009elpacte

E L PAC T E Control, intimitat, anonimat

#9

MartĂ­ de la Malla Castillo 3r de Grau 12 - 12 - 2016

Teoria d’espai, objecte i imatge

AI WEIWEI Surveillance Camera, 2010 Marbre blanc 39.2 x 39.8 x 19 cm

Fotografia: © Ai Weiwei Studio

2

24 de novembre de 2016. Escriptori de l’habitació del pis 3r 2a, del nº153, del Carrer Viladomat, Barcelona. Obro l’ordinador. Menú, In Design, Archivo, Nuevo..., Documento, A4. Mentre faig aquests passos, l’ordinador ja s’ha connectat a internet i m’ha obert una pestanya donant-me la benvinguda automàtica a l’ICloud (una aplicació que encara no he utilitzat mai).

He signat el pacte. Saben/poden saber on soc, saben/poden saber què penso.

El domini de tot el que jo escrigui a partir d’ara, d’una manera o altra, se m’escaparà de les mans: no podré saber amb la certesa absoluta de qui escriu amb ploma o màquina d’escriure, que allò que escric no pot ser llegit per ningú més en contra de la meva voluntat. Jo no. Ja no.

Al llarg d’aquest assaig, m’agradaria analitzar dos aspectes essencials de la nostra relació amb la tecnologia digital: el pacte que ens obliga a signar (si és que la volem utilitzar) — partint de la concepció de Foucault i l’arquitectura panòptica de Bentham —, i el nou paradigma en la concepció de la imatge (potser, el motiu per al qual volem accedir a aquest nou material) — desenvolupada a partir de les teories narrades per Crary —.

Foucault explica a Vigilar i castigar (1975: 118-125) com l’Estat utilitza les seves eines de poder per a controlar la població; una població que, malgrat concebre’s en grups i col·lectius, s’ha de vigilar de manera individual. Ho aconsegueix mitjançant uns mecanismes que són especialment visibles i acceptats per la societat en els casos excepcionals. Ho exemplifica amb el cas de la Pesta a les antigues ciutats europees, amb totes les mesures que l’Estat adoptava per a la seva eradicació. Un estat d’emergència i excepcionalitat en el ritme i la vida de la ciutat. Les mesures a adoptar passaven per una estricta divisió espacial de la ciutat, el tancament de les seves muralles i portalades, el sacrifici del bestiar, la vigilància de cada carrer sota l’autoritat d’un síndic, el tancament de cada porta de cada casa, el no-contacte dels conciutadans... La quarantena, un dels mecanismes més radicals que es podien establir a les ciutats del segle XVIII. L’estat controlava la població, i profanava la relació de cadascú amb la seva pròpia malaltia i la seva mort1.

De la mateixa manera, Foucault narra com, a mitjans del mateix segle, va aflorar una nova arquitectura penitenciària que replantejava la condició de “control” i “vigilància”: el panòptic2.

Aquesta nova tipologia d’edificis es caracteritza per una distribució radial de les cel·les, obtenint una circumferència en el dibuix de la planta. En el centre d’aquesta, s’alça una torre de control de vidres opacs, des d’on els vigilants poden vigilar els presos sense que aquests sàpiguen quan els miren i quan no.

1 La relacion de cada cual con su enfermedad y su muerte pasa por las instancias del poder, el registro a que éstas la someten y las decisiones que toman. (FOUCAULT, 1975: 119) 2 Panòptic: Arquitectura penitenciària dissenyada/concebuda pel filòsof utilitarista (inventor de dita doctrina) i teòric social Jeremy Bentham (1748-1832). Bentham va proposar el sufragi universal, la separació de l’esglèsia i l’estat, la transformació de les institucions, l’abolició de l’esclavatge... i fou un reformista molt influent en la seva època. Un bon exemple d’arquitectura panòptica podria ser La Model de Barcelona (de 1904).

3

E L PAC T E

Control, intimitat, anonimat

Martí de la Malla Castillo

No obstant, en ambdós casos (la pesta i el panòptic), malgrat aquest control extrem de l’individu i la seva privacitat, que podria ser considerat una barbaritat, el poder i l’Estat en resultaven triomfants. El control i l’ordre combatien el caos indissoluble que porten la pesta i la desobediència, i d’aquesta manera la societat anteposava la “seguretat” a la seva llibertat i intimitat. Com diu Foucault, el poder i el control es legitimen en els casos d’excepció.

Focault narra els mecanismes de control i d’ordenança de fa segles. Però, el text que proposo avui vol reflexionar entorn com han evolucionat dits mecanismes fins arribar al nostre present, segle XXI, en el que anomenem l’”era digital”.

Actualment sembla que l’Estat té molts més recursos per a observar-nos, i controlar-nos. La majoria, semblen esdevenir uns autèntics panòptics adaptats al nou context. Un panoptisme global encarregat, ja no de vigilar els presos, sinó de vigilar el conjunt de la societat.

▲ Plànol i vista aèria de la presó La Model de Barcelona (exemple d’arquitectura panòptica)

L’arribada d’Internet, i totes les seves conseqüències, ens ha conduït (com deia) a signar un pacte de submissió. Sense oblidar la minoria que ha rebutjat/no pot accedir a aquesta sèrie de productes, sembla inqüestionable que, cada vegada que ens disposem a utilitzar dispositius electrònics connectats a la xarxa (ordinadors, tauletes, mòbils, televisió,...), assumim la condició de ser observats, quantificats i controlats.

Hi ha casos en que l’evidència és abrumadora: al fer-nos comptes per a l’e-mail, les xarxes,... hem d’acceptar la “política de privacitat”3 (literalment, fent click/posant un tick). També, per visualitzar les webs que visitem, ens veiem obligats a acceptar les cookies4.

Aprofito per buscar-ne alguna: Facebook5 té una pàgina on explica detalladament quines dades poden recollir i quines no. Alguns dels punts que llegeixo són: Podemos asociar la información que recopilamos de tus diferentes dispositivos; de este modo, nos resulta más sencillo prestar Servicios coherentes en todos ellos. (associen els dispositius amb les persones).

Ejemplos de la información de dispositivos que recopilamos: Datos de identificación del dispositivo. Ubicaciones del dispositivo. El tipo de navegador, el idioma y la zona horaria, el número de teléfono móvil y la dirección IP.” (FACEBOOK.COM, 2016)

3 Política de privacitat/Política de dades: Document legal que planteja com una organització reté, processa i maneja les dades de l’usuari o client. Aquesta és majorment usada en un lloc d’Internet, on l’usuari crea un compte. La pòlissa de privacitat és un contracte en el qual susdita organització promet mantenir la informació personal de l’usuari. Cada organització de l’Internet té la seva pròpia pòlissa de privacitat, i cadascuna d’elles varia.

4 Cookie: és un fragment d’informació enviat des d’un servidor de pàgines web a un navegador que pot ésser retornada pel navegador en posteriors accessos a aquest servidor. En benefici de l’usuari, permet guardar noms d’usuari i contrasenyes, mantenir un seguiment de les compres virtuals, utilitzar opcions de continguts o disseny escollides anteriorment,.. Per contra, però, el navegador emmagatzema informació sobre els hàbits de navegació de l’usuari i de l’ordinador del visitant, com l’adreça IP, sistema operatiu o tipus de navegador.

5 Facebook: Més enllà d’una xarxa social, Facebook ha esdevingut una empresa gegantina que ha comprat diferents programes/serveis: Whats app, Instagram o Parse són alguns d’ells.

4

E L PAC T E

Control, intimitat, anonimat

Martí de la Malla Castillo

Ara bé, mentre que encara podem accedir a aquests requisits de les organitzacions (perquè hi ha una legislació que ho regula, no ho oblidem), les condicions del ser observat per l’Estat i com aquest les utilitza resulten força més opaques, i difícils de verificar.6 Recupero unes paraules de Foucault que poden esdevenir molt aclaridores vers els efectes del model del panòptic: Inducir en el detenido un estado consciente y permanente de visibilidad que garantiza el funcionamiento automático del poder. Hacer que la vigilancia sea permanente en sus efectos, incluso si es discontinua en su acción. Que la perfección del poder tienda a volver inútil la actualidad de su ejercicio; que este aparato arquitectónico sea una máquina de crear y de sostener una relación de poder independiente de aquel que lo ejerce; en suma, que los detenidos se hallen insertos en una situación de poder de la que ellos mismos son los portadores. (FOUCAULT, 1975: 121)

Podria pensar que les persones som conscients d’aquest control, i que potser aquest “saber-ho” ens està modelant d’alguna manera, guiant-nos sempre cap a la bona conducta. Mai podem acabar d’estar segurs d’on comença i on acaba la vigilància. Aquesta és potser una de les característiques que més èxit han portat al model, doncs manté al vigilat en estat d’alerta.

Aquest efecte sembla coincidir amb el plantejat per Foucault: El panóptico puede ser utilizado como máquina de hacer experiencias, de modificar el comportamiento, de encauzar o reeducar la conducta de los individuos. (1975: 123)

Un instrument de control que esdevé una eina pedagògica. De confirmar-se aquesta hipòtesi, els nous sistemes de vigilància d’avui serien una actualització del concepte fonamental del panoptisme proposat per Jeremy Bentham: vertebrar ciutadania mitjançant la consciència de l’exercici del control omnipresent.

Però, d’altra banda, la nostra posició vers aquest control pot caure en la negació de l’evidència o, si més no, en el restar-li importància. Aquesta ignorància probablement duria a una desvirtualització de la premisa principal del panòptic: l’individu acceptaria la condició d’observat i, en comptes de modificar la seva conducta, es resignaria al control dels seus moviments i pensaments. El panoptisme ja no vertebraria la societat, sinó que tan sols la observaria.

Seguint la idea de Foucault, el cas del protocol per a eradicar la pesta i el model del panòptic demostrarien que les decisions de control i vigilància en els casos d’excepció (la pesta no és un estat habitual a una ciutat, ni tampoc tancar els homes i dones en presons) legitimen aquesta pràctica de l’Estat.

Foucault, però, adverteix respecte el Panòptic: debe ser comprendido como un modelo generalizable de funcionamiento; una manera de definir las relaciones del poder con la vida cotidiana de los hombres. [...] Figura de tecnología política que se puede y se debe desprender de todo uso específico.

(1975: 124) Per tant, si concebem el nou model panòptic d’avui, veurem com es compleixen dites condicions. Es desvincula d’aquesta excepcionalitat per a convertir-se en un model habitual de control i vigilància de les persones, més enllà de ser culpables/sospitosos/acusats de cap delicte; i del qual no se’n busca una única finalitat, sinó que esdevé l’eina per a múltiples funcions de control 6 D’altra banda, podem assegurar amb certesa que les nostres dades no s’utilitzen per a males pràctiques? Suposant (en un hipotètic cas, vista la situació) que totes les empreses, webs, institucions, etc. no violentessin la reglamentació vigent, seguiríem sent susceptibles als atacs informàtics i a possibles filtracions, hackers...

5

E L PAC T E

Control, intimitat, anonimat

Martí de la Malla Castillo

especific/concret (fins i tot per l’obtenció d’un benefici econòmic). Això em duu a pensar que avui no vivim en cap cas d’excepcionalitat necessari per a legitimar aquesta vigilància constant.

El model del panòptic s’ha generalitzat, i s’ha instaurat en una sèrie de institucions i pràctiques de control avui habituals per l’Estat de l’Ordre. Em qüestiono on es troba l’element que torna legítima aquesta violació del dret a la intimitat exercida pel poder de l’Estat. Probablement, la resposta més senzilla seria dir que la renúncia a la intimitat/privacitat la justifica una major seguretat individual i col·lectiva, o dit d’una altra manera, el “benefici” per a una majoria justifica els mitjans. No obstant, el pacte més aviat sembla ser cedir aquests drets a canvi del permís per utilitzar les noves eines que la tecnologia ofereix. Al cap i a la fi, si no vols renunciar a aquesta privacitat, l’única opció es renunciar a la tecnologia.

Això sí, si optes per utilitzar aquests recursos, sembles tenir un avantatge: l’anonimat. I és que, una cosa és indiscutible, som molta gent al món. No es contempla la possibilitat de renunciar a una privacitat per si algú sap què estas fent. Aquest algú és una persona aliena a tu, que poc l’interessarà saber la teva situació particular. La majoria de les nostres dades passen a formar part de percentatges i xifres que després es venen a la publicitat, per exemple. A no ser que siguem persones potencialment “perilloses” (i reconegudes) per l’Estat, el cert és que no se’ns vigila exhaustivament, un per un. No obstant, potser sóc jo ara qui peco d’ingenu/inconscient doncs, efectivament, existeix dita possibilitat.

Em sembla molt significatiu com la paraula té l’origen en la llengua de la Grècia clàssica [anonymous], i sorgeix de la unió del prefix de negació an (sense) i la paraula onoma (nom). Podríem parlar dels “generadors” de la majoria de dades com els “sense nom”. Els “generadors” de la majoria de dades, no són objecte/subjecte concret de vigilància. L’anonimat és, doncs, un refugi (o potser una trampa) per a les masses. El no tenir nom: el generar dades que després, aquells que les gestionen, no les poden associar amb cap persona coneguda pròpiament, sinó que més aviat la persona es converteix en una carpeta continent d’arxius i informació.

Un dels èxits també nombrats i descrits per Foucault vers l’arquitectura de Bentham és que puede constituir un aparato de control sobre sus propios mecanismos. Des de su torre central, el director puede espiar a todos los empleados que tiene a sus ordenes. [...] Y él mismo, a su vez, podrá ser fácilmente observado. (FOUCAULT, 1975: 123) Sí. Aquest aspecte també sembla viable amb el nou panoptisme. En el fons, nosaltres, els sense nom, tenim aquesta protecció. Certament el panòptic també té aquesta capacitat de controlar els qui controlen. Els Governs, els estats, els rics... els poderosos. Aquells qui tenen un nom reconegut per els sense nom. Els directors de les presons. Potser son ells els que haurien de témer més les conseqüències del panoptisme? Aquells a qui les dades que generen són fàcilment associables a la persona? En el moment en que el panòptic reveli informació perjudicial per a ella, tota la resta la despreciarà, i li ho podrà retreure.

Arribats aquí, m’agradaria abordar un altre tema que considero cabdal relacionat amb nostra “necessitat” d’acceptar el pacte. Cercar-ne l’origen. Als meus ulls, “signem el pacte” a canvi de poder establir una nova relació amb les imatges: Jonathan Crary publicava al 1990 una síntesi de l’evolució de les teories de la llum, el color, la perspectiva i la imatge. Estudià els orígens de la cultura visual moderna (teoria crepuscular, teoria ondulatòria, òptica esfèrica, psicologia dels sentits...). A Las técnicas del observador (CRARY, 1990: 119-126, 132) narra com al llarg del XIX s’abandona la idea de l’ull com a càmera obscura, i com a poc a poc s’arriba a una subjectivitat vers l’anàlisi de les imatges que cadascú percep. Un text que reflexiona sobre la nostra capacitat ja no només de mirar, sinó també d’interpretar, i com fins a cert punt aquests dos aspectes resulten indissolubles.

6

E L PAC T E

Control, intimitat, anonimat

Martí de la Malla Castillo

Doncs bé, en aquest desenvolupament teòric del que podria ser un canvi de paradigma en la interpretació de la imatge, caldria sumar-hi, a dia d’avui, la capacitat d’intervenir i interaccionar amb les imatges que consumim. Les noves possibilitats digitals hi són. Com ens està afectant aquesta revolució en la nostra relació amb el camp visual (i audiovisual)? La capacitat de comunicació de les imatges és innegable, i així reconeguda. Al cap i a la fi, una imatge no és només una fotografia: també poden ser caràcters (lletres), llenguatges gràfics, pintures, maquetació...

I també, i en especial, les pantalles. I és que al final, la pantalla pot ser entesa com una imatge permanentment efímera i canviant.

Em sembla molt rellevant observar com, el pacte del qual he vingut parlant fins ara, passa per almenys dos desigs, i la possibilitat de satisfer-los: la immediatesa i la interactivitat. En una societat precipitada (clarament marcada per la velocitat i la rapidesa), la instantaneïtat és imprescindible. O potser ho hauria de formular al revés? Les possibilitats que ens donen les noves eines i que ens permeten una comunicació instantània, ens duen a viure d’una manera accelerada? De la mateixa manera, la capacitat d’interacció amb el material visual condueixen, sense remei, a una major atracció i atenció a les imatges, sigui quin sigui el seu contingut.

Potser, doncs, a la teoria descrita per Crary, caldria sumar-li, en el context actual, aquest parell de premises en la imatge, que duen a una nova relació, recepció (també a nivell físic) i lectura de la mateixa.

Crary descriu la doctrina de les energies nervioses (de Johannes Müller7) centrant-se en el camp visual. Müller defensa com la imatge també és una construcció mental a partir de nervis sensorials, susceptibles a ser alterats per raons físiques i a estimular-se sense, necessàriament, la plasmació real. Així doncs, la construcció mental de la imatge passa per la electricitat. És curiós com, en el cas de la pantalla (emissora d’imatges, no receptora — com l’ull —), el funcionament també passa per aquesta electricitat. Quan mirem una pantalla, estem interpretant la llum d’un munt de petits píxels/LEDs. Aquests, consten de tres colors: blau, vermell i verd, amb els que aconsegueixen, mitjançant el corrent elèctric, la creació d’imatges. La construcció de les imatges en suports digitals passa també per l’electricitat.

Finalment, la capacitat d’interacció de les noves tecnologies (sistema tàctil) passa també per l’us de l’electricitat. Malgrat hi ha diferents models de pantalles tàctils, totes es basen en la creació d’un circuit elèctric que es veu alterat amb el toc dels teus dits8. Sovint es parla dels mòbils (smartphones) com una prolongació del nostre propi cos. Fins a quin punt això és una metàfora?

Al cap i a la fi, ambdós objectes (cos i pantalla) s’alteren l’un a l’altre electrònicament parlant.

Això explicaria la part tècnica, el mecanisme, el com funciona. També cal tenir present, però, que nosaltres no copsem la realitat, sinó que la interpretem: Las teorias de las energias nerviosas especificas ofrece el esbozo de una modernidad visual en la que la ilusión referencial9 es despojada innecesariamente. (CRARY, 1990: 125) 7 Johannes Müller (1801 – 1858): Fou un fisiòleg, anatomista i zoòleg — ictiòleg (estdi dels peixos) i herpetòleg (estudi de rèptils i amfibis) alemany. Müller va fer contribucions en nombrosos dominis de la fisiologia, en particular la comprensió de la veu, la conversa, el sentit de l’oïda, i en el camp de la visió.

8 Igual que els ulls, els dits també “funcionen” (es mouen i plasmen l’entorn) mitjançant també un circuit elèctric.

9 Ilusión referencial: Descrita per R. Barthes (1915-1980), — escriptor, crític, semiòleg i teòric de la literatura francès — com “el significado queda expulsado del signo, y con él, por supuesto, la posibilidad de desarrollar una forma de sentido, es decir […] la misma estructura narrativa” (desvincular .la realitat del significat) (BARTHES, 1968: 186)

7

E L PAC T E

Control, intimitat, anonimat

Martí de la Malla Castillo

Malgrat Crary es refereix a que la producció d’imatges mentals no necessàriament ha de venir d’alguna cosa tangible percebuda per l’ull actiu, podria utilitzar aquestes paraules per a referir-me a la nostra percepció de les imatges en pantalla: el nostres ulls no capten un munt de LEDs de tres colors fent pampallugues, sinó que els interpreten com una imatge. El significat queda desvinculat del signe / La realitat queda desvinculada de la nostra interpretació.

Fins aquí, l’anàlisi dels dos elements que, per a mi, sustenten l’ús de les noves tecnologies. En conjunt, podríem parlar d’un augment de la capacitat de seducció del món de la imatge: interactivitat, immediatesa... Un material visual/audiovisual/gràfic nou que, a la seva manera, du a una nova interpretació/significat de les paraules seguretat, privacitat, intimitat, control, vigilància, personal, etc. Una interpretació que, pel que sembla, no ha estat duta a debat per una majoria: les noves tecnologies (TIC, Tecnologies d’ Informació i Comunicació), han arribat de manera “sobtada”, i sense una prèvia reflexió col·lectiva i global entorn quins usos n’hem de fer, i com ho gestionem amb aquesta “seguretat” que sembla garantir l’Estat. Una cosa sembla inqüestionable: des de la seva aparició, s’han convertit en part intrínseca del nostre funcionament social.

Han arribat per a quedar-se. Quan varen aparèixer, esdevenien una novetat, allò excepcional.

No obstant, en 20 anys s’ha consolidat la seva presència en el nostre dia a dia, convertint-les en imprescindibles.

No voldria acabar sense fer una petita ressenya (petita doncs podria ser objecte d’un altre assaig) a un dels elements que millor reflexa aquest, potser mal anomenat, canvi de paradigma de la imatge i, al mateix temps, el pacte que he descrit: l’smartphone. Aquest objecte ha revolucionat el consum d’imatges a nivells inimaginables i ha reafirmat de manera indubtable el pacte. Ens permet accedir a contingut visual amb una immediatesa i una interactivitat constant, en qualsevol lloc i qualsevol moment. No resulta estrany que resulti adictiu (nomofòbia10).

Els smartphones han tingut un especial impacte en la nostra manera de viure i relacionar-nos.

Sovint es diu que la realitat supera la ficció, i en aquest cas és ben cert; cinquanta anys enrere (o potser menys), hauria estat impensable que la societat assoliria avui, en tant poc temps, una tecnologia capaç de revolucionar àmbits com el de la comunicació, l’oci, la informació, l’entreteniment, el consum d’imatges i productes, l’educació,...

Espanya fou l’any 2014 el país de la Unió Europea amb una major penetració de smartphones. Un 81% del total de mòbils eren telèfons intel·ligents (EUROPA PRESS, 22/01/2015) — parlo en passat doncs les dades ja tenen dos anys, “molt de temps” en aquesta cursa tecnològica —, i avui l’utilitzem una mitjana de 2h 32’ al dia. TV3 va dedicar un 30 minuts (No puc viure sense tu, 21/02/2016) a aquest aparell i plantejava qüestions com: Com estan canviant els mòbils el nostre dia a dia? Com estan afectant les nostres capacitats d’atenció i de concentració? Som nosaltres qui els controlem o ens controlen ells a nosaltres? Sigui com sigui, la presencia d’aquests smartphones a les butxaques de cada vegada més persones és un fet indiscutible.

10 y que –dicen- es la enfermedad del siglo XXI. ¿Cuántos usuarios de este dispositivo la padecen? [...] El 66% de la población británica padece nomofobia. (VILLAR, 23/03/2012)

8

E L PAC T E

Control, intimitat, anonimat

Martí de la Malla Castillo

Resumint, i per tancar, podria plantejar un canvi de paradigma en el consum de la imatge ha dut als sense nom a signar un pacte per a tenir-hi accés. Aquest pacte ha arribat per quedar-s’hi.

Ha vingut per una ficció de necessitat, per l’afany insaciable de posseir i d’obtenir més béns tecnològics nous que, no obstant, ara resulten imprescindibles per a mantenir la societat.

A la portada d’aquest assaig, s’hi veu una obra de l’artista xinès Ai Wei Wei11. Surveillance Camera (WEIWEI, 2010) il·lustra, als meus ulls, aquest sentiment de control del que he vingut parlant. Al contemplar-la, podem assegurar que som nosaltres qui mirem l’objecte (la càmera de marbre) i no al revés. I és en aquesta negació quan ens adonem del grau d’exposició al que ens veiem sotmesos. La incertesa del no saber si ens observen constantment, és l’única certesa.

11 de desembre de 2016. Barcelona, Carrer Viladomat, número 153, 3r 2a. Escriptori de la meva habitació. Tallo un tros d’un Post It groc. L’enganxo a la càmera frontal de l’ordinador amb el que ara escric. Deso el document. Tanco l’ordinador.

11 Ai Weiwei: Artista contemporani de fama internacional nascut l’any 1957 a Xina. Ha treballat en diverses ocasions entorn la llibertat, el control i el poder. Com a curiositat, dir que estigué tancat durant 80 dies a una presó (permanentment vigilat per dos guàrdies de seguretat, tal com mostra la obra S.A.C.R.E.D. (2011-2013)) a Xina per una suposada malversació de fons (en realitat, segons sembla, fou per a protestar contra l’estat).

9

E L PAC T E

Control, intimitat, anonimat

Martí de la Malla Castillo

BIBLIOGRAFIA:

•

CRARY, J. (1990) Las técnicas del observador. 1a ed. Murcia: Editorial Cendeac, 2008 pp. 119-126,132

•

BARTHES, R. (1968) “El efecto de realidad” en El susurro del lenguaje. 1a ed. Barcelona. Editorial Paidós. 1987. p.186

•

FOUCAULT, M. (1975) Vigilar y castigar. 1ª ed. Buenos Aires: Ed. Siglo veintiuno, 2002, pp. 118-125

ARTICLES: EUROPA PRESS (22/01/2015) España, líder europeo en penetración de ‘smartphones’. EL MUNDO [en línia].

URL: http://www.elmundo.es/tecnologia/2015/01/22/54c0965c22601d656b8b456c.html [consultat el 6 de desembre de 2016] •

VILLAR, E. (23/03/2012) Nomofobia: la enfermedad que quizás padece y no lo sabe. LA RAZÓN [en línia].

URL: http://www.larazon.es/historico/6785-nomofobia-la-enfermedad-que-quizas-padece-y-no-lo-sabe-MLLA_RAZON_436328#.Ttt1ppJplqBjlCF [consultat el 8 de desembre de 2016] •

M AT E R I A L A U D I O V I S U A L I PÀ G I N E S W E B : • Facebook.com. Política de datos. 2016. [en línia] [consultat el 3 de desembre de 2016].

URL: https://www.facebook.com/privacy/explanation • No puc viure sense tu (2016) [en línia]. Armengol, L. i Lasaga, A. dir. TV3, 30 minuts URL: http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1978/No-puc-viure-sense-tu [consultat l’1 de desembre de 2016]

OBRES: • •

WEIWEI, A. (2010). Surveillance Camera WEIWEI, A. (2011-2013). S.A.C.R.E.D 10