada més sectors de la població a mesura que el franquisme perdia suports Llach, Rafael Subirats, etc.) fins a completar el col·lectiu de cantautors denominat Els Setze Jutges.

Paral·lelament, altres cantautors, com Raimon o Ovidi Montllor, eixamplaven l’abast de la Nova Cançó. Els seus concerts i les lletres de les seves cançons, quan no eren prohibides per la censura, es convertiren en un dels principals mecanismes de mobilització contra la dictadura i les seves actuacions a l’estranger (especialment en el teatre Olympia de París) servien per denunciar-la. En aquest grup cal encabir també Paco Ibáñez, que cantava en castellà.

Sense cap mena de dubte, la Nova Cançó, pel seu caràcter transversal i no partidista i el seu gran poder de convocatòria, fou un dels elements clau en la mobilització social de finals del franquisme i durant la Transició. Les actuacions acabaven sovint en manifestacions i topades amb la policia i la complicitat dels cantautors amb les lluites obreres —la recaptació d’alguns concerts es destinava 8

sovint a donar suport als obrers d’empreses en vaga—, amb la cultura catalana, amb l’AC des de 1971 i amb l’oposició a la dictadura era coneguda de tothom —inclosa la policia franquista. Alguns fets puntuals, com ara el recital de Raimon al Palau d’Esports de Barcelona del 30 d’octubre de 1975 aplegà 10.000 persones i els principals representants de l’AC i del món de la cultura.

En un context semblant cal incloure els festivals de rock de Canet de Mar que s’iniciaren el juliol de 1975, encara sota la dictadura.

• La Gran Enciclopèdia Catalana, projecte de clar contingut cultural que va començar a editar-se en fascicles amb subscripció prèvia el 1968. Tot i ser un projecte empresarial, tingué una enorme influència en la recuperació i la difusió de la història i la cultura de Catalunya.

• El Primer Congrés de la Cultura Catalana (desembre de 1964) celebrat en la clandestinitat.

• Les Primeres Jornades d’Estudi de la Cultura Catalana (gener de 1966).

• El I Festival Popular de Poesia Catalana celebrat a la sala Gran Price de Barcelona l’abril de 1970.

Paral·lelament, tot i la clandestinitat, la vida política i sindical incorporava cada vegada més sectors de la població a mesura que el franquisme perdia suports.

D’una banda, hom assisteix a l’organització del moviment universitari que el març de 1966 desembocà en la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants.

Tanmateix, el rector Francisco García Valdecasas es va negar a deixar els locals de la Universitat perquè els estudiants celebressin l’assemblea constituent. Ho varen fer en el convent dels Caputxins de Sarrià. Hi assistiren els representants dels estudiants i un gran nombre de convidats (professors, intel·lectuals, periodistes i representants d’organitzacions d’estudiants estrangeres i de l’escoltisme catòlic català). Poc després d’iniciar-se

ISSN: 2339-806X

l’acte, la policia encerclà l’edifici.

Ningú podia entrar ni sortir. El setge durà tres dies fins que el dia 11 de març el convent fou assaltat per les forces d’ordre públic.

L’assalt se saldà amb detencions, amb la suspensió de feina i sou de 69 professors, amb l’expulsió de la universitat dels principals membres de la Junta de Delegats i amb fortes multes que oscil·laven entre les 25.000 i les 200.000 pessetes.

Com a conseqüències col·laterals, destaquen la “manifestació de les sotanes”, durament reprimida, que aplegà cent trenta sacerdots per protestar pels maltractaments rebuts pels estudiants a comissaria, i la creació de la Taula Rodona, que incloïa des de la democràcia cristiana (UDC) als comunistes (PSUC) passant pels socialistes (MSC) i els independentistes (FNC), independents i grups i entitats cíviques legals. De la Taula Rodona sortirien poc després diverses comissions unitàries (Solidaritat, Amnistia, Onze de Setembre i Vietnam) i la Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya (CFPC).

De l’altra, el novembre de 1964, es creava la Comissió Obrera Central de Barcelona i el 1966 la Coordinadora Nacional de CCOO de Catalunya. La CNT, fortament castigada per la repressió, havia perdut molta força i amb prou feines estava present a les fàbriques. També és el moment de la reestructuració del sistema de forces polítiques que es distancia cada vegada més del model de la Segona República.

Deixant de banda el Front Nacional de Catalunya (FNC) i el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), fundats el 1940 i el 1945, respectivament, i el degà dels nous partits, el Front Obrer de Catalunya (FOC), sorgit el 1961, la proliferació de noves forces polítiques té com a rerefons el Maig del 68 francès i la Primavera de Praga. Així, successivament sorgiran o actuaran a Catalunya el PCE (internacional), el Partit Socialista d’Alliberament

La mirada

Nacional dels Països Catalans (PSAN), Bandera Roja, la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT), l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC), Plataformes de CCOO, etc. Més tard, i en un context no vinculat a l’esquerra marxista, es crearà Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) el 1974. Aquests nous partits, a pesar de la seva escassa incidència, aportaran, juntament amb els partits i sindicats que ja estaven actuant, noves formes d’organització i de combat contra la dictadura, posant l’accent en l’herència del 68 (feminisme, ecologisme, antiautoritarisme, etc.) i en la dinamització de moviments socials sense una estricta dependència partidista (associacions de barris i de veïns, universitat, entitats culturals, agrupacions comarcals vinculades a l’AC, col·lectius de dones, agrupacions i col·legis professionals, etc.). Per passiva, cal anotar també la importància assolida pel Movimiento Ibérico de Liberación (MIL), no tant per les seves accions, ni pel seu reduït nombre de militants, sinó pel “pòsit de mala consciència que deixà entre l’oposició majoritària l’execució a garrot vil de Salvador Puig Antich el 2 de març de 1974, el darrer pres polític català assassinat per la Dictadura en vida del dictador, i la mort a mans de la Guàrdia Civil d’Oriol Solé Sugranyes a Burguete el 6 d’abril de 1976, a escassos metres de la frontera de França quan, com la resta de fugits de la presó de Segòvia, intentava creuar la ratlla [...] El MIL fou per a tota una generació —la que es troba justament en la frontera de la fi del franquisme i l’inici de la Transició— una referència ideològica i de combat”.8 Finalment, es pot afirmar que es completava així la tasca indiscutible 8 SEGURA, Antoni i SOLÉ, Jordi (edició, introducció i notes). El fons MIL. Entre el record i la història, Catarroja - Barcelona, Editorial Afers - Centre d’Estudis Històrics Internacionals, 2006, p. 9 i 14.

realitzada pel PSUC i CCOO en anys anteriors “en relació amb els signes d’identitat catalana”9 i la progressiva acomodació social i política d’una immigració arribada en una situació de manca de llibertats individuals i nacionals. Aquest és un fet transcendental per entendre la importància dels moviments socials durant la Transició. Així, el 1969 tenien lloc les les primeres primeres manifestacions de les associacions de veïns de Barcelona (novembre) i Òmnium Cultural i diverses associacions i col·legis professionals impulsaven la campanya pel català a l’escola (desembre de 1969 - abril de 1970). Paral·lelament, s’intensificaven les lluites obreres i l’agitació social: l’1 de maig de 1967, cinquanta dues detencions en relació

de 287 intel·lectuals a Montserrat,10 i, el desembre de 1970, vagues a Harry Walker i La Maquinista.

Moltes d’aquestes mobilitzacions estigueren protagonitzades per les convocatòries de l’AC que, a partir de 1972, decidí celebrar la Diada de l’Onze de Setembre i organitzà diverses campanyes de solidaritat amb obrers en vaga i per “l’ús oficial de la llengua catalana”.

El 28 d’octubre de 1973, 113 membres de la X Comissió Permanent de l’AC reunits a l’església de Santa Maria Mitjancera foren detinguts per la policia i ingressaren a la Model. La caiguda dels 113 va fer guanyar prestigi a l’Assemblea i al carrer se succeïen les manifestacions de solidaritat amb els empresonats que culminaren en una

L’Assemblea de Catalunya va conèixer una forta expansió en el mateix moment en què la dictadura incrementava la seva repressió arran de l’atemptat contra l’almirall Luis Carrero Blanco amb la celebració del Primer de Maig, i el 27 d’octubre, manifestacions a Terrassa i Barcelona; maig de 1968, diverses manifestacions per commemorar el Primer de Maig; el gener de 1969, ocupació del Rectorat i defenestració d’un bust de Franco a la Universitat de Barcelona; el gener de 1970, vagues de La Maquinista i Phillips i al febrer de l’empresa AEG de Terrassa, el 24 d’octubre manifestació dels obrers de Seat, el 6 de novembre, protestes pel Consell de Guerra de Burgos, que s’iniciava el 3 de desembre amb la petició de nou penes de mort —commutades per cadena perpètua—, que culminaren amb noves protestes i amb la tancada

concentració a Vic, per celebrar el segon aniversari de la constitució de l’Assemblea, que fou avortada per la policia. L’AC va conèixer, doncs, una forta expansió en el mateix moment en què la dictadura incrementava la seva repressió arran de l’atemptat contra l’almirall Luis Carrero Blanco (20 de desembre de 1973). Així, doncs, en l’agonia de la dictadura, el 27 de setembre de 1975, tenien lloc els darrers assassinats del franquisme: tres membres del FRAP i dos d’ETA, un d’ells, Juan Paredes Manot, «Txiqui», al cementiri de Cerdanyola del Vallès.

La repressió no aconseguí, però, aturar les activitats de l’AC i de les forces polítiques catalanes. Al

9 COLOMINES, Joan. El compromís de viure. Barcelona: Columna, 1999, p. 180.

10 Per Antoni Batista i Josep Playà, la tancada d’intel·lectuals a Montserrat fou el catalitzador que activà la constitució de l’Assemblea de Catalunya.

9

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

contrari, el gener de 1975 la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona convocava públicament el Congrés de Cultura Catalana, que va rebre l’adhesió d’unes 15.000 persones (se’n van inscriure 12.400) i de més de 1.500 entitats dels Països Catalans (85 formaren part de la Comissió Permanent); a la primavera se celebrava el cicle sobre «Les Terceres Vies a Europa» amb ponències d’Anton Cañellas (UDC), Josep Solé Barberà (PSUC), Josep Pallach (RSDC), Joan Reventós (CSC) i Jordi Pujol (CDC); a l’agost, 40.000 persones participen en les “Sis hores de Canet”; i l’octubre tenia lloc l’esmentat recital de Raimon al Palau d’Esports.

Un cop mort el dictador, l’AC va convocar dues manifestacions per reclamar l’amnistia l’1 i el 8 de febrer de 1976. I, per primera vegada, la resposta ciutadana desbordava la policia i superava totes les previsions. Durant hores, l’Eixample de Barcelona fou un crit incessant de “Llibertat, amnistia!”, compassat pels clàxons dels cotxes. Aquell dia hom tingué la sensació que res ni ningú podria aturar ja la transició cap a un sistema de llibertats democràtiques i nacionals, perquè la reivindicació de llibertat i amnistia havia estat assumida per una gran part de la ciutadania de Catalunya, de tots els orígens i de totes les condicions.

Aquell any 1976 fou el de la reconstitució i sortida a la llum pública de partits i sindicats11 i de la celebració dels primers mítings «tolerats» com el del 22 de juny en el Palau Blaugrana que donava inici al Congrés Constituent del PSC-C. Un mes després, el 29 de juliol se celebrava al Palau d’Esports el primer míting pro amnistia autoritzat de l’AC, on es feia públic 11 Un fort caràcter simbòlic, tot i que sense una correspondència en la seva importància durant la Transició, tingué la reconstitució de la CNT de Catalunya que va tenir lloc a la sala d’actes de l’església de Sant Medir de Barcelona, el 29 de febrer de 1976.

10

el Manifest per la ruptura i el 4 de juliol s’iniciava la Marxa per la Llibertat sota el lema “Poble català, posa’t a caminar”, que concloïa a Poblet l’11 de setembre, al mateix temps que a Sant Boi de Llobregat se celebrava, després d’intenses negociacions de l’AC amb el governador civil Manuel Sánchez Terán, la primera Diada Nacional de Catalunya autoritzada després de la Guerra Civil. Hi assistiren unes cent mil persones i les intervencions es tancaren amb un missatge del president de la Generalitat a l’exili, Josep Tarradellas, i un emotiu cant de Els segadors, dirigit per Oriol Martorell.

El 1977 s’obrí amb la campanya de l’AC “Volem l’Estatut” que culminava el dia de Sant Jordi amb una gran concentració a la plaça de Sant Jaume. I, després de la legalització de tots els partits polítics, excepte ERC i els partits d’extrema

ISSN: 2339-806X

Aquell any 1976 fou el de la reconstitució i sortida a la llum pública de partits i sindicats i de la celebració dels primers mítings «tolerats» democràtica al franquisme, de tal manera que les forces polítiques que defensaven el restabliment de les institucions i de l’Estatut obtingueren tres quartes parts dels vots i els que ho feien des de posicions d’esquerres més de la meitat. Aquell 1977 es va cloure amb la impressionant manifestació de l’11 de setembre a Barcelona reclamant l’Estatut,

Caricatura del dibuixant Puyal de tres de les figures més representatives de l’Assemblea de Catalunya (d’esquerra a dreta): Pere Portabella, Miquel Sellarés i Salvador Coromines. © Avui.

esquerra, tingueren lloc les primeres eleccions democràtiques i els resultats deixaren constància que quatre dècades de dictadura no havien aconseguit esborrar les aspiracions a l’autogovern dels ciutadans de Catalunya. Al contrari, el fet nacional s’havia convertit en patrimoni polític col·lectiu de tota l’oposició

el restabliment de la Generalitat provisional i el retorn del president Tarradellas.

Deixant a banda els sindicats, que tenen un comportament i una funció clarament diferents, el retorn de l’organització i la mobilització de la societat civil no pren les formes tradicionals vigents a la Segona

La mirada

República i en el primer terç del segle. En tot cas, aquestes han perviscut durant la resistència a la dictadura en forma de centres excursionistes, moviments escolta, grups dansaires i corals, cercles de reunió i debat, associacions culturals, grups de teatre independents, etc., i seguiran actuant durant la transició amb més possibilitats, en desaparèixer les cotilles legals. En algun cas hi haurà una continuïtat parcial: la proliferació d’ateneus als barris, sovint vinculats a opcions polítiques d’esquerres radicals. Però la nova embranzida, si més no pels temes en què es va centrar, tenia alguna cosa d’un Maig del 68 ajornat per força.

Així, al costat de temes vinculats a la tradició catalana a favor d’una escola pública i de qualitat, n’apareixen de nous relacionats amb els problemes dels barris i dels veïns, els drets de les dones, l’ecologisme i el medi ambient, els presos socials, etc.12 A més d’una munió de moviments alternatius vinculats a determinats espais ideològics, com ara les Jornades Llibertàries Internacionals del Parc Güell de Barcelona l’estiu de 1977.

El moviment veïnal sorgeix molt a finals dels seixanta i dóna mostres d’una certa presència a partir de 1970. Segons Joan Botella, en aquells moments, prenia formes organitzatives diverses, des d’associacions de veïns a comissions de festes, i gaudia d’una certa ambigüitat legal. Estava parcialment mediatitzat pels partits de l’oposició, en la mesura que hi havia associats amb militància política.13 Tanmateix, gaudia d’una for12 Algunes d’aquestes qüestions no eren tan noves i, pel que fa als aspectes legals —una altra qüestió és la realitat social—, ja havien estat plantejades i legislades durant la Segona República, però durant quaranta anys la dictadura havia imposat una fèrria discriminació de gènere.

13 BOTELLA, Joan. “Las primeras elecciones municipales democráticas: instituciones, territorios y partidos”, a ARACIL, Rafael i SEGURA, Antoni (editors). Memòries de la Transició a Espanya i a Catalunya III. La reforma de l’exèrcit i de l’administració local. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona - Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona - Generalitat de Catalunya, 2002, p. 232.

ça potencial vetada als partits polítics clandestins: el moviment veïnal s’oposava a la corrupció urbanística, a la manca d’infraestructures i serveis, objectius aparentment no polítics, però de gran impacte social. Un cop mort el dictador, es produirà una eclosió del moviment veïnal que viurà uns anys de forta presència pública i capacitat de pressió po-

política i social del país que va forjar una nova identitat col·lectiva per a les dones i qüestionava, a la vegada, les pautes de discriminació que afectaven la situació de les dones en les estructures polítiques, socials i culturals”. Els primers grups i associacions de dones havien aparegut a principis dels setanta, en ocasions vinculades a les vocalies de dones

El moviment veïnal s’oposava a la corrupció urbanística, a la manca d’infraestructures i serveis, objectius aparentment no polítics, però de gran impacte social lítica, especialment entre 1976 i fins després de les eleccions municipals de 1979. És el moment de demanar millores en els barris, infraestructures per a les escoles, semàfors, un centre assistencial, etc. Són els anys en què s’assoleixen èxits indiscutibles tant en l’àmbit organitzatiu com reivindicatiu. Són també els anys en què es forgen molts futurs càrrecs municipals i en què conflueixen temes tan diversos com la solidaritat amb els presos polítics o amb el poble sahrauí. Les eleccions de 1979 marquen, però, un canvi: alguns líders veïnals es presenten com a candidats a les eleccions municipals en candidatures, preferentment, d’esquerres. Molts són elegits i la representació ciutadana —i les seves reivindicacions— queda institucionalitzada en regidors i alcaldes escollits democràticament. El moviment veïnal es buida, no tant de dirigents com de representativitat. És una substitució subtil, però real.

Per a la professora Mary Nash, “el moviment de dones a la Transició va ser molt important perquè representava [...] la demostració de la capacitat associativa per part de les dones en aquest context i escenari que era la Catalunya de principis dels setanta [...] [i] integrat plenament en la dinàmica

del moviment veïnal i també dels sindicats i els partits clandestins, de tal manera que l’agenda del feminisme “inicialment i de manera clara s’orientarà vers la lluita antifranquista i la lluita per la democràcia”.

Però, tot i el precedent republicà, es partia gairebé de zero i no fou gens fàcil introduir “una agenda específica pels drets de les dones” dins el full de ruta de l’establiment de la democràcia, perquè davant d’aquest objectiu aquella lluita es considerava secundària, fins i tot entre l’esquerra: “Com es pot al·legar que les dones tinguin una expressió específica com a dones, si l’opressió ve pel capitalisme, la dictadura, etc.?”14 Malgrat tot, sorgiren iniciatives que avui són plenament normals i legals i, fins i tot, han esdevingut part dels serveis bàsics, alhora que grups com Dones per l’Anticoncepció i l’Avortament (DAIA) ajudaven a posar-les en pràctica. Calia que la futura Constitució espanyola fos respectuosa amb els drets de les 14 NASH, Mary. “Dones i Transició a Catalunya: memòria i vivències”, a ARACIL, Rafael i SEGURA, Antoni (editors). Memòries de la Transició a Espanya i a Catalunya II. Sindicalisme, gènere i qüestió nacional. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona - Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona - Generalitat de Catalunya, 2001, p. 84, 87, 88 i 90.

11

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Manifestació de pares i infants, en arribar a la plaça de Catalunya de Barcelona, per reclamar escoles públiques i gratuïtes. 12 de febrer de 1977. © Robert Ramos.

dones. I l’acció se centrà en els punts més bàsics: programes de planificació familiar, ús d’anticonceptius, reivindicació de la sexualitat femenina, igualtat i drets laborals, violència de gènere, assessorament en la separació i, més tard, en el divorci, etc. Així, les Jornades Catalanes de la Dona aplegaren el maig de 1976 al Paranimf de la

Les principals campanyes de les dones de la transició s’articularen sobre la recuperació de drets democràtics i la sexualitat, per tant, el dret al propi cos Universitat de Barcelona milers de dones que discutiren i feren propostes organitzatives (aparició de la Coordinadora Feminista) i d’acció sobre els temes més punyents de la discriminació de gènere.

Els objectius polítics de l’esquerra i del moviment veïnal no sempre 12

coincidien amb els del moviment de dones i per aproximar posicions la doble militància de les vocalies de dones fou essencial.15 Més tard assistirem també a una certa institucionalització —creació d’instituts de la dona— i menció a la Constitució dels aspectes legals més urgents: article 14, “Els espanyols són iguals davant la llei, sense que pugui prevaler cap discriminació per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social” i article 32.1, “L’home i la dona tenen dret a contreure matrimoni amb plena igualtat ju15 En aquest sentit assenyala Eva Fernández (“Quan les dones van conquerir mig cel”. Carrer, núm. 114, novembre, 2009, p. 55) que les membres de les vocalies de dones de les associacions veïnals “sovint van rebre crítiques del primer [el moviment feminista] en no ser considerades prou feministes per pertànyer a una organització mixta i defensar reformes vinculades al paper tradicional com a cuidadores.

També van tenir friccions amb el moviment veïnal pel fet de defensar un model de vocalies formades exclusivament per dones i amb un funcionament autònom, amb una agenda pròpia (que donava prioritat als equipaments i serveis als barris) i una agenda compartida amb el moviment feminista i no sempre coincident amb la de les associacions veïnals. En aquests conflictes es van combinar tant elements de gènere com el model de trànsit cap a una societat democràtica que cada partit defensava. En ocasions el conflicte es va saldar amb la sortida de la vocalia de l’associació de veïns per formar una entitat pròpia”.

ISSN: 2339-806X

rídica”. En aquest sentit fou molt més explícit i contundent l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 1979, ja que, després d’invocar en el preàmbul que “La tradició cívica i associativa de Catalunya ha subratllat sempre la importància [...] de la igualtat de drets, i avui, especialment, de la igualtat entre dones i homes”, insisteix en què els “poders públics de Catalunya han de promoure els valors de [...] l’equitat de gènere” (article 4.3) i que “han d’adoptar les mesures necessàries per a garantir [...] la no-discriminació per raó de gènere” (article 45.3) i dedica tres articles sencers (19, 41 i 153) a establir els Drets de les dones, la Perspectiva de gènere i les Polítiques de gènere. I encara l’article 56.3 establia que “La llei electoral de Catalunya [que mai ha estat acordada pel Parlament] ha d’establir criteris de paritat entre dones i homes per a l’elaboració de les llistes electorals”.

En suma, les principals campanyes de les dones de la transició s’articularen sobre dos eixos: la recuperació de drets democràtics i la sexualitat, per tant, el dret al propi cos. Així doncs, les principals campanyes foren per la despenalització de l’adulteri, pel divorci o l’amnistia per a les dones condemnades per delictes específics de la dona: adulteri, avortament o prostitució.

També tingueren un fort ressò les campanyes per obrir centres de planificació familiar i per reivindicar el dret a l’avortament lliure i gratuït, alhora que alguns grups passaven a l’acció i organitzaven grups per anar a avortar a països de l’Europa Occidental.

Finalment, igual que succeí amb el moviment veïnal, la institucionalització del règim democràtic en l’àmbit estatal, autonòmic i local, va comportar un progressiu esmorteïment del moviment de dones.

Tanmateix, les reivindicacions seguien presents i avui són normals i legals moltes de les coses que es reivindicaven llavors. És clar que, com

La mirada

Cartell de la campanya “català, idioma oficial” impulsada pel Congrés de Cultura Catalana (1977). Fons Josep Vinyals. Fons del Centre Documental de la Comunicació (DEDOC). Universitat Autònoma de Barcelona.

s’ha vist amb la violència masclista i la igualtat laboral, una cosa és el que diu la llei i altra la realitat social.

Però, sens dubte, on es van manifestar amb més força i van tenir més continuïtat i presència els moviments socials i la implicació de la societat civil va ser en el canvi radical que va conèixer el sistema educatiu, tant en valors i continguts com en la generalització de l’educació pública i gratuïta fins als setze anys: “l’educació i, en especial, l’escola va ser un dels escenaris socials on el context històric de la Transició democràtica espanyola dels setanta va deixar una petjada considerable per entendre el model escolar actual”. No en va Catalunya comptava amb una llarga tradició educativa que culminà en el Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU), que sota el lema “Cap nen sense escola. Cap escola sense mestre” apostava per la potenciació d’una educació intel·lectual, motriu i sensorial.

El 1965, els intents de renovació pedagògica que s’estaven produint des de dins de determinades escoles cristal·litzaren en la creació de “l’Associació de Mestres Rosa

Sensat i la proliferació d’escoles d’iniciativa social que, aprofitant les escletxes del règim, defensarien un model autènticament alternatiu” i que el 1966 organitzaria la primera escola d’estiu, recuperant així una de les experiències de més èxit de la Mancomunitat i de la Segona República. El 1983, moltes d’aquestes escoles, integrades en el Col·lectiu d’Escoles per l’Escola Pública Catalana (CEPEPC), ingressarien a la xarxa d’escoles públiques.16 El moviment de renovació pedagògica tenia un fort suport social en les associacions de veïns i en els sindicats clandestins de mestres. D’una banda, el 1973 tenien lloc les primeres vagues tant a les escoles estatals com a les privades i, de l’altra, el 1975 es creava l’Institut Nacional de Batxillerat Can Tunis, el primer que sorgia a tot l’Estat espanyol fruit de la pressió d’una associació de veïns.

A partir d’aquests moments i fins ben entrats els vuitanta se succeeixen les vagues en demanda de millores laborals dels mestres i professors i, sobretot, d’un canvi radical en els models pedagògics i per una escola pública, laica i gratuïta de qualitat.

Al mateix temps, les associacions 16 MARTÍNEZ, Miquel i PRATS, Enric.

“De l’escola franquista a l’escola democràtica: una reflexió sobre l’educació en valors” a, ARACIL, Rafael, MAYAYO, Andreu i SEGURA, Antoni (editors), Memòries de la Transició a Espanya i a Catalunya VI-VII. Ensenyament, cultura, justícia. Barcelona: Edicions de la Universitat de Barcelona - Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona, 2006, p. 82. De fet, la resistència al model d’escola nacionalcatòlica que impulsava el franquisme va començar pràcticament des del mateix moment en què les tropes rebels van ocupar Catalunya. Així, a la dècada dels quaranta i els cinquanta apareixen o continuen escoles amb un profund sentit de renovació pedagògica i de catalanitat: Escoles Montesori (són escoles municipals que sobreviuen a l’ensulsiada de 1939), Escola Isabel de Villena (1939, creada amb professors procedents de l’Institut - Escola de la Generalitat de Catalunya), Nausica i Betània (1941), Laietània (1953), Sant Gregori (1955), Costa i Llobera (1956), Sant Felip Neri (1959), etc.

La creació de noves escoles alienes a la xarxa escolar pública de la dictadura prosseguirà i s’incrementarà en la dècada dels seixanta i en els primers setanta.

És en moments de crisi política quan la societat civil pressiona o pren el relleu de la política per tal de fer efectiu allò que reclamen els ciutadans veïnals lluiten per aconseguir escoles i instituts que atenguin les necessitats escolars dels barris més necessitats. I, més tard, a mesura que s’anava completant la xarxa pública d’escolarització, la lluita, sempre molt vinculada a les reivindicacions veïnals, s’orienta a exigir als ajuntaments escoles bressol per als infants de 0 a 6 anys, una necessitat estretament vinculada a la progressiva incorporació de la dona al mercat de treball i a fer compatible la jornada laboral i la família. Al mateix temps, es reclama una extensió i una millora de la qualitat de la xarxa d’escoles rurals, mentre els sindicats, ara ja legals, no aturen —sovint en estreta complicitat amb les associacions de pares i mares— les mobilitzacions per tal d’exigir millores laborals i dignificació del treball dels professionals de l’educació, creació de noves escoles i instituts, la gratuïtat de l’educació i una millora en la qualitat de l’ensenyament.

En definitiva, la intensitat de les mobilitzacions en el sector educatiu —per no fer esment del moviment universitari— i les seves conquestes li donaren un protagonisme superior al d’altres moviments socials de l’època. I, com a tret distintiu, cal emfasitzar que, a diferència d’altres moviments, fou menys sensible a la institucionalització que comportà la normalitat democràtica, tot i la progressiva funcionarització dels mestres i professors a mesura que es consolidava el nou marc democràtic i les lleis d’educació.

13

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Òbviament, el repàs dels moviments socials i de les iniciatives de la societat civil durant la transició no s’exhaureix amb el que s’ha dit fins ara, però és suficient per destacar la gran importància que tingueren per precipitar el canvi polític.17 Però el que cal destacar ara és la fortalesa de la societat civil i dels moviments socials a Catalunya quan estava en joc el futur del país, ja sigui perquè la dictadura ho impedia i els partits i els sindicats estaven prohibits, ja sigui perquè la transició no estava a l’alçada de les aspiracions de la gent. És, per tant, en moments de crisi política quan la societat civil pressiona o pren el relleu de la política per tal de fer efectiu allò que reclamen els ciutadans. Les formes són diverses i sovint transversals i com s’ha pogut comprovar poden arribar a abastar gairebé tots els sectors de la societat des dels estudiants a la Nova Cançó, des dels treballadors de la sanitat i l’ensenyament als moviments veïnals o de dones.

Aquests moviments foren sovint la pedrera de futurs dirigents polítics i en la mesura que s’assoleix l’estabilitat institucional tendeixen a perdre força i presència. És igualment cert que a Catalunya, arrelats en una ja llarga tradició històrica de moviments associatius civils, continuen latents per ressorgir quan les circumstàncies ho requereixen. És el que de nou ha succeït en els darrers anys davant la crisi econòmica i política d’això que s’ha començat a denominar la segona transició, en què sembla que la societat catalana va per davant dels polítics.

Els efectes de la crisi econòmica comencen a fer-se perceptibles a Catalunya el 2008. Així, d’una taxa 17 Consideracions semblants podrien fer-se pel que fa a la sanitat o, amb un caràcter més minoritari, a la lluita dels presos comuns que va donar lloc a la creació de la Coordinadora de Presos en Lluita (COPEL) el 1976 i a les grans revoltes carceràries de l’any següent.

14

d’atur per sota del 7% el 2007 es passa al gairebé 12% del darrer trimestre de 2008. A partir d’aquests moments els efectes negatius de la crisi no paren d’agreujar-se: fallides empresarials, de les immobiliàries, de les entitats financeres i d’empreses d’altres sectors. La contracció econòmica comporta la caiguda del consum i, sobretot, un irrefrenable creixement de l’atur que en el darrer trimestre del 2012 arribava al 24%. La contracció de la producció i la retracció del consum provoquen una caiguda dels ingressos de l’Administració que només pot mantenir les prestacions socials incrementant el dèficit de la Generalitat. El malestar social és cada cop més perceptible i, en l’àmbit de l’Estat i deixant a banda altres reivindicacions sectorials (oposició al Pla Bolonya dels estudiants universitaris), el 2011 fa acte de presència el moviment de l’11M que pren les places i els carrers de moltes ciutats espanyoles exigint el manteniment dels serveis i prestacions bàsics (habitatges, pensions, sanitat, educació, etc.) i treball, especialment per als joves. És un moviment poc estructurat, sense una orientació política clara, que se centra en la dignitat que mereixen els ciutadans i en la reclamació d’una democràcia més participativa. És un moviment contra un sistema i uns polítics incapaços de fer front a la crisi i que els escàndols de corrupció i financers (fallides d’entitats, liquidacions immorals per als executius responsables de les fallides) no fan més que alimentar. És un moviment, però, que, inicialment, fou molt poc sensible a les reivindicacions nacionals.

A Catalunya, les vagues i les manifestacions sectorials (educació, sanitat, empreses en crisi o en procés de tancament, contra la reforma de les pensions, etc.) foren constants el 2011 i el 2012, sense comptar el seguiment de les vagues generals estatals (27 de gener de 2011, convocada pels sindicats

ISSN: 2339-806X

nacionalistes i minoritaris, i 29 de març de 2012, contra la reforma laboral) o europees (14 de novembre de 2012). Al mateix temps, també es mobilitzaven estudiants, joves sense feina i adults que l’havien perdut, famílies desnonades, col·lectius antisistema, etc. A partir del 2011, s’afegirien les retallades del govern del PP i el progressiu ofec econò-

Per una gran part de la ciutadania l’Estatut de 2006 era la darrera oportunitat de trobar una sortida satisfactòria a l’encaix de Catalunya a Espanya mic de la Generalitat, obligada a complir un topall de dèficit impossible. Apareixien nous casos de corrupció, que s’afegien als que ja s’arrossegaven (Palau, Petròria) i es fan públics els sous i les escandaloses indemnitzacions d’alts executius que havien arruïnat les entitats financeres que dirigien. Moltes d’aquestes empreses hagueren de ser rescatades i el deute privat esdevingué deute d’estat (públic per tant).

El moviment dels indignats del 15M, poc estructurat políticament i al marge de les mobilitzacions pel dret a decidir, recollia molts d’aquests greuges. La presència de col·lectius antisistema contribuí a radicalitzar el moviment i l’acció dels violents culminà en els enfrontaments amb els mossos d’esquadra i l’assetjament de diputats a les portes del Parlament de Catalunya el 15 de juny de 2011.

De la indignació sorgí també la Plataforma d’Afectats per la Hi-poteca (PAH), que denuncià els desnonaments, un problema

La mirada

Pancartes de suport a la Marxa de la Llibertat durant la celebració de les Sis Hores de Cançó a Canet el 24 de Juliol de 1976. © Fundació Cipriano García. Arxiu Històric de CCOO de Catalunya.

social que copejava els més febles.

El febrer de 2013, la PAH i altres associacions contràries als desnonaments presentaven en el Congrés dels Diputats una iniciativa legislativa popular en la qual es demanava canviar la llei hipotecària per evitar els desnonaments. Havien recollit gairebé un milió i mig de signatures, prop del 30% de les quals a Catalunya i una cinquena part a Madrid. El 14 de març de 2013 el Tribunal de Justícia de la UE decidia en contra de la llei hipotecària espanyola, que considerava abusiva i il·legal.

Paral·lelament a la crisi econòmica, té lloc la crisi política o institucional. El juny de 2006 era aprovat en referèndum el nou Estatut de Catalunya que quedà pendent de la sentència del Tribunal Constitucional (TC) davant del recurs presentat pel PP. Tot i que el president del Govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero no havia respectat allò que va prometre («apoyaré el Estatuto que salga del Parlamento de Cataluña»), per una gran part de la ciutadania l’Estatut era la darrera oportunitat de trobar una sortida satisfactòria a l’encaix de Catalunya a Espanya.

Era la darrera oportunitat malgrat

les retallades que havia sofert el text aprovat pel Parlament de Catalunya el setembre de 2005. També el nou model de finançament acordat el 15 de juliol de 2009 (un any després del que preveia el nou Estatut) despertà moltes expectatives perquè garantia el principi d’ordinalitat (que no acabin “disposant de més recursos els que reben la solidaritat que aquells que l’exerceixen”)18, introduïa el Fons de competitivitat que beneficiava les economies més dinàmiques, i per tant a Catalunya, i reconeixia el punt primer de la disposició addicional tercera de l’Estatut que establia que “la inversió de l’Estat a Catalunya en infraestructures, exclòs el Fons de compensació interterritorial, s’ha d’equiparar a la participació relativa del producte interior brut de Catalunya amb relació al producte interior brut de l’Estat per un període de set anys. Aquestes inversions poden emprar-se també per a l’alliberament de peatges o la construcció d’autovies alternatives”.

Tanmateix, el pas del temps va demostrar que ni el govern de Zapatero ni el de Mariano Rajoy 18 MONTILLA, José (amb la col·laboració de JORBA, Rafael), Clar i català. Testimoni de quatre anys de presidència. Barcelona: RBA, 2013, p. 169.

estaven disposats a complir allò que fixava l’Estatut ni el que s’havia acordat en el nou model de finançament. I així, la desafecció anava guanyant terreny entre els ciutadans de Catalunya. La ruptura definitiva es produí el 28 de juny de 2010 quan es va fer pública la sentència. Era una càrrega de profunditat contra l’Estatut, no tant des de la vessant jurídica com política i declarava anticonstitucional l’article 97 referit al Consell de Justícia de Catalunya com a òrgan de govern del poder judicial a Catalunya, parcialment anticonstitucionals 13 articles més i reinterpretava —totalment o parcialment— 24 articles i 3 disposicions addicionals. Mantenia la menció de Catalunya com a nació en el preàmbul, però advertia que això no tenia rellevància normativa ni eficàcia legislativa, ja que el terme nació només es podia aplicar a la nació espanyola. La resposta de la societat civil i de les institucions catalanes (Govern i Parlament) no es feu esperar i fou molt contundent. La multitudinària manifestació del 10 de juliol de 2010, convocada per Òmnium Cultural i tot un seguit d’associacions sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”, donava compte de la ruptura que s’havia produït a Catalunya, on els ciutadans i gran part de la classe política donaven per morta la via estatutària. El dret a decidir s’instal·là definitivament en l’eix central de la política catalana.

En l’aposta pel dret a decidir la societat civil ha jugat un paper rellevant, especialment a través d’Òmnium Cultural, una institució de llarg recorregut històric que ja havia resultat decisiva en el manteniment de la llengua i la cultura catalana durant la dictadura, la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), les consultes sobiranistes i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que pretenia recuperar el caràcter unitari de l’Assemblea de Catalunya.

15

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

La PDD fou la convocant, juntament amb altres organitzacions de la societat civil i el suport d’ERC, de la manifestació del 18 de febrer de 2006 sota el lema “Som una nació i tenim el dret a decidir”. Fou la resposta al pacte entre Artur Mas i Rodríguez Zapatero (21 de gener de 2006) i reclamava que el text de l’Estatut fos aprovat sense retallades, és a dir, tal com va sortir del Parlament de Catalunya el setembre de 2005. La convocatòria fou un èxit de participació i fou el germen que donaria lloc a d’altres iniciatives que ja no tindrien com a objectiu donar suport a un estatut sinó reclamar la creació d’un Estat propi.

L’aprovació en referèndum de l’Estatut i les eleccions de novembre de 2006 suposaren un cert compàs d’espera per tal de veure com es produïa el desplegament estatutari, què donaven de si les negociacions sobre el nou sistema de finançament i quins efectes tindria la sentència del TC. Però el primer suscitava poques esperances; les segones avançaven lentament i quan es

produí l’acord no fou respectat pel Govern espanyol, i la sentència del TC no arribava. En aquest context i amb el fons de la crisi d’ERC, provocada per la participació en el segon tripartit, la societat civil pren la iniciativa. L’1 de desembre de 2007, la PDD convocà una manifestació sota el lema “La nació catalana diu prou! Tenim el dret de decidir sobre les nostres infraestructures”.

S’hi adheriren gairebé 150 entitats cíviques i culturals, ajuntaments, sindicats, partits i joventuts de partits (CiU, ERC, ICV-EUiA) i, a títol individual, alguns membres del sector més catalanista del PSC. Fou també un primer pas d’un ampli moviment de la societat civil que tindria continuïtat en la campanya de consultes (2009-2011) i en la constitució de l’ANC. Les consultes sorgiren impulsades per regidors i alcaldes que confluirien en l’Assembla de Municipis per la Independència (AMI), que, al marge de les vies institucionals i dels partits, intentava mobilitzar la ciutadania a favor de la independència. La primera consulta

ISSN: 2339-806X

El 28 de juny de 2010 es coneixia la sentència del TC. La resposta fou la manifestació del 10 de juliol. El tomb s’havia produït i ja no hi havia marxa enrere. tingué lloc a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 organitzada pel Moviment Arenyenc per l’Autodeterminació (MAPA) i fou tot un èxit: va votar un 41% del cens i el triomf del sí fou aclaparador (96,2%). En total se celebraren vuit onades de consultes que inclogueren 554 municipis i gairebé les dues terceres parts de la població de Catalunya. La participació mitjana fou del 18,9% i els vots a favor de la independència arribaren al 91,7% dels vots emesos.

Les consultes per la independència Onada 13-09-2009 13-12-2009 28-02-2010 25-04-2010 20-06-2010 17-10-2010 23-01-2011 10-04-2011 Total

Municipis Padró 1 6.500 167 696.835 79 288.867 215 1.500.462 61 507.373 7 256.958 1 176.975 22 1.240.282 553 4.764.252

Vots 2.671 190.624 62.363 255.668 72.046 13.313 20.228 267.595 884.508

Participació 41,1 27,4 21,6 17,0 14,2 5,2 11,4 21,6 18,9

Sí 2.569 180.872 57.399 236.475 63.973 11.963 18.185 240.001 811.447

% 96,2 94,9 92,0 92,5 88,8 89,9 90,0 89,7 91,7

NO 61 6.143 3.020 12.791 5.689 1.008 1.430 23.032 53.174

% 2,3 3,2 4,8 5,0 7,9 7,6 7,1 8,6 6,0

Font: “Consulta sobre la independència”, El Punt Avui

Les consultes indicaven que estava sorgint una nova hegemonia cultural i política que tenia com a referència el dret a decidir.

Les consultes l’havien posat en el centre del debat polític. A finals de 2009 la desafecció guanyava 16

terreny i era cada vegada més transversal. El tomb a favor del dret a decidir estava madur. El darrer impuls el donaria la sentència del TC, a pesar de l’advertència de l’editorial conjunta publicada per 12 diaris catalans el 26 de

novembre de 2009, on s’apuntava el descrèdit d’un TC sota sospita, en denunciava la tardança a dictar sentència i advertia “que ningú es confongui [...] Que ningú erri el diagnòstic [...] Ningú que conegui Catalunya posarà en dubte

La mirada

que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social”. 19 El 28 de juny de 2010 es coneixia la sentència del TC. La resposta fou la manifestació del 10 de juliol. El tomb s’havia produït i ja no hi havia marxa enrere. El futur immediat i electoral de Catalunya es jugaria a partir de llavors en el terreny del dret a decidir on molt aviat destacaria l’ANC. L’ANC havia sorgit impulsada per un petit grup de persones el 2009. Pretenien posar en marxa un moviment unitari, que, a semblança de l’Assemblea de Catalunya, fos capaç d’aglutinar totes les sensibilitats del catalanisme civil i sociològic. El novembre, el grup s’ampliava i es produïa una aproximació a la PDD que donava suport a les consultes. Fou llavors quan es va veure la necessitat de constituir l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), que tindria com a objectiu “la conscienciació i la mobilització de la població de Catalunya que permeti aconseguir la formació d’una majoria partidària de la constitució d’un Estat de dret, sobirà i democràtic i social, mitjançant l’exercici del dret d’autodeterminació”. Finalment, el 10 de març de 2012 amb l’assistència de centenars de persones es constituïa al Palau Sant Jordi l’ANC, que coincidia en els seus objectius amb el que de manera espontània estava demanant gran part de la societat catalana. Una organització en forma d’agrupacions territorials, la utilització de les xarxes socials i l’adscripció del tradicional associacionisme català (centres culturals, ateneus, associacions de veïns, etc.)

19 “La dignitat de Catalunya” (editorial), El Punt, La Vanguardia, El Periódico, Avui, Diari de Girona, Diari de Tarragona, Segre, La Mañana, Regió 7, El 9 Nou, Diari de Sabadell i Diari de Terrassa, 26 de novembre de 2009.

va permetre arribar molt aviat a tot el territori i estendre ràpidament els postulats de l’embrionària ANC.20 Paral·lelament, a comarques i en alguns barris de Barcelona, continuava la feina callada de les assemblees de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que obtindria representació parlamentària el novembre de 2012, que eren el nexe entre l’organització assembleària, les denúncies de la brutalitat social amb què s’encarava la crisi, la crítica del sistema polític vigent i la fèrria defensa de la independència dels Països Catalans i d’unes polítiques favorables als més dèbils.

No fou, doncs, del tot una sorpresa el que succeí la Diada del 2012, quan, en resposta a la crida feta per l’ANC, tingué lloc la manifestació més multitudinària que s’ha viscut mai a Barcelona sota el lema finalment acordat de “Catalunya, nou Estat d’Europa”.

Des del matí, centenars de milers de persones envaïen pacíficament els carrers de la capital catalana.

Fou una manifestació en positiu, festiva, familiar, transversal i de reafirmació: els ciutadans de Catalunya havien deixat de mirar Espanya i projectaven el seu futur en un estat independent dins d’Europa.

El llaç entre les antigues generacions, que havien lluitat contra la dictadura i que s’havien desencisat amb els resultats de la transició, i unes noves generacions, nascudes en democràcia, però a les quals la crisi i el marc polític negaven el futur, s’havia refet de nou a través dels moviments socials i de la determinació de la societat civil. Hi ha, en definitiva, una relació de continuïtat entre aquells moviments socials de principis de segle i de l’època republicana i de la lluita contra la dictadura i aquests nous moviments socials que no veuen altre camí per sortir de la crisi que la

Hi ha una relació de continuïtat entre aquells moviments socials de principis de segle i de l’època republicana i de la lluita contra la dictadura i aquests nous moviments socials independència de Catalunya. Està per veure si aconseguiran el seu objectiu, però del que no hi ha dubte és que la fortalesa de la societat civil catalana s’ha manifestat al llarg de la història sempre que l’acció política no ha estat a l’alçada —per impediment durant la dictadura, per manca de visió política i interessos partidistes en democràcia— de les aspiracions dels ciutadans. I tampoc hi ha massa dubtes que, quan la voluntat dels ciutadans i l’acció política dels partits i de les institucions catalanes van de la mà, és molt més fàcil conquerir el futur.

20 MARTÍ, Pere. El dia que Catalunya va dir prou. La història inèdita de l’Assemblea Nacional Catalana. Barcelona: Columna, 2013, p.

56 i s.

17

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Mercedes García Arán Catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona

La justícia universal com a instrument de la justícia transicional A Espanya no s’han acomplert les exigències de l’anomenada justícia transicional com a procés dirigit a resoldre els abusos del passat que inclou el dret a la veritat, la reparació i la justícia. La cerca de la justícia penal ha obert la porta a l’actuació complementària del principi de justícia universal exercida per altres estats, com per exemple l’Argentina.

El Reial decret 1891/2004, de 10 de setembre, va crear la comissió interministerial per a l’estudi de la situació de les víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, que l’any 2005 va ser seguit d’algunes altres disposicions reparadores per als anomenats “nens de la guerra” (Llei 3/2005, de 18 de març), els sindicats (RD 13/2005, de 28 d’octubre), i la Generalitat de Catalunya pels documents de l’Arxiu de Salamanca (Llei 21/2005, de 17 de novembre). Després d’un complicat procés parlamentari i al final de la legislatura, s’aprovà la Llei 52/2007, de 26 de desembre, coneguda com a Llei de la memòria històrica (d’ara endavant, LMH),1 a la qual s’afegeix, com a fita destacable pel que aquí ens interessa, la Interlocutòria de 16 d’octubre de 2008 del Jutjat Central d’Instrucció núm. 5 de l’Audiència 1 En la seva denominació completa: Llei 52/2007, de 26 de desembre, per la qual es reconeixen i amplien drets i s’estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la dictadura.

18

ISSN: 2339-806X

Els trenta anys de silenci posteriors al canvi de règim i les normes dictades sobre alguns aspectes parcials han deixat qüestions importants per resoldre Nacional, coneguda com a iniciació del procés penal pels crims del franquisme.2 En efecte, els primers anys del segle XXI coneixen una revitalització de la memòria col·lectiva sobre les conseqüències del franquisme que no havia tingut lloc ni durant 2 Dictada pel jutge Baltasar Garzón en les diligències prèvies 399/2006, després transformades en sumari 53/2008.

La mirada

la Transició ni durant la consolidació posterior del règim democràtic.

Van haver de passar gairebé trenta anys des de la mort del dictador, el 1975, perquè les víctimes del franquisme i els seus familiars es fessin visibles, no solament per a la classe política, sinó també per a la societat espanyola, encara que les normes creades fins al moment ni han estat lliures d’oposició, ni han exhaurit les reivindicacions. Per aquesta raó, el 14 d’abril de 2010, alguns familiars de víctimes, a qui posteriorment es va unir l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica, van presentar una querella per genocidi i/o delictes de lesa humanitat davant de la jurisdicció de la República Argentina, i n’instaven la persecució en aplicació del principi de justícia universal, querella admesa a tràmit pel Jutjat Federal núm. 1 i en la descripció de la qual també ens detindrem.

En suma, els trenta anys de silenci posteriors al canvi de règim polític i les normes dictades sobre alguns aspectes parcials han deixat aspectes importants per resoldre, entre els quals destaca l’escandalosa existència de desapareguts imputables a actuacions posteriors a la Guerra Civil. Les pàgines que segueixen pretenen relacionar la inexistència de la justícia transicional a Espanya amb l’apel·lació a la justícia universal com a última ràtio.

1. La justícia transicional Segons la Secretaria General de l’ONU,3 la justícia transicional “inclou tota la varietat de processos i mecanismes associats amb els intents d’una societat per resoldre els problemes derivats d’un passat d’abusos a gran escala, a fi que els responsables retin comptes dels seus actes, de servir a la justícia i aconseguir la 3 Informe del secretari general al Consell de Seguretat, recollit en el document S/2004/616, de 3 d’agost de 2004, amb el títol L’estat de dret i la justícia de transició en les societats que sofreixen o han sofert conflictes. La definició reproduïda en el text es troba en l’epígraf 8 del document.

Senyor reivindicant l’amnistia durant les manifestacions de febrer de 1976 © Pepe Encinas.

reconciliació”. El concepte de justícia transicional s’encunya entre els anys vuitanta i noranta del segle passat, especialment a partir dels processos de canvi polític a Llatinoamèrica, l’Àfrica i Àsia, amb les modificacions consegüents de règim polític.4 En 4 L’elaboració sobre la justícia transicional és molt abundant. Pot trobar-se una àmplia recopilació bibliogràfica a RIPOL CARULLA, Santiago i VILLAN DURÁN, Carlos (dir.).

Justicia de transición: el caso de España. Barcelona: Institut Català Internacional per la Pau, 2012, especialment el capítol “Selección de bibliografía y documentación”, redactat per RIPOL CARULLA, p. 213 i s. Per a un enfocament més tècnic juridicopenal, vegeu GIL y GIL, Alicia. La justicia de transición en España: de la amnistía a la memoria històrica.

Barcelona: Atelier, 2009.

efecte, segons el document esmentat més amunt, no és possible consolidar la pau si la població no confia a obtenir reparació de les injustícies “a través d’estructures legítimes encarregades de l’arranjament pacífic de les controvèrsies i la correcta administració de justícia”, el que requereix enfortir l’estat de dret després d’una situació de conflicte (epígraf 2).

Hi ha consens a configurar la justícia transicional com un procés complex que pot incloure diferents instruments: accions penals, comissions de la veritat, programes de reparació, justícia de gènere, reforma institucional i iniciatives

19

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

de commemoració,5 que han d’adaptar-se a les condicions de la transició de cada país i poden reconduir-se a tres grans blocs: dret a la veritat, dret a la justícia i dret a la reparació. Sembla clar que el dret a la justícia és el més difícilment realitzable i, d’altra banda, seria un error centrar la justícia transicional exclusivament en l’assoliment de la justícia penal i el càstig als culpables de violacions de drets humans.

Però, abans d’entrar en el cas espanyol, convé indicar que el Comitè de Drets Humans de l’ONU6 ha recordat l’obligació dels estats d’investigar les violacions de drets humans amb rapidesa i efectivament mitjançant òrgans independents i imparcials, obligació que es deriva de l’art. 2.3 del Pacte internacional de drets civils i polítics de Nova York, de 16 de desembre de 1996, que va entrar en vigor a Espanya el 27 de juliol de 1977 (BOE de 30 d’abril).7 Quant al dret a la veritat, és vital per a la societat conèixer els crims comesos per evitar les circumstàncies que podrien propiciar-ne la repetició, així com resulta vital per a les víctimes el reconeixement públic de la seva condició com a tals i el sofriment a què van ser sotmeses.

L’instrument fonamental del dret a la veritat són les comissions de la veritat, constituïdes a molts països que han patit conflictes amb greus violacions de drets humans: segons Amnistia Internacional, entre 1974 i 2007 assoleixen la xifra de trenta-dues comissions a vint-i-vuit 5 Així ho afirma l’International Center of Transitional Justice (www.ictj.org/es/), amb seu a Nova York i oficines a Brussel·les, Ciutat del Cap, Katmandú, Beirut i Bogotà, entre altres ciutats.

6 Observació general núm. 31. L’índole de l’obligació jurídica general imposada als estats part en el Pacte, 80 període de sessions, 29 de març de 2004.

7 Aquesta obligació està àmpliament tratada per CHINCHÓN ÁLVAREZ, Javier. “La obligación internacional del Estado de investigar las violaciones a los derechos humanos ocurridas en el pasado”, a RIPOL CARULLA, Santiago i VILLAN DURÁN, Carlos (dir.).

Op. cit., p. 26 i s.

20

ISSN: 2339-806X

Fullet demanant l’amnistia per als presos polítics un cop mort Franco. © Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI (Universitat de Barcelona).

països.8 Traslladem ara els apunts anteriors sobre la justícia transicional a la realitat espanyola.

2. La justícia transicional a Espanya: insatisfacció del dret a la veritat i a la justícia Al meu parer, la Transició espanyola —i les seves moltes insuficiències— es diferencia d’altres processos transicionals en que el règim dictatorial que acabava havia sorgit d’una Guerra Civil que, a més d’altres repercussions històriques òbvies, havia dividit la societat espanyola en un enfrontament cruent que continuava pesant en la memòria col·lectiva en iniciar-se la Transició. Tanmateix i als efectes de reparació històrica, no pot considerar-se un conflicte simètric.

En efecte, les víctimes causades pel bàndol republicà, pertanyents al bàndol que va resultar vencedor, van tenir quaranta anys de dictadura posterior per ser rescabalats del seu perjudici i veure honorada la seva memòria. Quaranta 8 Dades accessibles a http://www.amnesty. org/es/international-justice/issues/truthcommissions. Entre d’altres, s’inclouen les comissions de la veritat d’Argentina (1983), Bolívia (1982), Txad (2000), Equador (2007), Guatemala (1997), Perú (2000), Iugoslàvia (2001) i Sud-àfrica (1995).

anys en què els vençuts van conèixer repressió i persecució afegida als efectes de la Guerra Civil. Són aquests fets els que haurien d’haver estat objecte de justícia transicional en concloure la dictadura i iniciarse la Transició.

No podem pretendre fer aquí una exposició exhaustiva dels fets, que ja ha estat objecte del treball dels historiadors. Però per analitzar les limitacions de la Llei d’amnistia de 1977, pot ser útil una —sens dubte arriscada— distinció entre: a) els actes propis dels aparells de l’estat franquista consubstancials a les característiques d’un règim feixista en el qual no hi ha garanties jurídiques ni, resumint, estat de dret; b) els delictes expressament amnistiats (art.

2.e) i f) de la Llei d’amnistia), com ara “los que hubieran podido cometer las autoridades, funcionarios y agentes del orden público” en perseguir els delictes (també amnistiats) dels qui pretenien el restabliment de les llibertats, i els comesos per funcionaris i agents de l’ordre “contra el ejercicio de los derechos de las personas”, i c) els casos de desaparicions com a conseqüència d’execucions extrajudicials que, fins i tot a dia d’avui no han estat plenament localitzats. Per la seva

La mirada

abundància, és difícil seleccionar dades representatives, però només a tall d’exemple, en el primer apartat s’inclouen les condemnes per tribunals militars mancats de tota legitimació,9 l’actuació del Tribunal Especial per a la Represión de la Masonería y el Comunismo10 i, en el segon, les tortures en l’àmbit policial, en ocasions seguides de la mort

Tan inexactes són les anàlisis que atribueixen a la Transició un caràcter “modèlic”, com l’anàlisi oposada segons la qual es criminalitza del torturat.11 Quant al tema dels desapareguts, sense ànim d’entrar en polèmica perquè l’argumentació seria la mateixa encara que la quantitat fos molt inferior, es pot partir de la xifra de 114.000 indicada provisionalment pels qui el 2006 van instar l’actuació del Jutjat Central 9 JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos. “La destrucción del orden republicano (apuntes jurídicos)”, a AROSTEGUI, Julio i GÁLVEZ, Sergio (ed.). Generaciones y memoria de la represión franquista. València: Universitat de València, 2010, p. 220 i s.

10 Exhaustivament i rigorosament estudiat des d’un punt de vista polític i jurídic a PORTILLA, Guillermo. La consagración del derecho penal de autor durante el franquismo. El Tribunal Especial para la Represión de la Masonería y el Comunismo. Granada: Comares, 2009.

11 Es poden consultar diversos treballs sobre les actuacions policials a l’obra de DOMÍNGUEZ RAMA, Ana (ed.). Enrique Ruano. Memoria viva de la impunidad del franquismo. Madrid: Editorial Complutense, 2011, especialment els de VINYES, Ricard.

“Sobre víctimas y vacíos; ideologías y reconciliaciones; privatizaciones e impunidades”, p. 255 i s., i JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos.

“Una aproximación a la ‘policía política’ del franquismo: la Sexta Brigada de Barcelona”, p. 197 i s.

d’Instrucció núm. 5, aleshores ocupat per Baltasar Garzón.

Les tres categories demanen satisfacció del dret a la veritat i a la reparació, però és contra les dues segones (delictes expressament amnistiats i persones desaparegudes) que hi caben arguments a favor del dret a la justícia penal que veurem més endavant. Respecte de les sentències dictades per tribunals franquistes en aplicació d’un sistema espuri, era procedent declarar-los nuls, mentre que l’LMH va declarar-los il·legítims (art. 3). a) La Transició política i la Llei d’amnistia de 1977 Les enormes insuficiències de la situació descrita s’atribueixen sovint a la forma en què es va produir la transició al règim democràtic després de la mort del dictador.

Segons la meva opinió, tan inexactes són les anàlisis que atribueixen a la Transició un caràcter “modèlic”, ignorant les renúncies que va suposar per als demòcrates, com l’anàlisi oposada segons la qual es criminalitza la Transició com l’única causant de les insuficiències actuals, poc més que un pacte de silenci entre elits polítiques dut a terme clandestinament als despatxos i liderat pel rei i alguns altres personatges. No desenvoluparé l’anàlisi, però crec necessàries algunes notes sobre la meva posició personal rellevants per a l’argumentació posterior. En primer lloc, la interpretació elitista de la Transició suposa un menyspreu per als milers de ciutadans que, des dels moviments socials (a les fàbriques, els barris, la universitat i els sectors professionals) van minar la resistència del franquisme i van intervenir en les condicions del canvi polític. Hi haurà qui digui que els seus representants polítics van trair després les víctimes pactant amb els franquistes, però ignorar la rellevància del moviment social antifranquista i la repressió que van patir els seus líders durant la Transició també és

un perjudici per a la memòria històrica12 que redueix un procés complex amb forta implicació social a un pacte de despatx.13 En segon lloc, en l’espai antifranquista es desconeixia fins on arribaven les pròpies forces. El règim va conservar fins al final la seva capacitat repressora i, malgrat els espais de llibertat assolits treballosament i progressivament, la possibilitat de detencions i empresonaments seguia present, així com la constant amenaça d’un cop d’estat militar, que finalment es va intentar el 23 de febrer de 1981, quan la Constitució democràtica ja feia més de dos anys que havia entrat en vigor.

Aquestes són algunes de les condicions en les quals —tercera consideració— s’aprova la Llei d’amnistia de 1977. Amb ella quedaven amnistiats els actes “amb intencionalitat política” tant dels qui havien actuat amb el “móvil de restablecimiento de las libertades públicas o de la reivindicación de autonomías de los pueblos de España” (art. primer, I.b), com de les autoritats i funcionaris franquistes que haguessin pogut cometre delictes perseguint els anteriors (segons el ja esmentat article segon). A trenta anys vista, és evident que resultava molt més generosa per als franquistes que per als demòcrates, perquè els actes dels primers (tortures, assassinats, etc.) continuaven sent delictius en el nou règim, mentre que la majoria dels fets amnistiats als antifranquistes (associacions, reunions i manifestacions il·lícites) passaven a ser actes lícits i reconeguts com

12 Recollint les diferents interpretacions de la Transició i destacant el paper dels moviments socials, YSÀS, Pere. “La transición española en la democracia: historia y mitos”, a ESPUNY TOMÀS, Maria Jesús i PAZ TORRES, Olga (coord.). 30 años de la Ley de amnistía (1977-2007). Madrid: Dykinson, 2009, p. 19 i s.

13 En aquest sentit, vegeu JULIÁ, Santos.

“Memoria, historia y política de un pasado de guerra y dictadura”, a JULIÁ, Santos (dir.).

Memoria de la guerra y del franquismo. Madrid: Taurus, 2006.

21

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

a exercici de drets fonamentals.14 Però resulta sorprenent la facilitat amb què en l’actual moment històric s’oblida que l’amnistia va ser una de les principals reivindicacions del moviment democràtic antifranquista durant la Transició, que exigia l’extinció de la responsabilitat penal dels qui havien incorregut en delicte mentre lluitaven per les llibertats. Això implicava també la renúncia a jutjar els repressors.15 L’amnistia espanyola com a reivindicació dels demòcrates, però, diferencia el cas espanyol d’altres casos com, per exemple, la Llei de punt final dictada a Argentina, que va ser posteriorment declarada nul·la, fet que equival a declarar que mai no va existir. La nul·litat de la llei és necessària per als enjudiciaments —amb independència del que després direm sobre el cas espanyol— perquè la mera derogació no anul·la els efectes produïts per una llei mentre ha estat en vigor.

En altres paraules, derogar una llei d’amnistia no fa “reviure” les responsabilitats penals que l’amnistia va declarar extingides. De manera que quan en el cas espanyol s’exigeix la derogació de la Llei d’amnistia de 1977 per exercir la justícia penal, se n’hauria d’exigir, en realitat, la nul·litat i, amb això, la declaració d’inexistència del que, amb tots els seus problemes posteriors, va ser també la realització d’un objectiu democràtic. 16 b) La insatisfacció del dret a la veritat

14 Encara que també s’amnistiaven delictes violents anteriors al 15 de desembre de 1976, que continuaven estant tipificats penalment.

15 Sobre aquesta qüestió, vegeu MESSUTI, Ana. “Aplicación del Derecho Penal internacional en Argentina. A propósito de la querella para investigar los crímenes del franquismo”. Revista de Derecho Penal y Criminología, Buenos Aires, La Ley, núm. 1, setembre de 2011, especialment la nota 4.

16 Consideració que probablement no es va plantejar al Comitè de Dret Humans de l’ONU quan a l’Informe sobre Espanya (2008) va recomanar de considerar la derogació de la Llei d’amnistia.

22

Atès que aquestes línies pretenen centrar-se en el dret a la justícia com a part de la justícia transicional, no podem aprofundir en la insatisfacció d’altres dels seus elements com el dret a la veritat o el dret a la reparació. Tanmateix, segons la meva opinió, trenta anys després del final de la dictadura, la insatisfacció del dret a la veritat17 resulta més intolerable que la del dret a la justícia penal.

Malgrat que, en àmbits culturals i acadèmics, s’ha escrit i debatut molt sobre la Guerra Civil i la dictadura, amb això no s’ha arribat a satisfer el dret a la veritat en el sentit de la justícia transicional, això és, la iniciativa del poder públic democràtic en la recerca i l’exposició de la veritat per reconèixer les víctimes en seva condició de tals. Ja als anys vuitanta del segle passat, quan el règim democràtic començava a consolidar-se, s’hauria d’haver complert l’obligació internacional d’investigar les violacions dels drets humans, establint una comissió de la veritat i s’hauria d’haver procedit, a iniciativa del poder executiu, a la recerca dels enterraments dels desapareguts i a la reparació a les víctimes. L’LMH 52/2007 no va satisfer gairebé ningú, ja que, malgrat declarar la il·legitimitat dels tribunals espuris del franquisme, no va assumir la responsabilitat pública en la recerca de la veritat, delegant-la en les famílies i limitant-se al compromís de “facilitar” les indagacions (art. 11.1). Aquest desistiment de responsabilitats és un dels elements que expliquen el recurs a la justícia penal els primers anys del segle XXI, quan les seves possibilitats de satisfacció són ja realment escasses.

A això dediquem l’apartat següent. c) La insatisfacció del dret a la justícia 17 Vegeu GÓMEZ ISA, Felipe. “Retos de la justicia transicional en contextos no transicionales: el caso español”, a RIPOL CARULLA, Santiago (dir.). Op. cit., p. 178, qui creu que l’LMH s’ha de considerar només un punt de partida per a l’exercici del dret a la veritat.

ISSN: 2339-806X

La Interlocutòria del jutge Garzón de 16 octubre 2008, que accepta la competència per jutjar el que s’ha resumit com a “crims del franquisme” (entre 1936 i 1951), centrava el seu principal objecte en “la detenció il·legal, tortura, desaparició forçada i eliminació física de milers de persones per motius polítics i ideològics”. Això li va suposar a Garzón l’obertura d’un procés per prevaricació quan l’Audiència Nacional ja havia rebutjat la competència per investigar els crims i el jutge ja s’havia inhibit (Interlocutòria de 18 de novembre de 2008) en favor dels jutjats territorials per a l’exhumació de les fosses, després de declarar extingida la responsabilitat penal dels trenta-cinc suposats responsables

Derogar una llei d’amnistia no fa “reviure” les responsabilitats penals que l’amnistia va declarar extingides (incloent-hi Franco) per raó que ja havien traspassat. Aquesta òbvia declaració fins i tot va ser objecte de burla des d’àmbits contraris al procés, però, al meu parer, té un valor simbòlic: declarava que és la mort dels investigats —i no la justificació, disculpa o l’oblit de les seves actuacions— la que impedeix de continuar el procediment. En tot cas, el procés contra el jutge per prevaricació, que va provocar un escàndol internacional i que mai no hauria d’haver-se obert, va concloure amb l’absolució per mitjà de la Sentència del Tribunal Suprem de 27 de febrer de 2012, que exposa els arguments contraris a la resolució de Garzón i que, si bé la considera errònia, no la considera per això constitutiva de delicte de prevaricació. En efecte,

La mirada

aquest delicte es comet si la decisió del jutge no pot ser sostinguda des de cap punt de vista interpretatiu (havia rebut suport de múltiples fòrums)18 i, a més, si el jutge actua amb consciència de la injustícia de la seva decisió. És impossible resumir aquí tota la complexitat de l’argumentació en què es fonamentava el procés contra els crims del franquisme,19 basada sobretot en l’elaboració internacional del dret humanitari sobre els crims contra la humanitat des dels anys cinquanta fins a l’Estatut de la Cort Penal Internacional (1998).

Però recuperant els grups de casos enunciats més amunt, en els delictes comesos per funcionaris i agents expressament amnistiats per la Llei de 1977, calia acudir al context de crims contra la humanitat en el qual es van produir, mantenint que els feia no amnistiables i imprescriptibles des de la perspectiva del dret internacional. L’aplicació directa de principis internacionals era difícil i arriscada, però justificada per l’excepcionalitat d’uns fets històrics que la mateixa LMH declara radicalment injustos (art. 2.1).

Ara bé, en cas que no s’acceptés (com efectivament es va esdevenir), entrava en joc directament la justícia universal, a què ens referirem en l’últim apartat.

En canvi, en relació amb els desapareguts, la possibilitat d’evitar l’amnistia i la prescripció era, al meu parer, molt superior. La desaparició de persones és un delicte permanent que, en termes vulgars, es “continua cometent” mentre es manté la desaparició, raó per la 18 Les diferents argumentacions i declaracions de suport es poden veure a JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos (coord.). La solidaridad con el juez Garzón. Còrdova: El Páramo, 2010.

A més, a la Interlocutòria de l’Audiència Nacional de 2 de desembre de 2008, que rebutjava la competència de Garzón, es van produir els vots discrepants de tres magistrats, que hi donaven suport.

19 Es pot ampliar informació a JIMÉNEZ VILLAREJO, Carlos i DOÑATE MARTÍN, Antonio. Jueces, pero parciales. La pervivencia del franquismo en el poder judicial. Barcelona: Pasado-Presente, 2012, p. 179 i s.

Manifestants davant la catedral de Barcelona, febrer de 1976 © Pepe Encinas.

qual tot el temps d’ençà de 1977 cau fora del període amnistiat i per tant el termini de prescripció no es computa des del moment en què es produeix la desaparició.

En tot cas, l’únic que va fer Garzón va ser acceptar la competència per investigar-los, actuació que hauria d’haver assumit l’Estat espanyol molt abans. Però realment, arribar al judici efectiu dels fets resultava extraordinàriament difícil, no només per la complexitat jurídica —que, en casos així, no hauria de ser insalvable—, sinó també pel temps transcorregut i la mort dels suposats responsables. I fins i tot en el cas que alguns d’ells puguin ser encara vius, crec que el principal objectiu de les denúncies era la investigació dels fets, la recerca dels desapareguts i, novament, el reconeixement de la seva condició de víctimes. Recordem que la denúncia de les víctimes és de 2006, quan els treballosos debats polítics sobre el que després seria la insuficient Llei de memòria històrica de 2007 ja indicaven la passivitat de les institucions i les resistències a tancar definitivament la història amb una satisfacció folgada del dret a la veritat. En altres paraules, per obtenir el ple dret a la veritat va caler acudir al procés penal buscant una justícia ja certament difícil de realitzar.

Aquest recurs a la justícia penal quan fallen tots els altres instruments de la justícia transicional és resumit per Ana Messuti, advocada d’un dels querellants a Argentina, referint-se a un d’ells: “la justícia que demana no és la justícia retributiva, que es castigués els culpables amb la pena imposada, ja que aquesta justícia no serà possible quan ... es pot presumir que els culpables han mort o bé, si no han mort, que mai no serà proporcional al crim comès... El que demana és dir el que cal dir, i que es digui el

Per obtenir el ple dret a la veritat va caler acudir al procés penal buscant una justícia ja certament difícil de realitzar que s’ha de dir en el lloc on s’ha de dir”. 20 Per això, les víctimes han hagut de demanar a la justícia argentina que exerceixi la competència extraterritorial que atorga el principi de justícia universal.

20 Actes de la I trobada estatal de querellants contra el franquisme. Querella argentina contra els crims del franquisme. Madrid, 18 de maig de 2013. AQUA. Xarxa ciutadana de suport a la querella argentina.

23

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

3. La justícia universal i el procés a Argentina Amb diferents variants, molts estats han assumit l’anomenat principi de justícia universal, pel qual es declaren competents per perseguir crims internacionals com el genocidi, la tortura o els crims contra la humanitat comesos fora del seu territori. Espanya el va incorporar a l’art. 23.4 de la Llei Orgànica del Poder Judicial de 1985, la qual cosa va servir per reivindicar competència judicial en casos com Pinochet, Guatemala, Tibet, la mort de José Couso a l’Iraq, etc. La reforma de 2009 en va reduir molt l’abast a la llei espanyola,21 però, en general, el principi significa que els estats que l’incorporen a les seves lleis es comprometen a actuar com a membres de la comunitat internacional perseguint aquests crims, fonamentalment quan els fets no són jutjats al país on s’han comès.22 És el mateix principi que inspira l’Estatut de la Cort Penal Internacional (CPI) de 17 de juliol de 1998, l’art. 17 del qual estableix que aquesta intervindrà quan “el país que sigui competent no pot o no vol fer-ho”.

Ja ha quedat clar que els crims del franquisme no seran jutjats a Espanya, però tampoc poden serho per la CPI, perquè són anteriors a 2002, any en què aquesta va entrar 21 Es va reformar mitjançant la Llei orgànica 1/2009, de 3 de novembre, i des de llavors, quan l’acusat no està a Espanya, és necessari que les víctimes siguin espanyoles o que un interès de l’Estat espanyol hi entri en joc, la qual cosa desvirtua la naturalesa internacional del principi. A més de les creixents reticències judicials, van influir en l’esmentada reforma les pressions polítiques dels EUA (pel al cas Couso) i Israel (per les diligències sobre els bombardejos de Gaza). Vegeu BLANCO CORDERO, Isidoro. “Sobre la muerte de la jurisdicción universal”. Revista de Derecho Penal, 2009.

22 És difícil seleccionar obres entre la ingent bibliografia sobre el principi de justícia universal. Em remeto als treballs recollits a GARCÍA ARÁN, Mercedes i LÓPEZ GARRIDO, Diego (coord.). Crimen internacional y jurisdicción universal. El caso Pinochet. València: Tirant lo Blanch, 2000. Més recentment, PÉREZ CEPEDA, Ana Isabel (dir.). El principio de justicia universal: fundamento y límites.

València: Tirant lo Blanch, 2012.

24

en vigor. Per tant, adquireix ple sentit que la querella presentada per les víctimes i algunes associacions memorialistes davant de la jurisdicció argentina el 14 d’abril de 2010 fos admesa a tràmit pel Jutjat Federal núm. 1, basant-se en l’article 118 de la Constitució argentina.23 A les diligències obertes per la jutge Servini de Cubría, s’ha requerit la declaració per videoconferència de diversos querellats i, en el moment de redactar aquestes línies, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol ha dilatat la qüestió remetent-se als tràmits del Tractat bilateral de cooperació judicial de 1987. Diverses són les qüestions que val a destacar.

En primer lloc, els estats que exerceixen la justícia universal actuen aplicant normes assumides per la comunitat internacional, que incorporen a les seves lleis internes. Precisament per això, no estan vinculats per les amnisties que es dictin als països on es va cometre el delicte. Aquests poden renunciar a perseguir-los, però llavors hi cap l’actuació complementària o supletòria de la comunitat internacional.24 Per tant, la jurisdicció argentina pot ignorar l’amnistia espanyola de la mateixa manera que la jurisdicció espanyola va ignorar, per exemple, l’autoamnistia de Pinochet.

Per la mateixa raó, és indiferent la forma en la qual es defineixen els fets al país de comissió del delicte,25 i n’hi ha prou que l’estat que exerceix la justícia universal consideri que els fets poden encabir-se, per indi23 LASCANO, Carlos Julio. “Límites del principio de justicia universal: los alcances de la amnistía en la Argentina”, a PÉREZ CEPEDA, Ana Isabel (dir.). Op. cit., p. 524.

24 Tot i haver-hi opinions doctrinals i jurisprudencials favorables a la concurrència de jurisdiccions. En aquest sentit, vegeu MESSUTI, Ana. Op. cit., i més recentment, “La querella argentina por las víctimas del franquismo”, manuscrit gentilment cedit per l’autora i de propera aparició en editorial Trotta 25 També ho admet la llei espanyola quan regula el principi de justícia universal (art.

23.4 LOPJ), perquè no exigeix, per activar la competència judicial espanyola, que els fets siguin delicte al lloc on s’han comès.

ISSN: 2339-806X

cis, en les definicions de “genocidi” o “crim contra la humanitat”, bé segons la seva llei interna, bé fent-ne una interpretació conforme a les definicions de l’Estatut de la CPI. I la justícia argentina ha entès que, indiciàriament, es compleix aquest requisit.

La jurisdicció argentina pot ignorar l’amnistia espanyola com la jurisdicció espanyola va ignorar l’autoamnistia de Pinochet Aquestes són algunes de les raons per les quals l’actuació de la jutge argentina és més àmplia i infinitament menys complicada que la del jutge Garzón. La querella a Argentina es refereix a fets comesos fins a 1977, el que explica que hi hagi obertes diligències contra exministres de Franco i expolicies fins i tot vius, però sobretot, la querella no ensopega amb els problemes de la Llei d’amnistia espanyola en relació amb delictes que la Llei esmentava explícitament i, per tant, pot anar, sense problemes, més enllà dels casos que a Espanya són més clars, és a dir, les desaparicions forçades.

A ningú no li passa desapercebut que l’exercici de la justícia universal per als estats que l’assumeixen és extraordinàriament difícil quan l’acusat està en un altre país, especialment si és el seu propi, perquè la majoria d’estats mantenen el principi de no-lliurament de propis nacionals. Per això Pinochet va poder ser detingut a petició espanyola quan s’estava a Londres i per això també, entre tots els casos en els quals Espanya ha exercit la seva competència extraterritorial, només ha assolit la condemna del militar argentí Scilingo, que es trobava en territori

La mirada

espanyol. Així mateix, l’Audiència Nacional espanyola no ha aconseguit que el Govern nord-americà autoritzi l’interrogatori dels militars acusats de crims de guerra a l’Iraq per la mort del periodista espanyol José Couso. En resum, qualsevol país pot declarar-se competent per jutjar determinats fets comesos en altres països, però si l’acusat no està en territori de l’estat acusador, necessitarà la cooperació del país on s’estigui per posar-lo materialment a disposició dels tribunals.

Tot l’anterior significa que, si bé no són freqüents les condemnes penals fora del territori del delicte, la justícia universal compleix, de tota manera, una important funció simbòlica amb les diligències que s’obren, encara que no arribin a judici, perquè manifesten la voluntat de la comunitat internacional de no admetre la impunitat, i fins i tot limiten la llibertat de moviments dels investigats, que corren un risc si surten del seu país. I, en ocasions, el fet que altres països pretenguin exercir la justícia universal empeny els països on es van cometre els delictes a desenvolupar processos interns que condueixin a l’enjudiciament i a la condemna dels responsables.

Així les coses, també en el procés contra el franquisme iniciat a Argentina es pot esperar que els efectes siguin més simbòlics que no pas reals, igual com tampoc no podem esperar que les autoritats espanyoles col·laborin amb entusiasme amb la iniciativa de la justícia argentina: cal preveure tot tipus d’actuacions dilatòries. Com hem valorar, llavors, que l’Estat espanyol negui o dificulti una col·laboració que en altres casos li ha estat negada a ell per tercers països? Com pot negar-la en aquest cas, quan l’Audiència Nacional va condemnar un militar argentí per les desaparicions en aquell país?

Al meu parer, seria simplista explicar la contradictòria actuació de l’Estat espanyol en relació

Qualsevol país pot declarar-se competent per jutjar determinats fets comesos en altres països, però si l’acusat no està en territori de l’estat acusador, necessitarà la cooperació del país on s’estigui amb la justícia universal només pel detall que, en aquest cas, els ciutadans requerits per la justícia universal són espanyols. Quan un estat activa la seva competència per jutjar delictes internacionals comesos a l’estranger, ho fa a partir dels òrgans judicials que es declaren competents, és a dir, des del poder judicial, que, a Espanya i a aquests efectes, és l’exercit pels jutjats centrals d’Instrucció de l’Audiència Nacional. En canvi, en el procés invers, és a dir, en la cooperació internacional amb altres països que en el procés obert estan apel·lant a la justícia universal, té un paper molt més determinant el poder executiu, que també sol ser el que, si escau, té l’última paraula per concedir o denegar l’extradició.

Ja hem dit que pràcticament cap país no concedeix l’extradició de seus propis nacionals, però amb independència d’això, és evident que en l’àmbit del poder executiu prevalen les consideracions polítiques sobre les jurídiques. No oblidem que el Tribunal de Bow Street (Londres) va autoritzar l’extradició de Pinochet a Espanya, però el ministre de l’Interior la va denegar i autoritzà la tornada a Xile per raons humanitàries (no pas jurídiques).

En el cas espanyol, l’impuls de la justícia universal en els casos

Pinochet, Scilingo, Guatemala, Iraq, etc., ha procedit de diferents jutges d’Instrucció de l’Audiència Nacional (no solament Garzón).

En la majoria de casos, els jutges espanyols van comptar amb la decidida oposició del Ministeri Fiscal, que va impugnar la competència espanyola. Fou només en l’interval del govern de Rodríguez Zapatero que el Ministeri Fiscal va donar suport a un recurs davant del Tribunal Constitucional que reclamava la competència espanyola per jutjar el genocidi maia a Guatemala, que havia estat negada pel Tribunal Suprem26 quan l’actuació judicial ja començava a manifestar reticències a la justícia universal. Aquesta variable actuació de la Fiscalia també apunta a les diferents perspectives polítiques, però, en qualsevol dels casos, el Ministeri d’Afers Estrangers espanyol hauria de facilitar, i no entorpir, les declaracions sol·licitades des d’Argentina.

En suma, la justícia universal exercida per altres estats és un instrument més de la justícia transicional quan aquesta no és satisfeta al país on es van cometre els fets.

En un pla o altre, la complexitat dels processos impedeix d’esperar la plena realització de la justícia penal mitjançant les sentències condemnatòries corresponents. Però tampoc no haurien de desdenyar-se el valor simbòlic de les actuacions dirigides a acabar amb la impunitat i els avenços en l’actuació de la comunitat internacional, per exasperantment lents que resultin.

26 L’actuació dels tribunals espanyols va començar amb el suport unànime del Ple de l’Audiència Nacional a la competència espanyola en el cas Pinochet i va acabar amb una sentència insostenible del Tribunal Suprem (STS 327/2003, de 25 de febrer), que la denegava en el cas Guatemala. Aquesta va ser posteriorment anul·lada pel Tribunal Constitucional (STC 237/2005, de 26 de setembre). Sobre els últims avatars, vegeu PÉREZ ALONSO, Esteban. “Las últimas reformas al principio de justicia universal legalizadoras de la jurisprudencia ‘creativa’ del Tribunal Supremo español”. Estudios Penales y Criminológicos, núm. 32, 2012, disponible a http:// www.usc.es/revistas/index.php/epc/article/ view/897.

25

L’entrevista 26

Memorial Democràtic Temps i espais de memòria

Pere

Portabella Pere Portabella i Ràfols va néixer a Figueres, l’any 1927. Productor i director de cinema, durant els darrers anys de la dictadura va destacar per la seva activitat antifranquista en participar en diverses iniciatives unitàries. Entre aquestes accions cal ressaltar el seu paper dins l’Assemblea de Catalunya (1971-1977). Així mateix, va coordinar la celebració de la Diada Nacional de Catalunya de 1976, que se celebrà a Sant Boi de Llobregat. Després de ser escollit senador per l’Entesa dels Catalans a les eleccions del 15 de juny de 1977, també va ser l’encarregat d’organitzar i dirigir la rebuda a Barcelona del president Tarradellas.

L’entrevista, a la qual podeu accedir a través d’aquesta revista, es dugué a terme en el marc del projecte Catalunya en Transició i ha passat a engrandir els fons del Banc Audiovisual del Memorial Democràtic (BAMEDE), els quals properament restaran disponibles pels investigadors i investigadores. Prop d’un miler de testimonis enregistrats, facilitaran i donaran una nova visió a les recerques d’història oral que afecten a Catalunya durant el període que engloba des de la II República fins la Transició.

Entre els fragments seleccionats d’aquesta entrevista, cal destacar l’explicació de com s’organitzaven les reunions clandestines i les mesures de seguretat que s’aplicaven per poder fer-les: la celebració de l’Assemblea d’Intel·lectuals a Montserrat (1970), la creació de l’Assemblea de Catalunya (1971) o com finalment la policia els va detenir en la coneguda Caiguda dels 113 (1973). El testimoni de Pere Portabella és d’interès per mostrar com van anar els darrers anys de dictadura i la posterior Transició, i per posar en valor la mobilització social catalana per recuperar les llibertats perdudes. Uns esdeveniments en què la comunió entre polítics i societat civil va ser imprescindible per tirar endavant les reclamacions de tot un país.

27

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

Passat i pressent

Julián Grimau, crim d’estat Juan José del Águila Torres Magistrat jubilat i doctor en Dret

Julián Grimau García, dirigent del Partit Comunista d’Espanya, va ser detingut a Madrid el 7 de novembre de 1962, torturat a la Direcció General de Seguretat, per membres de la Brigada Política Social. La dictadura, a través del sinistre coronel Eymar, amb la col·laboració de la Policia Política de Barcelona i la Fiscalia de la Causa General, va muntar i instruir l’expedient acusatori.

Ara que, parafrasejant el poeta català Jaime Gil de Biedma, “fa cinquanta anys de quasi tot”, ens veiem immersos en múltiples i variats actes commemoratius d’aquesta xifra rodona, que suposen ni més ni menys que mig segle de les nostres vides, però que ajuden a recordar i rememorar múltiples esdeveniments, persones i activitats que en certa mesura ens van impactar al seu dia i que conformaren la nostra personalitat i formen part de les nostres vivències.

El 20 del passat mes d’abril es compliren cinquanta anys de l’afusellament del dirigent del Partit Comunista d’Espanya Julián Grimau García, com a conseqüència de la condemna imposada en el consell de guerra celebrat a Madrid dos dies abans. 1 Grimau va ser detingut per membres de la Brigada d’Investigació Social - Policia Política del règim entre els dies 7 i 8 de novembre de 1 ÁGUILA TORRES, Juan José del. Text complet de l’esmentada Sentència a El TOP, la represión de la libertad, p. 402-420, i al capítol segon d’El caso Grimau, un factor determinante i tercer d’El crimen de estado en la gestación del TOP. Barcelona: Editorial Planeta, 2001.

28

1962. A la seu del que llavors era la Direcció General de Seguretat, va ser torturat i posteriorment abocat al cel-obert de l’edifici des d’un dels pisos superiors. Fou atès a la farmaciola del centre esmentat i després traslladat a l’hospital, on va ser intervingut quirúrgicament.

Finalment, va ser processat en la causa 1601/62 pel Jutjat Especial Militar d’Activitats Extremistes i Subversives del coronel d’Infanteria, mutilat per la pàtria, Enrique Eymar Fernández.2 2 Per saber més del sinistre personatge, vegeu ÁGUILA TORRES, Juan José del. “Coronel Eymar, un juez militar especial para los prisioneros políticos españoles (1940-1964)”, comunicació presentada i publicada en les actes del congrés Els Camps de Concentracció i el Món Penitenciari a Espanya durant la Guerra Civil i el Franquisme. Centre d’Història Contemporània de Catalunya - CEFID de la Universitat Autònoma de Barcelona. Barcelona: Editorial Crítica, 2003, p. 505-521; “Las medallas del Coronel Eymar”, comunicació presentada a la VI Trobada d’Investigadors del Franquisme, celebrada a Saragossa els dies 15-17 de novembre de 2006, i “El General Jesualdo de la Iglesia Rosillo, primer juez militar instructor del Juzgado Especial de Espionaje, un perfil biográfico para la represión”, comunicació presentada al III Congreso Internacional de Historia de Nuestro Tiempo, celebrat el novembre de 2010 a la Universitat de La Rioja, Logronyo.

Passat i present

El proper 5 de desembre també es complirà el cinquanta aniversari de la publicació, en el Butlletí Oficial de l’Estat, de la Llei de 2 de desembre de 1963, Prefectura de l’Estat 154/63, per la qual es creava el Juzgado y Tribunal de Orden Público (TOP), jurisdicció especial, al qual, segons es deia en el quart paràgraf de l’exposició de motius, “se le confería competencia privativa para conocer de los delitos cometidos en todo el territorio nacional singularizados por la tendencia en mayor o menor gravedad a subvertir los principios básicos del Estado, perturbar el orden público o sembrar la zozobra en la conciencia nacional”.

Entre ambdós esdeveniments hi ha —i està degudament acreditada— una molt estreta relació que convindria tornar a explicitar per donar-la a conèixer a tothom i, especialment, a les noves generacions. És per això que s’han celebrat diversos actes en ocasió del cinquantenari, als quals he estat convidat, i a tot arreu he destacat que per les circumstàncies concurrents, la mort de Julián Grimau és un clar supòsit de crim d’estat.3 A una jove i intrèpida periodista de ràdio que em va trucar perquè li fes cinc cèntims del que va ser i va significar el TOP, segurament per fer-ne el titular corresponent de la notícia, li vaig respondre: “un crim d’estat en la gestació i en el naixement del TOP”.

A aquesta conclusió vaig arribar-hi després dels treballs d’estudi 3 Acte commemoratiu del cinquanta aniversari de la mort de Grimau del dia 20 d’abril a l’Ateneu de Madrid, organitzat pel PCE (digital Crónica Popular del 22- La muerte de Grimau, un crimen de Estado); taula rodona del 12 de juny al Consell General de l’Advocacia Espanyola, organitzada conjuntament amb la Fundació Primer de Maig del Sindicat de CCOO (digital Crònica Popular de 13 de juny); conferència “Julián Grimau a los cincuenta años de su ejecución”, organizada per AMESDE al Centre Cultural Blanquerna el 20 de juny. Finalment, el 3 de juliol a la Casa Tricolor de Vallecas, organitzada pel Fòrum de la Memòria de la Comunitat de Madrid, “El TOP. La represión del antifranquismo y la transición”.

i la recerca durant gairebé cinc anys per a la tesi doctoral, llegida a la Facultat de Dret de Sevilla el 27 de novembre de 1997, sota la direcció dels catedràtics Francisco Muñoz Conde, de Dret Penal, i Antonio Miguel Bernal, d’Història del Pensament Econòmic,4 que va merèixer la màxima qualificació acadèmica i els continguts de la qual, també per unanimitat, van aconsellar de publicar.

Després dels consegüents “arranjaments” per convertir el producte acadèmic en un llibre publicable, i d’un llarg pelegrinatge per diverses editorials, que algun dia potser també publicaré per com de significatiu va ser, i per tal de posar de manifest les múltiples dificultats que a finals del segle XX, tot i haver passat ja vint-i-cinc anys d’ençà de la mort del dictador, va suposar la introducció en el mercat d’un llibre que tractava la repressió política de l’últim franquisme; doncs bé, després d’arranjar-lo, vaig aconseguir formalitzar un contracte amb l’editorial Planeta, Secció d’Història, que el va publicar l’octubre de 2001, amb el títol El TOP, la represión de la libertad (1963-1977), que va tenir una efímera existència i fugaç vida comercial fins a començaments de març de 2002, quan l’editorial decidí unilateralment retirar-lo de la venda i saldar-lo, cosa que em van comunicar per escrit amb l’al·legació que no tenien prou espai al magatzem. 5 Les raons que em van portar a concloure que la mort per afusellament de Julián Grimau era un crim d’estat les vaig raonar i classificar en dos dels nou capítols de la inicial tesi acadèmica i en els dos de 4 Amb el títol El Tribunal de Orden Público – TOP – trece años de represión política, davant un tribunal presidit per Gregorio Peces Barba i amb Luis López Guerra, Juan Terradillos Basoco i Borja Capelli Caffarena com a vocals.

5 Dels cinc mil exemplars que figuraven en el contracte subscrit com a drets d’autor, en la carta de 18 de març de 2002 que em va adreçar la responsable de Planeta en quedaven 2.777, que van ser els exemplars saldats.

Editorial d’un número especial de Mundo Obrero, publicació clandestina del Partit Comunista d’Espanya, condemnant l’execució de Julián Grimau el mes d’abril de 1963. © Arxiu Nacional de Catalunya.

la publicació abans referida, que en síntesi obligada són les següents: 1) A finals de l’any 1962 i principis de 1963, un sector important del franquisme, els anomenats “tecnòcrates”, van arribar a la conclusió, després dels múltiples esdeveniments en aquell període (vagues de miners, reunió a Munic de part de l’oposició al règim, mobilitzacions universitàries, creixement de procediments davant l’encara viva jurisdicció de guerra, l’informe de la Comissió Internacional de Juristes —l’imperi de la llei a Espanya—, i la sol·licitud formal per iniciar negociacions per a una futura integració en l’Europa del Mercat Comú), que resultava del tot indefensable que la depuració de responsabilitats polítiques de treballadors i estudiants es continués executant per mitjans, instruments i tècniques regulades en l’àmbit jurídic militar.

2) Per aquest motiu, es van començar a plantejar de substituir la parafernàlia dels consells de guerra i el paper protagonista de l’exèrcit en la repressió política canviant tot allò que sonava a “militar” per una justícia amb aparença de “civil”. I com fos que, des

29

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

La creació de la jurisdicció d’ordre públic va ser un “infantament” institucional fruit d’un veritable pacte polític entre els representants de l’exèrcit i els tecnòcrates aperturistes de l’Opus Dei de la mateixa creació del nou estat, s’havien emprat amb profusió, per a la repressió de conductes polítiques, determinades tècniques, com ara posar en marxa i funcionament jurisdiccions especials (les magistratures de treball el 1938, la de responsabilitats polítiques el 1939 i la de maçoneria i comunisme el 1940), van pensar en una de nova l’escomesa de la qual seria jutjar les conductes polítiques que volguessin canviar i subvertir els anomenats “principis fonamentals del Movimiento” i pertorbar l’ordre públic.

3) La creació de la jurisdicció d’ordre públic va ser un “infantament” institucional fruit d’un veritable pacte polític, amb les divagacions, aproximacions i compromisos polítics entre els representants de l’exèrcit vencedor de la Guerra Civil i els tecnòcrates aperturistes de l’Opus, que buscaven una nova imatge interior i exterior per al franquisme.

4) Com en qualsevol altre infantament, van ser nou els mesos reglamentaris de gestació i embaràs, des de març fins a començaments de desembre de 1963, període dins el qual es va redactar un primer esbós del projecte que va ser tramès pel ministre de Justícia — Iturmendi— al totpoderós Carrero Blanco el 18 de març.

30

5) El segon avantprojecte, de 3 d’abril de 1963, va ser sotmès a la consideració del Consell de Ministres el 5 d’abril, i tot i que va ser aprovat en aquella reunió, fou “hibernat i paralitzada la tramitació reglamentària” amb absoluta premeditació i traïdoria per decisió expressa del màxim òrgan polític col·legiat, presidit pel cap de l’Estat, Francisco Franco Bahamonde, en estar ja fixada la vista del consell de guerra contra Julián Grimau per al 18 d’aquell mes, en la causa 1601/62, seguida del procediment sumaríssim per presumpte delicte de rebel·lió militar.

6) El divendres 19 d’abril es va tornar a reunir el Consell de Ministres, i es va donar compte al Govern de la condemna a mort imposada a Julián Grimau en el consell de guerra del dia anterior i que fou executada la matinada del dia 20 per un piquet de soldats de reemplaçament, amb diversos trets de gràcia de l’oficial que el comandava, que malauradament va acabar ingressat en un manicomi, potser per no haver superat mai la

ISSN: 2339-806X

trista prova que el destí li deparà en la seva carrera professional.

7) Sis dies després de l’afusellament, el 25 d’abril es va tornar a reunir en sessió extraordinària el Consell de Ministres i continuà la tramitació de l’Avantprojecte de llei de creació de la jurisdicció d’ordre públic, datat del mateix 25 d’abril, i que, a diferència dels dos anteriors dels dies 5 i 19, estava rubricat pels ministres de Justícia i de l’Exèrcit i pel sotssecretari de la Presidència (en els dos anteriors només hi constava la firma del primer dels tres càrrecs esmentats, tot i que la circumstància no es fes constar en l’acta oficial del Consell, que preceptivament haurien de signar tots els ministres presents).

8) El 3 de maig, passats quinze dies de l’afusellament, entre els més de tres-cents assumptes que figuraven en l’ordre del dia per a la reunió del Consell de Ministres no hi havia el de l’aprovació de la jurisdicció d’ordre públic, omissió que contrastava amb la transcendència que hi donava el comunicat oficial de la roda de premsa convocada pel ministre d’Informació, Fraga Iribarne,

Manifestació a Itàlia en protesta per la mort de Julián Grimau. A la pancarta s’hi pot llegir: “Honor a Grimau, víctima del feixisme”. © Arxiu Nacional de Catalunya.

Passat i present

per donar compte dels assumptes tractats en aquella reunió: en el preàmbul ja expressava la convicció que la nova disposició creadora del Juzgado y Tribunal de Orden Público constituïa una importantíssima llei que el Govern adaptava per perfeccionar l’“estat de dret a Espanya”, en desenvolupament dels principis del Movimiento Nacional y del Fuero de los Españoles.

9) La versió real del que va passar es desprèn de l’anotació manuscrita que Carrero Blanco va deixar en els fulls de l’ordre del dia de la reunió de 3 de maig de 1963: “Justicia, 13.30-13.55. Se prueba el Proyecto de ley (para ir a las Cortes) sobre cambio de jurisdicción de algunos delitos que iban a tribunales militares. No iba en el Orden del día, pues estaba aprobado. Preguntar a Justicia qué se firma en el acta”. Per això al foli 91 de l’acta oficial de la reunió del Consell de Ministres de 3 de maig es recollia: “El Consejo acordó remitir a las Cortes la propuesta del Ministro de Justicia un proyecto de Ley, por el que se crea el Juzgado y Tribunal de Orden Público”.

10) En els tres avantprojectes figurava la derogació expressa de la jurisdicció especial de maçoneria i comunisme de 1940 i una sèrie de disposicions relatives a la jurisdicció penal, que revisaven determinats apartats del Decret 1794/1960, de 21 de setembre, relatius a delictes contra la seguretat de l’Estat i la competència de la jurisdicció militar —disposicions que van ser injustament utilitzades per fonamentar jurídicament la condemna de Julián Grimau—; les matèries compreses en l’article 2 de l’esmentada norma quedaven sotmeses a la nova jurisdicció d’ordre públic.

11) Tot aquests detalls estan documentats en les actes de les sessions del Consell de Ministres i les minutes de les ordres del dia corresponents, amb les anotacions manuscrites i els dibuixos de Carrero Blanco, que es conserven a l’Arxiu de la Presidència del Govern.

Si l’avantprojecte hagués seguit el curs normal i no se n’hagués “hibernat i paralitzat” la tramitació, les reformes legislatives que contenia haurien evitat la condemna a mort de Grimau 12) Així mateix, de forma indirecta, en les memòries de Fraga Iribarne,6 el relat que fa del divendres 5 d’abril diu literalment: “Consejo de Ministros importante; se fija posición respecto a los convenios con los Estados Unidos: nueva negociación con firmeza. Se aprueba al fin el Decreto Ley creando el Tribunal de Orden Público, que descargó la mayoría de los asuntos a la jurisdicció militar”.

13) També López Rodó fa esment exprés “que en el Consejo de Ministros del 5 de abril se estudió un proyecto de Decreto ley por el que se crearía un Tribunal de Orden Público que asumiría la mayor parte de asuntos que hasta entonces eran de la competencia de la jurisdicción militar. Quedó pendiente de las observaciones de varios ministros...”, i més endavant, quan es refereix “a l’enrenou internacional”, confessa “creo que fue un error político la ejecución de Grimau”. 7 14) Malgrat la taxativitat terminològica i conceptual que utilitzava Fraga sobre els acords del Consell de Ministres de 5 d’abril (“ ... Se aprueba al final, el Decreto Ley creando el Tribunal de Orden Público...”) i la subtilesa jurídica de López Rodó (“...se estudió un proyecto de decreto ley que crearía 6 Memoria breve de una vida pública. Barcelona: Editorial Planeta, 8, Espejo de España, 8ª edició,1981, p. 67.

7 Memorias. Barcelona: Plaza Janés, 1ª edició d’abril de 1990, p. 378.

un Tribunal de Orden Público... “), ambdós es refereixen al mateix quan parlen dels acords adoptats en la reunió del Consell de 5 de maig: el primer diu “Se despacha definitivamente el proyecto de ley creando el Tribunal de Orden Público...”, i el segon descriu asèpticament i breu “Se aprobó el proyecto de ley por el que se creaba el Tribunal de Orden Público”. 8 15) A tall de conclusió, malauradament ambdós personatges polítics ja són morts i no podran donar compte de la veracitat de les seves afirmacions i contradiccions en relació amb la documentació oficial estudiada i anteriorment referenciada d’aquelles quatre sessions del Consell de Ministres entre el 5 d’abril i el 3 de maig de 1963 i de les singularitats que van concórrer en la tramitació anormal de la norma, anomenat primer Decret llei i després Projecte de llei de creació del Tribunal de Orden Público, coincidint amb el consell de guerra contra Julián Grimau i la seva posterior execució. El que ningú no podrà negar és que si la norma hagués seguit el curs normal i no se n’hagués “hibernat i paralitzat” la tramitació administrativa, les reformes legislatives que contenia haurien tingut suficient entitat com per poder suspendre el consell de guerra o, si més no, evitar la condemna a mort de Grimau.

8 P. 71 i 381, respectivament, de les memòries abans citades.

31

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Carme Molinero Catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona – CEFID

ISSN: 2339-806X

El Tribunal de Orden Público i la repressió política, un fonament de la dictadura La creació del TOP no va significar una disminució de la repressió, sinó la seva recomposició. Es pot establir, amb l’oportú decalatge, una relació directa entre la magnitud de la conflictivitat social i l’activitat del Tribunal. Els judicis al TOP esdevingueren l’expressió més clara de l’entramat repressiu i de la resistència política a la dictadura.

El 19 de juliol, el director de la conspiració, Emilio Mola, distribuïa la “Instrucción reservada nº 1” en què proclamava que “hay que sembrar el terror, hay que dejar sensación de dominio eliminando sin escrúpulos ni vacilación a todos los que no piensen como nosotros.” No fou una directriu aplicada exclusivament en temps de guerra, ja que la voluntat anihiladora subjacent es va mantenir viva en la postguerra; així, la instauració del règim franquista no comportà pacificació, al contrari: desenes de milers de persones foren executades després de 1939; les víctimes mortals representen la cara més dramàtica de la repressió, però aquesta fou molt basta i diversa.

Certament, el nou Estat elaborà una densa legislació repressiva que afectà tots els àmbits de la vida social, però pel seu abast i discrecionalitat es poden destacar la Ley de represión de la masonería y el

32

comunismo –1940– i la Ley de rebelión militar, aprovada el 1943 i en vigor fins el 1960. Aquesta és una llei d’especial rellevància perquè copsa la funció de la repressió del règim franquista. El seu objectiu es feia explícit en el preàmbul: assegurar que “en lo sucesivo nadie ose desviarse de una rígida disciplina social”. És a dir, contra el que el seu nom indica, la Llei no estava relacionada amb els conflictes militars, sinó amb la conflictivitat civil i política. En lògica conseqüència, la Llei establia que serien considerats “reos de rebelión militar”, jutjats per la jurisdicció de guerra mitjançant procediment sumaríssim: “1º. Los que propalen noticias falsas o tendenciosas con el fin de causar trastornos de orden público interior, conflictos internacionales o desprestigio del Estado, ejércitos o autoridades. 2º. Los que conspiren por cualquier medio o tomen parte en reuniones, conferencias o

Passat i present

manifestaciones con los mismos fines expresados en el apartado anterior. [...] 4º. Los que realicen actos con propósito de interrumpir o perturbar los servicios de carácter público o las vías y medios de comunicación o transporte. Podrán también tener este carácter los plantes, huelgas, sabotajes, uniones de productores y demás actos análogos cuando persigan un fin político y causen graves trastornos al orden público.”

Passaren els anys, i ja a la dècada dels cinquanta, en un context de consolidació internacional del règim –vinculat a la guerra freda–, la dictadura va tenir especial interès a transmetre una imatge d’ “estat de dret”1 en el marc de les mudances posteriors al canvi de govern de 1957.

Tanmateix, els moviments opositors, de forma progressiva, s’havien anat reorganitzant i a la segona meitat dels cinquanta els conflictes obrers i estudiantils no van desaparèixer; al règim se li plantejava un dilema: els reprimia com a la dècada anterior? O bé continuava utilitzant la jurisdicció militar, les característiques de la qual impliquen sempre rigideses que anul·len els marges de maniobra existents a la jurisdicció ordinària i que eren imprescindibles en aquelles alçades? La conjuntura política no ho aconsellava, i el juliol de 1959 s’aprovà la Ley de orden público (d’ara endavant, LOP), amb l’objectiu de limitar el protagonisme militar en la repressió política.

Amb la LOP es modificaven els procediments, però els objectius repressius de la dictadura no canviaven; només cal resseguir-ne l’articulat per observar amb facilitat les línies de continuïtat entre aquesta i la Llei de 1943. Així, segons l’article 2 de la LOP eren actes contraris a l’ordre públic, entre d’altres: “los que atenten a la unidad espiritual, nacional, política y social de España”; “los paros colectivos y los cierres o suspensiones ilegales de empresas, así como provocar 1 SESMA, N. “Franquismo: ¿estado de derecho?”. Pasado y memoria, núm. 5, 2006.

o dar ocasión a que se produzcan unos y otros”; “las manifestaciones y las reuniones públicas ilegales o que produzcan desordenes o violencias”; “todos aquellos por los cuales se propague, recomiende o provoque la subversión o se haga la apología de la violencia o de cualquier otro medio para llegar a ella”, i “los que de cualquier otro modo no previsto en los párrafos anteriores faltaren a lo dispuesto en la presente Ley o alterasen la paz pública o la convivencia social”.

Poc després, a la primeria dels anys seixanta, es van produir un seguit d’esdeveniments que van fer les pràctiques repressives més visibles des d’un punt de vista intern com internacional, la qual cosa va forçar la creació del Tribunal de Orden Público (d’ara endavant, TOP). El 1962 en la premsa europea havien tingut gran repercussió les represàlies contra els participants en el Congrés del Moviment Europeu de Munic, el “contubernio” en terminologia franquista. Però, el 1963 molt més ressò va assolir la decisió franquista de jutjar i condemnar a mort Julián Grimau per acusacions corresponents al temps de la Guerra Civil, és a dir, d’un quart de segle abans. En els mesos que van transcórrer entre la detenció – el novembre de 1962– i l’afusellament del dirigent comunista –l’abril de 1963– es va desenvolupar una intensa campanya internacional per salvar Grimau en què, evidentment, també es denunciava tant la indefensió que patien els detinguts a Espanya, especialment els processats per la jurisdicció militar, com les múltiples i freqüents irregularitats que tenien lloc durant els processos, entre les quals –com va succeir en el cas de Grimau– que el fiscal no tingués titulació jurídica per exercir com a tal.

En un intent de respondre al rebuig de l’opinió pública internacional, a l’increment de la contestació i als problemes derivats del caràcter de la pròpia jurisdicció militar, el desembre de 1963 es va aprovar

la creació del Jutjat i del TOP, que va comportar passar a un tribunal especial dins la jurisdicció ordinària la repressió de bona part de la contestació política. Per tant, i com s’ha dit, la creació del TOP no va significar una disminució de la repressió, sinó una recomposició d’aquesta per adaptar-la a la nova situació. Aquesta serà una constant de l’actuació del règim.

Més enllà de l’ADN de la dictadura, la repressió tampoc no disminuïa perquè el règim era conscient que sense la coerció la contestació podia ser incontrolable. Si bé als anys seixanta la repressió era més selectiva que a la immediata postguerra, no per això deixà de ser amplíssima; senzillament durant la guerra i els primers anys de la dè-

La creació del TOP no va significar una disminució de la repressió, sinó una recomposició d’aquesta per adaptar-la a la nova situació cada dels quaranta havia estat aclaparadora perquè la inversió en sang, en expressió de Paul Preston2, tenia el doble objectiu d’immobilització social i de venjança. Els canvis que es van produir a la dècada dels seixanta feien inassolible la repressió paralitzadora, però sí que calia controlar la contestació i, ja que el règim no podia evitar-la, la funció del TOP era assegurar que els costos humans de participar-hi fossin molt elevats.

Es pot establir una relació directa entre la magnitud de la conflictivitat social i l’activitat del TOP, tot i que pugui haver-hi un cert decalatge entre una i altra pel mateix funcionament 2 PRESTON, P. L’Holocaust espanyol. Barcelona: Editorial Base, 2011.

33

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

del Tribunal. El TOP va tenir molta feina; les xifres aportades per l’estudi fonamental de Juan José del Águila mostren que des de 1968 l’increment de procediments oberts i de persones afectades va créixer de forma continuada, fins l’extrem que el 1972 es va haver de crear un nou jutjat, el número 2, per fer front a l’intens activisme de l’oposició política i sindical. Entre 1964 i 1976 el TOP va incoar 22.660 procediments que implicaren 50.600 persones. Una xifra tan elevada de persones afectades no correspon al volum total d’imputats, ni totes les persones que van ser processades van acabar sentenciades; l’explicació és clara: les detencions pretenien frenar la mobilització social, però en moltes ocasions foren arbitràries i amb acusacions inconsistents, de manera que moltes causes van acabar sobresegudes i arxivades per manca de proves. Així, durant els tretze anys d’existència el TOP va processar el 16,8% de les persones afectades. 3 Disposem avui també de l’estudi Topcat 1963-1977, en què es comparen les dades generals espanyoles amb les pròpies de Catalunya. La base de dades permet observar que el perfil dels processats era força similar a Catalunya i a tota Espanya: eren majoritàriament obrers i estudiants, tot i que el percentatge de dones processades va ser lleugerament superior en el cas català: 12,22% a Catalunya enfront del 10,84% a la resta de l’Estat; arreu els processats eren molt joves, amb un clar predomini de les edats compreses entre els 19 i els 23 anys.

Aquest fenomen es va aguditzar a partir de 1969 quan la presència dels molt joves –incloses dones també molt joves– es va accentuar.4 3 ÁGUILA, J.J. del. El TOP. La represión de la libertad (1963-1977). Barcelona: Planeta, 2001, p. 260-261.

4 TÉBAR, J. (coord.) Topcat 1963-1977.

L’antifranquisme català davant el Tribunal de Orden Público. Barcelona: Fundació Cipriano Garcia, Memorial Democràtic, 2010. URL: http://topcat.ccoo.cat. A remarcar l’índex onomàstic que recull el 98% dels noms propis de la ciutadania catalana que apareixen a les 1.808 sentències del TOP que afecten Catalunya.

34

ISSN: 2339-806X

Policia reprimint un grup d’estudiants que protestaven per la prohibició de l’actuació del cantant de folk Pete Seeger al campus universitari de la Diagonal de Barcelona el 13 de febrer de 1971 © Paco Elvira.

Quant al perfil territorial, com és lògic predominaven els residents a les zones més conflictives destacant Barcelona i Madrid, seguides del País Basc, Astúries i Sevilla.5 El mateix passava en relació amb Barcelona: la majoria dels processats procedia de la capital de Catalunya, seguida de Sabadell i Terrassa, i altres ciutats de l’Àrea Metropolitana.6 Si es posa en relació el nombre de processats amb el volum de població total de 5 ÁGUILA, J.J. del. Op. cit., p. 276. Al marge que les grans universitats estaven situades a Madrid i Barcelona, la major presència davant el TOP coincideix, exceptuant Sevilla, amb les mateixes zones d’alta conflictivitat obrera. Vegeu MOLINERO, C. i YSÀS, P. Productores disciplinados y minorías subversivas.

Clase obrera y conflictividad laboral en la España franquista. Madrid: Siglo XXI, 1998, p.

105-118.

6 TÉBAR, J. (coord.) Op. cit., p. 17-18.

cada demarcació semblaria que disminueix el pes de la contestació en les grans àrees, però aquesta equació no és gaire significativa en termes polítics; d’altra banda, cal considerar el fet que als cossos policials els resultava més fàcil trobar proves inculpatòries en les àrees de menor conflictivitat, on els “desafectos” eren fàcilment identificables, que en les àrees urbanes i industrials, on l’activitat opositora era més difícil de perseguir i, per tant, les proporcions d’èxits policials eren menors.

Totes les actuacions pròpies de la vida política democràtica havien estat convertides en il·legals des de l’inici de la dictadura de manera que no és estrany que els “delictes” jutjats amb més freqüència pel TOP fossin

Passat i present

els d’ associació, propaganda, reunió o manifestació, totes il·legals.7 Que el TOP esdevingués el símbol de la repressió de qualsevol activitat política i sindical protegida en els règims democràtics, no vol dir que els tribunals militars deixessin d’actuar. Si bé entre 1963 i 1968 el pes de la jurisdicció militar en la repressió política fou menor, les dades de l’Alt Estat Major indiquen que van ser condemnats 1.821 civils.8 En qualsevol cas, des de 1968 els tribunals militars van reforçar el seu paper després que s’aprovés el decret llei d’agost, que posava novament en vigor la tipificació com a delicte de “rebel·lió militar” actituds pacífiques d’oposició com podien ser la participació en vagues o en reunions i manifestacions “il·legals”, en la pràctica totes les no organitzades pel règim. Entre 1969 i 1975 la jurisdicció militar jutjà en consell de guerra 1.817 civils.9 Un darrer apunt. Si del costat de la dictadura els jutges del TOP foren la representació de la repressió, el col·lectiu d’advocats compromès en la defensa dels milers de persones processades es podria considerar una representació de l’organització civil que participava en la lluita per la democràcia, ja que la seva funció era cabdal per donar una resposta legal a la repressió. La declaració de l’estat d’excepció, el gener de 1969, va accelerar la coordinació i solidaritat antifranquista entre sectors polítics ben diversos: la repressió desfermada va ser tan àmplia que va afectar també la dissidència, fet que va provocar que alguns nuclis distants del règim, però no antifranquistes fins 7 Una bona mostra de la multiplicitat de causes que podia portar qualsevol persona davant del TOP es pot trobar a TÉBAR, J. i VARO, N. “Los ‘enemigos evidentes’ del régimen ante el Tribunal de Orden Público”, a TÉBAR, J. (ed.) “Resistencia ordinària”. La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963-1977). València: PUV, 2012, p. 57-62.

8 BALLBÉ, M. Orden público y militarismo en la España constitucional (1812-1983). Madrid: Alianza Ed., 1983, p. 426-427; l’autor no en cita les causes.

9 Ibidem, p. 429-453.

Dibuix de Jaume Perich sobre la dissolució del TOP © Jaume Perich.

Col. Arreu, 11, 3-9/01/1977 (?), Fundació Cipriano Garcia. Arxiu Històric de CCOO de Catalunya.

aquell moment, se solidaritzessin amb aquests; en aquest sentit, una forma rellevant de col·laboració democràtica de l’advocacia va ser la defensa jurídica de detinguts polítics, també l’impuls o el suport a

El col·lectiu d’advocats compromès en la defensa dels milers de persones processades es podria considerar una representació de l’organització civil que participava en la lluita per la democràcia

especials i de les lleis de rebel·lió militar i “de bandidaje y terrorismo”; és a dir, col·lectivament, els juristes posaven en qüestió la política repressiva franquista.

Advocats com Montserrat Avilés, Josep Benet, Francesc Casares, Albert Fina, August Gil Matamala, Luis Salvadores, Agustí de Semir o Josep Solé Barbarà i altres foren indispensables tant per lliurar de les presons franquistes les persones detingudes per activisme polític com per posar en evidència en aquells judicis l’entramat repressiu.

El TOP, l’encarregat de combatre l’oposició política, no va ser dissolt fins el gener de 1977, en l’inici del procés de desmantellament de les institucions que havien estat els fonaments de la dictadura.

les propostes democràtiques que els sectors més compromesos presentaren als col·legis professionals per ser aprovades. Particular importància va adquirir el Congrés de l’Advocacia de 1970, on el sector més lligat a la lluita contra la dictadura aconseguí que entre les conclusions aprovades apareguessin la reivindicació de l’amnistia general, la supressió de les jurisdiccions 35

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Emili Ferrando Doctor en Història.

Universitat Ramon Llull

Cinquanta anys de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde Les declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, publicades el 14 de novembre de 1963 en el periòdic Le Monde, en què afirmava que tot i dir-se cristià el règim franquista no es basava en els principis del cristianisme, causaren un gran enrenou tant a dins del país com a fora, i aguditzaren la crisi ja encetada entre l’Església i el règim.

Les declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli M. Escarré, publicades el 14 de novembre de 1963 en el prestigiós periòdic francès Le Monde en defensa dels drets de la nació catalana i contra el règim franquista, causaren un terrabastall tant a dins del país com a fora,

Tot i provenir del franquisme, al llarg de la dècada dels cinquanta, Escarré començà a adoptar una actitud crítica vers el règim aguditzaren encara més la crisi ja encetada entre l’Església i el règim, i contribuïren a fer de l’abat una icona de l’oposició democràtica i del catalanisme. Les línies següents volen ser una reflexió sobre el context històric de la declaració, el seu contingut i el procés de redacció i la personalitat de l’autor.

36

ISSN: 2339-806X

Un cop superada pel règim la difícil conjuntura del final de la Segona Guerra Mundial que el feu trontollar, i inaugurada l’etapa de la guerra freda, l’any 1953 Espanya es presentava en la societat internacional de les democràcies vencedores de la mà de la Santa Seu, amb qui acabava de concertar el Concordat, i també dels EEUU amb qui havia signat acords polítics i econòmics.

La signatura del Concordat, però, no va significar l’inici d’unes millors relacions, simplement marcà el punt més àlgid d’una entesa que de seguida començaria a declinar.

Dues estratègies evangelitzadores convivien en l’Església espanyola dels anys cinquanta: la de la “cristiandat”, que derivava cap el nacionalcatolicisme, i la de la “missió”, que tendia a desbordar-lo contínuament. Una part de l’Església optava per seguir legitimant el règim i una altra adoptava actituds contestatàries i de deslegitimació.

Mentre determinats bisbes, l’Acció Catòlica Nacional de Propagandistes (ACNP) i l’Opus Dei, entre

Passat i present

d’altres, feien costat al règim i membres seus formaven part del Govern i de les institucions, cristians pertanyents als moviments apostòlics obrers (JOC, HOAC, ACO,...) lluitaven al costat de les forces antifranquistes per un sindicalisme democràtic, per les llibertats i contra el sistema econòmic explotador que patien. Mentre la major part de la jerarquia adoptava una línia possibilista i col·laboracionista amb el poder polític, alguns estudiants, intel·lectuals, sacerdots i militants cristians es vinculaven a la promoció dels treballadors i a l’obertura de nous camins per refer la concòrdia i recuperar les llibertats.

En els anys seixanta les accions deslegitimadores es multipliquen i es generalitzen dintre de l’Església en el context de l’aire nou que porten el Concili Vaticà II i les encícliques socials dels papes Joan XXIII i Pau VI. Els moviments especialitzats d’AC prenen força en els àmbits estudiantil, rural i obrer. Apareixen editorials de signe progressista i contestatari (Nova Terra, Sal Terrae, Estela, Sígueme,...) i revistes com El Ciervo, Cuadernos para el Diálogo, Mundo Social, Incunable, Ábside, Aún, Ecclesia, Criterium, Qüestions de Vida Cristiana, Serra d’Or (les dues darreres fetes a Montserrat), que sumades a altres més antigues (Juventud Obrera i Boletín de la HOAC) denuncien l’incompliment dels drets humans per part del règim, informen dels problemes reals del país i animem al compromís social. El 30 de maig de 1960, 339 sacerdots bascos publiquen una carta en què denuncien la pràctica de la tortura duta a terme per la policia i la manca de llibertats polítiques i sindicals. És el primer acte públic de contestació al règim posterior a la guerra fet per membres qualificats de l’Església. En aquesta mateixa línia, es poden incloure les declaracions que l’abat Escarré fa el 1963 a Le Monde i també l’escrit que l’any següent sacerdots catalans envien al

El general Franco amb l’Abat Escarré al museu de Montserrat el juny de 1952. © Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Vaticà, als bisbes espanyols, a personalitats polítiques i directius de l’AC en què denuncien la situació d’opressió i de manca de llibertat en què viu el poble. Determinats membres del clergat es converteixen en un malson per al Govern i la repressió s’intensifica a partir de 1966, any en què tingué lloc la manifestació de 120 capellans per la Via Laietana en protesta contra la tortura que havia patit l’estudiant Joaquim Boix, i que va ser durament reprimida per la policia. La doctrina del Concili esdevenia pura dinamita contra l’edifici ideològic nacionalcatòlic.

Aureli Maria Escarré i Jané havia nascut el 15 d’abril de 1908 a l’Arboç. El 1923 ingressà com a monjo a l’abadia de Montserrat i el 1933 fou ordenat sacerdot. En començar la Guerra Civil, amb el suport de la Generalitat de Catalunya, es refugià a Itàlia fugint de la persecució religiosa que tan tràgicament afectà vint-i-tres monjos de la comunitat. El 1939, avançant-se a l’entrada de les tropes nacionals, retornà al monestir on fou confirmat com a prior i dos anys després nomenat abat coadjutor de l’abat Marcet. Ja com a abat titular de Montserrat dedicà les

seves energies a la reconstrucció del monestir i de la pròpia comunitat. Home de govern i d’acció, calculador i de comportament contradictori, impulsà la renovació litúrgica i els estudis bíblics i progressivament s’inserí en les inquietuds i el desigs que mostrava una part important del poble català. Un fet significat en aquest sentit fou la cerimònia de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (1947), considerat un dels primers actes d’afirmació catalanista i de reconciliació de la postguerra. Tot i provenir del franquisme i de mantenir unes relacions cordials amb el dictador, la seva família i les autoritats franquistes, i també amb Escrivà de Balaguer i l’Opus Dei, al llarg de la dècada dels cinquanta, començà a adoptar una actitud crítica vers el règim. Persones perseguides per la dictadura trobaven acollida i refugi en el monestir, intercedia davant de les autoritats franquistes pels empresonats polítics, i sortia en defensa de la seva llibertat de consciència. Davant el mutisme i la covardia dels bisbes espanyols, les iniciatives d’Escarré el convertien en un franctirador significat i Montserrat en un símbol de resistència i de catalanitat. En paraules 37

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

de Josep Benet: “Montserrat esdevenia una autèntica casa pairal, en un país orfe d’institucions”.1 Si bé el seu prestigi creixia de cara a fora, hem de destacar, però, que el 1963 en el moment de fer les declaracions a Le Monde es trobava en una situació complicada dins del monestir on s’havien viscut, i encara es vivien, conflictes comunitaris interns de gran envergadura, reflex, en part, dels que també tenien lloc a l’interior de l’Església.

El 1961, els monjos de la comunitat forçaren el nomenament d’un abat coadjutor, el P. Gabriel Brasó, amb dret a successió i amb plena jurisdicció tant en els afers interns com en la representació externa. Escarré conservava el títol d’abat de Montserrat i una sèrie d’honors, però l’autoritat plena la tenia el nou abat coadjutor. És a partir d’aquest moment, quan ja no té la responsabilitat del govern en el monestir, que l’abat Escarré intensifica les seves manifestacions públiques contra el règim. Per a Jaume Lorés: “Escarré pidió un abad coadjutor porque su salud no le permitia atender el monasterio y porque, si se producía su súbita muerte, Montserrat, en una confabulación Madrid-Vaticano, podía ser regido por alguien exterior a la comunidad”.2 En canvi, la visió que dóna el monjo i historiador Hilari Raguer és molt diferent: “Escarré volia provocar el seu automartiri, 1 BENET, J. “Ahir i avui hem viscut unes hores històriques”. Serra d’Or, núm. 110 novembre 1968; BOIX, M. “Amb consciència i convicció”. Serra d’Or, núm. 110, novembre 1968; BOIX, M. “Aureli M. Escarré, monjo i abat”. Serra d’Or, núm. 231, desembre 1978; MANENT, A. “Amic dels allunyats”.Serra d’Or, núm. 110, novembre 1968; MASSOT, J. Els creadors del Montserrat modern. Cent anys de servei a la cultura catalana. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1979; RAGUER, H. “L’abat Escarré i Franco”.

L’Avenç, núm. 89, gener 1985; LAPLANA, J. “Sant Josepmaria i l’abat de Montserrat Aureli M. Escarré”. Qüestions de vida cristiana, núm.

211, 2003.

2 LORÉS, J. “Escarré, más allá del mito y el antimito”. La Vanguardia, 25-11-1983; IBÁÑEZ, M. “El abad Escarré” . La Vanguàrdia, 24-11-1983.

38

com a sortida airosa a una situació que, atès el seu temperament personal i el conflicte que vivia dins de la comunitat, se li feia insuportable.” La polèmica sobre l’abat Escarré es revifà en els mitjans de comunicació amb motiu del vintè aniversari de la seva mort. 3

La sortida del país de l’abat Escarré, interpretada i esbombada per molts com un exili forçat pel règim per les declaracions publicades, més aviat va ser a causa dels greus conflictes interns que arrossegava la comunitat Recordem alguns fragments de la declaració: “España, y he aquí el gran problema, está todavía dividida en dos bandos. Detrás de nosotros no hay solamente veinticinco años de paz, sino veinticinco años de victoria. Los vencedores, incluida la Iglesia, que se vio obligada a luchar al lado de estos últimos, no han hecho nada para concluir con esta división de vencedores y vencidos, esto representa uno de los fracasos más lamentables de un régimen que se dice cristiano, pero cuyo Estado no obedece los principios básicos del cristianismo. […] El pueblo debe escoger su gobierno y ha de poder cambiarlo si así lo desea: he aquí la libertad.[…] Catalunya es uno de los ejemplos típicos a los cuales se puede aplicar la encíclica Pacem in Terris en lo que se refiere a las 3 RAGUER, H. “Los mitómanos del abad Escarré”. La Vanguardia, 10-12-1983.

ISSN: 2339-806X

minorías étnicas. El Estado debe favorecer estas minorías y su vida cultural; el régimen entorpece el desarrollo de la cultura catalana. […] En una gran mayoría, nosotros los catalanes no somos separatistas. Catalunya es una nación entre las nacionalidades españolas.

Tenemos derecho, como cualquiera otra minoría, a nuestra historia, a nuestras costumbres, que tienen su propia personalidad en el seno de España. Nosotros somos españoles, no castellanos. […] El futuro depende de la manera cómo se resuelva el problema de hoy, que es un problema social, un problema de democracia, y de libertad y, por lo tanto, de justicia. En el fondo es un problema de cristianismo: ser o no cristianos auténticos, tanto a nivel individual como a nivel colectivo, es decir, político. ¡Colectivamente nuestros hombres políticos no son cristianos!

Yo no soy más que un monje, mi misión consiste en predicar la verdad y rezar a Dios para que ésta se cumpla...”.

Amb aquestes declaracions, l’abat Escarré complia amb l’exigència ètica cristiana de defensar els drets humans, d’acabar amb la imposició de l’Espanya vencedora sobre la vençuda, d’exigir que el poble pogués elegir el seu govern, i que la llibertat de premsa i l’exercici de la llengua catalana quedessin garantits. Reivindicava una Catalunya democràtica i en llibertat i una Església fidel als aires nous que portaven tant el Concili com l’encíclica Pacem in Terris de Joan XXIII que també avalava la lluita pels drets humans i els règims democràtics. Cal dir, però, que la redacció definitiva de les declaracions fou elaborada pels escriptors i historiadors Josep Benet i Albert Manent, que foren qui dissenyaren i prepararen l’entrevista. Tot i que l’abat Escarré coneixia les preguntes del qüestionari que prèviament, a proposta d’Albert Manent, li havia formulat

Passat i present

El general Franco i la seva muller, Carmen Polo, entrant sota pal·li al monestir de Montserrat el 14 de maig de 1960. © Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

el periodista José Antonio Novais, les seves respostes verbals, en els tres quarts d’hora que durà l’entrevista, es convertiren en un monòleg espontani, apassionat, desordenat i farcit d’afirmacions explosives. A Josep Benet i Albert Manent els pertocà, després, reunir-se amb el periodista amb l’objectiu d’ordenar el volum de notes preses, polir l’estil i llimar les estridències. Els monjos es van estranyar en principi d’unes declaracions tan contundents fetes pel seu abat dimissionari, sense previ avís ni consulta, que els comprometia a tots i que no s’avenien gaire amb la forma autoritària, maquiavèlica

i poc democràtica amb la qual havia governat i dirigit la comunitat.

Però ni Franco, tot i mostrar públicament el seu disgust, va adoptar mesures de força contra ell, ni el Vaticà donà mostres de donar-li suport expressament.

La sortida del país de l’abat Escarré dos anys després, interpretada i esbombada per molts, inclòs el mateix Escarré, com un exili forçat pel règim per les declaracions publicades, més aviat va ser a causa dels greus conflictes interns que arrossegava la comunitat i que amagaven veritables drames humans. Per decisió del Vaticà, transmesa a través del general de

l’ordre, el P. Celestí Gusi, Escarré va ser “invitat” a passar algun temps fora de Montserrat, concretament al monestir de Viboldone, a prop de Milà. Aquesta recomanació fou conseqüència de la visita canònica que el mateix Escarré havia demanat, però que va tenir un desenllaç contrari al que esperava.

El 83% dels monjos van opinar que l’abat anava més enllà de les seves atribucions honorífiques, que era motiu de divisió dins la comunitat, i que no deixava d’interferir en el govern del monestir, tasca reservada exclusivament en aquells moments a l’abat coadjutor Gabriel Brasó. Però aquestes qüestions foren amagades intencionadament pels mateixos monjos i també pel Vaticà que no volien malmetre la imatge d’oposició al règim que Escarré simbolitzava de cara a fora. El 1966 des del Vaticà li van suggerir la dimissió del càrrec d’abat. Cassià M. Just prengué el relleu. El 1968, cinc anys després de les famoses declaracions, greument malalt, serà dut pel mateix Cassià M. Just a Barcelona, al monestir femení de Sant Pere de les Puelles, on morí el 21 d’octubre d’aquest mateix any. El trasllat fins a la parròquia de Sant Vicent de Sarrià i el posterior enterrament a Montserrat foren ocasió de manifestacions contràries al règim i a favor del catalanisme i d’una Església més oberta i progressista. El mite Escarré, com a “abat de Catalunya”, quedava, de moment, assentat.

39

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Mary Nash, Catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat de Barcelona

ISSN: 2339-806X

El moviment social del feminisme i la consecució de drets a la Transició Aquest article examina el desenvolupament del moviment feminista a Catalunya durant la Transició democràtica. Planteja com es desenvolupa una presa de consciència individual i col·lectiva de les dones en el marc del seu protagonisme en la resistència política i comunitària, en la lluita a favor de la democràcia i la llibertat i en els col·lectius de dones.

El despertament feminista a Catalunya va sorgir com a resposta a la dictadura de Franco per la carència de llibertats polítiques i contra la discriminació misògina del règim.1 La Transició va ser una època decisiva de canvis polítics, d’impuls a una nova cultura política democràtica i de desenvolupament d’un potent moviment feminista.2 El nou Estat de Franco va regular per llei la desigualtat de les dones. Convertides en éssers subalterns, sense drets, estaven relegades 1 NASH, M. Dones en transició. De la resistència política a la legitimitat feminista: les dones en la Barcelona de la Transició. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007.

2 AGUADO, A. i ORTEGA, T. M. (ed.) Feminismos y antifeminismos. Culturas políticas e identidades de género en la España del siglo XX. València: PUV, 2012; ESCARIO, P. ALBERDI, I. LÓPEZ-ACCOTTO, A.I. Lo personal es político. El movimiento feminista en la Transición. Madrid: Instituto de la Mujer, 1996; NASH, M. TORRES, G. (ed.) Feminismos en la Transición. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2009; PONS, A. Temps indòcils a Catalunya. Barcelona: Angle Editorial, 2007.

40

a la domesticitat forçosa, sota la tutela masculina. De fet, la despossessió cultural, social, econòmica i legal dels drets adquirits durant la Segona República definia l’estatus femení sota la dictadura. Al mateix temps, la negació de drets reforçava l’objectiu franquista de negar la individualitat i la capacitat de les dones com a actius subjectes polítics. El discurs del règim basava la diferència sexual en un inqüestionable caràcter biològic i religiós fonamentat en el nacionalcatolicisme que justificava la desigualtat entre homes i dones i la divisió sexuada del treball i dels rols socials.

Enfront de l’arquetip masculí franquista de la masculinitat guerrera i del productor i cap de família,3 les dones es convertiren en la “reina de la llar” destinades a la maternitat i educades per pregar, brodar i tenir 3 VINCENT, M. “La reafirmación de la masculinidad en la cruzada franquista”. Cuadernos de Historia Contemporánea, vol.28, 2006, p. 135-151.

Passat i present

Mobilització de dones a favor de Maria Ángeles Muñoz López, inculpada per adulteri, a qui un jutge ordenà la retirada de la custòdia de la seva filla el novembre de 1976, i que donà peu a la campanya “Jo també sóc adultera”. © Fundació Cipriano García. Arxiu Històric de CCOO de Catalunya.

cura de la família. Malgrat aquesta retòrica i el control repressor, la historiografia ha mostrat la vacuïtat d’aquest mite en documentar com les dones catalanes continuaven treballant a les fàbriques, als tallers i a casa, i lluitaven en la resistència política i social.4 Rebel·lió individual i presa de consciència col·lectiva La militància de les dones va tenir horitzons socials i polítics diversos. Protagonitzaren el moviment clandestí antifranquista, es mobilitzaren a l’entorn de l’activitat veïnal i desenvoluparen una acció pròpia com a dones. Al mateix temps, la presa de consciència personal i la capacitat de construir una identitat col·lectiva com a dones va jugar un paper decisiu en l’emergència d’un moviment social de signe feminista que lluitava per aconseguir 4 BABIANO, J. (ed.) Del hogar a la huelga.

Trabajo, género y movimiento obrero durante el franquismo. Madrid: Catarata, 2007; BORDERÍAS, C. (ed.) Género y políticas del trabajo en la España contemporánea. Barcelona: UB/Icària, 2007; NASH, M. Treballadores. Un segle de treball femení a Catalunya. Barcelona: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya, 2010, p. 125-160; YUSTA, M. “Las mujeres en la resistencia antifranquista, un estado de la cuestión”. Arenal, 12:1, 2005, p. 5-34.

un reconeixement dels drets de les dones i forjava una nova cultura política de signe igualitari basat en el nou paradigma que fa referència a la presència de la dimensió personal en el vessant polític.

La nova identitat com a dona va ser el resultat de la presa de consciència de pertànyer a un col·lectiu oprimit. Aquest procés d’identificació amb altres dones es produïa sovint per l’experiència viscuda de les petites vivències personals de privació. La manca de llibertat i les imposicions patriarcals condicionaven la vida de les joves que patien contínues pràctiques discriminatòries. En alguns casos va ser el tracte diferencial dispensat a les noies amb l’obligada realització de les feines de la llar el que les feia adonar de la seva opressió.

El 1977, la periodista i directora de la revista Vindicación Feminista, Carme Alcalde, recordava que: “Las chicas somos las que tenemos que ayudar en la cocina, poner la mesa, coser los calcetines de los hermanos y hacerles la cama”.5 La 5 TUÑÓN, A. “Carmen Alcalde: ser mujer en España”. Cuadernos de Pedagogía, núm.

31-32, 1977.

feina domèstica s’assignava a elles, a diferència dels seus germans.

Les joves començaren a qüestionar l’arquetip franquista de dona domèstica, submisa, sense llibertat pròpia. Es rebel·laven contra el seu destí convencional de casar-se i tenir fills com a únic projecte de vida. Com assenyalava la fotògrafa Pilar Aymerich: “T’havien ensenyat a brodar, a cosir, i se suposava, doncs, que havies de trobar un bon noi, casar-te, formar una família, ser una bona esposa, tenir fills, i fer una vida regular familiar. Això no m’acabava de quadrar. I intuïtivament vaig pensar que jo no volia fer aquesta vida perquè em semblava que hi havia més coses”.6 L’espurna de la rebel·lia s’incrementava quan moltes joves havien d’abandonar els estudis o deixar la seva feina en casar-se. Aquestes vivències personals de discriminació van obrir una sensació inicial de rebel·lió. La

La presa de consciència personal i la capacitat de construir una identitat col·lectiva com a dones va jugar un paper decisiu en l’emergència d’un moviment social de signe feminista revolta personal s’encengué encara més per la creació de petits grups d’autoconsciència que definia l’ opressió domèstica femenina com a eix de la seva subordinació. En qüestionar la maternitat obligada i la càrrega domèstica, la seva crítica es referia tant al franquisme com a molts entorns socials, inclòs el de 6 NASH, M. Entrevista a Pilar Aymerich.

Barcelona, 10 de maig de 2006.

41

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

l’esquerra. També per primera vegada, podien parlar sense embuts de la sexualitat i descobrir els seus horitzons sense coacció moral ni restriccions. En aquestes trobades informals les dones debatien sobre política, però també sobre experiències personals que ja no es definien en termes de qüestions individuals si no com a problemes

Aquest nou feminisme es defineix per la constatació que el personal és polític i considerava que la política havia d’incloure les dimensions personals en la definició dels drets de la nova democràcia col·lectius.7 D’aquesta manera es convertiren els assumptes personals en demandes polítiques, en traslladar-les a les propostes presentades en les Jornades Catalanes de la Dona, el maig de 1976, en què desenvoluparen els drets reproductius com a eix vector de l’agenda feminista. De fet, aquest nou feminisme es defineix per la constatació que el personal és polític i considerava que la política havia d’incloure les dimensions personals en la definició dels drets de la nova democràcia.

Resistència política i comunitària, en femení La lluita contra la dictadura de Franco va ser una resposta a la 7 NASH, M. Dones en transició. De la resistència política a la legitimitat feminista: les dones en la Barcelona de la Transició. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 2007, p. 32-36

42

manca de drets i a favor de la democràcia i la llibertat. Enfront de la negació de la seva individualitat sota el franquisme, aquesta generació de joves insubmises es presentava com a actiu subjecte polític. Es mobilitzaven en l’oposició clandestina a la dictadura que protagonitzaren en els partits polítics, sindicats, associacions de veïns, i en protestes contra Franco i l’Església, a la universitat.8 Moltes van ser detingudes o van patir repressió per la seva lluita antifranquista.9 Malgrat la seva presència significativa en l’oposició al règim de Franco, només algunes militants excepcionals van assolir un lideratge polític o sindical com ara: Empar Pineda (Moviment Comunista), Maria Dolors Calvet (PSUC) o Núria Casals (CCOO), ja que encara subsistien pràctiques misògines respecte a la militància femenina, que va portar moltes dones d’esquerres a abandonar els partits polítics.

Les dones desenvoluparen un paper molt actiu en les protestes socials de les associacions de veïns.10 Activistes com Maria Àngels Rivas Ureña, Maruja Ruiz, Lourdes Ponce, Pepa Bas, Núria Gispert, Carolina Costa o Mercè Olivares es mobilitzaven en les protestes col·lectives. Les dones dels barris obrers perifèrics ocupaven els carrers per aconseguir serveis públics bàsics, carrers asfaltats i il·luminats, semàfors, clavegueram i un habitatge en condicions. Des de la resistència veïnal reclamaven places, mercats, ambulatoris, escoles, transports públics i la fi de l’especulació urbanística.

8 NASH, M. Ibidem, p. 42-65; VARO MORAL, N. “Mujeres en huelga”, a BABIANO, Op. cit 9 VINYES, R. Irredentas: las presas políticas y sus hijos en las cárceles franquistas. Madrid: Temas de Hoy, 2002 10 NASH, M. Dones en transició, p. 6065; PARRAMÓN, C. C. “Dones, inmigració, moviments veïnals i benestar (1970-1980)”, a BORDERÍAS, C. i RENOM, M. (ed.) Dones en moviment (s). Segles XVIII-XXI. Barcelona: Icaria Editorial/Publicacions UB, 2008.

ISSN: 2339-806X

La resistència de les dones fou una forma d’oposició antifranquista molt important quan impulsaven maneres participatives d’actuar en els barris i en la política municipal que contribuïren a l’assentament de valors democràtics. Van tenir una alta representació en les Jornades Catalanes de la Dona amb 19 vocalies de dones que participaren activament en els debats.

Després portaren les campanyes feministes i alguns dels seus valors als barris obrers encara que existia una dificultat d’encaix entre l’agenda de les dones dels barris i el programa de les feministes radicals universitàries.11 Les Jornades Catalanes de la Dona: front feminista, plural i unitari Les Jornades Catalanes de la Dona se celebraren els dies 27, 28, 29 i 30 de maig de 1976 en el Paranimf de la Universitat de Barcelona amb gran èxit, atès que van reunir més de 4.000 dones.

Representaren una fita fundacional del nou feminisme de la Transició.12 Eren el resultat d’una gran iniciativa plural i unitària, englobada en un sol front feminista malgrat les discrepàncies ideològiques i els plantejaments del feminisme. Aquest fòrum reivindicatiu va detonar un debat intens i la mobilització pública del feminisme com a moviment social plural i col·lectiu. Les ponències presentades a debat identificaren els problemes primordials de les dones i aportaren un memorial de greuges i una anàlisi teòrica que assentaren 11 Papel sobre intervenció en el MLM. Informe intern de la Liga Comunista Revolucionaria. (document mecanografiat). Col·lecció “Privada” (CP) 12 COMISSIÓ CATALANA D’ORGANITZACIONS NO GOVERNAMENTALS. SECRETARIAT DE LES JORNADES. Jornades Catalanes de la Dona, maig 1976. Barcelona: Alternativas, 1977; MORENO, A. Mujeres en lucha. El movimiento feminista en España.

Barcelona: Anagrama, 1977; NASH, M. Op. cit., p. 32-36; PÀMIES, T. Maig de les dones.

Crònica d’unes jornades. Barcelona: Les Eines, 1976

Passat i present

entorns malgrat la resistència contínua respecte a un tracte igualitari. 13 Les campanyes feministes

Imatge de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona. Més de 4.000 dones debateren, entre altres temes, sobre treball, política, sexualitat, família i educació.

Paranimf de la Universitat de Barcelona, 27 de maig de 1976. © Biblioteca del Pavelló de la República-CRAI (Universitat de Barcelona).

les bases d’actuació posterior del nou moviment d’alliberament de les dones. Tractaren els temes de treball, la participació en la vida ciutadana i en els barris, la família, l’educació, els mitjans de comunicació, la política, la legislació, el fet diferencial català, el món rural i la sexualitat. Els debats i l’elaboració d’unes conclusions consensuades van permetre definir de forma

La resistència de les dones fou una forma d’oposició antifranquista molt important quan impulsaven maneres participatives d’actuar en els barris i en la política municipal que contribuïren a l’assentament de valors democràtics

clara un programa col·lectiu feminista com a moviment social.

Entre les múltiples aportacions podem assenyalar la inscripció del dret de les dones al treball remunerat com a inherent a la cultura política democràtica. La demanda d’igualtat en el mercat laboral significava refutar la jerarquia patriarcal i els privilegis dels treballadors en el món laboral. Un altre aspecte innovador fou la visió feminista d’enfocar el treball de les dones des de la doble perspectiva de treball retribuït i del domèstic familiar de cura, perspectiva que interpel·lava la secular divisió de gènere que assignava a les dones les tasques domèstiques. A més, va apostar per considerar las tasques domèstiques des de la categoria i el valor d’un treball remunerat. Les demandes feministes de drets laborals es traslladaren de seguida tant en exigències legals com en accions col·lectives de grups de feministes, sindicalistes i de treballadores. De fet, les Jornades van sacsejar els partits polítics i els sindicats i el seu ressò va ser immediat. A partir d’aleshores, es van introduir les demandes feministes en aquests

Entre 1976 i finals de 1978 les feministes van generar diverses campanyes en reivindicació dels seus drets. Enfront del sufocant discurs franquista de maternitat obligada, ressituen la maternitat com a factor clau de l’opressió femenina. Qüestionaren la relació inapel·lable de les dones amb la família en una nova definició de la feminitat que invocava els drets reproductius, el dret al propi cos i la lliure expressió de la sexualitat femenina. Partien de la necessitat de redefinir la política i els drets ciutadans per incloure els drets reproductius. Van convertir el cos reproductor del franquisme en cos sexual, amb dret a l’expressió de la sexualitat femenina sense cap lligam amb la procreació o la maternitat i donaren pas a la corporalitat i l’expressió sexual femenina com a experiència de primera magnitud en la vida de les dones. Després de les Jornades, moltes campanyes feministes i col·lectius com Daia se centraren en accions a favor dels drets reproductius, la sexualitat femenina, l’accés als anticonceptius, la planificació familiar i l’avortament.

El clamor feminista per l’amnistia de la dona es va convertir en símbol de la necessària ruptura amb el passat dictatorial. La campanya de l’amnistia per als “delictes” específics que discriminaven la dona va marcar la trajectòria reivindicativa del moviment fins a finals de 1978. L’amnistia feminista incloïa l’abolició de les lleis discriminatòries de les dones referents a l’adulteri, els anticonceptius i l’avortament, així com l’eliminació de la Llei de perillositat i rehabilitació social que penalitzava 13 NASH, M. Treballadores. Un segle de treball femení a Catalunya. Barcelona: Departament de Treball. Generalitat de Catalunya, 2010, p. 161-201.

43

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

La campanya de l’amnistia per als “delictes” específics que discriminaven la dona va marcar la trajectòria reivindicativa del moviment fins a finals de 1978. l’homosexualitat i la prostitució.

La mobilització massiva entorn de l’amnistia va aconseguir situar les demandes feministes en l’escenari polític. No obstant això, no es va aconseguir l’adhesió dels partits polítics parlamentaris a les demandes. El juliol de 1977, l’aleshores diputada del PSUC, Maria Dolors Calvet, en nom de la Minoria Comunista, va defensar un projecte de llei d’amnistia per a la dona que demanava l’eliminació dels delictes d’adulteri, d’ús d’anticonceptius i de l’avortament, és a dir, dels delictes específicament relacionats amb les dones. La proposta va ser rebutjada per 156 vots en contra davant de 119 a favor. De fet, fins el 1978 no es va dur a terme la derogació dels delictes d’adulteri i amistançament, i també la despenalització dels anticonceptius.

Altres exigències de la campanya per l’amnistia de la dona com el dret a l’avortament quedaren pendents fins a la dècada vuitanta.

L’abolició de l’adulteri com a delicte fou una altra campanya decisiva del moviment d’alliberament de les dones. Advocades i feministes havien denunciat de forma sistemàtica el tractament de l’adulteri en el Codi penal que castigava de forma molt severa la dona adúltera. L’article 449 del Codi penal sancionava amb pena de presó menor de fins a sis anys qualsevol dona pel fet de tenir relacions sexuals amb un home que no fos el seu marit. Per contra, l’home 44

només va ser considerat adúlter en el cas que tingués amistançada dintre de la casa conjugal, o amb escàndol notori fora d’aquest entorn. Aquesta diferència de tracte derivava dels valors patriarcals en la legislació que partia de la noció de la propietat de l’home sobre el cos de la seva esposa. En no existir divorci, en el cas d’una separació o abandonament del marit, i el posterior naixement d’un fill, el marit podia denunciar la mare com a adúltera i reclamar la custòdia del fill.14 El novembre de 1976 la supressió del delicte d’adulteri es va convertir en eix prioritari de la mobilització feminista arran de l’aplicació d’aquesta llei discriminatòria en el notori cas de María Ángeles Muñoz López.15 Inculpada per adulteri, el jutge ordenà la retirada de la custòdia de la seva filla Yolanda. L’Associació Catalana de la Dona va reaccionar immediatament en suport de María Ángeles Muñoz, mitjançant l’impuls de manifestacions, concentracions i actes públics que concentraren milers de persones durant les setmanes de durada del judici. 16 La campanya feminista va aconseguir conscienciar la societat sobre la rellevància de les demandes per l’amnistia dels delictes de la dona i el rebuig de la discriminació legal. Va induir un ambient més favorable cap a la necessitat inapel·lable d’establir els drets de la dona, el principi de la igualtat i una llei de divorci.

L’experiència viscuda en les manifestacions i els actes va crear un clima d’identificació i solidaritat col·lectiva entre les feministes i les dones als barris. Des d’aquesta acció col·lectiva, es va crear una 14 ARACIL, R. i SEGURA, A. (ed.) Memòria de la Transició a Espanya i a Catalunya.

Sindicalisme, gènere i qüestió nacional. Barcelona: Publicacions i Edicions UB, 2001.

15 NASH, M. Op. cit., p. 179-187 16 “L’agressió a Mª Ángeles és una agressió a totes nosaltres.” Signada pel Colectivo Feminista i Feministas Independientes,, 12 de novembre de 1976, (full volant), CP; “El Barrio del Besós, en apoyo de Mª Ángeles Muñoz”.

Tele-Expres, 15 de novembre de 1976.

ISSN: 2339-806X

dinàmica de pertinença i d’ identitat feminista. El desenvolupament de l’acció ciutadana es va traduir no només amb l’impuls de reformes polítiques públiques, en aquest cas, respecte a l’adulteri, sinó també, al mateix temps, amb el desenvolupament del sentit de pertinença a una comunitat participativa en l’exercici de la ciutadania en clau feminista. També va reforçar una cultura política que va començar a identificar les demandes específiques de les dones i va iniciar el rebuig d’alguns dels valors patriarcals com a elements en la política de la Transició, malgrat una oposició encara molt forta en molts sectors polítics i socials.17

17 Informe sense signar adreçat als dirigents del PSUC, c. 1977, document mecanografiat; Informe presentat a l’Assemblea del P. de Barcelona sobre el Moviment d’Alliberament de la Dona. Barcelona: octubre 1976, document mecanografiat, CP.

Passat i present

Una faula menys feliç Francesc-Marc Àlvaro, Periodista i escriptor.

Universitat Ramon Llull

El relat oficial de la transició democràtica es fonamenta en el mite d’una reconciliació que, en realitat, no va produir-se mai i en l’enaltiment acrític d’un consens que va deixar fora sectors rellevants de la societat i que, a més, es va forjar sota la vigilància de l’exèrcit.

Si hi ha un període del passat recent més desconegut que no pas sembla, aquest és la Transició democràtica. Per tres motius: la proximitat històrica i la memòria social dels seus episodis creen la falsa sensació que coneixem allò que només creiem conèixer; el saqueig constant que la política partidista actual fa dels esdeveniments d’aquell moment impedeix una aproximació serena i equilibrada a les causes i conseqüències que s’han d’entendre, i, sobretot, perquè la força del mite construït des dels poders configura la mentalitat general sobre el moment fundacional de la democràcia, molt més que les obres acadèmiques que analitzen i expliquen de manera documentada i crítica els fets i els seus protagonistes.

D’aquests tres factors, el que em sembla més important és el mite bastit des de les elits polítiques, econòmiques i socials perquè és allò que fabrica l’hegemonia en el sentit gramscià del terme. El mite dóna sentit –pretén donar-lo– a tot el que fa referència a uns anys durant els quals la societat espanyola i la societat catalana van passar d’un règim dictatorial a un sistema de llibertats. El pinyol narratiu d’aquest mite és el concepte de reconciliació,

un exercici que mai no va tenir lloc, però que s’explica, es difon i es divulga com si s’hagués produït veritablement. Resulta curiós de comprovar com una no-realitat tan clamorosa ha pogut generar tanta literatura.

Tota la història oficial de la Transició reposa en la repetició obsessiva del consens com a via única per superar el conflicte històric i el trauma d’una Guerra Civil que va desembocar en una llarga dictadura militar.

La prova més concloent que la reconciliació és un fantasma incrustat en el relat oficial de la Transició és l’escassedat, la vaguetat i la fragilitat de la condemna explícita que la dreta democràtica espanyola ha fet del franquisme des de 1975 ençà.

En termes democràtics europeus, 45

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

El president Josep Tarradellas pren possessió del seu càrrec al Palau de la Generalitat davant d’Adolfo Suárez el 24 d’octubre de 1977 © Pérez de Rozas. Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

això és una anomalia de proporcions enormes, impossible de ser entesa per les dretes homòlogues de França, Regne Unit, Holanda o Alemanya. Esbrinar les motivacions profundes d’aquesta posició mereix un estudi monogràfic i no és el propòsit d’aquest article, però és fàcil endevinar en aquesta circumstància la mentalitat de victòria que va impregnar el paper de les elits durant quatre llargues dècades, així com una total absència d’autocrítica, més una incapacitat greu per observar amb perspectiva general l’evolució del país i del món.

Apuntalant de manera permanent el concepte de reconciliació, hi ha el concepte complementari de consens. Tota la història oficial de la Transició reposa en la repetició obsessiva del consens com a via única per superar el conflicte històric i el trauma d’una Guerra Civil que va desembocar en una llarga dictadura militar. Com queda clar si s’analitzen 46

els diversos fets, moments i protagonistes de la Transició, el consens va ser una cosa més d’uns que d’altres, sobretot perquè un consens fabricat sota l’amenaça diària

Amb l’enaltiment ritual del consens, les elits promotores de la sortida del franquisme sense ruptura van recobrir d’un nou llenguatge les velles inèrcies que protegien els seus interessos d’una intervenció militar colpista no és mai el fruit d’un pacte lliure sinó el producte bord d’una altra cosa. Amb l’enaltiment ritual del

consens, les elits promotores de la sortida del franquisme sense ruptura van recobrir d’un nou llenguatge les velles inèrcies que protegien els seus interessos. El mot “consens” ha operat com un terme substitutiu del mot “reconciliació” i, a la llarga, això ha produït una cultura política construïda sobre uns fonaments fràgils i afectats de tota mena de corrosions. La situació de desprestigi de l’anomenat Tribunal Constitucional és una prova contundent d’aquesta realitat, com bé ha notat un dels pares redactors de la Constitució de 1978, Miquel Roca.

A Catalunya, el gran moment de la Transició va ser el retorn, des de l’exili francès, del president Josep Tarradellas, el 23 d’octubre de 1977, pocs mesos després de les primeres eleccions generals democràtiques. Som davant de l’operació d’Estat més intel·ligent i audaç del president Adolfo Suárez i el seu

Passat i present

La cultura política de la democràcia espanyola és feble i tova a causa d’aquesta trampa en el relat oficial dels fets i a causa de no haver abordat la desfranquització sistemàtica a partir de 1976. entorn durant aquells anys. El restabliment d’una institució del vell sistema republicà (un cas únic en tota la Transició espanyola) aconseguia dos objectius a la vegada: donar una certa resposta controlada a les demandes d’autonomia de la societat catalana, i, sobretot, llevar protagonisme i influència als partits guanyadors dels comicis a Catalunya, socialistes i comunistes, els més mobilitzats en diversos ambients. Recordeu que la UCD de Suárez, opció guanyadora en el conjunt d’Espanya, havia quedat en tercer lloc a les circumscripcions catalanes malgrat comptar amb un enorme aparell de propaganda oficial, i recordeu també que ERC (el partit històric de Tarradellas) no havia estat autoritzat a presentarse a les urnes amb el seu nom. Una Catalunya dominada per les esquerres preocupava molt Madrid i les elits econòmiques catalanes. De manera providencial, la figura del vell president exiliat —que jugava per lliure i sense obeir cap partit— va convertir-se en un instrument perfecte per tal que la interlocució del Govern espanyol amb la realitat catalana no hagués de passar principalment per l’assemblea de parlamentaris ni pels circuits de les emergents forces polítiques sorgides de la clandestinitat. El president retornat i desconegut per les masses durant dècades,

amb tota la seva càrrega simbòlica i sentimental, deixava una mica en fora de joc els líders de l’oposició catalana i aquests no tenien cap altre remei que escenificar la unitat aparent que la seva autoritat exigia per travessar aquell període incert. Les maneres personalistes de Tarradellas desplaçaven el centre de gravetat de la política catalana.

La Catalunya d’avui és filla directa d’aquella operació.

Tarradellas va assumir de manera explícita i amb ganes el discurs oficial de la reconciliació i del consens.

La seva trajectòria de continuïtat a l’exili abonava tot el que feia. La seva administració dels gestos i la seva habilitat per representar el paper van ser convincents davant d’una gran majoria. El fet objectiu que la Generalitat de Catalunya es restablís mitjançant un decret del Govern espanyol donava molta credibilitat a tot el procés, per sobre del fet també objectiu que, en aquells moments, la institució d’autogovern era una carcassa buida de contingut efectiu. Fins a l’aprovació de l’Estatut i la constitució d’un govern català sorgit d’unes eleccions al Parlament, la Generalitat era poc més que una referència històrica —desconeguda per a molta gent— que jugava en el terreny de les emocions.

Que la reconciliació era inexistent i que el consens era restringit va quedar ben clar quan, poc temps després, l’endemà de l’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981, Joan Carles I va reunir-se de manera solemne amb tots els líders dels grups polítics amb representació a les Corts espanyoles, excepte amb els representants del que llavors s’anomenava la minoria basca i la minoria catalana, el PNB i CiU. Per què van ser exclosos els nacionalistes bascos i els nacionalistes catalans justament quan un sector de l’exèrcit va intentar frenar la consolidació de la democràcia? Penseu que el PNB i CiU havien estat d’una lleialtat de pedra

picada a l’hora de construir el nou marc de llibertats, més que moltes sigles d’àmbit estatal. Aquell dia, la faula feliç d’una transició modèlica va ensorrar-se i vam despertar del somni.

La Transició va conjurar l’esclat d’una nova guerra civil i aquest és el seu èxit principal, però no ha estat la via exemplar, perfecta, admirable i rodona que molts dels seus protagonistes i glosadors han anat repetint arreu. La cultura política de la democràcia espanyola —com dèiem— és feble i tova a causa d’aquesta trampa en el relat oficial dels fets i a causa de no haver abordat la desfranquització sistemàtica a partir de 1976. Això ho paguem molt car cada dia, encara avui. Els valors democràtics es van difondre —i no sempre amb gaire zel— sense haver procedit prèviament a netejar la vida pública de tot allò que havia estat el substrat d’un règim autoritari, uns tics i unes actituds molt persistents i molt arrelades.

La democràcia és alguna cosa més que poder votar cada quatre anys i tenir parlaments, és la construcció d’una cultura cívica basada en la promoció d’uns valors determinats i la lluita contra d’altres valors destructius i allunyats dels drets humans i la dignitat de les persones. El present debat sobre el futur de Catalunya està infectat per aquest greu dèficit democràtic espanyol i posa al descobert les ferides profundes que la Transició no va voler o no va poder sanar quan tocava.

47

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

La Barcelona dels tres governs José Luis Martín Ramos Catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona

A la tardor de 1937, el Govern de la República va decidir establir la seva seu a Barcelona. El Govern basc ja s’hi havia establert com a refugiat, de manera que es va produir una situació inusual: la coincidència de tres governs a la capital catalana fins al final de la guerra. Aquesta situació comportà un augment de les tensions institucionals entre la Generalitat i el Govern de la República i, sobretot, un increment de les tensions polítiques entre republicans, socialistes i comunistes.

A la tardor de 1937 l’evolució de la Guerra i de la política republicana féu coincidir a Barcelona la presència dels tres governs institucionals constituïts a la Segona República: el Govern de la Generalitat, el Govern basc i el de la República. No fou, però, una

presència amb el mateix títol, ni fou homogènia en la pràctica del poder, ni tampoc no produí cap dinàmica triangular; a tot estirar una relació de l’amfitrió, el Govern de la Generalitat, amb els seus hostes, particularment conflictiva per part del Govern de la República,

El president d’Euskadi, el lehendakari José Antonio de Aguirre, visita Montserrat acompanyat del president de la Generalitat, Lluís Companys, entre altres autoritats al juliol de 1937. © Brangulí. Arxiu Nacional de Catalunya

48

Passat i present

i, per contra, una bona relació política entre el president de la Generalitat –que no el Govern– i el president basc, que estaven d’acord en l’exploració, poc afortunada, de sortides diplomàtiques al conflicte bèl·lic.

El Govern basc, encapçalat pel president Aguirre, s’instal·là primer que el de la República, encara que per pocs dies. La caiguda definitiva del nord en mans de les tropes de Franco a mitjan octubre precipità una decisió que, en el cas del de la República, ja s’estava madurant des de l’estiu.

En el cas del Govern basc fou molt més sobtada, encara que hi havia l’antecedent d’una important presència delegada anterior.1 L’arribada a Catalunya dels primers refugiats procedents del País Basc va propiciar la constitució, per donar-los assistència en un primer moment, d’un “secretariat basc”, a l’octubre de 1936, i d’una més formal “delegació general d’Euskadi a Catalunya”, el novembre següent, encapçalada per Manuel de Irujo; va instal·lar la seva seu al passeig de Gràcia, anomenat aleshores passeig de Pi i Margall. Sens dubte, les bones relacions polítiques que s’havien establert entre Esquerra Republicana de Catalunya i el Partit Nacionalista Basc –que a l’estiu de 1933 havien promogut el pacte Galeusca entre les formacions nacionalistes gallegues, basques i catalanes– facilità aquesta presència institucional basca durant la Guerra, així com la decisió de donar-li un salt qualitatiu després de l’ensorrada final del Front del Nord. La caiguda de Bilbao, el 19 de juny, reforçà l’onada de refugiats cap a Catalunya, que arribaren a ser 50.000, pel cap baix. No els acompanyà encara el Govern basc, que es retirà cap a Santander amb les seves tropes, que acabaren 1 SERRALLONGA, J. Refugiats i desplaçats dins la Catalunya en guerra 1936-1939. Barcelona: Editorial Base, 2004

Retrat de Juan Negrín, president del govern de la Segona República. Tardor de 1937. © Josep Maria Sagarra i Plana. Arxiu Nacional de Catalunya.

rendint-se a Santoña, després de pactar unilateralment, el 24 d’agost, amb els italians les condicions de rendició, les quals no foren respectades per Franco. El Govern basc marxà primer cap a França, on ja hi havia una altra delegació d’Euskadi a Baiona, i una part del nacionalisme basc defensà que hi restés, de manera que es desentenia de la Guerra Civil, donada per perduda. Tanmateix, el president Aguirre, la majoria del PNB i el Govern d’Euskadi, del qual també formava part el PSOE, decidiren que calia continuar la lluita contra el bàndol franquista

i, al mateix temps, atendre directament els refugiats a Catalunya.

Amb el precedent de la important rebuda institucional amb què el Govern de la Generalitat atengué una visita del president Aguirre a Catalunya, entre el 22 i el 24 de juliol, el Govern basc, reunit a Barcelona de nou, decidí finalment el 18 d’octubre fixar la seva residència a la capital catalana.2 Era la resposta política a la desfeta de l’agost.

2 TARRADELLAS, J. Crònica de la Guerra Civil a Catalunya. Barcelona: Editorial Dau, 2009, volum 2.

49

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

Però no fou l’única resposta. El mateix dia que els bascos prenien aquesta decisió, Lluís Companys marxava cap a València, a instàncies del Govern de la República, per examinar el trasllat d’aquest, també, a Barcelona. En aquest cas, es tractava d’una proposta que feia temps que es copsava en l’ambient. En les seves memòries Azaña escriu que el 6 d’agost Negrín li havia tornat a comentar la intenció de portar la seu de la República a Barcelona;3 no ha hi cap anotació anterior al respecte; però, fos com fos, Negrín tenia aquesta idea al cap el juliol i és probable que s’hi refermés després de la visita d’Aguirre a Catalunya, en relació amb la qual el president del Consell de Ministres creia que els dos presidents autonòmics s’havien comportat com a caps d’estats sobirans. Encara que es donaren raons de caràcter militar i logístic, la fonamental era política. Negrín desconfiava tant del Govern de la Generalitat de Catalunya com del basc; les iniciatives de mediació que el PNB havia impulsat, conegudes per l’executiu republicà, incrementaren les diferències.

Fou tan evident que les raons eren polítiques, que Azaña no les compartí al cent per cent, i tant el PCE com la CNT es manifestaren en contra d’aquest canvi de seu del Govern de la República.

Finalment, però, davant els rumors sobre operacions polítiques en marxa per rellevar-lo al capdavant del Govern, que tenien com a epicentre Barcelona, Negrín imposà el seu criteri. 4 La decisió del Govern de la República, polèmic en si mateix, fou executada, a més, amb molt escàs tacte des d’un inici.

Els serveis de la Presidència del

Consell de Ministres començaren a buscar, i a ocupar, edificis a Barcelona per als departaments del Govern i per als ministres i els seus col·laboradors sense donarne compte prèviament al Govern de la Generalitat.5 Companys considerava que l’allotjament de l’Administració central corresponia a la Generalitat i que, en qualsevol cas, les maneres de fer-ho havien menystingut totes les normes de protocol. D’altra banda, el president de la Generalitat reaccionà i intentà enfortir la seva posició. Primer, promovent l’11 d’octubre un moviment d’adhesió política i popular: en arribar la fi del seu mandat, va declarar que es plantejava deixar la presidència de la Generalitat; aquest

3 AZAÑA, M. “Cuadernos de La Pobleta”, a JULIÀ, S. (ed.) Obras completas, vol. VI. Madrid: Ministeri de la Presidència. Secretaria General Tècnica. Centre d’Estudis Polítics i Constitucionals, 2007.

4 Ididem.

5 Diverses notes escrites per Josep Tarradellas donen compte d’aquest fet. Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià. Monestir de Poblet.

6 MARTÍN RAMOS, J. L. Josep Tarradellas a la Guerra Civil (1936-1939). Barcelona: Editorial Dau, 2013.

50

Encara que pel trasllat del Govern de la República a Barcelona es donaren raons de caràcter militar i logístic, la fonamental era política. Negrín desconfiava tant del Govern de la Generalitat de Catalunya com del basc anunci va provocar una onada de peticions, entre les quals totes les organitzacions polítiques i sindicals catalanes, a excepció d’Unió Democràtica, perquè continués.6 Segon, intentant negociar una

ISSN: 2339-806X

ampliació de la presència catalana al Govern de la República com a contraprestació per la seva instal·lació a Barcelona, sense que ho aconseguís. El 30 d’octubre, l’Administració republicana, encapçalada pel seu Govern, establí formalment la seu a Barcelona i, el 9 de novembre, Lluís Companys fou ratificat en la presidència de la Generalitat pel Parlament de Catalunya.

Confirmant els mals auguris, les relacions entre el Govern de la Generalitat i el de la República empitjoraren; a causa dels conflictes administratius, de competències o, simplement, de gestió, derivats de les discrepàncies polítiques. La intervenció indefinida en l’ordre públic a Catalunya i la recuperació de tot l’àmbit militar, per part del Govern de la República després dels fets de maig de 1937, havien reduït de manera notable els espais d’actuació de la Generalitat. La intervenció també en la política de proveïments, a partir de gener de 1938, encara ho afavorí més.

La Generalitat mantenia la gestió econòmica, la financera pròpia, l’assistencial, la laboral, l’agrària; tanmateix, l’exercici ple en quedava sovint interferit per decisions del Govern de la República, com ara la política de preus, que afavoria la població urbana en perjudici dels camperols, o el monopoli del control de les importacions de matèries primeres; o per les discrepàncies entre tots dos governs sobre el balanç financer, fet que acabà produint un greu problema de tresoreria a la Generalitat;7 a tot això, a més, cal afegir els conflictes sobre l’ús del català o les qüestions de protocol, en particular la manca d’atenció de Negrín a Companys, amb el qual es trobà en comptades ocasions. El president del Consell de Ministres mai no va accedir a la petició del de la Generalitat 7 Ibidem.

Passat i present

Les discrepàncies formaven part no només de les relacions institucionals sinó, també, de les contradictòries estratègies polítiques dels tres presidents perquè se l’ informés de manera directe de l’evolució de la guerra, o de les iniciatives en l’àmbit de la política exterior. Tanmateix, en aquestes darreres qüestions, la raó de fons fou l’agreujament de la discrepància política fonamental entre Negrín i Companys, que comptava amb el suport del president Aguirre, sobre les possibilitats respectives, i contràries, de la política de resistència i de les iniciatives de mediació internacional; la demanda d’informació d’un i la negativa de l’altre formaven part no només de les relacions institucionals sinó, també, de les contradictòries estratègies polítiques dels tres presidents.

Amb la crisi d’agost de 1938 la discrepància tocà fons. Una sèrie de mesures preses pel Govern republicà, que implicaven discussions competencials –la nacionalització de la xarxa d’indústries de guerra de la Generalitat, la creació d’un nou tribunal especial contra l’evasió de capitals, i la militarització dels tribunals populars i d’urgència– motivaren la dimissió del ministre català en el Govern Negrín, Jaume Aiguadé d’Esquerra Republicana, i, en solidaritat amb ell, la del ministre basc, Manuel de Irujo. Per dirho tot, l’episodi coincidia amb una incipient operació política dels partits republicans (els catalans: Esquerra Republicana de Catalunya, Acció Catalana Republicana, i els espanyols:

Izquierda Republicana –el partit d’Azaña– i Unión Republicana – el de Martínez Barrios, president de les Corts– ) per constituir un nou govern espanyol, amb hegemonia republicana. D’altra banda, tot s’esdevenia en plena Batalla de l’Ebre; un moment militar poc propici per a canvis polítics importants. Negrín aconseguí evitar la crisi general del Govern, i la va limitar a una crisi parcial, mitjançant la substitució dels dimissionaris per representants de la mateixa procedència territorial, però no política: Josep Moix, del PSUC, substituí Aiguader, i Tomás Bilbao, d’Acció Nacionalista Basca, a Irujo. De retruc traspassà el conflicte intern del Govern espanyol als governs de Catalunya i d’Euskadi, dividits en el seu si per dita substitució unilateral. Malgrat la gran distància que s’obrí entre tots, sense que ara ni el partit del president de la Generalitat ni el del Govern d’Euskadi mantinguessin ja un mínim pont directe amb Negrín, cal dir que no es va arribar a la ruptura institucional. Tant el Govern de la Generalitat com el de la República es mantingueren en el seu lloc fins a la caiguda de Catalunya en mans de les tropes franquistes; discutint, a vegades de forma ben agra, però lluitant tot dos contra l’enemic comú.

Malgrat tot, al darrer moment hagué de manifestar-se de nou, i ben simbòlicament, la divisió.

El 5 de febrer, Azaña i Martínez Barrios, acompanyats de Negrín, no van fer cas de l’acord pres entre els cinc presidents de passar tots junts la frontera i s’avançaren a entrar a França. Companys i Aguirre ho van fer, tots dos, poc després, en assabentar-se de la seva marxa; pel camí es trobaren Negrín que, després de deixar Azaña al país veí, tornava cap a Espanya per intentar prosseguir la resistència, fins el març.

51

Pujalt

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democrà tic

52

ISSN: 2339-806X

Espais de Memòria

El Memorial de l’Exèrcit Popular de Pujalt L’esfondrament del front d’Aragó a la primavera de 1938 facilità l’arribada a Catalunya de les tropes franquistes. El front s’estabilitzà gairebé nou mesos en una línia que seguia el curs dels rius Noguera Pallaresa, Segre i Ebre fins arribar al mar Mediterrani. En aquest context, l’exèrcit de la República en un darrer intent per evitar l’avanç final dels rebels sobre Catalunya, habilità bases d’instrucció noves per als reclutes cridats a files en aquells mesos. Un d’aquests centres se situà a Pujalt (Anoia) on s’instruïren els soldats del XVIII Cos d’Exèrcit. L’excel·lent situació geografia del poble i la possibilitat de gaudir de serveis com energia elèctrica, telèfon i aigua facilitaren l’elecció. En poc temps, s’instal·laren barracots, latrines, instal·lacions esportives, etc. per acollir l’estada de tot el contingent. A més, es construïren diversos elements defensius per fer front als atacs de l’exèrcit insurrecte.

Per iniciativa de l’Ajuntament de Pujalt i amb el suport de la Diputació de Barcelona i la Generalitat de Catalunya, s’ha dut a terme la museïtzació d’aquest espai. El Memorial de l’Exèrcit Popular de Pujalt pretén recordar la Guerra Civil espanyola des de la vessant de l’organització i de la vida del dia a dia dels soldats republicans. A partir de les reconstruccions i la museïtzació es poden visitar les diferents instal·lacions del camp. Un recorregut apte per a tots els públics i obert als centres educatius.

L’espai gira al voltant d’un centre d’interpretació que dóna cobertura històrica i suport gràfic al Memorial i que disposa d’una exposició permanent on, després d’emmarcar la creació de la base dins de l’evolució de la Guerra Civil, explica al visitant com era la vida al campament i els espais del poble que van convertir-se en instal·lacions militars. També disposa d’un apartat que recull el testimoni d’antics combatents i de veïns de Pujalt que expliquen les seves vivències en aquells mesos.

El centre compta amb material divers i amb una valuosa documentació cedida per la família del comandant de la base.

Latrina © CatPatrimoni

Tendes còniques © CatPatrimoni

Centre d’interpretació © CatPatrimoni

La visita es complementa amb dues rutes que, partint del Centre d’Interpretació, ens porten pels principals espais històrics del Memorial de l’Exèrcit Popular. La primera fa un recorregut pels carrers de Pujalt per apreciar com estaven distribuïts els diferents serveis de la base entre les edificacions existents l’any 1938 i conservades avui. També es visita el refugi de la plaça de Dalt, un dels quatre de què disposa el nucli urbà.

La segona ruta porta el visitant al sector del bosc dels Obacs on, per una ruta senyalitzada, es visiten les diferents restes conservades, consolidades i reconstruïdes del campament.

El Memorial de l’Exèrcit Popular de Pujalt forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria que impulsa la Generalitat de Catalunya, a través del Memorial Democràtic. La Xarxa està formada per un conjunt patrimonial heterogeni d’espais, llocs, vestigis, itineraris, rutes i centres d’interpretació, que fan visibles en el territori les marques del llegat del nostre passat recent.

Josep Calvet Bellera

53

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

El Memorial del Camp de Ribesaltes Un lloc de memòria únic i imprescindible. Un projecte arquitectural, entre emplaçament històric, territori i memòria Situat a pocs quilòmetres al nord de Perpinyà, el camp de Ribesaltes testimonia tres grans conflictes del segle XX: la Guerra Civil espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra d’Algèria. És, sens dubte, un camp singular a França perquè és l’únic que conserva i contempla encara les empremtes d’una secció completa de la història: un camp militar. Fou el “centre d’acollida” dels republicans espanyols, jueus i gitanos; el “centre interegional de reagrupament d’israelites” de la zona “no ocupada” abans que els deportessin a Auschwitz, via Drancy, i el “camp de trànsit dels harkis i les seves famílies”... És un camp singular per la seva especificitat històrica, per les dimensions i per l’ autenticitat.

“Un poble és fort quan s’atreveix a mirar el pitjor de la seva història. No només passa a l’altra punta del món, sinó que s’ha esdevingut aquí. Que aquest treball de memòria serveixi als joves, a tots nosaltres, a la humanitat.”

Christian BOURQUIN, president de la regió Llenguadoc-Rosselló

L’arquitecte Rudy Ricciotti va guanyar el concurs per a l’execució de les obres, i va concebre el projecte en col·laboració amb el despatx del departament francès de l’Aude, Passelac & Roques, com “una proposta molt exacta entre l’emplaçament històric, el territori i la memòria”.

El Memorial serà un espai de referència de la història dels desplaçaments forçosos de població i del seu control, però igualment un lloc de memòria per a tots. Les memòries, reprimides o idealitzades, lligades per identitats comunitàries, són objecte pedagògic i de recerca, i esdevenen material per a la narració històrica que explica, que exposa els fets i permet, a través d’una aproximació multidimensional, la transmissió d’un relat comú. El Memorial tindrà, doncs, una vocació profundament humanista que permetrà que les comunitats que ignoren les seves respectives històries les puguin redescobrir en un mateix lloc.

Rives 54 54

Espais de Memòria

“El Memorial servirà de guia en les relacions entre els éssers humans. La seva dimensió és internacional: una dimensió humanista universal.”

Josianne Collerais, vicepresidenta de la Regió, delegada per a la Cultura i per al Patrimoni

Dirigit per la Regió del Llenguadoc-Rosselló des del mes de gener de 2012 i amb el suport del Consell General dels Pirineus Orientals, el Memorial del Camp de Ribesaltes s’està construint a dia d’avui i es preveu que obri les portes el mes de juny de 2015. Un espai amb més de 4.000 m2, el Memorial serà erigit en el cor de l’antic illot F del camp, al mig de les construccions existents, inscrites en l’inventari suplementari dels monuments històrics i l’autenticitat de les quals serà preservada. El futur edifici, monòlit semienterrat, s’extendrà sobre 220 metres d’allargada, 20 metres d’amplada i 4 metres d’alçada. L’edifici descansarà dins la terra, el seu punt més baix es

trobarà al nivell del sòl, mentre que la part més alta, 200 metres més lluny, no sobrepassarà el sostre de les barraques. Segons Rudy Ricciotti, “aquesta disposició, combinació de lloc de memòria i paisatge, no impedeix la lectura i la visió de les característiques de l’illot gràcies a la inclinació progressiva de la coberta de l’edifici. Són perceptibles, l’erosió i, a vegades, la destrucció d’algunes barraques provocada pel pas del temps, es palesa així l’absència i l’amnèsia, i interroga, doncs, el visitant sobre el record i l’oblit.”

El Memorial acollirà un espai d’exposició permanent de 1.000 m2, un espai de 400 m2 dedicat a les exposicions temporals, un auditori amb 160 places, sales pedagògiques, un centre de documentació, despatxos, així com una botiga. Els reptes de memòria, de transmissió i d’educació constituiran els fonaments del Memorial del Camp de Ribesaltes.

Mémorial du Camp de Rivesaltes

saltes 55

ISSN: 2339-806X

Diàlegs de Memoria

La rellevància de les veritats, les justícies i les memòries a les transicions El 26 de setembre, a la sala d’actes del Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, va tenir lloc la conferència del sociòleg Eduardo González: “La relevancia de las verdades, las justicias y las memorias en las transiciones”.

Eduardo González és professor adjunt a la New School University de Nova York i director del Programa veritat i memòria de la International Center for Transitional Justice. Especialitzat en el dret a la veritat i la justícia transicional, ha assessorat diverses comissions de la veritat i altres institucions similars de diferents països: Timor Oriental, Marroc, Colòmbia i Canadà. Va formar part també de la Comissió de la Veritat i Reconciliació del seu país, el Perú, i va ser membre de la Coalició d’ONG per la Cort Penal Internacional.

56

Eduardo González

És autor de diversos articles especialitzats sobre justícia i memòria, i en la conferència que podeu visualitzar a través d’aquesta revista, veureu com concep i defineix la memòria col·lectiva com a espai de disputa entre diferents projectes polítics i culturals. És en les batalles per dotar de sentit la memòria col·lectiva on es posa en joc l’hegemonia de grups socials, les visions de la societat. Les omissions i focus d’atenció de les narracions històriques cobren un valor fonamental. A aquesta constatació s’ afegeix un element fonamental: la noció de “dret a la veritat” que prové del món dels drets humans i que empara les víctimes de les atrocitats massives, individualment i com a societat. Aquesta noció de “dret a la veritat” es troba legitimada per la jurisprudència internacional, resolucions d’organismes com l’ONU i la pràctica de més de quaranta comissions de la veritat des de 1984. En aquesta conferència, el sociòleg peruà Eduardo González intenta respondre per què cal un exercici oficial d’esclariment de la veritat i com han d’interactuar diferents consideracions jurídiques, polítiques i ètiques en aquest procés.

Consulteu la conferència ‘La rellevància de les veritats, les justícies i les memòries a les transicions’

57

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

Ressenyes

Audiovisuals

HANNAH ARENDT: PERSEVERAR Fitxa tècnica Títol: Hannah Arendt Direcció: Margarethe von Trotta Intèrprets: Barbara Sukowa, Axel Milberg, Janet McTeer, Klaus Pohl, Julia Jentsch Producció: Alemanya, 2012 Durada: 113 minuts Pensar, dubtar, perseverar en la recerca de la veritat, absolutament despullats de prejudicis, de manera radical i sincera, i presentar les conclusions amb seguretat i sense por a les conseqüències. Aquestes són algunes de les lliçons que transmet la pel·lícula Hannah Arendt, dirigida per l’alemanya Margarethe von Throtta.

La pel·lícula se centra sobretot en el judici a Adolf Eichmann, com s’hi enfronta la filòsofa, quines conclusions n’extreu i les conseqüències a què ha de fer front quan es publiquen. Hannah Arendt, jueva que havia estat reclosa al camp de concentració de Gurs (Pirineus Atlàntics, França), publica l’any 1951 Els orígens del totalitarisme, fet que li dóna prestigi i certa estabilitat per accedir com a acadèmica al Brooklyn College de la Universitat de Nova York.

En aquest context temporal se situa la pel·lícula, que arrenca amb el segrest del criminal nazi Adolf Eichmann l’any 1961, a Argentina, per part dels serveis secrets d’Israel. Com és àmpliament conegut, Eichmann fou traslladat a Jerusalem i se’l va jutjar. És llavors quan Arendt acudeix a cobrir el judici per a la revista The New Yorker. Des de l’inici del judici, Arendt dubta i reflexiona al voltant del que està veient, i aconsegueix separar-se d’una certa eufòria acrítica davant un esdeveniment històric. Les seves conclusions es publiquen en forma d’articles a The New Yorker i, posteriorment, es publicaren sota el títol Eichmann a Jerusalem. Un informe sobre la banalitat del mal (1963); aquestes resultaran escandaloses, entre altres raons, pel paper clau que atribueix als consells jueus en la deportació en massa dels jueus als camps nazis.

El personatge d’Arendt fuma i pensa al llarg de tota la pel·lícula, una forma estètica de reflectir la profunditat reflexiva de la filòsofa alemanya, a través de la qual von Throtta vol mostrar la persistència radical en el dubte i el compromís amb el pensament crític, i contraposar-ho amb la negativa a pensar i l’obediència submisa d’Eichmann, un dels responsables de l’extermini nazi que, segons Arendt, no és malvat per naturalesa, sinó que és un executor acrític d’ordres, d’aquí el subtítol “la banalitat del mal” del llibre sobre Eichmann. Aquest concepte, que és una de les principals aportacions d’Arendt al debat filosòfic, no es veu tant reflectit en la pel·lícula, com la polèmica del paper dels consells jueus.

Tot i això, von Throtta imprimeix un ritme que fa païble una pel·lícula feta amb vocació d’arribar a públics amplis, i permet encetar moltes reflexions, que són

58

Ressenyes

universals i, alhora, que toquen de ben prop, com la necessitat d’una comunitat —la jueva en aquest cas— de poder jutjar crims contra la humanitat (podem extrapolar-ho al nostre país amb el cas Garzón) o la col·laboració obedient de parts de la població en un règim totalitari (la delació durant la postguerra, un tema tabú encara a casa nostra), entre moltes altres.

Aquesta pel·lícula convida a perseverar en la reflexió sobre el passat i a mantenirnos radicalment lliures en les nostres opinions.

Gerard Corbella i López

Expocicions

“K.L. REICH: LA VEU DE L’INFERN NAZI” Comissaris: Josep Alert, Joaquim Aloy, Llorenç Capdevila i Àngels Fusté Producció: Ajuntament de Manresa, Diputació de Barcelona, Institució de les Lletres Catalanes i Museu d’Història de Catalunya. Disseny: Estudi +3.

Recuperar la figura i l’obra de Joaquim Amat-Piniella és una obligació i un deute que té la nostra societat. En aquest sentit, i tot coincidint amb el centenari del naixement de l’escriptor manresà, el Memorial Democràtic, com a institució responsable d’impulsar les polítiques públiques en matèria de memòria democràtica, ha volgut participar de manera activa en les diferents propostes que es faran per recordar-ne la figura i l’obra durant els propers mesos. La nostra institució es va crear, entre moltes altres finalitats, perquè totes les generacions del nostre país, però especialment les més joves, tinguin present que no fa tants anys de la barbàrie que es va apoderar d’Europa. I quina millor manera que fer-ho a través de la novel·la K.L. Reich. “K.L. Reich: la veu de l’infern nazi”, una exposició produïda de manera conjunta pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Manresa, ofereix una visió de conjunt de la novel·la autobiogràfica de l’escriptor manresà, que al llarg de quatre anys i mig va patir captiveri a Mauthausen i altres camps de la ribera del Danubi. A través d’una selecció de diversos fragments representatius de l’obra, s’ha volgut il·lustrar les barbaritats i misèries que van haver de sofrir centenars de milers d’homes i dones que van ser internats en els camps d’extermini nazis.

Aquesta exposició itinerant és complementària a una altra exposició que s’ha dut a terme en homenatge a la figura d’Amat-Piniella. “Joaquim Amat-Piniella: escriure contra el silenci”. Aquesta exposició ofereix una visió de conjunt sobre la figura i l’obra de l’escriptor manresà a través d’un recorregut per les quatre grans etapes històriques de la seva vida: la República, la Guerra Civil, l’exili i la deportació, i l’exili interior i el franquisme.

La mostra ofereix per primer cop una perspectiva completa d’Amat-Piniella, que va més enllà de l’obra K.L. Reich ja que aprofundeix aspectes com el seu activisme cultural i polític i l’exercici del periodisme.

La mostra incorpora documents fins ara inèdits, entre els quals destaquen diferents cartes escrites des del front de guerra, o un exemplar de la novel·la El casino dels senyors dedicat i signat per Amat-Piniella el 2 de gener de 1960, moments abans de ser expulsat de Manresa per un dirigent falangista.

Concebuda per reivindicar la memòria de l’escriptor manresà, l’exposició no tan sols pretén informar per mitjà de textos, imatges i objectes, sinó que també vol emocionar a través dels sentits, per mitjà de recursos escenogràfics amb una alta càrrega simbòlica.

Oriol Dueñas Iturbe

59

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

Llibres

DAVID RIEFF O L’ESCEPTICISME PROVOCADOR RIEFF, David. Contra la memòria. Barcelona: Debate, 2012, 117 p., ISBN: 978-84-9992-119-8 / títol original: Against Remembrance, traductor Aurelio Major Dir que David Rieff és el fill de Susan Sontag poc importa en aquest cas perquè fa temps que aquest reporter del The New York Times Magazine s’ha fet el seu propi nom. Editor adjunt de The New Republic, col·laborador de Los Angeles Times Book Review i de diversos mitjans de comunicació europeus i americans, la seva trajectòria com a corresponsal de guerra ha marcat profundament la seva carrera com a assagista i escriptor: llibres en els quals denuncià la neteja ètnica de Bòsnia-Herzegovina (Matadero: Bosnia y el fracaso de Occidente, Aguilar, 1996), la necessitat d’independència d’institucions humanitàries (Una cama para una noche: el humanitarismo en crisi, Taurus, 2003) o la intervenció armada internacional en països sota pretext “democratitzador” o humanitari (A punta de pistola. Sueños democráticos e intervencions armadas, Debate, 2007).

Des del mateix prefaci, l’autor adverteix el lector que és la seva etapa com a periodista de guerra a l’antiga Iugoslàvia la que ha determinat la idea de rememoració —“En las colinas de Bosnia aprendí a detestar, pero sobre todo a temer, la memoria histórica colectiva”—, que vincularà als conflictes identitaris entre comunitats i la construcció de “mites” nacionals. Redueix la “memòria històrica” a la identificació i a la proximitat psicològica entre comunitats actuals amb comunitats passades i l’oposa frontalment al coneixement històric. Val a dir que altres autors no veuen en la diferència entre “història” i “memòria” una relació enfrontada, sinó complementària, i alerten del “neopositivisme” que comporta de vegades aquesta visió tan “científica” de la història (Traverso); o autors que, com el cas de Rieff, critiquen l’imperatiu moral de recordar, però que contraposen aquest “deure de memòria” al “dret a la memòria” (Vinyes). Tanmateix, Rieff creu que la memòria històrica col·lectiva ha conduït més a l’enfrontament, el rancor i la guerra, que no pas a la pau. Com Asimov amb les tres lleis de la robòtica, Rieff es dedica a desgranar les contradiccions que amaga la tríada “veritat, justícia i pau”, valors que en molts casos creu incompatibles i proporciona tota una sèrie d’exemples internacionals. Però moltes de les afirmacions categòriques que formula, van seguides també d’importants matisacions (“Tampoco sostengo, como espero que haya quedado claro, que no haya que rendir memoria a los propios muertos.

Sería un empobrecimiento moral y psicológico de proporciones trágicas. Pero la conmemoración no es solo una exigencia ética; es un riesgo político, a veces incluso existencial.”).

Rieff té l’habilitat de plantejar més dubtes, interrogants i qüestions, que no pas certeses. Paraules revestides d’un escepticisme contundent, clar i provocador que obliguen el lector a aturar-se un moment, prendre distància i pensar. Una vacuna escaient davant tòpics, mites o el fetitxisme de les efemèrides (siguin tricentenàries o no).

Ricard Conesa i Sánchez

60

Ressenyes

LES ARRELS DE LA MEMÒRIA CLAVERO, Bartolomé. El árbol y la raíz. Memòria històrica familiar. Barcelona: Crítica, 2013, 224 p., ISBN: 978-84-9892-526-5 En els darrers anys, coincidint amb el que s’ha anomenat la recuperació de la memòria històrica, han aparegut un nombre important de publicacions de tot tipus relacionades amb la Guerra Civil i la dictadura franquista. Des d’investigacions de caire universitari fonamentades en recerques documentals, passant per publicacions o documentals en què la veu dels testimonis és l’eix central narratiu, fins a biografies i memòries de gent destacada a nivell públic o d’homes i dones anònimes que foren testimonis d’excepció de la guerra, les persecucions que es donaren a les rereguardes de les zones republicana i rebel, dels bombardeigs, de la repressió franquista, en tots els seus àmbits, etc. Unes publicacions que també han abundat en les reflexions fetes des del present sobre la conveniència o no de remoure el passat.

El llibre del catedràtic de dret de la Universitat de Sevilla, Barolomé Clavero, es troba dins d’aquest grup de llibres. La seva narració no seria original respecte a la de les centenars d’aportacions que han aparegut en els darrers temps, sinó fos pel fet que aborda la qüestió de la dictadura franquista des de l’òptica dels vencedors, des de la mirada d’una família que va ser addicta al règim.

Fill d’un destacat jerarca franquista, que va ocupar diversos llocs de responsabilitat durant la dictadura (governador civil de Tenerife i Segòvia), fa una anàlisi detallada i íntima sobre la seva experiència vital com a integrant d’una família privilegiada pel resultat final de la Guerra Civil.

L’autor fa un repàs dels abusos que perpetraren els vencedors sobre els vençuts durant dècades. Per fer-ho centra la seva explicació en la repressió que es va dur a terme a la localitat sevillana de Cazalla de la Sierra, lloc on va viure la seva infantesa. La repressió va ser especialment terrible sobre una població humil que era sospitosa de ser republicana i d’esquerres. Els relats que aporta en el llibre en molts casos ens traslladen a la novel·la de Miguel Delibes Los santos inocentes.

Com es posa de manifest, aquests fets no van ser aïllats i ens mostren el sistema quasi feudal que existia en molts indrets d’Andalusia i Extremadura en ple segle XX. El llibre també serveix per arremetre contra el negacionisme i la contra memòria que encara avui dia volen impulsar els hereus del franquisme. Així mateix, també fa una crítica terrible contra els professors feixistes de la Universitat de Sevilla on va estudiar i que aprofitaren per prosperar a costa de l’absència dels professors republicans, contra els alcaldes corruptes que es van enriquir durant aquells anys, contra els estaments eclesiàstics que van donar suport al cop d’estat i, fins i tot, contra membres de la seva pròpia família.

D’ altra banda, el llibre fa un al·legat en defensa de l’anomenada memòria històrica, tot i que reconeix que la legislació s’ha quedat curta en algunes qüestions com, per exemple, la incautació de béns per part dels vencedors de la guerra sobre els vençuts.

Sense cap mena de dubte, es tracta d’un descàrrec d’una persona que va aconseguir privilegis pel sol fet de criar-se en el si d’una família franquista, i que a través de les pàgines del llibre, vol posar de manifest les seves pròpies culpes i la tardança a prendre consciència d’aquest fet. Es tracta d’un intent de demanar perdó i reconciliació ens vers una injustícia, tot i que en molts punts hi hagi una enfrontament personal important en contra d’alguns membres de la seva família.

Oriol Dueñas Iturbe

61

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

EL GOVERNADOR CIVIL: CONTROL SOCIAL I POLÍTIC A LA BARCELONA DELS SEGLES XIX I XX RISQUES CORBELLA, Manel. L’Estat a Barcelona. Ordre públic i governadors civils. Barcelona: Editorial Base, 2012, 333 p., ISBN: 978-8415267-68-3 Manel Risques, professor de la Universitat de Barcelona, s’aproxima a la figura del governador civil, institució política creada al segle XIX pel Govern de l’Estat per tal de representar-lo i exercir el control sobre les províncies. Aquest no és un tema nou per a l’autor, atès que ja l’havia analitzat en obres precedents com El Govern Civil de Barcelona al segle XIX (1995) i El Palau de la Duana de Barcelona.

De Govern Civil a Delegació del Govern (2008), del qual aquest darrer llibre esdevé una versió corregida i ampliada.

L’aportació del llibre que ressenyem és doble. D’una banda, estudia en profunditat el càrrec, des de la seva instauració, després de l’aprovació de la Constitució de Cadis de 1812, fins a la seva supressió definitiva l’any 1997. Ho fa des de les seves diferents denominacions de cap polític, subdelegat de foment i governador civil, a l’hora que examina les competències que tenia atribuïdes, entre les quals les d’ordre públic, les relatives als processos electorals i a l’Administració local, que li atorgaven el control social i polític del territori.

Risques detalla el paper dels governadors davant la conflictivitat social del segle XX, en moments com l’enfrontament entre la patronal i els sindicats els anys vint i durant el franquisme. Resta clara en aquest cas la supeditació de l’autoritat civil a la militar representada pel capità general. S’incideix en el reforçament de les competències dels governadors civils durant el franquisme per tal d’arrelar el nou estat i reprimir les protestes i dissidències que van prendre força a partir dels anys seixanta.

Com a segona contribució, és igualment de notable interès el repàs biogràfic dels governadors que va tenir la província de Barcelona entre 1812 i 1997, com ara: Manuel Pavía, Severino Martínez Anido, Lluís Companys o Rodolfo Martín Villa, entre d’altres, que han protagonitzat la història recent del país.

Estudis com el de Josep Clara a les comarques de Girona i els treballs de la Universitat de Lleida en aquella demarcació, han posat de manifest com l’estament militar fou un dels col·lectius majoritaris entre els governadors civils del franquisme. El treball de Risques, amb més perspectiva històrica i àmbit cronològic, mostra com aquesta dinàmica era constant des del segle XIX i, com l’Estat recorria a militars per fer-se càrrec dels governs civils, especialment en períodes de conflictivitat.

Malgrat les restriccions a la consulta d’alguns fons de l’antic Govern Civil de Barcelona, estem davant d’una destacada i pionera aportació, per conèixer una de les estructures amb més poder i protagonisme de la nostra història recent.

Josep Calvet Bellera

62

Ressenyes

L’EXCEL·LÈNCIA EN EL TREBALL DE MEMÒRIA PLATO, Alexander von; LEH, Almut; THONFELD, Christoph (ed.) Hitler’s slaves. Life stories of forced labourers in nazi-occupied Europe, Berghahn Books, Nova York - Oxford, 2010, 552 p.

L’Alemanya reunificada continua fent memòria sobre el seu passat, i a finals de la dècada dels noranta, es va reobrir el debat sobre què passava amb les víctimes del treball esclau del III Reich. Foren obligades a treballar 13.500.000 persones com a esclaves per a les indústries privades i companyies públiques en el territoris sota domini nazi. A partir de l’any 2001 i fins el 2007, 1.655.000 persones de 100 països foren indemnitzades econòmicament. Darrera aquesta ingent política de reparació moral hi ha la Fundació Erinnerung, Verantwortung und Zukunft (Memòria, Responsabilitat i Futur). A banda de la reparació, un dels objectius de la Fundació és mantenir viva la memòria de les víctimes. D’aquest objectiu parteix la important tasca d’investigació, encapçalada pel professor Alexander von Plato i que es presenta en aquest llibre.

Entre els anys 2005 i 2006 s’impulsen 22 projectes de recollida de testimonis coordinats pel professor von Plato de la Fernuniversität Hagen, amb una perspectiva internacional, i que dóna peu a l’enregistrament de gairebé 600 entrevistes.

Aquest ampli equip transnacional dóna una nova visió sobre el treball esclau durant el nacionalsocialisme, trenca la dinàmica de les recerques nacionals sobre les víctimes i situa en el centre de la història europea, des de la història oral, les víctimes de l’est d’Europa, tal com han fet treballs posteriors com els de Timothy Snyder (Bloodlands, 2010). A banda, l’amplitud de testimonis poden aportar recerques noves des de perspectives també noves, més encara quan tots els testimonis són accessibles en línia (un cop fet el registre) en el web http://www. zwangsarbeit-archiv.de/ , gràcies al treball de la Freie Univesität de Berlin.

El llibre s’estructura en 3 parts: la primera consisteix en l’anàlisi de la recerca feta per cada un dels responsables dels projectes des dels seus països respectius, així com l’anàlisi sobre la memòria pública de l’ocupació i/o el treball esclau en cada país; la segona part dirigeix una mirada transnacional a la totalitat del projecte (des de propostes d’explotació educativa dels testimonis a anàlisis comparatives de les rebudes dels treballadors-esclaus als països d’origen o d’acollida), i la tercera part és un ampli apèndix amb documents sobre el projecte i una cronologia sobre el treball esclau i les polítiques compensatòries a les víctimes.

Aquest treball d’història oral és un dels referents d’excel·lència en aquesta disciplina a Europa, pot contraposar-se al treball fet per la Shoah Foundation als Estats Unitats amb les víctimes de l’Holocaust (menys científic i amb un enfocament més quantitatiu que qualitatiu), i esdevé un exemple a seguir per institucions públiques dedicades a les polítiques de memòria. Malauradament, el llibre només ha estat publicat en alemany i anglès, tot i el magnífic treball amb les víctimes espanyoles realitzat per la infatigable historiadora Mercè Vilanova. Serem capaços d’assolir aquesta excel·lència des de països amb deure de memòria com el nostre?

Gerard Corbella i López

63

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

Memorial 2013

Homenatge a Carrasco i Formiguera

Homenatge al mestre Antoni Benaiges

64

L’any 2012, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya va centrar bona part dels esforços a commemorar i difondre la memòria dels bombardejos feixistes sobre Catalunya. Enguany, ha centrat el focus d’atenció en un projecte global que s’està desenvolupant al llarg del 2013: Catalunya en Transició. Això no vol pas dir que els bombardejos hagin deixat de tractar-se. Des de l’acte d’homenatge que tingué lloc al Castell de Montjuïc el 16 d’abril de l’any passat, l’exposició “Catalunya bombardejada, 1936-1939. 75è aniversari dels bombardeigs a la població civil i a les infraestructures catalanes” ha continuat itinerant arreu del país, aprofitant les ciutats que l’acullen per celebrar els seus propis actes commemoratius. Ciutats i viles com Lleida, Tarragona, Girona, Figueres, Cambrils (afegir ciutats) no només han acollit l’exposició produïda pel Memorial Democràtic, sinó que s’han sumat a aquesta institució pública, per homenatjar supervivents, familiars i testimonis d’aquells fets que impactaren les vides de milers de ciutadans i ciutadanes. També, en col·laboració amb el Museu d’Història de Barcelona i altres entitats, s’ha incidit en el 75è aniversari dels temibles bombardejos de Barcelona dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938. Aspectes de la rereguarda republicana, la quotidianitat i la resistència de la població i la capacitat de resistència individual i col·lectiva en aquells moments dramàtics s’han abordat des d’una vessant tant pedagògica –treballant amb escolars a través de dossiers didàctics i rutes guiades– com artística –col·laborant amb el Teatre Nacional de Catalunya.

Exposicions com la dedicada a la memòria del polític català Manuel Carrasco i Formiguera (de qui es compleixen 75 anys de l’afusellament a Burgos) o la dedicada al mestre de Mont-roig del Camp, Antoni Benaiges, a través del reportatge fotogràfic de Sergi Bernal quan s’excavà la fossa comuna on fou enterrat, han rebut l’impuls i la dedicació del Memorial Democràtic. De la mateixa manera, el 21 de febrer s’inaugurà a Manresa l’exposició “K.L. Reich, la veu de l’infern nazi”, que obria l’Any Amat-Piniella, any què se celebren diversos actes en motiu del centenari del naixement del cèlebre escriptor supervivent dels camps nazis. El Memorial Democràtic hi ha contribuït amb la seva presència i suport com a membre honorífic, amb la producció de la versió itinerant de l’exposició, així com amb la col·locació d’una placa al cementiri

Memorial 2013

de Manresa, en traslladar les restes del cèlebre manresà. El 2013 ha estat també el centenari del naixement d’Elizabeth Eidenbenz, la creadora de la Maternitat d’Elna, i s’han celebrat tot un seguit d’esdeveniments coordinats amb la petita vila del Rosselló, com l’emotiva Trobada d’Elnes que tingué lloc el 9 de juny, al Palau Robert de Barcelona. Han estat també diversos els actes commemoratius de la Batalla de l’Ebre en motiu del seu 75è aniversari, així com els de la partença de les Brigades Internacionals, amb presència de diverses delegacions estrangeres, dels quals alguns dels més notoris han estat el que organitzà la International Brigade Memorial Trust als Jubilee Gardens de Londres, el 6 de juliol, l’acollida de la flama de germanor a cinc localitats ebrenques o l’acte final de commemoració el 16 de novembre, amb nombrosa participació ciutadana i presència de les més altes personalitats del país. Si bé les efemèrides han tingut un pes especial a l’hora d’organitzar el calendari, altres homenatges s’han consolidat any rere any i han comptat també amb la col·laboració del Memorial, com és el cas del Dia Internacional en Record a les Víctimes de l’Holocaust fins a les commemoracions al fossar de Santa Eulàlia i al fossar de la Pedrera en homenatge al president Lluís Companys i als immolats per les llibertats de Catalunya.

Més enllà dels actes, s’han organitzat també seminaris i jornades per tal de divulgar el coneixement històric del nostre passat immediat amb l’objectiu d’aprofundir en el diàleg sobre aquestes matèries. Al llarg del 2013, s’han continuat celebrant les Jornades de Salvament de Vides a Catalunya durant la Guerra Civil amb especialistes i testimonis, jornades destinades a posar en relleu el paper valent i desinteressat que realitzaren persones anònimes i personalitats públiques de diversa procedència i ideologia. Si l’any passat es tractà el paper de la Generalitat, polítics, sindicalistes (com van ser els casos del demòcrata cristià Lluís Vila d’Abadal i el sindicalista Joan Peiró), i persones anònimes, enguany s’ha estudiat el paper de la diplomàcia estrangera i els consolats, les iniciatives com el xalet de Puigcerdà o la tasca dels metges i les infermeres, que innovaren en les cures i assistiren els ferits, sense distinció. Col·laborant amb la Fundació Cipriano Garcia, s’ha organitzat el Col·loqui Internacional Treball i Ciutadania: a la Conquesta de la Democràcia. Els Moviments Sindicals a l’Europa del Sud (1950-1980). Alhora, s’han publicat les actes del col·loqui que el Memorial va organitzar el novembre de 2011 amb l’associació AltraItalia, Catalunya i Itàlia. Memòries Creuades, Experiències Comunes.

Acte d’homenatge a les víctimes de l’Holocaust

Trobada de petites Elnes a la Maternitat d’Elna

Presentació del vídeo institucional ‘Temps de Memòria’ al Palau de la Generalitat

S’ha col·laborat amb diferents entitats per donar suport a presentacions de llibres i documentals, però també per produir exposicions com la que s’està elaborant juntament amb el Liceu sobre: la cultura musical durant la Segona República, el Liceu durant la Guerra, els actes a favor de les víctimes dels bombardejos, 65

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

L’Orquestra del Liceu interpretant l’òpera L’Atlàntida

ISSN: 2339-806X

Pau Casals i Manuel de Falla, la repressió franquista i l’exili.

Una exposició que tindrà com a punt culminant un acte conjunt d’homenatge a aquest català universal amb l’òpera L’Atlàntida, al Gran Teatre del Liceu. L’exili esdevindrà un dels temes principals que el Memorial tractarà l’any vinent junt amb l’ocupació franquista de Catalunya, qüestió que s’ha començat a treballar amb la nova senyalització prevista del Campus Mundet de la Universitat de Barcelona, on el febrer de 1939 s’instal·là el camp de concentració d’Horta. Per últim, en el marc de l’Any Espriu, el Memorial Democràtic organitza un acte memorial a l’entorn de la figura i dels textos inèdits de Salvador Espriu relacionats amb la Guerra, el franquisme i la repressió de la cultura i la llengua catalanes durant aquest període, en un acte commemoratiu projectat a la sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya, el 16 de desembre.

Catalunya en Transició

Cartell del concert-homenatge als inspiradors dels drets i les llibertats

Quico Pi de la Serra.Inaguració exposició Catalunya en Transició, Castell de Monjuic © Xavier Subias

66

Aquest 2013, el Memorial Democràtic ha col·locat en el centre de la seva dedicació el projecte Catalunya en Transició 1971-1980, un projecte global de diferents dimensions (commemoratives, divulgadores, de recerca...). Després d’entrevistar testimonis claus d’aquest període –enregistraments que han passat a formar part dels fons del banc de dades audiovisuals del Memorial i que són consultables en el web del Memorial Democràtic– i de consultar diversos arxius, el 19 de juliol es va inaugurar al Castell de Montjuïc l’exposició “Catalunya en Transició 1971-1980”. Amb aquesta mostra es pretenia oferir una mirada catalana sobre la Transició a partir de dues singularitats. La primera és el procés que condueix a les eleccions generals de l’any 1977, que parteix de la unitat d’oposició a la dictadura franquista dels moviments socials, entitats, personalitats i les forces polítiques, vertebrades a l’entorn de l’Assemblea de Catalunya. El segon tret diferenciador és el procés polític des de les eleccions del 15 de juny de 1977 a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, que comporta un mapa polític diferenciat al que es constitueix a la resta de l’Estat. L’acte inaugural va anar acompanyat del Concert–homenatge als inspiradors de drets i llibertats, a càrrec de Joanjo Bosk i Quico Pi de la Serra, dut a terme al mateix Castell.

Per fer més accessible aquesta exposició, es va fer una versió reduïda que encara es pot visitar al Palau Robert de Barcelona. En el seu primer dia se celebrà una taula rodona sobre l’Assemblea de Catalunya amb la qual s’iniciava tot un seguit d’activitats paral·leles sobre la Transició. El 19 de setembre, l’advocada Magda Oranich, el metge Ramon Espasa i l’assagista Miquel Sellarés debateren sobre el paper d’aquesta plataforma unitària antifranquista i el seu ressò en l’actualitat. Altres taules rodones i conferències han acompanyat el projecte, com la que se celebrà el 10 d’octubre al Centre de Cultura de Dones Francesca

Memorial 2013

Bonnemaison sobre els moviments socials durant la Transició. Tot i així, un dels punts culminants d’aquest projecte és, sens dubte, la celebració del III Col·loqui Internacional Memorial Democràtic.

Catalunya en Transició: del Passat al Present.

Els dies 13, 14 i 15 de novembre va tenir lloc a Barcelona aquest col·loqui en què participaren reconeguts especialistes sobre la Transició. Es volia facilitar temps i espais de diàleg sobre aquest període transcendental, tot aportant perspectives des d’aquell moment com des de l’actualitat. Un col·loqui que estigué enriquit amb el testimoni i debat dels representants dels partits polítics més importants d’aquell període a Catalunya i dels principals protagonistes.

La Transició fou abordada des de diverses perspectives, no només la històrica, sinó que comptà amb visions provinents tant des dels àmbits de la filosofia com de la politologia, passant per la sociologia, el periodisme i el dret. El col·loqui l’inaugurà Ariel Dulitzky, presidentrelator del grup de treball sobre desaparicions forçades o involuntàries de l’ONU, que tractà entre altres aspectes el debat sobre les lleis d’amnistia relacionades amb els crims del passat, i el clausurà el filòsof Jordi Pigem, que esclarí el significat i la transcendència que tenen les transicions en les societats actuals. Tot realitzant una aproximació serena i aprofundida d’aquest període, aquest espai de diàleg es presenta de forma oportuna en el moment present, prenent en consideració els condicionants, les limitacions i les potencialitats de la Transició viscuda, les possibles ressonàncies en el moment actual i l’enfocament del present i el futur.

Detall de l’exposició ‘Catalunya en transició’ © Xavier Subias

Detall de l’exposició ‘Catalunya en transició’ © Xavier Subias

67

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

Resums Antoni Segura i Mas

Moviments socials, transició democràtica i canvi polític La fortalesa de la societat civil i dels moviments socials i associatius ha estat des del darrer terç del segle XIX una de les característiques que defineixen la societat catalana, fins al punt que, quan les circumstàncies polítiques han estat adverses o el sistema polític no ha estat a l’alçada, la seva força ha permès mantenir viva la flama del fet diferencial català. En el text es fa un repàs dels precedents i, sobretot, es destaca la seva importància durant la resistència al franquisme i la transició a la democràcia, i el seu paper en els moviments en contra de les polítiques econòmiques que s’estan aplicant per sortir de la crisi i a favor del dret a decidir. La conclusió és que sovint la societat civil va per davant del sistema polític i que és capaç de prendre el relleu d’aquest en moments de crisi social, política i institucional.

Movimientos sociales, transición democrática y cambio político La fortaleza de la sociedad civil y de los movimientos sociales y asociativos ha sido desde el último tercio del siglo XIX una de las características que definen la sociedad catalana hasta tal punto que, cuando las circunstancias políticas han sido adversas o el sistema político no ha estado a la altura, su fuerza ha permitido mantener viva la llama del hecho diferencial catalán.

En el texto se hace un repaso a los precedentes y, sobretodo, pone de relieve su importancia durante la resistencia al franquismo y la transición a la democracia, y su papel en los movimientos en contra de las políticas económicas que se están aplicando para salir de la crisis y a favor del derecho a decidir.

La conclusión es que frecuentemente la sociedad civil va por delante del sistema político y que es capaz de tomar el relevo en momentos de crisis social, política e institucional.

Social movements, democratic transition and political change The strength of civil society and social and association-based movements has since the last third of the 19th century been one of the defining characteristics of Catalan society, to the extent that when political circumstances have been adverse or the political system has proved incapable, its strength has succeeded in keeping Catalonia’s distinctive features alive. The text presents an overview of the background, and above all highlights the importance of this aspect during the resistance to the Franco regime and the transition to democracy, as well as its role in the movements opposing the economic policies which are being imposed to overcome the economic crisis, while supporting the right to decide. The conclusion is that civil society is often a step ahead of the political system, and is in a position to take over the reins from it at times of social, political and institutional crisis.

68

Resums

Mercedes García Aran

La justícia universal com a instrument de la justícia transicional Després de la dictadura franquista, a Espanya no s’han acomplert les exigències de l’anomenada justícia transicional com a procés dirigit a resoldre els abusos del passat que inclou el dret a la veritat, la reparació i la justícia. La cerca de la justícia penal, també per satisfer el dret a la veritat, va resultar fallida, entre d’altres motius, per la Llei d’amnistia de 1977 que, en comportar una renúncia estatal a jutjar els fets, obre la porta a l’actuació complementària del principi de justícia universal exercida per altres estats.

Aquesta competència judicial extraterritorial, s’està exercint mitjançant les diligències obertes per la jutgessa María Servini a la República Argentina.

La justicia universal como instrumento de la justicia transicional Tras la dictadura franquista, en España no se han cumplido las exigencias de la llamada justicia transicional como proceso dirigido a resolver los abusos del pasado que incluye el derecho a la verdad, la reparación y la justicia. La búsqueda de la justicia penal, también para satisfacer el derecho a la verdad, resultó fallida, entre otros motivos, por la Ley de amnistía de 1977 que, al suponer una renuncia estatal a juzgar los hechos, abre la puerta a la actuación complementaria del principio de justicia universal ejercida por otros estados.

Tal competencia judicial extraterritorial, se está ejerciendo mediante las diligencias abiertas por la Juez Maria Servini en la República Argentina.

Universal justice as an instrument of transitional justice Following the Franco dictatorship the demands of so-called transitional justice were not fulfilled in Spain as a process focused on resolving the abuses of the past, including the right to truth, reparation and justice. The quest for criminal justice, and also to satisfy the right to truth, failed among other reasons because of the 1977 Amnesty Act which, as the State gave up the right to judge events, opened the door to the supplementary application of the principle of universal justice exercised by other States. Such extraterritorial judicial competence is being exerted through the proceedings initiated by Judge María Servini in the Republic of Argentina.

Juan José del Águila Torres

Julián Grimau, crim d’estat Julián Grimau García, dirigent del Partit Comunista d’Espanya, va ser detingut a Madrid el 7 de novembre de 1962, torturat a la Direcció General de Seguretat, per membres de la Brigada Política Social. La dictadura, a través del sinistre coronel Eymar, amb la col·laboració de la Policia Política de Barcelona i la Fiscalia de la Causa General, va muntar i instruir l’expedient acusatori.

El Consell de Guerra es va celebrar el 18 d’abril de 1963 i, un cop condemnat a mort, va ser afusellat a la matinada del dia 20. El Govern de Franco, que ja havia aprovat en la reunió del Consell de Ministres del 5 d’abril de 1963 un avantprojecte, creant una nova jurisdicció d’ordre públic (TOP), per descarregar a la jurisdicció militar el judici de conductes polítiques, va suspendre deliberadament la seva tramitació, ja que del contrari, o bé no s’hagués pogut celebrar o bé, en el cas d’haver estat condemnat, l’execució s’hauria d’haver suspès.

69

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

Julián Grimau, crimen de estado Julián Grimau García, dirigente del Partido Comunista de España, fue detenido en Madrid el 7 de noviembre de 1962, torturado en la Dirección General de Seguridad, por miembros de la Brigada Político Social. La dictadura, a través del siniestro coronel Eymar, en colaboración con la Policía Política de Barcelona y la Fiscalía de la Causa General, montó e instruyó el expediente acusatorio.

El Consejo de Guerra se celebró el 18 de abril de 1963 y, condenado a muerte, fue fusilado la madrugada del día 20. El Gobierno de Franco, que ya había aprobado en la reunión del Consejo de Ministros del 5 de abril de 1963 un anteproyecto, creando la nueva jurisdicción de orden público (TOP), para descargar a la jurisdicción militar el enjuiciamiento de conductas políticas, suspendió deliberadamente su tramitación, ya que de lo contrario, o no se hubiese podido celebrar o en el caso de haber sido condenado, la ejecución debería de haberse suspendido.

Julian Grimau, a State crime Julián Grimau García, the head of the Spanish Communist Party, was arrested in Madrid on 7 November 1962 and tortured at the Directorate-General for Security by members of the Social Political Brigade. The dictatorship, in the form of the sinister Colonel Eymar and with the collaboration of the Political Police of Barcelona and the General Public Prosecutor’s Office, set up and examined the charges.

A Court Martial was held on 18 April 1963 and the condemned man was executed by firing squad on the morning of the 20th. Franco’s government, which had already at the meeting of the Council of Ministers held on 5 April 1963 approved a bill to set up a new Public Order Jurisdiction (the TOP), in order to relieve the military jurisdiction of trials of political conduct, deliberately suspended the process as the trial would otherwise not have been possible, or if he had been condemned then the execution would have had to be suspended.

Carme Molinero

El Tribunal de Orden Público i la repressió política, un fonament de la dictadura

La dictadura franquista elaborà una densa legislació repressiva que afectà tots els àmbits de la vida social. La repressió de guerra i postguerra pretenia paralitzar mitjançant el terror la ciutadania i evitar així qualsevol tipus d’oposició. En bona mesura ho aconseguí, però a la segona meitat dels anys cinquanta ressorgiren les mostres de contestació social. La conjuntura internacional aconsellava, tanmateix, passar des de la jurisdicció militar a la jurisdicció ordinària les competències sobre la repressió política. La creació del TOP no va significar una disminució de la repressió, sinó la seva recomposició. Al mateix temps, les dades disponibles mostren que es pot establir, amb l’oportú decalatge, una relació directa entre la magnitud de la conflictivitat social i l’activitat del Tribunal, que va processar, sobretot, joves procedents d’arreu però, particularment, de les zones de major mobilització social. Els judicis al TOP esdevingueren l’expressió més clara de l’entramat repressiu i de la resistència política a la dictadura.

El Tribunal de Orden Público y la represión política, un pilar de la dictadura

La dictadura franquista elaboró una densa legislación represiva que afectó a todos los ámbitos de la vida social. La represión de guerra y posguerra 70

Resums

pretendía paralizar la ciudadanía a través del terror y evitar así cualquier tipo de oposición. Lo consiguió en buena medida, pero en la segunda mitad de los años cincuenta resurgieron las muestras de contestación social. Por otro lado, la coyuntura internacional aconsejaba pasar de la jurisdicción militar a la jurisdicción ordinaria las competencias sobre la represión política. La creación del TOP no significó una disminución de la represión si no su recomposición. Al mismo tiempo, los datos disponibles muestran que se puede establecer una relación directa entre la magnitud de la conflictividad social y la actividad del Tribunal, que procesó sobre todo a jóvenes, pero particularmente, a los jóvenes de las zonas con mayor movilización social. Los juicios en el TOP se convirtieron en la expresión más clara del entramado represivo y de la resistencia política a la dictadura.

The TOP and political repression, a cornerstone of the dictatorship The Franco dictatorship constructed a dense and repressive legislation affecting every level of social life. The aim of repression in the war and post-war periods was to paralyse citizens through fear, and avoid any type of opposition. This was to a great extent achieved, although in the second half of the 1950s signs of a response by society resurfaced. The tide of international affairs, however, favoured the transfer of the powers of political repression from military jurisdiction to ordinary jurisdiction. The creation of the TOP did not mean a reduction in repression, but simply a restructuring. At the same time the available data demonstrate that one can, with the corresponding lag, trace a direct relationship between the scale of social conflict and the activities of the Tribunal, which tried above all young people from all parts, although in particular from those areas with the greatest social mobilisation.

The TOP trials became the clearest expression of the repressive structure and of political resistance to the dictatorship.

Emili Ferrando Puig

Cinquanta anys de les declaracions de l’abat Escarré a Le Monde Les declaracions de l’abat de Montserrat, Aureli Maria Escarré, publicades el 14 de novembre de 1963 en el periòdic Le Monde, en què afirmava que tot i dir-se cristià el règim franquista no es basava en els principis del cristianisme, causaren un gran enrenou tant a dins del país com a fora, aguditzaren la crisi ja encetada entre l’Església i el règim i contribuïren a fer de l’abat una icona de l’oposició democràtica i del catalanisme. Tot i provenir del franquisme i mantenir en els primers anys una relació cordial amb el dictador, al llarg dels anys cinquanta l’abat Escarré començà a adoptar una actitud crítica que el portà a acollir al monestir persones perseguides per la dictadura, a intercedir davant les autoritats franquistes pels empresonats polítics i a sortir en defensa dels drets humans, la democràcia i les llibertats nacionals de Catalunya.

Cincuenta años de las declaracions del abad Escarré en Le Monde Las declaraciones del abad de Montserrat, Aureli Maria Escarré, publicadas el 14 de noviembre de 1963 en el periódico Le Monde, en el que afirmaba que a pesar de llamarse cristiano el régimen franquista no se basaba en los principios del cristianismo, causaron un gran revuelo tanto dentro como a fuera del país, agudizaron la crisis ya iniciada entre la Iglesia y el régimen y contribuyeron a hacer del abad un icono de la oposición democrática y del catalanismo. Aunque proviniera del franquismo y mantuviera durante los 71

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

primeros años una relación cordial con el dictador, a lo largo de los años cincuenta el abad Escarré empezó a adoptar una actitud crítica que le llevó a acoger en el monasterio a personas perseguidas por la dictadura, a interceder ante las autoridades franquistas por los presos políticos y a salir en defensa de los derechos humanos, de la democracia y de las libertades nacionales de Catalunya.

50 years since Abbott Escarré’s statements to Le Monde The statements made by the Abbot of Montserrat, Aureli Maria Escarré, published on 14 November 1963 in the newspaper Le Monde, in which he declared that although the Franco regime called itself Christian, it was not based on the principles of Christianity, caused huge ripples both within the country and abroad, heightening the crisis which had already emerged between the Church and the regime, and helping to make the abbot a symbol of democratic opposition and Catalan identity. Although he was the product of the Franco era and during his early years maintained a cordial relationship with the dictator, over the course of the 1950s Abbott Escarré began to adopt a critical attitude which led him to give refuge in the monastery to those persecuted by the dictatorship, to intercede with Franco’s authorities on behalf of political prisoners and to come out in support of human rights, democracy and Catalonia’s national freedoms.

Mary Nash

El moviment social del feminisme i la consecució de drets a la Transició Aquest article examina el desenvolupament del moviment feminista a Catalunya durant la Transició democràtica. Planteja com es desenvolupa una presa de consciència individual i col·lectiva de les dones en el marc del seu protagonisme en la resistència política i comunitària, en la lluita a favor de la democràcia i la llibertat i en els col·lectius de dones. Explica els diferents plantejaments de les Jornades Catalanes de la Dona del maig de 1976 com a fita fundacional del feminisme de l’època i de reformulació dels drets de les dones, en el marc de la nova democràcia. Assenyala la importància de la transformació de la cultura política en clau feminista per incloure-hi l’àmbit privat i els drets reproductius. L’amplitud de les campanyes feministes mostra la consolidació del feminisme com a moviment social.

El movimiento social del feminismo y la consecución de derechos en la Transición Este artículo examina la evolución del movimiento feminista en Cataluña durante la Transición democrática. Plantea como se desarrolla una toma de conciencia individual y colectiva de las mujeres en el marco de su protagonismo en la resistencia política y comunitaria, en la lucha a favor de la democracia y la libertad y en los colectivos de mujeres. Explica los diferentes planteamientos de las Jornadas Catalanas de la Mujer de mayo de 1976 como hito fundacional del feminismo de la época y de reformulación de los derechos de las mujeres en el marco de la nueva democracia. Señala 72

Resums

la importancia de la transformación de la cultura política en clave feminista para incluir lo privado y los derechos reproductivos. La amplitud de las campañas feministas muestra la consolidación del feminismo como movimiento social.

The social feminist movement and the rights won in the Transition This article examines the development of the feminist movement in Catalonia during the Democratic Transition. It traces the emergence of an individual and collective consciousness among women within the context of their lead role in political and community resistance, in the struggle for democracy and freedom and women’s groups. It explains the various stances of the Catalan Women’s Conferences held in May 1976 as the foundation stone of the feminism of the era and the restructuring of the rights of women within the context of the new democracy. The importance of the transformation of political culture with a feminist perspective is addressed, including private matters and rights of reproduction. The extent of feminist campaigns illustrates the rootedness of feminism as a social movement.

Francesc-Marc Álvaro

Una faula menys feliç El relat oficial de la transició democràtica es fonamenta en el mite d’una reconciliació que, en realitat, no va produir-se mai i en l’enaltiment acrític d’un consens que va deixar fora sectors rellevants de la societat i que, a més, es va forjar sota la vigilància de l’exèrcit. A Catalunya, el retorn del president Tarradellas va ser una hàbil operació d’Estat que va aconseguir diversos objectius alhora i que vinculava la figura del vell polític exiliat al discurs oficial de la reconciliació. L’intent de cop d’estat del 23 de febrer de 1981 va posar en evidència la faula d’una transició modèlica i el miratge d’un consens sense exclusions. Tot i haver conjurat l’esclat d’una nova guerra civil, la Transició no va eliminar inèrcies ni tics hereus del franquisme, la qual cosa ha generat una cultura política democràtica amb greus mancances i buits, extrem que influeix fortament en els reptes col·lectius plantejats avui.

Una fábula menos feliz El relato oficial de la transición democrática se fundamenta en el mito de una reconciliación que, en realidad, no se produjo nunca y en el ensalzamiento acrítico de un consenso que dejó afuera sectores relevantes de la sociedad y que, además, se forjó bajo la vigilancia del ejército. En Cataluña, el retorno del presidente Tarradellas fue una hábil operación de Estado que consiguió diversos objetivos a la vez y que vinculaba la figura del viejo político exiliado al discurso oficial de la reconciliación. El intento de golpe de estado de 23 de febrero de 1981 puso en evidencia la fábula de una transición modélica y el espejismo de un consenso sin exclusiones. A pesar de haber conjurado el estallido de una nueva guerra civil, la Transición no eliminó inercias ni tics heredados del franquismo, lo que ha generado una cultura política democrática con grandes deficiencias y vacíos, extremo que influye fuertemente en los retos colectivos planteados hoy.

73

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 1 (Desembre 2013)

ISSN: 2339-806X

A less happy fairytale The official account of the democratic transition is based on the myth of a reconciliation which in truth never happened, and uncritical praise for a consensus which excluded significant sectors of society, and which was meanwhile shaped under the watching eye of the Army. In Catalonia, the return of President Tarradellas was a skilful State operation which achieved various goals at once, and tied the figure of the old exiled politician to the official discourse of reconciliation. The attempted coup d’état on 23 February 1981 exposed the fairytale of a model transition and the view of a fully comprehensive consensus. Although it warded off the outbreak of a new civil war, the transition did not do away with the inertia and idiosyncrasies inherited from the Franco era, creating a democratic political culture with serious failings and gaps, a circumstance which heavily influences the collective challenges faced today.

José Luis Martín Ramos

La Barcelona dels tres governs A la tardor de 1937, el Govern de la República va decidir establir la seva seu a Barcelona. El Govern basc ja s’hi havia establert com a refugiat, de manera que es va produir una situació inusual: la coincidència de tres governs a la capital catalana fins al final de la guerra. Aquesta situació comportà un augment de les tensions institucionals entre la Generalitat i el Govern de la República i, sobretot, un increment de les tensions polítiques entre republicans, socialistes i comunistes.

La Barcelona de los tres gobiernos En el otoño de 1937, el Gobierno de la República decidió establecer su sede en Barcelona. El Gobierno vasco ya se encontraba ahí en calidad de refugiado, produciéndose así una situación inusual: que coincidieran los tres gobiernos en la capital catalana hasta el final de la guerra. Esta situación comportó un aumento de las tensiones institucionales entre la Generalitat y el Gobierno de la República y, sobretodo, un incremento de las tensiones políticas entre republicanos, socialistas y comunistas.

The Barcelona of the three governments In autumn 1937, the Government of the Republic decided to establish its headquarters in Barcelona. Since the Basque Government was already established in Barcelona as a refugee, there was the unusual situation of the coincidence of three governments in the Catalan capital until the end of the war. This led to increasing institutional tensions between the Generalitat and the Republic governments and, above all, political tensions between republicans, socialists and communists.

74

75