Qui era Carles Bosch de la Trinxeria?

El carrer que passa per sota l’institut, pel qual heu transitat moltes vegades, porta el nom d ’ un escriptor català del segle XIX que, tot i que no hi va néixer, va instal·lar-se a viure a la Jonquera i hi va passar la seva vida, fins que va morir l’any 1897. La Biblioteca del poble també porta el seu nom. Us sona Carles Bosch de la Trinxeria?

Avui farem un petit recorregut pel poble: veurem la placa amb el nom del carrer i ens arribarem fi ns la Bibioteca. Hi entrarem i buscarem on tenen alguns exemplars de l’autor.

Després farem una excursió fins a l’ermita de Santa Llúcia , on encara avui s’hi celebra un aplec i on llegirem un fragment de Records d’un excursionista, l’obra més coneguda de Bosch de la Trinxeria, que ens transportarà al passat.

Cordeu-vos bé les sabates i som-hi!

Records d’un excursionista

L’aplec de Santa Llúcia se fa lo segon diumenge de maig; en plena primavera, quan la ginesta, la gatosa i lo bruc són florits, i quan la sàlvia, lo romaní i la frigola aromatisen la muntanya de suaus emanacions.

Ja des de la vigília arriben a cents los devots del Rosselló. Los uns se dirigeixen al santuari; altres passen la nit a La Jonquera per anar-hi l’endemà de matí, puix que hi ha només una horeta de pujada. Tot lo dissabte i diumenge matí se veuen corrues de pelegrins que pugen a Santa Llúcia; n’hi vénen del Vallespir, del Con fl ent, del Baix Rosselló, de l’Empordà, fins de la gavatxeria. Per tots los viaranys de la muntanya se veuen comitives que es dirigeixen al santuari. La graciosa griseta de Perpinyà amb sa elegant còfia rossellonesa, se confon amb les nostres garboses pagesetes de Figueres. Los fadrins del Rosselló fraternisen amb sos germans de l’Empordà. Per tot se sent a parlar català: sembla que un llaç fraternal los uneix encara com los unia quan defensaven junts ses llibertats perdudes. presenta graciosament a un dels joves fadrins que la pren pel braç; llavors los arruixa tots dos amb l’almorratxa i tot seguit va per una altra parella.

La capella és atestada de gent; los que no hi poden cabre s’agenollen a fora, davant la portalada. A les deu se canta una missa amb música i los goigs de la santa.

És un ball molt graciós. Lo cap dels pabordes ja sap quins són los enamorats que no es gosen declarar; llavors los aparella, los cobreix de sa protecció amb l’almorratxa enlairada, los arruixa com si els digués: «Aneu en nom de Déu; estimeu-se!» Quants casaments entre nostres pagesos se deuen a la benaurada virtut de l’almorratxa.

Després de l’ofici, lo ball de la marraixa. És un ball antiquíssim que s’acaba de perdre; ignoro si es balla encara en les demés comarques de Catalunya. No l ’ hem vist a ballar en cap poble de l’Empordà, només en lo santuari de Santa Llúcia, que fa anys que tampoc se balla. […]

Al començar lo ball, lo cap dels pabordes omple d’aigua d’olor una almorratxa de vidre molt elegant i es dirigeix vers lo nombrós jovent de noies i grisetes que rodegen la plaça, tria la que li agrada, la saluda, l’arruixa amb l’almorratxa, li dóna lo braç, i després d’haver donat amb ella una volta a l’entorn de la plaça, la

Acabat lo ball, tothom s’esbargeix als voltants del santuari formant, rotllo; s ’ estenen tovallons sobre l ’ herba, se treuen les provisions de cistells i sarrons, i vinguin queixalades, cops de botella, cantarelles; per tot reina l’animació i l’alegria.

La festa dura tot lo dia, ballant sardanes i ballets. Al baixar de la muntanya, tothom porta un ram de frigola i romaní que es conserva fins l’any vinent, com un record del romiatge al santuari de la gloriosa verge i màrtir Santa Llúcia.