Un trosset de món

Tardes d’estiu, olor de riu.

Junts passejàvem, rèiem, jugàvem. Ens remullàvem, perseguint i intentant pescar caps grossos que mai es deixaven agafar. I tot i fer cada dia el mateix, no deixava de sorprendre’ m. No em podia imaginar res més... no em podia imaginar una vida sense ell.

Aleshores berenàvem i esperàvem pacients que el sol anés a dormir, que el dia acabés, i n ’aparegués un de nou, tant meravellós i únic com l’anterior. Postes daurades, colors de cel. Amor incondicional, que va fent arrels i brotant com les noves branques a la primavera.

Quan ell marxava, jo sabia del cert que tornaria i l’ esperava pacient. Als dos ens encantava retrobar-nos i festejar amb una desbordant excitació. Però un dia no va tornar… No se quan de temps el vaig esperar, allà, a la vora del riu, el nostre riu, el nostre trosset de món. El meu més millor amic, el meu únic amic.

Postes de solitud, colors insípids plens d’ enyorança. El meu amo no va tornar, i es així com vaig decidir anar-lo a buscar. Jo, el Roi, el gos fidel, vaig desaparèixer com havia fet ell, possiblement per poder retrobar-nos i festejar amb una desbordant excitació, en un altre riu, en un altre nostre trosset de món.